Page 1

INFORMATIU MENSUAL | NÚMERO 209 | febrer 2013 |

Una obra pensada a Vallvidrera “Homenatge als castellers”

Plaça Sant Miquel de Barcelona Persones personatges: Antoni Llena, el pintor Vitralls: Masies, masos i pagesos pàg. 14 i15

que fa escultures pàg. 8 i 9


LaValldeVidre lavalldevidre@yahoo.com Consell de Redacció Roser Argemí Maïthé Chansard Isabel Fernández Jacqueline Jacquet Ma. Antònia Juan Lourdes Llauró Cisco Tomàs Maquetació Natàlia Arranz www.natarranz.com Tancament de l’edició 22 de gener de 2013

TELÈFONS QUE CAL RECORDAR

Tirada 500 exemplars

EMERGÈNCIES: 112

Distribució Centre Cívic, Llibreria KKTUA i altres establiments del barri

bombers: 080

Periodicitat El primer dissabte de cada mes (llevat del mes d’agost)

MOSSOS I GUÀRDIA URBANA: 088

Edició

POLICIA NACIONAL: 091 —

aavallvidreravv@yahoo.es www.vallvidrera-aavv.blogspot.com D.L. B-8389-2007

Amb el suport de:

Centre Cívic Vallvidrera – Vázquez Montalbán C/Reis Catòlics 16-34 08017 Barcelona Telèfon: 93 406 90 53 www.ccvazquezmontalban.com

OFICINA DE COLLSEROLA: 93 280 21 07 93 280 65 83 BIBLIOTECA COLLSEROLAJOSEP MIRACLE: 93 406 91 11 Centre Cívic VallvidreraVázquez Montalbán: 93 406 90 53 — CAP VALLVIDRERA: 93 406 84 53

La Vall de Vidre farà 20 anys! Tot just la majoria d’edat i un bon tros de camí recorregut. Pensem per a aquesta ocasió donar un toc a la nostra portada. Canviar-ne la tonalitat del verd, el perfil de la Serra, el tipus de lletra... 20 anys, ja pot posar-se una mica de maquillatge. Les nostres rúbriques que s’han anat afermant continuaran. L’Associació de Veïns Informarà com sempre. Els veïns escriuran a Bústia Oberta. A Vallvidrera hi ha molts més Persones i Personatges per entrevistar. Els Vitralls tenen encara moltes històries històriques per explicar. Collserola Club, potser canviarà d’apel·lació? Un Club és massa privat i selecte? Les pàgines grogues tenen molt d’èxit. La Columna, La Foto del Mes, Meandros... Bé, encara no ho tenim tot clar, potser hi haurà més rúbriques? Últimament, bon auguri, el nostre equip compta amb nous col·laboradors, ja els anireu coneixent. Però, sobretot, lectors i lectores, comptem amb vosaltres. Ja sabeu que la vostra col·laboració ens és imprescindible (una noteta a les bústies o lavalldevidre@yahoo.com i clik!) Tenim 20 anys i molts més per endavant. La Redacció

CAP LES PLANES: 93 280 56 32

Recordant un amic

Gent d’aquí

Si voleu que surtin publicades, deixeu les dades de naixements, casaments, defuncions, etc. a la bústia de La Vall de Vidre a la KKTUA o del Centre Cívic, o envieu-les a lavalldevidre@yahoo.com, abans del dia de reunió de tancament previst en l’agenda de La Vall de Vidre. Podeu consultar els números endarrerits de La Vall de Vidre al blog de l’associació de veïns.

El pròxim abril,

RECORDS

El dia 12 de gener de 2013 ens va deixar el veí de Vallvidrera Daniel Martín Guiteras, oncle de la Sílvia Baldellou Martín, família que porta des de fa anys el restaurant Trampa de la plaça de Vallvidrera. La Vall de Vidre fa arribar el més sentit condol a la família.

En Carlos i la Elisa Amaro, veïns de Vallvidrera demanen per el seu fill Sergio que ens va deixar el 18/01/98 a l’edat de 18 anys un carinyós record a tots els qui el van conèixer, en el seu quinzè aniversari. El Sergi anà al col·legi amb els meus fills i estudiava electrònica als Salesians amb molt bons resultats. Era molt habilidós i servicial. Prop de l’entrada del bar la Pinya 2 sempre hi ha unes flors molt boniques que el recorden. Tot passant amb el cotxe penso: ell és aquí, en mig del bosc entre la Vila Joana i Santa Mª de Vallvidrera. Ignasi Coll

La Vall de Vidre és una publicació gratuïta. El cost d’impressió d’un exemplar és de 0,75 euros. El cost total de la publicació es finança amb els anuncis dels comerciants i amb l’aportació de l’Associació de veïns Mont d’Orsà de Vallvidrera, que cobreix la resta. L’equip de redacció i maquetació hi col·labora de franc.

Quan l’hagis llegida, no la llencis. Passa-la! 2


AVV informa

L’exponencial ús del lleure al Parc de Collserola comporta sovint

friccions entre els usuaris

Està clar que amb el respecte com a primera norma, tots podem fer el que més ens agradi al Parc. Hi ha espai per a tothom. Però volem donar a conèixer una part de la normativa respecte a les relacions que sabem que més conflictes generen: ciclistes-vianants-gossos. És important que la conegueu per saber quins són els nostres deures i els nostres drets com usuaris del Parc. Les ordenances del parc diuen textualment: TÍTOL IV. De l’accés i l’ús del Parc de Collserola Capítol 1.De l’accés al Parc de Collserola en general Art. 10.- Vianants 1- (...) A les pistes tancades al trànsit de tracció a motor, els vianants tenen prioritat de pas en relació a la resta d’usuaris, llevat els casos dels vehicles de servei i emergència que tindran prioritat (...)

Art. 11.- Circulació d’animals domèstics al Parc

terme curses ciclistes.

