Page 1

[ NÚM. 6 / AGOST 2017 ]

Octubre 2017: guanyem la República! L’ofensiva neoliberal de la UE foto: Crida pel finançament del País Valencià

SUMARI

EDITORIAL

Editorial: Octubre 2017, guanyem la República [1] 1977-2017: De la transició postdictadura a les portes de la ruptura independentista [5]

Octubre 2017: guanyem la República! L’ofensiva neoliberal de la UE

En record de Toni Terrones [9] La paraula contrària: Quina solució política té el drama dels refugiats? [10] 'Ara és Demà', una postveritat educativa [12] El rejoveniment de la Xina [14] Memòria i fermesa per la Llibertat [22]

Les polítiques regressives i antisocials de la UE no s’aturen. Com més s’intensifica l’aprimament forçat del ja minso Estat del Benestar, més s’agreugen les condicions de vida del conjunt de les classes populars. Els mecanismes d’aquest procés de desmantellament són diversos: des de la desregulació del mercat del treball i l’empitjorament de les condicions de treball, fins al desmantellament dels sectors econòmics estructurals i dels serveis públics principals com l’educació i la sanitat.

El disc: “Demà 2017” de BRAMS [23]

www.poblelliure.cat

@Poble_Lliure

CONTINUA A LA PÀGINA SEGÜENT >

/PerUnPobleLliure

info@poblelliure.cat Seus Nacionals:

Carrer del Túria, 58 - 46008 València Carrer Elisi, 20 - 08014 Barcelona


EDITORIAL

Octubre 2017: guanyem la República! d’un subjecte polític propi per a les Illes, el País Valencià i la República Catalana com a pas previ a la República Confederal dels Països Catalans. Aquesta fase, en què cal avançar en la lluita de classes, ha de servir per crear les condicions perquè en una de posterior es pugui construir una economia socialista que permeti repartir la riquesa que produïm i decidir com organitzar el fruit del nostre treball i el sistema polític.

< VE DE LA PORTADA

Aquesta ofensiva al servei dels interessos de la minoria està augmentat acceleradament la població en risc d’exclusió social, vora el 30% als Països Catalans (fins i tot afecta persones que tenen feina). L’atur se situa al voltant del 20% i, entre els joves de 16 als 24 anys, és del 40%. Aquests processos s’estan donant a tots els països d’Europa amb major o menor intensitat. Quant a la gravetat de la situació, el cas de Grècia és paradigmàtic. El govern pretesament socialdemòcrata de Syriza ha estat incapaç de plantar cara a les imposicions de la Troica, la qual cosa també indica que un país en solitari no pot enfrontar-se a un aparell de dominació com la UE sense el suport i la solidaritat de més països del seu entorn.

1 d’octubre de 2017: Vol que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República? L’acord polític entre Junts pel Sí i la CUP-CC per la Ruptura Democràtica per la Independència ha donat els seus fruits. El fet que s’hagi fixat la data i la pregunta del Referèndum d’Autodeterminació clarifica la situació política i està aguditzant la contradicció principal, que és el conflicte entre el poble català i l’Estat espanyol.

Aquestes polítiques neoliberals obren la porta a l’ascens de les formacions feixistes en gran part d’Europa i a les seves polítiques neofeixistes de caire xovinista. Les recents eleccions estatals franceses han fet palesa la manca d’alternativa real per al conjunt del poble treballador. Les possibilitats que s’hi plantejaven eren entre triar entre el feixisme de l’FN o l’austericidi de la UE, fins i tot plantejat com a mal menor per forces autoanomenades d’esquerres. El pretext era que les eleccions legislatives serien una tercera volta, però finalment l’opció socialdemòcrata ha quedat absolutament exhaurida i ha sortit reforçada la política dominant a la UE.

Ara cal estar amatents per aconseguir que el Referèndum tingui una participació massiva, que depèn inexorablement del seu caràcter vinculant. I per descomptat, des de la perspectiva de les esquerres rupturistes, la revolució independentista que el poble està protagonitzant ha de contribuir a la millora de les condicions de vida de la majoria. La República Catalana ha de basar-se en la radicalitat democràtica en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica, cultural i mediambiental. Ara i aquí ens disposem a fer la ruptura amb el franquisme que els pactes de finals dels 70 van impedir.

A casa nostra, la resistència dels i les treballadores davant imposicions de la UE tampoc s’han fet esperar. Les recents mobilitzacions del sector de l’estiba, que pugna per evitar

Tanmateix, l’Estat espanyol no s’ha estat d’amenaçar amb la repressió política, judicial, etc., per tal d’impedir la celebració del referèndum. És previsible que aquesta repressió augmenti en intensitat. En cas que l’Estat espanyol generi un clima que n’impossibiliti físicament la celebració la majoria parlamentària independentista i també la favorable al referèndum han d’actuar en conseqüència i proclamar la independència.

“un país en solitari no pot enfrontar-se a l'aparell de dominació de la UE” l’aprimament del sector i la seva absoluta liberalització, ens recorda la importància de la lluita obrera. Malgrat tot, tant les lluites aïllades dels diversos sectors econòmics com la lluita en un sol país, estan condemnades, a curt o llarg termini, a la derrota. Cal unificar totes les lluites a través d’una estratègia de ruptura amb els Estats opressors com a eines de dominació de l’oligarquia. És a dir, transformar les lluites econòmiques en lluites polítiques a través de la reivindicació

foto: CUP

Desenganyem-nos: només la mobilització popular garantirà el caràcter vinculant del referèndum del proper 1 d’octubre de 2017. Cal tenir plena confiança en el poble català que tantes vegades al llarg de la història ha fet front a la tirania. I aquesta vegada el poble català tornarà a ocupar places i carrers per tal de fer efectiva la victòria del SÍ republicà i revolu-

2


foto: Poble Lliure

#6 > AGOST 2017

cionari des del moment mateix que es coneguin els resultats del referèndum d’autodeterminació.

mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers són més conscients de l’espoli fiscal que pateixen. L’extracció que fa l’Estat espanyol no retorna en cap cas en millores en les condicions de vida, sinó que el model del turisme exacerbat es manté i empitjora.

El País Valencià reclama les claus de la caixa El rebuig massiu de la societat valenciana als nous Pressupostos Generals de l’Estat és un fet sense precedents. S’afegeix a la denúncia de la corrupció que ha patit el País Valencià durant tots els anys de domini del PP.

El fet que a diverses Illes s’estiguin configurant xarxes d’electes pel Dret a Decidir ens fa pensar que hi ha molt camp per recórrer i una base real per tal d’assolir la República Confederal dels Països Catalans.

Tanmateix, el poble valencià està prenent consciència que aquestes problemàtiques només són la punta de l’iceberg de la situació d’ocupació que viu. És a dir, l'arrel de tot plegat és un fet estructural: la manca de poder polític. El poble valencià cada dia és més conscient de la situació d’espoli fiscal que pateix dins l’Estat espanyol: sent una regió empobrida, paga com si fos una regió rica i recupera menys inversions que la mitjana estatal. No ens hauria d’estranyar gens que la consigna volem les claus de la caixa hagi aconseguit la mobilització del passat 10 de juny convocada per la Crida pel Finançament Valencià, un èxit remarcable tenint en compte que no coincidia amb una dia­da.

Catalunya Nord: l’Estat francès és irreformable Cap dels candidats que es van presentar a les eleccions presidencials franceses va tenir la més mínima mirada autocrítica cap a la política d’anorreament nacional que ha practicat l’Estat francès. El vincle que tots i cadascun dels candidats tenen en comú és el xovinisme francès. Aquest xovinisme mateix és el que provoca la situació d’exclusió social creixent en diferents barris i poblacions de les principals ciutats i que molts joves francesos no se sentin identificats amb la imatge mitjana del francès.

Si el poble és qui en definitiva genera la riquesa fruit del seu treball és de justícia que tingui el dret a decidir sobre com repartir-la i quines polítiques cal impulsar en benefici de la majoria.

Les nacions oprimides per l’Estat francès no tenen cap possibilitat d’aconseguir un reconeixement que no esdevingui paper mullat o vagi més enllà de petites concessions de caràcter merament folklòric. Les formacions polítiques franceses, des de la pretesa esquerra fins a l’extrema dreta, miren amb menyspreu totes les reivindicacions nacionals de les nacions sense Estat.

Les Illes, el motor de la lluita en defensa de la terra El monocultiu turístic de les Illes perjudica notablement tant el conjunt de les classes populars com el medi am­bient, ja que el turisme massiu està íntimament lligat a la pressió urbanística.

La denúncia del caràcter opressor de la République en termes nacionals i populars és fonamental per tal de bastir una alternativa política clarament transformadora. La reivindicació d’un estatus amb poder polític per a la Catalunya Nord és essencial per tal de reforçar la identitat del nord de la nació, però també per a aconseguir la recuperació de la llengua catalana i d’altres elements que reforcin la identitat nacional catalana que l’Estat francès ha volgut abolir.

Així doncs, la lluita en defensa de la terra i la lluita per la llengua i la cultura continuen sent els principals cavalls de batalla. Es tracta de lluites de resistència davant la imposició de les lògiques dominants del mercat. Cada vegada més, els 3


EDITORIAL

Octubre 2017: guanyem la República!

La nostra oportunitat: la Revolució Catalana

volució Catalana, no és altra cosa que defensar la nostra comunitat humana i el territori que habita. Significa defensar la nostra llibertat per desenvolupar-nos sobiranament a través de la llengua i la cultura que històricament hem anat construint en comú; alhora, implica també establir el marc de relacions econòmiques que nosaltres, els catalans i les catalanes, i ningú més, decidim.

L’any 2013, el nostre company Carles Castellanos escrivia a Llibertat.cat un article titulat «La Revolució Catalana». Aleshores, Castellanos ja advertia que el procés polític que estàvem vivint era una revolució política multidimensional: Aquesta revolució nostra és, en primera instància, política perquè, com sabem, es basa en la pèrdua de legitimitat de l’Estat espanyol i l’esperança en una nova manera d’organitzar-nos col·lectivament en un Estat català independent. (...) Si ens hi fixem bé la revolució catalana és, d’entrada, l’expressió d’una crítica genèrica envers les formes de poder actual. Al costat de la reclamació de la independència hi està creixent un bosc espès de reivindicacions favorables a una manera més democràtica i participativa de fer política. Tota una línia de renovació democràtica s’està expandint perquè dins l’esperit de la revolució catalana hi ha la fi del règim polític de la transició postfranquista.

