PIEL de FOTO #11

Page 1

Theo Erbenius

REVISTA GRATUÏTA DE FOTOGRAFIA DOCUMENTAL

abril 2012 #11


2 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012

editorial PIEL de FOTO #11 revista de fotografia documental abril 2012 any 3

envia el teu reportatge a / envía tu reportaje a / send your reportage to reports@pieldefoto.org

www.pieldefoto.org

Decidim tirar la casa per la finestra. Donar-li la volta a la por que tantes vegades ens paralitza. Quan decideixes sentir-te lliure, construir, experimentar en la incertesa, ja no hi ha marxa enrere possible. Com si en aquests temps agitats ja no poguéssim donar-nos l’oportunitat d’equivocarnos i del necessari assaig/error del que tant hem après. Obrim un espai PIEL de FOTO. En uns dies s’inaugurarà el nou Centre de Fotografía Documental de Barcelona i nosaltres serem allà. Compartirem local amb dos altres col·lectius fotogràfics: el CFD i AddRetouch. El nostre aterratge en el Poble Sec barceloní converteix la zona en tot un epicentre de la fotografia documental catalana juntament amb RUIDO Photo i Phacto a les rodalies. Aquest fet, lluny de pretensions i arrogàncies, és una invitació a visitar activament els nostres dominis amb idees sota el braç per buscar possibles interaccions, intrigues i especulacions en comú. Atenció! És el moment ideal per començar alguna cosa nova. Què farem al centre. Serà un lloc de trobada, formació i difusió per a nouvinguts i professionals de la fotografia documental. Al contrari que institucions o escoles tradicionals, sorgeix d’un moviment col·lectiu i d’uns interessos compartits entre fotògrafs estiguin o no directament involucrats en el tema. No és un problema, ja que ens proposem generar iniciatives que ens beneficiïn a tots en la nostra línia documental habitual. I la porta estarà oberta. Com dèiem al principi, no és moment de ser cautelosos, sinó de crear les condicions necessàries per generar alguna cosa nova. Encara que encara no sapiguem ben el què. És el moment de reinventar-se mantenint l’essència del que som. Cometre nous errors. Aquesta és una mica la nostra obsessió. I ara què.

Decidimos tirar la casa por la ventana. Darle la vuelta al miedo que tantas veces nos paraliza. Cuando decides sentirte libre, construir, experimentar en la incertidumbre, ya no hay posible marcha atrás. Como si en estos tiempos revueltos ya no pudiéramos darnos la oportunidad de equivocarnos y del necesario ensayo/error del que tanto hemos aprendido. Abrimos un espacio PIEL de FOTO. En unos días se inaugurará el nuevo Centre de Fotografía Documental de Barcelona y nosotros estaremos allí. Compartiremos local con otros dos colectivos fotográficos: el CFD y AddRetouch. Nuestro aterrizaje en el Poble Sec barcelonés convierte a la zona en todo un epicentro de la fotografía documental catalana junto con RUIDO Photo y Phacto en las cercanías. Ese hecho, lejos de pretensiones y arrogancias, es una invitación a visitar activamente nuestros dominios con ideas bajo el brazo para buscar posibles interacciones, intrigas y especulaciones en común. ¡Ojo! Es el momento ideal para empezar algo nuevo. Qué haremos en el centro. Será un lugar de encuentro, formación y difusión para recién llegados y profesionales de la fotografía documental. Al contrario que instituciones o escuelas tradicionales, surge de un movimiento colectivo y de unos intereses compartidos entre fotógrafos estén o no metidos directamente en el ajo. No es un problema, ya que nos proponemos generar iniciativas que nos beneficien a todos en nuestra línea documental habitual. Y la puerta estará abierta. Como decíamos al principio, no es momento de ser cautelosos, sino de crear las condiciones necesarias para generar algo nuevo. Aunque todavía no sepamos bien el qué. Es el momento de reinventarse manteniendo la esencia de lo que somos. Cometer nuevos errores. Esa es un poco nuestra obsesión. Y ahora qué.

