Page 1

Revista

literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió del grup Planeta Lletra I Època - Any 1- Núm 1

Ja som aquí!

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://3rescrituracreativa.blogspot.com/


ÍNdex planetalletra@gmail.com

ÍNdex

S tA f f

abril 2011 Editorial (Jordi Lopesino) ..................................................... 2 L’amanida (Josep Famadas) ................................................ 4

txell Pañella i Montlleó

Oda als arbres de fulla perenne i fulla caduca (Jovita Pigem Jutglar)...................................... 6

Correcció ortogràfica:

Davant el mirall (Sandra Cabrespina) .................................. 7

Maquetació:

Jovita Pigem Jutglar

Correcció d’estil:

El gramòfon(Oscar Navas) ................................................. 8

Jordi Lopesino

Patóricas constructivas (María Alejandra Torrens) ................ 10

Redactors:

L’accident (Francesc Castañer) ............................................ 12

Susagna Alcón, Sandra Cabrespina, Laura Carbonell, francesc Castañer, Oriol dresaire, Josep famades, Ricardo García, Jordi Lopesino, Oscar Navas, txell Pañella, Annia Paredes, Jovita Pigem, Miguel Ramírez, Maria Assumpció Roig, Nuria Sánchez, Roser Serra, Maria Alejandra torrens, Marcos Vázquez.

Il·lustradors:

Planeta Lletra

Mari Carme Bufí Planas francesc Castañer Mariblanca dani Montlleó Núria Vaqué

foto de portada: Cristina Sánchez, Carolina Sánchez

Logo:

Per una pedra de no res (Sandra Cabrespina) ................... 14 La lletra dominant (Susagna Alcón) .................................. 15 Aprenent amb la te (Oriol Dresaire Artigas) ....................... 16 El pla de la calma (Roser Serra i Albert) ............................. 17 Caricias (Nuria Sánchez Castillo) ........................................ 18 El planeta marró (Maria Assumpció Roig) ........................... 21 Inspiración (Miguel Ramírez) .............................................. 23 Culpables i innocents (Txell Pañella i Montlleó) ................... 24 Una tragèdia poc grega (Laura Carbonell / Annia Paredes) .. 26 Tú la soledad y yo mismo (Marcos Vàzquez García) ........... 30 Asesinato en primer grado (Ricardo García Mambrona)...... 32 L’entrevista: Oscar Navas (Jordi Lopesino) ....................... 34

Gustik Albo

http://3rescrituracreativa.blogspot.com/

Col·laboren:

2


edItORIAL

edItORIAL Amics del planeta terra, ja som aquí! Imagino la vostre cara de sorpresa en llegir aquestes línies. D’on surten aquests, ara? Us preguntareu. O, com és que sabem que a la terra hi ha vida intel·ligent? Perquè, sou intel·ligents? Doncs... Hem interceptat el missatge que vàreu enviar l’any 1974, des de l’antena d’Arecibo (es diu així, oi?) i que vau dirigir, encara no sabem amb quin criteri, cap el cúmul globular que vosaltres anomeneu M13, o gran cúmul d’Hèracles. Aquest missatge havia de trigar uns 25.000 anys terrícoles en arribar i uns 25.000 anys més en tornar, si és que alguna civilització intel·ligent hi viu i es digna contestar. Llavors, us preguntareu, com és que rebeu resposta només 36 anys després? És ben senzill, som els habitants del Planeta Lletra, un planeta transeünt que s’ha creuat amb el vostre missatge de manera casual. Mentre realitzem els ajustos necessaris per canviar la nostra trajectòria volem encetar un intercanvi cultural amb vosaltres. Annex us enviem còpia del vostre missatge perquè veieu que som gent de pau. Per cert, què volíeu expressar exactament amb el missatge? En el nostre planeta s’ha encetat un debat en el que cada un dels habitants ha donat la seva opinió. La majoria de nosaltres creu que no hi ha cap missatge, sinó que és una mena de targeta de felicitació. Un altre grup creu que és una mostra d’artesania tèxtil anomenada punt de creu. No sabem si ens expliquem prou bé. En teniu de tot això a la terra? Entenem que les diferències entre ambdós planetes poden ser importants. Vet aquí el nostre interès en encetar un intercanvi cultural. Per cert, teniu cultura al vostre planeta? Alguns dels nostres científics insisteixen en que us expliquem perquè el nostre món viatja per l’espai sideral i no orbita al voltant de cap estrella, com és habitual al Cosmos. Veureu, nosaltres som híper-socials i ens entristeix molt separar-nos dels nostres essers estimats; llavors quan vam començar la cursa espacial i vam enviar els primers astronautes a l’espai tothom es va posar molt trist. Ells allà dalt i nosaltres aquí. I si els passa res? No ho podíem consentir, de cap de les maneres. Vam estar a punt de prescindir de fer viatges per l’espai.

3


edItORIAL Llavors, un científic molt prestigiós de Planeta Lletra va trobar la solució. Es va fitxar en uns animalons molt tranquils que viuen a casa nostra, i que són molt particulars: són llefiscosos, amb banyes, sense potes (doncs, no caminen, s’arrosseguen), però malgrat tots els inconvenients porten casa seva sobre les espatlles i no se separen d’ella per res del món. Nosaltres els anomenem cargols. Sí, ens fem càrrec que un animal tan espectacular (va contribuir a canviar la física al nostre món) ha de ser únic a l’Univers, però ja us enviarem alguna imatge perquè el coneixeu... La qüestió és que el científic va dir: i si no calgués sortir del planeta per explorar el Cosmos? I si ens l’enduem arreu? El treiem d’òrbita i el dirigim cap on ens agradi més? Una mica com fer acampada, però amb el planeta sencer. I aquí estem, a mig camí de casa vostra. I mentre arribem us enviem aquesta revista, que ara serà la vostra revista, la revista de tots i que servirà per conèixer-nos millor, per intercanviar idees, conceptes, històries... Per ensenyar-vos a arrencar el vostre petit planeta de la seva rutinària òrbita solar, per viatjar, per descobrir, per compartir.

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

L’ a m a n i d a

Planeta Lletra

Hi ha qui omple llibres i llibres parlant del menjar afrodisíac, i aquest és el tema que també ha escollit el nostre amic Josep. La qüestió és: qui decideix què és afrodisíac i què no? Hi ha algú especialitzat en fer-ho? Algú que inventa plats i els prova i valora les conseqüències eròtiques? En Josep arriba a la conclusió de que no cal menjar ostres per erotitzar una vetllada.

Josep famadas Escriure li feia mandra. Massa feina, es deia. Ara que està jubilat no té cap excusa. Està a punt d’arribar i no hauré acabat de preparar l’amanida. No sé perquè em vaig comprometre. És clar que va ser ella que em va fer caure en el compromís. Quan vaig dir que no me’n sortia amb això de cuinar, que només sabia preparar una amanida, de seguida s’hi va enganxar i va

4

proposar sopar a casa, ella prepararia un segon plat i postres i jo posava el vi i l’amanida. Només ho vaig dir per dir alguna cosa. Ho va proposar amb tanta determinació que no m’hi vaig poder negar. Jo només volia allargar la conversa, és molt maca i simpatiquíssima, és clar..., però jo


eSCRIPtURA

que no sé fer ni una truita i guaita ara, a la cuina amb aquest davantal acabat de comprar. Perquè la mamà m’ha dit que un home amb davantal fa molta patxoca. Seguint els seus consells he anat a la botiga de coses de casa de disseny i he triat un davantal com de loneta ratllat amb tons crus i ocres. Ben bé l’ha triat la dependenta. Com que jo estava molt insegur, de seguida li he xerrat de què anava el meu afer. Ella m’ha suggerit que me l’emprovés. Jo m’he atabalat una mica però ho he fet. El resultat es veu que ha estat esplèndid: que si em feia més alt, que em donava categoria de no sé què, que estava molt sexi... Estava ben avergonyit però a ella li queia la baba. Per a mi que aquella noia anava ben llançada o era la primera venda que feia en tot el dia. Ben mirat preparar una amanida no és tan complicat i menys encara tenint a davant la recepta que la mamà m’ha dictat per telèfon. He tallat el tomàquet en trossos no gaire gruixuts, el cogombre en rodanxes i la feta en daus. Ho he posat en una enciamera de terrissa perquè faci més grec. És clar que l’enciamera no en té res de grega perquè és de Granada, amb típics dibuixos verds-blaus, com els ulls de la noia que me la va vendre. Ens en va vendre sis, una per a cada un de la colla. Ens hi vàrem atansar fent el fatxenda i ella va ser més

llesta que tots plegats. Mira que tenia uns ulls ben macos, la Carmen, que ara que hi penso potser de veritat ni es deia Carmen. Segur que amb això del nom també se’ns va rifar. Posem-hi també olives negres, orenga i oli d’oliva amb generositat. Òndia! El timbre ha sonat, deu ser ella. No em trec el davantal per allò que m’ha dit la mamà. El primer que em diu és que no ha pogut preparar res, perquè s’ha trobat a no sé quina Amanda i... Jo no la puc escoltar i no sé ben bé on mirar. Porta un vestit negre, cenyit amb un generós escot rodó per on mig surten uns esplèndids pits desbocats. Se m’atansa i amb els seus llavis em frega dolçament els meus. Una mica torbat reacciono convidant-la a passar i a seure en el sofà mentre prenem uns martinis. Una damunt l’altra, creua les cames que semblaven no acabarse, amb un lleuger moviment del cap es decanta la cabellera color d’aram i s’acosta la copa a aquells llavis que jo, no sabia ben bé perquè, tinc ganes de tornar a provar. Després de gairebé només insinuar un glop, llepa el sucre de la vora de la copa i mirant-me profundament amb els seus ulls d’or, em diu: —boníssim! En aquest moment començo a tenir clar que l’amanida, aquest vespre, ni la tastarem. 5


eSCRIPtURA Oda als arbres de fulla perenne i de fulla caduca La Jovita, en el seu text, u oda, ens parla de la desesperança. I ho fa utilitzant el símil i les comparacions. El personatge del relat es compara amb un arbre i ho fa en un to que ronda més la prosa poètica que la narrativa. La il·lustració, molt encertada, està més a prop de la poesia visual que del retrat d’un arbre. L’equació: poesia + desesperança=bellesa

Jovita Pigem Jutglar Li agrada molt la gramàtica i la sintaxi. Li encanta com s'estimen les paraules entre si, fins al punt que quan s’escolten, elles mateixes s'amaguen perquè pugui néixer el sentit.

6

bona gana li demanaria educadament que fes el favor de callar. Després perdono la meva gosadia. No és gens agradable escoltar les queixes: “Que per què, que si era o no necessari, que pietat...” Jo ja sé que és injust, però com que sóc una botxí pagada per Nostre Senyor, em poso taps a les orelles i deixo passar el temporal per instal·larme en una illa en calma. I finalment, permeto que neixi l’endemà. No sense abans escombrar les llàgrimes i els malentesos de totes aquelles fulles ja inexistents, que van lluitar en el seu dia per unes idees i uns somnis que pertanyien a d’altres temps i que va costar tant que algú se’n fes càrrec. Mariblanca

Planeta Lletra

Quan agafo el cotxe per anar a treballar em fixo en els arbres que trobo pel camí. El primer que faig quan en veig un és comprovar si és de fulla perenne o de fulla caduca, i ho faig perquè m’identifico amb els arbres de la segona categoria, els caducs. No sé perquè, però quedo caducada cada poc temps, i quan passa uns motius molt profunds m’obliguen a posar-me al dia amb promptitud. És a dir, moc totes les meves branques per treure-hi la fullaraca; aguanto el disgust que em produeixen les fulles grogues, que s’escampen pel terra i mimo extremadament el meu tronc, que obligat per les circumstàncies queda tot empal·lidit i ressec pels freds de l’hivern. Una tasca extremadament complicada. Els passos que segueixo són els següents: Primer dono sentència de mort. Les campanes de Santa Maria m’ajuden a anunciar la bona nova. Ressonen dins de les meves orelles i escampen la vibració a totes les cèl·lules. És un ressò tan fi i delicat, que m’estremeixo quan el recordo; les notes són tristíssimes, però dintre seu hi descansa una esperança cega, incapaç de contradir. Els gemecs del gos del meu veí també participa en l’escampada general. L’escolto amb obediència i respecte, tot i que de


eSCRIPtURA davant del mirall La Sandra ens mostra un personatge que s’enfronta a un mirall tant màgic com el que tenia la madrastra de Blancaneus. Ja que no reflexa només els atributs físics, sinó també els sentimentals, els artístics i els morals. El més important és que el personatge de l’historia de la Sandra és tant feliç amb les prediccions del mirall com ho va ser la madrastra de la Blancaneus durant un temps. Ara ve quan tots ens preguntem: què passarà quan el mirall li ensenyi la part fosca?

