Issuu on Google+

Can Papiol

Plaça De Pau Casals

El Campanar

La Torratxa de Cal Sanfaina

Pont del Nin

Des de l’any 1959 que la Diputació de Barcelona em va adquirir, m’han acondiciat diferents vegades; ara n’és una més, però val la pena! Sóc un dels museus d’època més importants de Catalunya. La meva esplèndida façana la van decorar el 1965 segons el model de les pintures originals. No hi ha lloc més tranquil al barri, des de 1962, que el meu jardí romàntic. Quan reobri, tornaré a donar vida al barri.

Abans era el centre de tota la vila; per fer-me, l’any 1374, es van enderrocar unes cases entre els carrers de l’Església i del Mig, i així poder fer mercat tots el dimecres de la setmana. Garí i Siumell escriu que Construyeron en ella un grande cobertizo ó lonja frente la casa Capitular, y allí no solamente habia la carnicería y pescadería, sino que alli se vendian los granos, hortaliza y demás comestibles. També els vilanovins/ines van construir-hi la casa capitular ,que el 1861 va ser venuda per finançar la nova, a la plaça de la Vila,.El nou ajuntament va començar a funcionar en el nou indret l’any 1867.

He tingut dos àngels. El primer era rabassut, i me’l van col·locar al cim el 1705.El van fer de coure segons un model de l’escultor Miquel Llavina, tenia les ales llargues i anava vestit amb faldilles fins als genolls. Amb el peu dretlleugerament enlairat voltava assenyalant amb el braç dret la direcció dels vents. Els vilanovins/ines li deien l’àngel negre perquè estava pintat d’aquest color . L’agost de 1936 el van desmuntar, malauradament, per a fondre ‘l i fer-ne material de guerra.

Sóc la torratxa de la casa Joaquim Sadurní, casa també coneguda per cal Sanfaina, em trobareu al carrer Major. L’expansió de la ciutat al segle XIX va mantenir l’antic tramat del carrer, i moltes de les noves residències i cases de rendes que es van construir van conservar la parcel·lació de la ciutat medieval. Josep Salvany i Juncosa, el mestre d’obres que em va projectar l’any 1862, va introduir una fornícula a la meva façana i una voluminosa torratxa coronada amb elements ceràmics, des de la qual poder veure les entrades i sortides dels vaixells que comerciaven amb Amèrica. Com la meva, en trobareu més a les teulades del barri.

Em trobareu a l’extrem de llevant del carrer de Sant Antoni. En construir-se les muralles de Vilanova de Cubelles, l’any 1370, l’extrem de llevant es va tancar amb el portal d’en Negrell o pont del Nin, sobre el qual s’aixeca la casa Nin, tot seguint el perímetre de l’antiga muralla a la façana de la plaça Llarga. Sóc, doncs, l’únic vestigi de l’antic recinte emmurallat.

He tingut dos àngels. El nou el van fer de fibra de polièster amb quaderna de fibra de carboni, construït segons el model de l’escultor Fidel Claramunt. Molt semblant a l’àngel negre, però més estilitzat. El van col·locar al cim del campanar el 27 de juliol de 1996. Des de llavors, volta assenyalant els vents. Em va traçar un dels més importants arquitectes barrocs catalans, el carmelità descalç fra Josep de la Concepció (Valls, 1626 - Nules, 1690), conegut pel Tracista. Fra Josep va presentar la traça del campanar el 29 de juliol de 1670; la primera pedra que em van col·locar va ser el 8 d’octubre de 1670 i em van donar per acabat al gener de 1706. Aquesta era la primera ocasió en què fra Josep rebia l’encàrrec de projectar un campanar; posteriorment, va traçar els de Torelló i el de Tàrrega, confeccionats a partir del model de Vilanova. Un cop acabat, vaig ser ràpidament imitat a Cubelles i al Vendrell. Vaig ser concebut per a la ubicació d’un joc de campanes d’ús ritual, diferenciat d’un altre, envoltat d’una balconada destinat a les campanes de rellotge o seny dels quarts i de les hores, amb una funció civil. Aquest fet va ser determinant per a la meva supervivència, quan es va decidir l’enderrocament de l’església l’any 1936. Vaig perdre l’àngel negre, a més de les cinc campanes religioses, però les dues del templet superior seguirien marcant les hores i els quarts, nit i dia, fins ara mateix. Acabat el gener de 1706, era la construcció més alta de la ciutat. Aviat vaig esdevenir punt privilegiat de vigilància; prova d’això són els dibuixos gravats que hi apareixen a sobre la meva balustrada.

