Page 1

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió del grup Planeta Lletra I Època - Any 2- Núm 4

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://www.planetalletra.tk


ÍNDEX planetalletra@gmail.com

ÍNDEX

S TA F F Maquetació:

març 2012 Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2 Dia de pesca (Oscar Navas) .............................................. 4 Miedo (Carme Diez de Andino) ........................................... 6

Txell Pañella i Montlleó

Penes (Margarita Busqui i Carme Diez de Andino) ................. 7 Correcció ortotipográfica: Jordi Lopesino, Oscar Navas i Txell Pañella.

Correcció del text en basc:

La infectada (Heide Pérez) ............................................... 8 Tú (Héctor Agramunt).......................................................... 9

Mª Jesús Aranguren.

Transport literari (Txell Pañella) ................................... 10

Redactors:

Microrelatos (Ramón Cabrera) ...................................... 12

Planeta

Héctor Agramunt, Margarita Busqui, Ramon Cabrera, Sandra Cabrespina, Carme Diez, Ainara Epelde, Glòria Garriga, Júlia Lancho, Jordi Lopesino, Núria López, Jessica Martínez, Oscar Navas, Txell Pañella, Heidi Pérez, Isabel Piqué, M. Rosa Salas, Núria Sinol, Àlex Vidal.

Il·lustradors: M. Carme Bufí, Pilar Díaz-Mariblanca, Ariadna Graupera, Josep Prat Sorolla, Núria Vaqué, Marta Viader.

Fotografies dels lletrícoles:

La sumía (Glòria Garriga) ................................................. 13 La taca (Álex Vidal) .......................................................... 14 L’esperança es l’última cosa que es perd (Isabel Piqué i Glòria Garriga) ............................................... 16

Joc macabre (Júlia Lancho)............................................. 18 El plumsit (Núria Sinol) ................................................... 21 Variaciones sobre caricias (Jessica Martínez) .............. 22 Sense sentit (M.Rosa Salas)............................................. 24

Jordi Lopesino

Una tarda molt negra (Júlia Lancho i Núria López) ...... 32

Foto de portada:

Bi arrau tzekerin (Ainara Epelde) ................................. 35

Òscar Pañella i Montlleó.

Logo: Gustik Albo

L’entrevista: Joan Carles Pujalte (Sandra Cabrespina) ............................................................ 38

Lletra

http://www.planetalletra.tk

Col·laboren:

2


EDITORIAL

EDITORIAL Benvolguts Lletrícoles, ja teniu un altre número de la nostre revista a les vostres mans. L’equip de redacció estem molt sorpresos per la bona participació, doncs heu enviat més de vint-i-cinc relats per publicar. Això no està gens malament! De fet ens ha quedat material per un altre número. Que això no us faci baixar la guàrdia! La revista, la nostra revista, és cosa de tots. No deixeu de participar. De fet, per la propera revista, us volia proposar fer un monogràfic sobre la crisi, en totes les seves vessants: social, política, econòmica, humana... I per què sobre la crisi? Us preguntareu. Doncs perquè són temps difícils i crec que els hem de retratar en els nostres escrits. Que no ens puguin dir mai: què vau fer vosaltres durant la crisi? I no sapiguem què dir. Jo us demano que a través dels vostres escrits denuncieu els problemes i maldecaps que ens ha portat la maleïda crisi. Podeu fer servir la vostra imaginació, podeu fer alguna entrevista interessant, podeu retratar algun fet verídic impactant. Vosaltres mateixos. Teniu carta blanca. Això sí, s’han de presentar abans del mes de juny. Continuem amb les activitats dels dissabtes. Els vermuts amb... Mentre escric aquestes línies encara tinc calent el record de l’últim vermut. Va ser fa pocs dies... El dissabte 25 de Febrer ens va venir a visitar el cantautor mataroní, Genís Mayola. Què us he d’explicar... Va ser fantàstic. Van venir més de trenta persones i ens ho vam passar molt bé. En Genís, durant més d’una hora, ens va explicar els seus secrets al voltant del llenguatge musical i ens va cantar algunes cançons del seu ampli repertori. Vam acabar l’acte amb un experiment a tres bandes, experiment que explicarem amb més profunditat en el número que ve, però que va servir per confrontar en directe tres tipus diferents de llenguatge: el narratiu, el poètic i el musical. Per fer l’experiment vam tenir la col·laboració estel·lar del poeta Joan Carles González Pujalte. Hi ha un resum de l’acte i fotografies al nostre blog. www.planetalletra.tk M’acomiado de vosaltres fins el proper número, encoratjant-vos a que continueu escrivint i desenvolupant els vostres projectes literaris. Perquè, tal com va dir en Charles Chaplin “Hi ha massa gent amb talent, el que necessitem és gent que treballi, i molt. Sense treball el talent no serveix per res”. És una versió lliure del que va dir; ja em perdonareu la gosadia. Salut i bona lletra. Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

3


ESCRIPTURA Dia de pesca Un història curta, però que corprèn. Tot comença amb un dia magnífic per anar a pescar. Una història simple? Ho sembla. L’Oscar retrata el mal dels nostres temps en unes ràpides pinzellades. Sembla mentida que càpiga tant de sarcasme i tanta ironia en un relat tant curt.

Oscar Navas Porta sempre a sobre un llàpis i una llibreta. Caça idees allà on sigui amb lletra de metge. No pot escriure sense te ni música de fons.

Planeta Lletra

«Un dia magnífic», va pensar en veure la claredat enlluernadora que l’esperava a l’altra banda de les cortines. Es va afanyar a empolainar-se per no perdre ni un sol minut i va baixar al garatge, on guardava els estris. Va recollir la canya, que estava penjada a la paret, al costat de les fotos de grans peixos i premis emmarcats; el cistell que contenia els esquers i les mosques, ordenats per colors i mides; i el cubell de les captures. Després ho va carregar tot al cotxe, va obrir la porta del garatge i es va permetre tornar a respirar profundament amb un somriure als llavis. Llavors va posar rumb cap a la ciutat. L’edifici s’imposava, esplèndid, amb tots els seus vidres reflectint la llum del sol i unes quantes gavines girant al seu voltant. Va entrar a la recepció i va saludar a la Mariona, que estava atrafegada revisant unes factures que li havia portat l’encarregat de la màquina del cafè. –Bon dia, senyor Rub... –i es va quedar amb la boca oberta i els ulls com a plats en veure’l amb els mitjons quasi fins als genolls, l’armilla amb les butxaques plenes de cimbells i plomes i un barret descolorit. Va pujar a l’ascensor i va picar el setè pis. La gent que esperava al vestíbul s’apropava a la

4

porta, encuriosida, mentre ell taral·lejava la cançó que sonava al fil musical. En aturar-se l’ascensor, va sortir i es va dirigir travessant tot el passadís cap al seu racó, deixant a banda i banda les mampares i els box. Mitja oficina va deixar tot el que estava fent i el va seguir incrèdulament amb la mirada. L’altra mitja, va intentar no ennuegar-se amb l’esmorzar i va córrer darrera seu. Les vistes eren impressionants. Primera línia de mar. Un cubículum privilegiat. Sempre ho havia pensat. Va deixar els estris al terra i va córrer al finestral per deixar entrar l’aire fresc i la remor de la mar. Llavors va desplegar la canya i li va acoblar el rodet de llarga distància. Seguidament va enfilar una cuca a l’ham i quan va comprovar que l’alçada de la planta era suficient per fer un llançament, el va executar amb la mateixa precisió que posava en tot el que feia a la seva vida. La bobina i la maneta giraven com boges. El director, en veure des del seu despatx el rebombori que s’havia muntat, va sortir de la peixera i va dirigir-se cap a aquell racó. Allà va trobar al Sr. Rubio, a qui havia acomiadat el dia abans i havia citat per signar els papers aquell matí, assegut a la seva cadira d’esquenes a tota la gentada i esperant que piqués el


Pilar Díaz-Mariblanca

ESCRIPTURA

primer. Ell va mirar de reüll i va continuar impassible amb la seva nova ocupació. Ara ja el podien acomiadar amb un bon motiu, no pel fet de ser massa gran per un comercial dinàmic o de no arribar a objectius, sinó per anar a pescar a la feina. Tenia tantes ganes de

veure-ho escrit a la carta d’acomiadament... I amb una mica de sort, fins i tot, cauria un sard. «Un dia magnífic, i tant». Va pensar de nou, mentre els seus ex-companys encorbatats el miraven. 5


ESCRIPTURA Miedo Seguro que habéis oído la expresión “morir de amor”, lo que no tengo tan claro es si al oir dicha expresión habéis pensado en la muerte que le espera a Javier. El lector quedará atrapado por la afirmación del protagonista: “estoy asustado, sé que voy a morir”.

Carme Diez de Andino Roca Como el caballo de Atila, deja huella por dónde pasa. Pero en lugar de hierba quemada deja sonrisas dibujadas en los rostros. Aún así, sería una oponente temible en cualquier debate.

Planeta Lletra

Me llamo Javier Maquiavelo, tengo cuarenta y cinco años, soy representante de una editorial de cuentos infantiles; estoy asustado, sé que voy a morir a manos de mi mujer, mi compañera y mi amante. Me tienen secuestrado en la bodega de mi propia casa desde hace ya dos meses. Mi ejecución es inminente por eso quiero dejar constancia de cómo he llegado a esta situación. Conocí a Neus Blancafort en la universidad complutense de Madrid, ambos cursábamos el tercer curso de filología hispánica. Era la mujer más hermosa que nunca había visto: pelo color azabache, piel blanca como la nieve, menuda pero bien proporcionada, vivaz, dicharachera y en la cama amante de mis mismas perversiones. Estoy casado con ella, tenemos siete hijos y vivimos en el mismo piso de soltero que heredé de mis padres. Y aún la quiero. Conocí a Clara Soplillo en Gerona, en una vernissage de la presentación del libro La Cenicienta, un libro para adultos, era camarera y me sirvió una copa; me deslumbraron sus ojos, su mirada desafiante, su sonrisa, su curiosidad. Comparto mi vida con ella, tenemos una hija y vivimos en una casa de madera en la montaña. Y aún la quiero. Conocí a Maribel Rueca en Barcelona, en la tienda donde solía comprarme los trajes, ella

6

me tomo medidas; me impactaron la dulzura de sus manos, su melena rubia y su voz. Somos amantes desde hace veinte años, compartimos estudio en la ciudad. Y aún la quiero. Me faltaría tiempo para explicaros como pude combinar esas tres vidas en una sola; pero pude, vaya si pude… hasta hace tres meses cuando fui descubierto por mis tres mujeres y mi vida se fue al traste. Ahora ellas me han juzgado y me van a ejecutar con tres tiros certeros: el primero lo disparará Isabel a mi entrepierna; el segundo lo disparará Clara a mi corazón y el tercero Neus a mi cabeza. Por eso estoy asustado, por eso y porque no he visto rastro de benevolencia en sus ojos.


ESCRIPTURA Penes He aquí un relato erótico... o mejor dicho un relato guarrillo. Un relato que se caracteriza por estar escrito a cuatro manos. ¿Quién fue la incitadora? ¿Quién tuvo la idea? ¿Quién empezó a escribir? Da lo mismo, lo que tenéis delante es el primer relato guarrillo de Planeta Lletra.

Margarita Busqui Lo que más le gusta de explicar historias no es escribirlas sino contarlas a viva voz para que la gente las escuche. Es un nervio incapaz de estar quieta ni para salir en las fotos.

Carme Diez de Andino Roca Como el caballo de Atila, deja huella por dónde pasa. Pero en lugar de hierba quemada deja sonrisas dibujadas en los rostros. Aún así, sería una oponente temible en cualquier debate.