Sandra Cabrespina Habitant de Mataró i del Planeta Lletra. De tant en tant li agrada escriure. Creu que ha fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient. Un altre cop davant del mirall. Més quilos, més temps, amb voluntat d’anar a fons, perquè fa taques, més arrugues, els ulls més enfonsats, però massa temps que arrossegues la teva insatisfacció també més benèvols. Et somrius i et piques l’ullet. d’una feina a l’altra i ja n’hi ha prou. Creus que Amb el temps has après a estimar-te. Avui fins i tot ja és hora, o decideixes què vols i vas a per totes, et trobes un punt sexy, residu potser de l’assaig o acceptes d’una vegada que la feina és per mend’ahir, quan feies de gata en una teulada de zinc jar, i a les hores lliures queda la vida, i t’hi acoa l’escena del Foment. Ets ben conscient que tens modes. Són dues opcions igualment bones. Però poc a veure amb Liz sembla que et costa. En Taylor o amb Natalie tot cas t’has promès Wood, però per sort a una cosa, prou lamenEts ben conscient que tens poc a l’escenari no hi ha cap tacions, el que està fet, veure amb Liz Taylor o amb Natamirall, i tu et pots invenfet està i has d’intentar lie Wood, però per sort a l’escetar, i esperar que la teva deixar de veure la teva nari no hi ha cap mirall... actitud creï el miratge. carrera com un munt T’agrada això del tead’errors encadenats. És tre, t’hi has aficionat fa poc encara que sempre t’el teu camí, el que tu t’has fet, i si fa moltes zigahavia agradat, era una cosa que miraves amb zagues, doncs, mira, segur que alguna cosa has enveja. Bé ja t’hi has ficat, així, sense cap altra après en cada una. Tot forma part d’aquest bapretensió que passar-ho bé i és molt gratificant. gatge teu heterogeni i a vegades una mica abTambé estàs reprenent això d’escriure, que també surd. Però tranquil·la, pensa que hi ha gent que vas començar tard i després vas deixar, i ara torno troba mai una parella que li vagi bé, i tu en nem-hi. I també t’agrada. L’únic problema és que això has tingut sort, gairebé xiripa diria. Pensa en ara mateix entre els personatges de teatre i els la teva filla de disset anys que és fantàstica, tot i que ara vagi histèrica amb els exàmens. Ho d’escriptura, més els que pul·lulen per l’última veus?, ja tornes a somriure. Així m’agrada noia. novel·la, no et queda gaire lloc per pensar, i ara Un petonet! havies decidit també pensar, pensar bé, amb 7


eSCRIPtURA el gramòfon L’Oscar, d’una manera molt brillant, ens sorprèn amb aquesta història sobre el perdó i la culpa. Un vell gramòfon és el nexe de trobada de dues persones, i la música la salsa que homogeneïtza dos sentiments enfrontats. El final no et deixarà indiferent.

Oscar Navas Porta sempre a sobre un llapis i una llibreta. Caça idees per tot arreu i les captura amb lletra de metge. No pot escriure sense te ni música de fons.

Planeta Lletra

Quan va sonar la campaneta de la botiga vaig donar gràcies al cel. Feia setmanes que no entrava cap client, així que vaig sortir de la rebotiga amb el millor dels somriures. Eren temps difícils, i després de la guerra la gent s’estimava més assegurar-se un plat a taula que qualsevol altre luxe. Aquell home gran, ben vestit i amb el seu bigoti perfectament cuidat, va entrar amb la maleta saludant molt educadament. Va deixar-la sobre el mostrador i va començar a explicar-me mentre l’obria. Era un Paillard de 1937 amb la caixa una mica destrossada; els detalls platejats estaven desgastats i fins i tot li faltava una placa al frontal. Es notava que havia passat moltes penúries. L’home em va comentar que la corda semblava no funcionar, perquè quan posava un disc, no sonava a la velocitat justa, i al final acabava aturant-se. Havia estat molts mesos sense utilitzar-lo i segurament s’havia d’engreixar el motor. També la botzina semblava esquerdada, i seria un miracle que el diafragma no estigués igualment afectat. Realment, era tota una sort que aquell home no hagués decidit llençar-lo a les escombraries i comprar-ne un de nou, però entenia que no ho hagués fet, perquè gramòfons portàtils com aquell tenien un encant propi que els nous que arribaven a les botigues ja havien perdut. Sense cap mena de dubte, els suïssos feien molt bons aparells. Després de comentar-li que necessitava un

8

parell de dies per revisar-lo completament i que no creia que la reparació fos excessivament cara, li vaig dir que no s’havia de preocupar, que els Siemowski teníem bones mans des de feia moltes generacions, i que ja veuria com aconseguia ressuscitar-lo. No era xerrameca barata de venedor buscant desesperadament un client, realment ho deia a consciència. El pare m’havia explicat que l’avi havia arribat a ser un dels joiers més importants del país i que fins i tot li havia fet joies per la mateixa emperadriu Alexandra de Rússia. Encara recordo com explicava la vegada que la mateixa emperadriu va aparèixer al seu taller i li va prometre el seu pes en rubles si li feia la tiara per a la cerimònia de coronació. I el pare mateix, va ser un rellotger com cap altre. De ben petit va interessar-se per com funcionaven els mecanismes, i mentre l’avi continuava amb la joieria, ell anava reparant rellotges en una petita taula del taller. Va ser una llàstima que, amb la guerra, tot canviés. Llavors va ser quan el van portar al camp de Czernica i mai més vaig tornar a saber d’ell. Així que després de la guerra i havent-me salvat de pur miracle, vaig haver de buscar-me la vida, sol en el món, i va ser quan vaig muntar el meu propi negoci de reparacions. L’home, després de deixar-me una paga i se nyal per si necessitava alguna peça, va sortir de la botiga convençut que deixava el gramòfon a


eSCRIPtURA la millor botiga de tot Polònia. Jo estava impacient per posar-me mans a l’obra amb aquella meravella que el temps havia deslluït. Portava molt de temps sense tocar un aparell, però vaig treure’m tota la por de sobre amb un glopet de krupnik i em vaig disposar a revisar el gramòfon. Els cargols tenien una mica d’òxid, però de seguida van cedir amb una mica d’oli i vaig aconseguir desmuntar-lo completament. Els dos dies van passar com un sospir. El primer dia el vaig dedicar a arreglar el sistema de corda i a engreixar tots els rodets i juntes. Després vaig instal·lar una botzina nova i vaig canviar el diafragma i l’agulla que estaven realment destrossats. Finalment, vaig lluentar totes les parts metàl·liques amb vinagre i vaig netejar la caixa amb un drap suau i sabó perfumat. A la tarda del segon dia va aparèixer l’amo del gramòfon. Va entrar a la botiga amb la mateixa elegància d’un parell de dies enrere i vestit amb robes cares. De seguida vaig atendre’l i li vaig demanar que esperés, que anava a buscar el seu aparell a la rebotiga. Poc després vaig tornar amb la maleta i la vaig deixar sobre la taula. Una de les poques coses que em va ensenyar el pare abans de desaparèixer va ser que un bon botiguer s’ha d’assegurar de la satisfacció del client, així que per demostrar-li que l’aparell havia quedat perfecte, vaig obrir l’estoig i li vaig ensenyar. L’home es va quedar meravellat amb l’acabat i l’emoció no va impedir que passés la seva mà per sobre de la caixa, aturant-se a tocar amb els dits els tancaments i admirant la lluentor que tenien ara. Jo li vaig comentar que no havia estat una feina fàcil, però que havia valgut la pena rescatar un aparell tan bonic. Una altra ensenyança del pare: si li deies al client que t’havia costat molt aconseguir reparar una cosa, després la propina era més gran. En temps d’escassetat qualsevol ajuda extra era bona, i més si s’aconseguia amb

un comentari tan senzill com aquell. Li vaig preguntar si tenia pressa, perquè m’agradaria provar un disc amb ell per a què comprovés el funcionament i la qualitat de so que havia aconseguit. L’home va respondre que estava desitjós d’escoltar una altra vegada el seu aparell i que li portava molt bons records. Així que vaig agafar un dels discos que guardava sota el mostrador, vaig treure el paper que el cobria, i el vaig deixar sobre el plat. Vaig fer girar la manovella unes quantes voltes, vaig desenclavar el fre i seguidament vaig col·locar l’agulla sobre el disc. Després d’uns instants, la Consagració de la Primavera d’Stravinski va començar a sonar amb una puresa poques vegades abans sentida. La força dels metalls, l’envestida dels violins, la contundència de la percussió... Semblava mentida que d’un mecanisme fred com aquell sortís una melodia amb tanta màgia. Vaig fixar-me en la reacció del client, que no sortia de la seva sorpresa. Va 9


eSCRIPtURA començar a acariciar la caixa del gramòfon amb delicadesa, però amb cert nerviosisme, mentre la seva mirada no podia apartar-se del disc que girava en aquells moments. I llavors, vaig veure com les llàgrimes van començar a brollar dels seus ulls. I durant aquells instants no vaig ser capaç de trencar el nostre silenci. L’home es va adonar que l’havia vist i va afanyar-se a treure un mocador de l’abric i eixugar-se les llàgrimes. Em va demanar que el perdonés. Jo estranyat, vaig voler saber per quina raó ho havia de fer. Ell em va respondre que volia tenir l’aparell com l’havia recordat sempre en els moments d’esplendor de la seva vida, i que per estar complet li mancava la placa del frontal, que havia trobat entre les caixes de la mudança que acabava de fer. Jo li vaig dir que no hi havia cap problema, i que tornava de nou al taller per portar una mica de cola i així col·locar la placa per a què quedés tal com ell volia. Quan vaig tornar, l’home va

treure la plaqueta de la butxaca del seu abric i la va deixar al palmell de la meva mà. Al principi no vaig parar atenció, però de seguida la mirada va anar a parar a les ales desplegades de l’àguila i l’esvàstica sobre la que descansava. La fredor del ferro em va traspassar la pell i em va recórrer tot el cos. Intentant ser fort li vaig donar la volta, vaig agafar el pinzell i el vaig submergir al pot de cola per passar-lo per la insígnia. Després la vaig enganxar allà on havia estat sempre. Amb la ment donant voltes a massa coses, vaig aturar el disc i el vaig guardar a la funda de paper. Després vaig tancar l’estoig i li vaig oferir a aquell home. Ell em va preguntar quant em devia. Jo només vaig poder contestar que ja m’havia pagat amb les seves llàgrimes. L’home no va replicar. Es va limitar a agafar el maletí i, donant les gràcies amb el cap, va sortir de la botiga. Quan va sonar la campaneta de la porta van ser les meves llàgrimes les que van aparèixer..

