Page 1

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió del grup Planeta Lletra I Època - Any 2- Núm 5

R

e

a

t

a l

l e d s

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://www.planetalletra.tk


ÍNDEX

ÍNDEX

S TA F F

juny 2012 Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2 Crisi (Jaume Sancho) ........................................................... 4

Txell Pañella i Montlleó

Malgrat aquestes actuacions, ells també han caigut en crisi (Marta Novellas)........................................ 6

Correcció ortotipogràfica:

Picaresca (Txell Pañella) .................................................... 8

Jordi Lopesino, Oscar Navas i Txell Pañella.

Ni Dios en la playa (Júlia Lancho) .................................11

Maquetació:

Redactors:

Planeta

Ramon Cabrera, Sandra Cabrespina, Francesc Castañer, Laura Galí, Júlia Lancho, Jordi Lopesino, Oscar Navas, Marta Novellas, Imma Oliveras, Txell Pañella, Joan Potau, Mònica Ruiz, M. Rosa Salas, Jaume Sancho, Miguel Ramírez, Roser Serra, Àlex Vidal.

Il·lustradors: M. Carme Bufí, Javier García, Ariadna Graupera, Josep Prat Sorolla, Núria Vaqué, Marta Viader.

Fotografies dels lletrícoles: Jordi Lopesino

Foto de portada: Òscar Pañella i Montlleó

Logo: Gustik Albo

Acció exfoliant (Àlex Vidal) ....................................................14 Endorfines per a l’ànima (Roser Serra) .......................... 16 El desahucio (Ramón Cabrera)............................................... 18 Retallades (Mònica Ruiz) ............................................... 20 El pacte (Jordi Lopesino) ................................................. 22 Les lleis de la natura,i d’altres (Francesc Castañer) .... 25 Qui és el responsable? (M. Rosa Salas) ........................ 27 La paraula prohibida (Imma Oliveras) ......................... 31 L’elefant (Oscar Navas).................................................... 32 Lejos de Oz (Miguel Ramírez) ......................................... 33 Funcionaris (Joan Potau i Laura Galí) ............................... 36 L’entrevista a Genís Mayola (Sandra Cabrespina) ...... 38

Lletra

www.planetalletra.tk www.twitter.com/planetalletra www.facebook.com/planetalletra planetalletra@gmail.com

Col·laboren:

2


EDITORIAL

EDITORIAL Al nostre planeta estem d’enhorabona i per diverses causes. La primera, i potser la més important, és que cada vegada més lletrícoles estan guanyant premis literaris arreu de Catalunya i algú, també, per les espanyes. Tenim guanyadors de relats, guanyadors de contes, guanyadors de poesia... Felicitats a en Ramón Cabrera, a la Núria López, a la Rosa Rosae, a la Isabel Rique i a la Txell Pañella que ens han donat moltes alegries només en aquest últim trimestre. També tenim l’estrena d’una obra teatral escrita per un lletrícola, en Francesc Castañer, i que va ser finalista en un altre premi de dramatúrgia. L’obra es va estrenar el 12 de maig i es va representar, també diumenge 13. Dues de les actrius que hi sortien eren lletrícoles, la Montse Masó i la Pilar Diaz-Mariblanca. Enhorabona a les actrius i a l’autor. I l’última és que teniu a les vostres mans el primer monogràfic de Planeta Lletra, la revista “Especial Crisi”. I és que els escriptors no ens podem desentendre de la situació econòmica i social que ens envolta. Hem d’aprofitar el nostre ofici per denunciar i per posar de relleu els problemes que ens assoleixen. Vet aquí el resultat de l’experiment i espero que no sigui l’últim, desitjo que us agradi i que us inspiri. La paradeta de llibres i revistes que el grup va muntar amb l’ajuda de Llibre Viu per Sant Jordi, va ser tot un èxit! Hi va haver molta participació de lletrícoles i, també, molta afluència de persones interessades en la nostra oferta: compri una revista i li regalem un llibre. Tot i que a partir de dos quarts de sis de la tarda la consigna va ser: regalem llibres. Aquesta promoció va fer que la gent buidés la parada en un parell d’hores. En contrapartida molts interessats (o potser amb càrrecs de consciència per endur-se llibres gratis) també compraven la revista; en vam vendre 86. I per acabar recordar-vos una iniciativa, que s’ha de formalitzar abans d’acabar l’any en curs, fer un llibre amb els relats més bons dels lletrícoles. Ja ho vam parlar a l’última reunió i la cosa va tenir molta acceptació. Què us sembla? Podem reunir els relats i els autors de Planeta Lletra més bons. I qui decideix el contingut? Bona pregunta. Crec, i és una opinió personal, que els lletrícoles que hagin guanyat un premi tenen la plaça assegurada. Però com el llibre pot reunir vint, vint-i-cinc o trenta relats (depèn de la llargada dels mateixos) penso que la majoria dels que escriuen activament hi tindran cabuda. El llibre, evidentment, tindrà ISBN i es vendrà a les llibreries. Si algú volia publicar, ara és el moment.

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

3


ESCRIPTURA Crisi Una història crua que parla dels temps de crisi. Una història en la que el protagonista podria ser qualsevol de nosaltres. En Jaume obre la capsa dels trons i ens ensenya un bri del futur que ens espera a tots.

Jaume Sancho Jo vinc d’un món llunyà sense lletres. De fet, aquí he aterrat com un “elefante en una cacharreria”, i sense frens. Però bé, un cop ho tingui tot ben endreçat i m’hagi passat l’ensurt, em miraré al mirall per veure on estic.

Planeta Lletra

L’Albert sortia cada matí de casa impecablement vestit. Donava la imatge d’executiu enfeinat i estressat, perquè sempre anava amb presses. La seva salutació quan es trobava amb algun veí era molt educada, però breu i ràpida, i no donava temps per encetar cap conversa. —Bon dia, senyora Maria. Com estem? Avui la veig molt eixerida —va saludar l’Albert, mentre baixava l’escala acceleradament. —Ai sí, molt bé, gràcies a Déu. Vaig tirant com puc. —Això és bo. Hauria de sortir a passejar, que avui fa molt bon dia. Adéu, ja ens veurem, que faig tard —va dir l’Albert sense aturar-se. —Adéu, Albert. Aquest noi, sempre amb tantes presses —parlava sola la senyora Maria, mentre obria la porta de casa seva. Aquesta imatge, però, era totalment fictícia. Separat i sense feina des de feia gairebé un any, vivia del que cobrava de l’atur, vuit-cents noranta-tres euros. D’aquí, s’havien de descomptar quatre-cents cinquanta euros de l’apartament, més aigua, llum, escala, mòbil... que feien que cada mes tingués unes despeses fixes de quasi sis-cents euros. La resta era per malviure. Cada matí pentinava una zona diferent de la ciutat, no deixant d’entrar a cap empresa,

4

botiga o magatzem, per demanar feina o lliurar el seu currículum. Però la resposta era sempre negativa. Ell ho atribuïa a la seva edat —n’acabava de fer quaranta-set— i a que els temps estaven canviant molt. Havia treballat sempre com a representant d’una empresa de pintures i sabia com moure’s pel carrer, però ni això l’ajudava a trobar feina. Al vespre, quan arribava a l’apartament, es despullava, olorava l’aixella de la camisa per veure si la podia aprofitar pel dia següent, es posava còmode i s’asseia en el ronyós sofà a mirar la tele i deixar que la frustració s’apoderés d’ell, apaivagant-la molt sovint amb uns glops de qualsevol ampolla que trobava a l’atrotinat moble bar que tenia al menjador. Una beguda que, indirectament, havia estat la causant de la seva separació i de l’acomiadament de la feina, però que ara mateix es convertia en el seu únic consol. Aquell vespre, però, la situació era més depriment encara. Va obrir la nevera i el panorama era desolador. Dos tomàquets, una llimona, quatre cerveses i mitja ampolla de vodka. En el congelador, la situació era més o menys similar. Un paquet de pèsols i mitja barra de gelat embolicat amb paper d’alumini.


Josep Prat Sorolla

ESCRIPTURA

S’ho va rumiar durant un instant, però no tenia altre remei. Havia de tornar-ho a fer. I a més, havia de ser avui mateix. Era el dia ideal, dimecres, ja que pràcticament no es trobaria ningú pel carrer. Els dijous, i sobretot els caps de setmana, era impossible portar a terme aquella mena d’acció sense que el descobrissin. Va preparar el material necessari per a la sortida: una llanterna, un ganivet, una bossa gran d’escombraries, guants de làtex. També va agafar el bat de beisbol. L’altra vegada l’havia trobat a faltar. Sortiria com l’altre cop, a quarts d’onze de la nit i, amb una mica de sort, en mitja hora hauria enllestit la feina. Va sopar els dos tomàquets pansits amb una mica de pa sec del dia abans i una cervesa. Es va asseure davant la tele esperant que fos l’hora de marxar. Feien les notícies, però

l’importava ben poc el que deien. Les mirava però no les veia; les sentia però no les escoltava. La seva ment estava en blanc. A dos quarts i cinc en punt va sortir de casa, en silenci i amb decisió. Havia de travessar dos carrers i després girar a l’esquerra fins a la rotonda. El trajecte el va fer molt de pressa, i quan va arribar es va esperar uns segons per assegurar-se que no hi hagués ningú pels voltants. Ràpidament es va dirigir cap als tres contenidors que es trobaven a pocs metres. Va triar el del mig perquè li va semblar que estava més ple que els altres. El va obrir, va falcar la tapa amb el bat de beisbol, i va contemplar amb satisfacció com el supermercat que hi havia a la cantonada havia llençat el menjar mig caducat que tenia a les prestatgeries. El primer que va trobar va ser una saca plena de taronges. En va treure quatre o cinc de 5


ESCRIPTURA podrides, i la resta les va ficar a la bossa d’escombraries. Va seguir buscant amb la llanterna, i va trobar uns quants sobres d’embotit envasat al buit, que encara els hi faltaven uns dies per caducar. Va trobar també llom, pollastre, iogurts, bosses d’amanida, verdura i, fins i tot, una capsa de bombons, que es veu que l’havien llençat perquè estava molt abonyegada. Quan va tenir la bossa prou plena, va tornar a correcuita. Va tenir sort, no el va veure ningú. Va omplir la nevera i el congelador amb el que havia trobat i feien goig de veure. Tot i així, no podia evitar sentir llàstima de sí mateix. La seva autoestima estava per terra. Va agafar un got dels d’aigua, va posar-hi dos glaçons, i se’l va omplir gairebé fins dalt de

vodka. Va engegar la tele, i va veure com uns polítics i uns banquers debatien entre ells. Entre rialles histriòniques, donaven consells sobre com superar la crisi i justificaven les retallades socials i la pujada d’impostos que segons ells, s’havien vist obligats a fer. L’Albert no va poder evitar fer un comentari en veu alta. —Quina colla de fills de puta —va dir despectivament. Va tancar la tele, absort en els seus pensaments. Va escurar el vodka, quedant-se adormit al sofà. A les sis, quan es va despertar, va començar a preparar-se l’esmorzar amb el que havia trobat la nit anterior.

Planeta

Assetjament Malgrat aquestes actuacions, ells també han caigut en crisi La Marta ens relata una història inquietant que recorda un vell relat d’en Julio Cortazar “La casa tomada”. Ambdós relats et transporten d’una manera molt senzilla a l’angoixa i a la desesperació, doncs no saps què està passant realment, però hi ha quelcom que et comença a envair a poc a poc, sense aturall.

Marta Novellas Sóc amant de les lletres perquè formen paraules que creen histories, on cadascú s’hi pot trobar reflectit, somiar o conèixer altres vides.

Lletra

La Maria no sap res ni de lleis ni d’especulació ni de percentatges. Viu en aquella casa des dels divuit anys, quan el seu pare la va casar amb el soci de la fàbrica. És ja molt gran, és vella i s’adona més que mai de la seva soledat.

