Page 1

4

2012

Publicaci贸 del projecte Patrimoni


4

2012

Publicació del projecte Patrimoni

del Programa d’Extensió Universitària. Universitat Jaume I de Castelló


Memòria Viva. Publicació del projecte Patrimoni del Programa d’Extensió Universitària. Universitat Jaume I. Fotografia de portada: Teresa. 04 de juny de 2011 Servei d’Activitats Socioculturals Vicerectorat de Cultura. Universitat Jaume I Àgora. Local 15 Campus del Riu Sec 12071 Castelló de la Plana Telèfon: 964 72 88 73 patrimoni-peu@uji.es Edita: Servei de Comunicació i Publicacions Correcció lingüística: Servei de Llengües i Terminologia Imprime: Innovació Digital Castelló S.L.U. ISSN: 1889-6359 Depòsit Legal: CS 161-2009

4

2012


SUMARI

Pàg. 7

Editorial

Ángel Portolés Górriz

Pàg. 9

Presentació

Albert López Monfort

Projectes en el territori Cirat Pàg. 11 01. Els oficis dels meus avis Montán Pàg. 15 02. La troballa de la carta de poblament de Montán 1612 Sot de Ferrer Pàg. 17 03. Projectes del voluntariat local de Sot de Ferrer. Grup Eventos Teresa Pàg. 23 04. Dues exposicions culturals en una: “Els pares dels nostres pares i... besavis i avis dels nostres fills” i “Instants en la vida dels nostres avis” En profunditat

Pàg. 29

05. Unes notes sobre el patrimoni rural construït a la província de Castelló. Ángel Albert Traver

Pàg. 39

06. Breu ressenya de la visita tècnica per a observar el patrimoni rural construït als nostres paratges. Ángel Albert Traver

Tècniques i materials

Pàg. 41

07. La pineda a Pina de Montalgrao. Una primera aproximació als seus treballs Marcelino Herrero Salvador

4/5


EDITORIAL La corrent superficial i el riu ocult Ángel Portolés Górriz. Coordinador de Patrimoni

El nostre patrimoni cultural és enorme. Els vestigis de la nostra cultura material i immaterial han sigut conservats físicament i/o virtualment en la nostra memòria col•lectiva mitjançant suports variats. Més enllà de les edificacions més emblemàtiques i de les tradicions més televisives, la nostra cultura genera un volum immens de singularitats i de línies de codi, totes i cada una de les quals conformen la nostra cultura i ens ajuden a entendre-la. Més enllà del sentiment que generen les pertinences que van ser dels nostres avis o els llocs que ells van xafar o van conrear, la nostra responsabilitat inclou el manteniment, acreixement, estudi i difusió de tot aquest llegat i és bidireccional, és a dir, no sols ha de considerar-se com un tribut als nostres majors sinó també com un dret per als presents i per als futurs. Com a éssers socials que viuen en un territori determinat (físic però també virtual i global) i que generen una sèrie de relacions socials i culturals en funció de la seua relació amb aquest espai i amb el conjunt d’éssers que coincideixen en el tauler que és el món, la nostra cultura i la seua identitat conformen un conjunt de sentiments que vénen de lluny. Són arrels consolidades pels nostres majors però que, lluny de mostrar-se inalterables, s’adapten i s’ajusten al present. S’actualitzen per a encaixar entre una ciutadania cada vegada més preparada i responsable. Homes i dones que estan exposats a la infinitat de l’espai informacional global que cada vegada més, comprèn la necessitat ancorar el seu ésser a un espai real, definit i contextualitzat per a, des d’aquest punt, poder projectar el seu «jo» al món. Noves formes de participació En l’àmbit local, ens trobem cada vegada més amb grups que treballen mitjançant fórmules basades en l’associacionisme i el voluntariat. Persones que realitzen tasques que moltes vegades són de documentació, catalogació, investigació o difusió del patrimoni cultural. Superada fa ja temps la fase d’organització a nivell local, únicament i exclusivament pel tema de les festes majors, els grups comencen a moure’s cap a nous àmbits de participació més socials i culturals. Demanen formació i assistència tècnica per a poder realitzar projectes culturals. Es treballa, a més de a curt, a mitjà i a llarg termini. Es defineixen finalitats i objectius i es preparen reunions periòdiques de seguiment, millora i avaluació. Es creen comissions i grups que es

6/7


responsabilitzen i assumeixen reptes; grups coordinats amb l’ajuntament o que treballen al marge i de manera independent; estructures úniques que comencen a interactuar amb altres grups d’altres llocs. Perfectament imperfectes. Cadenes de carboni en un procés infinit de creació i destrucció. Úniques, adaptades a l’entorn i les seues peculiaritats. Flexibles i preparades per a admetre o eliminar continguts en funció de les necessitats. Preparades per a, en cada canvi, assumir nous desafiaments i compensar les possibles carències amb imaginació. Lluny d’estructures de participació en voga basades en un compromís cec, total i continuat, en l’actualitat anem cap a formes de participació molt més flexibles i mal•leables, més permeables i poroses que permeten, sense grans disgustos, l’entrada i eixida dels membres i la reestructuració dels fonaments del grup en funció dels «efectius» que es troben presents en cada moment i de les seues inquietuds. Models de participació que comparteixen una finalitat i uns objectius generals i una metodologia bàsica però que són capaços de plantejar diferents camins i generar mobilitat i opinió. Com han de reaccionar les administracions públiques davant aquest creixent fenomen d’agrupacions basades en una responsabilitat cultural compartida? Les administracions han de donar-los suport en la mesura de les seues possibilitats i tenir en compte que la petició no sempre és de finançament sinó que, moltes vegades, el que els grups sol•liciten són espais, canals per a arribar a la població, suport moral, reconeixement, visibilitat… Han de respectar-les, ja que representen un percentatge de població, la major part de les vegades silenciós, però sensible i conscient de la tasca que realitzen i de la seua importància. Com han de reaccionar els grups davant una possible impassibilitat o incapacitat per part de l’administració? Els grups han de fomentar accions de difusió del seu objecte d’estudi i investigació en el nostre àmbit de treball i influència. Han de fer que els nostres veïns coneguen i compartisquen els nostres objectius. Han de cercar aliances amb projectes semblants. Han d’aprofitar-se’n dels canals de comunicació a la nostra disposició. Han de potenciar una democratització de la cultura que cerque la formació d’una ciutadania compromesa o, almenys, informada.

4

2012


Presentació Patrimoni, Laboratori d’investigació del patrimoni a les àrees rurals Albert López Monfort. Coordinador del Programa d’Extensió Universitària. Universitat Jaume I

La celebració del desè aniversari de Patrimoni coincideix amb els vint anys del Programa d’Extensió Universitària. Doble motiu de satisfacció; d’una banda, un projecte marc, el PEU, que ha sabut evolucionar i adaptar-se als nous escenaris amb una actitud proactiva. «El futur no s’espera, es construeix» i aquesta ha estat la màxima d’iniciatives com la de Patrimoni, un Laboratori que ha fet del rigor i la proximitat les senyes d’identitat i les claus del seu èxit. Un èxit que va més enllà d’interpretacions quantitatives per a incorporar una visió qualitativa del seu treball. Estem davant d’un projecte que transcendeix el fet universitari per esdevenir una creació col•lectiva entre persones que estimen el seu territori i que no renuncien a la memòria per a construir identitat. Patrimoni ha esdevingut el catalitzador d’una demanda emergent entre grups de persones que en cada un dels pobles reflexionen i treballen per a compartir amb els seus veïns un sentiment d’estima envers el seu patrimoni cultural, que reforça la identitat local i genera projectes engrescadors que aporten valor al municipi, però, també valor al treball fet des del voluntariat cultural.

Un dels punts forts del projecte ha estat la xarxa creada, que ha generat espais de reunió i de trobada i que ha servit per a reforçar lligams, facilitar complicitats i construir un projecte que ha generat coneixement i experiència. Aquest, com molts altres projectes, participen de la idea d’esdeveniment silenciós, és a dir, des de fora sols podem percebre una mínima part de tot el que suposa un treball com aquest, però, en el moment en què podem llegir una revista com la que ara presentem, ens resulta molt fàcil imaginar tot el ha de passar perquè es materialitze en un treball col•lectiu tan potent com aquest. Celebrem aquest aniversari compartit amb el número 4 de MEMÒRIA VIVA i amb la voluntat i el compromís de seguir facilitant el treball dels veritables protagonistes d’aquest procés, totes les persones que dia a dia feu del patrimoni local un motiu per a pensar que el futur als nostres pobles pot ser millor.

8/9


El forn

Interior del forn

4

2012

L’almà ssera


PROJECTES EN EL TERRITORI 01. Els oficis dels meus avis Associació Cultural Salinas de Cirat

La nostra Associació pretén, entre altres coses, desenvolupar, fomentar i promoure el patrimoni cultural de Cirat. Aconseguir que es tornen a reviure els oficis que tenien els nostres majors i que es genere un procés d’animació cultural, en què l’element dinamitzador és la preparació d’exposicions mitjançant un procés previ de recollida de material i realització d’entrevistes per a recopilar els records i anècdotes que espontàniament es van produint. Per aquesta raó, enguany l’Associació ha dedicat tots els esforços a homenatjar aquelles persones que, sent autodidactes en la seua faena, van dedicar tota la vida i l’esforç a formar-se en uns oficis que en aquest moment han desaparegut al nostre poble i que d’alguna manera volem que prevalguen en el record. El projecte que hem desenvolupat enguany l’hem titulat «Els oficis dels meus avis». Els protagonistes han sigut els fills, els néts, els besnéts i la gent del poble, amb els quals hem intentat fer les diferents exposicions en els llocs on antigament treballaven. A més, hem representat tallers per a poder reviure la manera en què es guanyaven la vida en aquella època. Amb aquest article en la publicació Memòria viva volem plasmar aquells petits records que els nostres majors ens van anar narrant durant les dues jornades que vam reviure.

1. El forn Era públic, i actualment s’hi allotja el museu arqueològic. Els nostres majors ens conten que hi havia un encarregat d’anar a la muntanya a arreplegar llenya, la qual descarregava en una sala perquè estiguera tot preparat quan el paler s’alçara a les 4 del matí per calfar el forn. Les dones pastaven a casa i ficaven la pasta a les canastres que duien al local, i amb la calor del forn pujava la pasta. Una vegada fermentada, feien el pa. Ens expliquen que no pagaven al forner en metàl·lic sinó barata pa: cada 12 pans donaven una polla (un pessic de pasta) al forner, i cada sis pans, mitja polla. Cada dona tenia la seua marca pròpia per a no confondre’s de pa, i es pastava cada vuit dies. El pa era de blat però, si les collites havien sigut fluixes, el blat el barrejaven amb creïlla o moniato, o bé en feien de dacsa. A aquesta classe de pa li deien mestura. Ens diuen que estava roïníssim. Les pastes les feien tres vegades a l’any: Nadal, Pasqua i festes patronals i es pagaven amb diners.

