Page 1

La PAH com a eina contra el capitalisme. Virtuts i riscos. Pau Llonch És normal que l'esfera financera, autònoma respecte a l'economia real en la mesura en què té les seves pròpies lleis, pugui donar lloc, per exemple, a una elevació de les cotitzacions borsàries en un moment particular en què no obstant això, l'economia es troba estancada. Però aquesta autonomia, per més real que sigui, només pot ser relativa. Si bé l'alliberament respecte a la llei del valor és possible durant un temps, ella no pot prolongar de manera permanent. Tard o d'hora, l'evolució financera que sembla alimentar-se de si mateixa ha de patir el xoc de les dades reals de l'economia. L'afirmació de la llei del valor a través de la crisi pot ser ajornada, no pot ser evitada. Louis Gill. Fundamentos y límites del capitalismo. Si un s'enfronta a la tasca d'esbossar una anàlisi de les particularitats d'un moviment com el de les Plataformes d'Afectats per la Hipoteca -que l'han portat a esdevenir un dels mecanismes d'agregació popular, d'autodefensa i politització més importants de les darrers dues dècades al nostre país- així com de les oportunitats i riscos que li són propis, és honest començar amb una admissió de subjectivitat. Qui escriu aquest article no concep que la problemàtica del dret a l'habitatge al nostre país -o a l'estat espanyol- tingui causes estrictament contingents com una legislació especialment injusta o una crisi originada per una mala governança fruit dels excessos d'uns quants banquers avariciosos en diabòlica aliança amb una classe política corrupte i clientelista. Aquest tipus d'explicacions, malgrat puguin ser certes i resultar útils per sumar complicitats al necessari projecte reformista de modificar la llei hipotecària per ser epifenòmiques i fàcilment assumibles, han d'anar acompanyades d'altres que cerquin els motius estructurals que han portat a centenars de milers de famílies a una situació límit, les conseqüències socials de la qual encara són impredictibles. Com que per motius d'extensió aquesta tasca escapa a l'objectiu del present article, aquesta prèvia necessitat d'assumpció de subjectivitat m'obliga a assenyalar que tot el que segueix parteix de dos supòsits. El primer és que estem patint una crisi capitalista causada per les pròpies contradiccions del capital, que li són inherents i ocorren inevitablement i de forma cíclica i no per causes exògenes -jurídiques, legislatives, ètiques...- que podrien ser apedaçades sense impugnar la totalitat del mode capitalista de producció i dominació. I segonament, que aquesta convicció ens porta -a mi i a molts altres companys de les PAH- a formar part activa d'aquest moviment amb la vista posada a empènyer cap a la materialització d'alternatives i escenaris post-capitalistes i no només a impugnar algunes d'aquestes particulars conseqüències -i no causes com pretenen defensar alguns- exògenes. En definitiva i exemplificant, si algú pensa que si s'hagués aprovat la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) hipotecària amb les propostes de la PAH hagués arribat el moment de plegar veles i tornar cap a casa, no trobarà reflexions d'interès en aquest text. Sospito que tampoc aquells que han pensat ingènuament que aquesta reforma s'aprovaria. 1. Alguns motius de l'èxit Alguns situen erròniament l'origen de la PAH en el moviment del 15M quan de fet el primer va néixer 2 anys abans de l'explosió d'indignació que va omplir les places arreu de l'estat. Si bé és innegable que el 15M ha dotat de múscul a la PAH i ha permès un creixement dels seus nuclis i una major assistència a les seves accions, el meu parer és que la relació ha estat més aviat la inversa. Diria que fruit de l'al·lèrgia a l'organicitat del corrent majoritari al 15M (“tota política és dolenta”, “l'organització i la militància clàssica no té res recuperable”, “no necessitem cap estructura i només