Planeta Lletra

Patóricas constructivas Alejandra, fidel a les seves arrels argentines li fa un sentit homenatge al seu compatriota Julio Cortazar. Agafa la novel·la laboratori Rayuela i emula una de les seves histories, la de l’idioma inventat. El text 68 i les seves hidromulies està latent en les Patóricas constructives.

María Alejandra torrens Castillo Irremediablemente influenciada por Borges y tremendamente inspirada por Márquez, Cortázar y la Allende, disfruta de la vida a través de las letras. Ayer me he clabucado con mi amiga Paquita, y como siempre suele hacer cuando la clabuco, me puso al día de los munsuños de la vida de las otras amigas del grupo, Cristina, Cintia y Nerea. Todas atrocamos bien a Paquita y su particular sismón sobre la vida de los otros. En su opinión,

10

todas son catronas porque no frapucan lo suficiente o porque no buscan frapucos con más espetrón. También zabaza que las otras son malas madres porque se estrobian pronto de sus hijos y sus galichones con ellos. Y por supuesto, tampoco son buenas esposas porque se chitrulan todo el


eSCRIPtURA tiempo de lo poco que sus maridos las atoflan en casa en los estrobiantes quehaceres domésticos. La verdad es que a más de una del grupo nos gustaría pituirnos en moscas para apropicuar con nuestros propios ojos qué tan faxa es nuestra amiga en todas las áreas en que las demás son tan catronas y frambochas. Todas dudamos de sus faxas aptitudes para todo ello que ella patorica todo el tiempo de las demás, ya que sabemos que su excesiva nofación por las glutudas aufóricas, le han causado más de un trusco en su vida, comenzando por su catrascado primer matrimonio. En fin, supongo que todos ganceamos una segunda muñidad en la vida, y para prueba, la de Cintia, que al futurso de su luna de miel, Pepe, su flamante marido, acamoció y no quiso volver a apropicuarla, porque la muy murronchona no le había zabazeado que por el accidente que tuvo hace unos años, ñanbaba chincletes mentidos de arriba abajo, y cuando el pobrecito desprevenido la apropicuó por primera vez sin un solo chin-

clete, tuvo que ser carrunchafado porque casi le dá un boñazo. Hasta el día de hoy el tío no puede ni apropicuarla. A pesar de esa mala estropencia, estamos todas muy agracionadas con su nueva pareja, a quien atrocó por casualidad cuando se petrozaron literalmente en una esquina, ya que al ser invidente el pobrecito al menos estamos forteras que su relación no se irá al garobón por cuestiones estéticas. Todavía me pregunto cómo logró ñambar al altar a Pepe, ya que al margen de su problemilla chincletal, a Cintia la naturaleza se la ha jugado bien! Pero… ¿por dónde iba? Ah! Mi amiga Paquita y su nofación por zabazear y patoricar de todo el mundo… Pues bien, yo solita he llegado a la clabución de que nuestra querida amiga Paquita zabaza en realidad de sí misma aunque posiblemente la pobrecilla ni se dé cuenta. En fin, por suerte nunca me apropicuaré en tales estropencias, ya que yo nunca zabazo mal de nadie y todos mis zabazeos sobre mis queridas amigas son siempre patóricas constructivas.

11


eSCRIPtURA L’ a c c i d e n t En Francesc juga a ser Déu en aquesta història. Agafa diferents narradors i diferents punts de vista perquè no ens perdem ni un detall d’un greu accident de trànsit a la carretera.

francesc Castañer Feliçment jubilat viu amb cinc gats, dos tenen parkinson. Li agrada escriure per fer-se companyia.

Planeta Lletra

Acabada la jornada intensiva, en Quirze comença el ritual diari d’equipar-se pel camí de retorn cap a casa. Amb una gestualitat cerimoniosa es posa el casc integral i els guants de motorista. Una lleugera pressió amb el polze i el demarrer despertà la bèstia de la Kawasaki z1000sx. Ara comença el millor del dia. Enfilar els setanta km de la C-63. Revolts tancats, plegar per neutralitzar l’empenta centrífuga, retenció a les corbes, fuetejar el motor al mig de l’arc. El canvi, el gas, la simbiosi amb la màquina són el bàlsam que l’allibera de la tensió acumulada durant les inacabables rutines del despatx. «Quan arribi a cas —pensa— hauré de canviar la bombeta dels curts perquè m’està fallant». El Fiat Punto platejat roda alegre per la C-63 direcció a la Cellera. La Camil·la i la Pilar fan broma felices amb la compra d’uns bodis de blonda rebaixats que, suposadament, hauran de ressuscitar la ja amortitzada libido dels quarantons amb qui comparteixen fills i hipoteques. Els agrada proveir el dilluns a la tarda doncs al híper no hi ha aglomeració. Feta la compra els queda una bona estona per a la xerradeta mentre prenen un batut a la zona d’oci. Després la passejada, 30 km, xalen amb la música de Shakira tot conduint sense pressa. De sobte, just a la sortida d’un canvi de rasant, una inesperada corrua

12

de vehicles parats obliga la Camil·la a clavar els frens amb un enèrgic cop de peu. Irada, l’Agnès prem la clau de contacte i el motor del Toyota vibra amb una poderosa arrencada. «Juro que serà la darrera vegada — pensa— que aquest dropo d’en Ramon em retreu el favoritisme injust, pel testament del sogre a favor d’en Jaume. Ja n’estic tipa.» Capficada, condueix el potent quatre per quatre pel camí veïnal, aixecant un núvol de pols tan dens com la ràbia que la consumeix després de la disputa amb el seu cunyat. Amb l’esguard encegat per la ràbia mira a banda i banda de la comarcal. A distància s’apropa un cotxe blanc, però li dóna temps de creuar a l’altre carril en direcció contrària. «Sembla mentida que entre germans hi hagi d’haver aquestes enveges». Quinta, quarta, tercera. «Vaja! L’avi que ha tret el bugui bugui a passejar! Hauré d’esperar el canvi de rasant per avançar-lo... Punyeta l’avi, avui no passem de la tercera, eh!» Carretera lliure «Adéu-siau l’avi». Un toc de maneta i la Kawasaki salta esperitada sobrepassant el C3 blanc, que es gronxa com un balancí. «Alerta! un morro metal·litzat treu el nas entre les alzines. Té prou visibilitat, esperarà que passi».


Francesc Castañer

eSCRIPtURA

Sigui pel sol ponent de cara, per la falta de senyalització lumínica, o per la cortina d’enuig que l’encega, l’Agnès no s’adona del motorista que s’apropa a gran velocitat precedint al Citroën blanc encara llunyà. Engrana la primera i pressiona l’accelerador. Just a temps per adonar-se de la imminència del desastre, ara ja inevitable. «Què fot!... Surt?» No hi ha marge de maniobra, en Quirze clava els frens, la màquina s’entregira, llisca. Uns ulls esglaiats se li claven darrere del parabrises del Toyota. Camil·la s’apropa al ferit envoltat per un grupet de persones que l’han tapat amb una manta. El noi està estirat al mig de la carretera, al costat d’un quatre per quatre amb el lateral abonyegat. A la cuneta la ferralla d’una moto de gran cilindrada és el testimoni mut de la violència de la

col·lisió. Repenjada a la tanca metàl·lica de la carretera, una dona de mitja edat en estat de xoc, és atesa per un matrimoni que li ofereix aigua i conversa. El noi té una respiració ràpida i feble, al rostre l’esglai de l’instant abans de l’impacte. Camil·la s’hi apropa, pressentint la mort. La xerrameca buida confronta percepcions i judicis. —L’ambulància està de camí, no pot trigar en arribar. D’una manera instintiva Camil·la posa la mà dreta sobre el pit del noi, al final de l’estèrnum, l’esquerra llisca entre la nuca i l’asfalt envoltant amb suavitat la base del crani. L’alè del ferit s’ablaneix, la respiració de la Camil·la i en Quirze es troben en un lloc fora d’aquest món. Suaument l’expressió del noi es pacifica. Un somriure li relaxa la boca i entreobre els ulls tot cercant l’esguard de la Camil·la, en una postrema mirada de gratitud. 13


eSCRIPtURA Per una pedra de no res La Sandra ens arrenca unes rialles amb el seu exercici d’estil. I ens enceta un camí que omplirà moltes pàgines en aquesta revista. Curiosament els tres relats amb reiteració de lletra, en aquest cas la r, són correlatius a l’abecedari: la r, la s i la t. Casualitat?

Sandra Cabrespina Habitant de Mataró i del Planeta Lletra. De tant en tant li agrada escriure. Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient.

Planeta Lletra

La Teresa és la fadrina més rica i orgullosa de la contrada. I en Roc avui busca gresca. —Teresa, Teresa —crida en Roc, tira la pedra, i trenca el vidre. Quin terrabastall, la Teresa enrabiada, renega i s’esgargamella cridant en Roc que fuig rabent. —Brivall, bandarra, cabró! —Qui tira pedretes tira amoretes —s’enriola la padrina Ramona. —Prou, padrina―respon la Teresa encara més esverada―.És ruc aquest Roc, ha trencat el vidre amb una pedra de riu.Perquè rius padrina? Renoi! On hi veus la gràcia? Si l’atrapo rep el refotut. En Roc, cruixit de córrer, s’atura i respira. Para l’orella i no sent res sinó raucar de granotes. Ell només volia picar el vidre i fer remor, no trencarlo. Quina desgràcia, redimoni. Ara la Teresa si l’atrapava,amb les urpes li arrencava la perruca rinxolada d’arrel. Ja la gruaria prou la pedrada, la Teresa era rampelluda i traïdora a més de rica i orgullosa. La Teresa recull els vidres i la pedra rodona de riu. Rumia la revenja més refinada. Mentre refila la cadernera, ella pensa i repensa, si el farà rodolar pels esbarzers, o el ruixarà amb pólvores que fan rascar. O li refregarà quitrà per la crinera. —Creu-me Roc —la Teresa rondineja —rebràs com em dic Teresa! —i ho jura creuant els dits

14

damunt els morros. En Roc prega perdó: —Teresa perdona un ruc malastruc! Per pagar els vidres trencats la Teresa fa que en Roc cremi els rostolls del tros de les tres roques, un tros llarg i estret a vora el riu. En Roc, rac, rac, amb el rasclet arreplega maldestre fulles mortes cap als rostolls i pren foc, mentre pensa, quela Teresa és una bruixa. Una rata i un esquirol fugen corrents. Llavors es posa a tronar amb gran terrabastall i arrenca a ploure. Rellamp quina mala sort, prou cremar rostolls per ara. Quina creu, quant de temps l’haurà de ballar per pagar un vidre trencat? Mentre corre, poruc, resa una oració a la Santa Creu, perquè el protegeixi dels trons i els llamps. Rellisca i es trenca l’os gros de la cama. Ha pagat ben car haver trencat un vidre de la Teresa. Pobre Roc!


eSCRIPtURA La lletra dominant La Susagna ens descriu, en un text plegat d’esses, els pensaments i sentiments d’una afamada serp. Si el llegiu en veu alta, al menys un parell de vegades, la vostra llengua es tornarà bífida, el vostre cos s’allargarà, els vostres membres s’assecaran i cauran i us començareu a arrossegar per terra, afamats. Us ho juro!