Haurem de decidir per nosaltres mateixos recuperar els sectors productius de l’economia nacional, per tal de rellançar una indústria i un sector agrari potents a partir d’aquells avenços tecnològics que siguin compatibles amb una visió ecologista de l’economia i que estigui al servei de les persones que habitem aquest territori. La Revolució també ha d’orientar-nos en la construcció d’unes noves relacions internacionals amb els pobles de les dues ribes del Mediterrani, d’Europa i del món, que no se sotmetin als designis dominants de les institucions internacionals de l’imperialisme que ens vulguin mantenir encadenats a la distribució internacional del treball marcada per l’aliança de la UE-EUA. El nostre projecte haurà de basar-se en la promoció de la pau i la solidaritat entre pobles i el rebuig frontal del projecte de l’OTAN, per tal de desemmascarar la falsa dicotomia entre l’islamofeixisme i el xovinisme reaccionari dels Estats.

És el nostre deure deixar clar que la Revolució en què ens trobem va més enllà de la constitució d’un nou marc constitucio­nal: la República Catalana ha de revolucionar la consciència dels catalans i les catalanes, que s’han d’emancipar no només del Règim del 78 sinó també, i sobretot, del marc espanyol que ens ha imposat durant més de 300 anys d’ocupació. En aquest sentit, el focus revolucionari del Principat de Catalunya ha d’esdevenir català en el sentit que ha de ser la revolució del conjunt dels catalans, valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers, nord-catalans i habitants de la Franja: ha d’esdevenir el punt de partida per a la construcció nacional dels Països Catalans, amb la cons­ ciència plena del nostre marc nacional.

Ara més que mai cal que centrem totes les forces a guanyar el Referèndum i a organitzar-nos per tal de proclamar la República Catalana i continuar l’extensió de l’exercici del Dret a Decidir al conjunt dels Països Catalans. L’alliberament nacional i social de gènere són indestriables: guanyem la Independència i continuem lluitant pel Socialisme i el Feminisme cap a la confederació dels Països Catalans.

foto: Poble Lliure

Defensar la nació catalana, o sigui la societat en concret formada en aquest territori específic, en el marc de la Re-

4


A FONS

1977-2017: de la transició post dictadura ...

#4 > #6 SETEMBRE > AGOST2016 2017

1977-2017: De la transició postdictadura a les portes de la ruptura independentista Lliçons que es desprenen de 40 anys de lluita de l’independentisme d’esquerres

Blanca Serra

Van ser uns anys —entre el 1976 i el 1981 sobretot— en què, sota la tutela dels EUA i la República Federal Alemanya i amb el rerefons de la caiguda de la dictadura portuguesa i les activitats de les dictadures genocides a l’Amèrica Llatina, la dictadura espanyola va ser curosament i aparentment desmuntada conservant-ne moltes de les essències i dels personatges més sinistres, que 40 anys després encara conserven el poder, com ha demostrat Lluc Salellas en el seu llibre El franquisme que no marxa. Per entendre la situació actual hem de tenir en compte cinc grans operacions polítiques de la Transició.

foto: Llibertat.cat

Aquest 2017 hi ha al Principat la intenció de celebrar un seguit de fites lligades al període de la transició postfranquista, singularment el retorn de Tarradellas com a president d’una Generalitat de Catalunya restaurada i la redacció de la Constitució espanyola, amb tot el que va suposar de reinstauració borbònica, assentament d’un model social de capitalisme dur, muntatge del monstre de les 17 autonomies amb la prohibició d’una entesa entre els Països Catalans, supremacisme d’una única nació espanyola i una llengua —el castellà— obligatòria per a tothom, paper intervencionista de l’Exèrcit, oblit del passat repressiu i dels repressors...

tractava també que, si havia de concedir-se un estatut d’autonomia a Catalunya, aquest ja nasqués sota el paraigua de la Constitució espanyola com un fruit seu bord i raquític. En segon lloc, només quatre dies després del «Ja sóc aquí», se signaven els Pactes de la Moncloa amb l’objectiu d’avortar la conflictivitat política i social dels treballadors que clamaven per la ruptura i el desballestament del poder polític i social de la nova/vella classe dirigent. Un fruit d’aquests pactes és l’assentament d’un sindicalisme subvencionat i condicionat.

En primer lloc, “la dictadura va ser aparentment desmuntada conservant-se hi va haver l’ope- essències i personatges” ració Tarradellas, dirigida a neutralitzar l’esquerra i el En tercer lloc, si al Principat va convecatalanisme popular i que clarament nir l’operació Terradellas, al País Vava obrir la porta al pujolisme conser- lencià es va anar desplegant la “batalla vador i victimista per molts anys. Es de València” i la construcció política 5

del blaverisme per tal de produir i consolidar una fractura social dins la societat valenciana: una estratègia de xoc basada en l’anticatalanisme, l’esmicolament de la llengua, l’anorreament dels símbols d’identitat, la caiguda en el no-res del PSPV a favor de la dreta, la corrupció més escandalosa i la violència quan va caldre. En quart lloc, la Constitución ja imposava el retorn del Borbó sense un referèndum sobre la monarquia, però sobretot després del cop militar de 1981 es va engegar una operació de blanqueig d’aquesta institució i del seu paper en el moltes de les cop d’estat: es va enlairar el Borbó com a “salvador de la democràcia”. L’operació va tenir èxit fins que l’essència nefasta d’aquesta dinastia ha demostrat la necessitat democràtica de prescindir-ne.


1977-2017: de la transició post dictadura a les portes de la ruptura independentista

foto: Plaça dels Bous. València 1978

A FONS

Finalment, hem de comptar amb el mite que encara cueja de la transició exemplar, amb l’elaboració de les bases de la impunitat i el manteniment d’una repressió sistemàtica de la dissidència política en general i en particular dels moviments d’emancipació nacional català i basc. Les bases de la impunitat i la repressió es perllonguen també en el temps i van des de la destrucció de milers d’expedients que implicaven els repressors i torturadors franquistes fins a la recent i vigent ‘Ley mordaza’ del PP.

defensa i treball constructiu d’organitzacions i pensament propi: el Comitè Català contra la Constitució Espanyola va ser de les poques plataformes serioses que va fer una denúncia contundent d’un text constitucional que ara la immensa majoria del nostre poble considera un atac en tota regla contra la nostra nació i un instrument que sosté el projecte secular de l’Estat espanyol de liquidar-nos com a comunitat política, pol econòmic i projecte real d’emancipació social.

Cap d’aquestes cinc grans operacions que culminen en la Constitució espanyola i la construcció de l’autonomia i l’autonomisme hauria pogut prosperar sense la col·laboració de les elits polítiques i sindicals del PCE-PSUC, el PSOE i les seves sucursals i en el nostre cas de CDC i UDC, és a dir, sense «la traïció dels líders» segons la feliç expressió de Xirinacs. La liquidació, quan va convenir, de la lluita obrera i popular més combativa encara està per descobrir i denunciar en profunditat.

L’independentisme d’esquerres va plan­ tar una llavor organitzativa estratègica tant en forma de partits i moviments que reconeixien la nació completa dels Països Catalans com en organitzacions com Obrers en Lluita, Grups de defensa de la Llengua, Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, Moviment de Defensa de la Terra... La defensa popular armada d’una organització com Terra Lliure no es pot deslligar d’aquest plantejament estratègic general de defensa de les lluites i les necessitats de les classes populars.

Per això és important destacar que, per més minoritària que fos en aquell període, la lluita nacional-popular de l’independentisme d’esquerres va representar aleshores una important resistència a aquell frau polític i social. I no únicament de resistència, sinó que ràpidament es va passar del pur resistencialisme a la proposició,

És en aquests anys de la transició política postfranquista que l’independentisme d’esquerres planteja i treballa en mobilitzacions nacionals i socials i recupera i crea simbologia, lemes i espais de memòria propis: recordem la gran concentració que una sèrie d’organitzacions que es reclamaven del 6

marxisme, el republicanisme i l’alliberament nacional van organitzar al Fossar de les Moreres el matí del mític 11-S-1977; portava el lema significatiu de “El poble treballador per la independència nacional” i va ser una de les primeres grans concentracions en què es traduïa a la pràctica el pensament i l’estratègia independentista de l’alliberament nacional i de classe com a dues cares inseparables de la lluita per l’emancipació com a poble. També destaca el front internacional amb pactes com la Carta de Brest de coordinació entre nacions sense estat i la coordinació Galícia, Euskalherria, Catalunya (Galeuska). Quaranta anys després, el fil roig de la història catalana ha esdevingut una

“l'independentisme va representar una resistència a aquell frau polític i social” consciència social popular creixent que és necessària una ruptura amb l’Estat espanyol, amb la Constitució del 78 i l’autonomisme que hi va lligat; cal desballestar políticament l’autonomisme i els seus suports socials i polítics per construir la llavor de la República Catalana independent al servei de les necessitats de les classes populars. I les lliçons del passat més imme­diat ens indiquen que hem d’anar molt


#4 >#6 SETEMBRE > AGOST2016 2017

en compte amb les armes poderoses d’atac i defensa que té l’Estat encaminades a eliminar políticament aquesta llavor: sabem que l’Estat mourà tots els seus tribunals, el seus mitjans de comunicació, les seves armes econòmiques i les seves clavegueres dins i fora dels Països Catalans per tal de sembrar o revifar conflictes i tensions entre els sectors independentistes i evitar que es consolidi una voluntat majoritària de ruptura: han mogut i mouran tots els fils possibles per tal de “vendre” que no existeix aquesta voluntat, que tot moviment cap a l’exercici de l’autodeterminació és impossible, que no té uns partidaris decidits i nombrosos, que les eleccions plantejades com a plebiscitàries del 27-S-2015 van ser un fracàs de l’independentisme i que no té cap valor que el Parlament de la CAC tingui una majoria absoluta compromesa electoralment amb el camí polític cap a la independència. I aquesta interpretació s’ha venut i es continua venent; i el que produeix més perplexitat és que un sector de l’independentisme va amb el lliri a la mà i el “compra” i, com fa quaranta anys, cau en un parany desmobilitzador i li fa el joc a l’unionisme tot dient que estem vivint un “processisme” de pa sucat amb oli, que no som prou ni prou forts i que el que cal és donar

per acabada aquesta farsa i que més val apartar-se d’aquest camí. És a dir, de fet es té més por a guanyar que no pas a perdre, situació que també es va produir en l’imme­diat postfranquisme i que va restar força a la capacitat de ruptura que realment existia; es va obrir la porta aleshores a unes opcions conservadores de l’statu quo i es va menystenir la capacitat de lluita pròpia.

