Page 1

Publicació independent d’informació i opinió

Any 3

15 de febrer de 2009

Festa Major: amb ganes Com algú va comentar a la sortida, l’acte convocat pel Punt de Trobada el passat dia 19 de gener era força insòlit: els representants dels grups polítics de la vila, reunits fora de les èpoques electorals, per parlar de temes ciutadans més enllà de l’àmbit oficial i institucional, i per parlar-ne no només entre ells, sinó amb la gent que va voler participar-hi. Una bona experiència, encara que petita, d’acostament de la política i dels polítics a la ciutadania, de la qual val la pena felicitar-se’n. L’acte era, tal com havíem anunciat al darrer número de la revista, una taula rodona per reflexionar sobre el que caldria fer per aconseguir una Festa Major amb més personalitat. A la pàgina següent trobareu un resum del que allà es va parlar. Aquí, en primer lloc, voldríem manifestar el nostre reconeixement per l’interès amb què tots els grups es van prendre la proposta que els vam fer des de la revista per participar-hi. I en segon lloc, ressaltar les ganes que tothom –tant els representants polítics com el públic assistent– va mostrar perquè la nostra Festa Major (la del 8 de setembre, que és la principal, però també la del 20 de gener) pugui ser cada cop més un moment aglutinador de la vida ciutadana, que refermi la nostra identitat i empenyi la consciència col·lectiva per part de tots, independentment de l’origen o la manera de pensar. Hi ha feina a fer, sens dubte. Com es va dir, el Consell de Cultura és el lloc adequat per empènyer la participació en aquest objectiu, i caldrà que s’hi faci tot l’esforç perquè aquesta participació sigui ben activa. Per part de la redacció del Punt de Trobada, volem dir que continuarem treballant en aquest tema, juntament amb altres entitats viladecanenques que ens han manifestat ja les seves ganes de fer-ho.

Sumari 2 3 4

Festa Major: el debat és obert. Josep Ginjaume Tast Musical. CEIP Miquel Martí i Pol L’ ajuntament recupera una joia arquitectònica. Cristian Guillamón

5 Cultura, moneda de canvi en època de crisi. Bàrbara Lligadas 6 Cap a mar, estiu i hivern. Mercè Solé 6 Benvinguts a l’escola! Mercè Solé 7 On és la llei d’educació de Catalunya? Pepi Venegas 8 Allò que el vent s’endugué Mari Carmen Castellano 11 Per Sant Sebastià, Medalles d’Honor. Josep Lligadas 11 La plaça de l’Alba-rosa. Maria Comas 12 La vaga de la Roca (els orígens). Víctor J. Martínez 13 Tot per nou segons per quilòmetre. Miguel de la Rubia 14 Caravana solidaria. Rosa Mercader 15 No passaran. Víctor J. Martínez 16 Les nostres entitats: Fundació Cultural Espejo

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Encarnació Garcia Josep Ginjaume Josep Lligadas Víctor J. Martínez Miguel de la Rubia Mercè Solé La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

19

puntviladecans@telefonica.net

Viladecans


Festa Major: el debat és obert

A

l Punt de Trobada estem gratament satisfets per l’acte que, en el marc de la Festa Major d’hivern, vàrem organitzar el passat 19 de gener a la Torre del Baró i que va aplegar els portaveus dels grups polítics municipals en una mateixa taula rodona per debatre sobre el model de la nostra Festa Major. Presentada i moderada per Maria Comas i Josep Lligadas, la taula rodona va comptar amb la presència de Maria Salmerón pel PSC, Carles Lozano per CiU, Sergio García pel PP, José Luis Atienza per ICV-EUiA, Joan Bonich per Esquerra, i David Chacón per Ciutadans. És engrescador comprovar com –malgrat la disparitat d’opinions– tothom coincidia en el fet que hi ha punts a millorar. Per alguns (els de l’oposició) bastants, per altres (els del govern) no tants. Heus aquí, un cop més, la dicotomia que separa els que tenen la paella pel mànec i els que aspiren a aconseguir-la algun dia. Però, sigui com sigui, vàrem constatar com el nostre punt de partida era encertat: a la nostra Festa Major li fa falta una empenta, aquell valor afegit, aquella identitat pròpia que trobem en moltes localitats catalanes, veritable focus d’atracció per veïns i forans. Una cinquantena llarga de persones varen compartir amb nosaltres més d’una hora de debat. Un debat distès, desigual i bastant constructiu. Però anem a pams. Ciutadans va demanar més activitats “paganes” i intergeneracionals, Esquerra va posar l’accent en donar més suport a les entitats i en la necessitat de vehicular les propostes de millora a través del nou Consell de Cultura, Iniciativa-Esquerra Unida va animar a repensar la Festa Major i a utilitzar-la per construir la identitat local de Viladecans, el Partit Popular va

