Issuu on Google+

Publicació independent d’informació i opinió

Any 1

15 de desembre de 2007

Un any de trobada Acabem l’any, el primer any de Viladecans Punt de Trobada. Vam començar al juny, hem anat sortint puntualment a la meitat de cada mes (llevat de l’agost, que vam fer vacances), i hem pogut adonar-nos que aquest instrument de comunicació que fa sis mesos vam posar en marxa, era una eina útil, i gosaríem dir que necessària. A Viladecans no hi havia cap mitjà de comunicació on es poguessin expressar les inquietuds, les propostes, les activitats que es generen des de l’anomenada societat civil, les reivindicacions, els suggeriments de coses a fer... I aquesta revista ha servit per canalitzar aquesta mancança ciutadana. Actualment, Viladecans Punt de Trobada s’envia a un total de 521 adreces electròniques, de persones i d’entitats. I el ressò que ens n’arriba és certament positiu, tant en forma de comentaris com en forma més activa d’articles que anem rebent, i que des d’aquí agraïm i animem a continuar enviant. Certament que la redacció de la revista no es fa responsable del contingut de cada un dels articles que rebem i publiquem, però certament també que així tots plegats ens estem fent un servei mutu, i estem fent possible que a Viladecans hi hagi més veus que puguin parlar i puguin ser escoltades, que prou falta ens fa. Nosaltres continuarem endavant, i farem tot el possible per millorar aquest instrument d’intercanvi. De moment, hem ampliat la redacció amb un parell de persones joves, que sempre és una garantia de més empenta. I, també, estem gestionant de convertir-nos en associació, per tal de poder eixamplar, si s’escau, el nostre camp d’activitat. Amb ganes de treballar per un Viladecans millor i que sigui construït entre tots, des de la redacció us desitgem molt bones festes i un magnífic nou any 2008.

Sumari 2 2 3 4 5 6 7 7 8 9 10 11 11 12 13 14 15

L’anell. Encarnació Garcia ¿Qué hacemos hoy? Lluís Rovira Sant Ramon crema! Ricard Caba i Calbet Josep Azemar a Viladecans. Jaume LLigadas V. Can Modolell i Casa Cusí. Jaume Lligadas V. Murs: Trenquem tòpics. Idoia Baixench L’Ajuntament acomiada treballadors de la Fundació Les Associacions de Veïns. Maria Comas Una denúncia de Salvem Oliveretes. Jordi Mazón Tornen els Pastorets. Josep Lligadas V. La responsabilitat de l’estat espanyol. Rosa Mercader Els “xatarreros” de Viladecans. Sergio Porrón Deixar parlar els ciutadans. Ferran Rullo Càritas, la solidaritat tangible. Mercè Solé Doncs no callarem. Luis Juberías L’anomalia pluviomètrica del Delta. Ricard Caba La plaça de l’església. José Luis Atienza

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Encarnació Garcia Josep Ginjaume Josep Lligadas Víctor J. Martínez Asunción Polaina Miguel de la Rubia Mercè Solé La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc:

http://puntviladecans.blogspot.com

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

6

puntviladecans@telefonica.net

Viladecans


¿Qué hacemos hoy?

N L’anell A quest estiu em van regalar un anell. Són dos cèrcols i al mig hi ha una greca calada, que és un gravat ben bonic. La veritat és que m’agrada molt. Un dimarts al matí em vaig adonar que l’havia perdut. Quin disgust! Quina ràbia! I no pel valor econòmic. Donant-hi voltes, vaig recordar que l’última vegada que l’havia vist va ser en baixar del cotxe. Trasbalsada vaig sortir al carrer. Dono voltes al cotxe, el regiro per dins, miro per tot el carrer i tampoc. Més empipada i sense cap resultat torno a casa. Miro sota el llit, els calaixos, el bany i no el trobo. Finalment em dono per vençuda. “L’he perdut”. Divendres al matí, d’hora. Era el meu aniversari. Vaig sortir de casa per anar a córrer per la platja. En acostarme al cotxe “el vaig veure”. Era allà, a terra, lluïa d’una manera especial i no m’ho podia creure. I després de tres dies! Com podia ser! Amb la gent que passa pel carrer, amb les vegades que vaig bellugar el cotxe de lloc en aquests dies. Em vaig ajupir i el vaig agafar. Sí! El meu anell ha tornat ha mi. Encarnació Garcia

uestra ciudad está creciendo a un ritmo vertiginoso, y desde la juventud hay cambios que también notamos y que influyen en nuestra forma de hacer las cosas. Cuanto más grande es una urbe, se supone que más grande debe ser su oferta de esparcimiento y entretenimiento. Pues bien, desde los jóvenes toca preguntarnos, en lo que a este tema refiere: ¿en qué ha cambiado o ha “mejorado”? ¿qué nuevas ofertas nos trae nuestra ciudad? A mayor ampliación de oferta de vivienda, mayor número de equipamientos, o al menos así debería ser. Pero ¿se traduce esta norma en el campo del ocio? Escaneando un poco los gustos y aficiones de nuestro tejido social más joven nos damos cuenta de que predomina la masificación en discotecas y “after hours”. Y que el objetivo de la noche es acabar en uno de estos recintos, previa cena en un suculento restaurante de comida rápida. No sería justo, por otra parte, culpar de ello a la existencia de estos sitios, sino que habría que profundizar en qué tipo de ocio nos ofrece Viladecans. Tenemos el Atrium, un teatro que consigue traer grandes representaciones, y que posee un amplio abanico de ofertas para todas las generaciones. Subiendo la Rambla, hay un sitio llamado Auditorio Pablo Picasso, que lamentablemente está cayendo en desuso y cada vez más cae en desconocimiento para el joven viladecanense. En pro de resucitar este espacio de asociacionismo juvenil se invirtió mucho esfuerzo en desarrollar el Cúbic, el cual lamentamos que no haya sido dispuesto para este fin. Sin embargo, después de mucho tiempo haciendo entender al consistorio la necesidad de un espacio juvenil que diera más amplitud de maniobra y proyección a las pro-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007