xarxes”, l'apologia a les coordinacions laxes a través exclusivament d'Internet...) la lluita per un habitatge digne vertebrada en torn la PAH ha brindat una de les poques -no l'única- oportunitats de continuïtat del moviment o com a mínim dels seus participants, al marge de la vital consolidació d'assemblees de barri i ciutat que han donat i donaran de ben segur encara importants fruits. Sigui com sigui, les PAH han aconseguit consolidar-se en més de 140 nuclis arreu de l'estat, aplegant en molts casos centenars d'activistes i afectats de forma regular, revertint milers de drames familiars i personals en espais plens d'esperança, situant la problemàtica a primera plana de l'actualitat política de forma sostinguda, acumulant piles de victòries parcials per molts afectats i convertint la seva proposta de mínims en un clam assumit per una majoria social inqüestionable. Però més enllà de bombolles mediàtiques que no controlem i que m'atreveixo a avançar que s'aniran desinflant, l'èxit principal cal situar-lo en què les PAH són nuclis d'auto-organització popular que transformen a través de la praxi desobedient i solidària milers de persones fins ara alienades i dòcils en subjectivitats conscients del seu entorn i amb força per transformar-lo. I ho fan amb una velocitat i efectivitat mai vista en dècades1. Com ha explicat Albert Jiménez de la PAH de Sabadell: Durant la primera presa de contacte, la identificació predominant sol ser la d’“afectat”, una peça social inoperant que és violentament sacsejada per forces més enllà de la comprensió individual (forces que únicament prendran sentit quan siguin analitzades des d’una òptica col·lectiva i compartida) només per ser finalment rebutjada per mal funcionament i llançada lluny de la maquinària socioeconòmica; en altres paraules, en un primer moment actuem com a individus atomitzats, aïllats i completament subordinats a un procés polític que ens és aliè. En un període de temps relativament breu es produeix un canvi significatiu mitjançant el qual a l’auto-identificació majoritària conviuen els termes “company”, “militant” o “activista” amb el ja esmentat “afectat” (en ocasions fins i tot substituint a aquest últim per complet). A través de la participació activa en processos col·lectius i democràtics de decisió que proporcionen resultats materials directes i immediats en la realitat quotidiana dels membres de la PAH, es produeix un canvi d’enfocament sobre el procés polític, passant aquest de ser considerat com una realitat aliena i inalterable a ser entès com un conjunt d’accions i reaccions sobre les quals és perfectament possible exercir una influència decisiva.2 Crec que és oportú desgranar breument què ha fet de la PAH l'estructura idònia per aconseguir-ho, sobretot per tenir-ho en compte alhora d'aplicar-ho en d'altres àmbits de lluita. No com una recepta a calcar de forma rígida sinó més aviat com un conjunt de factors que es podrien intentar reproduir mutatis mutandis: a) La PAH ha aportat solucions concretes a milers de famílies que ni els poders públics ni cap negociació individual amb la banca havia aconseguit. Això, malgrat que pugui resultar evident a aquestes alçades del partit, no hem de deixar-ho de destacar en primer lloc. El detonant de l'assistència massiva a les reunions de les PAH no és evidentment cap inclinació ideològica apriorística dels afectats ni respon en essència a cap virtut comunicativa del moviment (innegable per altra banda) sinó a necessitats objectives d'impossible satisfacció al marge de la PAH. Milers de persones que es desmunten impotents davant la inevitabilitat de quedar-se sense un lloc on viure, després de recórrer tot el circuit públic d'assistència social i adquisició d'habitatge públic o d'emergència i constatar obertament que cap administració local o autonòmica pot ajudar-los, han aconseguit dacions en pagament, lloguers socials i recuperacions d'habitatges en desús 1 La xarxa de PAH és basta i heterogènia i els meus apunts es refereixen, per ser exactes, a la praxi a la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. Tan des del punt de vista organitzatiu com en els plantejaments tàctics i estratègics aquests poden no respondre -i de fet no responen- amb exactitud al què ocorre en d'altres nuclis del país o l'estat. 2 “La PAH o el somni de Gramsci”, article publicat a www.rotekeil.com.