proposar reaprofitar el ball de la Tornaboda, recuperant també l’antiga guerra de verdures entre el bàndol de Viladecans i el de Gavà (no cal patir, sembla que la iniciativa no prosperarà). Per la seva banda, Convergència i Unió lamentava que la Festa Major d’hivern fos dia laborable des de fa ben poc i animava els centres educatius a fer activitats de difusió entre la població més jove. Finalment, el Partit dels Socialistes va defensar sense complexos l’actual model. En va destacar l’èxit de participació, amb actes massius i un ambient de “diversió col·lectiva”. Va justificar la ubicació dels concerts amb més públic al nou Parc de la Marina, entre d’altres per evitar molèsties als veïns del centre, i només va reconèixer un possible error: no saber comunicar totes les activitats que es duen a terme. Pel principal grup del govern, amb majoria absoluta al consistori, no val emmirallar-se en el passat ni en d’altres poblacions, alhora que fa una defensa aferrissada de la Festa Major de Viladecans perquè “és la nostra festa, amb els seus defectes i les seves virtuts, però és la nostra”. Des de la premissa que és difícil trobar una solució que agradi tothom, els socialistes recorden la recent creació del Consell de Cultura com a espai obert a tothom i idoni per canalitzar propostes de millora de forma consensuada. Notables i interessants també van ser les observacions sorgides del públic, com ara la d’aprofitar la potencialitat de la Festa Major per a integrar la població d’origen estranger que ha vingut a viure a Viladecans en els últims anys, la

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

necessitat de dotar de més prestigi institucional el pregó i fer-ne un moment potent i aglutinador, els beneficis que comportaria una major combinació de tradició i modernitat, la manca d’actes centrals que uneixin el conjunt de la ciutat, ja que actualment l’oferta està molt segmentada en funció de l’edat dels possibles interessats, i la possibilitat d’aprofitar més la Festa Major d’hivern per a actes de les entitats, com ara les corals, ja que la d’estiu cau molt a començament de curs i costa més de convocar i moure la gent. I a partir d’ara, què? Si el Consell de Cultura és obert a tothom i pot encabir aquest tipus de propostes, potser abans de començar caldria difondre’l de forma efectiva i potenciar la seva utilització per part de la societat. Perquè, almenys fins ara, tenim la sensació que gairebé no ha depassat el marc estrictament polític i del que es tracta, sobretot, és de potenciar la Festa Major des del teixit social. Aquesta va ser precisament una de les idees que va impregnar tot el debat: la Festa la fem entre tots, especialment a través del teixit associatiu, i en tot cas l’Ajuntament és qui hi ha de donar suport. Viladecans tindrà la Festa Major que vulgui tenir. Nosaltres la volem gran i de qualitat, per això hi hem posat un primer i humil gra de sorra. Esperem la vostra ajuda. Josep Ginjaume

2


Tast Musical

T

ast musical és el títol de l’espectacle que va servir per tancar el primer trimestre de l’escola Miquel Martí i Pol de Viladecans. La cita va ser el passat 17 de desembre a la sala gran de l’Àtrium i l’hora, les 3 de la tarda. Des del naixement de l’escola, ja fa 5 anys, la intenció d’aquest esdeveniment és doble, per un costat hi ha un objectiu pedagògic de caràcter curricular relatiu a l’àrea de música. Però, a més a més, des de l’escola tenim la voluntat de fer partícips a diferents membres de la comunitat educativa que formen part del nostre dia a dia i amb els qual tenim forts vincles. És el cas de l’IES Torre Roja, de la Coral de mares i pares de l’escola i, per primera vegada aquest any, del Centre Ocupacional Caviga. L’organització i planificació del concert és cada curs més complexa i suposa una inversió de temps i dedicació molt especial per part de totes les persones que hi formem part. Però aquest concert és per nosaltres una activitat que forma part de la nostra identitat i de la nostra història. El primer curs el vam fer només amb els 50 primers alumnes (tots de P3) juntament amb els primers pares i mares, que van formar la Coral, i alguns col·laboradors de l’IES Torre Roja. Va ser un primer concert d’hivern preViladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

