Issuu on Google+

Publicació independent d’informació i opinió

Any 3

15 d’octubre de 2009

La situació de Roca Abans de les vacances d’aquest any l’empresa Roca presentava un ERE amb el qual pretén acomiadar 713 treballadors de l’empresa i uns 341 a la factoria de Gavà- Viladecans. A Viladecans, aquest ERE ni és el primer ni el de la primera empresa que aquesta maleïda crisi s’ha cobrat, però, aquest cas, el de l’empresa Roca, té una importància cabdal a l’hora d’analitzar el futur del nostre teixit industrial i el cost social que pot suposar per a la nostra vila i la veïna Gavà l’acomiadament d’aquesta quantitat de treballadors en aquesta factoria. A ningú no se li escapa que aquesta empresa és la que dóna feina a més ciutadans i el dany gravíssim que pot suposar per al global de les dues poblacions el deixar moltes famílies sense ingressos i de retruc afectar negativament al comerç local i tot el sector serveis. Sobre la responsabilitat social d’aquesta empresa, què dir? Doncs parlem d’una les multinacionals catalanes més importants que té factories a molts països i que ara, oblidant la seva historia a Gavà i Viladecans, prefereix un guany ràpid i sense escrúpols que mantenir en l’empresa aquells que amb seu esforç l’han feta gran. La representació dels treballadors no sol·licita sinó que exigeix l’anul·lació dels acomiadaments i també demana un pla industrial per donar viabilitat a aquesta empresa, perquè no es converteixi en un futur en un gran magatzem. Els treballadors i els sindicats de Roca, amb els Ajuntaments i la ciutadania de les nostres poblacions, no poden perdre aquesta batalla i s’ha de fer enrere aquest ERE que pot suposar el principi del final d’aquesta factoria de Roca.

Sumari

2 3 4 5 6

Jornada de la xarxa Parlar per Conviure. Laura Barrio Formar part d’ASDIVI. Mercè Ginés Todos, todas somos (dis)capacitados. Susana Gallego Atura’t! Ricard Caba Benvinguts a la república independent del periodisme comarcal. Marc Pidelaserra

7 Català per a persones novingudes. Idoia Baixench 7 Saint Herblain - Viladecans. Montse Pastor 8 Sóc dona, sóc diferent. Bàrbara Lligadas 9 ¿Per què serveix el teatre?Jordi Lligadas 10 Noa a l’Àtrium. Xavier Ramírez 11 La Roca es mobilitza 12 No ho entenc... Jordi Mazón 13 Socialisme en retrocés. Carles Lozano 14 Les nostres entitats: Raíces de Andalucía. Josefina Delgado 15 Conèixer Viladecans: La inauguració de la nova seu de l’Ajuntament a la Torre Modolell. Jaume Lligadas

17 El personatge: Josep Lligadas

Paquita Térmens, la història de Cal Menut.

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Encarnació Garcia Josep Ginjaume Josep Lligadas Víctor J. Martínez Miguel de la Rubia Mercè Solé La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

26

puntviladecans@telefonica.net

Viladecans


Grup Tres Torres Viladecans

Divendres 30 d’octubre, a les 7 del vespre, a la sala d’exposicions de la Torre del Baró

Presentació del llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate de Josep Lligadas Vendrell Presentarà l’acte: Maria Victòria Herrero, vicepresidenta del Grup Tres Torres Parlaran: Maria Salmerón, tinenta d’alcalde i regidora de Patrimoni Cultural Andreu Comellas, fill d’Antònia Doñate Josep Lligadas, autor del llibre Grup Tres Torres

Jornada de la xarxa Parlar per Conviure El passat 3 d’octubre es va celebrar a Can Batllori una jornada de formació i difusió del voluntariat lingüístic de Viladecans. La jornada es va dividir en dues parts. La primera era per a voluntaris lingüístics i consistia en dues hores on un professor va aportar recursos i mètodes per dur a terme la tasca de voluntariat. La segona era oberta a voluntaris, alumnes i a la gent de Viladecans en general. En aquesta segona part, que va durar una hora aproximadament, voluntaris i alumnes de diferents parts de la ciutat van explicar les seves experiències. Tot i així es va notar força l’absència de públic, ja que en la segona part de la jornada, oberta a tothom, amb prou feines podien comptar-se trenta persones. Considero que la feina d’integració i ajut que duem a terme els voluntaris és important en una societat cada cop més plural i tinc la sensació que la gent no està conscienciada que la llengua és l’eina més necessària per obrir fronteres. A Viladecans hi ha molta publicitat distribuïda sobre aquesta tasca, fent crida tant a voluntaris com a alumnes, però encara queda molt per fer en aquest aspecte. Va ser un matí força enriquidor, ja que la tasca de voluntaris i ajuntament és realment important, i a mi personalment, el voluntariat em fa créixer com a persona. Laura Barrio Aguilar

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

2


Formar part d’ASDIVI

P

er a mi formar part d’ASDIVI (Associació de Disminuïts de Viladecans) ha estat de gran ajut. En primer lloc per assumir el problema de tenir un fill amb greus dificultats en el desenvolupament, i més tard per portar una vida més o menys normalitzada. El gran avantatge d’estar associat a un col·lectiu que té inquietuds i problemes semblants als teus és que et sents molt acompanyat. La discapacitat és un camí difícil i són molts els moments que necessites d’un guia. En definitiva ha estat un lloc on han acollit molt bé la meva filla, on he trobat recursos i he rebut el suport emocional que necessitava. Per una banda tens un ajut molt valuós que consisteix en l’experiència dels pares veterans. Quan et trobes amb persones que ja han recorregut part del teu camí, que et poden assessorar sobre temes jurídics, assistencials, ajuts econòmics, consells per solucionar i fer front als problemes de la teva vida quotidiana, etc., és molt d’agrair. Moltes vegades quan un decau i li manca la força i energia que un fill disminuït requereix, tenir a prop una espatlla on recolzar-se o algú que t’escolti, no té preu. Un altre punt a favor és que he tingut accés a l’assessorament de professionals (advocats, psicòlegs...) ja que ASDIVI està associat a Cordibaix i això ens obre

un altre munt de possibilitats. He pogut assistir a xerrades, conferències, dinàmiques de grup... que m’han enriquit i m’han donat noves habilitats socials i emocionals per tirar endavant amb els conflictes que m’han sorgit. Gràcies a ASDIVI tant la meva filla com jo hem pogut gaudir d’activitats per omplir el temps d’oci: manualitats, reforç escolar, dansa, esplai... L’Esplai dóna la possibilitat als infants i joves discapacitats de fer activitats lúdiques, excursions, sortides, colònies... Tenim la immensa sort de comptar amb monitors de lleure voluntaris que programen i porten a terme activitats educatives que promouen l’autonomia i potencien les capacitats que els nostres fills posseeixen. També s’ha ofert sempre en paral·lel activitats per a pares: gimnàstica, ioga, manualitats... D’altra banda ASDIVI possibilita emprendre iniciatives conjuntes, reclamar drets o fomentar valors de solidaritat en la comunitat. Des d’ASDIVI se seguiran impulsant diversos projectes per millorar la integració i convivència amb la discapacitat: centre ocupacional, casals d’estiu, esport, lectura, revista, ludoteca, casals de Nadal i Setmana Santa, Esplai, pisos tutelats, Espai de trobada... Aquest últim és molt necessari: consisteix en crear un lloc d’encontre i programació del temps lliure en els dies laborables per

