Issuu on Google+

www.aramultimedia.com

Alcoi-Ontinyent, maig de 2010 suplement especial DEPORTIVO, DEPORTIVO AMUNT ONTINYENT!


Deportivo! Deportivo!

NATXO LARA

Nova cita, però diferent, amb la promoció Qui ho haguera dit, fa poc més d’un any, que l’Alcoyano tornaria a repetir amb la promoció d’ascens a la categoria de plata del futbol espanyol. Després de completar una gran temporada en la que l’objectiu principal no era el play off, el Deportivo afornta amb il·lusió aquest nou repte contra un altre clàssic cmo l’Eibar. Merescut premi per a una afició, un equip i un club de primera. NATXO LARA

E

l Deportivo Alcoyano està novament empenyat a fer història. De fet, ja ho han fet amb una classificació imprevista, perquè l’equip es va concebre per a sobreviure al grup tercer de la Segona B després d’un estiu molt mogut, amb una directiva nova i amb el trauma del play off de l’any passat. Un final de lliga regular espectacular, amb 6 gols en dos partits fora de casa, han estat definitius i confirmen el Deportivo en el lloc que, al menys històricament, mereix: Estar entre els quatre primers.

2

És una promoció, la tercera en quatre anys, que es planteja d’una altra manera. L’ansietat no és la mateixa de l’any passat, on l’eufòria incontrolable situava el Deportivo en Segona A abans de jugar l’últim partit. Cert és que la situació era immillorable, i no hi hagué aficionat, per molt prudent que fos, que no donara per fet l’ascens amb un 2 a 1 a Cartagena en contra i El Collao amb més de huit mil persones. La història no cal que la recordem. En la temporada actual, la humilitat, la prudència i la tranquil·litat sembla que són els elements que de

manera innata poblen els cervells dels dirigents, la plantilla i l’afició. Eixa és la manera, i només eixa, de fer servir el tòpic futbolístic que diu que cal anar partit a partit. Això és el que toca. Fer cas dels tòpics que tant odiem els periodistes.

L’Eibar és el primer rival que esperem, que no l’últim L’Eibar és el primer rival – i esperem que no l’últim, un equip important, trampolí entre Segona A i Segona B, una ciutat on es respira futbol i on la tradició futbolera s’imposa sobre qualsevol

altra cosa. Per això, el Deportivo haurà de lluitar contra uns elements afegits: el nom de l’Eibar, el camp d’Ipurua i la història. Però això no espanta els alcoianistes, que gaudeixen en les seues vitrines dels mateixos segells d’identitat: el nom de l’Alcoyano, El Collao i la història. Per això, podem dir que dos bessons del futbol es juguen la vida diumenge 16 a les 17 en El Collao, i diumenge 23 a les 19 a Ipurua. I no serveixen les excuses ni el camp a favor. Arribats a aquest moment, no importen els gols dobles fora de casa i la pressió arbitral. Tot el

que vinga, vindrà per “añadidura” perquè moralment no podem demanar més. I per això, amb la tranquil·litat que al club li dona no estar obligat a fer més del que ja han fet, cal afrontar aquest nou repte, aquesta nova oportunitat que als coetanis de la primera dècada de 2000 ens ha tocat viure: Tres promocions. I vostés recordaran que fa deu anyets estàvem en tercera. Així que, fem ús de la prudència, la humilitat i que rode el baló. Que Carpio, Curto, Carrión, Martín i companyia saben molt bé el que han de fer. Així, Moral i victòria!


Deportivo! Deportivo!

Més units que mai Plantilla, cos tècnic i directiva arriben a la promoció més units que mai. Tampoc els falta com no els ha faltat mai el suport d’una afició entregada al seu equip. Potser un dels principals valors d’aquest Alcoyano és la unió i la cohesió d’un conjunt encapçalat pel president Juan Serrano.

