Page 1


MANIFIESTO DE PRIMO DE RIVERA. Al país y al ejército. Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos amando la Patria no ven para ella otra salvación que liberarla de los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único, aunque débil, freno, y llevaron a las leyes y costumbres la poca ética sana, este tenue tinte de moral y equidad que aún tienen, pero en la realidad se avienen fáciles y contentos al turno y al reparto y entre ellos mismos designan la sucesión. Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina (...). Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos. Españoles: ¡Viva España y viva el Rey! 13 de septiembre de 1923

MANIFIESTO DE ALFONSO XIII. Las elecciones celebradas el domingo, me revelan claramente que no tengo el amor de mi pueblo. Mi conciencia me dice que ese desvío no será definitivo, porque procuré siempre servir a España, puesto el único afán en el interés público hasta en las más críticas coyunturas. Un Rey puede equivocarse y sin duda erré yo alguna vez, pero sé bien que nuestra patria se mostró siempre generosa ante las culpas sin malicia. Soy el Rey de todos los españoles y también un español. Hallaría medios sobrados para mantener mis regias prerrogativas en eficaz forcejeo contra los que las combaten; pero resueltamente quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro, en fratricida guerra civil. No renuncio a ninguno de mis derechos, porque más que míos son depósitos acumulados por la Historia de cuya custodia me han de pedir un día cuenta rigurosa. Espero conocer la auténtica expresión de la conciencia colectiva. Mientras habla la nación suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real reconociéndola como única señora de sus destinos. También quiero cumplir ahora el deber que me dicta el amor de la Patria. Pido a Dios que también como yo lo sientan y lo cumplan todos los españoles. Alfonso, Rey, 14 de abril de 1931. (Periódico La Vanguardia, Barcelona, 17 de abril de 1931)


Ens trobem davant de dues fonts primàries situades al segle XX entre el procés de la dictadura de Primo de Rivera a Espanya (1923-1930) i el fi de la monarquia espanyola.

El “Manifesto de Primo de Rivera” és una font primària, com hem dit, ja que va ser escrita al mateix període del que tracta; a més, és un text polític, ja que es tracta d’un comunicat que reflexa les intencions polítiques de l’autor. Aquest autor és Miguel Primo de Rivera, general militar que va donar un colp d’estat a Espanya al 1923 i va implantar una dictadura fins el 1930. La finalitat d’aquest escrit és comunicar de que prenia per la força el poder de l’estat a la població espanyola que, per tant, es el destinatari públic.

Pel que fa a la segona font, “Manifesto de Alfonso XXII”, podem dir que també es una font primària perquè va ser escrita al període al que correspon la informació que aporta. Es tracta d’un text polític que reflexa les intencions polítiques d’Alfons XII, autor individual de la font, que va renunciar al tron espanyol al 1931 degut al rebuig general de la població després de la dictadura de Primo de Rivera; així doncs, el destinatari públic d’aquest comunicat són tots els espanyols.

En quant a les idees principals i secundàries, podem dir que la idea principal de la primera font és l’assumpció per part de Miguel Primo de Rivera de tots els poders a Espanya per la força, és a dir, un colp d’Estat. Les idees secundaries són: la pretensió de solucionar els problemes de l’estat espanyol de manera autoritària i el caràcter monàrquic i nacional del moviment, entre altres. Per altra banda, la idea principal del segon text és la renúncia al tron espanyol d’Alfons XII al 1931, a causa de la manca de suport amb la que comptava al finalitzar la dictadura. Les idees secundaries d’aquest text són: que vol acomplir el deure que li dicta l’amor de la Pàtria i que demana a Déu que tots els espanyols ho senten i ho facen com ell i que afirma que s’ha equivocat alguna vegada.

Aquestes fonts les podem situar dins del període de la dictadura de Primo de Rivera, de 1923 a 1930, a Espanya i el fi


de la monarquia (1930-1931) amb la renúncia al tron d’Alfons XIII. La primera font l’ emmarquem al 1923, quan, degut a la crisi política espanyola i el descontent amb la situació de la guerra de Marroc; i gràcies a I també gràcies al suport d’Alfons XIII, que veia en perill el poder monàrquic, a més de l’alta burgesia, de l’exèrcit i de gran part de les classes mitjanes, es va possibilitar el colp d’ estat del Primo de Rivera i 1923. Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va prendre per la força el Alfons XIII poder sobre Espanya, implantant una dictadura com a solució de la situació espanyola. La segona font la situem després de la dictadura, al 1931, quan el rei Alfons XIII va haver de dimitir degut a la falta de suport per part del poble, ja que no l’acceptaven perquè se li relacionava amb la dictadura i aquesta comptava amb un rebuig general.

PCE: El Partit Comunista d’Espanya, és un polític espanyol originat d’una primera escissió del PSOE l’any 1920 i d’una segona al 1921. La primera fou provocada per les “Juventus Socialistes”. La segona escissió va donar lloc al PCOE (Partit Comunista Obrer Espanyol). Aquestes escissions estaven formades per persones que no estaven d’acord amb la socialdemocràcia i tenien com a objectiu sumar-se a la III Internacional convocada per Lenin. Poc després, la III Internacional aconseguí la celebració d’una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE donant lloc al Partit Comunista d’Espanya. El primer congrés del PCE tingué lloc a Madrid l’any 1922. Protectorat: sobirania parcial que exerceix un Estat sobre un territori que conserva autoritats pròpies. L’Estat Espanyol va exercir sobre el territori de la zona nord del Marroc, que inclou les regions del Rif i Yebala sense annexionar-lo al territori nacional. Aquest règim de protectorat es va acordar segons els acords franc-espanyols firmats el 27 de novembre de 1912. El protectorat va durar fins al 7 d’abril de 1956, amb l’excepció del protectorat meridional, és a dir, la zona del Sàhara Espanyol.