Susagna Alcón Amb la curiositat de qui decideix ser periodista, però amb l'anhel de poder convertir la realitat en art, es debat diàriament entre rendir-se a la immediatesa informativa o llançar-se de ple i saciar el seu capritx literari. Sinuosa sonava la serp mentre s’acostava al seu veí de selva. Seduïda per la seva presa, salivava pensant en la saborosa digestió que l’esperava. S’imaginava sadollant-se amb el suc de les seves entranyes. Saltejant-lo com si fos un deliciós guisat servit en safata. Un sacrifici que es presentava com un gustós sopar vespertí. Sospesava si la sagnia seria dificultosa. Si la sacsejaria abans de cruspir-se-la. Si, com el seu antecessor, es resistiria i saltaria dins un estómac acostumat a ajustar comptes digestius. Fent sortir el seu instint d’ésser salvatge, es trobava ja a escassos mil·lí-

metres. La presa, endormiscada, estava simplement transformada en un indefens instrument per a la subsistència. Així, la serp començava a relliscar al seu voltant, i el cos a cos li desbordava els sentits. I és que s’enfrontava llavors a una sorprenent suavitat, un sensual tacte que despertava en ella un inhòspit sentiment de solidaritat i desconsol. No solia entretenir-se en res semblant a aquesta insensata sensació d’estima. Una tendresa que dissolia la situació en un sòrdid sabotatge ensucrat.situació en un sòrdid sabotatge ensucrat.

Lectura recomanada de què parlo quan parlo de córrer Haruki Murakami Editorial Empúries Una perfecte combinació pels que els agradi córrer i la literatura. Murakami explica la seva experiència i com va endinsar-se en el món dels runners, però dels de debó, dels que surten cada dia i fan un munt de quilòmetres. El millor de tot és com narra les sensacions que té en cada moment com a corredor i com la disciplina física va fer posar-li ordre a la resta d’aspectes de la seva vida

15


eSCRIPtURA Aprenent amb la te L’Oriol estava especialment inspirat quan va fer aquest exercici d’estil. Es va deixar anar i va abocar dins el text tantes tes com va poder. El resultat és ensordidorament cacofònic quan es llegeix en veu alta. Crec que l’exercici li va deixar empremta, doncs segons m’han dit, alguns amics seus l’han vist parlant sol pels carrers de Mataró recitant llistes de paraules que tenen te. Pobret, tan tímid que ès.

Oriol dresaire Artigas Va néixer un trenta-u de maig, dia essencialment aventurer; de l’aventura de viure: pensar, actuar i escriure. Humanament i literàriament aprenent, aventura i escrit li vingueren. Vet aquí la qüestió.

Planeta Lletra

Aquest petit o, millor dit, petitet escrit és per dirte —i que tu trobis— tantes tes com si tingués un tic. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, té aquesta te, entoma'm aquesta altra. També et demostraré, pobret de mi, que puc ser-te una miqueta més científic i correcte i fer-te creure que aquest escrit d'estil és una etimologia de tes i que pot estar escrit amb més enteniment, i fer un escrit de més entitat, però tot això no tindria sentit, seria com fer-me un torniquet o taparme els testicles, la tita o la titola amb un tros de tèxtil per acabar esdevenint un tetraplègic de la lletra te. T'he de prometre ser testarrut fins a la mort per transmetre't tantíssimes tes, aquestes petites lletres del palet i la creu, i que em puguis enterrar haventte satisfet del tot. Tot plegat un entramat ben sofisticat perquè es tracta d'entabanar-te moltes tes, com fer-te un autèntic tiberi d'aquesta lletreta tan estreteta, com fer-te una caseta o una torreta tota pleneta de tes; te per aquí te per allà, fixa't tu quanta te! Tanmateix vés amb compte per no trobar-te un autèntic torracollons perquè torpedinar és l'especialitat predilecte del contrari a tu, d'aquest que et té tanta tírria que et vol tombar i fer-te trontollar com un titella. Et dirà textualment que si tens això que si tens allò altre, que si tu has dit o has deixat de dir, total per omplir-te la testa de tensió; però tu tranquil i com diu la dita o textualment el Quimi Portet: un, dos, tres, botifarra de pagès! Te-

16

clejant la lletra te, un munt d'onomatopeies em sortiran, aquí tens una petita mostra o també dit tastet: toc-toc, tic-tic, tec-tec, trinc-tranc, taral·larà, tampatantam, tatxim, tipitip, tirurit, trecatrec, tripitap, tong, tiroliro, tiquitic, tiquitac, etcètera. etcètera, etcètera. Aquí tens tantes tes, testimoniatge del meu tentineig i aprenentatge en aquest curset d'escriptura creativa del Tres Roques. Vet aquí tanta te!


eSCRIPtURA el pla de la calma La Roser, molt agosaradament, també utilitza el diàleg teatral d’en Belbel per crear una història nova partint de l’intercanvi de monosíl·labs que obre la peça teatral “Carícies”. És curiós veure com un punt de partida comú porta a llocs molt llunyans i diferents.

Roser Serra i Albert Va sempre corrent d’un costat a l’altre. Quan es calça les bambes, i corre de veritat, se sent fora del món terrenal i li plouen les idees. Estaven allà dalt, contemplant el paisatge. Esbufegant per l’esforç que acabaven de fer. Allà, on l’aire era pur i el dia assolellat, es diria que tot es podia divisar molt més clarament. Que les coses prenien sentit, i que el trencaclosques de la vida mostrava totes les seves peces. Es van quedar tots dos una llarga estona en silenci, emmudits pel paisatge bucòlic que tenien al davant. —Què estrany... —va dir en Joan amb les galtes envermellides pel sol. —Què? —li va contestar l’Anna mirant cap a l’altre costat, donant-li l’esquena i sense prestar massa atenció. —Tot això! —va insistir. —A què et refereixes? —va increpar-lo, sense girar-se, recuperant mica en mica el ritme de la respiració. —No sé si te n’has adonat —li va deixar caure el noi, descarregant-se la motxilla de l’esquena. —No. De què? —va fer la noia, girant el cap, pensant que havia de veure alguna cosa en el paisatge que era evident, però que ella no arribava a divisar, tot i posar petits els ullets per esforçars’hi. —Tinc la sensació. —Digues! —li va clavar ella, perdent la paciència, ja que no li agradaven massa les reflexions existencialistes en que s’enredava el seu company d’excursió quan assaboria la natura en estar pur.

—L’estranya sensació... —va continuar dient ell. —Què et passa? —va reiterar la noia, que es començava a amoïnar. —És com si... —Com si què? —li va insistir amb un to una mica intrigat. —És com si ja no... —No, què? —va reclamar l’Anna. —Com si ja no tinguéssim... –va confessar-li en Joan. Conscient que iniciava una conversa que podia resultar perillosa. —Què? —va increpar l’Anna, com si es volgués protegir d’alguna revelació. —Res a dir-nos —li va clavar ell, amb cert to de resignació masculí. —Sí —va dir-li la noia posant-se a la defensiva. —Sí, què? —li va repetir. —Sí que tenim alguna cosa a dir-nos! –va afirmar ella, acostant-s’hi una mica per agafar-lo del braç. —Ah, sí? —Sí! —tot fent un moviment de cap afirmatiu i mostrant un somriure nerviós. —Què? —va dir en Joan mirant-se les xiruques. Es va fer el silenci. Tots dos van contemplar novament el paisatge, que en cap moment havien deixat de mirar. Van recollir les seves coses i se’n van anar pel mateix camí que havien vingut, com si aquella conversa no s’hagués produït mai. I com si totes les peces del trencaclosques seguissin perfectament encaixades i ordenades. 17


eSCRIPtURA Caricias La Núria, en aquest escrit, parteix de la base d’un text teatral d’en Sergi Belbel, Caricias, i el transforma en una historia totalment diferent. Podríem dir que li fa un homenatge al text i a l’autor, però l’historia de la Núria és més rica, més tendra i més global. Si algú ha vist l’obra d’en Belbel sabrà de què parlo.

Nuria Sánchez Castillo Si no fuera ella, le gustaría ser Jane Austen. Sólo necesitaría una ventana que diera a los álamos, un escritorio de madera con aquellos cajoncitos a los lados y un papel en blanco.

Planeta Lletra

Domingo descansaba en el porche después de otro largo día de trabajo en los campos de Viñales. Balanceándose en la vieja y ruidosa hamaca, saludaba con su chirriar a los vecinos que pasaban frente a él. Mientras, Aymará, su negra, como así llamaba el cubano a su mulata, se acercaba a él con una jarra de zumo de papaya recién preparado. —Qué raro… —verbalizó casi para sí mismo el campesino, mientras acariciaba una hoja de la dormidera, y observaba como ésta encogía sus hojitas hacia el tallo como estremeciéndose. —Qué, mi amor —preguntó Aymará dejando la jarra sobre la mesa que los separaba—. ¿Quieres un vasito de jugo?, hace demasiado calor para ser octubre —ahora abanicándose—, ¿qué me hablabas papito? —Todo esto —afirmó cambiando la atención de su mirada hacia ella y después hacia la calle frente a ellos, mientras extendía los brazos a ambos lados. En ese momento, coincidió que pasaron dos pollos por donde Domingo señalaba, iban distraídos picoteando el jardín camino de la puerta de la entrada. —A qué te refieres —preguntó la corpulenta mujer, mientras miraba las dos aves y tragaba otro vaso de rica fruta—. Yo no les veo “na” raro a los polluelos, poca carne, muchos huesos, pero para Navidad ya verás que caldo más rico nos sale.

18

—No sé si te has dado cuenta —dijo Domingo volviendo la mirada a su fiel dormidera aún con sus hojas recogidas por el duro tacto de sus callosos dedos. —No, de qué —suspiró ella todavía vigilando la huída de los pollos, ahora hacia el huerto de Jacinto, el vecino taxista—. Cuando te pones tan profundo, me das miedo, ay que te ha dado un golpe de calor, todo el día al sol, ponte el termómetro, ay diosito. —Tengo la sensación —cerró ahora los ojos y juntó las manos entrelazadas detrás de la cabeza, estirándose hacia atrás en la mecedora, y al volver a abrirlos, giró la cabeza de nuevo hacia su mujer, que lo miraba extrañada—. tengo la extraña sensación… —Di, ay mamita que chunguito que le dio a mi amorcito, ay mamita… —repetía con aire dramático habitual en ella— Mariana, Mariana —gritaba ahora a la vecina enfermera, pero que estaba tan lejos, que era imposible que la oyera, escenificando ya el drama en su clímax—. Las pupilas Mariana, ven y mírale las pupilas —acercándose al marido y levantándole el párpado superior de forma poco habilidosa. —La extraña sensación —otra vez su mirada reflexiva se volvió hacia los campos de fríjoles, perdido en su pensamiento. —Qué te pasa —preguntó la negra revolote-


eSCRIPtURA ando alrededor de su marido, mientras le acercaba su cara a la suya, mirándole si el puntito negro central del ojo se hacía más grande, ahora más pequeño—. Extraña dices, si es que no me haces nunca caso, que te lleves la gorra del inglés, la de la visera grande, que ya no vuelve a buscarla seguro, con lo lejos que le queda esto del “London”. Cómo estuvo tonteando con la Fernanda, ja menuda es la Fernanda exclamó fuerte, que mala suerte tiene la chica que ya se le han escapado tres. Y ahí esta todavía, recortándose la minifalda. —Es como si…—suspiró con una tristeza tan profunda esta vez, que su cuerpo se relajó en la mecedora cayendo muerto todo el peso hacia atrás, consiguiendo así el movimiento de ésta. —Como si qué… como si “ na” que la muchacha es una fresca, que los del “patio” me dijeron que el chico ya estaba interesado, pero que tanta carne y tan poca tela, le achicaron. A esos extranjeros no les gusta que les miren mucho y claro, menuda es la Fernanda. —Como si ya no… —volvió Domingo a entrecortar la frase— qué dices de la Fernanda. Por cierto, ayer la ví llorando detrás del bananero, pensaba que era algún animal, y me acerqué, y al verme disimuló una sonrisa, pero qué triste se le veía, pobre chiquilla, ella que todavía es joven, aunque yo no… Domingo recogió unas hojas de tabaco seco y las lió decidido. En unos segundos, ya estaba encendiendo el cigarro con aire pensativo. —No, qué. Domingo, que con tanto suspiro te me vas a desinflar, mi chiquito, te voy a preparar un coquito con sabor, mucho pero que mucho sabor. ¿Qué te parece? Aymará se fue a la cocina, y al poco trajo dos cocos con sus respectivas cañitas, removiendo el ron y el azúcar del fondo. —Como si ya no, como si ya no tuviéramos…

