Issuu on Google+

USS – Primer de Medicina - GRUP V – L6

PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT

La porta giratòria

Andrea Catalán Redón Jordi Gaja Jarque Antonio Garre Andrés Jorge Martín Centeles Marta Picó Olmos


ÍNDEX 1. Introducció ......................................................................................... 3

2. Història de la col·lectivització .......................................................... 3

3. Principals models col·lectivizats...................................................... 6 3.1 Model Zemstvo ...................................................................... 6 3.2 Model de Bismark.................................................................. 7 3.3 Model Beveridge.................................................................... 8

4. Els moviments a favor de la privatització de la sanitat en països amb assistència col · lectivitzada ...................................................... 11

5. En què consisteix el procés ........................................................... 12

6. Arguments pro privatització i arguments contra la privatització 13

7. Valoració entre els avantatges i els inconvenients ...................... 14

8. Exemples .......................................................................................... 15 8.1 Hospital Nisa “Valencia al mar” ........................................ 15 8.2 Hospital de Manises ........................................................... 17

9. Conclusió. ........................................................................................ 18

10. Valoració personal......................................................................... 19

11. Bibliografia ..................................................................................... 19

2


1. Introducció En aquest treball sobre la privatització de l’assistència sanitària es veurà la sanitat des d’un punt de vista empresarial i parlarem, entre altres, sobre el significat, l’origen i els models del que anomenem “col·lectivització de l’assistència sanitària” i la compararem amb l’assistència privada veient exemples i diferents opinions i arguments.

2. Història de la col·lectivització

Abans d'analitzar la història de la col · lectivització de l'assistència sanitària seria necessari aclarir que entenem per ésta.Podemos parlar d'una assistència sanitària col · lectiva com aquella assistència mèdica que abasta a les persones d'una manera universal, independentment del seu nivell d'ingressos, la seva procedència o la seva posició social, és a dir una sanitat equitativa i col · lectiva, que es nodreix amb l'aportació econòmica de tota la població. Així apareix reflectit en la declaració dels drets humans, del qual Espanya és signant: Article 9 Els estats part en el present Pacte reconeixen el dret de tota persona a la seguretat social i l'assegurança social.

La idea de la col · lectivització de l'assistència sanitària segons el que s'ha exposat hauria de ser bàsica i estar blindada i assegurada davant de qualsevol element que la fes perillar, i que només pogués modificar-se per ferla progressar i perfeccionarse.Pero Realment és així? Atenent a la seva història ens adonarem dels vaivens que pateix la col · lectivització de l'assistència sanitària. Al marge de seguir una linia cronologica, proposem que s'enfoqui des d'un punt de vista una mica diferent, que ens permeti observar el fenomen i 3


l'evolució de la assistència sanitaria.Asi situant-nos com espectadors podem advertir que trobem dos grups socials que exerceixen rols oposats respecte a la col · lectivització: Els defensors de la col · lectivització i els defensors de l'assistència sanitària privada. Així aquest pols per la cobertura sanitària va començar sent favorable a la col · lectivització, a l'horitzó, una sanitat publica i universal.Parece lògic que l'aposta col · lectivitzadora guanyés terreny d'una manera ràpid i sòlid, ja que el món de l'assistència sanitària es presentava com un llenç en blanc en el qual fins i tot quedaven moltes coses per aconseguir. D'aquesta manera trobem el primer esbós del que seria en un futur un sistema sanitari publico en l'any 1948, amb el National Health Service britànic que assegurava aquest dret a la sanitat universal, sense excepcions. A Espanya, en aquella època tot anquilosats al règim franquista, les innovacions pro-col · lectivització van trigar a arribar més que a la resta de Europa.Es necessari comentar que si ho van fer no va ser ni molt menys per la intenció de la introducció d'un progrés en la línia col · lectivitzadora del general Franco, sinó més aviat per les influències "reformistes" dels sectors tecnòcrates del gobierno.Asi, es pretenia rentar la cara al règim i donar una impressió d'un país més democràtic a la moderna Europa, així com, pal · liar el creixent descontentament d'una gran part de la societat espanyola que demandava reformes democraticas.En aquesta línia trobem en 1967 la "Llei de Seguretat Social" que va ampliar els mecanismes de cobertura social a càrrec de l'estat, però aquesta timida reforma (tot i significar un avanç important) evidenciava el retard respecte a la resta d'Europa i mostrava un sistema fiscal que permetia el frau i la manca d'equitat social en el repartiment de càrregues tributarias.Pero no seria fins l'any 1978 amb La Constitució fins que aquesta demanda social es veuria complaguda, la Seguretat Social cobria de assistència sanitària a gairebé la totalitat de la población. La col · lectivització començava a consolidar-se, així va ser com el 1986 s'aprova una reforma a la "Llei general de sanitat" sento els fonaments per al Sistema Nacional de Salut el qual es finança per impostos generals i dóna cobertura a tots els ciudadanos.La col · lectivització estava en el que podriem considerar la "belle epoque", i va anar desenvolupant, fins a esdevenir un dels sistemes sanitaris públics més envejats del món. 4


