Page 1

tòfol sastre el temps pinta


1


Consell de Mallorca, Departament de Cultura. Vicepresidenta i consellera de Cultura, M. Dolça Mulet Dezcallar. Director insular de Cultura, Guillem Ginard Sala. «El temps pinta» Obres de Tòfol Sastre. Exposició. Producció: Consell de Mallorca, Departament de Cultura. Capella de la Misericòrdia, plaça de l’Hospital, 4. Març-abril de 2006. Catàleg. Texts: Alexandre Ballester, Antoni Gost, Lluís Maicas. Poemes: Antoni Gost, Lluís Maicas, Biel Mesquida, Julián Ruiz-Bravo Peña. Correcció lingüística: Servei de Normalització Lingüística del Consell de Mallorca. Traducció del català al francès: Annick Truche. Disseny i maquetació: Aníbal Guirado / Ramon Giner. Fotografies: Gabriel Ramon. Retrat de Tòfol Sastre: Juan Antonio Briñas. Impremta: Loracar, s.l. ISBN 84-96069-56-7. DL PM 485-2006. © dels texts: els autors. © de les fotografies: els fotògrafs. © de l’edició: Departament de Cultura del Consell de Mallorca.


tòfol sastre el temps pinta

Obres de Tòfol Sastre amb poemes d’Antoni Gost, Lluís Maicas, Biel Mesquida i Julián Ruiz-Bravo Peña


8


L’univers pictòric de Tòfol Sastre

14

Alexandre Ballester A Tòfol Sastre

20

Interiors invertebrats Dansa d’esquelets dins un glop de lluna plena Antoni Gost Quan el caos allibera tot el seu furor

26

Lluís Maicas Poemari Antoni Gost

34

Lluís Maicas

43

Biel Mesquida

54

Julián Ruiz–Bravo Peña

68

Tòfol Sastre, exposicions

83

Texte en française

86

9


10


ACTIVITATS RELACIONADES AMB L’EXPOSICIÓ 30 de març RECITAL POÈTIC A càrrec de Lluís Maicas, Biel Mesquida, Antoni Gost i Julián Ruiz-Bravo Peña Presentat per Miquel Roca Música de Joan Valent 20 d’abril CONCERT DE PIANO ACA Àrea de creació acústica Toni Rian Beethoven: Sonata op. 111 (1. Maestoso: Allegro con brio ed appassionato, 2. Arietta: Molto semplice e cantabile) Vanesa Santanach Debussy: L’isle joyeuse Messianen: Canteyodjâya Xavier Prohens 2 poemes d’Eliot Negatius Les activitats començaran a les 20.30 h, a la Capella del Centre Cultural la Misericòrdia.

Aris (fragment), 1999. Tècnica mixta sobre tela, 301 x 222 cm

11


12


13


Pàgina anterior: Biasé, 2005. Tècnica mixta sobre tela, 226 x 479 cm / Evorar II, 2004. Tècnica mixta sobre tela, 175 x 183 cm

Hi ha qui porta cançons a flor dels llavis; hi ha qui porta ritmes poètics als batecs del cor. Tòfol Sastre porta un món de mons, un univers d’imatges, dins la profunditat sensorial i meditativa de la seva ànima. I respira, i viu, Tòfol Sastre per la pintura. Les imatges fetes pintura neixen i creixen a la seva mirada, als seus dits, amb treballs abassegadors i solitaris, com uns rituals secrets d’afermament vital, com un L’univers pictòric de Tòfol Sastre Alexandre Ballester Hivern de 2006

perllongament substancial de la pròpia existència. I és que no s’entendria la vida

de Tòfol Sastre sense la seva pintura, sense la seva gran obra pictòrica.

En la conclusió de totes les consideracions possibles, materials i espirituals, un home, un home cre-

ador, és ell i la seva obra. Tòfol Sastre és la seva bondat personal, amistosa i encomanadissa i, sobretot, és la seva pintura, la seva obra, intensa, extensa, enlluernadora. Significativa i coherent. Plena, madura. Sincerament, m’admira l’obra monumental, de grandiosos formats, de Tòfol Sastre, curolla d’accents profunds amb ressonàncies de gènesis cosmològiques, amb vibracions absorbents d’imatges generatives dins la immensitat dels espais que tracta amb tan amorós coneixement. En la realització del seu art, les grans dimensions, orgullosament poderoses, no perdonen a qui gosa enfrontar-s’hi. Ja que minimitzen la tasca humana del pintor. Els mestres del Renaixement italià la conegueren prou bé, aquesta tràgica lluita de l’home i l’espai. I n’aprengueren lliçons. Tòfol Sastre, que per cultura o per intuïció sembla que coneix totes les lliçons de la història de la pintura, amb una valentia ben plantada, d’autèntic cavaller davant el drac, es posa davant les grans teles i, inspirat per unes forces insospitades, se’n surt, del repte, clarament, dominador i comunicatiu. I, en una esclator i conjugació d’estructures compositives, Tòfol Sastre esdevé amo i senyor d’una escollida gamma de colors i de tots els indrets secrets del quadre, allà on el temps, obedient i destre, trunyella regalims de llum. Als quadres de Tòfol Sastre, de calmosa epidermis o d’agitada superfície, hi apareixen figures d’una sòlida textura i, adesiara, imatges fugisseres d’una bellesa tendra, resplendent. A vegades, més que figuracions són zones lluminoses, netes, sagrades, com arestes de l’infinit a l’entorn d’un àmbit que agafa ordre, equilibri, disposició harmònica, amb colors separats de la llum primordial. Els crits de vida, de dignitat existencial, foraden la immobilitat espessa que contempla, emocionada, les gradacions tonals de les distàncies. L’atmosfera, en aparença freda, als quadres de Tòfol Sastre en veritat és calenta, fins i tot ardent, en alguns quadres, amb voluntat de crear lluminositats que en el fons, com en el fons de tots els pous, 14