parat amb molta il·lusió i que es va poder representar al primer menjador de l’escola (ubicat en un dels dos mòduls prefabricats en què estàvem situats). Des d’aquell primer concert l’estructura i organització de l’espectacle s’han complicat cada cop més, condicionada, sobretot, pel nombre d’alumnes que s’incorpora cada curs. En aquests moments estem per sobre dels 300 infants. Tot i aquest factor determinant no volem renunciar als col·laboradors que cada curs enriqueixen l’espectacle. Aquest curs, a més, ens vam posar en contacte amb el Centre Ocupacional Caviga per tal que ells també hi poguessin prendre part. Crear un espectacle que coincideix amb les dates nadalenques sense caure en els estereotips d’aquesta època és complicat. El nostre no és un concert de nadales. Cada curs es busca un fil argumental que permeti que totes les peces tinguin una coherència dins l’espectacle. Aquest curs, el fil argumental va ser la cuina, els aliments. I a partir d’aquí es van articular totes les actuacions. És per això que el títol Tast musical era tan representatiu. Fins i tot el programa del concert (en format de menú de restaurant) feia referència al tema. Cada classe de la nostra escola (des de P3 a segon de primària) va preparar una cançó o una dansa. Alguna d’elles va ser amb acompanyament musical d’alumnes de l’IES Torre Roja i de familiars dels alumnes que hi col·laboren des dels primers concerts. A més, aquest any volíem ampliar els col·laboradors i vam convidar els usuaris del Centre Ocupacional Caviga. La nostra intenció era començar a crear vincles amb aquest centre de la nostra ciutat. Sabíem que és un centre que porta algun temps a Viladecans però que en coneixem ben poc. Així que convidar-los a participar va tenir un doble sentit: per un costat enriquir la nostra carta i, a més, donar la oportunitat que els usuaris d’aquest centre poguessin actuar i gaudir d’un espectacle realitzat per persones ben diverses. La valoració d’aquesta experiència va ser tan positiva que esperem poder enfortir aquesta relació mitjançant diferents activitats que ens apropin. Equip docent del CEIP Miquel Martí i Pol

3


L’ ajuntament recupera una joia arquitectònica amb el treball d’un taller ocupacional local

D

es de fa poc, Viladecans disposa d’un litoral accessible a tots el ciudatans i ciutadanes de la ciutat. Gràcies a que l’ajuntament va obrir el camí del mar que comunica directament la ciutat amb el futur parc del litoral, d’aproximadament 100 hectàrees i una platja verge de 3 km d’extensió. En aquesta platja verge i gratuïta recuperada per l’ajuntament, es meravellós passejar i banyar-se, personalment crec que val molt la pena. Estic segur que no existeix un entorn litoral així en cap municipi de la costa daurada i molt menys en el Barcelonès. Integrada dintre d’aquest meravellós entorn i en els terrenys de

l’antic càmping del toro bravo, cedits per AENA, es troba Ca la Pilar. Obra de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, considerada pels experts en la matèria, com una joia arquitectònica per ser una varietat modernista, no urbana, poc utilitzada a Catalunya. Rep el nom de Ca la Pilar, en honor a Pilar Moragues, que va manar construir-la al 1917. Aquest valuós patrimoni arquitectònic de la ciutat ha rebut el suport de l’ajuntament que ha decidit restaurar-la per als ciudatans y ciutadanes de Viladecans, una restauració que compta amb un pressupost de 675.000 €. Part d’aquesta restauració s’està portant a terme per joves de la ciutat de Viladecans mitjançant

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

un taller ocupacional impulsat per l’ajuntament. Bàsicament un taller ocupacional és un grup de joves que estan aprenent un ofici desenvolupant directament les tasques de la feina sota la supervisió d’un expert. Crec que tot plegat és un encert per a la ciutat de Viladecans, ja que ha fet que la ciutat surti en diferents diaris de tirada nacional i a més a més, els diners públics estan molt ben destinats ja que es recupera una patrimoni arquitectònic únic i a la vegada es forma a joves de Viladecans. Jo personalment seguiré de prop aquesta iniciativa, i ja tinc ganes de que estigui acabada per visitar-la amb la família. Cristian Guillamón Rojo

4


Cultura, moneda de canvi en època de crisi

M

entre entitats com Punt de Trobada miren de crear fòrums on poder debatre sobre elements culturals importants de la nostra ciutat, com ara són les dues festes majors –que ni tan sols tenen nom–, l’Ajuntament es dedica a retallar o eliminar els pocs esdeveniments culturals públics de la ciutat. Aquests fets resten justificats per l’equip de Govern amb motiu de la crisi i la necessitat de prioritzar altres partides. És evident que en època de crisi on hi ha milers de famílies amb tots els membres a l’atur cal prioritzar tot el que fa referència a temes socials. Ara bé, no podem permetre que es titlli de frivolitat el fet de defensar la cultura. Des del meu humil punt de vist, considero que les partides socials i les partides culturals no són dos únics vasos comunicants. M’explico, en els pressupostos municipals no