6

Fins llavors s’havia anat adaptant a tot, a la vellesa, a la pèrdua de visió, a tenir les mans tremoloses i també a tots els canvis produïts al veïnat. Totes les cases del seu entorn van anar desapareixent i transformant-se en edificis de molts pisos, i els veïns de sempre, havien marxat,


o havien mort. Era normal, la vida canvia i les coses s’han d’acceptar, pensava ella. Però ara tot és diferent, estan passant coses que se li escapen de les mans, fets que no pot entendre. Sola, darrera la finestra, sent uns sorolls que no havia sentit mai des que viu allà. Són llunyans i propers alhora, i es produeixen de sobte, sense sentit i en hores molt diverses, fins i tot a la nit. I la Maria té por. A més hi ha aquell home. Fa dies que el veu voltar i sap del cert que la mira a ella, encara que s’amagui darrera les cortines. Aquell home té una expressió perversa i l'espanta. La Maria no entén què és el que vol, per què la vigila. Tothom sap que ella és una dona sense recursos. El seu marit va morir fa molts anys i només disposa d’una minsa pensió, amb la que amb prou feines en té per menjar, per tant, aquell home no és un lladre. Si volgués robar ja ho hagués pogut fer. En canvi s’està allà, palplantat al davant la casa, a l’altre costat del carrer o donant voltes amunt i avall per la vorera. Fins i tot, alguna vegada ha picat als vidres de la finestra i quan la Maria ha tret el cap, l’ha espantada. Per aquest motiu ja fa molts dies que la Maria no surt al carrer. No va a comprar ni treu les escombraries. S’està allà, darrera la finestra, pendent del que pot passar en qualsevol moment. Ara, a més, no hi ha llum. Alguna cosa deu haver passat amb la corrent. És estrany, perquè no hi ha hagut cap tempesta, que és el que normalment fa que falli la llum, pensa ella. Però no pot fer-hi res. No sap arreglar els ploms i no vol sortir al carrer per demanar ajuda, no fos cas que aquell home l’ataqui i li faci mal. Van passant els dies i la Maria s'espavila com pot. Fa servir espelmes i ja en té prou, doncs ja

Marta Viader

ESCRIPTURA

no té vista per cosir com feia abans. Menja del que hi ha al rebost: llenties, patates, tomàquets assecats, arròs, però no té pa, ni ous, ni llet, ni tall. Tot es va acabant de mica en mica. Ella se n’adona, però... té tanta por! Està dèbil i els seus ulls li juguen males passades. A vegades creu que s’ha quedat cega. No veu si l’home hi és o no, i això l’espanta encara més. Ha optat per arrossegar el llit a prop de la finestra, així, si no es lleva pot mirar el carrer recolzada als coixins. De fet, ja fa un parell de dies que no surt del llit. Hi ha molt poca cosa a fer i ella no es troba del tot bé. Mira per la finestra i vol assegurar-se que ell encara és allà. Ara necessita veure’l, així, si hi és, sap que no li podrà fer res. La Maria obre els ulls de tant en tant, i el mira, desprès s’adorm. I així passen els dies fins que, un matí els veïns es desperten amb un fort soroll de màquines. Estan enderrocant l'única casa vella que quedava al carrer! —Què se n’ha fet de la velleta que hi vivia? — demana un veí a l’altre.

7


ESCRIPTURA Picaresca Tot i que el seu títol és “picaresca” l’experiència dels protagonistes suggereix un altre: “desesperació”, perquè per fer el que fan s’ha d’estar molt desesperat. Potser la falta d’esperança fa créixer la valentia, o potser és que la desesperació espavila l’enginy. Per cert, aquest relat ha guanyat el 1r premi del concurs de narrativa curta “Memorial Anton Isern”.

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Planeta Lletra

Les portes del carrefour es van tancar, els llums es van apagar i els d'emergència van quedar il·luminats tènuement. A l'hora del tancament en Sergi i la Lídia s'havien proveït de dues llanternes i piles noves per poder-se moure cautelosament abans d'inutilitzar les càmeres de seguretat. Van estar dins el seu amagatall encara un parell d'hores més, fins que el servei de neteja va acabar. Llavors van sortir sense fer soroll. Es feien indicacions amb les mans i anaven tapant càmera per càmera. Vestien roba fosca i la Lídia s'havia cobert la cabellera rossa amb una gorra negra. Qualsevol que els hagués vist s’hauria pogut pensar que eren un equip professional d'assalt o uns atracadors experts com els que surten a les pel·lis americanes. Un cop tot controlat, van encendre alguns llums. Ja podien gaudir plenament de la seva nova llar. Una llar amb més quilòmetres quadrats dels que mai s'haguessin pogut imaginar. Van passar primer per la secció de tovalloles i barnussos, després per la de perfumeria i finalment per les seccions de tèxtil i roba interior, ja ben carregats es van dirigir als vestuaris dels treballadors. —Hem de treure les alarmes de la roba! — va alertar la Lídia.

8

—Anem a un taulell, segur que és molt fàcil —va contestar en Sergi. Dutxats i amb roba nova van anar cap al supermercat on van triar un parell de plats preparats. A la secció d’electrodomèstics van estrenar un microones i es van asseure en un sofà per menjar mentre miraven una pel·li en una pantalla de plasma d'última generació. Cap a quarts de dotze van desplaçar-se a la secció de mobles i van triar durant uns minuts el millor dels matalassos sense oblidar-se abans d’agafar un bon despertador. Van dormir com dos lirons, sense preocupacions i embolcallats per una aura de tranquil·litat. Havien dubtat si tornar a casa dels pares, si buscar un pis de lloguer i pagar només el primer mes fins que els fessin fora de nou o agafar les maletes i fugir. Havien meditat totes les opcions fins que, en Sergi es va treure de la màniga la possibilitat de viure temporalment dins el Carrefour. Semblava una idea esbojarrada però no del tot impossible. La Lídia s’havia encarregat de localitzar les càmeres, l'horari dels treballadors, del servei de neteja i els canvis de guàrdia dels nois de seguretat. Ell havia traçat un mapa de tots els possibles amagatalls.


Marta Viader

ESCRIPTURA

Quan va sonar el despertador en Sergi va fer un bot. Va mirar al seu voltant i va somriure durant uns instants. Però aleshores un estrebada de realitat el va fer tocar de peus a terra. —Lídia, corre! Tenim una hora per esmorzar, arreglar-nos i amagar-nos. Ens hem d’afanyar no podem perdre temps. No es podien despistar, no podien ser trobats in fraganti, perquè aleshores a banda de ser perseguits pels bancs, també ho serien pels guàrdies de seguretat i per la policia. Nets i arreglats es van amagar als banys, sense oblidar-se abans de destapar les càmeres. Van esperar i esperar fins que els treballadors van obrir les portes al públic i es van deixar perdre entre la multitud fins a la sortida.

Van estar vivint durant un parell de mesos d'aquella manera. A última hora entraven al centre comercial, tenien diversos amagatalls i els anaven alternant. Durant el dia s'acostaven a Cabrera o a Mataró i dinaven un entrepà que s'havien preparat la nit anterior gentilesa del supermercat, aquell gran rebost de què disposaven a la seva nova residència. Estrenaven roba nova, provaven un sabó de cos, un xampú i un desodorant nou cada dia. Podien jugar al darrer joc de la play, veure les notícies amb la pantalla més gran, més plana i amb més resolució del mercat... Era com ser la parella més rica del món. Un dia es van trobar, just quan sortien del Carrefour, uns amics que s'havien comprat una 9


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

casa al Pla de l'Avellà, amb piscina inclosa i els van convidar a passar-hi el cap de setmana. Seria una prova de foc. Van preparar-se un parell de maletes i després van recórrer el supermercat buscant una ampolla de vi per regalar-los-la. Tot va anar rodat, se sentien afortunats, tot i que sabien que en el fons estaven vivint una falsa realitat. Al principi els treballadors van pensar que les senyores de la neteja es divertien una mica els vespres quan tot quedava buit. Però en Sergi i la Lídia van començar a relaxar-se: un dia es van deixar els raspalls de dents a la pica dels lavabos, un altre els llençols rebregats al llit que acabaven d'estrenar, després van venir les tovalloles molles, l'assecador endollat... Els treballadors feien la vista grossa per no ser acusats, però no les tenien totes. El que temien els treballadors no es va fer esperar. Cada dia quan plegaven els regiraven les bosses i els escorcollaven les butxaques. Tot i el control, els objectes continuaven desapareixent i les coses fora de lloc eren més habituals. Les càmeres no captaven res o almenys això era el que deia el vigilant nocturn. I quan li demanaven les cintes de gravació de la darrera nit, sempre donava les mateixes per evitar-se problemes. Dormia a la feina; dormia deliberadament sobre un matalàs de càmping que inflava cada vespre. El cap de seguretat de la central va donar-li uns dies de vacances per fer, personalment, la vigilància. La primera nit era el dissabte que en Sergi i la Lídia eren de cap de setmana. Es va avorrir, va escoltar música, va llegir, va trucar per telèfon i finalment es va adormir. La segona nit va

10

tenir més sort. Just quan el servei de neteja va plegar va poder veure durant uns breus segons una parella que es movia amb total impunitat. De cop les pantalles van quedar negres, no podia veure absolutament res. Va fer el cor fort i amb la llanterna a les mans va sortir a inspeccionar. En Sergi i la Lídia van veure una pistola que els encanonava. —Ens hem quedat tancats aquí dins —va improvisar la Lídia. —No es moguin! No es moguin! —deia el cap de seguretat amb veu tremolosa. Fins que veient que eren inofensius es va calmar. Els va observar i va entendre que no eren allà per casualitat. Va agafar el mòbil i va trucar a la comissaria. La noticia aviat va arribar a les redaccions dels diaris: “Una parella ocupa un centre comercial”, “Detenen dos joves que vivien al Carrefour de Cabrera” i “Sense feina i sense casa però amb imaginació”. L'empresa preocupada perquè el seu exemple fos copiat, va negociar amb ells: viurien dins el Carrefour però farien de maniquins durant el dia. Els van instal·lar en una plataforma en el passadís central. Els canviaven els mobles, la roba i els complements, tot etiquetat i amb preus d'oferta. Al principi en Sergi i la Lídia se sentien incòmodes perquè tothom els observava. Però aviat s'hi van acostumar i exageraven gestos o mostraven, als curiosos, els preus dels productes. L'empresa estava tant contenta amb la seva feina que al final els va posar en nòmina per evitar que altres empreses els oferissin una oferta millor i perdessin els millors comercials que mai havien tingut.


ESCRIPTURA Ni Dios en la playa La Júlia analiza la crisis desde otro punto de vista: las familias con posibles que todavía pueden costearse unas buenas vacaciones. Mientras hay gente que no sabe cómo llenar la nevera, otros hacen números para continuar con sus ansiadas vacaciones. La sorpresa final les pone a todos en el mismo saco.