exclusivament gràcies a la seva lluita col·lectiva a la PAH. Aquest factor, el de la necessitat objectiva, és un motiu de l'èxit inapel·lable i explica en part perquè altres moviments com el de l'okupació -del qual jo estic orgullós de procedir-ne- van topar amb obstacles evidents per fer extensives les seves pràctiques. Malauradament, crec que poder afirmar i lamentar que molts dels activistes d'aquest moviment, quan les condicions objectives han estat més que propícies per a aconseguir-ho s'han mantingut al marge de la PAH des de posicions més identitàries i d'autoafirmació que revolucionàries, però això donaria per un altre article sencer. A més, aquesta és una problemàtica que s'està revertint vigorosament en els darrers temps. Finalment, és important anticipar que és molt probable que l'estat plantegi a mig termini alguns pedaços legislatius o assistencials -com ja ha fet però amb resultats fins ara poc efectius- que restin pes a aquesta dimensió de la necessitat i això ens obliga a consolidar-nos organitzativament per evitar un sobtat desinflament del moviment com ja ha passat en d'altres ocasions en processos -això sí- de menor envergadura. b) El procés d'execució hipotecària -des del primer impagament de quotes fins a l'hipotètic llançament- dura molts mesos i en la majoria dels casos, anys. Això facilita la vinculació efectiva i la conseqüent conscienciació de les persones afectades, que potser en primera instància arriben a la PAH per solucionar la seva problemàtica individual però que pateixen una transformació personal catalitzada pel degoteig constant de victòries assolides per altres famílies que porten temps lluitant a mercè de la implicació de tothom. La relativització de la importància de la propietat o la desvictimització (entre moltes altres coses imprescindibles d'afrontar poc després de la primera presa de contacte amb la PAH) són processos objectius i pràctics i com a tals requereixen temps. La lògica discursiva i comunicativa pot ser un dispositiu que animi a les persones a organitzar-se però només la pràctica consolida les posicions. En aquest punt m'agradaria anotar que és evident que aquesta exigència es materialitza en assemblees interminables i una vinculació afectiva entre centenars de persones que fa de la militància a la PAH un exercici exigent de compromís que no entén d'horaris ni de caps de setmana. Un exercici que poc té a veure amb els espais de proximitat ideològica i reciprocitat en els quals l'esquerra anticapitalista estava massa acomodada a treballar majoritàriament les darreres dues dècades. I aquest és un altre paral·lelisme amb el què va succeir a les places. No voldria que això és llegís com una crítica entre línies a bona part de la militància anticapitalista. Voldria que es llegís com una crítica directa i sense contemplacions. c) La proposta de mínims que origina l'eclosió de la PAH basada en tres demandes (dació en pagament retroactiva, lloguers socials i moratòria en els desnonaments) és clara i entenedora i reformista quant a continguts. Això darrer no ha demostrat ser en absolut un problema sinó més aviat una innegable virtut. La socialització de perspectives revolucionàries i totalitzadores en la comprensió i crítica de la realitat no s'aconsegueix a través d'un discurs tancat, identitari i preestablert -que per altra banda hauríem de posar en dubte si som capaços d'oferir i si és convenient intentar-ho- sinó a partir de vinculacions en lluites parcials i en primera instància reformistes però que poden posar en escac el sistema en l'àmbit de la seva legitimació. Això passa quan els seus integrants s'adonen que aquest és incapaç de donar sortida a les seves demandes, més quan són de necessitats socials bàsiques com l'habitatge. No és tant important què és ara la PAH i el seu discurs, sinó què no és però és capaç d'esdevenir negant dialècticament allò que és per ara. Així, una minoria tenaç i estudiosa pot estar molt convençuda de múltiples conviccions tossudes que impugnen el capitalisme, com que per la reproducció del capital no és important quines mercaderies es generin, o si satisfan o no necessitats humanes, sinó si generen beneficis als seus propietaris. Això en el cas de l'habitatge a l'estat espanyol, amb més de 3 milions d'habitatges buits i milers de persones expulsades de les seves llars es mostra amb una cruesa inqüestionable. Però es tracta que aquestes conclusions siguin majoritàries. I per això calen portes d'entrada com la proposta de mínims d'aquest moviment. En definitiva, penso, només a partir de les lluites parcials i pràctiques s'obren vies de comprensió de contradiccions generals i més profundes.