només hi ha cultura o “ajuts socials”, i si apuges un l’altre necessàriament ha de baixar. Els pressupostos estan formats per moltes partides i en època de crisi s’han d’analitzar molt intel·ligentment perquè siguin els elements més superficials i/o menys prioritaris aquells que siguin posposats fins a èpoques de vaques grasses. ¿Cal gastar-se 2.720.000 euros en reconvertir el camp de futbol de la Torre Roja en camp de gespa artificial tenint en compte que, a més a més, ja en tenim un a Viladecans? Algú em pot dir que precisament això és el que s’ha fet amb cultura, però és que per a mi la cultura és un element molt important, i també en època de crisi. El festival Al Carrer, per exemple, és un element cohesionador de la nostra ciutat, a banda d’una font d’ingressos important per als nostres botiguers i restauradors. ¿No seria més interessant no retallar el seu pressupost i fer-ne una millor difusió, per tal que la seva repercussió en l’economia local sigui superior i ajudi els botiguers i restauradors a fer un bon inici de temporada estival? Estic segura que molts de nosaltres desitgem que arribi el primer cap de setmana de juliol per tal de passar aquells quatre dies on a Viladecans li canvia la cara i es converteix en un escenari obert, on tothom es retroba amb amics, coneguts i saludats. Considero que la cultura és un element definitori de la nostra essència com a humans, i per tant, és un element irrenunciable. Per això crec que la cultura no ha de ser moneda de canvi en època de crisi, i menys, en una ciutat com la nostra, on sovint “brilla per la seva absència”. Bàrbara Lligadas

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

5


D

oncs això, que m’agrada passejar estiu i hivern i per això no puc entendre que un camí obert fa pocs mesos estigui ara abandonat d’aquesta manera. Tant si es diu “del Mar” com “de les Filipines” mereix un altre tracte.

Cap a mar, estiu i hivern

Mercè Solé

Benvinguts a l’escola!

E

n resposta a la convocatòria de Càritas una trentena de persones va participar el passat dia 13 de gener a la Montserratina en una xerrada sobre l’escola. Hi havia homes (aquesta rara avis en reunions escolars!) i dones de la República Dominicana, Hondures, Equador, Bolívia, Romania i, sobretot, del Marroc. Es tractava de persones d’edats i de situacions molt diverses: un parell d’adolescents marroquines que es plantejaven si continuar un cop acabat l’ESO, dones que volien fer informàtica, lamentacions generals per les llistes d’espera per aprendre les nostres llengües, mares que plantejaven interrogants al català... La Maria Bargalló, mestra amb experiència i actualment inspectora d’ensenyament al Baix Llobregat, va explicar fil per randa com funciona una escola, insistint en la necessària implicació dels pares, i va intentar donar resposta a totes les qüestions que es van plantejar. Malgrat un cert caos degut a la diversitat de públic i de plantejaments, es va crear un clima de confiança i de proximitat que va facilitar la participació per part d’un públic que de vegades es resis-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

teix a prendre part en la dinàmica escolar, per desconeixement, per manca de costum, perquè treballen moltes hores, perquè no coneixen bé la llengua... La convocatòria s’havia fet només a partir d’un fulletó enviat a les 200 persones que han passat els darrers dos anys per la borsa de treball de Càritas i a partir de les activitats d’aprenentatge de la llengua amb dones estrangeres. Per cert, va quedar clar que, malgrat totes les declaracions polítiques dels partits sobre la necessitat de la integració dels immigrants, les escoles d’adults i el servei local de català estan col·lapsats i a més a més no són prou flexibles, des del meu punt de vista, per donar resposta a les necessitats d’una gent que té responsabilitats familiars i feines amb horaris molt inestables. També farien falta més accions com la de Càritas, d’acollida, de “pont” amb els serveis públics. En fi, molta feina per fer. Però anem avançant amb petites passes. Mercè Solé

6


On és la llei d’educació de Catalunya?

E

ducació, del llatí “educere” que vol dir guiar, conduir i “educare” que vol dir formar, instruir; totes definicions que ens porten a valorar la importància de l’educació com un dels factors fonamentals de la cohesió social, donat que amb una bona educació (guia i instrucció) tenim convivència, diversitat, respecte, tolerància, igualtat... que és el que volem tenir als nostres carrers i a les nostres escoles. Però, 28 anys desprès del restabliment de la Generalitat de Catalunya, el país no té encara una “guia”, una Llei d’educació que construeixi i defineixi quin és el model que ha de seguir la comunitat educativa. Durant molts anys les escoles i instituts, amb els professionals que hi treballen, s’han anat fent el seu propi model, segons els canvis legals que l’administració de l’estat ha anat proposant. Però, malgrat els esforços de la comu-