We have decided to go all out. Turn upside down the fear that so often paralyzes us. When you decide to feel free, build, experience in the uncertainty, there is no going back. As if in these rough times we could no longer give ourselves the opportunity to make mistakes and to use the trial/error method from which we have learnt so much. We open a PIEL de FOTO space. In some days, the new Center for Documentary Photography of Barcelona will be inaugurated and we will be there. We will share the place with other two photographic collectives: the CFD and AddRetouch. Our landing in the district of Poble Sec will turn the area into an epicenter of the Catalan documentary photography movement together with RUIDO Photo and Phacto in the neighborhood. This, far from pretentions and arrogances, is an invitation to actively visit our dominions with ideas under the arm to look for possible interactions, intrigues and speculations in common. Heads up! It is a key moment to start something new. What will we do in the center? It will be a place of gathering, training and promotion for newcomers and documentary photography professionals. Unlike other institutions or traditional schools, it emerges from a collective movement and of common interests between photographers no matter if the are directly involved in it or not. It is not a problem, since we aim to generate initiatives that will benefit us all in our usual documentary manner. And the door will be open. As we said at the beginning, it is not a moment to be cautious, but to create the necessary conditions to generate something new. Although we still do not know exactly what. It is a moment of reinvent ourselves keeping the essence of what are. Commit new mistakes. That is a bit our obsession. What now.

equip

Coordinació Adriana Nicosia

Els articles firmats no expressen necessàriament l’opinió de PIEL de FOTO i els editors no assumeixen cap responsabilitat pel seu contingut i/o autoria. Es permet la reproducció total o parcial del material d’aquesta publicació que no porti el signe © (copyright), sempre que es citi el nom de la font (revista PIEL de FOTO), el número del que ha estat extret i el nom de l’autor.

Impressió Imprintsa. Impressions Intercomarcals, S.A.

c/ Nou de la Rambla 48, 2º 1ª 08001 Barcelona, Espanya info@pieldefoto.org www.pieldefoto.org

Dipòsit legal B37253-2009.

PIEL de FOTO revista de fotografia documental

Producció Clara Saperas Taula d’edició Equip PIEL de FOTO Redacció Edgar Melo Anna Baeza Editorial Edgar Melo Comunicació i premsa Anna Baeza Correcció anglès Nguyen Nguyen Disseny d’imatge Federica Sala

Disseny editorial i producció gràfica Celeste Arroquy Disseny web Carlos López de Pablo Àlex Cano Comunicació fotògrafs Adriana Nicosia Multimèdia Nico Aguerre Edgar Melo Comunicació web 2.0 Edgar Melo Màrqueting Barbara Beltramello Juan Azpiazu Beitia Clara Cano

En aquest número Enric Sirera Rosario Kuri Alicia Martínez M. Theo Erbenius José Colón Sub [Cooperativa de Fotógrafos] A Contra Piel Entrevista a Hernán Casciari Per Celeste Arroquy i Edgar Melo Fotos Edgar Melo Campanya socis subscriptors Modularestudio Jaume Longas Oscar H. Grand Juanjo Montilla Àlex Cano Fernando Gómez de B.

Tiratge 5.000 exemplars Imprès a Espanya


Ya son casi tres años de lo nuestro. No sé si fue un flechazo o uno de esos amores que se cocinan poco a poco. Me fijé desde el primer día en tu mirada... y tú en la mía. Descubrimos en seguida que nos gustaban las mismas cosas. Tú también eres un amante de los imposibles, un nostálgico... Y no hemos parado de hacer cosas desde que nos conocimos. Siempre me has animado a creer en mí. Y estoy seguro de que no sería quién soy, ni estaría donde estoy si no fuera por ti. Este año quiero ir a por todas. No sólo con lo que ya sabes. Tengo muchas otras ideas y alguna que otra sorpresa para ti. 3 años. 11 números. Más de 50 fotógrafos emergentes publicados. Si estás con nosotros, nuestro compromiso con el papel, continúa. -