Cal tenir en compte que, a part de en el terreny discursiu/propositiu, també en el terreny de les relacions amb les entitats financeres o amb les administracions, hem sostingut una pràctica basculant entre la negociació i la mobilització, entre el diàleg i l'enfrontament. Pel què fa a les administracions, malgrat que des de posicions esquerranistes s'hagi pogut criticar que ens haguem assegut amb totes les existents a traslladar les nostres propostes i a exigir solucions, això ens ha permès constatar i comunicar públicament la seva incapacitat -o falta de voluntat- política de sotmetre el poder financer i el capital per tal d'afavorir els interessos de la majoria. Si algú ha interpretat que ho hem fet amb esperança ingènua que ens solucionessin la papereta, crec que s'equivocava. En relació al combat amb les entitats, ha estat un encert modular l'estratègia de confrontació i assenyalament amb la de la negociació perquè això ens ha brindat les moltes victòries les conseqüències de les quals anteriorment ja he posat en valor. Hi ha moltes més particularitats a tenir en compte que també podríem considerar claus a l'hora d'avaluar l'èxit de les PAH, com ara una estratègia comunicativa de masses que no ha obviat la importància de les esquerdes als principals mitjans de comunicació del poder. I moltes altres. Però crec que els tres anteriors configuren un conjunt característic de quines poden ser les exigències per ulteriors processos en altres àmbits de lluita. Així, en resum: La desalienació i politització i la felicitat que aquesta genera, la presa en consideració de (a) necessitats objectives realitzables almenys parcialment, la necessitat d'obligar a recuperar (b) temps per consolidar els processos i la incorporació de (c) reivindicacions reformistes i parcials sempre i quan tinguem present la necessitat de vincular i fer apuntar les lluites cap a un horitzó en el qual, plegades, dibuixin un imprescindible i preciós imaginari post-capitalista a aquesta crisi. 2. Boniques oportunitats Després d'aquest sintètic -i potser per això barroer- esforç per abstreure les claus de l'èxit del moviment de les PAH, m'agradaria assenyalar a partir d'aquí algunes de les oportunitats que l'encara laxa estructura general del moviment i la consolidació dels seus nuclis ens ofereix a partir d'ara si som capaços de superar alguns obstacles i riscos que esmentaré al final. A ningú que se li escapa que el cop de porta als nassos que ha rebut la ILP per part de la dreta espanyola -garantida d'antuvi a través de préstecs, portes giratòries, prebendes i interessos de classe comuns- és un punt d'inflexió que requereix replantejar pràctiques i discursos. Abans, però, alguna consideració prèvia. Primerament cal adonar-se que la PAH està sent el cordó sanitari més eficaç per contenir les propostes populistes de caire xenòfob i feixista que en d'altres països d'Europa estan trobant en la dramàtica situació social generada per la crisi capitalista una oportunitat per créixer notablement. Aquí, la dimensió de la pràctica torna a agafar un pes vital; no és amb discursos molt ideologitzats que es combat el feixisme sinó amb la vinculació dels sectors socials més proclius a sumar-s'hi en organitzacions que integren gent de múltiples procedències com la PAH, dins la qual les persones afectades reafirmen la seva identitat de classe identificant un adversari comú. En més de dos anys llargs d'experiència al col·lectiu no hem hagut d'esforçar-nos mai a l'assemblea per reforçar aquestes posicions perquè la realitat, podríem dir, ens ha posat les coses fàcils. Estirant d'aquest fil, crec que més enllà de la problemàtica hipotecària concreta la PAH és un espai de retrobament popular que ha aparegut en un context de desintegració creixent dels mecanismes d'agregació tradicionals de classe, com per exemple els sindicats, que en la seva forma més burocràtica i pactista han estat subsumits en una lògica de diàleg i entesa amb el poder que els ha portat a encaixar derrotes i desencisos a parts iguals. A Sabadell, de forma no diré que espontània però sí força natural, moltes de les famílies integrants de la PAH s'han integrat en d'altres col·lectius com els de defensa de la sanitat pública o l'assemblea d'aturats de recent creació, arribant fins i tot a