NATXO LARA

P

ot ser un dels secrets, una de les claus de l’èxit d’enguany en el Deportivo Aloyano, és el bon ambient que es respira. La relació odi-odi entre els anteriors rectors del club i el míster Pepe Bordalás van ser definitius la primavera de 2009, van ser el millor aliat de Cartagena i, més encara, de l’Alcorcón. Enguany,el frescor de la directiva de Juan Serrano i la connexió entre Toni Torres i Paco López ha estat clau. Mai abans, amb un pressupost tant baix, s’ha aconseguit un equip tant compacte com en la present campanya. Juan Serrano, president alcoianista, es mostra satisfet amb el treball del seu equip i amb l’esforç esportiu que s’ha fet en les últimes jornades, especialment el dia de Maó on es va remuntar un

3 a 1. La serietat i contundència al camp del filial de l’Espanyol l’última jornada fou la prova que confirmà no només el pas a la promoció; també que l’equip està llançat. Serrano haguera preferit l’Oviedo per a l’encreuament, pel nom, pel camp i pels aficionats asturians que s’hagueren desplaçat fins a Alcoi i que hagueren deixat bona cosa de diners a les delicades arques blanc-i-blaves. Però ha estat l’Eibar, i també és bon rival. La directiva, conscient que és molt difícil pujar a Segona A haguent de disputar tres eliminatòries a mort, s’ha plantejat com a repte, passar –de moment- la primera fase. Sobretot pels beneficis que per al club, en matèria econòmica duria una segona eliminatòria amb drets televisius i taquillatge inclosos. Esperem que les coses vagen be aquest diumenge al Collao.

LÓPEZ OPTIMISTA El mister alcoianista, per la seua part, és defensor del treball diari, i tot i el seu malestar manifest “perquè no s’ha valorat la feina que s’ha fet durant tot l’any”, s’ha mostrat aquestos últims dies prèvis molt més feliç i somrient. Sap que la feina dura per a la que va ser contractat s’ha complit. I per això, “qualsevol repte que es marque l’equip des de la il·lusió, serà molt més fàcil de complir. Molt més que els que venen imposats per l’obligació”. López comptarà amb tota la seua plantilla. Pau Franch, cedit pel Castelló i vertader killer dins l’àrea, podria estar perfectamente disponible per a l’equip en una segona i hipotètica eliminatòria.

NATXO LARA

JA QUE ESTEM... Pel que fa als jugadors, són sempre optimistes. Conscients del nom i l’escut de l’equip que pesa sobre la seua samarreta, no tenen res a pedre. I com ha dit Carrión, “ja que estem ací, ja que hem aconseguir arribat, no anem a renunciar a res”. Diego Jiménez, el pulmó de l’equip, el jugador que ha resucitat a temps, després de molts problemes físics durant tota la temporada, ha demanat el màxim recolzament per als partits que es juguen al Collao, apel·lant l’esperit de l’estadi mític i eixe espentó definitiu que l’afició atorga als partits quan l’equip es troba en una situació comprometa.

H is t ò r ia p a r a l· le la La temporada 2009/2010 ha sigut històrica per a l'Alcoyano i per a l'Ontinyent. Dos equips germans, com els pobles, units per la proximitat geogràfica, per la indústria, per la Festa i la tradició, pels mitjans de comunicació, pel futbol... Perquè també en el futbol i tot i que a vegades no en siguem conscients, Ontinyent i Alcoi som dos pobles bessons. En els dos casos la història ens deixa grans fites i som recordats a tot Espanya pel nostre passat, de la mateixa manera que ho volem ser pel nostre futur. Fa uns pocs anys tots dos clubs ens aproximàvem a les catacumbes del futbol valencià, si bé en els dos casos hem sigut capaços de ressorgir des del rigor, el treball i l'austeritat. Tant Alcoyano com Ontinyent han fet un bon treball de base i dia a dia milloren en els seus resultats esportius també en aquesta parcel·la. De fet, la temporada que ara acaba ha permés l'ascens de categoria històric per als dos filials. I moltes altres similituds entre els dos clubs, que tantes vegades han intercanviat jugadors i fins i tot entrenadors. Podríem dir inclús que els nostres estadis s'assemblen, i, com no, les aficions, sense dubte de les millors. Unes aficions excel·lents que esperen una promoció a 2a per a posar punt i final a un gran temporada en blanc, negre i blau. En aquest punt i amb part de la faena feta, gaudim ara de la festa del Guadalajara i Eibar i desitgem-nos tota la sort del món.Tan de bo la nostra història siga paral·lela també en 2010/2011, i no a Segona Divisió B.