“partim d'una base de mobilització social i política en clau de ruptura”

La lliçó que s’extreu de tot això és que els reptes d’ara per construir la independència nacional i l’emancipació social han de partir d’una anàlisi rea­ lista que tingui en compte, evidentment, les amenaces i les debilitats, però decididament doni prioritat a les oportunitats i les fortaleses que tenim com a poble: és una oportunitat per a nosaltres que sigui cada cop més clar que l’Estat espanyol és un estat en fallida, corromput en el seus fonaments, presoner de les autoritats monetàries europees, de l’FMI i del BM, que es manté com una democràcia de molt baixa qualitat tutelada pel que ha surat de franquisme, de nacionalcatolicisme i del monarquisme que volia el dictador. És una oportunitat

foto: Llibertat.cat

7

per a l’independentisme que quedi cada cop més evident que estem a les mans d’un estat sangonera, que sobreviu gràcies a l’escandalosa espoliació fiscal dels Països Catalans, i d’esprémer la mamella de les institucions polítiques com la UE i militars com l’OTAN. És una oportunitat que cada cop més sectors socials s’adonin que amb centralisme real i carcasses autonòmiques fictícies l’Estat espanyol és un exemple de males pràctiques polítiques, econòmiques i socials i que és una qüestió vital de salut democràtica i d’interès social apartar-nos-en. És una fortalesa que estiguem construint unes eines per a la ruptura que parteixen d’una base de mobilització social i política en clau de ruptura: clau de ruptura que està provocant una saludable reconfiguració de les forces polítiques de Catalunya i dels Països Catalans, sobretot de les que han estat pilars de l’autonomia. És una fortalesa que estiguem superant l’enfocament resistencialista, victimista i de peix al cove i que augmenti l’autoestima, l’autocentrament i la consciència de la pròpia força. És una fortalesa que siguem cons­ cients que el nostre procés consti­tuent


1977-2017: de la transició post dictadura a les portes de la ruptura independentista

foto: B Vidal

A FONS

ja fa temps que ha començat: va co- d’escons independentistes; l’existèn- Càrrecs Electes) o assegurar que un mençar amb el bloqueig del nou esta- cia de coordinacions municipals com resultat positiu del referèndum tindrà tut d’autonomia, les mobilitzacions pel l’AMI i la mateixa existència d’un go- una implementació segura i immediadret de decidir, les consultes populars vern autonòmic que es planteja sortir ta amb les lleis de desconnexió. sobre la independència, la construcció de l’autonomia i explicar-se al món és Sembla aconsellable més una polítid’organitzacions com l’ANC i les plata- molt significatiu del camí constituent. ca de fets consumats que empenyi els formes de lluita cada cop més famosos i desconeguts “indeactives pel dret a l’ocupació, “dominar el calendari i no deixar que passin les cisos” que no pas una polítiper la defensa de la terra, de ca lenta i de resultats incerts oportunitats dilatant les ruptures més necessàries” l’aigua, de la llengua, de l’esde tempteigs i seducció. Tal cola catalana, del transport com es va denunciar durant públic, contra la desocupació, els des- Ara bé, també el passat de la transició la Transició “que la prudència no ens nonaments, per unes pensions dignes postfranquista ens aconsella dominar faci traïdors”. i una renda mínima garantida... Amb el calendari i no deixar que passin les els més de dos milions tres-cents mil oportunitats dilatant les ruptures més votants, la convocatòria del 9-N-2014 necessàries, com ara dissenyar el proés també una fita del procés consti­ cés de debat participatiu de la Constituent com ho és el resultat de la vota- tució, alimentar ja ara les estructures ció al Parlament de la CAC de caràcter que substitueixin la carcassa autoplebiscitari amb una majoria absoluta nòmica (per exemple l’Assemblea de 8


#4 >#6 SETEMBRE > AGOST2016 2017

En record de Toni Terrones L’Antoni Terrones Servet ens va deixar el passat dia 6 de juny. Ho va fer discretament, molt discretament, sense cridar l’atenció. En Toni va morir com va viure, sense fals pro­ ta­­ gonismes. Tant és així que va ser difícil trobar fotografies on no estiguera en grup. La mort que ningú no esperava no per sobtada ha sigut menys dolorosa. El Toni ha sigut una persona feliç tant en l’àmbit familiar com en el social. Persona intel·ligent, molt observadora i culta, podríem qualificar-lo de treba­ llador il·lustrat. Nascut a Alacant, on va cursar el batxillerat i els tres primers anys de medicina i on va començar el seu compromís militant, va traslladarse molt prompte a la ciutat de València i arrelaria al barri d’Orriols. Com a persona compromesa es va implicar en la lluita contra tota me­ na d’injustícies, tant si aquestes s’ex­ pres­ saven en l’àmbit individual com en l’àmbit col·lectiu. Així, no va aban­ donar mai les lluites veïnals des de l’Associació de Veïns d’Orriols fins a la Federació d’Associacions veïnals de València, de la qual va ser el responsable d’urbanisme. Va ser també assessor polític del grup municipal comunista a l’Ajuntament de València durant la segona legislatura postfranquista. Paral·lelament, mantenia les seues mi­ li­tàncies tant sindicals com polítiques, sempre en partits de caràcter marxista. En l’àmbit sindical va participar acti­ va­ ment en les primeres campanyes d’elec­­ cions sindicals a les acaballes del franquisme. Posteriorment i com a membre de CCOO, a la Universitat Poli­tècnica de València, on treballava, va formar part de la Junta de Personal i Junta de Govern durant diverses legislatures en representació dels i les treballadores. El seu compromís mi­ litant el va portar a incorporar-se a la COS com a embrió del sindicalisme nacional i de classe als Països Catalans. Pel que fa l’àmbit polític, va començar militant al PCE. Molt prompte va

foto: Llibertat.cat

constatar la deriva d’aquest partit i es va incorporar a l’OPI (oposició d’esquerres del PCE). Posteriorment va participar en l’intent de reagrupament dels comunistes que va suposar el PC. i més tard el PCPE. Des d’aquest darrer partit es va incorporar a la naixent EUPV, en què va ser escollit com a màxim responsable a València ciutat i membre de la direcció del País Valencià. La deriva i contradiccions d’aquestes formacions i la seua nul·la voluntat real d’assumir el fet nacional del País Valencià i dels Països Catalans el va portar a militar a l’MDT i poste­ riorment a Poble Lliure. També va ser un dels principals impulsors de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, de la qual era el responsable de relacions polítiques i institucionals. Tam­bé va ser un actiu defensor de la na­tura i es va implicar tant en llui­ tes en defensa del territori com contra la tortura i el maltractament animal (va ser un activista d’Iniciativa Animalista). En Toni Terrones era per sobre de tot un materialista en el millor sentit del terme, un marxista que sempre havia combatut tant l’idealisme com les 9

renúncies ideològiques i polítiques. 40 anys de militàncies, de compromisos amb la vida de la gent i del nostre poble. Ara la mort l’ha sorprès quan ja albiràvem el proper alliberament d’una part de la nació i s’avançava ràpidament en el creixement de la consciència nacional i social a la resta. La consolidació de Decidim al País Valencià i la seua tasca de lideratge, que permetien generar espais de confluència a favor del dret a decidir, l’omplien de felicitat. Ens ha deixat així, quasi sense adonar-se'n, perquè la tasca de refer el País i d’ampliar els drets i llibertats per al nostre poble el tenien plenament ocupat. El millor homenatge que podem fer-te amic i company serà assolir la victòria.


LA PARAULA CONTRARIA Quina solució política té el drama dels refugiats?

La paraula

David Puig militant de Poble Lliure

L

a crisi dels refugiats suposa un greu problema polític que fa un grapat d’anys que ens afecta i al qual cal donar una solució com més aviat millor. Aquesta és una qüestió força complexa i que no es pot solucionar a partir d’anàlisis superficials, sinó que cal tractar el tema amb tota la profunditat que demana. Seria un error pensar que es tracta d’un assumpte limitat al territori sirià o fins i tot al Pròxim Orient; és un problema d’abast mundial i cal tractar-lo com a tal. En primer lloc hem de saber analitzar en quina fase es troba el sistema dominant a la majoria de països del món. El capitalisme segueix en la seva fase expansiva. Si bé aquesta fase imperialista va tenir el seu auge abans de la I Guerra Mundial, un segle més tard cal sumar-hi els avenços tecnològics que els països capitalistes posen al servei del capital transnacional per exportar guerres arreu del món. En aquest context el gran capital ianqui-europeu necessita controlar el mercat petrolífer d’arreu del món i, durant les darreres dècades, països com Afganistan, Iraq o Líbia han patit invasions que n’han destruït el territori i l’han posat al servei dels països occidentals.