prendre part en plataformes unitàries anticapitalistes com la coordinadora Sabadell Lluitant, amb la qual el nostre nucli hi té fins i tot un vincle orgànic. Si “en el capitalisme assistim de forma permanent a una tensió entre la tendència decreixent de la taxa de guany i els intents dels capitalistes per recuperar-la” 3, hem de tenir en compte que és molt probable que la sortida a la crisi des del punt de vista dels interessos del capital s'emmarqui en una cronificació de les taxes d'atur tant elevades com les que patim actualment que permetin als capitalistes recuperar aquesta taxa de guany sense tenir en compte -no és la seva funció- quina és la misèria i el patiment que aquesta “recuperació” (del benefici) genera. És per això que hem de deixar de concebre espais com la PAH o d'altres moviments de defensa dels drets socials com espais conjunturals d'autodefensa i començar a pensar-los com col·lectius que han vingut per quedar-se, sempre i quan sapiguem adaptar-los als canvis en la lluita que afrontem i comencem a complementar els nostres reeixits fulls de ruta tàctics i curtterministes amb estratègies de més llarg recorregut. L'oportunitat històrica és la de vincular la lluita per l'habitatge amb d'altres lluites no per configurar una realitat política i social fragmentada -tancant-se cada lluita en ella mateixa- sinó per seguir avançant en la construcció d'un moviment més ampli que sigui capaç de plantejar alternatives globals i perdi la por a l'organicitat i a un relat comú alternatiu al capitalisme. Però per fer-ho cal identificar aquest mode de producció com el responsable dels problemes que enfrontem. Fent-ho explicant i recordant algunes coses. 3. Causes estructurals que no admeten pedaços Cal poder explicar i recordar, per exemple, que l'origen de la present crisi de l'habitatge a l'estat espanyol, més enllà de qüestions importants però contingents com la liberalització del sòl o la llei hipotecària, neix d'una cop de peu cap endavant del capital com a forma d'escapatòria de la darrera crisi dels anys 70 amb una aposta decidida pel crèdit. Aquesta és la posició d'economistes com el brasiler Reinaldo Carcanholo, que, com ens explica Xabier Gràcia 4, recuperant la categoria marxista de capital fictici i desenvolupant la de capital especulatiu parasitari, sostenen que gran part dels guanys capitalistes dels últims anys no han estat reals. Recolzant-se en la tendència decreixent de la taxa de guany, Carcanholo afirma que després de la crisi estructural dels anys 70 la financiarització de l'economia va ser la conseqüència de la fugida dels capitals productius i comercials cap a l'especulació, al enfrontar-se amb la contracció dels seus guanys i dels espais rendibles d'inversió pels seus capitals. Així doncs, el què s'ha presentat com una sobtada “gana de crèdit” en les masses assalariades no ha estat fruit de decisions lliures i autònomes dels consumidors sinó del desenvolupament del consum en massa (i conseqüent submissió social via crèdit) amb l'únic objectiu de recuperar la taxa de guany per part dels capitalistes. En el cas immobiliari espanyol, el capital financer interioritza una contradicció que no li és pròpia quan, després d'haver finançat a immobiliàries i constructores en una desmesurada orgia constructora, ha hagut de finançar al mateix temps el consum dels assalariats perquè aquests poguessin comprar els habitatges i es pogués així realitzar l'esmentat guany, el què Marx anomenà “el salt mortal” que han de fer totes mercaderies en el salt de la producció a la circulació.5 3 4 5

“L'hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada.” Josep Manel Busqueta. Ed. El Jonc. “Su crisis y nuestra crisis”, www.kaosenlared.net. Malgrat no sigui imprescindible per entendre la reflexió, no és sobrer anotar que l'origen dels interessos bancaris en el cas del crèdit a les constructores i al crèdit als consumidors d'habitatges és de diferent naturalesa: El capital productiu en funcions és aquí el de les empreses constructores el guany de les quals es fonamenta en la plusvàlua extreta als seus treballadors, i l'interès que rep el capital financer és una part d'aquesta plusvàlua pel préstec de diner que funciona com a capital. En canvi, el finançament del consum de les classes populars també produeix interessos però aquests són una deducció del consum en la mesura que una part gens menyspreable del salari ha de pagar el


