Page 1

el portarrĂł

37

revista del parc nacional d’aigßestortes i estany de sant maurici


Pastura

Sergi Balaguer


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 3

Sumari 5 Presentació

6 El Portal 7 Transhumància, patrimoni i desenvolupament local Eduard Trepat i Marc Borrell 10 L’Aixovar 11 La dimensió històrica de la xarxa de camins ramaders transhumants. Divergències entre Alta Ribagorça i Pallars Sobirà Ignasi Ros 12 Camins ramaders a l’entorn del Parc, un patrimoni encara viu: el cas de l’Alta Ribagorça Lluís Florit 14 Milers d’anys d’arquitectura ramadera al Parc Nacional Ermengol Gassiot i Cristina Simó 19 Arbres pastors… d’ànimes Javier Piqué 21 Elogi del gos Jaume Comas 24 Recerca Plus Caracterització dels ramats. Qualitat farratgera de les pastures, les superfícies de pastura i les ja pasturades, i càrrega ramadera. Variacions i ús de l’espai en els últims 10 anys Gerència de Producció i Mercats Agraris de Tragsatec 25 L’Entrevista Pastors d’ovelles i vaquers, compartir i conviure a la muntanya Sílvia Coll 31 Noticiari 34 Flora Tot s’aprofita Gerard Giménez 35 Fauna La cabra pirinenca, jardineria sostenible! Maria Pou 36 L’Essència de les paraules: Paraules de pastor! Josepmaria Rispa 38 Explica’m un conte La vaca i la taupa Josepmaria Rispa 39 La Foto Un món que canvia... 40 Caminem pel Parc El silenci de la transhumància Maria Pou 42 Publicacions Jordi Vicente El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, que és exclusiva dels seus autors

Foto portada: Pastor a la Vall d’Àssua Santi Iglesias Foto contraportada: Pastura Sergi Balaguer Disseny i maquetació: Aran Disseny Correcció lingüística: Núria Tost Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:


4 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

37

Xollada

Jordi Però


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 5

Presentació La importància de la ramaderia en els espais naturals de muntanya com Aigüestortes i Estany de Sant Maurici està fora de tota discussió. De fet, els paisatges pirinencs no es podrien interpretar ni protegir, de forma satisfactòria, sense ser capaços de posar en valor les relacions ancestrals que han existit, des de fa mil·lennis, entre els éssers humans, els animals i el territori que els acull. L’arribada de la nostra espècie als Pirineus, fa més de 10.000 anys, es pot considerar com el punt de partida d’un camí ple d’usos i abusos dels sistemes naturals que ha anat modelant les nostres muntanyes i valls fins a l’actualitat. Dels primers recol·lectors humans fins als darrers ramaders virtuals, l’empremta de les seues activitats ha definit els nostres paisatges fins al punt que, la bellesa escènica dels quals tots volem visitar i gaudir avui en dia, que són fruit d’aquestes relacions constants, en el temps i en l’espai. Els boscos d’Aigüestortes, les pastures dels ports i les collades, els camins que porten d’una ribera a una altra, els mateixos noms de lloc que ens ajuden a reconèixer el territori... tots neixen de les històries i les transhumàncies que atresoren les activitats ramaderes. Si volem entendre el Parc, en particular, i les muntanyes dels Pirineus, en

Ramada de Llessui

Jordi Però

general, hem d’explicar i preservar aquesta cohabitació natural entre persones i animals, entre ramaders i ramats, en el marc d’una geografia excepcional. La pràctica d’una ramaderia extensiva i estacional, com la que es dona a les muntanyes pirinenques és, a més, un element identitari i d’autoestima de primer ordre, potent i sentit, alhora que respectat i compartit per la resta de comunitats. És un patrimoni cultural, encara viu, que s’enfronta, a vegades amb resignació, a unes societats productives i de consum, cada cop més intensives i immediates. La ramaderia treballa per veure i viure el país des d’una òptica diferent. La mirada sobre el territori d’un pastor mentre amorria el ramat, la del vaquer pujant les jònegues a la muntanya, la de l’equasser curant un pollí coix o la del craber tocant el corn a la plaça, en són alguns exemples molt alliçonadors. Aquest número especial del Portarró vol fer un petit homenatge a totes aquelles persones que, milers d’anys després de l’aparició de la ramaderia, la continuen desenvolupant, principalment, a les zones de muntanya. Vagi per endavant el nostre reconeixement per les ramaderes i els ramaders pirinencs.


6 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El portal Arquitectura Porta d’entrada d’un edifici, poble o ciutat. Peça de la casa on es reben visites. Geografia Pas natural entre dues valls.

Baixant el ramat de Llessui

Jordi Però


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 7

Baixant el ramat de Llessui

Jordi Però

Transhumància, patrimoni i desenvolupament local Eduard Trepat Tècnic de la FMR Marc Borrell Tècnic de l’IDAPA

La ramaderia extensiva i la transhumància, amb el desplaçament d’animals i pastors entre les pastures d’estiu i les d’hivern, han esdevingut un element cabdal en la configuració territorial, demogràfica, social i cultural de Catalunya al llarg de la història. D’una banda, bona part dels paisatges i de la biodiversitat de les àrees de muntanya, i també de les planes, són el resultat de les activitats ramaderes i de la seva combinació amb l’agricultura que ha esdevingut durant segles. Avui, la conservació d’aquest ric patrimoni natural depèn directament de la continuïtat d’aquestes pràctiques i és conegut l’impacte que té el seu abandonament en el risc d’incendis forestals, entre altres. D’altra banda, la transhumància i la ramaderia extensiva han originat un seguit d’infraestructures (camins, construccions, abeuradors, cases, zones de pastura i descans, etc.), de coneixements, de formes d’organització social i d’elements culturals que, amb el temps, han conformat un patrimoni historicocultural material i immaterial molt important. Així mateix, els camins ramaders han configurat una xarxa de comunicacions on, a més a més dels animals, s’han desplaçat persones, béns, coneixements i idees entre la muntanya, la plana i més enllà. Tot aquest conjunt d’elements constitueix un llegat que, a banda de l’interès que té per al seu ús ramader, ens parla d’una part de la realitat i de la història del nostre país. Es tracta d’un patrimoni natural i cultural de gran valor, tant des del punt de vista econòmic com identitari. Des de la Fundació del Món Rural i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, s’impulsa des de l’any 2008 el projecte i grup de treball Camins ramaders i transhumància a Catalunya, amb l’objectiu d’establir una xarxa de contactes amb el territori i plantejar continguts, procediments i metodologies que permetin crear un model de reconeixement i valoració de la xarxa de camins ramaders i la transhumància a casa nostra que reconegui la seva implicació en l’activitat econòmica, el

medi ambient, la vertebració territorial i el valor cultural que suposen. La transhumància i la xarxa de camins ramaders poden esdevenir una eina de desenvolupament local integrat tenint en compte l’impacte transversal que han tingut tradicionalment en el territori i en la societat. Des del grup de treball hem elaborat diferents documents i materials que volen donar a conèixer la realitat de la transhumància i les vies pecuàries a Catalunya. El primer resultat va ser editat l’any 2010 i porta el nom de Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Recomanacions i propostes. Aquest informe pretén ser la base d’un full de ruta per a la recuperació i reutilització dels camins ramaders catalans. Tracta d’una forma global la transhumància i els camins ramaders, el seu marc legal, l’activitat econòmica que encara hi està vinculada, el patrimoni social, cultural i paisatgístic que suposa, i n’exposa, amb una visió de futur, els pros i els contres a tenir en compte en les diferents accions. Paral·lelament a aquest document des del grup de treball vam editar el mapa Camins ramaders a Catalunya: Eixos Principals, que dibuixa els eixos principals que acollien (i en alguns casos encara acullen) activitat transhumant d’algun tipus a Catalunya. D’aquesta manera es va poder actualitzar el darrer mapa de vies pecuàries catalanes que existia elaborat pel geògraf Joan Vilà Valentí, el 1951.


8 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Fils d’ovelles

Jordi Però

Transhumància, patrimoni i desenvolupament local Més endavant, l’any 2012, editem l’informe i el díptic Tot el que vols saber sobre la transhumància i les vies pecuàries a Catalunya. Aquest document és un material divulgatiu que pretén donar a conèixer a la societat en general què són la transhumància i les vies pecuàries, la seva història i importància per a Catalunya, els seus valors ecològics, socials i econòmics i quins elements els constitueixen. També vol fer una mirada cap al futur proposant possibles usos del món transhumant complementaris a l’activitat ramadera que puguin suposar desenvolupament local. Continuant en el temps i després d’organitzar diverses jornades tractant la transhumància i els camins ramaders des de diversos punts de vista (ambiental, turístic, etc.) posem en marxa el web www.transhumancia.cat on es pot trobar tota la documentació generada pel grup de treball, notícies sobre transhumància i ramaderia extensiva, i un recull bibliogràfic sobre la temàtica. Arribat aquest punt, des del grup de treball de transhumància i camins ramaders sorgeixen dues iniciatives. La primera, organitzar el I Congrés de Transhumància i Camins Ramaders de Catalunya al qual tot seguit dedicarem un espai. La segona, participar en la comissió tècnica del Camí Ramader de Marina, de la Cerdanya al Penedès, un projecte que vol preservar, potenciar i promoure la transhumància i alhora dinamitzar econòmicament l’antiga ruta transhumant que ha permès el moviment de ramats entre la Cerdanya i el litoral al Penedès i el Garraf, des de l’edat mitjana. Aquesta camí ramader que uneix el Pirineu cerdà amb el litoral del Penedès i el Garraf i que passa pel Lluçanès, és el que consta amb una referència més antiga a Catalunya. Aquesta data del 25 d’agost de 1055 i la trobem al Diplomatari de Santa Maria de Poblet. El projecte neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, i de les entitats i persones que des de l’any 2009 constitueixen el Grup de Treball de Transhumància. Podeu trobar més informació al respecte a www.camiramaderdemarina.cat

I Congrés de Transhumància i Camins Ramaders de Catalunya L’organització del Congrés va tenir com a principal objectiu posar en valor la transhumància i la xarxa de camins ramaders de Catalunya. Per avançar i anar més enllà de la feina feta des del grup de treball vam acordar que els objectius principals fossin els següents: - Aprofundir en el coneixement dels camins ramaders, la transhumància i la ramaderia extensiva com a sistema econòmic, social i cultural amb un fort impacte en el territori. - Afavorir l’intercanvi de coneixements i d’experiències i consolidar un espai d’anàlisi, reflexió i col·laboració entre els actors socials implicats en la transhumància i la ramaderia extensiva: ramaders, estudiosos, tècnics de l’administració, població de les àrees ramaderes i dels llocs on hi ha camins ramaders i, en general, persones interessades en la temàtica. - Establir criteris i prioritats per tal d’estimular la recuperació i garantir el manteniment d’aquest patrimoni natural i cultural. - Sensibilitzar la societat sobre el valor sociocultural i ambiental d’aquestes activitats i el seu interès com a instruments per afavorir l’equilibri territorial i la biodiversitat. La fita del congrés va ser generar línies de treball consensuades entre tots els sectors, des del camp de la recerca científica i acadèmica, als ramaders que practiquen aquesta activitat, els promotors de nous usos de les infraestructures i la població en general. Per aquest motiu vam organitzar un congrés obert, que dibuixés els eixos temàtics generals amb aportacions troncals d’experts reconeguts que donessin cos a cadascun dels àmbits de treball i aportacions complementàries mitjançant comunicacions presentades des del món acadèmic i/o amateur, de Catalunya i de fora. Els eixos en els quals es va dividir el congrés són el següents: - Eix 1. Els camins ramaders. La infraestructura de les xarxes transhumants, els equipaments associats, el marc legal, la gestió i la planificació de les actuacions de manteniment i millora.


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 9

[La transhumància i la xarxa de camins ramaders poden esdevenir una eina de desenvolupament local integrat tenint en compte l’impacte transversal que han tingut tradicionalment en el territori i en la societat.]

Treball de la terra

Elisa Núñez

Transhumància, patrimoni i desenvolupament local - Eix 2. Usos complementaris. Aprofitament turístic, la recuperació i valorització d’un patrimoni cultural i natural. - Eix 3. Activitat i usos transhumants. L’activitat ramadera transhumant a Catalunya, situació i propostes de millora. El futur de la ramaderia extensiva i la PAC. Un cop acabat el congrés i publicades les seves bases, consultables al web www.transhumancia.cat, podem dir que hem assolit els objectius que ens proposàvem en un començament. S’han presentat 20 comunicacions repartides en els tres eixos del congrés, han participat ponents referents en la seva temàtica, de Catalunya i de fora, i vam comptar amb la participació de 9 experiències d’èxit. L’intercanvi de coneixements va ser una realitat i en l’escenari del congrés es van poder conèixer maneres de gestionar i promocionar el patrimoni que suposen la transhumància i els camins ramaders de maneres diferents i, el més importat, aplicables a Catalunya. A més a més, la implicació de les administracions responsables dels camins ramaders, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, i el Departament de Territori i Sostenibilitat van donar suport a les principals conclusions del congrés, que són: - La competència de la gestió dels camins ramaders és de caràcter autonòmic. A Catalunya no tenim cap llei ni document normatiu que adapti la llei estat al nostre territori. És necessari un document normatiu que ordeni la classificació dels camins ramaders a Catalunya. - A més a més, la classificació dels camins ramaders a Catalunya és lenta i no contempla una planificació per part

de l’administració competent. Dels 20.000 km lineals de camins ramaders que es considera que hi ha només estan classificats el 15%. S’ha de buscar una estratègia conjunta que permeti avançar en aquest aspecte. - Els camins ramaders i tot el patrimoni que els envolta són una eina de desenvolupament local molt important. Cal promoure i donar suport a accions que així ho reconeguin. - La ramaderia extensiva és una eina clau per a la gestió del medi ambient i el paisatge. És una eina per a la prevenció del risc d’incendis forestals. Per part del grup de treball i les entitats coordinadores s’han mantingut reunions amb l’administració competent amb camins ramaders i s’ha començat a treballar en la millora del procediment de classificació de vies pecuàries a Catalunya i al mateix temps s’ha establert una estratègia per classificar els eixos transhumants principals del país. En aquest sentit, ja s’ha començat una prova pilot per classificar els eixos principals de la comarca de la Cerdanya. Els camins ramaders al Pirineu Occidental L’any 2008, l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran va desenvolupar l’inventari de camins ramaders de les sis comarques que formen l’àmbit d’actuació del govern de la Generalitat de Catalunya al Pirineu de Lleida: l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i la Val d’Aran. Segons l’inventari, hi ha 2.887 km lineals de camins ramaders a la zona d’estudi i només n’hi ha classificats, i per tant reconeguts per l’administració, 51 km.


10 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

L’aixovar Dret civil Arabisme que designa els béns aportats en dot al cònjuge que té el patrimoni principal.

Juani Ruz


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 11

Ramat transhumant pallarès passant per la carretera a Rialp, la tardor de 1942

Ramon Violant i Simorra

Arxiu RVS-Ecomuseu de les Valls d’Àneu

La dimensió històrica de la xarxa de camins ramaders transhumants Divergències entre Alta Ribagorça i Pallars Sobirà Ignasi Ros Ecomuseu de les Valls d’Àneu

L’antiguitat de la transhumància sobretot ovina i de molts camins ramaders no és sinònim que sigui una activitat immutable, eterna o “tradicional”, i autàrquica, o limitada per uns determinants ambientals o geogràfics. Així ens l’havien mostrat en part molts estudis etnològics, folklòrics i geogràfics, dels anys 40 del segle XX, que paral·lelament a la seva descripció, sovint emmarcada dins una suposada o real crisi, en pronosticaven la seva desaparició a curt, mitjà o llarg termini. Si tan immutable era no hauria arribat fins als nostres dies. O per què a finals de segle XX la transhumància ovina continuava essent important a l’Alta Ribagorça i residual o gairebé inexistent al Pallars Sobirà? Malgrat aquests pronòstics, en els darrers anys del segle XX hem pogut conèixer encara una activitat econòmica adaptativa i canviant, gairebé any rere any i a més a més, segons les circumstàncies i els problemes amb què les poques explotacions transhumants actuals es trobaven en les seves àrees de pastures i en els camins.1 De la mateixa manera hem d’entendre la ramaderia transhumant de segles pretèrits, com una activitat que s’adaptava i donava resposta amb immediatesa a circumstàncies canviants, modificant en pocs anys el maneig del bestiar, l’orientació de la producció, l’organització de les explotacions, la recerca de pastures, els mercats de sortida de la producció i de proveïment, etc. També els camins dels transhumants han estat canviants i adaptats a les noves necessitats de ramaders i pastors. Així, per exemple, en els estudis de Ramon Violant, apareix com un itinerari important de la transhumància pallaresa dels anys 20 i 30 del segle XX un llarg tram de carretera que només havia estat obert vers 1910 o 15. També en els darrers decennis del segle XX havia estat reconegut com a via ramadera el vell túnel de Viella, de 5,5 quilòmetres de llarg, i que quan Vilà Valentí feu el mapa de la transhumància a Catalunya no estava encara obert al públic.

