Page 1

o la (im)possibilitat de construir una generació

tabula rasa

Irene de Andrés Joan Bennassar CERDÀ Arantxa Boyero Lara Fluxà Bel Fullana Neus Marroig Adrián Martínez Jaume Orejuela Julià Panadès Albert Pinya Tomás Pizá Natxa Pomar Cristòfol Pons Marijo Ribas Antònia del Río Bartomeu Sastre Isabel Servera Javier Siquier Las Taradas Sara Tur


TABULA RASA

Exposició

Catàleg

Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani. Palma de Mallorca 27.06.2014–21.09.2014

Direcció del projecte Joan Carles Gomis

Direcció Joan Carles Gomis

Comissariat Fenando Gómez de la Cuesta Pau Waelder

Concepte Pau Waelder Fernando Gómez de la Cuesta

Premsa i comunicació Gabinet de Comunicació de la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats Caterina Vidal

Disseny gràfic hastalastantas

Muu Galleria | Muu Kaapeli. Helsinki, Finlàndia 31.10.2014–23.11.2014 Hilvaria Studio’s. Tilburg, Holanda 22.03.2015–03.05.2015 Producció, organització i coordinació Govern de les Illes Balears Institut d’Estudis Baleàrics Govern de les Illes Balears President José Ramón Bauzá Díaz Consellera d’Educació, Cultura i Universitats Maria Núria Riera Martos Director general de Cultura i Educació Antoni Vera Alemany Institut d’Estudis Baleàrics Presidenta Maria Núria Riera Martos Director Antoni Vera Alemany Coordinadora d’Arts Visuals Margalida Vidal Llabrés

Coordinació Karen Müller (IEB) Disseny Logotip Tabula Rasa Pau Waelder Desenvolupament & Disseny web Carmen Noguera Llabrés Borja Dañobeitia Fenando Gómez de la Cuesta Pau Waelder Muntatge Pep Fluxà (Palma) MUU (Helsinki) Hilvaria Studio’s (Hilvarenbeek) Transport Julià Redondo S.L. Guillén, S.A. Assegurança Nationale Suisse Retolació Julià Homar (Palma) Web http://tabularasa.iebalearics.org Agraïments Timo Soppela, Hanna Uusi-Seppa, Sinem Kayacan, Jan Doms, Tineke Schuurmans, Ad Roefs, Ellen van Zuylen, Marcos Vidal, Leevi Haapala, Pontus Kyander Xavier Barceló, Biel Blanco, Irene J. Calafat, Catalina Company, Borja Dañobeitia, Llum Gutiérrez, Antònia Ramis, Miquel Àngel Urbina, Feliça Vidal

Textos Fernando Gómez de la Cuesta Pau Waelder Maria Savela, Ulla-Maija Pitkanen, Katariina Timonen, Anastasia Isakova Traduccions Textos comissaris Català: Xavier Barceló Anglès: Sue Brownbridge Revisió lingüística Direcció General de Cultura Fotografies Dani Cardona (pàg.: 32-49, 89, 91, 99-101, 105, 112-113, 117, 124-125, 130-131, 145, 149, 157-158, 161-163) Pau Waelder (pàg.: 10, 12, 50-65, 81, 96, 114-115, 121, 134, 150, 153, 155, 166-167, 173, 175, 194, 224) Ernest Potters (pàg.: 14) Jan Doms (pàg.: 26, 66-71, 74-75, 78-79, 151, 236) Irene de Andrés (pàg.: 82-87) Mariaema Soler (pàg.: 18, 170-171, 254-255) Julià Panadès (pàg.: 126-127, 176, 256) Fernando Gómez de la Cuesta (pàg.: 72-73, 76-77, 96, 137, 154, 212) Reproduccions d’obra per cortesia dels artistes Impressió aimpremta Dipòsit Legal: PM 436-2015 ISBN: 978-84-15029-60-1 © D’aquesta edició: Institut d’Estudis Baleàrics © De les obres: els autors © Dels textos: els autors © De les traduccions: els traductors © De les fotografies: els fotògrafs


La proposta “Tabula Rasa o la (im)possibilitat de construir una generació” és un projecte polièdric que, al voltant d’una ajustada selecció d’artistes, forma una exposició i un cicle de videoprojeccions itinerants que neixen amb la voluntat expressa de difondre la creació balear més jove i actual mitjançant l’obra recent de 27 artistes nascuts a les Illes Balears a partir de 1981. Comissariat per Fernando Gómez de la Cuesta i Pau Waelder, el projecte s’estructura no només com la mostra d’art contemporani esmentada sinó també com una publicació, que ara presentam, i una plataforma web que es constitueixen en la base del futur Arxiu d’Artistes Joves de les Illes Balears, ja que ofereixen una informació ben completa sobre l’obra dels creadors participants, així com entrevistes en vídeo i imatges i textos sobre els diferents projectes que han realitzat al llarg de la seva carrera. Totes aquestes eines s’han creat amb una vocació de permanència i sempre amb l’objectiu que el treball aplicat en aquest projecte pugui seguir essent profitós per als agents de l’art contemporani que necessitin recórrer a una base de dades amb informació actualitzada i pertinent sobre aquesta prometedora generació d’artistes nascuts a la nostra comunitat. L’exposició va començar la seva itinerància a Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma a l’estiu de 2014, va continuar a Muu Kaapeli i Muu Cable (Hèlsinki, Finlàndia) a l’octubre del mateix any, i ha acabat recalant a Hilvaria Studio’s (Tilburg, Països Baixos) el març de 2015. Aquest recorregut expositiu sempre ha mantingut com una de les seves finalitats fonamentals l’establiment de sinergies amb espais expositius consagrats a l’art contemporani, i ha vetllat per l’adequada difusió de l’obra dels nostres artistes no només en un dels centres expositius més emblemàtics de les Balears, sinó també en altres reconeguts centres europeus. El present projecte, fruit de la col·laboració entre l’Institut d’Estudis Baleàrics i l’Institut Balear de la Joventut i de la implicació entusiasta d’artistes i comissaris, constata la bona salut de la creació contemporània a les nostres illes. Antoni Vera Alemany Director de l’Institut d’Estudis Baleàrics

Dins la línia d’actuació encaminada a la promoció, producció i difusió de la jove creació contemporània de les Illes Balears, per a l’Institut Balear de la Joventut és una enorme satisfacció poder presentar aquest projecte titulat “Tabula Rasa o la (im)possibilitat de construir una generació”, una proposta realitzada en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Baleàrics per promoure i difondre la creació contemporània més jove que es produeix a la nostra comunitat. Fruit de la total implicació d’artistes i comissaris, “Tabula Rasa” és un projecte que transcendeix els paràmetres merament expositius per articular un complet programa d’acció que serveix per oferir diferents possibilitats als artistes seleccionats: unes propostes de caràcter heterogeni i coordinat que inclouen, a més de l’exposició itinerant de les obres per espais de tant prestigi com Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, Muu Kaapeli i Muu Cable a Hèlsinki, Finlàndia, i Hilvaria Studio’s a Tilburg, Holanda, un cicle de videoprojeccions itinerant, una extensa plataforma web i la present publicació. El mateix Institut Balear de la Joventut ha articulat un sistema d’ajuts a la producció perquè les vint propostes seleccionades per a la itinerància expositiva es puguin desenvolupar d’una manera més satisfactòria. María José Frau Directora de l’Institut Balear de la Joventut


Índex 8

Proemi

16

Els nouvinguts

10

Seus de la itinerància Pau Waelder

22

(Des)­­gener(accion)­ats

Video art de les Illes Balears

Fernando Gómez de la Cuesta

30

Point of View

32

Exposicions

Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma

Muu Galleria / Muu Kaapeli

Hilvaria Studio’s

80

Artistes i obres

176

Textos en castellano

212

English texts

27 de juny - 21 de setembre de 2014

31 d’octubre - 23 de novembre de 2014 22 de març - 10 de maig de 2015

Reviews of Tabula Rasa by Maria Savela, Ulla-Maija Pitkanen, Katariina Timonen and Anastasia Isakova, students of the praxis master’s programme University of the Arts Helsinki

← Els artistes participants a Tabula Rasa. Captures de les entrevistes en vídeo.


“La vida, llavors, per a cada generació, és una tasca en dues dimensions, l’una de les quals consisteix en la recepció, mitjançant la generació anterior, del que ja tenia vida, per exemple les idees, valors, institucions, i demés, mentre l’altra és l’alliberament del geni creatiu que és inherent a la generació en qüestió.” José Ortega y Gasset, El tema de nuestro tiempo.

Com assenyala el filòsof José Ortega y Gasset, tota generació es troba compromesa entre l’herència del que aprèn de la generació anterior i la necessitat de crear unes normes pròpies, una nova visió del món, en definitiva, deixar la seva petjada, reflectir la “sensibilitat vital” del seu moment històric. En aquest punt, indica Ortega, la transició d’una generació a la següent pot ser de similitud i continuïtat, donant lloc a un període que “pertany als vells”, o bé pot generar confrontació i renovació, i per tant un període que “pertany als joves” i dóna anys d’innovació i lluita creativa. En el món de l’art, el pas d’una generació a una altra habitualment produeix notables canvis en la producció artística, animats per la pròpia estructura del mercat i la crítica. Aquesta transició dóna lloc a lluites de poder, segons explica Pierre Bourdieu: “d’una banda, hi han les figures dominants, que volen continuïtat, identitat, reproducció; de l’altra, els nouvinguts, que volen discontinuïtat, ruptura, diferència, revolució. «Ferse un nom» vol dir deixar la pròpia petjada, assolint el reconeixement (en tots dos sentits) de la pròpia diferència respecte als altres productors, en particular aquells que estan més consagrats.” Cada generació, doncs, ha de cercar la seva identitat, el seu lloc en la història i determinar la seva relació amb la generació precedent. Per als artistes joves, això suposa seguir les passes i posteriorment desmarcar-se dels artistes que els han servit d’inspiració, mentre van formant un discurs plàstic propi. L’impuls de la recerca constant d’allò “nou”, com assenyala Boris Groys, fa impossible el retorn a les fórmules antigues, però al mateix temps es requereix que les obres noves mantinguin una certa familiaritat amb els models anteriors. Els artistes emergents es troben així en la dicotomia entre l’impuls de crear quelcom diferent, de trencar amb el que hi ha, però al mateix temps assimilar les aportacions de l’art que els ha precedit. El present esdevé així, com indica Bourdieu, una mena de “camp de batalla” en el que ser present implica mantenir-se en una creativitat activa, amb la consciència que “cada acte artístic que «fa història» introduint una nova posició dins del camp [de l’art] «desplaça» tots els actes artístics previs.” La generació d’artistes emergents no pot doncs sinó observar la seva pràctica artística des d’una perspectiva que els permeti fugir del pes de la tradició i els referents que li han donat forma, repensar la realitat que els envolta, l’art i la seva pròpia condició com a artistes des d’un punt zero. Amb referents, experiències i aspiracions diferents, podem veure l’obra dels joves artistes sota el concepte de tabula rasa, el paper en blanc sobre el qual s’escriu partint del no-res, o, seguint la concepció de John Locke, la fundació del coneixement a partir de l’experiència. Però el artistes no creen del no-res, el pes de la història i les influències rebudes eviten que el paper sobre el que escriuen sigui totalment blanc. La tabula rasa és doncs més aviat una presa de posició, un desig de començar de nou i “alliberar el geni creatiu”. També el fet de pertànyer a una generació és un concepte difícil: quins trets comuns tenen un conjunt d’artistes nascuts en una mateixa zona geogràfica amb pocs anys de diferència? Possiblement menys del que podríem esperar, atès que ens trobem en un món hiperconnectat on la mobilitat, física i mental, de tot individu el pot portar a rebre influències molt diverses. Què és doncs una generació i quines aportacions pot fer? Tabula rasa o la (im)possibilitat de construir una generació és un projecte curatorial de Fernando Gómez de la Cuesta i Pau Waelder que té per objectiu examinar i presentar a nivell internacional el treball de la jove generació d’artistes de les Illes Balears. Una selecció formada per l’obra de vint-i-un artistes nascuts a partir de l’any 1981 a la nostra comunitat, que estableix un il·lustratiu panorama de la força creativa d’una generació que creix superant la insularitat i obrint-se a les influències i les connexions amb el món sencer. Una generació d’artistes que donen veu a l’art contemporani a les nostres illes i han assolit un nivell d’excel·lència en la seva trajectòria que els permet dialogar amb el panorama artístic internacional.

/9


10/

Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma PALMA DE MALLORCA, ESPANYA 27 de juny - 21 de setembre de 2014 Situat en el centre històric de Palma, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma es troba en el perímetre del baluard de Sant Pere, que forma part del recinte emmurallat renaixentista que envoltava la ciutat de Palma fins a principis del s. XX. Inaugurat en 2004, és el principal museu d’art de les Illes Balears i compta amb un fons de més de 500 obres d’art modern i contemporani vinculades a artistes de l’àmbit de les Illes i/o de referència internacional. Tabula Rasa o la (im)possibilitat de construir una generació va iniciar la seva itinerància a Es Baluard amb la voluntat de presentar al públic de la ciutat les creacions recents d’un grup de joves artistes de les Illes Balears i donar visibilitat al seu treball en la mateixa comunitat en la qual han nascut i/o resideixen actualment. Alguns d’ells no han tingut un contacte freqüent amb l’escena artística de la illa a causa que s’han format en altres ciutats, i la majoria d’ells ha presentat per primera vegada la seva obra a les sales d’Es Baluard. Amb aquesta primera exposició s’ha volgut, per tant, donar un reconeixement a l’obra d’aquests joves creadors en el seu lloc d’origen, abans de portar-la en el seu periple internacional. www.esbaluard.org

/11


12/

muu galleria / muu kaapeli HELSINKI, FINLÀNDIA 31 d’octubre - 23 de novembre de 2014 Fundada en 1988, l’associació d’artistes MUU (en finlandès, “l’altre”) representa i promou a artistes professionals que treballen en una àmplia gamma de disciplines en l’àmbit de les arts de nous mitjans i les arts experimentals. Amb més de 600 artistes membres, és actualment la segona major associació a Finlàndia. MUU treballa en xarxa entre diferents organitzacions, festivals i escoles per reunir a professionals innovadors de totes les branques de les arts visuals i nous mitjans. Entre els festivals i esdeveniments importants que organitza MUU cal destacar Amorph! Festival Internacional d’Art d’Acció, que s’organitza des de mitjans dels anys 90. MUU també edita cada any una col·lecció de video art (MUU Video), art sonor (MUU for Ears) i video performance (Performance Voyage). L’associació compta amb dos espais expositius a Hèlsinki: MUU Gallery (des de 1999) i MUU Kaapeli (des de 2013), aquest últim situat a Kaapeli, el major centre d’art de Finlàndia. Tabula Rasa o la (im)possibilitat de construir una generació es va presentar als dos espais expositius de MUU a Helsinki. Per a MUU Kaapeli, l’artista Irene de Andrés va realitzar una obra específica que feia referència a la història de l’espai com a fàbrica de producció de cables de telèfon i elèctrics. També es varen presentar noves obres de Jaume Orejuela, Tomás Pizá i Adrián Martínez, i es varen adaptar al finès les obres d’Antònia del Río i Las tAradas. www.muu.fi

/13


HILVARIA STUDIO’S HILVARENBEEK, HOLANDA 22 DE MARÇ - 10 de MAIG de 2015 14/

Hilvaria Studio’s data de l’any 1964, quan es va construir com a estudi de cinema, aprofitant una estructura d’acer que l’empresa de fotografia Kodak havia emprat prèviament per un stand a l’Exposició Universal de Brussel·les en 1958. El nou estudi va ser emprat per la NTS (Fundació Holandesa de Televisió). En 1974, Dick van Velden va llançar el complex a la fama internacional en obrir l’ultra-modern estudi de so Relight, que van visitar artistes de la talla de Black Sabbath, Peter Gabriel, Genesis o Cat Stevens. En 2000, el complex va ser adquirit per l’advocat Hans Höhner i la seva dona Maddy (†), els qui van dur a terme durant tres anys una renovació sota la direcció de l’arquitecte Pierre van der Geld. El local situat darrera de l’estudi es va demolir i en el seu lloc es va erigir en 2006 el monumental Leuvenzaal (Leuven Hall). L’última part del complex es va habilitar en 2010 i és ara el Kodakzaal (Kodak Hall), un escenari per a lectures i arts escèniques que completa els Hilvaria Studio’s. Al gener de 2004, el programa cultural es va iniciar sota la direcció del comissari Jan Doms (escultor i dissenyador). Un principi important de Hilvaria Studio’s és el projecte recurrent ‘Zondagkunst’ (art en diumenge), que s’ha organitzat ja 70 vegades i en el qual es presenta una àmplia oferta cultural. Tabula Rasa o la (im)possibilitat de construir una generació ha conclòs el seu periple a Hilvaria Studio’s. En aquest espai, els artistes Adrián Martínez, Julià Panadès, Las tAradas i Irene de Andrés han creat projectes específics. Las tAradas han creat una peça nova en col·laboració amb Ellen van Zuylen, mentre que Irene d’Andrés ha centrat el seu projecte en la història de Hilvaria com a estudi de cinema. L’obra d’Antònia del Río ha estat adaptada a l’holandès. www.hilvariastudios.nl

/15


Pau Waelder

16/

Els nou­ vinguts “Als nouvinguts no els queda altre recurs que remetre contínuament al passat […] els productors als quals s’enfronten i, consegüentment, també les seves obres i l’afició dels qui hi romanen fidels.”1

El sociòleg Pierre Bourdieu concep el món de l’art com un camp de batalla, en el qual es produeix cíclicament un enfrontament entre la generació dels artistes consagrats i els anomenats “emergents”, joves que cerquen trobar el seu lloc en aquest sector i donar forma a una contribució pròpia. És interessant assenyalar que Bourdieu considera inevitable aquest desplaçament dels consagrats per part dels “nouvinguts”, i des d’aquesta perspectiva no és estrany que Tabula Rasa, que presenta l’obra d’una vintena d’artistes nascuts a les Illes Balears, hagi estat interpretada com una presa de posició. Certament seria senzill fer creu i ratlla, afirmar que aquests artistes són els que representen la jove generació d’art contemporani balear i ignorar altres artistes coetanis que, per una raó o altra, no fan part d’aquest projecte. Però hem considerat més interessant plantejar aquest projecte des del dubte i no des de la falsa certesa. Té sentit agrupar un conjunt d’artistes en funció de la seva data i lloc de naixement? Constitueixen aquests artistes una nova generació? Quan se’ls consulta, la majoria d’ells no es considera part d’una generació o ni tan sols creuen que aital generació existeixi.2 Molts s’han format a Madrid o a Barcelona, impulsats per l’absència d’una Facultat de Belles Arts a les Illes i el desig de viure en una gran ciutat, on s’obren noves possibilitats. Altres han estudiat a Londres o han fet residències d’artista en diverses ciutats europees. Aquestes experiències els han facilitat una perspectiva distinta, més integrada en una visió globalitzada del món de l’art, des de la qual perd sentit una vinculació amb la seva comunitat natal. Fins i tot aquells que han desenvolupat la seva carrera a les Illes i se senten vinculats al territori i a la seva cultura, es mostren reticents a veure’s classificats com a artistes balears. El concepte de generació tampoc no els resulta còmode: la diversitat dels seus plantejaments, unida a una concepció individualista de la trajectòria professional (que afecta avui en dia a tots els àmbits de la societat), sembla que anul·la tota possibilitat d’identificació amb una generació concreta. Com assenyala Cristòfol Pons, possiblement aquest concepte tenia més sentit en l’època de les avantguardes del segle xx, però no avui en dia: “Més que companys de generació, pens que formam

/17


Una espectadora intervé en la peça Muchos gatos d’Arantxa Boyero a Hilvaria Studio’s, Holanda.

