Issuu on Google+

Revista

literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió del grup Planeta Lletra I Època - Any 1- Núm 2

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://3rescrituracreativa.blogspot.com/


ÍNdex planetalletra@gmail.com

ÍNdex

S tA f f Maquetació: txell Pañella i Montlleó

Correcció ortogràfica: Jovita Pigem Jutglar

Correcció d’estil:

juliol 2011 Editorial (Jordi Lopesino) ..................................................... 2 Autoretrat (Pilar Díaz-Mariblanca) ......................................... 4 El capricho (Oscar Navas) .................................................. 5 La merienda (Oscar Navas) ................................................ 5 Alimentació (Jovita Pigem Jutglar) ........................................ 6 In memoriam (Francesc Castañer) ........................................ 8

Jordi Lopesino

S’al·lota perduda (Txell Pañella i Montlleó).......................... 10

Redactors:

Microcuentos sin dragones (Rosi Tirado) ........................ 11

Sandra Cabrespina, francesc Castañer, Pilar diaz Mariblanca, Josep famadas, Jordi Lopesino, Ricardo Mambrona, Oscar Navas, txell Pañella, Jovita Pigem, Marlene Puerta, Massum Roig, M. Rosa Sanglas, Nuria Sánchez, Rosa tirado, Marcos Vázquez.

Caída de Mambrona (Ricardo García Mambrona) .............. 12 El príncep infidel (M. Rosa Sanglas) .................................. 14 Diamonds on the soles of her shoes (Sandra Cabrespina) ..... 17 Viajes gastronómicos (Nuria Sanchez) .............................. 18 Historia d’un futur pròxim. El caixer automàtic (Jordi Lopesino) .................................................................. 22

Music&Life (Marcos Vàzquez García).................................... 25

Planeta Lletra

Il·lustradors: francesc Castañer Javier García Mariblanca Ma teresa Montlleó

foto de portada: Jordi Lopesino

Logo:

L’accident (Josep Famadas) ................................................ 26 Hijo del corazón (Marlene Puerta)..................................... 28 L’habitació 112 (Massum Roig) ......................................... 30 La dona dels seus somnis (Oscar Navas) ........................ 32 L’entrevista: Care Santos (S. Cabrespina i O. Navas)........... 34

Gustik Albo

http://3rescrituracreativa.blogspot.com/

Col·laboren:

2


edItORIAL

edItORIAL

to r n a P l a n e t a L l e t r a Ja tornem a ser aquí! Fa uns pocs mesos que vam començar el projecte de la revista Planeta Lletra i ja tornem a ser aquí. Això vol dir que hi ha passió per les lletres i que l’ànim no ha decaigut. Com veureu, estimats lectors i col·laboradors, els continguts tenen tanta o més força que en el primer número, i és que tenim nous fitxatges, nous escriptors i escriptores que volen compartir amb nosaltres les seves històries. També tenim la col·laboració de nous il·lustradors i esperem que en el futur n’hi col·laborin molts més. Vull aprofitar l’ocasió per a recordar-vos que la revista no és l’únic mitjà de comunicació que tenim. El blog www.planetalletra.tk també està ple de continguts i aportacions de molts lletrícoles. Fins i tot podreu trobar alguns arxius de veu, en mp3, d’algunes intervencions d’escriptors consagrats que han passat pel nostre centre mare, el 3Roques de Mataró. Des de l’últim número s’han incorporat nous habitants al nostre peculiar planeta. Noves generacions d’escriptores i escriptors que volen dir-hi la seva. Alguns dels relats que podreu llegir a continuació són exercicis d’estil, però la seva gran qualitat mereix ser premiada amb la publicació en paper, i no parlo només d’aquesta modesta revista, que de moment és digital, no, parlo del fet que mereixerien una oportunitat en revistes de més volada. Espero que amb el temps la majoria de col·laboradors de Planeta Lletra ho aconsegueixin. També tenim una fornada de nous novel·listes al nostre Planeta Lletra. Una quinzena de lletrícoles estan immersos en plena voràgine creativa tirant endavant la seva novel·la. També desitgem que d’aquí poc, alguns d’ells, la majoria, ens convidin a la presentació de les seves obres. Però no perdem més temps en presentacions ni en mirar-nos el melic. Ara toca llegir. Toca passar-s’ho bé amb els relats d’aquesta revista. Bon estiu i fins el proper número.

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

3


edItORIAL autoretrat La Pilar ens delecta amb un autoretrat que sembla robat al reflex d’un mirall. Perquè, n’estic convençut, ella és de les que creu que no hi ha pitjor jutge que un mateix. Només ens falta saber si aquest autoretrat és verídic o simplement una mostra de capacitat literària.

Pilar díaz-Mariblanca Rodríguez D'adolescent m'agradava escollir poemes, els copiava i els guardava per llegir-los en solitud, després la música, més sorollosa, em va captivar i l'art en les seves vessants va anar omplint l'espai de les meves inquietuds. Ara tornen a ser les paraules i un desig d'abocar-les qui m'ha portat fins aquí.

Planeta Lletra

Ja t’has fet uns quants autoretrats; eren exercicis que havies de practicar. T’havies de mirar una i altra vegada i al mateix temps anar traçant amb el guix i mà segura aquell rostre que t’observava des del mirall. Vas aprendre que, si t´hi volies assemblar, t’havies de distanciar i veure’t com si fossis una altra persona, algú que et sona, que reconeixes però que a la vegada et costa de copsar. Després, quan passat un temps et tornaves a mirar veies que encara no eres ben bé tu o, potser és que havies canviat. Avui, mentre nedaves, senties que surant, sense tocar de peus a terra et trobaves com un peix a l’aigua perquè et donava sensació de llibertat i això sempre t’ha agradat. Com que tenies per davant una estona de fer voltes has anat pensant en quina mena de persona eres tu en realitat. Capbussant a l’interior de tu mateixa et trobes amb la gran teranyina que han teixit les teves paraules, els teus moviments i les teves passes al llarg dels anys i comprens, que millor no posar-s´hi, que si et vols trobar, t’has de tornar a distanciar. T’ha costat molt adonar-te que t’havies desdibuixat. Han hagut de passar moltes històries i força temps. Has canviat o has madurat; tant se val,

4

però, et sembla que ara et veus amb més claredat; si més no, ja no et tractes com abans. L’energia mai t’ha fallat, moltes vegades has estat orgullosa d´aquesta força vital i aquest afany que t’empeny a tirar sempre endavant i no vols


eSCRIPtURA perdre més temps en explicar-te qui ets perquè per sort, ara com mai sobresurt la teva identitat. Si el rostre ja no respon a aquells retrats d’abans, sí que tens un sentiment que et diu, eres igual, només una mica més gran, en el fons mai has canviat. Ets la mateixa persona, de vegades nerviosa i també distreta, com et deia la teva

mare, la que et va deixar l´empremta, com acostuma a passar. T’estàs desviant del tema i no ho pots evitar, tens aquesta tendència que és deixar-se emportar, i perdre’s per les dreceres traçades en els camins, doncs com deia Kavafis, l’important és el viatge i això sí que ho has esbrinat.

el capricho y La merienda Aquí tenéis un par de microrelatos futuristas, catastrofistas y con el mismo denominador: ¿qué harías el día del fin del mundo? ¿Alguna vez habéis pensado, cuál sería la última cosa qué os gustaría hacer antes del fin del mundo? ¿No? Pues aquí tenéis un par de ideas.

Oscar Navas Lleva siempre encima un lápiz y una libreta. Caza ideas dónde vaya con letra de médico. No puede escribir sin te ni música de fondo.

el capricho

La merienda

Le dio un sorbo al café. Había sido el primero que tomaba en su vida e iba a ser el último. Lo sabía perfectamente. Cuando eres capaz de dominar el tiempo y crear galaxias enteras, cosas tan insignificantes como predecir el fin de un mundo resultan triviales. Café. No estaba mal. Dio otro sorbo y dejó el dinero en la barra. Afuera llovía torrencialmente, así que se adecentó la gabardina y salió de la cafetería hacia el autobús. Dese prisa. Voy a llegar tarde a casa le dijo una anciana que aguardaba tras él a que pagara su billete. Se limitó a sonreír. En ese momento las primeras bolas de fuego empezaron a cruzar la oscuridad del cielo. Él lo hubiera adornado con algunos rayos, pero ya era tarde. No podía evitar cierto nerviosismo, impropio de aburridos dioses, al pensar que dentro de poco experimentaría aquello que no había probado en eones. La mortalidad.

Al entrar en la casa de su abuela, dejó sobre la mesa el cesto con la harina y la mantequilla y corrió a cerrar las cortinas para impedir que la luz, cada vez más intensa, asustara a la mujer. La anciana esperaba en la cocina para empezar a preparar las galletas. Era la receta que había dejado su bisabuela, muchos años atrás, como herencia familiar. Aquella tarde y por sorpresa, su nieta le había pedido repetirlas una vez más. La chica, entre lágrimas, empezó a amasar la mantequilla, la harina y el huevo, mientras la abuela le consolaba diciendo que a veces era demasiado sentimental con los recuerdos. Ella se mordía el labio. Luego las hornearon, justo antes de que el suministro eléctrico dejara de funcionar. Prepararon café y completaron dos tazas con leche. Sumergieron las galletas en silencio, mientras, ahí afuera, el Sol se estaba bebiendo los océanos. 5


eSCRIPtURA Alimentació El relat de la Jovita és la reconstrucció d’un dia qualsevol, d’una persona qualsevol, a través de les viandes. De com les proteïnes, calories, enzims i vés a saber què més donen forma a les persones. El podríem catalogar com a trencaclosques biològic. Abans de llegir-lo recomanem beneir la taula i donar gràcies a Déu pels aliments que ens reconstrueixen cada dia. Amén.

Jovita Pigem Jutglar Li agrada molt la gramàtica i la sintaxi. Li encanta com s'estimen les paraules entre si, fins al punt que quan s’escolten, elles mateixes s'amaguen perquè pugui néixer el sentit.