SUSCRÍBETE a

mira las nuevas opciones para suscribirte en www.pieldefoto.org


4 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012

Una part important de la seva feina té a veure amb la convivència i el pas de les hores: tertúlies, Internet, gimnàs, cuina, migdiades o televisió. Viuen junts en la l’acció i en els moments de descans. Dormen poc. Les guàrdies dels bombers no són només incendis, inundacions, rescats o esllavissades. Al parc de Mataró, unes 40 persones treballen en torns de 24 hores, sempre alerta davant qualsevol emergència.

www.enricsirera.com

Una parte importante de su trabajo tiene que ver con la convivencia y el paso de las horas: tertulias, Internet, gimnasio, cocina, siestas o televisión. Viven juntos en la acción y en los momentos de descanso. Apenas duermen. Las guardias de los bomberos no son sólo incendios, inundaciones, rescates o desprendimientos. En el parque de Mataró, unas 40 personas trabajan en turnos de 24 horas, siempre alerta ante cualquier emergencia.

An important part of their work has to do with living together and passing the time: social gatherings, Internet, gymnasium, kitchen, naps or television. They live together in the action and in moments of rest. They hardly sleep. The shifts of the firemen are not only about fires, floods, rescues or landslides. At the fire station of Mataró, about 40 people work in 24-hour shifts; always alert in case of any emergency.


PIEL de FOTO #11 | abril 2012 | 5

sortida confirmada Enric Sirera


6 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012

Barcelona es desborda en els límits del seu teixit urbà. La causa és el ràpid i variat creixement dels seus últims cent anys. La ciutat entrellaça ‘no llocs’ amb racons superdotats d’identitat. Als seus barris perifèrics, aquesta diversitat es manifesta amb formes urbanístiques confuses i el pluralisme dels seus habitants. Són l’escenari de diferents especulacions, planificacions, desallotjaments, abandonaments o del desenvolupament espontani per falta de normativa.

Barcelona se desborda en los límites de su tejido urbano. La causa es el rápido y variado crecimiento de sus últimos cien años. La ciudad entrelaza “no lugares” con rincones superdotados de identidad. En sus barrios periféricos, esta diversidad se manifiesta con formas urbanísticas confusas y el pluralismo de sus habitantes. Son el escenario de diferentes especulaciones, planificaciones, desalojos, abandonos o del desarrollo espontáneo por falta de normativa.

Barcelona bursts at the seams of its urban fabric. The cause is the fast and varied growth it went through during the last hundred years. The city interweaves ‘no-places’ with corners overcrowded with identity. In its peripheral neighborhoods, this diversity becomes evident with confusing urban shapes and the pluralism of its inhabitants. They are the setting of different speculations, planning, evictions, desertions or the spontaneous development by the lack of regulation.


PIEL de FOTO #11 | abril 2012 | 7

barcelona, bordes irregulares Rosario Kuri


8 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012


PIEL de FOTO #11 | abril 2012 | 9


10 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012

rosariokuri.wordpress.com


PIEL de FOTO #11 | abril 2012 | 11



PIEL de FOTO #11 | abril 2012 | 13

infancia

Alicia MartĂ­nez Medina


14 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012


Al seu món si alguna cosa no existeix, es crea. S’inventen universos. La irrealitat conviu amb la quotidianitat. Llibertat i intel·ligència en estat pur. Tot és nou, intens, vívid. Un insecte, la neu, el dolor, el plaer o l’eufòria són fenòmens únics i desconeguts. Les sensacions: el tacte de la fusta, el surar en l’aigua, la calor del sol. Saltar. Plorar amargament i riure sense treva. L’amor... Els nens no han estat molt presents en la meva vida, fins que, casualment, em vaig trobar amb ells. En su mundo si algo no existe, se crea. Se inventan universos. La irrealidad convive con la cotidianidad. Libertad e inteligencia en estado puro. Todo es nuevo, intenso, vívido. Un insecto, la nieve, el dolor, el placer o la euforia son fenómenos únicos y desconocidos. Las sensaciones: el tacto de la madera, el flotar en el agua, el calor del sol. Saltar. Llorar amargamente y reír sin tregua. El amor... Los niños no han estado muy presentes en mi vida, hasta que, casualmente, me encontré con ellos. In their world if something does not exist, they create it. They invent universes. Unreality coexists with ordinary life. Freedom and intelligence are in its purest form. Everything is new, intense, vivid. An insect, snow, the pain, the pleasure or even the euphoria is unique and a strange phenomena. The feelings: the touch of the wood, something floating on the water, the heat of the sun. Jumping. Crying bitterly and laughing without a break. Love... Kids have not been very present in my life, until by accident, I ran into them.