2. L’almàssera En aquella època n’hi havia almenys cinc, i eren de dues classes: particulars i de societats. Molien les olives sobre un plat de pedra amb un corró que feia voltes ajudat per cavalleries. Quan estaven mòltes les passaven a una premsa

10/11


Projectes en el territori

amb cofins i les premíem a mà fins que eixia l’oli a una bassa. Quan no podien estrènyer-les més, s’utilitzava un torn i després se’ls afegia aigua calenta perquè isquera tot l’oli. Una vegada en la bassa el deixaven reposar i els faredores arreplegaven l’oli, que surava per damunt, amb uns cassets. Les persones que no eren sòcies o no tenien almàsseres pagaven en moltures, que consistia a pagar els serveis en diners o en olives.

4

2012

4. L’algutzir

3. El sereno

Ens explica Vicente Sanahúja, l’últim algutzir que va recórrer el poble abillat amb la seua trompeta, que l’ajuntament li feia un contracte de dues hores i li pagaven 22 pessetes. La seua faena consistia a netejar les dues places, el safareig i l’ajuntament. Utilitzava una trompeta de coure que passava d’un algutzir a altre. Quan feia els bans la primera parada era la plaça Major, i des d’allà anava a 18 llocs repartits i establits pel poble, buscant cantons i mirant que foren llocs oberts per a amplificar el so del pregó.

A Cirat, aquest ofici va desaparèixer a la dècada dels seixanta.

Aquest ofici va desaparèixer en 1971. A partir d’aquell any es va canviar per un aparell de megafonia.

Era un vigilant de la nit. La seua funció consistia a cridar cada hora que passava. Deia: “sereno les 12 ennuvolat”, “sereno les 5 estrelat”, fent un colp a terra amb el gaiato. També obria les portes, o despertava la gent a l’hora que li havien dit. Els diumenges eixia pel poble i la gent li pagava amb fruita, verdura, oli, etc., o amb diners.

5. La serradora

El sereno

L’algutzir

La serradora era privada. Els fills del propietari ens narren que van arribar a Cirat l’any 1945 i van començar treballant al molí del tio Chirres, on van muntar la primera serradora. El motor es movia amb la força de l’aigua del riu. En els anys seixanta es va muntar la serradora nova, que va estar en funcionament fins a la dècada dels noranta.


01. CIRAT

La ferreria

La serradora

El cisteller

Hi havia dues maneres de comprar la fusta: directament al propietari o en subhasta quan era de l’Estat. Una vegada adquirida, un grup de gent tallava els pins, els pelaven i amb cavalleries els arrossegaven a les pistes, i amb el camió els transportaven a la serradora. Algunes persones majors ens conten que quan eren xicotets anaven a la serradora després d’eixir d’escola, i hi treballaven classificant trossos de fusta, clavant caixes, etcètera, per traure’s algun quinzet.

6. La ferreria Encara que és un ofici desaparegut a Cirat, el seu nét ens diu que no s’ha perdut, ja que ell es dedica a aquesta professió a València. És ja la cinquena generació que té aquesta faena. L’ofici del seu avi consistia bàsicament a treballar el ferro amb la forja, l’enclusa, els martells i, com no, el foc.

Era la base per a altres oficis, ja que a la ferreria es feien atifells de cultiu, ferramentes, etc. També ferraven els matxos i els cavalls. A més d’un centre de treball, la ferreria era com un lloc de tertúlia, ja que era un local que sempre estava obert.

7. El cisteller Ens contava ell quan vivia que, després de la Guerra Civil, no tenia quartos (diners), però sí molt de vimen, de manera que es va posar a amanir el vimen i a provar, amb una cistella que tenia de mostra, a fer-ne una còpia. Amb molta afició i faena va aconseguir fer del vimen el seu ofici durant tota sa vida. Li encarregaven paneres per a l’agricultura, banastells per a les cavalleries, cadires, bressols, etc. El vimen, una vegada collit, es posava a remulla, es pelava i s’assecava. S’alçava fins que s’haguera d’utilitzar, i llavors es tornava a remullar perquè el vimen es treballa en banyat.

12/13


Projectes en el territori

Primer full de la Carta de Poblament de 1612

4

2012

Darrer full de la Carta de Poblament de 1612


02. La troballa de la carta de poblament de Montán 1612 Asociación Cultural de Montán “Conde de Vallterra”

“Després de molts anys d’investigació en els quals només vaig poder trobar un fragment de la Carta Pobla de Montan a l’Arxiu del Regne de València, els meus ànims no van defallir mai, sempre vaig pensar que algun dia, en algun racó entre els fons documentals dels arxius que visite, apareixeria completa la Carta Pola del 3 de març de 1612 i podria obtindre el que tantes vegades havia buscat. Com a bon capricorn que sóc i fent meues les paraules de Benjamin Franklin, polític i estadista nordamericà: “Qui té paciència, obtindrà el que desitja”, continuava tenint l’esperança que algun dia la trobaria, i que cap obstacle ni impediment em farien desistir en el meu interès. Com tenia la idea d’escriure un nou llibre sobre Montán, tenint com a base principal la família Vallterra i Castellví, i estant ja en fase de finalització, vaig sol•licitar autorització a l’Arxiu del Ministeri de Justícia de Madrid, per a consultar la documentació que allí existia del comte de la Villanueva, sempre amb l’esperança de trobar el document, tantes vegades buscat, de la Carta de Poblament. Aprofitant el pont de Tots Sants, vaig viatjar a Madrid i a primera hora del matí em vaig presentar en l’Arxiu i em vaig posar a revisar tot l’expedient del comte de la Villanueva, mirant lligall per lligall. Desgraciadament, allí només vaig poder trobar documentació de principis del segle XIX fins als nostres dies. No obstant això, vaig sol•licitar que em fotocopiaren el que vaig considerar més interessant, per a agregar-ho al meu llibre. Vaig eixir de l’Arxiu i vaig anar a dinar a una cafeteria pròxima. Pensant que tenia la vesprada lliure, vaig decidir visitar l’Arxiu Històric Nacional, perquè no el coneixia i encara que no portava res preparat, em feia il•lusió visitar-lo. Vaig arribar sobre les 16,30 hores i després d’omplir la fitxa corresponent, em van passar a la sala d’investigadors. Em vaig presentar la directora de l’Arxiu i em va preguntar si volia algun llibre en concret, li vaig dir que no i que volia veure en el poc de temps que em quedava (perquè l’horari Aquest text recull la recerca i trovada de la Carta de Poblament de 1612 de Montán a l’Arxiu Històric Nacional (Madrid) realitzada per Faustino García Xirivella, cronista oficial de Montán i autor de La Baronía de Castellmontán 1782-1806 i La Ruta del agua així com de diversos articles publicats en el programa de les festes patronals de setembre.

14/15


Projectes en el territori

de petició de llibres per a consulta acabava a les 5 de la vesprada) alguna cosa que fera referència als Vallterra. En un ordinador pròxim, vaig iniciar una busca la referència de la qual fóra “Vallterra”, i van aparèixer gran quantitat de llibres que contenien la dita ressenya. A la vista del poc de temps de què disposava, vaig sol•licitar que em tragueren tres, dos sobre la Inquisició i un sobre Consells d’Aragó. Els dos primers els vaig rebutjar per no contindre res que me fóra interessant per a la meua investigació. Quan vaig sol•licitar el tercer, em va passar una cosa molt curiosa i digna de ressaltar. En el moment que vaig anar a arreplegar-lo, em van dir que no tenien constància de la meua petició. Gràcies a la senyoreta que m’havia atès amb el maneig de l’ordinador, va testificar que el dit llibre estava sol•licitat per mi. Davant de la meua insistència i l’aprovació de la directora de l’Arxiu, vaig aconseguir que em tragueren el llibre, ja fora del temps de consulta. De pressa, vaig anar passant els documents i plecs que componien el llibre, quan en un dels lligalls, em va parèixer veure “Carta de Poblament de Castellmontán”, se’m va parar el cor, no podia creure que fóra cert que tinguera davant dels meus ulls el que tants anys havia estat buscant. Però no acaba ací la cosa, en dos pergamins de cuiro, doblegats en tres parts cada un, vaig llegir també, carta de poblament de Castellmontán datada el 31 d’octubre de 1415. Com que m’estaven esperant per a tornar el llibre, vaig sol•licitar immediatament còpia dels manuscrits i pergamins per a poder estudiar-los detingudament i confirmar que es tractava, d’allò que en el seu moment em va parèixer veure. Al mes i mig em va arribar un CD contenint en format digital tota la documentació sol•licitada. No podia creure-ho, açò era com trobar una agulla en un paller i l’havia trobada. Tenia davant meu, la carta de poblament de Castellmontán del tres de març de 1612 i la carta de privilegis del trenta-u d’octubre de 1415. Aquesta última es tractava de la presa de possessió de Castellmontán als moriscos per Juan de Vallterra, nebot de qui va ser Bisbe de Segorbe el senyor Iñigo de Vallterra.” Faustino García

Setmana Cultural de Montán. Conferència “La baronía de Castellmontán 1782-1806”

4

2012


03. Projectes del voluntariat local de Sot de Ferrer. Grup Eventos Voluntariat Local de Sot de Ferrer

1. El Carnestoltes a Sot de Ferrer Un text per a fer història

parelles), capellans, escolans, fades, paquets de caramels, xeics àrabs... quasi cent persones entre menuts i grans! Havia renascut el Carnestoltes a Sot de Ferrer!

Abans de la Guerra Civil de 1936, els quintos de cada any organitzaven el carnestoltes diumenge, dilluns i dimarts abans del Dimecres de Cendra. Consistia a eixir després de la faena disfressats amb el que tenien a casa, els homes de dones i les dones d’homes. Qui no eixia disfressat, l’enfarinaven. A la nit feien ball als dos casinos, el de dalt (casa Hildemaro) i el de baix en la Germandat.

Després van venir la participació de la banda en la desfilada, els bitllets de “mil perras” del Banc de Sot, l’any de les samarretes «Carnaval en Río…Palancia», el final amb revetla al multiusos, l’any inoblidable de la proclamació de Montserrat Furés com a reina del Carnestoltes, algun any també amb algun grup de percussió amenitzant la desfilada, la xaranga i la tan desitjada coca de tomaca com a primer premi.

Durant la guerra es va deixar de fer... ...el diumenge de carnestoltes de 1984, a la vesprada, un grupet de persones va eixir disfressada d’una casa del carrer Sant Antoni. Van recórrer els carrers fins al bar, lentament; hi havia poca gent, feia fred, uns miraven amb curiositat, altres reien... Van entrar al bar entre la mal dissimulada indiferència de part de la clientela i la rialla d’altres.

Tenim l’honor de ser la població amb el carnestoltes més veterà de la comarca en aquesta recuperació. I segueix tan vigent com el primer any, perquè, sense més teories, les colles o les persones individuals saben que l’única condició per a participar és disfressar-se i pujar allà dalt. És igual que se siga xicotet o gran, que les disfresses es repetisquen o l’ordre en què es desfila; el que desitgem és eixir i disfrutar d’una vesprada distinta.

El diumenge de carnestoltes de 1985, el Centre Cultural havia convocat la població a disfressar-se. Hi havia molta expectació i molts nervis esperant la resposta, i a l’hora prevista al lloc acordat van començar a aparèixer indis, vaquers, bruixes, avis, monges, nuvis i núvies (fins a set

L’any 2009 es va celebrar el 25è aniversari, amb una exposició de fotos i amb la representació d’una paròdia per a inaugurar el carnestoltes amb l’assistència de la duquessa d’Alba i el seu nuvi, i de Carmen Sevilla i la Pantoja amb gran assistència de públic.