D'aquesta manera el pols dels sistemes sanitaris es decantava cap la col · lectivització, el llunyà horitzó d'una sanitat universal i publica, era una realitat.Però, els sectors que apostaven per la privatització, que miraven el projecte col · lectivitzador amb resignació, van començar a actuar. S'ha produït una estratègia de degradació i menyspreu de la sanitat pública, amb els més diversos arguments, l'objectiu: Enverinar al sistema sanitari colectivo.Así dissenyada l'estratègia privatitzadora, calia articular el projecte i trobar personal per a aquesta maquinària privatizadora.Asi, a Espanya, aquest personal es trobava en els sectors més conservadors i l'estructura de "la màquina privatitzadora" es va trobar en empreses privades de diversa índole: Constructores, asseguradores, grups de gestió sanitària, immobiliàries ... Ens trobem a finals del segle XX, amb aquests dos grups enfrontats, clarament definits, però cap a on anirà el pols en aquest moment? Com comentàvem el sector privatitzador va moure fitxa, alertat pel gran avanç de la sanitat colectiva.Aparece llavors en 1991 l'Informe Abril, que bàsicament consisteix en el primer projecte per a la mercantilització de la sanitat. Però l'ofensiva privatitzadora, no s'havia d'aturar aquí, i va trobar en el sector conservador 01:00 líder que donaria suport al projecte privatitzador, Jose Maria Aznar.Vemos, com el 1997, sota la legislatura del PP d'Aznar (Amb el suport de PSOE i PNB) s'aprova la "Llei 15/97", que permetia la gestió privada dels centres sanitaris públicos.La primera vegada que aquest sistema va ser posat en practica va ser al País Valencià en 1999 amb l'hospital d'Alzira que constituir el paradigma de la sanitat privada espanyola. Arribaríem a 2005 i ens trobem a Espanya el començament d’una de les ofensives privatitzadores contra la sanitat publica més grans dels últims temps, l’encapçalada per Esperanza Aguirre, que encara té efectes hui en dia, amb hospitals que han sigut una referència d’aquest moviment de resistència front a la privatització, com és el cas de l’hospital “La Princesa”.Després retornarem amb la sanitat madrilenya ja que s’ha provocat un important moviment procolectivitzador. Trobem que no només Madrid presenta aquesta onada privatizadora, sinó que altres comunitats com Catalunya i el País Vasc presenten també una privatització, tot i que amb un model diferent. Seria el corresponent model mixt. 5


Ja al 2012 veiem un evident conflicte entre dos forces que s’han estat oposant durant tot el desenvolupament que hem seguit. Així trobem com abans comentàvem, la gran privatització a Madrid i també en el conjunt de l’estat, com veiem al Real Decreto Ley (RDL 16/2012, 20 de abril),que transforma la sanitat,en una sanitat segregada i discriminatòria segons el nivell econòmic i la posició social, a més de la introducció del copagament del medicaments. Però per altra banda, front a aquest moviments privatitzadors, naixen uns “contramoviments” per preservar aquesta sanitat col·lectiva que tant ha costat d’aconseguir (com hem vist). Podem destacar els moviments de desobediència civil coneguts com “no vull pagar” pel que fa al tema del copagament o “la marea blanca” que correspon a la privatització de la sanitat a Madrid. En aquesta lluita de forces per la privatització, que ens oferirà el futur? La història ens ho dirà.