J

, .. ••

\

15


16


Eures, 2004. Tècnica mixta sobre tela, 220 x 233 cm

són miralls de preguntes que l’ésser humà sempre s’ha fet sobre el seu origen, sobre el seu destí. Amb sagacitat estètica, Sastre deixa fiblons d’una efímera eternitat sobre la consistència de l’avui. L’avui de la seva pintura. Oli de roses, carn d’argila. Aram i calç, brot d’olivera i pedra del camí. Camins pàl·lids, groguencs i rosats, blavissos, camins dins la mirada. Efervescència i vigilància del pintor, recolliment reverencial al moment d’encendre un foc nou, el seu, sota la pell del cel. Colors clars, tonalitats enceses que sembla que es dilueixen com el final d’una síl·laba cantaire. Tot és color i llum que, en una sintaxi personal, Tòfol Sastre assoleix que, talment una polifonia de les distàncies pictòriques, cantin i recitin i esclatin per damunt del silenci pla de la llunyana realitat. O no tan llunyana, que com més ens apropam a la realitat manco la reconeixem. Aferrada a la realitat que ens envolta hi ha una irrealitat latent, allargassada, cromàticament, fins a l’infinit, amb segments que tenen aroma de blateres i altres que tenen gust de saladina marina. Besllums de llençols estesos al sol, lluïssors nacrades dels vidres de les finestres. Als quadres de Tòfol Sastre, entre la seva particular iconografia hi predominen les formes simples, les composicions aparentment senzilles que, com qui no vol, transparenten atraccions profundes, fórmules màgiques, pregàries enigmàtiques, volences enderiades. I tot, tot, sobre un punt d’inexistent gravitació cerimonial, farcit d’irreals realitats físiques i de vertaderes falsedats antropològiques. Tòfol Sastre pinta i teixeix, amb una claredat colpidora, grans misteris del cor, inquietants preguntes de la raó. El sentit de la vida. Les ferides dels colors i les llagues de la llum, Tòfol Sastre les porta dissimulades a les venes de l’esperit. Però la pintura, per ser pintura, s’ha d’expressar ella mateixa, sense explicacions, sense estalonaments literaris ni filosòfics. I aquesta premissa, Tòfol Sastre la sap des que per primera vegada va agafar un pinzell. Ja fa anys. Per aquesta raó en Tòfol Sastre és un pintor honest, coherent, sincer i valent. I especialment, un pintor inspiradament treballador. És l’autor d’una gran i dilatada obra. D’un particular i interessantíssim univers pictòric. Per a Tòfol Sastre, senzillament, pintar és un acte creatiu.

17


โ€ข

.,,~'.,V. ~

"

....... . .,~ - '

.ยก<;

18


19


Pàgina anterior: Cibaka, 2000. Tècnica mixta sobre tela, 221 x 485 cm / Larriva V, 2005. Tècnica mixta sobre tela, 232 x 230 cm

En la calma del resplendor, l’horabaixa espurneja perfums de naufragis de vaixells cremats, amb geranis i hortènsies, i s’enfonsen dins alfàbies de mitges llunes. És l’hora d’envair la infància brodada amb tinta xinesa de Tòfol Sastre. Calidoscopi d’aminoàcids, fluids ocults de la natura, que traspuen un mapamundi de rous de somnis de porcellana, a la clastra dels colors. A Tòfol Sastre

Portes que et condueixen a la garriga de la memòria, andana entre la terra i el mar, entrecavant els

Interiors invertebrats

tons del teixit cel·lular que oxida el seu temps. Jardiner de reflexions de contraposats en el

Dansa d’esquelets dins un glop de lluna plena Antoni Gost, poeta local (sa Pobla)

buit de l’inconscient, que transforma els secrets de la seva pintura

amb un esclafit de cromatismes feridors, que sacseja el moll de l’os de la vida,

petita olor de fonoll que t’encisa, que t’endinsa en el laberint de l’infinit, pla d’en Joi. Dins el buit del gel que es fon dins un JB de quinze anys, ens convocam, en Tòfol i jo, per sentir la màgia del joc de mans de l’amistat; diluïts dins l’artifici del pensament, ens descomponem en trossos de peresa, engalavernant la serena de l’escenari del bar. Res no és simètric dins l’embriaguesa del cansament dels nostres ulls, que capolen dubtes que ens duu cada nit la llum del trenc de l’alba. Com l’esterilitat del gest de pelar una poma. Després d’aquestes pinzellades d’ambdós, anem a gratar el referit de la melangia que suggereix la libido dels colors de Tòfol Sastre. Arrabassau-vos els ulls. Dilatau els porus de les ruïnes dels gens, i sentireu a prop les crosteres del catàleg de plasma cromàtic que flueix per l’embull de l’inrevés del coàgul d’una trombosi de les mans d’en Tòfol, quan desplega el verb irregular de les goteres dels pigments a l’horitzó, on els déus xuclen la clorofil·la de la saba de l’iris d’un escapoló d’àngel. No penseu que en Tòfol és un il·lusionista del tarot de l’engany: més aviat és un virus que s’encomana, que se t’infecta com el mateix alè sec i salinós del xantatge de la vida. Martiri que t’il·lumina cremant l’esperó que oculta la besada que no arriba mai als teus llavis i que segrega l’amargor incerta del pubis de les seves teles. Procés darwinià de neurones inconnexes que descarreguen càrregues polièdriques d’un espai foll que et desperten d’aquest somni de mirall de cireres. Que us incrusten viatges de colors tatuats dins sediments del vertigen que amaguen els secrets d’una ànima de marès. Gerres escardades; set monedes es desconeixen; ombra de xarol al cap de cantó de la infància. 20


21


,

I

..

.

,

-

, ••

. "'

,

.'

I )

.... 22

Salinos, 1996. Tècnica mixta sobre tela, 270 x 185 cm


Orbac V, 1991. Tècnica mixta sobre tela, 190 x 160 cm

23


24


25


Pàgina anterior: Obatre, 2003. Tècnica mixta sobre tela, 220 x 390 cm / Bou menjant llimones dins els blaus, 2001. Tècnica mixta sobre tela, 215 x 230 cm

De primer, abans de la creació, el caos era un magma químic d’acrílics en estat sòlid. Algú, potser un ésser suprem –que els creients de certes religions paganes identifiquen amb el gerent d’una fàbrica de pintures ubicada en un polígon de la molt noble ciutat d’al-Iskandariya–, establí una referència per a cada color i dissenyà un pot metàl·lic per contenir cada referència. D’aquesta manera senzilla i sisQuan el caos allibera tot el seu furor

temàtica s’ordenà la foscúria del buit primordial i s’esdevingué un Pantone

Lluís Maicas informàtic per diferenciar, amb una lletra i un número, els distints tons de cada gamma. Desembre de 2005