Planeta Lletra

El cas de tot plegat, és que la vida és una barreja enorme de coses que ni tan sols es poden veure, però que actuen irremeiablement sobre el nostre esdevenir. I això ho dic perquè quan em desperto i recordo que estic en aquest món m’atabalo. Els meus nervis que ja no saben com apaivagar els òrgans vitals, només es troben amb entrebancs que dificulten enormement la tasca biològica de la simple supervivència. Però, ves per on la situació es transmuta només de veure la negror del cafè que surt de la cafetera i que després s’introdueix suaument dins del cos, ingènuament, però a la vegada contundent, i t’esgarrapa tot rastre de pensament inútil i malenconiós. I és extraordinari. Perquè després del primer glop les parets ja no són iguals, apareixen els colors que actuen amb una força imponent i fan aparèixer tots els detalls que donen significat a totes les baralles humanes. Ja comences a veure a la cara del cambrer la mandra que li fa portar-te la tassa calenta, notes que la tele està massa alta, que els del bar són del Reial Madrid i comença l’espiral inacabable de tractar d’abastar el món gràcies a l’efecte d’unes poques hormones amables que t’enganyen perquè et fan sentir despert. I el joc continua. Quan li toca el torn al croissant i notes que els sucres et comencen a pujar et relaxes de tal manera que ja ho veus tot fet. Tens el diari al davant i et creus les

6

notícies, t’interesses fins i tot pels avenços científics, et llegeixes la lletra petita i amb les mans fas uns moviments harmònics quan passes les pàgines. Representa que estàs preparat. Estàs ben esmorzat. Entres a la feina i treballes. És a dir, t’aixeques de la cadira, pagues el servei, surts al carrer i t’eixamples els pulmons perquè puguin fer el moviment etern de continuar agafant alè. I fas bé les poca-soltades que toquen fins al punt de sentir-te


eSCRIPtURA

tremendament orgullós del matí que has tingut. No tens temps de pensar que l’únic mèrit que et pots concedir és que el teu cor ha continuat bategant, perquè tu no hi has posat pegues. I quan arriba el dinar menges amb ganes. Amanida, arròs i sonsos amb escalivada. Quan acabes ni te n’adones que et ve de gust fer una estoneta de migdiada. El segon cafè et fa conscient que no tens temps de fer la digestió perquè te n’has d’anar una altra vegada vés a saber on. I hi vas. T’oblides de tu mateix per segona vegada. Acabada la llarga jornada, et veus obligat a sopar. Tornes a tenir gana. Ni et planteges el ter-

rible esforç que suposa el privilegi de poder tenir un filet al del teu plat. A sobre, el trobes massa dur o t’hagués agradat més sopar una cua de rap. No et queixes perquè tens educació. Això permet que l’oblit continuï. finalment te’n vas a dormir. El cos t’ho demana i ja saps que el cafè no et faria efecte. Quan estàs ben adormit i no tens control sobre els teus actes te n’adones que no hi ets. Però el cos que et protegeix, es converteix en el teu àngel de la guarda i com que calles t’avisa que l’endemà t’hauries d’esforçar una miqueta més en recordar com n’ets d’afortunat.

Planeta Lletra vol donar

L’ e n h o r a b o n a ! a en francesc Castañer per haver quedat finalista al 8è Concurs Literari "Vila de Gràcia", en la categoria de textos teatrals. La cerimònia es va celebrar el passat 26 d'abril i com podeu veure a la foto, en francesc va rebre un merescut diploma.

7


eSCRIPtURA In memoriam De vegades les coses no són com semblen, si més no a primer cop d’ull. En Francesc ens ho recorda amb un tema una mica delicat. La Guerra Civil i una fosa comuna plena de cadàvers ajusticiats. Quins són els motius que tenen els botxins per ajusticiar la gent? De vegades els motius reals són ben anodins, llegiu el relat i arribareu a la mateixa conclusió.

francesc Castañer Feliçment jubilat viu amb cinc gats, dos tenen parkinson. Li agrada escriure per fer-se companyia.

Planeta Lletra

En Sergi es posa les ulleres de mirar de prop i llegeix el comunicat tramés per l’alcaldia de l’ajuntament de Montjoliu. “En relació al requeriment cursat per vostè amb data 25 9 de 2009 referent a l’exhumació de les restes sepultades a la fosa comuna situada a ponent del cementiri municipal, on presumptament està enterrat el seu pare, em complau comunicar-li que en compliment de l’article 13 de la Llei de Memòria Històrica, i un cop atorgats els permisos de l’autoritat administrativa corresponent, les tasques d’exhumació de les víctimes de les execucions sumàries hagudes el 27 d’abril de 1939 al nostre municipi, començaran el 30 d’aquest mes, sota la direcció dels tècnics assignats per aquesta administració.” Palplantat al cim del talús en Sergi observa les manipulacions precises que els operaris realitzen amb un ossament, desprenent-lo de la terra que el compacta. A l’espera de la confirmació dels experts en Sergi té la certesa que la calavera amb un orifici de bala en un parietal i la desballestada absència de l’altra és el que queda del seu pare, afusellat per un escamot de falangistes quan ell tot just tenia pocs mesos. El distintiu de francmaçó trobat entre les restes no en deixa cap dubte, a més ho sap segur perquè el cor li ho diu.

8

En Sergi és un home madur, té prop de setantados anys, ha viscut prou per no deixar-se impressionar per les voltes que li han modelat la vida i els sentiments, però ara és davant uns ossos que també havien estat el seu pare, i no son ossos jacents en actitud reposada sinó ossos martiritzats, descarnats per una mort que encara no tocava. Dins d’aquell crani massacrat hi havien vibrat idees, projectes, il·lusions, desitjos. A l’entorn d’aquells ossos hi circulava la sang, la mateixa que ara corre per les seves venes. I bategava la carn, i alenaven els sentiments. Malgrat els silencis imposats havia sentit tantes vegades aquell “Per què?” de la seva mare “Per què?”. Aleshores la tia Hortènsia intentava contestar aquella pregunta que no cercava resposta. —Si m’hagués fet cas quan li vaig dir que se n’anés. —Per què se n’havia d’anar, ell no havia fet cap mal a ningú. —Francmaçó i catalanista... —Però no havia fet mal a ningú—―sostenia la mare. —Aquell malparit de cal Tort va veure l´ ocasió. Un tracte de paraula, si desapareix una de les parts desapareix el tracte. —En Cisco es va perdre per massa bo, jo ja li deia que li fes signar papers.


eSCRIPtURA

Francesc Castañer

—Dues vegades bo vol dir bo-bo. —No diguis això, en Cisco i en Miquel eren amics. En Cisco mai no hauria traït un amic. —Doncs mira, aquest amic el va vendre per trenta monedes— sentenciava la tia Hortènsia. —Va ser la Sagrario. Ella va tenir la culpa de tot. —En Miquel semblava un milhomes, però ella el feia ballar al palmell de la mà. —Era dolenta— sospirava la mare. —Però bé que ho han pagat. —Déu els va castigar. Per un tros de vinya varen fer matar, i la vinya els ha estat mort. —Quan varen trobar en Miquel al fons del pou, aquell capvespre de llevantada, va semblar una cosa del diable —les dones se senyaven. —Sí, el Tort havia agafat manies. Diuen que s´hi va tirar perquè els conills se li menjaven el raïm— puntualitzava la tia, com si fos la primera vegada que en parlaven. —N’hi va haver una plaga— confirmava la mare. —Els devia enviar Satanàs— de nou se senyaven. —Tant que semblava que en Miquel no sabia fer res sense la seva dona i quan es va tirar al

pou, ella va quedar ben desequilibrada: es va apagar en dos dies. —És que va ser esfereïdor, a més de la fi d’en Miquel tothom li va fer el buit. —L’angúnia que feia amb aquell cap sense cabells! —Va quedar ben calba. —Seca com un gaig. —Si no s’hagués tirat al canal de la filatura s’hauria mort en quatre dies. —La culpa li rosegava l’ànima. El tall de terra posa al descobert un conglomerat d’ossaments que la compactació havia acabat barrejant. —Va ser una massacre— exclama l’alcalde darrere d’en Sergi—. Caldrà fer una prova amb l’ADN per confirmar-ne les identitats. En Sergi fa una darrera ullada a les restes. Es pregunta si el seu pare va ser afusellat per catalanista i maçó o perquè tenia una vinya. Del que no té cap dubte és que la responsabilitat va ser dels que varen guanyar la guerra. —La vida és cruel i injusta— comenta pensatiu l’alcalde. 9


eSCRIPtURA S’al·lota perduda La Txell ho tenia molt clar, volia fer un remake de la caputxeta vermella en menorquí, i li ha sortit molt bé, penso jo. Però si espereu trobar el llop malvat, l’àvia i la caputxeta ja podeu esperar asseguts. Aquest conte és menys terrorífic, però és més inquietant.

txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació. S'home surt de casa ben prest, respira fons i umpl els pulmons d'aire fresc, ara ja està preparat, comença la cacera. Quan ja duu una bona estona caminant veu de lluny una al·lota amb un poal vermell i sa cara plena de llàgrimes. S'hi acosta: —Per què plores? —M'he perdut, he anat a cercar aigo a sa font i ara no sé tornar a casa. —T'ajut? —Sí, gràcies.

Ma Teresa Montlleó

***

Planeta Lletra

Sa dona no para de moure's amunt i avall, fa petar els dits i es policia no diu res, la mira amb cara de circumstàncies. —Vull que aneu a sa casa des bosc, la regireu i cerqueu qualque indici que sa meva filla ha estat allà —diu sa dona amb sa mirada trista darrere ses ueres. Sa casa des bosc és en realitat una cabanya que dóna a un camí de pas. Sa llegenda diu que hi viu un home que s'enduu ses al·lotes. Però el cert és que no se les enduu, se les troba. Les fa caminar en cercle pes bosc amb la promesa d'ajudar-les a tornar a ca seva i quan es fa fosc casualment es troben davant sa seva cabanya. —Ja hi hem estat aquest matí i al pou també. Hem cercat per es bosc i no hi hem trobat cap

10

rastre. A sa cabanya no hi havia pas ningú és tan petita i que no s'hi pot amagar ni un ànec si no és dins es forn —sentencia es policia. *** S'home i s'al·lota entren a sa cabanya, ha refrescat i encenen sa llar de foc. S'home li prepara una sopa i comença a interrogar-la. —Saps per què ets aquí? —Mmmm! Quina oloreta! Tenc una fam que me mor! —diu s’al·lota —Els teus pares t'han abandonat? Per què totes ses al·lotes que van a cercar aigo a sa font es perden? Jo cuidaré de tu. I mentre diu això no pot evitar salivar i fa un xarup de sopa. Mentre ralla li ve a sa memòria


eSCRIPtURA la llegenda que corre pes poble i no pot evitar fer un somrís maliciós. Tot seguit, pren s'al·lota i la duu fora la cabanya, agafa un cordill i li ferma es peus. De lluny, en sa foscor de s'horabaixa, se sent un ca que lladra. Sa nit passa en calma, s'al·lota no entén res però s'endorsmisca. Amb els primers raigs de sol apareix s'home, duu un got de llet, és es berenar per sa presonera. No es diuen res, només s'observen mútuament. S'home agafa una velo i se´n va pes camí.

—Bon dia senyor inspector, tenc una al·lota a sa cabanya que s'ha perdut, voldria saber si qualqu la trobava a faltar. —Sí, gràcies. És na Berta Pons, portam des d'ahir cercant-la pes bosc. —La tenc fermada, ja la poden passar a recollir quan vulguin. S'home torna a sa cabana pedalant pausadament, mira es paisatge i pensa que està a punt d'arribar sa tardor i que ben prest haurà de pensar una nova acció per alimentar sa llegenda que l'envolta a ell i a sa cabanya.

Microcuento sin dragones Rosi nos regala la vista con un microcuento muy elaborado. En él se explican los grandes secretos de los cuentos tradicionales. Como veis no se necesitan demasiadas páginas para desentrañarlos. Esta historia hace cierto el dicho: lo breve, si bueno dos veces bueno.

Rosa tirado Le gustan las palabras. Le parecen un increible medio de transporte para explorar los mundos que habitamos. En aquel cuento no necesitaban dragones. Cuando los casos de sirvientes de buen corazón y el abuso de la cirugía estética y los ansiolíticos por parte de las madrastras hicieron poco fiable el antiguo protocolo, un joven científico encontró la solución. Al nacer, cada niña era obsequiada con una muñequita y un bioespejo. Cuando la pubertad llenaba la niña de curvas y de dudas y ésta preguntaba al espejo: —Espejito, espejito ¿Quién es la más hermosa del cuento? El bioespejo estaba programado para romper en mil pedazos la imagen de la doncella y reflejar sólo la de su muñequita, una pequeña diosa de

silueta de junco, piernas inacabables y cintura estrangulada. Los intentos de las doncellas de alcanzar el ideal de belleza propuesto por el espejo hacían innecesario el uso de manzanas envenenadas, artilugios textiles o incluso dragones. Métodos, todos ellos, usados en cuentos menos evolucionados para mantener a raya los sueños poco aceptables de las doncellas. 11


eSCRIPtURA Caída de Mambrona Seguimos mezclando géneros. En este caso lo bélico con la ciencia ficción. Un relato corto que habla sobre la pérdida y el sacrifico, sobretodo sacrificio. Un mundo invadido por un enemigo indefinido pero implacable, que está exterminando una especie. Le encuentro mucho paralelismos con nuestro colonialismo terráqueo, quizá sea ésta la fuente de inspiración del autor… que curiosamente tiene el mismo nombre que la fortaleza. ¡Ay! Si Freud levantara la cabeza.