3. Principals models col·lectivizats.

Dins dels models col·lectivizats podem fer una gran diferenciació: els totalment públics o col·lectivizats i els que combinen l’assistència pública amb la privada (mixtes). En els totalment públics trobem principalment els models que corresponen a regímens comunistes. El principal es el soviètic:

3.1. Model Zemstvo: 3.1.1. Finançament: Totalment de l’Estat.

3.1.2. Organització: en forma piramidal amb el Ministeri de Sanitat en la cúspide successives divisions territorials. Hi havia hospitals generals i especialitzats. Control longitudinal de l’Estat. Es varen 6


crear tres serveis: materno-infantil, medicina curativa per a adults i servei de salut pública i medicina preventiva; i quatre especialitats: terapeuta, pediatra, higienista i odontòleg. 3.1.3. Accés: L’accés era gratuït, equitatiu i universal. Els pacients podien escollir el seu metge entre els assignats a la seua zona.

3.1.4. Altres: la fama i la satisfacció eren molt bones. Se li donava molta importància a l’atenció primària. Al llarg dels anys la quantitat de metges en relació a la població va augmentar molt notòriament. D’aquest tipus de models, actualment sobreviu el Model Públic Unificat, que està present a Cuba i Corea del Nord. Aquests sistemes es basen igualment en un control integral per part de l’Estat, que procura proporcionar l’assistència mèdica en condicions de gratuïtat, equitat i universalitat i aposten per la prevenció i l’educació sanitària per a reduïr costos. Aquest model exclou llibertats de l’individu i la seua representació efectiva al sistema. D’altra banda tenim els sistemes mixtes, en els que podem incloure tots els models sanitaris occidentals (exceptuant el de EEUU) i el de la majoria de països de Latinoamèrica. Pràcticament tots ells són variacions dels dos principals: (1) el de Bismark -o alemà- i (2) el de Beveridge –o anglés-.

3.2. Model de Bismark, també anomenat de Seguretat Social. Els països exemplars d’aquest model són França i Alemanya; també és el que presenten la major part de països occidentals (Àustria, Holanda, Luxemburg, països d’Europa de l’Est, etc).

3.2.1. Finançament: a través de las quotes que paguen els usuaris a las Caixes de Seguretat Social (entitats públiques asseguradores). El pagament d’aquest segur és generalment obligatori, el paguen els

treballadors

i

empresaris.

També

existeixen

fons

de

beneficiència per als no assegurats. Al 2003 en Alemània els assegurats públicament constituïen un 87% de la població (77% de 7


forma obligada i 10% de forma voluntària); altre 10% de la població té una assegurança privada; un 2% està cobert per altres fons guvernamentals; i un 0’2% no estava cobert per cap tipus d’assistència. Els metges cobren por acte metge.

3.2.2. Organització: les Caixes de Seguretat Social són úniques per territori, estableixen contractes amb els proveedors sanitaris: metges, hospitals, farmàcies,etc, que poden tindre caràcter públic o privat. Es controla per organismes independents dels proveedors que poden participar al sistema. La fragmentació i independència dels nivells assistencials entre sí i amb les Caixes dificulta una planificació sanitària.

3.2.3. Accés: els assegurats poden acudir a qualsevol metge, de família o d’altra especialitat, i aquest té la llibertat de prestar-li assistència o no (exceptuant els casos d’urgència). Aquesta estructura descuida de per sí l’atenció primària, el que requereix un esforç adicional per potenciar-la (com fan a França i Alemània).

3.2.4. Satisfacció: aquest model aconsegueix alts nivells de satisfacció per part de la població.

3.2.5. Altres: Els metges poden escollir lliurement el tractament que apliquen, però per a alguns en concret i per a l’hospitalització és necessari el consentiment de les Caixes (exceptuant en casos d’urgència). 3.3. El Model Beveridge, o d’impostos: està present originàriament al Regne Unit (National Health Service), països nòrdics, i -més recentment, després d’una conversió des d’un sistema de Seguretat Social- en Espanya, Portugal i Itàlia.