puestas de los jóvenes, se va a crear una ampliación de la masía de Can Xic, la cual según nos hacen saber pretende emular las funciones del centro Frederic Mompou de Castelldefels, ofreciendo espacios para talleres, ensayo musical, escuelas de teatro, juegos de cartas, etc. Este tipo de espacios abiertos al público y enfocados a que los jóvenes se reúnan para pasar el rato de una manera sana, representa una alternativa muy beneficiosa, que si la tuviéramos más en cuenta podría hacer que los jóvenes no cayeran en el ocio fácil y consumista. Es por eso que sería bueno que los partidos políticos impulsaran campañas de talleres, apertura de espacios libres, colaboración con asociaciones ya existentes para impulsar este tipo de ocio alternativo y alejado de los excesos. Desde estas humildes líneas invito a los jóvenes de Viladecans a probar otras fórmulas de entretenimiento como el teatro, no sólo desde el punto de vista del espectador, sino adhiriéndose a un grupo y trabajando en equipo; o a un club de rol, cartas, ajedrez. Al entretenimiento que antes practicaban nuestros padres y abuelos, pero que con el tiempo ha ido desapareciendo, dejando paso al ostracismo de nuestra habitación y nuestro ordenador, saliendo de él sólo para ir a una humeante discoteca. Lluís Rovira Adalid




Sant Ramon crema!

S

ant Ramon crema! Aquest ha estat el crit d’alerta, quan dos focus d’incendi iniciats al terme de Viladecans podien haver acabat en una nova tragèdia. Sobre les 18:00 hores del diumenge 9 de desembre es va originar un incendi proper a les indústries situades al costat del Camí Fondo de Viladecans. Justament on es preveu la construcció d’un nou barri “El Pla de Llevant” de 2.377 habitatges, promoguts per l’ajuntament i l’Incasol. El foc, que segons han explicat els bombers, es va iniciar en dos punts d’origen de manera simultània i fa pensar que ha estat provocat, es va estendre cap a uns terrenys forestals del Montbaig (Sant Ramon), situats entre Viladecans i Sant Boi. Tot i que el vent va complicar l’extinció, un canvi en la seva direcció va fer que el foc girés sobre si mateix i facilités la tasca de les 31 dotacions de bombers que hi van intervenir, tot autoconsumint-se . Segons dades facilitades pels bombers, el foc va cremar 15 hectàrees de pi blanc, matolls i cultius. El foc va quedar controlat a mitjanit. Encara que quatre dotacions de bombers van estar remullant i continuat les feines d’extinció, fins a les set de la matinada. La Muntanya de Sant Ramon ha estat víctima constant d’agressions al territori en els últims anys: un incendi, originat també de forma irresponsable, va cremar 70 hectàrees el juliol del

2005, la degradació del territori per deixadesa municipal, i les nombroses actuacions immobiliàries no deixen de degradar la muntanya. Recentment i per pal·liar aquestes agressions, s’han declarat 69 hectàrees d’utilitat pública a la vessant de Sant Boi, cosa que demana la Plataforma Salvem Oliveretes (PSO) per a la vessant de Viladecans, tal i com s’explica en aquesta mateixa revista. La compra de terrenys forestals per part de Global Inversiones Europeas S.L. de Paz Dorado, amb l’estudi del projecte urbanistic “Residencial Sant Ramon” i Josel S.L. del Grup “Nuñez y Navarro”, no fan més que minvar el valor forestal i ecològic de Sant Ramon. Ricard Caba i Calbet

A la 57 Nit de Santa Llúcia un premi cap a Viladecans Aquest any, a la 57 edició de la Nit de Santa Llúcia, o Festa de les Lletres Catalanes, un dels premis que s’hi concedeixen ha anat a parar a un viladecanenc, i membre a més de la redacció d’aquesta revista. Efectivament, Josep Lligadas ha guanyat el XVIII Premi Joan Maragall d’assaig sobre Cristianisme i Cultura, amb el llibre La política dels cristians. Felicitats!

Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007




Josep Azemar a Viladecans: el valor de la Torre Modolell

J

osep Azemar i Pont, neix l’any 1862 a la ciutat de Figueres, obté el títol d’arquitecte el 1887, s’estableix a Barcelona i els primers treballs els fa en la urbanització del Parc de la Ciutadella amb motiu de l’exposició universal de1888, en col·laboració amb l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch, autor de l’edifici de les aigües de Cornellà. El seu nét, Francesc Labastida i Azemar, exdegà del Col.legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC), el defineix com un home rigorós amb si mateix i seriós amb la feina, però amb un gran afecte i tendresa per a la seva família. A Viladecans, rep l’encàrrec de Magdalena Modolell de transformar la seva Torre de Guaita en una Casa Palau d’estil modernista neogòtic que finalitza el 1892 i que més tard es convertiria en la Casa de la Vila. Posteriorment, el 1899, projecta l’edifici adjunt a on avui s’ubica la cooperativa agrària i les terrasses amb les antigues escoles així com les escales d’accés al gran jardí del palau. Magdalena Modolell li encarrega, també a Josep Azemar, alguns treballs a la masia de les Parellades (on avui hi ha la plaça d’Europa), i mes tard, el 1910, el col.legi de la Sagrada Família, obres que no van ser acabades fins l’any 1916 aproximadament. Abans de morir a Barcelona l’any 1914, ens deixa a Viladecans un altre edifici, l’ala dreta de la Torre Roja. Mentrestant, el 1889, aconsegueix plaça d’arquitecte municipal a Figueres, i projecta la casa natal de Salvador Dalí, actualment propietat de l’Ajuntament. Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007