Júlia Lancho Teruel Me paro, escucho, observo. Socióloga por vocación; todo lo analizo, no puedo evitarlo. El estilo con el estoy más cómoda es el humor. No dejéis nunca de sonreír ni de escribir. El paellero estaba a punto de zarpar y la familia Helmut se afanaba en recoger sus artilugios y bártulos diversos. Hacía ya un buen rato que la sirena no dejaba de sonar anunciando la salida inminente del barco en dirección a las paradisíacas playas situadas al sur del complejo de las islas. Debían embarcar de inmediato o se quedarían en tierra. Las vacaciones que habían contratado estaban resultando las mejores de toda su vida, con diferencia. Al padre, Karl, un ceñudo banquero acostumbrado a lidiar a diario con tiburones financieros, hipotecas de alto riesgo y stock options, lo habían seducido por la gastronomía y había aterrizado ansiando zampar los suculentos ágapes de la dieta mediterránea que el tour operador online prometía (paella, patatas bravas, calamares a la romana y sangría, básicamente). La madre, Angela, ama de casa y esposa ejemplar, pendiente las veinticuatro horas de que no faltase de nada a sus dos retoños, Hansel y Gretel, rollizos mellizos de mejillas rojizas y cuerpos rellenos de múltiples mantequillas, disfrutaba de un descanso en la cotidianeidad de sus ajetreadas tareas domésticas y degustaba con deleite los anhelados manjares junto a su marido, mientras los niños campaban a sus anchas bajo la atenta supervi-

sión de la niñera, Helga. Una niñera marcada por la responsabilidad de mantener a salvo aquel par de diablillos descontrolados de los múltiples accidentes que los acechaban. No recordaban haber disfrutado tanto jamás. Tenían por costumbre encauzar sus descansos vacacionales hacia los Alpes tiroleses para disfrutar de aire puro y excursiones alpinas, pero esta vez habían aceptado las vehementes recomendaciones de sus atentos vecinos, los Cohn-Bendit, que solían contratar sus paquetes turísticos de sol y playa con la suficiente antelación como para reducir sus costes de familia numerosa en nada menos que un cincuenta por ciento. Al principio eran reacios a exponer sus blancas y enormes tripas cerveceras al sol durante todo el día, pero en plena restructuración financiera y una vez descubierta la notable diferencia en el presupuesto familiar destinado al ocio, se evaporaron al previsible calor de las islas sus más aferrados complejos. Y resulta que estaban disfrutando de lo lindo. Enfundados en sus chanclas a través de vistosos calcetines calados que daban holgada salida a sus dedos gordos, incrustados en bañadores floreados y camisetas de palmeras dignos de los mejores chiringuitos del Caribe,

11


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

y camuflados por unos enormes sombreros de El día había ido como la seda. A mediodía los paja al estilo mariachi, se pasaban el día de la Helmut ya brillaban incandescentes gracias al tumbona al chiringuito, del chiringuito al bufé efecto del sol y la sangría y emprendían sobre libre, del bufé a la piscina y de la piscina enseel barco el regreso, con múltiples granos de guida al bufé para cenar tempranito, dejar a arroz amarillos todavía pegados a los bañadolos niños en el hotel y salir a tomar los cócteles res y a reventar de calamares a la romana y paede rigor por la noche, acariciados por la refreslla de guisantes. Lucían radiantes sus barrigas al cante brisa marina. Aquello era como estar en sol durmiendo la siesta en tumbonas a cubierta. el paraíso y ellos habían tardado décadas en Ni se imaginaban el fiestón que les esperaba en descubrirlo, pero a partir de entonces sus despocas horas. Iban a hincharse aún más, si eso tinos de ocio iban a variar de lo lindo. Tenían aún era posible. Hasta los mellizos y la niñera grandes paraísos húdescansaban exhaustos medo-gastronómicos a costa de perseguir peNi se imaginaban el fiestón por explorar y ello les cecillos con las gafas, el que les esperaba en pocas motivaba sobremanetubo y los patos. Tras ra. Aquel día la ruta dos horas de descanso, horas. Iban a hincharse aún programada era de lo ya de nuevo sumergida más, si aún era posible. más atractiva: zarpar la familia en el relajado Hasta los mellizos y la niñera tempranito, escalas y remojo de la concurrida descansaban exhaustos a costa piscina, de repente un baños próximos a calas de perseguir pececillos. de arenas blancas y la gran estruendo con aspromesa de un magnípecto sonoro de imfico menú paellero a bordo, anclados en alpacto de casco contra roca y una brusca guna paradisíaca playa resguardada por sacudida, les hizo aflojar involuntariamente los acantilados y sin acceso terrestre. Un sueño esfínteres en el medio acuático. El barco, escohecho realidad, vaya. El colofón que no esperado, tardó apenas unos minutos en inclinarse raban consistía en una fiesta reggae sorpresa, peligrosamente hacia proa y los miembros de la cortesía de la compañía, organizada para que tripulación corrían arriba y abajo por cubierta todos los pasajeros de las diferentes travesías preparando botes salvavidas y flotadores, conpaelleras confluyesen y disfrutasen de una tando a los pasajeros y rezando para que los primagnífica puesta de sol en la última playa de meros alcanzasen en número. Tras una media regreso al hotel, con baile alrededor de las hohora, cuando ya todos estaban a bordo de los gueras bajo falsos cocoteros, daikiris, mojitos botes, pusieron rumbo a la playa, la última y caipirinhas. Con ésta, los organizadores se playa. Al desembarcar no encontraron allí ni un aseguraban de que un alto porcentaje de guialma, ni tampoco hallaron rastro de preparativo ris volviese el año siguiente o recomendase a de celebración alguna. Observaron atónitos familiares y conocidos aquellas fantásticas cómo cuatro espantapájaros improvisados a vacaciones. cañas y paja, que lucían falda y collares al estilo

12


ESCRIPTURA

M. Carme Bufí

hawaiano, les daban la bienvenida mientras un malsonante reproductor de música emitía reiterativamente una única canción de Bob Marley. El capitán leyó a su pasaje el mensaje que halló en el interior de una botella tirada en el centro del montón de troncos que parecían destinados a la hoguera: FIESTA SUSPENDIDA POR HUELGA GENERAL. LES DEJAMOS CON NUESTROS SERVICIOS MÍNIMOS. AQUÍ TIENEN PREPARADA LA BARBACOA, PERO LA CENA TENDRÁN QUE PESCARLA USTEDES MISMOS. QUIEN QUIERA PECES QUE SE MOJE EL CULO. ¡QUE DISFRUTEN DE LA VELADA!

Y de fondo iba sonando sin descanso la misma melodía: “Get up, stand up: stand up for your rights….!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

13


ESCRIPTURA Acció exfoliant L’Àlex ha trobat la manera de comparar un tractament de bellesa amb la crisi. No podem donar gaires pistes per no desvetllar un final que “segur” que us sorprendrà; així que haureu de llegir-lo.

Àlex Vidal Vidal Periodista de formació i funcionari de professió, escriu per comunicar i reivindica el sentit de l’humor com arma de construcció massiva.

Planeta Lletra

Sempre tapada, ocultant aquell cos que en altres temps lluïa amb orgull i fins i tot un pèl desvergonyida, sempre tapada, amb màniga llarga i pantalons fins als turmells, tapada i pensant obsessivament: «Tot anirà bé, tot, fora la pell morta, fora la pell...». I somreia, amb els ulls esbatanats, somreia fins a l’infinit i ningú sabia per què. *** Eren una parella convencional, uns pijos madurs amb una posició de classe mitja alta. En Francesc se sentia bé perquè era ell qui tenia el control de la seva vida. Així ho creia, directament, sense donar-hi més voltes. De fet, donar voltes a allò que funciona i t’agrada és absurd, per tant, en Francesc només pensava en com fer diners i les altres tasques quedaven per a la seva dona, la Nina. Ella era una burgesa que s’havia deixat portar per un marit segur de sí mateix. La Nina es dedicava a les emocions, aquelles que el seu marit no podia mostrar davant dels demés, ni tant sols al davant dels membres de la família. Ella era guapa, elegant, educada, sensible, curosa de les coses de casa i tenia bon gust. Era la que recordava els aniversaris de tota la família (també la d’ell) perquè clar, segons en Francesc, això era «cosa de dones, els homes no

14

tenim el cap per aquestes coses i vosaltres us en sortiu molt millor». En Francesc havia estat un noi de bona família a qui no li agradava estudiar i ben aviat va demostrar que la desgana amb què agafava els llibres es transformava en capacitat emprenedora en altres àmbits. Els seus pares eren els propietaris d’una petita empresa tèxtil de Mataró, quan a final del segle XX a Mataró encara hi havia empreses tèxtils, a més d’un bon grapat de tallers il·legals que també es dedicaven al drap i que donaven vida a una societat que se’n sortia, per la superfície o submergint-se. Com que l’hereu era en Jordi, el germà gran, en Francesc es va haver d’espavilar, i com que ja ha quedat clar que els llibres no el motivaven si no eren de La sonrisa vertical, va marxar de casa ben aviat, només va haver complert la majoria d’edat, per guanyar-se les garrofes pel seu compte. Això sí, de diners per començar qualsevol aventura no n’hi van faltar mai: el papà i la mamà li ho van facilitar; la resta era cosa d’ell. I se’n va sortir, i tant que ho va fer. Va treballar pràcticament de tot. Anava a un poble, es posava a treballar a la construcció, i al cap de quatre mesos fotia el camp a un altre poble i trobava una altra feina. Era un cul inquiet però


ESCRIPTURA

era en una etapa de la vida en què és difícil tenir el cul sempre al mateix seient. I malgrat que va fer un tastet en un munt de sectors, el que el va seduir més va ser el de la construcció. Va començar des de ben avall i va anar pujant. Quan era un paleta reputat ja feia negocis per una altra banda amb proveïdors de material, oferint-se com a mitjancer, rebaixant preus, invertint diners seus en obres de la competència... La cosa no podia acabar d’una altra manera. Un dia, es va posar pel seu compte i al cap de poc temps, la bombolla immobiliària va començar a inflar-se. Va fer un bingo amb totes les lletres i amb majúscules. La Nina era la filla mitjana d’una família de botiguers de la capital del Maresme, tradicionals, del centre, mataronins de tota la vida, d’anar a ofici cada any el dia de les Santes, de dir «això ja no és el que era», i de pensar que «l’Ajuntament desatén el centre i s’ho emporta tot als barris». Res de l’altre món, gent normal, com dirien Pulp i Manel. A la Semproniana, que aquest era el seu nom real, li deien Nina

perquè ves a saber com li pots dir a una criatura amb el nom d’una de les dues Santes ilurenques. L’altra Santa és més convencional, Juliana. Però la Semproniana... Que si Sempro, que si Nana, i es va quedar en Nina, que li feia molt femení i molt graciós, «que la nena n’és molt de femenina i graciosa i sembla una nina». I així va ser. La Nina era guapa, però guapa de debò, d’aquelles que fan girar el cap als homes, fins i tot a la maduresa, i sempre havia cuidat el seu físic amb devoció. Gimnàs, pilates, sauna, massatges, peelings... Precisament l’acció exfoliant era la seva preferida. Se’n feia sovint, potser una mica massa i tot, i per casa tot eren cremes d’acció exfoliant, gels de dutxa exfoliants, guants de crin, esponges naturals, tot un estoc de productes i artefactes que en Francesc odiava. Quan ell es ficava a la dutxa i enlloc d’una esponja suau, normal i corrent, trobava el guant de crin i s’havia de fregar el cos amb aquell article sadomassoquista, rugós i aspre, acabava sortint de la dutxa i mirant-se al

15


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

mirall, veient com el cos li havia quedat vermell, irritat i demanant auxili per cada racó de la seva pell. Per a la Nina, en canvi, això era el que calia fer, eliminar cèl·lules mortes perquè la pell es regenerés. Mai no es van posar d’acord. Mentre la Nina s’arrancava la pell literalment, la bombolla immobiliària es va anar inflant, igual que la cartera d’en Francesc, que tenia diners per arreglar-ho tot, per fer regals als fills, per comprar-se un Porsche Cayenne i anar amb la família a l’apartament de Calella de Palafrugell a l’estiu, i al de la Cerdanya a l’hivern. Eren temps de glòria econòmica, de lloances al totxo i de crèdits infinits “a-tornarqui-sap-com”, argumentats amb aquell “no-espreocupi-que-ja-ho-trobarem”. Quan la bombolla va petar com un aglà, la Nina ja feia temps que tenia problemes i que havia de visitar regularment un dermatòleg. Òbviament, segons en Francesc, el doctor era «el millor en el seu camp». Però la Nina no millorava. La seva passió exfoliant era excessiva. Un dia, en Francesc la va trobar al lavabo amb sang a diverses parts del cos, en carn viva i gratant-se amb el guant de crin i amb una crema sorrenca, repetint una i altra vegada com un mantra la frase «fora pells mortes, fora pells mortes...». Del dermatòleg va passar al psicòleg i d’aquest al psiquiatre, que la va medicar davant la seva actitud compulsiva. I així anaven fent, amb recaigudes freqüents i un cos cada vegada més decrèpit. I la bombolla va esclatar. I l’economia del món desenvolupat va trontollar com un púding casolà. I una paraula clau, que va ensorrar milers i milers de famílies en la misèria: deute. Com tornar els crèdits de les hipoteques quan no hi ha feina? I els empresaris tancant

16

empreses, precisament per no poder fer front a aquesta paraula maleïda: el deute. I en Francesc fent mans i mànigues per aguantar sense tancar, fent fora alguns treballadors, després alguns més, i més, fins acabar amb un concurs de creditors i tancant barraca sense cap més opció, assetjat pels bancs, aquells que no fa gaire li posaven la catifa vermella cada cop que necessitava cash. I la Nina, que veia com en Francesc l’ignorava. Ella pensava que no estava per ella perquè la seva pell ja no era tan suau com quan era jove. És el que té dependre de les atencions d’una altra persona. És el que té dependre a qualsevol nivell. Diuen per Mataró que la Nina està tancada en un centre psiquiàtric, que va acabar en carn viva i que en un atac exfoliant, en Francesc la va trobar agonitzant a les portes de la mort. El peeling s’ho va emportar tot. *** Sempre tapada, ocultant les vergonyes que en altres temps lluïa amb orgull, fins i tot descaradament, sempre tapada, intentant que res no sortís als mitjans, que els comptes a Suïssa dels seus prohoms no veiessin la llum i dient sense embuts: “El totxo mai cau, això t’ho arreglo jo amb dues trucades...” I prevaricaven, els triomfadors d’aquella societat prevaricaven amb diners dels altres, ho feien fins a l’infinit i ningú no es creia ja el discurs dels caps de la tribu. L’acció exfoliant de la crisi havia estat tan forta que no només s’havia emportat pells mortes, sinó que les més vives havien estat arrencades de soca-rel. I algunes de mortes ja no es podien arrancar ni amb el guant de crin, de tan arrapades a la carn que estaven, no fos que si saltaven perdessin per sempre la carn que els donava vida. Vida morta, vida de paràsit.


