Page 1

Setembre 2012 · Nº 157 · 4€

REVISTA DEL COL·LEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA

RÀPID, CONSTANT, GLOBAL L’aparició i consolidació de les xarxes socials obliguen el periodisme a adaptar-se


05

34 Carta de l d e gà

nova imatge, noves necessitats text

Josep Maria Martí

06

una estratègia contra l'atur text foto

Eudald Coll Sergio Ruiz

10

C ròni ca Jordi Salinas

14

Corresponsals en temps de crisi text Jordi fotos tvc

20

Benavente / tve

una nova font informativa a les mans

Dossie r

Àlex Barnet

54

R e p ortatg e

R e p o rtat g e

estudiants amb micròfons i carpetes text

Nereida Carrillo

58

E nt revi sta

ALBERT OM

R e p o rtat g e

premsa a les colònies

text Jordi Rovira fotos Sergio Ruiz

text foto

Xavier Martí Fons Josep Padró i Margó

64

R e p ortatg e

ELS FOTÒGRAFS PLANTEN CARA ALS ABUSOS text Francesc Miquel il·lustració Francesco

Carme Escales

50 text

text Ada Cruz fotos Sergio Ruiz

30

Dossie r

enredats a les xarxes

els reptes de l'edició periodística

24

Joan Manuel Garcia

46 text

R e p ortatg e

Dossie r

reptes I RISCS DE LES XARXES SOCIALS text

contra els tòpics i les falsedats fotos

text Lina María Aguirre-Jaramillo fotos dossier Sergio Ruiz

40

R e p ortatg e

dossie r

del comentari estúpid al sentit comú

n.157 R e p o rtat g e

periodistes de pel·lícula text Tomàs

74

Delclós

Pe r i o d i s m e a l m ó n

ràdios contra la repressió text Eudald Coll fotos comppa

80 82 84 86 88 98

We b s / L a X arxa Àlex Barnet

Llibre s Elena Serrano

L a F o to Leopoldo Pomés

O b ituar i s

Dia a dia Sara Masó R e p o rtat g e

per uns mitjans sense gènere Cusumano

68

REVISTA CAPÇALERA

text Lali Sandiumenge il·lustració Francesco Cusumano

C o m e n s v e u. . . Anthony Garner

Director Josep Maria Martí Consell editorial Neus Bonet, Teresa Cendrós, Ignasi Aragay, Marc Vidal Coordinador Jordi Rovira Corrector Jordi Sales Documentació Carme Tejeiro Direcció d'art creativeaffairs.es Secretària Alicia Llamazares Subscripcions i distribució Sònia Romero Publicitat Gilles Laurent Redacció Col·legi de Periodistes de Catalunya Rambla de Catalunya 10, principal 08007 Barcelona t 93 317 19 20 f 93 317 83 86 comunicacio@periodistes.org www.periodistes.org Demarcacions Nou del Teatre 1, 1r 1a · 17004 Girona t 973 240 044 Rbla. Ferran 21, 8è A · 25007 Lleida t 973 240 044 August 5, 1r 1a · 43003 Taragona t 977 441 537 Carrer Cervantes 7 · 43500 Tortosa Terres de l’Ebre t 977 441 537 Junta de Govern Degà Josep Maria Martí Vicedegans Ramon Besa, Neus Bonet, Josep Lluís Cadena,Narcís Genís, Amparo Moreno, Sara Sans Secretari Enric Frigola Tresorer Xavier Mas de Xaxàs Vocals Ignasi Aragay, Jordi Basté, Pilar Casanova, Teresa Cendrós, Francesco Escribano, Pere Ferreres, Llibert Ferri,Patrícia Gabancho, Jordi Grau, Sílvia Heras, Pilar Poy, Montserrat Rius, Jesús Riverola, Enric Sierra, Teresa Turiera-Puigbó i Marc Vidal Gerent Xavier Fuertes Dipòsit legal GI.358-89 ISSN 1135-1047 impressió Ingoprint, SA


NOVA IMATGE, NOVES NECESSITATS

Aquest, però, és només un exemple de com el Col·legi està adaptant-se a les noves necessitats col·legials per encarar un present complex i un futur massa incert. Aquestes millores no només suposen un canvi estètic, sinó que són de fons, com els nous estatuts col·legials i el nou reglament de règim electoral, aprovats el juny, i que senten les bases del nostre funcionament amb els canvis que les noves lleis europees, estatals i autonòmiques han introduït en els Col·legis professionals. Un redisseny que també podrà veure’s aviat en la nova

"Els canvis, adaptacions i millores que fem són compatibles amb uns pressupostos ajustats" web corporativa en la que estem treballant, que aproparà molt més el Col·legi a les necessitats i realitats dels col·legiats i col·legiades, o el que ja es pot veure en la seu central de Barcelona, remodelada durant aquests mesos d’estiu incorporant millores sobretot en matèria de seguretat i accessibilitat.

sense perdre de vista les actuacions que com a Col·legi podem impulsar per superar aquests moments difícils, com la convocatòria de la primera reunió de la mesa sectorial dels mitjans de comunicació, impulsada a través de la plataforma en defensa dels mitjans socials de la qual en formem part, o arribant a acords amb el Servei d’Ocupació de Catalunya i elaborant plans estratègics de formació i ocupació per als periodistes. Durant aquests darrers mesos s’han afegit nous serveis com el nou cercador d’ofertes laborals a nivell internacional o la creació d’una nova comissió, la sènior, amb la voluntat que els col·legiats que arriben a l’edat de jubilació o prejubilació, sovint forçada per la crisi dels mitjans, enriqueixin els serveis col·legials aportant la seva experiència i promoguin les relacions intergeneracionals oferint mestratge als periodistes més joves. Foto: Sergio Ruiz

Benvolguts col·legiats i col·legiades. Comencem un nou curs amb la voluntat d’encarar de la manera més professional possible la complexa situació en la que està immers el periodisme. I ho volem fer apostant per renovar moltes de les actuacions i dels serveis del Col·legi de Periodistes de Catalunya que ens permetin adaptar-nos a aquesta nova situació de manera eficaç i efectiva. Per començar, teniu a les mans, el primer número de la redissenyada Capçalera Un nou format que pretén aportar major valor afegit en els continguts, ser més àgil i útil d’acord amb els interessos que molts ens heu manifestat en alguna ocasió.

Els pròxims mesos continuarem amb el cicle de conferències “Futur” perquè els especialistes a nivell mundial ens ofereixin pautes i punts de vista per afrontar els canvis del periodisme.També continuarà la remodelada oferta de cursos del Centre de Formació i Desenvolupament, que ja té previst més de 30 propostes, equivalents a 200 hores de formació, amb reedicions dels cursos més demandats i altres de nous. Us convido i encoratjo a que entre tots redissenyem el futur del periodisme, del Col·legi de Periodistes de Catalunya, i l’adaptem a les noves necessitats del col·lectiu apostant per una innovació de qualitat. Ben cordialment, J.M. Martí Degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Canvis, adaptacions i millores que fem compatibles amb uns pressupostos ajustats i que prioritzen oferir serveis de qualitat i adaptats als col·legiats que més ho necessiten en aquests moments.Tot plegat, Capçalera

5


Una estratègia contra l’atur Un acord amb el SOC permetrà traçar un pla per abordar la desocupació entre els periodistes Text Eudald Coll Foto Sergio Ruiz


R e p ortatg e

El Col·legi de Periodistes i el Servei Català de l’Ocupació (SOC) van presentar al juliol un acord per impulsar un pla estratègic de formació i ocupació dirigit als professionals de la informació. Els grans objectius de l’acord són definir, al més acuradament possible, l’estat del mercat laboral i les seves demandes, així com potenciar el màxim de sinergies entre ambdues institucions.

El periodisme està en crisi. Això, però, ja no és notícia. El problema és que, d’una banda, es veu afectat per la crisi econòmica i, de l’altra, per la crisi estructural pròpia del món de la comunicació. Això explica que les dades de periodistes aturats siguin cada cop més importants, sobretot des de l’any passat. Tenint en compte aquest panorama desolador, el passat 3 de juliol, el Col·legi de Periodistes i el Servei d’Ocupació de Catalunya (soc) van presentar un acord que té per objectiu impulsar un pla estratègic de formació i ocupació per als professionals de la informació, una iniciativa conjunta que permeti lluitar contra la desocupació en el sector. Aquest acord, que també cerca sinergies, pretén capgirar la situació delicada en la qual es troba la professió. I això, tal com va apuntar Josep Maria Martí, degà del Col·legi, tan sols pot fer-se buscant solucions reals i trobant el màxim de vies de col·laboració per augmentar l’ocupació professional. Així, Esther Sánchez, directora del Servei d’Ocupació de Catalunya, va recordar que avui dia hi ha tres mil demandants d’ocupació en l’àmbit de la comunicació com a primera opció. Aquesta dada ha crescut de manera força alarmant en els darrers dos anys, temps durant el qual el sector està vivint una profunda reestructuració en la qual s’han multiplicat els tancaments de mitjans, les reduccions de plantilles i les empreses afectades per un ero. De totes maneres, les preocupants xifres de periodistes aturats no són exclusives del territori català, ja que l’estat espanyol suma fins a deu mil persones.Tanmateix, aquestes dades citades durant la presentació de l’acord no tenen en compte l’anunci a mitjan juliol

segons el qual l’ero de Canal 9 pot deixar sense feina un màxim de 1.295 treballadors –molts d’ells periodistes.

Fonts diverses Davant d’aquest panorama, el pla estratègic es planteja un seguit de reptes.“Cal analitzar la situació del mercat actual no de manera intuïtiva, sinó amb xifres precises”, va assegurar Martí. Això vol dir que, d’una vegada, es pugui saber quants periodistes es troben a l’atur. Perquè, tot i que hi ha moltes dades en l’aire, no hi ha uniformitat en les que són oficials. El Col·legi té el seu propi diagnòstic. Dels 3.670 periodistes col·legiats, 383 es troben a l’atur i més de la meitat d’aquests són majors

tal com va assegurar Pedro Farias, professor de la Universitat de Màlaga i coordinador de l’estudi, en la professió “a més de la crisi econòmica, hi ha la crisi empresarial, si bé sobretot es tracta d’una crisi del sistema de mitjans”.

Informació més precisa Amb tot, aquestes dades –i moltes més– provinents de fonts diverses, sovint no tan sols no aclareixen la situació, sinó que fins i tot creen desorientació, bàsicament perquè no sempre són oficials i perquè ni tots els periodistes a l’atur consten com a tal ni tots els que asseguren estar-ho ho estan del tot. Per tot això, des del Col·legi es busca una informació molt més precisa, ja que, com apunten els impulsors de l’acord amb el SOC, unes dades més acurades i realistes permetran explorar nous entorns professionals i laborals, i així detectar les ocupacions emergents del sector.

Per primer cop, es busca unificar les xifres dels periodistes aturats, cosa que permetrà un diagnòstic millor de 35 anys. Mentre que, segons l’Observatori de la Crisi de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (fape), des del 2008 fins al passat abril, més de 6.200 periodistes han perdut la feina, cosa que implica que sigui un dels sectors més afectats per la crisi després de la construcció. D’altra banda, el passat 11 de novembre es van fer públiques a Madrid les dades del darrer Informe Anual de la Professió Periodística segons les quals el 2011 hi havia a tot Espanya fins a 9.937 professionals de la comunicació sense feina per 5.564 al 2010 i això suposa que quasi la meitat dels aturats actuals s’hi van quedar l’any passat. I és que,

En aquesta voluntat de saber contra què cal lluitar, s’emmarca l’altre objectiu del pla: l’estudi de les competències per adaptar-se a una realitat que, segons la directora del SOC, demostra que “l’ocupabilitat del treballador no es basa en la qualificació professional, sinó en les competències professionals, que podrien portar els periodistes a enriquir altres professions amb el seu bagatge”. Sánchez també va destacar que el pla estratègic planteja la internacionalització dels professionals de la informació.“La mobilitat dels treballadors és un element clau del creixement europeu, molt anterior Capçalera

7


R e p ortatg e

Conformistes en precari L’informe de Jorge Oriol, responsable del Servei d’Orientació Professional del Col·legi, aporta aspectes dignes de preocupació. Oriol, que s’ha entrevistat amb un centenar de periodistes (un 63% dels usuaris eren aturats i la resta buscaven redefinir l’activitat laboral), afirma que la professió i el sector estan molt desestructurats. “Molts dels que manifesten estar treballant en realitat es troben en situació de precarietat. “És molt freqüent, en comparació amb altres col·lectius, –prossegueix– un grau d’inestabilitat molt elevat”. Oriol ressalta que molts periodistes treballen en diverses empreses al mateix temps per aconseguir una retribució suficient. Molts pocs, indica, tenen un contracte laboral “normal”. Aquest expert alerta del “molt freqüent grau de conformisme exagerat”: “S’accepta com normal que després d’uns anys d’haver finalitzat els estudis universitaris el nivell retributiu sigui manifestament insuficient al temps que la inestabilitat sigui elevada”. També adverteix que els periodistes amb els quals ha tractat “tenen una visió desenfocada de la realitat professional actual” i segueixen pensant “en un model tradicional” malgrat els canvis tecnològics que afecten els mitjans. Oriol, però, també carrega contra les empreses. “Els mitjans clàssics paguen molt malament el treball d’aquest col·lectiu. En alguns casos, la situació és tremendament abusiva”. I, “en molts casos, –conclou– després de diversos anys patint aquesta injustícia la situació s’accepta com a normal”.

8

Capçalera

a la crisi, i que es vincula amb el creixement professional dels treballadors”, va recordar. Els indicadors insisteixen a afirmar que, en termes generals, els treballadors tant catalans com espanyols cada vegada busquen més una sortida laboral a l’estranger, abandonant les habituals reticències a la mobilitat laborals a casa nostra.

Un estudi a fons Per conèixer l’estat del periodisme català i disposar de dades actualitzades i reals, el Col·legi de Periodistes ha encarregat un estudi a Josep Lluís Micó, director de Periodisme de la Universitat Ramon Llull i autor –juntament amb Pere Masip– de l’estudi Prospectiva del mercat laboral per a futurs graduats en Periodisme (Laboratori de Comunicació Digital de Blanquerna, 2010) en què s’apostava per professionals flexibles, polivalents i que tinguin capacitat d’adaptació.

un diagnòstic precís, a partir de dades tangibles obtingudes amb el màxim rigor. Sense conèixer al detall què ens passa no podrem posar-hi remei. La informació que aconseguirem mitjançant aquesta recerca ens permetrà saber com estem realment, per què hem arribat a aquesta situació i, el més important, què podem fer per començar a remuntar. Sense especulacions, intuïcions o aproximacions remotes, sinó amb la màxima exactitud possible”, explica Micó. Aquest periodista també és conscient, però, que una de les principals dificultats serà la uniformització de les dades sobre periodistes aturats.“Per descomptat, unificar aquestes dades per primera vegada és una de les grans dificultats de l’estudi, no obstant això, el principal repte, el més profund i de major abast, és esbrinar de quina manera podem fer que la xifra, sigui quina sigui, vagi minvant. I, en la mesura del possible, sense que això signifiqui que ens haguem d’allunyar excessivament del nostre àmbit professional per trobar feina o que aquesta hagi de ser cada vegada més precària”, assegura.

Un estudi, que es preveu tenir llest a final d’any, analitzarà la transformació del sector i del mercat de treball L’estudi de Micó encarregat pel Col·legi ha de servir per analitzar el mercat laboral dins el sector de la comunicació a Catalunya (dades de l’atur i distribució de l’ocupació per àmbits professionals), examinar la transformació dels mitjans i les tendències del sector, identificar els àmbits capaços de generar ocupació, detectar les noves ocupacions i els perfils professionals emergents, estudiar les oportunitats laborals a l’estranger, analitzar l’adaptació de les competències acadèmiques i professionals al mercat laboral i fixar els continguts formatius que es poden oferir als periodistes perquè puguin optar a noves ocupacions, així com complementar les capacitats actuals. Inicialment, està previst que Micó tingui l’estudi enllestit per a final d’any. “Aquest estudi és necessari. És evident que la nostra professió té un problema greu pel que fa a l’ocupació. Per tant, cal fer-ne

Més sinergies El treball de Josep Lluís Micó serà la base del pla estratègic. Però, a més de les futures actuacions que es derivin d’aquest estudi, l’altre aspecte important a reforçar gràcies a l’acord amb el SOC són les sinergies i les vies de col·laboració amb les diferents iniciatives que està impulsant el Col·legi (Centre de Formació i Desenvolupament, Servei d’Orientació Professional i Borsa de Treball) en els darrers mesos. Durant la presentació de l’acord, es van fer públiques les dades d’aquestes iniciatives. Així, des que es va posar en marxa la Borsa de Treball –al març del 2011– que està a disposició exclusiva dels periodistes col·legiats, fins al mes de juny un total de 755 s’han registrat a aquest servei, mentre que 106 empreses hi han publicat 136 ofertes laborals.


R e p ortatg e

cada cop més aturats Rutes de sortida Els arquitectes, com els periodistes, travessen una situació particularment difícil amb dues crisis sobreposades: l’econòmica i la de la construcció. El Col·legi d’Arquitectes, com el de Periodistes, ha signat un acord amb el SOC i ha començat a treballar per definir amb dades precises quina és la situació real del mercat i quines possibilitats hi ha perquè els arquitectes que han perdut la feina puguin trobar-ne una de nova. Amb un aspecte important a tenir en compte: no necessàriament serà feina “d’arquitecte”, per contra, serà una en la qual un arquitecte pot ser altament competent. L’acord del Col·legi amb el SOC busca seguir les mateixes passes. Fer un mapa de la situació i buscar rutes de sortida. Algunes, com la internacionalització, no són fàcils per la barrera de l’idioma o, com l’autoocupació o l’emprenedoria, no encaixen amb l’esquema tradicional del treball periodístic més enllà del freelance. Altres sortides –el community management– ja les hem començat a veure i hem actuat, per exemple, amb accions de formació. Cal, doncs, seguir avançant. Treballar conjuntament per posar de costat el coneixement del mercat laboral –SOC– i el de la professió –Col·legi– per determinar cap on cal avançar i, tot seguit, posar-s’hi per arribar-hi. Carles Singla Director acadèmic del Centre de Formació i Desenvolupament del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Tal com mostra l'Informe Anual de la Professió Periodística, editat per l'APM i que des del 2006 comptabilitza els professionals aturats a partir de les dades de l'INEM, els periodistes sense feina no paren de créixer. 2006 2007 2008 2009

2.916 3.193 3.247 5.155

2010

5.564 9.937

2011

Per la seva part, el Servei d’Orientació Professional –gratuït i que funciona des de l’octubre del 2011– ha estat utilitzat per 103 professionals, dels quals un 63% es troben a l’atur. Finalment, una de les grans apostes de la Junta de Govern ha estat el Centre de

Per això, el SOC col·laborarà conjuntament amb el Centre de Formació i Desenvolupament del Col·legi. Aquesta col·laboració es concretarà igualment en alguns àmbits de treball entre els quals destaca, per una part, el foment i la millora dels sistemes d’intermediació per així incrementar la concentració de demandes laborals i singularitzar el perfil dels periodistes i, per una altra part, l’impuls en la internacionalització dels professionals del periodisme.

El pla estratègic també es planteja impulsar la mobilitat laboral a l’estranger Formació i Desenvolupament, que funciona des de l’inici d’aquest any i que està obtenint –tenint en compte les dades existents i de les enquestes realitzades als usuaris– uns excel·lents resultats tant en participació com en valoració. Així, les dades del primer semestre indiquen que s’han ocupat un total de 1.760 places (dades d’ocupació en sessions de cinc hores). Un 83% han estat ocupades per col·legiats. D’aquests, un 60% eren aturats que van realitzar els cursos gratuïtament.

S’espera, doncs, que tant el fruit d’aquesta sinergia, així com el diagnòstic que sorgirà de l’estudi de Micó, permetin lluitar amb més precisió i força contra un atur que està dessagnant la professió periodística.

Enguany, tot aquest seguit d’iniciatives es podrà veure reforçat gràcies a l’acord amb el SOC. I és que el darrer eix del pla estratègic consisteix en l’estructuració, coordinació i consolidació d’una oferta formativa per augmentar l’ocupabilitat dels periodistes a l’atur. Capçalera

9


C ròni ca

Contra els tòpics i les falsedats

David Klatell critica les pors infundades en el nou entorn digital El professor de la Universitat de Columbia David Klatell va ser un dels convidats de “Futur”, el cicle que organitza el Col·legi de Periodistes. Les seves observacions van trencar alguns discursos instaurats. La seva defensa dels valors clàssics es complementa amb la dels nous valors sorgits de la revolució digital que sacseja la professió. Amb aquesta conferència –celebrada el 13 de juny al Caixa Fòrum de Barcelona, bona part de la qual reproduïm en aquestes pàgines– va deixar clar que els debats que alimenten un ofici en plena transformació segueixen ben vius. Fotos Jordi Salinas

Les tendències de mercat estan molt influïdes per la potent arribada de la tecnologia i per unes empreses tecnològiques que han crescut cada cop més, i han esdevingut importants en la compilació, distribució i venda de notícies i informació. Als Estats Units, les empreses periodístiques estan literalment en venda. L’any passat el Washington Post gairebé va fer fallida. Es varen haver de vendre Newsweek –editat per la mateixa empresa– per un dòlar perquè no podien tornar els préstecs degut a la reducció de la publicitat. Però qui voldria comprar una revista amb deutes enormes? La resposta és un multimilionari californià que busca un estatus social i polític determinat i que sap que amb aquesta operació empresarial mai guanyarà diners. El mateix va passar recentment quan l’empresa de Warren Buffet, un dels homes més rics del planeta, va decidir adquirir més de cent petits diaris nord-americans. Sospito que algunes empreses tecnològiques també compraran empreses periodístiques. Apple, que té més diners que ningú i que construeix dispositius, necessita contingut. A Amazon i Yahoo els passa el mateix. I les organitzacions periodístiques en tenen molt, de contingut, i, en canvi, no tenen diners. No han passat gaires anys des que les grans multinacionals de notícies eren les que tenien diners, a diferència del que passava amb les empreses tecnològiques. Murdoch va comprar MySpace per uns milers de milions de dòlars. I on és MySpace? Ha desaparegut i ha estat oblidada. Ara el món està de cap per avall i, per tant, succeirà el contrari. Perquè aquestes empreses es necessiten mútuament.

10

Capçalera

No sóc un professor de negocis, sóc un periodista.Tothom em pregunta quin és el futur del periodisme i sempre els dic que no ho sé. Ningú ho sap, si bé n’estic convençut, que hi haurà un futur per al periodisme i que els periodistes hi jugaran un paper especial. Amb tot, els canvis tecnològics i empresarials exigeixen més professionalitat, més formació, més capacitació, més ètica i més de tot un seguit de valors que separen els periodistes professionals dels “periodistes ciutadans” i dels aficionats. Uns valors que ens diferencien i que sobreviuran, independentment del model empresarial i de la tecnologia. El primer d’aquests valors és la verificació dels fets, que implica anàlisi, comparació, interpretació. El segon, ser un testimoni ocular dels fets; veure amb els teus propis ulls, anar al lloc, escoltar i parlar

“No és cert que les xarxes socials competeixin amb els diaris. Es tracta d’un negoci totalment diferent” amb la gent. Això és periodisme professional, i no pas repetir el que una persona t’ha explicat o el que has llegit en algun lloc. El tercer valor és dir als poderosos (governs, empreses, Església...) la veritat, el que els ciutadans ordinaris estan experimentant. I el darrer valor és que no ens ho creiem tot. No podem creure res fins que no podem provar-ho.


Capรงalera

11


C ròni ca

David Klatell amb Josep Cuní, presentador de la conferència que va tenir lloc el 13 de juny al Caixa Fòrum. A la pàgina anterior, Klatell durant la seva intervenció.

Un expert del sector Exvicedegà acadèmic i exdegà en funcions de la Universitat de Columbia, on actualment imparteix el seminari “Reinventing TV News”, David Klatell té una llarga i exitosa carrera acadèmica. Assessora empreses periodístiques i universitats d’arreu del món, imparteix classes i cursos i escriu articles a The New York Times i Washington Post, entre altres mitjans.

A tots aquests valors tradicionals del periodisme, n’afegeixo alguns de nous que estan basats en la tecnologia que ha canviat la nostra professió. El primer d’aquests nous valors és la transparència; cal permetre que els ciutadans entenguin com es fa el periodisme. Que ja no hi hagi misteris. El públic té el dret de saber-ho. El segon nou valor és un sentit de comunitat. A hores d’ara, sobretot pel que fa a les xarxes socials, som una comunitat de ciutadans que podem compartir informació. Això és molt important i també ho és mantenir una

12

Capçalera

conversa amb un públic que fa comentaris, fotografies, vídeos i àudios i els envia als periodistes. Perquè actualment la gent s’implica de manera molt diferent. I és que, avui en dia, hem de ser competents en diferents maneres de narrar una història. Els periodistes haurien de saber fotografia, vídeo, àudio, dissenyar un web i utilitzar les xarxes socials. No cal ser experts, tan sols ser competents. Com podem acceptar ser menys experts que uns adolescents de quinze anys que cada dia utilitzen Twitter, graven vídeos i els editen a l’ordinador? Un altre nou valor molt important és la informació visual (vídeo, gràfiques, visualització de dades...). Les generacions joves, els consumidors del futur, viuen en un món visual. De manera que els periodistes que tradicionalment pensaven en text, en paraules, ara també han de pensar en contextos visuals. El darrer nou valor que proposo és el d’aprendre a mesurar els ràtios, els públics. Això té avantatges importants, com poder fer una recerca sobre el teu públic. Les empreses periodístiques poden obtenir informació sobre els webs que la gent consulta, quants articles han


C ròni ca

llegit, a quina velocitat ho han fet, etc. Les empreses automobilístiques utilitzen aquesta informació des de fa un centenar d’anys i, en canvi, les periodístiques no ho fan tot i tenir-ho a l’abast.

Temors falsos Em molesta la gent que s’espanta davant les noves tecnologies. A mesura que arriben, els periodistes i el públic hi van experimentant. I seran els ciutadans els que ens diran què volen i com volen utilitzarles. Cada cop hi ha més evidències que la difusió de la tecnologia mòbil fa que es consumeixin més notícies i enforteixen, així, les empreses periodístiques tradicionals. La idea que els mòbils tan sols s’utilitzen per a Twitter i Facebook no tan sols no és certa, sinó que fins i tot està

“Les empreses no haurien de culpar els blocaires, els periodistes ciutadans o el Twitter dels seus problemes” fent créixer el periodisme narratiu, perquè trobem històries de les revistes a les pantalles del mòbil que la gent després llegeix a la revista mateixa o bé en una pantalla d’ordinador. Els darrers estudis indiquen que no és veritat que el mòbil redueixi el periodisme a una piulada ni que estigui destrossant el periodisme literari. Últimament escoltem molta informació falsa. Diuen que Google està esgarrant el sector de la informació. Però el que ens indiquen les investigacions és que aquells que utilitzen dispositius mòbils no fan cerques, sinó que van directament al web dels mitjans en els quals confien. I això és una bona notícia sempre que el web del mitjà sigui atractiu i fàcil de navegar. Sentim dir que Facebook i Twitter i altres xarxes socials estan fent mal al periodisme perquè és l’únic que miren els joves –que no és veritat, per cert– i que estan robant les notícies. De nou, les investigacions ho neguen. A les xarxes socials, la gent segueix les recomanacions d’amics i familiars pel que fa a temes personals. Per tant, no competeixen amb els diaris, ja que es tracta de negocis totalment diferents. De fet, hi ha molt poca informació a Facebook o Twitter. Prova d’això és que Facebook tan sols proporciona un 9% dels enllaços dels webs de notícies nord-americans.

L’enemic equivocat El primer gran diari que va intentar un model de subscripció va ser el Times de Londres, amb un èxit moderat perquè tenia un web espantós. Havien posat el diari en una pantalla.Text, text i més text. Ningú no vol llegir tantes paraules en una pantalla! En canvi, The NewYork Times va dissenyar un web nou, amb vídeos, material interactiu i amb informacions exclusives que publiquen immediatament, sense esperar a fer-ho al paper. És un producte diferent i cada mes es poden llegir deu notícies de manera gratuïta.

Un cicle per analitzar la professió David Klatell va protagonitzar la tercera conferència –després de les de Joaquim Maria Puyal i Javier Darío Restrepo– del cicle “Futur”, que organitza el Col·legi de Periodistes de Catalunya per commemorar el seu vint-i-cinquè aniversari. A l’hora de tancar aquesta edició, està previst que el 19 de setembre Bernardo Díaz Nosty en protagonitzi la quarta. D’altra banda, Sami Aita farà la seva el 24 d’octubre, després que es cancel·lés la que aquest periodista sirià havia de fer el 3 de juliol. Unes setmanes abans, el 10 d’octubre, haurà estat el torn de la periodista sueca Cilla Benkö, mentre que Arianna Huffington clausurarà el cicle al novembre en una data que encara s’ha de confirmar, igual que la seva presència. En cas de no poder-hi assistir, Huffington serà substituïda per Montserrat Domínguez.

Actualment, el NewYork Times té quatre-centes mil persones disposades a pagar per aquesta informació que té al seu web. Es tracta de molta gent, tot i que encara no generen prou ingressos per mantenir l’empresa. Així que, a mesura que les subscripcions dels diaris en paper segueixin minvant, aquestes altres fonts d’ingressos esdevindran cada cop més importants. El problema és que moltes empreses i molts periodistes tenen una concepció errònia de la tecnologia. La veuen com un enemic, malgrat que ni la tecnologia ni el públic no són enemics de res, sinó que ho és la mala direcció, les males estratègies i les decisions errònies d’unes empreses que no haurien de culpar els blocaires, els periodistes ciutadans o el Twitter dels problemes als quals s’enfronten.Perquè aquests grups no intenten assassinar el periodisme, sinó servir al mercat. Per tant, si el periodisme està sent assassinat la culpa és del periodisme mateix. Així, la crisi és bona per al periodisme. Perquè la gent té por i vol saber què està passant. I això augmenta el desig de tenir informació. Per tant, sóc optimista, perquè fins i tot en època de vaques magres hi ha d’haver un model de periodisme que podrem desenvolupar, que servirà al públic i que donarà suport al futur del periodisme. El futur és brillant i la relació entre els periodistes i el públic és més important avui que mai. No hem de perdre l’esperança i hem de seguir fent el millor que sabem fer en un entorn completament nou.

La conferència de David Klatell al Caixa Fòrum es pot veure íntegrament al web del cicle (http://futur.periodistes. org) on hi ha tota la informació de les conferències ja + info realitzades, així com de les que encara no s'han celebrat.

Capçalera

13


Corresponsals en temps de crisi Una de les feines més apreciades de la professió també és víctima de la conjuntura econòmica Text Jordi Benavente


R e p ortatg e

En temps d’estretors econòmiques en què els mitjans de comunicació estan retallant despeses per tots costats, la figura del corresponsal que, des de l’estranger, informa del que passa al seu país corre el perill de quedar difuminada. En aquest article, cinc corresponsals reflexionen sobre l’estil de vida dels que treballen des de la distància, sovint en solitari i a vegades amb importants diferències horàries, però també menys contaminats de les rutines de la redacció i, sobretot, trepitjant la notícia.

“Al fons del camió hi descansa un taüt”. Amb aquesta frase enigmàtica i contundent captava la nostra atenció Ryszard Kapuscinski, en un reportatge –un relat breu rodó– sobre el trasllat del cadàver d’un miner. El periodista i escriptor polonès, com els cinc corresponsals entrevistats en aquest article –Sergi Vicente (tv3, Pequín), Anna Bosch, (tve, Londres), Jaume Masdeu (Catalunya Ràdio, Brussel·les), Isaac Lluch (ara, Berlín) i Antoni Bassas (tv3,Washington)– sabia que per transmetre el missatge, primer cal atrapar el lector. No tots han llegit els llibres del mític reporter, encara que comparteixen la passió visceral per revelar-nos els mecanismes interns de societats més o menys llunyanes. “La de corresponsal és la millor tasca possible en aquest ofici, per l’autonomia i per l’obligació d’organitzar-te i d’amarar-te del tema que tractes”, afirma Jaume Masdeu, que abans de fer ràdio va ser corresponsal i director d’informatius a tv3.“T’obre la ment, t’espavila i té un punt molt vital”, diu Isaac Lluch, que va enviar la primera crònica “amb el portàtil recolzat entre els fogons i la rentadora”, l’únic punt des d’on podia capturar la xarxa del veí, mentre esperava

a tenir Internet al seu pis berlinès.“Una anècdota prou reveladora de la dificultat i precarietat que sovint implica l’ofici. Ara bé, de manera intangible, el periodisme em compensa”, remata Lluch, tan irònic com apassionat:“Aquest ofici nostre és com un bitllet de loteria amb premi”, que deia Marian Brandys. Romanticismes a banda, el context de crisi econòmica global i de canvi de paradigma del periodisme fa perillar l’existència d’aquests professionals d’informar-nos sobre el terreny. Es tem que els mitjans de comunicació optin per retallar despeses, eliminant la figura del corresponsal i apostant per la de l’enviat especial o, directament, pels teletips.

diguin què volen ser, si volen mirada pròpia o repetir les notícies d’agència”.“Preguntarse per què volem un corresponsal és com no enviar redactors al camp de futbol perquè ja fan el partit per la televisió”, assegura. Anna Bosch, que abans d’establir-se a Londres, va ser corresponsal de tve a Moscou i també a Washington, tampoc no es mossega la llengua:“La informació és un producte car, i la bona encara ho és més”, afirma, i tot seguit critica “les empreses d’alguns col·legues, que volen corresponsals a baix cost i els fan treballar en pèssimes condicions. Per la seva banda, Lluch, que no només aporta la visió de qui treballa des de l’estranger, sinó de qui ho fa com a freelance que col·labora en diversos mitjans, dibuixa un present molt negre:“Cobro menys ara que quan tenia vint-i-cinc anys, i menys que el meu avi com a jubilat”. Amb tot, aquest antic redactor d’esports del diari Avui prefereix sumar que restar, i diu que

El context actual i de canvi de paradigma del periodisme fan perillar l’existència d’aquests professionals Però ells, com és obvi, no es resignen a l’extinció, sinó que esgrimeixen les raons que justifiquen la seva existència. Antoni Bassas, contundent, afirma que “cal que els mitjans

Capçalera

15


R e p ortatg e

acomiadaments i precarietat

Antoni Bassas és corresponsal de Televisió de Catalunya a Washington des de juny del 2009. A la pàgina anterior, Anna Bosch, corresponsal de TVE a Londres. Fotos: TVE / TVC

Les corresponsalies a l’estranger dels mitjans estan notant els efectes de la crisi econòmica. El tancament de les d’Amèrica Llatina i de l’Àfrica del Nord de TV3 –que portaven els periodistes Isabel Galí i Pepe Garriga– en són una prova. Aquesta decisió s’explica per les retallades que afecten la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La corresponsalia llatinoamericana va començar a operar el 2008, mentre que la de Rabat ja feia gairebé deu anys que funcionava. Els alts costos de les corresponsalies han posat aquestes al centre del debat en plena crisi. “Les corresponsalies estan patint un atac duríssim amb la crisi perquè les empreses de comunicació estan retallant despeses. Em sembla gravíssim perquè són mesures de mort al periodisme”, va criticar Elsa González, presidenta de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) en declaracions a inici d’any a prnoticias. González també recorda que molts dels que informen des de l’estranger són freelance: “Pràcticament no queden corresponsals en plantilla lligats a les empreses. Quasi tots són freelance que cobren per peça. En aquests moments, les peces es paguen a uns preus irrisoris. Quasi tots els corresponsals han de compartir diversos mitjans de comunicació per aconseguir sobreviure. Avui en dia, és una heroïcitat mantenir-se com a corresponsal”.

el futur passa per tenir en compte el valor afegit dels corresponsals, els únics capaços de “testimoniar i desxifrar els fets que passen a l’estranger, posar la informació en el seu context i oferir temes propis”. I, alhora, insisteix en la necessitat que existeixin i coincideixin en l’espai les dues figures:“un com a expert del país i el context i l’altre com a especialista d’una determinada temàtica”.

coses a explicar i forces per voltar. No em ve gaire de gust tornar a una redacció, m’agrada trepitjar terreny”, diu Vicente. Bassas, també

Sergi Vicente fa nou anys que és a la Xina; abans era reporter en un programa d’informatius de tve, a Sant Cugat. Diu que està segur que “el problema és el context econòmic i no una falta de convenciment en el model”. Però cal adaptar-se, afirma. El seu consell als més joves és “que s’hi llancin i intentin crear coses noves”.“Seria genial tenir una xarxa o agència de videoperiodistes independents i formats, un contrapès a les agències convencionals”, suggereix.

s’hi resisteix:“Segur que no és fàcil. La majoria dels que jo he vist tornar a casa s’hi haurien quedat uns quants anys més”. I Lluch remata que tornaria amb “entusiasme, si veig que és un pas endavant en la meva formació i trajectòria, i que m’hi puc sentir realitzat, si bé no només per guanyar seguretat laboral”.