18/

part d’una contemporaneïtat”,3 afirma l’artista menorquí. Conceptes difusos, com són la contemporaneïtat o la globalització, que invoquen molts artistes, els permeten identificar-se amb l’actualitat del món de l’art, tot evitant etiquetes regionals o adscripcions a grups amb els membres del qual possiblement no tenen gaire en comú, però alhora projecten una falsa imatge d’homogeneïtat. L’art contemporani s’ha estès com una lingua franca en la cultura visual en l’àmbit global, amb el suport d’un mercat en què resulta convenient que les obres es dirigeixin a un públic internacional indiferenciat, i on només és possible fer referència a una cultura local quan aquesta contribueix a l’exotisme de l’obra. Per tant, és lògic que els artistes cerquin avui en dia relacionar-se amb un panorama internacional, un fet a què (de manera una mica paradoxal) donen suport les institucions culturals quan promouen la seva obra en altres regions, sota l’etiqueta d’artistes locals. En aquest context, resulta per tant més interessant no acontentar-se a negar o afirmar passivament la vinculació d’un artista amb la seva terra natal, sinó deixar que aquesta s’expressi en cada cas. Tabula Rasa no és l’afirmació d’un moviment artístic, ni tampoc el catàleg raonat de la generació d’artistes emergents de les Illes Balears. És la selecció, el diàleg i l’enfrontament entre diferents plantejaments artístics en tres contextos geogràfics diferents. El projecte ha comportat necessàriament la creació d’un grup (tal vegada arbitrari o fictici) que podria arribar a ser definit, ho vulguem o no, com una generació. Construir una generació Encara que Tabula Rasa no fes menció explícita al concepte de generació, sens dubte aquest es formaria en la ment de l’espectador en observar les obres d’un conjunt d’artistes units per la seva data i el seu lloc de naixement. En el món de l’art contemporani, sempre bolcat cap a “allò nou”, s’empra sovint l’etiqueta d’“artista

emergent” i se cerca agrupar els creadors en conjunts que permetin establir qualque forma de selecció. Es pretén així construir generacions i assignar-los noms o lletres, però de fet el que podem definir com a generació es crea d’una manera més orgànica. El sociòleg Karl Mannheim adverteix que la unitat d’una generació no depèn d’un vincle social com el que condueix a la formació d’un grup concret.4 En tot cas, és una posició compartida dins del conjunt de la societat el que uneix una sèrie de persones. Habitualment, si pertanyen a un mateix rang d’edat i un mateix context social (marcat per la localització geogràfica), aquestes persones compartiran experiències semblants, en paraules de Mannheim, “una localització comuna en la dimensió històrica del procés social.” Aquesta “localització comuna” no es refereix tan sols a experiències compartides, sinó al fet que les seves accions se situen en un mateix espai temporal i participen del procés d’emergència i substitució de la generació anterior. La generació emergent entra en contacte amb una herència rebuda i decideix què incorporar i què rebutjar. Aquest procés, en opinió de Mannheim, és essencial, ja que “si la societat ha de continuar, recordar és tan important com oblidar i començar de zero”. 5 Fer tabula rasa és, per tant, no només una necessitat de la nova generació, sinó de la societat en el seu conjunt. L’artista necessita alliberar-se de les influències dels seus anys formatius i trobar allò que l’identifica, per definir una veu pròpia. El món de l’art requereix contínuament l’emergència de noms nous que lluitin pel reconeixement i representin “allò nou”, cosa que implica remetre al passat (com assenyala Bourdieu) els noms consagrats. En la mesura que aquest procés és inevitable, no pot crear-se, sinó que senzillament ocorre. Reconeixement i sostenibilitat Les pròximes dècades veuran desenvolupar-se el treball dels artistes que participen a Tabula Rasa. Aquest treball es vertebra en la doble recerca del reconeixement i la sostenibilitat: d’una banda, han de procurar donar a conèixer el seu treball en espera que sigui valorat. De l’altra, han d’aconseguir obtenir els recursos necessaris per mantenir la seva activitat. La trajectòria de l’artista s’ha mantingut en el mite de la contínua ascensió cap a l’èxit: l’historiador de l’art Sir Alan Bowness exemplifica aquesta creença en la seva definició dels “quatre cercles successius de reconeixement”6 que recorre l’artista abans d’aconseguir la seva consagració.7 Bowness descriu una trajectòria que suposa a l’artista el suport del mercat i els col·leccionistes abans d’arribar al gran públic. Alhora, però, com assenyala Raymonde Moulin, des dels anys 80 la intervenció del museu com a mecenes condueix a un “art orientat cap al museu”,8 relativament aliè al mercat i una implicació més directa en la producció artística. L’artista troba així en les institucions la possibilitat de desenvolupar la seva feina sense incórrer en la venda, però aquest suport (en forma d’encàrrecs, premis i beques) resulta cada cop més incert. Crear art resulta actualment una activitat deficitària per a la majoria dels artistes, que habitualment han de recórrer a una segona feina9 per poder continuar la seva trajectòria professional. L’economia del món de l’art, segons la descriu l’artista i economista Hans Abbing, és “despietada”,10 ja que situa els ingressos dels artistes en un nivell molt inferior al d’altres professionals i genera una pobresa estructural.11 Una selecta minoria d’artistes aconsegueixen uns ingressos espectaculars, mentre que d’altres aconsegueixen amb prou feines sobreviure amb el seu art i la gran majoria ha de fer servir altres recursos. No obstant això, cada vegada són més nombrosos els artistes joves que s’incorporen al món de l’art, ignorant el funcionament d’un sistema que, segons

/19


assenyala Abbing, requereix molts perdedors12 per destacar l’estatus dels artistes d’èxit.13 El sistema del món de l’art es fonamenta per tant en un elitisme que afecta sobretot els artistes, però també els comissaris, els crítics i les galeries. Sempre serà reduït el nombre dels que aconsegueixen ascendir en aquests cercles de reconeixement que proposava Bowness i que, amb majors o menors transformacions, segueixen existint en l’actualitat.

20/

Localitzacions comunes “M’incloc en la generació nascuda i viscuda en la precarietat”, afirma Adrián Martínez.14 La manca de recursos i la incerta professionalització de l’activitat de l’artista també és assenyalada per Lara Fluxà, qui confessa: “tenc ganes que em caduqui el Carnet Jove per aferrar-me’l al front i deixar de ser artista emergent”.15 Els artistes posen de manifest algunes de les seves preocupacions, compartides pels joves de la seva mateixa generació, mentre que d’altres s’expressen a través de la seva obra. Parafrassejant Karl Mannheim, si volem trobar els indicis d’una unitat generacional, podem cercar-lo en les “localitzacions comunes” del seu treball, temes o plantejaments compartits que revelen, de forma quasi inconscient, un mateix espai d’experiències i referències culturals. Concebre la pròpia creació com a professió és una d’aquestes localitzacions: assenyalada per Isabel Servera en el mateix procés de la seva obra, es tradueix en una exploració dels mecanismes del sistema de l’art en els projectes d’Antònia del Río i una postura crítica cap als processos de producció i legitimació per part de Marijo Ribas i Bartomeu Sastre. La pintura, que malgrat les seves contínues morts i retorns segueix essent sinònim de l’art amb majúscules, és el mitjà d’expressió autobiogràfica de Bel Fullana, suport dels universos d’Albert Pinya i Cristòfol Pons, fugida de l’arquitectura per a Tomás Pizá i font d’inspiració per als collages de Julià Panadès. Jaume Orejuela la desconstrueix en la seva anàlisi del processament de la informació i Javier Siquier la reinventa en el seu tractament conceptual del grafit i la pintura mural. La importància del lloc en tant que espai físic concret, així com l’experiència del viatge, donen forma als naufragis d’Irene de Andrés, la narració polifònica de Joan Bennàssar Cerdà i l’exploració urbana de Neus Marroig. Natxa Pomar construeix un relat a partir d’un viatge (entre real i fictici), mentre que Sara Tur reelabora el paisatge de la seva illa natal mostrant les aigües estancades d’unes piscines en desús. El mar, encara que paregui un tòpic, inspira no poques obres, entre les quals trobam les plàcidament inquietants imatges d’Adrián Martínez o la poètica “màquina soltera” de Lara Fluxà. Curiosament són poques les referències a la tecnologia en un grup de nadius digitals, i tal vegada preocupant l’escàs recurs al sentit de l’humor, que exemplifiquen amb elegància les accions d’Arantxa Boyero i la desenfadada crítica als clixés que porten a terme Las tAradas. Aquestes “localitzacions comunes” ens ajuden a traçar possibles vincles entre plantejaments aparentment dispars, però al mateix temps ens revelen que no podem pretendre fer d’aquests artistes un grup definit. Qualsevol intent d’establir un discurs unificador seria debades o, encara pitjor, enganyós. Per això, Tabula Rasa no pretén construir una generació, sinó que es limita a facilitar la visibilitat de l’obra d’uns artistes en un moment concret de les seves trajectòries professionals. Aquests artistes seran o no identificats com una generació específica, però això excedeix el context i les possibilitats d’un únic projecte expositiu. Serà la mateixa obra dels ar-

tistes, el treball conjunt de comissaris, crítics, galeries, col·leccionistes, institucions i la recepció per part del públic els que donin forma a aquesta generació i la seva influència posterior. Els “nouvinguts” tenen encara molt a dir. Com indiquen Isabel Servera16 o Tomás Pizá,17 potser haurem de tornar a plantejar aquesta qüestió d’aquí a vint anys. Pau Waelder Gener de 2015 1. Pierre Bourdieu, Las reglas del arte. Génesis y estructura del campo literario. Barcelona: Anagrama, 2005, 238. 2. Entrevista als artistes participants, 3/10/2014. YouTube <http://youtu.be/g74nqWuwfR4> 3. Entrevista a Cristòfol Pons, 22/8/2014. YouTube <http://youtu.be/lvg7i8rHRu0> 4. Karl Mannheim, “The Sociological Problem of Generations”, en: Cornell, Lauren; M. Gioni; L. Hoptman; B. Sholis. Younger Than Jesus. The Generation Book. Nova York: Steidl Publishers/ New Museum, 2009, 165. 5. Karl Mannheim, Op.Cit., 173. 6. Alan Bowness, Les Conditions du succès. Comment l’artiste moderne devient-il célèbre?. Traduït per Catherine Wermester. París: Éditions Allia, 2011. 7.Segons Bowness, l’artista rep en primer lloc el reconeixement dels seus iguals (altres artistes i membres de la seva mateixa generació); en segon lloc, de la crítica; en tercer lloc, l’obra rep l’atenció de galeries i col·leccionistes i finalment, el reconeixement davant del gran públic marca la seva consagració amb grans exposicions en museus i la seva entrada oficial en la història de l’art. 8. Raymonde Moulin. L’artiste, l’institution et le marché. París: Flammarion, 1992, 70. 9. Segons una enquesta feta als anys 80 a França, quatre de cada cinc artistes no poden viure en cap moment de la seva activitat artística. Citat per Moulin, 1992, 335. 10. Hans Abbing, Why Are Artists Poor? The Exceptional Economy of the Arts. Amsterdam: Amsterdam University Press, 2002, 285. 11. Grups com Wage For Work (www.wageforwork.com), Économie solidaire de l’art (www. economiesolidairedelart.net) o la campanya Paying Artists (http://www.payingartists.org.uk) afirmen la necessitat de crear un marc per fer rendible l’activitat dels artistes i garantir-ne així tant la continuïtat com la diversitat de la producció artística. 12. L’artista i educador Pablo Helguera descriu el món de l’art com un tauler d’escacs, en el qual els artistes són peons. Les peces més nombroses al principi de la partida són també les de menor valor, fins que una d’elles arriba al costat oposat del tauler i domina el joc. Pablo Helguera. The Pablo Helguera Manual of Contemporary Art Style. Nova York: Jorge Pinto Books, 2007, 5. 13. Hans Abbing, Op.Cit. 289 14. Entrevista a Adrián Martínez, 7/8/2014. YouTube <http://youtu.be/BXFME2Or0Vc> 15. Entrevista a Lara Fluxà, 5/8/2014. YouTube <http://youtu.be/UkYnmI5ZBpQ> 16. Entrevista a Isabel Servera, 6/8/2014. YouTube <http://youtu.be/teZ7pT0_468> 17. Entrevista a Tomás Pizá, 21/8/2014. YouTube <http://youtu.be/7TI4CGOQJ3I>

/21


Fernando Gómez de la Cuesta

22/

(DES)­­GENER (ACCION)­ATS

En un temps absolut, en un espai global i amb un art líquid i desmaterialitzat, vinculat i tornat a desvincular, potser resultarà estrany intentar “construir” generacions apel·lant a qüestions tan limitades com el lloc i la data de naixement dels artistes, un plantejament preliminar que, pel seu caràcter merament fàctic, no ens hauria de proporcionar unes conclusions gaire complexes. Els fluxos d’informació universals, els indeturables canals de comunicació que constitueixen l’inabastable sistema omniscient i interconnectat que transmet, cap a qualsevol punt del planeta, les dades, la informació, les imatges i la cultura —actual i precedent— en forma de produccions en si mateixes, però també com a recursos per a futures creacions,2 són factors que posen en dubte la possibilitat de complir amb la premissa fonamental que es qüestiona des del mateix títol d’aquesta proposta. És un argument assumit que les coordenades d’espai i de temps, i les connexions i els desenvolupaments humans que s’hi donen,3 han mudat cap a la instantaneïtat, la multiplicitat, la fluïdesa i la immesurabilitat. La desaparició d’allò físic és cada vegada més evident, les coses fa temps que varen abandonar la seva materialitat quasi obligatòria i estan deixant de ser i de succeir en “qualque lloc” o en “qualque moment”, fins i tot nosaltres estam deixant d’estar ubicats enlloc i hem passat a deambular per una xarxa de xarxes on el temps i l’espai són instantanis i absoluts,4 en la qual els nostres entorns es teixeixen en funció d’un algoritmes que analitzen, calculen i recorden tots els nostres clics i tots els nostres “m’agrada”, on les identitats —digitals— estan en constant evolució i en la qual les nostres creacions, produccions i consums compareixen desvinculats d’allò físic i deslocalitzats en l’espai.5 A “Tabula Rasa o la (im)possibilitat de construir una generació” partim d’aquest plantejament inicial, volgudament reduït i reductor, per intentar deixar davant nostre un camp d’estudi molt obert. Aquest projecte s’inicia amb una selecció de 20 propostes fetes per 21 artistes nascuts entre 1981 i 1991 a les Illes Balears, sense acotar-ne ni condicionar-ne l’objecte de reflexió, que cerca expandir l’àmbit d’investigació per tractar d’extreure’n algunes conclusions que venguin ponderades per la menor quantitat possible de límits previs. No obstant això, malgrat aquesta voluntat asèptica que compareixia interferida per un cert escepticisme analític i el rebuig, amb matisos, de la majoria d’artistes de ser inclosos en una “generació”, 2. “L’artista actual està condemnat a copiar-se a si mateix o bé a reprogramar obres existents (…) s’utilitza allò donat en una estratègia semblant a la del sampler: l’artista es un remesclador.” Fernando Castro Flórez, “¡Qué pantano!”, Espai Quatre 05, Casal Solleric, Palma, 2006, p. 164

L’art avui en dia en rares ocasions tracta amb models que siguin purament locals i globals, quotidians i organitzats; tendeix, més aviat, a moure’s en una realitat fluida i híbrida, que no som capaços de demarcar amb mapes o fronteres1 1. Kaja Pawelek, “Gone To Patagonia For Six Months”, en Anna Ptak (ed.), RE-tooling RESIDENCIES: A Closer Look at the Mobility of Art Professionals, Centre for Contemporary Art Ujazdowski Castle, Varsovia, 2011, p. 69

3. “La totalitat de l’espai social es transformà en espai d’exhibició.” Boris Groys, Volverse público. Las transformaciones del arte en el ágora contemporánea, Caja negra, Buenos Aires, 2014 4. “El que està essent efectivament globalitzat és el temps. Ara tot succeeix dins la perspectiva del temps real: d’avui endavant estam pensats per viure en un sistema de temps únic. Per primera vegada la història es revelarà dins un sistema de temps únic: el temps global. Fins ara la història ha tingut lloc dins els temps locals, estructures locals, regions i nacions. Però ara, en certa manera, la globalització i la virtualització estan inaugurant un temps universal que prefigura una nova forma de tirania”. Paul Virilio, “Velocidad e información. ¡Alarma en el ciberespacio!”, Le monde diplomatique, París, agosto, 1995 5. “Desplaçant-se des de la seva inscripció inicial en un lloc —cova, pirámide o castell— a través de museus, galeries i col·leccions itinerants, i més endavant mitjançant reproduccions fotogràfiques —on el viatge és ja d’una altra índole— (…) l’art d’avui dia, amb les seves tècniques interactives, ha assolit el nivel d’intercanvi instantani entre l’actor i l’espectador, la deslocalització final”. Paul Virilio, “Alles Fertig: se acabó (una conversación entre Catherine David y Paul Virilio)”, Le monde diplomatique, París, agosto, 1995

/23


24/

tot d’una es denotaren algunes qüestions que, des de l’epidermis del fet objectiu, anaven elaborant, no tant un mapa de coordenades prèvies, sinó més aviat un diagrama de fluxos. Com no podia ser d’una altra manera en una generació d’elevada formació acadèmica, gran part dels participants són llicenciats universitaris i molts d’ells en Belles Arts, encara que aquesta no era una dada que, a priori, s’observàs a l’hora de seleccionar-los. Tenint en compte que la Universitat de les Illes Balears no té aquesta carrera entre la seva oferta, tots els que triaren aquest camí es veieren obligats a deixar, en una edat primerenca, el seu lloc de residència —quasi sempre la casa familiar— amb unes destinacions que se segueixen repartint entre Barcelona i Madrid, uns contextos geogràfics molt poderosos, amb tendències i entorns, tant culturals com de formació i de creació, força marcats i que, d’una manera o d’una altra, influïren en qui hi estudiaren. També el fet que Mallorca, molt per sobre de la resta de les illes de l’arxipèlag, posseeixi un ampli teixit d’espai expositius de certa qualitat, públics i privats, i una oferta relativament abundant de certàmens, convocatòries i esdeveniments, provocà que la majoria dels itineraris expositius i curriculars d’aquests artistes incipients començassin a la seva comunitat d’origen, malgrat que molts d’ells, en aquell moment, ja residien en altres llocs. A tot això s’hi han de sumar factors més evidents que poc o molt, sempre influeixen en la formació i en la creació, com ara, per citar-ne alguns exemples, la cultura de la pròpia comunitat, el fet d’estar separats i units per la mar —un element que compareix directament o indirecta en moltes de les propostes del present projecte— o la presència superlativa i ineludible del turisme de masses. Partint d’aquests precedents, el nostre focus d’atenció principal s’ha centrat en plantejaments de caràcter conceptual, tot intentant de dibuixar unes coordenades bàsiques que no tenen l’ànim de ser exhaustives, sinó que, més aviat, es proposen amb la intenció de traçar un escenari obert, incomplet però demostratiu, del panorama del nou art i dels nous artistes nascuts a les Balears.

també es refereix al treball en un sentit bàsic: com la manera de “guanyar-se la vida” de tractar de rendibilitzar econòmicament i vitalment la inversió en formació, coneixement o experiència, la seva aportació de temps i esforç, cercant una contrapartida dinerària que li permeti viure amb la seva pròpia producció. El treball també és l’objecte d’anàlisi de la proposta d’Antònia del Río, en Alguns mecanismes (2014) i les seves variants Jotain Makaniikkaa (2014) i Bepaalde Mechanismen (2015), per a les seus de Finlàndia i Holanda respectivament. Del Río tracta d’emfatitzar el paper de l’artista dins de tota la cadena de producció i exhibició de l’art contemporani mitjançant una peça en la qual la creadora remet a l’espai expositiu un senzill full d’instruccions que el muntador ha de seguir, interpretant-lo, amb l’objectiu d’obtenir la composició que assenyala l’artista. Una vegada obtinguda la disposició, és el mateix tècnic qui ha d’agafar una Polaroid que documenta el resultat final, ha de tornar a recollir els elements emprats —un ventilador, fulls en blanc i una taula—, mentre deixa exposades les caixes d’embalatge amb tots aquests objectes guardats a l’interior, quedant visible el títol de la peça escrit, de pròpia mà, amb pintura negra a la paret, el full d’instruccions emmarcat i la foto prèviament capturada. Del Río es refereix al creador com a conceptualitzador i ideador, subratllant les tasques que els diversos agents implicats en la cadena de l’art poden i han de tenir. Per últim, Bartomeu Sastre, fa que el seu Precarious / Visibility (2014) agafi la forma d’una pantalla digital “amagada” a la sala d’exposicions on les paraules que donen títol al projecte s’alternen amb tanta rapidesa que amb prou feines poden distingir-se, cosa que estableix una metàfora irònica i directa del bucle sense fi en el qual l’artista contemporani hagi pogut entrar quan accedeix a participar en determinats projectes que no compleixen amb els requisits mínims d’allò que hauria de ser el marc d’una relació professional, sempre amb l’expectativa, que actua a la manera de xantatge, de donar visibilitat a la seva obra, cosa que contribueix a la precarització del sector que, a la vegada, li acabarà impedint el seu propi desenvolupament com a artista.

