Trobar-se

—Bon dia, xiquet! — va exclamar la mestressa, enèrgica, amb veu greu. L’Eduard Castells i Lledó ruboritzat i amb pas dubitatiu, es va situar en un racó del local. Encarat al finestral que donava el carrer.

Eulàlia Sabater

Llicenciada en Medicina i Cirurgia, Terapeuta Familiar Sistèmica, disciplines que abracen la meva activitat professional i laboral. Escriure és una altra de les meves passions, després de la lectura, que, per les circumstàncies, ha anat quedant relegada. Ara, en un moment de certa maduresa, m’hi he posat. Estic fent les meves incursions més agosarades, gràcies a la formació que vaig interioritzant des de l’Ateneu Barcelonès i d’altres entitats.

—Què voldrà aquest xic?— li va preguntar. —Suc de ta-taronja, entre-trepà de pernil, amb-amb tomaca, i-i.i-i ca-cafè. Va dir-li sense mirar-la. L’alè, atrapat a la gola, el va fer esternudar, tossir, produir xiulets bronquials. Se’n va anar al servei. Es va mullar la cara i aplicar dues inhalacions de Salbutamol. S’anava calmant. Va mirar el rellotge. Encara li quedava temps. L’inquietava la convocatòria. Desitjava que passés de pressa. Es va tornar a mullar la cara. Es va rentar les mans. Amb pas irregular va tornar a taula. —Estàs bé, xato? —li va dir ella mentre li servia l’esmorzar. —Sí… sí… grà-gràcies! —El cafè te’l duré després, si et sembla, així te’l prendràs calentet. —D’a-acord, grà-gràcies, per-perdoni, ho-ho sento! L’Eduard, quasi tremolant, no va gosar mirar al seu voltant, convençut que tothom l’observava. Va esmorzar lentament. Es refeia. S’havia de concentrar en l’entrevista, amb el tribunal, presidit per la catedràtica. Li feia pànic, malgrat que havia superat totes les proves preliminars i havia estat preseleccionat. El currículum és excel·lent, li havien dit, però has de passar per tot el procés fins a arribar al test psicotècnic, la darrera prova, superades les anteriors, i a l’entrevista definitiva. Li havia costat molt arribar fins aquí. Encara es plantejava si havia fet bé. —És clar que sí! —li deien els més propers—. Ho estàs aconseguint, t’ho mereixes, en tens la capacitat. Quina mania! sempre amb tanta por! Molts voldrien ser-hi. —Sí-sí, ja!, però i el psico-cotè-tècnic?, no l’hauré passat! I l’entrevista? I si no me’n surto?, després de tants anys d’estudiar. No puc dependre sempre de vosaltres—els deia als pares—. Segur que-que la catedrà-dràtica—continuava—els hi haurà influ fluenciat. No la su-suporto, prepotent i prete-tensiosa. No, no me’n sorti-tiré— sentenciava sempre que se’n parlava.

La doctora en Biologia, catedràtica de la facultat on va estudiar l’Eduard, no li havia posat gens fàcil. Al llarg de la carrera, li recordava dia rere dia, que: “per dedicar-se a la Biologia, en qualsevol dels camps, s’ha de tenir caràcter, seguretat i autoestima, i tu, noi: res de res, per molt bones notes que treguis”. L’Eduard, mut, esternudava, començava a tossir, a tremolar, i a ofegar-se, Maleïda asma!, havia de sortir de l’aula, lluny de tothom, per tranquil·litzar-se. El pensament, però, el duia al present de la cafeteria. Sentia un desassossec estrany, nou. L’alarmava i atreia alhora. Hi havia alguna cosa indeterminada, que percebia familiar. Ella, amatent, li va portar el cafè. Se’l va beure a petits glops. Es va tornar a mirar el rellotge. Ja eren dos quarts d’onze. Se n’havia d’anar. —Adéu!—va articular amb un murmuri. —A reveure, xic, que te vaigue molt bé el que haigues de fer!—Va tornar-li ella, amb fort accent ponentí—. Soc l’Andrea—va remarcar, amb to seductor, mentre s’enretirava un ble de rínxols negra atzabeja que se li posava als ulls. —I tu... —Gràcies!—li va contestar ell, ja quasi al carrer, també amb la “e” ben tancada i de manera fluïda; li havia sorgit espontàniament. Se’n va adonar més tard. Malgrat el fred, l’amarava una onada de calor.

Va arribar al pis que ja era vespre. Necessitava descansar i buidar-se de l’aiguabarreig d’emocions que li entortolligaven el pensament. Se li interposava la noia de la cafeteria en qualsevol dels passatges que pretenia evocar per analitzar l’entrevista. L’inici havia estat dur, copsava la humiliació per part de “l’eminència” (l’alumnat l’anomenava així, a tall d’escarni) quan aquesta va proclamar les seves dificultats. Preveia el pitjor. Paradoxalment, una força desconeguda li va infondre seguretat. Imbuït de serenitat i confiança, es va defensar com mai ho havia fet abans. —Gràcies, senyor Castells Lledó—li havia dit la secretària, amable —. Demà a les dotze l’informarem, presencial, del veredicte. Va somiar que era a l’escola, a Cervera. Acompanyat de l’Andreu Castellar Lladó, amb qui concorrien tostemps donades les quasi coincidències dels cognoms. Un noi fornit que destacava per la morenor de la pell i el cap embullat de rínxols atzabeja. No eren especialment amics. Ben mirat, ni l’un ni l’altre tenien amics de veritat. L’Andreu a vegades es podia fer pesat. Tothom l’evitava. Però era qui el socorria cada vegada que, contrariat per actituds autoritàries, l’Eduard patia una crisi d’asma, precedida, des que va començar amb la malaltia, d’un sorollós esternut. L’Andreu se li mostrava tendre. L’acollia, tranquil·litzava agafant-li suaument les mans i l’animava a valorar-se. L’Eduard s’hi trobava bé, al seu costat. Mai no ho compartiria amb ningú. Ja prou que se’n reien, la majoria de companys. Es va despertar de sobte. Li tibava l’entrecuix. Feia temps que no trempava. Sorprès i tanmateix satisfet, es perpetuaven a la memòria, les imatges oníriques envaïdes per intrusions per-manents de la noia de la cafeteria. Després hi passaré, va pensar. Encara no se’n sabia avenir, quan hi va entrar. —Boonn diaaa!— va dir animat. Se’n va penedir immediatament. Ruboritzat, es va instal·lar al racó del dia abans. Va esternudar estrepitosament. —Què et passa, Eduard, xato?, No! No, tranquil·litza’t, respira a poc a poc, així, així —li deia ella, que s’hi havia apropat corrent, i li agafava les mans amb tendresa. —Saps el meu nom? —li va preguntar ell, ja mig recuperat —. Ja ens coneixíem? —Andreu Castellar Lladó, de Cervera. Havíem anat junts a l’escola. Te’n recordes? Ara soc l’Andrea—li va murmurar, mantenint-li la mirada, i premudes, les mans. Van quedar per sortir. Havien de festejar i compartir un seguit d’esdeveniments.