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

als usuaris més grans: joves i adults. L’objectiu és donar sentit al seu temps lliure i diversificar les activitats d’oci fent-les d’una part més saludables i d’una altra més enriquidores. En un principi el nois i noies més autònoms podran decidir i programar les activitats dins els límits que els monitors puguin oferir, comptant amb la rendibilitat dels recursos que ofereix ASDIVI i els del propi municipi. No fóra honrat dir que associarse només comporta beneficis, és ben sabut que l’entesa dins un col·lectiu a vegades és difícil. Malgrat que això també és part de la vida social: escoltar altres criteris i opinions, posar-te al lloc de l’altre, cedir a vegades, fer concessions, negociar, fer de mediador... Ja veieu que no defallim, trobem sempre el positiu, il·lusió i energies, però massa sovint ens falta el bàsic: els diners per materialitzar les iniciatives. Després d’explicar-vos què trobaràs si véns a formar part d’ASDIVI voldria acabar convidant-te a fer-nos una visita: necessitem moltes mans i idees. La visita la pots fer real o virtual ja que disposem d’un lloc web www.asdivi. entitatsviladecans.org. Agrairem el suport de qualsevol viladecanenc o viladecanenca, entitat o empresa que ens vulgui aportar recursos humans o econòmics. Mercè Ginés

3


Todos, todas somos (dis)capacitados

E

l pasado domingo 4 de octubre desde el Centro Ocupacional Caviga y la Asociación de Padres del mismo, organizamos una salida muy ambiciosa y diferente a las realizadas anteriormente. Una vez al año se tiene la costumbre de reunirnos profesionales, familiares y usuarios para pasar un día todos juntos, haciendo una visita turística, después pegarnos un buen atracón de comida y acabar con una tarde de baile. Nuestro propósito este año era pasar un día no sólo de ocio, sino poder enriquecernos en otros muchos aspectos. Esta vez escogimos el Centro Esplai en el Prat de Llobregat para este evento. Después de todo el trabajo realizado de organización y el riesgo que teníamos de que la jornada no satisfaciera las expectativas de los familiares, puedo decir que fue todo un éxito. En el Centro Esplai estaba todo preparado, tal y como acordamos. Para los familiares, el día trascurrió entre ponencia y ponencia, dándonos al final de la jornada múltiples agradecimientos por el nuevo formato. Mientras, los usuarios y las usuarias estuvieron haciendo actividades dirigidas por monitores del Centro Esplai, en las cuales se lo pasaron muy bien, logrando pasar un día lúdico-formativo todos juntos en otro escenario fuera del taller. Contamos con la presencia del psicólogo Tomás Castillo, el cual nos dio una visión muy positiva de las personas con discapacidad puesto que... ¿quién de nosotros no es discapacitado o lo será en un futuro? ¿Acaso es algo malo la diversidad en las personas? ¿Y lo enriquecedor que supone ello? Todos, con nuestros puntos fuertes y nuestros puntos débiles conseguimos mejorarnos como personas gracias a esta diversidad. Otro de los conferenciantes fue Eric Villalón, uno de los expedicionarios que logró llegar hasta el Polo Sur junto a dos compañeros más, todos ellos con algún tipo de discapacidad. Con esta experiencia nos demostraron que todos, en la medida de lo posible, somos capaces de alcanzar metas que ni siquiera imaginábamos. También tuvimos un espacio para trabajar con las familias en el proyecto que queremos llevar a cabo: se trata de grupos de apoyo familiar, donde las familias puedan beneficiarse unas de otras a raíz de las experiencias vividas, las cuales muchas serán similares y otras podrán hacer abrir los ojos a futuras vivencias. También será un espacio donde puedan resolver dudas, recibir orientación, así como información sobre temas que les preocupen. No olvido mencionar que también se comió estupendamente y que comenzamos el día con una buena chocolatada para empezar con buen sabor de boca. Esperamos que este tipo de jornada pueda tener el mismo éxito en futuras ocasiones y que suponga para los usuarios y usuarias, familiares y profesionales una forma de prosperar en sus vidas, tanto a nivel personal como a nivel profesional. Susana Gallego

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

4


Atura’t!

E

l passat dimecres, dia 7 d’octubre, es va escenificar l’audiència pública, convocada per l’alcalde de Viladecans, per donar compte del Pla d’Acció Municipal (PAM), ara que estan a mig mandat. A més l’acte va donar punt i final al procés de “participació” del Pla Local d’Habitatge de Viladecans (PLHV). En definitiva, vam sortir totalment descol·locats. D’una banda el PAM, segons Ells, l’equip de govern, ha acomplert el 7’5% de les seves accions, i gairebé el 80% estan en procés d’aconseguir-se, mentre que el 12’5% restant, ho donen com a impossible. Es van congratular de la situació, perquè el PAM va “vent en popa”, i ho justifiquen perquè van plantejar uns objectius realistes i tocant de peus a terra, cosa ben estranya perquè estem acostumats que s’omplin la boca de promeses electoralistes difícilment assumibles. Serem bons i ens alegrarem, i els desitjarem un bon final de mandat. Però d’altra banda, van presentar les respostes i conclusions del PLHV, un document que en grans línies pretén aconseguir encabir, dins la ciutat, 4.880 habitatges nous els propers deu anys, segons Ells, per anar assolint el 15 % del total d’habitatges de Viladecans que han de tenir algun tipus de protecció social, segons marca la llei, i fer possible que els joves de Viladecans, tot i l’existència de prop de 3.000 pisos buits a la ciutat, no hagin de marxar de la ciutat per manca de pisos. A més, el PLHV dissenya estratègies per reformar els edificis antics, i dotar la ciutat d’equipament d’habitatges dotacionals per a joves i gent gran. Llàstima que els pocs que vam fer l’esforç de participar en el “procés participatiu” no ens sentim reconeguts, ni complaguts, en les respostes a les nostres aportacions, ni en les conclusions del PLHV, en definitiva una altra pantomima per omplir l’expedient.   Ens volen fer corresponsables d’uns projectes, que venen plens de bones intencions, però que conjuntament amb els projectes faraònics de Vilamarina, el Pla de Llevant a Oliveretes, el Parc Aeroespacial i de la Mobilitat-Delta Parc, el Parc de Negocis, l’edifici Bitàgora, el Barça Parc, i el Parc de Delta, que segons Ells, faran que la ciutat pugui sortir enfortida de la crisi, oferint feina dins el mateix munici-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