El gran pene erecto se alzaba ante sus ojos, ávidos de nuevas perversiones. Hacía tiempo que no veía un aparato semejante, aunque no sabía muy bien lo que podía hacer ante aquel inmenso mástil que prometía diversión sin fin. En ese momento de cavilación apareció un enano que diligente se puso “manos a la obra”… Bueno mejor decir “boca a la obra”. Con lujuria sacó su lengua sedienta de vicio y perversión y empezó a dar lengüetazos: arriba y abajo, abajo y arriba, con ritmo frenético para acelerar la gran explosión. De repente… un cuerpo extraño en su garganta, obstruyendo su respiración, joder se había tragado el piercing que hacia un segundo brillaba en el glande. Se estaba ahogando. Ella, que miraba la escena con ojos atónitos, salió de su ensimismamiento y acudió en su ayuda; le hizo el boca a boca y el enano superó ese duro trance. Después ella acabó el trabajo empezado, dirigiendo el gran pene erecto a su coño acogedor.

7


ESCRIPTURA La infectada ¿El relato de una obsesión o la historia de un desamor? Cuando la locura y el amor caminan tomados de la mano siempre se pasea por los vericuetos de la enajenación. Heidi ha unido dos locuras: el amor, una locura venial; y la obsesión, una locura mortal. Gana la última, como siempre.

Heidi Pérez Pérez Mujer blanca, de hecho extremadamente blanca, alegre y extrovertida que sigo sin saber hacia dónde quiero ir, aunque mi cabeza está llena de ideas al respecto, así que si no me decido, al menos, las escribo.

Planeta Lletra

—La lejía lo desinfecta todo —, le decía siempre su tía mientras anegaba con ella el suelo de los cuartos de baño y de la cocina. Últimamente recordaba mucho a su tía, la que acabó recluida en un centro psiquiátrico con depresión y conducta obsesiva. Estaba obsesionada con la limpieza y nadie jamás la supo comprender. —¿Ves estas grietas? —le preguntaba mientras echaba otro chorro de lejía—, están infestadas de bacterias. Siempre creyó que su tía estaba loca y un poco amargada. Ahora que se sentía igual de infectada que las grietas de los azulejos de la cocina, se arrepintió de no haberle prestado más atención ni haberla ido a visitar nunca al psiquiátrico. Entró en su habitación y vio las sábanas revueltas. Eso le devolvió la imagen de él sobre ella, agitándose como una anguila, y sintió náuseas. Tragó saliva. Se dirigió a la cocina y cogió la lejía. Al volver, vació media botella sobre las sábanas mientras una retahíla de pensamientos negativos y extrañas sensaciones invadía su cerebro: amarga hiel en sus labios, coágulos de engaño obstruyendo sus arterias, veneno de mentiras recorriendo sus venas, mirada

8

desesperada buscando remedio al virus que padecía. Volvió a escuchar la voz de su tía: limpiar, desinfectar, limpiar, desinfectar, limpiar, desinfectar. Abrió la botella de lejía y se la bebió.

Ariadna Graupera


ESCRIPTURA Tú Un relato corto sobre el destino de la humanidad. Héctor ha escogido la acusativa segunda persona del singular, tú, para plantearle unas cuantas cuestiones al género humano. Un relato que abre más preguntas de las que contesta. Un relato corto que te deja largo rato pensando.

Héctor Agramunt Cuando H.G Wells escribió El hombre invisible estaba pensando en Héctor. Es una persona discreta, reservada, silenciosa... Su fina ironía se hace visible en el momento en que abre la boca. Tú, que puedes ser inmortal, recordado en Tú, que eres igual que los demás pero tan tiempos venideros, hasta el último aliento de distinto en el interior como todos los demás lo la humanidad. Tú, que has atravesado todas son entre ellos. Tú, que eres la perfección de las montañas, has navegado en todos los mares lo conocido, un ser único. Perfecto en su imy has surcado todos los cielos. Tú que has conperfección. Tú eres el bien y el mal. Tú eres lo tado todas las estrellas del firmamento y has bueno y lo malo. Eres la misma cara de la movisto la materia más minúscula. Tú que has vineda y te falta contestar la pregunta u olvisitado otros mundos y darla, para que todo has creado mundos tenga un sentido. No No tendrías miedo, no te nuevos. Tú que puedes crees más ídolos que creerías las mentiras, no vivir más de cien años luego dictaminen tu mentirías, no corromperías, o morir de pena en un vida. Tienes que olvino matarías, ni serías día. Tú, creador de lo dar o contestar la preasesinado, ni darías miedo. más bello y de lo más gunta, por eso aún Tú podrías vivir en calma sin atroz. ¿No tienes sufieres un grano de arena precipitación. ciente? en el desierto del Tú, que quitas la vida y creas de nueva a tu tiempo. Por eso te crees inmortal, humano y antojo, incluso sin saberlo y cuando tienes ira, no eres más que un suspiro, un destello en el cometes actos abominables, eres violento. infinito. Pero tú, puedes ser eterno, puedes Pero cuando tienes miedo, eres peor, no hay vencer al tiempo, ser recordado más allá del úlnombre para tus actos, eres el mal personifitimo aliento de la humanidad. Solo tienes que cado. Eres humano. contestar u olvidar la pregunta. No tendrías Tú, que por amor, puedes levantar un árbol miedo, no te creerías las mentiras, no mentipara salvar a tu hijo y puedes matarlo, también rías, no corromperías, no matarías, ni serías por amor. Tú, que te crees la mentira si se asesinado, ni darías miedo. Tú podrías vivir en ajusta a tu verdad, que corrompes, mientes y calma sin precipitación. Todo sería lógico y robas. Y eres corrompido, te mienten y te nada sería empático. Tú serías libre, si supieses roban. u olvidaras: ¿Por qué existo?

9


ESCRIPTURA Transport literari Sempre que agafo l'autobús, el vaixell, el tren o el metro tinc la tendència de mirar que llegeix la gent. El llibre, bonic refugi que amaga sota el seu para-sol multitud de somnis o històries que voldriem fer anar coll avall, com si es tractés d'una cullera plena xarop que engolim per sanar-nos.

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Planeta Lletra

Al meu costat seu un noi de mirada esquiva, obre la bossa i treu un kindle. Després de reis se’n veuen un munt, alguns quedaran en l'oblit dins un calaix i els amos tornaran al llibre; per poder-ne olorar les pàgines, per poder-los subratllar i per no perdre el costum de fer ús d'un punt de llibre. D'altres sobreviuran un mica més, però seran reemplaçats per noves idees tecnològiques. No endevino a veure quin llibre llegeix. Miro descaradament la pantalla, està tan absort en la lectura que ni se n'adona i puc entreveure un breu fragment: “«Si me hubiera tocado la habría arañado, la habría mordido, y luego... pues me habría escapado... para siempre... por la ventana», pensó febrilmente. Y se vio en la acera, tendida, ensangrentada... Sin baile a los quince...“. Davant nostre hi ha un jubilat que fulleja una revista i s'atura a llegir un reportatge sobre el Museu de Montjuïc. Una noia, dempeus a mig passadís, porta sota el braç un llibre titulat La nova autopista de la informació: el facebook. Porta també un regal que sembla un altre llibre, podria ser La melodia de l'artista que jugava a fer un embarbussament, diuen que és un llibre prou interessat tot i que sigui un monòleg.

10

Un senyora amb un gran penjoll en forma de pèndul obre un llibre d'un periodista que ha escrit més d'un poema i que ara es dedica a parlar de Barcelona i el seu clavegueram, és un llibre que et pots descarregar al mòbil i que a les escoles ja projecten a la pissarra digital. Jo vaig anar a una de les seves xerrades a la biblioteca El Mirador. Van servir te i xocolata desfeta perquè era l'hora d'esmorzar. L'acte va començar amb empenta però després es va anar desinflant com un globus punxat. Al final, decebuda, vaig deixar una nota a la bústia de suggeriments. Un nadó juga amb un parell llibres infantils L'escala que pujava i baixava i La ploma que volia arribar al terrat. La seva mare es mira la pantalla de televisió del transport, instal·lada al mig de l'autobús, on anuncien el darrer concert d'un grup de rebels grenyuts. Un jove, dos seients davant meu, mira un catàleg d'una botiga de llençols, hi ha llençols de ratlles, de colors vius i blancs. Poca lletra i molt petita amb quatre característiques de cada un d'ells. Al seu costat una noia recolza el seu cap a la seva espatlla i li xiuxiueja alguna cosa. Els dos riuen tímidament.


ESCRIPTURA

Marta Viader

M'aixeco, i als seients del costat de la porta una adolescent llegeix amb delit El perfum, un clàssic entre els clàssics. De la seva bossa sobresurt un entrepà que fa olor a sobrassada. L'executiu que seu al seu costat té el diari obert, però mira l'escot de la noia de reüll rere unes ulleres de pasta negres. Si no fos per les lents li sortirien els ulls de les òrbites per caure al bell mig del bust femení que el té embruixat.

Giro el cap a l'altra banda, a les butaques reservades per gent gran, embarassades o persones amb mobilitat reduïda, un nen, amb les crosses recolzades a la finestra, té obert el llibre de text de llengua catalana, està fent les activitats de la B i V. La seva mare, dreta al seu costat fiscalitza les respostes. I sense deixar d'observar tanco el llibre que encara porto obert per la mateixa pàgina i premo el botó per indicar: parada sol·licitada.

11


ESCRIPTURA Microrelatos Ramón, un nuevo fichaje de Planeta Lletra, es especialista en micro relatos. Al menos eso indican los premios que ha ganado con ellos. Aquí tenéis un par de ejemplos de su genio. Ha versionado dos famosísimos relatos, uno corto y otro largo: el dinosaurio, de Monterroso y el Quijote, de Cervantes. No me extenderé más. No es bueno que la entradilla sea más larga que la historia que se explica.

Ramón Cabrera Naveiras Un escritor maduro, en todos los sentidos, que borda, más que escribe, sus relatos. Ha ganado decenas de premios, pero el siempre dice que el mejor premio es que alguien lo lea.

El dinosaurio

Planeta

Me despierto y el dinosaurio sigue todavía allí, invadiendo la casi totalidad de mi pequeño apartamento. Como puedo voy a la cocina a servirme una tila. Le pregunto una vez más: ¿Cuánto va a durar esto? El dinosaurio, por supuesto, ni se digna a responderme ni modifica su estúpida e indiferente expresión prehistórica. Llevamos así años. Demasiados. De verdad, intento librarme de él, pero siempre sin éxito. La fatalidad nos une. Indudablemente, Monterroso olvidó prever una salida a esta embarazosa situación. Sólo la tila es capaz de aliviar el desasosiego que me produce la imaginación de un irresponsable.

Lletra

Seleccionado por Tele Madrid Tercer premio relato hiperbreve La librería Mediática 2011 (Caracas, Venezuela)

12

En un lugar de La Mancha La primera frase, esa que iba a inmortalizarle, se le resistía a Cervantes jornada tras jornada. Desolado, un día pidió para animarse un vino a su sirvienta. Entumecidos, los dedos de su única mano apenas pudieron sostener la copa y el líquido se le derramó por la entrepierna. “¡Oh, vuecencia, en qué comprometido lugar apareció la mancha!” exclamó la mujer, regocijada. “¿En qué lugar, Dulcinea? ¿Acaso no te acuerdas de su nombre?”, le preguntó, procaz, el escritor. Los ojos se le iluminaron. Pero contra todo pronóstico no fue a por la criada, sino a por pluma y papel. Nacía El Quijote. Publicado por La Vanguardia, de Barcelona Premio Vinos de la España de Don Quijote 2010


ESCRIPTURA La sumía Escriure és experimentar, i la Glòria, en això d’experimentar, és tota una científica. Aquí tenim dos relats, un en llenguatge inventat, l’altre en català. Llegint tots dos veiem que són el mateix, però se’ns desperta un dubte: quin és el primer que va escriure?

Glòria Garriga La seva ment és com una gran calaixera on guarda un gran nombre d'experiències, records, inquietuds... Quan vol escriure obre algun d'aquests calaixos i aboca el seu contingut sobre un full de paper.