Procés, treball, creació, precarietat i mercats L’interès pels processos en la creació contemporània no es refereix tan sols a l’atenció que actualment existeix sobre els mateixos mecanismes de producció, sobre la forma de desenvolupar l’obra o sobre el procés concret que persegueix un resultat, sinó que també expressa la inquietud pel treball com a concepte en si mateix, com l’objecte de reflexió de la mateixa peça. Alguns artistes han començat a mesurar, descriure i anomenar els seus projectes recorrent a qüestions objectives i quantitatives que es refereixen al treball que apliquen a cada una de les seves obres. Isabel Servera titula Caja 24 (2013) i Caja 48 (2013) les peces amb les quals participa a “Tabula Rasa”, una referència directa al nombre de llapis de colors que componen les capses de la marca Faber-Castell amb què les fa. L’artista va dibuixant, en una espiral concèntrica, l’interior de cada un dels quadrets del paper amb cadascun dels colors que conté la capsa, respectant escrupolosament l’ordre cromàtic que ve de fàbrica. Servera posa el punt de mira en l’extrema labor, en la rutina i la minuciositat d’un procés que es pot mesurar amb diferents paràmetres objectius: la quantitat de capses emprades, els colors que contenen, l’extensió del paper acolorit, el nombre de quadrets emplenats o el temps invertit, en una reivindicació mesurable del que “val” materialment la peça. Amb aquest tipus de formalitzacions l’artista posa el prisma sobre el seu propi procés, fins i tot sobre la performativitat que posseeix el seu dibuix, i li dóna tanta o més importància que al resultat final. Però Servera

El nou viatge romàntic: experiència, coneixement, documentació, història, turisme i relat Resulta evident la inclinació compartida per molts dels artistes participants a “Tabula Rasa” pel viatge com a experiència de coneixement, com a procés creatiu i de documentació, però també com a fi en si mateix. Aquest és el cas de la peça Mesa de trabajo (2014) i del vídeo S/T (2014), de Tomás Pizá, unes obres centrades en la investigació i la reconstrucció del viatge que féu l’escriptor William Beckford el 1780. A la primera es presenta una llarga sèrie fotogràfica que subratlla la multiplicitat massiva de la visualitat digital i les seves conseqüències en l’acte de mirar, unes imatges fragmentades que no constitueixen una obra, sinó l’estadi en el qual es troba la seva investigació. És un work in progress en el qual l’artista analitza els orígens del turisme de masses com a conseqüència de la societat de consum, enfront de la tradició europea del viatge sentimental i intel·lectual cap als centres culturals clàssics. En la segona peça, el viatge és tractat com una creació plàstica que es produeix després de l’experiència del mateix recorregut. Pizá planteja una formalització que desenvolupa diverses qüestions referides al trànsit en un travelling continu per una maqueta d’un museu, que apel·la a l’escala, a la contextualització i a la descontextualització per parlar-nos de la magnitud del viatge, de la seva realitat i de la seva ficció. Alguns d’aquests elements també es troben en la seva pintura BA_01 (2013), amb la qual l’artista tanca la seva participació en aquesta proposta.

/25


Irene de Andrés, Three-Way Glass, 2015. Hilvaria Studio’s

26/

L’experiència, el coneixement, la documentació i la construcció d’un relat també compareixen en molts dels projectes d’Irene de Andrés i, concretament, en els tres que presenta a “Tabula Rasa”: XX, XIX, XXI (2012), Como trazar una línea en el pasaporte (2011-2012) i els seus site-specific per a Finlàndia i Holanda que es recullen sota el títol comú de Three-Way Glass (2014-2015). El treball d’aquesta artista posa la seva atenció en les imatges i en els diversos elements que ens acompanyen en la nostra vida quotidiana de forma subliminal, que ens confronten amb els codis de representació del paisatge, del turisme i de la ruïna postindustrial. En aquest procés es mesclen imatges, objectes i textos que provenen de diversos mitjans, com la publicitat, la literatura, la premsa, l’art o la història, tot usant aquests documents per referir-se a estats en què estam sumits: la sobreabundància visual, el descrèdit del progrés o la sensació de vagar contínuament sense rumb. Això genera un entorn en què es poden recuperar conceptes clau del romanticisme alemany com l’horitzó, el sublim, el navili o el viatge. Precisament una poètica reconstrucció del viatge emprès per una dona mallorquina que, després de cinquanta anys, torna a la ciutat de la seva infantesa, Alger, a la qual arribà per primera vegada exiliada durant la Guerra Civil espanyola a bord d’una precària embarcació, és el punt de partida de 40 pams (2014) de Natxa Pomar. La reconstrucció en vídeo d’un viatge sentimental que s’articula revisitant els espais viscuts, evocant els records esvaïts i narrant una història que pot ser comuna per a tota la Mediterrània. Futuro Memories (2014) de Joan Bennàssar Cerdà és un projecte expositiu que pren com a objecte d’estudi la Futuro House, una icona de l’arquitectura futurista finlandesa creada el 1968 per Matti Suuronen, i que posa en relació la troballa d’una d’aquestes cases a la mateixa illa de Mallorca amb un complex urbanístic abandonat a Wanlu, a 60 km de Taipei, la capital de Taiwan, on les citades cases no resistiren un clima, un ús i

una ubicació per als quals no estaven preparades. La bella encara que inquietant diàspora d’aquestes peculiars construccions planteja nocions recurrents en la reflexió d’aquest artista com l’exotisme, l’artificialitat, la precarietat, la imposició, la ruïna contemporània, la descontextualització, la còpia o el fracàs, conceptes que es revelen crucials per entendre l’espai, i la manera en la qual l’ésser humà hi pensa i hi actua, un ampli projecte d’investigació que es completà amb la “Futuro Performance” (2014) que tingué lloc al Museu Es Baluard durant la vigència de l’exposició. A final del segle xix i a principi del xx passaren per les Balears nombrosos viatgers i escriptors que, a través de les seves memòries, els seus diaris, la seva literatura, la seva correspondència, els seus gravats i dibuixos, deixaren reflexions, no només sobre el paisatge pintoresc de les illes, sinó també sobre la seva gent i la seva societat. Alguns d’ells foren Mary Stuart Boyd, Gaston Vuillier, Pierre Lavedan, Jean B. Laurens o George Sand. Aquest és l’inici del projecte C/ (2014), de l’artista Neus Marroig, on s’examina de quina manera la societat assimila la història i la memòria de les quals sorgeix, en un procés de construcció col·lectiva que va modificant les formes de relacionar-se i de viure. També la superposició de diferents capes d’experiència i coneixement és un dels punts cardinals del projecte Landschaft (2014), de Jaume Orejuela, una proposta que parteix de dos paisatges de principi del segle xx, vinculats a l’Escola de Pollença i presents en l’exposició, un d’Anglada Camarasa i un altre de Tito Cittadini. Orejuela recrea mitjançant Google Earth la perspectiva en la qual se situaren aquests pintors en el moment d’elaborar els seus quadres, captant-ne la imatge virtual i convertint-la en part de l’obra, mentre procedeix a la creació d’una pintura que reprodueix el mateix punt de vista, per tercera vegada, amb una tècnica que apel·la a la pinzellada controlada, pixelada, que genera un nou registre per a una investigació basada en la multiplicitat que provoquen els moderns dispositius que s’interposen entre nosaltres i la realitat, uns aparells digitals que també són els protagonistes de la seva sèrie escultòrica Todos mis dispositivos (2014). Un altre projecte que ofereix nous continguts de lectura mitjançant perspectives de Google Earth és Piscines verdes (2014) de Sara Tur. En aquest cas, l’artista continua la seva reflexió sobre el sentiment de pèrdua d’identitat que considera que pateix la seva illa d’origen, Eivissa. Tur empra la postal, un mitjà de comunicació que, avui en dia, compleix més amb la missió de souvenir que no amb la finalitat per a la qual fou concebuda, reproduint una sèrie de fotografies aèries de les piscines espargides per l’orografia eivissenca i que, desvinculades del seu context, semblen illes d’un arxipèlag imaginari construït per aquelles persones que, malgrat viure envoltades de mar, creen el seu propi espai privat d’oci, un símbol d’estatus social que es tenyeix de verd, per causa del seu desús, durant l’hivern. L’art des de l’art: la pintura construïda, destruïda i reconstruïda Construint, destruint i reconstruint una pintura que mai no mor. En la selecció de “Tabula Rasa” es pot apreciar l’amplitud del marc que es refereix a aquest procés permanent de creació i devastació de la pintura en el seu sentit expandit, un camí que, en la majoria d’ocasions, porta implícita també una reflexió sobre l’art des del mateix art. Part de tot això concorre en les dues propostes que Javier Siquier planteja per a aquest exposició: Recién pintado (2014) i Despacho de muestras (2014). A la primera, l’artista fa una intervenció específica a la sala d’exposicions: un mur pintat de negre amb una reserva en blanc que forma les paraules que li donen títol, una referència irònica sobre l’evidència que aquesta paret pot estar recent pintada,

/27


28/

però que, en realitat, ens posa en la pista de l’interès de Siquier per la pintura, pels diferents tipus de pintura, com una pràctica artística que mescla el grafit, el disseny i la tradició de l’art, en una voluntat de descontextualitzar-los per tal de, en aquest cas, tornar-los a contextualitzar en l’àmbit del museu, un procés de “canvi d’entorn” i de “redefinició contínua” del que és l’art, que també inspira la segona de les seves peces. Un altre plantejament evident del concepte de pintura és el d’Adrián Martínez en el seu site-specific per a Hilvaria Studio’s a Holanda. La seva peça Muro sobre muro (2015) també juga amb la idea de grafit i de dibuix expandit en l’àmbit expositiu per construir espais que transcendeixen la bidimensionalitat i que posen en qüestió la nostra pròpia percepció. Aquesta nova forma de concebre el dibuix i la seva assimilació i implicació també compareix a Salvavidas (2014), l’altra proposta específica de Martínez que, a Es Baluard, plantejà les seves maneres rupturistes d’entendre els mitjans de representació clàssics, i que es contraposa, en una curiosa simbiosi dialèctica, amb 56 muertos (2013-2014), una composició de dibuix-dibuix en què són subjacents els valors recurrents en les creacions d’aquest autor: la ironia i l’ambigüitat. Precisament la ironia i el sentit de l’humor són dos dels conceptes que incardinen les propostes d’Albert Pinya i Cristòfol Pons per a “Tabula Rasa”. Tant Supercalifragilisticoexpialidoso (2012-2014) com Art Now (Two are Better than One (2012-2014), les peces presentades per Pinya, tenen aquest aspecte naïf que camufla un tractament desinhibit i irreverent de la societat actual mitjançant un imaginari ric en personatges inspirats en la cultura popular i en una nova manera d’entendre la modernitat. En aquestes obres en concret, l’artista intenta rompre d’una manera evident amb aquesta “angoixa de les influències” que la contemporaneïtat i el seu incommensurable patrimoni genera en molts creadors, una reconsideració de l’art des del mateix art amb una voluntat decidida i no sempre aconseguida de “matar el pare”. Aquesta ironia duta fins el sarcasme crític i pertorbador, mitjançant l’assumpció de les formes i del llenguatge dels llibres de revelacions religioses, és l’argument del discurs de Cristòfol Pons en la seva Adoración de ídolos (2014) i la seva burla de l’anomenat estat del benestar, on ens mostra una espècie d’home contemporani, completament alienat el qual en l’únic cim on es troba és en el de la seva pròpia decadència. Autorretrato rosa con mucho negro (2014) de Bel Fullana, és la peça que millor plasma els paràmetres per on es mou la pintura contemporània, entesa com una formalització innovadora d’un mitjà d’expressió clàssic, una obra que parteix d’una sèrie on l’artista transmet el seu desig d’observar el món amb una candidesa infantil, depurant els elements visuals fins al mínim i obtenint, en contra del que es podria preveure, resultats intensos i summament complexos. Física i metafísica, ciència i esperit, la forma i el contingut Tornam a ser en un punt d’inflexió evident, en un canvi de paradigma que provoca que hi conflueixin i en vessin corrents diferents, antagònics i complementaris, convergents i divergents. Ens trobam en un moment apassionant, on tot està canviant i la creació contemporània, com el fi sensor que és, ho detecta, ho assumeix i ho transmet en un magma heterogeni, on el coneixement i la màgia, el subjectiu i l’objectiu, el material i l’immaterial, compareixen i desapareixen. Aquest caràcter polièdric queda expressat també per les propostes d’altres participants a “Tabula Rasa” que donen mostres del component polifacètic de l’art actual. Aquest és el cas d’Estudi de salinitat núm. 4 (2014) de Lara Fluxà, una artista que fa temps que parteix de la ciència per plantejar les seves recerques conceptuals, ètiques i estèti-

ques. En aquest cas, Fluxà representa visualment diversos mars a través del que els caracteritza i els diferencia: la salinitat de les seves aigües, una representació visual generada a través de l’ús científic basat en la conductivitat. Recorrent a una presentació que connecta amb els nous paràmetres de la visualitat, aplicant tots els dispositius tècnics que componen la peça sobre la paret i emfatitzant aquest afecte estètic de la màquina i els seus mecanismes, l’artista aconsegueix una peça que reuneix la bellesa de l’intern i una revelació que ens atreu encara que, en ocasions, i malgrat la seva nuesa, seguim sense entendre. També el mar com a motiu recurrent és el punt de sortida de la peça La mar (2014), de Marijo Ribas, una reflexió sobre el caràcter polisèmic del terme, que també apel·la a una formalització que es refereix a elements de la visualitat actual, en aquesta ocasió a conegudes icones de l’origen de la informàtica —com ara el sobre de carta pixelat—, una recerca arqueològica de la forma i del contingut que es plasma mitjançant una suggeridora animació. Si aquestes peces parteixen de la física per derivar en la metafísica, les propostes de Julià Panadès s’adrecen des de la seva gènesi a l’espiritualitat, encara que després, en la seva materialització plàstica, obtinguin una alta qualificació formal. Panadès, amb Transcend (2014) i el seu site-specific del mateix títol (2015) per als espais exteriors de Hilvaria Studio’s, segueix la línia dels seus últims treballs, on s’ha centrat en la relació entre l’espiritualitat i la identitat. Aquest conjunt d’instal·lacions, precisament, reflecteixen el moment de canvi que està vivint la humanitat, en el qual el sistema precedent sembla haver arribat al seu final i en què comença a ser patent la necessitat d’un canvi de valors. Amb un punt de partida més proper i posant en qüestió certs paràmetres culturals arrelats en la nostra societat, Arantxa Boyero presenta tres peces independents però connectades per a la seva participació a “Tabula Rasa”. Moix y Eduardo (2012) és una fotografia de gran format on veim un home que agafa fortament, per les potes, alçant-lo, un moix de color gris, una imatge que explora les relacions de poder patriarcal a la família. Lección nº1 (2012) és una videoacció on l’artista s’ajeu al terra i mostra a la seva mascota a netejar-se llepant-se, mentre el moix l’observa, una peça que analitza la mimesi i la repetició de conductes establertes com a tècnica educativa. Finalment, Muchos gatos (2014) és la instal·lació composta per una sèrie de felins de guix que completa la proposta i acaba de contextualitzar, com a objecte de reflexió, l’entorn privat, l’espai domèstic, la llar, en l’àmbit públic de la sala d’exposicions. La parella d’artistes las tAradas també fan un qüestionari de certs patrons de conducta socials en els seus projectes site-specific per a “Tabula Rasa”, titulats Baba Rosa (2014), ¡Super Cookies! (2014) i Porky (2015), unes obres creades específicament on continuen la seva anàlisi sobre els estereotips femenins i com aquests afecten la percepció que les dones tenen del seu propi cos. Aquest projecte, partint del somriure, aconsegueix dur-nos cap al desassossec, tot recorrent un camí que va des de l’humor i la ironia fins al sarcasme i la inquietud. Fernando Gómez de la Cuesta Abril de 2015

/29


POINT OF VIEW Video art de les Illes Balears MUU Galleria (Helsinki) | Hilvaria Studio’s (Hilvarenbeek) Selecció comissariada per Fernando Gómez de la Cuesta i Pau Waelder El vídeo permet als artistes expressar-se mitjançant un format que fàcilment dissol la frontera entre realitat i ficció. Juguen amb aquesta distinció qüestionable per a presentar accions i narratives que subtilment introdueixen les seves idees sobre identitat, lloc, història i fins i tot les maneres de transformar el propi llenguatge del vídeo. Amb aquestes obres, ens conviden a considerar el seu punt de vista. En aquesta selecció, als artistes que participen a Tabula Rasa s’hi afegeixen altres artistes joves de les Illes Balears. Artistes i obres Irene de Andrés (Eivissa, 1986) Festival Club, 2014

Marta Pujades (Palma, 1990) Walla restaurant, 2012

Arantxa Boyero (Colònia de Sant Jordi, 1982) Mi Museo Cerralbo, 2012

Beatriz Regueira Pons (Palma, 1986) Su puta madre, 2014

Jaume Orejuela (Pollença, 1981) Selfportrait, 2012

Marijo Ribas (Palma, 1982) Random Ash, 2014

Julià Panadès (Mallorca, 1981) New Sunshine, 2011

Bartomeu Sastre (Palma, 1986) Your Silence is the worst Goodbye, 2014

Adriana Petit (Palma, 1984) El poder albino, 2012

Laura Torres Bauzà (Palma, 1990) Cova, 2014

Natxa Pomar (Palma, 1988) Terra Ignota, 2012

Damià Vives (Artà, 1981) 422, 2014

Guillem Portell (Vilafranca de Bonany, 1990) No todo lo brillante es oro, 2014

/31


Es Baluard Museu dâ&#x20AC;&#x2122;Art Modern i Contemporani de Palma 27 de juny - 21 de setEmbre de 2014


muu galleria / muu kaapeli 31 dâ&#x20AC;&#x2122;octubre - 23 de novembre de 2014


hilvaria studioâ&#x20AC;&#x2122;s 22 de març - 10 de maig de 2015


Three-Way Glass 2014 Instal·lació site-specific a MUU Kaapeli (Helsinki)

IRENE DE ANDRÉS 80/

Eivissa, 1986 | www.irenedeandres.com

«La meva feina se centra en els indrets on pareix que no hi passa res, en els residus que contextualitzen la societat en què visc. Pos atenció en imatges i elements diferents que ens acompanyen en la nostra vida de cada dia gairebé de manera subliminal. Els codis de representació del paisatge, el viatge, el turisme i la ruïna postindustrial, són conceptes sobre els quals faig recerca. En el procés es mesclen imatges, objectes i textos que procedeixen de diversos medis, com ara la vigilància, la publicitat, la literatura, la premsa o la història de l’art. Faig servir aquests documents per fer referència a estats en què estam immersos: la sobreabundància d’imatges, la manca de fe en el progrés o la sensació d’estar contínuament en moviment, sense rumb. Vaig començar la meva tasca artística treballant amb imatges i vídeos trobats en anuncis publicitaris i a la xarxa. Llocs comuns en què emmarcar conceptes clau del Romanticisme alemany del segle xviii, com l’horitzó, el paisatge sublim, el vaixell i el viatge.» Codi QR: entrevista amb Irene de Andrés - http://youtu.be/swBveKQtTuI

Irene de Andrés intervé les finestres de MUU Kaapeli i Hilvaria Studio’s amb sutils referències a la història de cada lloc. En el cas de MUU Kaapeli, l’antiga fàbrica de cable de Helsinki inspira a l’artista una sèrie de peces escultòriques fetes amb coure i cables elèctrics que ocupen l’interstici entre els dos vidres de les finestres. Un espai d’aïllament s’omple de connexions: les estructures tubulars il·luminen racons amb referències al material del que estan fetes, la conductivitat elèctrica dóna vida a peces efímeres. A Hilvaria Studio’s, la intervenció es centra en la història de l’edifici, originalment una estructura creada per al pavelló de Kodak a l’Exposició Universal de Brusel·les en 1958 i posteriorment emprat com a estudi de cinema i producció musical.


XX XIX XXI 2012 Impresions amb tintes pigmentades damunt paper xinès encolat i paper fotogràfic 50 x 70 cm c/u Diàleg creat a partir d’imatges de vaixells i de naufragis trobades en llibres antics i a la xarxa web. Algunes de les fotografies pertanyen a un llibre del segle xix trobat a Londres: ‘The Wanderer’ de John Masefield, que narra la vida en un vaixell. Les fotografies del segle xx corresponen a un llibre trobat a Brno, República Txeca, sobre la Batalla de l’Atlàntic. Les imatges que fan referència al segle xxi han estat extretes de la pel·lícula ‘Film Socialism’ de Jean-Luc Godard i d’Internet sobre el naufragi del Costa Concòrdia.