I és que, malgrat el pes de la distància (Bosch diu que el tòpic és cert: enyora “el menjar, sobretot el peix, i les hores de sol, a l’hivern”) i de ser conscients que “tot són etapes”, els corresponsals estimen el que fan, i se’ls nota. “La meva idea és aprofitar ara que encara tinc

16

Capçalera

la corresponsalia no hi ha torns, no pots apagar mai el mòbil, saps que si en passa una de grossa, has de suspendre vacances, caps de setmana, el que sigui”, afegeix. I recalca, a més, i en això coincideixen tots, que “sovint fas feina que no llueix, completes reportatges d’altres o fas despatx. El corresponsal no treballa només fent les cròniques que signa”.

“Cal que els mitjans diguin què volen ser, si volen mirada pròpia o repetir les notícies d’agència” Antoni Bassas

Set dies a la setmana Queda clar, doncs, que sigui per una proposta del mitjà on treballen o fruit d’una aposta personal, això de llançar-se a l’aventura de cobrir un país o una regió, és vocacional... i enganxa. Fins i tot malgrat els horaris esclaus. “Estem disponibles vint-i-quatre hores, set dies a la setmana”, resumeix Bosch.“A

A banda d’aquesta dedicació gairebé monàstica i degut a la diferència horària, alguns, com Vicente o Bassas, estan obligats, a més, a funcionar amb un rellotge a cada canell. Des de Pequín,Vicente ho viu amb una resignada dualitat. Les sis o set hores d’avantatge li donen marge per preparar notícies, encara que al final acaba treballant jornades maratonianes “perquè a Barcelona s’hi posen quan per a mi ja és mitja tarda”. Per la seva part, Bassas, des del cor dels Estats Units, explica que “un dia normal pot començar a les cinc del matí, per preparar un vídeo o un directe pel tn migdia i, a partir


R e p ortatg e

Capรงalera

17


R e p ortatg e

Una espècie en extinció Ser corresponsal a l’estranger és tenir el privilegi de viure la història en directe, de tenir contacte amb els que la construeixen. És tenir la responsabilitat de conèixer, comprendre i explicar allò diferent, de ser intermediari de confiança entre mons diferents. Implica convertir-se en els ulls i les oïdes dels qui no poden ser allà i la veu dels que no són escoltats. És tenir el compromís d’explicar el que passa, més o menys lluny, amb independència, honestedat i rigor. Com tot periodista, és tenir el deure de relatar els fets amb precisió, situar els contextos en què succeeixen i no desdenyar la memòria. Ha de fer visible allò invisible i acostar-se a on està el silenci. Paradoxalment, avui, en l’era de la globalització i de la tecnologia de la comunicació, el corresponsal és una espècie en extinció. Se li escatima el suport financer, la formació, el temps, l’espai que garanteix la solvència. Resulta massa car, diuen les empreses periodístiques. Els freelance, en condicions precàries, salven la informació d’internacional, tot i que cobreixin més els temes que poden “vendre” més que no pas allò que s’hauria de tractar... I és que, un cop més, prima el compte de resultats sobre l’excel·lència informativa a la qual té dret el ciutadà. Rosa Maria Calaf Excorresponsal a Moscou, Viena, Buenos Aires, Nova York, Roma i Hong Kong per a TVE.

18

Capçalera

d’aquí, tot seguit fins a quarts de quatre de la tarda, quan acaba el tn vespre”. Al final, diu, t’acostumes a pensar en dos horaris alhora.

voluntari:“Has de ser el teu mitjà en un país, jo encenc i apago el llum de tv3 cada dia a Washington”, resumeix.

El vertigen de la llibertat

Distàncies 2.0

Tot plegat, són inconvenients que suporten de bon grat perquè, en el fons, són just on volen ser. Lluny de la redacció “segueixes criteris propis, menys contagiats de rutines imposades i amb més espai per a la creativitat”, diu Vicente, que admet, però, que en contrapartida “perds perspectiva respecte

En el que també s’assemblen els cinc periodistes entrevistats és en el fet que tots han fet niu al país de destí.Vicente va conèixer la seva dona el primer any de corresponsal:“És xinesa, i tenim un fill petit”, diu. A Bosch, l’acompanya el marit. A Bassas, la dona i els tres fills. La parella de Lluch és alemanya i, per la resta, assegura que l’enyorança 2.0 és més suportable que la tradicional:“les telecomunicacions fan que sovint pensi que Barcelona està just a l’extraradi de Berlín”, diu. Masdeu, per la seva banda, assegura que té “la família instal·lada i un bon cercle d’amistats consolidat”.

“Cobro menys ara que quan tenia vint-i-cinc anys, i menys que el meu avi com a jubilat” Isaac Lluch, freelance al teu públic i objectivitat respecte al que descrius, i t’has de saber organitzar molt bé”. “No és que estiguis sol davant del perill, però un elevat grau d’autonomia també implica un elevat grau de responsabilitat”, diu Masdeu.“El vertigen no és dolent, tant de bo n’hi hagués cada dia, perquè les notícies ens sortirien soles”, afegeix Vicente. “Tot i tenir la redacció a un clic, desenvolupes un cert caràcter de llop solitari, i trobes a faltar la conversa de màquina de cafè”, diu Bassas, que després de catorze anys dirigint i presentant El Matí de Catalunya Ràdio, va decidir “canviar de cares, de paisatges i d’objectes informatius”. Gairebé tres anys després, però, continua acceptant l’enorme responsabilitat que comporta aquest exili

De fet, un altre punt que recalquen tots és que siguis a Pequín, Brussel·les,Washington, Londres o Berlín, mai podràs amagar-te del tot dels teus caps. Les mateixes noves tecnologies que apropen els corresponsals als amics o familiars que s’han quedat a Catalunya, fan que, la relació entre la corresponsalia i la redacció central quedi a “un sol clic”, com diu Bassas. I aquesta proximitat no sempre es porta bé.“Amb els canals i els webs d’informació vint-i-quatre hores, les redaccions centrals tenen una gran capacitat de decidir i establir la nostra agenda. La imat-

“Les empreses d’alguns col·legues volen corresponsals a baix cost i els fan treballar en pèssimes condicions" Anna Bosch


R e p ortatg e

Sergi Vicente, corresponsal de TVC a la Xina, ja fa quasi una dècada que treballa des d'aquest país asiàtic.

ge romàntica del corresponsal per lliure està gairebé extingida, tret d’algunes excepcions en premsa escrita”, afirma Bosch. “El problema és fer entrar un vídeo de reflexió, de color, que doni claus, en un Telenotícies”, presoners de l’actualitat, diu Bassas. Tot plegat, obliga a ser ràpids, a tenir cintura, a saber sintetitzar i actuar amb reflexos: sovint, com diu Bosch,“molt més important que fer una bona crònica, és fer-la a temps”. També és cert que el format condiciona.“A vegades, penso que escriuria grans històries si treballés per a un diari (amb pressupost)”, diu

Vicente.“La càmera et delata. La part bona és que si aconsegueixes imatges en un bon tema, tindràs un grandíssim tema que només les imatges poden retratar”, afegeix. (“La mera descripció no és suficient en els temps que corren, ens l’ha arrabassat la càmera”, que deia Kapuscinski.) Amb tot, Bassas està convençut que “capturar un país és igual de difícil amb piulades que amb una càmera”. L’únic truc, la veritable eina d’aquests antropòlegs del micròfon, la gravadora i el portàtil, és l’entrega a la feina, la inesgotable curiositat i les ganes d’explicar-se i explicar-nos allò que veuen.

S’han de “viure els temes de què parles, amarar-te’n”, diu Masdeu. Intentar de conservar “la mirada gens gastada” de l’inici, segons Bassas.“Cal obrir bé els ulls i l’oïda”, recomana Bosch.“Cal intentar trobar els casos que descriguin millor el que està passant”, diu Vicente. I, si convé, com Lluch, s’ha d’estar disposat a enviar les cròniques des del racó més fred de la cuina.

Capçalera

19


Els reptes de l’edició periodística

Els canvis tecnològics i la crisi afecten de manera important la revisió formal i de continguts a les redaccions Text Ada Cruz Fotos Sergio Ruiz


R e p ortatg e

En les últimes tres dècades, els diaris han posat en pràctica diferents models de gestió de l’edició periodística. En els darrers anys, i per diferents motius, entre aquests els econòmics, alguns rotatius han eliminat aquestes seccions, cosa que planteja canvis en la manera de funcionar. Capçalera visita les redaccions dels principals diaris generalistes amb seu a Catalunya per tal de conèixer com ha evolucionat l’edició en premsa i quins desafiaments planteja actualment.

La renovació tecnològica que van experimentar les redaccions espanyoles a final dels anys setanta va transformar el concepte d’edició periodística. La desaparició dels linotipistes, així com d’altres filtres que influïen en la correcció dels textos, va evidenciar certes carències lingüístiques i estilístiques dels redactors. Les crítiques dels acadèmics, que culpaven els mitjans de l’empobriment de la llengua, no es van fer esperar. Si bé la premsa va respondre consolidant unes seccions d’edició integrades, aviat es va estendre la idea que el periodista havia de tenir més responsabilitat sobre la qualitat final de les peces. El desaparegut Juan Manuel Blanco, antic cap d’edició d’El Periódico de Catalunya, va argumentar en la seva tesi doctoral que els diaris havien de reaccionar unificant criteris en un manual que defensés el model lingüístic i estilístic de la publicació. Aquesta tesi, de l’any 1991, va ser el precedent del llibre d’estil del diari. El debat entre lingüistes i periodistes va ser més intens pel que fa a la premsa en català, tal com ho recorda Ricard Fité, cap d’Edició de l’Avui entre 1987 i 1997.“Establir un registre periodístic català que fos correcte i genuí

però que, alhora, no suposés problemes de comprensió va ser molt complicat, perquè en aquella època no hi havia referents”, recorda. La suma d’esforços de l’Avui i altres publicacions va permetre assolir un “model de llengua que, poc o molt, compartim tots els mitjans”, afirma el filòleg, responsable de l’edició catalana d’El Periódico des que va sorgir l’any 1997. La secció que dirigeix s’encarrega de revisar les traduccions dels articles en castellà que fa un programa informàtic creat ad hoc. Abans també traduïen els originals escrits en català, però d’ençà que l’estiu passat es va reduir l’equip d’editors

explica el cap de la secció, Magí Camps. “Les empreses voldrien que les màquines ho fessin tot, encara que en qüestions de llengua sempre hi ha d’haver un ull humà expert”, diu Camps, per a qui el perfil de l’editor ideal és el del periodista-lingüista:“Si només ets periodista, ets massa tolerant; si només ets lingüista, ets excessivament intransigent”.

Edició descentralitzada La periodista i professora de la uab Carme Ferré, autora del llibre Con faltas y a lo loco ¿Qué es la edición periodística? (uoc, 2009), afirma que l’augment de periodistes amb formació universitària, l’existència de llibres d’estil de fàcil consulta, el desenvolupament de programes informàtics de correcció de textos i la cerca cíclica de reducció de despeses van donar lloc al fet que alguns diaris, com ara El País i la versió en castellà d’El Periódico, decidissin eliminar la secció d’Edició.

Els llibres d’estil, els correctors de textos i la reducció de despeses han fet que alguns diaris eliminessin les seccions d’Edició aquesta funció l’exerceixen els redactors de cada àrea. La secció d’Edició de La Vanguardia és una de les poques en què el nombre de treballadors ha augmentat, gràcies a l’aparició de la versió catalana al maig del 2011.“Érem cinc editors i ara en som catorze, a més de l’equip de “posteditors”, que en revisa les traduccions”,

Joan Busquet, que va ser cap d’Edició d’El Periódico en castellà i que actualment hi col·labora com a assessor lingüístic, explica Capçalera

21


R e p ortatg e

A la primera pàgina, un dels professionals d'edició d'El Periódico de Catalunya. A sobre d'aquestes línies, una editora de la redacció d'El País.

que la descentralització va consistir a encarregar a cada editor la revisió preferent d’una de les seccions.“La idea inicial era fer més permeables les discussions a propòsit de l’edició, ja que d’aquesta manera el conjunt de la redacció l’assumia de manera col·lectiva”, declara Busquet.“Però quan es va complicar la situació de les plantilles dels diaris, -prossegueix- aquests editors van passar a dedicar-se exclusivament a reforçarne la redacció”. Busquet assenyala que, en el pitjor dels casos, això pot significar que “algunes peces surtin publicades sense cap mena de revisió”.

22

Capçalera

A mitjan anys noranta, els diaris en català també es van plantejar la possibilitat de descentralitzar l’edició. Albert Pla, que va ser editor de l’Avui durant més de vint anys, afirma que en intentar-ho es van adonar que la sensibilitat del lector de català davant castellanismes i altres incorreccions feia que “la descentralització fos molt difícil”.“En català, s’observa una distància major entre el producte tal com l’acaba el redactor i el producte que voldria el lector”, indica Pla. “El més pràctic per solucionar aquest problema és que els diaris tinguin una secció de correctors que treballin coordinats”, afegeix.

El diari Ara, del qual Albert Pla n’és el cap de Llengua, té una secció de correctors ben definida.Tanmateix, en aquest mitjà de comunicació nascut a final del 2010 conceben l’edició periodística com una tasca transversal que comença en el redactor i acaba en la secció de Tancament. Jordi Cortada, de qui depèn l’obertura i tancament del diari, destaca que l’Ara té l’avantatge d’integrar l’edició impresa i el web des del naixement:“Quan tanquem el diari, estem tranquils perquè sabem que, si falta res a l’edició impresa, segur que entrarà al web”.


R e p ortatg e

“Les empreses voldrien que les màquines ho fessin tot, però en qüestions de llengua sempre hi ha d’haver un ull humà expert” Magí Camps

El Punt Avui també conserva la secció d’Edició, tot i que recentment va patir una reducció de plantilla. Quim Puigvert, cap de Llengua del diari, subratlla la importància de disposar d’un treballador especialitzat a actualitzar el llibre d’estil:“Abans hi havia una persona que feia una llista de tots els temes, investigava pel seu compte i, al final, ens reunia per consensuar una decisió; si bé malauradament aquesta persona va morir fa set anys i l’empresa no va substituir-la”. Puigvert diu que “ara és més difícil portar-ho tot en ordre”. El Mundo de Catalunya segueix les normes d’estil establertes a la redacció de Madrid, encara que fan excepcions derivades del context català.“En ésser una redacció petita, la interacció resulta senzilla i això permet

grup Prisa en tenen més, perquè actualment les editores també s’han d’ocupar de la correcció de totes les notícies que es publiquen al web.

Responsabilitat lingüística Elvira Altés, periodista i professora de la uab, ha observat que “els mitjans cada cop inverteixen menys en els controls de qualitat”, fet que considera “una falta de respecte cap a l’audiència”. Juan Manuel Blanco destacava a la seva tesi com van augmentar les errades a El País quan s’hi va suprimir la secció d’Edició. Els redactors s’havien acostumat a delegar les obligacions pel que fa a la correcció dels textos. Busquet manté que “la qualitat professional del redactor no millorarà mentre doni per fet que el treball en xarxa impedirà que cometi errors, ja que està obligat a conèixer a la perfecció la seva eina de treball, que és la llengua, de la mateixa manera que un cirurgià està obligat a saber utilitzar un bisturí”.

“Els mitjans de comunicació cada cop inverteixen menys en els controls de qualitat” Elvira Altés que les qüestions estilístiques i lingüístiques es puguin resoldre sense problemes”, afirma Gerard Melgar, encarregat del tancament. “Fins al 2004, hi havia dues persones dedicades al tancament d’El Mundo de Catalunya, però des de llavors només n’hi ha una”, informa Melgar, que fa la darrera revisió un cop els articles tenen el vistiplau de les dues correctores. Per la seva part, la delegació catalana d’El País també compta amb menys filtres des que es va jubilar un dels membres de l’equip d’edició. De feina, però, en aquest diari del

“com tampoc hi ha res d’argumentació ni d’opinió”, declara Ferré, que lamenta que els crèdits d’escriptura periodística “s’hagin reduït encara més del que ja ho estaven”. Magí Camps creu que “si bé les assignatures d’edició i redacció et poden orientar, al final el desenvolupament de la consciència lingüística depèn de l’interès que hi té el redactor”. Aquesta opinió és força estesa entre els editors, que posen l’accent en l’autocrítica i el sentit comú als quals han de recórrer els periodistes. Els editors també consideren que perquè periodistes i correctors puguin dedicar esforços a millorar la qualitat dels textos és necessari que l’empresa informativa garanteixi una situació laboral que ho permeti. “Si els redactors cada cop treballen en pitjors condicions, l’edició queda marginada perquè les prioritats del conjunt de la redacció són unes altres”, opina Busquet, que insisteix en el fet que “la nostra feina, informar la gent, només té justificació si entenem que el tractament de la llengua forma part de la nostra responsabilitat social”.

Carme Ferré proposa una edició transversal i diacrònica, si bé reconeix què això només és possible si la universitat forma periodistes capaços d’aplicar-se una autoexigència alta. Aquest era l’objectiu de l’assignatura d’Edició en premsa, en què Ferré, Altés i altres professors ensenyaven els estudiants a revisar els textos des del punt de vista lingüístic, estilístic i ètic. Però el nou pla d’estudis ja no inclou aquesta assignatura, Capçalera

23


E nt revi sta

Entrevista a Albert Om, periodista

“sempre m'ha agradat començar de zero” No tan sols ha treballat en premsa escrita, ràdio i televisió sinó que, a més, ha estat premiat en els diferents camps. Li encanta afrontar nous reptes, però al mateix temps és conscient de les seves limitacions. Albert Om comença una nova temporada de l’exitós programa El convidat mentre participa del projecte del diari Ara. Tot a Catalunya i en català. Sense necessitat de trampolins professionals ni la necessitat de recórrer a les mitges tintes a l’hora d’abordar temes delicats. Text Jordi Rovira Fotos Sergio Ruiz

Algun cop has explicat que de petit ja anaves amb el micròfon entrevistant la gent. Sí, i en lloc de llegir tebeos llegia diaris. Em fascinaven. A casa sempre n’hi ha hagut dos. El meu pare tota la vida ha estat un gran lector de diaris i he crescut entre ells. Això m’ha marcat, tot i que no hi havia cap antecedent periodístic a la família. Un any per Reis vaig demanar que em portessin un micròfon així que, des de petit, anava per casa entrevistant a qui trobava, sobretot a la meva mare.Va ser la meva primera víctima. Li vaig fer El convidat a casa mateix! Als disset anys vas agafar el primer micròfon real a Ràdio Taradell. Ja ho tenies clar. Ho tenia clar des de jove i, sobretot, em vaig dedicar al periodisme perquè era una professió que em permetria escriure, explicar històries i estar a prop de la gent. L’any 1983,

vaig escriure les primeres cròniques per a Ràdio Taradell i per a El 9 Nou. Ja tenia aquesta inquietud de moure’m pel poble, de veure que allà on vius hi ha altres cases, altres barris... ...i que hi passen coses. Sí, sí. El periodisme era una professió que em permetia alimentar la curiositat i preguntar sense passar més vergonya de la que tocaria, perquè tenia l’excusa que ho feia per feina. Quan estudiaves a la facultat ja treballaves a El 9 Nou, on acabes de director de l’edició de Sabadell. Finalment, ho deixes i fas el salt a Barcelona. Se’t va fer petit? Hi ha dues coses. La primera és que sempre tinc mala consciència de no haver aprofitat bé la carrera.Tenia tanta pressa per treballar que em molestaven els estudis! Vaig estar vuit

anys –entre 1984 i 1992– per fer la carrera, ja que entremig vaig fer el servei militar i treballava a jornada completa al diari.Tinc tanta mala consciència que a vegades penso que algun dia m’hauria de dedicar a estudiar. Per tant, per mi, la carrera era com un tràmit que em permetria poder treballar, guanyar diners i tenir independència, que era el que a mi m’interessava. En aquest sentit, va ser una gran porta per fer tot això.Vaig estar tretze anys al diari i vaig fer-hi moltes coses diferents. Però mai se’m va fer petit. Al contrari, va ser una escola fantàstica on vaig aprendre molt. Allà hi ha hagut, i continua havent-hi, gent molt bona. Per això, la premsa comarcal és una gran escola. Per tant, no se’m va fer petit, el que passa és que sempre m’ha agradat provar feines diferents. I a El 9 Nou va arribar un punt que jo donava més a la feina que no pas la feina em donava mi. Va ser en aquell moment quan vaig pensar a provar una altra cosa. Capçalera

25


E nt re vi sta

Un punt d’inflexió en la teva carrera és quan comences a treballar amb El Terrat, el mateix que li va passar a Toni Soler i Jordi Évole. Algun dia caldrà reconèixer el paper d’Andreu Buenafuente en la carrera de grans comunicadors, no creus? L’Andreu té molt de mèrit perquè s’ha sabut envoltar de gent bona i diferent. En molts moments El Terrat ha estat una barreja de persones, en què uns proveníem del món del periodisme i d’altres de la interpretació, com l’Oriol Grau, en Fermí Fernández o en Santi Millán. Jo havia deixat la direcció d’El 9 Nou de Sabadell voluntàriament, sense cap altra feina, i em vaig assabentar que a El Terrat buscaven un guionista. M’hi vaig presentar, vaig passar unes proves i aquella feina em va permetre fer el salt de la premsa comarcal a Barcelona, un pas molt difícil de fer que en aquesta professió encara no està ben resolt. Els mitjans de Barcelona s’haurien de fixar molt més amb el que passa a fora de Barcelona, perquè hi ha gent molt bona a Vic, Girona, Manresa, Lleida... Qüestió de prejudicis? No sé si són prejudicis o simplement és desconeixement. La qüestió és que hi ha un

Quan l’any 2000 comences L’hora del pati a rac1 ja havies fet premsa escrita i televisió (Malalts de tele). De cop i volta, vaig tenir una oferta per fer ràdio als matins en una nova emissora. Allò enllaçava amb el meu inici a Ràdio Taradell, que ho tenia completament oblidat. Sempre m’ha agradat començar de zero. Però a la carrera professional també són molt importants les coses a les quals dius que no. Com quan vas dir que no a El matins de tv3.

I a les nits. En aquell moment, em va semblar que no estava preparat per fer-ho.Tothom hauria de conèixer les seves pròpies limitacions. Amb L’hora del pati vas guanyar el premi Ràdio Associació al programa més innovador de Catalunya. I amb El Convidat, l’Ondas. Canvies de mitjà i et segueixen premiant. Quin és el secret? No ho sé. Suposo que treballar i no fer-ho perquè et donin un premi, sinó perquè la gent t’escolti. Sempre he intentat arribar al màxim de gent possible intentant mantenir uns nivells de qualitat, rigor i una manera de fer les coses que em sembli correcta i ètica. Així és com he treballat fins ara, trencant una mica allò de “com més audiència, menys qualitat”. Perquè això en els mitjans audiovisuals passa molt, per això la televisió té molt poc prestigi.

“Als mitjans locals aprens a treballar amb molt rigor. És molt fàcil escriure d’algú que és a dotze mil quilòmetres” circuït molt barceloní de feina en què, quan hi ha un buit laboral, algú altre de Barcelona agafa aquella feina. A més, els que vénen de fora tenen una visió menys “barcelocèntrica”. Sí, i a més a la premsa comarcal estàs acostumat a treballar moltes hores i amb molt rigor. Perquè vas al mercat i et trobes els protagonistes de les notícies. Totalment. És molt fàcil escriure de persones que tens a dotze mil quilòmetres. És molt més difícil escriure d’algú que tens a la porta del costat de casa, així que t’has d’assegurar molt bé del que fas.

26

Capçalera

Quan has fet televisió, ràdio i premsa, t’adones que entre un mitjà i un altre no hi ha tanta diferència? O és més diferent del que ens pensem? Per sobre dels llenguatges hi ha la comunicació, arribar i ser a prop de la gent, explicar històries. Això hauria de presidir la nostra feina i potser seria la crítica que faria als mitjans: a vegades estem més pendents de ser a prop dels polítics, del poder, que no pas de la gent. I a mi el que m’interessa més de la meva feina són les persones i les seves vides. En Pedro Madueño diu que amb les fotos intenta arribar a la segona pell de la gent. Jo

Perfil Albert Om (Taradell, 1966). Llicenciat en Ciències de la Informació (uab). Ha treballat en premsa, televisió i ràdio. Entre 1983 a 1996, va treballar a El 9 Nou, on va arribar a ser-ne director de l’edició de Sabadell. El 1994, va ser guardonat amb el premi Tasis Torrent al millor reportatge de la premsa comarcal. Entre 1997 i 2000, va ser guionista i copresentador de Malalts de tele a tv3. Des del 2000 fins al 2004, va dirigir i presentar L’hora del pati a rac1 pel qual obté el Micròfon de Plata i el premi de Ràdio Associació al programa més innovador de Catalunya. El 2004, a tv3, va dirigir i presentar el programa setmanal d’entrevistes Jo vull ser i va presentar El Club, magazín que s’acomiada el 2009. Des del 2010, presenta i dirigeix El Convidat, que el 2011 obté l’Ondas al millor programa emès en una cadena no estatal. Actualment, n’està començant la tercera temporada. És un dels impulsors del diari Ara. Ha publicat El nom del porc (premi Pere Quart d’humor i sàtira 1997), Els veïns de dalt (2000) i El dia que plegui Jordi Pujol (2003).

també. A mi, sobretot m’interessa la gent i aquest potser seria el punt en comú de les meves feines. De programes d’entrevistes, n’hi ha molts. El secret d’El Convidat és que en estar-te a casa de l’entrevistat pots acostar-te més a la persona i menys al personatge? I tant! La gràcia és el canvi de papers. En televisió, estem acostumats al fet que ells vénen i tu els reps. I aquí és al revés. Ets tu qui hi vas i ells que et reben. Aquest canvi de papers és importantíssim perquè predisposa totalment


E nt revi sta

diferent i fa que surti alguna cosa més que en un plató. Ni la meva actitud ni la seva no pot ser la mateixa. Hi ha coses que en un plató no m’atreviria a preguntar i, en canvi, ho faig quan sóc a casa seva, a la nit, davant de la llar de foc. Com a entrevistador, què estàs aprenent amb un programa com El convidat? Al final tens un merder mental increïble, perquè sents tantes coses i veus tantes maneres de viure diferents! Persones que viuen felices

Jordi Évole reconeix que el fet de venir de l’entreteniment, de programes d’humor, li ha permès accedir més fàcilment a alguns personatges. Tu has fet molt d’entreteniment. Creus que amb El Convidat t’ha ajudat? Jo crec que no. Entre 1997 i el 2000, vaig fer un programa d’humor (Malalts de tele), però després durant deu anys, primer a la ràdio i després a la televisió, vaig fer un magazín diari. Per tant, he entrevistat milers de persones. I gairebé tots els que han sortit a El convidat ja em coneixien d’aquelles entrevistes. I aquella era la referència professional que tenien de mi i m’havia guanyat la confiança d’alguna d’aquestes persones perquè em diguessin “torna’m la visita”. I perquè les meves entrevistes no són tercers graus. Pots treure moltes coses de la gent mirant-los als ulls, callant en lloc de repreguntant. L’altra persona ha de notar que l’estàs escoltant, i quan veus que dubta, que vol explicar-te una cosa i no sap què fer, si calles, es veu com obligada a dir-te alguna cosa millor del que t’ha dit perquè ha creat unes expectatives que ell mateix ha de satisfer. Aquesta és la manera d’acostar-

“Amb El Convidat m'he adonat que tots som molt més fràgils del que aparentem” estant sols amb setanta anys i altres que també ho són després de quasi seixanta anys casats. Per tant, hi ha moltes maneres diferents de viure i totes són molt respectables. Una altra cosa de la qual m’he adonat és que quan els entrevistats permeten que t’hi acostis una mica més els surt la fragilitat. I a mi em sedueix molt ensenyar la fragilitat de persones que, aparentment, semblen ser molt fortes. Per tant, he après que tots som més fràgils del que aparentem. I jo, el primer. Tothom té associada una imatge de la gent mediàtica segons la qual tot ens va bé, tot és fantàstic. I, al cap i a la fi, ens passen les mateixes coses que a tothom. Perquè tot això, la vida, penja d’un fil. I aquesta incertesa fa que tots siguem molt fràgils. Heu hagut de marcar línies vermelles? Coses que era millor no emetre? És clar, perquè El convidat és un tipus de programa de cuina lenta, en què has de convèncer la gent. El primer any no sabien ni de què anava el programa. És un programa molt parlat amb el personatge perquè tots ens hem de sentir molt còmodes. A vegades, si en les converses prèvies observava que tenia molts dubtes els deia “deixem-ho”. Perquè hem d’estar-ne molt convençuts tots dos. Si no és així, si no està molt convençut, val més que no ho fem. I aquesta manera de funcionar va bé perquè després, quan finalment vas a casa d’algú, en la gran majoria dels casos, tot són facilitats.

tv3.Vull pensar que aquest model de televisió és intocable i que, per tant, continuarà sent una referència. Alguns cops has dit que estaria bé tenir una televisió privada potent a Catalunya. Què li falta a tv3 que sí aconseguiria amb una privada fent-li competència? Quan dic que estaria bé tenir una televisió privada potent és perquè sempre he fet una opció a la meva vida com és treballar en català. M’agrada treballar en català i al meu país. I, per mi, això no és un primer pas per anar a treballar a no sé on. No és cap trampolí. No, no ho és. Ara bé, com més riquesa de mitjans (diaris, ràdios, televisions) tinguem a Catalunya, millor. I millor pels que volem treballar a Catalunya en català. Jo, fins ara, la televisió sempre l’he fet a tv3. Em sento tv3, perquè fa quinze anys que hi vaig fer el primer programa i, des de llavors, hi he fet quinze mil coses diferents. Però seria saludable que passés com a la ràdio amb Catalunya Ràdio i rac 1. Seria molt saludable. A tv3, ha coincidit que li hem demanat tot; algunes coses perquè és una televisió pública, d’altres perquè durant molt temps era l’única en català... Perquè els catalans som d’aquesta manera que diem:“a Catalunya, determinades coses no ens agraden” i després mirem a Telecinco programes que a tv3 no acceptaríem.

“Els catalans mirem a Telecinco programes que a TV3 NO ACCEPTARÍEM” me que tinc a la vida i que també aplico al periodisme. No sabria fer-ho d’una altra manera. La meva manera és escoltant, respectant el que diu l’altre. No sé fer un tipus d’entrevista més agressiva. No m’hi sento còmode. En recollir l’Ondas per El convidat vas fer una defensa de tv3, que sovint se cita com a exemple de cadena pública de qualitat. Creus que la crisi fa perillar aquest model? Quan vaig recollir l’Ondas, vaig voler recordar els diferents Ondas recollits per tv3, que eren un total de 22! I això es dóna en una televisió catalana dins un context d’uns premis espanyols. Per tant, té molt mèrit i volia reivindicar la feina que s’ha fet sempre a

Telecinco és la segona cadena més vista de Catalunya. Algú ha de mirar-la... Evidentment! I molts divendres a la nit el Sálvame Deluxe és líder d’audiència. Ho mirem i diem:“Això nosaltres no ho fem”. Amb això som una mica complicats. Perquè Catalunya no és només tv3, però no s’explica sense tv3. Ha estat absolutament cabdal, si bé hem de veure les coses amb perspectiva i entendre tota la complexitat del país. Per tant, seria molt sa que hi hagués una altra opció. Esperem a veure si 8tv es consolida. Capçalera

27


E nt re vi sta

Albert Om durant l'entrevista que va concedir a Capçalera i que va tenir lloc a la seva productora Dies Tontos.

Estem enmig d’una crisi molt complicada, també per als mitjans de comunicació. Ja veurem qui resisteix, qui aguanta. Qui seguirà dret quan hagi amainat la tempesta. Exacte. I és evident que passaran coses. Actualment, els periodistes ens trobem amb el problema que hem d’explicar una crisi que ni nosaltres mateixos entenem. Un altre problema és que està apareixent un fenomen com és el “periodisme econòmic groc”. El groguisme que tant hem criticat en l'àmbit dels successos ara resulta que també s’està donant en economia. Al parlar de la crisi ens agrada jugar a l’apocalipsi, a dir que el món s’acaba.