3


Deportivo! Deportivo! ALCOIDIGITAL

EL RIVAL (EIBAR) El rival de l’Alcoyano és l’Eibar, un clàssic del futbol espanyol com nosaltres mateixos. Encara que no ha estat mai en Primera Divisió, és el club que més temporades seguides ha jugat en Segona, 18 anys consecutius. Ara fa alun temps que està en hores baixes, igualment entre els millors del grup I de Segona B. Dades: Nom complet: Sociedad Deportiva Eibar-Eibar Kirol Elkartea. Conegut popularmente com els Armeros per la potente indústria metal·lúrgica de la zona Eibar (Guipúscoa) Fundació: 1940 Equipatge: grana i blau. Pantalons blaus. Estadi. Municipal d’Ipurua 5.250 espectadors. President : Àlex Aranzabal Entrenador: Manix Mandiola

Papa, ¿por qué somos del Alcoyano? RAÚL PINA

L

a reciente victoria europea del Atlético de Madrid me ha servido para recordar uno de los lemas publicitarios que el club colchonero utilizó hace unos años para una campaña de abonos. En este caso, lo adapto al equipo de nuestros colores. Papá, ¿por qué somos del Alcoyano? Ser del Deportivo es un sentimiento que no creo que sea comparable a ningún otro. El Barça o el Madrid están en

4

otra esfera diferente, viven realidades con las que, tal vez, nunca soñemos en Alcoy. Sin embargo, pertenecer a la religión del Alcoyano es tener un signo de identidad que despierta la ilusión. Este distintivo, al igual que la manida moral, responde a unas pasiones sin explicación racional. Así que meses después de los golpes con Cartagena y Alcorcón, nace nuevamente la oportunidad de acariciar el anhelado ascenso a Segunda División.

No obstante, en este caso habrá que superar tres eliminatorias. Ojalá sea el momento de la verdad y en junio la Plaza de España se convierta en el punto neurálgico de una celebración inolvidable. Eibar, el primero de los contrincantes en liza, es el típico club vasco. Rocoso y duro en defensa, así como con un juego directo que utiliza la segunda opción como baza para matar al rival. En todo caso, confío en el trabajo y la entrega de Paco López y sus chi-

cos. Ellos nos han regalado una permanencia y luego, pese a unas desafortunadas presiones, han metido al Alcoyano en un play-off de lujo. Más no se puede pedir a un elenco de profesionales entregados a una causa. Sólo me queda, desde aquí, dar las gracias al cuerpo técnico y a la plantilla por hacernos feliz una temporada más. Es tiempo de cerrar los ojos y volver a soñar. Raúl Pina es periodista deportivo de Radio 9

Claus: No és la seua millor temporada. Fa tres jornades va haver de canviar d’entrenador perquè l’equip va enganxar una ratxa molt negativa i es quedaven fora del ‘play off’.cessitat. Estan obligats a pujar per la seua història recent. Des de l’any 99 ha pujat i baixat de Segona A dos vegades. S’ha d’anar en compte amb els seus extrems, especialmente Sutil, esquerra i molt perillós en les internades. Prové del Jaen. Arruabarrena és el referente dalt, l’home gol del conjunt basc.


Amunt Ontinyent!

Un día histórico VÍCTOR FUENTES

E

Jacobo, crac local. /LA NUEVA ALCARRIA

EL OTRO DEPORTIVO, INÉDITO EN SEGUNDA El rival de l'Ontinyent C.Ff en el play off es un equipo de historia reciente. Aunque se remonta a los años 50, no fue hasta 2007 cuando logró el ansiado ascenso a Segunda División B. Hasta ese año, ningún equipo de la provincia había jugado antes en dicha categoría. Pero se han puesto las pilas rápidamente y ansian ya el salto a Segunda División A. Esta temporada han acabado en tercera posición en su grupo, el II. El Club Deportivo Guadalajara, S.A.D. fue fundado el 30 de enero de 1947. Se

inscribió en la Federación Castellana de Fútbol el 5 de febrero de ese mismo año. El primer partido oficial que jugó el Deportivo Guadalajara fue el 26 de enero de 1947, contra el Ávila, en el campeonato de aficionados, cosechando un resultado positivo de 21. El día 1 de abril de 1970 se inauguró el campo en el que aún juega, denominado Pedro Escartín. El himno oficial del Deportivo Guadalajara, compuesto por el maestro Luis Posadas, se presentó el 18 de julio de 1985, en la primera ronda de la Copa del Rey disputada entre el