Cómo trazar una línea en el pasaporte 2011-2012 Instal·lació. Passaport, pòster i projecció de vídeo 12,5 x 17,7 cm (passaport), 33,6 x 24 cm (pòster emmarcat) Projecte realitzat amb la imatge que apareix a la primera pàgina del passaport espanyol de l’artista, una calcografia que representa les caravel·les i el recorregut del primer viatge de Cristòbal Colón a Amèrica. Amb el seu passaport obert per aquesta pàgina, Irene d’Andrés realitzà una sèrie d’accions a llocs on va estar el darrer any en què el seu document estava en vigor. Les accions foren realitzades a les costes de Venècia, Eivissa i Lisboa. Als vídeos s’aprecia com tracta de mantenir el nivell del mar a la línia de l’horitzó que apareix a la imatge del passaport. Una marca d’aigua quasi imperceptible segella el document del que depèn avui en dia per viatjar “lliurement”, tot i que aquest depengui de la procedència del seu propietari. La imatge de la colonització està impresa al nostre passaport.


Three-Way Glass 2015 Instal·lació site-specific a Hilvaria Studio’s (Hilvarenbeek) Com va fer a MUU Kaapeli, l’artista empra el gran finestral del Leuven Hall a Hilvaria Studio’s per a explorar la particular història d’aquest espai, que va ser originalment el Pavelló Kodak a la Expo’58 de Brussel·les. Una sèrie d’imatges d’arxiu narra aquesta història.

Proyecto financiado por Ayudas Creación Injuve


JOAN BENNÀSSAR Cerdà 88/

Palma de Mallorca, 1991 | http://www.joanbennassarcerda.com

«La meva feina posa en joc una reflexió a l’entorn de l’espai, el procés i el mètode. La recerca conceptual s’expressa principalment a través de l’escultura, el dibuix i la fotografia, posant en constant dubte elements disposats amb intenció de versemblança i ficció construïda. Vol qüestionar aquests posicionament envers el món, i com aquest és percebut, les nostres maneres d’habitar i entendre l’espai. El dibuix i la fotografia esdevenen els mitjans detonadors per pensar les formes i a partir dels quals poder construir l’espai escultòric. Les obres es poden interpretar únicament en relació amb les altres i amb el cas d’estudi, una relació que existeix a través del llenguatge, el ritme, la repetició, els signes i l’associació. Aquests territoris es presenten com una manera de percebre la realitat i d’estudiarla. El record d’una experiència que no es pot definir en un indret específic sinó com una manera de pensar la pròpia realitat.» Codi QR: entrevista amb Joan Bennàssar Cerdà - http://youtu.be/FSry3ohz0gM

Futuro memories 2014 “Futuro memories” és una investigació sobre la casa Futuro, una icona de l’arquitectura futurista finlandesa dels anys 60 que va néixer de l’optimisme tecnològic de la postguerra amb l’objectiu d’ estendre’s per tot el món. La reflexió utilitza dos casos d’estudi, el primer, un complex residencial abandonat a Wan Li, Taiwan i el segon una ruïna localitzada en un bosc d’Andratx, Mallorca.


Myths of the Near Future 2014 Tres fotografies 70 x 100 cm, 55 x 75 cm

Lost Soul 2014 Tres escultures d’escuma de poliuretà i guix recoberta d’esmalt acrílic 70 x 45 x 45 cm, 60 x 45 x 45 cm, 35 x 70 x 70 cm


A dream from before history (Futuro memories) 2014 Vídeo HD transferit a DVD 14 min. En col·laboració amb Joe Holles, poemes de Lin Hengtai i música de Xavier Marín


Moix y Eduardo 2012 Fotografia 100 x 100 x 5 cm En aquesta fotografia de gran format veiem un home vestit amb una camiseta de color rosa, sostenint, fort i per les cames, a un gat gris. Aquesta imatge pretén explorar el tema del poder a la família i les relacions patriarcals avui en dia.

ARANTXA BOYERO 94/

Colònia de Sant Jordi, 1982 | http://www.arantxaboyero.com

«M’interessa la societat on visc i el paper que tenen les dones de la meva generació en aquest context. Temes com la intimitat, les relacions, el consumisme, la sexualitat, la cultura i les tradicions, i formen part dels meus projectes. Anomen tots els meus treballs “mini-accions” i faig servir tècniques com la fotografia, la performance i el vídeo per dur-los a terme. El procés de documentació que empr en la seva elaboració parteix les meves experiències autobiogràfiques. Ús la reinterpretació, la reacció i l’experimentació com a recursos per reflexionar i materialitzar pensaments quotidians.» Codi QR: entrevista amb Arantxa Boyero - http://youtu.be/TCuSf1B3huQ


Muchos gatos 2014 Instal·lació. Escultures de guix disposades en un cercle 30 x 10 x 18 cm c/u

Lección nº1 2012 Vídeo 1:11 min

Una instal·lació que consisteix en una sèrie de gats de guix, realitzada per l’artista i situada al terra de l’espai expositiu. Així, sortint del seu entorn privat, que és on normalment treballa amb les seves mascotes, crea un espai per a la realització d’un ritual on els gats formen part d’una comunitat enigmàtica.

L’artista es tomba a terra i mostra a la seva mascota com llepar-se mentre l’animal l’observa. Amb aquesta peça, que experimenta amb les relacions empàtiques, qüestiona la mimesi com a tècnica educativa.


LARA FLUXÀ 98/

Palma de Mallorca, 1985 | http://www.larafluxa.net

«M’interessa un treball en què els materials s’entenguin des de la poètica de la seva condició geològica o física, mirant d’entendre en cada ocasió els comportaments que mostren, i en què les instal·lacions es puguin plantejar com a experiments que proven d’acostar-se a allò quotidià, des de l’evidència de la seva fragilitat. El nivell de salinitat de la mar, l’horitzó o la cerca de l’equilibri són conceptes que he desenvolupat en els meus treballs, gairebé sempre a través de l’ús de materials com ara el vidre, la sal, la llana, l’aigua i l’aire. Sovint combín aquests materials per aconseguir peces en què la transparència i les característiques pròpies de cada element permetin visualitzar el mateix sentit de l’obra: la inestabilitat, la fragilitat, el canvi, el risc, el dubte...» Codi QR: entrevista amb Lara Fluxà - http://youtu.be/UkYnmI5ZBpQ


Estudi de salinitat nº 4 2014 Monitors, plaques Arduino, recipients de vidre i components elèctrics Mesures variables Aquesta instal·lació representa visualment el Mar Bàltic, Mar d’Azof, Mar Negre, Mar Mediterrani i Mar Mort a través del que els caracteritza i diferencia: la salinitat de les seves aigües. Una representació visual generada mitjançant la mesura de la conductivitat de l’aigua. L’aigua de mar té una gran capacitat de conducció elèctrica a causa de les seves sals. Aquestes sals, dissoltes en ions, àtoms de càrregues positives o negatives, permeten en moviment absorbir o alliberar electrons, el que dona lloc al traspàs del corrent elèctric. A més salinitat, més conducció elèctrica i més intensitat lumínica en el monitor.


BEL FULLANA 102/

Son Carrió, Mallorca, 1985 | http://www.l21gallery.com/ES/BEL_FULLANA

«La meva feina combina dibuix i pintura en una galeria d’imatges senzilles, figuratives i expressionistes, que presenten un marcat caràcter infantil encara que pervertit i portat fins al límit extrem. Tota la meva producció està fermament lligada a la infantesa, que –consider– representa una època d’incoherències i contrastos accentuats. Un període d’aprenentatge i descobriment que simbolitza la innocència i la puresa, en contraposició amb la crueltat i la grosseria. La meva obra és autobiogràfica; m’hi present moltes vegades amb l’aparença d’un nin o un adolescent en lluita constant amb el seu cos i les seves emocions, en l’afany complex de construir la seva pròpia identitat. A partir de les meves vivències i experiències, i a través d’una peculiar forma d’autoteràpia centrada a investigar els meus fantasmes, xerr de la vulnerabilitat de l’ésser humà davant les seves emocions, les seves pors i els seus desitjos més íntims, dels quals fins i tot sovint no se’n pot parlar. Entenc la meva feina com un refugi per a la meva intimitat, per bé que a la vegada intent que qualsevol espectador s’hi pugui veure identificat.» Codi QR: entrevista amb Bel Fullana - http://youtu.be/_8QAGUW98D0

Autorretrato rosa con mucho negro 2014 Pintura acrílica damunt tela 166 x 134 cm Per cortesia de la Galeria L 21 Aquesta pintura forma part d’una sèrie recent en què explora el desig d’observar el món amb candidesa infantil, depurant els elements visuals del seu treball per oferir-nos una visió que és, estranyament, alhora adulta, serena, innocent i juganera.


NEUS MARROIG 104/

Sóller, 1982 | http://neusmarroig.wordpress.com

«El meu interès en el treball artístic se centra en projectes que investiguen les relacions entre el coneixement popular i social i com aquest es manifesta en la societat contemporània. D’altra banda, m’interessa investigar de quina manera aquest coneixement es normalitza a través de les polítiques culturals i la seva institucionalització. Moltes de les meves peces sorgeixen des del desconeixement històric i cultural que ens envolta i com des de l’experiència personal som capaços de reflexionar sobre processos complexos i socials. M’interessa la memòria col·lectiva com a construcció de la identitat i de reflexió o de punt de partida per repensar el passat des del present. Cerc la meva invisibilitat davant la presentació de l’obra, com si es tractàs de posar damunt la taula objectes, idees o imatges que es poden transformar, de vegades físicament i de vegades a la nostra imaginació. Els resultats s’acosten a formes de documentació i de creació d’arxius que no tenen principi ni final, que són oberts i potser fragmentaris.» Codi QR: entrevista amb Neus Marroig - http://youtu.be/PJG1k9F6s4s

C/ 2014 Instal·lació. Mapa, vídeo i taula amb llibres Mesures variables A finals del segle xix i principis del segle xx van passar per les Illes Balears nombrosos viatgers, escriptors i joves de classe mitjana que van deixar reflexions sobre el paisatge, la gent i la societat de les illes. Alguns d’ells van ser Mary Stuart Boyd, Gaston Vuillier, Pierre Lavedan, Jean B. Laurens, Ramon Medel, Jaime de Villanueva i, la més famosa, George Sand. Avui en dia, al marge de formar part de la història cultural i turística de l’illa, formen part del paisatge urbà de Palma, on els carrers de tota una urbanització dels afores ha estat nomenada amb els noms d’aquests escriptors. De quina manera retorna la història? Quins són els processos que se segueixen?


ADRIÁN MARTÍNEZ 108/

Eivissa, 1984 | http://www.adrianmartinez.es

«A través de la pols de grafit, fil i agulla o tintes, miro de jugar amb el sentit de la tècnica del dibuix, altres maneres de fer i també de crear històries. L’esbós i alhora la seua immediatesa, tots dos relacionats amb el temps, ara s’alenteixen. En un món ple d’imatges on a força de veure-hi tant ja gairebé no s’hi veu, la pausa s’incrementa gràcies a la invisibilitat de la imatge, vols veure alguna cosa allà on no s’hi veu res. I així, aquestes imatges tènues d’escenes més o menys idíl·liques ens recorden la fragilitat dels paradisos i dels imaginaris del desig. Una massa de fil blanc esdevé pantalla i atura l’ull (i el cos), el fa treballar d’una manera més pausada. M’interessa jugar amb la doble intenció de trair la percepció de l’espectador, qüestionar la veracitat de la imatge avui dia, apropar-se a les obres i les històries creades a partir de les imatges per mirar-les amb deteniment.»

Codi QR: entrevista amb Adrián Martínez - http://youtu.be/BXFME2Or0Vc

56 muertos 2013-2014 56 dibuixos. Grafit sobre paper, 20 x 30 cm cadascun La pols de grafit converteix l’oceà en un mar negre, sobre el qual la llum en fa emergir una sèrie de cossos flotants. Són personatges que suren, desorientats i perduts, i ens deixen dubtant si són víctimes d’un naufragi o banyistes relaxats, si el seu nombre fa referència a una realitat o una ficció, si són vius o morts.


Salvavidas 2014 Instal·lació. Agulles i fil Mesures variables En aquesta peça l’artista treballa amb una forma de dibuix efímer format per centenars de fils que fixa a la paret amb agulles, creant una imatge fantasmagòrica que es fa visible més per la seva ombra que pels materials que la formen. L’obra forma part d’una sèrie la temàtica de la qual s’associa amb la mort, alhora que a l’acció de surar al mar, una acció comuna entre els estiuejants, creant una certa ironia, confusió i ambigüitat.


Muro sobre muro 2015 Instal·lació. Pintura en esprai, agulles i fil Mesures variables L’artista dibuixa un mur sobre el mur del Photo Studio a Hilvaria Studio’s amb fil negre i hi intervé amb pintura en esprai. El resultat és una reflexió sobre el dibuix que connecta l’art contemporani amb el grafit, concebuda especialment per a aquest espai.


Landschaft nº 6, nº 7 2014 En aquesta sèrie, Jaume Orejuela tracta de recrear mitjançant Google Earth la visió que tenien pintors vinculats a l’Escola de Pollença a l’hora de muntar el cavallet per pintar els seus paisatges. Un cop situat a la mateixa o semblant perspectiva mitjançant Google Earth, procedeix a la captura de pantalla i a la creació d’una obra pictòrica en sí, mitjançant una tècnica que apel·la a la pinzellada controlada, així com a l’aparença del píxel. En l’exposició s’han mostrat les peces originals dels artistes de l’Escola de Pollença al costat de les peces realitzades per Orejuela.

JAUME OREJUELA 116/

Pollença, 1981 | http://www.jaumeorejuela.com

«El meu treball se centra en els processos de gestió i administració de la informació en entorns culturals i en les tècniques i tecnologies aplicades a la producció d’obres d’art.» Codi QR: entrevista amb Jaume Orejuela - http://youtu.be/-AD-0kxRfdQ


Hermen Anglada Camarasa Amanecer 1914 Oli damunt fusta 36 x 39,5 cm Per cortesia de Beatriz Anglada

Tito Cittadini El Colomer 1910 Oli damunt tela 45 x 55 cm Per cortesia de Beatriz Anglada

Landschaft nº 6 2014 Pintura acrílica damunt tela 45 x 55 cm

Landschaft nº 7 2014 Pintura acrílica damunt tela 45 x 55 cm

Imagen de la superposición Landschaft nº 6 en Google Street View 2014 Impressió digital sobre paper Alfa 18,8 x 28,5 cm

Imagen de la superposición Landschaft nº 7 en Google Street View 2014 Impressió digital sobre paper Alfa 19,7 x 14,8 cm


Todos mis dispositivos 2014 Argila i pedra 17 x 36 x 34,5 cm / 15,5 x 28 x 20 cm / 22 x 33 x 18 cm En aquesta sèrie d’escultures, l’artista reprodueix diversos dispositius digitals que posseeix, com ara les consoles de videojocs PlayStation i GameBoy o una tauleta tàctil iPad. El material emprat permet a Orejuela donar a aquests objectes un aspecte tou, fràgil, que revela la seva manufactura artesanal i estableix una connexió entre les tècniques tradicionals, la producció industrial i els mitjans digitals.


JULIÀ PANADÈS 122/

Palma de Mallorca, 1981 | http://juliapanades.com

«La meva feina modela amb les eines de la meva consciència i una tècnica contemporània les idees i les imatges que el meu inconscient elabora i manifesta, els meus somnis, les meves veritats internes i les emocions indescriptibles. Em consider un simple instrument de la meva producció. Tot i aquesta creença es podria dir que l’herència ideològica dels meus pares, un psicòleg i una professora de ioga, seguidors de la filosofia meditativa, ha influït en el meu interès per temes metafísics com ara la identitat i l’espiritualitat. El fet d’haver nascut a l’illa de Mallorca fa que la natura sigui un ingredient essencial a la meva obra. La meva pràctica artística combina amb desinhibició el collage, la il·lustració, la instal·lació o el vídeo. Evolucionant del collage en 2D al collage en 3D o la instal·lació, i l’ús de materials reciclats o pobres és una constant en el procés, d’acord amb la meva passió per recol·lectar i col·leccionar tota mena d’objectes.» Codi QR: entrevista amb Julià Penedès - http://youtu.be/Zep6IN6mT28

Transcend 2013 Instal·lació. Obra gràfica i impressió digital, escultures, objectes trobats, vídeo 200 x 400 x 150 cm Treballant idees o conceptes tals com: “som energia”, “la unió amb la natura i l’univers”, “l’univers com a mar quàntic”, “el transpersonal”, “el transcendir l’ego” o “la reencarnació”, aquesta instal·lació reflecteix el moment de canvi que viu la humanitat, on el sistema capitalista sembla haver arribat al final i comença a ser palesa la necessitat d’un canvi de valors, on el consumisme i el materialisme desmesurat viscut per la nostra societat ha de transcendir cap a una actitud on la sensació d’identitat s’estengui més enllà de l’individu fins a abastar aspectes de la humanitat, la vida i el cosmos que anteriorment eren experimentats com aliens. Ara es demostra, amb més certesa si és possible, que absolutament tot està format per energia i que en conseqüència tots estem connectats.


Transcendence, 2015 Instal·lació. Diversos objectes Mesures variables La instal·lació que l’artista ha creat específicament per al bosc d’Hilvarenbeek converteix una antiga estructura provinent del Pavelló Kodak en un mausoleu fictici, en el que es troben tots els elements del vocabulari visual de Panadès.


ALBERT PINYA 128/

Palma de Mallorca, 1985

Albert Pinya parteix d’una ingenuïtat intencionada i irònica que aconsegueix desmantellar les estructures perverses de la realitat. Ha desenvolupat ràpidament un estil propi i identificable, en el qual aplica els codis de la cultura popular, del còmic, de la il·lustració i una meditada estètica ingènua que amaga un tractament precís dels temes que explora. La seva màxima obsessió se centra en l’estudi i en l’observació de l’ésser humà i la manera que té d’establir relacions amb la societat i l’entorn. Un artista metamòrfic que omple de contingut les seves propostes a través d’algunes de les armes més transgressores que hi ha, com el sentit de l’humor, fugint de manipulacions, sense camuflar l’evidència ni reivindicar l’aparença, perquè ara, a dia d’avui, la comèdia és una de les formes més subversives d’expressió. Codi QR: entrevista amb Albert Pinya - http://youtu.be/8h_A5Nz31bE

Art Now (Two are Better than One) 2012-2014 Escultura. Pintura acrílica, dos llibres i ganivet 40 x 18 x 22 cm Per cortesia d’Allegra Ravizza Art Project


Supercalifragilisticoexpialidoso 2012-2014 Pintura acrílica damunt tela 20 x 20 cm, 73 x 60 cm Per cortesia d’Allegra Ravizza Art Project Si bé es conegut per la seva pintura d’aspecte enganyosament naïf i un tractament desinhibit i irreverent de la societat actual a través d’un imaginari ric en personatges inspirats en la cultura popular, en l’obra d’Albert Pinya hi ha una forta càrrega poètica i una inusual atenció al llenguatge. En aquestes obres, l’artista explora de forma més clara el seu interès per desenvolupar un metallenguatge que no perd el caràcter lúdic que defineix la seva pràctica artística. Pintura, art conceptual, escultura i una desenfadada transgressió es donen cita en aquest conjunt.


TOMÁS PIZÁ 132/

Palma de Mallorca, 1983

«La idea de concebre l’art com un mètode d’introspecció ens du a analitzar, investigar i reconstruir la història o les històries (la nostra pròpia o la història en majúscula) i a demostrar que conformen un “Frankenstein” de records, fets i invencions. La reconstrucció de la història és, en part, la construcció de la pròpia identitat, contínuament fagocitada i regurgitada que produeix dolor i plaer alhora, com bé sap l’àngel de la història, el que avança d’esquena al futur mentre contempla impotent la devastació del passat.» Codi QR: entrevista amb Tomás Pizá - http://youtu.be/7TI4CGOQJ3I

Sense títol 2013 Vídeo en bucle Animació realitzada amb una sèrie de fotografies de diorames que forma part d’una exploració en procés de la història del viatge, arribant al fenòmen actual del turisme de masses. Inspirat, com Mesa de trabajo, en el viatge de William Beckford en 1780, aquest vídeo representa el viatge com a moviment i ficció.


Mesa de trabajo 2014 Instal·lació Fruit de la investigació duta a terme gràcies a la beca Archie Gittes, centrada en la investigació i reconstrucció del viatge que va realitzar William Beckford el 1780. Es presenta una llarga sèrie fotogràfica que posa l’accent en les possibilitats de la multiplicitat massiva de la fotografia digital com a eina plàstica i les seves conseqüències en l’acte de mirar. Les peces no constitueixen en si mateixes una obra sinó més aviat l’estadi en el qual es troba la investigació, són per tant la matèria primera amb la qual Pizá desenvoluparà a partir d’ara un projecte pictòric.