La sumía

La pluja

Una feca ruca, tesa i floca parrava la tarda. Careia una estona que havia sumit, per això en l’enoiru punava aquella pasó que la transportava a la seva matana. Aquella pasó de raca floca, de pentes creques, de plofets, de planó... Aquesta era la cleva pataió conturida. La pataió que la suroneia, la calaiava a la matana. Es veia de clum, riquita, amb aquell truculet rec amb el xoc de muques que ricava i la mucateta soia, jugant amb les pentes creques. Rubia el pec, pec. Rubia la mansor de la pasó de les pentes floques. Les lanses de rugar afloraven, manuquien des de la seva fímina loquència.

Una hora fosca, espessa i humida tancava la tarda. Feia una estona havia plogut, per això en l’aire surava aquella olor que la transportava a la seva infància. Aquella olor de terra humida, de fulles seques, de bolets, de tardor... Aquesta era la seva estació preferida. L’estació que la rejovenia, la retornava a la infància. Es veia de lluny, petita amb aquell vestidet verd amb el coll de puntes que picava i la rebequeta groga, jugant amb les fulles seques. Sentia el crec, crec. Sentia la fortor de l’olor de les fulles humides. Les ganes de jugar afloraven, emergien des de la seva íntima essència.

13


ESCRIPTURA La taca L’Àlex parteix d’una situació quotidiana com a base del relat, però li dóna la volta transformant-lo en una història de terror o fantasia. Ha aplicat un dels trucs més utilitzats a la escriptura creativa, “i si?”. Ha vist el principi d’una aventura dins una taca a la pissarra; una aventura que... Però no avancem el final, l’haureu de llegir.

Àlex Vidal Vidal Periodista de formació i funcionari de professió, escriu per comunicar i reivindica el sentit de l’humor com arma de construcció massiva.

Planeta Lletra

El vespre era gèlid a causa de l’onada de fred siberià i els alumnes es treien els abrics a l’escalfor de l’aula, mentre el professor del Curs d’Escriptura Creativa, en Jordi, preparava la classe i repartia fulls a la gent. A aquelles hores, les 7 del vespre, la majoria feien cara de cansats però en general se’ls notava la il·lusió de fer una activitat per plaer i no per obligació com la majoria de tasques diàries. —Sandra, surt i llegeix-nos el relat que has fet per avui —va ordenar en Jordi. La Sandra va començar a llegir el seu relat davant de l’auditori. La resta d’alumnes i el professor escoltaven atentament. Tot havia començat amb normalitat. Cap incidència. Un cop la Sandra va acabar, la Mariona i en Marcel van sortir a la pissarra per escriure una sèrie de frases d’un diàleg. Ho van fer. Tothom atent. En Jordi va dir a la parella d’escriptors que podien seure i es va disposar a escriure ell a la pissarra. Aquell dia parlaven de les normes de puntuació en els diàlegs. Quan volia esborrar la pissarra, alguna cosa no va anar bé. —Vaja, ara l’esborrador no esborra! Era cert. Passava allò tan recurrent, que la tinta es manté inalterable mentre l’esborrador va d’un costat a l’altre del panell blanc, activat pel braç humà. El professor va agafar un esprai —

14

se suposa que adient per al problema que tenia— i va ruixar la pissarra. En l’instant posterior, l’esborrador va aconseguir difuminar la tinta. —Eeeeiii! —va cridar en Marc. —Ara sí! —va afirmar en Jordi amb contundència. Però no tot seria tan fàcil aquell vespre de febrer. Després d’haver fet tres passades, en Jordi i la concurrència van veure com la tinta es convertia en una mena de polsim fosc i greixós, que es va situar en un racó del panell. Les tres passades següents amb l’esborrador van empitjorar la situació i ara ja era mitja pissarra la que presentava un color marró vermellós, amb tocs verdosos. En Jordi, veient que l’esborrador i la tinta s’havien rebel·lat, va optar per baixar la pantalla de tela per al power point i continuar l’exposició amb l’ordinador. —El guió llarg o ratlla serveix per introduir el que diu un personatge...—exposava en Jordi. Però ja no va poder acabar la frase. La Mariona mirava pel costat dret al darrere de la pantalla del power point i de sobte, amb la cara dolça i la veu profunda va deixar anar: —S’ha fet gran. La taca s’ha fet gran. Mireu! Cares d’incredulitat entre els alumnes. En Jordi,


ESCRIPTURA divertit amb el misteri, va pujar la pantalla mentre en Marc cridava: —Això dóna per escriure un relat! —i reia desimbolt. Però les cares es van anar transformant una darrere l’altra, la incredulitat va donar pas a la sorpresa i aquesta a la inquietud i el nerviosisme. —És veritat! —va dir en Jordi—. Fins i tot ha sortit de la pissarra! —Em cago en tot! —va bramar el més vehement del grup, en Marc. La Mariona va tenir l’impuls d’anar fins a la porta, que era cap on es dirigia la taca misteriosa. Només va poder comprovar que era tancada. Però què estava passant? —Jordi, tio, estem tancats, atrapats... —va constatar la Mariona. La Sandra va anar fins a la porta i va començar a picar: —Eeeehhhh! Obriu-nos! Però no hi va haver resposta. Com tampoc van respondre els nens que jugaven a futbol a la plaça que uneix el carrer de Tres Roques amb el carrer del Puigmal. La taca ja s’estenia per les parets i el sostre i tenia un aspecte força amenaçador i els alumnes i el professor cridaven, els uns a la porta i els altres als vidres que donaven a la plaça. Res, els nens no veien res i la taca va anar tapant poc a poc els vidres fins que van ser opacs. Van intentar rebentar la porta però la taca l’havia enfortit com l’acer. Els fluorescents també van anar perdent la seva força, assaltats per la taca fastigosa que es va acabar d’engolir l’últim alè de llum. Les persones que hi havia dins de l’aula es van quedar en silenci, arraulits els uns amb els altres, cercant la calor dels seus cossos, la utòpica protecció dels iguals, de la tribu. Foscor, silenci. I abraçades. I plors i sanglots...

Passaven deu minuts de les nou del vespre, l’hora d’acabament de la classe i el conserge va pujar al primer pis, preguntant-se què passava, que la classe d’en Jordi no plegava. Quan va arribar a l’aula va veure la porta tancada. Va escoltar des de fora, acoblant l’orella a la fusta. Res. Silenci. —Però on son? No pot ser. Jo no els he vist sortir. Finalment es va decidir. No volia molestar ni interrompre la classe, si és que allà dins se’n feia, de classe, però ja no podia esperar més. Tenia ganes d’anar-se’n a casa a sopar i aquella colla de lletraferits estaven fent tard. Va respirar fons. Va agafar suaument la maneta i va començar a baixar-la, a poc a poc, escoltant amb atenció, a veure si interrompia alguna cosa interessant. No es va sentir res. Va empènyer amb cura i va obrir la porta. L’aula era buida de persones però els seus abrics i carteres eren per terra, com les cadires i la taula del professor, tot potes enlaire, com un camp de batalla. Què havia passat allà dins? El conserge va entrar i va mirar al voltant. Ni rastre d’aquell grup d’estudiants i el seu professor. I allà, a la paret capdavantera de l’aula, la pissarra blanca, amb una frase escrita amb lletres majúscules: “LA LLETRA PERDURA, NO GOSIS ESBORRAR-LA”. El conserge va decidir trucar a la policia.

15


ESCRIPTURA L’esperança és l’última cosa que es perd Aquest relat s’ha escrit a quatre mans i a dos caps. La Isabel i la Gloria ens parlen d’una història d’amor. Totes les històries d’amor són maques si s’expliquen des del principi; aquest no és el cas. Aquí s’explica el final d’una història d’amor. Un final de ferreteria, on un clau treu un altre clau.

Isabel Piqué La seva vida transcorre envoltada de lletres, paraules i frases; els llibres, per ella, són com una segona família, necessita escriure i explicar-se històries tant o més com respirar.

Glòria Garriga La seva ment és com una gran calaixera on guarda un gran nombre d'experiències, records, inquietuds... Quan vol escriure obre algun d'aquests calaixos i aboca el seu contingut sobre un full de paper.

Planeta Lletra

Ell anava pel món mig d’esma. La ment li bullia com una olla a pressió. Mirava però no hi veia, sentia però no escoltava. La notícia l’havia impressionat tant que tot al seu món trontollava. Se sentia angoixat, perdut. No s’ho acabava de creure. Com podia ser que la seva dona li fes el salt amb el seu millor amic? Ella que semblava tan dolça, tan tendre i tan poqueta cosa. Van fer l’amor la nit abans, havia estat meravellós, com sempre. Deixava que ell portés la iniciativa. La sabia fer gaudir com ningú, al menys és el que expressava. Potser el problema no era el sexe. Potser no es sentia prou estimada, però ell sempre havia complert. Portava les garrofes a casa des de que es van casar, s’ocupava de tot, la tractava com una reina. Com ha pogut enganyar-lo d’aquesta manera. Tants anys i ara s’assabenta que la relació amb el seu amic fa temps que dura. Primer va ser el desconcert, la incredulitat, el dolor. Ara, a mida que reacciona, sent indignació, ràbia, gelosia. Pensa que no es pot quedar

16

callat. A la vegada que sospesa la possibilitat de no dir res, que tot continuï com fins ara. La comoditat de tornar cada dia a casa, tenir-ho tot a punt, la tranquil·litat que s’hi respira i el sexe perfecte. Per un moment no vol perdre el confort que té la seva vida. Però la dignitat, l’orgull d’home ferit li va parlant des de l’interior. Quina hauria de ser la seva reacció? La decisió no és fàcil. Seu a la terrassa d’un bar del centre i demana un cafè. Agafa un full de paper, traça una línea vertical que el divideix en dues parts; n’agafa un altre i repeteix l’operació. Es disposa a fer un llistat dels pros i els contres de la situació. Aquest sistema, l’ha ajudat moltes vegades a la vida. Fer-lo l’ajuda a reflexionar. Just en el moment en que es disposa a omplir la columna destinada als pros de “fer l’orni”, una veu familiar li fa aixecar la vista. Allà, a la vorera del davant, la veu, lluint el seu millor somriure, fent el gest d’apropar-se cap a ell. S’aixeca per esperar-la. Mentre travessa el pas del semàfor. La mira com no ho havia fet


ESCRIPTURA mai. Amb els anys que l’ha tingut al seu costat cada dia, mati i tarda. Tantes hores junts i fins ara no s’ha adonat de la preciositat de secretaria que té. La veu venir travessant l’avinguda amb un talonejar provocador que li obre l’abric, deixant veure el jersei de coll alt arrapat al cos, la faldilla marcant-li les corbes i el collaret llarg de fantasia ballant al compàs del taloneig acariciant-li els pits. Dret, esperant-la que acabi de creuar el carrer, te una visió que l’esgarrifa. La seva dona al llit fent l’amor amb l’amic, al mateix moment l’escena repetida amb uns altres protagonistes: ell i la secretaria. I per què no?, es pregunta, mentre l’agafa pel braç i la convida a seure.

―Quina casualitat! ―li diu, mirant-la amb els ulls brillants i el cor bategant nerviós―. M’acabes de resoldre un dilema vital. ―Jo? ―contesta ella apartant-se el serrell dels ulls amb un enèrgic cop de cap―. Un dilema vital? Si t’haig de ser sincera, no t’entenc pas. ―Porto una bona estona aquí assegut, cavil·lant i preguntant-me com haig d’encarar la meva vida, per on haig de tirar. Em sentia atrapat, sense sortida, dins d’un pou. De cop i volta apareixes tu al meu davant i d’una revolada els núvols que enterbolien el meu esperit s’han esvaït. La teva presència ha obert una escletxa en la foscor, m’ha il·luminat el camí. Gràcies.

17


ESCRIPTURA Joc macabre El títol diu més del que sembla. La Júlia ha escrit un relat amb diversos narradors, on el narrador omniscient, el narrador Déu, és el propi Déu avorrit i monòton que inventa jocs i situacions perquè els mil·lennis i les centúries li passin més ràpid. Al final totes les històries convergeixen en un tràgic final.

Júlia Lancho Teruel M'aturo, escolto, observo. Sociòloga per vocació ho analitzo tot, no ho puc evitar. L'estil amb el que em sento més còmoda és l'humor. No deixeu mai de somriure ni d'escriure.