En el cas del Pallars l’obertura de la carretera del fons de vall, amb una orientació nord-sud, similar a la transhumància, va fer abandonar molt aviat les carrerades. Les carreteres, no asfaltades i amb molt poc trànsit, eren molt més còmodes. A l’Alta Ribagorça les carreteres nord-sud s’obriren anys més tard, ja amb més trànsit, i les cabaneres principals no foren mai abandonades. Al mateix temps la desigual implantació històrica d’altres formes de ramaderia (vacú de llet per exemple) entre Alta Ribagorça i Pallars Sobirà explicarien en part la desigual evolució de la transhumància ovina. Als anys 80 i 90 amb la PAC i el creixement exponencial de la mida de molts ramats ovins, la transhumància es feia novament necessària o si més no esdevenia molt interessant. Al Pallars ja gairebé s’havien perdut les carrerades, i a l’Alta Ribagorça en canvi permetien el pas a peu de ramats que sovint tenien entre 1.500 i 4.000 caps de bestiar. Per tot això, cal indicar que és erroni parlar d’itineraris ramaders o transhumants si per això entenem unes entitats definides i estàtiques. En realitat el que tenim a Catalunya és una extensa xarxa de camins ramaders interconnectats i tot un mapa d’explotacions ramaderes, abeuradors, corrals, pastures d’hivern i d’estiu o mercats i fires. I és a partir de la diversitat de necessitats i motivacions temporals que hi ha tants itineraris com necessitats. És a dir, la xarxa de camins ramaders és una extensa malla, i sobre aquesta s’han desenvolupat uns moviments que al llarg de la història han anat evolucionant i adaptant-se a les necessitats i possibilitats de cada moment.

Sobre les estratègies canviants de les explotacions transhumants durant la segona meitat del segle XX vegeu el nostre treball: “De la trashumancia al nomadismo. La evolución de la ganadería trashumante en el Pirineo catalán occidental durante el siglo XX”, dins, Chocarro, C.; Santiveri, F.; Fanlo, R.; Bovet, I.; Lloveras, J. (eds.), Producción de pastos, forrajes y céspedes. Actas de la XLII Reunión Científica de la Sociedad Española para el Estudio de los Pastos, Lleida, edicions de la Universitat de Lleida, 2002. També és interessant tenir en compte com divergeixen i varien d’any en any les estratègies dels ramaders transhumants andorrans, vegeu: Ignasi Ros, La transhumància andorrana al llarg del segle XX, Barcelona, Alta Fulla, 2005.

1


12 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Estany de Llebreta

Arxiu del Parc

Camins ramaders a l’entorn del Parc, un patrimoni encara viu: el cas de l’Alta Ribagorça Lluís Florit Tècnic del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça

Les vies pecuàries s’anomenen genèricament a Catalunya camins ramaders, essent aquells camins pels quals pot passar el bestiar, en ramat o escamot, i pels quals discorre o ha discorregut tradicionalment el trànsit de bestiar (definició de la Llei 3/95, de 23 de març, de vies pecuàries), entre les pastures d’estiu a la muntanya i les pastures d’hivern a la plana. Són camins on es troba tot l’imprescindible per als animals: pastura, abeuradors i llocs de descans o amorriadors. A vegades s’ha parlat de veritables “pastures allargades”. Els camins ramaders que discorren per Catalunya són béns de domini públic i, per tant, inalienables, imprescriptibles i inembargables. Els ramats hi tenen un dret de pas que no se’ls pot negar. Aquests camins són anteriors als camins reials, i de bast, i l’ús continuat i la memòria oral han estat la principal base que garantia el manteniment de la xarxa existent. A Catalunya els camins ramaders s’anomenen de diferents maneres en funció de la zona per on transcorren, així es parla de: cabaneres (Pirineu occidental, comarques de Ponent), carrerades o passos ramaders (Pirineu oriental, comarques centrals i orientals) o lligallos (Ports de Besseit, terres de l’Ebre). Altres denominacions fora de l’àmbit català són: cabañera (Aragó), azagadors (País Valencià) i cañadas/cordeles/veredas o galianas (Castella). Tot i que cada cop va disminuint el seu ús, entre altres aspectes pel canvi de model productiu ramader, més enfocat durant les darreres dècades al boví de carn, des de temps immemorials han estat infraestructures necessàries per tal de poder realitzar desplaçaments i moure els ramats. Ens trobem en un territori amb un model pecuari

de tipus mediterrani on la producció d’herba no és contínua al llarg de l’any (com ho pot ser al centre d’Europa o les zones atlàntiques). Les societats antigues ja realitzaven moviments de bestiar per aquest tipus de vies per tal de poder completar els cicles anuals dels ramats: realitzant la transhumància. Aquest sistema era una bona estratègia adaptativa a les condicions imposades per l’entorn: durant l’estiu, els ramats aprofitaven les pastures de muntanya i a la tardor, marxaven cap a la plana a passar-hi l’hivern. L’oví era el bestiar transhumant per excel·lència gràcies a la seva resistència física per fer llargues caminades i la capacitat per alimentar-se de pastures mitjanament acceptables, a diferència dels bovins i dels equins, amb una fisiologia poc apta per suportar llargs desplaçaments periòdics i necessitat de pastures més fina. Gràcies a l’Inventari de Cabaneres de l’Alta Ribagorça (Farrero, Florit, Rispa. 2006, inèdit) sabem que les cabaneres que trobem en aquesta comarca acostumen a ser camins de carena, elevades, sovint properes als límits entre termes municipals. Exemples clars els trobem en el tram de cabanera del Pont de Suert a Durro o amb el tram del Congostell, proper a Perves, fins al port d’Erta (en aquest tram encara es pot veure una pedra amb tres creus que definia els límits dels antics termes de Perves, Viu de Llevata i Sarroca de


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 13

Muntanya de Llessui

Enric Grosche

Camins ramaders a l’entorn del Parc, un patrimoni encara viu: el cas de l’Alta Ribagorça

Bellera). També trobem passos “obligatoris” de fons de vall com al Pont de Suert, on antigament els ramats pagaven una taxa per poder travessar el pont o palanca d’Aragó, o zones de parada conegudes com mosqueres, on s’agrupaven els ramats, com a Prat d’Hort, Durro o Caldes de Boí. És en les darreres dècades que s’adverteix un declivi dels moviments transhumants a Catalunya i, conseqüentment, de l’ús de la xarxa de camins ramaders. Aquesta disminució de l’ús ha provocat la pèrdua de dret de pas, la invasió de traçats per usurpacions i obstacles, i el deteriorament general de les vies. Al mateix temps, la “memòria oral” s’ha anat perdent per la desaparició dels antics usuaris, els pastors transhumants. Aquest fet, juntament amb la major facilitat del transport amb camions, la dificultat de trobar pastors i els condicionants sanitaris, han motivat la disminució en l’ús de les cabaneres per la transhumància, sobretot d’hivern. En l’actualitat, al voltant del 60% dels ramaders de la comarca no la realitzen. Per una altra banda, al mateix temps es manté el grau d’ús de les cabaneres de la comarca a nivell de petits desplaçaments, de tipus vertical al mateix territori. Aquests desplaçaments en transhumància “altitudinal”1 són els més freqüents amb la cabana bovina. En el cas de les vaques, es donen per accedir a principis d’estiu a les pastures alpines i tornar a baixar als voltants del poble a la tardor. En qualsevol cas, tot i el descens en l’ús, encara avui dia existeixen trams de cabaneres ribagorçanes amb un trànsit considerable. Les cabaneres de l’Alta Ribagorça dibuixen una xarxa jerarquitzada d’accés als principals peixius de la comarca. Es tracta d’itineraris transhumants amb amplades que, segons l’enquesta d’Eusebi Martí Lamich, el 1916, oscil·laven entre els 10 i els 80 m, però que actualment oscil·len entre els 10 i els 60 m. Els principals peixius que estructuren la xarxa són les pas-

tures del port de Caldes, les d’Aigüestortes, les de FeneruiBesiberri i les pastures de la Val d’Aran. Fins aquests peixius apareixen quatre grans eixos transhumants que travessen l’Alta Ribagorça: 1. El primer prové de la serra de Sis (Aragó), passant pel Pont de Suert, i cap a la vall de Barravés i la Val d’Aran. 2. El segon, des de la serra de Sant Gervàs en direcció al port d’Erta, cap al port de Caldes i la Val d’Aran o cap al Portarró d’Espot. 3. El tercer travessa la comarca de sud-oest a nord-est, per la vall de la Noguera de Tor, del Pont de Suert al port de Caldes i la Val d’Aran, o cap al Portarró d’Espot. 4. El quart travessa la comarca de sud-est a nord-oest, de la Creu de Perves cap a la vall de Barravés. En total, trobem una densa xarxa de 278 km de cabaneres, distribuïdes percentualment amb un 40% tant al municipi del Pont de Suert com al de la Vall de Boí, i amb un 20% a Vilaller. La predominança de cabaneres “principals” respecte a la resta ens pot donar una primera aproximació sobre la importància de la comarca com a zona de pas cap als grans sectors de pastura d’estiu. Al mateix temps es compta amb una important xarxa “secundària” per realitzar moviments més curts del bestiar autòcton. Els trams de cabanera “principal” són recordats per gran part de la població, però per categories menors la memòria oral es va perdent. El futur per garantir la persistència de la xarxa de cabaneres a l’Alta Ribagorça o en d’altres territoris passarà per la integració de diferents usos (ecològic, cultural), prioritzant el ramader. És imprescindible l’aprovació dels inventaris i de les corresponents classificacions, partionaments i fitacions per part de l’administració competent, per tal de garantir la seva protecció abans que les cabaneres es perdin en la memòria.

La transhumància “altitudinal” és característica de territoris on els ramats es troben en règim de semiestabulació a l’hivern, i a l’estiu accedeixen a les pastures alpines. Aquest maneig es combina de manera freqüent amb la gestió de les explotacions; a l’hivern el ramader propietari del ramat és qui se’n fa càrrec i a l’estiu, generalment, diversos ramaders agrupen els seus ramats per aprofitar les pastures, la majoria de propietat comunal.

1


14 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Jaciments arqueològics al Parc Nacional

GAAM

Milers d’anys d’arquitectura ramadera al Parc Nacional Ermengol Gassiot i Cristina Simó Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya

No deixa de ser una paradoxa que l’existència del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, la màxima figura de protecció d’espais naturals al nostre país, ens hagi permès conèixer que les muntanyes, valls i estanys que el conformen són, precisament, un espai profundament humanitzat. Les recerques arqueològiques realitzades des de l’any 2004 pel Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya (GAAM) de la Universitat Autònoma de Barcelona i el Consejo Superior de Investigaciones Científicas ens han proporcionat dades sorprenents de la presència humana en aquesta porció dels Pirineus. On fins fa poc percebíem un paisatge bàsicament natural i verge, actualment hi podem començar a veure també milers d’anys d’història humana. De dones i homes que van habitar l’actual Parc Nacional, com a mínim durant una part de l’any, al llarg dels segles, explotant-ne els seus recursos i construint l’aparença actual dels seus paisatges. Les mateixes recerques arqueològiques sovint combinades amb estudis dels canvis ecològics a través del temps indiquen que una activitat essencial d’aquests grups humans va ser la ramaderia. En presentem, tot seguit, unes pinzellades. Com ho sabem? Més enllà de la percepció molt estesa que l’arqueologia estudia objectes antics, com olles, estàtues i eines de pedra, el cert és que aquesta disciplina científica busca conèixer la història a partir de les restes materials que les poblacions humanes ens han anat deixant al llarg de la seva existència. En altres paraules, en viure les persones generem residus i vestigis d’allò que fem, ja sigui en la producció de deixalles d’allò que consumim, de les eines que fem servir o de la preparació i construcció d’espais per fer-hi activitats específiques: cases per viure-hi, terrasses per conrear-hi, etc. A més, la presència humana en un determinat medi ambient el modifica: cacem de forma massiva algunes espècies, recol·lectem plantes i, des

de fa més de 7.000 anys a la península Ibèrica, conreem camps i pasturem ramats. L’arqueologia utilitza aquestes dades per conèixer, precisament, aquesta història i sovint ho fa amb l’ajuda d’altres disciplines de la paleoecologia. Fins a l’any 2004 pràcticament no hi havia cap informació arqueològica sistemàtica del Parc Nacional. En conseqüència, el seu passat humà era absolutament desconegut. La memòria oral de la gent de Taüll, Boí, Espot i altres poblacions del seu voltant, ens recordava que en un passat no gaire llunyà, hi havien pasturat grans ramats d’ovelles, acompanyades de petits grups de pastors a sou. Però la història més antiga, en el cas d’haver existit, se submergia en la nebulosa de l’oblit dels temps. En 15 anys, no obstant, aquest panorama ha canviat radi-


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 15

Milers d’anys d’arquitectura ramadera al Parc Nacional calment. Allà on abans hi havia un buit d’informació, ara s’hi coneix l’existència de més de 350 jaciments arqueològics distribuïts per quasi tota la geografia del Parc Nacional on s’ha fet recerca. Aquestes dades s’han obtingut principalment a partir de prospeccions arqueològiques, pentinant el terreny per tal d’identificar indicis d’antics assentaments o altres activitats humanes. Complementàriament, en alguns llocs s’hi ha fet excavacions arqueològiques per aprofundir en el coneixement d’aquestes restes, tant per poder-ne saber l’antiguitat com per obtenir informació sobre el seu ús (quant de temps es van fer servir, què s’hi va fer...) així com de les tècniques constructives. Una bona part dels vestigis documentats són restes arquitectòniques, d’antigues construccions en desús, enderrocades en major o menor mesura i parcialment cobertes per sediment posterior. Les formes d’aquestes construccions són molt variades. De vegades consisteixen en parets aïllades. En d’altres són recintes isolats, ja sigui de dimensions reduïdes (uns pocs m2) o més grans, amb indicis de cobertes o oberts. Finalment, s’han trobat també conjunts de diversos recintes grans i petits. Tot plegat ha permès documentar l’existència d’antigues cabanes o construccions una mica més grans dedicades a allotjar-hi persones i d’altres, generalment de mida molt superior, que no tenien coberta i que s’empraven per estabularhi animals. De manera complementària s’ha constatat l’aprofitament reiterat al llarg del temps de petites coves i abrics a sota de grans blocs erràtics, acumulats per l’acció de les darreres glaceres. En alguns casos, aquests petits refugis es van començar a habitar fa 10.000 anys. La gran majoria d’aquestes restes arquitectòniques se

situen en zones d’actuals pastures i a poca distància de fonts d’aigua permanent. Molt sovint es tracta d’indrets que la toponímia assenyala com a “pleta” o “pletiu” i on fins fa pocs anys hi havia hagut una intensa activitat ramadera. Aquest fet i, especialment, la presència de tancats indica que una bona part d’aquests assentaments es vinculen a la pastura de ramats, amb tota seguretat a l’estiu. Algunes pinzellades d’història Els tipus de construccions utilitzats per estabular ramats i per allotjar-hi les persones que els guiaven ens parlen de la forma que adquiria la ramaderia a cada època. De fet, el seu estudi ens indica que aquesta pràctica ha sigut dinàmica i ha canviat al llarg del temps, canvis que tot just ara comencem a intuir. Els assentaments humans coneguts al Parc Nacional es van realitzar en balmes i abrics. També en aquest tipus de llocs hi ha els primers indicis de pràctiques ramaderes. A la cova del Sardo l’estudi de les restes òssies recuperades (i en molt mal estat de conservació degut a l’acidesa del sediment) han permès identificar ossos de cabra domèstica de fa uns 5.000 anys. No obstant, tot apunta que ja a les ocupacions de fa 6.600 anys el grup que es va allotjar a la cova tenia ramats d’ovicaprins, va realitzar petites esclarissades del bosc del voltant i, si no conreava, com a mínim hi consumia cereals domèstics (blat i ordi) junt amb altres fruites silvestres que recol·lectava. En aquesta època, aquestes petites cavitats van ser arranjades amb petites construccions per fer-les més habitables: s’hi van construir fogars, petits murs de tancament, terrasses... Es tracta de les construccions ramaderes més antigues al Parc.