—volvió el hombre, de nuevo taciturno, ahora entre la humareda de su tabaco. —Qué, ¿cocos? Sí que tenemos. Pues no me trajo el marido de la Gladys un carro de cocos por sólo seis pesos, ahí que los tengo para cuando vengan los extranjeros a casa, prepararles estos cocktails naturales, como decía James, como le gustaban al chaval los cocos, y no sólo los de la Fernanda. Ja, Ja, Ja... —Nada que decirnos —afirmó ahora con tono serio y mirada inquisitiva en el rostro de su mujer, dejando el coco que ella le servia a un lado. —Sí —exclamó confundida mientras el coco que sostenía se le cayó con todo su mejunje alcohólico, esparciéndose por el terrazo del porche. Vinieron los polluelos, en ese momento, locos ante semejante festín—. No, fuera de aquí bestias, que borrachos no me comeréis y yo no quiero inútiles merodeando por mi casa —vociferó nerviosa 19


eSCRIPtURA

Planeta Lletra

mientras asustaba con las manos ahuyentando los animales a golpes en el plumaje. —Sí, qué. Sólo me hablas de éste y de aquel, de lo caro que va el moniato. Que la hija de la Yezabel ha vuelto a pedirte que le dejaras telefonear, del Buik de Mariano que la pieza se la tienen que hacer en un torno de la Habana porque ya no arranca ni en bajada, y a mí que más me da. Todos los problemas del pueblo, y nosotros, que hay de nosotros, nada de nada. —Sí que tenemos algo que decirnos —dijo ahora ya más calmada acariciando a uno de los pollos aturdido por el ron, nosotros nos decimos muchas cositas papito, yo todas las mañanas te preparo tu panecito con mantequilla y azúcar que tanto te gusta y te pregunto qué quieres de comer, y después te digo que me voy al Viazul a buscar turistas para hospedarse en casa, por cierto, cada vez son más puntuales los autobuses y la Mari siempre me dice que tenemos que ir antes para coger sitio, y te digo muchas otras cosas de nosotros, claro Domingo… —dijo pensativa en qué otras cosas le decía a su marido, sin que nada se le ocurriera. —Ah, ¿sí? Que te vas con la Mari al autobús es hablar de nosotros. Ah bueno. me dejas más tranquilo, pensaba que no nos comunicábamos pero estaba equivocado. No, si hablar es lo tuyo, muda no eres, pero es que ya no recuerdas aquellas interminables conversaciones cuando nos conocimos. Planificábamos juntos la felicidad, descubría en tu mirada las palabras que tu timidez no dejaba salir, y así besando tu rostro pasábamos el rato, no había frase que no intercalara una declaración de amor en medio. —Sí, vaya si me acuerdo, a mi me salió mejor que a la Fernanda con el señorito inglés, que yo te cacé toda para mí, y con decencia, con mucha decencia, que la falda más corta me llegaba a la rodilla —señalaba ahora de pie la medida

20

exacta—. Qué cosa más bonitas nos decíamos, ay, si es que era guapa a matar, mírame ahora con estas lorzas que me salen por aquí dijo pellizcándose la prominencia de grasa que cubría su abdomen. Y tú qué, que sólo me hablas de fríjoles, plátanos, de cuánto tabaco se va a llevar este año el Estado, del ganado, de tus dolores de reumatismo después de arar, tanta palabrería del campo, y no se te ha ocurrido tampoco recoger flores para tu negra —reprochó ahora Aymará ante la atenta mirada de su marido—. Tienes razón papito, pero si yo no te quisiera como te quiero, no te extendería la mantequilla en el pan casi de madrugada, ni te esperaría en el porche con tu jugo a que llegaras, qué si no voy a levantarme yo por un patán ¡Sólo por mi cielo! —Qué mi dulce Aymará, cómo soñé tu nombre al conocerte, la mujer que dio un sentido a lo que hacia en este mundo, no me dejes de amar Aymara, háblame como entonces mi negra, porque no soportaría soñarte sin tenerte otra vez. Recuérdame por qué fui el hombre más feliz de Viñales. Y así fue como una tarde cualquiera de octubre, se convirtió en el resurgir de una pasión dormida. Fueron besos los que sellaron ese pacto de recordarse el amor entre su inevitable monotonía.


eSCRIPtURA el planeta marró L’Assumpció ens sorprèn amb un curiós relat que podríem qualificar de Ciència Ficció. Les coses no són com semblen en un principi, però en literatura, quan ho són? Potser el títol del relat ja ens dóna una pista sobre les intencions de l’autora, que és molt valenta al barrejar dos universos oposats, el microcosmos i el macrocosmos. En quin d’ells t’ubicaries tu?

Maria Assumpció Roig És una mica despistada i desorganitzada. Les idees li vénen i marxen. De vegades al cap d'uns dies tornen i si les escriu es queden. —Joana, agafa els nanos i entra al refugi, jo vaig a presentar-me a la meva unitat va dir en Joel a la seva dona en sentir la sirena de l'alarma. —Ja ha arribat la primavera? digué la Joana mig rondinant. Agafà el petit a coll, la nena de la mà i anà cap a la cuina, obrí la trampa de fusta del terra i va fer baixar per la rampa, primer la nena i després ella amb el nen. Mentre, en Joel ja havia sortit de casa amb el casc i l'armilla posada. Pels carrers es va trobar als seus veïns que també corrien cap a l'alta torre fortificada del barri. Quan hi van arribar, els homes que estaven de guàrdia ja tenien els canons de llarg abast apunt. —Prepareu-vos per disparar, aviat ens atacarà —va dir el capità mirant pel telescopi. —Però i la xarxa protectora? preguntà un dels veïns. —De primer ha aguantat, però l'ha envestit massa vegades i ja hi ha un tros foradat, en uns moments entrarà. Una ombra fosca va planejar sobre les cases i tots els homes de les cinc torres que hi havia a la ciutat van apuntar les seves armes cap al monstre. Va passar prop de la torre quatre i el soroll de les canonades es va sentir per tota la ciutat. El monstre va caure mort sobre dues cases del centre. Tot seguit es van sentir les sirenes dels bombers que

anaven cap allà. Mentre, dos helicòpters s'aixecaven per anar a reparar la xarxa protectora. —L'equip número dos, que agafi el camió i vagi a ajudar a netejar els homes de la torre quatre. Els altres ja poden marxar va ordenar el capità. L'equip dos format per Joel i set homes més, agafaren les serres elèctriques i amb el camió van anar cap al lloc on havia caigut el monstre. —És immens va dir en Joel, mentre es posava a treballar amb els altres. En un camió posaven les grosses potes que serraven per enviar-les a l’armeria, a l'altra, la carn que es podia aprofitar i en el tercer camió el que no es podia utilitzar. Mentre treballaven, en Marc, el cap d'un altre equip, els va dir: —¿Sabeu que ja està perfeccionat el sistema automàtic de defensa? D'aquí unes poques setmanes els sistemes es posaran en marxa automàticament, sense que haguem d’anar-hi corrents i fer les descàrregues a ull. —Com funcionarà? —li va preguntar en Joel. —Els sensors notaran la proximitat i la mida de l'agressor i faran les descàrregues proporcionals al perill, així guanyarem amb tranquil·litat i estalviarem municions. En Joel va tornar cap a casa, pensant que d'ara endavant la vida seria més segura i fàcil. 21


eSCRIPtURA

Planeta Lletra

Són les cinc del matí i al peu del Montblau, en —Arrenca-la i llença-la, que no ens faci anar Pau i en Miquel acaben de fer un lleuger esmormalament. zar. Després de menjar comencen el camíper En Pau, amb la mà dreta agafa la pedra i un pujar al cim. Primer remunten la tarterafins al coll crit esgarrifós surt de la seva gola, mentre la de Llitera, i allà deixen tot l'equip que no necessipedra cau sobre el cap d'en Miquel. ten per fer l'ascensió de l'aresta est del Montblau. Una forta pujada, molt pesada i precària per la La Joana està preparant l'esmorzar dels nanos roca que se'ls trenca constantment, la van fent per anar a l'escola, mentre en Joel està agafant grimpant i els porta a la desitjada cresta, a mig la cartera per anar a treballar, quan de sobte camí del cim. Allà cansats pel desnivell s'escolten les alarmes i al mateix temps el acumulat paren per recuperar forces soroll dels canons disparant. i menjar una mica, mentre conEn Joel agafa un nen i la templen la paret vertical que Joana l'altre, obren la trampa els ha de portar a dalt. de fusta de la cuina i quan —Em sembla que la es fiquen dins, tot coroca es va normalitzant, mença a donar voltes i jo crec que ara podrem voltes. Van d'un costat a anar encordats sense el l'altre de les parets emrisc que ens caiguin pebuatades. dretes comenta en Miquel. Dos muntanyencs ca—Sí jo també ho crec talans que es trobaven al diu en Pau, mentre comMontblau, han estat trobats Mari Carme Bufí prova l'equip per començar a morts pel Grup de Rescat de pujar. Muntanya. La recerca va comenLa cara est és una ruta quasi descoçar ahir al matí, després de la denúnneguda, no hi ha claus vells i ells marquen la via cia dels familiars dels dos nois, que no havien a seguir. Estan una mica cansats, però il·lusionats tornat a casa seva. i amb prou força per arribar a dalt. En Pau va daL'helicòpter de Protecció Civil els va localitzar vant i a uns cinc, per evitar alguna pedreta, en ahir a la tarda, però a causa del fort vent, fins Miquel. No han tingut cap entrebanc i falten avui no hi han pogut arribar els equips de terra. menys de cent metres per arribar al cim. Paren un Segons el cap del bombers que ha portat el rescat, moment i en Pau li diu a en Miquel: els dos nois estaven penjats de la paret est del —vols anar davant els últims metres? Montblau, en un lloc on la pedra era segura i a —D'acord i passant pel seu costat, en Pau més estaven ben fixats amb les cordes i els claus, clava un parell de claus i es posa a sobre d'en Mique no van fallar i els van mantenir subjectes. quel, assegurant els peus a un sortint de roca. Segons les primeresinvestigacions un tenia la Miquel, aquí sobre hi ha ja una pedra que semmà destrossada i l'altre un trau al cap. Les dues bla que estigui oscil·lant. Ens pot caure a sobre — ferides estaven plenes de minúscules punxes, com si un eixam d'abelles els hagués picat mortalment. comenta en Pau.

22


eSCRIPtURA Inspiración Si algú es pensava que en aquesta revista no hi hauria sang i fetge, s’equivocava. Miguel és un especialista en matar gent. Afortunadament només utilitza aquesta habilitat en la literatura. De moment. Perquè, qui sap? Potser algun dia intenta arribar a l’èxit de la mateixa manera que el seu personatge.