Ricardo Mambrona Nació un día del milenio pasado en Arenys de Mar. Este arenyenc no ha hecho nada destacado para ser citado en ésta biografía.

Planeta Lletra

Los tambores enemigos dejaron de sonar. La salida de la estrella plateada nos anunciaba treinta y tres minutos de calma. La situación era insostenible. Estábamos en la torre del homenaje, completamente rodeados y sin posibilidad alguna de sobrevivir. La fortaleza Mambrona había sido el emblema y el orgullo del planeta durante milenios, nunca en la historia de nuestra raza había sido tomada, incluso durante la gran guerra universal contra los Bocarrots apenas pudieron atravesar las dos primeras defensas. Ahora todo era muy diferente. Nuestra próspera civilización había sido aniquilada en apenas catorce jornadas. Todo lo que conocíamos y amábamos había desaparecido y cualquier recuerdo sobre nuestra cultura iba a caer en el olvido en cuando nosotros dejáramos de existir. Apenas quedábamos una veintena de hombres y mujeres. Pertenecíamos a la elite militar, la unidad mas laureada y condecorada de la historia y no íbamos a ser capaces de resistir. Una raza de billones de individuos reducida a la nada. Seguramente algunos seguirán sobreviviendo en algún lugar aislado e incógnito, pero sabiendo que antes o después serán localizados y eliminados.

12

Miré al cielo. La estrella todavía no había llegado a su plenitud lumínica. Esta pausa final debería servirme para recordar los buenos momentos vividos y alegrarme, pero en mi situación estaba ocurriendo lo contrario, en lugar de pensar en mi difunta mujer y mis dos hijas, estaba haciendo balance de nuestra propia caída. Alrededor, todos tenían heridas, recientes o pasadas, de diversa consideración, pero aún podíamos mantenernos en pie. Nos quedaba un cañón antivida de gran calibre y munición para nuestras armas, la suficiente para saber que ninguno podría agotarla antes de ser eliminado. Entre mis compañeros, nadie hablaba y en sus rostros se observaba claramente la situación, unos miraban al cielo y lloraban en silencio, otros veían videos de sus familiares y amigos, otros dormitaban. El único que estaba al margen de las circunstancias era mi hermano mayor. Estaba riendo y su cara reflejaba que iba a disfrutar hasta el último momento, con razón se había ganado el sobrenombre de “Muerte sonriente” y cuantas más probabilidades había de perecer, mayor era su felicidad, y ahora estaba en su mayor exponente. La muerte llamaba a la puerta con fuerza y él estaba deseoso de abrirla. Debería de estarle agradecido por ocho jornadas más de vida. Aunque


William Turner

eSCRIPtURA

varios miembros de mi unidad ya me consideraban un cadáver, él se metió directamente a la boca del lobo para buscarme. En el proceso perdió un ojo. Apareció ensangrentado cuando yo ya había perdido todas las esperanzas y había aceptado mi destino. Todavía no sé cómo logro localizarme y aún no se lo he preguntado. Me levanté y miré hacia la ciudad, la capital. Ram Ed Synera estaba completamente en llamas y la columna de humo se podía observar desde cientos de kilómetros. Desde mi posición privilegiada se veían muchas más nubes de humo, todas y cada una de ellas, era una ciudad con un nombre y unos habitantes que no se volverían a levantar. La tranquilidad reinaba en aquel momento, si algún foráneo estuviera a mi lado, pensaría que éste es un mundo industrial y que no hay ningún asedió ni batalla. Nada más lejos de la realidad, los rivales estaban escondidos protegiéndose del arma más destructiva y dolorosa para ellos. La estrella comenzó a desaparecer del firmamento.

—¡Escuchad guerreros! —gritó mi hermano— ¡Si os queda algo de comida o bebida aprovechar porque estos son los últimos momentos de nuestra existencia. Vamos a demostrarles de qué estamos hechos. Nuestra raza, allá donde esté, nos estará observando y animando para vengarlos. Preparar vuestras armas y desplegad al máximo la envergadura de las alas. Que al vernos tiemblen de miedo. Haced que los de arriba se sientan orgullosos de la unidad. El último en llegar tendrá el privilegió de saludar en persona a Dios y si no es así, ya me encargaré yo de que así sea! Los gritos, nos subieron la moral. Cargamos las armas y nos preparamos para el último y definitivo ataque rival. —Te esperaré en el otro lado. Hazme esperar lo máximo posible —me dijo mi hermano en voz baja. —Que sea lo contrario —le respondí. Nos estrechamos la mano y nos pusimos en la primera barricada, seriamos la punta de la lanza de la resistencia. Los tambores empezaron a sonar de nuevo. 13


eSCRIPtURA el príncep infidel La Rosa ha fet servir l’esquema del conte tradicional per explicar allò que els contes no expliquen mai: què hi ha darrere dels finals feliços? Joia i xerinola? Anissos i éssers feliços? Què passaria si ajuntéssim tres belles princeses amb el mateix príncep? En Barbablava estaria encantat!

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres.

Planeta Lletra

—Estàs més maca que mai. Per a tu no passen els anys. Ets una dona de bandera. Estava al davant del meu mirall màgic, admiranthi reflectida la meva imatge i escoltant embadalida les seves delicioses paraules, quan, sobtadament, va canviar de canal per a mostrar-me la meva fillastra. No sé quin canvi va experimentar la meva cara quan vaig veure aquella estúpida criatura que pretenia superar-me en bellesa, però el mirall va emmudir immediatament; ell sabia que si hagués dit una sola paraula insinuant que ella era més maca que jo, l’hauria trencat en mil bocins. Així que sense dir res, em va ensenyar on vivia l´odiada Blancaneus. A través del mirall, vaig veure un castell grandiós que pertanyia a un encantador príncep que tenia una especial predilecció per despertar princesetes. L’impressionant castell estava envoltat d’un fossat ple d’aigua i tenia tres torres, cadascuna de les quals estava aïllada de les altres per grans i frondosos jardins. Eren torres de grans dimensions, a dalt de tot tenien una gran terrassa rodejada i protegida amb merlets. Per anar d’una torre a l’altra, s’havien de recórrer una infinitat de laberíntics passadissos, en els quals algú s’hi podia perdre dies i dies sense trobar-ne la sortida.

14

En cadascuna de les tres torres hi vivia una de les seves tres dones. El meu mirall màgic —callat com un mort— m’anava mostrant imatges. Vaig veure com el Príncep, després de fer-li emprovar la sabateta de cristall, s’havia casat amb la tímida i esparracada Ventafocs i l’havia portada al seu castell, on la va instal·lar en una de les torres. La Ventafocs estava envoltada de luxes: infinitat de vestits confeccionats amb les més sofisticades sedes; un gran llit amb dosser, ple de coixins farcits de les més suaus plomes de cigne i amb llençols de les més fines teles; preciosos domassos a les finestres; elaborats tapissos guarnint les parets; una immensa llar de foc, on hi cremava alegrement la llenya olorosa dels pins i les branques del romaní, que escampaven una agradable flaire per tot el recinte. El Príncep li va permetre, fins i tot, que hi portés, a viure amb ella, els seus amics ratolins, que li farien companyia quan ell estigués absent de cacera. Dies més tard, quan estava caçant pel bosc — jo anava seguint totes les passes del Príncep a través del meu mirall màgic—, va trobar el palau on hi dormia, des de feia cent anys, la Bella Dorment i tota la seva cort. Intrigat, el Príncep hi va entrar i quan va veure aquella preciosa princesa adormida, amb una expressió de total innocència, se’n


eSCRIPtURA va enamorar i, gentilment, la va besar. La Bella Dorment, amb el bes, es va despertar i el Príncep la va trobar tan bonica que també s’hi va casar. Naturalment, la va portar al seu castell i la va instal·lar en una altra de les torres, igualment rodejada de luxes, però no li va permetre que s’emportés amb ella tota la cort —que també s’havia despertat— i que es va quedar al seu palau. Intel·ligent decisió! Al cap d’una temporadeta, voltant per aquests boscos del senyor, també de cacera —quines eren les peces que el Príncep pretenia caçar?—, va presenciar una tendra escena: set petits nans estaven en una clariana, plorant a cor què vols, al voltant d’una urna de vidre, dins la qual hi dormia la meva odiada fillastra Blancaneus. Encara tenia a la boca el bocinet de poma enverinada que jo mateixa li vaig donar. El Príncep no se’n va poder estar i també la va besar —l’infidel pocavergonya!—, ella, és clar, es va despertar i ell també

s’hi va casar —no entenc què li va veure a tan insulsa i descolorida criatura!—. La va portar a viure a la tercera de les torres del seu castell, també envoltada dels mateixos luxes que les seves altres dues esposes. Va consentir que els set nans s’instal·lessin amb ella a la torre. Sort que el castell només en tenia tres, de torres, sinó també s’hagués casat amb la Caputxeta Vermella! Cada una de les seves esposes n’ignorava, és clar, l’existència de les altres dues. Cada una vivia a la seva part del castell d’on no li estava permès sortir-ne. Dos alts i forts soldats feien guàrdia constantment al davant de cada una de les tres portes. Jo no sabia què pensar del que estava veient a través del mirall, necessitava contrastar opinions. Vaig posar el mirall en pausa; vaig fer venir els meus fidels corbs i els hi vaig donar un encàrrec a cada un: —Tu! No perdis ni un minut! Vola ràpidament a casa de la madrastra de la Ventafocs i li dius

Es busca príncep d’un altre color que no sigui blau, ja que el príncep blau sempre està amb altres noies.