16/17


Projectes en el territori

Pancarta anunciadora, pintada pel voluntariat de sot de ferrer

Gent del poble disfressada

Gent disfressada per a l’exposició del 25è aniversari

Exposició carnestoltes 25è aniversari

4

2012

Gent disfressada


03. Sot de Ferrer Tots tenim records d’eixa vesprada de diumenge, o de dissabte, en què uns ixen a mirar, altres es visten d’altres i junts canviem per unes hores els carrers del poble.

2. El Dia de les Paelles La tradició de fer el Dia de les Paelles es remunta segons ens conten els majors de la població a l’any 1942. Als detinguts per la guerra els van donar la llibertat amb la condició que tragueren en processó els patrons del poble, sant Antoni de Pàdua i el sant Crist de la Pietat, durant els dos dies que duraven les festes, el dia 13 i 14 de juny. L’endemà els van convidar a una paella. Com que a les cases no hi havia molt de menjar, es van començar a celebrar des dels anys cinquanta. Els joves agafaven els carros i se n’anaven d’excursió als llocs típics de la població: la font del Pi, el Navajico León, la masia de Montesinos, Arguines, etc. Feien la paella i en acabant, a la vesprada, quan tornaven feien una volta al poble amb l’acordió. Els principis dels anys setanta van ser anys d’èxode de la població i es va passar a celebrar durant el cap de setmana. Més tard es va deixar de fer fins que es va recuperar l’any 2008, amb gran acceptació de tota la població i dels nostres visitants. Actualment, el Dia de les Paelles se celebra de manera diferent de fa uns anys. Al carrer del multiusos cada colla fa la seua paella, i en acabat fem un dinar de germanor. Se celebra el dissabte després del 13 de juny (Sant Antoni de Pàdua), i acaba a la vesprada amb un ball.

Grup d’amics que fan la paella al camp

Dia de les paelles actualment

18/19


Projectes en el territori

Taller de pintura de ceràmica de la rotonda

Voluntaris col•laborant en la plantació

Vista general del mural de la rotonda

3. El Mural ceràmic i El Dia de l’Arbre

de

la

Rotonda

Per a la rotonda de l’entrada al poble, a la N-234, es va fer un mural de ceràmica en corda seca, tècnica que consisteix a fer un perfilat en negre al contorn de tot el dibuix, i omplir els espais restants de color. Aquest mural ha sigut pintat pel voluntariat de Sot de Ferrer. Amb motiu del Dia de l’Arbre, i com tots els anys, el voluntariat, juntament amb la gent del poble, va ajudar en el disseny paisatgístic i la col·locació de les plantes en la citada rotonda.

4

2012

4. III Marxa de Senderisme 2011 Sot de Ferrer - Las Clapisas - Navajico León Tríptic amb text i fotos, en la pàgina següent.

5. Exposicions al local de la Germandat Al local de la Germandat i durant l’estiu es van realitzar quatre exposicions de fotografia i pintura: «La dona i l’esport» (fotografia, Isonomia, UJI), Juan Ribes (pintura), exposició per quatre amateurs (pintura) i «Sot de Ferrer: deportes, cazadores» (fotografia).


03. Sot de Ferrer

Tríptic “III Marcha de Senderismo”

Voluntariat confeccionant la cartelleria de senyalització de sendes

20/21


Projectes en el territori

Visita de Teresa a la Universitat Jaume I

4

2012

Projecció del documental “La suelta del Agua”


04. Dues exposicions culturals en una: “Els pares dels nostres pares i... besavis i avis dels nostres fills” i “Instants en la vida dels nostres avis” Mercedes Zorío Viña. Asociación Cultural por las Tradiciones de Teresa

1. Com sorgeix aquest projecte L’Asociación Cultural por las Tradiciones de Teresa s’ha embarcat aquesta vegada a organitzar una exposició que tindrà lloc els dies 6 i 7 d’abril d’enguany. Aquesta nova aventura va començar el 24 de maig del 2011 a l’UJI. En el marc del projecte Territori en Singular del Programa de Extensió Universitària es va presentar el vídeo titulat “L’aigua, la vida, Teresa” sobre la festa de la suelta de l’aigua pels carrers del nostre municipi. La suelta consisteix en el fet que s’alcen els portells de la séquia La Dehesa i es deixa que l’aigua baixe per les rochas fins a arribar al riu. Es realitza el dia de Sant Isidre per a commemorar quan van portar de l’aigua des del seu naixement, la font el Nano, fins al poble, i ens recorda l’esforç que van fer totes les seues gents per a fer-ho possible. El DVD plasma amb gran bellesa com és aqueix dia. Els protagonistes són l’aigua, els paratges i les gents de Teresa que conten i ens recorden, perquè no es perda, l’origen i el desenvolupament d’aquesta festa. Per a acompanyar al vídeo, vam col·laborar amb una xicoteta exposició que juntament a les aportacions de l’Excm.

Ajuntament preteníem mostrar, a les gents que vingueren a veure-ho, com era el nostre poble. Vam muntar quatre escenes: la taula, l’escola, el dot i l’espart. Els objectes que contenen aquestes escenes eren els que havien tingut els nostres avis en el “moment” d’anar a escola, de seure a taula, en el repartiment del dot amb el document escrit d’aqueix repartiment, de rebuts d’aquella època... Com que arreplegaven quatre moments o instants en la vida dels nostres avis, van titular l’exposició «Quatre escenes quotidianes a la Teresa dels nostres avis». Passat un temps ens plantegem que realment era una pena no traure-li més suc a aquella xicoteta però emotiva exposició. Així que decidim organitzar-la a Teresa.

2. Continguts / Parts de l’exposició Com a punt de partida comptàvem amb les quatre escenes: • Escena 1a: La taula. Sobre tovalles antigues, plat, coberts, gerra amb dues tasses i fanal. • Escena 2a: L’escola. Foto escolar de dues germanes, capsa de compàs, llibreta, clarinet, partitura i banda.

22/23


Projectes en el territori

• •

Escena 3a: El dot. Sobre escrit de donar efectes, rebuts diversos adornat amb molinet de café, cresol i romana. Escena 4a: Elaboració de matèria primera: l’espart. Manoll d’espart, maça per a la seua transformació i útils elaborats (espardenyes, cistelles...)

Però muntar-la en el poble requereix afegir-hi més elements així que vam pensar en nous escenaris que ampliaren l’exposició i que enriquiren la visió que pretenem mostrar. Així va sorgir: • •

Escena 5a: La mel. Dedicar un racó en record a la mel en el qual posaríem mel, i el bidó de suro amb les ñescas. Escena 6a: La taverna del tío José ‘Domingo’. La nostra escriptora, Trinidad Pérez va escriure els seus records de quan era xicoteta sobre la taverna. En aquell moment, no existien els taulells del bar, el taverner atenia la seua clientela servint-los a través d’una finestreta, i el que es demanava en la taverna eren els xatos de vi, la mesura de cacau, els tramussos… i poc més.

Els escrits dels seus records, dos sobre la taverna, i un altre de quan era menuda, que va realitzar Trinidad, us els transcric, per ser elements importants en el nostre projecte (a viva veu escriu de puny i lletra la història que ha viscut i que ha perdurat en el seu record i ens la transmet i compartint-la amb tots nosaltres) Text 1.1. El col·locarem en un panell al costat de la foto que ens ha prestat. «En esta taberna se han hecho muchas juergas porque el tío José ‘Domingo’ era muy divertido, y su mujer la tía Visita también. Los dos eran muy serviciales. Había unos cuantos amigos que iban a casa los sábados y por la noche la tía Visita les hacía la cena. Llamaban a las mujeres a cenar con ellos, yo era una de ellas, comíamos mucho y beber más, casi todos nos pipábamos, pero nos divertíamos y al domingo siguiente... lo mismo. Pero quien lo tendría que contar es la hija, y la nieta, ¡que también lo saben!» Text 1.2. Per al peu de foto de la taverna: «En el año 1952, vinieron mis tíos de Francia y quisieron invitarnos a todos en la taberna del tío José ‘Domingo’ de la Replaceta. Como veis en la foto, están mi hija con mi padre y al lado mi tío el francés (que también era Cucala). Nos pusieron una mesura pequeña de altramuces con cacahuetes y un porrón de vino. Acudió todo el barrio que se llenó como veis en la

4

2012

Replaceta. Mi primo Manuel, que era su hijo, empezó a hacernos venga fotos. Ésta es una de esas, es una foto maravillosa porque está toda la gente del pueblo y los apreciamos. Su sobrina, Trinidad Pérez.» Text 2. Una dia qualsevol. L’imprimirem i el col·locarem al costat dels panells dels Instants: «Cuando yo era pequeña, tenía unos 8 o 9 años, era muy atrevida y no hacía más que males. Mis padres se marchaban al monte a coger olivas todo el día, y yo me quedaba al cuidado de mis dos hermanicos, una era Vicenta y el otro mi José, eran los mas chicutos. Un día, para que me dejaran barrer la casa, los cerré en el balcón y yo, no sé de dónde cogería unas tijeras pero a mi hermanica le corté todo el flequillo y los lados, solo le dejé el tozuelo (lo de atrás). La vecina que vivía en frente venga llamarme, y yo barriendo no oía nada , estaría cantado. Aún se ríe hoy porque parecía una mona. Otro día que también me quedé sola, lo mismo. Bajaba agua en la fuente del Calvario, que la hicieron el año que yo nací, y como gasté todo el agua para rogiar la casa, cogí un cántaro, que era más grande que yo y fui a por agua. Cuando llegué a la Replaceta, tan chula con mi cántaro lleno, rocha arriba me paré a descansar en una piedra gorda que había en la puerta del Horno viejo, al dejar el cántaro en la piedra..Clic…. se rompe el culo y adiós cántaro. Volví a casa a coger otro, y la tía La Valera, que era la abuela de Daniel, el de la tienda, me dijo “no vayas, que no le vas a dejar cántaros a tu madre”. Me dije, éste tiene que llegar, pero no llegó. Cuando voy a descansar en la pared ca de Emilia se me rompió. El primero se quedó en la Rocha del Horno, el segundo cerca de casa, pues el tercero tiene que llegar y así fue. Otro día, de los que me quedaba sola y que me daba por quitar la fregada de los esculleros y poner todos los platos, tazones y vasos en la canasta allá que me iba, a fregar a la acequia “La Dehesa” con mi canasta que hacía más bulto que yo, y volvía con la mitad de la fregada ¡lo que le dolió a mi madre que rompiera la Copa de Bautizar!. Todo era por cambiar pañicos. Me iba a buscar periódicos y hacer puntillas para la escullera, que luego hacía con Orfelina. Las muñecas de trapo, bien bonicas, nos las hacíamos nosotras, Josefina la Churra, Pilar la Catalina y Rosa la Grilla. En la calle de Rosa la Grilla, encima de la fuente del Calvario, ataban una cuerda a la pared de la calle y colgaban las baticas que hacíamos para las muñecas y nos las vendían por un bote de alubias del Bolo o un bote de leche de cuarto cada batica. Como tenían tres años más que nosotras, eran más listas y sus madres cocían la olla con nuestras alubias y a nuestras madres


04. Teresa le vaciamos el saco; se puede comprobar porque todavía tiene la suerte de vivir Rosa la Grilla”. A més dels escrits de Trinidad, vam arreplegar fotos dels nostres pares, als bous a la plaça, als carrers del poble, a l’escola, durant la caça, etcètera. La idea és que a través de fotografies, objectes i textos relacionats amb els nostres pares i avis arribem a imaginarnos moments en les seues vides, així sorgeix la primera part del nom de l’exposició “Instants en la vida dels nostres avis”. Totes les nostres exposicions tenen una capçalera o presidència per a la presentació de l’exposició que realitzem. Allí posem un motiu relacionat amb el tema que tractem i en el qual les protagonistes som les sòcies. •

Escena 7a: La capçalera. En aquesta ocasió vam pensar posar fotos dels nostres avis. Vam demanar fotos de l’època dels nostres avis i vam arreplegar algunes dels nostres pares, dels nostres avis, de la boda, amb els seus néts… i així va començar a créixer la idea: per què no presentar-les com un arbre genealògic en fotos? El resultat final són 10 panells que recullen fotos familiars dels nostres pares, tios, avis i a vegades dels besavis. Cada un d’ells té la identificació del panell: “Família de NOM, MALNOM”

I és així com va sorgir aquesta nova escena que va donar nom a la segona part de l’exposició “Els pares dels nostres pares i ... besavis i avis dels nostres fills”. I ja tenim l’exposició sobre paper: Ara queda el muntatge!