pi, donen joc als culpables de tot plegat, i emmascaren una necessitat de seguir creixent i creixent perquè deuen creure que la solució a la crisi passa per apostar pel mateix sistema que ha omplert les butxaques a uns pocs, que ens ha endeutat en excés a molt altres i ens ha fet viure una falsa felicitat a tots plegats. Hi ha altres maneres d’encarar el futur, tant  o més  agosarades i atrevides com les que Ells proposen. A tall d’exemple, el decreixement. El decreixement és saber aturar-se i canviar el rumb en el moment que hem arribat massa lluny. És escollir la simplicitat quan s’evidencia que l’abundància no ens fa feliços.  El model econòmic actual, segons el prestigiós economista francès Serge Latouche, ha fracassat (la fallida de les finances i l’economia mundial i el canvi climàtic en són la mostra més dramàtica) i els humans podem  aprofitar aquest col·lapse per canviar les regles de joc, deixar de créixer i créixer, i apostar per una “societat autònoma i ecònoma”. Latouche proposa una sèrie d’objectius per dur a la pràctica el decreixement, el que ell anomena les 8 “R”: • Revaluar els valors en què creiem i al voltant dels quals organitzem la nostra vida. • Reconceptualitzar la nostra mirada sobre el món (per exemple, repensar conceptes com la riquesa o la pobresa). • Reestructurar el sistema de producció i les relacions socials en funció del canvi de valors. • Redistribuir les riqueses i l’accés al patrimoni cultural. • Relocalitzar: tota la producció que es pugui fer a escala local per a les necessitats locals, hauria de ser realitzada localment. • Reduir l’impacte sobre la biosfera dels modes de producció i de consum. • Reutilitzar els aparells i els béns d’us, en lloc de llençar-los. • Reciclar el rebuig de la nostra activitat. Més informació: http://decreixement.net/node/1108 Ricard Caba i Calbet

5


Benvinguts a la república independent del periodisme comarcal

F

eu un exercici: sabeu quin és l’escàndol polític més gros de Sant Climent de Llobregat? O sabeu quantes persones saben parlar català a la comarca? O sabeu quin és el municipi amb més endeutament bancari del Baix? Si? Ho sabeu? Felicitats doncs, perquè això no ha sortit publicat enlloc. I és que els periodistes que intentem explicar el que pas-

sa a la comarca amb total llibertat i independència som una espècie en extinció a la nostra comarca. Bé, si és que alguna vegada han existit. La Transició democràtica va ser l’anihilació de la llibertat d’expressió en tota regla, per molt que diguin el contrari, però des que els ajuntaments van decidir que tenien “l’obligació democràtica” d’informar als veïns i veïnes, el que van aconseguir és desinformar-los del tot. Som

30 municipis al Baix Llobregat, cadascú amb la seva revista mensual, el 60% també amb ràdio pròpia, i una desena tenen televisions, ja sigui en analògic o per internet. Quin és el resultat? Que ningú no pot contestar a les tres preguntes que he formulat al principi. No sé si la coneixereu, però la figura del “cap de comunicació” d’un ajuntament és l’agutzil més descarat de la llibertat de premsa. Fa quatre dies els regidors d’ICV de l’ajuntament de Sant Feliu van demanar la dimissió de la persona responsable de comunicació del consistori, perquè fa anys que no apareix cap informació seva a la ràdio municipal. O que algú pregunti a la Plataforma Salvem Oliveretes, per exemple, perquè cap dels seus articles de denúncia han aparegut a la revista de Viladecans. Quin sentit té fer periodisme a la comarca? Els ciutadans del Baix Llobregat estan ofegats d’informació, però tota és parcial i interessada. Des que vaig decidir que volia fer un mitjà de comunicació comarcal independent, mai no m’hagués imaginat que suposaria intentar trencar un “establishment”, que no sabia ni que existia. A part dels mitjans locals, que són tots públics i expliquen el que l’ajuntament de torn vol, els pocs mit-

jans comarcals que hi ha, que pretenen cohesionar la comarca i acostar les diverses realitats locals de tots els municipis a tothom, estan directament “comprats” pels consistoris. Comprats amb subvencions molt sucoses que permeten: 1- Que el mitjà en qüestió no desaparegui; i 2- Que apareguin les informacions que l’ajuntament vol. És una extorsió: si no publiques el que et dic, no tens pasta, i per tant desapareixes. Així de democràtic. Segurament, publicacions com Llobregat Media i la Premsa del Baix (els mitjans on treballo) desapareixeran, perquè no interessa que expliquem les coses que els ajuntaments no volen que s’expliquin, i per tant no tenim ni un duro. Però mentrestant, s’ha de reivindicar el paper dels pocs mitjans independents que tenim, tots fets des del col· laboracionisme i per la idea romàntica que la informació és un servei públic, i tothom té dret a saber el que passa sense que les notícies passin per tres-cents filtres. Per cert, l’alcalde de Sant Climent ha expulsat a tots els regidors i governa en solitari el poble, només el 30% dels habitants de la comarca parla català habitualment, i Sant Boi té un deute de gairebé 50 milions d’euros. Marc Pidelaserra

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

6


Saint Herblain - Viladecans Dissabte 26 i diumenge 27 de setembre

Taller de Sardanes... a l’Entrellaça de Viladecans. Juny 2009

A

finals de juny, responsables de la xarxa Parlar per Conviure em van demanar si podria anar a Saint Herblain per fer un taller de català. La idea em va agradar i vaig acceptar l’encàrrec. Dies més tard em trucà l’Olga per concretar tots els detalls, i aqui va començar la història. M’ha acompanyat l’Anna, amb ella hem passat el cap de setmana a França intentant ensenyar la nostra llengua. Enguany a Saint Herblain han celebrat una trobada amb d’altres països i cultures d’arreu del món anomenada “Goûts et Couleurs”, amb espectacles, intercanvis culturals, concerts, projeccions, mercat d’artesania, llibres, jocs i restauració. Ens vàrem barrejar enmig d’haitians, turcs, bretons... tots presentant el bo i millor de la seva cultura, menjars, balls, músiques, jocs, artesania... L’organització va ser prou bona per lligar tots els actes que es van fer entre el dissabte i el diumenge. El lloc, “La Carrière”, és un paratge preciós enmig de la natura just a la riba d’un llac; això feia que només mirant l’entorn ja et sentissis integrada dins d’aquell munt d’activitats programades. El nostre taller de català va tenir dues parts: una per la mainada

i l’altre per adults. Els que van voler acostar-se al nostre taller en van sortir amb unes bones nocions i coneixements de Catalunya i del català, els donàrem material nostre i el cedit per Normalització Lingüística de Viladecans. El taller dels petits es feia dins d’un autocar com si comencéssim un viatge a Catalunya, era ben original, els nens i nenes alguns acompanyats pels pares van passar-s’ho bé i segur que algunes paraules dels contes i les cançons que els vam explicar i cantar els recordaran. En acabar els vam donar contes i pósters. Voldria remarcar que amb nosaltres van venir tres persones que van fer el taller de sardanes i dues pel taller de les bitlles. Tots ells van fer la seva feina, la tenora, el

flabiol, i tota la cobla va sonar, i els que van tenir el gust d’aprendre la nostra dansa ho van poder fer. Pel que fa als companys que ensenyaven el joc de les bitlles catalanes van fer un munt d’hores practicant amb les persones que ho desitjaven. Tots hem tornat contents d’haver fet la nostra feina, donar conèixer la nostra llengua i la nostra cultura. Per acabar dir que la família on vam estar i ens va acollir va ser extraordinària, no podríem millorar el tracte i tot el que ens van donar i ensenyar. Tant l’Anna com jo pensem que ara sí que ja tenim un lligam amb Saint Herblain que mai no voldríem trencar. Montse Pastor i Pujadó