8


3.3.1. Finançament: en contraposició al de Bismark, el de Beveridge finança el sistema des dels impostos a través dels pressupostos estatals. A més, el finançament privat està creixent principalment des de les tendències neoliberals iniciades i liderades per Margaret Thatcher a Regne Unit. D’aquesta manera, a banda d’una assistència sanitària privada que es paga el propi usuari, apareix la inversió i la gestió privada als sistemes públics, sent l’Estat qui efectua els contractes amb aquestes empreses. Els metges no cobren per acte metge sinó per “capitació” (per hores). Actualment esta tendència està en auge a Espanya, la qual cosa crea una gran polèmica, sent aquesta la desencadenant de l’estudi que ens ocupa. 3.3.2. Organització: el control de l’Estat és integral, és a dir, contracta directament a totes les parts del sistema sanitari, inclosos metges, hospitals, etc; que passen a ser empleats públics. D’aquesta manera l’’Estat té un control molt més directe sobre la gestió i planificació del sistema. Esta labor també pot descentralitzar-se per territoris (Comunitats Autònomes i Municipis), que estableixen els seus propis plans regionals i locals.

3.3.3. Accés: els pacients deuen acudir en primer lloc al metge general o de família, el qual no pot rebutjar-los, i si aquest ho considera oportú, els passa a atenció especialitzada o sol·licita la seua hospitalització. D’aquesta manera es potència l’atenció primària i la prevenció. Tant l’accés com l’assistència es pretenen gratuïtes, equitatives i universals. 3.3.4. Satisfacció: en aquest aspecte, aquest model té l’inconvenient de que és massa irregular, es pot dir que quan funciona bé (cas dels països nòrdics) els resultats són molt bons, però quan no funciona tan bé els resultats són realment pitjors del que podrien sigut amb un model de Seguretat Social. A Espanya i Regne Unit es pot dir que té un funcionament “normal”, i en Italia i Portugal “roí”. Un dels 9


principals indicadors com causa d’insatisfacció n’és la dimensió de les llistes d’espera. 3.3.5. Altres: Als hospitals es du a terme la labor docent i d’investigació. Cadascun d’aquests dos models té avantatges i desavantatges respecte de l’altre. El model Beveridge es considera més rentable i eficent, però la satisfacció es pot dir que està més “assegurada” amb el de Bismark. El que és indiscutible és que per a atenció primària i planificació de salut pública, el model de Beveridge és més eficient. També és relevant la forma d’accedir a l’assistència.

Relació entre l’esperança de vida i el percentatge de despesa total en sanitat del PIB.

En la gràfica veiem com davant unes esperances de vida equiparables entre els països amb model Beveridge (Suècia, Espanya i Regne Unit) i amb 10


model Bismark (França i Alemània); mentre que el percentatge del Producte Interior Brut que es destina a sanitat és significativament menor als del model Bismark.

A Latinoamèrica predomina el Model Segmentat que es basa en la coexistència de tres sectors: el públic (per a la beneficiència), el privat i la Seguretat Social; els dos darrers funcionen com asseguradores.

4. Els moviments a favor de la privatització de la sanitat en països amb assistència col · lectivitzada

A Espanya, el moviment a favor de la privatització es podria dir que va començar a l'hospital d'Alzira (València), on un executiu d'Adeslas buscava socis per a la formació de l'hospital i la gestió d'aquest, a canvi de cobrar a l'Administració per cada un dels pacients que acudissin a aquest centre.Aquest model en un principi no va funcionar, però amb un augment en la quantitat de diners que el govern havia de pagar per pacient i incloent la privatització de l'atenció primària, el centre hospitalari va aconseguir seguir endavant. Aquest moviment va ser estès en més hospitals de la Comunitat Valenciana, com és el cas de Dénia, Manises i Torrevella, i que s'imposarà pròximament en els de "Elx-Crevillent" i Torrent. Actualment, aquest és el moviment a favor de la privatització que s'intenta dur a terme a Madrid, per mitjà del qual va ser l'ideòleg de l'hospital d'Alzira, La Ribera, i que ara treballa com a director general d'Hospitals del Govern de Madrid. Recentment, s'ha aprovat una llei que permet la privatització de 6 hospitals i de 27 centres de salut a Madrid. Com a conseqüència, 150 metges han decidit dimitir per demostrar així el seu asuport a la sanitat pública i el seu desacord amb la privatització del sector sanitari. A més, a aquest pla ha d'unir-se la comunitat autònoma de Castella-la Manxa que juntament amb la de Madrid traurà 4 hospitals més a concurs.