El món, les coses vives o mortes que el conformen –pertanyin al regne vegetal, mineral o ani-

mal, o a qualsevol altre reialme d’ens de textura no identificada–, tenen una coloració, una carnació, una identitat visual, no pas a causa d’un propòsit previ o d’un pla preestablert per dotar d’equilibri cromàtic els elements, còsmics o terrestres, sinó en funció de l’atzar, de la improvisació, de les existències de pigments en un moment precís al magatzem i, sobretot, de l’antull del demiürg en la fase d’embriaguesa, o en la de ressaca posterior. L’herba, per exemple, no és pas verda perquè l’herba hagi de ser verda per naturalesa o per obligació, ni tampoc a causa de la clorofil·la o d’altres principis colorants, ans perquè a l’origen del món algú decidí, aleatòriament, usar el color verd per pintar plantes, fulles i tiges, abans que algunes d’aquestes abastassin la maduresa de l’estiu, estació durant la qual, sota la influència del sol, alguns verds poden mudar en grocs i altres intervals o gradacions. D’aleshores ençà, el verd és part essencial de l’herba, i viceversa: hom associa herba amb el verd, inexactitud bíblica –puix estava escrit en el Gènesi que les plantes havien de ser porpra, i ocre, les carns– que ha perjudicat en gran manera l’art modern, car durant segles l’artista s’hagué de sotmetre a la tirania de la predeterminació. De casos d’insubordinació cromàtica, se’n poden esmentar centenars, potser milers, al llarg d’una història de sedicions. M’abelleix, però, revelar-vos el secret d’una rebel·lió que passa desapercebuda als observadors plàstics més atents, distrets a entendre la seva pròpia divagació literària. En un taller situat a l’altra cara de la lluna de Muro, que és alhora satèl·lit i carrer, treballa un creador que, tot i provenir de l’àmbit exterior, té forma humana, i tothom el coneix amb el nom fictici de Tòfol Sastre. Això no obstant, la seva mirada delata una procedència obscura, remota en el temps, i el seu llenguatge oral és una combinació absurda de conceptes, adés insensats o incoherents, adés fulgents o lúcids. A més, mai no es nodreix d’aliments coagulats. Allí, en aquell espai procedent d’una dimensió ignorada, treballa –usant alquímies i teúrgies– les seves obres. Bé, en realitat el seu sistema per transgredir i infectar el buit blanc i primordial de les teles –teles de gran format, que necessiten bastidors especials de quadre26


27


plègic– és infreqüent. Prefereix, en Sastre –com no pot ser d’altra manera en un ésser que prové de les tenebres perifèriques–, la complicitat de la nit, puix que de nit compareixen totes les criatures que habiten la fosca, que és substància al·lucinògena i crea addicció entre els mortals. Sobre el trespol de ciment que va de l’entrada al corral, estén el llenç de vitre, ordit per teixidors de vuit extremitats; obre tots els pots de pintura, arrenglerats a la prestatgeria, i aleshores, a causa d’un fenomen enigmàtic, esclata el caos dins l’estudi i s’allibera tot el furor sobre la tela. La violència amuntega els colors, que cerquen la pròpia supervivència. Sovint, les energies invisibles usen el braç, la mà, el gest –rarament el cap, mai el seny– del pintor; per això, ell no recorda l’èxtasi, només la fatiga. Vagament percep que una força aliena domina els seus impulsos, l’enfolleix sota el domini d’una fúria infernal, desassenyada, i quan recobra la possessió dels sentits la superfície del quadre sembla un esclafit de teixits orgànics sedimentats en taques, gargots, regalims, crosteres, contusions; tot, d’una intensitat colpidora, vertiginosa. Avís per als espectadors de la seva obra: que no us distregui l’enginy de la composició, la proporció i harmonia de l’estructura expressiva; que no us enganyi la seva aparença carnal, la seva disfressa de Tòfol Sastre, puix que sota l’aspecte discret s’amaga, camuflat, el creador d’un univers poderós que atreu la mirada, que torba les emocions, que impressiona i que sedueix l’esperit irracional abans que aquest torni al no-res. Jo, si pogués, m’allunyaria del seu domini estètic; clouria, enfosquint els ulls, la mirada sota les parpelles, per tal de no llegir un missatge que trastorna i que sotmet. Però ja és tard, massa tard, per fer veure que ignor tot allò que ja sé: que Tòfol Sastre pertany a una galàxia que té l’atmosfera líquida, tal vegada de mercuri, i que a la terra es comunica mitjançant codis de formes i de colors que porten al desvari.

28


Nebbia, 2001. Tècnica mixta sobre tela, 180 x 321 cm / Pàgina següent: Omel V, 2004. Tècnica mixta sobre tela, 220 x 470 cm

29


30


31


Poem Antoni Gost Lluís Maicas Biel Mesquida Julián Ruiz-Bravo Peña

32


mari 33


Antoni Gost

34


Paraules amb verdet a l’ombra del fetge d’aquest poema. El corc ha fet serradís la memòria. Mans de ruda vermen el raïm de l’infinit. Si destapes una capsa de llapis Alpino i l’ensumes profundament, sentiràs l’aroma de la infància.

35


36


Capgirant la nit cauen tots els somnis de l’estany dels àngels dintre tots els verds esmaltats del teu cor. Immobilitat, bumerang en el gest del teu límit. Eturo I, 2005. Tècnica mixta sobre tela, 182 x 187 cm

37


Al costat esquerre, a la tercera costella, on tu m’acariciaves, ara verdet, i dues tatxes rovellades on penja la teva absència. He trobat uns ulls dins una tassa de cafè. Les paraules obliden la pell a la bugada de les confidències. Ovalada esquena de caoba que cruix quan sent el teu nom. Mirada de te i tarongí embastada amb agulles de cap negre, larvades de no sé quins pensaments. Gargamella de pita, veu de femenins amb taques de móres d’Alger. El·lipsi de monoica nuesa tenyida amb betum de Judea.

38

Pladejoy, 2004. Tècnica mixta sobre tela, 224 x 224 cm


39


40


41


42

Pàgina anterior: Horabaixa de novembre, 2004. Tècnica mixta sobre tela, 229 x 470 cm / Omel III, 2001. Tècnica mixta sobre tela, 67 x 66 cm


LluĂ­s Maicas

43


A les palpentes endevine acariciem lâ&#x20AC;&#x2122;absència per


em la direcci贸 del silenci: ubicar el desconcert.