3. Programa d’actuació Tenim un programa d’actuació perquè el dia de la inaugurem estiga tot organitzat. El dit programa bàsicament és el següent: • • • • • •

Sol·licitud d’urnes a l’UJI per a contindre tres escenes. Recollida del material als locals de l’Associació. Recollida en la impremta dels panells fotogràfics. Ubicació de les escenes en els espais dels baixos de l’Ajuntament, lloc en què es realitzarà l’exposició. Preparar el fullet de l’exposició que es repartirà als assistents com a record. L’UJI s’encarregarà del disseny i impressió. Encarregar i arreplegar els aliments de la degustació.

Cartell de l’exposició

Taverna del “Tío Domingo”

24/25


Projectes en el territori

4. El programa de l’exposició Dijous 6 d’abril 12:00 h Inauguració de l’exposició. A tots els assistents s’entregarà un full del cartell i del programa. 13:00 h Invitació a tots els assistent a cacaus, tramussos i una barracha a la taverna del Tío José ‘Domingo’. 14:00 h Tancament de l’exposició. Divendres 7 d’abril 12:00 h Obertura de l’exposició 13:00 h Invitació a tots els assistent a cacaus, tramussos i un xato en la taverna del Tío José ‘Domingo’. 14:00 h Clausura de l’exposició. 14:30 h Dinar de germanor de les sòcies. Després del dinar arreplegada de l’exposició.

5. Desenvolupament de l’exposició 5.1 Abans de l’obertura, el muntatge El projecte estava sobre paper, sabíem el que volíem exposar. Vam fer una llista amb els objectes que contindria l’exposició i el nom de qui els aportaria. Vam establir una data límit perquè tot estiguera als locals i en aqueixa data vam portar cada una els objectes que aportava. El cap de setmana anterior a l’obertura ens vam ajuntar per a muntar el màxim d’escenes que poguérem, ja que es preveien pluges i una part de l’exposició és al descobert. Quan vam arribar als baixos de l’Ajuntament, lloc en què exposàvem, ja teníem col·locats uns panells de fusta que tapaven la mirada curiosa dels que passaven per allí i també estava muntada la sala de projecció del documental sobre la suelta de l’aigua que ha realitzat l’UJI . Tot això va ser realitzat pel personal de l’Ajuntament. Vam muntar la taverna, en la qual el mostrador format per blocs ben ordenats es culminava amb un tauler cobert amb unes tovalles de tela de quadres. El tauler estava construït per taules de fusta vella i la forma de muntar-lo feia la impressió de ser la resta d’una porta antiga. Sobre ell dues botelles d’anís farcides, una de moscatell i l’altra d’aiguardent per a poder oferir als parroquians una barracha. També vam posar cassoles de fang i cistelles de vímet amb tramussos i cacaus i un parell de barrals amb vi per a qui vulga fer un glop. No va faltar la foto del Tío José ‘Domingo’ que conservava la seua filla.

4

2012

Darrere d’una finestra, que amb un estant i unes randes de paper, transformem en un rebost, col·loquem diversos elements de l’època, gotets de vi, plats, botelles, saler... i a les parets laterals el cartell de la taverna del Tío José ‘Domingo’ amb la redacció de Trinidad sobre els seus records d’uns instants viscuts en dita taverna. La part principal de l’exposició va ser decorada amb una tela, que no era més que una gran cortina, i que anava de part a part. Sobre ella vam col·locar l’arbre genealògic de cada una de nosaltres. Un total de 10 panells, un per cada una de nosaltres. I en el fons, un gran llaç sabater rematava el decorat. Vam disposar el racó de la mel amb bresques amb la mel, el fumigador de fum i la careta. El racó del llavat de la roba, amb una safa sobre la qual vam col·locar una taula antiga de llavar i un tros de sabó casolà, amb un poal amb tela blanca a manera de roba també amb un tros de sabó. A la paret, una foto de dones fregant paelles al llavador del carrer Acequia. En les columnes, una cadira antiga amb un panell. En el centre, dues taules de ferro amb base de marbre sobre les quals es van col·locar les tres urnes de l’UJI, una amb la taula, l’altra amb l’escola i la tercera amb el dot. Vam afegir un element nou que ens va arribar a última hora: una fotocòpia del llibre que el metge, el nom del qual estem tractant de localitzar, destinat al nostre poble des de 1881 a 1888, va realitzar sobre les defuncions que es produïen. En el llibre inscrivia: • •

En el centre el poble i l’any; Baix i en una línia, el número d’ordre, el nom, l’edat i La causa de la mort.

• Va ser molt llegit i cridava l’atenció per la curiositat de l’edat, i la causa de la mort en algun cas confirma un relat que alguns coneixien, com la del tío Rodero, que va ser mort per la Guàrdia Civil a l’Alfajarín quan fugia quan ells li havien fet l’alto. En l’entrada vam col·locar el panell amb el nom de l’exposició i el panell de la nostra Associació.


04. Teresa

Capçalera amb els panells familiars

5.2 Desenvolupament de l’exposició Quan va arribar el dia anterior a l’obertura teníem muntada l’exposició a les zones que no es banyen, perquè hi havia previsió de pluges. Va ploure. La previsió del temps era de pluges per al divendres 6 i ras per al dissabte 7 i el diumenge 8. Açò ens va fer posposar l’obertura al dissabte 7 i diumenge 8. Vam quedar a les 9:00 h, vam muntar els elements que ens quedaven i a les 12:00 h vam obrir. Estàvem contentes ja que ens agradava el que havíem muntat. A poc a poc va començar a arribar la gent, va haver-hi un moment en què no cabia una persona més. Un grup d’amics van vindre a veure perquè Cardetas, quan va parlar amb ells, estava tan emocionat que els va animar a vindre. A tot el que entrava li vam donar un fullet que va dissenyar i ens va imprimir Patrimoni de l’UJI. El diumenge no va ser tan apoteòsic però no va parar d’entrar gent, n’hi havia de pobles veïns perquè sabien de l’exposició i també forasters que es van acostar a veure quan es van assabentar de l’activitat que aqueix dia realitzàvem, però principalment, la gent del poble i molts d’ells en la seua segona visita ja que volien detindre’s en detalls que abans no havien vist.

Visitants

6. Agraïments Volem agrair la col•laboració de l’UJI que sempre estan ací ajudant-nos abans de dir res; als veïns i veïnes que ens deixen els seus efectes, les seues plantes per a adornar el local, les seues fotos i a l’Ajuntament del nostre municipi. En primer lloc, agrair la col•laboració d’Esther, Manuel i Rosa Mari, tots ells personal de l’Ajuntament, que en tot moment ens han obert les seues portes per a tot allò que hem necessitat, no sols ajuda material sinó consell i assessorament, i en especial agrair al seu alcalde, el Sr. Juan Ernesto Pérez Calatayud, que ha permès que tot això haja sigut possible.

7. Avaluació Abans de res, estem molt satisfetes amb el resultat obtingut. Primerament perquè es van poder complir les etapes previstes de muntatge. Les pors i nervis que passem al començar a muntar, i que ens van generar tensions i desconcert, van ser dissipant-se a mesura que muntàvem i vèiem que era una realitat, i que a més... ens agradava. La decisió del dia anterior d’ajornar la inauguració l’exposició va ser un encert, ja que encara que va eixir el sol al matí, a la vesprada va ploure i o bé s’hauria fet malbé el material exposat o hauríem d’haver-ho deixat tot i anar corrent a arreplegar-ho. Un element a tindre en compte per a la pròxima vegada és tindre la previsió de realitzar fotos de tot, aquesta vegada

26/27


Projectes en el territori

ens falten i haurem de preguntar qui ha fets fotos perquè ens les preste. Crec que les claus de l’èxit es poden trobar en la sorpresa, sorprendre és un punt al nostre favor; la bona presentació, que estèticament siga agradable, que no siga un cúmul d’objectes vells; els materials adequats, relacionats amb el tema de l’exposició; vinculació dels objectes amb els visitants, que el que col·loques estiga relacionat amb els visitants ja bé per interès en el tema o per implicacions afectives (el cas de fotos de gents conegudes).

Panorama habitual de les terres interiors del nord valencià amb el binomi muntanya i vall: la població en la part alta d’una lloma de calcàries -Xodos- i en la plana d’al•luvió, en segon terme, Atzeneta. La vegetació autòctona de l’interior, com la carrasca –en les zones més fosques–, la pinassa i el pi roig de Penyagolosa en primer pla

4

2012


EN PROFUNDITAT 05. Unes notes sobre el patrimoni rural construït a la província de Castelló Ángel Albert Traver. Aparellador-arquitecte tècnic, professor i investigador de la construcció rural

1. Introducció Es defineix patrimoni com el conjunt d’obres de l’home en les quals una comunitat reconeix els seus valors específics i particulars i amb els quals s’identifica. D’una manera més simple i popular, és el que heretem dels nostres avantpassats. Així, el patrimoni rural construït de la zona que majorment ens ocupa, l’Alt Maestrat, són les realitzacions que en el medi rural han deixat els seus habitants com a conseqüència d’haver de subsistir en un ambient considerablement hostil, a causa dels condicionants orogràfics, climatològics i geològics que el caracteritzen. La província de Castelló és la segona més muntanyosa d’Espanya —després de Terol—, cosa que li confereix un paisatge molt accidentat i, a la zona que ara analitzem, un canvi periòdic i constant de muntanyes i valls. Aquestes distintes altituds comporten uns condicionants climatològics que repercuteixen en la flora, la fauna i les solucions que ha adoptat l’home per a resoldre els problemes d’adaptació a l’entorn i domini d’aquest. A aquestes consideracions hem d’afegir les característiques geològiques, que també resulten molt variades, i que

arriben a influir, sobretot per les distintes tipologies de roques, en les realitzacions de l’habitant d’aquests llocs. Com se sap, fa uns 120 milions d’anys el mar cobria fins a les terres de Morella. Això ens ha deixat una gran varietat de calcàries, arenoses, argiles i margues a les nostres erosionades muntanyes, i unes valls recomplides amb al·luvió bàsicament pedregós —amb concrecions de conglomerats de bretxes i pudingues a moltes zones— que podem contemplar en els talls posteriors que l’erosió i l’arrossegament de l’aigua han produït en crear-se els barrancs i les rambles. Així podem observar en aquestes zones unes muntanyes amb predomini de bancs de calcària grisa, poblats d’alzina (també coneguda com carrasca), ginebre, savina i algun pi (bé pinassa, bé pi roig, com a vegetació autòctona en les parts de més altitud, o pi silvestre per destrucció dels boscos autòctons). També hi trobem arbres introduïts per l’home com la garrofera o l’olivera, i l’ametler a les zones més pròximes a la costa. En aquests paratges és on l’home ha fet servir tot el seu enginy per a obtenir terra de cultiu, removent la terra dels