Pentinat del terreny durant les prospeccions

GAAM


16 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Milers d’anys d’arquitectura ramadera al Parc Nacional La gran majoria de les restes arquitectòniques documentades tenen menys de 2.300 anys. Tot i que en diversos períodes es va seguir fent servir coves i abrics, a partir d’aquest moment les construccions de pedra seca van començar a ser molt més freqüents i a deixar restes més evidents. Aquest canvi pot deure’s a diversos factors. Per una banda, que la millor conservació de les construccions més recents les faci ara més visibles. Per l’altra, que la reducció de les masses forestals a moltes àrees del Parc degut a la creació artificial de pastures motivés que es passés d’utilitzar fusta a la pedra en les edificacions ramaderes. Durant aquest temps la forma dels assentaments ramaders ha canviat notablement. Per exemple, a partir del s. III dC es van començar a conformar uns assentaments compostos per una quantitat elevada de tancats i de ramats que haurien estat guardats per diversos grups de persones allotjades en diferents cabanes. Amb canvis, aquest patró va continuar fins al s. XIII o inicis del XIV, època a partir de la qual desapareix definitivament. Al llarg d’aquests mil anys podem observar com la pedra va guanyar pes en la construcció dels sostres, en detriment de la fusta, i com les cabanes esdevenen més petites. Potser aquest darrer fenomen respon a la reducció del nombre de pastors o a la seva especialització. En tot cas, els ramats es guardaven de manera separada i individualitzada. En canvi, els assentaments ramaders d’època més recent, dels dos darrers segles, per exemple, són molt diferents. Generalment estan formats per dos o com a màxim tres tancats, un de grans dimensions i l’altre més reduït. Al costat

hi tenen una única cabana (excepcionalment dues), d’una superfície no massa gran. Aquest tipus d’assentament és més coherent amb la imatge de la ramaderia d’estiu a moltes zones dels Pirineus, i també del Parc Nacional, que ens ofereixen els etnògrafs d’inicis del s. XX: ramats unificats (encara que sigui amb bestiar de diversos propietaris) conduïts per un contingent molt reduït de pastors especialitzats, sovint una única persona. I les bordes? A tocar d’aquesta arquitectura ramadera esmentada fins ara, però a cotes més baixes, tenim l’entremig de les construccions d’alta muntanya i la dels pobles. Hi ha les bordes i la zona de conreu que les envolta, aquesta darrera ben oblidada a segons quins indrets. Les bordes són probablement els elements visualment més coneguts i fotografiats fora dels pobles, tot i que en realitat no han estat encara gaire estudiades. La seva importància en la ramaderia d’alta muntanya ha estat crucial, i sempre associades al conreu. El que en sabem està basat no tant en l’arqueologia, com els casos esmentats en la primera part d’aquest article, com en la documentació de diverses fonts, l’observació in situ i la recollida de memòria oral. Una borda és una construcció agroramadera en medi rural, gairebé sempre associada a un habitatge temporal més o menys complet, ja sigui a dins mateix o en una cabana adjacent. Pertany a una casa (del poble). N’és un reflex, una extensió, que permet ampliar el terreny explotat i racionalitzar aquesta explotació. Tota o gairebé tota la seva

Tancat amb cabana, d’època moderna, al circ de Colomèrs

GAAM


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 17

El despoblat de Casesnoves es configura de desenes de tancats i cabanes

GAAM

Milers d’anys d’arquitectura ramadera al Parc Nacional superfície utilitzable està destinada a magatzem agrícola i quadra de bestiar, mentre que l’espai d’habitatge humà, si el té integrat, n’ocupa un racó mínim. Les bordes es troben, normalment, a les zones mitges-altes de les valls, per damunt dels nuclis de població. Amb certa freqüència es troben també pobles que en tenen per sota. Existeixen casos de pobles que no tenen bordes o en tenen molt poques. Sovint es troben bordes més o menys properes les unes de les altres o fins i tot formant “barris” o nuclis. Algunes agrupacions de bordes a vegades van esdevenir pobles i, també a l’inrevés, algun poble es va transformar en barri de bordes. El Parc Nacional ocupa una àrea geogràfica molt extensa, amb moltes variables de clima, orientació, substrat geològic, etc. A les diferents valls que el componen les vicissituds històriques i les influències exteriors també han sigut més o menys diverses. Tots aquests factors han portat a diferents models de règim polític, de propietat, de modalitats de construcció, etc. i, per tant, de cases i bordes diferents segons el lloc. O, com s’ha dit més amunt, a l’absència mateixa de bordes.

Cal tenir en compte que, si bé actualment pensem en les bordes com en estructures essencialment ramaderes, fins ben entrat el segle XX les bordes existien en funció de les zones de conreu que les envoltaven. S’hi feia cereal, trumfes (patates) i, en menor percentatge, llegums o altres. Una part del terreny era prat de dall. Per tant el paper de l’agricultura era indestriable del de la ramaderia. A la borda s’hi emmagatzemava la palla i el farratge que menjaria el bestiar quan al poble ja no n’hi hagués, i permetia ampliar els conreus necessaris per a l’alimentació humana. És difícil parlar en general de les bordes. La seva existència depèn de moltes circumstàncies, pot representar diverses estratègies d’explotació i, pel que fa a la seva construcció, hi ha una gran varietat de factors que la condicionen. Potser el punt comú podria ser l’existència de dos pisos: el superior per a l’herba i la palla, i l’inferior per al bestiar. La resta de paràmetres són diferents en funció de tot allò abans esmentat o, per ser més exactes, eren diferents fins fa ben poc temps. És justament a partir de mitjans segle XX, any amunt, any avall, quan la utilització de la borda s’uniformitza en gran mesura i es pot equiparar en llocs ben allunyats i diferents: s’hi tanca el bestiar ocasionalment o


18 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

[La cabana era la substitució de la llar, el lloc on es viuria durant períodes més o menys llargs, i té com a mínim els elements bàsics per a la quotidianitat: un espai per dormir i un foc a terra per cuinar, encara que algunes eren gairebé luxoses tenint en compte el lloc i els mitjans.]

Milers d’anys d’arquitectura ramadera al Parc Nacional es deixa la quadra oberta com a refugi en cas de necessitat per als animals. En alguna borda encara s’hi emmagatzema pastura, però ja no s’hi viu a temporades, ja no es conrea cereal a les zones adjacents, etc. Molts edificis encara hi són, però la seva vida s’ha capgirat, en alguns casos fins a l’abandonament i l’esfondrament. En altres l’ús ha canviat totalment, l’edifici s’ha rehabilitat i pot tenir funcions tan allunyades de les originals com segona residència o equipament turístic. L’emplaçament de les bordes depèn de molts factors: la riquesa i la ubicació de les propietats de la casa mare, la morfologia d’aquestes propietats, els materials disponibles in situ i els que s’hi havien de transportar, n’eren els més importants. Tres qüestions molt rellevants intervenen també en la tria de la situació: el risc d’allaus, el d’esllavissades de terra i el d’inundació. La memòria popular acostuma a tenir avaluats aquests riscos tan freqüents, però la seva casuística és prou elevada com perquè de tant en tant alguna borda, fins i tot un nucli sencer, fos arrasat per algun d’aquests fenòmens. En tot cas l’entorn immediat de la borda manava sobre la seva construcció. L’orientació aniria en funció de l’orientació general de la vall, buscant per a les obertures la majoria d’hores de sol tot donant l’esquena als vents dominants. Hi hauria aigua tan a la vora com fos possible, cosa que també hauria determinat la zona de conreu. L’emplaçament exacte seria damunt un esperó de penya (si calia estalviar terreny) o adossada al pendent en un espai excavat en el mateix vessant. En el cas de les valls amples amb moltes possibilitats, moltes estan construïdes en llocs còmodes i segurs: replans protegits, racons de prat, etc. La construcció d’aquests edificis sol ser eminentment funcional: estaven pensats per a uns usos determinats. Les mides varien, des de bordes properes als 30 m de llargada fins a algunes que no arriben als 5 m. Els murs són de pedra generalment lligada amb morter de calç o morter d’argila. En algun cas hi ha pedra seca, en edificis més aviat petits i probablement més antics. Les cobertes antigues consistien en embigats de fusta i un gruix de palla de cereal, generalment sègol, al damunt. Les cobertes més modernes tenen embigats de fusta i lloses de pissarra o altres tipus de pedra. Poden ser a una, dues, tres o quatre aigües, essent el més habitual trobar-los a dues aigües, tot i que en les zones amb més influència francesa els llosats a tres vessants són prou freqüents. Els embigats eren de fusta, generalment de pi o avet. Amb excepcions

les bigues no estaven quadrejades, però sí pelades gairebé sempre. Sovint el sistema d’embigat estava encaixat sense cap peça de ferro. En el cas de bordes construïdes en terreny inclinat se sol donar el cas que es pot accedir al pis superior a peu pla. En el cas de les bordes construïdes en pla o en pendent suau es construïa un puiador, més o menys treballat, de pedra. A vegades, a banda de la borda en si i la cabana, s’afegien altres construccions que completaven el conjunt. A moltes bordes hi havia un batedor que era on se separava el gra de la palla. En alguns casos, quan mancava l’espai pla al voltant, es batia a l’interior i per això el terra del pis superior estava molt reforçat. Un dels elements més interessant és la cabana, per la seva condició d’habitatge humà. Es pot trobar adossada a la borda o exempta, però sempre molt a prop. En molts casos hi ha una xemeneia amb estructura exterior i, en altres, una simple sortida de fum. Les dimensions de les cabanes, com les de les bordes, són molt variables. La cabana era la substitució de la llar, el lloc on es viuria durant períodes més o menys llargs, i té com a mínim els elements bàsics per a la quotidianitat: un espai per dormir i un foc a terra per cuinar, encara que algunes eren gairebé luxoses tenint en compte el lloc i els mitjans. En alguns casos hi havia un llit encastat, construït amb fusta, en d’altres una simple tarima o res. Passava que moltes vegades a la cabana s’hi feia el foc per cuinar, cosa que hauria sigut perillosa de fer a la borda, però es dormia al paller. Moltes cabanes tenen dos pisos. A l’inferior hi ha un espai per al bestiar de treball: una mula, un matxo, un ruc.... En definitiva, el Parc Nacional és també un espai d’història humana que té, com a mínim, 10.000 anys d’antiguitat. Una part d’aquesta història és el resultat de grups humans que hi practicaren una ramaderia en alçada, en la majoria de casos i indrets, estacional. Un dels principals vestigis que ens n’ha quedat són les restes de les construccions que servien per allotjar persones i tancar ramats. A les zones més baixes han pervingut edificis més grans, estretament vinculats a la ramaderia i l’agricultura, que han anat evolucionant també al llarg dels segles, amb uns orígens i uns usos encara per investigar a fons. L’estudi de tot plegat, tot just incipient, ens mostra com aquestes activitats van experimentar importants canvis i innovacions al llarg del temps, transformant l’entorn tot explotant-ne els recursos.


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 19

Pi negre de Peixerani

Rafael López Monné

Arbres pastors… d’ànimes Javier Piqué

L’ésser humà sempre ha sabut de l’existència de lo Sagrat. La Vida és tan prodigiosament meravellosa i tan complexament simple que, des de l’origen de la nostra vida, hem caigut davant d’Ella, de genolls, adorant la seva immensitat i el seu brillant misteri. I és així que hi va haver un temps en el què els humans, els insectes, els animals, les bactèries, els fongs, els vegetals... fórem part indivisible d’aquesta nau pètria viatgera coneguda com a Gaia. Tots imprescindibles, tots galantment i incondicionalment al servei de tots. La victòria d’un individu era la victòria de tots. Aquesta era la Llei. Fou per llavors, quan la nostra espècie va practicar autèntica *Dendrolatria. Tot aquell món Viu i Entrellaçat va prendre la forma simbòlica d’un dels seus integrants: l’Arbre. I l’espai on l’Arbre se socialitzava i es lliurava a la resta d’éssers Vius, el Bosc, es va convertir, d’aquesta manera, en quelcom numinós: el Nemeton,**Luci. Possiblement algun Teix, alguna Olivera, algun Xiprer, encara avui, verds i palpitants –creixen tan lents que morir no poden– guarden a la seva memòria el record d’Arbres d’aquella època, tan mítics com el Roure de Donnar, del déu germà Thor; el Roure de Júpiter de l’antiga Roma; el Roure Irminsul saxó o el Freix Yggdrasil, de la mitologia nòrdica. La imperiosa necessitat de trobar un espai de culte, un temple, es va satisfer acudint a aquells Nemeton. Quin lloc millor que l’espessor del bosc per agrair el goig d’estar Viu. Druides celtes de la Gàl·lia recolliren vesc, a les nits de lluna plena, damunt els Roures del Bosc dels Carnutes. Grecs oracularen a través de les sacerdotesses a les Alzines Sagrades del Bosc de Dodona. Romans

pagans aixecaren el santuari de Diana Nemorensis al bosc de Nemi. Gents del nord d’Europa es congregaren cada solstici d’hivern en Boscos i celebraren la festa de Yule. Cremaven grans troncs d’Arbres guarnits amb cintes en honor als déus. Sabor a falla pirinenca? El verd, però, un dia es va tenyir de sang. Homes, en nom de la fe cristiana, es convertiren en dendrocides despietats. Calia tallar i desarrelar aquells costums pagans de culte a la Natura. Un únic déu, una única fe! Costi el que costi, calia imposar aquella falsa veritat, fent desaparèixer tot senyal d’identitat anterior. En aquesta tasca, els emperadors Justinià i Teodosi van ben menjar-se, a cop de metall afilat, el Roure de Júpiter o del Bosc de Diana. Així va ser com sant Bonifaci va tallar, una nit de solstici d’hivern, el Roure de Donnar, o com Carlemany va reduir a cendres el Roure Irminsul. Derruint el símbol, el tresor més valuós, els invasors demostraven la seva supremacia i obligaven a la submissió del poble conquistat.


20 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Arbres pastors… d’ànimes Els Arbres, indefensos i resignats, es convertiren en bocs expiatoris de l’amenaça pagana. Com n’és, de covard atrevir-se amb qui se sap que no oferirà batalla! Com a part d’un pla ordit, durant molts segles, els boscos foren estigmatitzats, convertits en llocs diabòlics, ferotges, tenebrosos, plagats de feres i d’on les persones es mantenien allunyats. Durant l’edat contemporània, la fe, aquest cop, en el progrés, en el creixement econòmic i en la tecnologia va acabar per desdignificar del tot el Bosc i l’Arbre, transformantlos en una simple mercaderia, en objectes al servei de la voluntat de l’ésser humà. La nostra espècie, creient-se a la cúspide de la cadena evolutiva, va aconseguir sotmetre la resta d’espècies del planeta. No guanyem tots i per tant perdem tots. Hem transgredit la Llei! Per molt que ens esforcem a dissimular-ho, la connexió amb tot el que és Vida, la portem escrita en els nostres gens. La Dendrocràcia, a pesar de l’últim segle i mig de profund menyspreu arbori, ha continuat tenint seguidors practicants al llarg i ample de la nostra geografia ibèrica. S’han mantingut Vives –avui, de forma larvada– l’estima i la supremacia moral dels Arbres de Concejo. La paraula donada sota aquells arbres es considerava, fins ahir, Sagrada i inviolable. Decisions de qualsevol mena, rellevants per a la comunitat, foren inspirades i preses sempre sota la saba d’un Arbre. Era l’Arbre de la plaça, de la font o de l’església, per Ancià i per Arbre, el que es constituïa en eix vertebrador i harmonitzador del poble. L’Arbre de Gernika és un del més famosos, però, n’hi va haver, n’hi ha... cents. Éssers silenciosos, sobris i elegants, els Arbres han continuat exercint el seu influx poderós i magnètic sobre certes i particulars persones. Pastors, artesans rurals, llauradors, paisans amants de la seva terra i de la seva cultura... han mantingut Viu el costum de seguir plantant, replantant, estimant i cuidant, amb cura, Teixos i Xipresos, que crei-

*Dendrolatria: de la veu grega “Dendron”= Arbre **Luci: bosc consagrat a la divinitat

xien i creixen vora les esglésies i les ermites, com a testimonis aparentment immòbils del pas del temps. Pastors a cura del seu bestiar posaren a prova la infinita Bondat i Hospitalitat Arbòria, fent-ne ús com a refugi, aliment o punt de referència dels seus territoris de pas. El vincle fonètic i eteri, entre el regne vegetal i l’activitat pastoral, fou creat donant nom a la ciència botànica. En grec antic, “boton” designava l’animal integrant del ramat i “botane”, el farratge. Aquest magnetisme arbori arriba en aquests temps decisius que ens ha tocat viure, fins i tot, a les quasi sempre antisèptiques institucions. Molt merescudament, hi ha Arbres protegits per la Llei. Es coneixen amb el nom d’Arbres Singulars o Monumentals. Arbres d’edats incalculables, de dimensions sorprenents o històricament significatius, que entre tots hem decidit conservar i protegir, un cop hem entès que són part Vital del patrimoni històric, cultural i biològic del país. Autèntiques catedrals Vives! Potser ha arribat el moment de deixar de mirar cap a l’altre costat, des de dalt de tot de la nostra arrogància; de deixar de preocupar-nos de les coses urgents i fer-ho de les importants. Potser ha arribat el moment de demostrar, serenament, amb actituds i fets, el nostre amor i compromís incondicional amb tot el que és Viu. Potser ha arribat el moment de visitar els Arbres Monumentals d’Aigüestortes, de Sant Maurici o de qualsevol raconada. Simplement, per asseure’ns i respirar l’oxigen que ens regala el Pi de Peixerani. Per contemplar, tranquil·lament, l’Avet de la Cremada. Per a oblidar-nos de nosaltres mateixos vora l’Avet del barranc de Morrano. Per fondre’ns amb el paisatge de l’entorn dels Boix-grèvols de les Llaveades. Per arribar a la mateix conclusió que el poeta: “Qui ha après a escoltar els Arbres, ja no desitja ser un Arbre. No desitja Ser res més que el que És.”