Art. 12.- Ciclistes 1- Només es podrà circular en bicicleta pels itineraris i pistes senyalitzats a tal efecte: vies principals, pistes forestals i camins de passejada amb una amplada de més de tres metres.

4-Els ciclistes que circulin per les vies del Parc tenen l’obligació de respectar els vianants, sense ocasionar-los molèsties i respectant la seva preferència.

2-En tot cas, els amos dels gossos hauran de portar l’escai­ ent corretja o cadena i el gos portarà el preceptiu collar.

2-Queda expressament prohibit circular en bicicletes per corriols, rieres, camps a través, camins d’amplada inferior a tres metres (...)

3-Queda expressament prohibit portar gossos sense lligar allà on estiguin pasturant ramats.

3-En cap cas es podrà circular a una velocitat superior als 20km/h ni organitzar o dur a

Si voleu conèixer les ordenances en la seva totalitat, aquest és el link: http://parcnaturalcollserola. cat/pdfs/OrdenancesCollserola. pdf

1- La circulació de gossos solts, sempre sota el control dels seus amos, està permesa en zones forestals (...), sempre que no es provoquin molèsties a la fauna i als altres usuaris del Parc.

Són també interessants les normes de protecció de la flora. Per exemple, sabíeu que no es poden agafar flors al Parc de Collserola? Com veieu són normes on impera el sentit comú i el respecte. Per al benefici de tots i del nostre entorn, convé tenir-les molt en compte.

Robatoris

A Collserola algun dia és tranquil Però normalment hi ha molt de moviment

Avisem sobre dos furts consecutius que s’han produït, amb una setmana de diferència, al carrer Mont d’Orsà. Els lladres han actuat de nit, mentre els propietaris dormien. Accedeixen als pisos enfilantse per l’edifici, i trien finestres on veuen que no hi ha la persiana baixada. Pel que sembla, busquen diners en efectiu i altres objectes de valor poc voluminosos. Aneu alerta i no deixeu les persianes obertes. Si lamentablement heu patit algun robatori, denuncieu els fets a la policia. Penseu que quan demanem més vigilància, diuen que no hi ha denúncies procedents de Vallvidrera, com si no hi passés res.

3


LES nostres pàgines grogues

De dilluns a divendres de 9 a 20h, dissabte i diumenge de 9 a 16h T. 93 406 9160 Entre setmana: menú Caps de setmana: “platillos” i racions


Barcelona Televisió és ara a punt de tancar un dels seus programes:

Infobarris

Com ja sabeu l’Infobarris és un informatiu en forma de reportatge diari de dos barris de la ciutat. Infobar­r is, amb gairebé trenta anys d’història, és un dels programes que ha donat a conèixer les problemàtiques, els esdeveniments i els personatges de tots els barris de Barcelona. Ha estat per a nosaltres, com a barri i com a associació de veïns, un important mitjà per fer-nos visibles a tota la ciutat i als nostres gestors polítics. Els barris de muntanya hem pogut fer arribar les nostres inquietuds a tots els barcelonins gràcies a BTV. És l’única televisió que al llarg

dels anys s’ha fet ressò de les petites i grans notícies que ens anaven passant d’una manera audiovisual molt clarificadora. És per això que ara, que sembla que volen desmantellar aquesta xarxa d’informatius propera al ciutadà i per cert no per motius econòmics, demanem que l’única raó de ser de la nostra BTV hauria de ser la proximitat als barris, a les entitats i a les persones. Si el que es vol és convertir BTV en una televisió generalista com totes les altres, haurà perdut tot el sentit. L’únic que tindrem seran duplicitats

de televisions públiques, que és un sense sentit. Per tot això demanem que Infobarris no tan sols continuï, sinó que ampliï molt més els seus reportatges dels barris, ja que és l’únic programa que recull reportatges visuals als districtes i arriba a tota la ciutat. BTV es finança amb l’aportació de tots els ciutadans de Barcelona, això vol dir que aquest any la televisió municipal li costarà a cada barceloní 0,68 euros al mes. Per això els barris volem fer-nos veure. Creiem que tenim molt a dir.

Collserola club

Un pàrquing costi el que costi La preocupació número 1 dels veïns de Vallvidrera sembla ben bé que sigui l’aparcament. Després del projecte de la Plaça Pep Ventura, desestimat, li toca al solar de l’antic camp de la petanca. En efecte, es pot llegir a “l’Associació de Veïns informa” (Vall de Vidre del gener): “El districte ha netejat com franja de protecció contra incendis el solar de les antigues petanques a la drecera de Vallvidrera...” Això, ja ho sabíem, fins i tot ho vam celebrar a la Vall de Vidre del novembre, a la contraportada, foto del mes –Netegen amb cura i respecte l’antic camp de la petanca– També, il·lusos creient el que ens van dir els responsables de l’obra, ho vam celebrar el mes de desembre, a la contraportada, foto del mes –Vallvidrera guanya vistes a Barcelona, a l’antic camp de la Petanca– “...I han començat a adequar l’espai per convertir-ho en un aparcament per vehicles”. Un cotxe privilegiat Al començament de la baixada vertiginosa de la drecera de Vallvidrera, gairebé a sota de l’edifici de la farmàcia, trobareu els antics camps de la petanca. Després de la neteja d’arbustos i d’algunes acàcies es veuen clarament les dues esplanades de terra batuda separades per un marge estret. Deixant de banda el fet que “Així es crea una franja de protecció contra incendis”, des de quan una vintena de cotxes amb els seus dipòsits de gasolina poden servir de protecció contra els incendis? (De fet, la primera esplanada, la més petita, ja servia de pàrquing a uns quants cotxes i va ser “adequada”, és a dir netejada, amb entrada cimentada, l’any passat. Drets adquirits...) Però, per què voler també que el cotxes ocupin la segona esplanada? No hi han invertit massa diners, n’hi hauria prou amb uns quants pilons perquè l’antic camp de la petanca esdevingui un espai per a nosaltres, la gent de Vallvidrera. I per què no, per a la gent que els dies festius pugen per la drecera. Per què dedicar als cotxes un espai arrecerat, assolellat, amb vistes a Montjuïc, al mar, a Mallorca...? Jacqueline Jacquet