Alicia MartĂ­nez Medina


18 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012

El Kushti és un esport místic i art mil·lenari amb gran tradició a l’Índia que es remunta al segle I a. C. Kolhapur n’és la capital. Els seus lluitadors s’inicien en la infància en els seus sacrificats entrenaments per harmonitzar ment i cos. L’Akhara (gimnàs) es converteix en el seu temple, la seva família i la seva manera de vida. El seu objectiu és aconseguir la puresa i enfortir-se per al combat, a imitació dels seus ídols. Perquè els seus fills es converteixin en campions, els pares inverteixen veritables fortunes perseguint somnis d’èxit, honor i riquesa. El Kushti es un deporte místico y arte milenario con gran tradición en India que se remonta al siglo I a. C. Kolhapur es la capital. Sus luchadores se inician en la infancia en sus sacrificados entrenamientos para armonizar mente y cuerpo. El Akhara (gimnasio) se convierte en su templo, su familia y su modo de vida. Su objetivo es alcanzar la pureza y fortalecerse para el combate, a imitación de sus ídolos. Para que sus hijos se conviertan en campeones, los padres invierten verdaderas fortunas persiguiendo sueños de éxito, honor y riqueza. Kushti is a mystic sport and millenary art with great tradition in India that traces back to the 1st century B.C. Kolhapur is its capital. Its fighters begin to learn it in their childhood with hard trainings to harmonize the mind and body. The Akhara (wresting arena) becomes their temple, family and way of life. They aim to reach purity and strengthen for the fight, imitating their idols. Parents invest real fortunes to turn their children into champions, pursuing dreams of success, honor and wealth.


PIEL de FOTO #11 | abril 2012 | 19

Where earth turns into gold Theo ErbeniusÂ


20 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012


PIEL de FOTO #11 | abril 2012 | 21


22 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012


www.theoerbenius.com


24 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012

I tu què hi veus? Persones com tu interpreten una fotografia seleccionada d’un dels reportatges

Rubén Suriñach, economista i poeta El pragmatisme de la foto només em permet una lectura deductiva. La imatge em fa pensar en una situació de risc social. Davant això intento comprendre el tipus de marginalitat i les seves causes. En concret veig un noi immigrant amagat en un vaixell, veig un polissó que des del sud del Mediterrani es mou cap a Europa.

Julieanne Eason, artista És algú que està amagat. Està esperant alguna cosa o potser a algú. Fuig de la seva realitat. És la primera vegada. Potser en aquest lloc pugui trobar a algú amb el qual escapar. Té por però també molta esperança. La seva mirada és neta. Fa l’efecte de ser una bona persona. Li veig una mirada verge. Comença una aventura. Està dins d’un vaixell?

Oriol Serena, bibliotecari i jardiner Ulls de pànic, de tristesa. Un temor que no és nou. Un temor crònic. Un terror sense estridències. Sense ganes de viure. Una presó no sembla. Un lloc per al bestiar? Pot ser un pres, potser, que espera ser executat. Amb prou feines hi ha elements, però veig a algú jove.

Peter Ankh Veig algú durant una pausa laboral en un espai sense llum ni molt aire. El seu treball és precari, mal pagat. Em transmet inestabilitat. Puc llegir en els seus ulls una actitud oberta cap als altres, cap al món, però amb por al mateix temps. Tem ser descobert.