BA_01 2013 Pintura acrílica damunt tela 290 x 170 cm


NATXA POMAR 136/

Palma de Mallorca, 1988 | http://www.natxapomar.com/

«La meva feina gira a l’entorn de la recerca artística i sociològica a través de la fotografia, el vídeo i la paraula escrita, reflexiona de manera crítica sobre la identitat, la memòria, el poder i la política, des d’una perspectiva personal i amb una dimensió narrativa. Els temes que tract són els traços del passat en el present a través de paisatges, topografies i instal·lacions. M’interessa la repetició cíclica de la història (i de les històries), la memòria social, col·lectiva, individual i familiar. També l’arqueologia del lloc, l’invisible, les faules i els paradisos perduts.» Codi QR: entrevista amb Natxa Pomar - http://youtu.be/T7YFNgyUeok

40 pams 2014 Vídeo 8:09 min 40 pams és una reconstrucció poètica del viatge d’una dona mallorquina que torna a Alger, “la ciutat on va viure els millors anys de la seva vida”, després de més de cinquanta anys. Ella, que va arribar en pastera, exiliada per la guerra a Mallorca, va viure fins a la guerra d’independència d’Algèria, que és quan torna a la seva illa per casar-se. Amb aquest punt de partida, la reconstrucció del viatge revisita espais viscuts, evoca records esvaïts i enllaça una història comuna entre el nord i el sud del Mediterrani.


CRISTÒFOL PONS 140/

Ciutadella de Menorca, 1981 | http://www.cristofolpons.com/

Cristòfol Pons creu que la realitat és relativa i subjectiva, i que la sinceritat no ha de ser una condició de l’art. Hi ha un joc constant amb la realitat per ajustar-la al seu gust i ordre, explicant així, amb metàfores i exageracions, condicions tan reals com pot ser un paisatge. La relació de la seva obra amb els aspectes anònims “d’aquells” altres i de nosaltres mateixos, dóna peu que els seus éssers anònims, híbrids, subjugats puguin ser qualsevol en un intent de distanciament, però posen de manifest la importància de l’anònim com a element social important, que està integrat però que no té dret si no és sota una uniformitat, un consens, un feixisme sens dubte, i fins i tot amb aquest dogmatisme, continuen existint jerarquia i injuriats. Codi QR: entrevista amb Cristòfol Pons - http://youtu.be/lvg7i8rHRu0


Adoración de ídolos 2014 Un díptic, dos quadres i un dibuix sobre foto 40 x 52 cm, 72 x 52 cm, 26 x 18 cm, 20 x 30 cm Partint del projecte Així va parlar Zaratustra, aquest políptic utilitza, de manera conscient, la forma i el llenguatge dels llibres de revelacions religioses, a la manera de llibre d’anunciació que fa burla i crítica de la pròpia religió. Aquí es presenta a l’home sucumbit en un estat autoritari de parets i elements que frustren la seva llibertat. Els personatges sucumbeixen amablement a aquest “Estat de poder” que ha rellevat el Déu mort. Això no és, ni pretén ser, un fidel retrat de la nostra societat ni una mera il·lustració d’Així va parlar Zaratustra, sinó més aviat una reflexió que deixa en evidència els errors comesos per l’home.


MARIJO RIBAS 144/

Palma de Mallorca, 1982 | http://www.marijoribas.es/

«Des d’una actitud inquieta i dispersa, la meva producció artística es desenvolupa a partir de la inèrcia i la cerca de sentit de les mateixes possibilitats o impossibilitats de la producció en si, aquestes paradoxes vitals desemboquen en projectes amb vinculació biogràfica, nexes ambigus i mutables que desprenen idees que s’expandeixen i desenvolupen durant el mateix procés i conclouen com a motiu i resultat d’un llenguatge i l’ús d’un mitjà, no sempre conseqüència d’una tria, sinó d’una possibilitat o premissa. Cerc relacions entre l’art plàstic, la tecnologia (tant nova com obsoleta) i les diferents formes de narració, mirant de generar peces simbòliques que convidin a la reflexió dels seus propis límits i context.» Codi QR: entrevista amb Marijo Ribas - http://youtu.be/jFfO1LsOX-8

La mar 2014 Vídeo 3:39 min. Partint d’una reflexió sobre l’ús de l’expressió “la mar” com a expressió quantitativa o fins i tot qualitativa, l’obra es compon d’un vídeo en el qual es mostra una acumulació d’icones animades de sobres. El sobre funciona en aquest cas de forma quantitativa com a contenidor, com a repositori estàndard i com a promesa de privadesa. De forma simbòlica —com a icona— el sobre apareix representat en els nostres dispositius cada vegada que rebem un correu electrònic. El material és intangible, però la promesa de privadesa i la seva funció com a contenidor de tràmits o desitjos també ho és. La mar de sobres pretén generar un onatge entre desitjos ancorats.


ANTÒNIA DEL RÍO 148/

Capdepera, 1983 | http://www.antoniadelrio.com/

«Els meus projectes se centren en la recerca sobre els mecanismes de transmissió i pèrdua del coneixement, en què s’estableix un diàleg constant entre la memòria i l’oblit. A través dels processos de conservació de la memòria, exploro la construcció del discurs, el coneixement i el pensament. En les meves obres freqüentment treballa el rastre, l’acumulació, l’inventari, els magatzems... que materialitzo en diversos formats: fotografia, vídeo, escultura, instal·lació o dibuix.» Codi QR: entrevista amb Antònia de Río - http://youtu.be/sjEJ7mOydVM

Alguns mecanismes 2014 - 2015 Instal·lació site-specific Vista d’exposició a Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma Una fulla d’instruccions de muntatge de l’obra, una taula, un ventilador de pinça, un munt de fulles de paper en blanc i el títol escrit a la paret són els elements que formen aquesta obra que es torna a crear en cada espai expositiu. L’operari de muntatge de l’exposició, en cadascuna de les seus, disposa els objectes i executa les accions que s’ordenen: disposar les fulles de paper sobre la taula, encendre el ventilador i escriure el títol en la paret amb la seva pròpia cal·ligrafia. D’aquesta manera, l’obra mostra els mecanismes que han fet possible l’exposició i s’adapta en cada cas a l’idioma local, amb les conseqüents interpretacions que permet cada traducció.


Jotain Mekaniikkaa (Alguns mecanismes) 2014 - 2015

Bepaalde Mechanismen (Alguns mecanismes) 2014 - 2015

Vista d’exposició a MUU Galleria, Helsinki

Vista d’exposició a Hilvaria Studio’s, Hilvarenbeek


BARTOMEU SASTRE 152/

Palma de Mallorca, 1986 | http://www.bartomeusastre.com

«Faig servir el text com a mitjà a través de frases curtes o de narracions. Escrit o parlat, depèn de cada projecte. Alguns dels temes sobre els quals faig recerca són: les discordances, les convencions socials i les situacions que fugen de la lògica. De vegades, el mateix text o mitjà emprat també pren el protagonisme i entram en allò metalingüístic i fins i tot tautològic. Allò personal i fins i tot íntim habitualment forma part de les meves obres. A través dels meus desplaçaments quotidians faig vídeos i fotografies de tot allò que em sorprèn (per bé o per mal). Provoc situacions a través de performances, de vegades camuflades com a esdeveniment comú (no artístic). Hi establesc diàlegs amb persones que no coneixia, on allò casual i allò fortuït adquireixen una altra dimensió.» Codi QR: entrevista amb Bartomeu Sastre - http://youtu.be/3lj9Mgj_vfE

Precarious/Visibility 2014 GIF en bucle En aquesta peça, Sastre continua desenvolupant l’ús de la paraula en el seu treball i la seva adequació a un context concret. En aquest cas treballa amb un GIF animat que es mostra en una tauleta digital, conscientment col·locada en un racó poc visible de l’espai expositiu. Les paraules “precarious” (precari) i “visibility” (visibilitat) s’alternen amb tanta rapidesa que és difícil distingirles, i de fet és el títol de l’obra el que ens ajudarà a desxifrar el seu contingut. Sastre elabora així un joc de paraules que fa referència tant a la pròpia obra, la visibilitat de la qual és precària, com a una situació comuna en la seva generació: la necessitat d’aconseguir una visibilitat, un reconeixement, i la precarietat de mitjans, recursos i possibilitats amb els quals treballar.


Precarious/Visibility 2014

Precarious/Visibility 2014

Vista d’exposició a Hilvaria Studio’s, Hilvarenbeek

Vista d’exposició a MUU Galleria, Helsinki


ISABEL SERVERA 156/

Artà, 1986 | http://www.isabelservera.com

«Plantejo accions mecàniques, de repetició, acumulació, processos de rutina duits a l’extrem a través de diferents processos de producció. Cerco no pensar Cerco fer Cerco produir Cerco la tasca extrema.» Codi QR: entrevista amb Isabel Servera - http://youtu.be/teZ7pT0_468

Caja nº 24, Caja nº 48 2013 Llapis de color sobre paper 120 x 120 cm A Caja nº 24 i Caja nº 48, l’artista empra dues caixes de llapis de colors (de 24 i 48 unitats, respectivament) per emplenar una superfície de paper quadriculat de 100 x 100 centímetres amb cadascuna. Un total de 62.500 diminuts quadrats de 4 mm conformen cada unitat. L’artista estableix la mecànica d’anar emplenant cadascun d’aquests mitjançant la repetició de l’escala de color donada per cada caixa, començant pel cuadrat central amb recorregut en espiral.


Pàgines intervingudes per Javier Siquier

JAVIER SIQUIER 160/

Palma de Mallorca, 1983 | http://www.javiersiquier.com/

«La meva producció s’ha anat desenvolupant durant anys en dos camins paral·lels: un que segueix la meva formació com a dissenyador gràfic, amb rigor i una autoria invisible; i un altre de més salvatge i gestual entroncat amb els meus inicis en el món del grafit (una pràctica originalment subcultural en què un pseudònim inicial es va anar transformant i adquirint unes dimensions insospitades). En tots dos casos, sempre he fet burots. En tots dos casos, la feina tipogràfica ha resultat fonamental. En els meus projectes més recents hi ha una única mirada fruit d’una anàlisi visual dels estímuls gràfics que rep allà on sigui a cada moment. Una recerca i una documentació que es tradueix en intervencions en què, més que mai, la paraula pintada pren significats múltiples. En espais públics o privats, l’autoria d’aquests projectes dialoga intencionadament amb la dels missatges més bàsics.» Codi QR: entrevista amb Javier Siquier - http://youtu.be/z3LrFSLbcXQ

Despacho de muestras 2014 Dotze obres disposades en tres prestatgeries Mesures variables Aquest conjunt es pot veure com una mena de retrospectiva de l’obra recent de Siquier, disposada en forma de petites peces que es presenten en tres prestatgeries. A mig camí entre el gabinet de curiositats i la boîte-en-valise duchampiana, aquesta obra posa de manifest les contradiccions entre una pràctica artística arrelada en l’espai urbà, la intervenció no autoritzada i els requisits de l’espai museístic.


Recién pintado 2014 Pintura mural 500 x 360 cm Un mur pintat de negre al qual han quedat escrites en blanc les paraules “acabat de pintar” estableix una relació irònica amb l’espai en què es troba. La frase pot fer referència tant al mateix mur, que s’acaba de pintar poc abans de la inauguració, com a les obres que l’envolten, “acabades de pintar” o acabades de crear recentment. El mateix Siquier manifesta que veu la peça més com una intervenció anònima, mentre juga amb la concepció de la pintura com a pràctica artística i com a simple feina de decoració o manteniment d’una superfície. L’encontre entre art, grafit, tipografia, i la tradició de l’art conceptual és ben present en aquest mur pintat.


LAS TARADAS 164/

Mariaema Soler i Marta Fuertes, Mallorca / Saragossa, 1983 | http://lastaradas.blogspot.com.es/

«Treballam mitjançant la instal·lació i en molts casos, accions concretes, per involucrar l’espectador i fer-lo partícip de la nostra obra. Donam forma a espais meticulosament cuidats, amb una intenció totalment preciosista, en què predomina el color rosa i en què tots els sentits (colors, olors i sons) es tenen en compte. Un excés de dolçor visual i bellesa intencionada que potencia el sarcasme de les propostes. Tècniques, materials i recursos que ens permeten reflexionar, des de la nostra pròpia vivència, sobre els estereotips i les normes socials, la relació amb el propi cos i les qüestions de gènere. Sense massa pretensions i amb una bona dosi d’humor desafiam els convencionalismes de la societat i del món de l’art, començant per nosaltres mateixes, pel nostre nom. Las tAradas som un crit estrident davant l’acomodació i les modes.» Codi QR: entrevista amb Las tAradas - http://youtu.be/TUa8F4O4hSg


¡Súper Cookies! 2014 Instal·lació, galetes i estovalles Vista d’exposició a Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma En una taula, es disposen una sèrie de galetes que formen paraules amb les quals s’insulta les dones a causa del seu aspecte físic, tals com ara “foca” o “culona”. Aquestes galetes s’ofereixen al públic perquè les mengi en una performance de la qual només quedaran unes molles, i alguns quilos de més. Al llarg de la itinerància, les galetes s’han traduït a l’idioma local de l’espai expositiu, obrint noves interpretacions i una reflexió sobre els estereotips femenins en diferents cultures.

¡Súper Cookies! 2014 Vista d’exposició a MUU Galleria, Helsinki


Baba Rosa 2014 Video i dues peces tèxtils Les artistes proposen una mirada desenfadada al culte al cos en un vídeo en el qual executen una sèrie d’exercicis gimnàstics amb uns vestits dissenyats per elles mateixes que ressalten les modificacions artificials del cos, tant per mitjà de faixes i farcits com per mitjà de la cirurgia estètica.


Porky, 2015 Pastissos Cinc grans pastissos en forma de lletres formen la paraula “porky”, un insult adreçat a les dones per la seva aparença física. Cuinats al café-restaurant d’Hilvaria Studio’s, varen ser oferts al públic durant la inauguració, assenyalant la contradicció en una societat que fa de les dones, persones consumidores de pastissos, i després les critica si no tenen un cos ideal.


SARA TUR 172/

Eivissa, 1986

«Faig feina amb idees i conceptes que formalitz mitjançant la metàfora, dotant i/o desvirtuant el significant i l’ús de l’objecte, o mitjançant la manipulació de la imatge. Propòs reflexions sobre la condició i el comportament humà davant de problemàtiques que l’envolten, l’ànsia de progrés i ambició intrínseca en l’ésser humà que dóna lloc a fenòmens que condicionen la dinàmica territorial, cultural i social. Fenòmens com la globalització han generat una homogeneïtzació dels comportaments socials i territorials, i han generat nous paradigmes econòmics, com el turisme, que han transformat les societats del segle xx i, en conseqüència, del segle xxi. Reivindic l’inconformisme constructiu, el pensament crític, l’acció de repensar i canviar el punt de mira per estimular i donar cabuda a metodologies sostenibles de fer i gestionar.» Codi QR: entrevista amb Sara Tur - http://youtu.be/yQgVQAFnkRw


Piscines verdes 2014 Postaler amb 105 postals en 21 models diferents 110 x 45 x 5 cm Aquesta obra prossegueix la reflexió de l’artista sobre el sentiment de pèrdua d’identitat present en la societat eivissenca, el seu territori d’origen. La distància, l’espai, la fissura, existents entre els autòctons que experimenten aquest sentiment nostàlgic i la seva terra, la seva llar, són expressats en una sèrie de projectes que emmarquen aquesta proposta. Sara Tur empra el conegut suport de la postal, abans únic mitjà de comunicació amb la llar quan s’està de vacances i avui un simple souvenir que ha perdut part de la seva funció original, per reproduir una sèrie de fotografies aèries de piscines. Aïllades del seu context, aquestes piscines s’assemblen illes d’un arxipèlag imaginari format per aquelles persones que, malgrat viure envoltades de mar, creen el seu espai privat d’oci, que és alhora un símbol d’estatus social.


TEXTOS EN CASTELLANO

Julià Panadès.Transcendence, 2015


La propuesta “Tabula Rasa o la (im)posibilidad de construir una generación” es un proyecto poliédrico que, alrededor de una ajustada selección de artistas, conforma una exposición y un ciclo de videoproyecciones itinerantes que nacen con la voluntad expresa de difundir la creación balear más joven y actual mediante la obra reciente de 27 artistas nacidos en las Islas Baleares a partir de 1981. Comisariado por Fernando Gómez de la Cuesta y Pau Waelder, el proyecto se estructura no sólo como la mencionada muestra de arte contemporáneo sino también como una publicación, que ahora presentamos, y una plataforma web que se constituyen en la base del futuro Archivo de Artistas Jóvenes de las Islas Baleares, ya que ofrecen una completa información acerca de la obra de los creadores participantes, así como entrevistas en vídeo e imágenes y textos sobre los diferentes proyectos que han venido realizando durante su carrera.

178/

Todas estas herramientas se han creado con una vocación de permanencia y siempre con el objetivo de que el trabajo aplicado en este proyecto pueda seguir aprovechándose por los agentes del arte contemporáneo que precisen recurrir a una base de datos con información actualizada y pertinente sobre esta prometedora generación de artistas nacidos en nuestra comunidad. La exposición empezó su itinerancia en Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma en el verano de 2014, continuando en Muu Kaapeli y Muu Cable (Helsinki, Finlandia) en octubre de ese mismo año, y ha acabado recalando en Hilvaria Studio’s (Tilburg, Holanda) en marzo de 2015. Este recorrido expositivo siempre ha mantenido como una de sus finalidades fundamentales establecer sinergias con espacios expositivos consagrados al arte contemporáneo, velando por la adecuada difusión de la obra de nuestros artistas no sólo en uno de los centros expositivos más emblemáticos de Baleares, sino también en otros reconocidos centros europeos. El presente proyecto, fruto de la colaboración entre el Institut d’Estudis Baleàrics y el Institut Balear de la Joventut y de la implicación entusiasta de artistas y comisarios, evidencia la buena salud de la creación contemporánea en nuestras islas. Antoni Vera Alemany Director del Institut d’Estudis Baleàrics

Dentro de la línea de actuación encaminada a la promoción, producción y difusión de la joven creación contemporánea de las Islas Baleares, para el Institut Balear de la Joventut es una enorme satisfacción poder presentar este proyecto titulado “Tabula Rasa o la (im)posibilidad de construir una generación”, una propuesta realizada en colaboración con el Institut d’Estudis Baleàrics para promover y difundir la creación contemporánea más joven que se produce en nuestra comunidad. Fruto de la total implicación de artistas y comisarios, “Tabula Rasa” es un proyecto que trasciende los parámetros meramente expositivos para articular un completo programa de acción que sirve para ofrecer diferentes posibilidades a los artistas seleccionados: unas propuestas de carácter heterogéneo y coordinado que incluyen, además de la exposición itinerante de las obras por espacios de tanto prestigio como Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, Muu Kaapeli y Muu Cable en Helsinki, Finlandia, e Hilvaria Studio’s en Tilburg, Holanda, un ciclo de videoproyecciones itinerante, una extensa plataforma web y la presente publicación. El propio Institut Balear de la Joventut ha articulado un sistema de ayudas a la producción para que las veinte propuestas seleccionadas para la itinerancia expositiva puedan desarrollarse de una manera más satisfactoria. María José Frau Directora del Institut Balear de la Joventut

/179


180/

“La vida, entonces, para cada generación, es una tarea en dos dimensiones, una de las cuales consiste en la recepción, mediante la generación anterior, de lo que ya tenía vida, por ejemplo las ideas, valores, instituciones, y demás, mientras la otra es la liberación del genio creativo que es inherente a la generación en cuestión.” José Ortega y Gasset, El tema de nuestro tiempo.

