Renaixement

Soc una dona maltractada. Avui, des d’aquest espai subtil de silenci interior, puc pronunciar aquestes paraules per primera vegada, sense vergonya ni por.

Anna Maria Ayats Rius

Vaig néixer a Olot fa 47 anys. Treballo de Lletrada de l’Administració Pública. El relat és el resum de la història viscuda amb la ex... el meu primer pas cap a l’autoestima... i el descobriment de quelcom anomenat violència intragènere.

Encara recordo, i no puc oblidar, aquell fatídic 23 d’abril, resumit en una seqüència d’imatges accelerades que presenciava a diari al jutjat però les concebia totalment alienes a mi. Soroll. Crits. Un gir en el temps. Una escissió entre la resta del món i jo. I de sobte, dolor, molt dolor, un dolor insuportable. Vidres trencats. Dolor al cos, dolor a l’ànima, dolor al cor. Tot el meu ser concentrat només a la meva ment, i una única veu, interna, repetitiva, com una freqüència inacabada : “haig de marxar d’aquí!”. I sang, molta sang. Color vermell. El vermell de la ferida, de la ràbia, de la supervivència, que va deixant caure lentament cada gota de la meva essència sobre el parquet impecable d’un menjador antic i feréstec que s’ha anat omplint de baralles i insults d’un llenguatge del que sabia l’existència però mai havia format part de mi. I de sobte por, pànic, angoixa...i una enorme buidor irreal que només delatava el record d’aquell gest agressiu i insignificant alhora, que m’havia travessat i havia esberlat per sempre el fràgil cristall del rellotge de sorra del meu interior. I tota la meva essència s’estava perdent en la immensitat d’aquells segons, sense direcció, i encara avui ignoro a quin lloc s’havia amagat. Aquell 23 d’abril vaig perdre la innocència, vaig perdre vida, i em vaig perdre a mi, perquè malgrat els esforços sobrehumans per comprendre i acceptar la situació, alguna cosa que desconec es va transformar en mi per sempre, deixant un rastre inconscient de culpabilitat auto imposada que massa sovint em converteix en una persona solitària. I de sobte, tranquil·litat. Busco refugi al poble que m’ha vist créixer i em perdo entre les muntanyes silencioses de Sadernes. Un passeig entre els arbres. Transmutació. Aire. Respiro. Noto el sol a la cara. Torno a sentir el cos i torno a sentir la vida.

Sanació. I llàgrimes, moltes llàgrimes que amaguen tantes emocions i tanta culpa que avui sé, amb tota seguretat, que mai més deixaran de fluir, lliures, escapant totalment a la meva voluntat. De la mateixa manera que sé, com se sap des de la més profunda incertesa, que mai més deixaré de caminar. Passen els mesos, i el gran mestre de l’atzar em concedeix l’oportunitat d’oblidar el teu rostre però no els atacs de la teva covardia. Arriba una carta. Amagues els fets, transformes la realitat, però demanes perdó. Mentre et llegeixo, m’adono que ets incapaç de manuscriure paraules com vas ser incapaç d’expressar els teus sentiments o reconèixer les teves febleses. Reclames una trobada, un cafè, en definitiva, una oportunitat. La meva resposta : un silenci infinit. El mateix silenci que vas deixar en el meu interior i amb el que avui et responc. Em vas abocar a viure dos anys de silenci i buidor, dos anys de no existència. Però aleshores, enmig del no res, va aparèixer ella. La seva veu dolça. Un batec profund. Sé que l’estimo. Sé que és ella. Sé que és diferent. I amb ella estic descobrint que allò amagat, no me l’havies pogut prendre: la meva essència.