Rayo Vallecano y el Club Deportivo Guadalajara. En datos Nombre completo: Club Deportivo Guadalajara SAD Guadalajara (Guadalajara) Fundación: 30 de enero de 1947 Equipación: camiseta de color moradoy pantalón blanco. Estadio: Pedro Escartín Capacidad 5.000 Inauguración 1 de abril de 1970 Presidente: Germán Retuerta Sánchez Entrenador: Carlos Pérez Salvachúa

ste fin de semana puede comenzar el camino hacia un nuevo ascenso del Ontinyent en estos últimos 4 años. Y es que ya tuve la suerte de realizar un ascenso, el de 2b en el campo de los Pajaritos de Numancia. La grandeza del fútbol es tan imprevisible que quien iba a pensar que tres temporadas después podríamos superarnos y realizar la promoción a 2ª. Si aquel día fue inolvidable, esta vez lo sería mucho pero mucho más ya que dejaríamos a el Ontinyent en la categoría de plata del fútbol español, aunque en caso de no conseguirlo ya sería un grandísimo logro el haber realizado la promoción luchando contra equipos de nombre y presupuesto mucho mayores. Digo que este fin de semana puede comenzar porque ya ha salido el resultado del sorteo y nos enfrentaremos al Guadalajara, seguramente un grandísimo equipo, pero también nosotros lo somos como se ha demostrado

este año y los anteriores donde nos quedamos a las puertas de conseguir la promoción. Sin embargo, esta vez lo conseguimos y ahora es el momento de que jugadores, técnicos, directivos y afición se unan para llegar lo más lejos en esta promoción. Como jugador de la cantera y de Ontinyent siempre es más significativo todo esto, pese a que esta temporada no he podido disfrutar de mas minutos como en las temporadas anteriores debido a las lesiones y decisiones técnicas, pese a ello estoy muy contento por formar parte de este gran equipo y de llevar el escudo de mi ciudad en la camiseta. Solo decir que ójala se repita lo de aquella tarde en Soria donde tanto disfrutamos equipo y afición y tantas sensaciones buenas se vivieron. Espero que la gente se vuelque con el equipo y llenen el campo porque el equipo se lo ha merecido con creces y porque es un día histórico para el Ontinyent C.F. V.Fuentes es futbolista de l’Ontinyent C.F.

5


Amunt Ontinyent! Abans del sorteig, Toni Aparicio demanava el Deportivo Guadalajara com rival. L’atzar li va concedir el seu desig. Ara toca deixar les paraules al calaix i posarse el mono de faena per a donar un pas endavant VICENT GANDIA nera, si tenim sort, pense

E

l tècnic d’Enguera sap que no serà fàcil eliminar els morats, però té molta confiança amb els seus jugadors. Està segur de la superioritat del seu equip en el domini del baló i, sobretot fa una crida a l’afició perquè es convertisca en el jugador número 12. AM ha entrevistat al míster en les hores prèvies al partit del Clariano. VG. Has tingut uns dies per estudiar el rival, quina impressió tens del Guadalajara? TA. Bon equip, no debades ha quedat tercer i ha estat sempre en la parta alta. Possiblement, un planter molt paregut a l’Ontinyent en l’estructura de joc, també en l’estructura d’equip, destaca molt pel treball col·lectiu. Com a nosaltres, li costa fer gols i que li’ls facen. De tota ma-

que hem de passar l’eliminatòria perquè, en conjunt, crec que som superiors sobretot, perquè la toquem millor que ells. VG. La clau seria no rebre cap gol? TA. Efectivament. Ells es clavaran darrere a esperar la contra. Hem d’ intentar marcar i així contrarestar el seu joc. Qualsevol victòria, sense rebre cap gol, seria un bon resultat. VG. Des de la vivència més personal, com esperes esta promoció? TA. El que he viscut fins ara ja és diferent al de la promoció de 2a B a Tercera perquè els clubs tenen molta més entitat, hi ha molta més història en els equips que hi participen. Jo espere que el diumenge el Clariano presente un aspecte especial, el propi d’un ascens de Segona B a Segona A. VG. Et decebria si la