Aquest text completa la ponència “El patrimoni construït” realitzada a la VI Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural (23 de juliol de 2011)

28/29


En profunditat

vessants per anar separant les lloses de pedra de la poca terra que les embolcalla, amuntonant-les, o disposant-les adequadament per a formar els murs de contenció — ribassos i bancals— de manera que en les franges de terra —llastres— ha sembrat cereals i llegums, o ha plantat arbres com l’olivera, l’ametler o la garrofera Les zones baixes o més planes eren de condicionament i treball més fàcil, rendiments més alts i més varietat de productes. En els anys cinquanta del segle XX aquests paratges de l’Alt Maestrat tenien tots els masos ocupats, fins i tot en expansió, i se’n creaven de nous. Les planes, totes treballades, les muntanyes i els vessants abancalats o en procés, els masos en auge amb ampliació de les seues plantes o amb noves construccions auxiliars —corrals— als espais circumdants. L’activitat agrícola, la ramadera individual i la barata en allò que no podien cultivar era el que els permetia viure. L’aigua era cada vegada més necessària i en més quantitat, no només per a beguda —humana i del bestiar— i neteja domèstica, sinó també per a reg dels hortets, de manera que es pogueren suplir les cada vegada més escasses pluges i, en els terrenys propicis, cultivar sobretot verdures, que en secà era més difícil. Les actuacions de l’home en aquests llocs i circumstàncies s’han desenvolupat segons els principis de la construcció vernacla, és a dir, amb els materials propis del lloc i amb les solucions tradicionals que s’heretaven dels avantpassats, amb la sola intervenció de l’expert en ús i disposició dels materials —aparells de pedra, ús del fang, maneig i ús de l’algeps, etc.— maneig d’estris i ferramentes —cordells, esquadres, plomades i nivells. A més l’expert resolia els problemes de «disseny» (situació, orientació, composició, distribució d’espais en l’habitatge i annexos o càlculs i disposició d’escales) i executava amb una certa destresa altres oficis de l’obra, com maneig de la fusta d’armar o de taller, formació de paviments, arrebossats i emblanquinats. És la construcció popular que han fet els usuaris mateixos o els artesans amb escassa instrucció, segons les necessitats i possibilitats econòmiques, per a allotjar-se ells i els seus mitjans de subsistència —els animals i les collites.

S’observa el mas inicial —pintat de blanc— i l’ampliació posterior amb buits més grans, els colomers davall el ràfol, l’almàssera adossada a l’esquerra, l’era davant de casa i els afegits més moderns per a garatge i ampliació de corrals amb rajola buida

4

2012

2. Elements del patrimoni rural construït 2.1. Els Masos Són les construccions més característiques del patrimoni rural d’aquestes zones. Al voltant d’aquests i dels seus habitants apareixen altres realitzacions complementàries. Generalitzant molt, els masos d’aquests paratges responien a unes característiques d’organització d’espais bastant semblants, tant en les dels habitants de condició modesta com en les dels més benestants. Se situaven en la part alta de la serra, al vessant o a la vall, buscant la major facilitat de comunicació (al costat de camins existents), amb millor insolació (orientació Sud), amb les terres de cultiu no molt allunyades, i el més prop possible d’un abastiment natural d’aigua (font o pou). Si no n’hi havia, se’n construïa un d’artificial (aljub o cisterna), entenent com a aljub el que arreplegava l’aigua de la zona de muntanya circumdant, i com a cisterna el que l’arreplegava de la teulada de la vivenda. Dins del mas, al vestíbul (entrada) hi havia unes quantes cadires per a rebre, atendre, departir amb el veí o visitant, i a continuació el corral del mul o matxo. A la dreta o a l’esquerra de l’entrada, l’escala per a pujar a la planta superior i que alhora ens delimitava la zona de la llar —cuina menjador— i d’estada —per a coure l’olla i calfar-se. Si la planta superior ja era la falsa —andana o golfa— destinada a assecar i guardar les collites, el dormitori es disposava en la planta baixa. Si era necessari més espai, era normal ampliar en altura amb una altra planta, per a situar-hi dos o tres dormitoris i sobre aquesta tornar a situar la golfa per a les collites, ja que era imprescindible. Aquesta situació d’ampliació es percep en molts casos, prova que allò més habitual era començar pel mínim imprescindible, per l’economia, que era una constant de la vida rural. Normalment l’estructura es resolia amb crugies d’uns tres metres i mig de llum lliure, que vénen a ser uns quatre metres de longitud de bigueta de fusta —cabironada— i amb parets de càrrega de maçoneria assentada amb fang, d’uns cinquanta centímetres de grossària. La coberta, a dos


05. Província de Castelló vessants, que és la més habitual en aquesta zona, amb els vessants cap a la façana d’accés i cap a la posterior. En alguns casos d’habitatges molt menuts, es resolia la coberta amb una sola aigua, cap a la part oposada a la façana d’accés, en la qual s’arreplegaven les aigües i se situava la cisterna, dins de casa. Generalment dins de la casa, i combinant l’eixida de fums amb els de la llar de cuinar, se situava el forn de coure el pa. En vivendes de més importància se situava el forn en una construcció exterior, independent i expressa a l’efecte. La cisterna, generalment necessària per falta d’aigua contínua prop (font o pou), se situava adossada a l’habitatge, amb el brocal que donava a l’interior de la casa. Aquesta solució permetia més economia en conductes i més facilitat d’ús. En altres casos era un aljub, el que se situava en les proximitats. Parts singulars dels masos

Ràfol de lloses i permòdols

Des del punt de vista constructiu i de materials usats, podem ressenyar: Els acabats de les façanes amb el cas del parament de maçoneria vista, o si estava molt mal executada o amb elements molt irregulars, amb un lleuger arrebossat amb fang o amb morter de calç per a tapar els forats més grans i un emblanquinament si s’arribava amb el pressupost. Els cantons es travaven amb blocs de pedra disposats en lligada i queixal. També en les obertures per a portes i finestres es disposaven pedres més treballades que definien el buit —fins a casos d’arcs amb tots els elements perfectament llaurats i acoblats. En els casos de menys pressupost el contorn de l’obertura s’esbocava i es rematava amb morter d’algeps, que després era corrent pintar de blanc, verd o anyil. A l’interior dels habitatges els paraments estaven lluïts amb fang i calç, de diversos colors, generalment com en l’exterior de les finestres —blanc, verd o anyil. Els ràfols de coberta, de lloses de pedra, de permòdols, de rajola massissa amb uns quants vols i els de combinació de rajola i teula (en alguns casos, decorats amb distints colors). Els forjats de les entreplantes solien ser de cabirons de pi, en roll o escairats, i revoltó de morter d’algeps amb reble, que es construïa amb tires de taules recolzades sobre cintres adaptades a la separació dels cabirons. El paviment solia ser l’acabat superficial més allisat del mateix morter d’algeps que s’havia utilitzat en la confecció dels forjats. En les plantes baixes el paviment es feia amb terra piconada, amb cudols —n’hi ha veritables obres d’art— o, darrerament, amb morter de ciment remolinat i dibuixat sobre empolvorat de ciment.

Paviment de cudols Els pendents de la coberta se solien formar amb els cabirons abans descrits, o altres de ginebre o savina, que encara que estaven més torts i irregulars, tenen l’avantatge que no els afecta el pas del temps. Sobre aquests es disposava bé canyís, bé tegells —tigells segons els oriünds—, que eren les ascles procedents de la lleugera regularització que es practicava als cabirons. Damunt, una capa d’argila, prèvia a les teules manuals simplement recolzades i subjectades amb pedres per a evitar que se les enduguera el vent. La distribució interior es feia amb barandats de lloses, amb canyís o amb rajola massissa manual, i lleugerament lluïdes amb algeps negre per a després emblanquinar les zones habitables.

30/31


En profunditat

Les escales solien ser molt forçades, amb contrapetges de 20 a 25 cm que de vegades superen la mida de l’estesa. La corretja se solia formar amb canyís, lloses de pedra o rajola massissa presos amb algeps. L’escalonat es feia amb reble, i l’acabat amb cantonera de fusta o angular laminat de ferro, i la resta de l’estesa del mateix algeps igualat o amb ciment. Una altra solució era l’acabat amb rajola massissa —molt més convenient. En la fusteria de portes i finestres també hi ha parts molt interessants, com són els elements de forja en frontisses, picaportes, forats del pany, pestells etc. Construccions auxiliars en els masos Al voltant del mas se situaven altres construccions molt necessàries per a la vida rural, com són: L’era i la pallissa, en la part que quedava més lliure per a la circulació dels vents dominants. Generalment d’un diàmetre d’uns dotze metres i paviment d’argila piconada amb el corró. La pallissa solia tenir una o dues plantes, però sempre una a nivell de l’era, per a omplir-la fàcilment de palla. Si no hi havia pallissa edificada, se’n feia una a l’aire lliure amb planta circular, coronada amb forma cònica rematada amb fang, per a protegir de la pluja, que podreix la palla. Si era

possible l’era comunitària, s’aconseguia una economia d’espai. Altres elements importants eren els corrals. Els fonamentals eren per a gallines, porc i conills, amb espais semblants, però elements diferenciadors segons la classe d’animal (zona coberta i descoberta, menjadores, abeuradors etc.). Si hi havia algun petit ramat de bestiar de llana o caprí, el corral se situava al costat dels anteriors, o en una altra zona comuna prop de l’era i la pallissa. Tenia habitualment una zona coberta —paridora— i una altra de descoberta. També era usual que davant de la casa hi haguera la figuera, per ser arbre de full caduca, que a l’hivern deixava passar els rajos de sol i a l’estiu els proporcionava bona ombra. Tot això, a banda de fornir-los de figues, que constituïen, seques, una part important de la seua alimentació. 2.2. Vies de comunicació en l’espai rural Per a traslladar-se, tant les persones com els animals, en el medi rural calen unes vies de comunicació que tenen distintes característiques. Per al trasllat amb els animals de càrrega —com el mul— a les terres de faena només calia una senda o camí de ferradura (conegut també com camí de pota), perquè en principi no existien els carros. Amb aquests camins es podien franquejar accidents notables amb poc de treball d’adaptació inicial i de posterior manteniment. Calia dur càrregues a les finques i tornar-lesen. També s’havia de portar aigua, o el gra a moldre, sovint a distàncies considerables. L’aparició del carro va suposar un avantatge per la capacitat de càrrega més gran, però també una ampliació considerable d’aquests camins, així com no poder superar certs pendents en el traçat, que els feien impracticables moltes vegades. A part dels camins per a comunicar-se entre els diferents masos i entre aquests i les terres de cultiu, estaven les vies per al bestiar oví i caprí. Són les vies pecuàries o canyades i els assagadors, de semblants característiques. Les primeres per a grans recorreguts —més amples— i els segons d’àmbit local. Tants les unes com els altres solien estar delimitats per parets de pedra seca, d’aproximadament un metre d’alçària, coronades amb lloses a sardinell, que formaven el rastell. En les canyades —transhumància— era fàcil trobar-se amb mallades —corrals de grans dimensions— al costat, o prop, de llocs amb aigua per a fer-hi nit, bestiar i pastor, en els llargs desplaçaments que havien de fer al principi i al final de l’hivern.