Miguel Ramírez Hay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, se levanto con ganas de explicar una historia de suspense. Pero si no se siente capaz de escribir, intenta imaginar monstruos que asquearían a la humanidad. Desde que ella me dejó no había escrito ni dormido. Ahora el “ella” se había convertido en “ellas” y cada noche tenía en mi cama a una mujer distinta. Con la excusa de no despertarlas, evitaba teclear la máquina de escribir. Sentado y bebiendo whisky miraba como la hoja en blanco era devorada por el rodillo de la máquina y no por las palabras. Busqué ideas a mí alrededor, con la intención de teclearlas. Nada. Sólo ella durmiendo.Una mujer sin nombre, arropada por las sábanas y abrazada a Plutón, mi gato. Estaba empezando a amanecer y el whisky comenzó a darme sueño. Fui a la cocina y preparé un café. Mientras esperaba a que el agua se calentara, agarré un cuchillo, pinché la yema de mi dedo y me deleité con la pequeña burbuja de sangre. Un escalofrío me recorrió la espalda hasta llegar a mi cabeza. Corrí a la habitación, dejé el cuchillo sobre las hojas en blanco y escribí un título. No me gustó. Saqué la hoja del rodillo y la hice una bola. Cuando iba a coger otra, el cuchillo me detuvo. Lo agarré con fuerza y me levanté. Cogí a Plutón por la cola. El gato se despertó sobresaltado y maulló cuando le clavé el primer cuchillazo. Su sangre salpicó mi cara y manchó las sabanas.

Ella se despertó gritando, salió de la cama y corrió hacia la puerta. Se paró en seco cuando sintió la hoja del cuchillo clavada en su estómago. Dio unos pasos y, tambaleándose, cayó al suelo. Miré como agonizaba, con las manos ensangrentadas sobre el cuchillo, se debatía entre sacárselo o dejárselo clavado. No tuvo tiempo a decidir. Le golpeé con la máquina de escribir en la cabeza, una y otra vez, esperando que sus pensamientos se plasmaran en la página en blanco. Después, escribí la novela que me trajo la fama. Luego, llegó la cárcel.

Mari Carme Bufí

23


eSCRIPtURA Culpables i innocents La Txell, autora d’aquest contundent relat, fa servir diferents narradors per ensenyar-nos diferents punts de vista d’aquesta terrorífica història de desesperació. Per què conformar-se amb un sol narrador si en podem tenir tres.

txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació. La professora

Planeta Lletra

Agafo la tassa de cafè i m’assec al sofà. Davant meu tinc la pistola i la munició. No n’estava del tot convençuda però ahir vaig prendre la determinació. Cal fer justícia! Quan vaig rebre la carta del departament em pensava que m’havien donat la plaça de catedràtica, ja que entre tots els candidats jo era la més ben preparada. És cert que tinc pocs amics a la Universitat i que alguns alumnes boicotegen les meves classes i m’hi haig d’afrontar molt sovint, però sens dubte jo sóc la millor candidata. Agafo el revòlver i el carrego abans de posarlo dins la bossa. Marxo cap a la facultat. Vull arribar-hi abans que els passadissos s’omplin d’estudiants i de professors atrafegats. Enfilo amb el cotxe l’avinguda de Sarrià fins a la Diagonal, giro a l’esquerre i en un parell de minuts ja sóc davant de la facultat. Entro per la porta principal i una bombolla de silenci absolut m’envolta, talment com si estigues sorda. Compto fins a cinc i el caos i el xivarri omplen tot l’edifici. Empunyo l’arma i començo a disparar, la cridòria m’atabala però els trets van sortint l’un darrere l’altre. Buido el carregador contra tot el qui es posi davant meu. Un noi cau desplomat, un altre marxa encara viu amb un tret a l’estómac. Per fi! He tocat

24

el degà, un tret just al mig del pit. Quina punteria! Cau a terra, es convulsiona una mica i de cop deixa de moure’s. Veig entrar dos mossos d’esquadra però no em queda munició dins la pistola i no tindré temps de carregar-la... noto la seva presència darrere meu, m’agafen, em desarmen i em posen les manilles amb violència. Ara sé del cert que hauré de pagar per haver fet justícia pel meu compte. L’estudiant En Carles corre. Avui no pot fer tard a classe perquè l’examen comença puntualment a les nou i si arriba un minut tard no el deixaran entrar a examinar-se. Decideix deixar la bicicleta a casa i agafar l’autobús número set perquè és el que el deixa més a prop de la facultat. Quan arriba al campus es troba en Joan assegut en un banc repassant uns apunts fotocopiats. —Ei Joan! Entrem? —Sí, sí però em pots explicar quina funció té l’aparell de Golgi? Els dos nois entren i s’endinsen en el maremàgnum de gent que desfila pels passadissos. —Mira, la profe de Biologia Cel·lular. Està com un llum. Avui fa més cara de pirada que mai. —Però què fot! Si porta una pistola! —Corre!


eSCRIPtURA

DaniMontlleó

El degà

Però en Joan no té temps de fugir. Rep un tret i cau desplomat. En Carles intenta socorre’l però també l’encerten just al mig de l’estómac i com pot fuig d’aquella bogeria. Es creua amb el degà que diu alguna cosa que no entén. Es gira abans d’entrar a refugiar-se en una aula i veu com el degà es desploma, cau just al costat d’en Joan, es convulsiona i de cop deixa de moure’s.

EL PUNT i coma (i PaRT)

Has fet el que havies de fer. Després de mesos donant voltes a l’assumpte, la setmana passada vas enviar les cartes. Ara ja tots deuen saber quin professor has triat. Mentre encens l’ordinador sents xiscles i crits al passadís, no és el soroll habitual a què estàs acostumat. Són crits de desesperació i rere seu un so sec com si fos un tret. Treus el cap i veus de lluny com la professora de Biologia cel·lular té una pistola a les mans. T’hi acostes amb pas ferm, amb posat de “aquí no passa res” però per dins estàs mort de por. Quan ets només a mig metre de l’arma veus com es desploma un alumne i com un altre rep un tret a l’estómac. Et passa pel costat i li dius que s’allunyi, llavors et dirigeixes a la professora. —Calma. En podem parlar. Deixa l’arma i tot haurà acabat. Però veus que ella no t’escolta, ni tan sols sent la teva veu. El so d’un tret et posa en alerta, t’oprimeix un fort dolor al pit, la mires i ella somriu. El cap et dóna voltes i caus a terra. Notes com el teu cos es mou, són convulsions, i de cop ho veus tot negre.

;

El punt i coma és, potser, el signe de puntuació més desconegut i menys utilitzat de l’ortografia. Si hi ha algun dubte, allà hi serà el punt i coma per acabar-ho d’adobar. És per això que intentarem esvair els dubtes explicant la norma. Com el podem fer servir? 1er cas: El punt i coma serveix per separar els elements d’una enumeració complexa on també s’utilitzen comes. Exemple: Vestia d’una manera molt formal: la jaqueta era blava; el pantalons, grisos; la camisa, blanca; i l’abric, negre. Salut i bona lletra, Lletrícoles

25


eSCRIPtURA Una tragèdia poc grega L’Annia i la Laura ens delecten amb un clàssic grec de la seva invenció on s’ajunten la diversió, la mofa i la caricatura literària. Doncs, encara que no ho sembli, les nostres autores han agafat un seguit de coneguts i els han incorporat a la seva obra. Qui surt es reconeix, física o psicològicament. A més a més el text té la dificultat de haver estat escrit en tàndem. Gaudiu, doncs d’aquesta fresca amanida literària que té un poc de tragèdia i un molt de comèdia.

Laura Carbonell Escriure és una de les maneres més pausades que té d’expressar les seves emocions. També és actriu i a l’escenari interpreta les emocions d’altres personatges. Creu que una cosa complementa l’altra. Annia Paredes Escriu des de ben petita. Sempre ha tingut la necessitat d’expressar la seva manera de ser i de pensar a través del paper. Li agrada i no ho pot evitar.

Planeta Lletra

Any 480 a. C. Atenes. Les Bacants, bordell dirigit per Aspàsia de Milet, era el centre de reunions dels mascles atenesos de prestigi, on passaven gran part del seu temps, entre companyia d’heteres, amics i vi. Nurieera, una de les heteres més cobdiciades, solia rebre unes 60 mines setmanals pels seus serveis, i tot i que la majoria d’ells no podien permetre’s aquestes quotes, a diari hi havia disputes per ella. Entre polítics, filòsofs i comediants, s’hi trobaven Anniòfanes, deixeble de Sòcrates i Laurípides, fidel seguidord’Aristòfanes, els quals ja s’havien cultivat un lloc entre els grans intel·lectuals de l’època. Anniòfanes, de panxa contenta i llarga barba blanca, utilitzava amb exagerada freqüència els seus absurds arguments filosòfics. Per contra, Laurípides, extremadament llargarut i amb un anormal problema de peludesa, s’ajudava de la seva falta de gràcia per rebatre els arguments del seu contrincant.

26

Aquests dos personatges solien presumir de la seva gran amistat, en realitat eren bons companys, passejaven, conversaven, tenien una bona relació, segurament perquè tots dos es trobaven al mateix nivell intel·lectual, però quan entraven a Les Bacants alguna cosa canviava. Ningú sabia explicar si era culpa de les exagerades quantitats de vi que ingerien però cada nit, allà dins, succeïa el mateix. Entrar a Les Bacants no era cosa fàcil. No podia anar-hi qualsevol, i tot i que ningú s’explicava com aquell parell d’idiotes havien aconseguit fer-se un lloc entre homes de qualitat, la veritat és que ja els anava bé. Els divertia veure les seves disputes i amb el temps els havien arribat a apreciar una mica i tot. A la porta hi havia una placa cisellada amb pedra amb unes normes inscrites: no es podia entrar begut, però era obligat sortir-ne; no es podien provocar disputes, si algú les provocava, allà hi havia en Jordiodot que s’encarregava de controlar que no hi hagués aldarulls. Era una mena de con-


eSCRIPtURA ciliador, que alhora s’aprofitava de les històries viscudes cada nit per escriure els seus llibres de contes atenesos. En Jordiodot disposava de l’ajut d’en Francesquil, el més savi d’aquell grup d’escriptors novells que havia creat, i amb qui comptava al’hora de decidir si era necessari actuar amb força bruta.L’últim, i el més complicat dels requisits era fer riure a la Lourdenea amb un acudit per tal de poder accedir al local. Laurípides i Anniòfanes, com tots els allà presents, obrien la nit amb vi, bona companyia i llargues i interessants, de vegades divertides, converses amb els altres estudiosos que formaven el grup, però quan arribava l’hora de decantar-se per gaudir de la companyia d’una hetera en privat, una guerra esclatava entre ells dos. —Atura’t! On creus que vas, cap de pardal? Aquesta nit la Nurieera és meva!—va dir Anniòfanes. —No et confonguis! Vam quedar que avui era per a mi, tros de quòniam escaldat!va respondre Laurípides. —No desvirtuïs les meves paraules! Explica’m quan he dit jo una barbaritat d’aquestes característiques. Per tu? Pobre innocent... —I desde quan saps tu el que vol dir desvirtuar? M’ho vas deixar ben clar la nit passada, enmig d’un dels teus meravellosos discursos sobre la teoria del coneixement. —Ara parles de teoria del coneixement, tu? No vulguis anar d’entès. Quantes vegades t’he de dir que aquesta expressió no s’instaurarà fins a l’època moderna! Tu segueix amb les teves comèdies de pena, i deixa les filosofies pels qui tenim dos dits de front. —Les meves comèdies de pena dius? Ja m’ho diràs quan em faci famós com el meu estimat Aristòfanes. Llavors, vindràs demanant-me perdó per les teves blasfèmies. I jo no et perdonaré, filòsof de pacotilla!

—Tornem-hi! Aristòfanes famós? Seran les jovenetes que estudiaran teatre al 2010 ( perquè se’n dirà així, teatre!) les qui l’admiraran, però avui en dia no és més que un pobre mort de gana, com tu! »A més, anem a la qüestió que realment ens interessa, per què vols la Nurieera tu, perquè et faci trenes a l’esquena? Digues-li que et passi uns quants pèls al cap, a veure si així t’arregla una mica, mico! Que ets un mico! —M’ofens! Reclamo respecte i una disculpa per a mi i per al meu pèl corporal! Jo no tindré pèl al cap, però hi tinc alguna cosa! A tu la teva cabellera al cap i a la cara t’esvaeix les neurones i no et deixa pensar amb claredat. Què dius, del 2010? Qui sap si no s’haurà acabat el món, ja. Quines manies en pensar més enllà del dia d’avui!