Planeta Lletra

Què bèstia! No hagués pensat mai que fos capaç de fer-ho, però ho ha fet. El meu amic és un paio molt decidit, que no deixa mai res a mitges. Té molta imaginació i es passa la vida ideant jocs de taula inspirats en videojocs violents. Però aquest cop ha anat massa lluny, i ara em sap greu no haver-lo aturat. Pobre home! Jo no volia fer mal a ningú, però ell m’ha obligat a acompanyar-lo. De fet no sabia ni on anàvem. M’ha dit, una vegada érem al cotxe, que havia arribat l’hora de posar en pràctica el joc dels accidents, que és el més divertit. Jo li diria de tot menys divertit, en tota la meva vida no havia passat tanta por. La veritat és que no li he vist la gràcia enlloc. He intentat girar el volant cap a mi en el darrer moment però no he pogut, té molta força. Les regles són les regles, m’anava repetint completament obsessionat durant el trajecte. Entre les onze i les dues de la matinada havíem de localitzar un cotxe de gamma alta i color blanc que circulés per la C-32 en direcció Mataró, al tram que va de Montgat a Premià. Si no teníem èxit en aquest intent, havíem de buscar un utilitari marca Seat o Citroën de color blau en el tram següent, entre Premià i Vilassar. I després, deixar-lo “fora de combat”, això es el que deia li-

18

teralment la instrucció. Déu sap que he intentat aturar-lo quan he vist que anava de debò, però no m’ha fet cas. Li cridava i li repetia que ja n’hi havia prou, que ja entenia de què anava el joc, que havia aconseguit donar-li el màxim de realisme... tot inútilment. El cert es que és un tio molt intel·ligent i pacífic a primer cop d’ull, jo mai l’havia vist exercir la violència, per això vaig pensar, en un principi, que es tractava de fantasies i que només volia divertir-se. Però ha acabat executant el pla a sang freda. Estic espantat. Ens hem donat a la fuga i no hem vist cap altre cotxe en tot el trajecte, així que no crec que hi hagi testimonis. Del que no n’estic segur és, però, que no ens hagi filmat cap càmera de control de trànsit de les que col·loquen sovint en aquesta autopista. En això no deu d’haver pensat, el meu amic. O si, i tant li fa. El destí de les persones està escrit. Ho cregueu o no, el llibre etern conté el secret de totes les vides i les morts dels habitants de la Terra des de l’inici dels temps. Però no és un llibre amb trajectòries tancades, senzillament marca les pautes que regiran l’existència de tots els éssers vius d’acord amb les característiques personals i l’entorn en què estan immersos, traçant les sendes que els dirigeixen cap a


ESCRIPTURA

Josep Prat Sorolla

unes metes prefixades. I no podreu evitar de cap manera adreçar-vos cap a qualsevol dels destins finals que marca, alternativament, el vostre camí. És com una mena de laboratori de la vida, el meu laboratori. Quan el vaig dissenyar vaig voler establir un model més determinista, però de seguida em vaig adonar que m’avorriria sobiranament tota l’eternitat, a l’espera que passés el que hauria de passar, així que vaig decidir donar cert marge de llibertat als protagonistes, vosaltres. Però només es tracta d’un miratge, perquè aquesta llibertat en el fons no és més que un parany. El destí és el que és i només es pot triar per quin camí s’hi arriba, si serà abans o després, però la resta és inevitable. S’hi acaba arribant. L’home mort ha deixat una vídua i tres fills per als qui la vida no serà, a partir d’ara, gens fàcil. Senzillament, ha succeït. Jo vaig decidir, des del primer dia,

aquest final: així de simple. No, no vaig triar específicament aquesta família per a la desgràcia, a veure si m’enteneu. Vaig establir un sistema de càlcul aleatori que selecciona en funció de la posició numèrica assignada a cadascú, dins la matriu infinita de les espècies. També vaig decidir que la posició assassina tindria una personalitat psicopàtica mancada de sentiments i empatia, i que manipularia fàcilment la voluntat del seu còmplice, un jove adolescent insegur de sí mateix, a qui fan pànic les relacions socials. Són meres posicions numèriques triades a l’atzar. De la mateixa manera que ells van triar, aleatòriament, la seva víctima. Estic sol i l’eternitat és molt llarga, així que, què voleu, havia d’inventar un passatemps que em tingués entretingut per sempre. I vet aquí que ho vaig aconseguir. Només jo decideixo. I així serà, pels temps dels temps.

19


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

Com? No pot ser tant tard! La Marina em agafi gaire velocitat aquesta tartana que duus, matarà, són dos quarts de dotze i li vaig prodesgraciat, quina manera de tocar els nassos de metre que arribaria puntual cap a les vuit del matinada! No deus tenir res a fer en tot el dia vespre, avui el nostre fill petit ha fet setze anys i t’avorreixes, no? Una bona feina de zelador i els seus germans li han organitzat una bona et donava jo, ja veuries com et distreies portant festa. Havíem de sopar tots plegats i després malalts amunt i avall per tot l’hospital, a jorbufar les espelmes del pastís. He intentat per nada completa. Aquesta joventut està pertots els mitjans plegar d’hora, però m’ha estat duda, ja no té els valors d’abans. Sort que no impossible. Mitja hora abans de les vuit, just tots són iguals, que jo he tingut molta sort amb quan començava a preparar-me per marxar, ha els meus fills, són molt assenyats tots tres. Serà arribat una ambulància amb quatre ferits greus salvatge! No vol avançar-me per la dreta, a dosper intoxicació, i me n’he hagut de fer càrrec, cents per hora? Però què fa, ara? Vol desplacom a responsable, en aquesta època de Nadal, çar-me lateralment cap al mur de contenció! ja se sap, hi ha més Hòstia, un altre xoc personal de vacances. no, no sóc capaç de A veure si ell pot distingir el De vegades odio la controlar la direcció, meu dit cor assenyalant cap meva feina, no em que m’estavello, malamunt. Què fas, animal, no veus permet mantenir una parit! El cotxe ha sorque tens dos carrils lliures per vida personal com tit impulsat cap al cel i Déu mana. Però, què ha fet una volta de accelerar i estampar-te allà on deu voler, aquest campana a gran velovulguis, que pots triar? idiota? Fa una estona citat. No ho he pogut que em fa llargues i evitar. No veig absolum’empaita pel darrere. He intentat veure-li la tament res. Tampoc em puc bellugar, sento una cara pel retrovisor, però és massa fosc. A veure pressió brutal contra l’estómac, crec que se si ell pot distingir el meu dit cor assenyalant cap m’ha clavat alguna peça grossa i afilada del veamunt. Què fas, animal, no veus que tens dos hicle, segurament ferralla. Noto com em raja la carrils lliures per accelerar i estampar-te allà on sang en cascada cames avall. vulguis, que pots triar? Que no són hores d’emEstic molt marejat, crec que perdré el coneiprenyar, collons, que és tard i vaig molt cansat, xement d’un moment a un altre. Sento una sino estic per històries. Un altre cop? Sembla que rena que s’acosta, tant de bo sigui l’ambulància tens pressa, eh? Està bé, acceleraré una mica que em salvi la vida aquesta maleïda nit de més a veure si et deixo enrere, no crec que Nadal.

20


ESCRIPTURA El plumsit No es que Núria se haya vuelto loca, no. Ha realizado un trabajo de creación a partir de una entrevista que leyó en una revista. Pero ella ha modificado un poco el contenido para hacerlo más... ¿interesante?

Núria Sinol Para ella la escritura es recoger flores en un campo para hacer un gran ramo y meter después la cara entre las flores para aspirar su olor. —Tío, ¿un plumsit? —Que va a ser usted sobrino mío. —Ya, vale, ¿un plumsit? —No, liser. —¿Que si me das… que si me da un plumsit? —Ah, no plumsito, liser. —No me des las lisers. Que me confundes. Soy yo el que te pide un plumsitjoder. —Bueno, pero no tengo. Así que le doy las lisers. ¿Pero no tiene usted plumso?

—Si tuviera plumso no te pediría un plumsit ¿no te parece? No tengo dinero para plumso. —Pero si usted no tiene dinero ¿para qué plumsita? —Joder, lo normal. Plumsito porque me apetece, soy plumsitador. —Entonces, usted es plumsitador, pero no tiene dinero. —¿Pero es que no se me nota? ¡Soy pobre! (…)

Lectura recomanada El secret del meu turbant Nadia Ghulam i Agnès Rotger Editorial Columna Es basa en fets reals, sobre les vivències d’una nena afganesa durant l'època en que els talibans governaven el seu país. Un dia va caure una bomba a casa seva i li va cremar part del cos sobretot la cara. La lluita per la supervivència i la superació és l'eix de la narració. Està explicat en primera persona, si bé, no és ella qui ho escriu. Ho fa una periodista. Les descripcions que fa de fets, persones i ambients t'arriben molt endins

21


ESCRIPTURA Va r i a c i o n e s s o b r e c a r i c i a s Jessica parte de un texto teatral, Carícies de Sergi Belbel, pero lo transforma, con mucha habilidad en un texto totalmente diferente. Todo parece ir bien hasta que el monstruo se despierta. Un relato inquietante con pinceladas de gore.

Jessica Martínez Penalva Es imaginativa, pero también soñadora un poco tiquismiquis. Su máximo temor es encontrarse con no saber qué decir, pero mientras tanto disfruta observando a la gente e inventando películas sobre sus vidas.

Planeta Lletra

Sergio se levanta sobresaltado de la cama, pero en el mismo momento se empieza a marear. Se cae, no se cae, se tambalea... Su cabeza da vueltas y vueltas y más vueltas, parece un crío que haya comprado la entrada del tiovivo sin parada de descanso. Se vuelve a estirar en la cama, se lo piensa mejor. —Qué raro —musita suavemente. Cierra los ojos. Intenta recordar qué es lo que hizo el día anterior para encontrarse tan mal. No bebió, ni se metió nada —al menos esa noche, aunque si lo hubiese hecho, tampoco se acordaría—, los extraterrestres no lo abdujeron y ni muchos menos recuerda que un malvado médico, del mercado negro, le quitase algún órgano de su curtido cuerpo. —Qué raro —vuelve a repetir moviendo apresuradamente la cabeza. —Qué —responde una voz de mujer. —Todo esto —contesta Sergio tan natural. —¿A qué te refieres? —dice otra voz de mujer, pero con un tono más dulce que la primera. Sergio, se lo piensa dos veces antes de decir nada más. Intenta volver atrás en su mente. Recuerda levemente la película de ‘Memento’ e intenta hacer lo mismo que su protagonista,

22

pero incrédulo él, no puede. La cabeza le da demasiadas vueltas, se siente mareado, con ganas de vomitar. No tiene nada que perder, al menos ahora mismo. —No sé si te has dado cuenta —se dirige a la voz de mujer, aunque él sigue estirado en la cama, sin darse cuenta que hay dos mujeres, desnudas a su lado. —No —responde la primera voz de mujer que habló—. ¿De qué? —Tengo la sensación… —Sergio intenta terminar la frase pero hay algo que se lo impide.—Tengo la sensación de que… —Sergio no puede continuar con lo que tiene pensado decir, no tiene fuerzas o mejor dicho, no sabe qué decir. —¡Di! —se impacienta la dulce voz de mujer—. ¡Di y no te calles ahora, por dios! — exclama sobresaltada. Sergio se asusta y es cuando se da cuenta que no reconoce la voz de esa mujer. No sabe quién es. Intenta coger fuerzas de donde no las tiene. Cierra los ojos aunque es absurdo, ya los tiene cerrados. Coge aire: llena toda su capacidad torácica, sube la barriga, baja la barriga, tal y como le habían enseñado y lo expulsa poco a poco.