nitat educativa i dels professionals de l’educació, a Catalunya encara hi ha una realitat educativa que arrossega molts dèficits històrics. Va ser a partir del primer acord de govern d’esquerres l’any 2003 que es va començar a fer un esforç estratègic per satisfer les demandes que ha de cobrir el nostre sistema educatiu: es va signar el Pacte Nacional per l’Educació com a primera actuació en política educativa. El pacte establia acords sobre les obligacions del Govern, amb compromisos econòmics per a la millora de les condicions de treball del professorat, inversió per a la gratuïtat i l’extensió de les activitats més enllà de l’horari lectiu, entre d’altres. Aquest pacte va representar una de les principals fites sectorials i polítiques del Govern tripartit. És quan s’inicia el procés d’elaboració de la primera Llei d’Educació de Catalunya i es presenta el Document de Bases el novembre de 2007, quan comença el desencant. El document va ser clarament contestat (vaga del 14 de febrer) i, fruit de la pressió política, de la comunitat educativa i de la mobilització sindical unitària es va aconseguir eliminar els elements més polèmics del document (especialment la supressió de la possibilitat de la gestió indirecta d’escoles i instituts públics). Tot i així, en aquests moments, aquest projecte de llei continua sense tenir el consens polític, ni el de la comunitat educativa, com sí que va tenir-ho el

Pacte Nacional per a l’Educació en el seu moment. No hem d’oblidar que el consens social és imprescindible per fer una llei necessària per a superar el sistema educatiu dual en què ens movem, una llei que doni impuls a l’escola pública com a eix que vertebri i asseguri el dret a l’educació a Catalunya. Ha de ser una llei que valori la importància del paper que té la iniciativa social, que aposti per l’educació al llarg de la vida, la participació de les famílies i l’extensió dels drets educatius, que ajudi a definir el paper dels ajuntaments com a administració educativa i que garanteixi la inversió necessària en educació. Tot això en compliment de l’acord del primer govern catalanista i d’esquerres signat el 14 de desembre de 2003 que deia: “L’educació pública és l’eix vertebrador del conjunt del sistema educatiu català i cal garantir que pugui acomplir la seva funció social i el seu caràcter universal, públic, gratuït, laic, democràtic, coeducatiu, científic, integrador i compensador de les desigualtats. En aquest sentit, és imprescindible implicar la societat i la ciutadania en l’educació, essent la participació un valor i alhora un instrument clau de desenvolupament social.” Per això, em pregunto on és aquesta llei que resolgui els dèficits d’ahir, les demandes que tenim avui i assumeixi els reptes de futur fent possible l’equitat, la cohesió social i la qualitat en l’educació. Pepi Venegas

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

7


E

l passat 24 de gener una meteorologia extrema va castigar d’una manera inusitada el nostre país, la nostra comarca i la nostra població. Tràgiques conseqüències es van fer paleses a la veïna vila de Sant Boi amb víctimes humanes. A la nostra població els forts vents van arrasar moltes parts d’edificacions, arbres de grans dimensions, senyalitzacions i contenidors (els grans eren canviats de lloc o bolcats i els petits corrien per tot arreu). Tota la nostra ciutat va estar afectada de manera similar, però jo vaig poder observar la zona de Torre Roja i va quedar molt afectada, ja que va

Allò que el vent s’endugué destrossar la pineda de la zona de barbacoes al Parc de la Torre Roja, va arrencar part del tancat de les obres del Camp de Futbol de la Torre Roja, va afectar l’edifici de la piscina municipal i van caure multitud d’arbres dels voltants. El que el vent es va endur, van ser part dels meus records no solament d’aquesta històrica pineda, sinó també altres arbres del Jardí Municipal, el nostre “Parque de los pajaritos”. A curt termini aquests parcs s’arreglaran, però aquells vells i grans pins ja no hi seran. A mesura que passaves pels carrers podies contemplar com volaven trossos d’uralites, planxes metàl·liques i fins i tot, al costat

de la rambla els bombers tallaven un carrer en què hi havia una caseta metàl·lica penjant d’un àtic d’un edifici de vivendes. Ningú no es podia imaginar la violència amb què el vent ens afectaria, però la veritat és que podria haver estat molt pitjor veient el que queia al davant nostre. De vegades les condicions metereológiques ens superen i fer “chiringuitos” a les terrasses del edificis o posar afegits a les façanes pot ser una irresponsabilitat que en aquests casos poden tenir conseqüències irreparables. Els éssers humans ens creiem que ho podem tenir tot controlat, però ens oblidem de la força destructiva que, de vegades, pot demostrar la natura. Mari Carmen Castellano