46


47


La llum és a les mans si podem encendre els dits i il·luminar l’arrel de la incertesa. El coneixement fa pudor de socarrim, puix que el saber crema la innocència. Tot allò que ignorem és incombustible. Ignorar ens fa refractaris, immunes a les flames dels sants oficis. Prosperen els servils en el negoci d’emmetzinar. La fortuna és tòxica, causa lesions d’avidesa i avicia els atrevits.

48

Pàgina anterior: Arsell, 2001. Tècnica mixta sobre tela, 200 x 425 cm / Eventa II, 2005. Tècnica mixta sobre tela, 186 x 194 cm


49


Per un bon preu, posem per cas trenta monedes de coure i una bóta de vi ranci de Falern, vendria l’ànima a Déu, ni que fos esfullada en neules per ornar llànties i salomons.

50


Abelleix, 2005. Tècnica mixta sobre tela, 182 x 225 cm

51


Aquell dia assolellat, sota l’arc de triomf que edificaren els vençuts per commemorar la derrota, els grisos portaven uniforme gris i ella vestia un vestit blau marí escotat. Sempre ens quedarà Troia en el record. Un llarg viatge per bastir una nova pàtria.

52

Avent, 1993. Tècnica mixta sobre tela, 200 x 250 cm


•• •

A

••

-

\..

~• • • • .

,

,

'7f'• "

53


Biel Mesquida

54


METEORS DE TINTA PINTANT-SE Sensual és aquella cosa que sent o és sentida per los senys corporals, ço és a saber: veent, hoynt, odorant, etc., així com són cel, home, leó, plantes, pedres e metalls, etc. De Sensuale, apòcrif de la tradició lul·liana

55


I.

El poeta és un degustador de la percepció. Per això cerc coneixement de mecanismes de qualsevol sentit: són totes les ciències que em vénen a l’encontre amb complexa i fràgil invasió. Sé que el poeta és de ciències.

II.

Hi ha amor sense cos i bellesa sense matèria? És l’escriptura el pensament de les coses? La mecànica de precisió d’un quadre és el color? Els objectes, contenen l’infinit? Pinta interrogants, pinta misteris.

III.

L’art és cosa mentale, em digueres, i hi vaig pensar molta d’estona davall les ombres bellugadisses d’un estol d’estornells. Permetre manifestar-se a les coses que no poden ser dites, vaig suposar que devia ser la teva feina.

56

Odua (fragment), 2005. Tècnica mixta sobre tela, 231 x 329 cm


57


IV.

Deixar perdre una tonalitat a penes pintada. Una forma, just trobada. En la tela, en l’alè, entre els pèls del pinzell. Amb les ombres en espera.

V.

Simulacres d’escenes, imatges que no prenen cap sentit dominador, esclats de la matèria acolorida, clarianes de fosques, rebots d’energies plàstiques: exploracions cap a l’exactesa sense model possible.

VI.

El batec de les pestanyes pinta la visió.

VII.

No hi ha llum: només colors descomposts, recomposts, composts en el desordre del cos explorador. No hi ha aire dins els pigments. Les coses esdevenen imatges. Les imatges no ho són de coses sinó d’aparences: reflexos que cacen en la xarxa dels colors algunes espires de veritat. Però la xarxa no ho és: ombra d’una lectura sense alfabet. 58


VIII.

Minaré el propi terrer, cremaré els meus vaixells, tallaré tots els ponts amb mon passat, afrontaré la nuesa del silenci novell. I, potser, després de tantes d’accions, després dels verbs, podré acostar-me, enfocar i veure.

IX.

«Pint segons el que som, segons el que sé, pint el que veig, emperò no veig segons el que sé, segons el que som, sinó segons el que record d’imatges i d’objectes, vists en d’altres llocs i en d’altres temps i, sobretot, pintats per artistes que estim, veient pels seus ulls, o pels ulls d’aquells altres ulls amb els quals ells veien.» Quan em digueres això vaig aprendre a desxifrar els angles on calia col·locar-me per albirar les teves perspectives pintades.

59


60


61


,

,-

,

,

-'" ,

to

62

'0

-

..-.--

>

J

'

o


X.

Els quadres són reliquiaris d’unes caceres fetes amb les armes més insondables, més fugisseres, més fràgils, més inventades. Ho sabien bé els humans d’Altamira i de Lascaux, per esmentar dues mostres ben il·lustratives del futur de la pintura.

XI.

El quadre: una mirada que ens mira… una sageta feta de colors que es clava en els ulls de l’espectador… que el travessa… que va més enllà… El quadre: una illa de cromatismes que descriuen l’enigma. El quadre: revelació d’abismes.

Llanes, 1998. Tècnica mixta sobre tela, 80 x 80 cm / Pàgina anterior: Ormac, 2003. Tècnica mixta sobre tela, 215 x 412 cm

63


XII.

Pintura. Ditades que no són empremtes digitals. Gestos que no esdevenen treballs. Rastres de matèria que no duen enlloc. Records que et llancen dins l’oblit. Recull de jeroglífics sense traducció possible. Plans xifrats d’un tresor que no es troba mai.

XIII.

Tots els humans són estrangers. Cal estimar l’obscur si hi vols veure. Cal l’ascètica relació amb la solitud. I el silenci. Cal escoltar les coses i els éssers. Cal bondat (per això hi ha tants de cecs d’esperit). I el do de l’alegria: Laetatus sum!

XIV.

No vagis cercant totalitats. Habitam en els fragments. El quadre és sempre un mosaic: mescladisses, escenes perdudes, incomprensions, pors, alquímies, dessincronies, sordideses, fantasmes, fems. La fosforescència de la imaginació. 64


XV. La dilatació de la carn. Un dels desitjos obsessius dels humans. La dilatació de les imatges, podria ser un dels noms de la pintura? XVI. Cosa de temps. Encara que el temps no sigui una cosa, puc assegurar que el temps pinta. Sí, estim la pintura com a cosa de temps. XVII. Tot això està escrit sobre el vent, trunyellat amb ombres. No ho veus? Digues: No ho veus? Telloc, febrer de 2006 Biel Mesquida

Pàgina següent: Blauné, 2002. Tècnica mixta sobre tela, 222 x 401 cm

65


66


67


Julián Ruiz-Bravo Peña

68


POEMAS DE ALGUIEN EN MOVIMIENTO CONTRA EL MEDIODÍA DE VERANO (Poemas inéditos, que algún día serán parte del libro Contra el día.)