Núria Vaqué

27


eSCRIPtURA

Planeta Lletra

—Les meves més que sinceres disculpes, catifa cosa s’anava engrescant mentre els altres gaudien ambulant! Jo sóc el qui pensa més enllà del dia de l’espectacle. d’avui, quan tu ja estàs fent conspiracions sobre Aquest era el precís moment en què en Jordiola fi del món? Què carai! Ara entenc per què et dot havia d’entrar en acció, però en Miguelotil, dediques a fer comèdia, ets incapaç de pensar res amb la seva ment malvada i perversa, el va tancar de bo! Comediant! Així et va… amb clau a la bodega, per tal de veure amb tota —Infàmia! Que s’entranquil·litat com aquest duguin aquest carallot parell de capsigranys etílic de la meva vista! s’arrencaven les barbes, Insinues que sóc el Nostradamus Insinues que sóc el entre les de la cara i les d’abans de Crist i que conspiro Nostradamus d’abans de l’esquena i s’humiliasobre la fi del món... de Crist i que conspiro ven mútuament. sobre la fi del món, I aquella ridícula però tu conspires contra mi i tots els que venim en guerra que començava com cada nit, s’anava son de pau! Doncs t’anuncio que no acabaràs bé, agreujant. El que cap dels allà presents sabia era ximplet gandul! que aquell dia arribaria la sang a port, i en veure —Ho veus? Ja hi tornes! Desvirtues i t’anticipes, la gravetat dels fets, a poc a poc, tots s’hi van i no pateixis home, que no cal que se m’endugui anar afegint. I el que en un principi els estava fent ningú! tanta gràcia, al cap de poc es va convertir en una »Nurieera! Vés-te rentant, macota, que ja vinc! angoixa general. —Com? No penso tolerar aquesta molesta siDe sobte, l’Antoniocles va clavar un crit tot fotuació! On és en Jordiodot? Feu fora aquest llatent-se d’aquell espectacle catastròfic, i va explicar dregot de dones! a tothom que mentre un parell de talossos es ma»Nurieera, no li facis cas! Si véns amb mi no taven ell havia descobert el secret més ben guarcaldrà que et rentis! dat de Les Bacants, no n’hi havia una de —Qui recoi t’has pensat que ets tu aquí? Això Nurieera, sinó que n’eren dues, completament és decisió d’en Francesquil, tots sabem que l’enidèntiques. En saber això tothom va restar immòbil veges, però què creus? Que et farà cas? Si vols durant uns instants, i en voler separar-los se’ls van que actuï vine aquí que t’estomacaré de valent! trobar a tots dos estesos a terra,morts. —Estomacar-me, tu a mi? Però si no et pots ni I així acabava la seva patètica història, un pabellugar amb aquesta panxota que tens! Cauries rell d’aspirants a alguna cosa, morts dessagnats a terra abans no m’haguessis volgut fer alguna en arrencar-se tota mena de pèl corporal per una cosa! trista, ràpida i cara nit de plaer. —Això ja ho veurem, fideu ressec! —va dir L’únic que va gaudir realment aquella nit, va ser en Miguelotil al qual li encantaven les morts, i semmentre li clavava una bona bufa. pre que en tenia opció matava algú en les tragèI així va començar la que seria la pitjor de totes dies que escrivia. les seves disputes. Que si un ull de vellut, que si En Jordiodot, quan va aconseguir escapar de la una estirada de barba, que si una puntada de peu bodega, va buscar testimonis que li expliquessin, al cul, i pim pam, i ara un ai, i ara un oi i aquí la

28


eSCRIPtURA amb pèls i senyals, tot el que havia succeït a la sala. Havia dedicat vuit setmanes a acumular escrits amb les disputes d’Anniòfanes i Laurípides, que cada dia eren més sucoses i aquell era un final espectacular. Al local hi restaven encara la resta dels membres del grup, per una banda hi havia en Pepocles, en Marcelípides, en Davidodot i l’Enriquil, asseguts als divans, mig atordits per culpa del vi i la baralla, mentre la Maricarmeneai la Marianistrata es trobaven en un estat d’alteració profunda per haver presenciat una tragèdia que podríem descriure de poc grega. Els fets van recórrer tot Atenes. Al final, com sol passar, un parell de pòtuls que no havien fet res

de bo durant tota la seva vida, van acabar guanyant reconeixement i la fama que sempre havien estat perseguint. Avui en dia encara es conserven els textos originals que enJordiodot va escriure sobre el tema.

NOTES:  Qualsevol semblança amb la realitat és purament casualitat.  Història totalment fictícia, no intenteu identificar-vos ni representar els fets. Altament perillós.  Disculpeu les escriptores si considereu que han passat per alt algun dels personatges.

Lectura recomanada 100 anys de la vida de Joan Planas i Nonell Joan Planas i Nonell Editorial En Joan Planas i Novell, aquest avi del barri, fa uns quants anys va començar a escriure les seves memòries. El passat agost i en motiu de seu centenari, els seus nets, amb l'ajuda d'Assumpta Montellà van convertir les seves memòries en un llibre. El seu contingut està carregat d’aventures personals, detalls d’època, i sentiments a flor de pell que emocionen al lector en moltes ocasions, fent-lo reflexionar sobre fets històrics i les formes de vida passades.

29


eSCRIPtURA tú, la soledad y yo mismo El relat de Marcos està escrit en segona persona del singular. L’acusatiu tu. Sense cap mena de dubte el narrador menys utilitzat en la nostra literatura. I es que Marcos creix amb la dificultat. El narrador comença amb arrogància i un punt de vehemència, i atrapa al lector, abusa d’ell, el maltracta i quan el lector es posa de part de la víctima la cosa canvia. Com? Hauràs de llegir l’historia.

Marcos Vàzquez García Perdut a la inmensitat de l'univers, sense una identat definida, per fi ha trobat el seu rol com a ciutadà al Planeta Lletra. Viatges, esports, música i família l'acompanyen en aquesta nova vida.

Planeta Lletra

Tú, sí tú, el que constantemente rehúye las miradas de aquellos que estamos a tu alrededor, de la misma manera que me rehúyes ahora. Eres un alma huidiza, un ser quejumbroso que evita el roce y los abrazos así como toda clase de sentimientos; tú eres aquel que sueña con la soledad como estado etéreo de convivencia consigo mismo sin contacto con el resto de mortales. Ahora bien, desde ahora mismo te quiero dejar claro, que no puedes pretender pasar inadvertido para aquellos que te quieren y desean tu compañía. Convéncete de que has de implicarte, que has de apostar y aprender a perder, que has de saber que hay momentos en que será necesaria tu intervención, tu voz o tu simple presencia sin que ello haya de suponer para ti, un sublime esfuerzo innecesario ante la posible ausencia de recompensa. Debes de saber que tus ojos transmiten toda la angustia que tus palabras no son capaces de significar, habituado a verter vocablos vanos y fútiles, en un intento de atrapar la atención de tu interlocutor, el cual a su vez te devuelve una mirada llena de odio, pues no comprende el porqué de tanta lejanía emocional. Y es que las personas al contrario de lo que tú piensas no acostumbran a dar sin recibir nada a cambio; y si en algo

30

resultas un experto profesional es en no regalar ni un ápice de ti mismo. Se te ha acabado el decir “soy un experto en escuchar” o “cuando me necesitéis ahí estaré”, todos te lo creíamos, pero ahora te toca a ti pedir que alguien te escuche, que alguien te ayude. Sin duda son muchas las virtudes que atesoras, pues ya hace demasiados años que nos conocemos y que compartimos alegrías y penas, sin que ni unas ni las otras hayan provocado en ti ningún tipo de desequilibrio, ninguna respuesta fuera de lugar, ninguna desviación en tu trayectoria vital, ni en tus intenciones ni deseos. Podríamos decir que la inalterabilidad se ha convertido en la base de tu relación con el mundo y nada consigue pervertir tu estado de ánimo ni nada dejas traslucir que pueda ser aprovechado para ser atacado o alabado. Es bien cierto que en situaciones adversas siempre resultas vencedor, pues el desánimo y la desazón no hacen mella en ti, pero ¿qué me dices de los momentos en que hemos tenido que compartir felicidad y nunca has sido capaz de entenderla? De hecho, albergo grandes dudas de que hayas podido aproximarte a sentimientos como la amistad o el amor, si no que más bien has permi-


eSCRIPtURA tido que cierta gente compartiese contigo momentos de tu vida, en los cuales los necesitabas para que aportasen aquello que tú no eras capaz de ofrecer ni encontrar dentro de ti, y que de esta manera tu equilibrio emocional no resultase vencido. Es la tuya una existencia vacía, marchita sin ninguna otra aspiración que desaparecer sin que nadie sea capaz de rellenar el epitafio de tu lápida, y si fuera posible, que no dudo que podrás conseguirlo, aspirando a que llegue el momento en que en una reunión de amigos alguien pregunte: ¿os acordáis de fulanito? Qué gran final diluirse en el olvido de la memoria.

Nada de preguntas, nada de recuerdos, nada de olvidos, pues no se puede olvidar lo que no se recuerda, y ya no sé a quién pertenecen estas líneas, ni qué intención se esconde a la hora de redactar este documento, a no ser que al verme en el espejo, me haya dado cuenta al fin, de que no eres más que una sombra oscura de un pasado lejano que se desvanecerá ante la presencia de un futuro incierto lleno de deseo de volver a empezar y definitivamente existir con todas las consecuencias. Dedicado a ti que siempre has estado ahí.

EL GUió LLaRG - oN TRobaR-Lo

_

Qualsevol escriptor sap que el guió llarg és imprescindible per la realització de diàlegs d’estil directe (amb guió llarg). Però també sap que no sempre es troba de manera directa en els teclats dels ordinadors, i que necessitarà prémer més d’una tecla (a la vegada) perquè aquest aparegui a la pantalla. Aquí us expliquem diversos mètodes per trobar i col·locar el guió llarg dins dels vostres diàlegs. 1. La manera més lenta i complicada és entrar a la pestanya “insertar” del word i buscar el guió llarg en “símbolo” i col·locar-ho en el lloc adient dins del nostre text. 2. També podem incloure’l dins el text escrivint: 2015 i després prement (Alt)+(x) alhora. 3. En els pc amb el teclat expandit podem trobar el guió llarg prement (alt)+(Ctrl)+(-). L’últim símbol és el signe de restar del teclat numèric. 4. I per finalitzar podem entrar (en el word) dins d’autocorrecció i dir-li al programa que cada vegada que premem dos guions curts -- ens els transformi en un guió llarg. Esperem que aquests consells us siguin útils. Salut i bona lletra, Lletrícoles.

31


eSCRIPtURA Asesinato en primer grado El títol d’aquest relat ens evoca històries de crims, sang i fetge, potser venjances... És això el què ens vols explicar en Ricardo? Potser sí, o potser no, no li robaré al lector l’emoció de descobrir-ho per sí mateix. Només us avançaré que no hi ha una sola víctima, sinó dues i que no han fet res per merèixer morir. O potser sí?

Ricardo García Mambrona Va néixer un dia del mil·lenni passat a Arenys de Mar. Aquest arenyenc no ha fet res destacat per ser esmentat en aquesta biografia.