“el gran capital ianqui-europeu necessita controlar el mercat petrolífer d'arreu” Des de fa uns anys li ha tocat a Síria. El que en un primer moment van ser unes protestes democràtiques contra la mala gestió econòmica del govern d’Al-Assad, ben aviat van ser aprofitades per grups gihadistes per generar conflictes i desestabilitzar el govern de Síria, un dels més avançats en clau progressista de la zona. Des d’aleshores les potències occidentals han fomentat aquests grups terroristes per tal de crear el caos a la zona i aconseguir el control econòmic de la regió. El desenvolupament de tot això no el comentarem en aquest article, ja que és un tema molt extens i ha estat explicat a bastament en diversos articles de militants del nostre partit. El fet és que aquests conflictes han suposat que milers de persones deixessin enrere el seu país a la recerca d’una vida més tran-

quil·la i és aquí on esclata la crisi dels refugiats. Quan parlem dels refugiats, però, no podem caure en l’error de creure que tots provenen del conflicte de Síria, ja que n’hi trobem de desenes de nacionalitats, víctimes de les guerres que Occident amb els seus aliats a la zona (les dictadures d’Aràbia Saudita, Qatar, etc.) han anat creant. Un cop assumits aquests fets, cal denunciar l’origen d’aquest conflicte i treballar per una solució política de la situació. És una obligació política i moral reivindicar l’acolliment dels refugiats a casa nostra, facilitant-ne la integració en els diversos països europeus, però si es vol abordar adequadament aquesta qüestió cal anar a l’arrel del problema com dèiem en començar l’article. I en aquest sentit cal combatre les concepcions idealistes sobre aquesta problemàtica, concepcions que podem considerar de tres tipus diferents: En primer lloc, cal fer palès el paper de gran part de l’esquerra europea, que ha basat el seu discurs en una crítica al Govern i l’oposició sirians, la qual considera culpables els uns i els altres igualment o fins i tot apel·la a l’existència d’una suposada revolució democràtica. Aquesta és la vella posició que serveix per no haver d’adoptar actituds incòmodes, però que no té cap utilitat a l’hora de resoldre el conflicte. Ans al contrari: ja hem vist quin ha estat el resultat a Iugoslàvia o a Líbia i de què ha servit el posicionament dels “ni-ni”. En segon lloc, els darrers mesos ens hem trobat amb una gran campanya mediàtica que demanava l’acollida de refu­giats encapçalada per un seguit de famosos, entre els quals hi ha tertulians que des de fa un grapat d’anys han estat justificant la intervenció a Síria. És cert que aquesta campanya ha tingut la capacitat de posar al centre del debat la necessitat d’acollir els refugiats i ha posat de manifest el lamentable pa-

Quina solució drama dels

Foto: Proativa Open Arms

als sectors mediàtics i que no ha tingut cap mena de continuïtat, ni ha estat fins ara efectiva per resoldre el problema. Per últim, ens trobem amb el paper d’alguns sectors d’esquerres que demanen l’acolliment de refugiats a la Generalitat sense tenir en compte la qüestió del poder. Cal assumir-ho: els únics que tenen competències per acollir refugiats són els estats, i ara per ara la Generalitat de Catalunya no té capacitat per a fer-ho, més enllà d’una certa col·laboració amb certes ONG, que és de fet molt limitada. És per aquest motiu que, tal com ja s’ha estat repetint darrerament, l’única manera realista de poder acollir refugiats serà un cop tinguem proclamada la República Catalana Independent. Davant d’això, quin ha de ser el paper dels comunistes als Països Catalans?

“l'única manera realista de poder acollir refugiats serà la República Catalana Independent” per de l’Estat espanyol en aquesta qüestió. Però no ho és menys que ha estat una campanya que s’ha limitat a una gran manifestació per deixar la consciència tranquil·la 10

Cal assumir una posició internacionalista conseqüent i denunciar el paper de l’imperialisme i les seves estructures militars. CONTINUA A LA PÀGINA SEGÜENT >


En aquesta secció volem confrontar opinions sobre aspectes concrets de la lluita política, per tal de madurar el nostre posicionament.

#6 > AGOST 2017

contrària:

E

n aquesta darrera dècada, els conflictes han augmentat. Si parlem del negoci del comerç d’armes ha sigut pròsper, la desigualtat econòmica ha crescut i, també, no cal dir-ho, l’impacte del canvi climàtic. Aquestes circumst­ àncies han obligat milions de persones a fugir dels seus països d’origen, a la recerca d’altres llocs on puguin tenir l’oportunitat de refer les seves vides. Els líders de la Unió Europea van formalitzar un acord (18 de març 2016) amb Turquia que establia un nombre màxim d’exi­liats refugiats sirians des de Turquia (72.000) per frenar l’arribada a Europa de persones que fugen dels seus països d’origen. Es tracta d’un pacte que té una moneda de canvi: Turquia rep 3.000 milions d’euros i finançament addicional de 3.000 milions fins a finals de 2018. Fent un resum de les fronteres actuals, diria que a Líban les xifres són esfereïdores: ara mateix és el primer país del món en termes de refugiats per càpita. Acull a 1,1 milions de sirians. Jordània n’acull a prop de 629.000, i Turquia, 1,9 milions. Parlem també de la frontera d’Espanya amb el Marroc: amb tanques de 8,2 quilòmetres de filat a Ceuta i 12 quilòmetres a Melilla (amb un cost de 30 milions d’euros pagats en part per la Unió Europea).

Membre de la plataforma Girona Acull

Aquestes sagnants tanques no eviten que les persones, desesperades per arribar a la Península, posin en perill les seves vides davant la mirada impassible del governs espanyol i marroquí. La llista de murs continua; aquests són només un exemple... Per proximitat a tots nosaltres, tot i que el clam sigui extensible a tot el món, Espanya ha de promoure les vies de trànsit segures perquè les persones a la recerca d’asil no hagin de córrer cap risc. Actualment s’hi juguen la vida per aconseguir un sòl segur. Però és evident que està molt lluny de complir amb els seus compromisos d’assentament: d’un total de 1.499 persones i de reubicació de 15.888, en l’actualitat només han arribat unes 1.000 persones a l’Estat espanyol. Podem parlar de les mesures de compliment estricte del dret internacional en matèria de refugiats. El dret d’asil va ser recollit a l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, i desenvolupat per la Convenció de Ginebra el 1951 i pel protocol de Nova York de 1967 sobre l’estatut dels refugiats. La Carta dels Drets fonamentals de la Unió Europea, promulgada el 2007, fa menció aquests dos tractats com a fonament per a l’exercici d’aquest dret en territori europeu. La implicació ciutadana i del voluntariat es importantíssima. És a les nostres mans facilitar la integració d’aquestes persones, tot i que a hores d’ara els governs no res-

ponguin a la demanda de la majoria de la ciutadania. Una demanda que les plataformes, com aquella a què que en l’actualitat hi estic destinant tota la meva energia (Girona Acull), cridem ben fort cada dilluns exigint: Promoure vies legals i segures. Augmentar i salvaguardar l’ajut humanitari Promoure els drets dels desplaçats en les accions de la política exterior espanyola. Protegir els que arriben a les nostres fronteres. Derogar el tractat UE-Turquia

“no entenc que interessos econòmics passin al davant de les vides” El món municipal hi ha de jugar un paper capdavanter; un exemple seria facilitar l’empadronament. Perquè el gruix de refugiats acabaran vivint en ciutats i és des de les ciutats des d’on s’hauran de coordinar i posar en marxa mesures per garantir-ne no tan sols l’arribada sinó també l’assentament i la integració. Ens hauríem de preguntar què fa que els governs actuals no facin cas de les peticions de la immensa ciutadania, quins interessos hi ha al darrere per frenar totes aquestes persones en les fronteres d’accés a Europa? De què, o de qui, volen protegir, a costa de

Foto: Proactiva Open Arms

política té el s refugiats?

Dolors Serra

CONTINUA A LA PÀGINA SEGÜENT > 11


LA PARAULA CONTRÀRIA Quina solució política té el drama dels refugiats? < VE DE LA PÀGINA ANTERIOR Hem de treballar per tal de crear consciència entre el nostre poble de la necessitat de respectar la sobirania nacional del poble sirià i la resta de pobles del món i de posar fi a la col·laboració directa o indirecta de l’Estat espanyol en les guerres, que han creat la crisi dels refugiats. Cal exigir també que es deixi de finançar grups gihadistes i la sortida d’estructures bèl·liques com l’OTAN. Pel que fa a Catalunya, cal avançar com més aviat millor cap a la ruptura democràtica amb un estat que és còmplice de les guerres i que incompleix els acords que signa en referència a l’acolliment de refugiats. En conclusió: hem de proclamar la República Catalana i treballar per un marc de relacions internacionals basades en la cooperació i el respecte a la sobirania nacional de la resta de països, i això només és possible al marge de la Unió Europea i l’OTAN. En aquest context hi haurà les condicions necessàries per a poder acollir els refugiats i refugiades. Mentrestant, a la resta dels Països Catalans, on malauradament encara no estan creades les condicions per a la ruptura, caldrà continuar aguditzant les contradiccions dels estats espanyol i francès, reclamant l’acolliment de refugiats i posant de manifest la naturalesa antidemocràtica tant d’aquests estats com de les estructures supraestatals de què formen part. És l’hora, doncs, de mullar-se, assumir contradiccions i posar-nos mans a l’obra per tal de poder avançar cap a un món que superi l’imperialisme i els conflictes bèl·lics i en què les diverses nacions del planeta puguin conviure de manera pacífica i respectuosa.

vides humanes, els estats europeus? Aquesta reflexió l’he feta un munt de vegades. No entenc que interessos econòmics passin al davant de les vides: ens hem deshumanitzat completament. S’ha de tenir en compte que totes aquestes persones no volen marxar (almenys la gran majoria) del seus països d’origen, sinó que ho fan perquè no tenen cap altra sortida si volen continuar vius. No deixem que aquesta situació esdevingui un fet quotidià entre nosaltres i que ens posem a la boca la frase “nosaltres no hi podem fer res, si el govern espanyol no els dóna permís per venir”. Doncs sí que hi podem fer alguna cosa: podem continuar sortint al carrer i clamar als quatre vents que no estem d’acord amb aquestes decisions polítiques. Expliquem a les escoles i als instituts què està passant, perquè en un futur proper no es torni a repetir la mateixa situació que estem vivint en aquests moments. Com a poble sobirà com volem que actuï Catalunya? Quin paper pot desenvolupar en totes aquestes situacions? El primer que s’hauria de fer és crear les mesures necessàries per poder portar la gent que vulgui venir a Catalunya independentment del que faci l’Estat espanyol. L’esperança és l’últim que s’ha de perdre, però el dia a dia fa que moltes persones que es troben darrere d’una tanca per poder accedir a Europa i a les quals s’hi priva l’accés perdin totalment la tan desitjada esperança i, el més trist de tot, la fe en l’ésser humà.