Josep Azemar també és l’autor de molts edificis modernistes de la seva ciutat i d’altres localitats de l’entorn. Destaquen a Figueres la “Casa Cusí” (1894), amb molts elements que recorden la nostra Torre Modolell, “Casa Galter” (1901), “Casa Mas Roger” (1910), segona residència de Salvador Dalí, “Casa Roger” (1896), “Casa Salleres” (1904), i l’escorxador municipal (1904-1907). Tots aquets edificis estan protegits, per l’Ajuntament de Figueres, com a Béns Culturals d’Interès Local. A Olot va construir la “Casa Pujador” (1911), també declarada Bé Cultural d’Interès Local. El modernisme arriba a Agullana també de la mà de Josep Azemar. Són quatre els edificis que hi construeix i d’entre ells hi destaca el Grup Escolar, de certa semblança amb l’escola de la Sagrada Família de Viladecans. Si voleu, podeu consultar la pàgina web de l’Ajuntament d’Agullana que hi dedica una plana sencera a l’arquitecte i el modernisme. I mentrestant des de l’Ajuntament de Viladecans, van mirant cap una altra banda, mentre projecten l’enderroc d’una part de la Casa Palau de Can Modolell. Concretament, tota la part projectada pel prestigiós arquitecte figuerenc el 1899, és a dir, la cooperativa agrícola, les antigues escoles, les dues terrasses i les escales d’accés al jardí. Només es mantidrà la façana del carrer Jaume Abril i mitja planta baixa. És que no serem capaços a Viladecans, de conservar l’edifici tal i com el va projectar Josep Azemar? No seria millor restaurar can Modolell en la seva totalitat, fer-ne difusió i integrar-lo en els circuits modernistes de la comarca?. Per això, cal primer estar convençuts que no és de cartró-pedra, perquè no ho és, sinó que utilitza els sistemes de construcció propis dels diferents estils historicistes de l’època. I segon, cal que ens creguem que tenim una gran obra d’art, que la tenim. A Figueres, no només s’ho creuen, sinó que tot i que no els hi fa tanta falta, saben protegir i conservar totes les seves joies i moltes de menys categoria que la nostra Casa Palau. A Viladecans, en canvi, poques joies que tenim i pel que sembla, l’administració municipal no sap ni que ho són. Jaume Lligadas Vendrell




Can Modolell i Casa Cusí, dos edificis bessons

S

i un dia us decidiu a anar a visitar el museu Dalí de Figueres, jo us recomano que acabat aneu a fer un tomb per la ciutat, és una ciutat molt agradable, i si sortint del museu baixeu per la pujada del castell fins a la rambla, us trobareu de cara amb la Casa Cusí (foto 1), construida el 1894 per l’arquitecte Josep Azemar, dos anys després de bastir la casa palau de can Modolell. El primer que us pot cridar l’atenció és la tribuna de l’edifici (foto 2), molt semblant a la de Can Modolell (foto 3) i si ens fixem en els elements decoratius de la barana dels balcons (foto 4), veurem que són idèntics als de l’edifici de Viladecans (foto 5). La torre de la dreta de la Casa Cusí va ser projectada i construida l’any 1904. En aquesta part de la casa hi veiem la finestra triforada (foto 6) del primer pis que és molt semblant a les de Viladecans (foto 7), així com l’escut de dalt de tot (foto 8 i 9). A la dreta de la torre, i a la part de dalt, veiem la paret que separa la finca del costat (foto 8), que ens recorda la façana emmerletada dels antics col.legis (foto 10) decorada amb rajola verda. Aquesta façana ha de desaparèixer segons el projecte municipal. És més que evident que Josep Azemar es va inspirar en la casa palau de Can Modolell per crear la Casa Cusí de Figueres.

2

3

4

5

6

7

8

9

Jaume Lligadas Vendrell

1 10

Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007




MURS: Trenquem tòpics per la convivència

A

quest és el títol de l’exposició que la Torre del Baró va tenir el plaer de rebre entre els passats 18 d’octubre i 16 de novembre; SOS Racisme i el Departament de Convivència i Cohesió Social del nostre Ajuntament van fer possible aquest esdeveniment. Mitjançant panells i audiovisuals força il.lustratius, l’exposició va ajudar a comprendre la realitat migratòria a Catalunya, comparant l’emigració dels catalans amb la immigració que rep actualment, i desmuntant sis tòpics sobre els immigrants: que no es volen integrar, que ens envaeixen, que ens treuen el treball, que són delinqüents, que s’emporten tots els ajuts i que baixen el nivell educatiu. Va mostrar-nos com la societat catalana actual no podria funcionar sense el paper dels immigrants, va ensenyar-nos com podem trencar aquest mur que ens separa els uns dels altres, lluitant contra els prejudicis, les inseguretats i les pors que es generen envers la immigració i que generen actituds discriminatòries. La inauguració va comptar amb la presència de molts viladecanencs, també de la directora de SOS Racisme que va fer-nos una visita guiada, l’Alcalde de Viladecans, regidors, representats d’entitats, alumnes del Curs de Gestió Multicultural entre d’altres. Diverses escoles es van apropar a visitar l’exposició i van aprofitar per treballar d’una manera activa el tema de la lluita contra el racisme. L’exposició també va comptar amb la xerrada “Gitanos, del genocidi a la ignomínia”, gràcies a la colaboració de l’Associació Cultural Gitana de Viladecans. Aquesta xerrada va donar-nos una visió realista i gairebé desconeguda del patiment que aquesta ètnia ha suportat durant tota la història. Mostres com aquesta han d’anar traient granets de sorra d’aquest mur que genera la intolerància. Idoia Baixench

Ser dona i musulmana. Dolors Bramon. Editorial

Cruïlla i Fundació Joan Maragall, Barcelona 2007. Un llibre altament recomanable i clarificador respecte a tot allò que envolta la dona a l’Islam: el que prescriu l’Alcorà, el que diuen les diverses tradicions, el pòsit cultural preislàmic, els afegitons culturals que s’han anat fent arreu del món segons el lloc d’inculturació de l’Islam… i els múltiples prejudicis nostres. En llenguatge molt planer. De fet, Dolors Bramon va estar a Viladecans fa un any aproximadament per parlar de les tres “religions del llibre”. Els que hi vam poder assistir recordem que va ser realment interessant perquè és una bona coneixedora de l’Islam. És doctora en filologia semítica i història medieval. El llibre compta amb un glossari i una bibliografia bàsica. Ah, i a més a més és baratet (10,75 €). Mercè Solé Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007