Como señala el filósofo José Ortega y Gasset, toda generación se encuentra comprometida entre la herencia de lo que aprende de la generación anterior y la necesidad de crear unas normas propias, una nueva visión del mundo, en definitiva dejar su huella, reflejar la “sensibilidad vital” de su momento histórico. En este punto, indica Ortega, la transición de una generación a la siguiente puede ser de similitud y continuidad, dando lugar a un periodo que “pertenece a los viejos”, o bien puede generar confrontación y renovación, y por lo tanto un periodo que “pertenece a los jóvenes” y da años de innovación y lucha creativa. En el mundo del arte, el paso de una generación a otra habitualmente produce notables cambios en la producción artística, animados por la propia estructura del mercado y la crítica. Esta transición da lugar a luchas de poder, según explica Pierre Bourdieu: “por un lado, están las figuras dominantes, que quieren continuidad, identidad, reproducción; por otro, los recién llegados, que quieren discontinuidad, ruptura, diferencia, revolución. «Hacerse un nombre» quiere decir dejar la propia huella, logrando el reconocimiento (en los dos sentidos) de la propia diferencia respecto a los otros productores, en particular aquellos que están más consagrados.” Cada generación, pues, tiene que buscar su identidad, su lugar en la historia y determinar su relación con la generación precedente. Para los artistas jóvenes, esto supone seguir los pasos y posteriormente desmarcarse de los artistas que les han servido de inspiración, mientras van formando un discurso plástico propio. El impulso de la búsqueda constante de lo “nuevo”, como señala Boris Groys, hace imposible el regreso a las fórmulas antiguas, pero al mismo tiempo se requiere que las obras nuevas mantengan una cierta familiaridad con los modelos anteriores. Los artistas emergentes se encuentran así en la dicotomía entre el impulso de crear algo diferente, de romper con lo que hay, pero al mismo tiempo asimilar las aportaciones del arte que los ha precedido. El presente se convierte así, como indica Bourdieu, en una especie de “campo de batalla” en el que estar presente implica mantenerse en una creatividad activa, con la conciencia que “cada acto artístico que «hace historia» introduciendo una nueva posición dentro del campo [del arte] «desplaza» todos los actos artísticos previos.” La generación de artistas emergentes no puede pues sino observar su práctica artística desde una perspectiva que le permita huir del peso de la tradición y los referentes que le han dado forma, repensar la realidad que los rodea, el arte y su propia condición como artistas desde un punto cero. Con referentes, experiencias y aspiraciones diferentes, podemos ver la obra de los jóvenes artistas bajo el concepto de tabula rasa, el papel en blanco sobre el cual se escribe partiendo de la nada, o, siguiendo la concepción de John Locke, la fundación del conocimiento a partir de la experiencia. Pero los artistas no crean a partir de la nada: el peso de la historia y los influencias recibidas evitan que el papel sobre el cual escriben sea totalmente blanco. La tabula rasa es más bien una toma de posición, un deseo de empezar de nuevo y “liberar el genio creativo”. También el hecho de pertenecer a una generación es un concepto difícil: ¿qué rasgos comunes tienen un conjunto de artistas nacidos en una misma zona geográfica con pocos años de diferencia? Posiblemente menos de lo que podríamos esperar, dado que nos encontramos en un mundo hiperconectado donde la movilidad, física y mental, de cada individuo puede llevarlo a recibir influencias muy diversas. ¿Qué es pues una generación y qué aportaciones puede hacer? Tabula rasa o la (im)posibilidad de construir una generación es un proyecto curatorial de Fernando Gómez de la Cuesta y Pau Waelder que tiene como objetivo examinar y presentar a nivel internacional el trabajo de la joven generación de artistas de las Islas Baleares. Una selección formada por la obra de un grupo de artistas nacidos a partir del año 1981 en esta comunidad, establece un ilustrativo panorama de la fuerza creativa de una generación que crece superando la insularidad y abriéndose a las influencias y conexiones con el mundo entero. Una generación de artistas que dan voz al arte contemporáneo en las Islas Baleares y han logrado un nivel de excelencia en su trayectoria que les permite dialogar con el panorama artístico internacional.

/181


Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma PALMA DE MALLORCA, ESPAña 27 de junio - 21 de septiembre de 2014 Situado en el centro histórico de Palma, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma se encuentra ubicado en el perímetro del baluarte de Sant Pere, que forma parte del recinto amurallado renacentista que rodeaba la ciudad de Palma hasta principios del s. XX. Inaugurado en 2004, es el principal museo de arte de las Islas Baleares y cuenta con un fondo de más de 500 obras de arte moderno y contemporáneo vinculadas a artistas del ámbito de las Islas y/o de referencia internacional.

182/

Tabula Rasa o la (im)posibilidad de construir una generación inició su itinerancia en Es Baluard con la voluntad de presentar al público de la ciudad las creaciones recientes de un grupo de jóvenes artistas de las Islas Baleares y dar visibilidad a su trabajo en la misma comunidad en la que han nacido y/o residen actualmente. Algunos de ellos no han tenido un contacto frecuente con la escena artística de la isla debido a que se han formado en otras ciudades, y la mayoría de ellos presentaron por primera vez su obra en las salas de Es Baluard. Con esta primera exposición se ha querido por tanto dar un reconocimiento a la obra de estos jóvenes creadores en su lugar de origen, antes de llevarla en su periplo internacional. www.esbaluard.org

muu galleria / muu kaapeli

HILVARIA STUDIO’S

HELSINKI, FINLaNDIA 31 de octubre - 23 de noviembre de 2014

HILVARENBEEK, HOLANDA 22 DE MARzo - 10 de mayo de 2015

Fundada en 1988, la asociación de artistas MUU (en finlandés, “el otro”) representa y promueve a artistas profesionales que trabajan en una amplia gama de disciplinas en el ámbito de los medios de comunicación y las artes experimentales. Con más de 600 artistas miembros, es actualmente la segunda mayor asociación de artistas en Finlandia. MUU trabaja en red entre diferentes organizaciones, festivales y escuelas para reunir a profesionales innovadores de todas las ramas de las artes visuales y nuevos medios. Entre los festivales y eventos importantes que organiza MUU cabe destacar Amorph! Festival Internacional de Arte de Acción, que se organiza desde mediados de los 90. MUU también edita cada año una colección de video arte (MUU Video), arte sonoro (MUU for Ears) y video performance (Performance Voyage). La asociación cuenta con dos espacios expositivos en Helsinki: MUU Gallery (desde 1999) y MUU Kaapeli (desde 2013), este último situado en Kaapeli, el mayor centro de arte de Finlandia. Tabula Rasa o la (im)posibilidad de construir una generación se presentó en los dos espacios expositivos de MUU en Helsinki. Para MUU Kaapeli, la artista Irene de Andrés realizó una obra específica que hacía referencia a la historia del espacio como fábrica de producción de cables de teléfono y eléctricos. También se presentaron nuevas obras de Jaume Orejuela, Tomás Pizá y Adrián Martínez y se adaptaron al finés las obras de Antònia del Río y Las tAradas. www.muu.fi

Hilvaria Studio’s data del año 1964, cuando se construyó como estudio de cine, aprovechando una estructura de acero que la empresa de fotografía Kodak había empleado previamente para un stand en la Exposición Universal de Bruselas en 1958. El nuevo estudio fue empleado por la NTS (Fundación Holandesa de Televisión). En 1974, Dick van Velden lanzó el complejo a la fama internacional al abrir el ultramoderno estudio de sonido Relight, que visitaron artistas de la talla de Black Sabbath, Peter Gabriel, Genesis o Cat Stevens. En 2000, el complejo fue adquirido por el abogado Hans Höhner y su mujer Maddy (†), quienes llevaron a cabo durante tres años una renovación bajo la dirección del arquitecto Pierre van der Geld. El local situado tras el estudio se demolió y en su lugar se erigió en 2006 el monumental Leuvenzaal (Leuven Hall). La última parte del complejo se habilitó en 2010 y es ahora el Kodakzaal (Kodak Hall), un escenario para lecturas y artes escénicas que completa los Hilvaria Studio’s. En enero de 2004, se inició el programa cultural bajo la dirección del comisario Jan Doms (escultor y diseñador). Un principio importante de Hilvaria Studio’s es el proyecto recurrente ‘Zondagkunst’ (arte en domingo), que se ha organizado ya 70 veces y en el que se presenta un amplio programa cultural. Tabula Rasa o la (im)posibilidad de construir una generación ha concluido su periplo en Hilvaria Studio’s. En este espacio, los artistas Adrián Martínez, Julià Panadès, Las tAradas e Irene de Andrés han creado proyectos específicos. Las tAradas han creado una pieza nueva en colaboración con Ellen van Zuylen, mientras que Irene de Andrés ha centrado su proyecto en la historia de Hilvaria como estudio de cine. La obra de Antònia del Río ha sido adaptada al holandés. www.hilvariastudios.nl

/183


Pau Waelder

LOS RECIÉN LLEGADOS 184/

“A los recién llegados no les queda otro recurso que remitir continuamente al pasado […] a los productores consagrados a los que se enfrentan y, consecuentemente, también sus obras y la afición de los que permanecen fieles a ellas.”1 El sociólogo Pierre Bourdieu concibe el mundo del arte como un campo de batalla, en el que se produce cíclicamente un enfrentamiento entre la generación de los artistas consagrados y los llamados “emergentes”, jóvenes que buscan encontrar su lugar en este sector y dar forma a una contribución propia. Es interesante señalar que Bourdieu considera inevitable este desplazamiento de los consagrados por parte de los “recién llegados”, y desde esta perspectiva no es de extrañar que Tabula Rasa, al presentar la obra de una veintena de artistas nacidos en las Illes Balears, haya sido interpretado como una toma de posición. Ciertamente sería sencillo hacer borrón y cuenta nueva, afirmar que estos artistas son los que representan a la joven generación del arte contemporáneo balear e ignorar a otros artistas coetáneos que, por una u otra razón, no forman parte de este proyecto. Pero hemos considerado más interesante plantear este proyecto desde la duda y no desde una falsa certeza. ¿Tiene sentido agrupar a un conjunto de artistas en función de su fecha y lugar de nacimiento?¿Constituyen estos artistas una nueva generación?

Al ser consultados, la mayoría de ellos no se consideran parte de una generación o ni siquiera creen que dicha generación exista.2 Muchos se ha formado en Madrid o Barcelona, impulsados por la ausencia de una Facultad de Bellas Artes en las islas y el deseo de vivir en una gran ciudad, donde se abren nuevas posibilidades. Otros han estudiado en Londres o han realizado residencias de artista en distintas ciudades europeas. Estas experiencias les han facilitado una perspectiva distinta, más integrada en una visión globalizada del mundo del arte, desde la cual pierde sentido una vinculación con su comunidad natal. Incluso aquellos que han desarrollado su carrera en las islas y se sienten vinculados al territorio y su cultura, se muestran reticentes a verse clasificados como artistas baleares. El concepto de generación tampoco les resulta cómodo: la diversidad de sus planteamientos, unida a una concepción individualista de la trayectoria profesional (que afecta hoy en día a todos los ámbitos de la sociedad), parece anular toda posibilidad de identificación con una generación concreta. Como señala Cristòfol Pons, posiblemente este concepto

tuviese más sentido en la época de las vanguardias del siglo XX, pero no hoy en día: “Más que compañeros de generación, pienso que formamos parte de una contemporaneidad”,3 afirma el artista menorquín. Conceptos difusos como son la contemporaneidad o la globalización, que invocan muchos artistas, les permiten identificarse con la actualidad del mundo del arte evitando etiquetas regionales o adscripciones a grupos con cuyos miembros posiblemente no tienen mucho en común, pero a la vez proyectan una falsa imagen de homogeneidad. El arte contemporáneo se ha extendido como una lingua franca en la cultura visual a nivel global, apoyado por un mercado en el que resulta conveniente que las obras se dirijan a un público internacional indiferenciado, y sólo es posible hacer referencia a una cultura local cuando ello contribuye al exotismo de la obra. Por tanto, es lógico que los artistas busquen hoy en día relacionarse con un panorama internacional, algo que (de forma un tanto paradójica) apoyan las instituciones culturales al promover su obra en otras regiones, bajo la etiqueta de artistas locales. En este contexto, resulta por tanto más interesante no contentarse con negar o afirmar pasivamente la vinculación de un artista con su tierra natal, sino dejar que esta se exprese en cada caso. Tabula Rasa no es la afirmación de un movimiento artístico, ni tampoco el catálogo razonado de la generación de artistas emergentes de las Illes Balears. Es la selección, el diálogo y el enfrentamiento entre diferentes planteamientos artísticos en tres contextos geográficos diferentes. El proyecto ha comportado necesariamente la creación de un grupo (tal vez arbitrario o ficticio) que podría llegar a ser definido, lo queramos o no, como una generación. Construir una generación Aunque Tabula Rasa no hiciese mención explícita al concepto de generación, sin duda éste se formaría en la mente del espectador al observar las obras de un conjunto de artistas unidos por su fecha y lugar de nacimiento. En el mundo del arte contemporáneo, siempre volcado hacia “lo nuevo”, se emplea a menudo la etiqueta de “artista emergente” y se busca agrupar a los creadores en conjuntos que permitan establecer

alguna forma de selección. Se pretende así construir generaciones y asignarles nombres o letras, pero de hecho lo que podemos definir como generación se crea de una manera más orgánica. El sociólogo Karl Mannheim advierte que la unidad de una generación no depende de un vínculo social tal como el que conduce a la formación de un grupo concreto.4 En todo caso, es una posición compartida dentro del conjunto de la sociedad lo que une a una serie de personas: habitualmente, al pertenecer a un mismo rango de edad y un mismo contexto social (marcado por la localización geográfica), dichas personas compartirán experiencias similares, en palabras de Mannheim, “una localización común en la dimensión histórica del proceso social.” Esta “localización común” no se refiere tan sólo a experiencias compartidas sino al hecho de que sus acciones se sitúan en un mismo espacio temporal y participan del proceso de emergencia y reemplazo de la generación anterior. La generación emergente entra en contacto con una herencia recibida y decide qué incorporar y qué rechazar. Este proceso, en opinión de Mannheim, es esencial, puesto que “si la sociedad debe continuar, recordar es tan importante como olvidar y empezar desde cero.”5 Hacer tabula rasa es por tanto no sólo una necesidad de la nueva generación, sino de la sociedad en su conjunto. El artista necesita liberarse de las influencias de sus años formativos y encontrar aquello que le identifica, para definir una voz propia. El mundo del arte requiere continuamente la emergencia de nuevos nombres que luchen por su reconocimiento y representen “lo nuevo”, lo que implica remitir al pasado (como señala Bourdieu) a los nombres consagrados. En la medida en que este proceso es inevitable, no puede crearse sino que, simplemente, acontece. Reconocimiento y sostenibilidad Las próximas décadas verán desarrollarse el trabajo de los artistas que participan en Tabula Rasa. Este trabajo se vertebra en la doble búsqueda del reconocimiento y la sostenibilidad: por una parte, deben procurar dar a conocer su trabajo en espera de que sea valorado; por otra parte, deben conseguir obtener los recursos ne-

/185


186/

falta de recursos y la incierta profesionalización de la actividad del artista también es señalada por Lara Fluxà, quien confiesa: “tengo ganas de que me caduque el Carnet Jove para pegármelo en la frente y dejar de ser artista emergente”.15 Los artistas ponen de manifiesto algunas de sus preocupaciones, compartidas por los jóvenes de su misma generación, mientras que otras se expresan a través de su obra. Parafraseando a Karl Mannheim, si queremos hallar los indicios de una unidad generacional, podemos buscarlos en las “localizaciones comunes” de su trabajo, temas o planteamientos compartidos que revelan, de forma casi inconsciente, un mismo espacio de experiencias y referencias culturales. Concebir la propia creación como profesión es una de estas localizaciones: señalada por Isabel Servera en el propio proceso de su obra, se traduce en un exploración de los mecanismos del sistema del arte en los proyectos de Antònia del Río y una postura crítica hacia los procesos de producción y legitimación por parte de Marijo Ribas y Bartomeu Sastre. La pintura, que pese a sus continuas “muertes” y “retornos” sigue siendo sinónimo del arte con mayúsculas, es el medio de expresión autobiográfica de Bel Fullana, soporte de los universos de Albert Pinya y Cristòfol Pons, huida de la arquitectura para Tomás Pizá y fuente de inspiración para los collages de Julià Panadès. Jaume Orejuela la deconstruye en su análisis del procesamiento de la información y Javier Siquier la reinventa en su tratamiento conceptual del graffitti y la pintura mural. La importancia del lugar en cuanto espacio físico concreto, así como la experiencia del viaje, dan forma a los naufragios de Irene de Andrés, la narración polifónica de Joan Bennàssar Cerdà y la exploración urbana de Neus Marroig. Natxa Pomar construye un relato a partir de un viaje (entre real y ficticio), mientras que Sara Tur reelabora el paisaje de su isla natal mostrando las aguas estancadas de unas piscinas en desuso. El mar, aunque parezca un tópico, inspira no pocas obras, entre las cuales las plácidamente inquietantes imágenes de Adrián Martínez o la poética “máquina soltera” de Lara Localizaciones comunes Fluxà. Curiosamente, son pocas las referencias a “Me incluyo en la generación nacida y vivida en la tecnología en un grupo de nativos digitales, y la precariedad”, afirma Adrián Martínez.14 La tal vez preocupante el escaso recurso al sentido

cesarios para mantener su actividad. La trayectoria del artista se ha mantenido en el mito de la continua ascensión hacia el éxito. El historiador de arte Sir Alan Bowness ejemplifica esta creencia en su definición de los “cuatro círculos sucesivos de reconocimiento”6 que recorre el artista hasta lograr su consagración.7 Bowness describe una trayectoria que supone al artista el apoyo del mercado y los coleccionistas antes de llegar al gran público, pero como señala Raymonde Moulin, desde los años 80 la intervención del museo como mecenas conduce a un “arte orientado hacia el museo”,8 relativamente ajeno al mercado, y una implicación más directa en la producción artística. El artista halla así en las instituciones la posibilidad de desarrollar su trabajo sin recurrir a la venta, pero este apoyo (en forma de encargos, premios y becas) resulta cada vez más incierto. Crear arte resulta actualmente una actividad deficitaria para la mayoría de los artistas, que habitualmente deben recurrir a un segundo trabajo9 para poder continuar su trayectoria profesional. La economía del mundo del arte, según la describe el artista y economista Hans Abbing, es “despiadada”,10 puesto que sitúa los ingresos de los artistas en un nivel muy inferior al de otros profesionales y genera una pobreza estructural.11 Una selecta minoría de artistas logran unos ingresos espectaculares, mientras que otros consiguen apenas vivir de su arte y la gran mayoría debe apoyarse en otros recursos. No obstante, cada vez son más numerosos los artistas jóvenes que se incorporan al mundo del arte, ignorando el funcionamiento de un sistema que, según señala Abbing, requiere muchos perdedores12 para realzar el estatus de los artistas de éxito.13 El sistema del mundo del arte se fundamenta por tanto en un elitismo que afecta sobre todo a los artistas, pero también a comisarios, críticos y galerías. Siempre será reducido el número de los que logran ascender en esos círculos de reconocimiento que propone Bowness y que, con mayores o menores transformaciones, siguen existiendo.

del humor, que ejemplifican con elegancia las ac- no identificados como una generación específica, ciones de Arantxa Boyero y la desenfadada crí- pero esto excede el contexto y las posibilidades tica a los clichés que llevan a cabo Las tAradas. de un único proyecto expositivo. Será la propia obra de los artistas, el trabajo conjunto de coEstas “localizaciones comunes” nos ayudan a misarios, críticos, galerías, coleccionistas, institutrazar posibles vínculos entre planteamientos ciones y la recepción por parte del público los aparentemente dispares, pero al mismo tiempo que den forma a esta generación y su influencia nos revelan que no podemos pretender hacer de posterior. Los “recién llegados” tienen aún muestos artistas un grupo definido. Cualquier in- cho que decir: como indican Isabel Servera16 o tento de establecer un discurso unificador resul- Tomás Pizá,17 tal vez debamos volver a plantear taría vano o, peor aún, engañoso. Por ello, Tabula esta cuestión dentro de veinte años. Rasa no pretende construir una generación, sino que se limita a facilitar la visibilidad de la obra de unos artistas en un momento concreto de sus Pau Waelder trayectorias profesionales. Estos artistas serán o Enero 2015

1. Pierre Bourdieu, Las reglas del arte. Génesis y estructura del

10. Hans Abbing, Why Are Artists Poor? The Exceptional Eco-

2. Entrevista a los artistas participantes, 3/10/2014. YouTube

2002, 285.

campo literario. Barcelona: Anagrama, 2005, 238. <http://youtu.be/g74nqWuwfR4>

3. Entrevista a Cristófol Pons, 22/8/2014. YouTube <http:// youtu.be/lvg7i8rHRu0>

4. Karl Mannheim, “The Sociological Problem of Genera-

tions”, en: Cornell, Lauren; M. Gioni; L. Hoptman; B. Sholis. Younger Than Jesus. The Generation Book. Nueva York: Steidl Publishers/ New Museum, 2009, 165. 5. Karl Mannheim, op.cit., 173.

6. Alan Bowness, Les Conditions du succès. Comment l’artiste moderne devient-il célèbre?. Traducido por Catherine Wermester. París: Éditions Allia, 2011.