'Ara és Demà', una postveritat educativa Xavier Díez Historiador i membre de l’USTEC (IAC)

Per encàrrec del Departament d’Ensenyament, el Consell Escolar de Catalunya ha encetat un debat sobre el futur del sistema educatiu de Catalunya. No cal tenir massa imaginació per pensar que es busca crear una mena de full de ruta sobre el futur sistema educatiu de la República Catalana, o en el seu defecte, anar una pantalla més enllà del que l’autonomia ha anat fent mitjançant la Llei d’Educació de Catalunya (LEC): la privatització encoberta del sistema.

aspectes (els pilars del sistema, l’arquitectura, el centre, el professorat i les teories pedagògiques) i s’ha engegat un calendari de debats. Tanmateix, el sistema per recollir aportacions recorda a la Conferència Nacional d’Educació del 2003, en què només s’assumia allò que anava en la direcció de les intencions de qui ja té decidit el guió per avançat. Al cap i a la fi, 'Ara és Demà' és el tercer intent (després del Pacte Nacional de 2006 i la LEC de 2009) d’intentar transformar el sistema educatiu d’acord amb els principis de l’escola privada i, alhora, amb els criteris de “liberalització” imposats

“l'escola privada ha perdut pes. Entre 1997 i 2014 ha passat del 43,9% al 32,9%” Amb aquest objectiu, s’han encarregat cinc ponències a diverses personalitats del món acadèmic sobre diversos

pels diversos tractats internacio­ nals vinculats a l’OMC com pot ser l’hermètic TTIP. Certament, els docu-

12

ments escrits van carregats de bones intencions i propostes interessants, que sobre el paper podrien fer creure que es tractaria de millorar l’educació, i que, tanmateix, manté una agenda oculta que cal desemmascarar. Hi ha un fet previ que cal destacar: en els darrers anys, l’escola privada ha perdut pes a Catalunya respecte al conjunt. Entre 1997 i 2014 ha passat de representar el 43,9% al 32,9%, és a dir, ha perdut onze punts percentuals en disset anys. A la capital catalana, on tradicionalment havia estat majoritària, per primera vegada en la història, la pública està a punt de fer el “sorpasso” en les matriculacions de P-3, fet que en condiciona la viabilitat futura. La tendència és clara i inapel· lable, i la crisi econòmica és només un ingre­ dient d’aquest procés que semblava imparable. Aquesta evolució preocupa molt el món de les elits


VEU CRITICA

Ara és Demà, una postveritat educativa

econòmiques, administratives, mediàtiques i acadèmiques, que majoritàriament han estat formades a escoles concertades, fonamentalment religioses, i busquen nous invents per estroncar aquesta decadència. L’Escola Nova 21, amb gran presència d’ordes religiosos i de fundacions d’en­ ti­ tats financeres, ha estat una operació propagandística per atreure clientela de classes mitjanes, i l’'Ara és Demà' representa una operació política que podríem qualificar de “Salveu la concertada”. És per això que la gran aposta del document és fusionar pública i privada sota el paraigua del Servei Públic d’Educació. En realitat, es tracta d’una OPA hostil en què el petit (la privada) es menja el gran (la pública) gràcies a la intervenció gens neutral de l’Administració.

#6 > AGOST 2017

destinats a rebaixar ràtios milloren fins a un 27% els resultats educatius en general, i fins a un 40% dels alumnes provinents d’entorns desafavorits. És recomanable que es faci una ullada a un experiment educatiu que es va fer

es gradua, s’obvien aspectes com el “portfolio”, que fa que els empresaris de demà no prendran tant en consideració la titulació com la trajectòria de l’alumne, i sobretot els centres de procedència, com de fet ja està passant en unes universitats creixentment diferenciades. També podríem parlar de com les mesures pedagògiques que es proposen, o l’apel· lació a l’impacte de les tecnologies o la neurociència són aspectes discutits per uns neurocien­tífics que consideren que allò que s’analitza en un laboratori no funciona en una aula ordinària, amb múltiples variables que distorsionen bona part de la voluntat de molts gurus educatius.

“rebaixar ràtios millora fins a un 27% els resultats educatius i fins a un 40% en entorns desafavorits”

Si fem una lectura en profunditat de les ponències, hi veiem alguns elements que, si bé en pot sonar bé la música, la lletra grinyola. Allargar tres cursos l’educació obligatòria (als 5, 17 i 18 anys) podria servir per seduir algunes famílies, tot i que en realitat es revela com una maniobra per concertar noves etapes educatives i, per tant, desviar el migrat pressupost educatiu per nodrir els ingressos d’una escola privada que, a més, sovint actua amb deshonestedat per captar les classes benestants i els alumnes amb major background cultural. Les propostes d’establir una gestió gerencial als centres educatius (amb directors executius, contractació directa de docents amb condicions laborals diferents) és intentar traslladar a la pública el model de la privada. I creieu-me, la ironia és que el professorat de la privada té pitjors condicions laborals, i encara no he vist gaire casos en què la privada fitxi “a cop de talonari” docents de la pública de gran prestigi o impecable trajectòria professional.

els anys vuitanta a l’estat de Tennessee, en què es demostrà estadísticament el que com a docents o famílies hem anat intuint i que el món acadèmic català, o els redactors de l’'Ara és Demà', silencien. Podríem parlar d’altres aspectes que avui semblen ingredients imprescindibles en qualsevol conversa pedagògica: parlem de l’obsessió per les competències bàsiques (que el professor Jaume Aulet tradueix com a “allò bàsic per competir”) i que no és altra cosa que un seguit de menús diferenciats segons procedència social, especialment greu en un sistema educatiu amb gran presència de segregació escolar. També podríem explicar que, quan es parla d’“èxit escolar”, associat a taxa d’aprovats o alumnes que

Font: SEPC Secudària

I tot plegat, per no res: entre la literatura acadèmica esmentada, s’obvia que les recerques consideren que els aspectes organitzatius i pedagògics només expliquen un 6% del fracàs escolar, mentre que l’increment de recursos

Per tot plegat, podríem considerar l’'Ara és Demà' com el primer acte d’una postveritat educativa. Aquest neologisme, paraula de l’any 2015, seria si fa no fa l’expressió que defineix un estat en què les emocions passen per damunt dels fets objectius, de manera que es construeixen fets sense fonaments, amb la voluntat de modelar l’opinió pública i fer passar bou per bèstia grossa.

13


VEU CRITICA

La pervivència del Somni Xinès

El rejoveniment de la Xina: escac al neoliberalisme? Roger Castellanos La pervivència del Somni Xinès L’impacte de la descomposició de l'URSS i del camp socialista d’Europa central i oriental, entre el 1989 i el 1991, provocà un terratrèmol geo­polític de conseqüències humanes catastròfiques a escala global.1 Sense comprendre’n l’abast i la magnitud, difícilment podríem explicar els principals fenòmens sociopolítics i econòmics de la història recent i de l’actualitat. Així mateix, analitzar com la República Popular de la Xina no tan sols ha sobreviscut a aquesta tràgica desfeta del moviment comunista internacional, sinó que a més s’ha erigit com una superpotència mundial emergent, ha de ser una tasca prioritària per a situar alguns aspectes fonamentals de la nostra contemporaneïtat.

una paraula per definir aquells esdeveniments, sens dubte, hauríem de qualificar-los de suïcidi. Certament, la corrupció enquistada entre els quadres dirigents (a tots els nivells del Partit, a les institucions i a les empreses), el creixement del mercat negre (l’anomenada segona economia, on es desviaven produccions de les empreses públiques i altres productes importats il·legalment de l’exterior) i el desgast econòmic i financer produït per la pressió internacional (embargament econòmic, despesa militar, sabotatge tecnològic, etc.), per posar-ne alguns exemples, afebliren fortament les economies socialistes, fet que va repercutir principalment en l’assignació de béns de consum2. Tanmateix, seria completament erroni parlar de col·lapse. De fet, el veritable col·lapse va arribar quan l’administració Gorbatxov va començar a empren-

“el col·lapse del camp socialista fou conseqüència del seu anorreament en el marc de les polítiques liberalitzadores impulsades per la Perestroika”. Aquesta doble cara de la història (la del desmembrament de l'URSS i la de l’emergència de la Xina) desmenteix categòricament el relat determinista, segons el qual, el capitalisme va acabar imposant-se inevitablement i va demostrar-ne així la superioritat. Més aviat, com veurem, es tractà d’una victòria pírrica, potser de caràcter triom­fal; però, al capdavall, més que el resultat d’un escac i mat de l’imperialisme, consistí en un abandonament de la partida per part del govern de Gorbatxov i dels seus aliats al Kremlin. O, encara més, fou com si etzibessin una puntada de peu al tauler de joc i escampessin i barregessin abruptament totes les fitxes. Si haguéssim d’escollir 1.

dre les reformes que dinamitarien els fonaments sobre els quals havia recolzat el sistema d’integració socialista internacional (basat en el principi de la distribució socialista internacional del treball), a través del Consell d’Assistència Econòmica Mútua (CAEM) i, fins i tot, entre les diferents Repúbliques Soviètiques. Els compromisos comercials, d’inversió i solidaritat van cessar sobtadament i es van produir severs desajustos econòmics que, ràpidament, agreujaren exponencialment les problemàtiques estructurals ja comentades. Les conseqüències, documentades a bastament en el cas del 'Periodo Especial' cubà, foren terribles.

Rodríguez García, José Luís. El derrumbe del socialismo en Europa. L'Havana: Ciencias Sociales, 2016.

Als qui defensen que aquest resultat era inevitable, doncs, cal recordar-los que el col·lapse del camp socialista no es produí principalment a causa del fracàs del seu model econòmic, sinó sobretot conseqüència del seu anorreament en el marc de les polítiques liberalitzadores impulsades per la Perestroika. Això no significa, és clar, que tot anés com una seda, ja que a més de les problemàtiques exposades, també s’ha apuntat la manca d’autocrítica i la desconnexió de les direc­ cions dels partits comunistes respecte a les bases militants i, sobretot, a les masses populars. Aquest aspecte no és menor, ja que se suma al conglomerat de casuístiques que feren possible la dissolució en cadena del socialisme a Europa i a l'URSS, alhora que explicaria com, malgrat això, la Revolució Cubana continuà endavant. En tot cas, però, el que és innegable és que el capitalisme actuà, com no podia ser d’una altra manera, com el gran vencedor de la Guerra Freda. Això suposà el triomf de la globalització neoliberal que, durant l’última dècada del segle XX, s’escampà com un virus mortífer per totes les latituds del planeta. El desmantellament de l’Estat del Benestar a l’Europa occidental, les guerres imperialistes contra els països àrabs i de tradició musulmana, juntament amb la connivència amb el terrorisme islamofeixista i les tiranies del Golf, entre d’altres, foren el resultat de la “barra lliure” en què es va instal·lar el capitalisme triomfant. Ara bé, com hem dit, la paral·lela emergència del gegant xinès ens porta a qualificar de pírrica la victòria que obtingué l’imperialisme ianquieuropeu, arran del suïcidi soviètic. Si bé la intel·lectualitat neoliberal persisteix en el relat determinista de la inevitable desaparició del socialisme, qualificant Cuba d’anomalia temporal,

2. Keeran Roger i Kenny, Thomas. «Crisis y colapso». A: Socialismo Traicionado. Tras el colapso de la Unión Soviética 1917-1991. L'Havana: Ciencias Sociales, 2015, p. 209-279.