15


eSCRIPtURA

Planeta Lletra

que vingui immediatament al meu castell a veure això. Si vol pot portar-hi les seves lletgíssimes filles, les germanastres Això de lletgíssimes no cal que ho diguis. —Crrrow! Crrrow! Crrrow, ok! —I tu! Vola com un esperitat al bosc fosc on hi viu la bruixa de la Bella Dorment i li dius que vingui també ben aviat. Au, va, aneu! Ràpids! —Crrrow? Crrrow? —Sí, home, sí, aquella bruixa tan dolenta que va maleir el fus amb què la Bella Dorment es va punxar el seu ditet de princesa mimada. —Crrrow! Més tard, ja totes tres davant del mirall —novament en marxa—, vam poder veure un Príncep totalment esgotat: anava d’una punta a l’altra del castell, passadissos amunt, passadissos avall, una nit i una altra, sense descans. Les tres joves i innocents noietes dels contes, ja havien perdut la vergonya; consideraven que ja havien malgastat massa temps —dormint les unes i netejant l’altra—, i exigien constantment les atencions del Príncep, el qual havia de complir religiosament, a risc de ser descobert. Al voltant del meu mirall màgic, totes tres vam acordar que les noies havien de saber la veritat: seria fabulós veure l’esglai a les seves cares, veure-les patir i plorar desolades. Les odiàvem tant! Vaig enviar el meu servent a informar a cada una de les princeses de la traïció del seu marit, amenaçant-lo —el servent— que si aquesta vegada desobeïa les meves ordres s’ho passaria molt malament: en faria rodanxetes de certa part de la seva anatomia. Aquesta vegada sí que va fer el que li havia encarregat: va anar al castell

16

—on va poder entrar gràcies a un beuratge, que jo mateixa li havia fet, que el tornava invisible—, i va donar el meu missatge a cada una de les esposes del Príncep. La reacció de les tres noies en assabentar-se de l’engany, va ser una sorpresa i una decepció per a nosaltres, que, expectants, estàvem al davant del mirall seguint els esdeveniments. En lloc de compadir-se i plorar; d’estirar-se els cabells i estripar-se els vestits com esperàvem, cadascuna d’elles —per pròpia iniciativa i sense que les altres dues ho sabessin—, van esprémer més i més al ja cadavèric Príncep; no li van recriminar res, però van intentar que no en quedés ni una gota per a les altres. A partir d’aquell dia, ja no es va veure mai més al galant i gentil Príncep corrent pels passadissos. Només s’intueix una ombra —ni galant ni gentil—, anant, atrafegada, d’una torre a l’altra i deixant sentir, al seu pas, uns llastimosos esbufecs. El pobre esperit pateix d’allò més, veient com les seves dones gaudeixen, sempre que volen, dels favors dels musculosos i atlètics soldats —sempre en forma!— que guarden les portes de les seves cambres, de les quals abans tenien l’ordre de no sortir-ne i de les que ara no en volen sortir, perquè ja tenen tot el que desitgen. Enceses de ràbia i frustració, nosaltres —que ens crèiem les més malvades de totes les dones—, ens vam acomiadar i vam tornar cada una als nostres tèrbols menesters. Però jo ja no seré mai més la mateixa, perquè aquell dia, el meu mirall màgic —totalment col·lapsat per les imatges que havia retransmès—, va patir un curtcircuit que el va deixar K.O. per sempre més. Qui em dirà ara que jo sóc la més maca?


eSCRIPtURA diamonds on the soles of her shoes No sóc una persona gaire musical. Mai no he dedicat gaires hores de la meva vida a escoltar música, i sóc incapaç de tenir-la de fons quan he de fer qualsevol feina que requereixi un mínim de concentració. Tot i així, durant anys no podia conèixer a ningú sense adjudicar-li immediatament, i de forma gaire bé inconscient, una cançó.

Sandra Cabrespina Habitant de Mataró i del Planeta Lletra. De tant en tant li agrada escriure. Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient. La Josephine Smith era una senyora anglesa, d’una certa edat a qui jo feia classes de llengua castellana. Només conèixer-la, en el fons del meu cervell va sonar la cançó de Paul Simon, Diamonds on the sole of ther shoes. Per què? No ho sé. Tenia el disc Graceland i aquesta era una cançó que m’agradava, i la senyora Smith em va agradar de seguida, però d’entrada no semblava haver-hi cap més connexió. La Josephine Smith era una senyora gran amb bona planta, vestida amb tons pastel, amb els cabells tenyits d’un ros discret, i uns ulls molt blaus i profundament tristos. De la tristor dels seus ulls en vaig saber aviat les causes principals: una més llunyana i difusa, un record de la guerra, Josephine havia estat evacuada a Austràlia, quan era molt petita, durant la segona guerra mundial, un fet molt trist i angoixant del qual no em va donar detalls; l’altra, més punyent, la mort als tretze anys en accident de cotxe de la petita de les seves dues filles. Durant les estones de conversa compartida en què practicàvem juntes el castellà, vaig anar descobrint aquestes coses i més, com per exemple, que li agradaven molt les teràpies naturals i col·laborava amb una mena d’ONG de medicina alternativa, que estiuejava a Mallorca, que tenia molt bona relació amb la seva filla gran, i vaig anar

intuint que el seu marit era un ric home de negocis. També vaig saber que havia estat a Sudàfrica, un país que ella definia com un lloc molt trist. Un dia la va visitar un senyor que es veu que estava relacionat amb l’empresa del seu marit. Per ell vaig saber que el Sr Smith havia estat un destacat executiu de la companyia d’extracció i comercialització de diamants De Beers, i que havia tingut la brillant i productiva idea d’emprar el polsim resultant de la talla dels diamants per a usos industrials. Quan ho vaig saber no vaig poder evitar pensar en la cançó que jo havia adjudicat a Josephine. Ves per on realment aquella dolça senyora potser portava diamants a les soles de les seves comodíssimes sabates de pell beix. Si més no, potser una mica de polsim de diamant. 17


eSCRIPtURA Viajes gastronómicos Este relato unifica la gastronomía, la fantasía y el FC Barcelona. El protagonista tiene un poder, por así decirlo, que sólo se calma o adormece con un partido del Barça. Algo así como Krytonita azul grana. Tiene su gracia, pero detrás del humor se encuentra una seria reflexión sobre la manipulación de los alimentos. Y es que nadie puede estar cien por cien seguro de la calidad de lo que se lleva a la boca.

Nuria Sánchez Castillo Si no fuera ella, le gustaría ser Jane Austen. Sólo necesitaría una ventana que diera a los álamos, un escritorio de madera con aquellos cajoncitos a los lados y un papel en blanco.

Planeta Lletra

Sé que piensan que soy un chico extraño. En alguna ocasión me lo han dicho, y algo de razón no les falta. Pero algunas cosas que hago, y que en principio parecen no tener sentido, tienen su explicación. Así que me he decidido a hacerlo público, esperando de vosotros el máximo respeto y seriedad en este tema. Os quiero hablar de mi capacidad de visión regresiva gastronómica. Parece un nombre muy rebuscado, pero es la mejor definición que he encontrado. Realmente, yo lo llamo coloquialmente “el Viaje”. Algunas personas ya conocen mi peculiar sentido, de hecho gracias a él ahora gozo de un próspero futuro, pero no siempre ha sido así No es fácil explicar algo, sabiendo que después tienes números para que te manden a un psiquiatra. Muchos personajes de la farándula televisiva podrían desvirtuar mi poder, no hagáis comparaciones. Os explicaré cómo empezó todo. A veces, la amistad se pone a prueba y quizás hoy me quede sin amigos. Tendría unos diecisiete años, en plena adolescencia. Recuerdo que empezó a gustarme mirar fijamente la comida, me podía pasar horas mirándola. Evidentemente, durante esa época, provoqué en mi madre episodios de crisis nerviosa-histérica por esta circunstancia. No quería comer

18

pero tampoco que se llevara el plato. Era todo un espectáculo. Recuerdo las maravillosas paellas de los domingos. Cogía un trozo de sepia del plato y toda la historia de su vida me aparecía en la mente, como una película pero a cámara lenta y hacia atrás. Podía saber cómo había llegado hasta allí. —Mama ¿Cuánto vale esta sepia? —Cariño, pues no me acuerdo, unos cuatro euros —me dijo mientras esperaba si comía o no. —Sabes que a Joan, el pescador que la cogió en el golfo de rosas, sólo le pagaron dos por ella. —Lucas, haz el favor de comerte ese plato ya, que hoy no estoy para tonterías. —Sólo te digo que no te engañen en el mercado cuando vuelvas. Y yo no me la puedo comer, que me da mucha pena tía. —Deja la sepia, pero acaba con todo el arroz, y no me llames tía. —Es que el pollo tampoco me lo voy a comer. Es que en la granja fue un súper pollo, ganó varios concursos al tragador de pienso más rápido, aunque eso le ha llevado a ser también el primero en llegar a esta paella... Os vais imaginando cual es mi extraña virtud. Exacto, puedo ver pinchando con el tenedor, un trailer secuencial del bicho humeante de mi plato, hasta su mismísimo nacimiento. Cómo y quién lo


eSCRIPtURA

ha cocinado. Si cayó al suelo de la grasienta cocina antes de ser emplatado. Si tuvo una mala vida, lo que comía o si fue un afortunado huésped de granja. Un sinfín de detalles, acompañado de toda la carga emocional sobre su muerte, que difícilmente me permite acabar bajo mi paladar. Cada vez que comía, aparecía un nuevo “Viaje”. ¿Por qué me tenía que aparecer la cara de un tal Josep, repartidor de pescado, mientras saboreaba un jugoso calamar rebozado? Confirmé con el dueño del local, que Josep había dejado cuatro cajas de calamares aquella misma mañana. Lo que yo sabía y el dueño ignoraba, era que la quinta caja de éstos cefalópodos cobrada y no servida al restaurante, se encontraba sobre el mármol de la cocina del repartidor. También pude ver a María, la mujer del escatimador de calamares, esperar a su marido y al suculento botín, con un bonito salto de cama de encaje negro. Si aún pudiera haber visto cómo acababa la historia. Muchas veces te deja en lo mejor. Aunque al principio me entretenía con todas aquellas historias, pasado un tiempo, empecé a ver las secuelas de no comer bien. Llegué casi a

la desnutrición, comiendo sólo vegetales y harinas. Todo lo que olía a ser viviente, me regalaba una historia tierna y triste que me impedía probar bocado. Estaba desesperado, y desesperaba al que me rodeaba, pero no sabía cómo controlar aquello. Entonces ocurrió algo, y la solución apareció sola. Fue durante un Barça-Madrid. Últimamente rechazaba invitaciones a cenar o a comer, sólo aceptaba invitaciones para desayunar. El café con leche y tostadas era de lo más inocuo. Sabía que me estaba convirtiendo en un antisocial, así que cuando me llamó Javier para ver el partido de futbol y cenar, no pude decir que no. Éramos unos diez amigos viendo como el Barca ganaba en el Camp Nou al equipo madrileño. Hacia tiempo que no disfrutaba tanto. La comida iba pasando de mano en mano, y un enorme cubo de pollo rebozado se quedó insinuante frente a mí. Yo lo aparté a un lado ansiándolo solo con su olor. ¡Penalti! Estaba clarísimo, vaya entrada al pobre Salinas. De acuerdo, a veces él mismo se retorcía extrañamente delante de la portería y podía ser dudoso, pero aquel no era el caso. El

