Issuu on Google+


Dossier del professorat | educació primària

Aprenem a navegar

dossier

Presentació de l’activitat Les platges dels pobles i ciutats de la nostra costa sovint es troben plenes de banyistes, locals o turistes, que han trobat en el litoral català un bon emplaçament per poder viure o un lloc de destinació on passar les vacances durant el mesos d’estiu. Quan viure arran de mar no era indicador de bona qualitat de vida, sinó tot el contrari, a causa dels atacs dels pirates i de les malalties que s’hi covaven degut a les aigües estacades, només els pescadors i les drassanes ocupaven la platja transformant-la en un brogit de gent implicada en la construcció de vaixells, ja fossin de pesca o de mercaderies, alguns dels quals van participar en la carrera de les Amèriques. Els homes de la mar, gràcies a l’experiència i a l’ús d’estris de navegació que els ajudaven a situar-se durant la navegació, van creuar mars i oceans, van descobrir nous continents i ens van deixar un llegat que és necessari conèixer. L’activitat de l’Aprenem a Navegar es dirigeix als alumnes de primària. Els continguts pedagògics d’aquesta activitat s’adapten als continguts curriculars dels diferents nivells escolars i pretén ser una eina útil pel professorat a l’hora d’organitzar el seu programa de treball.

Objectius > Referits a coneixements, fets i conceptes: conèixer l’activitat que es desenvolupa en una drassana; identificar els oficis tradicionals implicats en la construcció d’un vaixell tradicional; descriure el procés de construcció d’un vaixell tradicional; conèixer les parts més importants d’un vaixell; aproximar-se a la navegació tradicional a bord d’un llagut balear. > Referits a procediments: observació i utilització d’instruments de navegació; utilitzar els punts cardinals i la brúixola per situar direccions i posicions; utilització del vocabulari propi de la gent de mar. > Referits a actituds i valors: treball en grup; tenir cura de la pròpia seguretat i la dels altres; desig de saber i aprendre més sobre la cultura i el patrimoni marítim; tenir cura dels materials utilitzats durant l’activitat.

La navegació

3


Dossier del professorat

Aprenem a navegar Estructura de l’activitat A l’aula: a primera part té una durada d’una hora. Mitjançant una gimcana s’explicarà la dinàmica a seguir a bord d’un vaixell com és el Far de Formentera: tripulació, tasques a bord, característiques del vaixell i vocabulari. Bateig de mar: la segona part es fa a bord del llaüt i té una durada d’una hora. El grup realitzarà una singladura a bord del Far de Formentera o navegaran a vela i governaran el vaixell seguint un rumb determinat. En resum, aquest programa fa les següents propostes a l’alumnat: > >

> >

4

Que coneguin què és una drassana. Que descobreixin quin és el procés de construcció d’un vaixell tradicional i quins oficis hi estan implicats. Que es familiaritzin amb el vocabulari de la gent de mar. Que coneguin i utilitzin els diferents instruments de navegació.

La navegació


Dossier del professorat | educació primària

Aprenem a navegar

dossier

1. Introducció

2. Les Drassanes 2.1. Les Reials Drasanes de Barcelona

3. Construcció 3.1. Realització dels plànols i selecció de la fusta 3.2. Procés de construcció 3.3. Pintura i acabat de les barques

4. Parts de l’embarcació 5. Els oficis 6. Tipus de vaixell 7. Aparells de navegació 8. Glossari

La navegació

5


Dossier del professorat

Aprenem a navegar 1. Introducció Els pobles de la costa catalana han estat lligats al mar, sobretot a partir del segle XVIII quan desapareix la por als pirates i els pescadors comencen a ocupar les zones més properes a la platja. La necessitat de construir embarcacions de pesca i de transport de mercaderies a mesura que avança el segle XVIII i XIX, fa que moltes de les platges de pobles i ciutats de la costa catalana estiguessin plenes d’aquestes embarcacions i de drassanes que es dedicaven a la seva construcció. Les drassanes de l’època construïen embarcacions destinades bàsicament a la pesca i al transport de cabotatge. Les platges estaven plenes de bous, sardinals, palangreres, etc. Cada embarcació tenia unes característiques específiques que les feia aptes per a cada art de pesca. Conèixer i preservar aquest patrimoni és una peça clau per entendre el nostre passat i no perdre la identitat de la nostra cultura en aquest moment de globalització.