28

Capçalera

Economistes que ningú coneixia ara els trobem per tots els mitjans. Però aquí també hi ha la responsabilitat dels periodistes. Un economista apocalíptic tindrà més tribunes que un economista ponderat, perquè hem vist que la gent consumeix un tema tan espès com l’economia quan es prediu l’apocalipsi. I estic una mica cansat que el món s’acabi cada dia quan em llevo. I quan durant tants dies et lleves amb la prima de risc, no et vénen ganes d’anar-te’n a viure amb la Forcades? (Riu) És molt bona aquesta pregunta! Però és que amb la Forcades també em llevaria cada dia amb la prima de risc perquè és una persona molt connectada amb l’actualitat. Potser

si m’haguessis dit una altra monja hauria pensat que té unes altres inquietuds, però no la Teresa Forcades. Dins d’aquest ambient enrarit, fa temps que es posa data al darrer diari en paper. Però tu vas i participes en la creació de l’Ara. De sobte, pots participar en la creació d’un diari com els que tenia el teu pare a casa, encara que en un context molt diferent... Quan et plantegen formar part de l’equip fundacional tens dubtes? El grup de gent que ens hi vam reunir som més o menys d’una mateixa generació i en alguns casos ‒com en Toni Soler i en Carles Capdevila‒ havíem treballat junts. Per tant,


E nt revi sta

d’entrada, em va fer molta il·lusió poder posar el meu granet de sorra en aquest projecte. La qüestió és que passin coses. La idea és que, si ens en sortim, perfecte i, si no, que vinguin uns altres i ho tornin a provar. A nosaltres per edat, generació i manera de veure les coses ens correspon provar si hi ha un espai o no per a un nou mitjà. I això passa enmig

vegada el ciutadà és més crític, més exigent, ens demana més coses i exigeix més qualitat en la informació. Però ha d’entendre que si paga potser tindrà tot això i aconseguirà uns mitjans més lliures. Tu mateix deies que buscàveu un buit en el mercat. Abans de la creació de l’Ara, no et senties prou representat per cap dels diaris existents? Jo consumeixo molts diaris i em sento representat una mica per la suma de tots.

"Catalunya no és només TV3, però no s'explica sense TV3" d’una crisi econòmica delicadíssima i en un moment en què s’està acabant un model de negoci i n’ha de néixer un altre. Però encara no se sap quin és. Ho intuïm. Fa tres anys, quan vam començar a parlar de l’Ara, en Carles Capdevila deia que els diaris en paper encara tenien futur perquè a sota de casa seva hi havia un quiosc amb cues per comprar-los. Ara, aquest quiosc ja no existeix, està tancat! Això és un exemple que en dos o tres anys han passat moltes coses. Crec que durant temps encara veurem diaris en paper, si bé cada cop seran més elitistes i minoritaris. Cada vegada serà més fàcil veure una persona al quiosc comprant tres diaris que no pas tres persones comprant-ne un. Per tant, l’escenari serà que la gent que prendrà decisions consultarà els diaris en paper, mentre que la majoria de la gent els llegirà a Internet. Perquè això sigui possible, caldria que els web deixessin de ser tan sols el breaking news, les notícies més recents, i cal començar amb la cultura de pagar per la informació. I la gent no està massa acostumada a obtenir la informació gratuïtament? S’han fet molts passos perquè cada vegada entenguem més que també hem de pagar per a això. Hi ha molta gent que paga deu euros cada mes per baixar-se música d’Spotifive. Vols tenir música? Doncs té un preu.Vols tenir informació? Doncs també té un preu. I vols exigir que aquesta informació estigui ben feta, elaborada per professionals, contrastada i lliure? Doncs com més pagui la gent, menys es dependrà dels anunciants i de les subvencions dels governs. Perquè cada

Em surts per la tangent? No, no. Jo mai no he tingut un diari que sentís com a propi i amb el qual ja en tenia prou. M’agrada veure una mica la suma de tot plegat. Nosaltres vam entendre, i encara entenem, que hi ha un espai per fer i dir altres coses. Feia molts anys que no apareixia cap nou diari en un context en el qual han canviat les coses tant professionalment com a nivell nacional, un diari desacomplexat que reflecteixi el moment pel que passa Catalunya. Abans de sortir, li vaig posar

altre paper important: quan el 1976 neix El País a Espanya no hi havia una democràcia real. Però El País s’ho va creure i això va fer molt perquè Espanya se sentís democràtica. Salvant les distàncies, trenta cinc anys després, ens agradaria fer un paper semblant. És veritat que no som independents, amb tot, si ens mirem molt a nosaltres mateixos i no vivim instal·lats en el ressentiment i en la queixa avançarem molt més en camí de la independència que si ens queixem i prou. Tots els problemes i totes les solucions no han de venir de fora. La solució ha de venir d’aquí. Parlem doncs de “nosaltres”. El periodisme català no és ni millor ni pitjor, és senzillament diferent? (Riu) Comparat amb l’espanyol? Sí. És difícil generalitzar tant, però a grans trets hi ha una manera de fer catalana. I en el periodisme, també. Es tracta d’un rigor, treball, compromís amb la feina, d’entendre la professió com un servei públic, encara que es treballi en un mitjà privat, etc. I tot això ha quallat bastant i, si se’m permet dir-ho, fins i tot ha catalanitzat alguns mitjans de fora de Catalunya que han vist que aquí hi havia molt talent. En el món audiovisual, tv3 ha sigut i segueix sent una referència. Jo quedo parat que directius de les cadenes de televisió espanyoles –perquè així m’ho han dit– sàpiguen qui sóc jo, que no he fet mai res fora de Catalunya. Per tant, estan pendents del que passa aquí. El que és evident és que si Catalunya cada vegada té una mica més de poder tot l’ambient periodístic s’animarà una mica i veurem lluites i batalles mediàtiques que, fins ara, només havíem vist on hi havia el poder de veritat.

“Els periodistes hem d'explicar una crisi que no entenem i que estem patint” l’etiqueta de diari postindependentista. No es tracta tant de reivindicar el que Madrid fa malament, sinó d’aplicar-nos el sentit crític a nosaltres mateixos. Arribarà un dia que serem independents i hem d’estar molt preparats, fer-ho molt bé i tenir molt rigor amb nosaltres mateixos. Hem de parlar més de nosaltres que no pas dels altres i exigir-nos més que no pas als altres. I quin ha de ser el paper dels mitjans en aquest nou context nacional? Posar el “nosaltres” en primer terme. El punt de vista. Exacte.“Nosaltres” vol dir els catalans i el “nostre Govern” vol dir el govern català, etc. però fer-ho des d’un sentit crític de les coses. Sense mirar-nos el melic.També juguem un

Si el sector s’anima, ajudarà una professió que està deprimida. Això és evident. Ens trobem en un moment molt complicat perquè els periodistes hem d’explicar una crisi que no entenem i que estem patint. I aquest és un còctel terrible. Capçalera

29


Els fotògrafs planten cara als abusos

Els gràfics s'organitzen per plantar cara a les pràctiques insultants d'alguns concursos de fotografia Text Francesc Miquel Il·lustració Francesco Cusumano


R e p ortatg e

El darrer World Press Photo, el català Samuel Aranda, considera que els mitjans espanyols no aposten pel fotoperiodisme. No és una opinió puntual, sinó que cada cop se senten més veus que reclamen una valoració d'una professió que, a més, es troba amb situacions abusives com la cessió dels drets en contractes editorials i en les bases de concursos fotogràfics, la precarització de les condicions laborals, l’intrusisme professional, entre altres. Conscients d’aquesta situació, els fotògrafs s’estan organitzant per acabar les pràctiques abusives i defensar els seus drets.

Les bases del 18è concurs de fotografia turística que organitza Tarannà Club de Viatges assenyalen que l’organització es reserva el dret d’utilitzar qualsevol fotografia presentada al concurs per als seus mitjans de difusió empresarial. Aquesta clàusula representa un greuge per als professionals de la fotografia perquè nega el dret de retribució que haurien de tenir per fer ús promocional del seu treball. Encara que sembli mentida, casos com aquest no són excepcionals. Fart dels xantatges perquè els professionals de la imatge cedeixin els drets de les seves imatges i de les bases abusives per participar

també poden compartir informació relacionada amb els aspectes legals de la protecció dels drets d’autor. En poc més de cinc mesos, aquest grup ja tenia cinc mil amics -5.647 en el moment de tancar aquesta edició- i ha aconseguit èxits palpables. En aquest sentit, la mobilització dels membres del grup ha fet possible que entitats com Notodo, Efti/Estampa o el diari El País (en el concurs d’El Viajero) hagin modificat les bases per limitar exclusivament l’ús de les fotografies presentades a la difusió del certamen. No obstant això, algunes entitats s’han negat a modificar les convocatòries argumentant que eren legals. Soriano afirma que aquestes empreses “sense pagar ni un euro es fan un catàleg fotogràfic lliure de drets”, mentre els professionals “no poden fer servir les seves imatges ni per fer una exposició”.

Un grup al Facebook ja aplega quasi sis mil persones que han començat a mobilitzar-se per evitar algunes pràctiques abusives en aquest tipus de concursos, el fotoperiodista Tino Soriano va obrir mesos enrere un grup al Facebook amb el nom “Stop a les clàusules abusives als fotògrafs”, en què no tan sols es denuncien aquestes pràctiques desmesurades, sino que els seus membres

Però no tot s’acaba aquí. Una altra situació abusiva que pateixen els professionals de la imatge és la vulneració que certes institu-

cions -sobretot les turístiques- fan dels drets que emparen els fotògrafs en la llei de la Propietat Intel·lectual. Concretament, se’ls obliga a signar un contracte que explicita l’ús exclusiu de la fotografia per l’encàrrec rebut i la cessió d’ús il·limitat per a la institució. “És un xantatge. Si no ho acceptes, no hi entres”, afirma Soriano. Això succeeix a les Coves d’Altamira, a l’Alhambra de Granada i el Generalife o a la Catedral de Santiago de Compostel·la, per exemple. D’acord amb això, el fotògraf freelance i expresident d’afore (Associació de Fotoperiodistes i Reporters de la Comunitat de Madrid), Juanjo Fernández, té dubtes sobre la legitimitat d’aquesta pràctica perquè molts dels espais turístics han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la unesco.“Veus com els turistes fan fotos lliurement i penses: què faig? Pago el preu de l’entrada i faig les fotografies sense trípode i sense il·luminar? Quin tipus de fotos puc fer així?”, es qüestiona Fernández. Tanmateix, aquests contractes abusius de cessió de drets també es donen en altres àmbits. Concretament, alguns grups editorials pretenen que els col·laboradors gràfics signin Capçalera

31


R e p ortatg e

Un món que es trenca El 9 de febrer, la Comissió de Periodisme Gràfic del Col·legi va organitzar un acte que consistia en la projecció del documental “Reinventant el fotoperiodisme” i, posteriorment, una taula rodona sota el títol "El fotoperiodisme avui", moderada per Ana Jiménez, presidenta de la Comissió, i en la qual van participar-hi el fotògrafs Robin Townsend (EFE) David Airob (La Vanguardia), Tino Soriano (National Geographic) i l'editora gràfica Rosa Maria Vila (Descobrir Catalunya). La sala d’actes es va omplir de gom a gom. A "Reinventant el fotoperiodisme" Lleixà dóna veu a catorze fotògrafs de premsa catalans que treballen en mitjans de comunicació d’àmbit comarcal, nacional o internacional. “El meu món s'està trencant i no sabia per què”. Aquesta és la raó per la qual Lleixà va elaborar el documental, en què al llarg de quaranta minuts es reflexiona sobre el canvi a la fotografia digital, la precarització, el "periodisme ciutadà" i la poca unió entre els professionals de la imatge. A l'acte, també es va parlar del grup creat al Facebook per lluitar contra les clàusules abusives.

32

Capçalera

un acord que cedeixi els drets d’explotació dels treballs per a qualsevol ús il·limitat en el temps i per a tots els països del món que inclou la capacitat de comercialització a tercers. Segons “Stop a les clàusules abusives als fotògrafs”, aquestes empreses volen fer-se un arxiu gràfic per revendre’l sense cap tipus de limitació; fet que vulnera el dret a la

ínfima”. A més, les condicions laborals dels fotògrafs s’han precaritzat. Jordi Gratacòs, secretari tècnic d’upifc-Sindicat de la Imatge, considera que “en els mitjans de comunicació cada vegada hi ha menys fotògrafs i cada cop es tira més de fotografies d’agència”. Això ha comportat que la figura del fotògraf de plantilla sigui gairebé “inèdita” i s’hagi estès la del “fotògraf col·laborador”. Aquest sovint ha de cobrir set o vuit actes al dia i no té temps de recrear-se en les imatges.“Hi ha mitjans que paguen sis euros la foto. N’has de tirar moltes per arribar a final de mes”, diu Gratacòs. Una altra problemàtica és l’augment de factures pendent de cobrar:“La crisi ha fet augmentar els impagats. Cada cop es més habitual que el client es negui a pagar argumentant que no està satisfet amb el material (sobretot pel que fa als concerts de música)”, informen des d’upifc-Sindicat de la Imatge.

Hi ha concursos que expliciten l’ús exclusiu de la fotografia per l’encàrrec i la cessió d’ús il·limitat per a la institució “protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autor” (Article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans). Això, segons Fernández, ha perjudicat econòmicament la professió.“Abans els fotògrafs cobraven per la realització de la fotografia i per cada vegada que aquesta es publicava. Amb la cessió abusiva de drets, no tornes a cobrar per la fotografia i aquesta passa a ser propietat del grup editorial que la pot comercialitzar, cosa que representa una pèrdua d’ingressos per al professional”, afirma.

Devaluació de la imatge De la mateixa manera, Juanjo Fernández creu que la irrupció de la crisi econòmica ha comportat un “empobriment de la cultura de la imatge amb un periodisme de copia i enganxa i unes fotografies de qualitat

Paral·lelament, els professionals de la imatge denuncien que en el context de la crisi s’ha prescindit de figures com la de l’editor gràfic adduint que no es necessiten persones tan especialitzades per escollir fotografies. Maria Rosa Vila, editora gràfica de la revista Descobrir Catalunya, manifesta que aquesta figura sovint “ha estat suplantada pel director d’art, el maquetador o, fins i tot, el becari”; quan en realitat l’editor gràfic afegeix “un plus de qualitat a qualsevol publicació”. La upifc sosté que la “tendència actual és omplir el forat de la foto al preu més assequible”. I per fer-ho, les empreses recorren a imatges


R e p ortatg e

provinents d’agència i fins i tot a les enviades pels lectors o extretes de la Xarxa.Vila creu que “Internet és la cultura de la gratuïtat”. En aquest context, es considera que “tot el que és gratis o barat és bo”. Per la seva part, Soriano assegura que s’ha instal·lat la certesa que si “una foto es troba a la Viquipèdia està lliure de drets”. Així, Fernández creu que moltes revistes -generalment vinculades amb els viatges- s’apropien de milions d’imatges pujades a la Xarxa prescindint d’aquesta manera de la tasca dels professionals.“No es tracta de proteccionisme corporatiu, sinó de constatar que s’està perdent la intenció i la mirada del fotògraf ”, afirma. No obstant això,“Stop...” ha denunciat que algunes fotografies ha estat utilitzades en pàgines

comportat que molta gent entrés de manera massiva a la professió:“Abans havies de tirar molts rodets. Amb la càmera digital tothom s’hi atreveix”, afirma Gratacòs. En aquest sentit, Maria Rosa Vila defensa que “tothom

Hi ha revistes que s'apropien directament d'imatges pujades a la Xarxa ha de tenir consciència d’autor”; sobretot els aficionats a la fotografia que regularment envien imatges als mitjans de comunicació i que l’ús “perjudica tot un col·lectiu professional”.Vila posa com a exemple les fotografies que s’envien al programa Espai Terra de tv3 o a la secció del temps del Telenotícies i que fins i tot se n’han fet llibres de fotografies. Per aquest motiu, la upifc defensa que per acabar l’intrusisme a la professió es gravi amb una taxa cada vegada que els mitjans de comunicació publiquin fotografies gratuïtes; és a dir: enviades pels lectors o els espectadors.“Amb el cost zero no poden competir”, apunten.

Davant la mobilització, alguns concursos ja han modificat les seves bases comercials i després de les reclamacions pertinents les han retirades.“Això implica que aquestes empreses saben que és un acte il·legal”, afirma Fernández.

Intrusisme professional Un altre aspecte que també ha influït en la professió de la fotografia és l’adveniment de la càmera digital. Els canvis tecnològics han

no acaba d’estar organitzat”. D’acord amb això, Soriano alerta de la passivitat d’alguns companys de professió:“Si et posiciones pots perdre el client. Per això, davant d’aquesta problemàtica molts fotògrafs opten per fer-se invisibles”. Per incidir en la defensa dels interessos dels professionals de la fotografia,“Stop a les clàusules abusives als fotògrafs” vol evolucionar i constituir-se com a entitat:“Al final, és tracta d’una qüestió de subsistència i evitar estar en perill d’extinció com els óssos panda. Hem de defensar la nostra obra”, conclou Soriano.

Tot amb tot, Juanjo Fernández reflexiona entorn d’aquest seguit de situacions abusives que han perjudicat un sector “atomitzat en milers de fotògrafs d’activitats diferents i que

Més informació al bloc www.stopclausulasabusivasalosfotografos.com El documental "Reinventant el fotoperiodisme" es pot mirar a http:// vimeo.com/38565574) i al web del seu autor (www.rogerlleixa.com) + info

Capçalera

33


Dossier Xarxes socials i periodisme

Del comentari estúpid al sentit comú Retrat d'una nova eina de comunicació

L’ús de les xarxes socials ha obert un nou camp de treball per als periodistes, que va des de les noves possibilitats de descobrir i expandir temes d’interès i interactuar amb audiències fins a nous riscos envers la pròpia credibilitat i privacitat tant personal com professional. No hi ha consens sobre les millors pràctiques en aquest camp, tot i que en general s’aposta per una major formació tecnològica, una combinació de criteris periodístics seriosos tradicionals amb una mentalitat oberta fruit de la contínua conversa global en línia i el sentit comú.

Text Lina María Aguirre-Jaramillo Fotos Dossier Sergio Ruiz


D o s si e r

El 4 de juliol del 2010, Octavia Nasr estava de vacances i un parell de línies van canviarli la vida. Editora sènior del departament d’Orient Mitjà de la cadena cnn, periodista d’origen libanès amb vint anys d’experiència, reconeguda internacionalment com una de les veus més autoritzades en temes de la regió, va escriure des del compte professional de Twitter:“Estic trista per la notícia de la mort de Sayyed Mohammed Hussein Fadlallah… Un dels gegants de Hezbollah a qui respecto molt”. Hussein Fadlallah era un líder xiïta amb algunes opinions relativament liberals sobre la condició de la dona al món islàmic i considerat un dels orientadors espirituals més prominents del partit polític i grup militant Hezbollah, que està classificat com a terrorista pels Estats Units. El comentari de Nasr va causar un enrenou immediat aquell cap de setmana i el dimarts 6 de juliol la cnn va anunciar que la veterana periodista deixaria la companyia perquè “la credibilitat de la seva posició (…) havia estat posada en dubte”. La notícia de l’acomiadament va causar un altre enrenou i van circular titulars com ara:“Una raó per la qual Twitter s’hauria de prohibir entre els periodistes”. Avui, Nasr dirigeix la seva pròpia companyia de consultoria, Bridges Media, que es dedica a l’administració de redaccions, la formació

professional i la integració de mitjans socials. En una entrevista concedida a International Journalism Network (IJNet), l’agost del 2011, Nasr reconeixia que avui no escriuria aquesta piulada.“Vaig intentar posar molta informació en 140 caràcters, mentre que la història necessitava molt més context. Vaig deixar oberta la porta a un petit, però molt poderós i efectiu, grup de gent perquè ataqués la cnn a través meu”, assegura en l’entrevista. En la feina actual, aconsella als periodistes que no publiquin cap opinió en nom del seu mitjà i els recorda que ella s’ha convertit en un exemple “dels perills dels mitjans socials”. Podríem pensar que amb el sentit comú n’hi ha prou per guiar-se en aquest terreny, si bé en un món de comunicacions on la separació

convertit en una relació de caràcter complex en què sovint s’opera mitjançant el mètode d’assaig i error en un terreny minat. Reconeixent aquesta situació, la bbc va decidir actualitzar la política sobre aquest tema, el juliol del 2011, amb un document de nou-centes paraules que començava així: “Com a membre de la bbc ‒i especialment com algú que treballa amb notícies‒ hi ha consideracions particulars a tenir en compte que es poden resumir així:‘No faci res d’estúpid’". La primera recomanació que fa el manual és que si un periodista té un compte personal en una xarxa social o bloc pot esmentar que treballa en una cadena concreta però res més, i ha de deixar clarament especificat que el seu material personal no té cap relació professional.També recomana mantenir-se al marge de temes polítics i consultar amb les directives si es vol tractar en un bloc personal algun assumpte que pugui tenir, encara que sigui vagament, algun aspecte de conflicte d’interessos.També indica com tractar les primícies quan es fan servir els comptes oficials de la bbc en línia i com evitar filtracions i, sobretot, controvèrsies. La decisió de la bbc ha rebut crítiques per

La relació periodista-xarxes socials és complexa i sovint s'opera mitjançant el mètode d'assaig i error en un terreny minat d’identitats personals i professionals tendeix a diluir-se en molts casos, on augmenta la pressió en els mitjans per tenir una presència en línia activa i constant i on l’actualització d’un perfil social es fa i divulga tan fàcilment, la relació periodista-xarxes socials s’ha

Capçalera

35


D o s si e r

part dels qui addueixen que aquesta escissió personal/professional no és viable, que inevitablement molts assumptes susceptibles de ser

acabar veient-se si només escriu a Twitter sobre el seu ofici diari”. L’editor, de 36 anys (12 a l’ap), escriu habitualment tant de l’ofici com dels seus recorreguts urbans, i té la responsabilitat de supervisar 24 comptes oficials de l’ap a les xarxes socials, a més de seguir l’activitat d’uns 1.000 comptes coneguts de redactors de l’ap (la companyia no obliga els empleats a revelar comptes personals si en tenen).També iniciarà aviat un programa de formació intern per a un millor ús de les xarxes socials en la consecució de notícies, fidelització del públic i coneixement de la tecnologia, perquè sap que no tots els seus col·legues tenen l’interès ni, en alguns casos, l’habilitat tècnica per millorar la presència i interacció social web.

Un document intern de la BBC demana prudència als seus treballadors en l'ús de les eines digitals que tenen al seu abast tractats en un bloc o xarxa social involucren vida íntima i feina, que no és realista. De fet, altres mitjans mantenen polítiques més obertes. L’Associated Press (ap), per exemple, tot i que adverteix als seus periodistes no divulgar opinions personals sobre assumptes controvertits i vigilar les repiulades, insta el seu equip a fusionar-ne els perfils personals i professionals. Eric Carvin, editor de mitjans socials de la companyia des del gener d’enguany, va anunciar que el seu primer objectiu és aconseguir que els 2.500 periodistes de l’agència adoptin completament l’ús d’aquests mitjans. Així, en una entrevista concedida el maig passat al reconegut mitjà The Content Strategist, Carvin opina que la fusió pot crear una “relació més íntima periodista-públic (…), ampliar l’audiència i semblar una mica més que una màquina, que és com vostè pot

36

Capçalera

càrrega de treball que ja és prou exigent. En una entrevista,Tom Standage, editor digital de The Economist, comentava que quan va presentar el programa de la seva gestió demanant a l’equip de periodistes que vinculessin l’escriptura en blocs i xarxes socials al treball, un d’ells va replicar:“I quines tasques voleu que redueixi?”. El setmanari britànic ha optat fins ara per apel·lar al sentit comú dels seus redactors i corresponsals amb una guia molt bàsica sobre mitjans socials, emfatitzant les possibilitats que ofereixen pel que fa a la cerca d’informació i tendències sense establir moltes regles, tret del que té a veure amb revelar assumptes interns de funcionament, fonts o temes sensibles que la revista estigui investigant. The Economist té alguns blocs que funcionen sota un mateix nom, encara que els fan persones diferents i, alhora, permet que els periodistes tinguin altres blocs amb la signatura personal, així com els seus propis comptes en xarxes socials en què poden combinar assumptes professionals i privats. En el supòsit que abandonin la companyia, es poden endur el compte i els respectius fans, amics o seguidors.

Les noves exigències de la conversa global de successos en línia afegeix pes a una càrrega de treball que ja és prou exigent De fet, per als periodistes de les diverses redaccions les noves exigències que comporta la participació 24/7 en la conversa global de successos en línia afegeixen pes a una


D o s si e r

Capรงalera

37


D o s si e r

Per la seva banda, Anthony De Rosa, director de mitjans socials de Reuters des del juliol del 2011, ha decidit posar aquests mitjans al centre de l’activitat periodística:“Són una manera excel·lent d’informar-se, de construir audiència (…), d’ajudar el reporterisme i

les divisions que hi ha entre les notícies tradicionals i material verificat dels mitjans socials”. La nova verificació és un terme que ha entrat en l’estudi d’aquest tema. En una edició anterior de capçalera ja es va tractar l’anomenada curadoria, el treball professional periodístic de selecció de material enmig de la sobreabundància informativa, que exigeix ara uns recursos cada vegada més sofisticats que permetin verificar el que es descobreix en una xarxa social de manera que es converteixi realment en un component valuós per al mitjà.

Des de Reuters s'aposta per esborrar les divisions entre les notícies tradicionals i el material verificat dels mitjans socials de rebre bé la retroalimentació per part del públic (…). Són elements viables, pertinents i divertits [que contribueixen] als articles”, opinava en una altra entrevista a The Content Strategist del juny passat. Ell s’encarrega de supervisar el Twitter oficial de la companyia, que té 1,7 milions de seguidors, i també de filtrar, d’entre tota la informació que els arriba, alguns temes que poden desenvolupar-se amb més profunditat i que poden passar desapercebuts dins la redacció. A més, ha canviat l’esquema de comptes oficials autoalimentats de material i ha convidat els 3.000 membres de la plantilla de Reuters a embarcar-se en una “navegació” en línia més coordinada. En un web especialitzat de l’Institut Poynter del passat mes d’abril, De Rosa va explicar que, en general, troba a Facebook més possibilitats de conversa mitjà-públic, una cosa que també pot aconseguir Google+ gràcies al seu sistema de cercles, sempre que aconsegueixi créixer en popularitat. A més, De Rosa va criticar que molts mitjans de comunicació fan servir els comentaris de les xarxes com a simples “acompanyants” dels textos periodístics principals, mentre que haurien d’integrar-se completament en la publicació final:“Estem intentant esborrar

38

Capçalera

Per a això, és necessari mantenir criteris tradicionals: diversitat i priorització de fonts, una saludable dosi d’escepticisme, col·laborar amb col·legues i exercir una adequada restricció a l’impuls de deixar-se portar per continguts virals. Igualment, és fonamental que els membres de la redacció coneguin i facin servir aspectes detallats de la tecnologia que involucren els recursos en línia (no n’hi ha prou de saber obrir un compte en una xarxa i penjar-hi actualitzacions). En el cas de la BBC, per exemple, es va crear un departament especial ‒anomenat User Generated Content Hub‒ per poder concentrar i revisar tot el contingut generat pels usuaris, un suport crucial durant la cobertura de temes com la “primavera àrab” del 2011. Per la seva part, la cnn té un equip de productors designat únicament per classificar i verificar totes les contribucions internacionals fetes al seu espai de participació social iReport.

MILIONS D'USUARIS Amb tan sols una dècada, les xarxes socials s’han convertit en una eina molt popular utilitzada per milions de persones a tot el planeta. Facebook continua sent –tot i una important davallada a Espanya en els darrers mesos– la xarxa social amb més influència, ja que segons l’Observatori de les Xarxes Socials a Espanya, un 85% dels internautes admet estar-hi donat d’alta. Actualment, al món hi ha 26 xarxes socials que cada dia superen el milió de visitants únics (sense incloure les aplicacions mòbils). Algunes desconegudes pel gran públic i de gran implantació són Qzone –la més gran de la Xina–, Odnoklassnik –russa– o Mixi –al Japó–, encara que la seva importància radica a nivell territorial. Les xifres –en visitants únics diaris– de les principals xarxes socials amb implantació universal són les següents:

2 milions 3 milions 9 milions 35 milions 600 milions

Font: Google Trends for Websites


D o s si e r

D’altra banda, Storyful s’ha convertit en un servei d’alt nivell per als mitjans. És una plataforma que proveeix verificació de continguts de xarxes socials en qualsevol format que siguin divulgats. El NewYork Times, l’abc, Reuters,YouTube, bbc i altres firmes ja l’han

Storyful funciona amb un equip de 12 professionals i l’aplicació web és StoryfulPro. Al congrés de l’Online News Association celebrat el setembre del 2011 a Boston, Little assenyalava que “de vegades un material no és completament erroni ni correcte i la interpretació periodística comença en aquest punt. Penso que les organitzacions mediàtiques ja establertes no tenen la cultura, i el que és més important, ni l’estructura per aplicar la mena de procediments de verificació que calen [en l’allau informatiu actual]”. Little reconeix que, en alguns casos, un contingut divulgat en una xarxa social es queda en una àrea grisa on no és possible reconèixer-ne l’autenticitat,

La CNN té un equip designat per classificar i verificar les contribucions internacionals del seu espai de participació social incorporat a les redaccions. L’abril passat, va publicar un nou cànon d’operació i el seu fundador, Mark Little (excorresponsal i presentador de la cadena pública irlandesa rté), ha explicat els criteris fonamentals del seu sistema de treball.“El nostre ‘mantra’ és que ‘sempre hi ha algú més a prop de la font’”, assegura. Així, l’objectiu principal és trobar la font primària de cada publicació, actualització, piulada o vídeo. Per aconseguir-ho fan servir l’última tecnologia en reconeixement d’imatges, que els permet trobar la primera ocurrència en línia d’una galeria d’imatges estàtiques o en moviment, també empren eines d’identificació de paraules clau en diversos motors de cerca i de detecció d’informació addicional incrustada en qualsevol peça difosa socialment, amb la qual cosa procedeixen a aplicar un seguit de categoritzacions que determinen la veracitat i fiabilitat de cada material que després serà utilitzat pel seu client.Tenen sistemes d’anàlisi de mapes, de distinció d’accents lingüístics, d’informes meteorològics i altres indicadors que comproven la procedència i naturalesa d’un material, per tal d’assegurarse que no sigui un muntatge o l’alteració d’un altre original.

que proveeix el material produït i divulgat contínuament a les xarxes socials, tot afinantne encara més els mecanismes de selecció, verificació i ètica periodístiques, tant amb ajudes tecnològiques pròpies i externes com accentuant el valor de pràctiques que diferencien una capçalera professional. Tal com subratllava la periodista, acadèmica i cofundadora de Global Voices Online, Rebecca MacKinnon, durant el Simposi d’Investigació sobre Mitjans Socials a Washington el març passat:“El millor periodisme és explicar històries excavant informació, afegint-hi anàlisi i posant-les en context d’una manera que no sigui ja coneguda a Google”.També destaca que no és aconsellable fixar tota l’atenció en els mitjans socials: “El que ofereixen els periodistes valuosos no és repetició, sinó la capacitat de sortir al món real i cercar allò que la gent no pot trobar en línia”.

Diferents mitjans de prestigi han incorporat a les redaccions la plataforma Storyful, que verifica els continguts de xarxes socials com en el cas d’un vídeo en què extremistes musulmans apareixien llançant cossos morts a un riu de Síria a final del 2011 i que va haver de ser arxivat després de diversos dies de treball intensiu d’anàlisi perquè no complia els paràmetres periodístics exigits, malgrat la circulació en línia.

Però quan surtin, més val que pensin a agafar algun dispositiu que els permeti connectar-se en línia si cal i mesurar el pols virtual de personatges, notícies i debats. Les xarxes socials estan canviant el tenor del descobriment i la verificació d’informació. I no tendeixen a desaparèixer en un futur proper, tot i que potser necessiten una pausa per vacances.

“És tan bo ser el primer a donar una notícia com a desmuntar-la”, recorda Little. I aquest és un punt fonamental de la relació actual entre periodisme i xarxes socials. A més d’afrontar els riscos de “dissociació” de personalitats públic-privada entre els membres d’una redacció, un mitjà també ha d’afrontar la necessitat d’incorporar-hi tots els beneficis Capçalera

39


Dossier Xarxes socials i periodisme

Reptes i riscs de les xarxes socials

Cara i creu d'un fenomen social a l'alça que obliga els mitjans de comunicació a redefinir-se Les xarxes socials no tan sols han vingut per quedar-se sinó que, a més, han revolucionat el panorama comunicatiu. Facebook i Twitter, entre altres, permeten una informació fluida i ràpida, a més de ser l’oportunitat per a molts periodistes de consolidar una marca pròpia en el món digital. Els reptes, però, no estan exempts de riscs com l’opinió barata, les mentides i la competència directa amb els grans mitjans.

Text Joan Manuel Garcia


D o s si e r

Ken Doctor, analista de mitjans i autor del llibre Newsonomics, utilitza una aclaridora metàfora per descriure la dramàtica paradoxa, cada vegada més pronunciada, en què és immers el periodisme:“Sentir com el gel s’esquerda sota els nostres peus mentre observem, en alçar els ulls, un cel blau meravellós”. El gel que amenaça de trencar-se representa la profunda crisi de la indústria periodística, que té una doble vessant: per una part, l’econòmica i la financera, que ha tingut com a conseqüència més rellevant la caiguda en picat dels ingressos publicitaris; i per l’altra una crisi més soterrada, estructural, que deriva d’una transformació tecnològica i

funció: localitzar, seleccionar i verificar la informació rellevant per al públic entre l’aclaparador “tsunami” de dades que neixen i es distribueixen cada dia a totes hores. En l’era de la Societat de la Informació, aquestes i altres aptituds pròpies de l’ofici de periodista tenen més importància que mai. I sens dubte, les xarxes socials són un dels eixos del desenvolupament d’aquest nou ecosistema informatiu. Si la irrupció d’Internet va fer trontollar els ciments del periodisme, en transformar l’escassesa d’informació en hiperabundància, les xarxes socials han obert esquerdes molt més profundes en la indústria dels mitjans. Amb l’ús massiu d’aquestes plataformes de comunicació, s’ha consolidat la pèrdua de l’element que convertia el periodisme en essencial per a la societat: l’administració exclusiva de la intermediació. Avui, periodistes i lectors tenen les mateixes eines de comunicació. Facebook i Twitter han desplaçat els mitjans de la centralitat del procés informatiu i han creat un nou marc comunicatiu definit per la immediatesa, la conversa i la prescripció social.

Internet va portar la hiperabundància informativa i les xarxes socials han obert esquerdes profundes en la indústria que determina un canvi de paradigma en l’ecosistema de la informació. En contrast, aquest cel blau i obert reflecteix les enormes oportunitats que ens ofereixen les noves tecnologies per construir un periodisme millor. Mai fins ara la informació no havia estat un bé tan abundant ni s’havia consumit en tanta quantitat, per tanta gent i amb tanta atenció. En aquest temps de catarsi, resulta evident que els mitjans de comunicació han de reorientar-se i redefinir-ne els productes. Si bé també correspon als periodistes regenerar-se per seguir complint la seva

Segons la quarta onada de l’Observatori de Xarxes Socials, elaborat per la consultora The Cocktail Analysis (abril de 2012), un 91% dels internautes espanyols utilitzen, com a mínim, una xarxa social. Facebook té més de 800 milions d’usuaris en tot el món (més de 15 milions de perfils actius a Espanya).