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 21

Elogi del gos

Pepe Camps

Arxiu Parc Natural de l’Alt Pirineu

Jaume Comas

Si preguntéssim a moltes de les persones que ens visiten al llarg de l’any, què representen per a elles les muntanyes i els paisatges pirinencs, segurament les respostes que obtindríem serien molt diverses. M’atreveixo a pronosticar, però, que seria majoritària encara la percepció que identifica les zones de muntanya amb la natura poc humanitzada, salvatge, intocada, on l’ésser humà malda per sobreviure en un entorn que li és hostil. Segurament aquesta idea lliga una mica amb la necessitat que tenen algunes persones dels entorns urbans de mantenir viu l’ideal del contacte amb un entorn natural primigeni i idealitzat que no té res a veure amb l’entorn que envolta el seu dia a dia, pretesament menys “natural”, amb més contaminació ambiental i amb un ritme de vida més accelerat. La veritat és que les nostres muntanyes, des que les geleres van recular, van ser un anar i venir constant. Els estudis que des de fa anys estan realitzant els arqueòlegs al Parc, ens presenten un panorama en què l’acció humana es va manifestar d’una manera molt intensa. Les primeres comunitats de caçadors recol·lectors van deixar pas a d’altres on les activitats com la ramaderia i en menor grau l’agricultura es van imposar. Va ser l’inici del sedentarisme, un sedentarisme que podríem definir com a parcial ja que a les nostres contrades la transhumància entre el fons de vall i les pastures d’alta muntanya era i és encara una pràctica que es produeix anualment seguint els cicles estacionals; mentre que els propietaris de grans ramats practicaven el que s’entén més com a transhumància a gran escala o sigui l’anada dels ramats de la muntanya a les terres del pla i a l’inrevés. Les persones a qui agrada perdre’s pels antics camins, lluny de les rutes més transitades, dels cims més coneguts i dels paratges més publicitats, van descobrint a poc a poc un gran nombre d’elements que delaten la humanització

de les nostres muntanyes i el plaer que produeix trobarlos. Vells camins empedrats, corrals i bordes, algunes en peus i moltes altres derruïdes i abandonades a la seva sort en indrets inverossímils, molins, serradores i antics forns de calç ens parlen de vida, de famílies, d’històries que van passar fa anys però que encara es poden percebre en l’ambient. Hi ha, però, molts altres elements presents a les nostres muntanyes que ens porten d’una manera intuïtiva a identificar-los amb les activitats humanes des de temps immemorials. Què me’n dieu del soroll de les esquelles dels ramats, o de l’olor de fum de xemeneia; i dels lladrucs d’un gos? Aquests elements, no us produeixen un efecte de seguretat, de sentir gent propera o fins i tot d’aixopluc, caliu o protecció? Del gos (Canis lupus familiaris) s’ha dit sempre que “és el millor amic de l’home”. Aquesta afirmació no crec que ningú la posi en dubte; com també és inqüestionable que el gos ha fet un llarg camí acompanyant els éssers humans des de fa molts milers d’anys. Els científics no s’acaben de posar ben bé d’acord a definir


22 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

[El cert és que ningú sap exactament com va anar el procés que va dur a aquests animals a ser els primers en ser domesticats entre totes les espècies.]

Elogi del gos el moment en què es va produir la separació dels gossos i els llops, ni en quin avantpassat comú tenien. Les darreres teories parlen de l’inici del gos fa uns 30.000 anys al sudest asiàtic i de desplaçaments cap a Europa fa uns 15.000 anys. El que està clar és que la domesticació dels gossos es va produir abans de l’assentament de l’agricultura, quan els nostres avantpassats anaven caçant per aquests mons de Déu. És possible que els gossos primitius arribessin a constatar que, seguint aquells éssers de dos potes podien obtenir menjar amb facilitat a canvi d’ajudar-los amb les seves caceres. Podríem imaginar-nos moltes històries, fins i tot el dia en què algun d’aquests animals, diguem-ne gossos llops o llops gossos, tan se val, va agafar el menjar de la mà d’un humà per primera vegada i es va deixar acaronar; una veritable fita històrica! El cert és que ningú sap exactament com va anar el procés que va dur aquests animals a ser els primers en ser domesticats entre totes les espècies. Després d’aquests inicis, el gos ha esdevingut per sempre més un fidel company de l’ésser humà que el va introduir en el seu cercle vital, familiar i productiu, no solament per a fer-li companyia sinó per a treure’n un rendiment de cara a facilitar les seves activitats quotidianes. Aquest contacte ancestral ha derivat en un munt de races de gossos diferents en funció, això sí de les necessitats dels seus amos/ companys que els van creuar fins a trobar la raça que els

convenia en cada moment. Per això hi ha gossos de caça, de companyia, de guarda, d’atura pigalls, llebrers, policies i molts d’altres adaptats a realitzar feines especifiques i que poden ser de diferents capes de color, de pèl llarg o curt, de cames llargues o curtes, grossos o petits. A les valls de muntanya o a les zones rurals en general és molt difícil d’imaginar un sol poble, per petit que sigui, sense la presència d’aquests animals. Actualment en trobem de tota classe, però sembla que antigament abundaven els que tenien com a funció la protecció dels ramats dels seus depredadors més comuns: l’ós i sobretot el llop. Un dels escrits més exhaustius i que ens il·lustra sobre la vida a les nostres valls a finals del segle XVIII és la Resposta al Qüestionari de Francisco de Zamora del 1790. Aquesta obra cabdal ens descriu, en un castellà barrejat de mots locals, molts aspectes de la vida i miracles dels nostres avantpassats i de les seves activitats, sobretot les econòmiques, amb la qual cosa sembla que aquest qüestionari, lluny de ser innocent, tenia una clara intenció d’obtenir informació per a futures intencions recaptatòries. En alguna de les respostes, surten descrites les activitats ramaderes, el tipus i nombre aproximat de caps de bestiar dels pobles així com els animals salvatges presents a la zona i la funció dels gossos com a guardians dels ramats. “Las fieras que hay en este término son onsos y lobos adonde se hallan perros por estas fieras que siguen los

Pepe Camps

Arxiu Parc Natural de l’Alt Pirineu


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 23

[És ara, amb la renovada presència de l’ós a les muntanyes pirinenques, quan noves generacions de gossos de muntanya dels Pirineus, han tornat una vegada més a realitzar la feina per a la qual van ser ensinistrats.]

Elogi del gos ganados”; “En los matorrales se crían lobos y sorras y nadie las casa, sino los perros mastines que tenemos para guardar el ganado” o “Se crían onsos, lobos, pavos, cabras silvestres y gabalies. Se casan con escopeta. Los perros son mastines”. Respostes del pobles d’Unarre, Berrós i Alós (Pallars Sobirà) al Qüestionari de Francisco de Zamora. Mastins o pastors dels Pirineus, no se sap ben bé, eren, doncs, els gossos predominants a les cases en aquella època i la seva feina era la vigilància. Això va ser així mentre els depredadors van abundar; en el moment que aquests van anar desapareixent a causa de la persecució de què van ser objecte per part dels nostres avantpassats, els gossos guardians van ser cada vegada menys necessaris. És ara, amb la renovada presència de l’ós a les muntanyes pirinenques quan noves generacions de gossos de muntanya dels Pirineus, han tornat una vegada més a realitzar la feina per a la qual van ser ensinistrats. El petit i nerviós de la família, el gos d’atura, és l’altre gran aliat del ramaders i és el que troben en cada casa que es dedica a la ramaderia extensiva en tots els nostres pobles. Sense ell, la feina dels pastors o dels vaquers seria pràcticament impossible. Pràcticament només amb una mirada, un petit xiulet o dues paraules, en tenen prou per conduir el ramat i tenir-lo controlat. Anys enrere, tant els ramats com les vacades, comptaven amb un gran nombre de pastors o de vaquers per guardar-les. De fet, la canalla de les famílies més pobres, la primera feina que feien per tal de contribuir a la precària economia familiar era la d’ajudar els pastors o els vaquers. A mida que va anar disminuint el nombre de pastors i de vaquers, la feina dels gossos es va fer cada vegada més imprescindible. Pardo, Negret, Lluna, Xispa... gossos entranyables, que les persones que han tingut un dia o altre relació amb la rama-

Pepe Camps

Arxiu Parc Natural de l’Alt Pirineu

deria en els nostres pobles recorden amb afecte tota la seva vida. Gossos fidels, de mirada intensa, a la majoria dels quals no se’ls demanava cap pedigrí especial, però que per tal de ser bons pastors havien de ser com a mínim ben esperonats, tenir la cua curta i el paladar negre; amb aquestes característiques i una mica de pràctica la majoria de vegades ja n’hi havia prou per a fer bé la feina. Aliats infatigables en el dia a dia, esdevenien un membre més de la família que una vegada desaparegut encara surt de tant en tant a les converses familiars com aquell qui recorda un ésser estimat. La relació dels éssers humans amb el gos ha estat tan intensa que s’ha fet ben present en la cultura popular en forma de frases fetes relacionades amb suposades maneres de ser de les persones. Jaure com un gos; fer el gos; estar més content que un gos amb un os o córrer com un gos són, expressions molt corrents que encara se senten a dir. D’altres, amb més o menys mala intenció, fan referència també a persones o a llocs concrets. Passar més gana que els gossos d’Escart que veien la lluna reflectida en una bassa i s’hi tiraven pensant que era un formatge; home ros i gos pelut abans mort que conegut o de Cardós ni bon amo ni bon gos, encara que ho sigueu vós; menjagossos del Pont.. en són exemples. Després de milers i milers d’anys de bona companyonia, persones i gossos segueixen i seguiran junts al llarg del seu esdevenir mentre que, amb el temps, els científics acabaran per esbrinar com va anar la seva domesticació i altres incògnites que resten pendents de descobrir. La història de les dues espècies ha estat tan lligada que, en aquesta recerca és molt probable que acabem descobrint també aspectes dels éssers humans que encara desconeixem. Mentrestant mira i deixa’t mirar pel teu gos, et farà bé!


24 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Recerca Plus

Collada del Triador

Enric Grosche

Aquest nou apartat pretén donar a conèixer els projectes de recerca i investigació que impulsa el Parc Nacional

Caracterització dels ramats. Qualitat farratgera de les pastures, les superfícies de pastura i les ja pasturades, i càrrega ramadera. Variacions i ús de l’espai en els últims 10 anys Coordinació: Gerència de Producció i Mercats Agraris de Tragsatec Des de fa mil·lennis, la ramaderia és una activitat tradicional de primer ordre al territori Parc. Un ús que s’ha considerat, per una banda, beneficiós per a la conservació dels ecosistemes del Parc i, per una altra, de caràcter extensiu, és a dir, s’ha desenvolupat un aprofitament temporal dels pasturatges. No obstant, en els últims anys la càrrega ramadera ha disminuït de forma important, sobretot per a espècies com l’oví. Estem assistint, doncs, a un canvi en les formes d’aprofitament de les pastures. El Parc Nacional, en el seu compromís de revisar de forma periòdica la càrrega ramadera i el pla de maneig d’aquesta, tant a la zona central del Parc com a la zona perifèrica de protecció, ha encarregat un estudi en el qual s’han caracteritzat els ramats, s’ha realitzat un seguiment del seu pasturatge amb l’ajuda de collarets GPS en vaques, eqües, ovelles i cabres, s’han analitzat la qualitat farratgera, les superfícies de pastura i la càrrega ramadera, dels últims 10 anys. L’estudi ha permès conèixer les característiques de les explotacions, el maneig ramader actual i l’aprofitament de les pastures. D’altra banda, s’ha calculat el valor farratger de les comunitats pastorals, les superfícies de pastures, les ja pasturades i les càrregues ramaderes. Finalment, comparant els resultats actuals amb els obtinguts en estudis anteriors de 1996 i de 2006, es disposarà d’una informació clau per oferir noves pautes i directrius de gestió. Les conclusions més rellevants de l’estudi són: 1. Hi ha un envelliment dels ramaders, essent el grup d’edat predominant el de 51-64 anys, de mitjana. 2. Un 50% té o trobarà relleu al capdavant de l’explotació ramadera. 3. El nombre d’explotacions ecològiques supera al d’explotacions convencionals, principalment, les dedicades al boví de carn. Hi ha sectors en els quals la implantació d’explotacions ecològiques és molt baix, per la qual cosa hi ha un marge de creixement considerable. 4. La tendència de la cabana ramadera té tendència cap a una disminució important de les explotacions d’oví i menys acusada en les de caprí i equí. El nombre de explotacions de boví es manté. 5. Les infraestructures ramaderes existents no limiten l’activitat

encara que, en alguns llocs, es fa necessària la millora de mànegues de maneig, abeuradors, tancats, accessos, passos i fonts. 6. És important tenir present el gran espai compartit entre ramaderia i la fauna silvestre. Cada any són més abundants les espècies silvestres que interactuen amb el bestiar. Per aquest motiu, s’ha registrat un increment de la preocupació dels ramaders per la destrossa dels prats (senglar), l’aparició del risc d’atacs d’ossos –no detectats en les enquestes anteriors– i la possible transmissió de malalties. 7. Després de l’estudi de les comunitats pastorals, el valor farratger i l’ús de l’espai, en general, les àrees de pastures suporten menys càrrega de l’admissible. És important mantenir el pasturatge per garantir la conservació de les comunitats herbàcies, no n’hi prou amb la fauna silvestre ni amb els processos ecològics. 8. La distribució del bestiar en zones de pastures no és homogènia, fruit de la llibertat de moviment i de la dificultat que té el control del pasturatge. 9. Després de l’estudi de l’activitat apícola, s’ha observat que és compatible amb la major part dels usos, sent especialment beneficiosa en la pol·linització de moltes espècies i per aportar productes naturals (mel, pol·len, pròpoli) que contribueixen al desenvolupament rural i a la satisfacció de la demanda dels turistes. Muntanyes, animals i persones portem moltes generacions convivint junts. Els paisatges de què avui gaudim són fruit, precisament, d’aquesta interacció. En els temps de canvi que ens trobem és, doncs, el moment de donar un nou pas en el marc d’aquestes relacions, per tal que siguin al més beneficioses i respectuoses per a tots plegats. Estudis com aquest, en marquen el camí! Agraïments: A tots els que han fet possible aquest treball, especialment a la direcció i personal del Parc, els Cos d’Agents Rurals, les oficines comarcals del DARP, i els ramaders i pastors. Col·laboren: · Universitat de Lleida. Departament de Producció Vegetal i Ciències Forestals. · Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. · Departamento de Sistemas y Recursos Naturales. Universidad Politécnica de Madrid.


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 25

Recull

L’Entrevista

Sergi Balaguer

Pastors d’ovelles i vaquers, compartir i conviure a la muntanya Sílvia Coll Tècnica de turisme de l’Ajuntament de la Torre de Capdella

A principis del segle XX, la població de la vall vivia principalment de la ramaderia. El que més abundaven eren els ramats d’ovelles, i segons es documenta al llibre de Martí Boneta La Vall Fosca: els llacs de la llum, es comptaven més de 5.000 ovelles en tot el municipi. De vaques i bous també en tenien per llaurar la terra, i d’aquests se’n registraven quasi 200. Pràcticament es podia dir que n’hi havia un a cada casa. Aquesta situació ha canviat molt. A la Torre de Capdella actualment queden dos ramats grans d’ovelles, i més de 30 explotacions de vaques, la majoria de raça bruna, tot i que també se’n troben d’altres races com salers, llemosines o xaroleses. Tomàs de Jaumet d’Astell és un dels ramaders que encara té ovelles, de raça xisqueta, però també té vaques. Des de ben petit que es dedica al bestiar, primer a les vaques i després a les ovelles, que és la seva autèntica passió i la manera com es guanya la vida. Des de fa uns anys, comparteix la feina i el dia a dia amb el seu fill Joan, un dels ramaders joves que hi ha a la vall. Jordi de Sarrado està al capdavant d’una explotació de vaques a Obeix. Lo seu també és vocació, perquè de ben petit ja s’escapava sempre que podia amb els animals, i quan va ser l’hora, va triar continuar el negoci ramader de casa i fer-lo créixer. Són dos ramaders d’edats molt diferents i amb històries força allunyades, però amb moltes coses en comú. Tots dos transmeten passió i generositat, imprescindibles per fer la seva feina amb dedicació, respecte i sensibilitat cap als animals que representen el seu modus vivendi. A través d’ells coneixerem una mica més com és un pastor d’ovelles i un vaquer, sabrem una mica millor la feina que fan, i descobrirem com es veuen entre ells.