Català per a persones novingudes La Secretaria per la Immigració de la Generalitat de Catalunya ens ha concedit l’alfabetització al català de 20 persones del nostre municipi, que no sàpiguen ni llegir ni escriure en català ni en cap llengua llatina preferiblement. La formació és totalment gratuïta. Els cursos s’impartiran a l’Escola d’Adults de Viladecans els dimarts i els dijous de 10 a 12h. L’inici és el proper 6 d’octubre i finalitza el 15 de desembre. Cal posar-se en contacte amb Rakel Zamora o Pepi Venegas per tlf: 936351800 o al correu electrònic convivencia@viladecans.cat. Idoia Baixench Rodríguez Regidora de Convivència i Cohesió Social Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

7


Sóc dona, sóc diferent

Q

uan jugava al pati de l’escola jo era de les que de tant en tant m’apuntava a jugar a futbol, no era cap gran jugadora, però m’agradava sentir que jo també podia fer el que feien els nois, que podia ser tinguda en compte en aquell grup del sexe oposat. Amb els anys he anat prenent consciència de l’existència dels gèneres d’una forma més racional, més reflexiva i més madura; però sovint penso en aquella reivindicació que jo feia des de ben petita. De manera inconscient sabia que la societat es dividia en dues, i no volia ser exclosa d’enlloc. Per què per ser nena només podia jugar a la corda –per sort, a la meva escola, també hi havia nens que hi jugaven–? Però anem més enllà, parlem una mica més dels patis de les escoles. Aquells i aquelles que hàgiu anat a escoles mixtes, feu un croquis mental de la divisió de l’espai. Segurament, la majoria de vosaltres obtindreu quelcom semblant a un gran espai reservat per al futbol dels nois, i les noies mirant d’esbargirse al perímetre del pati mentre rebien cops de pilota acompanyats de comentaris com “t’haguessis apartat!”. Algú em podria dir... doncs que aquestes noies facin com tu feies, que juguin a futbol. Però... per què han de jugar a futbol? I si no els ve de gust? No seria més just que l’espai es distribuís d’una altra manera o què es fessin rotacions?

Aquest és per a mi un feminisme mal entès. Per a mi no és vàlida aquesta concepció de pèrdua de valors femenins per adaptar-se al món masculí. Trobo una llàstima que les dones masculinitzin els seus patrons per prosperar professionalment. Que Carme Chacón faci campanya electoral embarassada és una imatge de normalització molt potent, però que renunciï a gaudir de tota la baixa de maternitat és un pèssim exemple a seguir. El que hauria d’haver fet és aprofitar la seva condició de “mare pública” per reivindicar una baixa de maternitat més àmplia, un mínim de sis mesos, que és el temps mínim que la OMS recomana que les mares haurien de donar el pit. Per a mi la diversitat és riquesa. Les dones i els homes som diferents, i això és riquesa. Per què destruir riquesa? Hem de treballar perquè les dones i els homes tinguem igualtat d’oportunitats i les dones puguem arribar allà on ens mereixem arribar, sense que la nostra condició de dones sigui una limitació. Hem de tenir clar que el gènere és una construcció cultural, i que com a tal es pot deconstruir i tornar a construir. No és hora de redefinir els rols de gènere? No hauria de ser el segle XXI el segle de l’arribada de la dona al poder? El segle de la corresponsabilitat? El segle de la feminització del món? Doncs, posem-nos-hi a treballar. Fem-ho des de la nostra quotidianitat, des del nostre dia a dia. Si ens ho creiem, ho farem! Bàrbara Lligadas

Emmeline i Christabel Pankhurst, dues de les sufragistes britàniques que aconseguiren el vot per a la dona al seu país.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

8


¿Per què serveix el teatre? El teatre serveix per vèncer la timidesa, aprendre a vocalitzar, posar límits al xerraire, donar seguretat a qui se senti insegur. Serveix per un munt de coses: per a tot el que he dit i per molt més. També hi ha exercicis que serveixen per saber-se moure sobre un escenari, especialment als que estan despistats i distrets. No importa qui ho fa millor o pitjor. El més important és tenir sang, donar tot el que tens. Es poden fer gags de dues o tres persones: un pessebre vivent amb humor. O bé la teva pròpia obra de teatre. I si la pots representar, ni que sigui a l’escenari d’una escola, molt millor! Jordi Lligadas Vendrell

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

9


Noa a l’Àtrium

R

ecentment han aparegut als principals mitjans de comunicació desinformacions sobre l’oportunitat de boicotejar la actuació de Noa en els actes de l’onze de setembre. Uns quants aclariments i una opinió no estaria de més. Fa poc el Fons Públic de Pensions noruec es va retirar d’un grup electrònic israelià. Les decisions d’aquell Fons es prenen en base a les recomanacions d’un Consell d’Ètica. Elbit, l’esmenta’t grup electrònic, proporciona un sistema de vigilància per el mur de separació israelià. «Barak proteste contre le retrait d’un Fonds norvégien d’un groupe israélien» La ministra noruega de finances va dir que no es poden finançar empreses que contribueixen de forma directa a les violacions del Dret Humanitari Internacional. La Norvège adhére à la campagne d’embargo contre Israel pour violation du droit humanitaire. Un fons d’inversió d’Estats Units es va retirar del fons Leviev sota el criteri que ajuda a construir colònies jueves en les zones ocupades. BlackRock divests from Leviev, an ‘NYT’ adversiter (and guess who doesn’t report it). S’està desenvolupant una campanya contra el projecte Agrexo en Séte per ser considerat un aval a la colonització israeliana en contra del dret internacional. Agrexco à Séte: une caution à la colonisation israelienne? Busqueu a internet. Hi ha moltes noticies de boicots institucionals i també de la societat civil. Naomi Klein, la autora de “La doctrina del chock”, també està a favor de la campanya BDS (Boicot, Desinversions y Sancions),

http://www.bdsmovement. net/- i explica que no es tracta de boicotejar els israelians, però que tampoc es pot actuar com si la situació fos normal. També, dintre de la defensa dels drets humans, hi ha la controvèrsia sobre l’estratègia. Es pot percebre en el text del militant pacifista israelià Uri Avnery «La plegaria de Tutu» contrastat amb l’article del Dr. Neve Gordon a Los Angeles Times on es fa una crida a un ampli boicot mundial a Israel. Tots dos són companys en les manifestacions contra el mur d’Israel i per la convivència entre israelians i palestins, però, en l’estratègia, discrepen. Interessant és també l’aportació d’un altre jueu, el Dr. Jacob M. Rabkin, profesor d’història a la Universitat de Montreal. Observa que Theodore Herzl, fundador del sionisme, considerava els antisemites com amics i aliats, aquests es volien alliberar dels jueus, i aquells els volien agrupar a Israel. És poc coneguda la cordial cooperació de la l’alemanya nazi amb el sionisme. Molts jueus així ho van veure i es van oposar al sionisme des de el seu començament. Jueus canadencs es manifesten en contra de l’abús de poder d’Israel. Encarnen la diversitat de la vida jueva i desmenteixen l’antisemitisme. Són molts més els jueus israelians que han marxat cap el Canadà, que els jueus canadencs que s’han establert a Israel. El doctor Rabkin diu que cal eliminar el mite de que l’estat d’Israel representa els jueus del món, que la crítica al estat jueu no és una forma d’antisemitisme. Són molts els israelians que consideren que un dels camins per la