El subconsum6 és conseqüència del doble paper dels treballadors assalariats com a productors de plusvàlua i com a consumidors, tot i que “no és causa de la crisi sinó un condició de l'acumulació”7 i el sistema financer ha interioritzat aquesta contradicció jugant tots els papers de l'auca capitalista. Però aquesta interiorització no ens ha de portar a l'error d'identificar com a únic responsable de la situació al sistema bancari de forma aïllada, com si fent neteja i empresonant a uns quants banquers el problema pogués esfumar-se, sinó a entendre que aquesta pròpia contradicció és irresoluble en el capitalisme sigui com sigui que es manifesti. Com exposa Hildferding “Encara que hàgim vist que la indústria cau en una dependència cada vegada major del capital bancari, això no vol dir que els magnats de la indústria depenguin dels magnats bancaris. A mesura que el capital mateix, en el grau superior, es converteix en capital financer, el magnat del capital, el capitalista financer, va reunint en si la disposició de tot el capital nacional en forma de domini del capital bancari. La unió personal també juga un paper important.”8 El subconsum es produeix perquè el què cada capital necessita en l'àmbit de la producció (reduir salaris i revolucionar els mitjans de producció per poder reduir costos i si és necessari acomiadar treballadors) per poder competir amb d'altres capitals, perjudica a la classe capitalista en el seu conjunt en l'àmbit de la circulació (on es realitza efectivament el guany) perquè disminueix la capacitat de compra de la massa assalariada empobrida. Aquesta condició de la crisi de sobreproducció (què són sinó 4 milions d'habitatges buits?) i el fet que aquesta sigui interioritzada pel mateix actor en el cas espanyol (la banca) no impugna que ens trobem davant d'una contradicció inevitable del capital com a relació social general i no d'un sistema bancari concret més o menys ben gestionat. En definitiva, no patim el resultat d'un particular capitalisme de tall neoliberal que necessita maquillatge i bona fe. Patim capitalisme i punt. Un mode de producció, per cert, que pressuposa la separació de la majoria de població de les seves condicions materials de treball, fet que “constitueix per ell mateix el fonament de la radical incompatibilitat entre capitalisme i ciutadania”9, i per tant, entre capitalisme i democràcia. Sense poder entrar en més detall en aquest tema, vegis com una breu pinzellada des del convenciment que cal desemmascarar la visió general -per ser més digerible i més fàcil de transmetre- i puntualment potenciada erròniament des d'àmbits plurals com la PAH que aquesta crisi és producte dels excessos d'un capitalisme financer no regulat (o per ser més exactes, no només) i que és possible una tornada enrere cap a un capitalisme més “productiu” i de rostre humà un cop s'hagin depurat responsabilitats subjectives i noves cares més “honestes” irrompin en política per “posar ordre”. Aquestes reivindicacions pluralistes i sovint ciutadanistes, que en pro d'una suposada transversalitat i creixement sense condicions dels nostres moviments aposten per abandonar anàlisis rigorosos de la realitat social i econòmica, són alguns dels riscos als que hem de fer front.

servei del deute. Per més injustícia, amb qui s'ha mostrat més inflexible a l'hora de condonar deute el capital financer ha estat amb els segons. 6 7

8 9

És el decalatge que es produeix entre la capacitat de consumir d'una població amb salaris cada vegada menors i la quantitat creixent de mercaderies que es produeixen. “En el Origen de las crisis, ¿sobreproducción o subconsumo?”, Lous Gill. Carré Rouge 2009. Sense possibilitat d'aprofundir en el tema, en aquest article l'autor rebutja que el subconsum es produeixi només en temps de crisi i el situa com una condició de la contradicció principal: la sobreproducció (de béns de consum però també de mitjans de producció) l'orígen de la qual es troba en el nivell de la producció de la plusvàlua i per tant, en la proporció entre treball i plustreball. “El capital financiero”. R. Hilferding. Técnos.1985 pág. 247-249 “El orden de El Capital”, Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, Akal. 2010.