Twitter té més de 100 milions d’usuaris actius mensuals (segons ComScore, 2 milions a Espanya, on ha multiplicat per dos la penetració en poc més d’un any). Allò que fa més mal als mitjans, però, és l’elevat temps de permanència dels usuaris en aquesta mena de llocs. Els espanyols passen al voltant de 27 hores al mes a Internet, de les quals 5,4 les dediquen a connectar-se a xarxes socials. Només romanen 1,1 hores en els mitjans en línia (ComScore). Addicionalment, les xarxes socials estan reemplaçant el periodisme tradicional com a font de notícies: més d’un 50% dels nordamericans accedeixen a les últimes notícies mitjançant les xarxes socials; un 27,8% afirma informar-se preferentment sobre l’actualitat a través dels mitjans socials (un 28,8% ho fa a través dels diaris i un 59,5% mitjançant la televisió).

Noves regles Quin és el rol del periodista en aquest nou context? En quins aspectes cal renovar-se per guanyar la credibilitat i la confiança de l’audiència? En primer lloc, cal una profunda modernització dels instruments, de les competències i de les actituds. El periodista digital ‒avui, tot periodista és o hauria de ser digital‒ té la responsabilitat d’assolir les destreses tecnològiques imprescindibles per fer la feina i posar-les al servei del periodisme. Això implica no solament conèixer i dominar els instruments digitals que permeten construir noves maneres de narrar les notícies (com ara les eines que faciliten Capçalera

41


D o s si e r

la gestió de bases de dades i la visualització de la informació), sinó també descobrir els nous suports per distribuir la informació. Tenir una presència activa als mitjans socials ja no és quelcom opcional per als periodistes. És una necessitat personal i una obligació professional.

diferenciar-se, identificar què és allò que el fa únic i posicionar-se en l’entorn social. Cal especialitzar-se, oferint informació d’alta qualitat dirigida a un segment específic de la societat.

L’eclosió de les xarxes socials, però, no implica canvis transcendentals en les pautes tradicionals de l’ofici de periodista. El periodisme segueix consistint a elaborar informacions rigoroses, contrastades i contextualitzades sobre qüestions rellevants per a l’audiència. El que ha variat radicalment són els processos i els canals a través dels quals ens arriba la

“Twitter no és una xarxa social, sinó una eina de comunicació”. Són paraules de Dick Costolo, ceo de Twitter, al març de 2009. Tot just tres anys abans, havia nascut un lloc web que es va percebre simplement com una plataforma web per enviar sms. No va ser fins les protestes deslligades a l’Iran arran de les eleccions de juny de 2009, quan els internautes i els mitjans de comunicació van descobrir el potencial informatiu d’aquesta mena de teletext global. L’apagada informativa imposada pel govern iranià va convertir els manifestants, armats amb els telèfons intel·ligents, en els únics corresponsals capaços d’emetre notícies, i a Twitter en una font d’informació exclusiva.

Participació ciutadana

Més d’un 50% dels nord-americans accedeixen a les últimes notícies mitjançant les xarxes socials informació, que ara són oberts i compartits amb el públic. L’audiència ha passat de ser un subjecte passiu del procés informatiu a participar en la construcció de les notícies. Internet ha rebaixat els requisits per fer periodisme. L’única diferència ara entre un periodista i qui no ho és no la determina un títol universitari ni el fet de treballar en un mitjà, sinó la manera d’informar. Si es fa bé, s’aconseguirà atreure l’audiència. Però si no es respecten les noves regles del joc, ni el prestigi personal o professional ni el valor de marca d’una capçalera no seran garantia suficient per mantenir la fidelitat del públic. El periodista ha d’aprendre a

42

Capçalera

Sens dubte,Twitter és la xarxa social més utilitzada pels periodistes. La principal motivació és viralitzar-ne els continguts, encara que n’hi han algunes altres tant o més importants. La periodista Silvia Cobo ofereix, en un llibre recentment publicat ‒Internet para periodistas (Ed. uoc, maig de 2012)‒ un decàleg sobre els usos que un periodista pot donar a les xarxes socials, a més del personal. Entre altres: investigar sobre notícies i tendències,

font d’inspiració i idees per preparar nous temes, contacte amb les fonts i recerca de testimonis, intercanvi d’opinions amb els lectors, construcció i manteniment d’una xarxa de contactes o creació d’una marca personal. Les xarxes socials, i Twitter en particular, han esdevingut un excel·lent camp de proves per experimentar amb les noves narratives digitals. Durant l’acampada a la plaça del Sol del moviment 15-M, la millor cobertura periodística es va fer a Twitter. El perfils personals dels periodistes de mitjans digitals com Periodismo Humano van convertir-se en una referència informativa. Cada vídeo, cada fotografia i cada comentari eren píndoles informatives en temps real que generaven un gran ressò i interacció immediata per part del públic. El cofundador de Periodismo Humano i un dels periodistes més significats en la cobertura del moviment 15-M, @juanlusanchez (avui, el perfil a Twitter és a la vegada la signatura i la credencial dels periodistes), defineix la seva experiència aquells dies com un exemple de “reporterisme multimèdia i periodisme participat” (7è Cuaderno de Comunicación Evoca, juny de 2012.

La marca personal Molts periodistes han fet dels seus comptes a les xarxes socials l’eina principal de construcció i consolidació de la marca personal. Jordi Pérez Colomé és una referència indispensable per seguir l’actualitat de l’Orient Mitjà. Colomé, periodista freelance, ha viatjat a Iran, Egipte, Líban i Síria, i ha retransmès a través del seu perfil de Twitter alguns dels


D o s si e r

Twitter és la xarxa social més utilitzada pels periodistes, que igual que els mitjans, sovint ho aprofiten per reforçar la seva pròpia marca.

esdeveniments més rellevants de la primavera àrab. Amb el temps, i un treball periodístic ben fet (una xarxa de contactes a Twitter extensa, valuosa i actualitzada que li facilita la tasca de contrastar la informació, una interacció directa, dinàmica i honesta amb els seus seguidors, una tasca professional de selecció i filtre de notícies, etc.) la seva firma a Twitter (@jordipc) ha esdevingut sinònim de credibilitat.

Hi ha altres funcions inherents al periodisme, però, que no es poden fer a Twitter: explicar d’una manera senzilla esdeveniments complexos, contextualitzar la informació, analitzar-la, jerarquitzar-la i categoritzar-la, ajudar els lectors a tenir una mirada crítica, etc.Tot això, Colomé ho fa a través del seu propi mitjà, el bloc Obamaworld, una altra pota de la seva imatge de marca. La credibilitat, fins fa poc associada a capçaleres, és ara

individual. Els camins per construir-les són les pàgines personals, els blocs i les xarxes socials. No només Twitter.També Facebook. El columnista de The NewYork Times Nicholas Kristof té més de 500.000 seguidors a la xarxa social més popular. El seu èxit rau en el fet que no es dedica només a enllaçar les peces que publica al seu diari; també Capçalera

43


D o s si e r

apropa els lectors a les vivències personals i professionals durant l’exercici de la feina.Val a dir que Kristof, guanyador de dos premis Pulitzer, ja era un periodista famós abans d’obrir un perfil a Facebook. Amb tot, altres professionals, com Liz Heron (The Wall Street Journal) o Charles Ornstein (ProPublica) han construït una comunitat de seguidors

Tot i que algunes de les directrius d’aquestes guies es poden interpretar com una maniobra per minvar la llibertat d’expressió del periodistes, en general són normes que apel·len al sentit comú i ‒com recorda el periodista Toni Piqué‒ a la responsabilitat que comporta allò que el llatins coneixien com el munus publicum, (l’ofici públic). L’informe The 10 Best Practices for Social Media de l’American Society of News Editors conté pautes i experiències útils per ajudar els periodistes a gestionar la presència professional a les xarxes socials. La versió en espanyol d’aquest document, a càrrec de Guillermo Franco conté un apèndix que recull les “Polítiques per a xarxes socials de diverses organitzacions periodístiques”, entre aquestes: Bloomberg, Guardian,The New York Post i The Washington Post.

Els mitjans tenen motius per preocupar-se. L'audiència està en ple procés de migració cap a les xarxes socials al voltant seu gràcies a les bones pràctiques informatives que duen a terme als respectius perfils de Twitter i Facebook.

Ús professional o personal No tot són avantatges. A Twitter sovint sorgeixen dos dels grans adversaris del periodisme: l’opinió barata i les mentides. Algunes empreses encara veuen amb recel la participació dels treballadors a les xarxes socials per temor que els comentaris posin en risc la credibilitat o la imatge de les seves capçaleres. Molts mitjans han elaborat manuals d’actuació a les xarxes socials per alertar sobre algunes conductes improcedents o inadmissibles. Les més comunes són expressar opinions personals que van en contra de la línia editorial del mitjà, revelar informació interna de l’empresa, anticipar exclusives abans de publicar-les al web del mitjà, atribuir-se informacions obtingudes a les xarxes socials o usar fotografies sense demanar permís a l’autor.

44

Capçalera

Competidor dels mitjans? Fins ara, la relació entre les xarxes socials i el periodisme ha estat de conveniència. Segons l’últim estudi de l’agència Oriella PR Network (juny de 2012), un 55% dels periodistes utilitzen Facebook i Twitter com a font de les seves informacions, i un 43% verifiquen les diferents històries publicades mitjançant aquestes eines. Mitjans con el diari britànic The Guardian ofereixen tot el contingut a través de la seva app a Facebook, i això ha augmentat el trànsit del web. Per la seva banda, aquestes dues importants xarxes socials han intentat atreure els periodistes amb la publicació de

Xarxes emergents Tot i que Facebook i Twitter són les xarxes socials amb més pes en el present i futur del periodisme, no són pas les úniques interessants Tumblr ha estat adoptada per Newsweek i TIME o periodistes com Ernie Smith (ShortFormBlog), com un canal de referència. El valor d’aquesta plataforma rau en el fet que facilita l’emissió d’opinions instantànies sobre les últimes notícies. Sovint, les publicacions a Tumblr consten d’una cita, una fotografia o un vídeo i un parell de frases que les contextualitzen o les expliquen. Altres mitjans socials emergents són Pinterest, una mena de tauler d’anuncis virtual que permet l’editor seleccionar i organitzar els continguts, principalment imatges i vídeos. És una eina cada cop més utilitzada pels periodistes de tendències, moda, disseny, art o fins i tot viatges, ja que facilita la prescripció de continguts i la fidelització del públic. Finalment, hi ha Quora, una xarxa de preguntes i respostes que va ser tot un hype (promoció massiva) a l’inici de 2011. Tot i que ha perdut influència, per als periodistes especialitzats en matèries complexes (ciència i tecnologia, per exemple) té un gran valor com a canal d’investigació i verificació de la informació.


D o s si e r

El fet de disposar de mòbils amb càmeres ha propiciat que sovint els ciutadans es converteixin en fotoperiodistes ocasionals, imatges que solen penjar a la Xarxa.

guies d’ús adreçades específicament a aquest col·lectiu (Facebook for Journalist i Twitter for Newsrooms). No obstant això, algunes de les últimes iniciatives portades a terme per Twitter han estat interpretades per alguns analistes de mitjans com “operacions editorials” que poden posar en perill ‒encara més‒ el negoci dels mitjans. El passat mes de juny,Twitter va presentar les noves pàgines d’etiquetes (hashtags) ‒per exemple, #NASCAR o

#Euro2012‒, on un editor recopila la informació més rellevant publicada a Twitter en relació amb aquestes etiquetes, incloenthi els comentaris que fan els protagonistes als seus perfils de la xarxa social Aquesta no és pas l’única operació “amenaçadora” de Twitter per a la indústria. El mateix mes de juny també es va anunciar la posada en marxa dels “Expanded Tweets”, una iniciativa que està destinada a promoure continguts i productes a la plataforma en

la qual participen importants mitjans de comunicació, i la incorporació a la companyia de Mark S. Luckie, fundador del bloc sobre innovació periodística 10.000 Words. A curt termini, aquestes finestres poden resultar molt interessants per als lectors i per als anunciants que ara romanen als mitjans de comunicació digitals. Si l’ocellet blau planeja volar sol, els mitjans tenen motius per preocupar-se, perquè l’audiència està en ple procés de migració cap a les xarxes socials. Capçalera

45


Dossier Xarxes socials i periodisme

Una nova font informativa a les mans La nova comunicació transforma la manera de treballar dels periodistes

Facebook i Twitter s’han erigit en molts pocs anys en autèntics propulsors de continguts, altaveus i estímul d’un nou periodisme que xateja amb el món sencer i que, a més, ho fa a temps real. Les xarxes socials serveixen “peix fresc”, però a canvi de què?

Text Carme Escales


D o s si e r

Un vídeo penjat a Youtube del concert de Madonna a Barcelona emès l’endemà per tv3, al Telenotícies, amb la informació sobre el pas de la cantant per la ciutat, o la crònica publicada al Periódico de Catalunya –dijous 28 de juny– de l’entrevista que Ferran Monegal va fer a Xavier Sardà a btv, basada en piulades, són només dues petites mostres del que les xarxes socials estan aportant a televisions, ràdios i diaris. En el primer cas, l’organització de l’espectacle de Madonna només permetia als mitjans l’enregistrament d’un únic fragment d’un dels temes interpretats ‒“Girl Gone Wild”. Per tant, les imatges alternatives del concert enregistrades des de l’espai del públic i accessibles a través de Youtube van complementar la informació de la cantant. En el segon cas, l’alternativa a les dades sobre audiències que btv ja no pot facilitar als diaris –perquè ja no les compra a l’empresa d’audimetria Kantar Media, per pressupost i per la relativa fiabilitat d’una ràtio tan petita‒ va ser Twitter.“El dia abans, el nostre diari havia anunciat la visita del periodista Xavier Sardà al programa de Ferran Monegal, amb la qual cosa, en certa manera, ja havíem despertat una expectativa. I, per coherència, l’endemà n’havíem de fer el seguiment”, explica Manuel de Luna, cap de Televisió d’El Periódico de Catalunya.“El tens, però divertit cara a cara entre el presentador de xous i el crític, al programa d’aquest últim a btv (Telemonegal), va ser tema del dia de Twitter, a Barcelona” deia la notícia del periodista que va titular “Monegal i Sardà fan vibrar la Xarxa”. Però, en la mateixa peça,

Mai no havia estat tan fàcil i ràpid fer una enquesta, com tampoc mai no havia estat tan senzill obtenir opinions i informacions personals de personatges famosos –fins ara amb una vida privada, privadíssima, almenys a Catalunya– que ara tenen un comandament a la mà per fer que es parli d’ells als mitjans, en el moment que ells mateixos vulguin. Comentaris al Twitter i fotos al Facebook de futbolistes o de qualsevol personatge mitjanament mediàtic semblen haver obert la veda a terrenys fins ara inexorables. “Amb les xarxes socials, als periodistes se’ns obre un camp tan gran com perillós”, diu Manuel de Luna.“Les xarxes socials són una arma de doble fulla. Jo no les sacralitzaria. Per a mi, són una eina més del periodisme, si bé s’ha d’anar molt en compte amb el que hi trobem, sempre hi ha el que fa trampes. Es

“Al Periódico, entenem que les xarxes socials són canals molt interessants, tant per difondre continguts digitals, com per captar la participació de la nostra audiència. Ens apropem a un lector jove, crític i participatiu.També ens ajuden a fer millor periodisme, a saber què comenten els nostres lectors i a facilitar-los la manera de fer-nos arribar materials d’interès informatiu. Són un canal emergent que no es pot menystenir”, afegeix el responsable de continguts del web i expert en social media, Saül Gordillo, que, juntament amb Àlex Poderoso han estat les últimes incorporacions d’aquest rotatiu per potenciar el màxim possible la dinamització del diari a la Xarxa. A banda de fer-s’hi presents i actius, Gordillo considera que “els mitjans tenen la necessitat de visualitzar que no abandonen la gent, que segueixen trepitjant el carrer, i això les xarxes socials ho propicien de manera còmoda i econòmica”, diu el periodista alertant, però, que “una altra cosa és articular el discurs editorial en funció del que l’audiència fa o comenta a cada moment”.

“Amb les xarxes socials, als periodistes se’ns obre un camp tan gran com perillós” Manuel de Luna llegeixen coses molt bèsties, ni de bon tros és veritat tot el que s’hi diu, i als mitjans l’únic que ens queda és la credibilitat, això no ho podem posar en joc”, afegeix.“Hi ha gent que és capaç de fer un tema del dia fals del no res. En el moment que hi ha pirates que manipulen el correu amb spams..., els missatges de Twitter també són manipulables”, afegeix De Luna que, sense Twitter, no hagués pogut noticiar el seguiment del Telemonegal amb Sardà.“Sóc molt conscient del que he fet. Ha estat com sortir al carrer i preguntar a la gent si havien vist el programa i què els va semblar. Dels milers de missatges rebuts, jo vaig triar els que considerava més representatius.Tècnicament, no tenia una altra opció de conèixer el seguiment del programa. Els companys de Desenvolupament tecnològic del diari ens van avisar que l’encontre Sardà-Monegal era tema del dia a Twitter.Va ser, en certa manera, una retroalimentació i ens corroborava que

Comentaris al Twitter i fotos al Facebook de personatges mediàtics han obert la veda a terrenys fins ara inexorables just a continuació de fer protagonistes els usuaris de Twitter, Manuel de Luna justificava l’ús d’aquesta font.“A falta de les dades d’audiència de Kantar Media...” i, aleshores, De Luna recull diverses piulades al costat del nom dels autors, entre ells, el de Júlia Otero.

havíem encertat apostant pel tema, perquè va liderar els comentaris a la Xarxa”, explica el cap de Televisió del diari del Grupo Zeta.

En aquest sentit, mantenir la independència professional de la redacció és, tal com apunta el periodista Vicent Partal, director de Vilaweb,“la clau” per beneficiar-se de les possibilitats que actualment presenten les xarxes socials, sense que el periodisme en surti malparat.

Un nou periodisme Periodisme o no, la comunicació que faciliten les xarxes socials està canviant la manera de treballar dels periodistes. Ara bé, per què hauria de ser més o menys periodístic obtenir declaracions i informacions a través de la Xarxa que no pas fer-ho cara a cara, amb la gent del carrer? Lligar per Internet Capçalera

47


D o s si e r

també ha tingut detractors, i riscos, però, algú invalida les parelles de gent que s’ha conegut a la Xarxa? “Les xarxes són una nova font d’informació. Seria considerat periodisme una informació que pugui haver rebut a la parada de l’autobús?”, qüestiona el guionista d’El món a rac1, David Jobé.“El que no seria gens periodístic seria donar-la per antena sense contrastar-la, com faries amb qualsevol cosa que t’expliquen i que tu creguessis que pot donar peu a una notícia”, afegeix.“Ara treballem amb un ull a l’ordinador i l’altre al mòbil. Això és el que ha canviat, encara que no tenim més feina que abans”, diu el periodista radiofònic.“Jo recordo que quan vaig començar, el 2003, al programa de nit No ho diguis a ningú –també amb Jordi Basté‒ a centraleta rebíem cada nit al voltant de cent cinquanta trucades. Des de sempre, els programes de certa influència ens hem acostumat a rebre opinions i ara, simplement, aquestes arriben amb més facilitat”, explica David Jobé.“A El Món a rac1, no existeix la figura de community manager.Tots seguim Facebook i Twitter com una eina més de treball, igual que mirem tots els diaris. Si hi ha alguna cosa significativa, que podem convertir en notícia, la compartim, però com faríem també llegint un article del diari. Ja hi convivim amb això els dotze de l’equip, les xarxes són, per a tots nosaltres, una eina més i ningú arbitra, tothom sap que hi ha d’aplicar el sentit periodístic”, diu Jobé. El juny del 2011,Televisió de Catalunya va crear el departament de Participació i Xarxes Socials, on actualment treballen dues periodistes amb dedicació completa, dos tècnics i una dissenyadora gràfica.“Des del departament, coordinem i dirigim la presència a xarxes socials dels programes de la casa, així com totes les accions de participació que tenen lloc als nostres portals. Es defineixen estratègies, es comuniquen consignes, es fa formació, es gestionen possibles problemes legals, es creen aplicacions i es conceben campanyes, principalment”, assegura una de les integrants del departament, Judith Argila. “També coordinem sessions de treball amb els diferents community managers de tv3 i

48

Capçalera

La interacció entre ciutadans, mitjans i periodistes no para de créixer.

distribuïm manuals per ajudar la gestió de xarxes. Considerem que el contingut de les xarxes és contingut periodístic en la mateixa mesura que ho són els continguts recollits al carrer. Com passa en qualsevol procés d’elaboració de continguts professionals, caldrà que el periodista en verifiqui les fonts i les contrasti cercant altres testimonis”, expressa Argila.

Programes com Els Matins, Banda Ampla, Espai Terra i la Méteo són alguns dels que, a priori, i segons afirmen des del departament de Participació i Xarxes Socials,“s’han nodrit d’una manera més directa dels continguts aportats pels usuaris a través de les xarxes socials. Els Matins recull opinions i informació de trànsit; Banda Ampla, ampliava a les xarxes el debat que tenia lloc a plató. I Espai


D o s si e r

Terra i la Méteo fan un ús intensiu de totes les imatges enviades pels teleespectadors a través de múltiples canals”, detalla Argila.

A prop de la gent Apropar-se a la gent i deixar que aquesta se t’atansi, i participi, a les redaccions dels mitjans és el resultat de la interacció dels periodistes amb els “vianants” de les xarxes socials. La Xarxa és un pont entre els dos móns que ningú nega que convingui aprofitar.“El seguiment de la campanya “No vull pagar”, sense les xarxes socials com a font d’informació, hagués estat impossible de seguir periodísticament.Tenir-les en compte

el nostre espai de treball. Jo les crítiques les agraïsc molt. És el control de qualitat en temps real”.“L’última cosa que hem de fer és queixar-nos. Hem de donar les gràcies a la gent perquè estan treballant de franc per a nosaltres, sent crítics, i exigint-nos. Els mitjans, gràcies a les xarxes, estem escoltant més que mai la gent del carrer, retornant al periodisme de Pla i Xammar i ja tocava sortir de la torre d’ivori on érem i recuperar el sentit comunitari, el periodisme al servei de la societat”, afegeix Partal. “La crítica, positiva o negativa, és ara més fàcil, i això sempre és bo. Estem més exposats, encara que som més propers”, formula Saül Gordillo.“Només com a exemple, l’estiu passat, difondre una portada de l’edició impresa de l’endemà, a Twitter, ens va portar Vicent Partal a millorar-la, davant de la reacció d’alguns usuaris que no havien interpretat bé la intenció editorial, o el diari no s’havia fet entendre prou bé. El cas és que l’activitat del mateix director a Twitter ho va permetre”, relata Gordillo.“Això demostra que les xarxes accentuen el canvi de rol dels mitjans i dels periodistes i potencien el paper actiu del ciutadà. El més intel·ligent és ser-hi, per saber entendre què passa i decidir què hi podem treure de bo. I la majoria de mitjans catalans n’estan fent un bon ús”, afegeix.

“Gràcies a les xarxes, estem escoltant més que mai la gent del carrer, retornant al periodisme de Pla i Xammar” ha suposat un salt espectacular en la professió. És, a nivell informatiu, un canvi molt gran”, diu Vicent Partal que, el setembre, a Kiev, serà ponent, al costat del cap de Social Media d’Al-Jazira i d’un representant de The Guardian, en la sessió del 19è Fòrum de directors de diaris:“Taking social media to the next level”. Partal té al seu Twitter 15.000 seguidors i 13.000 twittejadors a qui segueix la pista. “Per mi no és cap problema. No em dóna més feina de la que tenia. Jo fa disset anys que responc a tots els correus electrònics que rebo. Les piulades les tinc organitzades en grups i per prioritats, vaig mirant. És una manera d’escoltar la gent, més que mai”, considera el director de Vilaweb, segons el qual,“estem creant un poble global, una interessant comunitat de lectors. La gent té ganes de participar en el procés d’explicar. I és bo que, ara que té les eines per fer-ho, ho puguin fer”. "Als periodistes -prossegueixara ens toca espavilar perquè la societat ens exigeix, ja que nosaltres cobrem per allò que ells fan gratis. No ens ha de preocupar que la gent amb els continguts que aboquen a les xarxes ens mengin el nostre terreny, sinó que hem d’agrair que ens obliguin a reforçar

Velocitat, el gran handicap L’espontaneïtat dels usuaris de Facebook i Twitter, descobrint notícies i publicant-les, al moment, accelera una bomba de rellotgeria informativa amb la qual ni les ràdios, ni els diaris en línia poden competir, ni ningú pot aturar. “En temes d’actualitat, no podem anar més ràpid que Twitter, perquè tothom hi vol participar.Tot passa al moment i fins i tot a la nit,Twitter no dorm. El periodisme té l’oportunitat de córrer al seu costat, però no al davant. El compromís social dels mitjans és donar a la gent el peix com més fresc possible millor”, constata David Jobé.“Aquest és un

tema que em preocupa molt. S’ha imposat un ritme, una acceleració provocada pel món, que fa molt complicat guardar un tema. Recordo quan podies guardar una informació dos o tres dies. Ara no pots guardar-la ni tres minuts. És un problema seriós i una reflexió a fer”, exposa el director de Vilaweb, que ara fa un any va treure una revista mensual “en la qual elaborem i solidifiquem el que durant el mes ha estat notícia, la reflexió, enfront de les breaking news”, informa Partal. És una manera de compensar la immediatesa informativa desfermada des dels mòbils, finestres obertes al que vol la gent i propaga, i que no se sap quina dimensió prendrà en un futur. “Tindrem més eines per informar a cada lector en funció del que vol i demana. Podrem distribuir continguts “a mida” en funció dels interessos de cadascú. Aquest és un camp a córrer”, augura Gordillo.“La Xarxa és un món tan viu com volàtil. No sé cap a on pot anar. El que està clar és que té molta força, en alguns casos, per necessitat d’exhibicionisme dels usuaris, també per curiositat. No sé fins

“Estem més exposats, però som més propers” Saül Gordillo a quin punt uns i altres són conscients de la propagació de la seva intimitat, però és la reflexió personal que em faig jo mateix”, diu Antonio Novella, periodista de l’Espai Internet, del Telenotícies de tv3. El que ningú sembla plantejar-se encara és si tots els continguts facilitats per aquests usuaris de Facebook i Twitter, ansiosos per poder participar en la construcció de les informacions periodístiques, ho continuaran fent com fins ara, de franc, per pura satisfacció personal.“En aquest debat, no hem entrat encara, si bé ja hem tingut algun cas, i cada cop serà més gent la que ens oferirà materials a canvi d’algun import”, admet Saül Gordillo. Així doncs, Facebook i Twitter estan construint pseudocorresponsals? Capçalera

49


Dossier Xarxes socials i periodisme

Enredats a les xarxes Els mitjans no sempre entenen com funciona la comunicació actual

A les empreses periodístiques els costa d’entendre el model comunicatiu de la Internet social i que el públic vulgui participar i influir-hi. Malgrat que la gran majoria intenten aprofitar la tirada de les xarxes socials, no sempre se’n surten i, de vegades, ni tan sols comprenen el nou fenomen d’obertura i participació ni com avui en dia es genera, circula i consumeix la informació.

Text Àlex Barnet


D o s si e r

Les xarxes són una moda? Són aliades? O potser són enemigues? Es tracta d’unes noves eines que els mitjans poden utilitzar a mitges? Cal veure tot aquest fenomen d’obertura i participació com un símptoma del canvi digital que està capgirant l’escenari comunicatiu i els mitjans? En plena crisi del sector, els mitjans intenten utilitzar les xarxes socials per créixer en l’àmbit digital i aconseguir més públic. La bona notícia és l’esforç que fan; la dolenta, que no sempre se’n surten i que moltes vegades ni tan sols entenen la situació. Les xifres dels mitjans espanyols a les xarxes són importants. A Twitter, mtv España i El País superen àmpliament el milió i mig de seguidors; a Facebook, Antena 3 i Marca, que són les dues primeres capçaleres genèriques, tenen més de 500.000 likes; alguns periodistes, en el comptes personals, apleguen cen-

via Twitter, es va quedar sense resposta. Una dada inquietant a la qual s’afegeixen les crítiques que alguns experts fan a com els mitjans espanyols s’apropen a les xarxes socials. “La relació dels mitjans amb les xarxes socials és, en realitat, la nova forma de relació dels mitjans amb les audiències, que ara tenen veu pròpia i mecanismes de participació més sofisticats. El més difícil per a un mitjà actual

cas, el valor el té el periodista i ja no tant el mitjà. I, en el segon cas, qui controla l’accés a les audiències és Google o bé les xarxes”.

Poca retroalimentació Molts mitjans solament busquen a les xarxes un altaveu per a la difusió i es dediquen a tornar a publicar els continguts del seus llocs web o endeguen campanyes molt concretes, sempre amb l’objectiu immediat d’atraure més audiència. I donen poca importància a la retroalimentació amb els usuaris i a fer servir tot aquest procés per inventar-se de nou. Això no passa únicament aquí, però potser a Espanya és més evident perquè s’ha trigat més a afrontar el canvi digital.

Molts mitjans solament busquen a les xarxes un altaveu per a la difusió

és assumir que ha deixat de ser al centre del món comunicatiu”, explica a capçalera José Luis Orihuela, professor de Comunicació a la Universidad de Navarra i autor del llibre 80 claves sobre el futuro del periodismo. I afegeix: “Afrontar el nou escenari requereix canvis en la manera de comprendre com es genera, circula i consumeix la informació. No n’hi ha prou amb escoltar els usuaris, cal analitzar José Luis Orihuela i integrar d’una manera eficaç la informació que aporten. I tenars de milers de seguidors. A més, molts connectar-hi les redaccions en temps real”. mitjans fan referències diàries a les xarxes i han incorporat al seu vocabulari termes com Segons Genis Roca, especialista en xarxes sotrending topic (tema del moment) per explicar cials i director de la consultora RocaSalvateque alguna cosa està molt d’actualitat. lla:“Fins ara els mitjans eren els intermediaris entre l’autor d’un contingut i l’audiència, Tot i això, un estudi recent com Tuitexpei ara això ha canviat. Actualment, el valor rimento (comentat en el darrer capçalera) resideix en la capacitat de generar continguts indicava que un 88% de les preguntes o la de congregar l’audiència. En el primer realitzades pels autors del treball als mitjans,

“El més difícil per a un mitja actual és assumir que ha deixat de ser al centre del món comunicatiu”

“La principal diferència amb la premsa anglosaxona –diu Orihuela¬‒ és que allà, a causa d’una adopció més primerenca i decidida de les xarxes socials, molts mitjans ja han desenvolupat guies d’estil, bones pràctiques per a la redacció i tenen estratègies digitals que van més enllà de l’objectiu de ser presents a les xarxes i anar provant a veure què passa.” Genís Roca és molt contundent en la valoració:“A Espanya, encara hi ha molts mitjans de comunicació que únicament estan preocupats per tenir més seguidors que els seus competidors. I s’obliden de mesurar la quantitat de trànsit que els arriba dels canals socials i quines ràtios de conversió comercial Capçalera

51


D o s si e r

Les empreses donen poca importància a la retroalimentació i a fer servir tot aquest procés per inventar-se de nou

ofereixen les xarxes. Les empreses de comerç digital saben perfectament quantes vendes provenen de Twitter, si bé molts mitjans encara no saben quants subscriptors han guanyat gràcies a les xarxes, ni tenen plans específics per aconseguir-ho”. L’èxit de les xarxes socials en els darrers anys ha fet que els mitjans les utilitzin abastament, més enllà dels noms de referència com són Twitter i Facebook. Linkedin (professional), l’emergent Google+, els vídeos de Youtube o fenòmens recents com Pinterest, una xarxa centrada en imatges dels objectes favorits dels usuaris, són escenaris on els grans noms de la comunicació han desembarcat per ampliar la presència digital.També ho han fet en llocs com Menéame, on els usuaris pugen i voten notícies que els agraden i que exhibeix una interessant barreja de fonts alternatives al costat de capçaleres de comunicació molt conegudes.

públic a l’hora de buscar informacions que triguen o, a vegades ni surten, a llocs més coneguts. D’altra banda, les marques personals dels periodistes guanyen importància i a vegades estan per damunt dels propis mitjans. I dins d’una oferta informativa enorme ‒la més gran que mai ha existit fins ara‒, la contextualització social de les notícies cada vegada és més rellevant. Qualsevol història avui és inseparable del context social que genera i que es visualitza a través de comentaris, piulades, Facebook, etcètera. La notícia sola, aïllada, no té futur.

Obrir-se al públic En conjunt, la relació horitzontal, multidireccional, simultània i sense filtres que proposen les xarxes socials suposa un gran repte per als mitjans, acostumats al funcionament tradicional, en el qual ells eren el centre informatiu. Afrontar el desafiament de les xarxes socials vol dir obrir-se al públic i Genís Roca ensenyar gran part dels mecanismes interns.Vol dir, també, rebre consultes, suggeriments, crítiques (constructives o no) i peticions de participació que caldrà afrontar i digerir. No té retop.

“A Espanya, encara hi ha molts mitjans únicament preocupats per tenir més seguidors que els competidors” Amb Internet i les xarxes socials, els mitjans de comunicació aconsegueixen més interactivitat amb els usuaris, milloren la marca i eixamplen l’abast dels continguts, però també pateixen contraindicacions. Actualment, per exemple, molts usuaris accedeixen a les notícies directament a través de les xarxes o de publicacions que no són els grans mitjans. De fet, hi ha blocs i publicacions alternatives que ja s’han convertit en referents prioritaris per a bona part del

52

Capçalera

El nord-americà Jeff Jarvis, professor de Periodisme a la New York University, ha analitzat l’impacte que té l’univers Internet, incloses les xarxes socials, en els mitjans al darrer llibre (Partes Públicas). Ell fa servir la paraula publificació per etiquetar el canvi. I escriu:“Internet i la publificació que

exigeix han arrasat l’antiga arquitectura dels mercats. Els mitjans de comunicació solien organitzar-se entorn a les marques. Per obtenir continguts havíem d’accedir a la marca i comprar la seva publicació o veure el seu programa. D’aquesta manera, els propietaris dels mitjans ostentaven el control des d’una posició preeminent. Llavors, van arribar les cerques, que van trastocar la relació. Ara, en lloc de partir del mitjà de comunicació, la transacció comença amb el lector, que és qui fa una pregunta (...) Després, va aparèixer una força encara més poderosa: nosaltres. Els nostres enllaços a través de Twitter i Facebook, els blocs, el correu electrònic i altres eines socials fan perillar el poder, fins i tot de Google. Els continguts no manen. La distribució no mana. Manen les relacions”.