5


Collserola club

Vallvidrera, 18 de gener de 2013

Inauguració d’una part del camí escolar. Després de molt de temps projectant un camí escolar per als nostres nens i nenes de l’escola, per fi ha arribat. Ara que ja el tenim, l’hem de saber aprofitar per poder millorar les anades i vingudes a l’escola, per fer-ho tranquil·lament gaudint de l’entorn, de la companyia, de les converses, fomentant la relació entre tots, aprenent i compartint coneixement més enllà de les parets de l’escola. També ens ha de permetre un tipus de vida més ecològic, menys contaminant, prioritzant la convivència enfront de la dependència que tenim dels cotxes. Aquest camí també ajudarà a madurar els infants perquè podran desenvolupar la responsabilitat d’anar sols, amb la seguretat de sentir-se acompanyats per les persones que trobaran pel camí i amb les de les botigues amigues si els cal. Escola Nabí

El Patge reial va passar per Vallvidrera

6


Bústia oberta Podeu deixar l’escrit (màxim 1.200 caràcters) a les bústies de La Vall de Vidre (al costat de la KKTUA i al Centre Cívic), o enviar-lo a lavalldevidre@ yahoo.com. Els escrits, que poden anar amb pseudònim, han d’estar degudament signats. La Vall de Vidre aplega els materials rebuts a la reunió oberta de tancament del número següent, anunciada a l’agenda, en la qual es decideix els textos a publicar al número immediat segons l’ordre d’arribada i l’espai disponible a cada secció. La Vall de Vidre es reserva el dret de resumir o extreure el contingut de les cartes que superin els 1.200 caràcters i de publicar aquelles que consideri adients, i no es fa responsable del seu contingut.

Recordant vivències de la meva infantesa

Coses meves

Uf quan passis dels 80!

Llegint un escrit d’en Sempronio, dedicat al gran director de la Banda Municipal de Barcelona Lamote de Grignon, m’ha fet venir a la memòria aquells estius d’abans de l’any 1936, on la Banda ens venia a delectar amb un dels seus concerts enmig de la natura. Aquests concerts es solien fer on ara està ubicada la Biblioteca Josep Miracle. Les terres que ara hi veiem no hi eren (aquestes terres hi són gràcies al túnel de Vallvidrera, un progrés, deien). Aquest lloc, els del poble el coneixíem pel bosc de la natura, era una vall plena de pins, amb una petita esplanada, però amb lloc suficient perquè la Banda Municipal s’hi pogués instal·lar. Recordo aquelles nits plenes d’encant, de quietud, amb la lluna mirant-nos somrient. Les bestioletes que de nit parlotejaven no se’n sentia ni una, fins i tot la font de Sant Ramon semblava que en aquests moments tant encisadors parés les seves aigües, per així ella també poder gaudir de la bella música, amb que ens obsequiava Lamote de Grignon tot fent moure la seva batuta.

Fins ara m’havia agradat molt aprofitar totes les ocasions per sortir. M’omplia més una bona obra de teatre que el cinema. He tingut l’ocasió de poder anar, sobretot, al Teatre Nacional. Allà vaig anar a veure l’obra “Agost” i vaig poder gaudir de l’actuació de les grans actrius Anna Lizarán i Emma Vilarasau. També un treball per celebrar el centenari del poeta Joan Maragall que recitava una altra gran actriu, la Montserrat Carulla. I diverses obres en el Teatre Goya i en el Cercle Catòlic de Gràcia. Però aquest passat diumenge, i quan vaig anar a veure l’obra “Si Primer Ministre” al Teatre Condal, em vaig trobar amb algunes dificultats. La primera va ser trobar-me amb un gran número d’escales per a poder arribar a la meva localitat. I, un cop asseguda, vaig tenir dificultats per col·locar bé les cames, ja que el passadís era molt estret. Espero poder seguir anant al teatre encara que sigui en altres locals. L’obra en si no em va acabar d’agradar massa, perquè en tinc un gran record de la sèrie de televisió. Sempre m’han agradat molt les sèries de la BBC que ens han donat per TV3. Canviant de tema, ahir dilluns m’avisen que tinc una visita. Mentre baixava en l’ascensor anava pensant qui podria ser, i vaig tenir una agradable sorpresa. Era la Maria! Quan estava a l’edifici de Vallvidrera, ens venien a visitar un grup d’un esplai. Jo estava tenint les meves primeres experiències amb els ordinadors i vaig demanar ajuda a una d’aquestes noies del grup. Aquesta noia va ser la Maria i, des de llavors, seguim mantenint una bonica amistat i ens enviem correus electrònics. La sorpresa va ser que em va explicar que ara és ella la que viu a Vallvidrera. Li desitjo que sigui tan feliç com he sigut jo en aquest poble. Ja estem a l’hivern i han començat els constipats... Salut a tothom!