2. Les Drassanes Les drassanes de les costes catalanes, a finals del segle XVIII i durant el segle XIX eren espais dedicats a la construcció i a la reparació dels vaixells. Se situaven a les platges dels pobles costaners, platges que havien de tenir característiques adients que els permetessin bastir les embarcacions. Les instal·lacions d’una drassana eren molt senzilles i pràcticament no tenien infraestructures estables ni bastiments que ajudessin en la construcció dels vaixells. L’espai ocupat per l’obrador es dividia en dues zones, una en la qual es Drassana de Blanes © Museu Marítim de Barcelona construïen els vaixells i l’altra on s’emmagatzemava la fusta, generalment d’alzina, roure i pi. També hi havia petites construccions de fusta on s’emmagatzemaven les eines que es podien muntar i desmuntar a conveniència. Aquesta versatilitat permetia adaptar fàcilment petits tallers a la construcció de grans vaixells. No tots els pobles de la costa tenien una platja òptima per emplaçar-hi una drassana. Les més adequades eren les més obertes i llargues, amb una bona pendent i fondària suficient per poder-hi avarar els vaixells. A finals del segle XVIII i durant el segle XIX, la major part de drassanes es trobaven a la costa de llevant, des del Maresme fins a Portbou, on hi havia platges fondes i molt a prop de zones boscoses com el Montseny, el Montnegre, les Guilleries, Olot i la Selva, que eren la font de fusta per abastir les drassanes de Blanes, Arenys, Lloret, Sant Feliu de Guíxols, Masnou i Barcelona entre altres. Per contra, a la costa de ponent, amb unes platges de poca fondària, només hi havia drassanes importants a Vilanova i la Geltrú, Tortosa i Amposta que rebien la fusta que es transportava en vaixell des de l’Ebre, on hi arribava en forma de rais, governats pels raiers, que baixaven des dels Pirineus. 6

La navegació


Dossier del professorat | educació primària

Aprenem a navegar

dossier

Després de la signatura del decret de lliure comerç amb Amèrica el 1778, la construcció naval es va convertir en una activitat econòmica puixant que ocupava una part important de la ma d’obra qualificada com ara mestres d’aixa, calafats, serradors que s’unien en colles i eren els encarregats de tallar la fusta. Hi havia també, activitats auxiliars estretament lligades a la construcció d’embarcacions, com ara la corderia, ferreteria, fusteria i pintura entre altres. Amb la introducció de la màquina de vapor durant el segon terç del segle XIX, l’aparició del ferrocarril i la pèrdua de les colònies d’ultramar s’inicià, poc a poc, el declivi de la construcció de vaixells de vela i la lenta desaparició de les drassanes de les nostres platges

2.1. Les Reials Drassanes de Barcelona Egipcis, fenicis, grecs i romans ja construïen els seus vaixells a drassanes que bastien a les platges de les ciutats més importants. A Catalunya es té constància de l’existència d’unes drassanes a Barcelona, al segle XI, fora de l’antiga muralla romana prop del Regomir. En la Catalunya musulmana també es té constància de l’existència de drassanes a Tortosa i Dènia. El 1243, en un document del rei Jaume I, ja es citava la Nova Drassana que se situava en la gran extensió de terreny que va aparèixer per l’aport de sediments provinents del Besòs i la Tordera, al costat de l’actual Rambla. Amb l’esplendor de la Corona Catalana per tota la Mediterrània al segle XIII i XIV es construïren grans drassanes a València i Mallorca, essent la de Barcelona de les més grans del món durant l’Edat Mitjana. Va ser aquest el moment de màxim esplendor de les Reials Drassanes de Barcelona, on es van arribar a construir 30 galeres simultàniament sense problemes d’espai ni d’operaris. Les Reials Drassanes van trigar prop de 100 anys a construir-se i s’anaren ampliant i modificant al llarg dels seus set segles d’història, segons les necessitats del moment. Les Reials Drassanes han tingut altres usos, al llarg del temps, a part de la construcció de vaixells. Durant bona part del segle XVII, foren utilitzades com a llatzaret per a la quarantena dels mariners que arribaven a Barcelona. Després de la Guerra dels Segadors, les Dra-ssanes van quedar en mans de la Corona de Castella i no van tornar a mans de la ciutat fins el 1935, quan la Generalitat les va destinar com a seu del Museu Marítim.