Un salt endavant Aquest escenari planteja canvis profunds, en molts aspectes. Això inclou com s’organitzen internament els mitjans o com fan front a les necessitats de comunicar amb un entorn social massiu i que reacciona instantàniament. No cal dir que el contacte amb els usuaris ja no té res a veure amb les tradicionals cartes al director dels diaris, sinó que actualment deriva cap a nous models digitals amb uns mecanismes que encara estan poc explorats. “Utilitzem la metàfora de la conversa com a model d’interacció entre les organitzacions i el públic a Internet. El problema és que si volem aplicar-la en un gran àmbit, xoca amb l’obstacle de l’escala. És complicat que una empresa, una administració o un mitjà puguin conversar amb tot el seu públic a Internet, ja que si s’aboquen a conversar


D o s si e r

La majoria dels grans mitjans de comunicació encara es troben en una fase molt iniciàtica respecte a la seva implicació amb les xarxes socials.

És evident que hi ha un esforç per incorporar aquestes novetats, tot i així, el canvi de model comunicatiu no s’atura aquí. Darrere de tot aquest procés, –i aquesta és la principal lliçó de les xarxes socials– hi ha la necessitat de participació real del públic a través de fórmules que potser encara s’han d’inventar.

que participar-hi és de dubtosa utilitat. En la majoria dels casos, la participació és un recurs tècnic:‘Aquesta notícia accepta comentaris’,‘Valora aquesta notícia de 0 a 5’, ‘Comparteix-la amb els teus amics’... Tota aquesta pirotècnia s’hauria de substituir per veritables processos de participació en els quals l’opinió del públic es tingui en compte i serveixi per a alguna cosa. Per exemple: ‘Ajuda’ns a preparar l’entrevista que farem a l’alcalde’,‘Proposa les teves esmenes a una llei’, etcètera”, explica aquest expert en xarxes socials.

“La gent no vol opinar, sinó influir”, afirma Genís Roca.“I els espais de participació actuals dels mitjans estan tan banalitzats

Les xarxes socials i Internet poden ser clau per aconseguir que els mitjans donin un salt cap a noves maneres de funcionar i

no poden fer la feina. Davant d’aquesta evidència, els mitjans proven noves formes i actualment els vots, likes, repiulades, etcètera són formes de conversa cada vegada més rellevants”.

relacionar-se amb el públic. De com utilitzin aquest escenari per reinventar-se dependrà bona part del seu futur.Tal com diu Genís Roca,“Internet s’ha tornat social. Sigui quina sigui la teva proposta has de considerar que el destinatari té la capacitat d’interactuar i que espera que ho tinguis en compte. Això obliga a noves maneres de funcionar i de relacionar-se. I necessita noves propostes de valor i nous models de negoci”. I posa un exemple:“És lògic que els diaris facin una edició única per a tothom? Jo sóc subscriptor d’un diari des de fa gairebé deu anys i no saben si sóc del Barça o de l’Espanyol. De fet, ni tan sols saben si m’interessa el futbol. A aquestes alçades del partit, això comença a ser un mal servei”. Capçalera

53


Estudiants amb micròfons i carpetes

Diferents projectes escolars relacionats amb la comunicació acosten els adolescents a la professió periodística Text Nereida Carrillo

Les alumnes Paula Esteve i Laia Pau de l'IES Illa de Rodes durant la gravació del programa Illa TV. Foto: IE Illa de Rodes.


R e p ortatg e

Centenars d’infants i adolescents s’introdueixen en l’ofici de periodista en escoles i instituts catalans, amb projectes propis o bé amb el paraigua d’algun mitjà de comunicació. D’aquesta manera, els petits aprenen a comunicar i comuniquen aprenent llengua, coneixent el món i també adquirint habilitats socials. En aquest reportatge, visitem alguns d’aquests projectes i en parlem amb els responsables. I també, com no, recollim l’opinió d’aquests joves comunicadors que s’enfronten, per primer cop, a un micròfon.

Comença la música. A la pantalla de televisió apareixen unes lletres grans:“Illa tv”. I tot seguit, altres de més menudes:“Institut Illa de Rodes”. Unes llumetes espurnegen per la pantalla. De cop, la música i les espurnes s’aturen. I veiem en pla mitjà la Laia Pau, alumna d’aquest institut de Roses:“Bona tarda. Benvinguts a un nou programa d’Illa tv”. La Laia, que al juny va acabar quart d’ESO, és una dels molts nens i adolescents catalans que aprenen ben d’hora l’ofici de periodista. Se’ls forma a l’escola o a l’institut, a través de projectes que els centres impulsen de manera autònoma o amb l’aixopluc d’un mitjà; com a assignatura diferenciada o de manera transversal. L’objectiu és aprendre a comunicar, però també comunicar aprenent: a través de l’elaboració de peces informatives, els alumnes aprenen a escriure, a treballar en equip i a entendre i opinar sobre el món que els envolta. La Montserrat Vila, professora a l’ies Isaac Albeniz de Badalona, que participa en el projecte de periodisme digital Escoles en xarxa, ho valora molt positivament:“És excel·lent per acostumar els nois i noies a aquella gimnàstica mental de llegir el món que els envolta”. Anna Maria Rodón, professora de l’Institut Euclides, de Pineda de Mar, s’afegeix a les lloances:“És necessària l’alfabetització en els mitjans de comunica-

ció, que els permeti comprendre, analitzar i produir, per tal de no ser consumidors acrítics”. Des del curs 2007-08, en aquest centre tenen un canal de televisió dins d’una plataforma digital i, des del curs 2009-10, emeten petits espais al canal comarcal del Maresme (m1tv). També té un espai en un canal comarcal de TDT l’ies Illa de Rodes, de Roses. Emeten “Illa tv”, un programa contenidor de periodicitat quinzenal, per Empordà tv. L’espai

Les peces audiovisuals que fan els alumnes de l’ies Illa de Rodes, a més de difondre’s a Empordà tv, al web de l’institut, a Facebook, Twitter i Vimeo, s’han publicat fins ara també al web 324.cat, a través del projecte Kiosk Jove. Aquesta iniciativa compta amb la col·laboració del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i permet als estudiants catalans penjar continguts en què expliquen l’actualitat del seu centre o de la seva ciutat. Kiosk Jove es va estrenar amb una prova pilot el 2009 i el 2011-2012 incloïa més d’una vuitantena de centres educatius. Però no és l’única iniciativa d’un mitjà que encoratja els joves a explicar allò que els envolta. També ho fa, per exemple,Vilaweb, a través del projecte Escoles en xarxa, un sistema de blocs en línia que dóna difusió a continguts de diversos centres d’educació primària i secundària dels territoris de parla catalana. El projecte està dirigit per Òmnium Cultural i Vilaweb, a més hi col·laboren la Generalitat i l’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la llengua. Inclou també una trobada anual presencial entre els centres, una trobada per reforçar vincles i treballar plegats. La iniciativa va arrencar el curs 2004-2005 amb 22 centres i ara ja n’inclou més de 300.

Centenars d’infants i adolescents aprenen a comunicar a l’escola o a l’institut, però també comuniquen aprenent està fet per alumnes de secundària i batxillerat coordinats pel professor Xavier Serra, que n’explica l’origen i la finalitat:“El projecte pretén ajudar a resoldre algunes dificultats que s’han detectat a l’institut com són el fet que els alumnes moltes vegades llegeixen poc, no s’informen sobre els temes, no saben redactar o escriuen amb faltes i descuiden la qualitat del seu treball.” Per Serra, el projecte de formació en comunicació audiovisual ajuda en tots aquests aspectes i és una eina per als docents:“No pots dir a un nen: 'redacta millor' i no tenir l’eina”.

Capçalera

55


R e p ortatg e

Entendre la professió PREMSA A LES ESCOLES Des del 2009, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha estat treballant per acostar la professió als més joves mitjançant el projecte "La premsa a les escoles", que busca fomentar la lectura dels diaris, l'esperit crític i la reflexió al voltant de l'actualitat mostrada pels mitjans de comunicació. El projecte, que compta amb el suport de la Fundació La Caixa, consisteix a portar periodistes a les aules perquè aquests expliquin la seva experiència dins els mitjans, mentre que els alumnes, al seu torn, poden exercir de joves periodistes redactant notes de premsa. Aquest any, van tenir lloc catorze xerrades en catorze centres diferents entre els mesos de gener i maig. I, segons sembla, tant els periodistes que hi van participar com les escoles van valorar l'experiència positivament, destacant-ne la bona predisposició i la participació per part dels alumnes.

“Estem vivint uns temps de retallades: l’Estat espanyol fa retallades, la Generalitat fa retallades, les empreses fan retallades i, entre altres conseqüències, els sous són més petits.” El text és de Jonathan Quesada, un jove de quinze anys alumne de l’Escola Fàsia, a Barcelona, una escola de pedagogia terapèutica que atén alumnes amb necessitats

educatives especials. El Jonathan ha escrit la seva peça després que a classe hagin llegit els diaris i hagin debatut sobre l’actualitat. Una de les professores del Jonathan, la Purifica-

Escoles en xarxa, de Vilaweb, és un sistema de blocs en línia que dóna difusió a continguts de centres d’educació ción Peire, opina que de vegades cal “deixar de fer continguts rígids” per aprendre amb “classes més dinàmiques”. I afegeix que analitzar l’actualitat i produir textos permet als joves “formar-se un criteri perquè ningú els pugui passar per damunt”. Raquel Díaz, companya de Purificación –totes dues són tutores del grup d’eso b– afegeix:“com que són estudiants d’educació especial, la gent té prejudicis. I, al contrari, tenen un esperit crític impressionant.”

De la mateixa manera que els centres educatius es fixen en els diaris, els rotatius també miren a l’escola. Aposten per continguts específics per a infants i joves, amb suplements com l’“Ara Kids”, del diari Ara, que es va estrenar l’11 de setembre del 2011, o el “Pequeño País” d’El País, que va néixer el 1981 i que la crisi va fer desaparèixer el 2009. El Periódico també impulsa, des del curs 1998-99, el projecte El Periódico a l’escola, amb visites a la redacció i el rotatiu del diari i tallers intensius i activitats puntuals a les escoles.

Capçalera

Com ell, molts altres alumnes han descobert què és fer informació. I n’assenyalen algunes de positives i d’altres que no els satisfan: “M’agrada quan sortim perquè coneixem altres persones”, explica la Clàudia Rissech, que el passat juny va acabar 2n de batxillerat a l’ies Euclides. L’altra cara de la moneda, la dibuixa el seu company de 1r de batxillerat Guillem Maldonado:“L’horari del productor pot ser molt esgotador.” La Sawsan Kathira, que ha cursat 4t d’eso de l’ies Illa de Rodes, ha descobert altres inconvenients:“El que menys m’agrada és quan fas una entrevista i la persona et deixa plantada”.

El projecte Kiosk Jove permet als estudiants penjar continguts en què expliquen l’actualitat del centre o de la ciutat

Periodisme per a petits

56

Adrià Liñán té setze anys i és company del Jonathan. Confessa que la feina que fan a classe de llegir i produir textos informatius li ha permès acostar-se una mica més a la professió,“empatitzar amb els periodistes”, entendre com és la seva feina.

Mentre calibren en una balança el que els entusiasma i els desagrada, els joves reconeixen que s’emporten la motxilla ben plena d’ensenyances.“Aprens a escriure bé, a assabentar-te de les faltes, a explicar el que penses”, explica Noè, de setze anys i alumne de l’Escola Fàsia. Per la seva part, Clàudia López, alumna de 4t d’eso de l’ies Illa de Rodes, afegeix:“He après a editar i a saber com es fa una entrevista correctament. I crec que em servirà per al futur perquè jo em vull dedicar a això”. A més d'aspectes com l’aprenentatge lingüístic i en comunicació audiovisual, tots aquests estudiants també assenyalen altres tipus d'avenços.“M’he adonat que no aconsegueixes de cop i volta ser periodista o presentadora –confessa Èlia Arbonés, alumna de 2n de batxillerat de l’ies Euclides– sinó que ser-ho requereix una evolució i un esforç”.


El professor Xavier Serra explica que projectes com aquest també ajuden els joves a gestionar situacions que es trobaran més endavant en la vida:“Aprenen l’habilitat social de repartir-se la feina, de col·laborar, de saber pujar i baixar: de ser presentador passen a ser el que s’encarrega de portar el trípode. Un dia et surt bé i l’altre malament. Un dia et foten una esbroncada i l’altre et lloen.Tot això s’aprèn.” Gemma Torrent, professora de l’optativa de revista a l’Institut Guindàvols de Lleida, expressa confiança en la utilitat per als alumnes de projectes com aquests.“Desitjo que es converteixin en persones més implicades i solidàries amb el món.Voldria que els ajudés a ser més lliures”, afirma. En definitiva, els projectes de periodisme a l’escola i a l’Institut reflecteixen que es pot aprendre a informar i informar aprenent. I, ara, la Laia Pau tancarà aquest reportatge com va acomiadar el programa “Illa tv” que es va emetre el passat 1 de febrer:“Sembla que ha arribat l’hora d’acomiadar el programa. Aviat els reportatges i els col·loquis d’Illa tv tornaran amb nous temes i més convidats. S’aprèn molt fent televisió. I esperem que a vostès també els sembli interessant”.

Més informació a: http://www.324.cat/kioskjove http://escolesenxarxa.vilaweb.cat/ + info

PARTICIPA-HI !


Premsa a les colònies

Les publicacions d’aquests singulars enclavaments industrials són força desconegudes i ens acosten a com era la vida dels seus habitants A les colònies industrials, que van aparèixer a Catalunya un segle després de les homònimes angleses, es van editar una sèrie de publicacions amb futurs diversos. Algunes van tenir una vida curta, d’altres van durar força anys. Amb més o menys voluntat, aquests diaris i revistes buscaven trencar tòpics al voltant d'aquests espais. Text Xavier Martí Foto Fons Josep Padró i Margó


R e p ortatg e

A la pàgina anterior, treballadors –possiblement del tint– de la Colònia Güell a principis del segle XX. Foto apareguda al llibre Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya, d'Emili Teixidor (Angle Editorial, 2010). A dalt, un exemplar de Sol-Ixent, que s'editava en aquesta mateixa colònia.

A les colònies industrials els diaris progressistes o d’esquerres hi eren prohibits, es llegien clandestinament ja que, segons pensaven els propietaris de les mateixes, portaven idees “que els obrers no han de conèixer”. Per això, només estava permesa la premsa conservadora, la que difonia i representava l’ideari dels propietaris.Tot i això, no podien impedir que els obrers que sabien llegir trobessin la manera d’accedir a una premsa que els era més favorable. El model de colònia industrial va anar canviant amb els anys, es va anar fent més laxa i, finalment, va saltar pels aires amb la crisi de la indústria tèxtil de la dècada dels seixanta. Com apunta la historiadora Rosa Serra, també hi tingué a veure l’aparició del 600 (que en permetia sortir) i la de la televisió (que permetia veure altres realitats, tot i el sedàs de la censura). Encara avui, però, es té una imatge que si bé en un inici era certa, està farcida de tòpics. I uns tòpics que neixen el 1891, quan el periodista i polític Luis Morote publica el reportatge “El feudalismo en las fábricas”, primer, a les pàgines d’El Heraldo de Madrid; després, a La Publicidad i, més tard, a la revista El Obrero. La seva visita a alguns establiments fabrils del Llobregat va tenir un gran impacte.

Per trencar aquests tòpics, entre altres objectius, van aparèixer diferents publicacions en les nombroses colònies industrials catalanes. Encara que també sorgiren amb la voluntat d’oferir un espai que contrarestés el que es vivia o s’havia viscut en aquells espais. La premsa “de colònies”, de fet, no va fer altra cosa que la premsa local i comarcal que hi havia en els mateixos moments a la resta del país: conquerir espais de llibertat i, alhora, ser altaveu de les reivindicacions populars.

L’excepció de la colònia Güell L’industrial i polític Eusebi Güell ‒el futur comte Güell‒ va traslladar la producció del Vapor Vell de Sants a una fàbrica a pocs quilòmetres de Barcelona, a Santa Coloma

social que exercia, havien de ser “instruïts”. I és per això que una dècada després de la creació de la Colònia Güell, el 1902, va crear Sol Ixent. Avant sempre, que es convertiria en el primer periòdic “de colònia” al nostre país. Aquesta publicació era de periodicitat quinzenal s’editava en català, era il·lustrat i catalanista. El primer número correspon al gener de 1902 i a l’hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya en conserven fins al número vuit (aparegut el 25 d’abril). Es desconeix fins a quan es va editar, però sí se sap que estava adherit a la Unió Catalanista, de la qual era president Manuel Folguera, subdirector de la fàbrica. D’altra banda, el director, Ferran Alsina, pertanyia a la “taula de savis” de la Lliga Regionalista, segons va explicar el mateix Francesc Cambó.

Aquest tipus de publicacions van permetre conquerir espais de llibertat i ser un altaveu de les reivindicacions populars de Cervelló, seguint el model de ciutat-jardí. El 1890, va fer l’encàrrec al taller d’Antoni Gaudí (que es va reservar construir l’església) i els arquitectes o mestres d’obra, a més dels habitatges i serveis, van aixecar l’escola i la casa del mestre o l’ateneu. Güell creia que els seus obrers, tot i el paternalisme i control

Uns anys més tard, concretament el 18 de març de 1933, apareix L’Estel, un periòdic mensual que va durar fins al 15 de desembre de 1935.Tot i que la capçalera d’aquesta publicació fa referència al símbol independentista, a les seves pàgines hi va tenir cabuda tot l’espectre ideològic i social, des de La Lliga a l’Església passant pels sindicalistes de la cnt. L'Estel contenia articles de diferents Capçalera

59


R e p ortatg e

aspectes; de cultura, literatura, crònica de l’administració local, problemàtica obrera, entre altres. Després de la Guerra Civil, es van crear els anomenats “periòdics murals”:“La parroquia y las juventudes de sus asociaciones, (...) cuidaron de su composición, se produjeron excelentes y admirables ejemplares,

interviniendo en la decoración los artistas y aficionados de la población, el fondo se renovaba cada mes y los artículos, novedades y noticiario cada semana. Se colocaba en la fachada de la iglesia en la parte baja del campanario”. Així ho deia José Serra Rosselló fent referència a Rubí, segons recull Jaume Guillamet en el llibre La premsa comarcal. Un model català de periodisme popular. L’exemple

val pel cas de la colònia Güell. Segons el material que conserva l’historiador Josep Padró, va “aparèixer” per primera vegada el febrer de 1948 i va tenir una vida superior als dos anys. Malgrat l’època, alguns dels escrits eren en català. Més endavant (entre juny de 1951 i setembre de 1954), va aparèixer Labor. Periódico informativo de publicación mensual.Volia ser, enmig de les circumstàncies, la continuació de L’Estel. El feien joves que havien estat a la guerra, als camps de concentració o en un servei militar inacabable... En total, se’n van publicar 49 lliuraments, mentre que els anys 1963 o 1964 un grup d’aquells joves van editar un únic exemplar d’Estol. Joves d’Acció Catòlica. Amb la represa democràtica, els veïns van editar el Butlletí informatiu de l’Associació de Veïns de la Colònia Güell.Tot plegat, van ser 19 números que van sortir entre octubre de 1975 i juny de 1980. Més tard, entre maig de 1989 i maig de 1999, es van editar 14 lliuraments del Butlletí informatiu de l’Associació per a la Conservació de la Colònia Güell. D’altra banda, des del febrer del 2005 i el setembre del 2012 s’edita La Colònia Modernista. Butlletí informatiu de l’Associació La Colònia Modernista. I és que aquesta és l’única colònia industrial que, d’una manera o altra, i tot i que intermitentment, ha mantingut algun tipus de premsa.

Les colònies del Ter...

La Revista Colònia Pons (Colònia Pons), La Flor de l'Ametlla (Colònia de L'Ametlla de Merola) i L'Amic (Colònia Bonmatí), algunes de les publicacions que s'editaven a les colònies industrials catalanes.

60

Capçalera

A partir de 1919, la colònia Santa Maria o El Roig (1890, Ripoll) va pertànyer al grup Sociedad Anónima de Peinaje e Hilatura de Lana (saphil), que amb el temps es convertiria en la primera empresa llanera de l’Estat. El gener de 1956, sortia a la llum el primer exemplar de Saphil. Publicación de los productores de S.A. de Peinaje e Hilatura de Lana, de periodicitat mensual. Estava datat a Terrassa, seu central de l’empresa, si bé s’escrivia a mitges entre els treballadors d’aquella ciutat i els de la colònia. El darrer exemplar és el número 179 i correspon als mesos de novembredesembre de 1974. La seva vida es va allargar 19 anys. Per la seva part, en un meandre del Ter, s’hi va aixecar La Farga de Bebié (1889,


R e p ortatg e

Les Lloses). I allà, els minyons escoltes de la colònia van editar Crit, al voltant de 1947.Va ser una publicació escrita a mà, en català i de

va sortir La Veu de pares. Mentre la primera tota estava escrita i dibuixada a mà, la segona estava escrita a màquina. La revista L’Amic té una història curiosa. Publicada a la colònia Bonmatí (1896, Bonmatí-Sant Julià del Llor), a la primera època tan sols s’edità el primer número, datat el juny de 1937. El contingut estava format per diferents escrits i pirogravats acolorits. El segon número, però, ja correspon a la segona època (desembre de 1985). Primer, va ser anual i, a partir del setzè, semestral. Aquesta “tercera època”va acabar l’agost de 2009, amb el número 36. Recentment, ha començat una nova època.

El comte Güell va crear Sol Ixent. Avant sempre, el primer periòdic “de colònia”, amb l'objectiu d'instruir els obrers la qual es van fer tres lliuraments. El mateix nombre de números que es van fer, el 1966, de la revista Club d’Amics d’ebsa, portaveu de l’associació del mateix nom. A la colònia Borgonyà (1894, Sant Vicenç de Torelló) es conserven un quants números de Som Petits..., una revista feta a partir de 1933 pels alumnes de l’escola. Del 1966 al 1969,

... i les del Llobregat El "fenomen" català A diferència d’altres països on les colònies industrials consistien en grans concentracions humanes i distants entre si, les colònies catalanes eren petites i solien ser a prop les unes de les altres. Aquest fet les ha convertit en un fenomen únic al món. Tant que el geògraf francès Pierre Deffontaines va exclamar: “cap riu del món, potser, ha estat objecte d’un aprofitament tan exhaustiu com l’indigent Llobregat”. A més d’aquest, se’n troben als rius Brugent, Cardener, Ebre, Freser, Ter, Tordera i canal de Pinyana. Es van construir colònies agrícoles, cimenteres, hidroelèctriques, metal·lúrgiques, mineres, tèxtils, papereres o químiques. A més del centre productiu, les colònies també disposaven d’habitatges per als treballadors; economat i altres establiments comercials com la cantina, l’escola, el teatre, les instal·lacions esportives, l’església, la residència per a persones solteres i fins i tot algunes tenien estació de tren i fins i tot cementiri.

62

Capçalera

La colònia Cal Rosal (1858, repartida entre Avià, Berga i Olvan) va tenir un número 0 d’El Pont. Revista de Cal Rosal, aparegut el maig de 1984. La publicació tenia un equip de redacció i col·laboradors. Era bimestral i, com a curiositat, la primera redacció estava situada a l’antiga barberia de la colònia. El darrer lliurament va ser el número 20 i corresponia al novembre-desembre de 1987. Cal Pons (1875, Puig-reig) està en el municipi “colonial” per excel·lència, ja que n’hi ha set en el terme. La Revista de la Colònia Cal Pons va veure la llum la primavera de 1944. Els cinc primers números només es va distribuir entre directius i encarregats. Escrita en castellà, estava tot mecanografiat. A partir del sisè número, es va convertir en trimestral i va passar a nomenar-se Revista Colònia Pons. Els continguts eren marcats per una alta dosi religiosa i moral. El darrer lliurament, el número 50, aparegué com a “extraordinario” el novembre de 1957, més d’un any posterior al número 49. Una altra revista que també surt d’una escola encara que amb temàtica de tota la colònia és La Flor de l’Ametlla, a L’Ametlla de Merola (1873, Puig-reig). El primer número es de l’1 de març de 1947 i vint-i-set lliuraments

Paternalisme i mà d'obra barata Les colònies industrials van néixer el segle XVIII a Anglaterra amb el socialista utòpic Robert Owen. El fenomen va tardar gairebé un segle a arribar a l’Estat espanyol, tot i que amb una ideologia contrària a com van ser concebudes, ja que aquí hi havia control social, paternalisme, règim de semiesclavatge per als obrers, condicions abusives de feina i sou, etc. A l’inici, la primera “llei de colònies agrícoles” (1855) es va dictar per poblar zones rurals despoblades. Les successives lleis van permetre d’obtenir “l’Estatut de Colònia”, que comportava avantatges fiscals i d’altra mena. També s’instal·laven a les ribes dels rius per altres motius com eren aconseguir energia hidràulica gratuïta davant l’encariment del carbó, allunyar-se de les zones “conflictives” o aconseguir mà d’obra barata i dòcil.

més tard, el gener de 1951, aquest mensual sortia per darrera vegada. Els últims deu exemplars contenien articles escrits en català. Més tard, l’11 de setembre de 1983, i en unes circumstàncies diferents, apareix El Brogit. Sense ser professional, comptava amb una estructura de direcció, equip de redacció, un dibuixant, fotògrafs, col·laboradors, així com persones que es dedicaven a la publicitat i a la “promoció”. Era bimestral i se’n van fer un total de 28 lliuraments, el darrer dels quals data de gener-febrer de 1988. Es pot trobar més informació sobre aquest tipus de revistes a El control de la premsa i la cultura en una comunitat sotmesa: El cas de les colònies industrials, comunicació presentada a les IV Jornades d’Història de la Premsa (17 i 18 de novembre del 2011, + info Museu d’Història de Catalunya).


Per uns mitjans sense gènere

L'agència de notícies La Independent lluita per aconseguir uns models d'informació no discriminatoris amb les dones

L’agència de notícies digital catalana La independent treballa, des de fa dos anys, per eliminar l’androcentrisme informatiu i promoure models d’igualtat. Ara per ara, les integrants, que hi treballen voluntàriament, veuen com cada cop van tenint més visibilitat malgrat que la crisi ha fet que no els renovessin les subvencions. Tot i els obstacles del camí, les impulsores tenen clar que cal seguir lluitant. El gran objectiu és poder influir en els grans mitjans de comunicació. Text Lali Sandiumenge Il·lustració Francesco Cusumano


R e p ortatg e

És dimecres i Tona Gusi,Teresa Carreras, Diva Criado i Amada Santos treballen juntes amb els portàtils. Són al Col·legi de Periodistes, que els cedeix dues tardes a la setmana un espai des d’on gestionar La Independent (Laindependent.cat), una agència de notícies digital, nascuda fa dos anys de la necessitat de difondre models d’informació no discriminatoris i que fomentin la igualtat. “Som una agència amb visió de gènere; informem des del més local al més internacional, que no vol dir només notícies de dones”, explica Gusi, a qui totes les companyes qualifiquen com a “ànima del projecte”.“La Tona és la que va tenir la idea que calia posar en marxa una cosa així”, assegura amb un somriure Teresa Carreras.

violències de l’agència, mentre que Amada Santos ‒fotoperiodista basca i feminista molt activa a Ca la dona i als moviments socials‒ s’encarrega de l’administració i la producció audiovisual.

Carreras és la directora de l’agència i Gusi la sotsdirectora i coordinadora de redacció. Les dues són periodistes veteranes i conegudes. La primera és professora de la uab, va ser corresponsal de Televisió Espanyola a

Ara mateix, totes les integrants de La Independent hi treballen de manera voluntària, perquè creuen en el projecte i en la necessitat que existeixi. L’agència també és víctima de la crisi i pateix les conseqüències de les retallades. La subvenció que van rebre el 2010 des del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i de l’Ajuntament de Barcelona per arrencar el projecte no s’ha renovat i estan pendents de la de l’icd. Com a contrapartida, han hagut de reduir a la meitat els enviaments de notícies, reportatges i articles d’opinió ‒ara només ho fan un cop per setmana‒ i, segons admet Gusi, renunciar a una certa qualitat “formal”, sobretot pel que fa a l’edició i correcció de textos, tot i que mantenen el mateix volum de notícies.“La meva màxima aspiració ‒subratlla Carreras‒ “és que La

Les quatre formen part de l’equip de gestió de l’agència, i també del de redacció. En total són vint-i-tres periodistes i comunicadores, més una seixantena de col·laboradors, la gran majoria dones, tot i que també hi participen, alguns, pocs, homes. Últimament, s’hi han incorporat blocaires, periodistes i professionals molt actives procedents d’algunes ong d’ajuda al desenvolupament o de moviments socials. L’edat de totes elles oscil·la entre 25 i 70 anys.

La Independent és el projecte més ambiciós de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya Brussel·les i presideix l’Associació de Periodistes Europeus. La segona dirigeix la revista Entreacte i, fins fa poc, era la cap de projectes de la Fundació Centre de Documentació Política. Per la seva part, Diva Criado, colombiana afincada a Barcelona des del 2006, és advocada i comunicadora i és la responsable de la secció de Drets humans de la dona i

Independent pugui trobar espònsors i publicitat per subsistir i fer-la rendible i contribuir, així, a fer arribar els temes d’igualtat als mitjans”.

Pioneres a l’estat La Independent és el projecte més ambiciós de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya (xidpic.cat), que va impulsar l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (adpc) al juny del 2005. La presidenta és l’exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Montserrat Minobis, presidenta honorífica de La Independent, i Tona Gusi n’és la número dos. La xidpic.cat, que integra periodistes individuals i grups –com la mateixa adpc, Les Penélopes, Radio Paca, Moncomunicació, la Secretaria de la dona del Sindicat de Periodistes Ciberdones‒ va promoure poc després també la creació de la Red Internacional de Periodistas y Comunicadoras en el Estado Español (rimpyc), de la qual forma part, i, al novembre d’aquell any, va ser una de les fundadores de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, llançada durant una primera trobada a Morelia, Michoacán (Mèxic), entre associacions i grups llatinoamericans i europeus de catorze països diferents (Periodistasdegenero. org).“Som les pioneres a l’estat ‒subratlla Santos, les creadores de la xarxa catalana i impulsores de l’estatal, la mediterrània i la internacional”. La Independent es va començar a gestar en la imaginació de Tona Gusi quan va viatjar a Mèxic i va entrar en contacte amb Capçalera

65


R e p ortatg e

D'esquerra a dreta, Diva Criado, Teresa Carreras, Amanda Santos i Tona Gusi, quatre integrants de l'agència de notícies La Independent. Foto: Lali Sandiumenge.

iniciatives semblants i molt potents creades per periodistes llatinoamericanes, que ja feia temps que treballaven en xarxa amb el mateix objectiu, sobretot gràcies a l’impuls financer que en el seu moment van rebre dels organismes internacionals després de la Conferència Mundial sobre la Dona que es va celebrar a Pequín el 1995. Aquest és el cas, per exemple, de cimac (Comunicación e Información de la Mujer, Cimac.org), un col·lectiu nascut el 1988 a Mèxic de l’experiència del suplement feminista Doble Jornada, creat un any abans per un grup de feministes en el marc del diari La Jornada.També de Semlac, Servicio

66

Capçalera

de Noticias de la Mujer de Latinoamérica y el Caribe (Redsemlac.net), una iniciativa continental que es remunta al 1978.

fins l’11 de setembre de 2010, quan va activar el portal i va fer un enviament especial de notícies.

Com recorda Gusi, feia molts anys que l’adpc intentava que els mitjans generalistes visibilitzessin les dones i la diversitat social en les informacions.“Costava tant, que ens vam adonar que si no posàvem en marxa alguna cosa alternativa no ens en sortiríem”, afirma. Inspirant-se en la tasca de les companyes de l’altra banda de l’Atlàntic, la xarxa catalana va posar fil a l’agulla i, el 2007, ja va tenir un projecte per escrit per crear un mitjà propi i alternatiu.Va costar trobar finançament i La Independent no va néixer formalment

La Independent ha anat superant obstacles i fent camí. L’any passat, va ser guardonada amb el premi de l’Associació Espanyola de Dones dels Mitjans de Comunicació (amec) “Prensa Mujer 2011”, juntament amb les periodistes Rosa Maria Calaf i Montserrat Domínguez, per crear un nou projecte d’informació de gènere. Actualment, té una mitjana de 50.000 visites mensuals –300.000 durant el primer semestre d’aquest any‒ procedents d’uns 5.000 visitants únics. En una visita a l’atzar de capçalera, un dissabte a la


R e p ortatg e

tarda, el portal tenia 1.057 visitants en línea. El compte de Twitter, @La_independent, frega el miler de seguidors.

saber fins a quin punt els grans mitjans fan ús de l’agència, mentre que poques vegades reprodueixen una notícia seva, les dues són

Tot i que La Independent no és necessàriament una agència de notícies només sobre dones, les dones en són les protagonistes dels continguts. La idea és oferir-ne una imatge equilibrada i no estereotipada i ressaltar-ne la contribució a la societat, sovint amagada en les informacions que difonen els mitjans de comunicació convencionals. Simplement, de les activitats, les demandes i les propostes de les dones se’n parla poc i esbiaixadament, i les dones hi tenen poca visibilitat, fins i tot en el cas de professionals reconegudes.“En els grans mitjans es ressalta sobretot el paper dels homes i nosaltres quedem enrere”, denuncia Criado. Carreras considera que La Independent “té una gran raó de ser” i que, en aquests moments de crisi,“és més necessària que mai” i recorda que les polítiques conservadores dels governs català i de Madrid no ajudaran a fer avançar l’agenda femenina.

Totes les integrants de l’agència hi treballen de manera voluntària, perquè creuen en el projecte i en la necessitat que existeixi

La Independent es nodreix de les informacions que elabora el seu equip, però també de les de la Xarxa i les publica en català, la primera llengua, i en castellà. El que ofereix no són productes en brut –com solen fer les agències de notícies convencionals‒ sinó

conscients que de vegades utilitzen els seus continguts per elaborar informacions. És a dir, la consulten com a font d’informació i s’hi inspiren, encara que sovint sense citar-la.

Llenguatge no sexista Les activitats de La Independent no es redueixen a informar. L’ús d’una terminologia “inclusiva i no sexista”, com la defineix Gusi, és una altra de les seves batalles: una de les membres de l’agència, Drina Ergueta, treballa actualment en un llibre d’estil que s’inspira en gran part en les guies desenvolupades per la professora i investigadora catalana Eulàlia Lledó per eliminar el llenguatge sexista i androcèntric de l’administració i altres àmbits.

més d’ella, col·laboren també en les activitats de l’agència la boliviana Drina Ergueta, la italiana Giselle Evangelisti, la colombiana Catalina Carmona, la mexicana Leticia Cruz o l’equatorià Nilton Torres, un dels pocs homes involucrat amb La Independent. Tot i que l’agència va néixer a Internet i que intenta treure el màxim partit de les eines digitals, també organitza activitats presencials. Aquest és el cas, cada darrer dimarts de mes, de “les nits de La Independent”, que se celebren des de fa poc al bar Valentina del barri Gòtic de Barcelona. Amb tot, les noves tecnologies segueixen sent la peça clau i estratègica: entre els projectes que tenen previst posar en marxa aviat, a més a més de la traducció dels continguts al francès i a l’anglès, hi ha una aplicació d’Apple perquè el portal es pugui llegir a qualsevol aparell.