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

dignificació del estat d’Israel passa per donar suport al boicot. És dins d’aquest entorn que apareix el boicot cap a Noa o a qualsevol activitat cultural, esportiva, etc., considerada com una ambaixada cultural del govern israelià. Sectors d’esquerres, també dintre d’ICV, consideren que en contractar-la, la Generalitat, com a mínim, no se suma a una determinada forma de pressió perquè l’estat d’Israel assumeixi la carta dels drets humans. En el cas de Noa s’ha agreujat amb les seves opinions/experiències personals que és tan lliure de tenir com de callar. La seva popularitat procedeix exclusivament de la seva excel·lència com a artista. Dintre de les opinions, considero oportú fugir de la superficialitat que porta al simplisme i a l’improperi. El tema es prou delicat i difícil. Estic a favor de qualsevol forma de pressió contra l’estat d’Israel, no pas contra els israelians. Crec que la Generalitat no havia d’haver contractat el símbol Noa per a un acte polític/ identitari. D’altra banda, que la cantant Noa porti la seva sensibilitat artística i la seva esplèndida veu a l’Àtrium serà un goig per els viladecanencs. Procuraré estar a primera fila, i que se senti a gust. Xavier Ramírez

10


La Roca es mobilitza

Viladecans, punt de trobada - NĂşm. 26 - Octubre 2009

11


No ho entenc...

P

reguntar és humà, i un acte que crec que cal fomentar, sobretot entre el jovent. Personalment no crec que hi hagi preguntes estúpides. Potser n’hi ha de mal formulades, innocents, o tedioses. Potser algunes de les que jo formulo tot seguit no agradin a algú, les trobin fora de mida, o fins i tot demagogues. Però els asseguro que només són fruit de la meva ignorància. M’agradaria que algú mes les respongués. O si més no, a que serveixin de reflexió. En aquest número del Punt de Trobada en poso unes quantes, i en el proper continuaré amb unes quantes més : No entenc perquè el pla d’habitatge de Viladecans diu que fins al 2019 s’han de fer 4.880 habitatges a Viladecans, si actualment hi ha 3.000 pisos buits (segons el mateix estudi), i que s’hagi de construir el barri d’Oliveretes i destrossar una zona agrícola i forestal, amb 2.749 habitatges (tot i que segons el Pla parcial només en projecti 2.377). ¿Per què fer aquest barri amb tant de pis buit? ¿Per què aquest increment irracional? No ho entenc. No entenc com es pot dir procés de participació ciutadana del Pla d’habitatges, on només van haver-hi 13 aportacions per correu electrònic (on 4 d’elles demanaven informació sobre els pisos de protecció oficial), i una reunió que donava la sensació de dirigida i controlada per persones pròximes a l’equip de govern, que saltaven a la més mínima oposició o proposta raonada. El pla de participació ciutadana actual no deixa de ser un acte més de propaganda municipal de l’equip majorita-

1 2

ri en el govern, que està obligat a fer per llei. No és un procés real de participació. ¿Per què aquesta por a que la gent s’expressi amb arguments sòlids?

3

No entenc per què els fanals del parc de la Marina, i el passeig de la Riera de Sant Climent contenen llums amb vapor de mercuri, altament contaminant, mentre que la resta del municipi són de vapor de sodi, més netes i amb un consum baix. Ho he preguntat diverses vegades sense que ningú me’n doni una raó clara. ¿Hi té a veure que el disseny d’aquest parcs sigui dels arquitectes BatlleRoig, i que tinguin patentat ells mateixos aquests fanals? ¿Hi té alguna cosa a veure que aquests arquitectes han treballat per la Diputació i per molts ajuntaments de l’àrea metropolitana, com pel Barça a Sant Joan Despí, sempre posant els seus fanals? ¿Hi té alguna cosa a veure amb el fet que aquest despatx d’arquitectes està vinculat amb antics i històrics dirigents del PSC? ¿Per què fa uns anys es va fer una inversió i esforç municipal important en substituir els llums de mercuri pels de sodi, i ara en aquesta zones de nova construcció es posen milers de bombetes de mercuri? No ho entenc.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

4

No entenc que l’alcalde d’un municipi com Viladecans hagi de tenir a disposició un cotxe privat, i un xofer particular. I no un cotxe qualsevol: un de gamma alta i d’importació, dels que emeten molts gasos pel tub d’escapament. I ho entenc menys en plena crisi econòmica, i en un municipi on l’atur és dels més alts de Catalunya. L’alcalde hauria de donar exemple, i moure’s en transport públic, com es fomenta des de les diferents administracions. No crec que els seus deures siguin tan importants que el transport públic li ocasioni grans perjudicis. I si no, en taxi. No ho entenc. ¿Que no hem de contribuir tots a minimitzar la despesa pública, i a evitar l’escalfament del planeta? No entenc el perquè del projecte del Barça Parc, al llindar de la zona protegida de les Filipines i el Remolar. Hi ha molts altres projectes, més sostenibles que el que l’equip de govern “ecologista” vol tirar endavant amb el Barça. Projectes en què no cal posar un totxo, basats en l’educació a la ciutadania, i sobretot als més joves, dels valors de la zona, única. Projectes que podrien ser de referència a Europa, basats en l’educació ambiental, i que sens dubte atrauria milers i milers d’escolars d’arreu de Catalunya. A més a més d’un turisme ornitològic no gens menyspreable. Però no, l’equip de govern no sap fer res més que projectes faraònics, buits de contingut i d’idees, i seguir tirant de la construcció. Projectes del segle passat, caducs en aquest segle XXI. ¿Per què no es plantegen diferents projectes, i que la ciutadania els triï?