Casa Sard Sóc al carrer de la Lluna, a tocar a la plaça de Pau Casals. Andreu de Sard i Roselló (18441900), marquès de Vilanova i la Geltrú i empresari del tèxtil, va fer reformar la meva façana segons un projecte del mestre d’obres Juli Marial i Tey, l’any 1882, quan la burgesia vilanovina començava a preferir la rambla Principal per construir-hi les seves residències familiars.


Font a Elies Miró i Soler, la font de Ferro

Sóc una font singular, tinc fanal. Em van fer a la foneria vilanovina El Genio Catalán i em va projectar un dels vostres millors arquitectes, Josep Font i Gumà. Em van inaugurar el 17 de gener de 1895. Tot i que em dieu la font de Ferro, el meu nom és font a Elies Mirò i Soler, qui, en morir, va llegar cabals al municipi perquè es construís una font davant la casa on havia viscut, al carrer del Fossar Vell, 25.

Orfeó Vilanoví

Casa Samà

Casa Mir

Església dels Josepts

Torre de l’Hort

Josep Ferrer-Vidal i Soler, empresari del tèxtil, polític liberal conservador i melòman, va sufragar la meva construcció com a seu social de l’entitat Orfeó Vilanoví, constituïda el 1907 a l’escalf de l’eufòria catalanista d’inicis de segle XX. Em van construir entre l’any 1909 i 1910 i, com altres construccions de l’època destinades a locals de societats recreatives i culturals, van situar a la planta superior una sala d’actes amb escenari. Sóc una de les escasses obres modernistes de la ciutat, els promotors de la qual eren especialment sensibles, com ho mostren els meus esgrafiats a la façana i, si entreu, la representació dels bustos i les llegendes dels músics eminents de l’època a les parets de la sala d’actes. Ben acondiciat i molt més actiu puc donar molt al barri i a la ciutat.

Sóc al carrer més antic del barri, al carrer Major. L’any 1862, l’indiano Joan Samà i Martí va comprar dues parcel·les contigües i va sol·licitar obres de reforma de la façana principali l’addició d’una planta i golfes, segons el projecte del mestre d’obres Josep Salvany i Juncosa. També es van fer reformes a la façana posterior i es va construir una galeria d’arcades. Conservo a la façana els signes de prestigi del meu passat. Fixeu-vos en el treball de forja de les balconades i reixes que tinc!

Darrere aquesta tanca es troba el meu jardí, que Joaquim Mir va pintar nombroses vegades. Al fons del jardí, Mir va fer habilitar un edifici de planta baixa i pis. Per a garatge i serveis domèstics a la planta baixa, mentre que el primer pis es va acondiciar com a estudi de pintura, alhora que albergava diverses col·leccions d’objectes, entre elles, una de rajoles catalanes. El 1929 Joaquim Mir va sol·licitar enderrocar la tanca del jardí i substituir-la per una de nova, l’actual, amb arcades, projectades per l’arquitecte municipal Josep M. Miró i Guibernau dins una estètica de noucentisme italianitzant.

Tot i d’esquena, el meu conjunt no deixa de ser impressionant. Em dieu l’església dels Josepets, però el meu nom és església de Sant Josep. Vaig ser l’església del convent de Nostra Senyora dels Dolors fundat pels carmelitans descalços l’any 1737, gràcies al llegat testamentari de Ramon de Sembasart i Roger. El 13 de maig del 1737 van col·locar la primera pedra del convent i el 24 de juliol me’n van col·locar la meva. Garí i Siumell va considerar el germà llec fra Josep de la Mare de Déu l’autor de la meva traça; la documentació que es conserva, permet també considerar fra Damià dels Apòstols com un altre dels tracistes. He patit desamortitzacions i revolucions, encara sóc en peu!

Sóc la torre de l’Hort o de la Immortalitat. Em veu aixecar per defensar l’entrada de la vostra vila per la vora dreta del torrent de la Pastera i reforçar la muralla dels Josepets, a inicis d’una de les vostres guerres civils, la primera guerra carlina (1833-1840). L’historiador Josep Coroleu va escriure que Al estallar la rebelion ya se mostraron dispuestos los villanoveses á la defensa de sus hogares y sus principios ... tapiáronse y se aspillearon las bocacalles y las cercas que la rodeaban ... dos torreones salientes, uno en el convento de Carmelitas descalzos y otro detrás de los Cuarteles, con una pieza de artilleria cada uno. Encara que us sorprengui pel meu estat, sóc declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Manel Claver


i n o m i r t a P c i t n A i l c u N


Patrimoni Nucli Antic