11


Un altre exemple seria la sanitat de Catalunya, la d'Aragó o Andalusia, les quals han patit canvis en la Llei de sanitat i gran quantitat d'hospitals públics s'han convertit en privats. Tots aquestos casos són a Espanya, però també passa en altres països com al Regne Unit, en el qual el 27 de març de 2012 es va aprovar la nova Llei de Reforma sanitària pública que permetia aquesta privatització de la sanitat. Amb aquesta mesura s'ha reformat l'estructura actual del Sistema Nacional de Salut que ha sigut molt apreciat pels ciutadans i s'ha permès que les instal · lacions d'aquest sistema puguin ser utilitzades tant pel sector públic com pel privat. Aquestes mesures han provocat un enfrontament entre el govern i els polítics de l'oposició i professionals. Els principals moviments a favor de la privatització de la salut són les grans asseguradores, la indústria farmacèutica i la de tecnologia sanitària, que tindran l'oportunitat d'augmentar el seu negoci. En segon lloc, els polítics que entren i surten de l'administració i de les empreses segons els seus interessos (fenomen conegut com la porta giratòria). I finalment, totes aquelles persones, grups, entitats o empreses que aconsegueixin un benefici a costa de la sanitat.

5. En què consisteix el procés S’entén com privatització el procés jurídic-econòmic mitjançant el qual una activitat és transferida del sector públic al privat, és a dir, traspassada des de l’Estat o la Comunitat fins agents econòmics privats. El procés de privatització comença per desprestigiar el sistema públic vigent fins aleshores, encara que ha quedat comprovat que els sistemes sanitaris públics són els més rentables. S’argumenta que el sistema resulta insostenible i es recorda l’ampli deute acumulat, implicant a dit sistema en el problema en compte de veure-la com el producte de les nefastes polítiques autonòmiques dutes a terme baix un control poc exhaustiu del govern central. L’atac continua i s’adverteix que el major problema és un abús dels fons destinats a la sanitat, justificant-se així la implantació de 12


“repagaments”, solució a dit malbaratament dels diners de tots i aproximació a la sanitat privada tot i pagant uns elevats impostos de manera religiosa que, se suposa, deurien cobrir dit dret constitucional. Els polítics argumenten que la gestió privada és millor que la pública, el que resulta una autocrítica a la seua gestió, a més afirmen que és més barata encara que models de gestió privada com el de l’hospital d’Alzira finalment demanen més diners per habitant del que es destina en els sistemes públics, una incongruència en sí mateixa.

6. Arguments pro privatització i arguments contra la privatització Davant l’actual situació, on la privatització del sector sanitari s’ha convertit en la principal mesura del govern per tractar d’ajustar i reduir la despesa sanitària, amplis sectors de la població de diferents orígens ideològics no han tardat en pronunciar-se, formulant propostes, crítiques, o simplement defensant les decisions preses. Per una banda, trobem un sector més conservador, que defensa una inversió privada al sector de la sanitat al·legant en primer lloc una incapacitat del propi sector públic para la gestió dels seus recursos i pressupostos. Durant anys els hospitals han estat gestionats pel sector públic, funcionaris al servei de l’estat que han estat incapaços de controlar la despesa creada als centres sanitaris. Davant aquesta incapacitat, consideren el sector privat un sector més responsable amb la despesa, que sabrà gestionar de manera més eficient els recursos per tal d’aconseguir fer el mateix amb una despesa menor. Per altra banda, el grup inversor s’encarregarà de finançar un determinat percentatge del cost total d’un hospital. En molts casos inclús s’encarregarà de construir-lo i equipar-lo, altres mantenir-lo, depenent el cas, fet que provocarà que la inversió pública en la sanitat siga menor, alliberant un poc a l’Administració de l’elevat cost de les instal·lacions sanitàries. Tot i que la gestió siga privada, es garanteix a més el control total d’aquesta per tant de l’administració, per tal de garantir una total transparència.

