Issuu on Google+

La col.lecció de obres “vestim poc a poc que aquí no hi ha pressa” te como protagonista l`element trobat, que arriba al meu estudi de forma fortuïta, gairebè altruista, per esser transformat per gaudir una segona vida. En aquest senti l´obra te com suport cinc camies usades, camies formals, antics uniforms de feina dels seus propietaris.

Les camies fan de llenç, mutant les seves formes, evolucionant cap a un camí el qual pareix dictat per la propia tela, alterant el seu destí, creant una segona vida destinada a la contemplació, a la atemporalidad.

Fora del contingut plástic l´obra també parla de una constant actual: el temps. A dia de avui semple no esser suficiente mai, a tot ens manca. A la Nostra societat sempre li falta temps , tot son presses, fast, rápid, frenétic, ara!

Les camies trasnsfomades eren eines de feina, formaban part d´un exaltat ritme. Pel contrari, en aquesta segona vida les teles viuen a la atemporalidat allunyades de presses, allunyades de preocupacions.

Amb aquesta filosofia se ha realitzat l`obra amb acrílics aquats que necessitaven dies per eixugar el que en donava tot tipus de sensacions, creant un llenguatge ente obra i artista, pel qual les teles em demanaven colors, perfils, formes per vestir la seva nuesa. L`obra está formada de cinc llenç manipulats de forma global amb pigments naturals, latex i cal. Realitzant una peça que parla al espectador d´aigua ,de cels obers, dies d´estiu de assosec i de pau.



Visteme despacio