Com seria per tu un bon pastor d’ovelles/vaquer? Tomàs Una persona que quan súrtigue del corral sàpigue lo que volen fer les ovelles sense fer-les malear. Un pastor, amb un bel, ha de saber què vol fer l’ovella, si està perduda, si es rebel·la, per què salta per algun lloc per escapar-se o si busca el corder. Si ets pastor, coneixes aquests bels. De pastors aquí en queden molt pocs. Jo sóc el pastor actual que va amb tancats, que cuida les ovelles i fa cria de corders. Però de pastors per fer una girada per la muntanya o pel terme, i que sàpiguen dominar les ovelles sense que elles se te’n vaiguen, d’aquests, ja en queden pocs. De totes maneres, avui dia, la feina de pastor, d’haver de plantar davant les ovelles i mirar què fan, ja no es fa. Jordi Si ho mires des del punt de vista de producció, és la persona que treu molta rendibilitat a l’explotació. També mirat d’una altra manera, és una persona que s’hi dedica, que veu els animals cada dia, els coneix. Hi ha molts vaquers que ho són, però no coneixen ni els seus animals.


26 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Corral de Jaumet d’Astell

Sílvia Coll

Pastors d’ovelles i vaquers, compartir i conviure a la muntanya Per a tu què són les ovelles / les vaques? Tomàs De més jove no m’hi van deixar atansar gaire, a les ovelles, perquè teníem bon pastor, i mon pare hi enteneve molt, i jo em dedicava més a les vaques, però ja m’agradaven les ovelles. Quan va faltar el pare, jo ja em vaig dedicar a les ovelles. I ara són part de la meua vida i del meu dia a dia. Jordi Per a mi són la meva font d’ingressos i la meva manera de viure. Jo m’hi vaig criar de petit. Hi ha moltes imatges que tinc de quan era xic i que m’han quedat. A casa meva els meus padrins tenien vaques, i tota la vida n’he vist. Abans teníem ovelles, però jo no les vaig arribar a veure. És molt diferent la vida del pastor d’ovelles de la del vaquer? Tomàs El pastor ha de ser una persona més lleugera, perquè l’ovella sempre marxa amont. Has de tindre bona cama. I la vaca va més pels plans, per les fondalades, també puie, però no tant com l’ovella. Després de l’ovella, ja van els isards. Les cabres salvatges van més per terreny dolent. Tot i que avui dia les ovelles, quan van engegades, també es fiquen per tot arreu. Les ovelles van bastant juntes, i més si els poses esquelles, però quan s’esfuguen amb esquelles també corren més. En canvi, si no hi ha esquelles estan més tranquil·les i s’estenen més. Als pastors d’abans els agradava posar moltes esquelles per tenir-les sempre controlades. Llavors sabien si se’ls escapava algun escabotet. Ara fas servir més la vista. Jordi Molt diferent tampoc. És diferent ara, però fa 40 anys enrere no ho era tant. Tu agafaves les ovelles, les treies a pasturar pels trossos, i les tornaves a portar al corral. Les vaques

abans també les agafaves del corral i les treies a pasturar. Jo amb el meu padrí hi havia anat sempre a fer pasturar les vaques. Després d’esmorzar, les trèiem, les portàvem a un tros, les deixàvem estar allà, les vigilàvem, i quan ens semblava que es feia de nit o venia alguna tormenta, doncs cap a casa. Ara amb les vaques, com que hi ha el pastor elèctric, agafes, els tanques unes partides, i vas allà i les cuides, però ja no les mous d’aquelles partides. El fet més o menys, tal com es treballava abans, era molt similar ovelles i vaques. Volen condicions diferents, les vaques les pots lligar i tindre’n unes aquí i les altres allà. Les ovelles necessiten tot el corral, parissen més, has d’estar amb els més petits, veure si popen o no. Amb les vaques també hi has d’estar, però és diferent. La diferència més gran d’ara és que, al ser extensiu, les vaques no tornen a casa i les ovelles sí que hi tornen. A l’estiu, vaques i ovelles estan fora. Les ovelles sí que tornen en tancats que estan a les mateixes muntanyes, i les vaques, en canvi, les deixes anar més lliures. A més, a les vaques els treus el toro durant certs mesos, perquè no es puguin cobrir durant un temps, aleshores saps que els mesos de la muntanya no n’hi ha cap que et pugui parir. Abans, això no es feia. Per què hi ha hagut conflicte històric entre pastors i vaquers? Tomàs Conflicte físic no, però pugna per l’herba sí. Tothom que estima un animal vol que el seu animal vaigue fart tota la temporada. Si les ovelles xafen l’herba que han de seguir les vaques, aquell pastor no fa lo que ha de fer. Els ha donat una girada que era per a les vaques. Si les vaques se’n puien a un planell on el dia següent havia de fer una girada el pastor d’ovelles,


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 27

Pastors d’ovelles i vaquers, compartir i conviure a la muntanya i es troba que s’hi han posat les vaques, ja li han embrutat tot. Aquesta pugna sempre hi ha sigut. Jo tinc la sort que tinc ovelles i vaques, i no puc enfadar-me amb ningú. Jordi Sempre n’hi ha hagut, de conflictes entre pobles veïns, entre dos cases del mateix poble per l’aigua, les partides que es menja un i l’altre, però no té res a veure amb un conflicte entre ovelles i vaques. La ramaderia ha perdurat aquí durant molts anys amb vaques i ovelles barreades, i tot ha campat. Però al seu moment hi havia unes partides que agafaven i deien, aquestes partides perquè són més altes o més rocalloses, són per a les ovelles, que són animals més fins que poden anar per tot arreu, i d’altres més bones, per a les vaques, perquè són animals més grossos que pesen més i que tenen més volum. Qui coneix millor la muntanya el vaquer o el pastor d’ovelles? Tomàs El pastor d’ovelles. Seguissen més terreny, moltes passades les vaques no les poden fer, i en canvi, les ovelles t’ensenyen les passades per on pots passar tu, perquè si elles passen, en general tu també. A vegades es posen en llocs bastant perillosos. Un any vam haver d’avisar els bombers. Havien baixat molt i després no podien sortir. Jordi El pastor d’ovelles es coneix molt més el territori de la muntanya, perquè hi passa moltes més hores. Després, també depèn de cada pastor. Jo en vaig veure un que des de casa, tenia les ovelles a 7 o 8 km i va agafar i li va dir al gos que anés a buscar-les i el gos se n’hi va anar, va agafar tot el ramat i el va portar. Qui creus que té una relació més estreta amb els animals, el pastor d’ovelles o el vaquer? Tomàs Tu has de conèixer l’animal, sigui vaca o sigui ovella. Sempre

que t’hagis de mirar un animal no ho has de fer mai pel darrere. L’has de mirar els ulls, sigui l’animal que sigui. On posa els ulls, hi té el cap, la idea. Si està tranquil menjant no et cal mirar res. Jordi Depèn de cadascú. Les meves vaques les conec totes i sé fins i tot els parts que ha tingut cadascuna. Al final, això depèn del temps que hi passes. Com es diferencia el maneig de les ovelles i el de les vaques? Tomàs La vaca la pots deixar més engegada, al ser més valenta, té més defenses. Quan són a la muntanya a l’estiu, s’hi va una vegada a la setmana a portar sal, o si veus que hi ha els volters, vas a veure que tot estigui bé. A les ovelles, hi has d’anar matí i tarda, les has de controlar més, caminen més i els has de donar la girada. Seguirien tot Filià si no hi anessis. Ho seguirien tot. A l’estiu mengen més a primera hora del matí o última de la tarda. Durant el dia, com que fa calor, van emmurriades. Amb la murriada, les ovelles es provoquen corrents d’aire. S’ajunten amb el cap a baix per no deixar entrar el sol, i per sota fan que hi hagi corrent d’aire. I tu només has de fer l’encarada, perquè a la nit quan facin l’última pescuda, les encaris cap a on vols que vagin. No van al corral, van pel cap de tot de la muntanya d’Aguiró. La vaca, en canvi, planta una estona en un serrat i canvia de lloc. Jordi Amb les vaques una vegada les tens al corral, no has de fer tantes tries. Les ovelles, en canvi, les has de separar: les ovelles que estan a punt de parir en un lloc soles; les que ja tenen els corderets, en un altre lloc, perquè puguin popar, i el baciu, l’ovella que no cria, en un altre corral, perquè segurament la fas anar a péixer en una roureda, perquè no li donaràs el menjar bo quan n’hi ha d’altres que estan criant. Sarrado d’Obeix

Sílvia Coll


28 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici 1

[El llop és l’animal més perillós que hi ha. Treballa en manada, un de sol és estrany. Van 3 o 4 femelles i un mascle. Acorralen l‘animal i el fan despenyar-se.]

Pastors d’ovelles i vaquers, compartir i conviure a la muntanya El maneig és diferent. Les vaques les tens totes en grup i pots tindre diferents lots, però en el maneig hi ha una mica més de feina amb les ovelles. Amb les vaques de llet sí que hi ha molta més feina que amb les de carn. Jo en vaig tindre al principi, perquè era el que teníem a casa. Les de llet estaven al corral, cada dia les havies de portar a fora, netejar el corral i munyir. Era una roda que havies de fer cada dia. La vaca de llet, si era eixuta, a partir dels 7 mesos que estava embarassada i fins als 9, sí que podia anar a la muntanya. La vaca de llet la tenies molt controlada a casa, perquè la veies cada dia, veies quan es turie, ho veies tot. I aleshores t’ho apuntaves, i sabies quan havia de parir. Poden pasturar juntes les vaques i les ovelles? I les eqües? Tomàs Aquestes ovelles i vaques que tenim ara estan acostumades a viure juntes. Amb l’equa no, és un animal diferent. Fa algunes coces. A natres ens ha matat vedells. I també acacen les ovelles. Un vedell acaçarà una ovella per jugar, però les eqües no. Han d’anar soles. Aquí dalt vaques i ovelles sempre han anat juntes. Jordi Sí, vaques i ovelles, sí. Les eqües a vegades, depèn de quines, més que res els mascles, poden acaçar algun vedell i fer alguna tampanada a una vaca... Són animals més forts. Mengen la mateixa herba vaca i ovella? Mosseguen igual? Tomàs L’ovella mossega més ràpid. La vaca va més pausada. Tot animal que no és molt caminador arrasa bastant. Jordi Tots busquen la més bona, la més fina. El problema de l’ovella és que una sola no et fa mal de res, però en una muntanya, si hi ha 2.000 ovelles, si després hi passa una vaca, no troba res. Les vaques i les ovelles estan més o menys distribuïdes, unes en un lloc i les altres en un altre. En realitat a la nostra muntanya acaben triant el lloc i no tant l’herba. Els pastors d’ovelles diuen que els vaquers són senyors… Tomàs Jo sempre he tingut vaques i no he sigut senyor, i quan he tingut ovelles, tampoc no he sigut senyor. No ho he sentit a dir. No crec que sigui veritat, perquè tothom havia de treballar tant si tenia vaques com si tenia ovelles, si en volia treure alguna cosa. Jordi Sentir sí, que ho he sentit. Jo sempre he dit el mateix, si teniu ovelles i no teniu vaques és perquè voleu vosaltres. Cadascú pot triar. Jo vaig triar tindre vaques, i m’hi dedico tot el dia. Dedicaria el mateix temps a les ovelles si en tingués. El pastor d’ovelles/el vaquer neix o es fa? Tomàs Poden ser les dues coses. Però si un és pastor, ho porta a dintre des de xic. A un se li desenvoluparà més que a un altre. Jo mateix, de xic, no caminava, que amb un aixartell ja cavava davant de casa. Mon padrí deia: aquest nen remenarà tot casa Jaumet. I per mala sort, ho va endevinar.

Jordi Jo crec que més aviat es fa. Lo que sí que és cert és que si de xic ja ho vius, és més fàcil que t’agradi i ho aprenguis. Jo, quan tenia 5 anys ja anava darrere les vaques a aviar-les. Acabava d’esmorzar, i amb mon padrí, agafàvem la brena i cap al tros, i allà fèiem bastons, anàvem a plegar moixarrons, passàvem tot el dia per allà. Tota aquesta experiència t’aporta coses, veus situacions, que després de més gran et tornes a trobar, i quan et trobes amb algun problema, penses, a veure si serà això. I veus que realment és així. Veus que s’aprèn amb el temps. Però t’ha d’agradar. La transhumància a la vall està a punt de desaparèixer? Tomàs Mentre hi hagi aquesta generació, no ho crec, però tenim un problema molt a prop i molt imminent, que és el llop. Tenim l’os pels voltants, però em fa més por el llop, perquè és molt sanguinari. Més que estar en perill la transhumància, serà la fauna salvatge que la farà malbé. Un llop et pot atacar a l’hora que vulguis del dia, i pot atacar a una punta del ramat i tu ser a l’altra. Jordi Crec que no es perdrà. A l’estiu els animals a casa et sobren. Si els pots portar a la muntanya, saps que allà mengen verd i estan bé. I tu a casa pots arroplegar la producció per passar l’hivern. Una altra cosa és la fauna salvatge. S’ha de valorar com evolucionarà, perquè és cert que fa 20 anys enrere era un tema que no preocupava a la pagesia per deixar estar els animals amb extensiu, i a partir d’ara es veurà què passa. Em preocupa la fauna reintroduïda, els ossos, els llops, els volters també. Tota la fauna reintroduïda que en el seu moment els nostres padrins van fer desaparèixer, perquè anava malament. Hem passat uns anys de glòria, però ara tornem a tenir una situació que no sabem com es gestionarà ni com sortirà. I el llop és l’animal més perillós que hi ha. Treballa en manada, un de sol és estrany. Van 3 o 4 femelles i un mascle. Acorralen l‘animal i el fan despenyar-se. Creus que per ser ramader és imprescindible que t’agradi? Tomàs T’ha d’agradar. Totes les feines que facis t’han agradar per fer-les bé. Sempre veus un detall més a perfeccionar, sempre aprendràs coses que els mateixos animals t’ensenyen. Vas agafant experiència. Jordi Sí, t’ha d’agradar. Jo amb 12 anys me n’anava als Obacs sol a arreglar fils. Recordo que el meu pare em deixava un tros de drap vermell i un de blanc, perquè no hi havia mòbils. Em deia, a l’hora de dinar sigues allà en aquella font i si poses el drap blanc, vol dir que cap problema, i si poses el vermell, vol dir que passa alguna cosa. Aleshores vindré. Jo me n’anava a la font a dinar i esteneva el drap blanc. Aleshores el meu pare, amb les ulleres em mirava i si veia el drap blanc, tot estava bé. La feina es pot fer, però si no t’agrada no la faràs bé. I encara que t’agradi la feina, la pots fer bé, però depèn de les anyades econòmicament pot ser que no et surti bé. És una feina on vas molt ajustat. Tens moltes condicions que et marquen, el clima, si pedrega, plou, la sequera, la maquinària...


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 29

Prats d’Astell

Sílvia Coll

Pastors d’ovelles i vaquers, compartir i conviure a la muntanya Com penses que la gent valora la teva feina? Tomàs No sé si la poden valorar gaire, perquè com que no la saben fer o no la fan... Ells diuen: Tu rai! Com que tens ovelles, ja vius bé. Jordi Em sembla que la feina de la pagesia és poc valorada, perquè la gent diuen: aquest d’aquí només fa que continuar a casa, ho té molt fàcil. I realment hi ha pagesos que potser no hi inverteixen tant temps, però llavors tampoc no coneixen ni els seus animals. Per mi, una persona que no coneix els seus animals, no és pagès. En general no trobo que sigui una feina gaire ben valorada. Ni tampoc gaire coneguda. Gent que puja a la residència-casa de pagès o gent amb qui hem agafat confiança, i els ho hem explicat, quan veuen tot el que fas, es queden sorpresos.

