Issuu on Google+

GIRONA

text Antoni Puigverd fotografies Jordi Puig

T R I A N G L E â–źP O S TA L S


2


3


4


Girona Antoni Puigverd

Sobre Girona cau el pes de la història. Dos mil anys llargs que es condensen en un cos de pedra dens, comprimit i esplèndid, però que no han deixat una impressió de cansament o d’urbanitat envellida. Dos mil llargs anys farcits de duresa, de sofriment. Dos mil anys de resistència agònica que els romàntics i els castissos van considerar heroica i que, als contemporanis, ens semblen inevitables i dolorosos signes de la crueltat dels temps. Girona va haver de resistir en el decurs de la seva història moltes invasions militars, setges duríssims, incendis, inundacions, fams, malalties contagioses. La crueltat dels homes sobre aquesta ciutat ha estat enorme, insidiosa i difícil d’entendre sota el focus de l’actual bonança. La ciutat va trigar molt a créixer. Les crueltats històriques la van deixar diverses vegades malmenada i anèmica. Cada esforç per créixer va ser decapitat. Només l’arribada de la industrialització, durant el segle xix, va permetre una certa arrancada demogràfica. El perfil expansiu i la capitalitat regional que el visitant actual descobreix són molt nous. Durant els últims decennis, efectivament, i gràcies a una forta immigració, però també a una concatenació de factors culturals, administratius i comercials, Girona s’ha convertit en una ciutat efervescent, dinàmica i atractiva que està superant les antigues malures amb una alegria contagiosa, amb un excel·lent dinamisme, amb una passió molt mediterrània que manté amb el passat tràgic una relació purament estètica. Sembla, per tant, que la història estigui compensant la ciutat pels llargs segles de penalitat i desgràcies. El fet és que tot el dramatisme que aquesta ciutat ha acumulat s’està reconvertint en bellesa, tal com simbòlicament demostra la transformació de la part que resta de les antigues muralles, símbol que van ser dels antics sofriments i

5


20


21


1  Passad í s de la con t e m placi ó Sigui en moments d’intimitat vegetal, sigui davant d’imponents escenografies, l’estret passadís de la muralla condueix a la contemplació. 30


31


3  C lau s t re Bestiari fabulós, motius florals, inspiració clàssica i oriental: fantasia i refinament als capitells del claustre de Sant Pere de Galligants, on ara hi ha el Museu Arqueològic. 36


37


1  C ons tà ncia gironina L’erosió de la pedra, la persistència de l’aigua.

40


1  E scales  33 Per salvar els desnivells radicals dels promontoris que cauen sobre els rius, la Girona vella és plena d’escales que intensifiquen el predomini de la pedra, la pura geometria de la pedra. 41


42


43


1  Me tà fores L’heura que recobreix la pedra: Girona romàntica. L’òxid de fulles dels plàtans: Girona a la tardor. La pedra humil de la Girona anònima. Les escletxes de la pedra on les arrels s’alimenten: Girona històrica, supervivent.

52


L’aig ua q u e se ’ n va  33 A la riba del Ter, al barri de Pedret, els desmais acompanyen el trajecte de l’aigua. 53


60


7  Manaies Personatges típics de la Passió de Jesucrist i vistós reclam, els daurats "manaies" desfilen per Setmana Santa a l’estil —vagament de pel·lícula— dels romans. Pertànyer a aquest grup continua sent a Girona, una de les formes més tradicionals de socialització. 61


3  Àni m a de laberin t Per escales de pedra i per carrers com passadissos, avança l’ànima de la ciutat teixint un laberint entre la llum i les ombres.

66


67


1  E scenogr à f ica escalinata L’escalinata de la Catedral ha estat escenari de grans trobades litúrgiques. Ho continua sent. Per Setmana Santa hi culminen les processons. No hi són estranys els espectacles laics, com l’anual cantada d’havaneres i algunes de les actuacions folklòriques del Festival de Músiques Religioses. 68


69


3  P rodigiosa nau La nau única de la catedral, la més ampla entre les gòtiques, provoca —tal com ha escrit Narcís-Jordi Aragó— una impressió “de singular potència i d’ingravidesa alhora”. La llum dels deliciosos vitralls d’època endolceix la formidable expansió de la pedra.

72


73


90


91


1  S u perv i v è ncia Entre l’antiguitat i la modernitat, pràcticament ja no hi ha lloc —a Girona com a tota Europa— per a les variants impures. Per això, aquests desfassats interruptors elèctrics tenen valor: han sobreviscut a l’obsessió decorativista. El seriós gosset, per la seva banda, instal·lat en un palau floral de testos de plàstic, informa de la naturalitat amb què la vida real impedeix que la història es converteixi en un decorat intocable. 92


93


1  Pat is i jardins Els jardins i patis interiors del barri antic poden visitar-se durant l’exposició primaveral de flors. En general, els patis, de factura més útil que graciosa, revelen una certa severitat i contenció. Els jardins, en canvi, destil·len una bellesa domèstica i jovial. 96


97


1  P edres an ò ni m es A vegades, les velles pedres anònimes i la vella argamassa, fossilitzades pels anys, evoquen els murs cecs, defensius, d’una fortalesa romana: la ciutat primigènia. 112


113


3  S ense protocol El perfil bell i grec de la ciutat no en condiciona la vida civil. Al contrari, entre les velles pedres —com les del pati de l’Ajuntament sense anar més lluny, fructifica una vivència exigent de la democràcia participativa.

134


135


1  N o u cen t is m e La farmàcia Saguer del carrer de l’Argenteria, ideada per Rafael Masó, sintetitza, amb un ús molt intencionat dels materials, la fusió entre utilitat i decoració que caracteritza el noucentisme català. 148


149


158


7  Medi t erranis 3 3 Inicialment criticada, la reforma colorista de les cases de l’Onyar (dirigida pels artistes Ansesa i Faixó) és la bandera de la Girona contemporània: un nou fonament vitalista per a l’antiga severitat gòtica. 159


160


161


3  E sports Hoquei sobre patins, atletisme i futbol defineixen la tradició esportiva. Tot i que a prop de la Devesa, vora el Ter, en un imponent pavelló ha destacat modernament el bàsquet, popular ambaixador de la ciutat.

204


205


1  Moderni tat  33 El campus universitari de Montilivi conforma un pol arquitectònic  contemporani de gran qualitat. Prou lluny de la ciutat antiga, però dialogant-hi. Girona sintetitza aquest diàleg a la manera del poeta J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. 210


211


212


213


Girona