La inversió de capital provocarà una 13


modernització del sistema sanitari, passant per la informatització de la informació per tal d’assegurar una millor organització, eficiència i qualitat en el treball. Per últim, es remarca el fet de que el sector privat canviaria la manera d’enfocar la sanitat, preocupant-se per la prevenció de les malalties, per tal d’estalviar malalts. Per altra banda trobem els sectors més progressistes, contraris a la privatització del sector sanitari, que defenen una sanitat universal, que no faça cap distinció de raça, cultura, sexe ni edat. Durant molts anys Espanya s’ha caracteritzat per tindre una sanitat publica i gratuïta, que tenia el privilegi de ser a més una de les millors del món. Però aquest sistema tremola davant un sistema basat en la distinció classista, que permetrà als més afavorits garantirse una sanitat de qualitat amb el contracte d’un segur mèdic, al qual els menys afavorits no tindran oportunitat d’optar. Les condicions d’aplicabilitat a la cobertura sanitària gratuïta són cada volta més exigents, i deriven inexorablement cap a una disminució en les prestacions bàsiques. El qüestionable altruisme del sector privat queda tacat quan s’esclareix el percentatge de benefici que els grups inversors rebran, convertint la malaltia i els malalts en un negoci del qual traure profit. Si a la desigualtat social que produeix el fet de discriminar la salut d’una persona pel seu nivell econòmic s’afegeixen les creixents retallades que els hospitals i centres de salut estan patint en els últims anys, trobarem el perquè de la decadència del sector, de la seua qualitat.

7. Valoració entre els avantatges i els inconvenients Per a valorar l’efectivitat del sistema privat, potser el més lògic es mirar allà on el tenen implantat, els Estats Units. Tot i les actuals intencions del govern de Barack Obama d’universalitzar la sanitat per tal de fer-la accessible a tots els habitants, el més cert és que la situació actual és contraria. EEUU és un gran país, amb molts milions d’habitants i grans diferències entre els seus nivells econòmics. El seu sistema sanitari és privat, és a dir, existeixen grans 14


companyies asseguradores que per uns preus desorbitats garanteixen una cobertura equitativa amb allò que pagues. Quant més pagues, tindràs cobertura per a un nombre major de malalties. Malgrat aquest sistema, el preu d’aquestes companyies és inaccessible per a un alt percentatge de la població, que viuen en perill constant de patir una malaltia, un accident que els arruïne de per vida. En conclusió, un sistema oportunista i corromput que balla al ritme de les asseguradores, farmacèutiques i demés màfies del món sanitari. Tot per confirmar el que pareixia impronunciable a Amèrica (la terra de les oportunitats), qui tinga diners viurà, qui no els tinga, no. Aquesta dramàtica situació ha portat als polítics a conscienciar-se del tema, fins el punt de crear reformes encaminades a la transformació del sistema (tot i que la cobdícia és innata i els interessos molt grans). Analitzat el sistema privat, comprovant les tensions socials que ocasiona, les conseqüències directes a la vida de la gent, la pregunta és quin és el motiu de l’onada privatitzadora que assola Espanya? Realment són efectives aquestes mesures, les mateixes que altres països comencen a llevar? La modernització, l’avanç, són aspectes intrínsecs de tot sistema per perviure, però allò que és públic, que és de tots, ha d’avançar amb l’esforç de l’Administració, no de la inversió privada. Els interessos individuals han de quedar a banda, el govern ha de protegir al seu poble, ha d’emparar el més dèbil, i això només s’aconsegueix amb una gestió responsable, però pública, que evite la total deshumanització d’una sanitat ja de per si ferida.

8. Exemples 8.1 Hospital Nisa “Valencia al mar”:

Es troba en un edifici declarat patrimoni històrico-artístic al districte Marítim de València, va ser integrat en Hospitals Nisa al 1991 i col·labora amb la Conselleria de Sanitat per reduir les llistes d’espera de la sanitat pública.

15


Incorpora serveis de cirurgia, dermatologia, ginecologia i obstetrícia, oftalmologia, neurologia psicologia clínica, psiquiatria, entre altres, però també unes unitats especials com depilació làser, hemodiàlisi, podologia o el servei del Dany Cerebral. La cadena d’hospitals Nisa consta de 9 hospitals arreu d’Espanya, 4 dels quals es troben a la província de València. Consten d’una plantilla de 1700 professionals, algunes habitacions individuals, etc. Aquests hospitals van ser distingits en 2006 amb el premi NOVA al sector socio-sanitari, entre altres premis. Entre 2002 i 2003, Sanitat va invertir més de 1400 milions de les antigues pessetes en l’hospital de la Malvarrosa per a fer obres en aquest entre les quals constava l’ampliació del nombre de quiròfans, la reforma del recinte hospitalari o la construcció d’un mortuori que, segons noticies de Setembre de 2007, encara no estava construït. A la data esmentada va eixir una notícia al diari “El Levante” que advertia de la inexistència de mortuori ni càmera frigorífica a dit hospital, la qual cosa feia que els difunts hagueren de restar a les habitacions fins que arribara la funerària. Per aquesta raó, l’hospital va amenaçar que els malalts en estat crític que els foren enviats d’altre hospital els retornarien abans de morir. A més açò suposava un problema per als companys d’habitació del recent difunt que havien de restar amb aquest i els seus familiars.