Les Reials Drassanes acullen actualment el Museu Marítim de Barcelona © Museu Marítim de Barcelona

Per saber-ne més: www.museumaritimbarcelona.com

La navegació

7


Dossier del professorat

Aprenem a navegar 3. Procés de restauració 3.1. Realització dels plànols i selecció de la fusta El mestre d’aixa era el mestre artesà especialitzat en la construcció i reparació de barques. La construcció d’una barca no començava fins que l’armador i futur propietari de l’embarcació no li feia la comanda. En funció dels usos a què es volia destinar l’embarcació, el mestre d’aixa feia un model a mig casc que presentava a l’armador i sobre el qual es feien les modificacions necessàries per poder establir els plànols de formes de la barca. Per poder construir una embarcació s’havia de tenir una idea molt aproximada de la quantitat de fusta necessària, és per això que el mestre d’aixa dibuixava al terra d’unes golfes o d’una església els plànols de les formes de les quader-nes de la barca. Al mateix temps, servia per treure’n les plantilles que després servirien per, un cop presentades als arbres, tallar els que més s’adeqüessin a les formes de les quadernes.

Fent un model

Un cop totes les plantilles estaven fetes, el mestre d’aixa les carregava en un carro i anava al bosc on escollia els arbres que més s’adequaven a la forma de les plantilles, ja fossin roures, oliveres o alzines. Seguidament marcava les soques dels arbres perquè els llenyataires les poguessin tallar. Perquè la fusta fos de qualitat, s’havia de tallar en dia de lluna nova i deixar-la al bosc uns mesos a fi i efecte que perdés la verdor i sense escorça per evitar els corcs i que es podrís la sava. Els troncs tallats eren transportats amb cavalls i matxos fins als camins, on carregats en un carro, es transportaven fins al riu. Allà es construïa un rai i amb la perícia dels raiers es transportava riu avall fins vora mar on, carregat en quillats o barques de mitjana, es transportava fins a les drassanes dels pobles de la nostra costa. Un cop la fusta arribava a les platPlànols del buc d’una embarcació ges es deixava assecar, protegida del sol, durant un any. Per poder fer el folre es feia servir fusta de pi que, un cop tallada en taulons, s’enterrava a les rieres del poble durant uns mesos de forma que l’aigua rentés la fusta i s’emportés la resina. 8

La navegació


Dossier del professorat | educació primària

Aprenem a navegar

dossier

3.2. Procés de construcció Un cop la fusta estava a punt, el mestre d’aixa iniciava la construcció de l’embarcació amb l’ajuda de l’aixa. L’estructura bàsica de l’embarcació era l’enramada o, el que és el mateix, la columna vertebral del vaixell. Aquesta estructura feta de fusta de roure, alzina o olivera estava formada per la quilla, la roda (proa) i el codast (popa), juntament amb les quadernes (costelles). Aquestes peces estaven unides entre si per perns i grans claus anomenats pernots. Aquesta estructura es col·locava sobre unes tancades de fusta on descansava la quilla i es mantenia drissada amb l’ajuda de puntals. Aquest llit fixat a la sorra permetia la construcció de l’embarcació. Les quadernes es col·locaven seguint un ordre establert: es començava per la quaderna mestra situada a la part central de la quilla i seguidament, es procedia a la col·locació de la resta de quadernes cap a la proa i cap a la popa. Un cop tenien el vaixell en enramada, es començava a col·locar el folre. La primera peça del folre que s’instal·lava Vaixell en enramada era la cinta, la peça més alta i la més gruixuda. Les embarcacions tenien formes corbes, és per això que, per corbar la fusta, es mullava i amb l’escalfor del foc s’aconseguia donar la forma adequada a la cinta ja que aquesta determinava la forma de l’embarcació. El següent pas era col·locar la resta del folre, per treballar de forma correcta es tombava l’embarcació sobre un cantó i, un cop folrat, es tombava sobre l’altre. En les embarcacions amb coberta es col·locaven els taulons de fusta sobre dels baus, fustes travesseres per aguantar la coberta. La coberta solia tenir forma bombada per facilitar la sortida de l’aigua en cas de pluja, o si s’embarcava aigua durant la navegació. Quan ja es tenia tota l’embarcació folrada, es procedia a calafatar el vaixell, això vol dir que s’introduïa estopa untada de brea amb l’ajuda d’una maça i un ferro de calafat entre les juntures de la fusta. Calafatejant el vaixell