69


Yo tuve un sorprendente sueño provocado por el libro que en esos momentos leía: montañas enteras subían por una colina. Yo antes tuve, en iguales circunstancias, otro sorprendente sueño: el caminante hacía un camino. Cerré mi libro de poesía y decidí hacer de una vez el viaje en coche que tenía planeado y que por miedo a los controles de carretera había aplazado varias veces. Y de paso aprovecharía para comprobar lo incierto de esos dos prodigiosos sueños o misterios, y combatirlos si fuese preciso. Y ya estoy en camino hacia el puerto de mar, convenientemente armado, como don Quijote a cuatro ruedas... detrás de un camión... 70


...bajo un cielo que arroja los costados a ce帽ir lo terrestre, sorteando restaurantes, la carretera arriba y abajo y esa carga tan singular. En busca de ciudad, unas palomas y ese cami贸n PASCUAL vuelan, en busca de alimento y metro c煤bico de aire, de viaje. Me adelantan, como bandada espesa, piojo, pulga, conejo, dice, j贸dete, el tenaz camionero; me han adelantado. El alma del volumen. Esta carga tan singular. 71


72


..... ...:.".,

.'

73

f


Conductor, hay que mirar por el retrovisor Yo guardo, como algunos, un captor de tiempo en el maletero, volumen preciso, calibrado gramo a gramo, acopiado con leyes matemáticas, cuyos frutos bien valen el camino y caminar derecho, no vencido por aire ni por luz de la mañana, ni a través del aliento de lo único. Bien valen, es posible, el cautiverio. Es su destino un puerto de la mar. Fuego hay en el maletero, que es espalda corvada por la carga, afán, codicia, meneo. Por amor de estibadores avanzan los camellos y sus ojos, ajenos al desierto y sus emblemas. 74

Pàgina anterior: Dafulls II, 2002. Tècnica mixta sobre tela, 175 x 400 cm / El cuiro de la infància (fragment), 1996. Tècnica mixta sobre tela,


r t

75

,

,


76


Es mejor cerrar la ventanilla Me importuna que el viento insista en su rutina. Alojar, como si fuera yo cualquier poeta, en mi cabello el clima y su sentido: A veces, fatigado, me contagio y permito que el clima se me instale como una vocal dentro de los huesos, que son aire sonoro, no tasados. Entonces, por amor de gravedad agito suavemente la mano que no sujeta el volante, hasta que la destilo en el asfalto gota a gota en la forma de un cangrejo, en voz de una urracá-ac. Y pregunto: ¿Quién que no sea Homero, o el poeta del Cid, se atreverá hoy a celebrar con la sólida voz de un camionero la gloria de la carga, la riqueza con su volumen de honra y de poder? Deverm, 1996. Tècnica mixta sobre tela, 150 x 150 cm / Pàgina següent: Kaunas, 1999. Tècnica mixta sobre tela, 190 x 376 cm

77


78


79


ESPEJISMO AL CABO DE LA CARRETERA Este aire no tasado, el inminente mediodía sonoro y su sol. También otros caminan, con firestone y chapa, hacia el mar, repletos los maleteros de totalidad, playa, aves, azul. Los veo a todos desleírse entre humo, gozosamente, al cabo vaporoso de la carretera, hartos, reintegrados al aire, y luego al mar, de los que, afirman ellos sin volumen, el camionero de graves afanes y yo surgimos. Los coches me adelantan, hacen así con la mano, razonan: Si la muerte es descarga concluyente, si el aire no sujeta polvo y tara, bobo, ¿por qué no querer ser ya oxígeno? Y hacia allá van.

80


CONTRA EL ESPEJISMO Y LOS SUEÑOS Y hacia allá voy también, pero consciente del esqueleto, arnés para frenar el golpe del volátil mediodía. He practicado el salto de altura y la percusión en los dos talones. Deporte hermético, átrida. Donde el secreto carga, el maletero, vientre y digestión, reside la adherencia de las ruedas traseras. Ellas prestan ligereza a los airosos órganos, el pecho y el corazón completo de vocales, que, apoyados en ruedas delanteras, ignorando leyes aerodinámicas, idean leves alas en la espalda. Pero es en los talones donde están las alas, el impulso del salto aquíleo a la gloria y riqueza, la percusión de Hermes cuando vuelve de un acto comercial. 81


,

.' •

82


Tòfol Sastre Muro (Mallorca), 31 de gener de 1963

Exposicions individuals «Pintures i escultures» Sala de la Caixa de Pensions, Muro, 1982 Centre d’Expositors, Inca, 1983 Galeria Altair, Palma, 1984, 1987, 1989 i 1995 «Aire de signes» Galeria Marieta Gual, Cala d’Or, 1988 Galeria Arteunido, Barcelona, 1989 «Mur» Sala Central, Muro, 1989 «Monòleg» Espais del Centre d’Art Contemporani, Girona, 1990 Galeria TH, Lió (França), 1990 Galeria Soloarte, la Corunya, 1990 Vieille église de Theizé (espace d’arts plastiques), Villfranche (França), 1991 Centre culturel L’Embarcadère, Lió, 1991 Galeria K’ART, París, 1992 Galeria Lucy Berman, Santa Mònica (Estats Units), 1992 Galeria Norai, Pollença, 1993 Galeria K’ART, París, 1997 Capella del Centre Cultural la Misericòrdia, Palma, 2006 83


Exposicions col·lectives Mostra d’Art al Molí d’en Xina, Algaida, 1981 Beca dels premis Ciutat de Palma (estada a París), Palau Solleric, 1982 «Homenatge a Miró», Muro i Palma, 1983 Certamen Internacional d’Arts Plàstiques, Comunitat Balear (primer premi d’escultura), 1983 Certamen Nacional Juvenil d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura, Salamanca, 1983 «Pintures i escultures» (amb Lluís Fuster), Museu de Sóller, 1984 «13 pintors neofiguratius a Mallorca», itinerant per Menorca i Eivissa, 1984 «Pintures», Galeria Altair i Galeria 4 Gats, Palma, 1985 «Per a Amnistia Internacional», Palau Solleric, Palma, 1985 Beca dels premis Ciutat de Palma, Museu de Sóller, 1985 «Màscares», Galeria Altair, Palma, 1985 VI Biennal de Pintura Jove Contemporània, Barcelona, 1986 «Per a Eivissa», església de l’Hospitalet, Eivissa, 1986, i Salamanca, 1983 Gravats editats a la Galeria Línea, Madrid, 1987 «Altair cinc anys», Palma, 1987 «Exponord», Galeria Blauart, Port de Pollença, 1988 «On és el temps», Estació de França, Barcelona, 1989 «50 propostes pictòriques a Mallorca», Ajuntament de Calvià, 1990 ARCO, Madrid, 1988, 1989, 1990, 1991, 1993, 1995, amb la Galeria Altair Expo 92 (Sevilla), pavelló de les Balears, 1992 «Rutes Balears», International Monetary Fundation, Washington (Estats Units), 1992 Galeria TH, Lió, 1993