Rosa Ponsà

Mª Lourdes Llauró

El pessebre de La Vall de Vidre La portada del mes de gener de La Vall de Vidre mostra una magnífica fotografia d’Antonio Poveda de la darrera escena dels Pastorets 2012 i és veritablement com un pessebre. En veure l’exemplar el vaig obrir per llegir-ne un comentari però no el vaig trobar. Llavors vaig pensar: no importa; la fotografia parla per ella mateixa. A més, és un fet que cada any els Pastorets de la mà del seu director Adrià Aubet renovin l’obra afegint-hi canvis, escenes i personatges entranyables que conserven viva l’obra anomenada “El Viatge”. Podríem dividir la foto en tres parts, començant pel públic, que sempre és el més important en tot espectable de teatre; a l’esquerra de la imatge apareixen uns nens amb actitud atenta, però amb un posat una mica relaxat, potser per la llarga durada de l’obra per a un públic menut; sens dubte s’ho han passat molt bé. La segona i al fons, podem veure la Coral. S’acosta el fi de l’obra i les seves veus l’han acompanyat, però ara és el moment de fer silenci i contemplar el Misteri que es representa: cares satisfetes, atentes, relaxades posant la mirada a l’escena que veuen d’esquenes però imaginen. La tercera és el centre de l’escena; els àngels i els querubins envolten Josep i Maria amb el seu fillet. Els pastors li ofereixen presents i la seva innocència; per això somriu i mostra el Fill de les seves entranyes. Sant Josep està seriós i ple d’orgull. Sosté amb fermesa la vara florida. Al fons hi ha un àngel amb un somriure meravellós. Així acaba “el Viatge”. Àngels, pastors i dimonis han de tornar a la capsa dels somnis com el nostre pessebre, esperant fins l’any que ve despertar amb noves idees, il·lusions, personatges… Adéu Pastorets 2012, hola Pastorets 2013. Ignasi Coll

7


Persones | PERSONATGES

Antoni Llena,

el pintor que fa escultures Antoni Llena ens rep a casa seva. Una freda tarda de novembre, quan toquem el timbre ja és negra nit. A la casa, domina el blanc en una decoració equilibrada, neta i brillant, on tot és posat amb un estudiat ordre. Nascut el 1942, autodidacta, és conegut per les grans escultures que es troben a diversos indrets de Barcelona i altres ciutats. Viu en plena natura, a Vallvidrera des de fa vint anys.

Quan va saber que es dedicaria a la creació artística? De

molt petit, quan acompanyava els meus pares per la ruta de galeries de Barcelona, ja em sentia fascinat pel món de la creació. La Sala Parés, la Vayreda, la Pinacoteca, la Syra; menys la Parés, totes ja han desaparegut. Vaig ser un pèssim estudiant, només m’agradava la cal·ligrafia i el dibuix. I m’agradava tant que de petit, als 10 anys, anava a exposicions sense que els meus pares ho sabessin. M’agradava molt la plàstica. Quins han estat els seus referents? Sempre dic que sóc net

d’en Miró i fill d’en Tàpies. Per a mí aquestes han estat les dues referències més importants de la meva vida artística. Vaig començar fent escultures petites, de paper. Tàpies va venir a veure-les i les escultures, de tan fràgils que eren, queien. Des de petit tinc consciència que la vida és fràgil, que tot és molt fràgil, les relacions amb els amics, la societat; tot està fet per llençar, tot està fet per ser efímer. Ara fa escultures molt grans ... He passat d’escultures petites i fràgils a fer-les molt grans. Vaig començar per als Jocs Olímpics, amb Pasqual Maragall. Barcelona es va adonar 8

que no tenia oferta cultural i va convidar diversos escultors a fer obres de mides grans. Jo vaig fer “David i Goliat” a la Vila Olímpica, és la meva primera obra de grans dimensions. Quina escultura seva li agrada més? “Preferiria no fer-ho”, que es troba en un pati interior de l’Ajuntament de Barcelona, on només la poden veure els que hi treballen.

Vostè és un artista polifacètic ... Bé, la veritat és que he escrit dos llibres sobre art, i ara també escric articles al diari Ara; he fet de professor... Des de fa quatre anys dibuixo molt, i ho vaig guardant al calaix. Quan llegeixo llibres de fons, com el Quixot per exemple, penso que m’agradaria fer un gran llibre. Però jo em sento pintor, sóc escultor per accident. Potser la seva obra més coneguda és l’escultura “Homenatge als Castellers” de la Plaça Sant Miquel, que en principi va despertar certa polèmica; ¿n’està satisfet? Molt. Va ser

un repte i vaig patir de valent durant la seva construcció, que va tenir una gran complexitat de realització. Penseu


que, encara que sembli tota d’una peça, l’obra és d’acer, que no és gens dúctil, feta a partir de trossets de tub d’uns 20 cm, la mida d’una mà, ja que els castellers s’aguanten agafant-se de les mans. Ha estat una feina d’un any per a 8 operaris cada dia, ja que s’havia de tallar l’acer a trossets i soldar-lo per donar-li la forma que té. Volia treballar com un orfebre i ho vaig aconseguir. Un dia l’alcalde Clos em va encarregar un monument identitari dels castellers, que era l’acord al qual havia arribat amb les colles de la ciutat. Justament aquell vespre vaig anar a sopar a casa d’uns amics i quan vaig comprar una ampolla de vi per regalar, vaig veure la xarxa que la recobria i em va donar la idea per fer l’obra: una xarxa que et pesca, feta de mans, altra cop la fragilitat. Però el projecte va estar set anys esperant, de calaix en calaix. Va ser quan els castellers van ser nomenats patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco, que l’alcalde Hereu va dir que ho tirés endavant. Quina alçada té? Jo volia que l’escultura fos més alta que

els edificis del costat, ja que els símbols populars han de ser més alts que els institucionals. Té 26,5 metres. I la ubicació? És totalment pensada. A diferència de París o d’altres ciutats centreeuropees, on tan important és l’edifici com l’espai i la perspectiva, a les ciutats mediter­ rànies les millors arquitectures es troben en raconets de la ciutat. A Barcelona tenim el cas paradigmàtic del Palau de la Música, amagat entre carrers estrets, o a Roma, vas caminant i de sobte ensopegues amb la Fontana de Trevi. És fantàstic. Va tenir molta oposició?