ESCRIPTURA «Relajación en medio de la tensión —piensa». Empieza a mover su brazo derecho, buscando a esa mujer. La ha encontrado, la toquetea y se da cuenta que está desnuda, en pelota picada. «¡Virgen Santa! —exclama para sus adentros— ¿Y qué hago yo con esta preciosa, espero, mujer?». Mientras alarga el otro brazo. «¡No puede ser! —grita para sí mismo todo contrariado—, hay otra mujer». Sergio intenta fantasear, pensando en la fantástica noche que habrá podido pasar con estas dos señoritas. Espera y desea que no hayan sido de pago —y que sean bellísimas, puestos a pedir—, que haya utilizado preservativo o en caso contrario que no le hayan enganchado ninguna enfermedad espantosa, que la última vez lo pasó fatal. —Tengo la sensación, la extraña sensación — dice Sergio en voz alta. —¿Qué te pasa? —dicen al unísono las dos mujeres. —Es como si, es como si… —Sergio intenta terminar la frase de nuevo, pero parece que le cuesta. —Como si ¿qué? —se impacientan ellas. La mujer de la voz dulce, la que estaba a la derecha de Sergio, se incorpora de la cama y se dirige al lado de la otra mujer, se acerca y le susurra algo al oído. La chica que está estirada en la cama asiente con una sonrisa maliciosa. La mujer de voz dulce se la queda mirando fijamente y la besa. La otra le hace un gesto como diciendo —ahora no es el momento— y vuelve a su sitio. Sergio ha notado algo, pero como sigue con los ojos cerrados, no se ha percatado de lo que ha pasado. Así que se vuelve a envalentonar y dice:

—Es como si ya no, como si ya no tuviéramos nada que decirnos —se atreve a murmurar. —¡¿Qué?! —gritan las dos mujeres. —Nada que decirnos —responde airado Sergio, molesto parece, pero sin motivo. —Sí que tenemos algo que decirnos —responde rápidamente la mujer de voz dulce. — Ah, ¿sí? — se ilusiona Sergio, tal vez le expliquen qué ha pasado, porque no recuerda nada. —Sí —dice la otra mujer. —¿Qué? —contesta Sergio emocionado. Sergio intenta abrir los ojos, no recuerda en qué momento decidió cerrarlos y por qué motivo «Qué tontería —se dice». Y es justo en ese momento que las dos mujeres se abalanzan contra él. Una le agarra fuertemente las piernas. La otra se pone encima de su pecho. Sergio abre los ojos excitado, una sonrisa aparece en su cara, está exaltado, esperando el momento de practicar sexo tántrico, tal vez, con ellas. Pero se equivoca. La que le tiene cogidas las piernas sigue apretando, le hace daño. La otra le sujeta firmemente los brazos, con garra y se va acercando, poco a poco, a su cara. Abre la boca y una asquerosa lengua, larga, babosa se asoma por la cavidad bucal. Los ojos se le han vuelto ensangrentados, llenos de furia. Y esta vez Sergio, por más que quiera no puede cerrar los ojos. Está tan asustado que no puede moverse —claro está, que también influye que las dos mujeres tienen demasiada fuerza para poder escapar de ellas—, no puede pensar, no puede hacer nada, solamente esperar a ver qué pasa. Las dos mujeres empiezan su festín, gritando de alegría y tragando sin parar, no les da tiempo a masticar tranquilamente para no tener una pesada digestión, están hambrientas y se les nota.

23


ESCRIPTURA Sense sentit Una vida anodina i endreçada es pot fer llarga i avorrida. Quan algú ha decidit fer un canvi, tant sí com no, i és capaç de jugar-s'ho tot a una carta, les coses poden sortir bé o malament; el càlcul de possibilitats és d'un 50%. La protagonista d'aquesta història s'ho juga tot a una carta... i guanya, però més hagués valgut que no. La història ens explica que no sempre és bo canviar. Volem felicitar a la Rosa perquè aquest relat ha estat guardonat amb una menció en un concurs literari. Felicitats.

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres

Planeta Lletra

La Fran està asseguda davant el televisor, un televisor mut on s’està desenvolupant una pantomima surrealista: s’hi veu una dona grassa, d’edat indefinida, amb el cabell llarg, tenyit de rabiós negre i mal pentinat. La dona amb els ulls sortits de les seves òrbites, vermells i plens de falses llàgrimes, fa anar els braços com aspes de molí en ple vendaval i s’enfronta, vociferant, a una altra dona més o menys de la mateixa edat, també amb alguns quilos de més, aquesta ben pentinada però maquillada en excés. Es recriminen ves a saber quins greuges passats. Per l’aspecte totalment embogit de la primera dona sembla que l’altra li va robar el marit o li va destrossar el cotxe o, potser, li va posar una bomba a casa. Qualsevol cosa terrible. A la Fran no li importa el què fan, tampoc s’ho mira, està capficada. Avui és un dia important i ella, encara que ho vol celebrar, no està contenta. Avui sent molt més real i punyent la buidor de la seva vida. La Fran s’ha comprat una ampolla de xampany francès, no un cava català que n’hi ha de gran qualitat sinó un vertader —i caríssim— champagne francoise. S’ha gastat una bona

24

pasta però és que vol ho celebrar com cal, encara que no en té ganes, avui fa cinquanta anys. La Francisca Garcia Montero ha arribat als 50 i està sola perquè en Manolo la va deixar ja fa dos anys; perquè cap relació li ha funcionat; perquè té una filla que no sap on para i que no s’ha recordat mai d’ella i perquè la seva amiga més íntima no li parla d'ençà que no li va voler deixar més quartos. Ella no neda en l’abundància i ja li ha deixat diners en diverses ocasions que mai li ha retornat i ara que ja ha dit prou, la seva millor amiga ha deixat de serho de cop. La Fran alça la copa de xampany amb el dit petit estirat cap amunt —fa fi— i la copa es queda immòbil llarga estona, oblidada, davant els seus ulls perduts en el record i en l’enyorança. Recorda el que ahir mateix li va predir la Rosario. La seva veïna Rosario és una endevinadora, té la facultat de veure-hi més enllà del moment present. No pot veure què passarà en un període llarg de temps, però sí és cert que moltes vegades pot predir amb certa claredat els fets que poden fer-se possibles en un període de setmanes o fins i tot d’uns pocs


ESCRIPTURA mesos. La va anar a consultat com havia fet ja en altres ocasions, a vegades l’havia ajudat a aclarir-se les idees. La Rosario li va dir que es podia produir un canvi a la seva vida. Un canvi radical que no depenia solament de l’atzar, que només es produiria si ella el feia possible. Havent dit aquestes paraules, la dona la va mirar als ulls i va callar, ja no va dir res més. Avui la Fran no sap què fer, si riure o plorar. Així no pot seguir i sap que ha de prendre una determinació, però encara no té clar quina ha de ser, no té massa alternatives. Seguir és ardu, costa molt seguir lluitant per estar-hi sense tenir-ne ganes. Ha de fer possible que la seva vida canviï. Quan en Manolo va dir que la deixava, la van envair sentiments contradictoris, per una banda, va sentir alleujament i per l’altra, frustració. L’alleujament va venir i va marxar gairebé simultàniament, la frustració va venir per quedar-se; es va apoderar de la Fran per no abandonar-la mai més. En Manolo s’havia tornat últimament un torracollons, tot ho trobava malament: si la Fran es pentinava perquè es pentinava, si no ho feia, és perquè era una deixada. Que si el menjar és dolç, que si és salat... que si massa cuit, que si massa cru... mai al seu gust. Sexualment ja no funcionaven, ell ni la tocava i ella no volia saber el perquè. Tampoc en tenia ganes. Que ell la toqués amb aquelles mans rasposes i d’ungles eternament de dol, li feia basarda. Però des d’un temps cap aquí notava la seva absència, era com si aquell gos, rabiüt i grunyidor, que sempre ha estat al teu costat fente nosa, de cop hagués desaparegut, i quan ja no hi és, el trobes a faltar. Era una contradicció, però la soledat era la seva única companyia.

Va tenir una filla quan tenia només quinze anys. La seva mare no és que l’ajudés massa, tenia els seus propis mals de cap. Sis filles i cadascuna fent el que li donava la realíssima gana i ella pencant com una burra per tirar endavant una tropa de noies a les que els hi bullia la sang i només donaven problemes. I cap home que l’ajudés. El pare de les seves filles va tenir la clarividència per adonar-se del pa que se li donaria quan les nenes fossin dones i, fent gala de una gran cavallerositat, va marxar quan la més petita tenia només dos mesos. La dona va fer sempre el que va poder, que va ser molt, però no suficient. Va ser incapaç de controlar la situació i les filles van anar aportant a la ja nombrosa tribu noves boquetes, sempre obertes, per alimentar. Així va ser com la Fran, que era la més petita de les germanes, va haver de fer front a una nova vida sola, sense ajuda de ningú, ja que en

25


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

aquella tribu tots els integrants anaven a la seva. Estimava la nena però no sabia satisfer les seves necessitats. Conseqüentment la relació amb la seva filla mai va ser ideal. Quan la nena va tenir edat suficient, va marxar i la Fran mai n’ha sabut res més. No sap si és viva, si té una vida millor que la seva o, si és morta. A en Manolo se’l va trobar una nit d'embriaguesa. Havia sortit de marxa amb unes companyes de feina, la majoria estaven separades, una era viuda i n’hi havia alguna de soltera. Van anar a un garito on, en mig d’una música infernal posada al màxim volum, servien unes copes igualment infernals, pur alcohol que cremava la gola i tallava la respiració, però que elles s’infiltraven, directament al corrent sanguini, a una velocitat de vertigen. Cada una d'elles va tornar a la seva respectiva realitat totalment torrada. La realitat de la Fran va ser trobar-se al matí, compartint un llit dubtosament net amb un desconegut de qui no sabia el nom ni com havia anat a parar entre els seus

26

llençols. En Manolo ja no va marxar. Van viure plegats prop de cinc anys. Abans d'en Manolo hi van haver altres homes. Amb un, en Joaquin, havia estat fins i tot feliç, però poc temps després de conviure plegats es va matar en un accident de trànsit. Conduïa un camió de gran tonatge i una nit, carregat de hores i de whisky, en una corba de mala visibilitat, va tenir l’accident que li va costar la vida. A la Fran li va costar molt refer-se, en Joaquin era la millor cosa que li havia passat. S’havia quedat viuda abans de casar-se. Va plorar-lo molt de temps i, encara ara que ja havien passat gairebé deu anys, el recordava sovint amb tristesa. La Fran, d’una imaginaria manotada, va apartar els records i va intentar centrar-se en la seva actualitat. No era feliç, la seva feina no li agradava, no li agradava tampoc el seu miserable pis, en un barri degradat, on hi vivia gent igualment degradada, ni la ingrata sensació de no agradar a ningú. Econòmicament arribava a