7. Según Bowness, el artista recibe en primer lugar el recono-

cimiento de sus pares (otros artistas y miembros de su misma generación); en segundo lugar, de la crítica; en tercer lugar, su obra recibe la atención de galerías y coleccionistas y finalmen-

te, el reconocimiento ante el gran público marca su consagra-

ción con grandes exposiciones en museos y su entrada oficial en la historia del arte.

8. Raymonde Moulin. L’artiste, l’institution et le marché. París: Flammarion, 1992, 70.

9. Según una encuesta realizada en los años 80 en Francia, cuatro de cada cinco artistas no pueden vivir en ningún momento de su actividad artística. Citado por Moulin, 1992, 335.

nomy of the Arts. Amsterdam: Amsterdam University Press, 11. Grupos como Wage For Work (www.wageforwork.com), Économie solidaire de l’art (www.economiesolidairedelart. net) o la campaña Paying Artists (http://www.payingartists.

org.uk) afirman la necesidad de crear un marco para hacer ren-

table la actividad de los artistas y garantizar así tanto la continuidad como la diversidad de la producción artística.

12. El artista y educador Pablo Helguera describe el mundo del arte como un tablero de ajedrez, en el que los artistas son

los peones. Las fichas más numerosas al principio de la partida, son también las de menor valor hasta que una de ellas alcanza

el lado opuesto del tablero y domina el juego. Pablo Helguera. The Pablo Helguera Manual of Contemporary Art Style. Nueva York: Jorge Pinto Books, 2007, 5. 13. Hans Abbing, op.cit. 289.

14. Entrevista a Adrián Martínez, 7/8/2014. YouTube <http:// youtu.be/BXFME2Or0Vc>

15. Entrevista a Lara Fluxà, 5/8/2014. YouTube <http://youtu. be/UkYnmI5ZBpQ>

16. Entrevista a Isabel Servera, 6/8/2014. YouTube <http:// youtu.be/teZ7pT0_468>

17. Entrevista a Tomás Pizá, 21/8/2014. YouTube <http://youtu.be/7TI4CGOQJ3I>

/187


Fernando Gómez de la Cuesta

(DES)GENER (ACCION)ADOS El arte hoy en día rara vez trata con modelos que sean puramente locales y globales, cotidianos y organizados; tiende, más bien, a moverse en una realidad fluida e híbrida, que no somos capaces de demarcar con mapas o fronteras.1

1. Kaja Pawelek, “Gone To Patagonia For Six Months”, en Anna Ptak (ed.), RE-tooling RESIDENCIES: A Closer Look at the Mobility of Art Professionals, Centre for Contemporary Art Ujazdowski Castle, Varsovia, 2011, p. 69

188/

En un tiempo absoluto, en un espacio global y con un arte líquido y desmaterializado, vinculado y vuelto a desvincular, quizás resulte extraño tratar de “construir” generaciones apelando a cuestiones tan limitadas como el lugar y la fecha de nacimiento de los artistas, un planteamiento preliminar que, por su carácter meramente fáctico, no nos debería proporcionar unas conclusiones demasiado complejas. Los flujos de información universales, los imparables canales de comunicación que conforman el inabarcable sistema omnisciente e interconectado que transmite, hacia cualquier punto del planeta, los datos, la información, las imágenes y la cultura actual, y la precedente, en forma de producciones en sí mismas, pero también como recursos para futuras creaciones2, son factores que ponen en duda la posibilidad de cumplir con la premisa fundamental que se cuestiona desde el mismo título de esta propuesta. Es un argumento asumido que las coordenadas de 2. El artista actual está condenado a copiarse a sí mismo o bien a reprogramar obras existentes (…) se utiliza lo dado en una estrategia semejante a la del  sampler: el artista es un remixador. Fernando Castro Flórez, “¡Qué pantano!”,  Espai Quatre 05, Casal Solleric, Palma, 2006, p. 164

espacio y de tiempo, y las conexiones y desarrollos humanos que se dan en ellas3, han mutado hacia lo instantáneo, lo múltiple, lo fluido y lo insondable. La desaparición de lo físico es cada vez más evidente, las cosas hace tiempo que abandonaron su materialidad casi obligatoria y están dejando de ser y de suceder en “algún sitio” o en “algún momento”, incluso nosotros estamos dejando de estar ubicados en “algún lugar” y hemos pasado a deambular por una red de redes donde el tiempo y el espacio son instantáneos y absolutos4, en la que nuestros entornos se tejen en función de unos al3. La totalidad del espacio social se transformó en espacio de exhibición. Boris Groys, Volverse público. Las transformaciones del arte en el ágora contemporánea, Caja negra, Buenos Aires, 2014 4. Lo que está siendo efectivamente globalizado es el tiempo. Ahora todo sucede dentro de la perspectiva del tiempo real: de hoy en adelante estamos pensados para vivir en un sistema de tiempo único. Por primera vez la historia va a revelarse dentro de un sistema de tiempo único: el tiempo global. Hasta ahora la historia ha tenido lugar dentro de tiempos locales, estructuras locales, regiones y naciones. Pero ahora, en cierto modo, la globalización y la virtualización están inaugurando un tiempo universal que prefigura una nueva forma de tiranía. Paul Virilio, “Velocidad e información. ¡Alarma en el ciberespacio!”, Le monde diplomatique, París, agosto, 1995

goritmos que analizan, calculan y recuerdan todos nuestros “clicks” y todos nuestros “likes”, donde las identidades —digitales— están en constante evolución y en la que nuestras creaciones, producciones y consumos, comparecen desvinculados de lo físico y deslocalizados en lo espacial5. En “Tabula Rasa o la (im)posibilidad de construir una generación” partimos de ese planteamiento inicial, deliberadamente reducido y reductor, para tratar de dejar ante nosotros un campo de estudio muy abierto. Un proyecto que se inicia con una selección de 20 propuestas realizadas por 21 artistas nacidos entre 1981 y 1991 en las Islas Baleares, sin acotar ni condicionar su objeto de reflexión, buscando expandir el ámbito de investigación para tratar de sacar algunas conclusiones que vengan ponderadas por la menor cantidad posible de límites previos. Sin embargo, a pesar de esta voluntad aséptica que comparecía interferida por cierto escepticismo analítico y el rechazo, con matices, por parte de la mayoría de artistas a ser incluidos en una “generación”, enseguida se fueron denotando algunas cuestiones que, desde la epidermis del hecho objetivo, iban elaborando, no tanto un mapa de coordenadas previas, sino más bien un diagrama de flujos. Como no podía ser de otra manera en una generación de elevada formación académica, gran parte de los participantes son licenciados universitarios y muchos de ellos en Bellas Artes, aunque éste no era un dato que, a priori, se hubiera observado a la hora de seleccionar a los participantes. Teniendo en cuenta que la universidad balear no tiene esa carrera entre su oferta, todos los que eligieron ese camino se vieron obligados a dejar, a una edad temprana, su lugar de residencia hasta entonces —casi siempre la casa familiar— con unos destinos que se reparten entre Barcelona y Madrid, unos contextos geográficos muy poderosos, con tendencias y entornos, tanto culturales como de formación y creación, 5. Desplazándose desde su inicial inscripción en un lugar -cueva, pirámide o castillo- a través de museos, galerías y colecciones itinerantes, y más tarde a través de reproducciones fotográficas -donde el viaje es ya de otra índole- (…) el arte de hoy, con sus técnicas interactivas, ha alcanzado el nivel de intercambio instantáneo entre el actor y el espectador, la deslocalización final. Paul Virilio, “Alles Fertig: se acabó (una conversación entre Catherine David y Paul Virilio)”, Le monde diplomatique, París, agosto, 1995

bastante marcados y que, de una manera u otra, influyeron a los que allí se formaron. También el hecho de que Mallorca, muy por encima del resto de islas del archipiélago, posea un amplio tejido de espacios expositivos de cierta calidad, públicos y privados, y una oferta relativamente abundante de certámenes, convocatorias y eventos, provocó que la mayoría de los itinerarios expositivos y curriculares de estos incipientes artistas comenzaran en su comunidad de origen, a pesar de que muchos de ellos, en ese momento, ya estaban residiendo en otros lugares. A todo eso deben sumarse factores más evidentes que, poco o bastante, siempre influyen en la formación y en la creación, como son, por citar algunos ejemplos, la cultura de la propia comunidad, el hecho de estar separados y unidos por el mar —que comparece directa o indirectamente en muchas de las propuestas del presente proyecto— o el turismo de masas que comparece como una presencia superlativa. Partiendo de todas estas cuestiones precedentes, nuestro foco de atención principal se ha centrado en planteamientos de carácter conceptual, tratando de dibujar unas coordenadas básicas que no tienen el ánimo de ser exhaustivas, más bien poseen la intención de trazar un escenario abierto, incompleto pero demostrativo, del panorama del nuevo arte y de los nuevos artistas nacidos en las Islas Baleares. Proceso, trabajo, creación, precariedad y mercado El interés por los procesos en la creación contemporánea, no se refiere tan sólo a la atención que actualmente existe sobre los propios mecanismos de producción, sobre la forma de desarrollar la obra o sobre el proceso concreto que persigue un resultado, sino que también expresa la inquietud por el trabajo como concepto en sí mismo, como el propio objeto de reflexión de la pieza. Algunos artistas han empezado a medir, describir y nombrar sus proyectos apelando a cuestiones objetivas y cuantitativas que se refieren al trabajo que aplican a cada una de sus obras. Isabel Servera, titula “Caja 24” (2013) y “Caja 48” (2013), las piezas con las que participa en “Tabula Rasa”, en referencia directa al número de lápices de colores que componen las cajas de la marca Faber-Castell con las que las realiza. La artista va dibujan-

/189


190/

do, en una espiral concéntrica, el interior de cada uno de los cuadritos que componen el papel con cada uno de los colores que contiene la caja, respetando escrupulosamente el orden cromático que la misma trae de fábrica. Servera pone su punto de mira en la extrema labor, en la rutina y en la minuciosidad de un proceso que se puede medir con diferentes parámetros objetivos: la cantidad de cajas empleadas, los diferentes colores que contienen, la extensión del papel coloreado, el número de cuadritos rellenados o el tiempo invertido, en una reivindicación mesurable de lo que “vale” materialmente la pieza. Con este tipo de formalizaciones la artista pone el prisma sobre su propio proceso, incluso sobre la performatividad que posee su dibujo, dándole tanta o más importancia a eso que al resultado final. Pero Servera también se refiere al trabajo en un sentido básico: como la manera de “ganarse la vida”, de tratar de rentabilizar económica y vitalmente la inversión en formación, conocimiento o experiencia, y la aportación de tiempo y esfuerzo a sus creaciones, con una contrapartida dineraria que le permita vivir de su propia producción. El trabajo también es el objeto de análisis de la propuesta de Antònia del Río, en “Alguns mecanismes” (2014) y sus variantes “Jotain Makaniikkaa” (2014) y “Bepaalde Mechanismen” (2015) para las sedes de Finlandia y Holanda respectivamente, del Río trata de enfatizar el papel del artista dentro de toda la cadena de producción y exhibición del arte contemporáneo. Una pieza en la que la creadora remite a la sala de exposiciones una sencilla hoja de instrucciones que el montador debe seguir, interpretándola, con el objetivo de obtener la composición que señala la artista. Una vez lograda la disposición, es el propio técnico quien debe tomar una polaroid que documenta el resultado final, volviendo a recoger todos los elementos empleados -un ventilador, folios en blanco y una mesa-, mientras deja expuestas las cajas de embalaje con estos elementos guardados en su interior, el título de la pieza escrito de su puño y letra con pintura negra en la pared, así como la hoja de instrucciones enmarcada y la foto previamente capturada. Del Río se refiere al creador como conceptualizador e ideador, remarcando los cometidos que los diferentes agentes implicados en la cadena del arte pueden

y deben tener. Por último, Bartomeu Sastre hace que su “Precarious / Visibility” (2014) coja la forma de una pantalla digital “escondida” en la sala de exposiciones donde las palabras que dan título al proyecto se alternan con tanta rapidez que apenas pueden distinguirse, estableciendo una irónica y directa metáfora del bucle sin fin en el que el artista contemporáneo se haya sumido: accediendo a participar en determinados proyectos que no cumplen con los requisitos mínimos de lo que debiera ser el marco de una relación profesional, siempre con la expectativa, que actúa a la manera de chantaje, de dar visibilidad a su obra, y contribuyendo con ello a la precarización de un sector que, a su vez, le terminará impidiendo su propio desarrollo como artista. El nuevo viaje romántico: experiencia, conocimiento, documentación, historia, turismo y relato Resulta evidente la inclinación compartida por muchos de los artistas participantes en “Tabula Rasa” por el viaje como experiencia de conocimiento, como proceso creativo y de documentación, pero también como fin en sí mismo. Este es el caso de la pieza “Mesa de trabajo” (2014) y del video S/T (2014) de Tomás Pizá, unas obras centradas en la investigación y reconstrucción del viaje que realizó Beckford en 1780. En la primera se presenta una larga serie fotográfica que hace hincapié en la multiplicidad masiva de la visualidad digital y sus consecuencias en el acto de mirar, unas imágenes fragmentadas que no constituyen una obra, sino el estadio en el que se encuentra su investigación. Un work in progress donde el artista analiza los orígenes del turismo de masas como consecuencia de la sociedad de consumo, frente a la tradición europea del viaje sentimental e intelectual hacia los centros culturales clásicos. En la segunda pieza, el viaje, es tratado como una creación plástica que se produce tras la experiencia del propio recorrido, Pizá plantea una formalización que desarrolla diferentes cuestiones referidas al tránsito en un travelling continuo por una maqueta de un museo, apelando a la escala, a la contextualización y a la descontextualización, para hablarnos de la magnitud del viaje, de su realidad y de su ficción, algunos de estos elementos también

se encuentran en su pintura “BA_01” (2013) con la que cierra su participación en esta propuesta. La experiencia, el conocimiento, la documentación y la construcción de un relato también comparecen en muchos de los proyectos de Irene de Andrés y, concretamente, en los tres que presentó en “Tabula Rasa”: “XX, XIX, XXI” (2012), “Cómo trazar una línea en el pasaporte” (2011-2012) y sus site-specific para Finlandia y Holanda que se recogen bajo el título común de “Three-Way Glass” (2014-2015). El trabajo de esta artista pone su atención en las imágenes y en los distintos elementos que nos acompañan en nuestra vida cotidiana de forma subliminal, confrontándolos con los códigos de representación del paisaje, del turismo y de la ruina post-industrial. En este proceso se mezclan imágenes, objetos y textos que provienen de distintos medios, como la publicidad, la literatura, la prensa, el arte o la historia, utilizando esos documentos para referirse a estados en los que estamos sumidos: la sobreabundancia visual, el descrédito del progreso o la sensación de vagar continuamente sin rumbo; generando un entorno donde se pueden recuperar conceptos claves del romanticismo alemán como el horizonte, lo sublime, el navío o el viaje. Precisamente una poética reconstrucción del viaje emprendido por una mujer mallorquina que, después de cincuenta años, vuelve a la ciudad de su infancia, Argel, a la que llegó por primera vez exiliada durante la Guerra Civil española a bordo de una precaria embarcación, es el punto de partida de “40 pams” (2014) de Natxa Pomar. La reconstrucción en video de un viaje sentimental que se articula revisitando los espacios vividos, evocando los recuerdos desvanecidos y narrando una historia que puede ser común para todo el Mediterráneo. “Futuro Memories” (2014) de Joan Bennàssar Cerdà es un proyecto expositivo que toma como objeto de estudio la Futuro House, un icono de la arquitectura futurista finlandesa creada en 1968 por Matti Suuronen, y que pone en relación el hallazgo de una de estas casas en la propia isla de Mallorca con un complejo urbanístico abandonado en Wanli, a 60 km de Taipei, la capital de Taiwán, donde las citadas casas no resistieron un clima, un uso y una ubicación para los que no estaban preparadas. La bella aunque inquietante diáspora

de estas peculiares construcciones, plantea nociones recurrentes en la reflexión de este artista como el exotismo, la artificialidad, la precariedad, la imposición, la ruina contemporánea, la descontextualización, la copia o el fracaso, conceptos que se revelan cruciales para entender el espacio, y la manera en la que el ser humano piensa y actúa en el mismo. A finales del siglo XIX y principios del XX pasaron por las Baleares numerosos viajeros y escritores que, a través de sus memorias, diarios de viaje, literatura, correspondencia, grabados y dibujos dejaron reflexiones, no sólo sobre el paisaje pintoresco de las islas, sino también sobre su gente y su sociedad. Algunos de ellos fueron Mary Stuart Boyd, Gaston Vuillier, Pierre Lavedan, Jean B. Laurens, Ramón Medel, Jaime de Villanueva o George Sand. Éste es el inicio del proyecto “C/” (2014) de la artista Neus Marroig, donde se examina de qué manera la sociedad asimila la historia y la memoria de la que trae causa en un proceso de construcción colectiva que va modificando las formas de relacionarse y de vivir. La superposición de diferentes capas de experiencia y conocimiento es uno de los puntos cardinales del proyecto “Landschaft” (2014) de Jaume Orejuela, una propuesta que parte de dos paisajes de principios del siglo XX, uno de Anglada Camarasa y otro de Tito Cittadini, presentes en la exposición y vinculados a la Escola de Pollença. Orejuela recrea, mediante Google Earth, la visión que tenían estos pintores a la hora de montar el caballete para elaborar estos dos cuadros, el artista capta esa imagen virtual, convirtiéndola en parte de la obra, mientras procede a la creación de una obra pictórica que reproduce, por tercera vez, el mismo punto de vista, en esta ocasión mediante una técnica que apela a una pincelada controlada con apariencia del píxel y que genera una nueva capa de lectura para un proyecto basado en lo múltiple y en los nuevos dispositivos digitales como el interfaz interpuesto entre nosotros y la realidad y que también se recoge en su serie escultórica “Todos mis dispositivos” (2014). También ofrece nuevos contenidos de lectura mediante perspectivas de Google Earth el proyecto Piscines verdes (2014) de Sara Tur, en este caso, la artista, prosigue su reflexión sobre el sentimiento de pérdida de identidad que considera que viene padeciendo su isla

/191


de origen: Ibiza. Tur emplea la postal, un medio de comunicación que, hoy en día, cumple más con la misión de souvenir que con la finalidad para la que fue concebida, en ellas reproduce una serie de fotografías aéreas de las piscinas que salpican la orografía isleña, y que, aisladas de su contexto, se asemejan a islas de un imaginario archipiélago formado por aquellas personas que, pese a vivir rodeadas de mar, crean su propio espacio privado de ocio, un símbolo de status social que se tiñe de verde, por su desuso, durante el invierno.

192/

El arte desde el arte: la pintura construida, destruida y reconstruida Construyendo, destruyendo y reconstruyendo una pintura que nunca muere. En la selección de “Tabula Rasa” se puede apreciar la amplitud del marco de creación que se refiere a este proceso permanente de creación y devastación de la pintura en su sentido expandido, un camino que, en la mayoría de ocasiones, lleva implícito también una reflexión sobre el arte desde el propio arte. Algo de todo ello concurre en las dos propuestas que Javier Siquier plantea para esta exposición: “Recién pintado” (2014) y “Despacho de muestras” (2014). En la primera, el artista, realiza una intervención específica en la sala de exposiciones: un muro pintado de negro con una reserva en blanco que forma las palabras que dan título a la misma, una referencia irónica sobre la evidencia del hecho de que esa pared puede estar recién pintada, pero que, en realidad, nos pone en la pista del interés del Siquier por la pintura, por los diferentes tipos de pintura, como práctica artística que mezcla el graffiti, el diseño y la tradición del arte, en una voluntad de descontextualizarlos para, en este caso, volverlos a contextualizar en el ámbito museal, un proceso de “cambio de entorno” y de redefinición continua de lo que es arte que también inspira la segunda de sus piezas. Otro replanteamiento evidente del concepto de pintura es el de Adrián Martínez en su site-­ specific para Hilvaria Studio’s en Holanda: su pieza “Muro sobre muro” (2015) también juega con el concepto de graffiti y de dibujo expandido en el ámbito expositivo para construir espacios que trascienden la bidimensionalidad y que ponen en cuestión nuestra propia percepción. Una nueva

forma de concebir el dibujo y su asimilación e implicación que también comparece en “Salvavidas” (2014) la otra propuesta específica de Martínez que, en esta ocasión para Es Baluard, plantea sus innovadoras maneras de entender los medios de representación clásicos y que se contrapone, en una curiosa simbiosis dialéctica, con “56 muertos”, una composición de dibujo-dibujo donde subyacen los valores recurrentes en las creaciones de este artista: la ironía y la ambigüedad. Precisamente la ironía y el sentido del humor son dos de los conceptos que incardinan las propuestas de Albert Pinya y Cristòfol Pons para “Tabula Rasa”. Tanto “Supercalifragilisticoexpialidoso” (2012-2014) como “Art Now (Two are Better than One)” (2012-2014), las piezas presentadas por Pinya, tienen ese aspecto naïf que camufla un tratamiento desinhibido e irreverente de la sociedad actual a través de un imaginario rico en personajes inspirados en la cultura popular y en una nueva manera de entender la modernidad. En estas obras en concreto, el artista, trata de romper de una forma evidente con esa “angustia de las influencias” que la contemporaneidad y su inconmensurable acervo genera en muchos creadores, un replanteamiento del arte desde el propio arte con una voluntad decidida y no siempre conseguida de “matar al padre”. Esa ironía llevada hasta el sarcasmo crítico y desasosegante mediante la asunción de las formas y del lenguaje de los libros de revelaciones religiosas, es el argumento del discurso de Cristòfol Pons en su “Adoración de ídolos” (2014) y su burla al llamado estado del bienestar, donde nos muestra una suerte de hombre contemporáneo, completamente alienada que, en la única cima donde se encuentra, es en la de su propia decadencia. Finalmente es “Autorretrato rosa con mucho negro” (2014) de Bel Fullana, la que mejor expresa los parámetros por donde se mueve la pintura contemporánea entendida como el medio clásico de formalización innovadora, una obra que parte de una serie de piezas donde se transmite el deseo de la artista de observar el mundo con candidez infantil, depurando los elementos visuales de su trabajo hasta la mínima expresión que, en contra de lo que se podría prever, genera resultados intensos y sumamente complejos.