5

Jordi Mazon Bueso

12


Socialisme en retrocés

L

es eleccions celebrades en els darrers anys tant al nostre país com arreu d’Europa han mostrat una tendència clara: en molts casos, els diversos Partits Socialistes estan perdent suport electoral de forma continuada, que s’ha atribuït a la inexistència d’un discurs d’esquerres que mereixi credibilitat, especialment en context de crisi econòmica, que no estan sabent gestionar els diferents governs socialistes (de fet, ja només queden set presidents socialistes en els vint-i-cinc països de la Unió Europea: els d’Espanya, Gran Bretanya, Portugal, Grècia, Àustria, Eslovènia i Eslovàquia). Observem-ho amb més deteniment: • Les eleccions europees del passat mes de juny el Grup del Partit Socialista Europeu ha perdut 33 diputats, quedant en només el 25% dels europarlamentaris. S’han donat resultats tan decebedors com el de França, on el Parti Socialiste ha compartit el segon lloc amb Els Verds, molt lluny del partit de Sarkozy. • Aquest fet és un reflex del que passa en els principals països: descens d’un 11 per cent del SPD alemany a les eleccions del setembre, enfonsament del Partit Laborista britànic (tot apunta a que Gordon Brown perdrà el govern en les eleccions de 2010). Però l’exemple més clar el d’Itàlia, on el mal record de l’últim govern de centre-esquerra fa possible un líder tan desautoritzat i reprovable com Berlusconi continuï derrotant-los. • El nostre país també reprodueix aquesta tendència: tot i que nivell estatal, el PSOE de Za-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

patero va guanyar al 2008 amb el 43% de vots, va perdre les europees amb un 38%, a quatre punts del PP. A més, l’enquesta del CIS d’aquest juliol indica per primer cop que el 67,8% dels espanyols tenen “poca o cap confiança” en Zapatero. • A nivell català, José Montilla va arribar a la Generalitat amb només el 26,8% dels vots, 235.000 menys que Maragall tres anys abans. Com tots sabem, gràcies al suport d’Esquerra i Iniciativa, Montilla és president tot i haver rebut 139.600 vots menys que Artur Mas. I les últimes enquestes mostren que en les pròximes eleccions municipals Barcelona pot fer un tomb històric i donar la primera victòria en 30 anys a Xavier Trias i Convergència i Unió. Per què baixen els socialistes arreu? A part de la poca credibilitat dels seus líders en alguns països, el retrocés socialista es deu a que no hi ha una resposta d’esquerres a la crisi; l’habitual confrontació dreta-esquerra ha quedat superada perquè els governs socialistes no tenen receptes diferents dels liberals o els conservadors. La recerca d’un referent ha portat a intentar adoptar Barack Obama com a abanderat, tot i que les seves polítiques s’han de qualificar com a liberals. Alguns pensaran que Viladecans, on el PSC ha guanyat totes les eleccions des de 1982, és un món apart. Però apuntem només una dada: en les últimes municipals (2007) el PSC va retrocedir dels 11.239 vots a només 9.133; és a dir, va perdre 2 de cada 10 votants. Carles Lozano

13


les nostres entitats

E

Raíces de Andalucía

l pasado domingo 4 de octubre se ha celebrado la primera Romería de Viladecans organizada por el Centro Cultural Raíces de Andalucía. La Romería por ser la primera ha tenido gran éxito de asistencia, en parte debido a las buenas relaciones que tenemos con diferentes entidades culturales tanto de la ciudad de Viladecans como de la provincia, y en parte al buen hacer de nuestros socios. El motivo de organizar la Romería en estas fechas y no en el mes que la teníamos pensado ha sido por varios imponderables ajenos a nuestra voluntad. Raíces de Andalucía, está todo el año potenciando cualquier evento que nos acerque a nuestra querida tierra andaluza, como por ejemplo: • En el mes de febrero y año tras año desde nuestra fundación, allá por el 2004, Raíces presenta la Semana Cultural en Viladecans, donde celebramos el Día de Andalucía con una exposición sobre la Cruz de Mayo, y presentando un gran espectáculo flamenco con los cuadros de Raíces. • En el mes de marzo tuvo lugar el II Concurso de Saetas denominado Ciudad de Viladecans, con gran acogida, y los trabajos presentados de gran calidad. • En el mes de abril nuestro cuadro de baile participó por invitación en varias casetas de la Feria de Abril catalana y en la festividad de Sant Jordi presentamos un stand donde varios socios de Raíces leyeron poemas. • En el mes de mayo, durante la Feria de San Isidro, colaboramos con un stand donde se degustó el célebre “rebujito” andaluz y nuestros cuadros flamencos realizaron una exhibición de arte. • También y como cada año fuimos invitados por la Casa de Andalucía de Blanes a su romería. • Se terminó el curso con la actuación de todos los componentes de los cuadros en un espectáculo flamenco que tuvo gran afluencia de público. • En el mes de septiembre colaboramos varias entidades en la presentación del Mamut de Viladecans. • En ese mismo mes y durante la fiesta mayor de Viladecans, por invitación de su Ayuntamiento nuestros cuadros flamencos actuaron en la plaza de Europa. • Tenemos previsto en próximas fechas realizar una peregrinación a la Ermita de Sant Ramon. Josefina Delgado

Para contactar con nosotros: Correo electrónico: raices.de.andalucia@ya.com Nos reunimos los martes de 6 a 8 en la plaza de la Hispanidad y los miércoles de 6 a 8 en el auditorio Pablo Picasso. Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

14


conèixer viladecans

La inauguració de la nova seu de l’Ajuntament a la Torre Modolell

A

l’any 1920, el dia 8 de setembre, diada de Festa Major, es va inaugurar la nova seu de l’Ajuntament al palau de Magdalena Modolell, cedit al poble de Viladecans pels marmessors de la seva herència. La festa va comptar amb la presència d’Àngel Guimerà i els ciutadans van poder visitar la Casa de la Vila en jornada de portes obertes els dies 10 i 11. Tot plegat va servir per celebrar, encara que de forma avançada, la Diada Nacional de l’onze de setembre. El diari “La Veu de Catalunya” en l’edició de tarda del dia 14 i del matí del 15, en fa la següent crònica: A Viladecans. En aquesta vila es va celebrar la Diada Catalana. Al matí hi hagué un solemne ofici a la Parròquia, molt ben engalanada. Mossèn Eduard Roman, vicari de la dita Parròquia, féu un parlament brillant, que acabà cantant les belleses de la llengua pàtria. A la tarda tingué lloc el descobriment d’unes làpides que porten els noms d’en Prat de la Riba i Angel Guimerà, a dos carrers que convergeixen a la Plaça. Després de descobrir les làpides el digne batlle va parlar en nom de l’Ajuntament; don Adolf Ros, advocat assessor de la corporació, va fer un patriòtic parlament; i en representació dels Presidents de la Mancomunitat i Diputació, el nostre ben volgut diputat senyor Bassols en brillants paràgrafs clogué l’acte, essent molt aplaudit.