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

8


Allò que el vent s’endugué

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

9


Allò que el vent s’endugué

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

10


A

Per Sant Sebastià, Medalles d’Honor de Viladecans

quest any, la Festa Major d’hivern del 20 de gener ha vist disminuït el seu relleu en deixar de ser festa laboral, a causa de la dificultat que significava per a molta gent que treballa fora de la ciutat compaginar el seu treball amb la festa escolar dels fills i altres incompatibilitats semblants. La decisió és certament discutible, però en tot cas el que voldria dir aquí és que ha anat acompanyada d’una iniciativa que sí que serveix per donar relleu a la festa, i fer que tingui aquell to d’identitat ciutadana de què tants cops hem parlat. Em refereixo a la concessió de les Medalles d’Honor de la ciutat, que aquest primer cop han recaigut en Manuel Tosca, a títol pòstum, per la seva obra literària i la seva activitat cívica en el món de la cultura, i en Celestino Bravo, per la tasca desenvolupada des de la seva parròquia a nivell social i de defensa dels treballadors en els temps de la dictadura i la transició. És bona iniciativa, donar valor a les persones i les coses valuoses que tenim a Viladecans. La Festa Major és sens dubte un bon moment per fer-ho. Caldrà continuar per aquest camí. Josep Lligadas Vendrell

La plaça de l’Alba-rosa

E

l passat 18 de gener es va inaugurar la remodelació de la plaça de l’Alba-rosa, després de moltes peticions a l’Ajuntament de Viladecans que van començar a principis del 2006. Jo em sento molt satisfeta que s’hagi aconseguit, ja que va ser una lluita de les diverses juntes de l’Associació de Veïns de l’Alba-rosa que ara s’ha materialitzat. Desitgem, però, que això sigui només el principi per a la millora del nostre barri, que tingui una continuació en la resta de les reivindicacions que hem fet en tots aquests anys, algunes de les quals ja s’han publicat en la nostra revista Punt de Trobada. Com ja és sabut, en el nostre barri tenim moltes barreres arquitectòniques, voreres ocupades pels serveis de llum i telefonia, i fanals que a més estan en molt mal estat de conservació, amb l’agreujant que les voreres són molt estretes. Som conscients que arreglar tot això és molt més complex que remodelar la plaça, però algun dia caldrà fer-ho realitat, amb la voluntat de tots els qui en són responsables. Quan s’aconsegueixi poder transitar pel nostre barri en condicions, els que hi hem estat lluitant tant de temps ens sentirem molt orgullosos d’haver-ho aconseguit. Maria Comas Oriol

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

11


La vaga de la Roca (els orígens) “¿Qué se gana con esta huelga? No se gana nada material. Se gana el orgullo y la dignidad y eso se lo podremos decir a nuestros hijos: ‘Tu padre arriesgó toda la seguridad de su familia por un puesto de trabajo y unos compañeros despedidos, y eso no se puede pagar”

A

questa frase que podem trobar en un casset a l’Arxiu Nacional de Catalunya, com molt bé deia l’historiador Albert Alonso resumiria l’esperit de la gran vaga de la Companyia de Radiadores Roca que va produir-se durant 95 dies entre el mes de novembre de 1976 i febrer de 1977. Va ser un procés llarg, ple d’assemblees, actes de solidaritat, enfrontaments amb les forces de seguretat... La vaga de 1976 venia precedida de reivindicacions anteriors que començaren sobretot al 1969 i s’anirien repetint fins el mateix 1976, quan es van fer més evidents les divisions entre els propis treballadors. Aquesta divisió afectaria els sindicats que en aquells dies començaven a ser majoritaris. Amb diferents postures sobre com afrontar el conflicte s’anirien allunyant de les protestes deixant-la en mans de l’Assemblea de Treballadors de la fàbrica. Al juny de 1976 van tenir lloc les eleccions de l’Assemblea per escollir els representants sindicals. Van sorgir 43 elegits que començaren a treballar per acabar amb el sistema de representació existent que estava liderat pels delegats del sindicat d’origen franquista de la CNS, als quals obligaren a dimitir al setembre del mateix any. Un cop establerts els representants de l’Assemblea com els únics amb potestat per negociar les condicions amb els patrons s’iniciaren les reunions per acordar una solució digna i decidir qui serien els delegats que assistirien a defensar les decisions presses. Després de no poques dificultats l’empresa acceptà les reunions amb els delegats de l’Assemblea que començaren el 4 d’octubre de 1976 . En aquest context és va començar a gestar un dels esdeveniments més importants del moviment obrer a la nostra ciutat. Uns dies que van situar la nostra ciutat al capdavant de la lluita de classes. Van ser dies de lluita, d’enfrontaments, però també de solidaritat i companyerisme. No van ser dies de revolta, foren dies de resistència. Víctor J. Martínez Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