19


eSCRIPtURA

Planeta Lletra

árbitro no lo pitó. Nos habían robado, aunque la nacé a mi primo Antonio, somelier de dicho resdiferencia de cuatro goles tranquilizaba un poco. taurante para que me colara aquella misma Cuando acabó el partido, entre abrazos y felicinoche. taciones, y por supuesto consolaciones a los granAntes de entrar en el lujoso restaurante, con mi des derrotados de la noche, miré asustado el plato espectacular rubia, y mi mejor pantalón tejano, de huesos que tenia delante de mí. Parecía un ceAntonio nos esperaba en la puerta, rodeado de menterio de alitas y muslitos de pollo. dos fornidos guardaespaldas. Había personalidaMis amigos reprocharon mi egoísmo. Yo solito des cenando en una sala contigua y se habían había devorado la caja entera de rebozados para aplicado ciertas medidas de seguridad. Yo miré cuatro personas. No pude contener la alegría. No de reojo a mi primo, con cara de no fastidies, había visto ni al carnicero minucioso despiezar al pero el tema era gordo. Así que nos pasaron a pollo, ni al chico del Fast Food quemarse con el una habitación privada y nos cachearon y regisaceite hirviendo de la fritura. Nada. Reía de traron mientras nos interrogaban sobre antecedenforma casi enloquecida ¿Se habría esfumado fites y demás. La velada prometía. Finalmente, nos nalmente este extraño y perturbador poder? ubicaron en una mesa con una bonita decoración, Aquella noche fui feliz, así la definió mi Jenny, aunque tuviera que paahora más calmada desMis amigos reprocharon mi gar yo solo la cena de pués de tanto sobeteo. egoísmo. Yo solito había cuatro y aunque no puEl camarero nos sudevorado la caja entera de diera pegar ojo en toda girió un menú en conla noche a causa de toda rebozados para cuatro personas. creto, no nos dejó ver ni la carne ingerida. ¿Se la carta. Ante nuestra evihabría acabado por fin dente sorpresa, nos aclaaquel obligado vegetarianismo? ró que serían los mismos platos que cenarían los Sólo había sido una pequeña tregua, al poco reyes de Harmakistan, que justamente cenaban lo comprobaría. Al día siguiente invité a cenar a tras la opaca puerta de cristal que tenía a mi esun bombón de la universidad, por primera vez me palda. Mi incultura me obligó a improvisar, por sentía seguro. Jenny aceptó gustosamente. Creo no decir inventar, cosas sobre Harmakistan; inque yo también le gustaba. Estaba eufórico, eran cluso hablé de su bien conocida y ancestral moaquellos días que parecía que podía con todo. narquía. Así que preparé una velada romántica y con esEl primer plato, según nos explicó detalladaperanzador final feliz. mente el camarero, era corazón de calabaza La invitaría a un restaurante de conocida repucon alguna crema de un queso imposible de protación por su excelente carne de caza. Ésta tenía nunciar en español y unos higos de decoración. una calidad de tal excelencia, que la lista de esRealmente era delicioso; casi tanto como mi Jenny y su perfecto escote. pera era larguísima, más o menos seis meses, Así, en la más perfecta harmonía, llegó el seigual que si te operaran de juanetes. Lo sé por mi gundo plato: carne de ciervo en salsa y ya no madre. puedo explicaros mucho más. Todo volvió a nuNo tenía mucha pasta, pero tenia que impresioblarse ante mí. Allí estaba bambi corriendo por narla, así que hablé, extorsioné y finalmente ame-

20


eSCRIPtURA

los montes de Burgos, saltaba por entre los caminos, en una mañana de llovizna. No me lo podía creer, estaba enfadado, furioso. En ese momento, ya no me enternecía, quería ser cazador y acabar yo mismo con el bicho cornudo. Jenny parecía no entender nada, y yo tenía claro que no le iba a explicar que en ese instante tenia otra visión. Vi que días antes de ser cazado, el animal se atracó de setas venenosas, y que cuando le dieron caza, ya estaba el pobre en las últimas con ataques espasmódicos en las patas, giros de ciento ochenta grados de la cabeza y con los ojos totalmente fuera de sus órbitas. No es difícil comprender como pasó el control sanitario. El veterinario del pueblo, sordo como una tapia, entendió que lo llevaban para disecarlo, en lugar de para diseccionarlo. En resumidas cuentas, tenia que evitar que nadie probara bocado de aquel pobre e infectado animal. Con Jenny fue fácil, le pedí que fuera al servicio porque tenía una sorpresa preparada. Y cuando volvió su plato había desaparecido, pero una rosa que un pakistaní vendía, cubrió sus expectativas. Pero, ¿Qué hacía con los reyes de

Harmakistan? Vaya imagen se llevarían de nuestro país, eso si conseguían contarlo. Tomé una decisión, entré en la sala, y grité: —¡La comida está envenenada! De lo que ocurrió después, no tengo demasiados recuerdos. Unos gorilas se abalanzaron sobre mí, y mi mundo con su Bambi, mi Jenny y demás cosas se difuminaron. Más tarde, cuando recuperé la conciencia, las rejas fueron suficientes para entender en qué situación me encontraba. Tuve que dar muchas explicaciones, y mis respuestas no eran muy creíbles. Sólo les pedía incesantemente que analizaran la comida. Por lo visto así lo hicieron, pero los resultados tardaron dos días en llegar, y mi libertad llegó con ellos. Parece que mi historia acaba bien. Pues os diré que mejor que bien. He sido condecorado con el título de Inspector Real de Productos Alimentarios de Harmakistan (IRPAH). Tras su enorme agradecimiento por salvar sus vidas de una muerte segura, los Reyes insistieron en adoptarme en su pequeño palacete de dos mil hectáreas, y me ofrecieron un sueldo, cuya cuantía prefiero no especificar para no herir sensibilidades. Mi cometido, aunque tras explicar mi historia sea obvio, es de asegurarme que todo producto vivo o muerto que entra en palacio para consumo de los monarcas, proceda de la máxima calidad, con el consecuente disfrute y tranquilidad de mis señores. Me siento más libre después de confesaros mi gran secreto ¿Aún estáis por aquí? Y me gustaría decir algo a mis amigos: espero que ahora cuando me invitéis a comer, no me cocinéis un jugoso pato a la naranja, un pollo al ajillo o un bacalao en su salsa, a no ser, que estéis dispuestos a escuchar una larga historia sobre cada uno de ellos. Aunque siempre podemos sintonizar la radio o poner la televisión cuando el Barça juegue, y entonces no hay carne ni pescado que se me resista. “Visca el Barça”. 21


eSCRIPtURA Històries d’un futur pròxim el caixer automàtic Aquesta història farà somriure a més d'un, i es que la situació per la que passa el personatge ens podria passar a qualsevol de nosaltres. El que s'explica en el conte aviat deixarà de ser ciència ficció, o sigui que aneu amb compte.

Jordi Lopesino L'autor és, sense cap mena de dubte, més llarg que ample; tot i que últimament l'amplada està guanyant terreny. Podríem considerar, doncs, que té un perfil oblong u oviforme.

Planeta Lletra

En Jaume arriba al caixer automàtic del seu banc i introdueix la targeta de crèdit a la ranura. Tot d’una s’il·lumina la pantalla i se n’adona que el caixer és d’última generació, d’aquells intel·ligents que reconeixen la veu i que no tenen botons per prémer. “Que bé!” pensa “Ja tenia ganes d’estrenar-ne un d’aquests”. En Jaume és d’aquelles persones que senten debilitat pels avenços tecnològics. A la pantalla del caixer apareix una cara jove i masculina en 3D que el mira amb un somriure amable dibuixat en els seus llavis cibernètics. —Identificació client. Bon dia Sr. Jaume Gual. En què puc ajudar-lo? —Bon dia —diu en Jaume meravellat—, voldria treure diners del meu compte. —Verificació del compte corrent de l’usuari. Confirmació de saldo. 1.624 € disponibles. Quina quantitat vol treure? —120 €, si us plau. —D’acord. 120 € computats. Saldo en compte suficient. Buscant autorització electrònica per a la transacció. Autorització electrònica denegada. Falta complimentar contracte verbal sobre utilització nous caixers model ccc3po. Es denega transacció. Ho sento Sr. Jaume Gual transacció denegada per no acomplir el requisit 127/000235. Forma-

22

lització contracte utilització nous caixers. Vol realitzar la formalització del contracte per a la utilització del nou tipus de caixer ara? —Ostres, d’acord, fem-ho. —Resposta no computable. Aquest caixer només accepta sí, per afirmar i no per negar. —Sí. —S’ha sobrepassat el temps de seguretat per a les respostes contractuals en línia. Executi l’operació des del principi. Al tercer intent en Jaume aconsegueix complimentar verbalment el contracte d’utilització del nou caixer, però l’operació li ha fet perdre una mica la paciència. En acabar torna a demanar els diners al caixer. —... Un moment si us plau. El caixer està computant l’operació. Mentre espera els diners el caixer està comprovant el nivell de serveis que té contractat amb el banc. Nivell de serveis insuficient. Proposta de nous serveis. Sr. Jaume Gual, amb les dades personals que tenim a la base de dades li estic calculant una proposta per a una assegurança de la llar. Càlcul en curs. Càlcul computat. Proposta d’assegurança en ferm. Data d’iniciació de la nova assegurança immediata. Cobrament immediat. Saldo en compte suficient. Valor del rebut 756 €. Venciment anual. L’accepta?


Javier García

eSCRIPtURA

—Com? què... Però què carai estàs dient. No m’interessa cap assegurança de la llar... —Resposta no computable. Aquest caixer només accepta sí, per afirmar i no per negar. —Sí, ja ho sé maleït caixer! No, no en vull cap, d’assegurança... —Aquest caixer ha registrat la paraula sí. Resposta afirmativa computada. Rebut domiciliat i carregat en compte. Rebut cobrat. Saldo resultant en compte 868 €. Gràcies per utilitzar el servei de... —No, he dit que no. Màquina estúpida —en Jaume perd els nervis i comença a donar cops a la pantalla amb la mà oberta—. Anul·la l’operació. Torna’m els diners. —Agressió computada per part del client Sr. Jaume Gual. Càrrec en el compte del client de les sancions econòmiques estipulades en l’apartat 4,

secció 2, paràgraf 7 del contracte verbal signat relatiu a la mala utilització dels nous caixers ccc3po. Càlcul de la sanció total. Cinc cops a la pantalla. 75 € de sanció administrativa per cop. Total 375 €. Descomptat del compte de l’usuari. Operació finalitzada. Saldo resultant en compte 493 €. Nou càlcul de nivell de serveis. Compte corrent. Targeta. Assegurança de la llar. Nivell de serveis insuficient. Càlcul de nous serveis mentre l’ordinador computa extracció de diners del compte. Nou saldo. Nou còmput. Esperi. En Jaume està indignat, però ha après la lliçó i sap que no pot tocar la màquina perquè li tornarà a carregar en compte noves sancions. Quan acabi la transacció anirà de pet a la sucursal i presentarà una queixa. “Què s’han cregut aquests del banc” pensa. 23


eSCRIPtURA

Planeta Lletra

—Presentació nous serveis. Pla de pensions. Aportació inicial 1.500 €. Desestimat. Saldo insuficient. Assegurança a tot risc per turisme. 867 €. Desestimat, saldo insuficient. Assegurança de vida. Càlcul en curs. Càlcul computat. Proposta d’assegurança en ferm. Data d’inici de la nova assegurança immediata. Cobrament immediat. Saldo en compte suficient. Valor del rebut 490 €. Venciment anual. L’accepta? —NO! —... —He dit que NOOOOOOOOOOO! —... —Si creus que tornaré a caure en el parany vas molt... —Aquest caixer ha registrat la paraula sí. Resposta afirmativa computada. Rebut domiciliat i carregat en compte. Rebut cobrat. Saldo resultant en compte 3 €. Gràcies per utilitzar el servei de... La cara d’en Jaume es va congestionant mentre la cara somrient i en 3D del caixer va desglossant la seva bancarrota. —No es pot computar la petició del Sr. Jaume Gual. Demanda 120 € compte del client. Saldo insuficient. Transacció anul·lada. Cobrament 6 € de comissió per la utilització de serveis caixer ccc3po. Descobert compte client. Aplicació càrrec de penalització per descobert . Total penalització 22,57 €. Saldo resultant -25,57 €. Embargament nòmina sr. Jaume Gual fins liquidació del deute. Retornar targeta. Bon dia i gràcies per la visita. Fi del programa. El caixer escup la targeta de crèdit que cau al terra, davant del peus d’en Jaume. Aquest fa uns segons que té la cara tota vermella i congestionada i emet una mena de sorollets i xisclets gens tranquil·litzadors. Explota en sentir bon dia i gràcies per la visita.