Andreu Samaranch

Àngel Guimerà

Es cantaren “Els Segadors” i es donaren visques a Catalunya. A la galeria de la Casa de la Vila es va servir un xampany d’honor, que presidí don Angel Guimerà. El Batlle del poble don Roc Mas, va donar mercès als concorrents i a les representacions nacionalistes dels altres pobles. A la tarda es féu la processó, essent pendonista el senyor Bassols i cordonistes don Adolf Ros i don Josep Feliu. A la nit es va aviar un magnífic castell de focs artificials, i va tenir lloc a l’envelat la representació de “L’ànima és meva” per la companyia “Nolla”, ocupant una de les llotges en Guimerà, la comissió organitzadora d’aquesta Diada ha donat mercès a don Ramon Taxonera i altres persones de la colònia estiuenca per llur cooperació. Mossèn Andreu Samaranch, capellà de tarannà integrista, havia renunciat a la rectoria de Vilade-

cans tres anys abans, però seguia mantenint la condició de marmessor de l’herència Modolell. Des del primer moment es va oposar que l’Ajuntament s’instal·lés a Can Modolell perquè, segons el seu entendre, contravenia les disposicions testamentàries de Magdalena Modolell. Samaranch defensava que l’edifici havia de ser centre catòlic i per això va demandar als seus companys de marmessoria en considerar que no es respectava la voluntat de la difunta. Mossèn Samaranch descriu així l’acte d’inauguració de la nova seu de l’Ajuntament: La procesion del apostolado se estableció en septiembre, y nunca se suspendió hasta que en 1920 degeneró en un acto politico separatista inaugurando la Casa Torre Modolell como casa Consistorial, presidiendo la fiesta el diputado Sr. Bassols en representación de la Diputación y

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

15


Mancomunidad celebrando una diada catalana organizada por los señores Taxonera, que acabó con un triste incidente, puesto que uno de los concurrentes al festín de Baltasar Sr. Consul (Juez Suplente) asistiendo a la procesión cívica religiosa cuyo pendonista era Bassols, víctima de un ataque de apoplegia, se desploma al paso frente al Convento convertido en Casal Catolich (nacionalista mas que católico, que habia de inaugurarse en el dia siguiente), falleciendo aquella misma noche, mientras sus compañeros y correligionarios asistian a la función teatral de “L’ANIMA ES MEVA”, de Guimerá, que presidia, y a cuyo personaje así como a Prat de La Riba dedicaron las dos calles afluentes a la plaza, sustituyendo al efecto, la antiquísima de San Juan. Firmo Cònsul i Borrull, va morir el dia 10 de setembre de 1920 a l’edat de 48 anys víctima d’una embòlia. Samaranch va considerar que aquesta mort era un càstig diví, quan la compara amb la de Baltasar rei dels caldeus, que va morir la nit després d’organitzar un banquet amb concubines i adorant déus pagans. Fixeu-vos que la processó es va celebrar el dia 8, però Samaranch, per fer-s’ho venir bé, va avançar més d’un dia la mort de Firmo Cònsul. Per entendre el perquè Samaranch destaca el fet de que Firmo Cònsol es desplomés al passar per davant del “Convent”, cal-

Enric Prat de la Riba

dria anar uns anys enrera, concretament fins el 1910. És en aquest any, quan Magdalena Modolell encarrega a l’arquitecte Josep Azemar la construcció d’un edifici al carrer de l’Estrella per a escola catòlica de nenes. A la seva mort l’edifici ja era acabat, però en no trobar cap congregació de monges que se’n volgués fer càrrec, la majoria dels marmessors van optar per instal·lar en aquest edifici, que aleshores ja tothom anomenava “Convent”, el Centre Catòlic que Magdalena Modolell havia previst en la clàusula sisena de la seva memòria testamentària. Després de fer les obres necessàries per dotar les instalacions d’una sala per fer teatre i projeccions de cinema, tot va quedar a

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

punt per inaugurar el nou Centre Catòlic al mateix temps que la nova seu de l’Ajuntament. Però mossèn Andreu Samaranch es va oposar novament a aquesta decisió de la majoria de l’herència, demandant per segona vegada als seus companys marmessors i aconseguint que el Tribunal Eclesiàstic paralitzés el procés sense que es pogués dur a terme la inauguració del nou Centre. Aquesta estranya situació de tenir un local amb sala de teatre i no poder-lo fer servir per ordre del jutge la trobem reflectida en la visita pastoral de 15 de gener de 1921: … está en formación un Centro Católico cuyos reglamentos obran en esa Secretaria de Cámara desde 15 de Agosto de 1920 y que a pesar de tener ya local adecuado y estar inscritos buen número de socios no ha podido inaugurarse por causas ajenas a la voluntad del Señor Ecónomo y del pueblo. Finalment hi va haver un període en què el Convent va poder ser utilitzat com a Centre Catòlic, però la història va acabar com molt probablement ja us heu imaginat: Samaranch va guanyar el plet i el convent es va convertir l’any 1930 en el col·legi de la Sagrada Família. Jaume Lligadas Vendrell

16


El personatge

Paquita Térmens, la història de Cal Menut

D

arrere de la masia de Cal Menut hi ha molts segles d’història. Al segle XIII ja es parla d’una casa en aquell lloc. I ara la història continua. Ara, al segle XXI, aquella masia està identificada amb una persona que hi ha viscut 76 anys: des de l’11 de desembre de 1922, en què hi va néixer, fins a finals de 1998. Paquita Térmens ens desgrana el record d’aquella vida dura i feliç alhora. - Comencem pel nom. Cal Menut, de què ve? - N’hi ha que diuen que ve d’un que era molt petit. Però a mi l’àvia de la casa que hi havia allà al costat sempre m’havia dit que venia de que les minyones que hi havia allà, en el temps de la guerra dels francesos, per portar recados a la Font del Ferro, que eren família amb els amos d’aquí, els Amat, hi feien anar un vailet que tenien. I així la casa va ser anomenada la casa del vailet, del menut. Això m’havien explicat. - Des de quan hi vau ser, vosaltres, com a masovers? - Nosaltres no érem masovers, érem arrendataris. Des del meu avi. El pare ja havia nascut allà. Abans hi vivien els amos, els Amat. Els meus avis vivien en una de les cases petites del carrer de les Sitges, i després, quan els Amat van deixar Cal Menut, ells hi van anar. - I el nom de Can Sala que ara també s’utilitza? - Can Sala eren els amos. Els amos es deien Amat, però eren de Can Sala. Però el nom que n’hi deia tothom era Cal Menut. - Parlem de la teva vida a la masia. De què vivíeu? - Vivíen de la terra que portàvem allà dalt, i una altra terra que te-

níem a baix a Marina. A la masia, quan la meva mare es va casar, a més de sembrar patates i alguna altra cosa pel gasto, hi havia arbres de tota mena i sobretot oliveres. Els cirerers els van començar a plantar cap a l’any 22, quan vaig néixer jo. - Abans no hi havia cirerers, allà. - Alguns potser sí, però hi havia sobretot oliveres, vinya, garrofers... Hi havia un camp, al final de tot, tocant ja a la pedrera, on hi ha els bombers de Sant Climent, que tot eren oliveres. I les van arrencar i allà van començar a plantar cirerers. I també en un tros entre la riera i la carretera, on es veu que hi havia un camp de tennis dels senyors que anaven a estiuejar a Sant Climent, i allà també n’hi van plantar. I a partir d’aquí van anar-ho plantant tot. - Tot això ho va fer la teva família. - Sí, els meus pares. Eren els únics de Viladecans que tenien una quantitat tan gran de cirerers. Sobre la masia, més amunt d’on hi