Una altra tasca important que desenvolupa és la formació de periodistes dels mitjans generalistes, per ensenyar-los a informar amb perspectiva de gènere sobre qualsevol esdeveniment. Un exemple és el taller de formació que van dur a terme el desembre passat Joana Gallego i Joana García Grenzner amb la xarxa d’emissores locals de ComRàdio, en què es va incidir en dos àmbits que els preocupen especialment: el tractament informatiu de la violència masclista i de les dones migrades.

En total són vint-i-tres periodistes i comunicadores, més una seixantena de col·laboradors, la gran majoria dones productes ja acabats i elaborats, que no necessiten més desenvolupament. Els seus clients són des d’ong, universitats i ajuntaments a col·lectius i individus, si bé l’objectiu principal és arribar i transformar els mitjans generalistes. És massa d’hora per valorar l’impacte de l’agència i si està aconseguint fer sortir les notícies de gènere de l’ostracisme i acabar la visió androcèntrica dels mitjans.“Això és el que intentem”, apunta Santos,“el que no vol dir sempre que ho aconseguim”.Tant Carreras com Gusi afirmen que és difícil

“Hem de parlar de la diversitat i no només com un enfocament de gènere, sinó de diversitat cultural”, subratlla Diva Criado, que denuncia, a més, que en els mitjans generalistes catalans hi hagi poques periodistes –o locutores i presentadores– originàries d’altres països. No és el cas de La Independent, i la mateixa Criado n’és una bona mostra. A Capçalera

67


PERIODISTES DE PEL·LÍCULA

El tractament que des del cinema s'ha fet dels professionals de la informació ha permès crear diferents imatges, sovint contradictòries, de la professió Text Tomàs Delclós

Ciutadà Kane (1941), d'Orson Wells, explica la vida del magnat de la comunicació Charles Foster Kean, basat en William Randolph Hearst.


R e p ortatg e

Les redaccions són una constant en el setè art. Però no tots els periodistes que hi apareixen representen la professió de la mateixa manera. Ni de bon tros. Directors com John Ford, Howard Hawks, Fritz Lang, Orson Wells o Frank Capra, per posar-ne alguns exemples, han mostrat els clarobscurs d’un ofici al qual cada cop se li perdonen menys coses.

El cinema i la televisió s’han apropat reiteradament a les redaccions. Han donat una èpica a l’ofici i als seus professionals, una centralitat que rarament ocupen en la societat. I això al marge que, en alguns casos, són herois que persegueixen la veritat i, en d’altres, potiners amb pocs escrúpols. La filmografia mostra un tractament més indulgent de la premsa que dels mitjans audiovisuals. Però, des dels anys setanta, amb Tots els homes del president (Alan J. Pakula), com la màxima lloança del periodisme d’investigació capaç de tombar un president, els reporters més dubtosos han guanyat preeminència. Si fem cas al cinema, el futur de la professió no és gaire engrescador. Al western, el periodista és un element fundacional de la cultura urbana i l’imperi de la llei. Allí trobem el gran Peabody (L’home que va matar Liberty Valance, John Ford, 1962). És veritat que a un western urbà com Ciutat sense llei, (Howard Hawks, 1935) hi ha una de les frases més sagnants contra el periodisme, ple de mentiders: “A l’infern on van els periodistes al morir, seiem en despatxos vermells amb plomes de foc i ens passem una eternitat escrivint sobre el saludable clima de la regió”. Però, en general, els periodistes-editors són una nova mena de cowboys, fidels als propis codis. En canvi, en els escenaris de la ciència-ficció hi ha molta informació, però poques vegades se sap qui la subministra. I quan surten periodistes encara és pitjor. A Les brigades de

l’espai (Paul Verhoeven, 1997) els noticiaris de la televisió són descaradament propagandístics, una enganyifa. A l’esplèndida 2001: una odissea de l’espai (Stanley Kubrick, 1968) hi ha periodisme, si bé també persisteixen les estratègies del poder per confondre’l. Les

comprar el diari escolti el soroll insubornable de la rotativa, és una escena que haurà convençut més d’un i d’una d’arremangar-se i mirar de trobar un forat en una redacció. Per treballar de periodista. Per viure com un periodista. Fuller conservava al cor una escena del film Park Row, l’esquela de Josiah Davenport:“No deixis que ningú et digui què has de publicar. No t’aprofitis de la llibertat de premsa. Usa-la assenyadament per a la teva professió i el teu país. La premsa és bona o dolenta segons el caràcter dels que la dirigeixen”.

Des dels anys setanta, amb Tots els homes del president, els reporters més dubtosos han guanyat preeminència autoritats de la Federació aixequen una “cortina de fum” per evitar que transcendeixi la notícia de la troballa d’una misteriosa forma geomètrica. El món televisiu que dibuixa la sèrie Max Headroom, de final dels vuitanta, una distòpia molt propera, és immisericorde. S’inventen sistemes per accedir directament al cervell i les tribus alternatives treballen amb videonarcòtics perquè la gent hi connecti l’emissora pirata.

Honestedat informativa Hi ha reporters de cinema amb una xamba i lluentor introbable en la vida real. N’hi ha de desgraciats i venuts, dolents amb tanta dolenteria que no poden tenir perdó. Ara bé, el cinema també reivindica i fa necessaris els que estan en el combat quotidià per l’honestedat informativa. Bogart ‒El quart poder (Richard Brooks, 1952)‒, despenjant el telèfon perquè el gàngster que acaba de

El magnat de la comunicació William Randolph Hearst és un dels personatges més freqüentats per aquest cinema. I no li agradava.Va posar el crit al cel per l’estrena de Set d’escàndol (Mervyn LeRoy, 1931), una duríssima crònica contra el periodisme sensacionalista, literalment criminal. No seria l’únic disgust. Hi ha més d’una pel·lícula que el retrata. I, per sobre de totes, Ciutadà Kane (Orson Welles, 1941), excepcional film amb una arquitectura argumental que mimetitza la recerca periodística, l’enquesta laberíntica. Un altre propietari de mitjans amb un nom molt semblant, Kyne, teoritzarà a Mentre NovaYork dorm (Fritz Lang, 1956), la necessitat que té la democràcia d’un periodisme lliure perquè li cal un ciutadà ben informat, amb opinió. Capçalera

69


R e p ortatg e

Dustin Hoffman i John Travolta a la pel·lícula Mad City (1997), pel·lícula dirigida per Constantin Costa-Gavras.

Dones a les redaccions El paper de la dona en aquestes redaccions de cel·luloide és també desigual. De fet, el cinema va ser pioner en la presentació de dones periodistes, encara que molt poques eviten el petonet final. Ser periodista té un preu més alt per a elles. A la pel·lícula L’home del carrer (Meet John Doe de Frank Capra, 1941), el director recomana sense embuts a la reportera:“Senyoreta, surti d’aquí, casi’s i deixi el periodisme”. Una de les dones periodistes més primerenques és Eleanor Stone (Gene Tierney) a La venjança de Frank James (Fritz Lang, 1940). Eleanor és filla de l’editor de l’Star i vol ser periodista contra el parer de tothom. Les dones que només crien nens i donen de menjar als bracers “són esclaves i jo sóc periodista”, conclou. En general, les pioneres en determinats àmbits d’informació, considerats masculins, han de tastar el rebuig dels col·legues. Li

70

Capçalera

passa, un cas, a Lexie (Renée Zellweger) a Ella és el partit (George Clooney, 2008). Quan entra a la tribuna de premsa per fer la crònica d’un partit als anys 20, un company remuga

Hawks, 1940). En aquesta, Rosalind Russell vol deixar l’ofici precisament per “poder ser dona”, perquè ser periodista és “robar fotografies, trucar a la gent a les tres de la matinada, no saber què significa tenir una vida normal”. A pesar d’aquesta convicció, la passió per l’ofici i fer justícia pot més. Una passió que revifarà el matrimoni amb el seu director. Spencer Tracy va topar-se amb la seva parella, Katharine Hepburn, més d’una vegada. Particularment, significativa és La dona de l’any (George Stevens, 1942). El film s’obre amb una picabaralla entre dos columnistes del diari,Tess Harding (Hepburn), dedicada a la política internacional, i Sam Craig (Tracy), cronista esportiu. Debaten sobre quina ignorància és més penosa: la de no saber res de beisbol o res del tractat de Versalles. Un

Bogart a El quart poder despenja el telèfon perquè el gàngster que ha comprat el diari escolti el soroll insubornable de la rotativa dient-li que no pot ser allí. Howard Good (Girl Reporter, Gender, journalism and the Movies, Scarecrow, 1998) pensa que els films de dones periodistes són un vehicle per explorar els conflictes de gènere: carrera versus casori, lloc de treball versus llar, col·legues versus família, etc. En la història matrimonial, i cinematogràfica, de la professió bàsicament hi ha dues parelles, Hepburn-Tracy i la de Lluna Nova (Howard


R e p ortatg e

col·lega de Craig li explica clarament com haurien de ser les dones:“Com els canaris, ignorants i apacibles”. En el fons, aquesta és la tesi de la pel·lícula encara que no la verbalitzi tan brutalment. El cinema ha gosat donar lliçons sobre l’ofici i de vegades es presenta com a eina d’aprenentatge. A Nancy Drew, reporter (William Clemens, 1939), Bonita Granville interpreta una estudiant que fa mil maniobres malicioses.“Un reporter té el dret de fer coses que la gent normal no ha de fer”, comenta.“Penso que els reporters han fet sempre coses així. Almenys ho han fet al cinema”. A Capricorn U (Peter Hyams, 1977), el periodista que persegueix l’engany de la nasa –no ha trepitjat la Lluna‒ demana temps per investigar.“El redactor en cap ha de donar 48 hores, ho he vist en una pel·lícula”, argumenta al seu cap. I aquest replica,“Te’n dono 24, jo també he vist aquesta pel·lícula”. Un petit homenatge al cinema de periodistes convertint-lo en font d’astúcies, de recursos. L’aprenentatge, però, serà dubtós si la facultat és com la de Tesi (Alejandro Amenábar, 1996), en què elements del claustre es dediquen als snuff movies.

Humphrey Bogart, Robert Redford, Dustin Hoffman i David Strathairn a El quart poder (Richard Brooks, 1952), Tots els homes del president (Alan J. Pakula, 1976) i Bona nit i bona sort (George Clooney, 2005), respectivament.

Una altra facultat que no sembla gaire recomanable és la que acull la tropa de Gossip (Davis Guggenheim, 1999), en què es teoritza que notícia i rumor són el mateix. No era així a l’època d’Escola de Periodisme (1956). Dirigida per Jesús Pascual, combina una aproximació simpàtica i mistificadora a l’Escola de Periodisme de Barcelona durant la dictadura, tot i que, modestament, apuntarà una Espanya menys polida que l’oficial. En una assemblea, els estudiants debaten si la dona pot ser periodista. El gran dubte és:“Pot, per exemple, entrevistar un futbolista al vestidor?”. Una noia recorda que els senyors periodistes entrevisten les vedettes als camerinos. En aquest film, la institució acadèmica no és discutida. Però en altres ho és força, particularment en el cinema nord-americà en què hi ha una clara desconfiança cap al periodista jovenívol que arriba a la redacció amb un títol llampant, si bé sense haver trepitjat carrer. Aquest és el cas del personatge que interpreta Clark Capçalera

71


R e p ortatg e

UNA SELECCIÓ DE PEL·LÍCULES The Cameraman (Edward M. Sedgwich, 1928)

Els crits del silenci (Roland Joffré, The Killing fields, 1984)

La gàbia d’or (Frank Capra, Platinum Blonde, 1931)

The Man Inside (Bobby Roth, 1990)

La reina de Nova York (William Wellman, Nothing sacred, 1937)

Sota una altra bandera (Bruno Barreto, A show of force, 1990)

Story of G.I.Joe (William A. Wellman, 1945)

L’espiavides (Howard Franklin, The public eye, 1992)

Jo crec en tu (Henry Hathaway, Call Northside 777, 1948)

Kika (Pedro Almodóvar, 1993)

Tot sobre Eva ( Joseph L. Mankiewicz, All about Eve, 1950)

Prêt-à-porter (Robert Altman, 1994).

Shubun (Akira Kurosawa, 1950)

Sostiene Pereira (Roberto Faenza, 1994)

El gran carnaval (Billy Wilder, The ace in the hole- big carnival, 1951) Rere la notícia (Ron Howard, The paper, 1994) Més dura serà la caiguda (Mark Robson, The harder they fall, 1955)

Nascuts per matar (Oliver Stone, Natural Born Killers, 1994)

Més enllà del dubte (Fritz Lang, Beyond a reasonable doubt, 1956)

El gran salt (Joel Coen, The Hudsucker proxy, 1994)

Un rostre en la multitud (Elia Kazan, A face in the crowd, 1957)

Íntim i personal (Jon Avnet, Up close & personal, 1996)

Xantatge a Broadway (Alexander Mackendrick, Sweet smell of succes, 1957)

Mitjanit al jardí del bé i del mal (Clint Eastwood, Midnight in the Garden of Good and Evil, 1997).

Escàndol a Milà (Giulio Macchi, Difendo il mio amore, 1957)

Mad City (Costa-Gravas, 1997)

Vull viure (Robert Wise, I want to live, 1958)

Al límit (Eduardo Campoy, 1997)

L’últim hurra (John Ford, The Last Hurrah, 1958)

Execució imminent (Clint Eastwood, True Crime, 1998).

-30- (Jack Webb, 1959).

El dilema (Michael Mann, The insider, 1999)

Cimarron (Anthony Mann, 1960)

El mateix amor, la mateixa pluja (Juan José Campanella, 1999)

L’herència del vent (Stanley Kramer, Inherit in the wind, 1960)

Gairebé famosos (Cameron Crowe, Almost famous, 2000).

Corredor sense retorn (S. Fuller, Shock Corridor, 1963)

When the sky falls (John Mackenzie, 2000), dedicada a Veronica Guerin

Medium cool (Haskell Wexler, 1969) L’honor perdut de Katharina Blum (Volker Schlondorff, Die verholene ehre der Katharina Blum, 1975)

Tinta vermella (Francisco J. Lombardi, 2001)

Network (Sidney Lumet, 1976)

Lligant caps (Lasse Hallstrom, The shipping news, 2001)

La síndrome de la Xina (James Bridges, The China Syndrome, 1978)

Live from Baghdad (Mick Jackson, 2002, Fuego sobre Bagdad, TV),

Sense malícia (Sydney Pollack, Absence of malice, 1981)

El preu de la veritat (Billy Ray, Shattered Glass, 2003)

L’home de ferro (Andrezj Wajda, Czlowiek z zelaza, 1981)

Silver city (John Sayles, 2004)

Cercle d’enganys (Volker Schlondorff, Die Fälschung, 1981)

Bona nit i bona sort (George Clooney, Good night and good luck, 2005)

L’any que vam viure perillosament (Peter Weir, The Year of Living Dangerously, 1982 Sota el foc (Roger Spottiswood, Under fire, 1983).

72

Terra de ningú (Danis Tanovic, No man’s land, 2000)

Capçalera

Ciutat del silenci (Gregory Nava, Bordertown, 2006)


R e p ortatg e

Cartells de pel·lícules de Billy Ray, Billy Wilder i Ron Howard que tenen periodistes com a protagonistes.

Gable al film Ensenya’m a estimar (G. Seaton, 1958). A retenir d’aquesta pel·lícula el consell de l’editor Stone:“Si vols vendre més diaris demà, enganya. Si vols seguir venent d’aquí a deu anys, sigues honest”.

Ofici televisiu Darrerament, ha estat la televisió la que s’ha acostat a aquest ofici amb més realisme i duresa. La cinquena temporada de The Wire és la millor descripció de l’impacte de la crisi

Templeton, jove redactor que vol fer-se un nom i s’inventa un contacte amb un assassí en sèrie. Scott guanyarà el Pulitzer amb les seves cròniques. És l’èxit del periodisme fraudulent. Un retrat galdós d’una professió que no desmereix el d’altres tribus de la sèrie, una negríssima, desoladora, excepcional crònica urbana. Des de la mítica Lou Grant, la televisió ha guanyat la partida més d’una vegada al cinema. State of Play, per exemple, és una minisèrie de la bbc que va tenir una versió per al cinema (L’ombra del poder, Kevin Macdonald, 2009), més planera, encara que s’hi apunta com un tema nou la desconfiança, superable, dels redactors sèniors cap a la jovenalla que porta l’edició digital.

I la història no s’acaba. Hollywood prepara un film sobre Rebekah Brooks. Nicole Kidman serà la destronada reina de l’imperi Murdoch. hbo ha recollit Aaron Sorkin amb The newsroom. A Catalunya, hi haurà l’adaptació de l’obra teatral Radiacions d’Enric Juliana i Julià de Jodar... El cinema continua parlant de periodisme. Hem d’admetre, però, que cada cop ens perdona menys.

Des de la mítica Lou Grant, la televisió ha guanyat la partida més d’una vegada al cinema en els diaris. Al Baltimore Sun, la redacció viu amb angúnia les retallades i acomiadaments. Gus, un honest redactor en cap, començarà a sospitar de la precisió informativa d’Scott

BIBLIOGRAFIA Ness, Richard R. From headline hunter to Superman. Scarecrow Press, 1971. Barris, Alex. Stop the Press. A. Barbes, 1976. Lavinia, Juan Carlos. Los chicos de la prensa. Nichel Odeon, 1996. Berger, Christa, editora. Journalismo no cinema. Proyecto universitario de Fabico/ nfgrs y cnpq. Brasil, 2000. Cine entre líneas, aa. vv., Semana de Cine de Valladolid, 2006

Capçalera

73


Ràdios contra la repressió El Col·legi de Periodistes reforça la tasca de les emissores comunitàries d’Hondures Text Eudald Coll Fotos Comppa


Pe r i o d i sm e al món

Hondures viu immersa en un clima de violència i violacions dels drets humans que inclou més d’una vintena d’assassinats a periodistes. En aquest context, la xarxa de ràdios comunitàries indígenes dóna suport i informa puntualment de les lluites contra els poders fàctics que tenen lloc als seus territoris. El 2010, un projecte d’aquestes emissores va ser un dels seleccionats al concurs de la Comissió de Periodisme Solidari del Col·legi. Amb l’import del guardó s’han tirat endavant diferents millores en aquestes ràdios de base.

Malgrat que Hondures no acapari gaires titulars de notícies, la repressió i la forta presència tant militar com paramilitar és una constant en aquest país llatinoamericà fins al punt que s’ha convertit en un dels països més perillosos per als periodistes. Amb la llibertat d’expressió contínuament qüestionada, una sèrie de ràdios populars fa temps que planten cara als poders fàctics. I, darrerament, ho han fet amb l’ajuda del Col·legi de Periodistes de Catalunya. El cop d’estat del 28 de juny del 2009 va suposar un punt d’inflexió en la vida dels ciutadans hondurenys. El cop, que va ser condemnat per la comunitat internacional, va venir acompanyat per greus violacions dels drets humans.Tal com denuncia Human Right Watch, des que al gener del 2010 el president Porfirio Lobo va assumir la presidència del país, la repressió és una constant. A final d’aquell any, aquesta organització va presentar un informe de setanta pàgines (Després del cop d’estat: continua la violència, la intimidació i la impunitat a Hondures) en què es documentaven els assassinats, amenaces i atacs contra persones que resultaven incòmodes pel règim, entre els quals s’hi inclouen nombrosos periodistes. Segons dades oficials, durant la presidència de Lobo ja han estat assassinats un total de vint-iquatre periodistes.

En aquest context de persecució, el 2010, l’ong Comunicadores y Comunicadoras Populares por la Autonomía (comppa) va presentar un projecte al Concurs de projectes de cooperació amb el tercer món, que organitza la Comissió de Periodisme Solidari del Col·legi. El projecte buscava enfortir la xarxa de ràdios comunitàries indígenes d’Hondures, que actualment aglutina deu emissores populars. Finalment, el projecte va ser un dels dos seleccionats juntament amb un dels Amics de la Televisió Sahrauí. Per primer cop des de la creació del concurs el 1993 hi havia dos guanyadors diferents. Així,

llocs, feia temps que es parlava de crear una xarxa d’organitzacions de base en què es podrien crear emissores que donessin suport a les lluites populars. La primera d’aquestes ràdios a Hondures es remunta a 1997, quan es va fundar la Radio Comunitaria Faluma Bimetu –al nord del país– a la comunitat garífuna (afrodescendents) de Triunfo de la Cruz, que es va convertir, així, en la primera emissora d’aquestes característiques del país. Des d’un principi, l’emissora d’aquesta comunitat va jugar un paper aglutinador en la defensa del territori ancestral, a més de crear un procés d’enfortiment cultural davant l’ofensiva de la cultura dominant, així com dels seus mitjans de comunicació massius. I és que les comunitats de Triunfo de la Cruz que s’oposen als projectes agroindustrials i immobiliaris en aquesta zona tan sols tenen aquesta ràdio que els dóna suport en la lluita.

Segons dades oficials, durant el mandat de Porfirio Lobo ja han estat assassinats vint-i-quatre periodistes els vint mil euros de l’import del premi es van dividir a parts iguals. La meitat van anar cap a Hondures i l’altra meitat cap als camps de refugiats de Tindouf.

Quinze anys de lluita Les ràdios comunitàries són el fruit dels treballs realitzats des d’organitzacions camperoles, indígenes i populars a Guatemala, Hondures i el Sud-est mexicà. En aquests

Una altra de les emissores de la xarxa és La Voz de Zacate Grande, una ràdio emblemàtica de la lluita dels camperols a Hondures i que, en el seu cas, dóna veu als habitants de la península de Zacate Grande, –al sud Capçalera

75


Pe ri odi sm e al món

A pàgines anteriors i en aquesta pàgina, dues imatges del treball d'enfortiment tècnic que ha permès portar a terme el guardó del concurs solidari.

ràdios comunitàries hondurenyes a una trobada com a mostra de solidaritat i per ajudar al rellançament de l’emissora. No tan sols va ser qüestió de setmanes que tornés a funcionar, sinó que aquella trobada va permetre formalitzar la xarxa que aglutina les emissores d’Hondures i Guatemala.

del país- els quals ja fa més d’onze anys que protagonitzen una lluita contra el terratinent Miguel Facussé, que busca portar a terme en les terres grans projectes turístics.

En aquest ambient de repressió s’emmarca, per exemple, el tancament de Radio Faluma Bimetu, a la comunitat de Triunfo de la Cruz. Aquesta emissora va ser atacada, incendiada

A més d’aquestes dues lluites, també hi ha les denúncies fetes des d’altres ràdios per les concessions dels rius a les transnacionals, la mercantilització dels recursos naturals i l’explotació minera, entre altres temes delicats.Tot plegat ha provocat nombroses coaccions entre els comunicadors i periodistes comunitaris. Així, diverses emissores de la Xarxa han estat darrerament objecte de pressions i agressions.

El diners provinents del concurs han permès una major capacitació i un enfortiment a nivell tècnic

76

Capçalera

i saquejada per la tasca informativa i de denúncia sobre el cop d’estat. Precisament, arran de la crema de les instal·lacions, al gener del 2010, es van convocar totes les

A l’assetjament, les detencions il·legals, la persecució i els atemptats contra persones i béns, cal sumar-hi un projecte de llei destinat a eradicar les ràdios comunitàries.“I tot això


Pe r i o d i sm e al món

Un concurs solidari L’any 1993, es va convocar la primera edició del Concurs de projectes de cooperació amb el tercer món del Col·legi. Posteriorment, i en la mateixa línia, es va aprovar destinar un 0,7% del pressupost del Col·legi per a projectes relacionats amb la cooperació i la solidaritat en l’àmbit de la comunicació. Des de fa uns anys, el concurs és bianual per tal d’augmentar-ne la dotació econòmica. El 2010, el jurat va repartir l’import del premi entre dos projectes; “Fortalecimiento de la Red de Radios Comunitarias Indígenas y Afrodescendientes de Honduras en el marco del golpe de Estado”, presentat per l’ong Comunicadores y Comunicadoras Populares por la Autonomía (comppa), i “Cicle de formació bàsica en periodisme i comunicació audiovisual als campaments de refugiats a Tindouf-Algèria”, de l’Associació d’Amics de la Televisió Sahrauí (atsh). A part del Concurs, la Comissió de Periodisme Solidari també treballa per millorar el tractament de la diversitat en els mitjans; estableix col·laboracions en formació amb les federacions d’ong de Pau, Desenvolupament, Drets Humans i Voluntariat Social i realitza els “Debats solidaris” sobre temes que solen passar desapercebuts als mitjans.

tan sols per estar donant a conèixer la veritat i denunciant el que passa al nostre país, als nostres pobles, a les nostres comunitats”, va afirmar mesos enrere Roxana Corrales, locutora de La Voz de Zacate Grande. Aquesta violència contra els periodistes s’emmarca dins un context molt més ampli. Així, el 2011, Hondures va registrar una de las taxes d’homicidis més altes del món (82.1 per cada 100.000 habitants). Degut a això, actualment, Hondures és considerat el país

treballs de cada ràdio i s’ha vist molt enfortida la coordinació d’esforços i d’intercanvi de produccions entre les deu ràdios integrants de la Xarxa Mesoamericana a Hondures”. Així, gràcies als diners provinents del Col·legi s’han pogut realitzar dos projectes pilots de capacitació de formadors i, d’altra banda, s’ha investigat, redactat, compilat, il·lustrat, dissenyat i imprès 150 exemplars de dos manuals que s’han entregat a les organitzacions que formen part de la Xarxa. També s’ha utilitzat l’ajuda econòmica per enfortir a nivell tècnic les diferents emissores.“A més d’aquests equips, –apunta l’informe‒ amb els fons del Col·legi de Periodistes, també es va poder aconseguir un segon equip per a les diferents ràdios de la Xarxa. Començant amb mantenir els sistemes d’Internet satel·lital, fonamentals per assegurar la connectivitat de les ràdios que es troben en zones on no existeixen altres possibilitats per assegurarse’n una connexió”.

Els periodistes comunitaris treballen amb pocs mitjans al país més violent del món més violent del món, segons l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (unodc, sigles en anglès).

Capacitació i millores Tot i aquest clima tens i enrarit, l’informe que el comppa va fer arribar al Col·legi –i que ha permès a la Comissió de Periodisme Solidari realitzar el seguiment del projecte i verificar-ne les despeses– parla de nombroses millores.“Malgrat aquesta repressió, el 2011, també ha estat un any de molts avanços en els

“Més enllà d’Internet, existeixen sempre nombrosos problemes tècnics que cal afrontar en la vida d’una ràdio comunitària, i

gràcies a aquest suport es va poder respondre a tots els casos”, detalla l’informe, que especifica els problemes que van solucionar a La Voz Lenca, Radio Guarajambala i a La Voz de Zacate Grande. Finalment, a més d’aquesta capacitació i enfortiment a nivell tècnic, els diners aportats també van permetre reunir les diferents ràdios en tres ocasions importants. “Sentim que el suport solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya –conclou l’informe– ha permès que aquest treball de construcció de mitjans des de baix seguís enfortint-se en aquest darrer any, i que aconseguís consolidar l’equip de comunicadors, el qual s’està assegurant de poder donar veu als seus pobles”.

Es pot obtenir més informació sobre les ràdios mesoamericanes d’Hondures, Mèxic i Guatemala al web http://openpublish.comppa. + info org/openpublish/

Capçalera

77


LA FORMACIÓ CLAU DEL TEU FUTUR

CENTRE DE FORMACIÓ I DESENVOLUPAMENT Habilitats Professionals i Emprenedoria Periodisme Digital Comunicació Corporativa Tècniques de Comunicació i Periodisme

MILLORA LES TEVES HABILITATS I ACONSEGUEIX EL TEU PROGRÉS PROFESSIONAL CONEIX LES BEQUES I ELS DESCOMPTES PER A COL·LEGIATS

Inscripcions: http://cfd.periodistes.org Més informació: 93 317 19 20 cfd@periodistes.org

Les places són limitades!

OBERT PERÍODE D’INSCRIPCIÓ ALS CURSOS DEL 1R TRIMESTRE: SETEMBRE - DESEMBRE 2012


SECCIONS

Recomanacions i notícies al voltant del periodisme

LA XARXA

DIA A DIA WEBS

OBITUARIS

LLIBRES

LA FOTO


WEBS Àlex Barnet

El futur

Twitter

(4) Un complet curs del Knight Digital Media Center sobre Twitter per a usos periodístics.

Facebook

(5) Facebook ha creat aquest lloc per ensenyar als periodistes com utilitzar aquesta xarxa social que s’acosta a mil milions d’usuaris.

Social Media Editor

(6) Una entrevista planera i entenedora al Social Media Editor del diari argentí Clarín, que explica la presència i filosofia del mitjà a les xarxes socials.

(1) El número 7 de Cuadernos de Comunicacion Evoca, de juny de 2012, inclou articles sobre la situació dels mitjans i els periodistes escrits per Gumersindo Lafuente, Ramón Salaverría, Silvia Cobo i Ismael Nafría, entre altres. A més del ja esmentat treball de Chiqui Esteban sobre les noves feines periodístiques. Gratuït i en format pdf.

Feines sense fronteres

(10) Reuneix ofertes de treball per a periodistes a tot el món. JournaJobs.eu vol contrarestar la fragmentació existent en el mercat laboral i aplega totes les ofertes internacionals, inclosos treballs temporals, encàrrecs freelance o períodes de pràctiques.

ENLLAÇOS (1) www.evocaimagen.com/cuadernos/cuadernos7.pdf (2) www.guardian.co.uk/news/datablog/2010/oct/01/ data-journalism-how-to-guide (3) http://datajournalism.stanford.edu/ (4) http://multimedia.journalism.berkeley.edu/tutorials/twitter/

Recursos freelance

(7) Notícies, eines, directoris i altres recursos que poden ajudar els periodistes freelance. Es manté força al dia i aporta pistes rellevants.

(5) www.facebook.com/journalists (6) www.periodicotribuna.com.ar/11280-los-mediosentendieron-que-no(7) www.freelancewriting.com

Periodisme de dades

(2) El diari britànic The Guardian explica com convertirse en un periodista de dades. Inclou una guia sobre conceptes, maneres de visualitzar la informació i recomanacions d’eines informàtiques que ens poden ser útils.

Dades i infografies

(3) Des dels Estats Units, la Universitat de Stanford i el Knight Journalism Fellowship avalen el vídeo “Journalism in the Age of Data”, en el qual es parla del periodisme de dades i de les fórmules infogràfiques per presentar els resultats.

80

Capçalera

Noves tendències

(8) Un bloc amb diversos autors sobre noves tendències, continguts, tecnologia, suports i models de negoci del periodisme. Molt interessant, tot i que darrerament el volum i ritme de publicació és baix.

(8) http://blogs.elpais.com/periodismo-con-futuro/ (9) www.malofiej20.com (10) http://journajobs.eu/

Visual

(9) Alejandro Malofiej (1938-1987) va ser un dels pioners de la infografia. La Society for New Design fa servir el seu nom en uns premis considerats els Pulitzer de la Infografia. El lloc web és un punt de trobada entre periodisme i noves propostes de visualització de dades i informacions.


LA XARXA Àlex Barnet

La via digital

Internet, les eines interactives, la programació, els ginys tecnològics i la cultura visual són elements clau en els nous treballs periodístics

A França, parodien la feina d'alguns periodistes digitals comparant-los amb la deeSsa Shiva. L'autor de la imatge és Jualin Pesce (Obsweb).

El número anterior de capçalera ens va presentar alguns dels nous perfils de feina que, malgrat la crisi, apareixen en el convuls àmbit periodístic. Insistim aquí en la importància del factor digital en moltes de les noves propostes laborals. La mateixa xarxa, amb la veu dels experts que hi publiquen, i una selecció de webs on actualitzar coneixements ens fan de guia. Cal dir que el nou escenari, malgrat les etiquetes a vegades exòtiques i suggerents que hi apareixen, no escapa a la crua realitat. Per a algunes de les noves feines, especialment les més polivalents i que demanen periodistes tot terreny, ja s’han inventat etiquetes alternatives i iròniques. A França parlen de journalisme Shiva, en referència a la deessa hindú que té tres ulls i quatre o més braços... L’economia global va cap a l’era dels e-lancer: autònoms qualificats que es busquen la vida per lliure. I. en l’àmbit dels mitjans, els experts detecten la gran tendència dels narrowcaster: professionals que han de combinar en el treball quotidià periodisme, publicitat i relacions públiques. El periodista Chiqui Esteban en l’article “Las nuevas profesiones del periodismo”, per a la revista digital Cuadernos de Comunicación Evoca, afirma que, ara mateix,“el coneixement d’aspectes de programació és més important en les redaccions en línia que els idiomes” i assegura que la cultura visual tindrà molta

importància en el futur del periodisme. Esteban, director de noves narratives a Lainformacion.com descriu, quatre grans àrees de noves feines digitals: especialista en narratives, periodista de dades, equips de tauletes tàctils i mòbils, a més de periodista multimèdia. L’especialista en narratives digitals és l’encarregat d’escollir les millors maneres d’explicar una història utilitzant els formats disponibles ‒text, foto, vídeo, infografia, etcètera‒ i totes les combinacions possibles. El periodista de dades analitza grans bases d’informació i busca històries, detectant-hi tendèn-

L’economia global va cap a l’era dels e-lancer: autònoms qualificats que es busquen la vida per lliure

entre les múltiples habilitats hi ha escriure i crear peces audiovisuals seguint tot el procés: buscar temes, fer guions, enregistrar i editar. És una etiqueta molt genèrica i multifuncional. I una de les més conegudes, juntament amb la de community manager o social media editor, que descriuen al responsable de la gestió d’una marca a les xarxes socials i a Internet, una feina que pot ser apropiada per a periodistes que coneguin el màrqueting en línia, els temes seo (posicionament als cercadors) i estiguin al dia de Twitter, Facebook i companyia. La creació d’un bloc amb la marca del periodista ‒en el qual l’autor fa de tot: redactor, fotògraf, dissenyador, comercial, empresari, etcètera‒ també pot ser una sortida professional, però cal generar ingressos, cosa gens fàcil. El Social Media Club (França) parla sovint sobre feines digitals emergents i proposa etiquetes com arquitecte d’històries (que treballa amb continguts que es poden publicar en diferents formats i plataformes) i periodista crowdsourcing (professionals amb projectes d’investigació, que aconsegueixen finançament via Internet amb aportacions del públic). L’organització nord-americana Sustanaible Journalism té una llista amb una dotzena de possible noves feines. Moltes d’aquestes semblants a les que ja hem vist, però algunes diferents. Per exemple: expert en vídeos virals (les imatges que triomfen a Youtube aconsegueixen milions de visitants i tenen valor comercial) o autor d’e-book (considera que els llibres digitals són un element que el públic està disposat a comprar pagant). Certament, ara les noves eines digitals en faciliten l’edició. És el cas de Marc Herman, periodista nordamericà que viu a Barcelona, autor de Shores of Tripoli, un llibre digital sobre la seva estada a Líbia durant la revolució. El llibre s’ha publicat a través de Kindle Single, el segell d’Amazon per a obres de no-ficció que tenen entre 10.000 i 30.000 paraules i que ven els llibres electrònics a la Xarxa, a preus molt assequibles. Herman no és un cas aïllat, hi ha altres plataformes comercials per comercialitzar els llibres i no necessàriament els periodistes han de publicar a títol personal. Grans marques com Forbes i The Guardian han endegat línies editorials amb llibres digitals creats pels seus periodistes o col·laboradors.

cies i continguts rellevants. Els equips de mòbils i tauletes tàctils –Esteban parla de grups bàsics formats per un editor, un dissenyador i un programador‒ han d’adaptar els continguts dels mitjans a uns ginys personals cada vegada més nombrosos i amb pantalles més grans. Tots aquests perfils agraeixen una àmplia cultura visual i coneixements de disseny i programació. El periodista multimèdia també els necessita, ja que

Capçalera

81


LLIBRES Elena Serrano

Vida de un escritor

Gay Talese | Alfaguara, 2012 | 600 pàgines Gay Talese va néixer a Ocean City, Nova Jersey, però viu a Nova York. Fill d’un modest sastre italià, és considerat un dels pioners del Nou Periodisme, juntament amb Tom Wolfe i Norman Mailer, entre altres. A vuitanta anys, ha escrit ja més d’onze títols entre els quals destaquen El reino y el poder, Retratos y encuentros o Honrarás a tu padre, la crònica que va inspirar Los Soprano.Talese va començar escrivint al diari de la universitat on estudiava a Alabama. Quan va acabar, es va traslladar a Nova York i va treballar a The NewYork Times entre 1956 i 1965.Va començar portant els cafès i escrivint històries a l’hora de dinar, algunes de les quals va publicar. Des de llavors, ha escrit per a Esquire, The NewYorker, Harper’s Magazine i altres publicacions dels Estats Units. La present obra, Vida de un escritor, és la biografia d’un home que s’ha convertit en una llegenda del periodisme. Ens apropa en primera persona a alguns dels secrets més recordats dels seus llibres. El retrat dels familiars, dels restaurants predilectes de Manhattan o l’escandalós cas Bobbitt es donen cita en aquestes pàgines. El proper llibre, The Silent Season of a Hero, es publicarà en els pròxims mesos.