14


#4 >#6SETEMBRE > AGOST 2016 2017

i atribuint a la Xina (juntament amb Vietnam i Laos) una deriva irrefrenable cap al capitalisme, la realitat no és de fet tan simple com desitjarien. Sense poder arribar a predir quin serà el resultat final del projecte històric de la República Popular de la Xina, ja que ni ells mateixos poden aventurar-s’hi, el fet és que al capdavant del país més poblat del món hi ha un Partit Comunista que, a dia d’avui, compta amb més de 87 milions de militants i amb una fortalesa orgànica inapel·lable. Afirmar, davant d’aquesta realitat, que el projecte neoliberal és l’únic possible és, com a mínim, arriscat; justificar-ho tot qualificant la Xina d’estat capitalista és, per la seva banda, d’una gran inexactitud.

dels EUA), ha emprès el reforçament del seu camí a través de l’anomenada actualització del socialisme cubà, en el marc dels “Lineamientos generales de la Política Económica y Social”, aprovats pel VI Congrés del Partit Comunista de Cuba (2011).3 Per la seva banda, el gegant asiàtic emprengué el seu camí molt abans del desmembrament de l'URSS. Això no significa pas que aquest camí sigui millor, sinó que explicaria per què la Xina no va passar per un 'Periodo Especial' i va seguir un procés de desenvolupament relativament autònom, respecte de les dinàmiques del camp socialista. Tant és així que, de fet, la

“(segons) la perspectiva xinesa, la nació asiàtica no “emergeix” (per primer cop), sinó qué “rejoveneix” (de nou), cinc mil anys després de la seva formació”. No entrarem aquí a analitzar l’evolució de les complexes i polèmiques relacions sinosoviètiques, però sí que podem apuntar que, possiblement, la decisió de la Xina de no integrar-se al CAEM, els facilità construir un camí propi cap al socialisme. L’emulació del model soviètic que, en gran mesura, dugueren a terme les repúbliques populars europees, alhora que fou la seva fortalesa, també suposà la seva major feblesa. O, fins i tot, la seva sentència de mort, arran de la Perestroika. Això ho testimonia, per exemple, el cas de Cuba que, després d’haver superat les principals vicissituds del 'Periodo Especial' (provocat per la dependència comercial de l'URSS i pel bloqueig

caracterització de potència emergent no es correspon exactament a la perspectiva xinesa, segons la qual la nació asiàtica no “emergeix” (per primer cop), sinó que “rejoveneix” (de nou), cinc mil anys després de la seva formació.

si es vol, prou distant del nostre, en la mesura que ens corresponen substrats culturals eminentment diferenciats, fruit de processos històrics que no només s’han desenvolupat autònomament, sinó que, fins i tot, s’han vist incomunicats durant segles. Tractar de comprendre, posem per cas, el pensament occidental ignorant el substrat grecoromà i judeocristià, seria al meu entendre una aporia. Semblantment, doncs, difícilment comprendrem la perspectiva xinesa de la realitat, sense tractar de descabdellar el seu particular punt de vista. No és l'objectiu d’aquest article posar llum sobre aquesta qüestió, però almenys es tractarà d’aproximar-nos a la realitat tenint en compte aquesta consideració. En aquest sentit, veiem com defineix el camí que està emprenent la Xina, l’actual primer ministre xinès i secretari general del Partit Comunista de la Xina (PCX), Xi Jinping: La realització dels objectius de construir una societat moderadament pròspera i un país socialista modern que sigui pròsper, fort, democràtic, culturalment avançat i harmònic, i el Somni Xinès del

“La contradicció principal, en l’estadi previ a la Revolució Socialista, era el domini imperialista sobre la Xina, de manera que la prioritat revolucionària consistia en el fet d’assolir la independència nacional”. Aquesta matisació dels termes, però, caldria remarcar que no és merament anecdòtica. Parlar de la Xina significa, inevitablement, aproximar-nos a un nivell de consciència molt singular i,

rejoveniment de la nació xinesa, vol dir que (...) hem de redoblar els esforços i continuar endavant sense descans per avançar cap a la causa de construir el socialisme xinès i

Font: PCX

3. Molina Molina, Ernesto. «Introducción». Devenir del modelo económico socialista. L'Havana: Ciencias Sociales, 2016, p. 1-10.

15


VEU CRITICA

La pervivència del Somni Xinès

tractar de realitzar el Somni Xinès de rejoveniment de la nació xinesa. Per realitzar el Somni Xinès, hem de fer el nostre camí, que és el camí de construir el socialisme amb característiques xineses. No és un camí fàcil. Estem preparats per embarcar-nos-hi gràcies als esforços de reforma i d’obertura realitzats els darrers 30 anys, la recerca contínua feta en més de 60 anys de República Popular de la Xina, a través de la revisió de l’evolució de la nació xinesa en els seus més de 170 anys d’història moderna i portant per endavant els més de 5000 anys de civilització xinesa. Aquest camí està profundament arrelat en la història i àmpliament basat en la realitat present de la Xina.4

política que s’ha anomenat “Una tasca central, dos punts bàsics”. La tasca central es refereix al desenvolupament econòmic de la Xina, mentre que els dos punts bàsics es refereixen, d’una banda, a la política de reforma i d’obertura adoptada i, per altra banda, als anomenats “Quatre Principis Cardinals”: el compromís cap a la construcció del socialisme, la dictadura democràtica popular, el lideratge del PCX, i el Marxisme-Leninisme combinat amb el Pensament de Mao Zedong. Aquest últim aspecte, en relació al pensament de Mao,6 no és un simple afegitó simbòlic o d’homenatge al líder de la Revolució. L’aportació maois­ta al pensament marxista, pel que fa a les característiques peculiars

“el PCX ha formulat un principi de supervivència impregnat de la saviesa oriental, que consisteix a fer “la pràctica de l’únic criteri per comprovar la veritat”” El socialisme amb característiques xineses Per entendre els termes, cal situar-nos en el punt d’inflexió que representà el XII Congrés Nacional del PCX de 1978, quan Deng Xiaoping va anun­ ciar l’aposta pel Socialisme amb característiques xineses (aposta que es va concretar en el XIII Congrés de 1982 i en el XIV de 1992). Els fonaments d’aquesta reforma es basen en el fet que la Xina es troba en un estadi primari de la construcció del socialisme; és a dir, donat el nivell de subdesenvolupament de les forces productives, en una economia fonamentalment agrària i endarrerida, es considerava que no es podia eludir la fase de desenvolupament social mercantilista, per tal de poder realitzar l’acumulació primitiva de capital que permetés dissenyar una economia socialista avançada.5 D’aquesta manera, en aquesta fase històrica, el PCX va desplegar la línia

de la societat i la cultura xinesa, és molt important per poder entendre tant la línia històrica del PCX com la seva coherència amb les diferents fases del procés revolucionari. Conceptualitzacions tals com la 'guerra popular prolongada', la 'línia de masses' o el lideratge revolucionari de la classe camperola, són formen part de la teo­ ria de la praxi maoista. Així mateix, en el llarg camí cap al socialisme, Mao insisteix en el fenomen de les contradiccions en el si de la societat.

alliberada nacionalment la Xina, el PCX havia de prendre les regnes de la nació i encaminar-la cap a la construcció del socialisme, en aliança amb el conjunt del poble xinès, incloent-hi la burgesia nacional. Aquesta peculiaritat del procés revolucionari xinès, fruit de les particularitats històriques del país, també forma part de l’anàlisi segons la qual la lluita de classes persisteix, tant en la societat com en el Partit mateix, en la fase primària del socialisme7. Segons el pensament de Mao, la contradicció que es desprèn d’aquest fet no pot ser negligida de manera dogmàtica, sinó que cal afrontar-la a través del procés històric mateix, per tal

“els fonaments de la socialització continuen sostenint-se, de manera que, el sector socialista de l’economia xinesa continua tenint un pes específic molt rellevant que explica com la Xina ha mantingut la seva sobirania”. En l’estadi previ a la Revolució Socialista, la contradicció principal era el domini imperialista sobre la Xina, de manera que la prioritat revolucionària consistia a assolir la independència nacional. Un cop

d’avançar socialment i assolir la maduresa necessària de les condicions que permetin edificar, en un futur, la societat socialista. Perquè, en aquest estadi previ, el primer objectiu compartit pel conjunt del poble és millo-

4. Jinping, Xi. The Governance of China, “Address to the First Session of the 12th National People’s Congress, March 17, 2013”. Pequín: Foreign Languages Press, 2014, p. 4142. Traducció pròpia (les cursives no consten al text original: s'han marcat per assenyalar alguns conceptes claus per entendre el projecte xinès). 5. Molina Molina, Ernesto. «Devenir del modelo económico socialista». A: Debate acerca del plan y del mercado en relación con los modelos económicos de China y Vietnam. L'Havana: Ciencias Sociales, 2016, p. 100-116. 6. Per a una aproximació general al pensament de Mao, podeu consultar el clàssic recull de citacions, on trobareu diferents idees i referències bibliogràfiques: El Llibre Roig, cites del President Mao Zedong (vegeu l’arxiu digital www.marxists.org). 7. A tall anecdòtic, la bandera de la República Popular de la Xina conté cinc estrelles: l’estrella més gran representa el Partit Comunista, cap a on s’orienten les quatre estrelles més petites, que, segons «Sobre dictadura democràtica del poble» de Mao Zedong, simbolitzen les quatre classes socials que formen el poble xinès: els treballadors, els camperols, la petita burgesia i la burgesia nacional.