24

—AAAAAGGGGGHHHHHHH! Fill de mala mare. Torna’m els meus diners —crida en Jaume mentre colpeja amb força la pantalla del caixer automàtic—. Torna’m els meus diners! Màquina del dimoni! I fica’t on puguis les teves assegurances de merda. —Programació de seguretat. Intent de robatori. Individu perillós. Reincident. Avís a la policia. Filmació del delicte. Guardar filmació en arxiu segur... Cinc minuts més tard una parella de mossos deté en Jaume Gual per intent de robatori amb intimidació i danys a la propietat. Diari La veu de Calella. Notícies. S’incrementen els actes de vandalisme en la nova xarxa de caixers d’última generació del Banc Modern. Afortunadament els citats caixers estan protegits per un sofisticat programa informàtic que inclou la connexió directa amb la comissaria. S’han detingut el 100% dels vàndals que estan a l’espera de judici. La direcció del Banc Modern estudia presentar càrrecs per danys i perjudicis. Economia. El Banc Modern ha fet públic els beneficis de l’any en curs, un 37% més respecte a l’exercici anterior. Increment aconseguit gràcies a les comissions i a l’alt volum de negoci realitzat exclusivament en els caixers ccc3po. Laboral. El Banc Modern ha fet una reducció de personal del 85%. Quan s’ha fet pública la notícia les seves accions en borsa han pujat un 94%. Societat. El president de la Generalitat ha fet entrega al president del Banc Modern del premi “Avantguarda Tecnològica” per la implantació dels caixers ccc3po a Catalunya. El president de la Generalitat ha dit que gràcies a gent emprenedora com el president del Banc Modern el nostre país va endavant.


eSCRIPtURA Music&Life A través de títulos de canciones que han tenido una importante presencia y valor a lo largo de mi vida, se dibuja la búsqueda eterna del amor adolescente y los sinsabores y despechos que esta búsqueda genera.

Marcos Vàzquez García Perdut a la inmensitat de l'univers, sense una identat definida, per fi ha trobat el seu rol com a ciutadà al Planeta Lletra. Viatges, esports, música i família l'acompanyen en aquesta nova vida. Mi adolescencia y juventud discurrió lánguidamente mientras escuchaba ¿Quién me ha robado el mes de abril?, que era una de las preguntas favoritas de Sabina, al mismo tiempo que Nacha Pop echaba de menos a la Chica de ayer y gracias a los hermanos Urquijo me entretenía en Escribir su nombre sobre un vidrio mojado. Una época que según decía Golpes Bajos, Eran Malos tiempos para la música, pero que los músicos de hoy día miran con ojos golosos, pues tiempos pasados fueron mejores. Tiempos dispares en que Siniestro Total amenazaba con Bailar sobre nuestra tumba al mismo tiempo que Sergio Dalma nos animaba por Bailar pegados y yo utilizaba su estribillo para agarrar a mi chica en las sesiones de baile lento en la discoteca. Nací en el Mediterráneo sonaba en boca de toda una generación, mientras algunos soñaban por iniciar su particular Viaje a Itaca y otros hubiesen dado su brazo izquierdo por poder ser de los Born in the U.S.A., nación bandera y aspiración de no pocos, en la cual te podías cruzar cada día con personajes de ensueño como

Roxanne, y dejarse arrastrar mentalmente por himnos de libertad como Live is Life, que todavía sonaban mejor Sittin on the doch of the bay, watching the time... acompañado por tus amigos y unas birras congeladas. Nada ni nadie nos impedía soñar. Años de juventud e inconsciencia, en que las hormonas dictaban nuestros impulsos y perseguíamos Chiquillas, cuyos rechazos nos hacían Caer lágrimas en la arena. Intentado ser positivos aquellos rechazos estimulaban nuestra Alma de blues y nos hacían aspirar con alojarnos en nuestro particular Hotel California, en el cual soñar con tiempos futuros que siempre serán mejores, quizás porque nos imaginamos compartiéndolos con mujeres de nombres tan sugerentes, como Lucía, Carolina, Yolanda, Noelia o la Dulce Sara, que siempre sus secretos me contaba. Aunque justo resulta reconocer que nuestros más ardientes y oscuros pensamientos fluían hacia aquella Negra Flor, que siempre encontraba un Hombre de Papel como yo. Años convulsos, búsquedas sin respuesta que más de una ocasión acababan contemplando las estrellas, soñando con asistir a mi particular Purple Rain, y arrimado a Una novia de nombre Ramón. Búsqueda y confusión como sinónimo de crecimiento. 25


eSCRIPtURA Al día siguiente tu destino siempre era una Estación de nombre Esperanza en la cual entrabas despacito, sin atraer las miradas de cuantos encontrabas a tu paso, hasta que encontrabas un solitario banco en el que sentarte acompañado de tu fiel amiga Gerundina y hacías sonar los melancólicos acordes. En aquellos momentos, solo deseabas convertirte en un Invisible Man, que algún día pudiese localizar su particular Island, donde vivir como un Clandestino, que ha encontrado My Way. En cualquier caso, Cien Gaviotas y los Cristales Rotos en la arena me devuelven a la cruda realidad y hacen comprender que I got you under my Skin y que With or Without you tengo que seguir viviendo y son muchos los Clu-

bes de Navajas que por una mujer tendré que seguir visitando para poder comprenderte y crecer sin miedo a equivocarme. Pero no dudes que estoy dispuesto a Pisar el Acelerador y si es necesario convertirme en una auténtica Juana la Loca.

L’ a c c i d e n t

Planeta Lletra

En Josep ha estat capaç de barrejar dues coses ben diferents, un accident i els formatges. No sé què diria en Freud al respecte, però si us interessa la meva opinió us diré que li treu molt de ferro a l’assumpte. Aquest experiment narratiu ha estat condimentat amb diverses veus. Tres narradors diferents que parlen de formatges i un accident de cotxe. Interessant, oi?

Josep famadas Escriure li feia mandra. Massa feina, es deia. Ara que està jubilat no té cap excusa. El testimoni Estava fullejant el diari que m’acabava de comprar en el quiosc quan de cop l’esgarip estrident d’uns pneumàtics m’han fet aixecar la vista. Un maserati coupé de color blau metàl·lic ha sortit de la cantonada, ha fet un parell de sobtades falses

26

maniobres, ha pujat a la vorera i amb gran estrèpit, ha anat a encastar-se contra el vidre de l’aparador de la formatgeria “Il buono fiuto” de l’altre costat del carrer. Una pluja de trossets de vidre s’ha escampat per tot arreu i de dins de l’aparador han sortit els formatges saltant, fugint en totes direccions. Un parmegiano de dotze quilos ha vingut


eSCRIPtURA rodolant fins als meus peus i m’ha fet fer reaccionar. Corrents, juntament amb altres vianants, m’he atansat al cotxe d’on ha sortit una noia amb un trau al front, provocat segurament en haver-se colpejat amb el parabrises. Així i tot em semblava que podia haver estat pitjor, però quan li he preguntat com es trobava, els seus ulls han mirat al buit, han fet unes giragonses estranyes i s’ha desplomat a terra sense sentits. L’infermer Ens van comunicar que ens dirigíssim urgentment a la cantonada Via Irnerio amb Via Zamboni, havia trucat un quiosquer demanant una ambulància perquè hi havia hagut un accident de cotxe a l’altre costat del carrer. Estàvem a sis carrers del lloc de l’accident i malgrat que pel centre de Bolonya s’ha d’anar amb compte perquè els carrers són estrets, com que en aquella hora del matí hi havia força tranquil·litat, hi vam poder arribar en quatre minuts. La noia estava estirada a la vorera, envoltada d’una gran quantitat de vidres i de formatges de tota mena i mida. Precisament s’havia desmaiat sobre un parell de pecorinos i un gorgonzola que vàrem retirar per estirar-la ben horitzontalment.

Ràpidament la vam auscultar i ens adonàrem que les seves constants eren molt baixes, el cor bategava amb molt poca força. Preveient una parada cardíaca, li vaig injectar un 10 mg d’adrenalina mentre demanava al meu company que preparés el desfibril·lador. Vam carregar l’aparell a doscents volts. La batzegada va fer saltar el cos però la traça de l’electrocardiograma continuava essent irregular, la noia no reaccionava, se n’anava. En el segon intent vàrem carregar a tres-cents. El xoc va ser brutal però al cap d’uns segons el cor va començar a bategar amb regularitat i la respiració es va normalitzar. La noia va tornar… A la de tres la vam posar a la llitera per pujar-la a l’ambulància. Ràpidament ens vam dirigir cap a l’Ospedale Maggiore. La noia Estava conduint i pensant que a aquesta hora, mig matí, Bolonya és una ciutat prou tranquil·la. La gent està immersa en la còmoda rutina de no haver de pensar en res més que en la feina, en canvi, jo no em puc treure del cap el que Marcello em va dir ahir al vespre. De cop, quan vaig girar a la cantonada de Via Irnerio, la llampada del reflex del sol en el vidre d’un aparador, em va encegar. Vaig atabalar-me, estava confosa i pitjava indistintament el fre i l’accelerador. Donava cops de volant i el cotxe canviava de direcció a batzegades, fins que es va enfilar a la vorera i veient que anava contra l’aparador, vaig tancar els ulls No sé el temps que va passar fins que vaig sentir una veu que deia que ja tornava, que el cor començava a bategar amb normalitat... No em podia moure ni parlar, ni obrir els ulls però recordo que sentia molt clarament la flaire gustosa que escampa un bon assortit de formatges. Que estrany, oi? 27


eSCRIPtURA Hijo del corazón Los hijos no siempre vienen de Paris, ni los trae la cigüeña, ni se encuentran debajo de una col. A veces los hijos nacen, otras veces simplemente los encontramos en el camino de la vida. Marlene nos muestra la belleza del esfuerzo, del sufrimiento, de la abnegación por los hijos. Marlene nos da a todos una lección de amor.

Marlene Puerta Me gusta pensar que el mundo no tiene dueño, que simplemente estamos de paso. Disfruto con la lluvia, con el sol, con una sonrisa. Miro la belleza de la naturaleza y me siento agradecida por formar parte de ella.