Guerrillers del teclat. La revolta dels bloguers àrabs des de dins

Lali Sandiumenge | La Magrana, 2012 | 349 pàgines

Aquest llibre, fruit d’un llarg treball d’investigació, estudia el paper que ha tingut Internet per promoure la llibertat d’expressió i la lluita democràtica al món àrab. Però sobretot explica en clau de crònica periodística l’apassionant història d’un grup de nois i noies que van aprofitar les possibilitats de la Xarxa i dels mitjans socials per conscienciar, polititzar i mobilitzar una generació que alguns creien adormida. Les revoltes populars van aconseguir derrocar Ben Ali i Hosni Mubarak a principi del 2011, si bé feia anys que s’estaven covant al carrer i al ciberespai. Els joves del Pròxim Orient i el nord de l’Àfrica van adoptar la Xarxa com la seva arma per combatre les dictadures existents i preparar la revolució. L’autora, Lali Sandiumenge, va descobrir el món dels blocs i el seu poder com a eina de canvi social quan va arribar a Egipte, el 2004, i va començar una recerca en activisme digital que continua avui en dia. Especialitzada en informació internacional, Sandiumenge ha passat gairebé tota la vida a l’estranger i ha viscut a Lima, Brussel·les, Rabat i el Caire. Ha col·laborat amb diversos mitjans, com Avui, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Ara; les revistes Cambio 16, El Temps,TimeOut i Fronterad; el programa Gran Angular de tve i l’agència internacional de notícies United Press International (upi).

Història de la meva vida i dels meus fantasmes. La República, el periodisme, el teatre Lluís Capdevila | Cossetània Edicions, 2012 | 325 pàgines

Tercer volum dels manuscrits de memòries de Lluís Capdevila. Després de publicarse L’alba dels primers camins (1968) i De la Rambla a la presó (1975) –que parlen de la Primera Guerra Mundial i de la dictadura de Primo de Rivera‒, el present volum acull el període de la República. Periodista, escriptor i dramaturg, Capdevila va dirigir un dels gran diaris del període, La Humanitat; des del qual ens apropa a la seva història. Les memòries estan narrades en directe, de manera dialogada, crítica, polièdrica, polifònica i construïdes com un interrogatori amb ell mateix. A part de les memòries, té un gran nombre d’obres escrites: novel·les, peces de teatre i articles periodístics. El 1912, va començar en el periodisme i va passar per nombroses publicacions.Va viure la bohèmia barcelonina de la Primera Guerra Mundial i la va retratar en una obra de gran popularitat, Memòries d’un llit de matrimoni (1925). Va combinar periodisme i teatre, i els anys vint va produir una gran quantitat d’obres populars per als teatres del Paral·lel.Va arribar a la República reconegut com a autor de teatre i periodista.Va viure la guerra des del front com a periodista i com a comissari de propaganda de la columna Macià-Companys.

82

Capçalera

Internet para periodistas. Kit de supervivencia para la era digital Silvia Cobo Editorial uoc, 2012 232 pàgines Internet s’ha convertit en una eina de treball indispensable per a qualsevol periodista que treballi en un mitjà digital, audiovisual o imprès, o en un gabinet de comunicació. I és que l’impacte en la labor periodística no es limita a una forma de distribució de la informació, sinó que s’estén a tot el procés informatiu d’investigació, redacció, composició i distribució. L’autora d’aquest llibre, Silvia Cobo, l’anomena “kit de supervivència” en el sentit que està destinat a millorar, en general, les habilitats digitals de qualsevol tipus de periodista. Aquesta obra s’aproxima a diferents disciplines d’Internet des d’un punt de vista periodístic i molt pràctic: com escriure per a Internet, la utilització eficient de cercadors i tècniques de posicionament en aquests, analítica web, xarxes socials, monitorització i verificació de fonts d’informació, juntament amb les cobertures en temps real i la distribució estratègica dels continguts en xarxes socials i altres canals.

Innovación en los medios. La ruta del cambio Francisco J. Pérez-Latre i Alfonso Sánchez-Tabernero Eunsa, IME i Carat, 2012 326 pàgines Els mitjans de comunicació es troben en la fase inicial d’un nou model que presenta encara moltes incògnites. Aquest llibre explica com la mateixa indústria que va gaudir durant lustres de beneficis sòlids i de certa tranquil·litat, després en va veure amenaçats els pilars bàsics. La gratuïtat i el desenvolupament d’Internet van fer caure dramàticament el valor dels continguts. El públic podia trobar informació i entreteniment sovint sense pagar i va començar a fugir dels mitjans que no es diferenciaven. Els autors d’aquest llibre no es limiten a escriure una crònica de tots aquests canvis: aprofundeixen, a més, en les causes i hi proposen solucions. Segons el seu parer, a les empreses del sector els falta la disciplina necessària


per mantenir el ritme d’innovació, adaptar-se als canvis i convertir l’aprenentatge en una activitat constant i prioritària.

Guia de la comunicació de les comarques de Girona 2012 Col·legi de Periodistes de Catalunya. Demarcació de Girona, 2012 205 pàgines La nova edició d’aquesta guia ja neix convertida en una eina de treball per als periodistes. Però no només per a ells. Encara que va néixer com un directori adreçat sobretot als professionals de la comunicació, de mica en mica aquesta guia ha anat creixent, donant-se a conèixer també en altres sectors: des de l’administració fins a entitats cíviques, passant per empreses, ong i particulars. De fet, són moltes les institucions, empreses i entitats que, fins i tot en temps de crisi, han volgut formar part d’aquesta Guia, apareixent representades a través dels logotips o anuncis. La demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, responsable del directori, s’ha plantejat editar-lo, d’aquí a no massa temps, també en format electrònic amb l’objectiu de mostrar les dades ben actualitzades per tal d’afinar al màxim en tots els apartats del directori.

són els seus periodistes de capçalera. Cano ha elaborat l’informe amb la col·laboració d’Antoni Rodon que s’ha encarregat de la part estadística. Es tracta d’una primera aproximació, d’una mostra amb la qual es vol generar un debat sobre el que Maxwell McCombs anomena agenda setting. O sigui, sobre la influència mediàtica en l’agenda política.

AnuarioThinkEPI 2012. Análisis de tendencias en información y documentación

La política condiciona els mitjans sempre que pot, de la mateixa manera que els mitjans intenten condicionar l’agenda política diària amb tota mena de notícies. Com que això és així, des de la Fundació Catalanista i Demòcrata (Fundació CatDem), van decidir indagar sobre quines eren les vies d’accés a la informació dels diputats i diputades del Parlament de Catalunya. Per això van encarregar al periodista i professor Francesc Cano un informe per conèixer com s’informen els diputats i diputades, quins són els respectius mitjans de referència i quins

Raval

Tomàs Baiget (ed.) i Javier Guallar (coord.) epi scp, 2012 339 pàgines

Consuelo Bautista Institut de Cultura de Barcelona, 2012 155 pàgines

El maig de 2005, es va crear el Grup d’Anàlisi sobre Estratègia i Prospectiva de la Informació, fundat per professionals i acadèmics de la biblioteconomia, la documentació i la comunicació. Fruit de les reflexions, neix aquest Anuari en què es recullen les notes publicades pel grup al llarg del 2011 i principi del 2012, a través de diferents canals de difusió, principalment la llista de discussió Iwe Tel i la pròpia web de ThinkEPI. L’obra també inclou deu informes de situació d’encàrrec, inèdits, elaborats per experts en formació, professió, biblioteques, arxius, gestió de la informació en l’empresa, comunicació científica, web semàntica i biblioteques digitals, mitjans, sistemes d’informació i tecnologies.

Aquesta obra recull un conjunt de micronarracions fotogràfiques en les quals els protagonistes són les persones que viuen o simplement passegen pel barceloní barri del Raval. Les fotografies de Consuelo Bautista defugen de manera intencionada l’estigma del barri xino o del districte cinquè i es poden considerar una representació dels corrents que actualment defineixen el Raval com un territori de màxima pluralitat, on les persones interaccionen entre elles i amb l’espai públic.Tant l’exposició com el catàleg, incorporen una selecció de fotografies dels fons de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, d’una cronologia que comprèn des del 1870 fins al 2004, amb l’objectiu d’explicar les diferents mirades que s’han succeït al llarg de l’època contemporània sobre l’emblemàtic barri barceloní i que, com a resultat, n’han expandit una determinada imatge molt lligada al caràcter polític i a la cultura de cada època.

La informació al Parlament de Catalunya. Francesc Cano i Castells i Antoni Rodon i Casarramona Fundació Catalanista i Demòcrata, 2012 80 pàgines

els líders dels àmbits nacional i internacional segueixen sense crear societats sòlides basades en el respecte dels drets humans. Segons l’ong, per tal de recuperar la funció com a líders legítims, els governs han de comprendre que és fonamental desenvolupar i mantenir un sistema que protegeixi els dèbils i estableixi límits per als poderosos. L’article va acompanyat de cinc perspectives regionals que posen en relleu els successos clau i les tòniques dominants a l’agenda dels drets humans als diferents continents.

Informe 2012 Amnistía Internacional. El estado de los derechos humanos en el mundo Editorial Amnistía Internacional (edai), 2012 89 pàgines Publicat conjuntament amb l’Informe 2012 d’Amnistía Internacional, que aborda l’estat dels drets humans a 155 països i territoris durant l’any 2011, aquest document analitza en profunditat els reptes en matèria de drets humans als quals s’han d’enfrontar els líders mundials en l’actualitat. SalilShetty signa l’article “El carrer pren el lideratge”, en el qual analitza la manera com

Capçalera

83


84

Capรงalera


Leopoldo Pomés

Un treball inèdit El 1957, Carlos Barral va encarregar a un jove Leopoldo Pomés de retratar la ciutat de Barcelona. Passarien els anys i Pomés faria una carrera com a fotògraf i publicista, però aquell treball no sortiria a la llum. Mig segle després, encara inèdit i resumit en vuitanta imatges, aquest es podrà veure a la Fundació Foto Colectania (www.colectania.es) entre el 19 de setembre i el 26 de gener del 2013.

LA FOTO

Capçalera

85


OBITUARIS Enric Giralt

El periodista Enric Giralt i Paulí (Badalona, 1945) va morir el 9 de maig a Badalona a seixanta-sis anys a causa d’una llarga malaltia. La seva vida professional va estar molt vinculada a tve, de la qual va ser director de Comunicació. Una de les passions professionals va ser la informació local. A Badalona, va fundar el setmanari Comarca Exprés, aparegut els últims anys del franquisme. Durant la Transició i els primers anys de la democràcia va ser redactor en cap del setmanari Revista de Badalona i corresponsal a Badalona d’El Correo Catalán. Durant una llarga etapa, va ser membre dels consells editorials del diari El Punt a Barcelona. El seu compromís social i polític vinculat al psc va fer que poques setmanes abans de la mort, assistís a la manifestació en favor de la continuïtat dels mitjans públics de Badalona.

Jordi Velasco

El fotoperiodista Jordi Velasco (Roses, 1984) va morir l’11 de maig a causa de l’accident sofert dos dies abans en estavellar-se al mar l’avioneta en què volava pel cel de l’Empordà.Tenia vint-i-vuit anys, era diplomat en Fotografia professional i havia iniciat la carrera de fotografia aèria el 2006 Des d’aleshores, realitzava reportatges per a institucions públiques i empreses privades. Des del 2007, col·laborava periòdicament amb el Diari de Girona i el Setmanari de l’Alt Empordà.Velasco va ser guardonat amb el premi Carles Rahola 2010 en la categoria de Fotoperiodisme per una imatge publicada a les comarques gironines aquell any. Juntament amb els fotoperiodistes Roger Lleixà, Cèlia Atset i Rosana Vidal va fundar el col·lectiu Quatre Fotos. La Demarcació del Col·legi de Periodistes va honorar-ne la memòria en la mostra sobre imatges del concurs Carles Rahola.

Sant Jordi el 1992 i el premi Trajectòria de la Setmana del llibre en català el 2006, entre altres guardons. El febrer passat va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Vic.

Juanjo Sánchez-Costa

Aquest periodista, crític de cinema i comunicador cultural moria, el 23 de juny, a seixanta-vuit anys.Va iniciar la carrera a El Noticiero Universal a mitjan anys seixanta a la secció, aleshores difícil, d’Informació política. El seu avi, Pelayo Costa, havia dirigit el diari entre 1930 i 1932. Sánchez va estudiar Dret a la ub i Periodisme a l’escola oficial de Barcelona. Dotat d’un gran bagatge cultural i d’un excel·lent domini del llenguatge, la dècada dels setanta va entrar a formar part d’El Periódico de Catalunya on va fer un brillant treball en l’àmbit de la cultura i especialment del cinema fins a la seva jubilació. Durant els últims anys del franquisme, havia format part del Grup Democràtic de Periodistes de Barcelona, que lluitava per les llibertats polítiques i per les d’una premsa encadenada. La seva gran passió era el mar i el busseig a pulmó lliure que practicava a Menorca.Va ser allà on hi va trobar la mort.

Toni Nadal

Toni Nadal, meteoròleg de tv3 –presentava El temps i formava part de l’equip Espai Terra‒ va morir en un accident de muntanya el 3 de juliol a 41 anys. Els bombers van trobar el cadàver a la tartera del Coll de Contraix, al Parc Nacional d’Aigüestortes, a la Vall de Boí. Nadal va patir l’accident quan feia tot sol la tercera etapa de la travessa dels Carros de Foc. Originari de Cervera, Nadal va començar a treballar a tv3 el 1996. Llicenciat en Geografia, Nadal també havia presentat la informació meteorològica de tve-Catalunya.

Foto: Roger Lleixà

Foto: TVC

Emili Teixidor

JOSEP MARIA AINAUD DE LASARTE

El 20 de juny moria a setanta-nou anys l’escriptor, pedagog i periodista Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933). El seu era un periodisme de contacte amb el públic, també dit militant. Fins fa uns mesos, encara col·laborava al suplement d’El Punt, mitjà on havia publicat centenars d’articles. Aquesta feina només l’havia deixat durant unes setmanes per recuperar-se d’una malaltia i tornar al treball després de l’estiu. De la seva obra literària, se’n destaca El llibre de les mosques (1999), premi Sant Jordi, i Pa negre (2003) per la qual va rebre diversos guardons, com el Joan Creixells, la Lletra d’Or i el Premi Nacional de Literatura. Agustí Villaronga en va fer l’adaptació cinematogràfica. Al llarg de la seva vida,Teixidor va rebre la Creu de

86

Capçalera

El 9 d'agost moria l'historiador, advocat, periodista i polític català Josep Maria Ainaud de Lasarte a 87 anys d'edat. Estudiós de personatges emblemàtics del catalanisme, la seva obra se centra, sobretot, en la cultura i la història de Catalunya. Va ser diputat al Parlament de Catalunya (1980-1984) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1987-1990) per cdc. Respecte a la seva vessant periodística, cal destacar que durant més de trenta anys va col·laborar amb la revista Història i vida i també va participar activament en l’Enciclopèdia Catalana i en la revista Món jurídic, del Col·legi d'Advocats de Barcelona.




     

     



           ­   ­ € ‚ ƒ„…† ‡      ˆ  ‰

  



 Š  ‹   Œ    Ž Ž  ‰  






DIA A DIA Sara Masó

mAIG 3 de maig Dia Mundial de la Llibertat de Premsa.Té lloc el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa que cada any per aquesta data defensa els valors de la llibertat d’expressió. El Col·legi de Periodistes publica un comunicat en què expressa la preocupació pel retrocés constant que pateix el dret fonamental de la informació en la democràcia. A Barcelona, el president del Parlament Europeu, Martin Schultz, intervé en alguns actes en defensa de la premsa. Per la seva part, el Comitè per a la Protecció dels Periodistes publica el rànquing dels deu països del món en què es practica més censura: Eritrea, Corea del Nord, Síria i l’Iran n’encapçalen la llista. Centenars de periodistes surten al carrer per defensar la professió, que viu la crisi més dura dels darrers trenta anys. La fape (Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya) i l’apm (Associació de La Premsa de Madrid) reuneixen mig miler de professionals per commemorar el Dia de la Llibertat de Premsa i llegir a Madrid el manifest “Sense periodistes no hi ha periodisme”. L’acte té lloc simultàniament a cinquanta ciutats de l’Estat.

Foto: Ajuntament de Lleida

Guardons del concurs Josep Pernau. El concurs periodístic Josep Pernau lliura els premis d’enguany que han correspost a Emma Echauz, alumna de l’Institut Samuel Gili i Gaya en la categoria d’eso, i a Mariona Castells, de l’Institut Josep Lladonosa en la categoria de Batxillerat. El concurs porta el nom del periodista lleidatà, ja traspassat. L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, lliura els premis en un acte a La Paeria. Entre les persones que han integrat el jurat, hi consten el president del Col·legi de Periodistes de Lleida, Josep Lluís Cadena; el director del periòdic La Mañana, Ramon Pedrós, i el director de rne Lleida, Jesús Riverola.

web del club que presentarà una demanda civil contra la cope i el periodista Juan Antonio Alcalà perquè “la justícia dictamini la manera de reparar l’atac perpetrat contra l’honor i la imatge pública del club”. La polèmica explotà quan la cadena va augurar que el partit Espanyol - Sporting de Gijón estava arranjat i que guanyaria l’equip asturià. Recentment, l’equip blanc i blau va demanar a l’emissora i al periodista que revelés en antena la font de la notícia. Passat el termini fixat, l’Espanyol interposa la demanda civil i demana una indemnització per al club de tres milions d’euros. Anteriorment, Alcalà i la cope ja van ser denunciats pel Barça per una acusació de dopatge mai demostrada.

Capçalera

Ràdio Associació lliura els premis. Es lliuren els premis de Ràdio Associació en les diferents modalitats de comunicació. El presentador del Fricandó matiner a rac 105,Vador Lladó, obté el de millor professional de la ràdio. En la categoria de millor programa de ràdio, el premi recau en la programació especial amb què Catalunya Música celebra el 25è aniversari d’existència. El programa de tv3 No me les puc treure del cap guanya el Guardó 1924, destinat al conjunt del sector audiovisual. En la secció Innovació, el premi s’atorga a Punt org de Ràdio Estel. Les mencions recauen en La plaça dels gegants (Ràdio Sant Joan Les Fonts), Borsa de treball (El món a rac1). El premi a l’espai de divulgació científica amb humor és per Pa ciència la nostra (Ràdio Sants).

8 de maig Lliurament dels Ortega i Gasset. Té lloc el lliurament dels Premis Ortega i Gasset d’El País en una cerimònia al Caixa Fòrum de Madrid. El guardó al millor treball periodístic en la categoria de periodisme digital és per a Humberto Padgett per l’article “Los muchachos perdidos”, publicat a la revista mexicana Emeequis. El de millor treball de periodisme digital és per a Carmela Rios per la cobertura del 15-m a Madrid. El guardó a la trajectòria professional ha recaigut en el nord-americà Harold Evans exdirector de The Sunday Times, el periodista que va denunciar la tragèdia de la talidomida en els nonats.

Els mitjans enfront del gènere. L’Associació de Dones Periodistes de Catalunya celebra un acte a la seu del Col·legi de Periodistes per reflexionar sobre el rol de les dones del segle xxi als mitjans, en especial davant de la televisió. Hi participen Marina Subirats, expresidenta de l’Instituto de la Mujer; l’escriptora i exregidora de l’Ajuntament de Barcelona, Lidia Heredia; la periodista de tv3, Elvira Altés, catedràtica de Comunicació de la uab; Xavier Mas de Xaxàs, de la Junta del Col·legi i Marta Corcoy, periodista i professora a la uab.

12 de maig

Foto: El País

7 de maig

88

El Temps, només per als subscriptors. Després de vint-i-vuit anys al carrer, el setmanari El Temps desapareix temporalment dels quioscs i només arribarà als subscriptors. Ho explica l’editor, Eliseu Climent, en una carta a la revista que porta per títol El Temps, segona època en què informa que ha iniciat un procés d’obertura accionarial que culminarà amb una nova estructura de la propietat “més sòlida”. El Temps és propietat al 100% d’Edicions del País Valencià, dirigida per Climent. El Temps es continuarà distribuint entre els aproximadament 5.000 subscriptors..

10 de maig Periodistes de rtve contra les retallades. Entorn de 250 periodistes del Consell d’Informatius de rtve publiquen un Manifest (Declaració dels Professionals de la Informació de la Corporació) en què es mostren en contra de qualsevol “pretensió governamental d’immiscir-se en la seva gestió”. La Declaració considera “fonamental un consens per escollir el president de la Corporació RTVE, així com respectar els avenços aconseguits fins ara per consolidar el futur d’aquest servei públic”. Igualment, expressen preocupació “per la greu reducció pressupostària introduïda últimament, ja que pot perjudicar la “capacitat productiva en perjudici de l’audiència”.

Els guardonats amb l’alcalde Àngel Ros.

Demandes del futbol contra la cope. El club de futbol Espanyol confirma a través d’un comunicat al

9 de maig

Harold Evans amb els responsables de Prisa

Congrés i premis de l’ ACPD. L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i Local (acpc) celebra al Vendrell el vuitè congrés en què presenta el nou web creat per donar suport a les edicions digitals dels associats. En el transcurs del congrés, es dóna a conèixer la primera edició del premi Premsa Comarcal de l’acpc. Han estat premiats la portada de Segre, publicada al suplement “Lectura”, la revista Cambrils i la revista


DIA A DIA Alella. Durant el certamen, es presenta el llibre blanc del sector amb dades de l’estat actual i futur de la premsa. El secretari general de Comunicació de la Generalitat, Josep Martí, assenyala que la premsa comarcal “ha fet i farà una feina imprescindible per la fortalesa i el futur de la llengua catalana”.

El Diari de Vilanova acorda un ERO. Sis treballadors del Diari de Vilanova seran acomiadats després d’un acord entre l’empresa i els empleats. L’editora del diari havia presentat un expedient de regulació que proposava rescindir el contracte de deu dels vint treballadors de la plantilla (personal d’administració, disseny, fotografia, correcció lingüística i redacció). L’actual acord dels treballadors amb l’empresa permet assegurar la continuïtat del diari.

16 de maig

21 de maig Dimiteix el president del Consell Assessor de TV3. Manuel García Biel, president del Consell Assessor de Continguts i Programació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals des del 2009, anuncia la renúncia al càrrec. García Biel explica en una carta al consell la renúncia al càrrec per “discrepàncies amb els nous gestors” i “manca de pluralitat a l’ens”. Després de la remodelació de la ccma, i del pacte entre ciu i pp, les decisions al si de la Corporació poden ser aprovades per majoria simple i no absoluta. La ccma nomena Immaculada Juan i Franch (Deltebre, 1963) en substitució de García Biel.

Foto: TVC

esportives i tdt. L’equip de govern decideix mantenir la totalitat de la plantilla dels mitjans municipals que consta d’una trentena de persones.

25 de maig Reducció de despeses a TV3. El president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ccma), Brauli Duart, anuncia davant la comissió de control parlamentari que en el primer trimestre del 2012 el mitjans públics catalans han recaptat 10 milions menys en publicitat del pressupostat cosa que suposa un descens d’un 12,5%. Això, segons Duart, implica que obligaran a reduir despeses per estabilitzar el pressupost. Per primer cop es presenten a la comissió de control el director de tvc, Eugeni Sallent, i el de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera, que asseguren que treballaran per “mantenir el lideratge quantitativament i qualitativament” d'aquests mitjans.

26 de maig 22 de maig Puyal, Català de l’Any.Té lloc al Teatre Nacional de Catalunya el lliurament del premi Català de l’Any instituït pel Grupo Zeta, editor d’El Periódico de Catalunya que enguany recau en el periodista Joaquim Maria Puyal. Llicenciat en Filologia Romànica i Ciències de la Informació, té quatre premis Ondas, una Creu de Sant Jordi i va ser el primer periodista que va retransmetre el futbol en català a la ràdio.

Foto: El Periódico

tv3 i Catalunya Ràdio renoven els caps d’Informatius. El consell de govern de la ccma nomena els nous caps d’Informatius per a la televisió i la ràdio públiques, a més d’un nou cap de Programes per a Catalunya Ràdio. El periodista Jaume Peral assumeix la direcció dels serveis informatius de tv3 en substitució de Rosa Marqueta. A Catalunya Ràdio, Francesc Cano substitueix Agustí Esteve.També es nomena Jordi Català com a nou cap de programes del grup d’emissores de la Generalitat. Jaume Peral (Figueres, 1960) i Jordi Català (Barcelona, 1963), són professionals veterans de la Corporació on han ocupat càrrecs. Francesc Cano (Santa Maria de Martorelles, 1979), periodista i professor de la Universitat Internacional de Catalunya (uic), treballa a Catalunya Ràdio on ha passat per les quatre emissores del grup.

de Canal Català a causa de la davallada publicitària i, sobretot, de les subvencions de les diverses administracions. El Col·legi de Periodistes emet un comunicat en què lamenta aquesta decisió que “debilita encara més el sistema de comunicació del Camp de Tarragona”.

Puyal després de recollir el guardó

Micròfons d’Or al treball dels periodistes. La desena edició dels premis Micròfons d’Or, que com cada any es lliuren a Ponferrada sota la tutela de Luís del Olmo. Entre els premiats, hi figura Mariló Montero, presentadora de Las mañanas de la 1 de tve. En la categoria de televisió, són premiades Maria Casanova, igualment de tve, i Rosa Villacastín, d’Antena 3. En ràdio, es distingeixen Juan Antonio Alcalá i Joseba Larrañaga, del programa El Partido de las Doce (cope), així com a Isabel San Sebastián (Punto Radio) i Yolanda Flores (rne). El director de l’abc, Bieito Rubido, rep el premi en la categoria de premsa.

Més Catalunya a El País. El director d’El País, Javier Moreno, realitza canvis en l’equip de redacció per refermar la informació adreçada a Catalunya. Així, encarrega a Lluís Bassets, un dels dos directors adjunts, reforçar la presència del diari a Catalunya. Bassets (Barcelona, 1950) ha tingut diverses responsabilitats a El País des del seu ingrés el 1982, entre aquestes les de corresponsal a París i a Brussel·les.

18 de maig Desaparició de Canal Català Tarragona. Nicola Pedrazzoli, propietari de Canal Català Tarragona, comunica als treballadors (vuit periodistes, i tècnics, un comercial i un administratiu) el propòsit de tancar “al més aviat possible” la delegació de Tarragona

L’Hospitalet reobrirà la televisió local. El govern de l’Hospitalet de Llobregat (psc i icv-euia) explica als treballadors de la ràdio els detalls de la remodelació dels mitjans municipals (ràdio, diari i plataforma municipal) després que el desembre anunciés el tancament de la televisió. El pròxim octubre, reobrirà el canal de televisió que emetrà per Internet i tdt amb una programació més reduïda que l’anterior. La ràdio local deixarà la fm i s’aplicarà a retransmissions

Foto: El País

Jaume Peral substitueix Rosa Marqueta

El periodista Lluís Bassets

Capçalera

89


DIA A DIA 2 de juny

5 de juny

Fran Llorente, Premi a la Llibertat de Premsa. El director dels serveis informatius de tve, Fran Llorente, és distingit amb el Premi a la Llibertat de Premsa que lliura la Universitat de Màlaga a proposta de la Càtedra unesco de Comunicació. El premi expressa el desig que, independentment del color dels governs i de qui dirigeix, la televisió pública es “mantingui la neutralitat i independència dels seus serveis informatius, que estan obligats a respondre als ciutadans del dret a la informació”.

Álex Rodríguez, premi Salvador de Madariaga. El director adjunt de La Vanguardia i responsable del “Vanguardia Dossier”, Álex Rodríguez, rep a Còrdova el premi Salvador de Madariaga que atorga l’Associació de Periodistes Europeus (ape) en col·laboració amb les oficines a Espanya de la Comissió Europea i del Parlament Europeu. El premiat recorda la rellevància que el diari ha mostrat sempre per la informació europea que en la Segona Guerra Mundial “tenia corresponsals als dos bàndols”.També han estat guardonats amb el Salvador de Madariaga Juan Antonio Guardiola (tve) i José Maria Patiño (ser).

Girona presenta fotos dels Premis Rahola. La Demarcació de Girona acull l’exposició “Nou mirades a dotze mesos”, que inclou les millors imatges dels Premis de Comunicació Local Carles Rahola. Nou fotògrafs van presentar als premis prop de seixanta treballs amb fets del 2011 i algunes de caire personal. La mostra és un tribut al fotògraf Jordi Velasco, mort recentment en accident d’avioneta mentre feia un reportatge fotogràfic.

Foto: TVE

Foto: La Vanguardia

29 de maig

Llorente, guardonat per la seva feina a TVE Álex Rodríguez, premi Salvador de Madariaga

7 de juny Edició espanyola de The Huffington Post. El diari digital The Huffington Post desembarca a Espanya fruit de la col·laboració entre el grup creat per Arianna Huffington i el diari El País. La periodista Montserrat Domínguez dirigeix la nova versió del diari digital més llegit del món. Arrenca amb una redacció de vuit periodistes als quals acompanyen setanta blocaires de renom. El Huffington forma part en un 50% del grup Prisa, però són una “unitat independent”, així que, segons Domínguez, no compartiran continguts amb El País, excepte si publica cap tema nou digne de destacar, com faran amb qualsevol altre mitjà.

30 de maig

JUNY

Tarragona lliura les Petxines. La Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes lliura les Petxines als guardonats d’aquest any. El periodista Francesc Domènech, director de nw La Revista de Reus, rep la dedicada al Periodista de l’Any. Aquest guardó s’atorga a qui s’ha distingit en la feina professional realitzada amb exemplaritat. Per la seva part, Núria Bea, periodista del gabinet de premsa de l’Ajuntament de Tarragona rep la Petxina Oberta, que premia els professionals que des del lloc de treball en entitats públiques o privades faciliten l’accessibilitat a la feina dels periodistes. La Petxina Tancada, distinció que correspon al professional que ha dificultat la feina dels periodistes, ha estat per a Carme Crespo, regidora de Cultura, Patrimoni i Festes de Tarragona.

Vintè aniversari de Flaix FM. L’ 1 de juny de 1992, es posava en funcionament Flaix fm, a Terrassa, la primera emissora del país especialitzada en música electrònica. El novembre de 1994, es va ampliar amb Ràdio Flaixbac, igualment musical, que emet música actual i èxits dels anys noranta. Les dades de l’últim Baròmetre atorguen 700.000 oients a Flaix fm i Flaixbac. El 2001, va projectar ampliar-se a l’àmbit de la televisió, juntament amb Mediapro, un intent que no va arribar a terme.

90

Capçalera

Foto:Demarcació de Tarragona

1 de juny

Foto dels guardonats d'enguany

Aprovada la llei per privatitzar les TV públiques. El Congrés dels Diputats aprova la reforma de la llei general de comunicació audiovisual que obre la porta a la possibilitat de privatitzar les televisions públiques permetent que els governs autonòmics decideixin si volen mantenir, o no, aquest servei i si desitgen prestar-lo directament o encarregar la gestió a una empresa privada, incloent-hi els serveis informatius.

Fernández Galiano, president d’UTECA. Antonio Fernández Galiano és el nou president de les televisions privades (uteca). Substitueix José Miguel Contreras, conseller delegat de La Sexta que ha acabat el mandat. Actualment, Galiano és president d’Unidad Editorial, l’editora d’El Mundo.

Foto: UTECA

Javier Espinosa, premi Miguel Gil. El periodista Javier Espinosa, periodista des de fa divuit anys en informació internacional, viatges i guerres per al diari El Mundo ha rebut el premi –en la xi edició– que porta el nom del seu amic, Miguel Gil Moreno, que va perdre la vida en una emboscada a Sierra Leone. El passat febrer, Espinosa va sobreviure a l’atac de les milícies favorables al govern sirià, que va matar dos periodistes occidentals a la ciutat d’Homs, refugi dels rebels contra la dictadura.