A

Les Associacions de Veïns

Viladecans hi ha 14 Associacions de Veïns. Un nombre bastant important. I crec que tots tenim la mateixa finalitat, que és lluitar pels nostres barris. Però penso que les Asociacions de Veïns tenen poc prestigi entre els ciutadans, i això ens hauria de fer reflexionar. Potser no estem prou a prop d’ells. Com aconseguir que la joventut s’impliqui a fer coses pel seu barri, o que persones vingudes d’altres països, per poder conèixer millor el lloc on són, acudeixin a les Associacions de Veïns? Crec que això faria que hi hagués més bona convivència entre tots. I potser és que no els donem les eines suficients perquè ho facin. No ens hauríem de deixar condicionar, hauríem de tenir la independència suficient per decidir la nostra manera de funcionar. Crec que no es valora prou el treball que fem les Associacions de Veïns. L’Ajuntament té aquí una gran ajuda, ja que nosaltres som els qui estem més a prop del ciutadà i coneixem millor els problemes de cada barri. Des de les Associacions de Veïns es podrien impulsar molts projectes, com cursos multiculturals, de civisme i convivència, o conscienciar els ciutadans de la importància de vetllar pel medi ambient. En resum, que caldria tenir molta més participació en tot allò que ens afecta als ciutadans. Maria Comas

L’Ajuntament acomiada treballadors i treballadores de la Fundació Ciutat de Viladecans

L

a Fundació Ciutat de Viladecans, presidida per l’alcalde de Viladecans i creada pel Ple Municipal ara fa deu anys, procedirà a la reducció de la seva plantilla i  a l’acomiadament d’un 40% del seu personal abans del 31 de desembre de 2007. La plantilla de la Fundació treballa per fer avançar la nostra ciutat en la Societat del Coneixement i la   Informació, i aposta per la seva continuïtat laboral i professional. Durant aquests deu anys ha desenvolupat formació en l’ús de l’ordinador i Internet amb la creació de la xarxa de punts Omnia, ha creat i gestionat el Portal de Viladecans, portal d’informació ciutadana, ha promocionat l’ús d’Internet en el comerç local, ha desenvolupat una sèrie de projectes amb finançament europeu  sobre temes de salut, immigració, igualtat d’oportunitats, etc.    Per tot això, el col·lectiu de treballadores i treballadors de la Fundació amb el recolzament de CC.OO.  apel·lem a la responsabilitat política, ètica i moral de l’Ajuntament de Viladecans, com a administració pública i progressista, d’assegurar la continuïtat professional i laboral de tots els treballadors i treballadores de la Fundació.   Treballadors i treballadores de la Fundació Ciutat de Viladecans Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007




Una denúncia de la Plataforma Salvem Oliveretes condiciona una moció al ple de l’ajuntament de Viladecans

C

om a resultant de la denúncia feta per la Plataforma Salvem Oliveretes, anunciant que determinades poderoses empreses estan especulant amb els terrenys de la muntanya de Sant Ramon -en la qual són el propietaris, com a  mínim, de 16 i 183 hectàrees respectivament- i planificant el projecte “Sector residencial Sant Ramon”, el ple del passat 22 de novembre va aprovar una moció per expressar la voluntat de protegir i conservar els terrenys qualificats com a no urbanitzables situats a la part nord de la ciutat. La plataforma va voler participar en el ple i aquest cop li van permetre fer ús de la paraula, just abans de la votació, i ho va aprofitar per exposar la seva opinió respecte a la moció. Primer, va celebrar la moció, i que l’equip de govern tingués aquesta sorprenent sensibilitat ambiental (ja era hora, i esperem que es repensin urbanitzar a Oliveretes!) però la va qualificar com a una simple declaració d’intencions cara a la galeria, degut a que no figurava cap mesura per desenvolupar-la. És molt fàcil anunciar que l’equip de govern actuarà segons la llei vigent, i no requalificarà terrenys forestals per a urbanitzar. El difícil i per tant amb més valor és dir-ho i presentar un plec de mesures que garanteixin la protecció de la zona per sempre. I això no es va fer. Segon, va proposar la declaració d’utilitat publica de la muntanya, mesura que s’hauria d’arribar adquirint els terrenys per fer-los públics, per la qual cosa va demanar un percentatge del pressupost municipal anys rere any per a aquest fi, i així poderhi desenvolupar projectes de conservació i regeneració forestal amb l’excusa de combatre el canvi climàtic tot reforestant la zona. És inconcebible que un municipi del món occidental, com Viladecans, permeti que la seva zona forestal estigui tant desforestada com ho està actualment. Una dada, en una hectàrea hi caben 400 arbres que absorbeixen 20.000 tones de CO2 l’any. Si la zona forestal estigués convenientment conservada i gestionada, facilitaria la Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007

seva funció d’embornal del CO2 per ajudar a pal· liar el que genera la ciutat. I tercer, reactivar el Consell Municipal de Medi Ambient perquè vetlli en tot aquest procés i fomenti que la ciutadania i les entitats de la ciutat facin projectes per plantar arbres a la zona forestal. La Plataforma Salvem Oliveretes continuarà reunint-se cada dimecres a les 19:30 h. a l’auditori Pau Picasso i continuarà la seva tasca d’oposició al Pla de Llevant que vol construir un nou barri de 2.377 habitatges a Oliveretes, per a preservar la muntanya de Sant Ramon. No oblidem que els terrenys que l’equip de govern

reconeix que tenen un valor ambiental, i que no requalificarà, tenen exactament el mateix valor ambiental que bona part dels d’Oliveretes... L’any 1976, algú va traçar una línia sense considerar aquests valors i va decidir que cap avall és urbanitzable, i cap amunt forestal. Demanem per tant, que el sòl d’Oliveretes es consideri d’ús públic, es reforesti en aquells sectors més malmesos, i ens ajudi a crear a Oliveretes-Sant Ramon un autèntic parc forestal i l’embornal del CO2 que genera la ciutat. Pensem globalment i actuem localment! Des de l’equip de govern també! Jordi Mazon