4. Alertes i perills Ni totes les PAH compten amb prou gent amb bagatge organitzatiu i teòric per fer realitat molts dels reptes plantejats fins aquí, ni cap d'elles estem al marge de dinàmiques que penso que poden ser un xic nocives i que hem d'evitar en la mesura de les nostres possibilitats. Aquí en deixo un parell per acabar l'article. a) Assistencialisme. Si bé formalment totes les PAH assumim l'assessorament col·lectiu com una eina indispensable per vincular els afectats, un procés espontani en el qual tots ens podem veure immersos és el de reforçar dinàmiques de lideratges verticals que impedeixen de facto l'empoderament dels afectats i acaben reproduint un esquema pseudo-assistencial que no serveix en absolut per cap dels objectius que hem esmentat. A l'assemblea del col·lectiu s'han de discutir tots els temes que tenen a veure amb el moviment entre totes les persones activistes i afectades -abolint progressivament la diferència entre uns i altres- malgrat que pugui semblar molt més fàcil i eficient constituir un grup de coordinació per cada nucli local que prengui les decisions importants i deixar per les reunions amb els afectats els temes que tinguin a veure amb els seus respectius casos particulars. b) Transversalitat o indefinició en l'eix esquerra-dreta. Quan aquest text vegi la llum és possible que ja haguem tingut aquest debat a la trobada de PAH catalanes. Un té la sensació que aquest debat, en el desert teòric i formatiu en el què naveguem des de fa anys en aquest país, és més semàntic que polític. Però la idea que aquí el problema no ha estat entre explotadors i explotats, entre capital i treball, entre dreta i esquerra, entre els de dalt i els de baix (es digui com es vulgui) sinó que “tots som persones” i que les propostes de la PAH no s'ubiquen en cap polaritat política perquè no són senzillament “de sentit comú” i ”transversals” a tot l'espectre polític i social no és només un discurs fals i ascèptic. És una traïció a les moltes lluites veïnals i democràtiques, al moviment obrer i alguna esquerra política històrica. Em temo que per alguns això ha estat producte del nostre objectiu irrenunciable (compartit) de no voler partiditzar la PAH, identificant el binomi esquerra-dreta amb el PSOE-PP en clau estatal. Ningú amb dos dits de front pot identificar el PSOE amb cap esquerra transformadora i compromesa. Per d'altres potser és producte del relat postmodern de l'”extinció del subjecte” i de la incapacitat de bastir alternatives viables des de l'al·lèrgia a tot tipus de poder. Sigui com sigui, és un error des del meu punt de vista. En menor mesura que les dues anteriors crec que també hauríem de (c) no deixar-nos portar pel ritme frenètic que imposen els mitjans de masses i exigeixen per l'elaboració dels seus productes informatius o d'entreteniment, entenent que ara ja ens hi hem fet un espai que ens ha de permetre recuperar l'efecte mediàtic més vinculat a les nostres necessitats que a les necessitats de les corporacions informatives, (d) reforçar l'estructura del moviment i socialitzar els lideratges, (e) no tancar la porta a cap problemàtica no estrictament hipotecària com els lloguers i les ocupacions individuals de famílies que s'estan multiplicant al marge de la PAH i (f) -i potser la més importantposar tots els esforços en estendre la campanya “Obra Social la PAH” de recuperacions d'immobles propietat dels bancs. Si somiem en un món on poder retornar la centralitat al valor d'ús de les mercaderies, què millor que començar a assajar-lo amb un parc de milions d'habitatges buits que a més, no ho oblidem, ha estat construït amb el treball social combinat de la nostra classe i apropiat per aquells que tenen el monopoli dels mitjans de producció i consum. Deixem de demanar a cap gestor que ens solucioni la papereta. Prenem el què hauria de ser nostre de dret. Per acabar voldria fer un agraïment a aquelles persones que des de la capital catalana van tenir l'audàcia d'inventar una eina com la PAH navegant a contracorrent en un mar d'escepticisme de molts companys, i també als camarades de Sabadell que -igual que en molts d'altres indrets del país- han sabut fer seva aquesta eina i tensionar-la en la direcció que els (ens) ha semblat coherent quan els (ens) ha semblat convenient.

La PAH com a eina contra el capitalisme. Virtuts i riscos. (Pau Llonch)  

Article aparegut a la publicació "Perspectives", de www.espaifabrica.cat. "Pers­pec­tives" és una publi­cació anual de pen­sament i anàlis...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you