3.3. Pintura i acabat de les barques Quan el procés de construcció del vaixell havia finalitzat, s’iniciava la pintura. Primer es pintava l’interior de la barca amb brea vegetal per protegir la fusta i evitar que sortissin fongs i es podrís. Seguidament La navegació

9


Dossier del professorat

Aprenem a navegar es pintava l’obra morta del vaixell amb el color que l’armador considerés més adequat. Determinades parts de l’embarcació es pintaven amb olis o vernissos per protegir la fusta de la salaor de l’aigua i del sol. La part submergida del vaixell, o obra viva, es pintava amb patent, un tipus de pintura que servia per evitar que algues i altres organismes s’enganxessin al buc del vaixell. Al mateix temps, la sal de l’aigua de mar que mullava les fustes al navegar o netejar l’embarcació era indispensable per la seva conservació. Un cop el vaixell estava pintat s’avarava a l’aigua, s’arborava i es col·locaven les veles. En aquest moment l’embarcació estava llesta per navegar.

4. Parts de l’embarcació Tots els vaixells, siguin tradicionals o no, tenen una nomenclatura específica per designar les diferents parts que l’integren.

1. Proa: part de davant de l’embarcació. 2. Popa: part de darrera de l’embarcació. 3. Babord: banda del vaixell que queda a l’esquerra mirant cap a proa. 4. Estribord: banda del vaixell que queda a la dreta mirant cap a proa. 5. Antena: conjunt de dues perxes, el car i la pena, a les quals se subjecta la vela. 6. Arbre o pal: peça de fusta disposada verticalment sobre la coberta. 7. Eslora: llargada del vaixell. 8. Mànega: amplada del vaixell. 9. Puntal: alçada del buc. 10. Arjau o canya: barra de fusta que va encaixada a l’eix del timó i que serveix per moure’l. 11. Timó: peça en forma de pala situada a la popa d’una embarcació, que es gira a babord o estribord per a variar la direcció de l’embarcació.

9

6 2 11 10 5 3 8

7 1

4 Llagut aparellat amb vela llatina

10 La navegació


Dossier del professorat | educació primària

Aprenem a navegar

dossier

5. Els oficis La construcció dels vaixells de les nostres costes i el seu govern implicava molts oficis, cadascun dels quals realitzava una feina molt concreta. Mestre d’aixa: menestral que projectava i construia els vaixells de fusta. Calafat: s’encarregava de fer els acabats del buc i d’impermeabilitzar el vaixell amb estopa untada de brea introduïda entre fusta i fusta amb l’ajuda d’un mall. > Oficial: s’encarregava d’ajuntar les peces de fusta que formen part del vaixell i de forrar el buc. > Aprenents i peons: eren els encarregats de serrar la fusta, clavar els claus i polir la fusta. > Patró: encarregat de governar l’embarcació, decidir les maniobres i donar les ordres a la tripulació. > Mariners: encarregats de moure les veles i els caps seguint les ordres del patró. > Noi de bord: era l’encarregat de cuinar, pujar al pal, fer els encàrrecs i altres tasques menors. > >

6. Tipus de vaixells Els llaguts eren vaixells de pesca o de transport que estaven aparellats amb vela llatina. En el cas dels vaixells de pesca, per poder-los distingir, a l’apel·latiu de llaguts s’afegia l’adjectiu del tipus d’art de pesca a la qual estava destinada l’embarcació. Sovint les embarcacions acabaven anomenant-se per la seva especialitat. Així una palangrera era un llaguts dedicat a la pesca del palangre, i un sardinal els que anaven als sardinals. Les barques tenien formes diferents, en funció de si es varaven diàriament a la platja o es refugiaven en ports o badies. Les barques de platja eren planes i portaven escues per poder-les treure amb més facilitat a la sorra i evitar que hi quedessin atrapades. Les barques quillades es refugiaven a ports i badies, tenien la roda i la popa molt verticals i eren més quillades perquè caminaven més contra el vent.