Tornen els Pastorets

N

o es fan cada any, però cada cop que es fan és una bona notícia. Aquest any torna a haver-hi Pastorets al Centre Cultural Sant Joan. Seran els dies 22, 23, 29 i 30 de desembre, a les 7 de la tarda. I és una bona notícia perquè vol dir que a Viladecans hi ha una colla de gent que, perquè sí, sense treure’n cap profit econòmic, té ganes de mantenir una activitat viva, creativa, imaginativa, amb valor artístic i amb valor històric, i que ajuda a disfrutar una mica més d’aquestes festes. O sigui que felicitats als que dediquen hores i hores a assajar, i disfruten fent-ho, i tenen ganes de mostrar a la gent les seves habilitats com a actors, o com a tramoistes, o com a directors, o com a organitzadors. Fer teatre, en el nivell que sigui, i fer-ho per simples ganes de fer-ne, és una de les bones coses i dels bons aprenentatges que en aquest país sempre s’han cultivat, i sempre han servit per tenir una vida més rica i valuosa. I per sort, a Viladecans, el teatre que s’anomena “d’aficionats” té una llarga i antiga tradició, que continua amb tot vigor. I també, deixeu-m’ho dir, felicitats als que els anirem a veure. L’Agrupació Teatral Mossèn Cinto Verdaguer no surt als diaris, i no pot competir amb cap dels espectacles que fan els actors consagrats. Ni tampoc no ho pretenen. Però anar-los a veure és disfrutar de la capacitat de transmetre, amb proximitat, una manera de fer popular, amb tot l’encant de la gent que es pren les coses amb il.lusió i que, gràcies a aquesta il.lusió i a l’esforç de preparació que hi han posat, aconsegueixen que passem una molt bona estona. Perquè les coses bones no són només les que costen molts diners. O sigui que, si no havíeu previst d’anar-hi, fareu bé de preveure-ho i apuntar-vos-ho a la llista d’entreteniments nadalencs. I encara una altra cosa a valorar. Els Pastorets són, com tothom sap, una representació feta a partir de les històries del naixement de Jesús. Vestides amb molta llegenda i molta imaginació, però l’arrel i el sentit van cap a aquest fet clau de la tradició cristiana. Però els actors i tots els altres col.laboradors de la representació, entre els quals hi ha gent de tot tipus de creences o no creences, no pretenen amb aquesta obra fer cap mena de catequesi. Sinó que, simplement, assumeixen un element important de la nostra tradició cultural, i ens el fan disfrutar. I això crec que és una bona notícia, també. Perquè a vegades hi ha qui sembla que tingui ganes de fer veure que la tradició cristiana és una mena de cosa perniciosa que cal amagar i minimitzar al màxim, en comptes de ser capaços d’assumir tot allò que hem estat i que ha deixat en la nostra vida col.lectiva alguna petja amable i amb valor cohesionador. És així de senzill... Fet i fet, jo gosaria dir que recordar la tradició d’un infant que neix pobre en un ambient ingenu i meravellós, és més sa que limitar-se a anar de bòlit en la competència de veure qui compra més i qui llueix més. El record de l’infant no arregla el món, però hi posa una mica d’humanitat. Que no està gens malament. Josep Lligadas Vendrell

Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007




L

’estat espanyol és històricament i políticament responsable de la colonització que ha patit el poble del Sàhara Occidental, en haver ocupat i explotat els seus recursos més d’un segle. Aquesta responsabilitat no va acabar el 14 de novembre de 1975, quan es van signar els Acords Tripartits de Madrid que van representar l’incompliment de tots els seus compromisos i el lliurament del territori i dels seus habitants al Marroc i Mauritània. Els diferents governs de la democràcia, no han assumit ni han complert el seu compromís històric amb el poble sahrauí, i s’allunyen cada cop més de la seva responsabilitat nacional i internacional en l’actual situació del conflicte. L’estat espanyol té una assignatura pendent i un deute històric, moral i polític amb el poble sahrauí; no podem parlar de llibertat, justícia o democràcia al nostre país, fins que aconseguim posar fi a tants anys de patiments d’aquest poble, i tancar un procés de descolonització que vam deixar sense tancar. L’exèrcit del Marroc continua, avui, ocupant un territori que va envair per la força. El Marroc es nega a complir les resolucions aprovades per l’ONU i pretén, senzillament, annexionar-se el Sàhara. I el nostre govern parla de “diplomàcia activa” mentre contribueix a mantenir l’ocupació il.legal del territori, amb la venda d’armes i la signatura de tractats de pesca i convenis preferents amb el Marroc, que afecten al Sàhara ocupat. Amb motiu de les properes eleccions generals que es celebraran el mes de març, l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahra-

La responsabilitat de l’estat espanyol al Sàhara Occidental

uí volem fer arribar als diferents partits, la nostra preocupació per la greu situació que travessa el conflicte del Sàhara Occidental, i en particular la permanent violació dels Drets Humans de la població civil, a les zones ocupades, on els ciutadans sahrauís reivindiquen que s’organitzi un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental i reclamen la independència, així com també l’alliberament dels presos polítics i dels desapareguts sahrauís. Des del moviment de solidaritat, instem el govern d’Espanya a implicar-se més en la defensa dels legítims drets dels sahrauís, defensant el dret a l’autodeterminació i la independència del poble sahrauí, sense maniobres. Som molts els ciutadans i ciutadanes a Catalunya i Espanya, que podem arribar a fixar les nostres posicions electorals fixant-nos en temes que com el sahrauí, poden

Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007

ser considerats en els programes electorals com a menors, i que afecten a diferents temes de la política nacional o internacional, però que porten una forta càrrega ètica i moral, i que poden marcar la diferència entre les diferents opcions. Aquest és, a vegadees, l’únic argument i paper que se’ns deixa tenir en aquestes circumstàncies. Per altra banda, veiem amb satisfacció la decisió del jutge Baltasar Garzón d’obrir diligències prèvies per a un procés per genocidi contra els responsables marroquins de l’intent de genocidi que pateix el poble sahrauí i la política repressiva que pateix al Sàhara Occidental ocupat, que malgrat la seva duresa, no ha aconseguit fer callar la veu dels activistes que lluiten per l’autodeterminació i la independència del Sàhara Occidental. Rosa Mercader

10


Els “xatarreros” de Viladecans

U

na vegada més a l’ajuntament de Viladecans hi ha hermetisme amb el tema que ens preocupa a la població, el dret a decidir als plans urbanístics de la nostra ciutat.