Montse Llorens, banquera Sembla una persona espantada. No sé si és un noi o una noia. És jove. Com si s’amagués d’alguna cosa o algú. Està darrere d’una barrera de ferro. Pot estar sota un pont o dins d’un banc. Potser és un immigrant sense papers descobert al seu amagatall.

Pilar Brotons, dependent d’una tenda d’articles coreans Veig algú entre 15 i 20 anys i trets d’Orient Mitjà. Està com en un soterrani. Intenta sortir o amaga un arma. La seva expressió és espantada. És potser el context d’un conflicte bèl·lic o una catàstrofe, entre els enderrocs d’un esfondrament. Està atrapat. O simplement s’amaga.


José Colón

PIEL de FOTO #11 | abril 2012 | 25

¿Y tú qué ves? Personas como tú interpretan una fotografía seleccionada de uno de los reportajes

Homenatge a John Berger “Una altra manera d’explicar” Homenaje a John Berger “Otra manera de contar” Homage to John Berger “Another Way of Telling”

Mohammed, 17 anys, ocult entre els eixos d’un camió per a entrar al ferri que porta de Tànger a Algesires, on somia amb estudiar arquitectura. Mohammed, 17 años, oculto entre los ejes de un camión para entrar en el ferry que lleva de Tánger a Algeciras, donde sueña con estudiar arquitectura. Mohammed, 17, hidden between the axles of a truck, about to enter the ferry that goes from Tangiers to Algeciras, where he dreams of studying architecture.

Rubén Suriñach, econonomista y poeta El pragmatismo de la foto sólo me permite una lectura deductiva. La imagen me hace pensar en una situación de riesgo social. Ante eso intento comprender el tipo de marginalidad y sus causas. En concreto veo un chico inmigrante escondido en un barco, veo un polizón que desde el sur del Mediterráneo se mueve hacia Europa.

Montse Llorens, banquera Parece una persona asustada. No sé si es un chico o una chica. Es joven. Como si se escondiera de algo o alguien. Está tras una barrera de hierro. Puede estar bajo un puente o dentro de un banco. Quizás es un inmigrante sin papeles descubierto en su escondite.

Peter Ankh Veo alguien durante una pausa laboral en un espacio sin luz ni mucho aire. Su trabajo es precario, mal pagado. Me transmite inestabilidad. Puedo leer en sus ojos una actitud abierta hacia los demás, hacia el mundo pero con miedo al mismo tiempo. Teme ser descubierto.

Oriol Serena, bibliotecario y jardinero Ojos de pánico, de tristeza. Un temor que no es nuevo. Un temor crónico. Un terror sin estridencias. Sin ganas de vivir. Una cárcel no parece. ¿Un sitio para el ganado? Puede ser un preso, quizás, que espera ser ejecutado. Apenas hay elementos, pero veo a alguien joven.

Julieanne Eason, artista Es alguien que está escondido. Está esperando algo o quizás a alguien. Huye de su realidad. Es la primera vez. Quizás en ese lugar pueda encontrar a alguien con el que escapar. Tiene miedo pero también mucha esperanza. Su mirada es limpia. Da la impresión de ser una buena persona. Le veo una mirada virgen. Empieza una aventura. ¿Está dentro de un barco?

Pilar Brotons, dependiente de una tienda de artículos coreanos Veo alguien entre 15 y 20 años y rasgos de Oriente Medio. Está como en un subterráneo. Intenta salir o esconde un arma. Su expresión es asustada. Es quizás el contexto de un conflicto bélico o una catástrofe, entre los escombros de un derrumbamiento. Está atrapado. O simplemente se esconde.

What do you see? Everyday people interpret a selected picture of one of the reports. Rubén Suriñach, economist and poet The pragmatism of the photo only allows me to make a deductive reading. The image makes me think of a social risk situation . In front of this, I try to understand the kind of marginality it depicts and its causes. In particular, I see an immigrant boy hidden in a ship; see a stowaway travelling from the south of the Mediterranean towards Europe.