Per què et vas fer pastor/vaquer? Tomàs Perquè a casa hi ha hagut sempre ovelles, i m’agradaven. Potser hauria canviat de raça quan era jove, per provar. Però ara m’adono que com la raça xisqueta per aquí no n’hi ha de millor. Muntar un ramat costa tota la vida d’una persona. L’animal, quan es cria en una zona, té el seu hàbitat, autodefenses, quan naixen són més valents, i si agafes altres races, no porten les mateixes defenses. És difícil. Jordi Jo m’hi vaig dedicar perquè tota la vida havíem tingut vaques, en teníem una vintena de llet, i 10 o 12 de carn. Treballar a casa m’agradava i m’agradava estar a la muntanya. Aleshores vam fer els apartaments de turisme rural, i va ser qüestió de plantejar-me què feia. I com que la feina

m’agradava, vaig posar-m’hi. Però hi va haver un moment en què els apartaments rurals tiraven menys i també ens vam haver de treure les vaques de llet. Aleshores va ser quan vaig dedicar-me totalment a les vaques de carn. Què representen per a tu les muntanyes? Tomàs De les muntanyes et diré dos coses... Veure la muntanya és la meva vida. De l’habitació, lo primer que faig és mirar la muntanya. Si hi ha broma, no la puc veure. Has de comptar que jo des del llit veig l’estrella polar, lo tossal de Calma, i cap a damont. El dia que em falli això, s’haurà acabat tot. I les muntanyes, per als animals són la nostra salvació. La part bona que tenim són els dos o tres mesos que podem anar a la muntanya. A l’Urgell no ho tenen. La muntanya és la salvació per a l’estiu, però també una mica d’engany. A vegades deixem animals a casa, van pels trossos i diem que no hi troben res, però després són més valents i estan més grassos. Aquests trossos no són bons com els de l’Urgell, però han estat conreats, hi hem posat fems i hi ha més minerals. A la muntanya l’aigua corre més i l’herba no és tan bona. Jordi Per mi les muntanyes són el lloc on portem els animals, però també és un lloc que hauríem de cuidar una mica més, com es feia abans. Les muntanyes són un terreny molt important, que s’està emboscant a marxes forçades. Quan hi havia tanta gent als pobles, a la capella de Coll, per exemple, la gent del poble d’Obeix, agafaven i deien, d’aquesta partida de terreny d’aquí, es pot tallar tota per llenya. Anaven allà les cases que eren més pobres i tenien poca llenya, i la tallaven i se l’emportaven cap a casa. Es feia un bon manteniment de les muntanyes, es veien boniques i netes.


30 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

[Tomàs i Jordi es miren cada dia les muntanyes de la Vall Fosca, i en veuen fins i tot els canvis més imperceptibles. Ells ens avisen de la importància de cuidar-les, perquè és part de la seva feina.]

Pastors d’ovelles i vaquers, compartir i conviure a la muntanya Quan era petit, i anava als Obacs, m’asseia i des d’allà veia perfectament el dibuix dels trossos, i ara vaig a la mateixa zona i no veig res, un bosc, esbarzerars. I penses que en pocs anys ha canviat molt. Abans a pobles com Obeix potser hi havia 20 cases que vivien de la terra, i ara hi ha una casa que treballs de viure-hi i que sola no arriba a tot arreu. Després de parlar amb Tomàs i Jordi, ens queden clares moltes coses, però sobretot dues de molt importants. La primera és que per ser un bon vaquer/pastor d’ovelles, és necessari que t’agradi la feina i dedicar-hi temps. Els plats més bons volen temps i dedicació, el xup-xup de l’olla al foc com ho feien les padrines és imprescindible. Amb el bestiar passa el mateix, el xup-xup, l’estar-hi cada dia, conèixer els animals, saber si avui els passa alguna cosa o si aquella està

a punt de parir, és clau per ser un bon ramader, i afrontar situacions, sovint complicacions, que es presenten en el dia dia. Aquesta experiència amb el temps esdevé saviesa. Una saviesa que en aquest cas, Tomàs i Jordi poden transmetre, i potser haurien de tindre l’obligació de fer-ho, però entre tots també ens hauríem d’esforçar perquè ells no perdin l’energia i les ganes de deixar el seu llegat. La segona és, sense cap mena de dubte, la importància de mantenir la nostra muntanya. Tomàs i Jordi es miren cada dia les muntanyes de la Vall Fosca, i en veuen fins i tot els canvis més imperceptibles. Ells ens avisen de la importància de cuidar-les, perquè és part de la seva feina. Però si la ramaderia no viu millors moments, els principals garants de la bona salut de la muntanya desapareixeran. Ha arribat potser el moment que tots ens arremanguem?

Fabien Frouin


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 31

Noticiari Cap a la Destinació Turística i Reserva Starlight En col·laboració amb el Servei d’Educació Ambiental, de la Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural, i el Servei de Prevenció i Control de la Contaminació Acústica i Lumínica, de la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic, estem impulsant la candidatura de Reserva i Destí Turístic Starlight, així com un Pla específic de mesures com a Zona Especial de Protecció de la Qualitat Acústica (ZEPQA) i punt de referència. En el web es pot trobar publicat el document de retorn a les propostes recollides del procés de participació ciutadana desenvolupat durant aquest hivern i primavera. Totes les propostes han estat valorades per a la seva incorporació en el Pla d’acció. Les 184 propostes resultants del procés s’han agrupat temàticament en 85 accions, de les quals un gran percentatge s’han acceptat. També s’han dut a terme sessions tècniques amb alcaldes, regidors i tècnics dels diferents ajuntaments. S’ha completat l’inventari i la caracterització de les instal·lacions d’enllumenat exterior de tots els equipaments i les infraestructures de l’interior del Parc i de la zona perifèrica (refugis, preses, estacions d’esquí...), així com també de l’enllumenat públic dels nuclis de població més propers. Les mesures de brillantor del cel que s’han fet han donat valors molt bons o excel·lents a la majoria de la superfície mesurada, tot i que en algunes poblacions la qualitat baixa. El darrer pas ha estat passar la corresponent auditoria, els dies 18 i 19 de juny, que ens ha de certificar, definitivament, com un destí d’astroturisme als Pirineus, de primera magnitud.

Vistes nocturnes des d’Amitges

TES

Consolidació del nombre de visitants El nombre de visitants que han accedit al Parc Nacional durant l’any 2017 ha superat les 560.000 persones. Com ja és tendència, any rere any, el nombre de visitants es distribueix de forma poc uniforme al llarg de l’any, i es registren forts pics durant els períodes de Pasqua i els mesos d’estiu. Des del vessant didàctic i educatiu, s’han realitzat quasi un centenar d’itineraris de natura, acompanyats pels guies-interpretadors del Parc, amb més de 1.400 persones ateses. Destacar també el miler de nens i nenes de centres d’ensenyament, de les quatre comarques de l’àmbit del Parc (Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Val d’Aran) que han participat en alguna de les activitats programades d’educació i interpretació ambiental. Participació en el festival Pyrenades En el marc d’aquest festival, plenament consolidat del territori pirinenc, la directora del Parc va oferir una xerrada on va desgranar els reptes i funcions del Parc, que té com a gran finalitat la conservació. El Festival Pyrenades, que se celebra al PyrenMuseu de Salardú, té com a objectiu posar en relleu el Pirineisme a partir d’activitats, per a petits i grans. Ja fa vuit primaveres que aquest ofereix una trentena d’activitats gratuïtes que integren l’esport de muntanya amb el debat i coneixement d’aquest entorn, seguint l’essència pirineista. Enguany, el nombre de participants ha superat el miler.


23 2 · e l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i

Noticiari 10è Concurs de Dibuix Naturalista El dijous 19 d’abril es va resoldre el X Concurs de Dibuix Naturalista, i es van triar les obres guanyadores d’entre els 633 dibuixos presentats per 26 escoles. Els treballs guanyadors, així com una mostra de les obres participants, es podran veure properament en exposicions itinerants a les Cases del Parc. Des del Parc es vol donar les gràcies a més dels 600 alumnes participants i als mestres que els han coordinat, alhora que vol transmetre l’enhorabona als guanyadors. Celebració del Ple de Patronat El passat 27 d’abril va tenir lloc una nova reunió, i en van quaranta, del Ple del Patronat, a la Casa d’Espot. El Patronat és l’òrgan de govern en què es troben representades les diferents administracions i entitats, i que té com a missió vetllar pel bon funcionament del Parc. En aquesta sessió es van tractar temes com l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya 2030, la memòria d’actuacions, el programa d’enguany i les propostes d’accions del projecte Starlight, entre altres. Auditoria de seguiment de la Q de Qualitat El 3 de maig va tenir lloc l’auditoria de seguiment, a Espot, i que s’ha superat amb una nota excel·lent: 9,375. Es van proposar 4 possibles millores i no hi va haver cap no conformitat. Aquesta norma de qualitat especifica les actuacions i les condicions necessàries que han tenir els serveis que es donen als visitants del Parc, així com els elements de millora en l’organització interna, per fer més eficient el treball del personal i continuar millorant l’atenció als usuaris. Aquest distintiu constitueix una aportació molt positiva per al sector turístic que sap que el Parc disposa d’una qualitat i d’una eficàcia reconeguda en els seus serveis. Celebració del Dia Europeu dels Parcs Durant els mesos de maig i juny, es van realitzar diverses activitats amb motiu d’aquesta diada que recorda la creació dels primers parcs nacionals europeus, a Suècia, el 24 de maig de 1909. Prop de 350 nenes i nens de les comarques veïnes han realitzat diversos itineraris interpretatius i activi-

Telefèric d’Estany Gento

Ajuntament de la Torre de Capdella

tats educatives, per algunes de les zona més representatives del Parc Nacional, com el planell d’Aigüestortes, l’estany Llong, la cascada de Ratera i l’estany de Sant Maurici. També des de l’Ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua, al poble de Llessui, s’ha organitzat l’activitat ”L’Àssua i els seus amics”, per als 25 alumnes i mestres de P3 de l’escola de Sort. Participació a l’ESPARC 2018 El Parque Nacional de los Picos de Europa va acollir, a finals de maig, un nou congrés de l’ESPARC, sota el lema “Passat, present i futur de les àrees protegides.” Es van desenvolupar 5 tallers amb l’objectiu de potenciar les relacions entre els espais naturals protegits de l’Estat espanyol i d’altres, mitjançant una cooperació més intensa en el desenvolupament de projectes en comú. Salut i àrees protegides, patrimoni cultural immaterial, espais protegits i dinamització socioeconòmica del territori, reptes del canvi climàtic, avaluació dels hàbitats i les espècies d’interès i, finalment, models, fórmules i eines per millorar la implicació social i la custòdia de les zones protegides, foren algunes de les prioritats treballades per tal de millorar la planificació i la gestió. Una nova exposició s’endinsa en el llegat prehistòric Fa uns dies es va inaugurar, a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, una segona exposició sobre el llegat prehistòric d’aquesta àrea de muntanya. “Muntanyes a la Prehistòria. L’arqueologia al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici” pretén apropar a la ciutadania els resultats inèdits d’una investigació duta a terme pel Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Així, en contra del que es pensava fins ara, s’ha demostrat que aquest territori ha estat poblat des de fa 10.000 anys, com a mínim. L’exposició, que recorre diverses etapes de la prehistòria del Parc, a partir de fotografies dels jaciments i material arqueològic original, es podrà visitar durant tot l’estiu en diferents localitats com Esterri d’Àneu, Espot, Boí i Lleida.

Jurat del concurs de dibuix

Arxiu del Parc


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 33

Noticiari

Joves ràngers ribagorçans

Arxiu del Parc

Inici de la temporada del Bus del Parc Des del dia 21 de juny i fins al 30 de setembre, el Bus del Parc començarà el seu servei des d’Espot i des de Boí. Donarà la volta al Parc, per la Val d’Aran, connectant aquestes dues poblacions. També hi ha la possibilitat, en una de les seves freqüències, d’arribar fins a Sort. Amb sortides matí i tarda, esdevé una bona eina de mobilitat perquè el visitant pugui planificar recorreguts i travesses dins del Parc sense el risc de no poder tornar al punt d’origen. El Bus també contribueix a millorar les comunicacions per carretera de la població del territori, afegint una nova possibilitat de transport públic, que es consolida any rere any, al voltant dels 4.000 usuaris. Nova agenda d’activitats d’estiu El Parc Nacional ha publicat el nou programa d’activitats que abasta els mesos de juliol, agost i setembre d’enguany. Una agenda detallada on podreu trobar una àmplia oferta d’activitats i sortides interpretatives dirigides per guies interpretadors del Parc. Trobarem tant les propostes organitzades directament des del Parc com des de les empreses col·laboradores integrades a l’Associació de Guies Interpretadors. El programa es complementa amb exposicions, cursos de formació i jornades, voluntariat ambiental i visites complementàries a altres equipaments del territori Parc, com centres de fauna, ecomuseus i conjunts romànics. Una oportunitat de descobrir els valors patrimonials del país, amb professionals del sector, pas a pas. Fem camí cap a la Reserva de la Biosfera El Parc esta iniciant els tràmits per a convertir-se en una nova Reserva de la Biosfera, uns espais protegits i reconeguts com a tals pel Programa MAB de la UNESCO. Ser Reserva de la biosfera és pujar un esglaó més en la protecció del territori i donar un pas cap a la integració harmònica dels habitants del territori amb la natura que els envolta. A Catalunya hi ha, actualment, dues reserves (Montseny i Terres de l’Ebre) que formen part de les 48 que hi ha a l’Estat espanyol. Esperem que ben aviat es pugui celebrar la incorporació d’una nova reserva a Catalunya: la nostra.

Festival Pyrenades

Arxiu del Parc

Mirall energètic Des del 2005, tenim implantat un sistema de gestió ambiental. Un dels seus objectius és ser conscient de la necessitat de fer un ús sostenible dels recursos energètics i naturals així com la necessitat de reduir, al màxim, els consums i els residus que es generen. De forma periòdica, es van publicant els miralls energètics dels diferents equipaments del Parc, on es pot consultar la despesa energètica al llarg dels darrers anys així com avaluar com treballar per aconseguir un ús més sostenible. En concret, aquest anys s’ha reduït, considerablement la despesa de paper, així com la d’energia elèctrica i el consum d’aigua. Projecte LIFE+ Limno Pirineus Darrer any de funcionament del projecte, coordinat pel Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) i amb participació d’experts de la Universitat de Barcelona. L’any passat es va treballar en les següents línies: la redacció del protocol de restauració de les molleres de la Font Grossa, el projecte de restauració hidrològica de les torberes de Trescuro, l’eliminació de salmònids en estanys i rius d’alta muntanya, o el control i l’eradicació de poblacions de Phoxinus sp. Per últim, l’exposició itinerant del projecte va visitar les cases del Parc d’Espot i Boí, per donar a conèixer l’estat dels ecosistemes aquàtics i la problemàtica de les espècies invasores. Línia d’ajuts al territori La resolució definitiva de les subvencions destinades al territori Parc, en el marc del Programa de desenvolupament rural de Catalunya (2014-2020), es troba en la darrera fase de concessió. El pressupost disponible s’ha situat a l’entorn dels 700.000€ i s’hi han presentat 14 entitats locals, 28 empreses i autònoms, 9 associacions, entitats i agrupacions sense afany de lucre i 4 privats. En total 55 peticions, de les quals s’ha atorgat ajuts a un 70% dels presentats, que seran destinats, preferentment, a l’arranjament de camins i àrees per promoure el senderisme i l’educació ambiental, al projecte Camins Vius, a infraestructures ramaderes i a altres activitats educatives.


34 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

flora coneguem el parc

Coprinus niveus

Gerard Giménez

Tot s’aprofita

Panaeolus semiovatus

Arxiu del Parc

Gerard Giménez Els fongs s’alimenten de matèria orgànica, de manera més semblant al que fem els animals que no pas a les plantes (que són verdes, fan la fotosíntesi i així fabriquen els seus propis sucres). Aquesta matèria orgànica pot absorbir-se directament d’un altre ésser viu, com és el cas dels fongs paràsits d’animals o plantes (alguns poden esdevenir plagues terribles per als cultius); però també hi ha fongs que són comensals o bé que estableixen relacions de simbiosi amb altres espècies de vegetals (com el rovelló amb les arrels dels pins). Més habitualment, els fongs s’alimenten de matèria orgànica en descomposició: l’humus del terra, el tronc mort d’un arbre, les fulles seques caigudes... Cada espècie de fong s’especialitza en un determinat tipus de vida i aprofita els recursos de manera diferent. Una font inesgotable de matèria orgànica aprofitable que es troba a la natura són les tifes de vaca o de cavall (les d’ovella o altres animals també, però en ser més petites els fongs que hi poden viure també són menys vistosos). Tot un seguit d’espècies d’animals, plantes i fongs viuen (de manera més o menys estricta) lligats a l’existència dels excrements dels animals, d’on treuen l’aliment necessari per a poder créixer i prosperar. Entre els fongs que viuen als fems del bestiar podríem destacar el gènere Coprinus, dins del qual hi ha nombrosos representants d’aquest estil de vida anomenat copròfil (copro: excrement + filia: afició). Aquest gènere té uns bolets prou aparents que pateixen un fenomen anomenat deliqüescència: a mesura que madu-

ren, el cap del bolet absorbeix la humitat de l’aire i es va dissolent i liquant-se, reduint-se fins arribar a esdevenir una pasta negra, com tinta. Un bolet bastant conegut d’aquest gènere és el Coprinus comatus (el bolet de tinta) que és un comestible apreciat mentre és jove i encara no ha començat el procés d’ennegriment. El bolet de tinta no és una espècie copròfila, però sol viure en prats i vores de camins poc o molt ruderals i ben adobats (rics en nitrogen). Molts dels fongs que viuen als excrements pertanyen al grup dels ascomicets, amb cossos fructífers petits i sense la típica forma de bolet que tots coneixem: Ascobolus, Pilobolus, Pilaria, Podospora... són noms que podeu buscar a google per veure imatges de macrofotografia de petits fongs que viuen també als cagallons d’ovella o senglar. També hi ha altres gèneres de basidiomicets que fan bolets prou aparents, com per cridar l’atenció del naturalista amateur: són fàcils de trobar els Panaeolus, entre els quals P.semiovatus seria un dels bolets més comuns i grans que trobaríem sobre les tifes de vaca. Es diferencia dels Coprinus més robustos per la presència d’un anell al peu i per la manca de deliqüescència. Altres espècies, amb petits bolets de la mida de les carreretes, també poden viure sobre els fems dels herbívors o en terrenys ben abonats: Stropharia, Psilocybe o altres Panaeolus més petits... La majoria d’aquestes espècies són tòxiques. Algunes contenen psilocibina, una substància química amb propietats al·lucinògenes que darrerament ha ampliat els horitzons dels “caçadors de bolets”.