12


Tot per nou segons per quilòmetre

S

embla que els termes de velocitat màxima i velocitat variable que aquest dies són a la boca de molts siguin trets d’una classe de física. Potser en aquesta classe ens dirien també que el cabreig de molta gent es directament proporcional als bons resultats obtinguts. El cert és que dies enrere, quan vaig fer ús de la C-32, vaig veure un panells lluminosos que indicaven una velocitat màxima de 80 km per hora. Tant a l’anada com a la tornada hores després la indicació era la mateixa. Eren, sense dubte, els polèmics panells de la velocitat variable a la nostra Àrea Metropolitana. Els que encara no havien digerit la reducció als 80 km/h, ara ja tenen un nou front obert. Suposo que la limitació variable no variarà com sortia al programa d’humor Polònia, en funció de la boleta que s’extregui d’un bombo de sorteig. El problema potser és que algú encara s’ho creurà. Unes mesures que semblen ser les responsables de molts dels nostres mals. I és que alguns tertulians, com la Rahola, o alguns polítics que ni s’han mirat els estudis fets sobre resultats per tenir una opinió sobre el tema, utilitzen una bel·ligerància exagerada en contra d’aquestes mesures i les persones que les han proposat. Aquests personatges ja podrien enfocar el seus canons sobre problemàtiques com els nous i qüestionables ERE proposats per Roca i altres empreses que poden afectar negativament milers de treballadors. Per altra part la necessitat de reduir la contaminació que segons

el professor Nino Künzli reduiria aproximadament en un miler els morts anuals, la congestió del trànsit a l’Àrea Metropolitana i els accidents feia necessari la presa de decisions per endreçar tota aquesta problemàtica. Sense dubte els resultats indiquen que algú s’està equivocant. Podrien ser els proposants d’aquestes mesures, ja que només han aconseguit reduir els contaminants, reduir significativament els accidents mortals i reduir la congestió, ja que la velocitat mitjana a les hores punta ha augmentat (en el cas de la tarda s’ha passat de 40 a 60 km/h). Aquí podeu comprovar els resultats dels sis primers mesos d’aplicació, que pretenen confirmar aquestes afirmacions: http://www20.gencat.cat/ docs/Sala%20de%20Premsa/ Documents/Arxius/mah_premsa.notaPremsa.67.80kmh1222448 013179.pdf O bé, podrien estar equivocats aquells que les critiquen i les qüestionen per uns retards d’uns nou segons per quilòmetre recorregut, que es el retard provocat per la diferència de velocitat. Un dels detractors dels 80 km/h és

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

una important entitat automobilística, el RACC, que estava en contra de la mesura de la reducció fixa i ara veu com es fa realitat la velocitat variable que havien proposat en primer moment. Però encara no reconeix que els resultats de l’aplicació de la primera reducció de velocitat els han tret la raó. Jo com a conductor em quedo amb aquestes mesures, encara que jo abans tampoc és que corregués molt més. Crec que la pèrdua de temps és menys important que el guany col·lectiu que suposa. Crec que alguns governants d’altres llocs de fora de Catalunya també ho comencen a tenir clar, ja que sembla que en un futur proper podrien aplicar a la zona metropolitana de Madrid i potser en algunes altres ciutats algunes limitacions de velocitat semblant a la nostra. En fi, es tracta de començar a treballar per aconseguir un trànsit que respongui a les necessitats del segle XXI. Miguel de la Rubia

13


E

Caravana solidaria

l 15 de marzo se dará por cerrada la caravana solidaria con destino a los Campos de Refugiados Saharauis en Tindouf (Argelia), para la recogida de los productos. Es un proyecto solidario que además de dar a conocer la situación del pueblo saharaui es para recoger gel, champú, y pastillas de jabón. Es un proyecto que es gestionado a nivel de Cataluña por la Asociación Catalana Amigos del Pueblo Saharaui (ACAPS) que cuenta con el apoyo de la Delegación del Frente Polisario en Cataluña y que en Viladecans está representado por Viladecans pel Sàhara y tiene su sede en el Auditorio Pablo Picaso, Pasaje San Ramón 2, donde se puede llevar alguno de estos productos. El día 13 de diciembre pasado a las 18,30 horas, en el Pablo Picaso, Raíces de Andalucía nos hizo

un espectáculo, donde la entrada era uno de los productos para la Caravana. Fue un éxito tanto en productos como en espectáculo, desde aquí damos las gracias a todos los artistas que colaboraron por nuestra causa y sobre todo a su presidenta Josefa. Desde el día 17 de febrero al 5 de marzo exposición en el Pablo Picaso con motivo del 27 aniversario de la República Árabe Saharaui Democrática y el día 16 de marzo a las 19 h. pase de la película Tuizza, “Entre mujeres”, galardonada con varios premios. Tuizza es la historia de unas mujeres que hicieron habitable una de las zonas más inhóspitas del planeta, que hasta el momento no había sido habitada por la dureza de su clima. Se le conoce como la Hamada, desierto de los desiertos. Estáis invitados.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