RAÚL MUÑOZ

“Seria una decepció, no vore ple el Clariano” El defensa Raúl Muñoz pot ser el futbolista de la plantilla que millor coneix al rival, no debades té alguns amics a l’equip castellanomanxec. A més, el d’Hellin els ha pogut seguir i sap que ens pareixem

EL PERIÒDIC ONTINYENT

6

VICENT GANDIA

TONI APARICIO

“En conjunt, crec que som superiors al Guadalajara” gent no acudeix en massa? TA. Sí, sé que l’horari no és el millor, que hi ha comunions, però l’afició té una oportunitat molt bona per estar amb l’equip. El partit l’hem de guanyar entre tots i l’afició és una part important. VG. Tens major il·lusió en aquesta promoció per estar vivint el millor moment de la teua història? TA. Hi ha molta il·lusió

per com s’ha aconseguit. No cal oblidar que l’Ontinyent no estava programat per estar dalt. De fet salvant la categoria ja estava tot fet i no obstant això des de l’inici està lluitant en la part alta. Tota la il·lusió que vas formant-te jornada a jornada, al final veus que va fent-se realitat. Estem en un món que no sé sí és real o no, però no tinc cap dubte que és apassionant i volem allargar-ho sis setmanes més.

VG. Quantes entrevistes t’han fet esta setmana, fins i tot, de mitjans remots? TA. Moltes, fins i tot d’equips que a priori ens hagueren pogut tocar. Dilluns de matí ja estaven fent-me entrevistes mitjans de Jaen. Se nota que en la promoció a 2a A hi ha més mitjans que són els que li donen més importància a un partit com aquest.

VICENT GANDIA

dent que la gent que ve al camp són incondicionals, però la grandesa d’estos partits és perquè vinga molta més gent del que és habitual. Tot el món està fent referència als 42 anys de l’última promoció a Segona A i tot el que envolta una aventura tan bonica com aquesta. Òbviament és un partit força atractiu i Ontinyent, amb 37.000 habitants, ha de respondre. Clar que hi ha comunions, però ara és quan més necessitem el suport. VG. Seria una decepció no veure el Clariano ple? RM. Per a mi sí que ho seria perquè he estat en equips de poblacions menors que Ontinyent i han clavat més de 4.000 persones al camp, sense anar més lluny al meu poble, en una promoció a 2a B de l’Hellín. Espere que la gent acudisca al Clariano perquè si eixim al camp i no el vegem com esperem, ens durem una petita decepció. VG. De tota manera, no sols cal fer acte de

presència, sinó també animar de valent? RM. D’això no tinc cap dubte, la gent que normalment va al Clariano ens anima cada partit. Està clar que hi ha partits més atractius i d’altres que no ho són tant en què el públic tarda en entrar, però nosaltres estem a mort amb la gent que ens dona suport. És evident que davant el Guadalajara s’ha d’animar des del minut 1 fins el 90, especialment en els pitjors moments de l’equip perquè eixa força ens arribe a nosaltres. VG. Es nota la il·lusió pels quatre cantons del poble? RM. Ací dueu 42 anys sense jugar una promoció a Segona A, però jo no n’he jugat ninguna i en tinc 29. Tenim molta il·lusió tots, a més es nota, la gent et para pel carrer i, quan es parla del play off, es veu un somriure que no se li veia abans. VG. Optimista, i caute? Sempre sóc optimista i més amb aquest equip que sempre ha anat a més.

Raúl Muñoz (Hellín), ha pogut seguir al Guadalajara per la televisió autonòmica vàries vegades. De l’equip morat diu que té una identitat futbolística molt semblant a la de l’Ontinyent. Tot i no ser natural de la Vall d’Albaida, Raúl Muñoz s’ha guanyat a pols l’estima de l’afició ontinyentina a la qual demana que estiga amb el seu equip, omplint el Clariano i animant al futbolistes en una cita extraordinària com és la promoció a Segona. VG. Com està el vestidor aquesta setmana? RM. Estem molt animats, esperant que arribe el partit, que l’afició responga positivament i que no pare d’ animar. Després, nosaltres ho donarem tot sobre el terreny de joc per obtindre un bon resultat. VG. La gent està un poc dormida alhora de traure entrades... RM. M’han comentat que el ritme d’entrades no va com s’esperava. L’afició de l’Ontinyent és rara, és evi-


Amunt Ontinyent!!

