Persones, lloc, històries / Personas, lugares, historias / People, places, stories

Page 136

Les Persones i el patrimoni / Las persones y el patrimonio / People and heritage

47 Ernesto Monzó López

136

Ella va nàixer un 18 de desembre de 1923. Preguntar-li la seua opinió sobre què és el patrimoni cultural no té cap sentit, perquè ella és patrimoni cultural. Tan sols cal deixar-la parlar, i un torrent de paraules omple l’espai, i així és com t’explica les coses de la seua vida, del seu poble, Altura (Castelló), de com amb 13 anys s’endugueren pres al seu pare i altres homes del poble, i havia de portarli cada dia el menjar a Sogorb, però no li deixaven veure’l perquè no poguera dir-li res. I com l’aviació destrueix la casa veïna, i com havien de mossegar pals quan queien bombes.

Ella nació un 18 de diciembre de 1923. Preguntarle su opinión sobre qué es el patrimonio cultural no tiene ningún sentido, porque ella es patrimonio cultural. Tan solo hay que dejarle hablar, y un torrente de palabras llena el espacio, y así es como te cuenta las cosas de su vida, de su pueblo, Altura (Castellón), de como con 13 años se llevan preso a su padre y otros hombres del pueblo, y tiene que llevarle cada día la comida a Segorbe, pero no le dejan verlo para que no pueda decirle nada. Y cómo la aviación destruye la casa vecina, y cómo tenían que morder palos cuando caían bombas.

O com quan repicaven les campanes cada vegada que hi havia un incendi perquè els homes isqueren a la muntanya a apagar-lo, o com totes les masies tenien el seu propietari, el qual s’encarregava de fer-les viure. De jove, l’escàs temps d’oci dels diumenges es dedicava a passejar per la carretera i xarrar amb les amigues. I les noces eren senzilles: anar a missa al matí, després es prenia xocolata i panquemao a casa dels pares del nuvi. Al migdia, es feien les paelles per a la família, els amics i el capellà, i una copeta de licor per a acabar. I el viatge de nuvis, a València, amb tren.

O cómo cuando repicaban las campanas cada vez que había un incendio para que los hombres salieran al monte a apagarlo, o cómo que todas las masías tenían su casero, que se encargaba de darles vida. De joven, el escaso tiempo de ocio de los domingos se dedicaba a dar paseos por la carretera y charrar con las amigas. Y la boda era sencilla: ir a misa por la mañana, tras lo cual se tomaba chocolate y panquemado en casa de los padres del novio. A mediodía, se hacían las paellas para la familia, los amigos y el cura, y una copica de licor para terminar. Y el viaje de novios, a Valencia, en tren.

En l’època de la dacsa, davant un munt gran de panolles a casa dels pares, es feia l’espanojada, on amics i família pelaven les panotxes, i si t’eixia una roja, el que estava al costat et feia una besada, o com jugaven a donar-se amb la corretja a la masia de Sant Joan. Com ella entrava a teixir a la fàbrica a les 5 del matí, i el seu marit se n’anava amb un grup d’homes a Aragó a treballar en la sega durant el dia, i a dormir en un paller a la nit. A la tornada, els homes cantaven «Ya venimos de Aragón / y también de tierra baja, / los dineros en la mano, / las corbellas en la faja».

En la época del maíz, ante un montón grande de panojas en casa de los padres, se hacía la espanojada, donde amigos y familia pelaban las mazorcas, y si te salía una roja, el que estaba al lado te daba un beso, o cómo jugaban a darse con la correa en la masía de San Juan. Cómo ella entraba a tejer a la fábrica a las 5 de la mañana, y su marido se iba con un grupo de hombres a Aragón a trabajar en la siega durante el día, y a dormir en un pajar por la noche. A su vuelta, los hombres cantaban «Ya venimos de Aragón / y también de tierra baja, / los dineros en la mano, / las corbellas en la faja».


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.