Primer havia tingut la dels tèc-

nics i polítics del districte, però un cop l’alcalde ho va tirar endavant, l’oposició va venir dels veïns, en especial dels bars de la plaça Sant Miquel. Van començar a posar pancartes, a fer manifestacions amb cassolades, i la premsa s’hi va afegir. Llavors va resultar que sota hi havia unes runes romanes i els tècnics no volien que una obra tan monumental s’hi posés a sobre, però jo vaig assegurar que només amb unes bases de 40 cms en tenia prou. Després de tanta incomprensió dels veïns, va ser gràcies a l’alcalde acabat d’arribar, Xavier Trias, que em va fer confiança, que l’escultura ara és un èxit. Sempre hi ha gent mirant-la, i a més és molt permeable. En època de crisi, creu necessària una despesa així? L’art

també genera llocs de treball. Per desgràcia els operaris que em van ajudar, ara no tenen feina i són a l’atur. Vostè va néixer i ha passat la major part de la seva vida a l’Eixample de Barcelona, ¿què el va fer decidir a venir a viure a Vallvidrera? El mateix dia que s’inauguraven els

Jocs Olímpics de Barcelona vaig arribar al lloc on som ara. Aquí hi havia hagut les runes dels habitatges d’operaris de l’exposició universal, que havien vingut a fer el metro, el 1929. Primer venien els homes, i després la família. Després de molts anys sense habitar, només en quedaven les restes, i una amiga em va proposar de venir-hi a viure i arreglar-me l’habitatge i els baixos per a taller, vaig intuir la bellesa del lloc i m’hi vaig quedar. Li agrada viure a Vallvidrera? No trobo cap desavantatge

a viure a Vallvidrera, ben al contrari. Vaig en transport públic a tot arreu i aquí tinc molts serveis. Laura Prat / Maria Antònia Juan / Roser Argemí

L’autor i l’Homenatge als castellers David i Goliat, al Parc de les Cascades

9


LES nostres pàgines grogues

Pl. Vallvidrera, 7 Bxos 08017 Barcelona

Tel. 93 406 84 17

sbbr

Vallvidrera Informàtica Telèfon 93 406 82 67 Mòbil 606 86 34 56 albert_v@telefonica.net

Consultoria i assessorament informàtic. Instal•lació i reparació ordinadors, portàtils i xarxes. Pressupostos sense compromís. Recollida/entrega a domicili

Venda de bicicletes, taller i parking Estaciò de FGC de Sarrià Tf: 93 280 48 49

DTE. 10% lectors de la revista

Forn

de Vallvidrera Pa artesà des de 1909 De dilluns a divendres: 6.30-14h i 17-20h Dissabte i diumenge: 7.30-14h

Menjar casolà per emportar

(Dissabtes, diumenges i festius)

Carrer Alcalde Miralles 4 / T. 600 64 79 57

Electricitat, aigua, gas calefacció, aire condicionat, cuines, banys, piscines, pladur, alumini, fusteria, pèrgoles, pintura, desguassos, antenes, manyà, claus... Venda d’articles i materials de lampisteria...

Plaça de Vallvidrera 1 - 08017 Barcelona Tel.Fax: 93 406 76 99 l.r.valvidrera@gmail.com

Limpieza

de comunidades, escaleras, pàrkings, cristales, abrillantado de suelos...

Mont d’Orsà 11 | 08017 Barcelona T. 93 406 80 42 | M. 600 36 79 29 naa@natarranz.com

www.natarranz.com

Daniel Mil 699 848 123 (Trabajador autónomo)


VALLVIDRERA AHIR I AVUI

Bústia oberta

Resposta al Sr. Martí Oliva

Baldaquí amb molt d’honor! No sé què vol que li expliqui el Sr. Martí. Ell està de volta de tot amb el seu tarannà de posició presa irreductible, en el seu baluard inexpugnable fet de carreus de la demagògia més barata i tòpics barroers del més pur estil iconoclasta. Em donc per satisfet si en Martí ha entrat a l’església ni que sigui per contemplar aquest magnífic treball fet amb un tros de ferro i uns quilos de pintura amb “brotxa gorda”. Això és tot el que hi ha vist? O només ha vist la foto en blanc i negre publicada a la Revista ? S’ha fixat en la decoració de la volta de l’àbsis, una pura delícia visual de Picasso amb trasfons de missatge evangèlic? Ni està obligat a contribuir amb la despesa ni obligat a quedar-se de braços creuats si disposa de diners per a causes humanitàries. Hi ha altres comptes oberts amb aquesta finalitat de diverses entitats -moltes d’elles d’església per cert- … L’esperen amb els braços oberts Sr. Martí o esperem també que se n’ocupi el Vaticà ...o el Bisbat? Es mereix està ben cabrejat i que per molts anys li duri aquest saludable estat d’ànim! Dalmau

Per què no hi ha mostrador a la Caixa? Bon dia, Ens posem en contacte amb la seva entitat per fer-los un suggeriment. Som usuàries de la seva entitat i hem vist el canvi de mobiliari que ha fet la Caixa en les seves oficines els darrers anys. Però quan entres a l’oficina que La Caixa té a Vallvidrera tothom es pot adonar que aquestes innovacions no s’han acabat de fer bé. Quan hi vas per fer una gestió, després d’esperar una estona dreta, t’has d’apropar a una taula per ser atesa. I quedes realment sorpresa perquè la taula no disposa de cadira i la persona que t’atén sí que està asseguda. Sabem que l’atenció en les entitats bancàries, per fer gestions ràpides, és dempeus, però l’habitual, i el que sempre hem vist, és l’empleat darrere d’un mostrador i com que ja tenim assumit que això és així, doncs res a dir. Però la situació canvia quan has de resoldre un tema amb l’empleat assegut en una taula amb mesures convencionals (75 cm d’alt) perquè és lleig, trenca totes les regles de la bona educació i posa en evidència una manca de cortesia i menyspreu pel client, més pròpia d’altres temps. Creiem que fins i tot l’empleat se sent incòmode en aquesta situació. Així que suggeriríem a La Caixa que revisi aquesta manera d’atendre els clients perquè, primer, resulta molt incòmoda i mancada d’intimitat per als clients i, segon, perquè dóna una imatge molt dolenta de la seva entitat. Gràcies per la seva atenció.