És en aquesta zona, com a d’altres del voltant, que per part de l’ajuntament té la necessitat de silenciar amb el temps. Fa temps que en aquesta zona van fer propaganda dient que per fi clausurarien els xatarreros, però no es així. Avui dia només ha tancat una empresa d’aquesta zona.

H

Podeu comprobar com a la Carretera de la Vila, com a la Carretera de Valencia, hi ha més d’una empresa establerta amb l’activitat de desballestament o desguace. És curiós que mirant les empreses donades d’alta a la guia telefònica, surten en aquesta zona més de sis empreses. Mirem el present i veiem com a poblacions com a Gavà estan al capdavant, recuperant aquesta zona per a la seva població: fent parades d’autobusos amb seients, zones esportives, passeig per als vianants, etc. però a Viladecans, com sempre, trigarem molt de temps per poder fer aquestes coses. És el moment de reclamar el tancament dels xatarreros i acondicionar aquesta zona, en zona esportiva, carril bici, parades d’autobusos, més enllumenat públic, borreres per als peatons, etc. Sabem que la Carretera de la Vila fins a la Carretera de les Filipines (Camí del Mar) hi ha aprovada una inversió per reformarla, però en aquesta reforma ¿hi estaran inclosos el carril bici, les parades d’autobusos, el voral, l’enllumenat públic i zona per vianants? Sergio Porrón

Deixar parlar els ciutadans

e llegit els vostres darrers articles i concretament, el que parla sobre la por que pot tenir o deixar de tenir l’Ajuntament per deixar parlar als ciutadans als plens, m’ha empipat. Anem per parts, com a ciutadà de Viladecans, pago els meus impostos, d’aquests impostos, surten els sous dels representants escollits per votació a l’Ajuntament; resumint, la colla que hi ha a l’Ajuntament, desde la senyora de l’entrada, que amb prou feines parla català, fins al mateix batlle, els hi estem pagant el sou. Crec que per aquest senzill fet, tenen l’obligació d’escoltar la meva opinió i la dels altres conciutadans de la vila, és més, que siguin a l’Ajuntament, és gracies a nosaltres i això no els hauria de donar dret a fer el que els hi sembla. Crec que qualsevol projecte hauria d’ésser acceptat per la ciutadania, i més quan la seva resolució afecta a tots els que residim al municipi, sigui el construir més vivendes, sigui el pavimentat dels carrers o el canvi de la il.luminació dels carrers per Nadal, ja que tot això, també surt de les nostres butxaques. Crec que tenim tot el dret a demanar com volem que s’administrin els “nostres calers” a l’hora de ser invertits al municipi. D’això se’n diu Democràcia. Si no hi haguessin deficiències, podrien dedicar-se a construir més vivendes, però crec que amb la quantitat de mancances que tenim a la nostra vila, crec lògic primer arreglar el pati per assegurar el nivell de qualitat de vida d’acord amb els impostos que paguem (estem per sota de Castelldefels) i després quan la gent que resideix al Municipi, disposi de les necessitats bàsiques cobertes, es podrà parlar de convidar nouvinguts. Ferran Rullo Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007

11


Càritas, la solidaritat tangible

C

àritas de Viladecans està fent una campanya de captació de socis i de voluntaris que vulguin col·laborar de manera continuada amb l’entitat, unes persones amb el seu temps, i les altres amb una aportació econòmica regular. Ara que ve Nadal, pot semblar una manera més de “plorar” per mantenir una tasca que, amb la constitució a la mà, haurien de fer les institucions públiques. Aquest és el pensament políticament correcte. El cert, però, és que Càritas i altres entitats semblants, fa un paper més enllà del que poden fer els poders públics: el fet de ser una entitat relativament petita, d’estar a prop de la gent, li permet captar de primera mà les necessitats socials, sempre dinàmiques i canviants, i donar respostes amb una certa agilitat. Li permet també posar en relleu els buits que deixa la intervenció de les administracions, sensibilitzar la població i intervenir en aquelles situacions on les administracions no poden arribar. Això es fa d’una manera molt senzilla, amb professionals i amb voluntaris. Però el finançament a nivell local, en el cas de Viladecans, prové exclusivament d’allò que es recapta entre la gent: a les parròquies i entre

els socis. Un import amb què es cobreix aproximadament el 88 % de les despeses. La resta es finança amb subvencions, entre les quals és important la que prové de l’ajuntament. Per part eclesial, Càritas no rep diners del bisbat, es beneficia, això sí, de l’ús de locals, d’infraestructura, i de la sensibilització que l’Església sempre ofereix sobre el tema de la pobresa. L’any passat, però, van haver d’interrompre’s alguns ajuts perquè no hi havia prou diners per fer-se’n càrrec. És per aquest motiu que la junta de Càritas s’ha animat a fer aquesta campanya. L’objectiu és aconseguir que algunes persones, ben lliurement, vulguin pagar una quota periòdica, cosa que permet saber amb quins ingressos es pot comptar i per tant oferir un millor servei a les persones a qui cal donar un cop de mà. Perquè, de fet, el 80 % dels donatius de Càritas són ocasionals, només un 20 % prové de socis. Es podria objectar que convindrien més subvencions, però de fet el que enforteix les entitats és el compromís de la gent que hi creu i no tant les subvencions. Un excés de subvenció fa depenent l’entitat de l’administració i no és un símptoma de salut ni d’autonomia a l’hora de fer i de posar els problemes damunt la taula. El sociòleg basc Imanol Zubero, especialitzat en moviments al-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007