ESCRIPTURA Endorfines per a l’ànima El text de la Roser és molt subtil. Algú podria arribar a pensar “Què coi té a veure amb la crisi?” La resposta també és subtil... Bé, més aviat és una resposta sofisticada. Les endorfines són una droga natural que el nostre cos fabrica per pal·liar el dolor produït després d’un gran esforç físic; ara, amb la crisi, també necessitem alguna cosa per pal·liar el nostre mal. Servirien les endorfines?

Roser Serra i Albert Va sempre corrent d’un costat a l’altre. Quan es calça les bambes, i corre de veritat, se sent fora del món terrenal i li plouen les idees. “Poques coses gratis et fan sentir tan bé” llegeixo en un cartell gegant. Anuncia una gran cursa popular. Hi surt una noia fantàstica corrent pel carrer. La noia del cartell fa bona cara, malgrat que està en blanc i negre. L’eslògan té ganxo i em fa pensar. És veritat. Quan correm ens sentim més feliços, alegres, amb una sensació de benestar fora límits... I capaços de tot! I en un moment de crisi, no hi ha res millor que aplicar-nos la dita “al mal temps, bona cara”. La recepta avui i ara són les endorfines, unes substàncies màgiques que genera el nostre cos per proporcionar-nos dosis de felicitat, o quasi. Per tenir una ment desperta, optimista, valenta... I afrontar el moment. Però com? Fem de l’esport la nostra filosofia de vida. Són suficients unes bambes, una mica de voluntat i sobretot aire lliure. Si a més

hi afegim amics, l’èxit de la recepta està assegurada. Només cal començar. Després de pocs dies, ens sentirem més alegres, relaxats. On abans hi veiem problemes hi veurem oportunitats, solucions, reptes... I ja no podrem parar. “Cuando haces pop, ya no hay stop” deia un altre eslògan amb ganxo. No deixem que el fosc moment ens afecti (“la noche me confunde”, deia aquell famós anunci d’un desodorant) i trobem en les endorfines “la xispa de la vida”, parafrasejant la publicitat exitosa de Coca-Cola de fa tants d’anys! Oblidem-nos de l’ansietat, les preocupacions i les lamentacions... Deixem-nos gronxar “en els braços de Morfeo”, el Déu grec dels somnis que dóna nom a les endorfines. Hi ha res més encoratjador que somiar que les millors coses encara han d'arribar amb unes bambes posades?

17


ESCRIPTURA El deshaucio Ramón Cabrera Naveiras hace uso de un finísimo humor negro para explicarnos uno de los problemas de la crisis, los desahucios. Pero no os dejéis engañar, en el relato no todo es lo que parece.

Ramón Cabrera Naveiras Un escritor maduro, en todos los sentidos, que borda, más que escribe, sus relatos. Ha ganado decenas de premios, pero el siempre dice que el mejor premio es que alguien lo lea.

Planeta Lletra

Trajina en la cocina cuando oye sonar el timbre de la puerta. Cierra el grifo del agua y permanece inmóvil largos segundos con el ánimo en suspenso, la casa sumida en el más absoluto de los silencios, como si estuviera deshabitada. Quienes llaman lo hacen de nuevo enseguida con más insistencia y aun así duda y tarda en abrir. Son dos individuos, bien vestidos de oscuro que sujetan sendas carteras de cuero negro, los que se presentan con melosa amabilidad y una reverencia: —Buenos días, señora. Somos de BankPlus. —BankPlus, su banco. BankPlus, el banco al que sólo le preocupa el interés de sus clientes… La mujer sólo exclama “¡Ah!”, mientras se seca las manos en el delantal y en su rostro se dibuja una expresión de angustia. Es más bien delgada y lleva el cabello enmarañado. Hace un tímido ademán de dejarles entrar pero ellos aparentan no haberlo advertido. —¿Doña Encarna Arguelles Serena? ¿Hija de Sebastián Arguelles Agudo? —Asiente con un ligero movimiento de cabeza. —Verá usted —carraspea el de más edad—... Venimos a por lo del préstamo hipotecario y a notificarle que... —busca en su cartera y extrae

18

un pliego de papeles— Son ya más de tres las mensualidades pendientes y… Vacila antes de proseguir. El otro viene en su ayuda: —Entendemos que su padre ya no pueda pagar, pero usted avaló el crédito… Y sin respuesta a ninguna de nuestras repetidas reclamaciones escritas… A la mujer se le humedecen los ojos. —Mi marido no tiene trabajo, yo tampoco… Y ahora nos es imposible atender las cuotas… Lo hemos intentado pero… —con la punta del delantal recoge dos lágrimas que resbalan por sus mejillas— Si ustedes pudieran…Tenemos esperanzas de que el mes que viene nos contraten a los dos en una empresa de limpieza. Para limpiar bancos, precisamente. La mujer ha iniciado una tristísima sonrisa que se le congela al instante al advertir que la aclaración no ha hecho gracia alguna a los dos hombres. —Si estuviera en nuestra mano… Pero ya conoce usted el procedimiento en estos casos. ¿Lo conoce, no? Sin juicios. El simple impago de dos mensualidades es ejecutivo. ―Siempre le dije a padre que no comprara.


Barcelona es cara, muy cara y al precio del terreno en esa zona… Pero que va, se encaprichó con esas vistas al mar desde la montaña y vendió para la paga y señal la parcelilla del pueblo. Luego… Yo le decía, padre, padre, ¿acaso va usted a tener ganas de mirar los barcos y el puerto? Y él se me reía, y yo le repetía que mejor que en el pueblo, somos de Sallent de Gállego, ¿sabe?, en ningún sitio. Y él tozudo con lo suyo. —Si pagara ahora… La mujer junta las manos y se retuerce los dedos. —A duras penas tengo para la comida… —Lo lamentamos de veras… Sentimos no poder detener el desahucio, el desalojo. La nueva ley nos permite… —¡Dios mío! ¿Y que será de mi padre? —Es desolador pero escasea el espacio y la demanda es importante… Compréndalo usted. Si al menos abonará usted uno de los meses ― insiste… —Somos tres hermanos. Todos en paro. ¿Quién me va a ayudar? Está a punto de romper a llorar pero se contiene. No quiere perder la dignidad. Pregunta con serenidad: ―¿Y que he de hacer? ―No se preocupe por los detalles. Nosotros nos ocupamos del traslado de su señor padre. Incluso en circunstancias difíciles Bank Plus sigue al lado de sus clientes. En lo que es posible, naturalmente. Cuatro días y él estará con usted… La voz de la mujer es de alarma absoluta. —¿Cuatro días? ¿En sólo cuatro días? —Es el plazo máximo. Hay lista de espera. Habrá leído los periódicos. Los suicidios se producen a docenas… ¿Es aquí, en su domicilio, dónde…?

Ariadna Graupera

ESCRIPTURA

—Sí, sí. Miraré de hablar con mis hermanos. Para tener a padre un par de semanas cada uno. David, que es soltero, tal vez acepte recogerlo más días. Los dos hombres se encogen de hombros. —Un último detalle, señora. Para no cometer errores. ¿Son correctos estos datos? ¿Columbario B, clase 6ª, nicho 10450, cementerio Sudoeste? ¿Si? Pues firme aquí, sea tan amable… Y no olvide que BankPlus, su banco, financia, si así lo desea, la incineración… Cuando tengan ingresos, por supuesto. En una urna es mucho más sencillo convivir con los difuntos. —Si, tal vez más adelante, tal vez… Cuando pase la crisis. Pero de momento le tendremos tal como esté con nosotros… Que remedio. Y deja escapar un suspiro de resignación. Al marcharse los dos hombres le dejan la tarjeta del banco en la que se lee: Bankplus, siempre a su servicio.

19


ESCRIPTURA Retallades Hi ha una dita, segur que és oriental, que diu que no és més feliç qui més té sinó qui es conforma amb el que té. De dites d’aquestes n’hi ha moltes i totes estan basades en el sentit comú. Aquest relat ens explica una altra versió de la dita: adapta’t o mor.

Mònica Ruiz Metòdica, li agrada ajuntar paraules para a explicar històries. Una afició que li ve de molt petita i que, n’està segura, l’acompanyarà fins al final dels seus dies.

Planeta Lletra

—Té un currículum molt complert, senyoreta Vinyals. Veig que no hi ha el mòbil, me’l diu per si l’hem de trucar? —No... No tinc mòbil. —M’agrada! Encara hi ha gent que no es deixa portar per les pressions de la societat. Encaixa molt bé amb el perfil que busquem a l’empresa. Al fix, doncs, la podem trucar durant el dia? —No, només a les tardes de set a vuit. Però si truquen a una altra hora tinc una persona per agafar-me els encàrrecs. —Veig que és una persona ocupada i que no busca feina per necessitat. Li confesso que em té fascinat, senyoreta Vinyals. —Gràcies —i per a ella mateixa pensa: «suposo». La Núria surt contenta de l’entrevista de feina, li ha anat millor del que s’esperava. Potser el canvi de look ha tingut alguna cosa a veure. El dia anterior s’adonà que les canes ja eren massa abundants i no li agradà com li quedaven a la melena. Ella mateixa es tallà els cabells ben curts i es féu un pentinat desenfadat; així i amb la cara rentada semblava més madura, però no més vella.

20

Quan són les vuit surt de casa dels seus pares i abans d’anar al seu pis, passa pel supermercat. Troba les orades d’oferta i en compra un parell. També agafa unes espelmes. Avui és un dia especial. —Vas veure la pel·lícula d’ahir al vespre per TV3? —No. La Núria i jo ahir vam fer una partida al scrabble i se’ns va allargar. —No veieu gaire la tele, vosaltres, oi? En Ricard somriu capciós i li contesta: —No, no gaire —es treu la gorra de la feina i es posa la jaqueta mentre li diu al company—. La caixa ja està comptada. Et deixo el canvi al calaix de sempre i vigila si ve un paio amb un Fiesta vermell: l’última vegada es va escapar sense pagar. Abans de sortir de la gasolinera es para al congelador i crida: —Digues-li a l’Enric que m’emporto un paquet de gel! En Ricard no pot evitar somriure mentre camina cap a casa. Fa dos anys va haver de tancar el seu estudi d’enginyeria; havia acumulat moltes pèrdues i ja no tenia crèdit. Els problemes


ESCRIPTURA

econòmics feien estralls en la seva relació amb la Núria i la comunicació era un intercanvi de crits i retrets. Quan ja donaven per acabada la relació va succeir un fet que els hi va canviar la vida.