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 35

fauna coneguem el parc

Cabra pirinenca

Moni Balagué. Girola SCP

La cabra pirinenca, jardineria sostenible! Maria Pou Biòloga Potser en alguna de les excursions que heu fet pels Pirineus heu pogut observar algun ramat de cabres que us miren encuriosides mentre aneu fent camí. Aquestes observadores curioses de mida mitjana, amb banyes potents, dirigides cap enrere i cap a fora en els mascles i en forma d’arc en les femelles, i el pèl llarg i abundant, són les cabres de la raça Pirinenca. Tenen el pèl negre amb algunes zones blanques com la part baixa de les potes, la panxa, sota la cua, una part de les orelles, dues línies a la cara i una taca a la galta, que la fan molt fàcil de reconèixer. Els seus “rebesavis” provenen de la cabra primitiva centreeuropea, la Capra aegagrus, de la qual van sorgir moltes de les races ibèriques actuals i és “cosina” de la cabra Poitevine francesa, la Thuringian alemana i les Toggenburg i Valais suïsses. Abans es podia trobar en totes les àrees de muntanya del nord peninsular, però, en l’actualitat, es troba relegada als Pirineus, principalment aragonès, d’on va venir el primer escamot cap a una explotació del Pallars Sobirà, concretament a València d’Àneu. El cens d’aquest oví ha anat baixant de forma alarmant durant els últims anys , però la feina duta a terme per l’associació aragonesa ARACRAPI, que vetlla per la seva conservació i reintroducció, ha fet que l’any 2017 hi hagués un cens de 212 mascles i 2.263 femelles, repartits en 33 explotacions entre Aragó, Navarra, Castella Lleó i Catalunya.

Es considera una raça mixta, apta per a la producció de carn, els apreciats cabrits que es mengen principalment per Nadal, i llet. En la gran majoria d’explotacions de l’Aragó només s’explota la seva capacitat càrnica, però aquesta explotació del Pallars Sobirà ha incorporat també la seva aptitud làctia. Tot i la poca quantitat de llet que produeixen, si es compara amb altres races com l’Alpina, la seva qualitat és molt superior degut a un contingut en proteïnes i greix molt més elevat i que donen uns formatges i productes làctics derivats molt i molt apreciats. També serveix per a obtenir mascles capats, els anomenats crestons, que s’utilitzen com a guies dels ramats d’ovelles, molt apreciats antigament quan es feien les grans transhumàncies i que, en l’actualitat, encara es consideren unes eines molt valorades per a la gestió dels ramats d’ovins. Si les mireu bé podreu veure que estan molt ben adaptades al medi, presenten una gran rusticitat, i desenvolupen a la perfecció la seva feina: netejar el territori de males herbes i arbustos;... mentre elles es van alimentant van mantenint les muntanyes “netes” de la forma més sostenible i respectuosa possible. Així, si en les vostres passejades pels Pirineus us trobeu amb aquestes simpàtiques jardineres i la seva pastora o pastor, podeu atansar-vos i agrair-los la seva tasca en la conservació i gestió de l’espai.


36 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules

Paraules de pastor!

Els últims de la Vall

Mercè Monsonís

Josepmaria Rispa Geògraf

Quan un no és fill de pastor, de vaquer, de craber, d’equaser, de gorrinaire o de traginer d’animal domesticat, costa una bella miqueta saber trobar el punt i la lletra del que és la ramaderia, en general, i l’alta muntanya, en particular. Els mitjans de comunicació, sovint urbanitzats, quan parlen d’una de les activitats econòmiques més ancestrals de les nostres vides, acostumen a recórrer a situacions o a interpretacions poc enteses, pel maleït costum de voler ser mediàtiques. S’allunyen, així, de la realitat social, econòmica i ambiental d’una de les necessitats existencials més preuades de la capriciosa contemporaneïtat: el retrobament amb els nostres orígens. Maleïdes contradiccions! La nostra relació amb la natura ens ha portat a evocar, genèticament i culturalment, l’imperiós sentiment de recuperar, de reviure, de transmetre les vivències de generacions i generacions que han modelat la nostra forma de ser i de fer actual. No ens enganyem, però! Rere el pensament, suposadament racional, de cadascun de nosaltres, hi ha l’animal, primitivament instintiu. Primer salvatge; després, domesticat! Cada pas que fem, per qualsevol dels camins i de les muntanyes que decoren nostra vida quotidiana, és un avenç ben parit entre la humanitat i el passat més animal, entès aquest darrer terme com les restes fòssils del que fórem, abans de l’expansió neoliberal del nostre cervell. Per això, la carn de bèstia viva ens continua apassionant a algunes persones i sorprenent a d’altres. El relat d’avui, però, no va d’aquestes disquisicions filosòfiques sinó de tot el conjunt de paraules que hem anat construint al llarg dels segles i dels mil·lennis al voltant de les relacions de competència, d’explotació i, més recentment, de protecció i de respecte envers els animals domèstics i salvatges. De fet, tots som animals, no? Termes com ara Comallobatera, el pas de l’Osso, el forat

del Moixó o el curiós topònim de la Vall Fosca, barranc de Gatopelado (tal qual ho llegiu) ens evoquen a aquests primers temps en què totes les espècies competíem per sobreviure, animals i persones. A garrotada pura! Avui ens voldríem centrar, però, en aquells mots que van néixer a partir de la domesticació i la posterior explotació d’alguns d’aquests animals. Una activitat humana coneguda, després de centúries, amb el nom de ramaderia. Som-hi, bèsties del món! Fixeu-vos que, en algunes cartografies, apareixen mots com montanyó o montanyeta, que per la seva grafia podríeu pensar que estan mal escrites... Donques, no! Aquests topònims parlen de muntanyes on els pastius són excel·lents, coincidint amb substrats rocosos més indulgents que els granítics, és a dir, amb pastures en modelats calcaris, on la diversitat vegetal del péixer es fa més agraïda. Prova d’això en són els propis animals que hi acudissen engormandits! Alguns exemples magnífics del corpus toponímic els trobem en el Montanyó de Llacs, el barranc de la Montanyeta d’Erill o la collada del Mont. Sempre escrit amb o; mai, amb u! Pleta i pletiu! Què els diferencia més enllà del ball lèxic de vocals? Pleta és el lloc o el tancat on es recollien els animals que navegaven per la muntanya, per a protegir-los, principalment, d’ossos i de llops. Sovint tenen qualificatius transparents com Pletamala, Pletaxica o Pletanegra, en funció de la ubicació, de la mida o del color del terra, aquest últim, per exemple, degut a l’abundància d’excrements. La pena de tot plegat és que la pletanegra d’ahir és la pletamorta, d’avui, per la seua desolació escatològica.


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 37

l’essència de les paraules

[La petjada cultural dels animals en els escenaris patrimonials de les muntanyes és, doncs, tan profund que mereix un esforç de reconeixement i, per tant, de protecció i de conservació envers les societats presents i futures.]

Paraules de pastor! I els pletius, què dimontri devien ser? El mateix que les pletes, però, encara més naturals. Zones a l’entorn de bons pasturatges on s’apletiuaven els animals, a la nit, aprofitant la morfologia acollidora del país. Espais naturals, protegits de les dificultats inherents a l’alta muntanya pirinenca. I una particularitat del terme pletiu: la pronunciació més freqüent, oïda al poble de Taüll, és la de pitiu. Què en són de riques les societats humanes que conserven diverses paraules amb una mateix significat! Una altra parella de ball ramadera, força interessant, són els emprius i les comes d’amitges. Què ens amaguen aquests dos topònims tan distants d’escriptura però tan propers de semàntica? Solidaritat i sostenibilitat poden semblar paraules d’orígens recents, però, des de fa generacions, formen part del full de ruta dels ramaders de muntanya. Sense la seua aplicació, l’explotació de les pastures dels ports pirinencs no hauria estat possible. Per tant, més enllà de l’existència d’un refugi de muntanya, conegut com Amitges, o d’una etapa de la Vuelta, que acabi en un famós empriu (com el de Cerler) eren i són territoris aprofitats per més d’un ramader, per més d’un poble, de forma pactada, segons l’època fèrtil de l’any. L’aprofitament comunal de les pastures d’una vall és una altra de les reminiscències intel·ligents que determina el rigor de l’alta muntanya pirinenca, per tal de treure el màxim profit econòmic del país. Recordeu, pel costat contrari, aquella dita que diu: “qui va llogar l’hivern, mai hi va perdre quartos.” I què me’n dieu de les bordes i les cabanes. Quina d’aquestes construccions ramaderes és més corrent i eficient? Sense cap mena de dubte, totes dues! Les bordes de muntanya d’abans eren les segones residències d’avui, amb una substancial diferència: les primeres esdevenien durant una part del cicle ramader veritables pobles, folls de feina, on les persones i les bèsties gaudien de la fortuna de les muntanyes d’herba mentre que les bordes del present o segones residències, representen l’altra follia de les pulsacions turístiques que, en moltes valls, enriqueixen la vida pirinenca. I les cabanes, què? Eren l’expressió mínima de la supervivència de l’element humà enmig de l’element animal i físic d’una natura implacable. Els corrals, les pletes i els pletius oferien més garanties de supervivència que les humils i senzilles cabanes on malvivien els pastors més estoics. Porca misèria! Orris amunt, orris avall, aquest nou terme –orri– s’utilitza a l’imaginari toponímic muntanyenc. Per a què? Avui en dia, els espais de producció i de transformació s’aixequen, majoritàriament, en medis urbanitzats, però, no fa gaires dècades, als pobles i a les muntanyes dels pobles, existien espais de producció i de transformació de matèries primeres tan essencials com, per exemple, la llet. N’eren exemples abundosos, els llocs coneguts com a orris o el seu diminutiu orriets, on trobàvem munyidors i bergassos, unes autèntiques fàbriques de formatges en plena natura. És un mot freqüent a les

muntanyes ramaderes i, ara també, a les estacions d’esquí, donant noms a cafeteries alpines. Un topònim present en la història i la geografia del pastoralisme més tradicional. Els noms de lloc són interminables en aquest triangle interessat entre medi físic, animals i persones. L’univers de topònims que gira al voltant de la ramaderia de muntanya és ric i divers. Per exemple, les temudes canals carnisseres, pendents i perilloses, per on s’esbaconaven o mataven les bèsties. Els feixans i les feixanes, passos allargats, coberts d’herba, entre muntanyes escarpades i malls, que servien per travessar d’un indret a un altre. Les saleres i les mosqueres: les primeres, rocs plans per a donar sal als animals i, les segones, indrets de repòs o per amorriar el bestiar durant les hores de calor. Els feners i els fenars, aplicats als paratges on abunda l’herba vasta, de poc valor nutritiu o les abundantíssimes corts, terres de pastures i de cultiu, on encara es possible trobar-hi restes d’assentaments humans. Paradisos culturals pels arqueòlegs que estudien la humanització de l’alta muntanya. La persistència en el temps de la ramaderia ha estat influïda, des d’abans del Neolític fins als nostres dies, pel seu caràcter innovador. El pas dels primers recol·lectors i caçadors cap a l’estatus d’agricultors i ramaders no degué ser fàcil. Ara bé, la riquesa de continguts geogràfics que es desprèn de l’activitat primitiva fa que la visió sobre els ecosistemes naturals sigui insuperable per cap altra manifestació econòmica. M’atreveixo a dir que ni un dron volador arribarà a ser millor coneixedor del medi físic que un pastor caminador! La necessitat d’organitzar i de controlar la natura és òbvia. Un topònim defineix un lloc i el diferencia d’altres, a través de paraules imaginatives o capricioses. La seua aparició dependrà de la singularitat, de l’excepcionalitat o, fins i tot, de la malfiança del poblador cap a aquell territori. La repetició de la visita farà necessària la seva creació. Un meravellós organisme, el topònim, viu i prenyat de rigor geogràfic. La petjada cultural dels animals en els escenaris patrimonials de les muntanyes és, doncs, tan profund que mereix un esforç de reconeixement i, per tant, de protecció i de conservació envers les societats presents i futures. Malgrat el que diuen alguns antropòlegs sobre la poca eficiència de la ramaderia respecte de l’agricultura, val la pena continuar treballant la terra i la muntanya amb animals. Epítets elogiosos i transparents com una comabella o una comabona ens ho testimonien. Pensar en la ramaderia és pensar en la gent que estima el que té i el que fa. Muntanyencs de dia i de nit. Patidors incansables per l’equilibri territorial i la biodiversitat dels paisatges de l’entorn immediat. Aprendre dels ramaders i dels seus animals, que es mouen en llibertat per les muntanyes pirinenques, ens ajudarà a rumiar millor els avatars que ens esperen demà mentre la vida continua evolucionant plena d‘immediatesa i poca memòria històrica.


38 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Explica’m un conte

La vaca i la taupa

Alfons Raspall

Josepmaria Rispa Geògraf

Fa molts anys, quan les perdius encara enragonaven pel de dia i les llebres acudien a estudi, a la nit, expliquen les padrines que a la ribera de Sant Nicolau es van trobar supo-supo una vaca i una taupa. Era una jònega de ca de Pei que pujava, per primer cop, a la muntanya ja que, fins llavors, havia estat bastant empentissa. Un cop recuperada, volia fer com totes les altres i, aquella primavera, Anselmo, el vaquer, l’havia engegat ribera amont. Anava peixent per ixes vores de la ribera quan de sobte, catacrac!, la molt esturullada va anar a fotre la pota a l’únic forat que hi havia en tota la vall. La jove vaca bruna va quedar mig enfonsada al terra i per més que ho va intentar, no hi va haver camí per sortirse’n de la trampa. Començava a bocafoscar quan, no se sap d’on, va aparèixer tot pinxo i estrompit, un animalet realment estrany. De cos cilíndric i morro punxent, lluïa un pelatge tot fornit de colors foscos. Era... una taupa! - Mecàson tots els cucs de la terra negra dels prats d’Aiguadassi! Qui m’ha trinxat l’entrada de la meua taupera?

La taupa va continuar renegant durant una bella estona fins que la pobra jònega, acogullada per posar-se a l’alçada d’aquell animalet cridaner, va esbramugar: - Perdona, és el primer any que pujo a péixer les herbes d’Aigüestortes. Devia estar rumiant amb les musaranyes. - Musaranyes!, –li va contestar la taupa–, a mi no em comparis amb les musaranyes. Vaja unes, que són capaces de ferse les mortes per tal de no protestar. Res de comparar-me amb musaranyes cuaquadrades, ni ratolins de bosc ni res que s’hi assembli. Sóc una taupa de prat i amb molt d’honor! A la jònega no li va quedar més remei que assentir, abaixant el cap, la seva inexperiència muntanyenca, però la taupa encara va afegir: - I escolta, tros de carn feixuga i maldestra, per demostrar-te que els animalons com jo som més forts i més intel·ligents del que semblem, et trauré del forat, és a dir, de damunt del meu

cau, en el temps de cruspí’m mitja dotzena de txortxons! Aquell extraordinari animalet, de poc més de 10 centímetres i un pes en canal de 40 grams, de musell curt i ample, i de cua també curta, va començar a furgar i cavar, amb les seves potents ungles, els voltants de la pota de la maldestra vaca. I en el temps de cruspir-se mitja dotzena de txortxons, va esquerar del suplici la nostra desesperada amiga. Des d’ensòrens, és a dir, des que les perdius encara enragonaven pels feixans i les llebres acudien, a la nit, a estudi, les padrines de la vall de Boí expliquen als infants, els dies de vent de port, vora el foc, que les vaques i les taupes són ungla i carn. Les nits de lluna grossa, fins i tot, alguns pastors han arribat a veure com les vaques deixen que les taupes popin fins a buidar els braguers. I vet aquí que encabat, aquesta faula s’ha esforriat!


el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 39

La foto

Un món que canvia…

Fons fotogràfic de Ca de Cossant

Diuen que l’arribada de les primeres obres hidroelèctriques als Pirineus va provocar una autèntica revolució social, industrial i cultural en els habitants de les valls pirinenques. En pocs anys, molts camins es van convertir en carreteres, els matxos i les mules en locomòbils i tractors, i els estanys d’origen glacial en embassaments d’origen antròpic que van generar, a partir de llavors, una profunda transformació dels paisatges i de les activitats econòmiques. Aquesta imatge de Josep Maria de Cossant i la seua mula, a l’entrada d’aigües de la presa de Cavallers, n’és un magnífic exemple. De la mula vella al segle de la llum!