16

Foto: Eva Bussalleu


#4 >#6SETEMBRE > AGOST 2016 2017

(...) La rectificació del radicalisme de Wang Ming en temps de la revolució, i la correcció dels errors de la 'Gran Revolució Cultural' durant el perío­ de de reforma i obertura són mostres d’aquest esperit pragmàtic.8

l’economia planificada no és sinònim de socialisme, ja que en el capitalisme també existeix planificació, i que l’economia de mercat tampoc és sinònim del capitalisme, ja que en el socialisme també existeix mercat. Tant la planifica-

"XIII Pla Quinquennal (2016-2020): mantenir el ritme de creixement econòmic, millorar la protecció social, la salvaguarda de les condicions mediambientals i combatre la corrupció”

rar les condicions de vida dels xinesos i esdevenir una nació veritablement sobirana. D’aquesta manera, el comunisme xinès opta pel mètode d’assaig i error (crítica i autocrítica), segons les particularitats de la realitat xinesa, i maniobra, quan sigui necessari, a través del moviment de rectificació, per tal de reconduir el procés revolucionari. Segons el professor Chu Yin, de la Universitat de Relacions Internacio­ nals, l’èxit del PCX es deu a aquesta manera de procedir: Des del naixement del PCX, líders com Li Dazhao, Chen Duxiu, Mao Zedong, Zhou Enlai i Deng Xiaoping han donat molta importància a mantenir l’equilibri entre els principis ètics i la vida real. Per als occidentals, l’oposició binària de la consciència i el materialisme sovint crea divisions ideològiques i socials, però per als xinesos, la unitat dels contraris és el mitjà per assolir l’equilibri adequat. Gràcies a aquest gen cultural, el PCX va evitar, afortunadament, l’estancament ideològic i ha formulat un principi de supervivència impregnat de la saviesa oriental, que consisteix a fer que “la pràctica és l’únic criteri per comprovar la veritat”

Durant el govern de Mao Zedong, després de la victòria de la Revolució, es va emprendre una aposta pel model de desenvolupament socialista que havia adoptat l'URSS i el camp socialista, ja que era l’única referència que es tenia. Tot i que es van introduir alguns aspectes que s’adaptaven a la realitat xinesa, pel que fa al ritme de la industrialització o de la socialització de la propietat rural, entre d’altres, abans del 1978 l’economia xinesa s’havia fonamentat en la propietat social dels mitjans de producció i en el pla com a mecanisme de regulació de l’economia. Després d’analitzar críticament els resultats dels primers anys de la Revolució, el PCX va realitzar un moviment de rectificació i, amb Diang Xioping al capdavant, va apostar per aquesta nova línia política, “de reforma i obertura” (“el socialisme en característiques xineses”, fonamentat en la línia “Una tasca principal, dos punts bàsics”). Segons la teoria de Deng Xiaoping, mercat i planificació no són mútuament excloents, sinó que ambdós consisteixen en mecanismes vàlids per regular l’economia i afavorir el progrés del mode de producció (“la tasca principal”) que permeti assolir una “societat moderadament pròspera”, per tal de poder continuar avançant cap al socialisme (“Quatre Principis Cardinals”). Vegem breument com és tractada aquesta qüestió a l'informe presentat davant del XIV Congrés Nacional del PCX: Deng Xiaoping va assenyalar que

ció com el mercat no són més que mecanismes econòmics. El fet que hi hagi una mica més de planificació o una mica més de mercat no és el que distingeix essencialment el socialisme del capitalisme9. Balanç de la política de Deng Xiaoping No detallarem aquí les diferents fases de desplegament del pla de reforma i d’obertura econòmica que molts autors han anomenat “socialisme de mercat”, però sí que caldria explicar, de manera general, quina diferència fonamental hi ha entre la restauració del capitalisme que emprengué l’URSS i l’aposta xinesa. En aquest sentit, l’economista cubà Ermersché Rodríguez10 de l’Observatori de l’Economia i de la Societat Xinesa, assenyala que la privatització s’ha fonamentat en empreses petites i mitjanes, mentre que els sectors estratègics continuen a mans de l’Estat. Aquesta diferència és clau per adonar-se de com, a diferència dels països de l’exURSS i de l’antic camp socialista, on generalment es van privatitzar, en primer lloc, les empreses més grans de l’Estat, a la Xina aquestes s’han continuat sent de propietat pública. Així mateix, l’economista egipci Samir Amin11 explica que els fonaments de la socialització del primer període revolucionari, com ara la propietat col· lectiva del món agrari i els principals sectors industrials i el control estatal dels organismes financers, continuen

8. Yin, Chu «Mantener la vitalidad: el secreto del éxito del PCCh». China Hoy, vol. LVII, núm. 7 (juliol de 2016), p. 24-25. Traducció pròpia. 9. «Informe presentat davant del XIV Congrés Nacional del Partit Comunista de la Xina». Beijing Informa (1992), núm. 43, p. 17-18. Traducció pròpia. 10. Rodríguez Asién, Ermesché. «China y la propiedad privada». Observatorio de la Economía y la Sociedad China (juny de 2007), núm. 3. 11. Rodríguez Asién, Ermesché. «China: Factores potenciales y dificultades en su economia y Sociedad a discutir y resolver en su XIII Plan Quinquenal». Primer Seminario Web Internacional. Enfoque en el XIII Plan Quinquenal de China: Nueva normalidad, Nueva planificación (22 de novembre de 2016).

17


VEU CRITICA

La pervivència del Somni Xinès

sostenint-se, de manera que, qualitativament parlant, el sector socialista de l’economia xinesa té un pes específic molt rellevant que, entre d’altres coses, explica com la Xina ha mantingut la seva sobirania, tot i haver-se llançat a la competició dins el mercat mundial, en el marc de la globalització neoliberal. Ara per ara, el balanç és, de manera molt general, que primer s'ha pro­duït un creixement molt elevat (de dues xifres) i després un de més sostingut del PIB (un 7% anual), amb un augment general del nivell de vida, dels salaris i del consum, així com amb la gesta d’haver aconseguit treure milions de persones de l’extrema pobresa. Si bé s’ha permès que uns determinats sectors de la societat s’enriqueixin, mentre

nera considerable les bosses d’extrema pobresa, especialment a les ciutats. Per altra banda, però, els reptes continuen sent gegantins, com ho és tot a la nació xinesa. L’accés als serveis socials bàsics és encara deficient, les conseqüències mediambientals del creixement econòmic han arribat a nivells crítics i, alhora, les polítiques mateixes d’obertura i reforma que han incentivat l’economia de mercat i han dotat de major autonomia el món local, han despertat la corrupció, especialment entre els funcionaris dels sectors públics i els dirigents del PCX. Per aportar una dada sobre aquest fet, Ermesché Rodríguez indica que l’any 2004, el 67,4% dels empresaris privats xinesos eren exfuncionaris del

“La pervivència de la Revolució Socialista s’ha situat en aquells països on la via revolucionària ha anat lligada amb l’alliberament nacional” persisteix la pobresa entre milions de persones, alhora s’han reduït de ma-

Govern, personal administratiu d’empreses estatals i tècnics professionals

formats en el si de les institucions estatals.12 Al XVIII Congrés Nacional del PCX (2012), quan Xi Jinping assumí el relleu de Hu Jinato, no tan sols es van encaixar aquestes problemàtiques estructurals de la societat i del medi natural de la Xina, sinó que es va assumir la responsabilitat de contrarestar-les en el marc del XIII Pla Quinquennal (2016-2020)13 actualment vigent. Mantenir el ritme de creixement econòmic, afegint-hi el repte de millorar la protecció social, la salvaguarda de les condicions mediam­bientals i combatre la corrupció són, de manera general, els principis rectors de l’actual administració Xi Jinping, el qual es considera un representant de l’ala esquerra del PCX. Tanmateix, els crítics del pla de reforma i obertura xinesa, com Martin Hart-Landsberg i Paul Burkett, consideren que el creixement econòmic de la Xina ha estat possible gràcies a les

Font: Extreta del llibre de Xi Jinping The Governance of China

12. Rodríguez Asien, Ermesché. «China y la propiedad privada». Observatorio de la Economía y la Sociedad China, núm. 3 (juny de 2007). 13. Rodríguez Asien, Ermesché. «China: Factores potenciales y dificultades en su economia y Sociedad a discutir y resolver en su XIII Plan Quinquenal». Primer Seminario Web Internacional. Enfoque en el XIII Plan Quinquenal de China: Nueva normalidad, nueva planificación (22 de novembre de 2016).

18


Font: Eva Bussalleu

#4 #6 > SETEMBRE > AGOST 2017 2016

contradiccions mateixes del capitalisme, les quals han contribuït a accentuar, tant en el seu interior com a la regió i a nivell global, una evolució en detriment dels drets dels treballadors: El creixement basat en l’exportació fa baixar els índexs salarials a la regió, perjudica el consum interior i genera una competència regional destructiva per a la inversió estrangera i la producció d’exportacions. També depèn cada vegada més de la capacitat dels Estats Units per consumir quantitats creixents d’importacions. En aquestes condicions, cada vegada és més probable que es produeixin noves crisis.14 El resultat d’aquestes reformes, trenta anys després presenten fortaleses i febleses que representen un focus d’estudi de la sinologia i dels científics so­cials, tant marxistes com no marxistes, i encara avui és difícil treure l’aigua

clara sobre quin serà el resultat final pel centenari de la Revolució, el 2049, quan segons els ideòlegs xinesos s’han d’haver assolit les condicions necessàries d’aquesta NEP15 à la chinoise, d’una societat “moderadament pròspera”, per tal de poder continuar endavant el procés de construcció del socialisme. La disputa per l’hegemonia global En tot cas, el fet és que a dia d’avui, entre els BRIXS,16 com assenyala Samir Amin,17 la Xina és la potència més activa i dinàmica que alhora que ha pogut créixer econòmicament i ha arribat a competir amb les principals potències capitalistes, s’ha pogut desenvolupar sobiranament, des del punt de vista del control dels seus mecanismes financers i monetaris, no subordinats als interessos del capital monopolístic transnacional. A més, des de fa uns quants anys està començant a desequilibrar la balança de poders que es va configurar,

a nivell global, després de la descomposició del camp socialista. Pensar que, davant de l’ascens del gegant asiàtic l’imperialisme es quedarà de braços plegats seria d’una gran ingenuïtat. Ara bé, quina és la tendència actualment, la contraofensiva o el replegament? Els fets de l’últim Fòrum Econòmic Mundial celebrat a Davos, el gener de 2017, amb un Xi Jinping defensant el lliure mercat, enfront del programa proteccionista de Donald Trump, resulta molt eloqüent i podria portar a plantejar-nos si al neoliberalisme li ha sortit “la globalització per la culata”. A més, com l’administració Trump, l'Europa de l’euroescepticisme i de la creixent extrema dreta, també sembla encaminar-se cap a aquest replegament proteccionista, pel que fa a l’oposició al TTIP18 i al CETA,19 que són columnes vertebrals del projecte neoliberal.