Rosa Mercader

14


No passaran

“M

alos tiempos para la lírica”, així deia la tornada d’una cançó del grup Golpes Bajos, que va assolir cert renom en el moviment conegut com a movida madrileña de finals dels anys 70 i principi dels 80. Avui el substantiu lírica aniria seguit de molts altres, no tan sols del món de la cultura. Aquest no és un bon moment en l’aspecte econòmic, laboral... Hi ha, però, qui en aquests dies especialment difícils encara en poden treure un pessic i aprofiten per deixar-se veure més del que és habitual. Darrerament ens hem pogut tornar a trobar símbols pintats a les parets i terra que molts començàvem a creure ja oblidats. A la avinguda Fleming, entre d’altres, han aparegut creus gammades, alguna creu cèltica... signes totalment anacrònics que podrien passar desapercebuts si no fos perquè últimament ja comencen a ser moltes les informacions que ens arriben sobre el rebuig als immigrants.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

Les vagues a Anglaterra defensant el treball per als autòctons, frases de terroristes mediàtics que, segurament després d’haver consumit una bona dosi d’estupefaents, surten autoproclamant-se herois del país en programes de premsa groga creient-se preparats per a tractar els problemes de la societat (cinc minuts després de haver parlat de qui ha de sortir de Gran Hermano), llancen frases reclamant un món ordenat on cadascú torni al seu país. Aquest és el seu moment i provaran de trobar el seu racó i contaminar tots aquells que puguin amb les seves doctrines populistes i demagògiques. Els partits de l’extrema dreta que en el seu dia triomfaren a Àustria i que darrerament han assolit uns bons resultats a Israel comencen a ressorgir a casa nostra. És molt probable que no tornin a tenir la força d’antany però aquells que creiem en la democràcia, la llibertat i en les persones hem de tenir clar que anys enrere van ser-hi presents però que aquest cop, podem assegurar que NO PASSARAN. Víctor J. Martínez

15


les nostres entitats

Fundació Cultural Espejo

F

undació Cultural Espejo és una entitat privada, sense ànim de lucre. Aquesta iniciativa, sorgida de Diego Fernández (president), arropada pels seus familiars més propers i el suport incondicional de José Luis Bravo (secretari) és legalment constituïda el novembre del 2002. Per aquelles dates, Diego i José Luis es llencen, literalment, a la sorra, plens d’il·lusió i carregats d’un ambiciós projecte sociocultural per dedicar a la ciutat de Viladecans, desconeixedors de que no era precisament “un camí de roses” la feina que havien començat a realitzar. Aquestes inquietuds ja havien produït el seu primer fruit a principis dels anys 80, al Bar Armonía de Viladecans, situat al número 16 de l’avinguda de Can Batllori. En aquest establiment, regentat pels germans Bravo Ayuso, un grup de joves implicats amb la cultura i la societat, entre els quals es trobaven Diego i José Luis, van decidir fundar una pionera i dinàmica associació cultural-recreativa. Entre les seves múltiples activitats es poden destacar els concursos d’escacs, disco-fòrums i el grup de teatre que va representar el musical “Evita” al Centre Parroquial de Viladecans i al Teatre Maragall de Gavà. Fruit d’aquestes inquietuds, després d’alguns intents fallits perquè resultava ser una descomunal feina, el novembre de l’any 2002 la Fundació Espejo va ser presentada de manera oficial a la Sala Petita de l’Àtrium Viladecans, comptant amb el suport del nostre ajuntament i personalitats del món sociocultural, entre les quals vam

Viladecans, punt de trobada - Núm. 19 - Febrer 2009

poder comptar amb Elsa López, directora de la Fundació Antonio Gala. Al llarg d’aquests cinc anys d’existència, Fundació Espejo ha posat en joc totes les seves forces per portar a terme el seu objectiu fundacional: “elevar la cultura al seu màxim exponent i situar Viladecans a l’epicentre cultural de Catalunya i de l’Estat Espanyol. En aquesta feina de fomentar la cultura i reconèixer els mèrits de les persones, en especial dels nostres conciutadans, cal insistir en dues senzilles activitats: a) Concurs de caricatures i dibuix infantil. Es realitza durant la Trobada d’Entitats a la Fira de Sant Isidre i premia els guanyadors amb beques per a classes de dibuix i pintutra. b) Trobada de poetes de Viladecans, Gavà, Sant Boi i Castelldefels. Se celebra a finals de novembre i té per objectiu retre homenatge a un poeta o poetessa de Viladecans i a una entitat de compromís social amb els habitants de la nostra ciutat. És d’aquesta manera com fem possible que es realitzi any rere any el nostre clar i senzill lema: “El sentir de la persona s’expressa plasmant-lo”. Per a més informació podeu entrar a la nostra web: www.fespejo.com. Allà també trobareu un apartat per col·laborar culturalment i econòmicament amb la Fundació. Telèfons de contacte: 93 647 53 06 i 650 897 467 Correu electrònic: fundacionespejo@fespejo.com

16

Viladecans punt de trobada, 019  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you