ESCRIPTURA mai. Amb els anys que l’ha tingut al seu costat cada dia, mati i tarda. Tantes hores junts i fins ara no s’ha adonat de la preciositat de secretaria que té. La veu venir travessant l’avinguda amb un talonejar provocador que li obre l’abric, deixant veure el jersei de coll alt arrapat al cos, la faldilla marcant-li les corbes i el collaret llarg de fantasia ballant al compàs del taloneig acariciant-li els pits. Dret, esperant-la que acabi de creuar el carrer, te una visió que l’esgarrifa. La seva dona al llit fent l’amor amb l’amic, al mateix moment l’escena repetida amb uns altres protagonistes: ell i la secretaria. I per què no?, es pregunta, mentre l’agafa pel braç i la convida a seure.
―Quina casualitat! ―li diu, mirant-la amb els ulls brillants i el cor bategant nerviós―. M’acabes de resoldre un dilema vital. ―Jo? ―contesta ella apartant-se el serrell dels ulls amb un enèrgic cop de cap―. Un dilema vital? Si t’haig de ser sincera, no t’entenc pas. ―Porto una bona estona aquí assegut, cavil·lant i preguntant-me com haig d’encarar la meva vida, per on haig de tirar. Em sentia atrapat, sense sortida, dins d’un pou. De cop i volta apareixes tu al meu davant i d’una revolada els núvols que enterbolien el meu esperit s’han esvaït. La teva presència ha obert una escletxa en la foscor, m’ha il·luminat el camí. Gràcies.
17