ternatius, escrivia un dia que la nostra societat procura l’anomenat “altruísme indolor”, és a dir, aquella suposada solidaritat més fixada en els sentiments que en la butxaca, el temps i l’esforç. Ser solidari no vol dir només emocionar-se davant el patiment dels altres, sinó compartir: de vegades compartir la cartera, en uns moments en què la vida està cara, però tots hem de reconèixer que consumim molt i molt supèrfluament. Teresa Pàmies, fa anys, en unes jornades per als treballadors de Càritas ens deia que, de jove, pensava que els problemes es resoldrien quan l’esquerra estigués en el poder. Després, a poc a poc, va anar adonant-se que la necessitat de la gent depassa tota intervenció de les administracions i que els “lendemains qui chantent”, o sigui les esperances en el triomf de la revolució, per sí soles no arreglen pas els problemes concrets de la gent d’avui, per més que siguin necessàries per lluitar contra les causes de la pobresa. En definitiva. Si algú de vosaltres vol fer-se soci de Càritas només cal que es posi en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic caritas@viladecans.net, o bé al telèfon 628 832 568. I si vol dedicar-hi hores, pot trucar al 93 630 11 66 o al 93 652 57 70. Moltes gràcies. Mercè Solé

12


Doncs no callarem

L

es empreses espanyoles van ser les grans beneficiàries de les privatitzacions dels anys 90 a Amèrica Llatina, d’on han extret importants plusvàlues. La fòrmula: monopoli de mercat, poca o nul.la inversió i repatriament de beneficis. Els pobles d’Amèrica Llatina viuen com un greuge el deteriorament dels serveis i fan responsable la gestió de les multinacionals espanyoles. Chávez, i Ortega, expressaven aquest sentir de les majories del continent. A la cimera Iberoamericana de caps d’estat i de govern d’aquest novembre es va produïr un fet singular, un incident diplomàtic que ha portat cua. La premsa i els tertulians van recollir una intervenció del rei dient a Chávez que callés: “¿Por qué no te callas?” Al dia següent hi havia vídeos, versions humorístiques i, sobretot, moltes defenses del nostre rei com a gran patriota i, com és habitual als mitjans espanyols, moltes, moltes desqualificacions de l’estadista veneçolà. Les classes dominants i la premsa, que n’és expressió, tancaven files. L’argu-

ment, en canvi, no convencia tan aclaparadorament al carrer. I és que el que no té volta de full és que l’actuació del rei va ser una greu patinada diplomàtica. I una altra veritat incontestable és que quan molta gent et defensa és que la teva actitud és controvertida. Massa gent ha de defensar el rei darrerament. Que està en qüestió? Doncs sembla que cada cop més. Tampoc en té, de volta de full, que Chávez ha estat escollit democràticament i ha passat innomebrables consultes populars i el rei ho és per sang i va ser imposat a la “Transacció” com a garant de la continuïtat amb la dictadura sota l’amenaça de les baionetes. Paradoxalment un és anomenat dictador i l’altre demòcrata. Potser una mentida repetida mil cops esdevé veritat. El desencadenant de l’incident; bé, la premsa va analitzar que el fet que Chávez insistís en atacar la figura d’Aznar i anomenar-lo feixista requeria un gest patriòtic que hauria encarnat el rei. Amb Aznar només ens hi podríem ficar els espanyols, com va espetar un impresentable Sardà a cert programa de les nits de dissabte. Suposo que el senyor Sardà per aquesta regla de tres no té cap dret a ficar-se amb el senyor

Bush, o estem davant s’un doblepensar orwelià? Per què ningú no s’ha preguntat per les bases de l’acusació al capital espanyol? Les classes dominants espanyoles tanquen files i es tapen en el seu paper nefast a Amèrica Llatina. I és que la compra d’aerolínies, empreses de telefonia, de subministrament d’energia i d’aigua, han estat els principals destins de la “inversió espanyola”. El negoci rodó: comprar barat als estats que privatitzaven als anys 90, no invertir ni en manteniment bàsic i obtenir uns retorns extraordinaris gràcies al mercat captiu que proporcionen els monopolis o oligopolis que representen totes aquestes activitats. Al contrari del que els gurús del neoliberalisme havien promès als pobles llatinoamericans el servei ha empitjorat i els preus han pujat. És cert que algunes empreses espanyoles, com Repsol, estan acceptant negociar les noves condicions amb els nous governs llatinoamericans, però n’hi ha d’altres, com per exemple Fenosa a Nicaragua, que arriben fins al boicot i assetjament al govern legítim. Alguna raó tenien Ortega i Chávez per queixar-se, només faltaria. Luis Juberías

Per què no ens fas arribar fotografies d’aquelles coses que veus als carrers de Viladecans i que caldria millorar? Faries un bon servei a la ciutat. Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007

13


L’anomalia pluviomètrica del Delta del Llobregat

E

l passat 26 de novembre, el viladecanenc, membre de la Plataforma Salvem Oliveretes, Jordi Mazon va ser premiat amb el primer premi Eduard Fontserè, organitzat per l’Associació Catalana de Meteorologia, la Diputació de Barcelona i el Servei de Meteorologia de Catalunya. He parlat amb en Jordi que d’entrada, però, vol deixar ben clar que l’anomalia pluviomètrica no justifica les inundacions que pateix la zona del delta del Llobregat, com la de Can Calderon a Viladecans, on l’acumulació de l’aigua, nega cases i fa tallar la carretera C-245. Segons ell, això es deu a una mala urbanització, i al fet que els representants del govern (municipal, nacional i estatal), s’obliden que un delta és una zona inundable per definició, i que les grans infraestructures i urbanitzacions no estan suficientment adaptades a aquest entorn. A banda d’això, en Jordi ens explica que el Delta del Llobregat presenta uns valors pluviomètrics anuals superiors a les zones veïnes. Aquesta diferent precipitació es dóna sobretot a la tardor, fruit de la formació d’un front fred superficial nocturn davant de les costes del Delta, que ve donada per tres causes. Primerament, per la amplada i llargada de la vall del riu Llobregat, confinada entre les serralades de l’Ordal i Collserola en el seu darrer tram, que s’eixampla en arribar a la zona deltaica. En segon lloc, per l’aixecament sobtat del mar del massís del Garraf, a la part més occidental del Delta, i pel de la muntanya de Montjuïc per orient, que limiten en tots dos casos al Delta del Llobregat, i així l’aire fred que durant les nits descendeix per aquesta vall, s’eixampla en arribar al Delta. I finalment, com a conseqüència d’una mar Mediterrània d’aigua calenta des de finals d’estiu i fins a l’inici de l’hivern, actua com una font de vapor, tot i suavitzant les temperatures de l’aire, i mantenint una massa d’aire mediterrani durant les nits. La possible causa de la diferent distribució de la precipitació que crea el massís del Garraf cal cercar-la en la convergència d’aire a nivells baixos per la interacció de l’aire relativament fred que descendeix per la vall del Llobregat i l’aire càlid i humit situat sobre la Mediterrània. formant un front d’aire relativament fred quan entra en contacte amb la massa d’aire càlida i humida situada sobre la Mediterrània. Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007