Al número anterior vam publicar dues fotos de la Vallvidrera d’ahir, preses en el mateix lloc de Vallvidrera a finals del segle XIX principis del XX, esperant que els lectors l’identifiquessin. Ara us mostrem la Vallvidrera d’avui, amb la foto del lloc tal com és en l’actualitat: el carrer Alcalde Miralles.

En la imatge de cap al 1903 observem els detalls següents: La façana de l’esquerra correspon a la casa dels avis materns de la Montserrat Grau Cots, coneguda també per Can Cots, única casa de la foto antiga existent encara avui. A tocar de la façana de Can Cots veiem un pou, denominat de Can Trampa, que proveïa d’aigua a les dues cases, avui desaparegut. Al fons, darrera del bosc, s’intueix la silueta llunyana de la Vil·la Joana, casa on va morir Mossèn Cinto el 1902, actualment convertida en museu i propera a l’estació del Baixador de Vallvidrera dels FGC. A la dreta en primer terme veiem unes construccions que es va enderrocar per construir-hi l’edifici on avui hi ha un forn i un carnisseria, que encara existeixen avui dia. La casa de més endarrere fou enderrocada per construir l’actual xalet modernista, a la mateixa cantonada del carreró actual, on hi havia un sabater. Al fons de la banda dreta de la foto veiem unes edificacions que foren enderrocades per unir la plaça amb el que llavors era la carretera del Fero i avui és la carretera de l’Església.

L.P. i R.A.

11


LES nostres pàgines grogues

Peluquería Vallvidrera Esther

Reparació de TV, vídeo, informàtica Instal·lació d’antenes Servei ràpid a domicili Ctra. de l’Església, 4 - 93 406 81 01 - 689 38 86 81

Depilaciones Queralt 6-8 - 08017 Barcelona 650576734 / 1962esther@hotmail.es Martes a jueves: de 9 a 13h y de 15.30 a 19h Viernes: de 9 a 19h / Sábado: de 9 a 13h

Camí de Barcelona a Vallvidrera, 71 08017 Barcelona T. 93 406 94 56 / 93 406 84 30 M. 609 344 758 / 639 711 991 jardineriaharomar@gmail.com


AGENDA Febrer Dissabte 2

21h

“Els viatges de la paraula. Carvalho contra Vázquez Montalbán” (2)

Diumenge 3

18h

“Els viatges de la paraula. Carvalho contra Vázquez Montalbán” (2)

Dijous 7

19h

Acte de cloenda del projecte Memòria Oral del districte Sarrià- Sant Gervasi (3)

Divendres 8

18h

Espectacle del Carnestoltes (1)

12h

Ballada de sardanes: Cobla Baix Llobregat. Organitza Taula de Sardanes de Sarrià-Sant Gervasi. Plaça de Sarrià

18h

Programació de l’Espai A / Teatre: “El Cafè de la Marina” per Quatre per Quatre. Companyia de Teatre, de Granollers. Entrada general 10€, socis i TR3S C 8€ (3)

19h

La Vall de Vidre Tancament del núm. de març (1)

Diumenge 10

Dilluns 11

Dimecres 13

Dissabte 16

Diumenge 17

Dimecres 20

20:30h

El Documental del Mes: El planeta dels cargols. Entrada general 3€, socis 2€ (3)

17:30h

Sac de rondalles: Coneix la Laia (2)

19h

T’interessa: L’optimisme davant les situacions adverses (a càrrec de Andrés Moya) (2)

13h

Concert al Parc (1)

16h

Concurs infantil de disfresses per Carnestoltes (3)

8:30h

Coneguem Collserola: De Montcada a Cerdanyola. Organitza Centre Parroquial de Sarrià conjuntament amb el CE Els Blaus. Plaça de Sarrià

17:30h

Sac de rondalles: Let’s play the tale (a càrrec de Patrícia McGill) (2)

19h

Reunió de la comissió de Festa Major 2013

Dissabte 23

10 h

Caminada L’hivern a Collserola (1)

Diumenge 24

19h

Òpera: “La Bella Helena” (Jacques Offenbach) per l’Òpera de Cambra de Sant Cugat (3)

17:30h Dimecres 27

Sac de rondalles: Let’s play the tale (a càrrec de Patrícia McGill) (2) Tancat Territorial. Club de lectura Novel·la històrica (a càrrec de Ricardo Reitano) (2)

19h 20:30h

El Documental del Mes: El planeta dels cargols. Entrada general 3€, socis 2€ (3)

(1) Centre Cívic Vallvidrera-M. Vázquez Montalbán (Tel.93 406 90 53) | (2) Biblioteca Collserola-Josep Miracle (Tel. 93 406 91 11) | (3) Teatre de Sarrià (C. Pare Miquel de Sarrià, 8 - 08034 Barcelona. Reserves al contestador: 93 203 97 72) |

L’altra recepta del skinner

Jordi Coll

RECEPTA BUDISTA (tibetana) El budisme és una religió i una filosofia de vida que intenta donar resposta espiritual al sofriment humà. Es basa en els ensenyaments d’un príncep brahaman, real, que va viure al segle V de l’era comuna, en l’actual Nepal. Sidharta Gautama (Buda) ensenya el camí (Dharma) per assolir el desinterès del món material i la puresa espiritual (Nirvana). El budisme no ha establert lleis dietètiques com el judaisme o l’islam. El que es va desenvolupar al Tibet permet menjar carn, a diferència dels altres que són vegetarians. Els menjars sempre comencen o finalitzen amb un líquid calent (te o sopes), després se serveixen tres plats: pastes, verdures o carn (al Tibet) i un bol d’arròs (bàsic). Mai es comparteix i quan s’ofereix menjar com almoina, no pot ser rebutjat. A les cases budistes se serveix menjar a cada moment i per dir no, cal cobrir el plat o la tassa amb les mans. En el budisme tradicional les prohibicions recauen en les carns, els lactis (al Tibet no) perquè provenen d’un animal sagrat, els ous (es consideren el principi de la vida), l’alcohol (pels efectes nocius en conducta i salut), els bulbs, com l’all i la ceba, i les espècies, que poden produir problemes digestius.