84


«Art Diari», Centre de Cultura «Sa Nostra», Palma, 1993 «La mirada de l’Albufera», Galeria Pedrona Torrens, Alcúdia, 1993 «Latitud de la mirada», Centro Atlántico de Arte Moderno, Las Palmas (Canàries), 1994 «Abstraccions. Pintura no figurativa a les Illes Balears», la Llotja, Palma, 1996 «Projecte de Col·lecció I», CCC Pelaires, 1996 «Essències 3», col·lecció «Ernest Ventós Omedes», Casal Sollerich, Palma, 1998 «Ocupació» (amb Glòria Mas), Sa Fàbrica Nova, Sóller, 1999 Galeria Linda Hewitt, Esporles, 2000 Can Puig, Sóller, 2004 «Poesia-pintura-música», Sa Congregació, sa Pobla, i Fundació Dionís Bennàssar, Pollença, 2005 «Homenatge a Miguel de Cervantes», Galeria Quixot, Palma, 2005 Ha realitzat obra gràfica als tallers de la Galeria Línea, a Madrid; al Taller 6a, a Palma, i als tallers de Villefranche, a Lió (França). Ha participat regularment en fires d’art contemporani a València, Madrid, Chicago (Estats Units) i París. Es troba obra seva a la col·lecció «Testimoni» de la Fundació «la Caixa», a Barcelona; a la col·lecció del Banc d’Espanya, a Madrid; al Museu d’Art Contemporani de Mallorca, a sa Pobla; al Fons d’Art Contemporani del Govern de les Illes Balears; a la col·lecció “Sa Nostra”, i a la col·lecció «Robert Motherwell», als Estats Units, entre d’altres.

85


Texte en franรงais

86


L’univers pictural de Tòfol Sastre Il y a ceux qui ont des chansons au bord des lèvres; il y a ceux qui ont des rythmes poétiques dans les battements de coeur. Tòfol Sastre, lui, porte en lui un monde peuplé de mondes divers, un univers d’images dans la profondeur sensorielle et méditative de son âme. Et Tòfol Sastre respire et vit pour la peinture. Les images faites peinture naissent et se multiplient devant son regard, entre ses doigts, au terme d’un travail accaparant et solitaire, tel un rituel secret d’affermissement vital ou un prolongement substantiel de sa propre existence. On ne peut comprendre la vie de Tòfol Sastre sans sa peinture, sans sa grande oeuvre picturale. Au delà de toutes les considérations possibles, matérielles et spirituelles, il y a l’homme, le créateur, lui et son oeuvre. Tòfol Sastre, c’est sa bonté personnelle, amicale et contagieuse et, surtout, sa peinture, son oeuvre intense, vaste, éblouissante. Éloquente et cohérente. Pleine, mûre. Sincèrement, je suis émerveillé par l’oeuvre monumentale, aux formats grandioses, de Tòfol Sastre, un thème aux accents profonds et aux résonances de genèses cosmologiques, aux vibrations absorbantes d’images génératives dans l’immensité des espaces qu’il traite avec une connaissance si exquise. Dans la réalisation de leur art, la puissance ostentatoire des grandes dimensions ne pardonne pas à ceux qui osent les affronter car elle minimise la tâche du peintre. Les maîtres de la Renaissance italienne la connaissaient très bien cette lutte tragique entre l’homme et l’espace et ils surent en tirer des leçons. Tòfol Sastre qui, par sa culture ou par simple intuition semble avoir beaucoup appris de l’histoire de la peinture, avec un courage ferme digne d’un vrai cavalier face au dragon, se plante devant les grandes toiles et, inspiré par des forces insoupçonnées, sort clairement en vainqueur du défi et en communicateur. Et, dans une explosion de structures compositives savamment conjuguées, Tòfol Sastre devient le maître absolu d’une gamme choisie de couleurs et de tous les endroits secrets du tableau, là où le temps, obéissant et habile, tresse des filets de lumière. 87


Dans les tableaux de Tòfol Sastre, à l’épiderme calme et à la surface agitée, apparaissent des figures d’une texture solide et quelquefois des images fugaces d’une beauté tendre et resplendissante. Plus que des figurations, ce sont parfois des zones lumineuses, nettes, sacrées, comme les arêtes à l’infini délimitant un espace d’ordre, d’équilibre et de disposition harmonique avec des couleurs qui s’écartent de la lumière originale. Les cris de vie, de dignité existentielle, transpercent l’immobilité épaisse qui contemple, émue, les gradations tonales des distances. L’atmosphère froide, en apparence, des tableaux de Tòfol Sastre, est en vérité chaude, même ardente dans certains tableaux, avec la volonté de créer des luminosités qui, dans le fond, comme dans le fond de tous les puits, reflètent les questions que l’être humain s’est toujours posées sur son origine et sur son destin. Avec une sagacité esthétique, Sastre laisse des dards d’une éternité éphémère sur la consistence de l’aujourd’hui. L’aujourd’hui de sa peinture. Huile de roses, chair d’argile. Cuivre et chaux, rameau d’olivier et caillou du chemin. Chemins pâles, jaunâtres et rosés, bleutés, chemins dans le regard. Effervescence et vigilance du peintre, recueillement révérentiel au moment d’allumer un nouveau feu, le sien, sous la peau du ciel. Couleurs claires, tonalités enflammées qui paraissent se diluer comme la fin d’une syllabe chantante. Tout est couleur et lumière que Tòfol Sastre, dans une synthèse personnelle et comme dans une polyphonie des distances picturales, arrive à faire chanter, réciter, exploser par-dessus le silence plat de la réalité lointaine, ou pas si lointaine, car plus nous nous en approchons et moins nous la reconnaissons.