ESCRIPTURA final de mes amb dificultats i no es podia permetre cap luxe. Se sentia sola i molt abatuda. Si optava per seguir, què podia esperar? Una vida anodina, sense al·licients. Es faria vella en solitud, per què, qui voldria compartir el seu destí amb una dona vella i arrugada, seca com un clau i amargada? Tanmateix podia optar pel canvi. Un canvi significava un trencament total de vida, canvi de costums, de feina, d’amistats, de tot el que fins ara formava part de la seva quotidianitat. Hauria de canviar fins i tot de domicili i posats a fer-ho bé, hauria de marxar del poble. Com és pot fer un canvi tan radical als 50 anys? Però si una cosa tenia clara era que si volia sobreviure ho havia de fer, havia de canviar. D’on treuria la força i els mitjans per a aconseguir-ho? Immersa en les seves cabòries, la Fran va untar amb generositat unes torradetes de xapata de nous i panses amb l’autèntic paté de canard que havia comprat a la botiga de les delicatesen. Posant el dit dins d’un minúscul potet es va anat menjant tot el seu contingut, era vertader caviar negre, d’esturió, adquirit a la mateixa botiga i es va beure d’una tirada la més de mitja ampolla que li quedava del champagne per treure’s el fàstic que li havia fet el caviar, per molt beluga que fos. Però què carai! Estava de celebració, 50 anys només es fan un cop a la vida! Als cinc minuts ho veia tot diferent i es trobava prou valenta per a intentar qualsevol cosa. No obstant la seva bona predisposició, va caure totalment dormida davant el televisor on les mateixes dones ordinàries seguien amb el seu patètic i lucratiu show. Els seus somnis deurien ser força estimulants, perquè l'endemà quan es va despertar al mig-

dia, tenia, a part d’un fort mal de cap producte de la ressaca, algunes idees que havia de polir i pensar bé abans de posar-les en pràctica. Es va passar la resta del dia ajaguda al sofà prenent un cafè darrere l’altre, capficada, va anar esbossant un “pla de batalla”. Mentalment esgotada, tot i els cafès ingerits, aquella nit va dormir d’una tirada. Al matí següent va començar a posar fil a l’agulla. La Fran treballava, des de feia més de dotze anys, de dona de la neteja en una fàbrica que es dedicava de recuperació i reciclatge de tot tipus de metalls. Tenia sort perquè ella no feia la neteja de la fàbrica, que era la més bruta. Ella netejava les oficines generals, els despatxos dels dos directius de l’empresa —que eren els propietaris—, els seus lavabos personals, les sales d’actes i de reunions i una saleta dedicada a diverses activitats. La Fran pensava que si les parets de la petita saleta poguessin parlar... allà no només es portaven a terme transaccions econòmiques poc clares, sinó que en temes de sexe també podrien dir moltes coses. Els directors confiaven plenament en ella, la veritat és que ja no la veien, ella sempre era per allà amb la seva bata de color blau amb l’anagrama de l’empresa brodat a la butxaca superior, amb el carret ple de productes de neteja: galledes i pals de fregar, esprais, plomers i draps, sempre tenint cura de que tot estès en perfectes condicions higièniques. La Fran era la discreció personificada. Davant seu obrien la caixa forta per posar o treure diners o documents; davant seu discutien sobre si comprar o no aquella partida de material de dubtosa procedència; no havien tingut mai cap problema amb ella i tampoc es plantejaven que en poguessin cap.

27


ESCRIPTURA Però la Fran estava disposada a canviar de vida i necessitaria, per a fer-ho, tota l’astúcia i la prudència del món. * * * Una dona d'entre 45 i 50 anys, atractiva, ha llogat un pis a l’edifici de nova construcció. És una dona molt agradable que sempre parla amb el veïnat, s’ofereix per a fer favors, acaricia els gossos dels seus veïns i dona llaminadures als seus fills. Es diu Maria Francesca Montero Garcia. Molt sovint marxa de viatge, va a veure als seus fills que viuen al sud de França i es queda amb ells dues o tres setmanes. * * *

Planeta Lletra

La Fran sabia, de tantes i tantes vegades que havia vist obrir-la, la combinació de la caixa forta. No tenia por, no temia el perill, però sabia que havia de ser prudent. Va obrir la caixa i del munt de feixos de bitllets que l’omplien, en va agafar, amb molt de compte, un de cada feix. La primera vegada que va obrir la caixa ja va aconseguir 20 bitllets de 500 € i 50 de 100: ja tenia 15.000 euros, una petita fortuna, però evidentment no n’hi hauria prou. Els amos de l’empresa continuaven amb els tripijocs que els proporcionava grans beneficis. De moment, res va indicar que haguessin trobat a faltar diners. Però la Fran sabia que no podia badar. Amb la primera “entrega”, la Fran va fer els primers passos per aconseguir un canvi d’imatge. En un centre dedicat a la bellesa integral, va seguir tractaments per a hidratar i nodrir la pell tant del rostre com del cos, i per cuidar aquelles mans de les que mai s’havia preocupat. Es va fer arreglar els cabells però no podia fer un canvi total de pentinat, s’hagués

28

notat massa. Per a la nova vida, que estava preparant, en tindria prou de moment amb una perruca. Se’n va comprar una de cabell llis, llarg fins a les espatlles i d’un color castany clar amb unes discretes metxes més claretes. Va fer també una generosa inversió en vestuari, sabates i, seguint un impuls de coqueteria, va adquirir llenceria fina. No va poder evitar comprar-se sostenidors wonderbra per a realçar el seu escàs bust. Després del tractament de bellesa —quins diners més ben empleats, va pensar—, es va contemplar al mirall i es va recrear emprovant-se la roba que s’havia comprat. Es va posar la perruca i movia el cap d’una banda a l’altra pel gust de sentir moure’s els cabells. Es va posar també el wonderbra i es va descordar uns quants botons de la fina brusa nova, la imatge que li retornava el mirall, era la d’una dona diferent: es veia una dona madureta, agradable físicament, es va trobar un tant provocativa mostrant un escot tan generós. Això no l’interessava, volia seguir passant desapercebuda, per tant es tornà a cordar els botons superiors de la brusa. Però tenia una nova mirada, més segura i decidida. No es veia ni se sentia la mateixa. A la feina es cordà més amunt els botons de la bata per tapar la finesa que, amb el tractament, havia adquirit la seva pell i als cabells s’hi posà el mateix gorret de l’uniforme, per tant ningú advertí la millora que experimentava el seu aspecte físic. Estava satisfeta, però per a aconseguir canviar de vida i no tan sols de físic, necessitava més diners, per això va tornar a obrir la caixa forta. Aquesta vegada la quantitat de feixos de bitllets que hi havia era realment espectacular. Ella ja sabia, per una conversa, que va


ESCRIPTURA captar entre els directius, que acabaven de tancar una transacció molt important en diner negre. Ella els ajudaria a blanquejar-lo. En aquesta ocasió la Fran va aconseguir, només traient un sol bitllet de cada feix, la gens menyspreable quantitat de 32.100 euros. No era suficient per al canvi radical que necessitava, però amb part d’aquesta quantitat va llogar un agradable piset en una zona de gent educada i amable. Una bona comunitat on es va sentir ben acollida. Ajudava a les àvies amb la compra i s’havia guanyat l’amistat d’alguns nens i gossets del veïnat. No va poder canviar de ciutat perquè havia de seguir treballant i vivint al mateix lloc miserable per no aixecar sospites, però no podia evitar disfressar-se de “senyora bé” i anar al pis nou uns quants dies de tant en tant. De seguida que aconseguís el que necessitava marxaria ben lluny amb la

seva nova imatge. A l’empresa van descobrir el desfalc i, en principi els dos amos es van acusar mútuament, ningú sospità de la Fran. Ella estava molt tranquil·la perquè sabia que no avisarien a la policia, però estava impacient per acabar la “feina”. Una vegada es va aclarir que ells no havien saquejat la pròpia caixa, els amos van fer una investigació a tots els treballadors tant de la fàbrica com de les oficines. Un pobre desgraciat —amb antecedents per petits robatoris—, que gaudia gastant-se alegrement uns diners producte d’una feina bruta, va ser acusat. No va voler aclarir d’on havia tret els diners que llençava sense mirars’hi massa i encara que no es va poder demostrar que ell hagués fet el robatori, va ser acomiadat.

29


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

Havien interrogat a tothom i quan va ser el torn de la Fran li havien demanat l’opinió sobre aquell empleat, ella, sense comprometre’s, va dir que no sabia res però que, interiorment, no en descartaria la culpabilitat. I no va sentir remordiments. Aquell tio era un mal parit i busca bregues. Ja li estava bé! De mica en mica tot va tornar a la normalitat i la Fran ja començava a albirar el final. Aquesta vegada ho tindria molt més difícil, ja que els amos estaven sobre avís i molt vigilants. També intentaven no tenir massa diners a la caixa, de la qual van canviar-ne la combinació. La Fran va haver de fer els ulls vius per tornar a aprendre-la i un cop la va saber, la va obrir dues vegades més, però no va tocar els diners, no n’hi havia prou. Segurament aquells diners els havien posat com a parany. La tercera vegada que obrí la caixa va tenir un cop de sort —encara que de moment no en va ser conscient—, semblava que el destí que sempre li havia girat l’esquena, volgués ajudarla a tirar endavant els seus propòsits, fos quina fos la forma d’aconseguir-ho. Dins la caixa hi va veure un voluminós sobre tancat, semblava ple de fotos. Però no l’hi interessava, ella anava darrere els diners, per tant tancà la caixa i s’oblidà del sobre. Les setmanes van anar passant i es convertien en mesos i la Fran començà a impacientarse, havia de marxar, ja no podia més. Se sentia molt bé en la seva nova identitat i la volia per sempre. Però els directius de l’empresa no havien fet cap altra transacció il·legal i a la caixa no s’hi havia fet cap ingrés d’importància. Començà a pensar en el sobre de la caixa forta: contindria alguna foto compromesa? Podria ella treure’n algun profit? Es va decidir, tornà a obrir la caixa, en va

30

treure el sobre que encara era dins i, quan el tenia a les mans, no sabia què fer: L’obria? No l’obria? A la fi es va decidir i amb molt de compte l’obrí. El contingut la va satisfer molt. Si era intel·ligent i jugava bé les cartes aquesta vegada aconseguiria tot el que necessitava. Però també hi trobà quelcom més dins la caixa. Hi havia uns cd’s amb unes dates escrites al damunt. Eren dates recents i cada disc comprenia un període setmanal. La Fran estava sola a les oficines, el seu horari acabava una hora més tard que el de la resta dels empleats, per a poder deixar totes les instal·lacions netes per a la jornada següent. Per tant, tranquil·lament es disposà a veure’ls, posà un dels discs a l’equip i en visionà el contingut. Aquí va acabar la vida que la Fran havia portat fins aleshores, ja no podrà ser ni un dia més la mateixa, ni viure la mateixa existència. El que li mostrà el disc la deixà gelada, es veié a sí mateixa teclejant la combinació i obrint la caixa. Es veié regirant-ne el contingut i fent que no amb el cap i, finalment, es veié tornant-la a tancar. S’havia instal·lat una càmera de circuit tancat a la oficina i es guardaven els enregistraments dins la caixa. Evidentment encara no els havien mirat, suposava la Fran que era perquè no havien trobat a faltar res. Uf! Els senyors directors de l’empresa han rebut una nota on se’ls diu que si no fan entrega, de la manera que en el seu degut moment se’ls indicarà, de la quantitat de 200.000 euros, es donarà a conèixer el contingut de certes fotografies compromeses dels dos “senyors directors” en situació poc edificant amb dues noies d’aspecte eslau, que, amb prou feines, deuen


ESCRIPTURA tenir 15 o 16 anys. Diu també la mateixa nota que hi hauran d’afegir uns 200.000 euros més si no volen que arribi a mans de la policia, juntament amb les les fotografies, uns documents on hi consta la relació d’unes fraudulentes transaccions realitzades que han proporcionat grans ingressos a l’empresa propietat dels citats “senyors”, ingressos evidentment no declarats a Hisenda, la qual estarà molt satisfeta si arriben a conèixer l’existència d’aquesta documentació. La presència de les notes i l’absència de la Fran disparen les alarmes i, sense prendre temps, es va a la seva caça i captura, ella, naturalment ha desaparegut. Es contracten detectius i investigadors que fracassen: res de res, a la Fran se l’ha empassat la terra. Aquell any una empresa, una de tantes, que fins aleshores era totalment solvent, ha de fer una important reestructuració de plantilla per reduir dràsticament les despeses ja que han sofert grans pèrdues. Coses de la crisi!

Al volant del seu petit cotxet descapotable, un somni que creia impossible, una elegant dona marxa a fer un viatge, també sempre somniat. Vol conèixer la Costa Blava, arribar fins al nord d’Itàlia, descansar una temporada en un bon hotel en algun dels seus llacs... Vol conèixer molts indrets abans d'establir-se en un lloc definitivament i gaudir d’una vellesa digna. Però abans d’iniciar la seva aventura, vol donar un últim adéu a l’home que més va estimar. La carretera és fosca i en aquella perillosa corba s’hi han produït molts accidents. L’amor de la seva vida es va matar aquí i la dona li vol retre el seu últim homenatge. Amb els ulls plens de llàgrimes i el cor adolorit, la dona no veu el camió de gran tonatge que li ve al damunt. El conductor, mort de cansament, no veu el petit cotxe aturat al marge de la carretera i descarrega tota la seva potencia sobre el petit descapotable. La Fran que no té temps ni d’eixugar-se les llàgrimes que ja és morta.