Pastís de formatge barfi Ingredients: 400 gr. de formatge crema 400 gr. de nata per muntar 1 cullerada de llet condensada 100 gr. de sucre 200 gr. de farina tamisada 1/2 culleradeta de llevat en pols 1/2 culleradeta de sal 100 gr. d’ametlles picades grosses 100 gr. d’anacards picats gruixuts 100 gr. de panses rosses 100 gr. de coco tallat gruixut mantega i farina per al motlle Nata muntada per decorar Barrejar amb la batedora el formatge, la nata, la llet i el sucre. Afegir suaument amb una espàtula la farina, el llevat i la sal. Afegir els fruits secs, el coco i les panses. Coure al forn el motlle engreixat i enfarinat a 180 graus uns 20 minuts fins daurar. Refredar tres hores i servir amb nata. 13


vitralls

Masies, masos i pagesos Una de les coses que fins als primers anys del 1900 s’havia mantingut com a viva herència de l’antic poble de Vallvidrera, eren les masies i els masos, cases isolades entre conreus i envoltades de bosc que s’escampaven pel nostre terme. Cal tenir en compte que un dels principals ingressos era l’explotació dels boscos per a l’extracció de llenya i l’elaboració de carbó vegetal, dos productes molt importants i imprescindibles en aquell temps. Algunes de les masies han arribat als nostres dies i altres, per diferents causes, s’han enrunat o s’han derruït; altres amb més sort han acabat acollint restaurants, albergs per a adolescents, una, una estació biològica i una altra, un centre productiu agrícola gestionat per la cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges. La masia, construcció més o menys sumptuosa, era la casa de l’hisendat, sovint construïda dalt d’un turó, des d’on es dominava la propietat. L’assentament sempre es feia en el lloc més dolent per al cultiu. Els bons terrenys calia aprofitar-los al màxim per donar rendibilitat a l’explotació dels conreus. El nom de mas ve de massada o mansata, que és el nom que es dóna a la porció de terreny assignada per l’amo de la masia a un conreador; dintre del tros del mas hi tenia una casa on vivia amb la família. El mas solia estar envoltat de porxos i corrals on es guardaven les eines i els animals, i actualment els tractors, màquines agrícoles i cotxes. Algunes d’elles tenen grans naus de nova construcció tipus granja.

Finalment queden els que movien els fils de les masies, masos i bordes, els pagesos. El nom ve del tros de terra que es concedia per cultivar (pagus) que amb el temps ha derivat a pagès. A Vallvidrera encara queden algunes masies i en aquest escrit en parlarem de dues.

Can Balasc. Per arribar a Can Balasc cal agafar la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat BV1462, i a l’altura del km 6,9 surt a l’esquerra, sota el viaducte de l’autopista dels túnels de Vallvidrera, una pista que ens porta fins a la masia. Les primeres dades documentades de Can Balasc són uns capítols matrimonials amb data del 12 de setembre de 1562, quan es casa Caterina Balanyà i Casablanca de Vallvidrera amb Magí Balasch, pagès de Rubí. Aquest mas antigament es va anomenar mas Mola, després Casablanca. Un fet curiós de la nissaga Balasch és el gran nombre de fills que van tenir els diferents matrimonis i que pot resultar embolicat per al lector, però interessant. Al primer document del 1562 que hem citat surt el matrimoni de Magí Balasch i Caterina del qual nasqueren 8 fills, 2 noies i 6 nois. Un altre Balasch de nom Jaume, es va casar el 25 de gener de 1653 amb Margarida Sangés, vídua; d’aquest matrimoni nasqueren també 8 fills, tots mascles. Un fill d’aquest últim matrimoni de nom Jaume, com el pare, es va casar amb Paula Margenat i Fatjó i per no ser menys que els seus pares, la senyora Paula va portar al món 11 fills, 5 nois i 6 noies. La nissaga dels Balasch continua amb més matrimonis i tots van tenir de mitjana 8 o 9 fills. Can Balasc va servir més d’una vegada de refugi del rector de Santa Maria de Vallvidrera. En un manuscrit del mateix rector, de nom Pau Sagau, es pot llegir: “lo dia 9 de Juliol de 1808 vehent que noy habia per aquí altres Francesos quels de Sant Pere Màrtir, y com estos distaban de la Rectoria sinch quarts vaig tornar a la Rectoria, habitant en ella solament de dia ab lo escolà y la criada, perquè cada dia al ferse tart en la tarde men anaba a sopar y dormir a casa den Balasch ab lo escola y la criada sen anaba a casa sa mare”.

14


Cisco Tomàs

Quan l’heretat passà al primogènit Jaume Balasch Solà i aquest morí als 51 any, un fill d’aquest, de nom Josep, estudiant de medecina, esdevingué el nou hereu, el 1875. En aquella data la finca de Can Balasc tenia una superfície de 150 mujades (una mujada és una mesura agrària que equival al tros de terra que una parella de bous poden llaurar en un dia), que són actualment 73 Ha 93 a 61 ca 67 dcm i 59 cm. El ja citat Josep Balasch i Bosch metge es va casar amb Mercè Carulla fent hereu el seu fill Eusebi Balasch i Carulla. Aquest va morir sense testament el 1923 i va heretar la finca la seva mare Mercè, la qual passat un temps es va vendre la finca a Lluís Aymat i Jordà pel preu de 225.000 pessetes. Actualment la masia és propietat de l’administració, que hi va fer unes reformes bastant importants per a la seva nova funció: una estació biològica.