Montse Llorens, banker I see someone scared. I do not know if it is a boy or a girl. He or she is young. It looks like they are hiding from something or somebody. They are behind a barrier of iron. It can be under a bridge or inside a bank. Perhaps it is an illegal immigrant who has been discovered in his hiding place.

Peter Ankh I see somebody during a work break in a space without light or a lot of air. His work is precarious, underpaid. It makes me think of instability. I can read in his eyes he is open to other people, to the world, but with there’s fear in them at the same time. He fears to be discovered.

Oriol Serena, librarian and gardener Eyes full of panic, of sadness. A known fear. A chronic fear. Horror without shrillness. No will to live. It doesn’t look like a prison. A place for the livestock? It can be a prisoner, perhaps, that waits to be executed. There are hardly any elements but I see someone young.

Julieanne Eason, artist A hidden person. He is waiting for something or someone. He is running away from of his reality. It is the first time. Perhaps in this place he can find to somebody with which to escape. He feels fear but also a lot of hope. His look is clean. It looks as if he might be a good person. He has virginal eyes. He is starting an adventure. Is it inside a ship?

Pilar Brotons, salesclerk at a shop of Korean items I see somebody between 15 and 20 years and Middle East appearance. He is somewhere underground. He tries to go out or hides a weapon. He looks scared. It is perhaps the context of an armed conflict or a catastrophe, among the debris of a building that collapsed. He is trapped. Or simply hiding.


José Colón

JUEGO DE NIÑOS

26 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012

Els adolescents són els nous protagonistes dels processos migratoris. El 70% dels menors estrangers sense acompanyant, tal com els anomenen, provenen del Marroc i Tànger és el seu port d’entrada més habitual per creuar clandestinament en els baixos d’un camió. S’estima que hi ha més de 5.000 d’aquests menors a Espanya. En un buit legal, el seu futur és incert i, en ocasions, la seva situació pitjor que la de molts adults, sense el dret a defensar els seus interessos davant la llei i sota l’estigma de la criminalitat. Los adolescentes son los nuevos protagonistas de los procesos migratorios. El 70% de los menores extranjeros sin acompañante, así los llaman, provienen de Marruecos y Tánger es su puerto de entrada más habitual para cruzar clandestinamente en los bajos de un camión. Se estima que hay más de 5.000 de estos menores en España. En un limbo legal, su futuro es incierto y, en ocasiones, su situación peor que la de muchos adultos, sin el derecho a defender sus intereses ante la ley y bajo el estigma de la criminalidad. Teenagers are the new main characters of the migratory processes. 70% of the so-called ‘foreign unaccompanied minors’ come from of Morocco, and Tangiers is the place where they leave to secretly cross the Strait of Gibraltar holding tight to the bottom of a truck. There are more than 5.000 of these minors in Spain. In a legal limbo, their future is uncertain and, in some cases, their situation is worse than that of many adults. They are without the right to defend their interests before the law and under the stigma of criminality.


PIEL de FOTO #11 | abril 2012 | 27


28 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012


PIEL de FOTO #11 | abril 2012 | 29

www.josecolon.net


30 | PIEL de FOTO #11 | abril 2012

col·lectius

Sub [Cooperativa de Fotógrafos] www.sub.coop

PIEL de FOTO revista de fotografia documental

Villa 21 (2009)

Sub és un projecte col·lectiu de treball, que articula les visions de 6 fotògrafs en la creació de projectes fotodocumentals. És una recerca i un aprenentatge constant, és discussió i consens, és una aposta conjunta. És també un espai de col·laboraciò en el qual no només intervenen 6 fotògrafs, sinó que participen activament dissenyadors, artistes visuals, periodistes, escriptors, historiadors, en un intent de complexitzar, a partir de múltiples eines i llenguatges diversos, les narracions que desenvolupem. Perquè per damunt de tot som narradors d’històries i entenem que la potencialitat d’encarar assaigs fotogràfics sumant les diferents visions enriqueix la història a explicar. En els darrers anys, dins Sub hem intentat enfortir la nostra pròpia identitat com a col·lectiu llatinoamericà. Així, participar del pis de col·lectius del festival internacional de fotoperiodisme “Visa pour l’image”, ens va permetre construir vincles amb altres grups de fotografia i en aquest intercanvi d’experiències reafirmar pautes de treball que caracteritzen la nostra manera d’emprendre nous projectes.