Element de forja en els panys

4

2012

Una altra construcció interessant relacionada amb els camins i el bestiar són els tancats en les finques, que es feien per a delimitar-les i poder deixar que cada ramat pasturara en la seua parcel·la. Els bovalars —pasturatge de ramats


05. Província de Castelló comunals— dels afores de les poblacions també solien estar delimitats amb aquestes parets rematades amb rastells per a evitar que les botaren els animals i les enderrocaren. 2.3. L’abancalat de la muntanya Ja hem dit abans que els vessants de les muntanyes en èpoques pretèrites han sigut transformats per l’acció de l’home, i s’ha convertit el paisatge natural en romput, en artigat, en adaptat, en dominat, per a extraure de les seues entranyes el pa de cada dia. L’home d’aquests indrets ha convertit l’espai estèril, pedregós, rústic i cruel en un espai vital i humanitzat. El traçat nou d’aquest paisatge el va fer l’home abancalant els vessants, arrancant la pedra, arreglant-la i separant-ne la poca terra que hi havia per a aconseguir en la major part dels casos una franja escassa que permetia a penes plantar un arbre o sembrar uns llegums. La destresa i l’enginy es feien presents per a aconseguir fer estables uns murs de contenció inversemblants, en molts casos en terrenys molt rostos. Els forts talussos, el maneig i disposició de les pedres de formes i grandàries diverses i un lligam adequat entre aquestes —encara que sense cap mena de material d’adherència— donava com a resultat els impressionants murs de maçoneria seca que encara podem veure per alguns llocs. Però aquesta immensa faenada ara ja no resulta rendible, i allò que era tot ordre, atenció, mim i manteniment s’ha convertit en abandó, esfonsament i invasió de vegetació forana. Tot aquell paisatge dibuixat que l’home havia construït amb gran esforç s’està desfigurant, desdibuixant, difuminant-se, tornant-se confús, impersonal, trist i deplorable.

Restes de corral en la muntanya prop de via pecuària i d’antiga font. Partida de les Mallades, a Borriol. Els arcs separen la paridora de l’espai descobert

Tancat de pedra rematat amb sardinells —rastells—, doble comptador d’ovelles i eixida de conills, a l’assagador de Catí. Al fons, muntanya de garriga

2.4. Els refugis al camp Al camp es disposaven refugis per a arredossar-se de les inclemències de l’oratge. Aquests recers podien ser tan simples com una protecció dels vents en temps de fred, o un forat en una paret per a albergar-se momentàniament o aixoplugar les viandes, fins a grans espais que podien fer de refugis per a persones i animals. Els redossos podien ser fonamentalment de dos classes: de pastor o agrícola. El primer podia donar només arrecerar el pastor, o aquest i el seu ramat, i estan situats en la muntanya o al costat d’assagadors. Generalment eren de pedra seca desenvolupats amb la tècnica de la falsa cúpula d’aproximacions successives.

Aspecte del paisatge abancalat en l’actualitat, per abandó del cultiu. Ribassos esfonsats —solsides, portells—, i invasió per la malesa i el pi vulgar

32/33


En profunditat

Impressionant mur de contenció de terres al vessant del coll d’Ares, amb pronunciat talús, grans pedres i escala integrada

En l’apartat dels refugis agrícoles, tenim una gran varietat de models, grandàries i tècniques constructives. Potser el més primitiu i interessant és el de falsa cúpula de pedra seca, com els de pastor abans esmentats, que no requerien més que disposar sàviament la pedra arrancada del mateix indret per a aconseguir fer-los. D’aquest model, n’hi ha gran nombre de variants, atenent a la planta, la grandària, els acabaments exteriors, l’obertura d’accés etc.

Petit refugi de pastor en plena muntanya al terme de Culla

4

2012

Una altra classe eren els rectangulars, d’uns dos metres d’amplària per uns tres de profunditat, amb parets de pedra seca de considerable grossària i sostre de troncs d’olivera, branques i argila com a acabat, o amb coberta de planxes de llanda de bidons subjectes amb pedres com a material de cobriment.

Refugi agrícola circular de pedra seca a la zona de Sant Pau d’Albocàsser


05. Província de Castelló Hi ha un altre refugi molt interessant (generalment als camps de les zones planes, com el pla de Vistabella, Albocàsser o les Coves de Vinromà) que és el de coberta de volta de canó seguit de mig punt, realitzada amb dues rosques de rajola massissa manual, preses habitualment amb ciment ràpid natural. Aquesta interessant coberta de set o vuit centímetres de grossària, expressió pura, neta i senzilla del concepte de volta —elements treballant a compressió— la veurem aplicada també en safarejos comunitaris de pobles (les Coves de Vinromà), corrals per a animals (Vilar de Canes) o aljubs al costat de camins (terme d’Albocàsser). Aquests refugis eren per a arrecerar-se momentàniament o usar-los durant poc de temps —per a menjar—, i solien tenir a l’interior alguna lleixa o fornícula per a coses menudes, com el cabàs del menjar o la botija de l’aigua. En alguns es feia foc en una llar, sense que calguera conducte d’evacuació de fum en els de falsa volta, perquè aquest se n’eixia pels forats entre les pedres de la coberta. N’hi ha d’altres que estaven concebuts per a passar-hi més d’una jornada (en època de faenes agrícoles), on hi havia més espai i altres «comoditats», com ara cisterna, fumeral, canterer, armariets de rebost i prestatges, així com espai per al mul i un entresolat per a poder dormir dues o tres persones —sobre la palla per a menjar de l’animal. 2.5. L’aigua en el medi rural D’aigua, element essencial per a la vida, calia poderne disposar, tant a l’habitatge com al lloc de faena —la muntanya o el camp. Les formes d’aconseguir-ne eren: A través de tolles o basses naturals provocades per l’home en indrets amb constitució geològica argilosa. Destinades majorment per a beure el bestiar, calia tenir algunes

Refugi amb sostre de troncs d’olivera

precaucions perquè l’aigua no s’enterbolira: que disposaren només d’una part per a l’accés i que disposaren d’un fons pedregós sobre la capa d’argiles. Tenien l’inconvenient que, com que estava exposada al sol, l’aigua s’hi degradava amb rapidesa. Per a protegir-la i controlar-la es creaven aljubs particulars o comunitaris de molt diverses grandàries, que emmagatzemaven l’aigua arreplegada de la muntanya. Calia disposar un sistema de filtratge abans d’emmagatzemarla, perquè l’aigua duia a ròssec terres i restes vegetals. El sistema solia consistir en una bassa de decantació i unes argilagues disposades en la boca d’entrada. Als aljubs particulars podem trobar una enorme varietat de formes de construcció, des dels de falsa cúpula de pedra seca, els de volta de rajola, així com els més moderns, on podem veure usat el morter de ciment i la rajola perforada. Als habitatges interessava arreplegar i emmagatzemar l’aigua de la coberta (més neta que la de la muntanya) en cisternes, bé amb el dipòsit i el brocal d’accés dins de casa com a solució més habitual, bé adossat exteriorment. L’aigua s’extreia amb el poal, la corriola i la cadena, i s’abocava a un recipient menut. Des d’aquest, a través d’una canella, anava fins a les piques o abeuradors per als animals, o als cànters per a l’ús domèstic. Als aljubs o a les cisternes situades prop de la vivenda era habitual situar un safareig, xicotet, amb solucions molt curioses per a separació de les aigües i elements per a refregar la roba. En indrets amb constitució geològica d’arenoses i argiles apareixien surgències d’aigües, en forma de fonts — eixides superficials— o pous —a poca profunditat—, que també servien d’abeurador d’animals (fent-hi piques)

Refugi agrícola amb coberta de volta de rajola als camps de Vilanova d’Alcolea

34/35


En profunditat

o d’abastiment (traginant l’aigua amb cànters a lloms d’animals de càrrega o de persones). Si el brollador era important es podia regar algun hortet per al cultiu de les verdures més bàsiques. Si el cabal del brollador i la seua regularitat eren importants, es podia establir el que podríem dir cicle de l’ús complet de l’aigua, que seria: 1. Font amb canella d’eixida permanent per a omplir recipients per a beguda. 2. Abeurador per a animals de càrrega i ramat arreplegant l’aigua de la font.

3. Safareig, alimentat amb l’aigua de l’abeurador. 4. Reg de l’hort. En valls o zones de constitució del subsòl a base d’arenoses i argiles, es pot extraure aigua del subsòl mitjançant curiosos mecanismes tecnològics com les sénies. Els molins fariners hidràulics, que omplin les lleres de rius, rambles i barrancs que solien dur aigua fa 50 o 60 anys, són també en aquestes zones del nord valencià un exemple molt interessant de com s’ha resolt en cada lloc els problemes sorgits per a poder instal·lar aquests artefactes de tecnologia molt rudimentària, però gran efectivitat. Mitjançant obres

Aljub comunitari al pla de les Vinyes de Culla

Aljub d’un mas pujant cap a Meanes pels Ibarsos. Observeu la construcció amb cudols i les piques

Pou en zona d’arenoses i argiles, i, prop, safareig públic en plena muntanya. Partida del Pou de la Pica, al terme de Culla

4

2012

Sénia més generalitzada de roda de catúfols


05. Província de Castelló

Molí fariner hidràulic del Molinell de Culla. Molí de Toni —abans de restaurar-se

Restes de molí de vent al mas de Lluna, a Culla, confrontant amb el terme d’Atzeneta

Molí d’oli en la seua concepció més general. Mas de la Flora, a Borriol

generalment molt costoses, s’hi molia tot el cereal i els llegums per al consum dels habitants d’aquests paratges. En les parts altes, on el vent era habitual, es va construir algun molí de vent per al mateix menester —en dues zones diferents de Culla— però van tenir poc d’èxit. També proliferen els molins d’oli escampats pels masos, amb principis físics i elements tecnològics molt interessants. Tota aquesta tecnologia preindustrial és mereixedora d’un treball de recopilació perquè és l’exponent del saber i l’enginy de les gents que van deixar una empremta molt profunda en aquest paisatge rural. Encara viuen algunes persones que han fet aquestes obres i treballat als molins i les sénies, però estan desapareixent, igual que les construccions i instal·lacions.