88


Il y a, ancrée dans cette réalité qui nous entoure, une réalité latente, qui s’étire chromatiquement jusqu’à l’infini, en segments à l’arôme de champs de blé et d’embruns marins. Reflets des draps étendus au soleil, éclats nacrés des vitres des fenêtres. Dans les tableaux de Tòfol Sastre, dans son iconographie particulière, prédominent les formes simples, les compositions apparemment élémentaires qui, sans le vouloir, laissent transparaître des attractions profondes, des formules magiques, des prières énigmatiques, des tendances obsessionnelles. Et tout cela, avec une pointe de gravitation cérémonielle inexistante, truffé de réalités physiques irréelles et de véritables faussetés anthropologiques. Tòfol Sastre peint et tisse, avec une clarté frappante, les grands mystères du coeur, les questions inquiétantes de la raison. Le sens de la vie. Tòfol Sastre porte les blessures des couleurs et les plaies de la lumière cachées dans les veines de l’esprit. Mais la peinture, par le simple fait d’être peinture doit s’exprimer par elle-même, sans explications, sans étayage littéraire ni philosophique. Et c’est là une prémisse dont Tòfol Sastre est conscient depuis la toute première fois où il a pris un pinceau entre ses doigts. Il y a des années déjà. C’est pour cela que Tòfol Sastre est un peintre honnête, cohérent, sincère et courageux. Et en particulier un travailleur inspiré. Il est l’auteur d’une oeuvre vaste et importante, d’un univers pictural singulier et d’un grand intérêt. Pour Tòfol Sastre, tout simplement, peindre est un acte de création. Alexandre Ballester Hiver 2006

89


À TÒFOL SASTRE INTÉRIEURS INVERTÉBRÉS Danse de squelettes au clair de lune Dans sa splendeur paisible, l’après-midi exhale des parfums évoquant des naufrages de vaisseaux brûlés qui se mêlent à celui des géraniums et des hortensias et s’enfonce dans des jarres en demi-lune. C’est l’heure d’investir l’enfance brodée à l’encre de chine de Tòfol Sastre. Kaléidoscope d’aminoacides, fluides occultes de la nature qui distillent des gouttes de rosée de porcelaine dans l’atrium des couleurs. Des portes qui vous conduisent dans les buissons de la mémoire, entre terre et mer, défrichant les nuances du tissu cellulaire oxydé par le temps. Un jardinier des réflexions qui se confrontent dans le vide de l’inconscient, qui transforme les secrets de sa peinture en un éclat de chromatismes blessants, qui secoue la moelle de la vie. Une petite odeur de fenouil qui vous envoûte, qui vous fait pénétrer dans le labyrinthe de l’infini: plaine d’en Joi. C’est dans la profondeur du glaçon qui fond dans un verre de JB 15 ans que nous nous donnons rendez-vous Tòfol et moi pour sentir la magie du jeu de mains de l’amitié; dilués dans l’artifice de la pensée, nous nous décomposons en lambeaux de paresse, pétrifiés dans la fraîcheur de la nuit à la terrasse du bar. Rien n’est plus symétrique à nos yeux las et ivres qui épuisent les doutes que nous apportent chaque nuit la lumière de l’aube. Comme la stérilité du geste de peler une pomme.

90


Après ces quelques touches nous concernant, penchons-nous sur le référent de la mélancolie que nous suggère la libido des couleurs de Tòfol Sastre. Arrachez-vous les yeux. Dilatez les pores des ruines des gènes et vous sentirez tout près les croûtes de ce plasma chromatique qui s’écoule du coagulum d’une thrombose par les mains de Tòfol, lorsqu’il conjugue le verbe irrégulier des coulées de pigments suintant à l’horizon, où les dieux sucent la chlorophylle de la sève de l’iris d’un ange. Ne croyez pas que Tòfol est un illusionniste du tarot, de la duperie, c’est plutôt un virus qui se transmet, qui vous infecte comme le souffle sec et saumâtre du chantage à la vie. Un martyre qui vous illumine en brûlant l’aiguillon qui se cache derrière le baiser qui n’arrivera jamais à vos lèvres et qui sécrète l’amertume incertaine du pubis de ses toiles. Processus darwinien de neurones sans connexion qui déchargent d’un espace de folie des chargements polyédriques qui vous sortent de ce rêve de miroir de cerisiers, qui vous incrustent des voyages de couleur, tatoués dans les sédiments du vertige qui cachent les secrets d’une âme de pierre.

Jarres brisées; sept pièces de monnaie s’ignorent; ombre de vernis au détour de l’enfance. Antoni Gost, poète local (sa Pobla)

91


Quand le chaos libère toute sa fureur Avant la création, le chaos était un magma chimique d’acryliques à l’état solide. Quelqu’un, il se peut qu’un être suprême –que les croyants de certaines religions païennes identifient avec le gérant d’une fabrique de peinture située dans une zone industrielle de la très noble ville d’al-Iskandariya– établit une référence pour chaque couleur et conçut un récipient métallique destiné à contenir la référence de chacune d’elles. C’est ainsi que, de façon simple et systématique, l’obscurité du vide originel a été ordonnée et a évolué jusqu’au Pantone informatique servant à différencier à l’aide d’une lettre et d’un numéro les différents tons de chaque gamme. Le monde, les créatures vivantes ou mortes qui le constituent –qu’elles appartiennent au règne végétal, minéral ou animal, ou autre règne de créatures à la texture non identifiée–, ont une coloration, une carnation, une identité visuelle, qui se doit non pas à un objectif préalable ou un plan préétabli destiné à doter les éléments cosmiques ou terrestres d’un équilibre chromatique, mais plutôt au hasard, à l’improvisation, à la disponibilité de pigments à un moment précis et, surtout, au caprice du démiurge dans sa phase d’ivresse ou au terme de celle-ci. L’herbe, par exemple, n’est pas verte parce que l’herbe doit être verte par nature ou par obligation, ni à cause de la chlorophylle ou d’autres principes colorants, mais parce que, lors de la création du monde, quelqu’un a décidé, de façon aléatoire, d’utiliser la couleur verte pour peindre les plantes, les feuilles et les tiges, avant que certaines d’entre elles n’atteignent la maturité de l’été, saison durant laquelle, sous l’influence du soleil, certains verts passent au jaune et autres nuances ou gradations. Depuis lors, le vert est intimement lié à l’herbe et vice-versa: l’homme associe l’herbe avec le vert, et c’est une inexactitude biblique –car il est écrit dans la Genèse que les plantes devaient être de couleur pourpre et la chair de couleur ocre– qui a beaucoup nuit à l’art moderne car, durant des siècles, l’artiste a dû se soumettre à la tyrannie de la prédétermination. Des cas d’insubordination chromatique, nous pouvons en citer des centaines, des milliers peut-être, au cours d’une longue histoire de séditions. J’ai envie toutefois de vous livrer le secret d’une rébellion qui passe inaperçue aux yeux des observateurs des arts plastiques les plus attentifs, mais distraits par leur propre divagation littéraire. Dans un atelier situé sur l’autre face de la lune, à Muro, à la fois satellite et rue, il y a un créateur qui, bien que provenant d’un autre monde, a une forme humaine et que tout le monde connaît sous le nom artistique de Tòfol Sastre. Cependant, on devine dans son regard une provenance obscure, qui 92