Les rieres i torrents de les serres del Garraf i l’Ordal que desemboquen al Delta i a la Vall del Llobregat col·laboren a aquesta aportació d’aire fresc. Aquest front que avança mar endins estaria comprès entre la desembocadura del riu Llobregat i les costes del Garraf. L’existència del massís del Garraf impedeix que aquest front s’estengui més cap al sud-oest. Aquesta divisió de dues masses d’aire en superfície és el que s’anomena front superficial mesoescalar, el qual avança lentament mar endins. Per altra banda, la massa d’aire mediterrània avança del mar cap a terra, i quan troba el front fred mesoescalar, convergeixen en superfície les dues masses d’aire, generant-se l’ascens de la massa d’aire càlida i humida sobre la d’aire relativament fred i sec, generant nuvolositat, tempestes i pluges intenses, que descarreguen sobre el mar, però que s’atansen tot sovint cap al continent, cap al delta del Llobregat i la part oriental del massís del Garraf. Aquest tipus de precipitació, generalment abundant, difícilment arriba a la part occidental i nord del massís, raó per la qual els observatoris situats en aquestes regions recullen menys precipitació anual. Així, el 85% de les precipitacions del mes de setembre són nocturnes (entre les 21 i les 09 hores), molt sovint en forma de tempestes, fet sorprenent i original de la plana deltaica. Quants de nosaltres no sentim tronar de sobte i ploure a les nits de setembre? Ricard Caba i Calbet

14


La plaça de l’església

N

o sé on he llegit que la nostra ciutat és la que recorrem a peu. És cert, només sents com a teus els carrers que has trepitjat. Hi ha carrers simpàtics, carrers antipàtics i carrers preferits. Com el carrer de Sant Joan. L’altra dia va venir una amiga d’un Centre d’Estudis i vaig invitar-la a un tallat al Cafè Central. Vam quedar a la parada dels taxis i vam anar caminant i xerrant mentre jo li feia de cicerone seguint un curt itinerari. Vam creuar la carretera i vam entrar per la plaça de l’ajuntament. Vam pujar per Àngel Guimerà pel mig del carrer, passejant sense cotxes. Li vaig explicar la mobilització popular i la negociació per salvar el carrer, el patrimoni del passat quotidià, encara en espera de rehabilitació, la placa de ceràmica del centenari de Can Ginestar feta per l’Encarni, Can Amat i el museu per concretar, la casa del fusteret de la pela i el restaurant Suc que ha sortit recomanat a El Periodico. En tombar la cantonada ens vam trobar amb la vista de la façana de l’església fins el carrer del Sol. Quan ensenyes un carrer a algú, te’l mires d’una altra manera. Te’l mires amb ulls de foraster, com si el veiessis per primer cop. A mi em va passar. Va ser com enfonsar-se en el temps, davant de una de les poques façanes de

carrer que es conserven tal qual eren en la meva infantesa dels anys cinquanta. “És molt bonic”, va dir la meva amiga. Tenia raó. L’alineació perpendicular de les façanes blanques, la seva primitiva senzillesa, tenen sabor a temps perdut. Si la nostra veritable pàtria és la nostra infantesa, la plaça de l’església era una de les capitals d’aquella pàtria llunyana. Més que una plaça, sempre ha estat un carrer, però el porxo columnat de l’església, l’espai de les escales, li presta amplitud a l’espai públic. Era la plaça dels diumenges al matí, de la missa de deu. Quan s’obrien les portes, sortíem de la foscor religiosa a la llum de la llibertat pagana del dia de festa. Per això sempre recordo aquells diumenges com alegres dies de sol baixant l’escala amb tot el dia per davant. Era la plaça de les fotos amb corbata i pantaló curt, empunyant una palma, de la mà dels pares, davant de la pissarra negra on s’anunciaven amb lletres blanques les pel·lícules del centre, en la façana de la casa del senyor rector. A la sortida de missa anàvem a Cal Magí que tenia sempre tebeos en els vidres de la porta. Anàvem a comprar cromos i la botiga sempre em feia olor del pegament amb què els enganxava a l’àlbum. Al costat hi havia una botiga on compràvem gelats

Viladecans, punt de trobada - Núm. 6 - Desembre 2007

a l’estiu, els “cortes” de nata o de tres colors, que tallaven amb un gran ganivet i emparedaven amb dues galetes. Sempre tenia enveja dels companys que compraven “cortes” gegants que els hi deixaven tots els morros blancs. Avui encara tenim la botiga del Nitu, un virtuós en el tall del pernil, i el Nou Rals, la llibreria del Jordi Vicente, més que una llibreria, un heroic equipament cultural autosubvencionat que va aterrar per casualitat a Viladecans els anys setanta. Li vaig ensenyar a la meva amiga la casa del carrer Muntanya amb el compàs dels francmaçons a la façana i una perfecta simetria només trencada per una finestra a la planta baixa. “No sabia que el teu poble fos tan maco”, em va dir mentre asseiem al Cafè Central. No li vaig portar la contrària. José Luis Atienza

15


Viladecans punt de trobada, 006