Muleta Embarcació típica del delta de l’Ebre, encara que també es podia utilitzar per feinejar al mar. Tenia una longitud d’entre 6 i 7 metres, el pal de l’antena estava lleugerament inclinat a la proa. A més de la vela, portava sis rems per moure’s amb més facilitat pel riu. Llagut balear Eren embarcacions de pesca o petit cabotatge que es van utilitzar a la costa de les Illes Balears durant els segles XVIII, XIX i la primera meitat del segle XX. Es caracteritzen per tenir la roda i el codast rectes i gairebé verticals, i per ser vaixells amb coberta. El fet que a les Illes Balears aquestes embarcacions fondegessin en cales i ports naturals, suposava que no s’havien de varar cada dia a la sorra de la platja, cosa que va fer que no fossin tan planes com els llaguts de la costa catalana. Tenien una tripulació d’entre 4 i 6 persones.

El llagut Far de Cabrera

La navegació 11


Dossier del professorat

Aprenem a navegar Barca de mitjana Eren embarcacions de dos pals dedicades al transport de cabotatge, portaven mercaderies entre els diferents pobles de la costa catalana. Aquests es caracteritzaven per tenir el pal major molt inclinat a proa i aparellat amb vela llatina i, a la popa, el pal de mitjana amb la vela llatina disposada de forma que l’entena quedava gairebé vertical. A proa portava un botaló amb folc o pollacra i a popa un botafora per suportar la tensió de l’escota de la mitjana.

7. Aparells de navegació A l’hora de navegar s’utilitzaven una sèrie d’estris que eren útils per posicionar-se, orientar-se, conèixer la fondària de la zona de navegació o la velocitat de la barca. La correcta utilització i interpretació d’aquests aparells era indispensable a l’hora de tenir una bona navegació.

Compàs És una agulla de ferro imantada que assenyala una direcció fixa apuntant al nord. Es creu que és d’origen xinès i que es va utilitzar per primera vegada en la navegació durant el segle XII. Les primeres agulles imantades que es van utilitzar travessaven un llistó de fusta suspès en un recipient amb aigua. Aquestes agulles imantades primigènies es feien servir només quan no es veia la costa durant la navegació, i el cel estava cobert i no es veia el sol. En l’actualitat el compàs té forma cilíndrica amb una tapa de vidre que permet veure la rosa dels vents. Aquest cilindre està suspès en una estructura que el manté en posició horitzontal encara que el vaixell es balancegi. A l’interior del cilindre s’hi ha col·locat una barreja d’aigua i alcohol al 10%, on hi ha suspesa l’agulla imantada que ens marca el nord.

Carta nàutica Els primers mapes que es van dibuixar eren mapamundis que anaven des dels límits d’orient (Xina i Japó) fins als límits d’occident (Islàndia, Península Ibèrica i costa Atlàntica de l’Àfrica). Durant l’Edat Mitjana els cartògrafs de la Mediterrània van dissenyar els portolans, eren mapes destinats a la navegació on només es marcava la línia de la costa i tots els ports. Sobre aquest portolà hi havia marcats els rumbs que havien de seguir els vaixells per arribar als diferents ports dins de la Mediterrània. En l’actualitat, per poder navegar, marcar el recorregut i posicionar-se amb la costa a la vista, els navegants necessiten l’ajuda d’una carta nàutica, que és la representació de la costa plasmada en dues dimensions. Totes les cartes nàutiques estan orientades al nord i, als marges superior i inferior, té la graduació corresponent a la longitud, i als de la dreta i l’esquerra els de latitud. Les cartes nàutiques aporten tota una sèrie d’informació que és d’utilitat als navegants: situació de fars, línies isobàtiques, edificacions com ara esglésies, xemeneies etc. i també tipus de fons, esculls … 12 La navegació

Fragment carta nàutica del Port de Barcelona © Reproducció parcial no apta per a la navegació de la Carta Nàutica 489: del Puerto de Barcelona al puerto de Arenys de Mar, autoritzada per l’instituto Hidrográfico de la Marina. Reservats tots els drets.