—Bé. Crec que els hi he agradat. Espero que aquests em truquin, perquè els de l’altre dia no m’han trucat ni han deixat cap missatge a ma mare. Per cert, si tens roba bruta prepara-mela que demà aniré a la bugaderia. En Ricard aboca els glaçons al recipient i va cap a la cuina. Amb delicadesa, abraça la Núria des de darrera entrellaçant els braços sobre la panxa d’ella. —Feliç aniversari —li xiuxiueja a l’orella. Ja fa gairebé vuit anys que viuen junts. Fa dos van estar a punt de separar-se. Però avui celebren que fa tot just un any els hi van tallar el llum i el telèfon.

Quan en Ricard torna de la feina les espelmes ja fan pampallugues per la casa. La Núria des de la cuina sent com tanca la porta. —Hola amor! —el saluda—. Què portes el gel? —Sí. On és la glaçonera? —Al moble del menjador, a dalt. —Com t’ha anat la entrevista? —pregunta mentre obre l’armari.

Lectura recomanada Gestión en tiempos de crisis Juan Fernández Aceytuno Ed. Deusto El directiu del segle XXI és com un xef que s’enfronta al repte estimulant de cuinar diversos plats alhora. Per a triomfar necessita tenir la paella, o paelles, pel mànec. El llibre presenta un mètode intel·ligent de gestió i lideratge per temps de crisi que ajuda al lector a donar la volta a la truita.

21


ESCRIPTURA El pacte El relat d'en Jordi combina el mite de Faust i la crisi. Quan la desesperació arriba al límit es pot arribar a fer qualsevol cosa. Malauradament les coses no surten sempre com un s'ho espera. Desitgem que no us veieu mai abocats a fer el mateix que el protagonista d'aquesta història.

Jordi Lopesino L'autor és, sense cap mena de dubte, més llarg que ample; tot i que últimament l'amplada està guanyant terreny. Podríem considerar, doncs, que té un perfil oblong u oviforme.

Planeta Lletra

Segons deia el llibre havia de fer un gran cercle de sal al voltant del pentagrama que havia dibuixat al terra. Era el cercle de protecció que impediria al diable matar-lo, ferir-lo o posseirlo. El llibre d’invocacions també precisava molt bé els tipus de materials que necessitava: sang humana per pintar el pentagrama i els símbols cabalístics, sal pel cercle de protecció, espelmes negres, una calavera humana... A Faustí tota aquella litúrgia demoníaca li venia grossa. Ell era un home senzill i de bon cor que es veia arrossegat per les circumstàncies a invocar el diable. Ja ho tenia tot preparat i estava a punt per començar la cerimònia, però sentia una por i una angoixa que no el deixaven viure. En Faustí estava patint, però no pel diable sinó perquè la seva dona no arribés abans d’hora i veiés el desordre i la brutícia que havia provocat. —Si ho veu la Marta, em mata. Les invocacions que aconsellava el llibre estaven en llatí i eren molt llargues i rebuscades. No li feien el pes. Així que va decidir tirar pel dret. Es va posar dins el cercle de sal i va cridar, sense salms, llatinades ni litúrgies absurdes. Clar i català!

22

—Dimoni, vine! Es veu que la cosa va funcionar, perquè es va sentir una explosió sorda, atenuada, i va aparèixer el diable envoltat d’una fumera groga i pudenta. Un diable clàssic, dels de tota la vida, amb banyes, cua i la pell vermella que portava un vestit fosc molt elegant i refinat. —Bon dia —va dir en Faustí donant-li la benvinguda. El diable se’l va mirar amb atenció abans de contestar. Va veure que l’ànima d’en Faustí era de bona qualitat i que podria fer negoci, un gran negoci amb ella. —Bon dia, Faustí. Tot seguit el diable va anar fins el cercle de sal i l’escampà amb un peu, desfent el cercle de protecció. —No et creuràs aquesta pantomima del cercle de protecció i tot això, oi? —Va dir el diable—. Això són collonades per la gent que en realitat no em vol veure. De fet, m’ha sorprès molt la teva invocació. Per això he vingut. Feia temps que ningú m’invocava a l’antiga... Des de que existeix l’Internet tot és molt més fàcil —treu de la butxaca una tarja de visita—. Té, la propera vegada envia’m un mail o entra a la meva pàgina web. En Faustí, sorprès, va sortir


ESCRIPTURA de l’esmicolat cercle de sal i agafà la tarja del diable. —Seiem? —va dir el diable com si fos a casa seva. Ho van fer al sofà de la sala d’estar. —Vols prendre alguna cosa? —va oferir el diable— No? Doncs jo sí. Fer negocis em fa venir set. El diable va petar els dits i al moment tenia una copa a les mans. —Allò d’allà és l’urna amb les cendres de la teva sogre, oi? —va dir el diable per trencar el gel— Doncs que sàpigues que la tinc a l’infern. Per cert, us envia records. En Faustí va moure el cap, però no va dir res. —Què vols a canvi de la teva ànima? —li va preguntar el diable— Poder, glòria, reconeixement, riqueses...? O vols viure vint anys més, quaranta potser? O vols enamorar a alguna dona, o millor, que totes les dones del món caiguin enamorades als teus peus? En Faustí negava amb el cap totes les propostes del diable. —No, més aviat voldria una cosa més senzilla... —va dir finalment. El diable l’observà amb molta atenció. La seva ànima era més pura i valuosa del que s’havia pensat en un principi. Estava disposat a pagar un preu molt alt per aconseguir-la, però es va llepar els bigotis de plaer en sentir que en Faustí volia una cosa més senzilla de les que ell li havia ofert. —Demana el que vulguis i t’ho concediré...— va dir el diable en un excés de confiança— a canvi de la teva ànima. —Només vull feina. El diable que estava bevent en aquell moment es va ennuegar. —Què has dit? —va bramar. —Què vull que m’aconsegueixis una feina

amb contracte indefinit, ben pagada i del meu ram. —T’ofereixo, poder, riqueses, sexe sense límits... I tu vols, només, una feina? —El diable estava furibund, però va fer un esforç per semblar asserenat— I de quin ram ets, Faustí? —Del ram de la construcció. Sóc paleta. —Pe.., pe.., però tu te n’adones de que em demanes una cosa impossible. Saps com està el món de la construcció en aquests moments? No has sentit parlar de la crisi? —A mi m’ho has de dir —va contestar en Faustí—. Si estic a l’atur precisament per això. —Però jo t’ofereixo ser ric, famós... —Sí, sí, ja ho he entès —va interrompre en Faustí–, però jo només vull treballar de paleta. Amb contracte indefinit, seguritat social, plusos, hores extres... Ja saps. Per poder tenir una bona jubilació en el futur. Després quan em mori la meva ànima serà teva, però mentrestant podré pagar l’hipoteca i mantenir a la família. Em sembla un tracte just. El diable treia foc pels queixals. —No puc fer-ho. No tinc competències. Aconseguir el que demanes seria un miracle — es va retorçar les mans anguniós quan va dir la paraula miracle—. Hauries de parlar amb Déu, o amb algú dels seus representants a la terra. —Ja ho he fet. Precisament ells mateixos em van recomanar els teus serveis. El diable quedà estupefacte durant un segon, per, immediatament, deixar anar una riota infernal. —La mare que els va... —va dir entre singlots i rialles— Vaja, vaja. Com està la crisi. No l’arregla ni Déu! —i tornà a riure com un boig. En Faustí estava desolat. Era la seva última oportunitat i estava veient com se li esvaïen les possibilitats. El diable s’eixugà les llàgrimes provocades per la riota abans de continuar parlant.

23


Planeta

—Ai, Faustí, em sembla que no farem tractes... Tot i així t’he de dir que hi ha una clàusula infernal que m’obliga a fer-te un regal de desgreuge perquè no he pogut satisfer la meva part del contracte. Què vols, doncs? I no tinguis por per la teva ànima. No tinc cap dret a posseir-la. En Faustí s’ho va començar a pensar, però no sabia que demanar. Riqueses, poder...? En aquell precís moment va sentir el soroll d’una clau que entrava en el pany de la porta de casa. —Ostres, la Marta! I la casa feta un fàstic. Ràpid —li va demanar al diable—, ajuda’m a recollir tot aquest enrenou... El diable va petar els dits i la casa va quedar immediatament com una patena. —Estem en paus, Faustí —va dir el diable, amb un posat burleta a la cara, mentre s’esvaïa lentament davant seu.

Lectura recomanada Aturem la crisi Arcadi Oliveres Ed. Angle

Lletra

Qui hi ha darrere la crisi i què podem fer? Si l´actual crisi ha tingut més ressò que les anteriors és perquè aquesta vegada, diuen els experts, té un component afegit: és global. I, a més, està acabant amb el planeta... Però... Qui són els responsables d’aquesta crisi?

24

Javier García

ESCRIPTURA


ESCRIPTURA L e s l l e i s d e l a n a t u r a , i d ’ a l t re s En Francesc juga amb el temps. Ha fet un relat que parla d’un segon abans de l’explosió de la bombolla immobiliària, de la fallida dels bancs, dels desnonaments, de la pobresa... En definitiva, parla de com era el món un segon abans de petar. Parla de quan érem feliços.

Francesc Castañer Feliçment jubilat viu amb cinc gats, dos tenen parkinson. Li agrada escriure per fer-se companyia.

No sé per què la Gemma es va entestar a anar al sopar de ca l’Oleguer si sap que a mi el paio em carrega. Me la temia, tan fàcil que hauria estat donar un pretext. L’Oleguer és un home estrany, està ficat en no sé quantes ONG’s, a Intermón, a Comerç Just. És un advocat de causes perdudes. Ell sol és capaç de convertir qualsevol reunió en un pamflet, o com ahir al sopar: que si la contaminació atmosfèrica, que si el canvi climàtic, que si la fam i la injustícia al món. Es fa pesat el paio, com si el que tenim ens ho regalessin. Ja li vaig dir a la Gemma: —El dia que la Quima ens torni a convidar hi vas tu soleta. L’Oleguer és un cumbaià a qui li agrada donar la nota anant al despatx amb bicicleta. Per ell, estem instal·lats en un món d’excessos i despropòsits, està carregat d’idees estranyes: “L’índex de Pm10 a la sang ha baixat amb la reducció de la velocitat a l’àrea metropolitana.” Ah, mira que bé! “La prevenció contra la grip A és una maquinació dels lobbys farmacèutics que l’han convertit en un gran negoci, amb la complicitat de metges i governs”. Rareses! El pitjor és que a la Gemma li fa gràcia el paio. “De jovenet ja era un anti-sistema”. Anti-

sistema! Amb una empresa de plaques fotovoltaiques subvencionada del trenta al cinquanta per cent. Així també ho seria jo de revolucionari... Un anti-sistema subvencionat. Però com que té taba, doncs au, anar-li seguint la veta. No, si jo no dic pas que l’Oleguer sigui una mala persona, només que és un menja-cocos. Diu que els metges i les farmàcies estan intoxicant el món a còpia de vacunes, antibiòtics i tractaments agressius a benefici de les multinacionals farmacèutiques. Però el que més m’emprenya és la brometa passada de voltes quan s’ajunten amb la Gemma, ella li riu totes les gràcies i li aprova les genialitats quan s’inventa un món més sostenible. Què deu saber la Gemma de sostenibilitat? Mai no s’ha queixat del xalet on vivim al Norai, i bé que presumeix del gamma alta quan porta les nenes a la privada, i de l’apartament que tenim tot l’any llogat a Calella de Palafrugell, del cavall que mantenim a l’hípica... I d’on surt tot això?... Del taller de components per a la construcció que dóna vida a sis operaris i feina administrativa a ella mateixa. D’això i del crèdit amb el banc, on tinc un tracte preferent gràcies a la meva solvència. Però tot això es posa a prova quan s’ajunten 25