Can Maties. Per orientar el lector, direm que aquesta masia és on actualment hi ha l’establiment Autoservei Crespo, plaça Vallvidrera 4, cantonada carrer Alcalde Miralles. És una de les primeres construccions que es va aixecar al lloc que es coneixia pel coll de Vallvidrera, avui plaça del mateix nom.

Tal vegada els amos van posar aquesta llegenda al peu del rellotge referint-se als dos plats estrella de l’establiment amb els guanys dels quals van poder fer la casa, més ben dit renovar-la després de l’incendi.

Aquesta masia abans del 1810 era coneguda per Can Cortés. I com que el cognom Cortés estava bastant estès per Vallvidrera, per evitar confusions, en una de les antigues anotacions deia “Can Cortés, vista Barcelona”. També hi havia un afegitó que deia “Can Cortés vista Barcelona vacant perquè és cremada”, donant a entendre que abans de l’incendi ja existia la casa.

A principis del segle XX s’hi va establir un negoci de queviures de Josep Fontboter, que ja en tenia dos més a la part alta de Barcelona, un a la plaça Bonanova i un altre al carrer Muntaner a l’altura de Plató. Josep Fontboter s’hi va estar fins al 7 de gener de 1925; en aquest data va vendre el negoci del “comercio” com diu l’escriptura de compra-venda, a Sebastiana Civil Casas; en el document després del nom de Sebastiana Civil consta “asistida por su marido Francisco Tomás Alsina” i van posar a l’establiment el nom de Colmado Tomás. Aquests van tenir el negoci fins al 19 d’octubre de 1958, quan va ser traspassat a Juan Crespo Núñez, que actualment, el 2013, continua regentant-lo.

En el seu origen era una fonda del camí ral que des del poble de Sarrià, després de pujar la drecera, coronava la serralada pel dit coll i en direcció a Sant Cugat, s’endinsava al Vallès.

La casa actual encara té tot el caire de masia, pel seu estil i per la seva situació al peu del camí ral per on quasi obligatòriament havien de passar tots els que anaven de Sarrià cap al Vallès.

La família Maties propietària de la masia, és la que li va donar nom. El lloc era quasi parada i fonda obligatòria dels traginers i de la gent que després de la pujada de Sarrià, trobaven un bon descans i una bona taula a la fonda de Can Maties. A la façana que mira a Barcelona fins més o menys el 1945 hi havia un rellotge de sol que deia: tu que passes, mires i te’n rius, aquesta casa està feta de conills i perdius. 15


la tira

la foto del mes

A causa dels simpàtics i familiars senglars

El concert de Nadal Aquest desembre, m’han invitat al concert de Nadal de l’escola pública Pompeu Fabra, a l’Hospitalet de Llobregat. Cantaran nens i nenes de parvulari i primària. L’acte tindrà lloc al Centre Cultural Santa Eulàlia. La sala d’espectacles és prou gran. La tarima, el teló vermell, els projectors i l’equip de sonorització fan respecte. Les files de cadires grises s’han omplert, diria que hi caben, dues-centes persones o més? Pares i mares, germans, avis i àvies... Hi ha ambient, el to de les converses baixen una mica quan surt una mestra: “Bon dia a tothom. Benvinguts! Aquest concert és fruit de l’esforç...” Comença l’espectacle, una nadala per classe. S’aixeca el teló... (Aquest ritual es repetirà 40 vegades). Nens i nenes, ben ordenats, formen un mig cercle. Seguint el compàs de la mestra de música comencen tots alhora, i paren tots alhora. Van mudats. Samarretes noves, texans, faldilletes. Al coll els hi penja una estrella o una campana, brillant. Ben pentinats. Fan goig. Primer, canten els més petits. “ Nadal és un gran dia / que neix el Jesuset, anem tots al pessebre / tirem-li petonets”. Agiten les mans i envien petons. ... Les veuetes no arriben molt lluny. Però, a mesura que desfilen les classes, les veus es fan més fortes, més segures. “A Betlem me’n vull anar / vols venir...” Alguns tamborins, alguns triangles, bastons... Piquen de peus, fins i tot hi ha flautes que sonen prou bé. Són feliços. Saluden, baixa el teló.

Ha calgut fixar els contenidors perquè no els bolquin

Com puc expressar la meva gratitud per l’espectacle? “Us felicito! Bona feina! Quin ordre, quina harmonia. Que bonic tot! De debò, us felicito!” Aquestes paraules, les dic al pati, a una mestra que se’n torna amb els seus alumnes, en files de dos en dos, cap a la Pompeu Fabra. Aquests nens i nenes, quan entren al col·legi, no parlen català. Quan surten l’entenen, el poden parlar i ... canten. D’això se’n diu immersió lingüística. GERTRUDIS

16

Paper Cyclus Offset 100% reciclat

El públic aplaudeix, no massa. El públic escolta, no massa. Però ningú no es perd el moment en que sortirà el fill. Criden algun nom “Adios Jenny!”. Darrera meu, són africans. Parlen entre ells i fan fotos. Al costat, tinc una àvia que barreja català i castellà “Ahora sortirà el Tete, el Micky? No!”. Més lluny, unes dones, el cap embolicat en un fulard, el cos embolicat en un abric llarg, formen un grup callat i atent. “Perquè a l’establia / ha nascut un noi “. Els seus fills canten en català, fins i tot en anglès (Jingle bells, Jingle bells...), tant se val, els veuen, els escolten, per això han vingut.

La Vall de Vidre - núm. 209  

Febrer 2013

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you