36/37


En profunditat

La font de Company, a les Coves de Vinromà

Detall del conjunt dels safarejos a l’eixida de Tírig cap a Catí

4

2012

Caseta per a la caça d’ocells —fonamentalment tords—, en camp d’oliveres de la zona de la Valltorta

Impressionant obra per a sénia. Observeu els successius arcs de descàrrega en el centre del seu front


06. Breu ressenya de la visita tècnica per a observar el patrimoni rural construït als nostres paratges Ángel Albert Traver. Aparellador-arquitecte tècnic, professor i investigador de la construcció rural

Visita tècnica per a observar el patrimoni rural construït als nostres paratges1 El dia 29 d’octubre de 2011 es va fer una visita a distintes zones de l’Alt Maestrat, per a poder disfrutar in situ de les realitzacions que han deixat els nostres avantpassats. La primera parada va ser a les Coves de Vinromà, on vam poder distingir les distintes disposicions de les pedres en murs de contenció. També es van poder contemplar els abeuradors i safarejos de la font de Company, en què destaquen les voltes de canó de mig punt que els cobreixen, com a exemple de senzillesa i elegància constructiva amb rajola massissa manual, que es realça amb l’ús dels colors torrat i anyil. La següent parada va ser al paratge del Museu de la Valltorta —pintures rupestres de l’indret. És un sobri paisatge amb el Montegordo com a fons, molt interessant per a veure exemples de construcció popular de pedra seca als seus voltants, contrastant amb el museu de l’arquitecte Miguel del Rey, de formes modernes i construït amb formigó vist, 1  Aquesta visita tècnica, realitzada el 29 d’octubre de 2011, és el complement de la conferència “El patrimoni construït”, impartida a la VI Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural (23 de juliol de 2011).

acer inoxidable i pedra del lloc, en perfecta harmonia. A la muntanya podem divisar refugis de pastor i, al costat de la carretera, contemplar detingudament tots els elements, espais i disposició constructiva i orientació d’uns quants refugis agrícoles —casetes per a les eines dels cultius d’oliveres i ametlers de la part llaurada— construïts amb falsa volta de pedra seca. És curiós el tractament de la superfície de llaurada de les àrees de cultiu de l’olivera per a facilitar la plega. A la zona hi ha un refugi de caçador d’ocells amb xarxa —aveall i enfilat— mitjançant la disposició d’una pica amb aigua. Està molt dissimulat —poca altura—, però és interessant pel disseny, per les formes i per no ser gens habitual. Només als camps d’oliveres mil·lenàries de la zona de Canet lo Roig n’he pogut trobar d’altres. Avançant per la mateixa carretera cap a Tírig es pot observar un interessant aljub a mà dreta i un refugi agrícola de coberta de troncs d’olivera, branques i argila a mà esquerra. Fins a la població (a uns sis-cents metres) i prop de la carretera podem localitzar diverses construccions amb pedra —refugis en distints estats de conservació, corrals per a ramat, ribassos en els bancals, totes molt interessants. Passem la població de Tírig, sense comentar els esgrafiats o pseudoesgrafiats d’algunes de les façanes —poc habituals

38/39


En profunditat

Majestuós refugi de pastor en assagador de Catí. Compareu-ne les dimensions amb les persones

en altres poblacions—, per a situar-nos a l’eixida cap a Catí. Allà es pot contemplar l’enorme treball en pedra per a formar un conjunt de safarejos individuals enllaçats per un sistema de canaletes que distribueixen l’aigua treta del pou situat a la capçalera. Es van construir buidant blocs de pedra de grans dimensions, i en el de l’extrem figura l’any de construcció —1806. Al voltant d’aquest tàlveg i molt prop es poden contemplar més de mitja dotzena de sénies, de distints models — tradicional de roda gran, cadena i cadufs, rodes xicotetes i catúfols, i fins i tot una de rosari. Quasi totes estan situades en elevades motes per a poder regar el terreny més elevat de la finca. En la parada següent ens situem al riu, ja molt prop de Catí. El primer a observar va ser un pou amb abeurador, enmig de la llera, buscant les aigües filtrades del llit. Al costat mateix es troben les ruïnes d’un antic molí fariner hidràulic, en què l’única cosa que es pot distingir bé és l’enorme bassa d’emmagatzemament —de forma triangular—, prèvia al cub o rampa que proporciona aigua a la roda d’àleps del carcabà (o carcau). Tornant-nos a introduir en la llera, barranc amunt s’arriba a un preciós conjunt de caseta agrícola de pedra seca i una rudimentària, senzilla i austera sénia al costat de l’hort.

4

2012

Més amunt trobem una impressionant obra en pedra que alberga una sénia de molta envergadura, que aprofitava les aigües filtrades en el llit del riu per a poder regar terres situades a més de deu metres de desnivell. Açò suposava haver d’elevar l’aigua més de dotze metres segur. És a dir, es tractava d’una sénia de gran potència, on calia un animal de tir de molta força. Pel que es pot apreciar, molta obra per a poc d’ús —absència d’aigües en el llit, necessitat d’un cavall potent, i terreny de no excessiva qualitat. Abans de travessar la carretera, al seu costat trobem uns curiosos parapets per a protegir-se els pastors dels forts vents que es canalitzaven per l’assagador que discorre pel tàlveg. Barranc amunt ens acostem a l’obra cimera del trajecte. Abans es pot observar, també en el llit del barranc, una altra mostra de com buscar l’aigua subterrània, amb un pou. A uns dos-cents metres hi ha la barraca de pastor més gran de tota la zona. Fa més de sis metres de diàmetre i els mateixos d’alçària interior. És de falsa volta i tota de pedra seca. Es va construir en 1946, i el pastor que el va fer encara viu al lloc. Hi caben, segons ell, més de cent ovelles, i té un tancat de pedra en l’accés. Aquesta meravellosa obra es veu complementada amb una tolla d’arreplega d’aigües del vessant, un bassot situat uns cent metres més amunt que serveix com a abeurador del bestiar de pas per aquesta via pecuària


TÈcniQues i materials 07. La pineda a Pina de Montalgrao. Una primera aproximació als seus treballs Marcelino Herrero. Mas de Noguera

El dia dotze de febrer de l’any passat vam celebrar, a l’ombriu del forest de Pina, una jornada en la qual vam reviure algunes de les feines que es duien a terme en la gestió tradicional de la pineda: marcatge , abatiment o tala, pelat, cubicació i arrossegament dels pins.

Els tossals i muntanyes de calcària poblades de boscos de garrics i alzines, situats fonamentalment a la serra de Cerdaña, la zona de Baldurón i la muntanya de la Cañada, terreny de pasturatge de les cabres i, en algunes ocasions, de carboneig.

Igual que als temes anteriors que hem presentat en Memòria Viva, aquestes jornades van precedides d’un estudi a través d’entrevistes, documents o visites de camp. Encara que ha d’assenyalar-se que, en aquest cas, l’estudi de la pineda està incomplet, tant pel que fa a les tasques esmentades com en altres aspectes importants com la recollida de rebollones (bolets), d’herbes medicinals o de la resina, el maneig de la rebrotada o la prevenció d’incendis i les pràctiques tradicionals per a apagar-los. Per això aquest article es pot considerar una primera aproximació que esperem que es puga completar en els pròxims mesos.

Les foies entre aquests tossals és on trobem la terra més fèrtil dedicada principalment al cereal, farratges com l’alfals o el pipirigall o lleguminoses com la veça. Conreus que es complementen amb el pasturatge de les ovelles que aprofita els bancals de guaret i els rostolls.

1. L’espai Podem dir que el terme de Pina té tres espais diferenciats tant pel que fa al seu aspecte geogràfic, com pel que fa als recursos amb els quals es compta i, per tant, als usos que els seus habitants fan d’aquests:

I, finalment, la pineda sobre muntanyes de material silici que conformen la serra d’Espina, germana de la veïna serra d’Espadà. Les seues àmplies pinedes s’estenen per l’ombriu fins al Millars. En la base de la falda de la muntanya de Santa Bàrbara, en la cara que mira el sol de migdia, s’assenta el poble de Pina. La proximitat i els importants recursos que troben els habitants de Pina en el seu «monte» han alimentat una vinculació que, a més d’econòmica o d’obtenció de recursos, s’estén al terreny d’allò que és afectiu, com també comentarem més endavant. La serra d’Espina presenta una estructura orogràfica caracteritzada per grans pendents i desnivells, fet que dificulta els treballs que es descriuen més endavant. Pel que

40/41


Tècniques i materials

fa a l’estructura de propietat en trobem de dos tipus: una propietat pública a càrrec dels serveis forestals i una privada constituïda per un gran nombre de propietaris de parcel·les menudes, anomenades artigues. En funció d’aquests dos tipus de propietat, existia una diferència relativa a l’explotació de la fusta, mentre que en les artigues els abatiments o tales es feien amb una selecció dels pins per deixar sempre els més joves per tal de poder tornar a realitzar un abatiment passats quinze o vint anys; a la forest pública, generalment amb pinedes envellides, la tala es feia a matarrasa (arreu). El treball que es presenta a continuació se centra en aquesta gestió que feien els pobletans de les seues artigues. L’època a la qual es refereix és la de la postguerra fins als anys 60-70, que és la que van viure els nostres informadors.

2. La vinculació del poble amb la seua pineda

4

2012

d’anar amb les mares a cercar bolets en les vesprades de tardor, en l’adolescència d’anar a per les primeres càrregues de llenya o amb el pare als manteniments de les artigues que suposaven la iniciació a altres treballs com la tala o l’arrossegament de pins. Existia també una espècie de sensació d’acolliment que pot il·lustrar-se en el recer que prestava la pineda a l’hivern, doncs els dies de cru hivern durant els quals es feia difícil romandre als camps llaurant, els homes cercaven el resguard de la pineda per a continuar treballant en la neteja de l’artiga o fent llenya. En aquesta vinculació amb el terreny no podia faltar la part religiosa amb la pujada en romeria, durant els mesos de maig i desembre, a l’ermita de Santa Bàrbara, on, per un dia, sembla que els habitants de Pina s’«elevaven» sobre les tasques, les dificultats i els conflictes de la vida diària.

La gent de Pina sempre ha sentit una relació especial amb la muntanya, amb la seua pineda. Abans de començar amb la descripció dels treballs, voldria detenir-me en aquesta particular vinculació d’una comunitat amb el territori del qual forma part. Aquesta és una vinculació basada en aspectes com la proximitat a un paisatge que, inevitablement, desperta afectes; en el sentir des de menuts que se’n depenia per a viure, en bona part, del que ens proporcionava aquest territori, com la llenya per a escalfarse i cuinar; en el contacte permanent i al llarg de la vida:

Aquesta relació, podríem dir que espiritual, s’entrellaça amb la que es podria anomenar material, en els recursos que es troben a la pineda i en els usos que d’aquests fa la gent de Pina. Ja n’hem parlat d’alguns que contribuïen a l’autosuficiència d’aquesta comunitat com la llenya (cal tenir en compte que fins a la dècada dels 60-70 no va arribar el gas butà i es depenia de la llenya tant per a cuinar com per a escalfar-se); però a més, en moments de recursos escassos, la pineda representava ingressos econòmics extres tant pels jornals que proporcionava a peladors i arrossegadors, com als propietaris de les artigues. En una agricultura de subsistència, la pineda era una de les escasses fonts

Fita

Marcatge


07. Pina

Afilant el serrón (serra arborera) poder obtenir els ingressos necessaris d’una sola activitat. Una família podia dedicar-se al llarg de l’any a diverses coses, per posar-ne un exemple: a l’agricultura que requeria una dedicació especial a l’estiu i tardor, a l’apicultura sobretot a la primavera i als treballs a la pineda a l’hivern. És per tant a l’hivern quan es realitzaven els principals treballs a la pineda, entre altres coses perquè la saba està «retirada» i la resta d’activitats no requerien tanta atenció. Pujant a l’artiga d’ingressos que tenien a la seua disposició per a inversions d’emergència (reposició d’animals o obres) i productives (compra de noves terres, edificis, etc.) o també, en una època en la qual amb prou feines existien les pensions o una atenció mèdica adequada, representaven una «assegurança» davant les eventualitats que pogueren produir-s’hi. Aquesta vinculació es traduïa en el compromís de la comunitat amb el seu territori que pot il·lustrar-se amb la resposta que el poble tenia davant un conat d’incendi: l’amatença i la destresa amb què s’organitzaven quan acudien a apagar un foc, convocats pel toc de les campanes.