16


8.2 Hospital de Manises: L'Hospital de Manises ha generat un deute de 76 milions d'euros en tres anys de gestió privada, això significa que el model no és més barat sinó que costa més. És molt difícil aconseguir major qualitat assistencial amb un cost igual o menor al dels hospitals públics i més aconseguir beneficis per a l'empresa. Segons el professor de Dret de la Universitat de València, Andrés Boix, afirma que els comptes no surten. La direcció de Sanitas Hospitales, grup al qual pertany aquest hospital, es va dirigir al Govern valencià indicant que tenen un deute milionari i que no estan obtenint els beneficis promesos, ja que es va fixar una taxa de rentabilitat anual del 7.5%, que actualment no es compleix. Per tant, aquesta empresa pretén que la Conselleria de Sanitat pague deute i que prorrogue el contracte. Aquest fracàs no és un fet puntual, sinó que com ja hem explicat abans, una cosa semblant va passar a l'Hospital de La Ribera, que va ser rescatat amb 69 milions (es va pagar el deute i els beneficis de la gestió que no s'havien obtingut però que constaven en el contracte). A més, en aquests casos, el més perjudicat és el pacient ja que per intentar obtenir beneficis es redueix les intervencions o tractaments d'aquestos, derivant-los a altres hospitals.

17


9. Conclusió. 1. A la revisió històrica s’aprecia perfectament la tendència a la privatització, pel que, el moviment que estem vivint no és un fet aïllat i que es pot preveure una continuïtat.

2. Hi ha dos models col·lectivitzats en Europa, dels quals Espanya segueix el britànic (Model Beveridge), aquest model funciona millor i ha provat alternatives a altres països com Anglaterra i països nòrdics, pel que aquests són sistemes a tenir en compte a l’hora de prendre mesures a Espanya.

3. A favor de la gestió privada del sector sanitari estan,com és natural, les empreses que durien a terme dita gestió, així com alguns polítics. Ambdós, traurien profit econòmic de la situació, fent cas omís del percentatge màxim de benefici.

4. S’entén com privatització el procés de traspàs d’un servei o activitat del sector públic al privat. En el sector sanitari consisteix en la privatització de la gestió sanitària i no sanitària (servei administratiu, neteja, etc) d’hospitals i centres de salut.

5. Un dels arguments a favor de la privatització és una gestió més eficient així com evitar la despesa innecessària en el pressupost sanitari. L’empresa privada s’encarregaria de la financiació de part del material sanitari, garantint la modernització continua del sector.

6. Per altra banda, la privatització de la gestió sanitària no garanteix la continuïtat d’un sistema universal, produint un sistema socialment desigual. La sanitat pública queda, per tant, en veritable perill.

18


10. Valoració personal

Pel que fa a la valoració personal, podem afirmar que la realització del treball ens ha fet treballar d’una manera coordinada i diferent respecte a lo que estem acostumats. El fet de treballar tots alhora de una manera simultània en un mateix document ens ha facilitat la feina de realització del treball, així com, les diferents reunions que em tingut ens han permès posar en comú i debatre els diferents punts del treball. D’aquesta manera, encara que la realització de cada part del treball era més bé individual, el conjunt del treball és col·lectiu ja que tots els apartats han sigut revisats i comentats per tots els participants del grup. Potser la dificultat més gran que hem trobat, és (com habitualment succeeix) el gran abast d’informació del que disposem, ja que pensem que una de les grans deficiències que tenim és la de filtrar eficientment tota la informació que els libres, revistes i principalment Internet, ens ofereix. Allunyant-nos de aquesta part més tècnica i metodística del treball; aquest ens ha aportat molts coneixements de la col·lectivització de la sanitat. A més es un tema d’actualitat i que està sota debat social, i que com futurs treballadors del sector sanitari és interessant que coneguem el tema ja que ens afecta d’una manera totalment directe. Som els hereus d’aquesta reforma privatitzadora, i estar ben informats ens farà prevenir o actuar de cara al futur.