14. Hart-Landsberg, Martin i Burkett, Paul. «China, el mercado y la economia asiàtica». Monthly Review. Selecciones en castellano: Poderes emergentes en Asia, Rupturas y continuidades en la economia del mundo (volumen II). Barcelona: Hacer, 2006, p. 108. Traducció pròpia. 15. La Nova Política Econòmica que emprengué el govern revolucionari soviètic de Lenin, coneguda per les sigles russes NEP (НЭП: Новая Экономическая Политика), caracteritzada a grans trets per una coexistència transitòria dels sectors públic i privat, és un referent històric per als ideòlegs i economistes xinesos defensors de la reforma de Deng Xiaoping. 16. S’ha volgut catalanitzar la sigla anglòfona BRICS, que inclou les potències emergents: el Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica. 17. Amin, Samir. «China 2013». Monthly Review, vol. 64 (2013). 18. TTIP són les sigles en anglès del Transatlantic Trade and Investment Partnership, que consisteix, a grans trets, en un tractat de lliure comerç entre els EUA i la UE. 19. CETA són les sigles en anglès del Comprehensive Economic and Trade Agreement, que consisteix en un tractat de comerç anàleg al TTIP, però entre el Canadà i la UE.

19


VEU CRITICA

La pervivència del Somni Xinès

D’altra banda, però, no sembla que l’imperialisme hagi abandonat l’estratègia intervencionista. És el cas de la guerra de Síria o de les polítiques contra els països de l’ALBA20 (de suport a les forces opositores, de bloqueig econòmic, etc.). De fet, la contraofensiva ha realitzat avenços considerables a l’Amèrica Llatina i ha posat en perill les conquestes socials i el rumb progressista de l’Argentina, del Brasil i de Veneçuela. Tanmateix, faig meves les paraules de François Houtart, sobre la consideració que aquests avenços de les forces de l’oligarquia impliquin una tendència regressiva al conjunt dels països de l’ALBA com a mostra del final d’un cicle polític: Parlar sobre el final d’un cicle introdueix la idea d’un cert determinisme històric, el qual suggereix la inevitabilitat d’alternances de poder entre l’esquerra i la dreta, concepte inadequat si l’objectiu és substituir l’hegemonia d’una oligarquia per règims populars democràtics. Tot i així, un seguit de factors permeten suggerir un cert esgotament de les experiències postneoliberals, partint de la hipòtesis que els nous governs foren postneoliberals i no postcapitalistes. Òbviament, seria

il·lusori pensar que en un món capitalista, en plena crisi sistèmica i, per tant, particularment agressiu, l’establiment d’un socialisme “instantani” és possible”.21 Segons el pensament marxista xinès, aquesta aparent paradoxa entre contraofensiva i replegament trobaria potser una resposta en la condició intrínsecament contradictòria de la realitat. En tot cas, afirmar que el neoliberalisme està en escac, en la mesura que la Xina “rejoveneix”, no significa la derrota de l’imperialisme, ni tampoc que aquest fet hagi resultat en una millora general de les condicions socials. La qüestió és que ens trobem davant d’un present en disputa per l’hegemonia global, en què certament el projecte neoliberal s’enfronta, per primer cop des de la caiguda del camp socialista, amb un adversari que pot arrabassar-li el control sobre l’economia mundial. Per tant, cal esperar una lluita llarga i aferrissada, fins que no s’acabi discernint, entre les diferents forces vives que actualment es disputen l’hegemonia, quin projecte resultarà victoriós. Un segle després de la Revolució d’Octubre i 26 anys després del desmembrament de l’URSS i del camp socialista d’Eu-

ropa central i oriental, cal partir del fet que tenim un llarg camí per recórrer. La pervivència de la Revolució Socialista s’ha situat en aquells països on la via revolucionària ha anat lligada amb l’alliberament nacional. Són els casos de la Xina, Vietnam, Laos, i Cuba.22 En aquest sentit, no podem menystenir que la lluita per la sobirania ha estat i continua essent el pilar central de la Revolució Bolivariana als països de l’ALBA, on malgrat alguns retrocessos, ara cal sumar-hi la recent victòria a l’Equador del candidat progressista Lenín Moreno. Tampoc podem oblidar que al Nepal s’ha foragitat recentment (l’any 2008) una monarquia de 240 anys d’història i que ara, liderada pels partits comunistes i amb una dona al capdavant de la presidència de la República, es debat el seu futur polític. Les forces progressistes estan, doncs, més vives que mai. La història no s’ha acabat, sinó que continua endavant. Ara que el neoliberalisme està en escac, cal que tots els moviments nacional-populars d’arreu del món ens conjurem per dissenyar la millor jugada estratègica que pugui arribar a sentenciar un escac i mat definitiu a la barbàrie capitalista.

Font: Eva Bussalleu

20. L’ALBA són les sigles en castellà d'Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América (Tratado de Comercio de los Pueblos), que, entre d'altres, formen diferents nacions progressistes com Cuba, Bolívia, Veneçuela, Equador o Nicaragua. 21. «François Houtart frente a la derecha». Cubadebate, 2016. Traducció pròpia. 22. Keeran, Roger i Kenny, Thomas. «Conclusiones e implicaciones». A: Socialismo Traicionado. Tras el colapso de la Unión Soviética 1917-1991. L'Havana: Ciencias Sociales, 2015, p. 279-339.

20


#4 >#6SETEMBRE > AGOST 2016 2017

21


VEU CRITICA

Memòria i fermesa per la Llibertat

MEMÒRIA I FERMESA PER LA LLIBERTAT Enguany es commemora el 25è aniversari de l’Operació Garzón, promoguda per l’Estat espanyol contra l’independentisme amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona. Aquesta operació repressiva, que es va saldar amb desenes de detencions, empresonaments i tortures, va posar de manifest amb gran cruesa el caràcter antidemocràtic i autoritari d’un Estat espanyol heretat del franquisme. Aquell 1992, com tantes vegades abans i després, vam fer-nos conscients que la lluita genera repressió, però que aquesta repressió genera la solidaritat que ens permet avançar i fer-nos forts. Així, totes les lluites dels darrers cinquanta anys han servit per a reforçar el compromís popular amb la justícia i amb la llibertat. Arreu dels Països Catalans som moltes les persones que, aplegades en moviments polítics i socials, hem lluitat per la igualtat i en contra de les discriminacions, per l’accés als drets socials, per la llengua i la cultura, en defensa del territori, o contra qualsevol mena d’opressió i de marginació, entre tantes altres causes dignes i justes que hem defensat colze a colze.

Per això, el moment polític actual requerirà del conjunt del poble català que prenguem consciència de les característiques que pot tenir la confrontació amb l’Estat espanyol en els propers mesos. L’Estat no dubtarà a utilitzar tots els recursos al seu abast, i en aquestes circumstàncies la mobilització popular massiva i persistent serà del tot transcendental. És una situació que demanarà de tothom molta valentia i determinació. I volem fer arribar arreu un missatge clar sobre el valor que té la lluita tenaç i la solidaritat més ferma. Totes les persones que signem aquest escrit som plenament conscients que no estem parlant de situacions insalvables ni d’objectius impossibles perquè per experiència pròpia (viscuda o solidària) sabem que la lluita contra la repressió, fonamentada en la solidaritat i la unitat en l’acció, són elements fonamentals de les lluites populars, són el caliu que ens dóna

Font: lliberatt.cat

Avui, després de totes aquestes dècades de lluita i repressió, el procés polític que viu el poble català ens ofereix l’oportunitat històrica de crear la República Catalana Independent. Tenim, doncs, una ocasió immillorable

per a convertir en realitat la societat plena per la qual sempre hem treballat i batallat: una República democràtica, justa socialment, defensora dels moviments populars i respectuosa amb la consciència crítica, amb una llibertat d'opinió plena i sense l’ofec de cap censura directa o indirecta, i construïda des de la justícia social i la solidaritat entre totes les persones i entre tots els pobles.

22

empenta i que ens ha permès, dia rere dia, anar més enllà. Per la lluita d’ara i la lluita de sempre. Per la fermesa i la solidaritat del poble català en marxa. Visca la Terra! Catalunya, Països Catalans, junysetembre de 2017 Signants: Pep Musté Marcel Dalmau Toni Infante Oriol Martí Jordi Bardina Francesc Xavier Tolosana Francesc Puy Joan Rocamora Vicent Conca Ramon Piqué Eduard Pomar David Martínez Esteve Comellas Teresa Mas Eduard López Guillem de Pallejà Josep Poveda Carles Bonaventura Vicent Coll Pitarch Geroni Salvador Ramon López Xavier Ros Xavi Puigdemont Xavier Alemany Ester Rocabayera Carles Benítez Carles Castellanos


EL DISC

Xavier FERRÉ TRILL

#6 > AGOST 2017

DEMÀ 2017 (BRAMS)

No hi manquen, tampoc, cançons a la solidaritat entre els pobles que lluiten pel seu demà, com ara “Sàhara” o “Turcs i Cavallets”, que crida a obrir les fronteres. Tampoc s'hi obvia la vida quotidiana, els problemes mortals de totes les persones, encarant-los amb un toc d’humor en el més pur estil Brams (“Superpoblació” o “Llarga joventut”). I no hi podia faltar, aquell sarcasme per referir-se a la incompetència del poder judicial espanyol (“Per fer la truita cal trencar els ous”) o de les paraules i accions del l’exministre d’Interior espanyol, Jorge Fernàndez Díaz (“Dóna el teu cos a la ciència“)

Sandra Pazos i Massanas Demà és el tretzè treball de Brams publicat el 5 de maig. Es tracta de 35 minuts i 42 segons de música agrupats amb 10 lleteres plenes de contingut. Brams torna amb tota la força i energia que els caracteritza. Melodies amb un so actualitzat, i lletres compromeses, crítiques, combatives, esperançadores i pocavergonyes que mantenen l’essència del grup del Berguedà.

En definitiva, un treball amb cançons directes que pretenen transmetre, a través de la música, un discurs combatiu que transmet energia per canviar-ho tot i que tant ens caracteritza el poble català. Demà no deixarà indiferent a ningú i, sense cap mena de dubte, és l’esperança de fer-ho tot de nou i millor; construir un nou país de caràcter popular, on les persones en siguin el centre.

Cançons que no obliden el moment que viu el país, que avança fermament cap el seu alliberament (“No ho Pararem”) i recorden la lluita d'arreu que ens ha dut fins aquí (“Tants cops com ens mateu”). Però aquesta vegada han fet un pas més enllà, sense enrocar-se en el present, parlant del futur que hem de construir (“De les Neus al Palmeral”) o de com volem que sigui l’endemà (“Demà”).

23


La Veu de Poble Lliure 6: Guanyem la República  

Número 6 del butlletí "La Veu de Poble Lliure", editat l'agost del 2017 | poblelliure.cat

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you