Si teniu fotografies històriques interessants, curiositats naturalístiques o algun tema relacionat amb el Parc que cregueu que pugui ser publicat en properes edicions, les podeu enviar a: pnaiguestortes@gencat.cat


40 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

caminem pel parc

El silenci de la transhumància Muntanya de Llessui

Arxiu del Parc

Maria Pou Biòloga El primer que faig en obrir els porticons de l’Ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua és mirar per la finestra. Passejo la mirada pels vessants ara mig abandonats on, de mica en mica, el bosc va guanyant terreny, ressegueixo les marques que encara queden de les antigues cabaneres i no em costa gens imaginar aquells grans ramats transhumants recorrent aquestes vies, tot pujant i baixant de les altes pastures. Penso amb qui puc parlar per poder documentar bé l’itinerari i just en aquell moment passa per sota l’Ecomuseu en Carlos de casa Batllés, i li pregunto si ell sap d’alguna cabanera que encara estigui en bon estat i per on solien entrar els ramats quan pujaven a péixer als pletius de l’alta muntanya. Em respon que no en coneix cap, que millor parli amb Antonio de casa Safalla i em suggereix que pugi, cap amunt, resseguint el barranc de Pamano fins al coll del Triador, a veure si puc descobrir alguna resta d’aquestes vies transhumants. No ho dubto i al dia següent vaig fins a l’antic aparcament de les pistes d’esquí, segueixo la carrerada que surt d’aquell prat de dall, mig abandonat, pujo pel vessant de la muntanya, amunt, amunt, molts cops intuint el camí, i d’altres imaginant quina seria la millor passada. I en cada pas em pregunto quantes ovelles han passat per aquell camí. Un camí que ara resta mig abandonat i en silenci. Finalment arribo prop de les saleres del Montsent. M’assec i contemplo una part de la vall d’Àssua que s’estén sota els meus peus, majestuosa, rica, plena de vida, de secrets i records de pastors que, any rere any, des de fa molt temps, han perseguit l’eterna primavera en busca de l’herba tendra i fresca. Aprofito el bon temps i trec un exemplar de la Vida Pastoral al Pallars de Violant i Simorra, fullejo i llegeixo alguns fragments sobre la transhumància, i no tinc cap dubte que la vall d’Àssua és transhumància, és vaivé mil·lenari, és el pas i el so de mil esquelles, és essència ramadera en estat més pur. Ja des de l’època preromana i romana s’han trobat indicis d’aquests moviments transhumants, tot i que no és fins al segle XII quan la ramaderia pirinenca comença a despuntar i ja al segle XVI es dona el gran impuls d’aquesta ramaderia transhumant, que es converteix en una peça clau en la producció de llana i de carn. És l’època daurada de la ramaderia fins ben bé a finals del segle XIX i inicis del segle XX, quan comença a perdre importància fins arribar a l’actualitat. Les causes de la seva davallada es deuen al canvi de model econòmic, a la reducció de les zones de pastura d’hivern, a l’augment de la ramaderia intensiva, a la pèrdua de pastors –un ofici que va desapareixent– i a un augment de població a les zones urbanes. Ara, pocs són els ramats que pugen als pletius

d’estiu seguint aquesta xarxa mil·lenària i els pocs que arriben ho fan en grans camions. Tot mirant l’herba que mulla les meves botes, dono voltes a la idea que la transhumància no s’hauria de considerar un moviment nòmada, sinó un aprofitament d’un recurs, l’herba. Quan el Montsent està cobert de neu, l’herba que s’ha dallat durant l’estiu alimenta els ramats de Llessui i la plana amb els seus hiverns suaus i temperats, dona l’herba als ramats que pujaran durant l’estiu. Una herba que a l’estiu escasseja i, per això, han de pujar a buscar les pastures fresques dels Pirineus. Per tant, la transhumància es regeix per unes dates concretes, per un cicle anual i per una tradició mil·lenària, arrelada als gens de tants i tants pastors que han recorregut aquesta xarxa de camins que uneixen les pastures de la terra baixa amb les de l’alta muntanya. Aquest entramat de camins d’herba també anomenats carrerades, carrelades, cabaneres o lligallos, segons els indrets, no només son vies de comunicació sinó que tenen, encara avui, uns objectius i unes funcions vitals per al territori, ja que mantenen oberts corredors biològics, modelen el paisatge i eviten que el bosc guanyi terreny i quedi tot uniforme, creant ecosistemes menys diversos i més pobres. Per això, és de vital importància la seva conservació. Uns camins públics on el bestiar té dret de pas, uns camins la majoria dels quals estan oblidats, camins que marxen amb aquella generació de pastors. Mentre dono voltes a totes aquestes idees, sento soroll d’esquelles que s’apropen, és Safalla amb el ramat... Quina casualitat! El saludo i li demano si li puc fer unes preguntes, Antonio somriu i s’asseu damunt del tapaboques tot observant com les ovelles pasturen tranquil·lament. M’explica que al Pallars hi havia una cabanera que venia de la Creu de l’Eixol i que, d’allí, continua fins la font Negra, la collada de les Mentides i la collada del Triador. Just des d’aquest coll la cabanera es bifurca. Un ramal baixa cap a la Vall Fosca, creuant el riu Flamicell i després torna a pujar cap a les comes d’Aguiró i el coll d’Oli, de camí cap a l’Alta Ribagorça. Li demano per l’altra carrerada, i m’explica que aquesta continua cap a la coma Llobatera i l’ermita de Sant Quiri on es torna a bifurcar de nou. Un camí baixa fins a la Pobleta de Bellveí i l’altra cap a Montcortès. Finalment, m’explica que a la coma Llobatera hi arriba la cabanera que prové del coll de la Bana, a Tírvia, i passa pels afores d’Arestui, el planell de Sant Genís, Escàs, la mola de Sall, Altron i les bordes d’Olp. Sembla increïble que la muntanya estigués tan traçada... totes aquestes explicacions em fan pensar en quin podria ser el millor itinerari... tot baixant cap a Llessui ho tinc ben clar.


NC CRORA BA MA LL

O

e l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p aTErRAc n a c i o n aBAl TERd ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y CAP d e DEsLAa n t m a uTOSSALS rici · 41 A

OM

EC CD N A RR SAURÍ

A

BA

O

LL

caminem pel parc BA

TUC DE LA COMETA CAP DE LA (2.446m) COMA LLOBATERA

FITA ALTA

SAURÍ

FITA ALTA

CO

M

LLESSUI

A

RA

TE BA

A

OM

LLESSUI

C

AN

R AR

B

C DE

MUNTANYA DE SAURÍ (2.494m)

DELS ALTARS (2.456m)

TOSSALS DELS ALTARS (2.456m) COLLADA DEL TRIADOR

LL

ORIU BA DE PAMANO TE

CAP DE LA MUNTANYA DE SAURÍ (2.494m)

RA

O LL

A ESPOT COLLADA DEL TRIADOR

RIU DE PAMANO

FITA ALTA

A ESPOT

TOSSALS DELS ALTARS (2.456m)

SAURÍ

LLESSUI

ITINERARI

COLLADA DEL TRIADOR

RIU DE PAMANO

POBLACIÓ A ESPOT

CARRETERA PISTA FORESTAL ITINERARI

PIC

POBLACIÓ

MIRADOR

CARRETERA

PUNT D’INFORMACIÓ

PISTA FORESTAL

REMUNTADOR

PIC MIRADOR PUNT D’INFORMACIÓ

Durada: 4 h 30 min (anada i tornada). Cal accedir fins al punt d’inici (Fita Alta) amb vehicle tot terreny o bicicleta de muntanya. Desnivell: 498 m. Dificultat: baixa-moderada. Cal seguir les marques i passades que el bestiar ha deixat al terreny durant moltes generacions de pastoreig. Es recomana portar un mapa topogràfic. Si us agrada l’esquí de muntanya o les raquetes de neu, és també un bon itinerari hivernal; informeu-vos abans, però, del perill d’allaus. Fixeu-vos en: el paisatge ramader i ondulant de les carenes plenes d’herba i intenteu buscar restes de l’antiga cabanera que passava per allí.

REMUNTADOR

El silenci de la transhumància La ruta que us proposem avui serà un xic diferent. Cal disposar d’un vehicle tot terreny per arribar a la Fita Alta, a l’antiga estació d’esquí de Llessui. O si sou valents, una ITINERARI bicicleta de muntanya i agafar la pista forestal que surt de Llessui (1.410 m) i va cap a Espot. Aquesta serà l’inici de POBLACIÓ l’itinerari. Es deixa el vehicle o la bicicleta a la Fita Alta (1.948 m) i CARRETERA es comença a pujar en sentit est per un ampli llom fins al serratPISTA de la Fita Alta, d’aquí es continua fins al tossal dels FORESTAL Altars (2.456 m), on es pot gaudir d’una gran vista panoràmica PIC amb el Montsent, al nord. Si mirem bé també podrem reconèixer el cim de Peguera i la vall de Filià. Just a l’altre costatMIRADOR de la carena, una paret quasi vertical d’uns 1.000 m, dóna la benvinguda a la Vall Fosca. PUNT Després es D’INFORMACIÓ ressegueix la carena direcció sud, sense cap camí marcat, passant prop de les pilones de l’antic remuntador.REMUNTADOR Es continua caminat per la carena i després d’una

suau pujada s’arriba al cap de la muntanya de Saurí (2.494 m) amb una petita fita al capdamunt. Ara, cal baixar per la carena plena d’herba direcció sud-sud-est fins trobar una pista secundària, la seguim i sempre carenejant se segueix direcció sud-est, fent petits desnivells típics del terreny, arribant al tuc de la Cometa (2.446 m). En el seu cim, hi ha un vèrtex geodèsic en força mal estat. Un cop aquí, només cal canviar de direcció i baixar cap al nord-est, caminant per una carena ampla i plena d’herba, per després tornar a pujar, de forma molt suau, fins al cap de la coma Llobatera. Als nostres peus podem gaudir d’aquesta coma on potser els llops d’abans turmentaven els pastors i els seus ramats i on ara, transiten calmosament. Aquest serà el punt final del recorregut. Per tornar al punt d’inici només caldrà desfer el camí tot gaudint d’aquesta terra de pastors mil·lenària i que guarda com un valuós tresor l’empremta dels grans ramats transhumants.


42 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions Jordi Vicente TÍTOL: High Mountain Conservation in a Changing World EDICIÓ: Springer, 2017 FORMAT: 413 p. Els dies 4, 5 i 6 novembre de 2015, dins dels actes del 60 aniversari del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici es va celebrar a la Casa del Parc d’Espot el taller teòric The High Mountain in a Changing World: Challenges for conservation, amb divuit especialistes en diverses disciplines científiques aplicades a l’alta muntanya per analitzar les condicions canviants d’aquest tipus de medi natural i debatre els reptes i futures decisions que aquests canvis podrien implicar. Com a conclusió d’aquest taller s’ha editat la monografia High Mountain Conservation in a Changing World, amb l’objectiu d’avaluar l’oportunitat present d’estudiar, valorar i preveure la conservació de les zones d’alta muntanya com el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el Parque Nacional de Sierra Nevada o els Alps. Dins del material del llibre esdevenen molt importants les llargues sèries temporals de dades que permeten veure que també l’activitat humana en aquestes àrees és més antiga i més important del que a priori se li suposa i com aquestes comprometen el suposat concepte de zones verges i naturals. La fortalesa de les zones d’alta muntanya està en l’estudi i seguiment de les respostes naturals a impactes antics i el canvi global mentre es manté la intervenció humana al nivell més baix possible. Estructurat en tres parts, la primera presenta l’abast conceptual del llibre així com un repàs dels temes antics i presents relatius a la conservació. D’aquesta manera, la segona part es concentra en la perspectiva històrica dels sistemes d’alta muntanya i, en concret, en els factors més importants que al llarg dels mil·lennis hi han influït, principalment l’acció humana. Finalment, el tercer bloc parla d’aquesta “herència” humana i els desafiaments que, juntament amb el canvi climàtic, suposen per al medi i la importància dels seguiments a llarg termini de cara a establir escenaris futurs que puguin garantir la seva conservació. Aquesta monografia està disponible en accés obert (en format PDF i ePub) a la web d’Springer i ha comptat, per a la seva edició, amb la col·laboració de la Fundació La Caixa i la Fundació Institut d’Estudis Ilerdencs.

TÍTOL: La Vall de Boí y su románico. El refugio de la rebeldía EDICIÓ: Babilonia’s travel, 2017 FORMAT: 100 p. Escrita a partir de converses amb els habitants i acompanyada de més de 45 il·lustracions i infografies, l’obra ens apropa el paisatge, l’art, els habitants i, per sobre de tot, l’ànima de la vall de Boí. Els autors van visitar la vall esperant trobar un lloc tancat i tradicional degut al seu aïllament, però van conèixer un refugi de rebels. Amb cada paraula i il·lustració, han dibuixat les històries de vida de la gent que dona sentit avui en dia al territori: mossens convertits en agnòstics, gent que va abandonar la rutina per una vida sense estrès, pastors feliços amb la seva soledat... Gràcies a ells, el llibre ens permet conèixer el batec real de la regió, allunyat de la mercantilització del romànic i dels serveis associats a la muntanya.


publicacions TÍTOL: I Congrés de Transhumància i Camins Ramaders de Catalunya EDICIÓ: Fundació del Món Rural, 2017 FORMAT: 100 p. Els dies 7, 21 i 28 d’octubre de 2016 es va celebrar a Lleida, Santa Margarida dels Monjos i Tremp respectivament, el I Congrés de Transhumància i Camins Ramaders de Catalunya. La transhumància i la ramaderia extensiva han originat un seguit d’infraestructures (camins, construccions, abeuradors, cases, zones de pastura i descans, etc.), de coneixements, de formes d’organització social i d’elements culturals que, amb el temps, han conformat un patrimoni historicocultural material i immaterial molt important. Així mateix, els camins ramaders han configurat una xarxa de comunicacions per on, a més a més dels animals, s’hi han desplaçat persones, béns, coneixements i idees entre la muntanya, la plana i més enllà. Aquest llibre recull les ponències presentades en aquest congrés estructurades en tres eixos principals: Els camins ramaders, els usos complementaris i Activitat i usos transhumants. El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici va presentar, dins del tercer eix, Activitat i usos transhumants, un treball relacionat amb l’ús de la tecnologia GPS per al seguiment de ramaderia extensiva. Des de fa més de deu anys s’utilitzen dispositius GPS per al seguiment i l’anàlisi de l’efecte del pasturatge al seu territori. D’aquesta manera es poden delimitar de forma precisa els territoris utilitzats i estudiar patrons d’alimentació o la interrelació amb altres exemplars de la mateixa espècie o de diferents espècies. Les dades poden ajudar a la redacció i l’ajustament dels plans d’ordenació, en què el pasturatge es mantingui i gestioni com un ús tradicional que es preservi al Parc Nacional. Aquesta monografia ajuda a donar major visibilitat a la transhumància i als camins ramaders que, malgrat la tendència descendent, continuen sent vitals en zones de muntanya que es resisteixen a desaparèixer. TÍTOL: Viure com a bons veïns. Identitats i solidaritats als Pirineus (segles XVI-XIX) EDICIÓ: Afers, 2017 FORMAT: 296 p. Foren els Pirineus una barrera entre realitats diferents o un lloc de contactes, trobades i intercanvis entre poblacions que compartien moltes similituds? Aquest assaig reflexiona sobre les no­cions d’identitat i solidaritat als Pirineus en una època en què els lligams entre les poblacions frontereres eren forts. El punt de partida n’és la llengua, tot posant èmfasi en les relacions occitanocatalanes. Certament, ser fronterer significava exposar-se als perills de la guerra. Les poblacions, però, cercaven la convivència. La pau era la condició necessària per a viure i practicar les activitats econòmiques pirinenques, com ara la ramaderia o el comerç. Així s’han d’entendre els tractats de lligues i patzeries que unien valls de sobirans diferents i que en feien terres gairebé neutrals. Així doncs, a més de la conflictivitat local, de les violències entre valls i d’una forta identitat «interna», existia una vertadera solidaritat entre fronterers. Tanmateix, entre poblacions culturalment i lingüísticament molt properes, fenòmens exteriors van fer néixer identitats diferents en benefici dels dos grans Estats en construcció que les inclogué. Com a conseqüència, la frontera esdevingué cada vegada més present no sols com a realitat física sinó també mental i simbòlica.


37

el portarró revista del parc nacional d’aigßestortes i estany de sant maurici

El Portarró 37  
El Portarró 37  
Advertisement