Dossier del professorat | educació primària

Aprenem a navegar

dossier

Corredora La corredora és un estri que serveix per mesurar la velocitat de l’embarcació. Consta d’un sector de fusta i una tira de plom que actua de llast i evita que s’arrossegui per l’aigua. Aquest sector està lligat a un cordill de longitud variable i està enrotllat a un carret que gira al voltant d’un eix. Al cordill es fan marques equidistants de 1,83 m equivalents a una braça. A l’hora de mesurar la velocitat es deixa caure la corredora per la popa de l’embarcació, i es deixa el cordill que s’alliberi de l’eix durant 15s. Un cop transcorregut aquest temps es reté la corredora i es compten les marques que hi ha fins al sector de fusta, seguint la fórmula que es presenta a continuació s’estableix la velocitat de l’embarcació.

X braces 15s

*

60seg 1m

*

60 min 1h

*

1milla 1000 braces

= x nusos

Escandall És una peça de plom que es col·loca a l’extrem d’una corda prima, que serveix per a determinar la sonda o profunditat en un lloc determinat. Per conèixer la naturalesa del fons sobre el qual es troba una embarcació, s’unta la base de l’escandall amb sèu: quan el plom toca el fons, si aquest és de sorra o de posidònia queden restes enganxades al sèu, si no s’hi enganxa res, ens indica que és un fons de roca. Conèixer la sonda serveix per determinar la llargada de la cadena que aguanta l’àncora a l’hora de fondejar el vaixell. Aquesta és 3 vegades la sonda en un dia de bon temps i de 5 vegades en un dia de mal temps.

Nusos De cordes i cordills no n’hi ha a bord d’un vaixell, de fet, només hi ha la corda de la campana. En un vaixell les cordes s’anomenen caps. Fins que van aparèixer les fibres sintètiques, els caps de a bord eren fets de cànem i d’espart, ja que aquestes eren les fibres que els corders de la costa catalana tenien més a prop. Els nusos són bàsics per a poder treballar en un vaixell. La premissa universal d’un nus és que ha de ser fàcil de fer i fàcil de desfer per poder treballar amb facilitat i agilitat a bord d’una embarcació. De nusos n’hi ha de molts tipus, sovint en funció de la zona un mateix nus pot tenir diferents noms. Seguidament us presentem tres dels nusos indispensables a l’hora d’embarcar-se en un vaixell.

La navegació 13


Dossier del professorat

Aprenem a navegar

AS DE GUIA La seva funció és la d’amarrar el vaixell a terra.

NUS DEL VUIT Serveix per fer de topall.

NUS PLA La seva funció és la d’unir dos caps de la mateixa mena.

8. Glossari Aixa: eina semblant a una petita destral que utilitza el mestre d’aixa per desbastar la fusta. > Amarrar: subjectar una embarcació a un punt fix o a una altra embarcació per mitjà d’un cap o una cadena. > Amollar: deixar anar, afluixant-lo, un cap. > Arriar: fer baixar una bandera o una vela hissada. > Atracar: acostar una embarcació arran d’un punt fix o d’una altra embarcació per amarrar-la-hi. > Cabotatge: navegació de port a port seguint la costa. > Cobrar: recollir un cap. > Estopa: fibres de lli o de cànem que s’utilitzen per calafatar els vaixells. > Fer ferm: amarrar un cap. > Hissar: fer pujar una vela o una bandera. > Obra morta: part d’un vaixell que es troba per sobre la línia de flotació. > Obra viva: part submergida d’un vaixell. > Varar: posar o treure una embarcació a l’aigua. >

14 La navegació



Aprenem a navegar