Planeta Lletra

La historia sucedió en una ciudad de Colombia, en Ibagué para ser más exactos, la ciudad más musical, de este país. Vivian en aquel lugar una familia compuesta por cinco miembros: los padres y tres hermosos niños; un niño de diez años y dos niñas de ocho y seis años. Era una familia de clase media, llena de ilusión. Como lo tenían todo para ser felices decidieron, de común acuerdo, compartir esa felicidad con un niño huérfano. Uno de los muchos miles que hay en ese país. Inmediatamente se pusieron a buscar un niño huérfano recién nacido, querían que fuera de horas, o de días. Es muy posible encontrar en este país hospitales donde van las madres a tener a sus hijos, que después no los pueden criar, por razones económicas, o simplemente porque no quieren. El bienestar social se hace cargo de estos niños, llevándolos a sitios seguros donde entran en adopción. Siempre hay parejas interesadas en adoptar, y si éstas cumplen todos los requisitos indispensables, al cabo más o menos de un año que dura la realización de papeleo e investigación, se les entrega el bebé. En el caso de esta familia no fue así, pues el destino ya les tenía preparado su hijo. Por alguna razón, en ese momento no había bebés recién nacidos, y la familia ya había pasado por todos los trámites, lo único que querían era conseguir uno rápido. Cierto día les llegó una

28

carta con una foto, en ella se veía la cosita más hermosa jamás vista, un hermoso niño gordinflón con una mirada que enamoraba, dulce como la miel, de dos años. Inmediatamente supieron que era lo que estaban esperando. No había duda, ese pequeño ser, iba a formar parte de la familia. Por fin llegó el día más esperado por todos: les entregarían a su hijo. Los niños estaban emocionados; los padres pletóricos de volver a vivir esa felicidad de recibir nuevamente un hijo. Es igual si nace del vientre o si nace del corazón, no hay diferencia, se siente igual, la dicha de tenerlo entre los brazos, es indescriptible. Y ahí estaba su hijo, entre asustado y sorprendido, tímido de tantos ojos encima de él, de pronto con la duda de no saber si estos nuevos padres no le iban a fallar, si lo iban a querer con el corazón, como seguro él los iba a querer. Los vio tan amorosos, le inspiraban tanta confianza que se entregó a su nueva familia con la convicción de que nunca lo iban a defraudar, y lo iban a acoger, como su verdadero hijo. Juan, que así se llamaba el niño, era un niño muy tímido. Tenía dos años y no hablaba, aunque, la verdad, no le hacía falta pues todo lo expresaba con su carita y sus ojos negros. Por las noches dormía mal. Era como si todos los fantasmas de su pasado lo atacaran. Se despertaba


eSCRIPtURA muerto de miedo, con el terror reflejado en su infantil rostro. El niño fue creciendo y con el cariño y el amor de su nueva familia, sus pesadillas fueron disminuyendo. Pero desafortunadamente, su mente albergaba secuelas genéticas irreversibles. Se le fueron detectando dificultades para el aprendizaje, un ligero retraso mental, su motricidad era muy torpe… Muchas cosas se le dificultaban, pero aún así, era un chico sensible noble y muy cariñoso. Se sentía muy bien en su entorno, alegre, jovial. A pesar de su corta edad, dio muestras de tener talento para el dibujo. Tal vez eran un reflejo de su alma. Sus dibujos eran una válvula de escape a todo lo que sentía y no podía expresar. Cada dibujo tenía un significado que su madre empezó a conocer y analizar. Percibiendo, con dolor, toda la angustia que Juan había sentido desde los comienzos de su gestación. Era como un grito de desesperación de todo lo que pasaba por su cabeza. Hubo un fuerte cambio en su vida a la edad de nueve años: por compromisos con el trabajo su familia cambio de país, sus hermanos y él chocaron con un país nuevo, una cultura, un clima diferente, costumbres… Eso fue el detonante para que Juan sacara todo lo que tenía adentro, como un volcán en erupción. Sufrió un cambio en su personalidad. Sus dibujos se volvieron más irreales, tenebrosos, crueles, distorsionados. Dibujaba con amargura, con locura, como si una mano invisible, le cogiera la suya, y se la dirigiera. Era angustiante verlo durante esas crisis: se desbordaba completamente. A medida que entraba a la adolescencia empezó a dar muestras de desequilibrio emocional. En el Colegio creían que era un muchacho rebelde, grosero, maleducado, pero no era nada de eso: su salud mental se estaba deteriorando poco a poco. Su familia pasó por mucho dolor y mucha angustia antes de que los médicos y el Co-

legio se dieran cuenta de que estaba enfermo. A los trece años, se desbordó completamente: se hacía daño a sí mismo, también a sus hermanos; pegaba a su madre… Estaba fuera de sí. Su madre empezó a pedir ayuda, pero fue muy difícil que le reconocieran su enfermedad. Tuvo que pasar lo peor: intentó suicidarse. Casi lo consigue. Con estos antecedentes, su madre consiguió recluirlo seis meses en un centro psiquiátrico. Allí le diagnosticaron la esquizofrenia. Poco a poco, con la ayuda de los médicos, de un buen tratamiento y la medicina, se fue neutralizando la enfermedad, hasta quedar controlada. Juan ganó la batalla. El amor que siente hacia todo el mundo, la sensibilidad que tiene, su carácter dulce y el amor que sienten sus padres por él, hicieron que esta historia tuviera un final feliz. Ahora Juan tiene veinte años, es un muchacho con sus limitaciones, pero actualmente se puede decir que es un chico normal. Su familia está satisfecha de verlo hacer su vida, como cualquier chico de su edad. 29


eSCRIPtURA L’ h a b i t a c i ó 1 1 2 Un relat sobre una injustícia. Un noi en coma que només té la companyia de diversos lectors que l’ajuden a passar les avorrides hores d’hospital. Però, n’és conscient dels amics lectors? D’altra banda els calés, o la manca, acaben decidint el futur d’una persona. El que dèiem: un relat sobre una injustícia.

Massum Roig És una mica despistada i desorganitzada. Les idees li vénen i marxen. De vegades al cap d'uns dies tornen i si les escriu es queden.

Planeta Lletra

Fa uns anys la meva tia es va trencar el fèmur, no se sap si en caure es va trencar o va caure perquè es va trencar, però es va passar tres mesos a la Clínica Pera de Barcelona abans no va tornar a casa seva. Llavors ja tenia vuitanta-un anys i el fet de ser gran i d'estar ingressada feia que quasi no mengés. Perquè no li donessin el menjar amb la goma, les meves dues cosines feien torns per donar-li, i alguna vegada també hi anava jo. Compartia l'habitació amb una altra senyora gran, també impossibilitada i amb una mica de demència senil a qui anava a veure cada tarda la dona del seu fill. I el que passa als hospitals, que fas una certa amistat amb els familiars dels altres malalts i quan portes dies, acabes assabentant-te de les històries de la gent. La segona vegada que hi vaig anar substituint una de les meves cosines, després de donar-li el dinar vaig pensar de quedar-me per donar-li el sopar. Cap a les quatre va arribar la Rut, la jove de la iaia veïna, que ens va saludar tot amable a la meva tia i a mi i va anar a parlar amb la seva sogra. Al cap d'una hora, em va dir: —Et quedaràs molta estona? —jo li vaig dir que fins el sopar—Doncs vaig a llegir una estona a en Ricard —va sortir de l'habitació i no va tornar fins l'hora de sopar.

30

Quan va tornar, ens va dir —sembla que avui estigui més tranquil. —Que bé —va dir la meva tia. —Sí, —vaig contestar sense saber de què parlava, i com que ja havien portat el sopars em vaig posar a donar el menjar a la tia, mentre la Rut comprovava que la seva sogra anés menjant i li anava explicant coses dels néts. Al vespre, la meva cosina em va trucar per donar-me les gràcies i em va preguntar com estava la seva mare. Vaig dir-li que bé i li vaig preguntar qui era el Ricart. —És el noi de l'habitació 112. Fa onze mesos va tenir un accident, on va morir la seva mare i ell va quedar en estat vegetatiu i porta respiració assistida. El seu pare li llegeix llibres perquè diu que això l'ajudarà a despertar i que així està més tranquil. Com que treballa durant el dia, va demanar a les infermeres si a estones podrien anar a llegir-li i sempre hi ha algú. Nosaltres també ho fem de vegades, per això la Rut es pensava que ho sabies. Al cap de quinze dies, vaig tornar a substituir la meva cosina. Després de donar el dinar a la tia, es va dormir i vaig sortir a fer un volt pels passadissos. L'habitació 112 estava oberta i a dins no se sentia ningú. Vaig entrar i vaig veure en el llit un noi jovenet, molt pàl·lid i prim, amb una via


eSCRIPtURA que comunicava amb dues bosses de sèrum i una mascareta de ventilació assistida. Sobre la tauleta de nit hi havia un llibre, i vaig dir: —Bona tarda Ricart, com estàs? Vols que et llegeixi una mica? —el vaig mirar i em va semblar que feia com una petita ganyota. Vaig agafar el llibre pel lloc on hi havia el punt i em vaig posar a llegir en veu alta. Al cap d'una estona va entrar una infermera, em va fer un somriure, va comprovar el sèrum i els aparells i va tornar a sortir. Quan vaig tornar a l'habitació de la tia, ja hi havia la Rut que em digué: —Ja he vist que estaves a la 112. Com va el Ricart? —No ho sé. És la primera vegada que el veig, vols dir que sap si som a l'habitació? —Jo tampoc ho sé, els metges diuen que no té activitat cerebral i que l'han de desconnectar. La companyia d'assegurances, amb el dictamen mèdic li va dir al pare que ja no es faria càrrec de les despeses des de començament d'aquest mes, i el pare es nega a donar permís per fer-ho —explicà la Rut. —Que fort, i ho poden fer? —La direcció de l'hospital ha demanat una ordre judicial per fer-ho, però el pare ha contractat un advocat i ha posat una demanda a l'asseguradora i a la direcció de l'hospital. L'home està desesperat i no pot acceptar que desconnectin el seu fill. Si fos el meu fill, no sé què faria. Un mes després a la meva tia ja l'havien donat d'alta i un diumenge la vaig anar a visitar a casa seva. Hi havia la meva cosina i li vaig preguntar si sabia res d’en Ricart. —Sí, de tant en tant vaig a llegir-li i estic en contacte amb el seu pare. —I no ha guanyat la demanda? —vaig preguntar.

—Va per llarg. De moment ha de pagar ell les despeses del seu fill i m'ha dit que quan no tingui més diners, hipotecarà el seu habitatge. Ens va demanar a la Rut, a la meva germana, a mi i a un parell de persones més si faríem de testimonis i li hem dit que sí. El personal de l'hospital no pot declarar perquè aniria contra la seva direcció. —Però en què us baseu per declarar? —vaig preguntar-li. —En que quan li llegim, de vegades fa com un somriure, com si entengués que som allà. —Però si les proves mèdiques diuen que no hi ha activitat cerebral, és impossible, deu ser una ganyota incontrolada. —El seu pare creu que somriu segons el to de veu i nosaltres també ho pensem. Creiem que té algun tipus d'activitat cerebral i per això li donem suport. Si li passés a la meva filla també lluitaria —va dir la meva cosina. —Sí, jo també ho faria. Aquells mesos vaig visitar la meva tia un parell de vegades abans que es morís, però no va sortir el tema i quan estàvem al tanatori, vaig preguntar-li a la meva cosina com estava la demanda. —Vam perdre i vàrem recórrer, però també hem perdut. Hi ha una sentència judicial en ferm, que diu que s’ha de desconnectar en el termini de dos mesos i aquest finalitza d’aquí quinze dies. —Si us plau t'agrairia que m’avisessis, només l'he vist una vegada però sempre recordaré aquell noiet pàl·lid. Al cap de deu dies, em va trucar la meva cosina i em va dir que a en Ricart li havien retirat la respiració assistida la tarda anterior. El seu pare no s'havia mogut en cap moment del seu costat i li va continuar llegint fins que tres hores més tard va deixar de respirar.

31


eSCRIPtURA La dona dels seus somnis Tots nosaltres, en algun moment de la vida, hem somiat amb alguna cosa impossible. Què passaria si els nostres somnis es materialitzessin? Es complissin? Es fessin realitat? Mentre arriba aquest moment hi ha gent que prefereix evadir-se en els seus somnis, arribant a confondre la realitat amb la cosa onírica.

Oscar Navas Porta sempre a sobre un llapis i una llibreta. Caça idees per tot arreu i les captura amb lletra de metge. No pot escriure sense te ni música de fons.