ESCRIPTURA

Planeta

amb l’Oleguer. És com si en el fons se n'avergonyís; tenen més valor les extravagàncies d’aquell relat pintoresc, que la dura realitat diària d’un món... De guanyadors. No sé, no ho puc evitar, a vegades em malfio d’aquesta amistat. D’aquí el motiu de la consulta, doctor. Aquest tracte m’està obsedint. Tant és així que fins i tot he començat a somiar. Fa nits que em desperta la repetició d’un malson, fins a l’extrem que vaig a dormir amb aprensió. Veig l’àngel que obre el segell, i la desfilada d’horrors apocalíptics que la recurrència sembla fer premonitoris: la fallida de la banca, la caiguda del consum, l’esclat de la bombolla immobiliària, el rescat d’estats a punt de suspensió, la morositat, l’atur. Veig la Gemma fent cua a la porta de Càritas, les nenes a l’escola pública, el desnonament del xalet del Norai, la mirada sorneguera dels veïns de Palafrugell... L’esfondrament de la classe mitjana... El món s’ensorra doctor, el món s’ensorra! —Pot ser, però si vostè és veritablement un guanyador com diu, no l’ha de preocupar que el món s’ensorri, perquè els que estan més a prop de l’esquerda sempre són els de baix. Quant al presumpte flirteig de la Gemma amb

Lletra

26

l’Oleguer, jo no en puc dir res sense conèixer els detalls del cas d’una manera exhaustiva, però més aviat em fa la impressió que és un producte de l’estat ansiós que detecto i que haurem de tractar. Així mateix les indescriptibles visions de l’activitat onírica nocturna, que vostè creu premonitòries són, li asseguro, absolutament inversemblants, increïbles. Però, home de Déu! No s’adona que la mateixa exageració dels fets demostra que són del tot impossibles? »Miri, li receptaré un tranquil·litzant, un ansiolític a base de benzodiazepina i veurà com de seguida s’hi coneixerà... Un protector... Un inhibidor; detecto tendències depressives en el seu relat, malgrat algun emergent megalomaníac que potser també l’hauríem de tractar. Abstinguis de prendre alcohol, fins i tot en els àpats. Ah! I vigili les contraindicacions i els efectes secundaris, que no se’ns estampés en un arbre abans d’acabar el tractament. —Doctor, ha vist la premsa que té a la sala d’espera? Notícia de portada: “Lehman Brothers fa fallida a causa de les hipoteques subprime”. Jo no havia sentit parlar mai de Lehman Brothers, però la veritat, això em fa pudor de socarrim.


ESCRIPTURA Qui és el responsable? Peça teatral o relat? Per primera vegada Déu concedeix una entrevista a un periodista. Aquest és un noi jove i impetuós que vol donar la campanada. Davant de l’Ésser Suprem, a punt de començar, li pregunta com s’hi ha de dirigir, quin és el tracte que li ha de donar. Déu li respon que el tracti com tractaria a un amic. El periodista li dóna les gràcies i un tant agressiu comença a preguntar.

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres

Periodista: Fa molt temps que estàs creant? Déu: Tota una eternitat. Periodista: En tot aquest temps, quantes coses has creat? Déu: Et sembla poc l’Univers? Periodista: I quina consideres que és la teva obra més perfecta? Déu: La Terra. Periodista: Per què? Déu: Perquè la vaig dotar de totes les meravelles que vaig poder reunir: mars, rius i llacs; sol, núvols i aires que suavitzen les temperatures; altes muntanyes plenes de neu, suaus planures i deserts. I vida. Periodista: Pots definir millor a què et refereixes quan dius vida? Déu: A tot tipus de vida: tant vegetal com animal. Arbres que purifiquen l’aire; gran diversitat de plantes: unes curen malalties i altres serveixen d’aliment; altres, amb la seva bellesa, ens alimenten l’esperit. Multitud d’aus, peixos i mamífers. I éssers humans com tu que podeu gaudir de totes les meravelles que he creat per a vosaltres.

Periodista: Sí, però no oblidis que també vas crear tempestes i huracans; inundacions i incendis; terratrèmols i sismes marins… Què me’n dius d’això? Déu: ... Periodista: No dius res? Ja veig que no tens resposta. I encara n’hi ha més, perquè ara ens colpeges amb la pitjor epidèmia amb la qual ens podies castigar, la crisi. Una crisi galopant i tot el que comporta: empreses que tanquen portes ofegades pels deutes i que han d’acomiadar treballadors; atur incontrolat, falta de liquiditat a tots els nivells, hipoteques que no es poden pagar, desnonaments, pobresa, gent que passa misèria i gana, retallades de sous i en tots els serveis (Sanitat, Educació…) i cada vegada més atur, més impagats, més crisi, més misèria, més deutes, més… Déu: Alto aquí, nano —interromp amb la mà destra alçada, imposant la seva autoritat—, per aquí ja no hi passo! Que t’has cregut! Que t’has begut l’enteniment? —la veu potent de Déu (molt emprenyat) ressona com un tro per tot l’espai celestial, creant turbulències, vents huracanats i tornados—. T’ho 27


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

perdono perquè sóc Déu i estic obligat a ferho, però n’estàs fent un gra massa. D'on ho has tret que jo he provocat tota aquesta sèrie de tragèdies que m’estàs encolomant? Eh! d'on ho has tret? Qui t’ha fet creure aquesta aberració? —Déu s’atura uns instants per agafar aire. El seu beatífic Rostre ha esdevingut de color púrpura de pura indignació—. Intentaré posar algun remei a les necessitats de la gent, ja sabeu que jo no tanco mai una porta sense obrir una finestra. Però potser no recordes que la intel·ligència serveix també per saber què podeu i què no podeu fer? Que no sabeu els vostres límits? Si en guanyeu deu i en gasteu vint, què us pot passar? Si creieu que la felicitat us la donarà tenir tot allò que la publicitat

28

us passa pels nassos. Si creieu que ser més que el vostre veí omplirà la buidor de la vostra vida. Si penseu que sense aquell cotxe de luxe no podeu anar als mateixos llocs que aniríeu amb un utilitari o, fins i tot amb transport públic. Si creieu que a les vacances heu de demanar crèdits per anar a la Xina, als Estats Units o a la Riviera Maia en lloc de fer una acampada o anar a un hostalet de qualsevol lloc del vostre país, que de segur no coneixeu. Si estireu més el braç que la màniga… Periodista: Bé, noi. Perdona —l’interromp desconcertat el periodista intentant contemporitzar—. No t’enfadis home, potser sí que tens raó, però ara no és el millor moment per a discutir. En podríem parlar en una altra


ESCRIPTURA ocasió. Per què no quedem per un altre dia? També podríem comentar la immigració, les guerres, la fam mundial, la situació dels països del tercer món… Déu: D’acord, xaval. Reconec que m’he deixat endur una mica pel meu mal geni, haig de mirar de controlar-me millor («si Jo, que sóc l’Ésser Perfecte —pensa Déu, una mica compungit—, no sé dominar-me, com haig de demanar als homes que es controlin?»), però és que m’encenc cada vegada que em culpeu de tots els vostres errors, maldecaps, irreflexions, deutes, desamors, contrarietats, irresponsabilitats i ara, també de la crisis... No hi puc fer més. Periodista: D’acord, d’acord. Ja t’entenc. Si no et fa res, podem continuar de bon rotllo? M’agradaria que em diguessis si et penedeixes d’alguna de les coses que has fet. Déu: Sí. Periodista: De què? Déu: D’haver dotat d’un cervell tan complex, complert i sofisticat a l’ésser humà. Periodista: Per què? Déu: Perquè és evident que no el sabeu utilitzar. Periodista: Ummm! Tornant a l’anterior conversa i no t’enfadis, d’acord? Deus tenir alguna solució per totes les anteriors qüestions, oi? Déu: No. No en tinc. Periodista: Si Tu no ho pots solucionar… Creus que aquesta situació pot canviar? Déu: Sí. Tot acabarà? Periodista: Com i quan? Déu: Quan els homes us destruïu a vosaltres mateixos després d’haver destruït el món, tot haurà acabat, malgrat tots els avisos que us he fet.

Periodista: Sí que ets dramàtic, noi… Explica’t millor, vols? Déu: Sí, home, i tant! Crec que heu fet un mal ús de la vostra intel·ligència. En lloc de gaudir de tot el que us envolta, us heu dedicat a inventar enginys i a perfeccionar la tecnologia amb tota mena d’estris, positius alguns, no diré que no, i negatius la majoria, com les sofisticades armes de destrucció que maten milions de persones, sense distingir races, edats ni sexes. Cerqueu als laboratoris remeis que curin epidèmies que vosaltres mateixos provoqueu. Si no ho féssiu, no necessitaríeu tanta química. És absurd aquest afany per salvar vides si, aleshores i per altra banda, us dediqueu a destruir-les. No mireu al vostre voltant, no veieu la gent que necessita allò que vosaltres alegrement malgasteu; no mireu més que la vostra conveniència; no presteu el vostre auxili a qui el pugui necessitar i després, quan teniu dificultats i necessiteu que us treguin les castanyes del foc, em veniu plorant perquè us les tregui jo. Mira noi, podria seguir i seguir donant-te arguments, però no acabaríem mai. Sou una espècie amenaçada, en perill d’extinció i el que és més lamentable és que el vostre depredador sou vosaltres mateixos. Heu fet ús del vostre lliure albir, assumiu-ne les conseqüències! Apa, adéu, noi! El periodista ja no té més preguntes per fer a Déu. Entristit, capcot i sentint-se una mica culpable, agafa la gravadora d’última tecnologia i se’n va. Déu, molt empipat, es fa fonedís dins una muntanya de núvols blancs que s’obren al seu pas, deixant-hi una estela daurada. Els núvols es tanquen darrera seu i tot un estol de coloms blancs baixen a la terra, volant amb les

29


ESCRIPTURA blanques ales esteses, per portar-hi una mica de pau. Els trets d’uns caçadors els abaten. Avui ja tindran alguna cosa per a sopar. És això al que es referia Déu quan deia que obriria una finestra? El rumor suau de la gravadora engegada, desperta al periodista que avui ha de començar la feina al diari fent una entrevista sobre la crisi socio-político-econòmica mundial a un very important people.

Planeta

Lectures recomanades ¿Y después de la CRISIS, QUÉ? Juan Rosell Ed. Deusto L'educació ha de tornar a funcionar, ha de ser més creativa i pràctica. La injustícia ha de ser més ràpida i adaptada a les noves tecnologies. La reforma de les Administracions és fonamental. La simplificació no pot ofegar l'economia i encara menys als ciutadans. Después de la crisis Alain Touraine Ed. Paidós

Lletra

Un dels sociòlegs contemporanis més importants planteja les transformacions que provocarà la crisi econòmica actual. Com canviarà el món tal i com el coneixem? Segons l'autor els propers anys estarem entre la catàstrofe i la refundació.

30


ESCRIPTURA La paraula prohibida Estic segur que aquest text farà que cada lector interpreti el contingut d’una manera diferent. Perquè es parla d’una paraula prohibida, però en cap moment se’ns diu quina és. Aquí l’Imma ha estat molt astuta, ens deixa amb l’ai al cor, que és la feina principal de tot bon novel·lista.