San Darío del Andén (2009)

Desplazados (2008)

Sub es un proyecto colectivo de trabajo que articula las visiones de 6 fotógrafos en la creación de proyectos fotodocumentales. Es una búsqueda y un aprendizaje constante, es discusión y consenso, es una apuesta conjunta. Es también un espacio colaborativo en el cual no sólo intervienen 6 fotógrafos, sino que participan activamente diseñadores, artistas visuales, periodistas, escritores, historiadores, en un intento de complejizar, a partir de múltiples herramientas y lenguajes diversos, las narraciones que desarrollamos. Porque ante todo somos contadores de historias y entendemos que la potencialidad de encarar ensayos fotográficos sumando las distintas visiones enriquece la historia a contar. En los últimos años de trabajo, dentro de Sub intentamos fortalecer nuestra propia identidad como colectivo latinoamericano. Así, participar del piso de colectivos del festival internacional de fotoperiodismo “Visa pour l’image”, nos permitió construir vínculos con otros grupos de fotografía y en ese intercambio de experiencias reafirmamos pautas de trabajo que vienen caracterizando nuestra manera de emprender nuevos proyectos.

Oxígeno Cero (2010)

Sub is a teamwork, which articulates the visions of 6 photographers around the creation of photodocumentary projects. It is research and constant learning, discussion and consensus: a collective bet. It is also a collaborative space in which besides those 6 photographers, designers, visual artists, journalists, writers and historians actively participate as well, in an attempt to enrich the stories they develop with multiple tools and different languages. Because we are, in the first place, storytellers, we understand the potentiality of facing photographic essays adding different visions to it. In the last years, we have tried to strengthen our own identity as a Latin American collective. Thus, participating on the section dedicated to collectives at the international festival of photojournalism “Visa pour l’image”, allowed us to establish bonds with other photographic groups and, in this exchange of experiences, reassert the work guidelines that define the way we undertake new projects.

envia el teu reportatge a / envía tu reportaje a / send your reportage to

reports@pieldefoto.org

información / informació / information

info@pieldefoto.org publicitat / publicidad / advertising

marketing@pieldefoto.org en vols més? / ¿quieres más? / want more?

www.pieldefoto.org

La conquista del Indoamericano (2010)



a contra piel

puedes ver la entrevista completa en vídeo en www.vimeo.com/pieldefoto

hernán casciari, escritor, bloguero y editor de la Revista y Editorial ORSAI (www.orsai.bitacoras.com y www.editorialorsai.com) Hernán Casciari despegó hace algunos años como un fenómeno literario online. Su blog le dio la credibilidad como autor 2.0, generador de pasiones entre sus lectores. Entonces Casciari pasó a ser colaborador habitual de medios masivos como El País. En lo que parecía un deseable sendero para cualquier escritor. Hasta que decidió romper con todo eso y cumplir con un sueño literario de juventud creando una revista en la que entraran todos aquellos autores que admiraba y disfrutaba. Orsai –fuera de juego en argot futbolístico argentino- nació de su sentimiento de desarraigo tanguero. La razón de que se quedará en España no fue otra que el amor. El sentimiento del exilio, el reencuentro con sus viejos amigos Chiri y el pizzero Comequechu y una masiva comunidad de fieles hicieron el resto.