remonte loin dans le temps, et son langage oral est une combinaison absurde de concepts tantôt insensés ou incohérents, tantôt brillants ou lucides. En plus, il ne se nourrit jamais d’aliments coagulés. Là-bas, dans cet espace provenant d’une dimension inconnue, il travaille ses oeuvres usant de l’alchimie et de la théurgie. Ceci dit, en réalité, le système de Tòfol Sastre pour transgresser et contaminer le vide originel de la toile blanche –toiles de grand format qui nécessitent des châssis spéciaux de tétraplégiques– n’est pas usuel. Sastre préfère –il ne pourrait en être autrement vu qu’il s’agit d’un être qui provient des ténèbres de la périphérie–, la complicité de la nuit puisque c’est alors qu’apparaissent toutes les créatures qui habitent l’obscurité, substance hallucinogène qui crée une dépendance chez les mortels. Sur le sol en ciment reliant l’entrée à la cour, il déploie la toile fine à huit extrémités, ourdie par des tisserands; il ouvre tous les pots de peinture alignés sur l’étagère et alors, par l’action d’un phénomène énigmatique, le chaos éclate à l’intérieur de l’atelier et toute la fureur se libère sur la toile. La violence fait s’accumuler les couleurs qui luttent pour leur survie. Les énergies invisibles utilisent souvent le bras, la main, le geste du peintre, mais jamais la tête ou la raison. C’est pour cela qu’il ne se souvient pas de l’extase, mais seulement de la fatigue. Il perçoit vaguement qu’une force étrangère domine ses impulsions, aliène son esprit, soudain possédé par une sorte de furie infernale, irrationnelle, et lorsqu’il recouvre ses esprits, la surface du tableau semble un explosion de tissus organiques sédimentés sous forme de macules, gribouillis, bavures, croûtes, contusions; le tout empreint d’une intensité impressionnante, vertigineuse. Avis aux spectateurs de son oeuvre: ne vous laissez pas distraire par l’ingéniosité de la composition, la proportion et l’harmonie de la structure expressive; ne vous laissez pas tromper par cette apparence charnelle, ce masque de Tòfol Sastre, car sous cet aspect discret se cache, camouflé, le créateur d’un univers puissant qui attrape le regard, qui perturbe nos émotions, qui impressionne et qui séduit l’esprit irrationnel avant que celui-ci ne retourne au néant. Si je pouvais, moi, je m’éloignerais de sa maîtrise de l’esthétique, je plisserais les yeux de manière à obscurcir mon regard afin de ne pouvoir lire ce message qui dérange et qui soumet. Mais il est tard déjà, trop tard pour montrer que j’ignore tout ce que je sais déjà: que Tòfol Sastre appartient à une galaxie à l’atmosphère liquide, faite de mercure peut-être, et qu’il communique avec la terre au moyen de codes de formes et de couleurs qui vous mènent au délire. Lluís Maicas Décembre 2005 93


Aquest llibre dedicat a l’obra de Tòfol Sastre s’acabà d’imprimir dia 28 de febrer de 2006. Per fer-ne la composició s’usaren els tipus Din i Warnock. L’interior s’imprimí sobre paper Gardapat de 150 g. La portada es féu sobre paper estucat mat de 125 g i les guardes són de paper Fedrigoni. Laus Deo.


Tòfol Sastre. El temps pinta

Exposició del 16 març – 30 abril 2006 30 març

Recital poètic

Presentat per Miquel Roca, a càrrec de Lluís Maicas, Biel Mesquida, Antoni Gost i Julián Ruiz-Bravo Música de Joan Valent 20 abril

Concert

Sonata op 111, Beethoven (1. Maestoso. Allegro con brio ed appasionato. 2. Arietta. Molto semplice e cantabile). - Toni Rian, piano. L’Isle Joyeuse, Debussy. Canteyodjâya, Messiaen “.- Vanesa Santanach, piano. Xavier Prohens. Sons (2 poemes d’Eliot i Negatius) Lloc i hora de les activitats Hora: a les 20.30h Lloc: Capella de la Misericòrdia, carrer de la Misericòrdia, núm.2, Palma Horari de l’exposició: De dilluns a divendres, de 10.30 a 13.30 h i de 18 a 20 h; dissabtes, de 10 a 13.30 h


tòfol sastre el temps pinta

Exposició Del 16 de mar al 30 d’abril de 2006 Horari: de dilluns a divendres, de 10.30 a 13.30 h i de 18 a 20 h; dissabtes, de 10 a 13.30 h Lloc: Capella de la Misericòrdia (carrer de la Misericòrdia, 2, Palma) Activitats relacionades 30 de març Recital poètic A càrrec de Lluís Maicas, Biel Mesquida, Antoni Gost i Julián Ruiz-Bravo Presentat per Miquel Roca Música de Joan Valent 20 d’abril Concert de piano TONI RIAN Beethoven: Sonata op. 111 (1. Maestoso: Allegro con brio ed appasionato, 2. Arietta: Molto semplice e cantabile) VANESA SANTANACH Debussy: L’isle joyeuse Messianen: Canteyodjâya XAVIER PROHENS 2 poemes d’Eliot Negatius

DL PM 592-2006

Les activitats començaran a les 20.30 h, a la Capella de la Misericòrdia.

Departament de Cultura


tòfol sastre el temps pinta

el temps pinta  

el temps pinta

el temps pinta  

el temps pinta

Advertisement