Imma Oliveras No ho pot evitar, està pendent de tot el que passa al seu costat. Després, les seves antenes receptores ho reciclen tot per construir històries. Algú que vaig conèixer un dia em va dir que no podem dir la paraula maleïda perquè cada cop que la pronunciem li estem donant més força, més valor del que ja té, es fa més protagonista en el nostre dia a dia. Així que jo ja l’he eliminat del meu vocabulari, Tots hauríem de fer el mateix… I és que us heu adonat de la quantitat de vegades que l’arribem a anomenar durant el dia? És impressionant, no hi ha ocasió en que no s’introdueix dins una conversa, o la sentim a través dels mitjans de comunicació. Acaba sent avorrit sentir-ne parlar, però sembla que no ens en cansem. No començaria a ser hora que la releguéssim per passada de moda, per cansina? Jo sí, ja me n’he atipat i cada cop que va agafant forma, dono un gir a la conversa i acabo parlant del temps. Oh! Les trivialitats sense substància m’apassionen… A mi també, vés quina casualitat, oi? Deu ser per això que ens caiem tan bé, però si et plau, no l’anomenessis pas “a Ella” que ho espatllaries. No vull rendir-me als seus peus com fa el món sencer. Digueu-me incauta, kamikaze, poc realista, però no vull viure subjugada al seu poder, JA N’HI HA PROU! Sé que no desaparei-

xerà del meu present, probablement tampoc del meu futur i sóc conscient que hem arribat aquí per estirar més el braç que la màniga però, com que no hi puc fer res ara mateix, he optat per ignorar-la. Si algú dels meus lectors donen per suposat que dic tot això perquè no m’afecta, s’equivoquen de ple a ple… Gràcies a Ella he tardat mig any a tornar al món laboral i quan me n’he volgut aprofitar, considerant que era un bon moment per comprar o per arreglar coses fetes malbé, tampoc no me n’he pogut sortir beneficiada. Us convido a passar d’Ella, a eliminar-la del vostre cercle, que faci el què vulgui, total… També ho farà. Però d’una cosa podeu estarne segurs: ella mateixa s’avorrirà d’aquest joc i un dia ja no serà entre nosaltres. Es posarà a hivernar un parell o tres de dècades fins que es decideixi a tornar a ressorgir. Però mentrestant, ara i aquí, procurem ser feliços com si mai no l’haguéssim coneguda. Al cap i a la fi hi ha moltes altres temes per parlar; potser de la final de Copa? Us sembla bé? Doncs, som-hi nois, us convido a obviar-la. Pels segles dels segles, Amén.

31


ESCRIPTURA L’elefant Aquest any els elefants estan de moda. Uns per la seva nefasta vinculació amb la casa reial, i d’altres, com el cas que ens ocupa, perquè ens donen una lliçó d’humilitat a tots. Em quedo amb la segona opció “of course”.

Oscar Navas Porta sempre a sobre un llàpis i una llibreta. Caça idees allà on vagi amb lletra de metge. No pot escriure sense te ni música de fons.

Planeta Lletra

En Ranjit recordava perfectament el dia que l'elefant havia arribat a la família. El seu avi l'havia comprat al mercat de Tiruchendur per cinc-centes rupies quan ell només s’aixecava un pam per sobre dels cultius d'arròs, i el portava lligat amb una corda gruixuda camí del poble. L'animal ja era llavors una bèstia enorme, però en Ranjit no li tenia cap por i es van fer inseparables des d’aquell moment. Tenia cura de l’elefant com si fos el seu propi germà i sempre li procurava els millors talls de canya de sucre. Va aprendre a pujar sobre ell abans que a escriure i al poc temps, el pare li va concedir encarregar-se de transportar la collita de la família al mercat per vendre-la. Junts travessaven la selva durant tot un dia per anar i tornarhi. A en Ranjit li costava creure com un animal tan gran era capaç de creuar els rius i els intricats boscos de bambú. El considerava el seu “heroi”; per això el va anomenar Sinha. Va ser quan en Ranjit va ensenyar a en Sinha a aixecar una pota del davant, per pujar sobre ell amb més facilitat, quan els anglesos van començar a arribar amb els seus cotxes. La gent en veure passar pels camins aquelles màquines es quedava sense paraules. La seva carrosseria lluent i les seves rodes de cautxú eren una sensació mai vista. A més, deien els qui havien arri-

32

bat a pujar-hi algun cop que dintre semblava que fos el món el que es mogués i que hi feia olor a cuir. Les alabances van arribar fins a tal punt que la pròpia gent del poble renegava de les seves besties. Al passar en Ranjit sobre el seu elefant de pell aspre i pas lent, esclataven en crits d’abominació i riallades. —On vas amb aquest podent, Ranjit? No veus que arribaràs a la ciutat quan hagin tancat el mercat? —deien uns. —Oi que sembla que es mogui tot al teu voltant? És el que passa quan no hi ha un sol os del teu cos que no ho faci —deien altres. Però en Ranjit mantenia la seva mirada al front, ben orgullós de ser a l'esquena d'en Sinha, a qui animava per a que accelerés el pas i deixés enrere les burles. El cert és que en poc temps, els colons, amb els aires altius que portaven sobre les seves muntures de ferro, es van fer càrrec de portar la mercaderia al sostre d'aquelles màquines, cobrant als indis els seus serveis a preu d'or. S'encarregaven tant de portar el correu i les medecines, com les teles o algun passatger necessitat. I així va ser com en Ranjit i en Sinha van quedar relegats a passar els seus dies al poble arrencant troncs per construir cases i portant aigua del riu. Era la fi de les seves aspiracions aventureres.


ESCRIPTURA En Ranjit, per matar el temps, estava ensenyant a en Sinha a jeure sobre les potes del darrera quan van caure les primeres pluges de la temporada del Monzó. Aquell dia el repartiment no havia arribat encara al migdia, com devia. La gent del poble, sorpresa, va demanar que algú anés a la ciutat per veure què podia haver passat. En Ranjit va suplicar al seu pare que el deixés i no va trigar ni un minut en pujar sobre en Sinha i posar-se en camí. Portaven molt temps sense fer aquell trajecte i l’elefant, que ja tenia molts anys, patia relliscant i enfonsant les seves potes en el fang. Quan començava a fer-se fosc van trobar el cotxe fora del camí, estavellat contra un arbre i amb el carregament escampat per tot arreu.

Va ser al dia següent, de bon matí, quan la silueta retallada al cel del lent i vell elefant va entrar al poble, arrossegant la mercaderia i amb els colons a les esquenes. En Ranjit no podia deixar de somriure.

Lejos de oz Hay muchas maneras de ganarse la vida, y la crisis agudiza el ingenio para bien, pero también para mal. Eso es lo que pasa en este relato: Polly, por un efecto colateral, se ve inmersa dentro del mal. El autor juega con eso y con cierto onirismo alrededor de una de las obras más fantásticas de la literatura universal, el mago de Oz.

Miguel Ramírez Hay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, explicar una historia de suspense. Pero si no se siente capaz de escribir, intenta imaginar monstruos que asquearían a la humanidad. Una palabra resuena en la cabeza de Polly: “mañana”. Pero en la oscuridad, los ecos de un goteo constante llevan días acompañándola. ¿Al principio lo había escuchado? Ella está segura de que no. Al despertar allí, lo había hecho aturdida. Luego, los nervios se apoderaron de ella. Después, el miedo. Unas cadenas

se tensaron en sus muñecas y tobillos. Entonces, empezó a gritar. A mover los pies, las manos. Lo único que consiguió fue magullarse tobillos y muñecas. Y despertar al León. Una puerta se abrió al fondo. Una sombra se acercó a Polly y, cuando olió la orina que en

33


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

ese momento se le escapaba a la muchacha, hizo un gruñido de asco. Una lucecita se iluminó en la oscuridad. En el cuadro iluminado ponía “Papá”. El León dijo algo y Polly escuchó la voz de su padre a través del auricular. —No grites —le dijo. —¡Por favor! —gritó ella. El tortazo resonó en toda la estancia, silenciando a Polly que aguantó los sollozos como pudo hasta que el León desapareció con un portazo. La puerta se abrió, despertando a Polly, y ella se encogió todo lo que las cadenas le permitieron. Una voz suave le dijo que no se moviera. Dejó algo en el suelo (galletas y un vaso de leche) y le desató las cadenas, exceptuando las del tobillo izquierdo. Le dijo que lo sentía y que no sabía como podía estar ahí sin volverse loca con aquel goteo. Fue entonces cuando escuchó

34

el plic, plic, plic de las gotas. No se había dado cuenta hasta que el Hombre de Hojalata se lo había dicho. Plic, plic, plic. ¿Qué podía hacer para no escucharlo? Se tapó las orejas hasta que se volvió a abrir la puerta. Una voz femenina empezó a gritarle y le dejó una olla de sopa fría. Ella acabó siendo el Espantapájaros. Los nombres vinieron días después de la primera visita del Hombre de Hojalata. Para abstraerse del goteo, pensó en ponerle nombres al trío que la retenía. Al principio se puso en el papel de Ricitos de Oro, pero Oso Grande, Media y Pequeño, no encajaban bien con las personalidades de sus captores. Cuando llegó el León con otra llamada y otra paliza (sus visitas se habían vuelto cada vez más violentas) se había olvidado del goteo, pero seguía sin tener nombres. Aquella habitación podría ser el armario de C.S. Lewis. Entonces, le vino a la cabeza Aslan, el león (para el hombre de la


ESCRIPTURA cena). Pero no se le ocurrió nadie más de las Crónicas de Narnia para los demás. Pero Aslan fue la puerta hacia otro mundo. Polly pensó en Dorothy, que iba con el Espantapájaros (la mujer de los gritos y la sopa fría), el Hombre de Hojalata (el de las galletas y la leche, el más bueno y el único que hablaba con ella cada mañana) y el León Cobarde. Con la diferencia que su León no era cobarde y ella estaba muy lejos de Oz. Al día siguiente, gracias al Hombre de Hojalata, había conseguido otra distracción. “Busca una canción con el ritmo del goteo”, le había dicho. A Polly no le convenció la idea, pero lo intentó. Marcó el ritmo con el pie, con la mano, pero todas las canciones se aceleraban o se ralentizaban. De repente, entró el León gritando, maldiciendo la crisis y a los padres de Polly. —Un día más —gritó él. Le dio un tortazo que la tiró al suelo y la levantó agarrándola del pelo—. Si no, la crisis se cobrara la primera víctima. —Yo no tengo la culpa —dijo Polly con valentía. —¿Qué has dicho, niñata? —el León la empujó contra la pared y cayó al suelo. Recibió dos patadas en el estómago—. ¿Y yo sí? Necesito el maldito dinero y tú se lo vas a pedir a tus papaitos. Le puso el móvil en la cara y le obligó a decirles a sus padres que si no le pagaban mañana mismo, la mataría. Su padre intentó hablar más pero el León cortó la conversación. “Mañana”, es lo último que dijo. Y “mañana” resuena en su cabeza toda la noche, hasta que se abre la puerta y aparece el Hombre de Hojalata, sin plato de galletas ni vaso de leche. Polly teme lo peor. —¡Vamos! —dice él, acercándose a toda

prisa. Agarra la cadena y se escucha un chasquido—. Tienes que irte. Polly no entiende nada, esta inmóvil, mirando la sombra del Hombre de Hojalata haciéndole gestos. Luego la coge del brazo y la levanta. La lleva hasta la salida, suben las escaleras y salen de la oscuridad. Polly esta cegada por la luz mientras caminan con rapidez por la casa, apenas ve algo más que las ventanas y las blancas paredes. El Hombre de Hojalata abre la puerta y ambos salen. —Vete. Polly pestañea, sorprendida y cegada. —Esto ha sido una mala idea —le dice él—. Han cogido a otro y lo han metido en la cárcel. —¿Qué? —pregunta Polly, pestañeando. La cara del Hombre de Hojalata se le va dibujando poco a poco y puede ver el color blanco de su cara, el rubio de su pelo y el azul de sus ojos. —Vete ya, si te ven fuera conmigo nos pegaran a los dos. —¿Y tú? —¡Corre! Ella se aleja unos pasos y, antes de que eche a correr el muchacho de veinticinco años le dice: —Polly… Ella deja de andar y lo mira. —…de Nirvana. Es la canción que buscabas. Polly echó a correr, escuchando su nombre de los labios del chico. El chico se había jugado una paliza y la cárcel por ella. Ya había hecho más que sus padres, que ni siquiera le habían prestado atención hasta ahora. Estaría secuestrado en su propia casa. Entonces, Polly se detiene y decide no regresar a casa. Prefiere volver a ver los ojos azules y escuchar el dulce “Polly” del Hombre de Hojalata una vez más.

