Quan fas el pas

Ara ja no importa l’edat que tinc, soc mestre jubilat, fill d’una família nacional catòlica, conseqüència d’una confrontació entre germans que havia ocorregut pocs anys abans de néixer i que va deixar un estrany tuf, haver de ser tots iguals, o millor, de quedar encerclats dins d’uns postulats que un estat dictatorial en connivència amb una església dèspota imposaven.

Pompilio Piris

Vell mecànic jubilat que un dia va descobrir el plaer d’escriure. Ara per ara ho intenta amb prosa i poesia, pensa que algun dia se’n sortirà.

Com poden suposar, per un nen, créixer en un poble petit dins aquest fangar ideològic no era gens fàcil i escoltar per primer cop, quan encara no saps ben bé el que vol dir, marieta, i més si el qui t’ho diu és ton pare, intueixes que quelcom no va bé, però encara no saps el perquè. Vaig ser un bon estudiant, no per dedicarli molt temps als estudis, no em costava aprendre, vaig acabar el batxillerat amb bones notes. Un dia em vaig preguntar si jo em mirava els companys amb els mateixos ulls que ho feien la majoria, era un temps on nois i noies no compartien les aules, les converses, les bromes i actituds que ells gestaven quan es trobaven amb noies em ferien. Potser fos que jo m’identificava més amb com es comportaven elles. Va ser el primer dubte. A la Normal, l’escola on ens formàvem els mestres, va ser diferent, noies i nois compartíem estudis i vivències, al principi m’hi trobava estrany, passat un temps vaig fer amistat tant entre les noies com els nois. Va acabar el primer curs i me’n tornar al poble. Aquell estiu vaig conèixer la Marta, una noia que em va dir que feia uns anys que la família venia d’estiueig al poble i que la Caleta Blanca era la platja preferida. Ens vam fer bons amics, sortíem junts prou sovint, per anar al cine a l’aire lliure, a fer algun bocata, xerrar i poc a poc ens obrírem a xerrar dels sentiments, encara que el meu dubte principal no el vaig deixar anar. Potser ella ho havia intuït. El dia de lluna plena d’agost la Marta em va proposar anar a banyar-nos a la Caleta Blanca, em va semblar una idea fenomenal, banyar-se a la llum de la lluna, tota una experiència. El mar estava com un mirall, la lluna hi dibuixava un camí de llum fins a l’infinit. Ens vam posar a xarrar de foteses, dels estudis, del futur, dels pares, fins que ella ho va proposar. —Ens banyem? —Sí, sí. La Marta es va treure la roba, es quedar nua, em mirava, jo em vaig quedar petrificat. —No et despulles?

—Nus? —Sí. No recordo com ho vaig fer, la por es va apoderar de mi, però al poc estava nu i davant d’una noia. Ens vam banyar. Al sortir de l’aigua els dos ens quedarem asseguts a l’arena, jo estava callat, acorat, va ser llavors quan la Marta em va dir. —No passa res, ja t’ho he dit a dins l’aigua, sé que en aquesta societat no ho tindràs fàcil. Va ser la Marta qui primer ho va saber, ja ho havia intuït i va ser amb la Marta que jo ho vaig acceptar, amb ella se’m van esvair els dubtes. Sempre que estàvem junts en un moment o altre xarraven de la meva diferència sexual, ella en feia broma, —has trencat els estàndards— em deia. Quan es va acabar el temps de vacances i ella va partir, ja no em vaig sentir tant segur i no vaig complir una mitja promesa que li havia fet, la de contar-ho a casa. La Marta em va ajudar molt. El segons curs a la Normal el vaig enfrontar amb menys pors, encara que em guardava i molt de descobrir-me. A mig curs ens havíem fet un grup de cinc o sis amics. Era un grup que parlàvem poc de futbol, xarràvem del que faríem com a ensenyants, de llibres, de música i com no, de les il·lusions, de l’amor, de les relacions, els qui tenien xicota eren els més explícits, del fills que tindríem, de com voldríem que fos el món que ens esperava. D’entre tot el grup en Francesc i jo vam collar una amistat més propera. A diferència meva que compartia dormitori a casa d’una senyora que llogava habitacions, ell tenia un lloc d’estudi més espaiós a la casa on vivia amb la mare. Els dijous tarda els teníem lliures i els aprofitàvem per anar a casa seva per repassar temes, estudiar, escoltar música en un tocadiscs portàtil i xerrar. Va ser per setmana santa que en Francesc em convidar a passar uns dies a casa seva, em va dir que la mare hi estava d’acord i a mi em molava més que el tornar a casa per dos o tres dies. La relació amb el pare s’havia fet aspre, ell no gosava a obrir la caixa dels trons i jo no havia agafat prou embranzida per sortir de l’armari, com diuen ara. Aquell vespre vam xerrar molt, una cançó de l’Édith Piaf sonava suaument al tocadiscs, va ser el moment que sense embuts en Francesc em va dir —tu ets com jo, o més ben dit els dos som iguals, no eren moltes paraules però prou per entendre que em volia dir. Vam estar xerrant llarga estona fins que la son ens va guanyar, els dos ens quedarem adormits. Era diumenge al matí, la mare del Francesc va trucar a la porta del dormitori, segons ella ho feia sempre i havia entrat en no rebre resposta. Em vaig despertar abraçat amb el Francesc i el vaig sacsejar, ell encara estava mig adormit —hola mare —va ser tot el que va dir, mentre que jo entre la por i la vergonya em quedar vaig sense paraula. Mentre esmorzàvem, la mare em va dir que ja sabia com era jo, que el fill ho havia intuït i que li havia contat moltes coses, els dubtes que tenia per fer-me saber que estava enamorat de mi, que no em volia fer mal, que era bo parlarho amb adults que ho entenguessin i més encara no amagar res a casa. Tot el curs va ser més tranquil, en Francesc i jo estàvem més junts que mai, tant en els estudis com sentimentalment, sabíem que era complicat però ens compensava. Se`ns va fer difícil el separar-nos al final, però no era per sempre. Sabia que ho havia de contar a casa, la meva condició sexual i a més que tenia parella i era un noi. No va anar bé, el pare va saltar com una fera. —Ets la vergonya de la família, maricón de merda, no et vull a casa, qualsevol dia ets capaç de pervertir el teu germà petit. Jo que ja n’havia après, estava tranquil per contestar-li.

—I si fos com tu vols atacaria a la germana, doncs no, ni una cosa ni l’altre pare i ho sento si tot això t’ofèn. La mare sempre ho va entendre i va estar al meu costat. També quan va conèixer el Francesc, la mort de la mare ens va reconciliar al pare i a mi. Senyors i senyores, fins aquí els que els puc contar sobre el llibre «Quan fas el pas», si volen saber-ne més, per exemple del temps de mili per un homosexual, o de la convivència amb el meu company Francesc, que per cert avui m’acompanya en aquesta presentació i moltes altres anècdotes, comprin el llibre. Gràcies.