Matar al intermediario Orsai es la materialización de una fantasía editorial. En el peor escenario posible, Hernán Casciari, fue capaz de financiar su revista ideal al tiempo que daba forma a un nuevo modelo de venta y distribución basado en la comunidad y en la web. Antes de existir, ya había vendido diez mil ejemplares. Ahora, reconvertido en editorial, su profético sistema anuncia el inicio de una nueva era. Por Celeste Arroquy y Edgar Melo. Fotografía de Edgar Melo. PdF: ¿En qué consiste tu proceso de escritura? H. C.: En general me preguntan cosas que tienen que ver con distribución o con logística, antes me preguntaban con temas de blogs, pero finalmente lo que uno hace que es lo de siempre: 27 letras y escribir. A mí me gusta contar anécdotas, más que hacer literatura. En general, lo que hago es testear una anécdota en una sobremesa. En las preguntas o en los ojos del interlocutor se encuentra siempre la fórmula para saber si la temperatura de lo que uno está contando tiene sentido e interés. PdF: ¿Qué caudal de proyectos tendrá la nueva editorial Orsai? H. C.: A principio de año nos juntamos con Chiri a ver qué queremos hacer. Este año la intención es generar una masa ilustrada y no tenemos una previsión de cantidad de ejemplares. Va a funcionar como la masa imponga. Es una cosa que nunca se hizo. Así que vamos siempre por detrás. Yo prefiero escuchar. Ver cómo responde la gente a los pequeños impulsos. PdF: ¿No es más caro imprimir pocos libros? ¿Cuál va a ser la estrategia? H. C.: Nuestra idea es que no pase por el transporte, ni por la logística, ni por la distribución, ni por

el punto de venta de la librería de una editorial tradicional. De esa manera, el autor se puede quedar de, ponele, veinte euros, con diez, en vez de con dos. Para que eso ocurra, tenés que tener lectores cautivos. El libro tiene que estar prevendido. PdF: ¿Cómo funcionará la venta de los libros? H. C.: Ponemos un libro en preventa una vez que mucha gente propulsó desde la lectura del resumen de ese libro la necesidad de tenerlo. Entonces necesitamos dos mil personas que lo compren. Cuando están esas dos mil personas, se imprimen dos mil ejemplares y ese contador vuelve a cero. Mientras tanto hay un pdf gratis del libro completo. Porque finalmente el objetivo del libro es el objeto. PdF: ¿Crees que el editor tiene que ser un hombre orquesta? H. C.: Con la irrupción de internet, empezaron a conjugarse ciertas patas que son muy necesarias: el diseño, la programación, el amfitrionazgo y el talento narrativo. No se le puede pedir al escritor que tenga esas cuatro cosas, pero sí que contacte con gente que tenga conocimientos en las otras tres y que genere equipos de trabajo. Lo que te daba la editorial, te lo puede dar la

comunidad. La gran noticia es que internet no viene a desestabilizar el mercado, sino a ayudarte a que dejes de darle dinero al intermediario. PdF: ¿Hay una estrategia empresarial detrás de Orsai? H. C.: Sí, claro, hay. Es juntarnos muchos, con un objetivo. Hacer algo. Es una empresa que tiene que ver con que todo el mundo pueda acceder a determinada cultura. Eso tiene que tener necesariamente una estrategia, un liderazgo, unas condiciones. Lo que nosotros proponemos es que, en ningún caso, vamos a ser codiciosos con respecto a lo económico y que vamos a ser muy codiciosos con respecto a lo creativo.

“Lo que te daba la editorial te lo puede dar la comunidad. La gran noticia es que internet no viene a desestabilizar el mercado, sino a ayudarte a que dejes de darle dinero al intermediario.”

PdF: ¿Te sigues sintiendo orsai? H. C.: No hay manera cuando nacés en un lugar y no estás en ese lugar, de no sentirte orsai. No hay manera. Siempre voy a necesitar mis códigos un ratito. Debe ser mi obsesión principal. Sentirme en el otro lado. Al mismo tiempo ese sentimiento de desarraigo ya se convirtió en mi personalidad. Si volviese a Argentina, me sentiría necesitado de todo ese motor que tuve siempre para hacer cosas. Cuando hay una cosa dentro que no es buena, hay que domesticarla como una mascota. Mi desarraigo es mi perrito. Lo tengo adentro, le doy de comer. Trato que no se muera nunca porque en el momento en que se te muere ese perrito dejás de ser de ese lugar. Y yo prefiero serlo todo el tiempo.


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.