Antonio Galiano substitueix Miguel Contreras


DIA A DIA 8 de juny

13 de juny

18 de juny

Entrega dels Premis de Comunicació Local. La Diputació de Barcelona celebra el lliurament dels premis de la xxxi edició de Comunicació Local en una gala celebrada al Centre Cultural El Progrés de Martorell. El premi d’honor és per al periodista radiofònic Jordi Margarit, director i presentador des de fa dotze anys de La primera pedra de rac1. Actualment, és president de Ràdio Associació de Catalunya i ha estat director i presentador de diversos programes de ràdio. El premi Miramar recau en el reportatge “Vallès Feudal” de Vallès Oriental tv. El Rosalia Rovira de ràdio és per al programa Solituds de Ràdio Sant Joan Les Fonts, mentre que el Tasis-Torrent al millor treball periodístic és per a “Una nit entre les obreres del paradís”, d’Esperança Padilla, publicat al Diari de Girona. En l’apartat de publicacions municipals, s’ha guardonat La Veu de Lliçà de Vall amb el premi Arrel per la seva trajectòria històrica. El premi Innova és per al Twitter de Vilassar per haver posat les xarxes socials a l’abast de la ciutadania.

Formació en castells per a periodistes. La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya organitza tres sessions de formació en castells per a periodistes en col·laboració amb Televisió de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. L’objectiu és oferir als professionals de la comunicació coneixements sobre el món casteller.

Col·loqui al voltant de Tísner. Dins de la commemoració del centenari dels escriptors Joan Sales, Pere Calders i Avel·lí Artís Gener, Tísner, té lloc una taula rodona al Col·legi de Periodistes de Catalunya sobre la figura d’aquest últim. Il·lustrador, escriptor, traductor, guionista, periodista, escenògraf, guionista professional de múltiples experiències viscudes des dels temps de la II República a les de soldat de la Guerra Civil. Exiliat a Mèxic, retornà a Catalunya durant la Transició. Hi participen el dibuixant Kaps, la traductora Maria Llopis, Joan Tharrats, productor de tv3, i Lluís Quinquer, també de tvc i membre de la Comissió de Cultura del Col·legi. Cadascun contempla una vessant de l’extensa professionalitat de Tísner. Assisteixen a la reunió els fills de Tísner, Raimon i Mònica. L’homenatge als tres escriptors tindrà lloc en actes successius entre juny de 2012 i novembre de 2013.

11 de juny Jordi Cotrina, premi Quim Regàs. El fotoperiodista esportiu Jordi Cotrina (Barcelona, 1964) rep el cinquè premi Quim Regàs de Periodisme en un acte al Parlament. Cotrina va iniciar la carrera com a fotògraf professional en revistes de tennis. Més tard, va treballar a Mundo Deportivo i, el 1991, es va incorporar a El Periódico de Catalunya.

19 de juny

Sans, presidenta dels periodistes tarragonins

Gallego Díaz, premi Ernest Udina. La periodista Soledad Gallego Díaz, directora adjunta d’El País, rep el premi Ernest Udina 2012, que atorga l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya a professionals que informen de l’Europa actual. L’ acte de lliurament té lloc a la seu de la Unió Europea a Catalunya, on es ret un homenatge amb menció honorífica al periodista francès André Fontaine i al diari Le Monde del qual va ésser director entre 1985 i 2001.

Quaranta anys del Watergate. Es compleixen quaranta anys des que el Washington Post va publicar la notícia de la detenció de cinc persones per espiar el Partit Demòcrata, que tenia les seves oficines en un dels edificis del complex Watergate. Els detinguts van ser sorpresos per la policia quan intentaven col·locar micròfons ocults i cercaven documents, una trama que pretenia reelegir Richard Nixon en la pròxima contesa a la presidència dels Estats Units. Dos joves periodistes del Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, van investigar el cas. La seva col·laboració durant quatre anys va marcar una fita en el periodisme contemporani. Bernstein i Woodward van ser immortalitzats en la pel·lícula Tots els homes del president.

Foto: Agències

Trenta anys de Cugat Ràdio. L’emissora municipal de Sant Cugat del Vallès commemora els trenta anys de vida. Confessen haver arribat millor preparats a la crisi perquè “no som estrictament una ràdio, sinó una plataforma de mitjans”, en paraules del director del grup Cugat.cat, Miquel Herrada. El web agrupa les notícies de Sant Cugat, els programes de la televisió i l’emissora de la ciutat i és el portal català més consultat amb més de 32.000 usuaris únics al mes.

Sara Sans, presidenta del Col·legi a Tarragona. La periodista Sara Sans assumeix la presidència de la Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes. Des de les eleccions de 2010, era vicepresidenta de la institució. Substitueix Ignasi Soler. Sans és llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (uab) i començà a exercir al Diari de Tarragona el 1994, feina que va compaginar amb un programa a Ràdio 4. El 1996, es va incorporar a La Vanguardia. Foto:Demarcació de Tarragona

10 de juny

15 de juny

Cotrina, guardonat amb el premi Quim Regàs

Foto: El País

Foto: El Periódico

Woodward i Bernstein en l’actualitat

Gallego Díaz, premiada pel seu europeisme

20 de juny El grup Barnils reclama periodisme no neutral. El Grup Ramon Barnils presenta a Vic l’anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011. El document denuncia enguany quinze temes que han trobat poca o nul·la cobertura als mitjans de comunicació. Entre

Capçalera

91


DIA A DIA

24 de juny Secció conjunta en cinc mitjans. El Punt Avui, El 9, Presència, L’Econòmic i Catalonia Today estrenen la secció “Catalunya vol viure en llibertat” per reflectir una visió de la Catalunya actual i l’horitzó de futur. S’hi aporten informacions de greuges que ha patit la ciutadania catalana com les detencions d’independentistes practicades pel jutge Garzón abans dels Jocs Olímpics de 1992. Les difícils relacions amb l’Estat espanyol es posen en relleu en la nova secció conjunta que es mantindrà fins a l’11 de setembre.

Ballesta, i el president del Col·legi de Periodistes a Girona, Narcís Genís, signen un protocol de col·laboració per facilitar la feina dels mitjans de comunicació en cas que es produeixi un incendi forestal a les comarques gironines. El document recull criteris d’actuació adreçats als professionals de la informació entre els quals destaca el compromís del Departament d’Interior d’avisar els periodistes prèviament inscrits en un llistat acreditatiu, cas que es produeixi un incendi de rellevància informativa.

29 de juny EFE pacta dues-centes prejubilacions i baixes incentivades. Els treballadors de l’agència efe firmen un principi d’acord per reduir un 27,6% les despeses generals de l’agència pública estatal. Amb aquesta mesura, efe reduirà fins a un 16% dels 1.271 empleats que va deixar l’expresident Grijelmo, un 35% dels quals havien estat contractats els últims quatre anys. L’acord descarta la possibilitat d’acudir a un expedient de regulació d’ocupació (ero) previst recentment.

25 de juny

Assemblea Extraordinària i Ordinària del Col·legi. Tenen lloc les assemblees Extraordinària i Ordinària del Col·legi que aproven per majoria el projecte de nous Estatuts, el reglament intern de Règim Electoral, els comptes de l’any passat i els pressupostos de 2012. El degà, Josep Maria Martí, destaca l’aposta de la Junta en matèria de formació. El Col·legi, en paraules del degà, continuarà apostant per la formació i per ajudar els que ho estan passant pitjor. En l’assemblea, també s’aprova la proposta de venda d’un dels pisos de la finca de Rambla Catalunya, propietat del Col·legi per un preu superior a l’establert a la taxació oficial. L’opció de venda permetria fer front a la reparació i adequació de les dues plantes principals de la seu col·legial per adaptar-les a la normativa tècnica vigent i també instaurar un programa de gestió més ampli del sistema informàtic.

26 de juny Protocol entre periodistes i Interior a Girona. El director de Serveis Territorials d’Interior, Albert

92

Capçalera

20 minutos tanca set seus. Els treballadors i l’empresa editora del diari 20 minutos arriben a un acord per a l’ero, després d’un mes de negociacions. Això ha permès reduir el nombre d’acomiadaments dels 43 inicials a 23, xifra a la qual cal afegir 11 baixes voluntàries. La retallada obliga al tancament de set de les quinze delegacions del gratuït. L’actual plantilla ha passat de 360 treballadors a 190.

Ferran Rodés, president de l’ARA. Oriol Soler, president de l’ara des del naixement del diari el novembre de 2008, deixa el càrrec que passa a ocupar Ferran Rodés. Rodés (Barcelona, 1960) és actualment vicepresident del grup de comunicació Havas, també de l’hòlding isp i conseller d’Acciona. Com a fundador i accionista de l’ara ha estat vinculat al diari des de l’inici. El rotatiu que va néixer fa un any i mig té 12.000 subscriptors, tant de l’edició digital com en paper. És líder absolut entre els portals digitals d’informació en català amb més d’1,1 milions d’usuaris únics mensuals. Els membres fundadors de l’ara expressen públicament l’agraïment a Oriol Soler per la tasca que ha dut ha terme al diari.

28 de juny Echenique, elegit president de RTVE. El Congrés dels Diputats elegeix Leopoldo González Echenique nou president de la corporació de rtve. Hi voten a favor pp i ciu. Llicenciat en Dret i Econòmiques, González-Echenique ha treballat a l’Administració i a l’empresa privada. A l’Administració, fou assessor amb Rodrigo Rato quan aquest encapçalava el Ministeri d’Economia.També va estar al costat de Josep Piqué quan dirigia el Ministeri de Ciència i Tecnologia.

Ferran Rodés pren el relleu d'Oriol Soler

El gratuït Qué! tanca l’edició impresa. El diari gratuït Qué! es publica per darrer cop en paper. El mitjà manté la versió digital amb una plantilla reduïda. El grup Vocento, propietari del diari, ha acumulat durant l’últim any pèrdues d’uns dos milions d’euros.

30 de juny Foto: TVE

El CIC insta el Barça a tornar a admetre Punto Pelota. El Consell de la Informació de Catalunya (cic) insta el Futbol Club Barcelona a “tornar a admetre els reporters d’Intereconomía tv a les seves instal·lacions i actes informatius per respecte al principi de llibertat d’informació”. El cic ja va emetre un comunicat en aquest sentit el 30 de maig passat. A hores d’ara, el Barça encara no ha respost al cic ni s’ha adreçat al director de Punto Pelota, Josep Pedrerol.

Estrena de Más Público. La cooperativa formada per lectors i extreballadors de Público distribueixen 20.000 exemplars d’un diari firmat amb el nom de la cooperativa, Más Público. És la presentació del diari en el qual estan treballant i tenen el projecte d’ampliar la pròxima tardor. El rescat a la banca, la protesta minera, les multinacionals espanyoles a l’Amèrica llatina i els drets dels homosexuals són alguns dels temes de la primera edició del rotatiu.

Foto: Ara

aquests tracta les participacions societàries de Pilar Borbó, germana del rei Joan Carles i la connexió d’entitats financeres catalanes amb la venda d’armes, entre altres. Presenta l’anuari el president del grup Barnils, David Bassa, amb Roger Palà, coordinador de l’obra.

Echenique presidirà RTVE

Desapareix el digital Lamalla.cat. Desapareix un dels referents de la informació en català a Internet: Lamalla.cat, creat el 1999. Aquest mitjà de comunicació és substituït per Xarxanoticies.cat, que comença a funcionar l’1 de juliol.


DIA A DIA

3 de juliol Els mitjans impresos, valorats en la comunicació d’empresa. Responsables europeus de departaments de comunicació de les empreses revelen que els mitjans impresos són els més valorats per difondre missatges. Ho confirma l’últim estudi sobre tendències de comunicació de l’European Comunication Monitor. Segons càlculs de l’entitat, els diaris en paper tenen una valoració comunicativa d’un 83,5%. Segueixen els diaris en línia amb un 74,8%, mentre que la comunicació cara a cara obté un 64,1%.

5 de juliol

Loppacher, president del CAC. El ple del Parlament escull Roger Loppacher com a president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (cac) amb els vots de ciu i pp i l’abstenció del psc, Ciutadans i Solidaritat. Loppacher, alt càrrec durant el govern de Jordi Pujol, ha estat proposat per la federació nacionalista per substituir Ramon Font en la presidència.També es vota la incorporació al cac de Daniel Sirera, expresident del pp català. Ambdós són elegits en segona votació, ja que no han comptat amb la majoria necessària a la primera votació. erc, icv-euia han defensat, sense èxit, la candidatura de Salvador Alsius.

Nou director de la BBC. El periodista George Entwistle ha estat escollit per la bbc Trust per dirigir la cadena pública britànica. Entwistle, de cinquanta anys, dirigia bbc Vision, especialitzada en la producció audiovisual per a televisió i Internet.

Foto: BBC

JULIOL

4 de juliol

Entwistle davant de la seu de la BBC Foto: CAC

Sergi Schaaf premi d’Honor Miramar. El veterà realitzador i director de programes de tve, Sergi Schaaff, rep del consell assessor de rtve a Catalunya el premi d’honor Miramar. El guardonat, de setantacinc anys, imparteix classes a la universitat i dirigeix, des de 1997, el programa Saber y ganar de La 2.

Cercador internacional a la Borsa de Treball del Col·legi. Els membres del Col·legi de Periodistes ja disposen d’un nou cercador d’ofertes laborals impulsat per l’European Journalism Center

Roger Loppacher, al capdavant del CAC

Condicions especials per a col·legiats/ades.

22

GRATIS

Higiene Bucal Amb revisió gratuïta inclosa

1ª visita, revisions i radiografies intrabucals

20

18

Dte. a tot tipus de tractaments

Pregunta’ns per la nova Ortodòncia transparent

902 119 321

Segueix-nos a:

www.ioa.es | ioa@ioa.es

BARCELONA EIXAMPLE Diputació, 238 | 933 426 400

BARCELONA LES CORTS Av. Madrid, 141-145 | 934 394 500

BARCELONA SANT ANDREU Neopàtria, 55 | 933 601 070

BARCELONA SAGRADA FAMILIA Sardenya, 319 | 934 570 453

BARCELONA POBLE NOU Ramon Turró, 246 | 932 247 770

Badalona | 933 894 331 Cornellà | 934 741 932

Condicions preferents per a col·legiats/ades al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Finançament a 18 mesos sense interessos

facebook.com/institutsodontologics @Ins_Odontologic

Granollers | 938 793 228 L’hospitalet de Ll. | 932 615 800 Manresa | 938 774 597 Mataró | 937 577 181 Sabadell | 937 275 396

Sant Boi de Ll. | 936 613 500 Terrassa | 937 333 368 Vic | 938 869 400 Vilanova i La G. | 938 105 858


DIA A DIA

Neix el Col·legi Basc de Periodistes. El ple del Parlament Autonòmic Basc celebrat a Vitòria aprova la llei de creació del Col·legi Basc de Periodistes. Es tracta d’una vella aspiració dels professionals d’Euskalerria, des que el 1982 sortís de la Facultat de Periodisme upv-ehu la primera promoció de professionals formats íntegrament al País Basc. L’Associació Basca de Periodistes-Euskal Kazetarien Elkartea (avp-eke) manifesta molta satisfacció per l’aprovació de la llei.

Somoano, rebutjat pels treballadors d’Informatius de TVE. Els treballadors d’Informatius de tve rebutgen en referèndum l’acceptació del nomenat nou director Julio Somoano. Dels 1.607 de treballadors del cens, un 70,9% rebutgen el nou cap i només obté un 8% de vots favorables. La celebració del referèndum va ser una idea de l’anterior cap d’Informatius, Fran Llorente. per de promoure la participació dels treballadors. Ni el referèndum actual ni l’anterior han estat vinculants.

Un moment dels actes commemoratius

9 de juliol

10 de juliol

El Col·legi renova la col·laboració amb Amnistia. El degà del Col·legi de Periodistes, Josep Maria Martí, i la presidenta d’Amnistia Internacional de Catalunya, Maria Cañadas, renoven el conveni de col·laboració entre ambdues entitats per augmentar la interacció en els objectius socials. El nou conveni amb Amnistia permetrà els col·legiats accedir a formació especialitzada en drets humans i aspectes d’actualitat internacional a través del Centre de Formació del Col·legi. D’altra banda, el Col·legi facilitarà a Amnistia poder acollir a la seu les exposicions sobre drets socials i llibertat d’expressió al món.

COMRàdio deixa fora les seves estrelles. La reestructuració de comràdio deixa fora de l’emissora els principals periodistes-estrella com Sergi Mas, Jordi Duran, Olga Vallejo, Ramon Company i Ramon Miravitlles. La direcció de l’emissora, al capdavant de la qual hi ha Rafael de Ribot, aposta per una nova programació amb més participació de les emissores locals associades.

Desè aniversari de Terres de l’Ebre. Unes cinquanta persones participen en els actes de la segona jornada de celebració dels deu anys del Col·legi

94

Capçalera

i, en cas d’executar-se, podrà tenir una participació accionarial. Els projectes no han d’estar relacionats amb les noves tecnologies, però sí amb els negocis de la comunicació.

15 de juliol Religió en anglès. L’Associació Internacional de Periodistes de Religió (iaej, sigles en anglès) estrena pàgina web (Theiarj.org) amb informació sobre les religions al món, estadístiques de creients per països i recursos per a reporters de l’àmbit religiós. L’Associació va ser fundada el març passat a Bellagio (Itàlia), la presideix María Paz López, especialista en religió de La Vanguardia.

Girona commemora els vint-i-cinc anys del Col·legi. La Demarcació de Girona acull l’exposició “Vint-i-cinc anys de Col·legi, vint-i-cinc anys de periodisme”. La mostra fa un recorregut per la història del Col·legi a través de la cronologia i de la crònica fotogràfica, al costat d’un ampli repàs als principals fets que han marcat el món de la comunicació en el darrer quart de segle. Es pot visitar als matins fins al 31 de juliol.

16 de juliol Canal 9 acomiadarà 1.295 empleats. La direcció de la Ràdio Televisió Valenciana (rtvv) informa en una reunió d’urgència amb els sindicats que l’ero afectarà un màxim de 1.295 treballadors en el conjunt de l’ens i fixarà un nombre de 400 treballadors abans que acabi l’any. Els comiats previstos són: Canal 9 (994 d’una plantilla de 1.247); Ràdio 9, (103 d’una plantilla de 170); Nou Multimèdia (25 d’un plantilla de 31); Ens rtvv (173 d’una plantilla de 247).Treballadors de Canal 9 converteixen els passadissos dels estudis situats al centre de producció de Burjassot en punt de protestes per l’ero i la mala gestió de rtvv. Un escamot irromp en un plató de la cadena i interromp la programació, passades les dues de la tarda, mentre Canal 9 emet els informatius. Els treballadors pengen un rètol demanant disculpes als teleespectadors.

13 de juliol El 9 Nou convoca un concurs d’idees. Premsa d’Osona sa (Prosa), l’empresa editora d’El 9 Nou, convoca el primer Concurs d’Idees per a projectes de comunicació, principalment en els àmbits de la producció, venda, intermediació i comercialització de nous productes. El guanyador obtindrà tres mil euros

Foto:RTVV

6 de juliol

de Periodistes de Catalunya a les Terres de l’Ebre que tenen lloc a la biblioteca municipal Marcel·lí Domingo de Tortosa sota el títol de “Periodisme, entre la crisi i les noves possibilitats”. La jornada s’ha fet coincidir amb la inauguració de l’exposició ‘25 anys del Col·legi de Periodistes de Catalunya i 10 anys del Col·legi a la demarcació de les Terres de l’Ebre’. Inaugura l’acte el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell; amb la presència del secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Josep Martí; el president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet, i l’alcalde de Tortosa, Ferran Bel. La presidenta de la Demarcació, Amparo Moreno, i el tresorer, Josep Baubí, informen de l’estudi sobre la professió que ha realitzat al llarg d’un any la Junta de la Demarcació, posant sobre la taula xifres d’acomiadaments i incidències a causa de la crisi. Dins dels actes commemoratius, hi ha una taula rodona amb periodistes del territori amb projectes digitals propis, com Gustau Moreno editor de La Marfanta, i Neus Barberà i Anna Zaera, del web SurtdeCasa. Els periodistes Marta Corcoy i Miquel Borràs presenten el Mapa de les bones pràctiques de la comunicació local pública a les Terres de l’Ebre. Foto:Demarcació Terres de l'Ebre

(ejc), fundació internacional independent sense ànim de lucre que dóna suport a periodistes, recull ofertes laborals de tot el món i les segmenta per distàncies i tipus de vinculació laboral. A partir d’ara, el portal Journal Jobs és susceptible de ser consultat a la Borsa de Treball conjuntament amb altres cercadors de feines de comunicació. Un dels objectius és respondre a la demanda internacional i multilingüe del sector del periodisme.

Seu de la televisió pública valenciana


DIA A DIA 19 de juliol

Antena 3 i la Sexta rebutgen les condicions de la CNC. Les condicions imposades per la Comissió Nacional de la Competència (cnc) per autoritzar la fusió entre La Sexta i Antena 3 es consideren “inviables” per al grup de Planeta, que envia un comunicat en què argumenta el perquè rebutja la resolució dictada el passat 14 de juliol. La Sexta, per altra banda, també rebutja les condicions imposades per la CNC. Antena 3 comunica la determinació de no acceptar la resolució i explicita la decisió d’esgotar tots els mecanismes legals i instàncies administratives per defensar l’operació de fusió sense menystenir els interessos del grup i dels accionistes. La cadena es mostra “sorpresa” que la cnc li imposi “majors obligacions i noves restriccions de les que en el seu moment es van fixar en la fusió de Tele 5 i Cuatro i, per tant, discriminatòries respecte a Mediaset”.

Foto:Punto Radio

Nou programa de Del Olmo a ABC Punto Radio. Luís del Olmo (Ponferrada, 1937) deixa Protagonistas, si bé seguirà a abc Punto Ràdio la pròxima temporada. Ho farà amb un nou espai setmanal d’entrevistes, segons explica el mateix Del Olmo a abc. El programa present els matins en una secció que s’anomena “Correo sin respuesta” que es repetirà a la tarda a les 18.30.També tindrà al seu càrrec l’entrevista de la setmana, que s’emetrà en directe el divendres i es repetirà el diumenge. Del Olmo confessa que el seu “somni és arribar en actiu als 80”.

Del Olmo conduirà un programa setmanal

Cebrián, nou president de Prisa. El consell d’administració de Prisa nomena Juan Luís Cebrián president executiu de l’empresa a proposta del fins ara president Ignacio Polanco a qui el consell nomena president d’honor. El canvi, segons el mateix Polanco, es deu al fet que Prisa ja no és una empresa familiar i està sotmesa a altres interessos.També s’acorda designar Fernando Abril Martorell conseller delegat, fins ara n’era conseller delegat adjunt.

20 de juliol Constituïda la Mesa Sectorial dels Mitjans. Es constitueix a Barcelona la Mesa Sectorial dels Mitjans en la qual han participat una trentena de representants de mitjans, col·legis professionals, sindicats, associacions, empreses productores, universitats i administració. La Mesa, impulsada per la Plataforma en Defensa dels Mitjans de Comunicació Social, aplega el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el d’Audiovisuals i sindicats del sector i té com a objectiu proposar iniciatives que contribueixin a pal·liar l’impacte de la greu situació que travessen els mitjans públics i privats catalans. La Mesa es tornarà a reunir a principi de setembre.

Michael Ignatieff, premi Cerecedo. El premi Cerecedo, que convoca l’Associació de Periodistes Europeus amb el patrocini del bbva, s’atorga al periodista Michael Ignatieff. Nascut a Canadà, fill d’emigrants russos i escocesos, Ignatieff ha realitzat treballs sobre la superació de les diferències ètniques i religioses i també altres relatius a la tecnologia per a la bbc.

Foto:El País

17 de juliol

Telemadrid, en fallida tècnica. Les dificultats econòmiques generals per la crisi afecten Telemadrid, que es veu especialment perjudicada perquè les entitats financeres li han negat el suport i no pot fer front als venciments immediats dels crèdits, segons publica El País. La cadena necessita urgentment 88 milions d’euros i ha demanat a Esperanza Aguirre fons per pagar els proveïdors i abonar les nòmines de juliol i agost. Dels 88 milions d’euros reclamats a la presidenta, 34 corresponen a un crèdit atorgat per l’alemany Landsbank. Bankia li reclama 3,6 milions, Banesto 12 i Bankinter 6. A aquestes xifres, s’hi sumen els 37 milions d’endeutament previstos per a aquest any en el seu pressupost.

Cebrián, nou president executiu

23 de juliol Bones pràctiques al web de Sabadell. El Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural de la Universitat Autònoma de Barcelona (uab) considera que el web de l’Ajuntament de Sabadell és el “més complet de tots els que s’han analitzat, ja que compleix tots els indicadors que es consideren bàsics perquè els ciutadans puguin fer el seguiment de l’actuació dels responsables polítics”. L’informe sobre les bones pràctiques de la comunicació pública en els municipis catalans capitals de comarca ha analitzat quaranta-dos webs municipals, un per cada comarca, a excepció del Vallès Occidental, on la capitalitat digital és compartida entre Sabadell i Terrassa.

24 de juliol

Foto:BBC

Premi als periodistes parlamentaris.Té lloc l’entrega del premi Luis Carandell que atorga el Senat i que recau en Rocio Antoñanzas, periodista de l’agència efe. El president de la Cambra Alta, Pío García Escudero, aconsella als periodistes que en els moments de la crisi actual siguin “més exigents i autoexigents que mai” perquè el país necessita “tornar a aixecar el cap”.A l’acte assisteixen els prínceps d’Astúries, Felip i Letizia.

Ignatieff, guardonat pels periodistes europeus

El Suprem avala els blocs electorals. El Tribunal Suprem avala que en els blocs d’informació electoral de les cadenes públiques es mantingui el temps i l’ordre en què apareix cada partit, en funció dels resultats obtinguts en els anteriors comicis.També considera que aquesta norma “no vulnera la llibertat d’informació”. La sentència ha estat dictada per la secció setena de la sala del contenciós administratiu del Suprem, que ha desestimat el recurs presentat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i un grup de periodistes de mitjans públics contra la distribució del temps i l’ordre de la informació electoral durant les campanyes fixat en una instrucció de març de 2011. La demanda sol·licitava al Suprem que anul·lés

Capçalera

95


DIA A DIA dos articles de la instrucció de la Junta Electoral Central sobre la interpretació de l’article 66 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General.

Ignacio Corrales, nou director de TVE. El consell d’administració de rtve nomena avui Ignacio Corrales nou director de Televisió Espanyola a proposta del president de rtve, Leopoldo González Echenique. Corrales (Santander, 1964) és exdirectiu de Vértice 360˚, una important productora de continguts audiovisuals. Entre altres gestions, a Corrales li espera la retallada de dos-cents milions d’euros en el pressupost de tve, xifra que ha provocat la paralització de les millors sèries de ficció amb conseqüències negatives en l’audiència. D’altra banda, el consell d’administració de la corporació ha aprovat el nomenament d’Alfonso Nasarre al capdavant de Comunicació i Relacions Institucionals.

25 de juliol Imatges 2011 a Vila-seca. S’inauguraran a Vila-seca dues exposicions; la mostra “Imatges 2011” i “La lluita per l’oportunitat de viure”. La primera està organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Fundació Caixa Tarragona i es veurà a la Sala polivalent de la Casa Consistorial.“Imatges” és un resum gràfic de l’actualitat a través d’alguns dels fets més rellevants esdevinguts a les comarques tarragonines durant l’any 2011. Són vint-i-nou fotografies dels fets més destacats de l’any captades per una desena de professionals de la demarcació de Girona. Els fotoperiodistes participants enguany són: Cristina Aguilar, Dimas Balaguer, Rafael López-Monné, Marc Lladó, Alba Mariné, Lluís Milian, Olívia Molet, Jordi Sanvisens, Pere Toda i Maria Veses. L’altra exposició ensenya com van viure les dones la II República, la Guerra, el franquisme i la construcció de la democràcia, organitzada per l’Institut Català de les Dones i el Memorial Democràtic.

Foto: TVE

26 de Juliol

Corrales, director de la televisió pública espanyola

La Grada, nou diari esportiu. Anuncien l’aparició d’un nou diari del Grupo Zeta, La Grada, pensat especialment per als socis i seguidors de rcd Espanyol. La Grada sortirà amb una tirada de 30.000 exemplars el proper 18 d’agost, coincidint amb l’inici de la Lliga. El Col·legi valora l’aparició del nou mitjà com una “excel·lent notícia” per al periodisme que en els darrers mesos ha sofert tancaments de mitjans i expedients de regulació d’ocupació en les redaccions.

Permanyer, premi Trajectòria. El periodista i escriptor Lluís Permanyer és distingit amb el premi Trajectòria, que atorga des de 1997 la comissió organitzadora de La setmana del llibre en català a un personalitat vinculada a la cultura catalana pel seu recorregut. Permanyer ha publicat més de vuitanta llibres, la majoria sobre la història de Barcelona i artistes catalans com Dalí,Tàpies, Clavé, Miró, a més dels poetes Sagarra i Brossa.

el va iniciar el Col·legi el 2008, juntament amb l’Associació de la Premsa de Madrid i el Colexio Professional de Xornalistes de Galicia. En aquella ocasió el Suprem, i posteriorment el Constitucional, van decidir que els col·legis professionals no tenien legitimitat per presentar la demanda, evitant pronunciar-se sobre el fons de la qüestió. La Junta del Col·legi tornà a iniciar el procés el 2011. A la vista de la sentència del Suprem, el Col·legi reitera que “sempre encapçalarà la lluita contra les imposicions que afecten la feina periodística”.

COMRàdio serà l’emissora de Barcelona. La Diputació de Barcelona renovarà COMRàdio per convertir-la en l’emissora local de la capital catalana, segons anunci del responsable de l’àrea d’Hisenda i Recursos Interns de l’entitat provincial, Carles Rossinyol. La Diputació està reorganitzant els seus mitjans de comunicació i això suposa la desaparició de COMRàdio com a emissora. La freqüència, propietat de l’Ajuntament, es mantindrà. La plantilla elaborarà continguts i programes locals de la ciutat, que a partir d’ara tindrà la seva pròpia emissora. El ple provincial aprova l’absorció de les empreses públiques Agència de Comunicació Local per part de la societat XAL SL.

La Sexta, en solitari. La Sexta anuncia, a través d’un comunicat, el nomenament d`Alejandro Martínez com a nou director general de Publiseis (filial publicitària del grup). Ell serà l’encarregat de “rellançar la companyia en aquesta nova etapa en solitari, un cop descartat el procés de fusió amb altres operadores”. El motiu de la renúncia a la unió amb Antena 3 són les condicions imposades recentment per la Comissió Nacional de la Competència (cnc), que segons ambdues empreses suposaven un “greuge comparatiu” respecte de les exigides a Mediapro i Prisa quan es va acordar la fusió de Tele 5 i Cuatro. Tant La Sexta com Antena 3 van emetre sengles comunicats en què qualificaven com a “inviable” l’operació amb les condicions exigides.

Foto: La Vanguardia

Una de les portades del nou mitja ‘perico’

El veterà periodista, guardonat per la seva carrera

96

Capçalera

27 de juliol El Col·legi recorrerà la sentència sobre els blocs. El Col·legi de Periodistes de Catalunya anuncia que recorrerà la sentència del Suprem sobre els blocs electorals. La sentència, publicada el 24 de juliol, considera que els blocs electorals compten amb “cobertura legal i no incideixen en el conjunt de la informació”. El primer recurs contra els blocs

Nou cap de continguts a la SER Catalunya. La cadena ser anuncia el nomenament del periodista empordanès Jaume Serra com a nou cap de continguts de la ser-Catalunya. Substitueix Jordi Martí, que conduirà La graderia. Serra (Vila-sacra, 1967) treballa a l’empresa des de 1967, va ser director de Ràdio Lleida (1991-


DIA A DIA Lliga de Futbol Professional (lfp) per la retransmissió dels partits de futbol des dels estadis, la Comissió del Mercat de Telecomunicacions estableix com a mesura cautelar que les emissores paguin noranta-vuit euros per partit per retransmetre les competicions de futbol de Lliga i Copa. La resolució no ha estat fàcil. Els clubs van presentar un abundós llistat de costos per a les retransmissions en matèria d’ús de les cabines, seguretat, mobiliari, amortització i manteniment en general. La Lliga pretenia cobrar per permetre els locutors el lliure moviment a l’entorn de la llotja, als camps o al túnel de vestuaris. La cmt discrepa al considerar que el cost dels operadors en aquests aspectes són “zero”. Les ràdios acaten el desbloqueig del conflicte que ha durat un any. La Lliga espera l’anàlisi dels seus advocats.

anys a l’agència Colpisa on va cobrir informació parlamentària, de tribunals i corresponsalia diplomàtica. Més tard, va passar a Mujer Hoy (1999-2005) i la revista Elle, on ha estat des del 2005 fins a l’actualitat. La nova directora de Yo Dona afirma que mantindrà les senyes d’identitat de la publicació. Potenciarà els continguts d’actualitat, societat, moda i el compromís amb les dones que caracteritzen la revista.

Foto: Yo Dona

Foto: SER

1999) abans de dirigir Ràdio Girona al llarg dels últims tretze anys. Ramon Iglesias rellevarà Serra a la direcció de Ràdio Girona.

Jaume Serra substitueix Jordi Martí a la SER

30 de juliol Les ràdios pagaran 98 euros per partit de Lliga. A falta d’un acord entre les emissores de ràdio i la

Marta Michel, directora de Yo Dona. La periodista donostiarra, Marta Michel deixa la subdirecció d’Elle per dirigir la revista femenina Yo Dona, d’Unidad Editorial, que es lliura cada dissabte juntament amb El Mundo. Michel ha exercit durant dotze

Michel passa de l'Elle a Yo Dona

Deixa que et recordin  pel teu somriure Promoció Especial per a col·legiats, empleats del  Col·legi de Periodistes de Catalunya i familiars directes Serveis Gratuïts:

Serveis per tan sols 20   :

Fins al 25% de dte.:

·Visita (consulta i revisió) ·Ortodòncia (1a visita) ·Visita pròtesi ·Fluoració (infantil i adults) ·Radiografies intraorals ·Extracció de punts de sutura

·Extracció dental simple ·Visita d’urgències de dia ·Ortopantomografia ·Higiene dental (amb ultrasons i poliment final)

·En la resta de tractaments en qualsevol especialitat

Miravé Travessera · Trav. de Gràcia, 71, baixos  Miravé Tuset · Tuset, 36, baixos - 08006 Barcelona · Tel. 93 217 68 89  

També cita online a:

www.clinicamirave.es

Busca’ns al Facebook @clinicamirave

Servei d’Urgències  24 hores/365 dies l’any

Capçalera

97


COM ENS VEU... ANTHONY GARNER

98

Capรงalera


Una cosa és dir que treballem en PRO dels professionals col·legiats. Una altra és fer-ho:

Compte

Expansió PRO.

T’abonem el 10% de la teva quota de col·legiat.* 0

+

comissions d’administració i manteniment.

3%

+

de devolució dels teus rebuts

Gratis la targeta de crèdit i de dèbit.

a un màxim de 20 euros al mes.

el banc dels millors professionals: el teu. Truca’ns al 902 383 666, organitzem una reunió i començem a treballar. sabadellprofessional.com

*Fins a un màxim de 100 euros l’any.

Més de

+

1.300


Capçalera 157 "Ràpid, constant, global"  

La revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you