A per l’ascens! VICENT GANDIA

L

es vivències de les gran cites són la marca que deixa una cicatriu perenne en el record de l’aficionat. Com en la vinya del senyor, hi ha de bones i de dolentes i més en el món del futbol en què la velocitat de la competició no et permet massa temps per assaborir les victòries ni lamentar les derrotes del teu equip. Una introducció que ens endinsa en una trajectòria per la divisió de bronze del futbol espanyol que ens ha fet gaudir, però, com diríem en esta zona, ens ha deixat amb caramel a la boca. Ningú pot obviar que el camí traçat pels homes de Toni Aparicio en els tres anys a la 2a B ha estat extraordinari amb pressupostos molt inferiors a la gran majoria dels rivals, però molt superior en implica-

ció i col·lectivitat. Fent una mica de memòria, la primera de les temporades, el club del Clariano tinguè opcions de clavarse en promoció fins la penúltima jornada en què, malgrat l’exode d’aficionats ontinyentins a la ciutat esportiva de l’Espanyol, l’equip va caure derrotat i va deixar escapar la gran fita de la promoció. Era la primera vegada que l’Ontinyent acaranova el cel amb el tou dels dits. El següent any, com diria Julito Iglesias, “la vida sigue igual”, l’Ontinyent, amb un estil definit i amb les idees clares, arribava a les darreres jornades amb opcions de somniar amb el premi gros. Esta vegada un àrbitre tinerfeny, Juan Francisco Garcia Cabrera trencava els desitjos dels ontinyentins amb una actuació de ciència ficció da-

vant l’Eivissa que deixava sense opcions als blanc-inegres. Aquest personatge s’ha convertit en el nostre Escartín particular no sols per les decisions en el recinte de joc sinó per la forma de procedir abans i després dels partits d’eixa temporada, exactament a Sant Andreu i Eivissa. Una vegada més, el dolçet a escasos milímetres d’engolir-lo tot i que aquesta temporada a l’Ontinyent li va tocar la pedrea amb la classificació per la copa del Rei.

El camí traçat pels homes de Toni Aparicio en els tres anys en 2a B ha estat extraordinari I arriba el present exercici, ningú parlava de promoció, bé un sí, el president de l’Ontinyent José Alberto Requena al qual tots

VICENT GANDIA el tildaren de tindre molts pardalets al cap. El somni de tota la institució, aficionats i jugadors inclosos es centrava en la competició del KO i com no, en la possibilitat de rebre la visita del Reial Madrid, Barça o un Atlètico de Madrid, en la quarta eliminatòria. El trajecte va començar sense sobresalts, exent en la primera ronda i a descansar. Tot seguit va començar la batalla amb el Conquense, això sí, al Clariano. Els d’Aparicio, que han convertit l’estadi ontinyentí en un fortí, guanyaren als de Eloi Giménez i esperaven el partit decisiu. La boleta els va unir amb la Leonesa, dur rival, però una vegada més a casa. Les il·lusions i les mirades estaven posades en qui podria ser l’equip de Champions o de l’Europa League que ens tocara en sort. Ves per on, altre

col·legiat, en este cas castellàno manxec, Diego Alegre, privava als ontinyentins d’enfrontarse a un Primera després d’anular-los un gol legal. Llàgrimes, tristor i molta indignació definia les cares dels de la capital de la Vall. Uns sentiments que van donar pas a la ràbia quan en el sorteig, a la Leonesa li va tocar l’Euromilió amb l’emparellament amb el Barça. Fou a partir d’ací quan es van posar sobre la balança totes les decepcions i satisfaccions i el resultat final va ser ben prometedor: El futbol li devia una a l’Ontinyent i a la seua afició, i a més de ben grossa. És per això, que ha arribat el moment de posar equilibri als malfaris ontinyentins i, per suposat, la millor manera d’aconseguir-ho seria amb l’ascens a la Segona Divisió A.

7


www.aramultimedia.com

Alcoi-Ontinyent, maig de 2010 suplement especial DEPORTIVO, DEPORTIVO AMUNT ONTINYENT!


Extra Promoció Alcoyano