35


ZONA ALIEN En Joan i la Laura són funcionaris de categoria A-2 nivell 20 de l’administració de la Generalitat de Catalunya. Aquesta no és la millor carta de presentació per atraure la curiositat del lector, però és que els funcionaris, com ells mateixos es defineixen “som així, grisots i crus”. En aquest text des de la seva experiència fan una reflexió de l’estat de qüestió.

Funcionaris Joan Potau i Laura Galí Interins i residents a Barcelona

Planeta Lletra

Probablement, algun de vosaltres ja estarà pensant en alguns dels tòpics que envolten aquest col·lectiu de treballadors públics (i que de vegades, comprovat, són veritat): Que si tenen feina segura, que no foten ni brot, que es passen una hora esmorzant, o que s’agafen més baixes que... En fi, segur que podríem escriure dos folis amb frases per l’estil i pràcticament totes estarien basades en fets reals. De tota manera, i per donar-li més emoció a tot el que us explicaré, us he de confessar que entre els funcionaris i la gent com jo hi ha una gran diferència. No sóc un funcionari normal. No sóc de l’elit. No sóc més antic que les gàrgoles del Palau de la Generalitat. No pentino el gat assegut a la cadira del despatx. No vaig a fer la compra o a la perruqueria durant els vint minuts que disposem per esmorzar. Jo, senyors, sóc un funcionari interí. Per acabar-ho d’arreglar a casa som dos. Dos funcionaris interins. Sí senyor, amb dos collons. Fins fa poc temps, més o menys sis mesos, passàvem per davant dels veïns amb el cap ben alt, somrient, mirant per sobre l’espatlla amb un somriure confiat i sorneguer. Nosaltres ho sabíem i ells també. Érem els elegits, els assenyalats pel Senyor. Nosaltres érem els únics que no

36

notaríem la “crisi econòmica mundial que va començar el 2008 causada pels alts preus de les matèries primeres, la sobre valorització del producte, una crisi alimentària i energètica mundial, una elevada inflació així com una crisi creditora, hipotecària i, sobretot (que no falti), desconfiança dels mercats”. Doncs bé, estàvem equivocats. Els interins hem rebut de valent, com el 90% de la població que viu a països desenvolupats. Ep, que consti que això no vol dir que haguem anat al carrer, no. No se’ns han follat del tot. Només ens han rebaixat el 23% del sou, alabat sia Déu. Per tant, no cal ser gaire perspicaç per entendre que els interins som els “tontos” de la pel·lícula. Som mal vistos per la societat, ja que som funcionaris, però no estem blindats com ho estan ells. Nosaltres podem ser despatxats en qualsevol moment sense dret a atur i podem ser retallats un 15% més que els funcionaris normals. Per aquest motiu, com a bons catalans que creiem en el país i en el govern, hem entomat la rebaixa amb resignació, pensant que tot això era inevitable i que, en definitiva, és el que toca. Sense queixar-nos, no sigui que ens acomiadin. Com a bons feligresos, ens hem tret


ZONA ALIEN el canal plus (això abans de la rebaixa ja era un luxe), portem carmanyola i entrepà a la feina, no sortim massa de casa per no gastar, ho comprem tot al Mercadona, ens hem esborrat del gimnàs, llegim els diaris gratuïts, etc. I fins aquí, tot bé. Anem tirant. Pencant més que ningú perquè no ens assenyalin quan decideixin eliminar interins, intentant no fer soroll ni protestar massa. Com molts dels nostres amics que no treballen a l’administració, seguim endavant amb la certesa que pengem d’un fil. Però el problema de veritat no és aquest. No és la sensació de ser una colla d’ovelletes d’un ramat que van fent el que el seu bon els mana. El que realment ens fot i ens desespera és els que ens han de guiar donen mostres de no tenen ni idea de com s’ha d’actuar per sortir de la crisi i, el pitjor de tot, no tenien ni idea de que això passaria? No us fastigueja, com a bons ciutadans que us vau trobar de cop i volta sense entendre massa què ha passat i què està passant enmig d’una “crisi econòmica mundial que va començar el 2008 causada pels alts preus de les matèries primeres, la sobre valorització del producte, una crisi alimentària i energètica mundial, una elevada inflació així com una crisi creditora, hipotecària i, sobretot (que no falti), desconfiança dels mercats” sentir, llegir i escoltar programes de ràdio i televisió, tertúlies, llibres i articles, on els millors economistes mundials, premis Nobel inclosos, experts en comerç internacional, professors de Harvard, catedràtics de Yale, líders polítics varis, caps d’estat, periodistes experts en divulgació econòmica, efectivament no saben res de res? Pareu-hi atenció un dia. Passeu-vos un dia escoltant la ràdio i mirant programes d’entrevistes i de divulgació. Flipareu. Hi surten economistes

de tota mena, amb títols aconseguits a les millors universitats del món amb teories i propostes per a tots els gustos: uns diuen que hem sortim de l’euro, d’altres que no, uns pensen que hem de seguir amb l’austeritat, els altres que hem de fer polítiques de reactivació, uns pensen que hem de salvar els bancs, d’altres creuen que els havíem de deixar caure... i així fins a tornar-nos bojos. L’únic que han aconseguit fins ara és que quan et trobes un veí a l’ascensor, enlloc de parlar del temps, parlis de si era oportú o no intervenir Bankia amb diner públic degut a la seva forta exposició al sector immobiliari. En el moment que això passa te n’adones que alguna cosa no va bé. El meu veí Sisco i jo discutint d’economia. Malament. Aleshores és quan te n’adones que el millor que pots fer, sobretot si ets funcionari interí i vius amb un altre ésser humà de la mateixa espècie, és apagar la televisió, tancar el diari i posar RAC 105. Aquesta és doncs la nostra història, que es podria acabar aquí tranquil·lament. Si així fos, seria un exemple més dels milers de casos de gent que les passa una mica més putes que fa un parell d’anys sense entendre massa per què. I ara, un cop ens han rebaixat aquest 23% pensem que tenim sort, que som afortunats perquè tenim una feina, amb menys sou, sí, amb menys horari, perquè això també ens ho han rebaixat, però a final de mes tenim un sou que ens permet anar tirant. Ara haurem de prescindir dels petits “capritxos” que un pot tenir, haurem de quedar-nos sense aquelles coses que et compraves a tu mateix justificant que ja que treballaves tant em mereixis un petit “premi” però tenim un sou i això, ara per ara és com si t’hagués tocat la loteria.

37


L ’ E N T R E V I S TA “Tenim coses a dir i la voluntat de dir-les” Entrevista al cantautor mataroní Genís Mayola By Sandra Cabrespina Era un dissabte i al Vermut amb... de Planeta Lletra teníem de convidat un mestre, un cantautor, un músic, i molts més que de fet eren una sola, única i gran persona que és en Genís Mayola. Lopesino i Mayola parlaven de llenguatges, en Genís cantava, i al final assistíem a la metamorfosi d’un relat que es convertia en poema de la mà de Joan Gonzalez Pujalte i llavors en cançó en la veu i la guitarra de Mayola. Mentrestant, un cop més jo prenia notes per poder inventar després una entrevista que fos tan de veritat com si l’hagués feta a en Genís mentre ens preníem el vermut. I aquí teniu la teniu.

Planeta

1.Que tenen en comú un escriptor i un cantautor, i en quines coses es diferencien? Tenen una cosa molt important en comú, una cosa essencial, i és que tenen alguna cosa a dir i la voluntat de dir-la. Les diferències estan en la forma de dir-la: el cantautor bàsicament te poc temps per dir el que vol dir, ho ha de deixar molt clar i pensant que és possible que només tingui una oportunitat. L’escriptor es pot estendre més i sap que el lector podrà tornar enrere i rellegir si cal el que ell li diu.

Lletra

1.Quines són les qualitats que creus que cal que tingui un cantautor? Doncs la veritat és que no cal que sigui guapo, ni que tingui una veu meravellosa. Potser ni tan sols cal que canti molt bé. El que sí ha de tenir és la capacitat de fer arribar el seu missatge. Penseu què poden tenir en comú Bob Dylan, Bruce Springsteen, Raimon, Labordeta, i tants altres.

38

I com és que tu et fas cantautor? Jo vaig començar cantant cançons de la Nova Cançó que llavors començava. Jo estudiava al seminari dels Salesians, i als meus companys els hi agradava Raphael, però jo preferia Serrat. Llavors un dia em va arribar una noticia molt trista que em va colpir i que va fer que tingues la necessitat de dir alguna cosa, i vaig fer la meva primera cançó: una cançó dedicada a Víctor Jara i titulada “Vencerem!”. Però de fet també has musicat poemes, oi? És que a vegades et trobes algú que diu justament el què tu voldries dir, i ho diu tan bé que penses, per què ho hauria de dir jo d’una altra manera si ja està dit i molt ben dit? I llavors agafes el poema i li poses música, però amb molt de compte, perquè al cap i a la fi, el poema ja té la seva música, com tots tenim la nostra música en la manera que tenim de parlar, i s’ha de respectar. Quan jo faig cançons,


L’ENTREVISTA

acostumo a fer la música i la lletra alhora. Però en aquest cas, la música la marca la paraula, el ritme propi que tingui el poema. Una altra cosa que has fet és posar música a una obra de teatre. Sí, i aquesta és una experiència diferent. Per exemple en l’obra El Mariner, de Pessoa, que dirigia el Moisès Maicas. No era un musical, sinó una obra poètica: la música havia d’acompanyar l’emoció, i va ser una cosa molt especial. Però no va ser la teva única experiència teatral. Molts et recordem recentment a “El violinista a la teulada”, que també dirigies. Jo sempre he valorat molt el teatre. Una obra de teatre amb música és una cosa molt completa i molt complexa. Ho he gaudit moltíssim. Molts també et recordem com el director i arranjador de Primavera per la Pau. I tant, la Coral Primavera per la Pau és una part molt important de la meva vida. Com que aquí estem parlant sobretot de llenguatges, et comentaré la part més tècnica, i és que quan fas arranjaments per una coral, treballes per una

banda amb la línia melòdica, en horitzontal, però per l’altra, tens un treball en vertical amb les diferents veus. Per fer això s’estudia una cosa que es diu harmonia i que jo, de fet, no he estudiat. En aquest cas a mi em servia la meva experiència en cant polifònic, adquirida també al seminari, i amb el temps i per sorpresa meva, m’ha servit també l’ordinador, perquè he trobat programes que ajuden molt a fer aquesta feina. Un pregunta dels Lletrícoles, tu també portes llibreta d’idees? Doncs no, no en porto. Hi havia un temps en que havia portat una cosa que els alguns encara recordareu i que en dèiem cassette. Però la veritat és que no és una mala idea. He de reconèixer que a vegades les idees per les cançons poden venir en llocs estranys. Jo mateix vaig començar a escriure la canço “A vosaltres homes del camp” en una conferència del Pep Riera.

I aquí acaba l’entrevista que recull una part del que vam compartir amb en Genís Mayola a Tres Roques, que serveixi als que hi eren per fer memòria i als que no, per tenir un tastet. 39


AGENDA Què fa Planeta Lletra? Principalment escriure. Tenim els nostres propis òrgans de difusió, com aquesta revista, amb periodicitat trimestral i un blog.

Organitzem actes culturals, gratuïts i oberts al públic en general, com els “Vermuts amb...” Convidem a personatges rellevants del món dels llibres, autors, editors i d’altres, perquè vinguin a compartir amb nosaltres les seves experiències.

On ens podeu localitzar? A internet:

@

www. planetalletra.tk www.facebook.com/PlanetaLletra www.twitter.com/planetalletra

El nostre mail de contacte és: planetalletra@gmail.com

Organitza

http://www.planetalletra.tk http://www.twitter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra

Col·laboren:

Profile for Planeta lletra

Planeta Lletra - 05  

Cinquè número de la revista Planeta Lletra. Número especial dedicat a La Crisi. Inclou els relats de varis alumnes i ex-alumnes del Curs d'E...

Planeta Lletra - 05  

Cinquè número de la revista Planeta Lletra. Número especial dedicat a La Crisi. Inclou els relats de varis alumnes i ex-alumnes del Curs d'E...

Advertisement