Planeta Lletra

En ese momento terminé de hacer el último trabajo que tenía que presentar a mi profesor de escritura. Estaba contentó, ya llevaba demasiado tiempo escribiendo. SCH, SCH, SCH... Volví a escuchar. Ese sonido, al que no había dado demasiada importancia en un primer momento, empezaba a incordiarme. Al principio pensé que era una de mis vecinas y no hice mucho caso. Decidí cambiar de música para repasar mejor la ortografía del trabajo. Era una canción suave y que me sabía de memoria. De nuevo volvió a repetirse el sonido: sch, sch, sch… Esta vez sí, me di cuenta de que no procedía del piso de arriba, sino que venía de mi cocina. Agudicé el oído. Nunca había escuchado algo similar. Sonaba como una cascada de agua y rápidamente supe que tenía un gran problema. Al abrir la puerta la vi. Una rata enorme estaba en medio de las baldosas. Mi primera reacción fue asustarme y sorprenderme de ver ese animal dentro de mi piso. Cerré la puerta instintivamente para que no pudiera escapar. De repente, comprobé que tenía agua en la suela de mis zapatillas y me imaginé qué había pasado. La rata había roído una tubería y el agua se escapaba inundándolo todo.

32

Salí corriendo para cerrar la llave de paso. Volví al lugar de los hechos. El escape venía del lavavajillas. Por suerte, ahora, con el agua cortada, ésta había cesado de salir, y aunque la rata ya no estaba a la vista, quedaba claro que de la cocina no había salido y seguía por las inmediaciones. Me armé de valor y saqué el lavavajillas de su sitio. Y allí estaba, en una esquina, mordiendo otra vez el mismo tubo pero por otro lugar. Cogí el palo de la escoba y me lancé a por ella. Si no me hubiera roto nada, seguramente le habría dejado una escapatoria para que saliera con vida, sin embargo, como la factura del lampista la iba a tener que pagar yo, quería disfrutar del momento. La rata se movía ágilmente y esquivaba todos mis golpes hasta que se metió por un pequeño agujero del armario. Fue un gran fallo en mi estrategia, pero que a la postre fue lo mejor que pude hacer. Abrí el armario y la rata escaló a través de la tubería del fregadero hasta el hueco vacío de éste. Lentamente retiré todo lo que había allí. Me dolió tener que tirar a la basura el saco de patatas recién comprado, las cebollas y los ajos. Me aseguré que estuviera arriba y taponé con plásticos el hueco por donde había entrado. Le pedí a mi vecina que me dejara una trampa para cazar ratones. La coloqué dentro del armario y la armé con un trozo de queso de importación


eSCRIPtURA

que me rompió el alma tener que usar para tales fines, este queso me encanta y me resulta muy difícil de conseguir. Era la primera vez, en siete meses, que tenía la oportunidad de comerlo. Después llené toda la base del armario de harina para saber cómo se movería la rata cuando descendiera y de esa manera, si fallaba, aprender de mis errores. Me puse a ver la televisión y cuando estaba en lo mejor del programa, la trampa empezó a moverse. Había atrapado a la rata. En ese momento se me dibujo una sonrisa en la cara, pero rápidamente volví a la realidad. Y era una injusticia para mí. Tenía que decidir qué hacer, ver como ella agonizaba bajo mi presencia o ver el desenlace del programa. ¡PUM! Un disparo hizo que me quedara viendo la televisión, pero la rata había conseguido que durante dos ocasiones en ese día me obligara a no hacer lo que deseaba. Por buena o mala suerte, según se mire, la historia no termina aquí y el destino tenía otros planes para mí. Oí otro ruido extraño que procedía de la terraza. Miré a través de la ventana. Una segunda rata correteaba por ella. La furia volvió a apoderarse de mí.

Ella sí que iba a sufrir una injusticia de verdad. Iba a morir en la misma trampa y con el mismo queso que su congénere. La coloqué en el centro de la terraza y me fui a la sala contigua a observar. Me senté en una silla con una cerveza, unas olivas y unas patatas fritas esperando el nuevo desenlace. Pensé incluso grabarlo en video, pero al final desistí. La rata tardó menos de una hora en caer. Y Yo estaba en primera fila disfrutando del momento. Me sentía como un Cesar en el circo romano. No daré detalles para no herir la sensibilidad del lector. Cuando ya estaba muerta, recogí el cadáver y lo metí en la misma bolsa que su compañera. Pensé qué hacer con ellas. En un primer pensamiento decidí darles un enterramiento digno, ya que una de ellas había luchado como un verdadero rival y la otra me había ofrecido un buen espectáculo. Pero al no tener jardín no lo podía hacer. Mi segunda opción era dejarlas en la calle y que algún animal se las comiera, sin embargo, seguramente alguna de las vecinas se quejaría. Al final opté por la solución más sencilla. Cogí la bolsa y directas al contenedor de basura. 33


L’ e N t R e V I S tA Oscar Navas, Mataró 1975. escriptor i enginyer tècnic Informàtic. Membre de Planeta Lletra. Entrevista a l’escriptor Mataroní Oscar Navas Guanyador del CONCURSO DE MICRORRELATOS ELECTRÓNICOS de la FNAC (2010) By Jordi Lopesino

Hola Oscar, enhorabona pel premi. Gràcies. Per cert que això de escriptor Mataroní sona una mica fort, no?

Planeta Lletra

Home, jo crec que fa justícia, per cert, quan vas començar a escriure? Doncs, quan tenia uns deu anys. Va ser una cosa molt curiosa: el meu pare tenia una màquina d’escriure i jo vaig buscar una excusa per utilitzar-la. Quan anava a cinquè de primària la utilitzava per escriure obretes de teatre que després representava amb els companys de classe; a sisè vaig començar a escriure guions per jocs de Rol i com això d’escriure m’agradava molt vaig continuar escrivint contes per mi. I no participaves en concursos literaris per nens? Uf! Vaig tenir una mala experiència amb el primer concurs en el que vaig voler participar. Era un concurs de l’Òmnium Cultural, però entregaves el relat a través del col·legi. Jo estudiava al col·legi Maristes Valldemia de Mataró, i recordo que va ser a sisè. Com ja t’he dit jo tenia molta traça escrivint a màquina i vaig elaborar un relat d’ambientació victoriana, amb assassinats i venjances... Tot molt ben estructurat i passat perfectíssimament a màquina. Doncs el professor que recollia els treballs per portar-los a l’Òmnium,

34

en veure el meu, tant ben fet i redactat, no es va creure que l’ h a v i a f e t j o . E m v a a c u s a r d’haver-lo copiat! No me’l volia acceptar. Em saltaven les llàgrimes d’impotència. Finalment el va enviar al concurs, això em va dir, però mai he tingut la certesa. Ostres, quin trauma! Sí, no sé ben bé com però em vaig sobreposar i vaig continuar escrivint per mi mateix. Sis o set anys més tard, quan ja estava lluny de la tutela d’aquell professor em vaig tornar a presentar a una altra convocatòria de l’Òmnium, i vaig guanyar un premi. Encara ho recordo com si fos ahir. Era el 1er premi de la cinquena categoria. Em van donar un val per bescanviar-lo per llibres a la llibreria Robafaves de Mataró. M’ho vaig gastar tot en còmics de Tintin. Curiosa elecció, còmics en comptes de llibres! Sí, els còmics sempre m’han agradat molt. Encara m’agraden. De fet vaig començar a llegir amb aquells llibrets juvenils de l’editorial Bruguera que eren texts d’aventures barrejats amb pàgines de còmic. En tinc un munt a casa. Els meus preferits eren els de Juli Verne. Però també llegia Arthur Conan Doyle, Lewis Carroll o els llibres de Les Aventures del Baró de Münchhausen, La Història Interminable o El Senyor de les Mosques, dels quals guardo molt bon record.


L’ e N t R e V I S tA Foto: Carolina Sánchez

A banda d’ells quin és l’autor o autora que t’agrada més? En l’actualitat, en Neil Gaiman, no sé si el coneixes? (li dic que no) És escriptor i guionista de còmics. Escriu coses de fantasia, un dels meus temes preferits. I ara, per què escrius? Perquè ja no tens l’excusa de la màquina d’escriure. Ha, ha, ha... És cert. De fet escric perquè m’agrada escriure, encara que confesso que també em costa. Sempre utilitzo la típica excusa de la falta de temps; però quan tinc temps, utilitzo la típica excusa de no tenir ganes de reprendre el que havia deixat a mitges. Però, ai! M’agrada escriure. Contradictori, oi? Parla’ns del concurs que has guanyat recentment. Faré una cosa millor, vols llegir el microrelat? doncs mira, estaria bé... Per cert, què vas guanyar? El premi era un ebook. D’aquests moderns amb pantalla tàctil.

Si vols te’l canvio per un còmic d’en Mortadelo i filemón... Ha, ha, ha... No cola. Home, com has dit que t’agradaven els còmics...

L’Oscar no vol ni sentir a parlar dels meus negocis, es més no perd de vista l’aparell ni un moment. Crec que ha arribat el moment de finalitzar l’entrevista. Abans de marxar em passa el microrelat. Aquí el teniu, es titula, “Vecinos”: Por fin tenía en mis manos un libro electrónico como el de mi vecino. Ya no iba a ser el hazmerreír del bloque de estirados al que me había mudado. Como diría mi padre, un pico y una pala les daba yo, para que aprendieran donde tenían los riñones... Pedí con todas mis fuerzas que el domingo no lloviera para asomarme a la terraza cuando él apareciera con el suyo. Así que esa mañana salí con mis gafas y mi vermut y, tras saludarle efusivamente remarcando que hacía un día estupendo, me senté en mi tumbona y encendí el aparato. Fue cuando comprobé que el índice estaba vacío. Pasé el resto de la mañana haciendo rebotar los rayos del sol sobre mi libro para deslumbrarle.

35


AGeNdA “el dissabte fem un vermut amb…” 1r cicle de conferències d’escriptores i escriptors mataronins dissabte 2 d’abril / Hora: 12h / Lloc: Sala d’actes tres Roques Care Santos. Mataró 1970. Escriptora i crítica literària. Ha publicat més de 40 llibres, la majoria de narrativa. Ha guanyat premis tan prestigiosos com l’Ateneu Jove de Sevilla, el premi Ciutat d’Alcalà, el premi Anna María Matute, el premi Alfonso Cossío, el Gran Angular i el premi Edebé. Escriu en català i castellà i la seva obra s’ha traduït a més de mitja dotzena d’idiomes a tot el món.

dissabte 21 de maig / Hora: 12h / Lloc: Sala d’actes tres Roques Lola Casas. Mataró 1961. Més 40 anys exercint de mestre d’educació primària. Formadora del professorat. Conferenciant sobre temes de literatura infantil i juvenil destinades a pares, mestres i infants. Més de 30 obres publicades entre assaigs sobre literatura, contes i poesia per a públic infantil i juvenil.

dissabte 18 de juny / Hora: 12h / Lloc: Sala d’actes tres Roques Guillem Sànchez. Mataró, 1963. Escriptor. Des de 1994 escriu i publica en tàndem amb l’Eduardo Gallego (Cartagena, 1962. Novel·lista, botànic i micòleg) relats i articles relacionats amb la ciència ficció. Tenen publicades més de 20 novel·les, innumerables relats i alguns assaigs. Han estat guardonats amb el premi Alberto Magno, el Juli Verne, el premi Ignotus (els anys 1997, 1998 i 2010) i el premi UPC 2008.

Organitza

http://3rescrituracreativa.blogspot.com

http://www.twitter.com/planetalletra

Profile for Planeta lletra

Planeta Lletra - 01  

Primer Número de la revista Planeta Lletra. Inclou els relats de varis alumnes del Curs d'Escriptura Creativa del centre Tres Roques de Mata...

Planeta Lletra - 01  

Primer Número de la revista Planeta Lletra. Inclou els relats de varis alumnes del Curs d'Escriptura Creativa del centre Tres Roques de Mata...

Advertisement