Planeta Lletra

En Manel era una persona afortunada. Havia nascut amb dos dons. Un d’ells era saber quan la truita de patates estava en el punt just per tombarla. No era un do gaire sorprenent, però ell n’estava orgullós i el lluïa els caps de setmana amb els amics, la seva única família. L’altre era el poder de quedar-se adormit a qualsevol lloc amb una facilitat mai vista. Ja de ben petit, era pujar al cotxe i caure rodó, sense donar guerra als pares en tot el trajecte. Tota una benedicció de nen. Cada matí en Manel, maletí en mà i arrossegant els peus per l’estació de Gorg es debatia entre l’adormiment i la desgana. Tan bon punt arribava el metro i aconseguia un seient acomodava el cap i començava a dormir. Els últims temps havia perfeccionat tant la seva habilitat que dormir el portava, curiosament, a continuar un somni interminable que ja feia unes setmanes que revivia cada matí; en Manel havia conegut una dona al metro amb qui s’havia atrevit a intercanviar unes paraules. Mica en mica, aquelles paraules van convertir-se en frases més llargues, després amb el temps en subordinades, puntuades amb somriures i carícies. En somnis, la ciutat era seva. Amb aquella dona de mirada neta i rínxols daurats, en Manel va visitar el zoo, sota una pluja multicolor; va assistir a una invasió d’extraterrestres, just quan estaven prenent un gelat de pistatxo a la Barceloneta; o

32

es va banyar en plena nit a les fonts de Montjuïc per celebrar el premi Nobel que havia guanyat. No era estrany doncs que, quan despertava amb el sotrac del vagó a Passeig de Gràcia, en Manel hagués venut la seva ànima al dimoni per uns minuts més recolzat contra el cristall. Aquell dia havien corregut com nens pels carrers. —Fem-nos una foto —li havia dit ella. —Si jo no surto mai bé. No veus la cara que tinc? —va contestar ell mentre li creixia un nas com el bec d’un voltor. —Ai! Si podries tenir les dones a cabassos! ― —deia ella mentre l’arrossegava cap a un fotomaton aparegut com per art de màgia. Un cop asseguts van introduir una moneda i van fer ganyotes d’enamorats. En sortir van mirar el caixetí però no va sortir cap foto. En aquell instant el metro es va sacsejar i en Manel va despertar. Les portes es van obrir i una dona de mirada neta, rinxols daurats i cara de son va seure just al seu davant. Ell va girar el cap buscant de nou el recer fred del vidre, però de sobte una tremolor li va recórrer el cos. La dona dels seus somnis estava allà al davant i no l’havia reconegut! —Hola, potser no ho sap, però jo i vostè, vull dir, vostè i jo, ens coneixem. Bé, en somnis sí. És difícil d’explicar. Hem compartit gelats. I em preguntava si voldria... Se’n recorda?


eSCRIPtURA —Ara que ho diu... Té raó, crec que em sona ―—contestà ella. —Sí? —va dir amb la mirada d’un nen a qui li acaben de donar el millor regal del món. —Sí, em sembla que vostè és un d’aquest assetjadors emmanillats de les notícies. Així que no intenti seguir-me o cridaré la policia. La dona va canviar de seient bruscament i en Manel va emmudir. El comboi va arribar al centre i la dona va baixar de pressa. Ell va esperar un instant per aixecar-se pesadament i va sortir mentre al seu cap es dibuixava un palet més a la llista de somnis trencats. Quan estava a punt d’encarar el túnel, la dona del vagó l’esperava. —No és el que es pensa! És que jo treballo a prop! La dona no li va deixar temps a donar més explicacions, li va tancar la boca amb un apassionat petó. En Manel estava tan astorat que es va deixar fer, però no va tenir esma de tancar els ulls.

Gràcies a això va poder veure, de cua d’ull, una tira de fotos de fotomaton llençada pel terra. Eren les fotografies de dos enamorats: ell i la senyora que l’estava petonejant en aquell precís moment. Eren les fotos d’un somni. Un somni fet realitat.

Lectura recomanada La casa del propòsit especial John Boyne Editorial Empúries En part història d’amor, en part èpica històrica, en part tragèdia, La casa del propòsit especial és una novel·la sobre un home arrancat d’una casa pobra i llançat al cor de l’imperi rus en declivi.

33


L’ e N t R e V I S tA “L’aprenentatge ha de ser constant”. Entrevista a l’escriptora Mataronina Care Santos By Sandra Cabrespina i Oscar Navas Care Santos (Mataró, 1970) és escriptora, crítica literària i teatral i professora de tallers de narrativa. Ha publicat més de 50 llibres i la seva obra va dirigida al públic infantil, juvenil i adult. La seva última novel·la, Habitacions Tancades, explora els secrets que totes les famílies amaguen.

Care, com és el teu procés creatiu? Per començar cal tenir clars tant els personatges, com l’argument i un bon treball de documentació. Jo curiosament, per a la construcció dels personatges, tinc un procés heretat de la meva experiència teatral i acostumo a centrar-me en primer lloc, no en la veu narrativa, sinó en els personatges, les seves motivacions i les seves accions.

Planeta Lletra

Quins consells donaries a un escriptor novell? Que llegeixi molt i que escrigui sobre els temes que a ell o a ella li agradin, intentant ser original i no caient en el desànim, i que es plantegi quin gènere és el que li escau i s’hi llenci a fons, perquè la dispersió no sol ser bona, i és molt difícil ser bo en tot. Quan es comença a escriure també pot ser una bona idea apuntar-se a un taller literari o similar on poder compartir els textos. El pas següent pot ser presentar-se a concursos de trajectòria seriosa. L’autoedició no la recomano gaire perquè no sol ser molt ben vista pels editors. Quins consells donaries als qui vulguin endinsar-se en un projecte tan ambiciós com és escriure una novel·la? Podríem dir que en primer lloc cal viure. És un consell que em va donar un editor quan tenia 19

34

anys i estava començant en el món de l’escriptura, llavors no em va fer gaire gràcia, però ara entenc que per escriure novel·la el bagatge viscut és important, perquè s’aprèn a contar, contant històries. A part d’això, com a cosa pràctica, recomanaria tenir un esquema previ i treballar diàriament. Com més extens és el projecte, més planificació cal realitzar. És fonamental identificar on, quan i per què passen els fets i sobretot qui ho explica. A partir d’aquí es realitza un esquema detallat del que succeirà que servirà de base per al projecte. Finalment, cal tenir una gran dosi d’atreviment, dominar el llenguatge i conèixer les eines de què disposa un escriptor. Has treballat algun cop per encàrrec? Es més difícil motivar-se en aquests casos? La veritat és que no m’hi he trobat gaire. Segons la meva experiència, és una activitat que es dóna més a les col·leccions juvenils que per a adults. Una obra que es podria considerar d’encàrrec és Operación Virgo. En aquest cas una persona del món editorial amb qui ja havia treballat abans em va demanar una història per a adolescents que no encaixés en les editorials típiques per a històries d’adolescents. Va ser un encàrrec que em va agradar i motivar i de seguida vaig tenir algunes idees clares. Però té una anècdota curiosa, perquè, en un moment donat, em vaig bloquejar i,


L’ e N t R e V I S tA llavors, em va ajudar a continuar la feina la trobada fortuïta a la platja del diari d’una adolescent alemanya. Un altre tipus d´escriptura per encàrrec és la de llibres que en podríem dir d’autoajuda. Dins d’aquest estil hi hauria un llibre escrit a quatre mans que va ser per a mi una experiència divertida i gratificant. El llibre era El millor lloc del món és aquí mateix. Era un llibre amb un missatge i un estil molt optimista i la veritat és que em vaig limitar a seguir l’estil de l’ impulsor del projecte i coautor Francesc Miralles. Ha influït el fet de ser mare en la teva escriptura? Molt. La maternitat per a mi ja era important abans, quan volia tenir fills i no en tenia, i és encara més important des que ho sóc. És un dels meus temes recurrents. Els meus fills i els seus acudits m’inspiren sempre, i suposo que algun dia em demanaran el copyright. Per exemple, el meu llibre Se vende mama parla de les ganes que podem tenir en un moment donat de “vendre” els nostres fills i de les ganes que tenen ells, també a vegades, de vendre la seva mare.

Dickens, Flaubert, Virginia Woolf, Clarín, Galdós, Cervantes, Mercè Rodoreda, Pla... i així podríem continuar allargant una llista que no s’acaba mai, perque l’aprenentatge, en això, ha de ser constant.

Quin llibre t’ha ensenyat més a escriure com a lectora i com a escriptora? N’hi ha molts, que ensenyen a escriure. S’han de fer els deures. Llegir els clàssics (antics i moderns), llegir aquells autors que ensenyen a escriure, com

Com saps que una novel·la està ja acabada? Que no cal que continuïs revisant-la? Quan la llegeixo de principi a final sense tocar ni una coma sé que ja està. Però de vegades arribar aquí és feixuc.

Alguns dels seus llibres: • • • • • •

Aprender a huir (2000) La muerte de Kurt Cobain (1997) Okupada (1997) La ruta del huracán (1999) Hot Dogs (2000) Krysis (2001)

• • • • • • •

Operación Virgo (2002) Laluna.com (2003) Los ojos del lobo (2004) Val més anar sol (2005) Un camí dins la boira (2006) La muerte de Venus (2007) Habitacions tancades (2011)

35


AGeNdA “el dissabte fem un vermut amb…” 1r cicle de conferències d’escriptores i escriptors mataronins dissabte 22 d’octubre / Hora: 12h / Lloc: Sala d’actes tres Roques toni Cabré . va néixer a Mataró l’any 1957. És dramaturg, enginyer i guionista. La seva primera obra teatral va ser Computer Love, (1980). Després publica Els camaleons també paguen i Oh, bit! El 1989 estrena

Estrips. El 1994 estrena i publica el monòleg La metamorfosi, basat en la narració de Kafka. Ha publicat també Treva, Overbooking, el monòleg Oi?, l'obra Històries d'amor —estrenada l'any 2000 a Barcelona pel Teatre Nacional de Catalunya i, a Madrid, per les companyies Yacer Teatro (2001) i Máscara Laroye (2003), Viatge a Califòrnia, Navegants, L'efecte 2000,

Teoria de catàstrofes, Iglú, Demà coneixeràs en Klein i les peces breus Fantasies, Obra inacabada, Rosebud Hotel, Ningú i Vladimir. Com a guionista, ha format part de l'equip de les sèries de TV3, Poble Nou, Secrets de família, Nissaga de poder, Laberint d'ombres i La Riera. Ha obtingut diversos premis teatrals.

dissabte 21 de novembre / Hora: 12h / Lloc: Sala d’actes tres Roques Joan Carles González Pujalte . va néixer a Mataró l’any 1963. És llicenciat en Història de l’Art i des del 1996 compagina la poesia amb la docència. L’any 1998 va editar el seu primer llibre, Nicotina als llavis, i des de llavors ha publicat els poemaris L’angle humà (2000), Nu baixant

l’escala (2001), L’hora de Balthus (2002), Manyà de tenebres (2002), Les conspiracions (2002), Tants barrets (2004), Diàstole (2005), La matança de Quios (2004), No alimenteu els coloms (2005), La distribució de la sal (2006), Repèl (2007), Silur (2009) i Els carnavals òrfics (2010). Ha guanyat més de 34 premis de poesia. El podem considerar, doncs, uns dels grans poetes contemporanis de la nostra ciutat.

Organitza

http://3rescrituracreativa.blogspot.com

http://www.twitter.com/planetalletra


Planeta Lletra - 02