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

ha els ametllers, també n’hi van plantar. I quan hi van posar les torres de la Enher, van fer un disbarat dels grossos. Vam estar cinc anys peleiant per poder cobrar. Perquè ens van fer malbé tot el camp. I a més, aquella torre feia por. Des de baix a la carretetra no ho sembla, però vista des de la finestra del quarto on dormíem nosaltres, feia por, i senties el brunzit dels fils... - Com a arrendataris, quant havíeu de pagar als amos? - Cada any per Sant Joan pagàvem. Per ������������������������ la casa i per la majoria dels camps, pagàvem un tant en metàl·lic, i per un dels camps pagàvem una part de la collita. - I aquí també hi entraven els camps de la Marina? - No, els camps de la Marina eren d’un altre amo. Com que anàvem a vendre, ens anava bé tenir una mica de tot. Portàvem cireres de la masia i verdures d’allà baix. - I per anar a vendre, com es feia? 17


- Això va anar canviant amb les èpoques. La mare m’explicava que, quan jo tenia tres mesos, ja em portava al mercat de Sant Antoni, que hi anaven amb el carro i el burro. Em deixava al bar que hi havia a l’entrada del mercat, i quan estava de vendre m’anava a buscar, i cap a Viladecans. Després, quan vaig anar a vendre jo, que sobretot en temps de les cireres hi anàvem cada dia, uns dies al Born i uns altres a Sant Antoni, ens llevàvem a quarts de 3 de la matinada per agafar l’autobús que venia de Gavà, i la il· lusió era trobar seient per poder dormir una mica. - Una de les feines que també tocava fer era aclarir el bosc. - Sí, un cop l’any venia un pèrit i marcava quins arbres calia tallar. I llavors venien de Torrelles uns boscaters, i s’hi passaven quatre o cinc dies, i s’estaven a casa mentre feien la feina. Ells sopaven a la vora del foc, nosaltres a la taula, xerràvem una estona, i després ells se n’anaven a dormir a la pallissa. La llenya la portàvem a Gràcia, on hi tenia un forn una filla del Forn del Mig. I����� durant l’any nosaltres esporgàvem els pins, i en fèiem costals, i els

portàvem al Forn del Mig, aquí a Viladecans. - I també venien ramats. - Sí, venien ramats de Castellar de n’Hug. Es passaven aquí tot l’hivern pasturant a la muntanya, i també venien a prop de la masia a menjar-se les fulles dels ametllers que queien... I a vegades, que se’n tornaven, ens donaven un xai. - I on dormien? - Abans de la guerra havien dormit a vegades a Cal Menut, però després anaven a una masia de Sant Climent. - Aigua corrent, no n’hi teníeu.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

- No! I això sempre va ser un problema: per rentar, per beure... Teníen el pou que donava a la cuina, però no era suficient. Havíem d’anar a buscar l’aigua amb portadores... Vam fer un altre pou a fora, però es va contaminar. Al final la dúiem del llac de Cal Ginestar. - I llum tampoc no n’hi teníeu. - No, tampoc. Era una calamitat. Per allà al costat hi passava la línia que va a Sant Climent, i nosaltres no vam tenir llum fins als anys 70. - I com ho fèieu? - Amb carburo. Llum de carburo i espelmes. Jo vaig tenir tots dos fills amb llum de carburo... - I això, fins fa poc més de trenta anys. - Sí. Jo crec que ens haurien de donar un premi. Ni aigua ni llum. I tot era perquè l’amo no volia. Hem tingut uns amos que per cobrar, de seguida. Però la finca no se l’han estimada. Perquè si se l’haguessin estimat com ens l’hem estimat nosaltres, les coses ara no estarien així. Ens van arribar a dir que abans la donarien a la Generalitat que vendre’ns-la a nosaltres. Perquè nosaltres la volíem comprar, però ells mai no van voler. - I per què no van voler?

18


- I jo què sé! I tot plegat, al final l’han deixat perdre. La casa, els camps de cirerers... No s’ho han estimat. I se l’han venut de mala manera. - Parlem de les coses que hi havia dintre la casa. - La premsa. Que suposo que no se la podran endur, perquè si poguessin, se l’endurien. - Tu l’havies vist fer servir? - Sí, de quan encara teníem vinya. Fèiem vi per nosaltres, per la casa. Sí, encara me’n recordo de com feien anar el cargol aquell ençà i enllà. - Quines altres coses maques recordes d’aquella casa? - Home, per mi totes eren maques! Allò era casa meva, i m’ho estimava molt! També recordo el pou, amb aquell forat que hi va

des de la cuina fins a baix. Per allà pujàvem l’aigua, amb vuit esglaons i trenta metres de corda. El forat aquell el van descobrir en fer el pou, que el va fer el Peret del Sèbio. I es veu que anava a parar a un amagatall que el devien haver fet a la guerra dels francesos o a la dels carlistes. - Les guerres aquestes devien afectar molt tota aquella zona... - El pare em deia que a Sant Ramon hi havia unes basses on s’hi amagaven no sé si els francesos o els carlistes. - Què més recordes? - La matança del porc, que era una festa que venia tota la família. I també els indiots, que els anàvem a pasturar a la Verdera. Anàvem a arreplegar glans a la roureda, en aquells roures que hi ha més enllà de la bòbila, per

Viladecans, punt de trobada - Núm. 26 - Octubre 2009

donar-los als porcs. I els indiots, abans d’anar a col·legi, cada dia anàvem a portar-los a la Verdera, amb una canya. I després de pasturar els indiots, cada dia quatre viatges al col·legi, perquè el migdia anàvem a dinar a casa... - I els indiots, on els dúieu a vendre? - Jo no hi anava, però els duien a Barcelona, a la Rambla de Catalunya, per Nadal. Si no els podien vendre, les porteres dels pisos els hi deixaven guardar per l’endemà. I els que al final quedaven sense vendre, cap a casa, i ens els menjàvem nosaltres. - I la guerra, com la vau viure? - Venia molta gent a dormir a dintre casa. A terra tot eren matalassos. I me’n recordo de tota la gent que venia. També venia gent de Barcelona. I nosaltres dormíem tots a l’habitació de la mare. - Venien per por dels bombardejos? - Sí. El dia qui hi va haver els bombardejos a Viladecans, senties la gent pujar per la carretera plorant i cridant... - I ara què passarà, amb Cal Menut? - I jo què sé! No en sé res de res... Jo vaig guardant tots els retalls de diari i tots els papers que parlen que allò és patrimoni, o no sé quin nom li van posar... Doncs si és així, per què ho ha deixat perdre, l’Ajuntament? Si la casa hagués estat aquí al mig del poble, segur que no ho haurien deixat perdre. Però essent allà, costa més, hi ha més gasto... Però ara, que volen que les criatures sàpiguen el que es feia abans i tot això... doncs allà dalt hi ha moltes coses! Allà a la masia hi ha fins i tot un cup enrajolat! I com el forn que hi ha allà a casa no n’hi ha cap altre a Viladecans... I el celler... Hi ha moltes coses per poder ensenyar. I l’era, i els corrons que no sé si encara hi són... Uns pels altres, ho han deixat perdre. Josep Lligadas Vendrell

19


Viladecans punt de trobada, 026