3. Els treballs Abans de començar la descripció caldria recordar la complementarietat i diversificació dels distints recursos i tasques que realitzaven els pobletans. Hem comentat altres vegades que, generalment, en aquestes zones era difícil

També cal recordar que les tasques que es descriuen tot seguit se centren en aquesta gestió particular de les artigues, que, encara que en molts aspectes són idèntiques, canvien sobretot en els enfocaments i els menuts detalls amb els quals els serveis forestals les duien a terme a la forest pública. Quan una família decidia «tirar» una artiga, en primer lloc havia de sol·licitar-ho als serveis forestals. A continuació, acompanyats del forestal, marcaven sobre el terreny els pins per a la fusta. Aquesta acció es realitzava llevant-los un tros de carfolla (escorça) a l’alçada més o menys del cap, mitjançat un podall o una menuda destral. Solament es podien talar aquests pins que es mercaven. Una vegada marcats els pins, el propietari ja iniciava el tracte amb els compradors, als quals es coneixia com madereros (fusters). Els pins podien vendre’s drets, a tant el pi, i en aquest cas era el maderero el que s’encarregava de totes les feines posteriors; però també podia donar-se el cas que l’amo de l’artiga s’encarregara de la tala, el pelat dels pins i fins i tot de l’arrossegament dels troncs si tenia cavalleries per a poder fer-ho; en aquest cas la mesura de venda era el metre cúbic i era necessari cubicar-los com s’explica més

42/43


Tècniques i materials

endavant. D’aquesta manera el propietari podia augmentar els seus ingressos. 3.1. La tala En principi es pensava, tenint en compte el conjunt de l’artiga, quin seria l’ordre i la direcció de la tala per tal de, sempre que fóra possible, facilitar les tasques posteriors. Cal tenir present que quan els pins estan ja a terra amb totes les branques, aquestes s’entremesclen unes amb les altres i dificulten el desbrancat, el pelat i l’arrossegament. Per això s’abatien per parts, per tal que no s’amuntegaren massa i els peladors tingueren un dia o dos de treball.

Una vegada triat el pi que es volia abatre, s’estudiava el lloc on es volia que caiguera evitant danyar els pins més joves. La primera feina era netejar, amb un magall, la base del tronc de pedres i cavar un poc la terra del voltant amb la finalitat de tallar-lo el més arran possible per a aprofitar el màxim de fusta. Així mateix se li feia un tall en forma de falca al costat cap a on es volia que caiguera el tronc, d’aquesta manera s’evitava que s’esquinçara en caure. A continuació es col·locava el serrón (serra arborera) en la part contrària a la qual es volia que caiguera el pi, dues persones es ficaven a un costat i a l’altre, cadascú agafava un extrem de la serra i de forma coordinada començaven a moure-la a un costat i a un altre per tal de tallar el tronc. No es tractava de fer

Preparant el tronc per a talar-lo

Amb el serrón en ple esforç

4

2012

Empunyadura del serrón


07. Pina

Treballant am el serrón força contra el tronc sinó que la serra correguera suau a un costat i a l’altre; d’aquesta manera una parella d’homes podia aguantar tot el dia i podien arribar a abatre entre 30 i 60 pins, depenent del gruix. Quan ja estava quasi tallat el pi i a punt de caure, un tercer home espentava el tronc en la direcció de caiguda que s’havia triat. 3.2. Desbrancat i pelat del pi Anomenem cándalos a les branques del pi. Una vegada aquest estava al terra, la primera feina era tallar-li les branques. Es feia amb la destral i molt arran del tronc per a facilitar el pelat i l’arrossegament posteriors. A la punta del tronc es deixaven un parell branques tallades a quatre o cinc dits per a facilitar l’enganxament de les cadenes per a l’arrossegament. Les branques es feien a un costat per deixar el tall net per a començar a pelar. Aquesta era una feina dura, els dits s’engarrotaven de tenir tot el dia agafat el mànec de la destral. El punt clau per al pelador era trobar el punt exacte per on corre la saba superficial i, amb colps plans de la destral, anar traient l’escorça a tires allargades. Una vegada pelats els pins es deixaven uns quants mesos a l’artiga perquè s’assecaren i perderen pes per al moment de l’arrossegament i transport posteriors. 3.3. Arrossegament

grans esforços i costos en el procés d’arrossegament. De fet el valor d’una artiga i el preu dels seus pins es determinaven, en gran mesura, per la distància a la qual hi havia a una pista i l’existència d’una rosseguera fàcil. Generalment existien rossegueres permanents a causa del seu ús continuat, i sempre anaven de baixada aprofitant els tàlvegs i els barrancs. Les cavalleries que s’utilitzaven eren els matxos (muls). Eren animals forts i robustos especialment adequats i entrenats per a aquesta activitat. Els aparells que portaven eren: una brida amb les regnes, la collera des de la qual eixien les dos corretges amb la cingla, que s’unien a un camatrillo on s’enganxava la cadena que subjectava els pins que calia arrossegar. El nombre de troncs que podia portar una cavalleria depenia de la dimensió d’aquests i de la distància i la dificultat de la rosseguera, normalment entre un i quatre arbres. Després de deixar els pins en el carregador els homes tornaven a l’artiga muntats en els muls. De vegades podia resultar una activitat perillosa tant per a l’animal com per a la persona, ja que podia sofrir ferides provocades pels pins durant la baixada i la cavalleria podia veure’s arrossegada per la càrrega si aquesta queia per una paret o un desnivell pronunciat. 3.4. Cubicació de la fusta

Una vegada que els pins havien estat assecant-se a l’artiga durant uns mesos, començava l’arrossegament, que consistia a traslladar els pins amb cavalleries i arrossegarlos des de l’artiga fins al carregador, que era un lloc que es trobava a prop d’una pista i era prou ample per a deixar amuntegada la fusta i permetre que es poguera carregar. Aquesta càrrega antigament es feia en carros moyanos i més recentment en camions.

El moment de cubicar era especialment important, ja que de l’amidament depenia un resultat equilibrat per al comprador i el venedor o que algun d’ells acabara perjudicat de manera injusta. Hi ha moltes dites sobre els trucs que es podien fer en el moment de la cubicació, però millor ho deixem per a una altra ocasió.

Ja hem explicat que ens trobem davant un terreny accidentat, amb grans desnivells, la qual cosa suposava

Eren necessàries almenys tres persones per a cubicar. Dos mesuraven i una altra prenia notes. Normalment estaven

44/45


Tècniques i materials

presents tant el comprador com el venedor. De vegades es comptava amb la presència de persones d’imparcialitat reconeguda. El primer pas consistia a mesurar la llargada del tronc, a continuació es marcava el punt mitjà i es procedia a mesurar la circumferència, també es podia mesurar el diàmetre mitjançant una forcípula. Una persona prenia les anotacions en un full preparat expressament i després, amb l’ajuda d’un llibre de cubicació, es calculava el volum del tronc del pi. Tot aquest procés pot veure’s en les fotografies que s’acompanyen. 3.5. El transport Una vegada els pins estaven en el carregador, només quedava el transport a les serradores. La fusta d’aquests pins solia emprar-se per a les caixes de la fruita i posteriorment per a fer palets. Antigament aquest trasllat es realitzava amb carros especialment dissenyats per a aquesta activitat, anomenats carros moyanos, amb els quals es transportaven els pins fins a l’estació de tren de Barraques on es carregaven en vagons. Després ja van venir els camions, però que en un principi no comptaven amb grua elevadora i havien de carregar-se a mà. Per a la càrrega calien al voltant de sis persones i, encara que es tractava d’un treball de força, també era molt important l’experiència, tenir picardia com es deia, per a valdre’s de la palanca i altres destreses. 3.6. Altres tasques de manteniment

sempre s’afavoria el pi i s’eliminava tant el bosc baix com per exemple el reboll. Fins aquí la descripció d’aquestes activitats relacionades amb la pineda que esperem que tinga continuïtat i puga completar-se i ampliar-se amb altres recursos que la gent de Pina trobava a la pineda. Les jornades demostratives i aquest treball no haurien estat possibles sense la participació d’un bon nombre de persones. Vull agrair la col·laboració d’amics de sempre i d’ara, fills d’aquells llauradors que, durant el temps que els deixava lliure el treball de la terra o del bestiar, van realitzar les activitats esmentades en les seues artigues, fills de peladors, arrossegadors, madereros o de forestals que durant la seua joventut van acompanyar els seus pares en aquests treballs que hem volgut recuperar. Esperem que el fet de reviure aquestes activitats servisca com a record als qui ens van ensenyar a esforçar-nos i a apreciar aquestes pinedes.

4. Vocabulari: Artiga: nom que se li donava a una propietat de pins. Abatre: talar. Carfolla: escorça del tronc. Arrossegadors: persones que amb una cavalleria es dedicaven a traure els pins fins a la pista. Solien cobrar un jornal per la persona i un altre per la cavalleria. Rossegueres: llocs per on s’arrossegaven els pins entre l’artiga i el carregador a prop d’una pista.

Després d’una tala a l’artiga quedava tota la llenya dels cándalos que es portava amb la cavalleria fins a la casa del propietari. Es treien també els pins que s’havien fet malbé. L’any següent de la tala eixia de forma natural una nascuda de pins que s’aclarien a partir dels cinc o sis anys següents. A colp de destral es deixaven solament els exemplars més rectes i els que es trobaven millor posició per a un bon creixement i també es llevaven les branques inferiors. Aquesta era una de les poques feines de manteniment de les artigues juntament amb les de revisar les fites que assenyalaven els límits amb altres propietats o la neteja del terreny. Sobre aquest últim aspecte cal assenyalar que

Serrón (serra arborera)

4

2012

Pi caient


07. Pina

Escandalando (desbrancant)

Pelador

Destrals

Cubicant. Apuntant las mesures

Cubicant. Marcant el centre del pi

Cubicant. Amidant la circumferència del pi

Cubicant. Amidant diàmetre mitjançant forcípula

46/47


Tècniques i materials

Cubicant. Amidant la llargada del pi

Full d’anotacions de las mesures

Arrossegant

“Cómo se cubican las maderas” de J. Rebolledo. 1958

Fi de la jornada


MEMORIA VIVA 4.  

Publicació del projecte Patrimonidel Programa d’Extensió Universitària. Universitat Jaume I de Castelló

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you