11. Bibliografia 

«¿Qué es la Sanidad Pública y cómo funciona?» El Blog Salmón. Accedido 7 de mayo de 2013. http://www.elblogsalmon.com/conceptos-de-economia/que-es-lasanidad-publica-y-como-funciona.

19


«Hospitales Nisa | Valencia, Alicante, Castellón, Madrid, Sevilla». Accedido 7 de mayo de 2013. http://www.hospitales.nisa.es/home.aspx.

Levante - EMV. «La falta de mortuorio en el hospital obliga a dejar a los fallecidos en las habitaciones», 4 de diciembre de 2007. http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/3741/faltamortuorio-hospital-obliga-fallecidos-habitaciones/378731.html.

Manuel Martín García. «Quienes ganan y quienes pierden con la privatización sanitaria», 6 de abril de 2013. http://www.nuevatribuna.es/opinion/manuel-martin-garcia/quienesganan-y-quienes-pierden-con-la-privatizacionsanitaria/20130406160707090632.html.

País, Ediciones El. «Las concesionarias de los hospitales reducirán un 20% el gasto por paciente». EL PAÍS, 18 de abril de 2013. http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/04/17/madrid/1366230291_219474. html.

«Sanidad invertirá más de 1.400 millones en el hospital de La Malvarrosa hasta 2003». MedicinaTV. Accedido 7 de mayo de 2013. http://www.medicinatv.com/noticias/sanidad-invertira-mas-de-1400millones-en-el-hospital-de-la-malvarrosa-hasta-2003-46769.

Caracterización de Modelos Sanitarios y Sistemas Sanitarios. Plataforma de información para políticas públicas de la Universidad Nacional de Cuyo, 26 de julio de 2011. http://www.politicaspublicas.uncu.edu.ar/articulos/index/caracteriza cion-de-modelos-sanitarios-y-sistemas-sanitarios.

Director de la obra: Cabo Salvador, Javier. Gestión Sanitaria Integral: Pública y Privada. 1a ed. Centro de Estudios Financieros. Accedido 8 de 20


mayo de 2013. http://www.gestion-sanitaria.com/gestion-sanitariaintegral-publica-privada.html. 

Dr José-Manuel Freire. «El Sistema Nacional de Salud español en perspectiva comparada europea: diferencias, similitudes, retos y opciones.», 2006. http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd= 3&cad=rja&ved=0CD4QFjAC&url=http%3A%2F%2Fwww.saludinnov a.com%2Fcommunities%2Feconomia%2Fdocs%2Fdownload%2Ffil e.php_file%3DFJose_Manuel_Freire%2520SNS.pdf&ei=HfmJUca4Co e3hQfGmIGwDw&usg=AFQjCNFUsV1fWxZAe3d1305o_JgALx0xDQ &sig2=RisG2DNa3CBN33ybU1O3Bg.

Entralgo, Pedro Laín. Historia universal de la medicina: Medicina actual. Salvat, 1975.

Vilar, José Luis Barona. Introducción a la medicina. Universitat de Valencia, 1991.

Prats J. “El sector privado aporta una gestión más flexible”. El Pais. 28 Dic 2012; Sociedad

AGENCIAS. “El Lugarteniente de Aguirre Privatiza La Sanidad de Madrid.” Publico. December 27, 2012. http://www.publico.es/448051/ellugarteniente-de-aguirre-privatiza-la-sanidad-de-madrid.

ANA RODRÍGUEZ. “Aguirre: Hay Que Privatizar La Sanidad Para Que ‘médicos y Enfermeros’ Cobren Más.” ElPlural, May 8, 2013. http://www.elplural.com/2012/12/03/esperanza-aguirre-hay-queprivatizar-la-sanidad-para-que-medicos-y-enfermeros-cobren-mas/.

MARCOS BALFAGÓN. “Pague Por La Cama (también).” Elpais, de Abril de 2013, sec. opinión. http://elpais.com/elpais/2013/04/01/opinion/1364834541_972370.html 21


Michael Moore. Sicko. Documental, 2007. Michael Winterbottom, Mat Whitecross. La Doctrina Del Shock. Documental, 2009.

Pedro Laín Entralgo. Historia Universal de La Medicina. Salvat Editores, S.A, 1984.

22


privatitzacio de la sanitat