Lectura recomanada Tokio blues Haruki Murakami Editorial Tusquets Una novel·la de sentiments. Murakami té una gran capacitat narrativa i descriptiva fins al més mínim detall. Tokio blues parla de la vida de dos adolescents amb una barreja d’amistat extrema i dramatisme que no et deixa indiferent.

31


REPORTATGE Si és febrer i es parla de novel·la negra, d’investigacions, de crims…, només podem ser a BCN NEGRA 2012. Com cada any, des de ja en fa set, BCNegra esdevé cita obligada per als lectors i lectores d’un gènere cada vegada més ampli, més suggerent, més entretingut i, alhora també, més crític. En temps difícils, en temps de crisi, cada vegada sorgeixen més preguntes, i els escriptors de la novel·la negra més social i contemporània de segur que ens ajuden a trobar bones respostes. La vida, per a molts, es fa cada vegada més complicada, però ho és menys si ens trobem tots plegats amb una bona història entre mans.

Una tarda molt negra By Júlia Lancho i Núria López

Planeta Lletra

Un dimarts a la tarda i Barcelona, com sempre, estava molt animada, la Rambla i el carrer Hospital bullien de vianants, autobusos i cotxes. L’antiga església, la Capella, s’obria a la meva dreta vomitant gent a l’asfalt, públic de la setmana dedicada a la novel·la policíaca, la Barcelona Negra 2012. Eren les cinc i quart i just havia acabat la primera taula rodona on s'havia parlat de gàngsters i assassins amb accent britànic. La Júlia estava dempeus amb el mòbil en mà en una de les primeres files de la sala. Veure algú conegut em reconfortà i, pressurosa, vaig apropar-m’hi. Ens havia reservat cadira i trucava a en Lopesino, que havia promès venir però, que a darrera hora se n'havia desdit. La Júlia em recomanà aprofitar el quart d’hora de descans entre xerrada i xerrada per anar a buscar el “pinganillo” de la traducció simultània. Element indispensable per el debat següent en el que hi participaven escriptors nòrdics i jo, de suec només en sé alguns noms de mobles de l’IKEA.

32

A banda d'aconseguir l’aparell, vaig aprofitar per donar una ullada. Sofàs, taules i cadires per a fer-la petar o per aprofitar algun famós que es deixés fotografiar amb els fans o que signés llibres. Tot s’ha de dir, vaig caure en la frivolitat de fer-me una foto al costat de l’Andreu Martín, per si se m'encomanava una mica de la seva experiència i coneixement. La Júlia llegia curosament el programa d’actes de la setmana. La fascinava l’escriptor grec, convidat d’honor de la BCNegra 2012, en Petros Markaris; i volia venir el divendres per escoltar-lo parlar de la crisi econòmica i social grega. Aquest és un dels temes que surten a les seves novel.les, en especial la darrera “Amb l’aigua al coll”. A la tarima que servia d’escenari, varen començar a pujar Jussi Alder-Olsen, Gunnar Staalesen i Inger Wolf, dos homes i una dona. Un noruec i dos danesos, respectivament. No havia llegit res seu, i això que m’he fet un fart de llegir novel.la negra nòrdica. Singularment, un dels temes comuns a tots tres, almenys en


REPORTATGE les seves darreres novel.les, és la infantesa. Que sortissin menors (infants o adolescents) en les novel.les policíaques era fins fa unes dècades tema tabú. Ara és com si estigués de moda. La taula rodona fou entretinguda perquè els nòrdics tenen un gran sentit de l'humor i, els escriptors es passaren l’estona tirant-se retrets els uns als altres com si una d’una trifulga Barça-Madrid es tractés. Que si els danesos som tal, que si els noruecs som qual. Les preguntes, dels moderadors de la taula i del públic, tocaren temes com la matança d’Utoya i la seva possible influència en les properes novel·les policíaques (com ja va passar amb l’assassinat del Primer Ministre noruec Olof Palme) o què passa quan a l’estranger et publiquen la setena novel.la d’una sèrie i “s’obliden” de les sis que la precedien. Quan es va acabar el temps estipulat per a la taula rodona em varen venir moltes ganes de comprar-me una novel.la (com a mínim) de cadascun d'ells.

Després d'un quart d’hora de descans, amb cafè inclòs, vam tornar de nou a la sala per escoltar a dos escriptors nord-americans especialistes en crims en sèrie: la Karin Slaughter i en Jeffery Deaver. Abans de començar, però, el moderador de la taula ens va espantar amb estadístiques, ja que si de psicòpates n’hi ha a tot arreu, potser en aquella mateixa sala n’hi podia haver un parell. Jeffery Deaver va aprofitar per assenyalar-se a ell mateix i a la Karin. L’assassí en sèrie, neix o s’hi torna? Tots els que són psicòpates acaben matant? Tots els assassins en sèrie són molt intel.ligents? Aquestes i altres preguntes, amb les seves respectives respostes, ompliren la sala i ens deixaren a tots amb aquella ambigüitat que produeix l’horror que a l'hora ens fascina. De tornada en tren cap al Maresme, mentre la Júlia i jo compartirem impressions; en algun hotel de Barcelona, una seixantena d’escriptors de novel.la negra, periodistes, editors i llibreters; de ben segur que disseccionaven amb cura forense una bona escalivada i un plat de botifarra amb mongetes.

33


ESCRIPTURA Assassins en sèrie Matar sense mòbil aparent Coneguem dos dels participants a una de les taules rodones de la BCNegra.

Planeta

Robert Ressler fou l'expert de l'FBI que als anys 70 es va inventar el terme serial killer per explicar els perfils dels assassins en sèrie: assassins que sense un mòbil aparent mataven diferents víctimes amb una crueltat i un sadisme singulars. Jeffery Deaver té un bon nombre de seguidors dels seus thrillers (el més popular, gràcies al cine, El coleccionista de huesos). Els va fer el salt, i va guanyar nous fans, quan va acceptar escriure l'última novel·la de James Bond, Carta blanca. A les seves novel·les el model es el mateix (tots els seus llibres tenen girs, finals sorpresa, succeeixen en un temps limitat), però busca nous elements que entretinguin als lectors. Disfruta creant als seus dolents. Intenta fer cada llibre diferent oferint un motiu nou i creant un dolent atractiu que sempre acaba a la presó. Bromeja dient que “en algun lloc hi ha un gran penal ple dels meus dolents”. Un llibre de misteri no ha de tenir un final moral però sí un final satisfactori emocionalment. Construeix un parc d'atraccions, amb una muntanya russa per al lector.

Lletra

Karin Slaughter ha venut 20 milions d'exemplars de les seves novel·les, traduïdes a 28 llengües. La seva darrera novel·la es El número de la traición, de Roca editorial. La geografia, segons l'opinió de Slaughter, és determinant en la novel·la negra. Se sent molt pròxima a la cultura popular, però en les seves novel·les intenta reaccionar a cert clixé que creu que els fa passar "per racistes i tontos, pels dolents de la història" i per això ella vol mostrar la cultura progressista d'Atlanta, dinàmica i oberta, de la qual ella en forma part dins d'una minoria blanca. Per mostrar aquesta societat real, el gènere negre és una plataforma perfecta: "Tots els llibres que han perdurat tenen a veure amb la violència, ja des de Dickens, perquè la violència i el crim serveixen per cridar l'atenció i per fer un comentari social de les coses i de la cultura". Criticada a vegades per les descripcions excessivament violentes, Slaughter assegura que escriu el que li agradaria llegir i dóna la volta a l'argument: "Busco com poden respondre els personatges a una violència tan extrema com la descrita".

34


ZONA ALIEN

A Planeta lletra ens congratulem de la nostra diversitat lingüística. És veritat que no ens cansem de defensar la nostra llengua, però sempre des del respecte a les altres. És habitual trobar revistes bilingües (català-castellà), però no ho és tant trobar-les trilingües (català-castellà-euskera). Tot i que, (semblo en Mas de Polònia) ens va perfecte tenir la traducció simultània per gaudir plenament de la història. Gràcies Ainara pel relat en basc, gràcies Heidi per la traducció.

Bi arrautzarekin! Ainara Epelde Jove basca afincada en Catalunya, que parla basc, castellà i una mica de català. Malgrat aquest popurri d’idiomes ella diu que només és capaç d’escriure històries en basc, la seva llengua materna; com que nos ens volíem privar del seu punt de vista sobre el món l’hem convidada a participar a la nostre revista. Gràcies Ainara. —Ez, amona, egon zaitez aulkian lasai. Orain guri dagokigu eta mugitzea —betiko errotorika gazteak. Altzari bat gehiago baino ez naiz zuen etxean, jaio zinetenetik bertan dagoen armairu zahar baten antzerakoa. Sentimendurik gabea. Egur onekoa izaki, maite nauzue. Baina koloretako armairu berriagoen ondoan dizdirarik ez dut iada. Haien kaxoiak erraz erristatzen dira galtzerdiak atera nahi dituzuenean. Nirean, aldiz, pazientzia agortu eta amorratu egiten zarete kaxoia ataskatuta geratzean. Eta ez dira nire hezurrak hobeto deslizatuko olio piska bat bota ostean, ez. Egun batzuetan armairua baino objetu transparente bat bezala sentiarazten nauzue. Ondotik pasa eta " kaixo amona" lotsagabe lehor bat diozue. Orain ordenagailuari kontatzen dizkiozue zuen istorioak. Olentzerok ekarritako tableta berriak onezkero jakingo ditu ilobaren azken abenturak, baita alabak larunbatean non, zer eta, are garrantzitsuagoa, norekin afaldu zuen ere.

Baina ez kezkatu gehiegi niregatik, senideok. Ez pentsa depresioak harrapatu nauenik. Ez dizuet kezkarik eman nahi eta ez dut neure buruaz beste egiteko inolako asmorik. Hori baino asmo eta ideia askoz ere interesgarriagoak baditut neure baitan. Soilik pentsarazi egin nahi dizuet, nire lekuan jarrarazi. Bai, guztioi iritsiko zaizue zaharritisa. Agian burua galduko luke zuetako edonork.

35


ZONA ALIEN

Planeta

Azkenaldian hain gertu izan arren zaila egiten zait zuengana iristea, benetako elkarrizketa bat izatea, afalostean tertulian lasai aritzea...Horregatik gertutasuna aurkitzeko zuen bide moderno honetaz baliatzea otu zait. Emilio honen bidez jakinarazi nahi dizuet nire artrosiak zailago jarri arren, oraindik gai naizela Facebookeko zuen lagun izateko. Horrela, duela bost urteko ez dakit zein bidaiatan ezagututako ez dakit zein ezezaguni kontatzen dizkiezuen tontakeriak neureganatuko ditut. Herriko jaietako bideoekin barre batzuk bota eta aspaldian erakusten ez dizkidazuen bidaietako argazkiak maxixeatuko ditut. Neure iritzia ematera ere ausart naiteke, "atsegin dut" zapaltzen irakatsi didate eta. Eta ez iezadazue esan zuen lagun nola izango naizen! Hainbat urte zuen keinu eta begiradak aztertzen detektibe bikaina bilakatu naiz. Bai, batzuetan zuek baino lehenagotik dakit zergatik zaudeten bekokilun. Ez ahaztu txiki-txikitatik zuen psikologoa izan naizela eta lagun eta amodio kontuetan aholkurik hoberenak eman dizkizuedala. Ximurrez jositako emakume honek gestionatu dizuela dirua, ikasketak eta bizitzaren gazi-gozoen

aurrean informatu zaituztela. Zaila da onartzea zuen bizitzatik at uzti nauzuela, eta ezer gerta izan ez balitz bezala egin behar gainera! Amona zaharrak asko du esateko oraindik. Barruko patata gelditu bitartean ez dut amore emango eta jubilatu naizenetik neure denboraren jabe bakarra naizenez, bigarren bizi bateko proiektua martxan jarri dudala esan nahi dizuet. Bai, Mari, zure ordenagailua neuk hartu dut, zuk nire telebista eta beste hainbat gailuekin egin zenuen bezalaxe, itzultzeko asmorik gabe. Teklei egurra ematen eta sarean nabigatzen ikasten ari naiz, horretarako berdin baita ehun metro luze korrika egiteko gai ez izatea. Orain zuei tokatzen zaizue amonaren blogeko agazkiak ikusiz enbidia sentitzea. Banoa munduan zehar bidaiatzera. Gaztetan zuei hoberena emate aldera etxean geratu eta beste kulturak eta munduko txoko miresgarriak alde batera uztea aukeratu genuen. Orduan hori zen egin beharrekoa, gure amaren nahia. Eta, sentitzen dut nire aurrezkiko xoxak herentzian jasotzeko asmoa baduzue. Banoa berriro jaio eta bizitzen hastera, eta bi arrautzarekin gainera