Al 1923, el general Miguel Primo de Rivera va prendre el poder Espanya amb un colp d’estat (com es pot apreciar en la primera font ) com a eixida a la situació d’inestabilitat del país. Aquest succés va estar causat per la forta crisi en la que es trobava el sistema polític des de la crisi social del 1917, els fracassos recents en la guerra de Marroc, especialment el desastre d’Anual al 1921, que va suposar un fort afebliment de l’exèrcit espanyol.. També cal destacar l’auge del feixisme italià de


Mussolini i la creixent importància dels moviments obrers i republicans que amenaçaven l’ordre social establert. A més, Primo de Rivera estava suportat per: una gran part de l’exèrcit, Alfons XIII, que veia en perill el poder monàrquic, i per l’alta burgesia, que volia acabar amb la conflictivitat social per a poder comercialitzar amb normalitat. Així doncs, es va establir un nou règim dictatorial que no comptava amb el suport popular, no representava ninguna ideologia ni pla polític establert i tenia caràcter monàrquic i nacional (“¡Viva Espanya i viva el rey!”, a la primera font) Al començament, la dictadura va assolir alguns èxits. Primerament, va restablir l’ordre públic implantant l’estat de guerra, perseguint els anarquistes, eliminant llibertats y censurant. Després, va aconseguir finalitzar l’assumpte de la guerra de Marroc de manera favorable als espanyols. Així, Primo de Rivera es va guanyar opinions favorables i va aconseguir mantindre’s al poder. Aquesta dictadura va tenir dues fases: Després del colp, Primo de Rivera va establir el Directori Militar (1923-1925), que va establir una política molt autoritària per preservar l’ordre públic, va prohibir tant l’himne, com la llengua i la bandera catalana i va formar un partit polític feixista anomenat Unió Patriòtica. El més important va ser les mesures que van prendre durant la guerra del Marroc, que van posar fi a aquesta i li donaren popularitat al dictador. Una volta resolts els dos grans problemes, la conflictivitat social i la guerra, Primo de Rivera va formar el Directori Civil (1925-1930), amb la intenció de seguir en el poder i institucionalitzar la dictadura, basant-la en: el nou partit creat, Unió Patriòtica; l’Assemblea Nacional Patriòtica, formada per membres triats per sufragi molt restringit i el projecte d’una nova Constitució. L’oposició amb la que comptava el règim des dels inicis per una important part de la població (tants militars, com intel·lectuals i civils) va provocar la dimissió de Primo de Rivera, que es trobava en una situació d’aïllament polític, el 28 de gener de 1930. Després d’ açò, el rei Alfons XIII també va haver de renunciar al seu càrrec (“suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real”), també a causa del rebuig popular cap a la seua persona (com diu la segona font: “no tengo el amor de mi pueblo”). Per tant, analitzant el que hem estudiat de la Història d’Espanya, concloem dient que la dictadura de Primo de Rivera va estar causada per la crisi de la Restauració, així com per l’estancament i el descontent social que va provocar. Durant aquest període dictatorial, es van instaurar mesures autoritàries i totes les responsabilitats van recaure en una sola persona, similaritzant així, la dictadura de Primo de Rivera amb l’Antic Règim.


L’Antic Règim va estar caracteritzat per la concentració de tots el poders en un monarca absolut, l’Estat era patrimoni i propietat de la corona i els seu domini s’obtenia amb la conquesta, l’herència o era d’orige diví; unes Corts Consultives, una societat estamental regida per una total manca de drets i participació de la població civil. Quant a l’economia era agrària i de subsistència i estava organitzada per gremis. La propietat no era un ben privat sino que formava part de l’Esglèsia i la indústria era pobra degut a la falta de recursos. Seguidament a aquest període, es va implantar Espanya el Sistema Liberal, on la societat era classista, els poders estaven compartits entre les Corts Legislatives i el rei i es van ampliar considerablement els drets individuals de la població, recollits a una Constitució, reconeguent així el dret al sufragi. Aquest va estar marcat pels partits que es trobaven al poder en cada període, però van possibilitar l’augmentar de la participació ciutadana Posteriorment, durant la Restauració, va augmentar el protagonisme civil i es intentar instaurar un sistema polític és participatiu que va donar estabilitat, no obstant, aquest va estar condicionat pel fort caciquisme I corrupció política que va generar un fort descontent popular. Açò va possibilitar el colp d’Estat de Primo de Rivera, plantejat com una solució a la crisi i caracteritzat, com ja hem estudiat, per l’autoritarisme i la repressió. Quant a l’economia, trobem una economia de mercat, el capitalisme, basat en la llei d’oferta i demanda on destaca la competència entre empreses i la llibertat de contractació. Així doncs, no es pot parlar d’un sistema democràtic real fins a la implantació de la Segona República AL 1931. Durant aquest període es van millorar les condicions de vida dels treballadors amb una nova legislació i es va establir per primera vegada el sufragi universal, que va propiciar l’augment de la participació ciutadana

Comentari primo de rivera  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you