Con dos huevos

Lletra

—No, abuela, tú estate tranquila en la silla, que ahora nos toca a nosotros movernos —repetía su discurso de siempre el joven. No soy más que un mueble en vuestra casa, como un armario viejo que está aquí desde que nacisteis. Sin sentimientos. Como soy de buena madera, me queréis, pero al lado de los armarios nuevos de colores ya no tengo brillo. Cuando queréis sacar los calcetines, los cajones de ésos se deslizan con facilidad. En el mío, en

36

cambio, se os acaba la paciencia y os desesperáis cuando se atasca el cajón. No se van a deslizar mejor mis huesos después de echarles un poco de aceite, no. Algunos días me hacéis sentir, más que un armario, un objeto transparente. Pasáis por el lado y decís un seco y desvergonzado "hola, abuela". Ahora le contáis al ordenador vuestras historias. La tablet nueva que trajo Olentzero ya


ZONA ALIEN debe saber las últimas aventuras del nieto, también qué, dónde y, lo más importante, con quién, cenó mi hija. Pero familia, no os preocupéis demasiado por mí. No penséis que me ha pillado la depresión. No os quiero dar preocupaciones y no tengo ninguna intención de suicidarme. Tengo ideas mucho más interesantes en mi cabeza que eso. Sólo os quiero hacer pensar, os quiero poner en mi lugar. Sí, porque a todos os llegará la viejitis y apuesto que, cualquiera de vosotros en mi lugar, perdería la cabeza. Últimamente, aunque os tengo cerca, se me hace difícil llegar a vosotros, tener una conversación de verdad, estar en una tertulia tranquilamente después de cenar, por eso, para buscar la cercanía, se me ha ocurrido utilizar este camino tan moderno. A través de este Emilio, os quiero hacer saber que, aunque mi artrosis me lo pone más difícil, todavía soy capaz de ser vuestra amiga en Facebook, así las chorradas que contáis a no se quién desconocido que conocisteis en el viaje de hace 5 años, las haré mías. Echaré unas risas con los vídeos de las fiestas del pueblo y cotillearé las fotos de los viajes que no me enseñáis. Hasta me voy a atrever a dar mi opinión, ya que sé decir Me Gusta. Y no me digáis que cómo se me ha ocurrido eso, que cómo voy a querer ser vuestra amiga. Me he convertido en una perfecta detective investigando vuestros gestos y miradas en los últimos años. Sí, a veces, sé antes que vosotros por qué estáis cabizbajos. No os olvidéis que, desde que erais pequeños, he sido vuestra psicóloga y que os he dado los mejores consejos para con los amigos y amores, que esta mujer llena de arrugas os ha gestionado el dinero, os ha informado ante lo amargo y lo dulce y os ha apoyado en los estudios. Es difícil aceptar que me habéis dejado fuera

de vuestra vida y además hacer ver que no ha pasado nada. Todavía la vieja abuela tiene mucho que decir. No voy a tirar la toalla mientras me funcione la patata de dentro y, como desde que me he jubilado, soy la única dueña de mi tiempo, os quiero decir que he puesto en marcha el proyecto de una segunda vida. Sí Mari, yo misma he cogido tu ordenador, tal como hiciste tú con mi televisión y demás electrodomésticos, sin ninguna intención de devolvérmelos. Estoy aprendiendo a darle caña al teclado y a navegar en la red, porque para eso da igual no ser capaz de correr 100 metros lisos. Ahora es vuestro turno de sentir envidia al ver las fotos del blog de la abuela. Voy a viajar. Cuando éramos jóvenes decidimos quedarnos en casa para daros lo mejor, dejando a un lado otras culturas y sitios maravillosos que hay por el mundo. Entonces era lo que había que hacer. Ahora ya no. Por cierto, lo siento si tenéis intención de recibir los ahorros de mi vida en herencia. Voy a nacer otra vez y a empezar a vivir. ¡Con dos huevos!

37


L ’ E N T R E V I S TA Vivències d’una persona que escriu poesia en el s. XXI Entrevista al poeta mataroní Joan Carles Pujalte By Sandra Cabrespina El passat 19 de novembre, en el marc incomparable dels Vermuts del Planeta Lletra, en Francesc Bechdejú, editor, ens va presentar en Joan González Pujalte, nascut a Mataró al 1963, llicenciat en història de l’art, i que exerceix de professor i de poeta. En Francesc ens va explicar que es un poeta madur, de vegades radical i avantguardista, que ens parla de la part amagada i desapercebuda de la quotidianitat. Un poeta que ha escrit i publicat molt, a més d’haver guanyat molts, moltíssims, premis literaris. A continuació, Pujalte ens va llegir una poesia seva i ens va parlar de les seves vivències com a escriptor, amb sinceritat, i com diu ell, “sense sentar càtedra”. Aquí teniu una entrevista basada en les seves explicacions i les preguntes que se li van fer des del públic.

Planeta

Què és poesia? Poesia, pot ser la “oh!” del meu poema “Amsterdam”, si tu ho reps així, però també potser una cosa totalment diferent. Si alguna cosa té la poesia és que és lliure. Per a mi és, per exemple, el record de l’olor de les canyes cremades de la meva infantesa, i un joc que em permet recollir aquesta olor, o la nostàlgia d’aquesta olor i fer-ho arribar d’alguna manera. Per a mi la poesia no és ni comptar síl·labes ni entrar en un estat alterat de la consciència.

Lletra

La poesia pot ser moltes coses. De fet, des del trencament que es va donar a principis el segle passat, han sorgit unes noves formes que s’han anat repetint, revisant, i modificant, sempre polint i investigant, i en això estem. Per exemple, es pot fer un poema amb una sola frase o una sola paraula, esprement-li tot el suc amb els mitjans que tingui el poeta. Poesia poden

38

ser paraules que no rimin, o poden ser sons rimat sense sentit... Però en tot cas, que després de Auschwitz i d’ Hiroshima, encara vulguem fer i llegir poesia, per a mi vol dir alguna cosa. Si després d’Auschwitz i Hiroshima la poesia sobreviu, potser es que l’home s’ha de salvar, malgrat tot. Què vol dir ser poeta? Jo crec que de petits tots som poetes, però que després molts de nosaltres ho perdem. Si ho pots conservar, si pots conservar aquesta relació amb la poesia, per a mi és una riquesa. És una cosa divertida, perquè hi ha una relació de joc amb el llenguatge, però també és una exigència en el moment que vols acabar una cosa, fer-la rodona, en aquest moment sí que hi ha patiment, però el primer moment és de joc, de diversió. També reconec que ser poeta em provoca un cert pudor, perquè l’escriptor narratiu


L’ENTREVISTA sempre es pot amagar en el narrador o en els personatges, però quan llegim un poema sempre pensem que és el poeta qui parla, tot i que per a mi, també quan fas poemes, moltes vegades crees un personatge. De fet alguns poetes acaben creient que són el personatge que han creat. Explica’ns els teus secrets. Quin és el teu mètode? Ja he dit que per mi la poesia és un joc, en això estic influenciat pel surrealisme. A la pràctica jo treballo bàsicament amb dues llibretes. La primera és una llibreta d’idees que sempre porto a sobre. La segona és la llibreta de poemaris, que és on escric i reescric els poemes fins que els dono per acabats o els continuo en una altra llibreta. A l’hora d’escriure els poemes ho puc fer de diverses maneres. Puc fer-ho d’una manera directa, de començament a final, que es com sempre m’he imaginat que ho faria Jaime Gil de Biedma, però també puc fer-ho trencant mentalment poemes anteriors i agafant-me a un vers i buscant el seu significant i treballant a partir d’aquí, o també puc agafar un poema i reescriure’l començant pel final i anant cap al començament. També tens obra narrativa? Sí. Per l’obra narrativa tinc un altre mètode. Inspirat per Marcel Duchamp. El que faig es obrir carpetes. Quan tinc una idea obro una carpeta, i la vaig omplint amb el que va sorgint a l’entorn d’això. Puc tenir vàries carpetes obertes, i no em fa res deixar-les quan no se m’acut res més. La pràctica, l’ofici, que vas adquirint amb el temps, em diu que si el final ha d’arribar, ja arribarà, mentrestant, és bo dei-

xar-ho reposar. Quan ho tornes a mirar, després del repòs, és més fàcil filtrar el que val i el que no, i si no val, doncs ho estripes. Reciclo molt paper i, literalment, retallo i enganxo, aquest és un mètode de treball que m’agrada i que em funciona. La poesia és una forma de vida? Hi ha gent que diu que sí, per a mi, no. Per a mi el que sí és una forma de vida és llegir, el fet de ser lector, això sí que marca d’alguna manera les meves amistats, la meva manera de veure les coses, de veure per exemple una pel·lícula, etc. I com a lector sóc un lector caòtic, que començo moltes coses, però si a la pàgina trenta no m’han atrapat, les deixo, perquè hi ha moltes coses més que vull llegir. Has guanyat molts premis literaris. Que n’opines? Per mi ha sigut una manera de guanyar diners fent el que sabia fer. Jo els respecto molt els premis literaris, he participat en molts a Catalunya, València a Balears, i gaire bé sempre m’he sentit molt ben tractat. Crec que al dar rera sol haver-hi molta bona voluntat, i que és una cosa que s’ha d’agrair i respectar.

39


AGENDA “El dissabte fem un vermut amb…” Programació de Vermuts del primer semestre de 2012 S’obre un nou cicle, conservant el format però canviant els continguts, al voltant de la creació artística i sobre les eines i coneixements que necessita un escriptor per desenvolupar la seva tasca. Dissabte 21 d’abril de 2012/ 12:00 hores. Ester López i Ferran Raja. psicòloga i executiu de vendes. Perfils, personalitats i personatges. L’Ester i en Ferran ens explicaran tots els secrets al voltant dels diferents perfils psicològics. Ens donaran eines que ens ajudaran a crear perfils psicològics aplicables als personatges de ficció. També ens ensenyaran tècniques per diferenciar i reconèixer caràcters, possibles barreges i combinacions, patrons de conducta, com convèncer a la gent, i a reconèixer diferents psicopaties i anomalies del comportament.

Dissabte 2 de juny de 2012/ 12:00 hores. Editors literaris (noms a concretar). L’altre costat del mirall. Fins ara hem vist les lletres i la literatura des del costat de la creació i l’escriptura, però què hi ha més enllà? Quina és la feina d’un editor? Què busca? Es llegeix tots els manuscrits? Quin és el perfil d’un editor? Es guien per l’instin o tenen un criteri establert? Quines són les noves tendències? I totes les preguntes que els assistents els hi puguin fer. No desaprofiteu l’ocasió.

Vermuts amb... Sala d’exposicions del Centre de Formació Permanent Tres Roques, Plaça Canigó, Mataró

Organitza

http://www.planetalletra.tk http://www.twitter.com/planetalletra

Col·laboren:

e a lliur d a r t En

Profile for Planeta lletra

Planeta Lletra - 04  

Quart número de la revista Planeta Lletra. Inclou els relats de varis alumnes i ex-alumnes del Curs d'Escriptura Creativa del centre Tres Ro...

Planeta Lletra - 04  

Quart número de la revista Planeta Lletra. Inclou els relats de varis alumnes i ex-alumnes del Curs d'Escriptura Creativa del centre Tres Ro...

Advertisement