Física y metafísica, ciencia y espíritu, la forma y el contenido Volvemos a estar en un punto de inflexión evidente, en un cambio de paradigma que provoca que confluyan y difluyan diferentes corrientes, antagónicas y complementarias, convergentes y divergentes. Nos encontramos en un momento apasionante donde todo está cambiando y la creación contemporánea, como fino sensor de todo lo que le rodea, lo detecta, lo asume y lo transmite en un magma heterogéneo, donde el conocimiento y la magia, lo subjetivo y lo objetivo, lo material y lo inmaterial comparecen y desaparecen. Ese carácter poliédrico queda expresado también por las propuestas de otros artistas participantes en “Tabula Rasa” que dan muestras del componente multifacético de la creación contemporánea. De todo ello da buena muestra el “Estudi de salinitat nº 4” (2014) de Lara Fluxà, una artista que lleva tiempo partiendo de lo científico para plantear sus búsquedas conceptuales y estéticas no exentas de cierta ética. En este caso, Fluxà, representa visualmente diferentes mares a través de lo que los caracteriza y los diferencia: la salinidad de sus aguas. Una representación visual generada a través del uso del método científico: la conductividad. Apelando a una presentación que conecta con los nuevos parámetros de la visualidad actual, aplicando todos los dispositivos técnicos que componen la pieza sobre la pared y recurriendo a ese afecto estético por la máquina y sus mecanismos, la artista consigue una pieza que aúna la belleza de lo interno y un desvelamiento que nos atrae aunque, en ocasiones, a pesar de su desnudez, sigamos sin comprender. También el mar como motivo recurrente, es el punto de salida de la pieza “La mar” (2014) de Marijo Ribas, una reflexión sobre el carácter polisémico del término, que también apela a una formalización que se refiere a elementos de la nueva visualidad, en esta ocasión a iconos como el del sobre de carta que tienen su origen en los inicios de la informática, una búsqueda arqueológica de la forma y el contenido que se plasma mediante una sugerente animación. Si estas piezas apelan a la física para derivar en la metafísica, las propuestas de Julià Panadès se dirigen desde su génesis a lo espiritual, aunque luego, en su materialización plástica,

obtengan una alta calificación formal. Panadès, con “Transcend” (2014) y su site-specific del mismo título (2015) para los espacios exteriores de Hilvaria Studio’s, sigue la línea de sus últimos trabajos donde se ha centrado en la relación entre la física cuántica, la espiritualidad y la identidad. Un conjunto de instalaciones que, precisamente, reflejan el momento de cambio que está viviendo la humanidad, donde el sistema precedente parece haber llegando a su fin y donde empieza a ser patente la necesidad de un cambio de valores. Con un punto de origen más próximo y que pone en cuestión ciertos parámetros culturales arraigados en nuestra sociedad, Arantxa Boyero presenta tres piezas independientes pero conexas para su participación en “Tabula Rasa”. “Moix y Eduardo” (2012) es una fotografía de gran formato donde vemos a un hombre que sujeta fuerte, por la patas y en alto, a un gato de color gris, una imagen que explora las relaciones de poder patriarcal en la familia, “Lección nº 1” (2012) es una vídeo acción donde la artista se tumba en el suelo y enseña a su mascota a limpiarse lamiéndose mientras ella la observa, una pieza que analiza la mimesis y la repetición de conductas establecidas como técnica educativa, y finalmente, “Muchos gatos” (2014), la instalación compuesta por una serie de gatos de yeso que completa la propuesta de la artista, contextualizando el ámbito privado, el hogar, el espacio doméstico, en la sala de exposiciones. La pareja de artistas Las tAradas también realizan un cuestionamiento de ciertos patrones de conducta social en sus proyecto específicos para “Tabula Rasa” titulados “Baba Rosa” (2014), “¡Super Cookies!” (2014) y “Porky” (2015), obras creadas específicamente donde continúan su reflexión acerca de los estereotipos femeninos y cómo estos afectan a la percepción que las mujeres tienen de su cuerpo. Un proyecto que partiendo de la sonrisa, consigue llevarnos hasta el desasosiego, recorriendo un camino que va desde el humor y la ironía hasta el sarcasmo y la inquietud.

Fernando Gómez de la Cuesta Abril 2015

/193


IRENE DE ANDRÉS

Eivissa, 1986 | www.irenedeandres.com “Mi trabajo se centra en los lugares donde parece no pasar nada, en los residuos que contextualizan la sociedad que habito. Pongo atención en imágenes y distintos elementos que nos acompañan en la vida cotidiana casi de forma subliminal. Los códigos de representación del paisaje, el viaje, el turismo y la ruina postindustrial, son conceptos sobre los que investigo. En el proceso se mezclan imágenes, objetos y textos que provienen de distintos medios, como la vigilancia, la publicidad, la literatura, la prensa o la Historia del arte. Utilizo esos documentos para referirme a estados en los que estamos sumidos: la sobreabundancia de imágenes, la falta de creencia en el progreso o la sensación de estar en movimiento continuo, sin rumbo. Comencé mi práctica artística trabajando con imágenes y vídeos encontrados en publicidad y en la red. Lugares comunes donde enmarcar conceptos claves del Romanticismo alemán del siglo XVIII, como el horizonte, el paisaje sublime, el navío y el viaje.” XX XIX XXI 2012 Impresiones con tintas pigmentadas sobre papel chino encolado y papel fotográfico, 3 obras enmarcadas 50 x 70 cm Diálogo creado a partir de imágenes de barcos y de naufragios encontradas en libros antiguos y en Internet. Algunas de las fotografías pertenecen a un libro del siglo xix encontrado en Londres: ‘The Wanderer’ de John Masefield, que narra la vida en un navío. Las fotografías del siglo xx corresponden a un libro encontrado en Brno, República Checa, sobre la Batalla del Atlántico. Las imágenes que hacen referencia al siglo xxi han sido extraídas de la película ‘Film Socialism’ de Jean Luc Godard y de Internet sobre el naufragio del Costa Concordia.

Futuro Performance. Es Baluard, 29 de julio de 2014. Joan Bennàssar Cerdà, Xavier Marín, Laura Lliteras y Marina Fullana (Dosi)

Cómo trazar una línea en el pasaporte 2011-2012 Instalación: pasaporte, póster y proyección video 12,5 x 17,7 cm (pasaporte), 33,6 x 24 cm (póster enmarcado) Proyecto realizado con la imagen que aparece en la primera página del pasaporte español de la artista, una calcografía que representa las carabelas y el recorrido del primer viaje de Cristóbal Colón a las Américas. Con su pasaporte abierto por esa página, Irene de Andrés realizó una serie de acciones en lugares donde estuvo el último año que su pasaporte estaba en vigor. Las acciones fueron realizadas en las costas de Venecia, Ibiza y Lisboa. En los videos se aprecia como trata de mantener el nivel del mar por la línea de horizonte que aparece en la imagen del pasaporte. Una marca de agua casi imperceptible sella un documento del que dependemos hoy día para viajar ‘libremente’, aunque esa libertad también depende de la procedencia de su propietario. La imagen de la colonización está impresa en nuestro pasaporte.

Entrevista con Irene de Andrés http://youtu.be/swBveKQtTuI

/195


Three-Way Glass 2014 Instalación site-specific en MUU Kaapeli (Helsinki) e Hilvaria Studio’s (Hilvarenbeek) Irene de Andrés interviene las ventanas de los dos espacios expositivos con sutiles referencias a la historia de cada lugar. En el caso de MUU Kaapeli, la antigua fábrica de cable de Helsinki inspira a la artista una serie de piezas escultóricas hechas con cobre y cables eléctricos que ocupan el intersticio entre los dos cristales de las ventanas. Un espacio de aislamiento se llena de conexiones: las estructuras tubulares iluminan rincones y referencias al material del que están hechos, la conductividad eléctrica da vida a piezas efímeras. En Hilvaria Studio’s, la intervención se centra en la historia del edificio, originalmente una estructura creada para el pabellón de Kodak en la Exposición Universal de Bruselas en 1958 y posteriormente empleada como estudio de cine y producción musical. Three-Way Glass 2015 Instalación site-specific en Hilvaria Studio’s (Hilvarenbeek) Como hizo en MUU Kaapeli, la artista emplea el gran ventanal del Leuven Hall en Hilvaria Studio’s para explorar la particular historia de este espacio, que fue originalmente el Pabellón Kodak en la Expo’58 de Bruselas. Una serie de imágenes de archivo narra esta historia.

196/

JOAN BENNÀSSAR CERDÀ

Palma de Mallorca, 1991 | http://www.joanbennassarcerda.com

Entrevista con Joan Bennàssar Cerdà http://youtu.be/FSry3ohz0gM

“Mi trabajo pone en juego una reflexión en torno al espacio, el proceso y el método. La investigación conceptual se expresa principalmente a través de la escultura, el dibujo y la fotografía, poniendo en constante tela de juicio elementos dispuestos en clave de verosimilitud y ficción construida. Pretende cuestionar estos posicionamientos hacia el mundo y cómo este es percibido, nuestros modos de habitar y de entender el espacio. El dibujo y la fotografía se convierten en los medios detonadores para pensar las formas y a partir de los cuales poder construir el espacio escultórico. Las obras pueden ser leídas únicamente en relación con las otras y con el caso de estudio, una relación que existe a través del lenguaje, el ritmo, la repetición, los signos y la asociación. Estos territorios se presentan como una manera de percibir la realidad y de estudiarla. El recuerdo de una experiencia que no puede ser definida en un lugar específico sino como una manera de pensar la realidad propia.” Futuro memories 2014 “Futuro memories” es una investigación sobre la casa Futuro, un icono de la arquitectura futurista finlandesa de los años 60 que nació del

optimismo tecnológico de la posguerra con el objetivo de extenderse por todo el mundo. La reflexión utiliza dos casos de estudio: el primero, un complejo residencial abandonado en Wan Li, Taiwán y el segundo una ruina localizada en un bosque de Andratx, Mallorca. Lost Soul 2014 Tres esculturas de espuma de poliuretano y yeso, recubiertas de esmalte acrílico 70 x 45 x 45 cm, 60 x 45 x 45 cm, 35 x 70 x 70 cm A dream from before history (Futuro memories) 2014 Vídeo HD transferido a DVD 14 min. En colaboración con Joe Holles, poemas de Lin Hengtai y música de Xavier Marín Myths of the Near Future 2014 Tres fotografías 70 x 100 cm, 55 x 75 cm /197

ARANTXA BOYERO

Colònia de Sant Jordi, 1982 | http://www.arantxaboyero.com “Me interesa la sociedad en la que vivo y el papel que desempeñan las mujeres de mi generación en ese contexto. Temas como la intimidad, las relaciones, el consumismo, la sexualidad, la cultura y las tradiciones y forman parte de mis proyectos. Denomino todos mis trabajos como ‘mini-acciones’ y me sirvo de técnicas como fotografía, performance, vídeo para llevarlos a cabo. El proceso de documentación que empleo en la elaboración de los mismos parte de mis experiencias autobiográficas. Utilizo la reinterpretación, la reacción y la experimentación como recursos para reflexionar y materializar pensamientos cotidianos.” Moix y Eduardo 2012 Fotografía 100 x 100 x 5 cm En esta fotografía de gran formato vemos a un hombre vestido con una camiseta de color rosa, sosteniendo por la patas y en alto a un gato de color gris. Con esta imagen, la artista pretende explorar el tema de las relaciones de poder en la familia y el patriarcado en la actualidad.

Entrevista con Arantxa Boyero http://youtu.be/TCuSf1B3huQ


Lección nº 1 2012 Vídeo 1:11 min Vídeo acción en la que la artista se tumba en el suelo y enseña a su mascota a limpiarse, lamiéndose mientras el animal le observa. Con esta pieza experimenta con las relaciones empáticas y cuestiona la mimesis como técnica educativa. Muchos gatos 2014 Instalación: 14 esculturas de yeso dispuestas en un círculo 30 x 10 x 18 cm c/u Una instalación compuesta por una serie de gatos de yeso, elaborados por la artista y colocados sobre el suelo del espacio expositivo, saliendo de su entorno privado, que es donde normalmente trabaja con sus mascotas, y creando un espacio para la ejecución de un ritual en el que los gatos forman una enigmática comunidad.

LARA FLUXÀ

Palma de Mallorca, 1985 | http://www.larafluxa.net 198/

Entrevista con Lara Fluxà http://youtu.be/UkYnmI5ZBpQ

“Me interesa un trabajo dónde los materiales sean entendidos desde la poética de su condición geológica o física, procurando, en cada ocasión, entender los comportamientos que adoptan, y que las instalaciones puedan ser planteadas como experimentos que intentan acercarse a lo que es cotidiano, desde la evidencia de su fragilidad. El nivel de salinidad del mar, el horizonte o la búsqueda del equilibrio, han sido conceptos desarrollados en mis trabajos, mediante la utilización, casi siempre, de materiales como el vidrio, la sal, la lana, el agua y el aire. A menudo combino estos materiales para conseguir piezas en las que la transparencia y las características propias de cada elemento permitan visualizar el sentido mismo de la obra: la inestabilidad, la fragilidad, el cambio, el riesgo, la duda…” Estudi de salinitat nº 4 2014 Monitores, placas Arduino, recipientes de vidrio y componentes eléctricos Medidas variables Esta instalación representa visualmente el Mar Báltico, Mar de Azof, Mar Negro, Mar Mediterráneo y Mar Muerto a través de lo que precisamente los caracteriza y los diferencia: la salinidad de sus aguas. Una representación visual generada a través del uso del método científico utilizado desde principios del siglo xx para medir la salinidad: el de la medida de la conductividad del agua. La conductividad eléctrica mide la capacidad de un material para dejar pasar la corriente eléctrica. El agua de mar presenta una gran capacidad de conducción eléctrica gracias a sus sales disueltas, estas sales se disocian en

iones, en átomos de cargas positivas y negativas, que permiten absorber o liberar electrones, lo que da lugar al traspaso de corriente eléctrica. A más salinidad, más conducción eléctrica y más intensidad lumínica en el monitor.

BEL FULLANA

Son Carrió, Mallorca, 1985 | http://www.l21gallery.com “Mi trabajo combina dibujo y pintura en una galería de imágenes sencillas, figurativas y expresionistas, que presentan un marcado carácter infantil aunque pervertido y llevado hasta su límite extremo. Toda mi producción está fuertemente ligada a la infancia que, considero, representa una época de incoherencias y contrastes acentuados. Un periodo de aprendizaje y descubrimiento que simboliza la inocencia y la pureza, en contraposición con lo cruel y lo grosero. Mi obra es autobiográfica; en ella me presento repetidas veces bajo la apariencia de un niño o un adolescente en constante lucha con su cuerpo y con sus emociones, en el complejo afán de construir su propia identidad. A partir de mis vivencias y experiencias, y a través de una peculiar forma de autoterapia centrada en investigar mis fantasmas, hablo de la vulnerabilidad del ser humano ante sus emociones, miedos y deseos más íntimos, a menudo hasta indecibles. Entiendo mi trabajo como un refugio para mi intimidad, si bien al mismo tiempo intento que cualquier espectador pueda verse identificado en ello.”

Entrevista con Bel Fullana http://youtu.be/_8QAGUW98D0

/199

Autorretrato rosa con mucho negro 2014 Pintura acrílica sobre tela 166 x 134 cm Por cortesía de la Galeria L 21 Esta pintura forma parte de una serie reciente en la que Bel Fullana explora el deseo de observar el mundo con candidez infantil, depurando los elementos visuales de su trabajo para ofrecernos una visión que es, extrañamente, a la vez adulta, serena, inocente y juguetona.

NEUS MARROIG

Sóller, 1982 | http://neusmarroig.wordpress.com “Mi interés en el trabajo artístico se centra en proyectos que investigan las relaciones entre el conocimiento popular y social y cómo éste se manifiesta en la sociedad contemporánea. Por otro lado me interesa investigar de qué manera este conocimiento se normaliza a través de las políticas culturales y su institucionalización. Muchas de mis piezas surgen desde el desconocimiento histórico y cultural que nos rodea y cómo desde la experiencia personal somos capaces de reflexionar sobre procesos complejos y sociales. Me interesa la

Entrevista con Neus Marroig http://youtu.be/PJG1k9F6s4s


memoria colectiva como construcción de la identidad y de reflexión o de punto de partida para volver a pensar el pasado desde el presente. Busco mi invisibilidad ante la presentación de la obra, como si se tratase de poner sobre la mesa objetos, ideas o imágenes que se pueden transformar, a veces físicamente y a veces en nuestra imaginación. Los resultados se acercan a formas de documentación y de creación de archivos que no tienen ni un principio ni un fin, que son abiertos y quizá fragmentarios.” C/ 2014 Instalación. Mapa, vídeo y mesa con libros Medidas variables A finales del siglo xix y principios del xx pasaron por las Islas Baleares numerosos viajeros, escritores y jóvenes de clase media que, a través de sus memorias, diarios de viaje, literatura, correspondencia, grabados y dibujos ,dejaron reflexiones, no sólo sobre el paisaje pintoresco de las islas, sino también sobre su gente y su sociedad. Algunos de ellos fueron Mary Stuart Boyd, Gaston Vuillier, Pierre Lavedan, Jean B. Laurens, Ramón Medel, Jaime de Villanueva y, la más famosa, George Sand. Hoy en día, al margen de formar parte de la historia cultural y turística de la isla, forman parte del paisaje urbano de Palma, donde las calles de toda una urbanización de las afueras ha sido nombrada con los nombres de estos escritores… ¿De qué manera retorna la historia? ¿Cuáles son los procesos que se siguen?

200/

ADRIÁN MARTÍNEZ Eivissa, 1984

Entrevista con Adrián Martínez http://youtu.be/BXFME2Or0Vc

“A través del polvo de grafito, alfiler e hilo o tintas, intento jugar con el sentido de la técnica del dibujo, otras maneras de hacer y también de crear historias. El boceto y a su vez la inmediatez, ambos relacionados con el tiempo, ahora se ralentizan. En un mundo lleno de imágenes donde, de tanto ver, ya casi no se ve, la pausa se incrementa gracias a la invisibilidad de la imagen, queriendo ver algo donde no se ve nada. Y así, esas imágenes tenues de escenas más o menos idílicas nos recuerdan la fragilidad de los paraísos y de los imaginarios del deseo. Una masa de hilo blanco se convierte en pantalla y detiene el ojo (y el cuerpo), lo hace trabajar de una manera más pausada. Me interesa jugar con la doble intención de traicionar la percepción del espectador, poner en cuestión la veracidad de la imagen hoy en día, acercarse a las obras y a las historias creadas a partir de las imágenes para mirarlas detenidamente.” Salvavidas 2014 Instalación. Agujas e hilo Medidas variables

En esta pieza el artista trabaja con un dibujo efímero formado por cientos de hilos que fija a la pared con alfileres, creando una imagen fantasmagórica que se hace visible más por su sombra que por los materiales que la forman. La obra es parte de una serie cuya temática se asocia con la muerte, a la vez que con la acción de flotar en el mar, una acción común entre los veraneantes, creando una cierta ironía, confusión y ambigüedad. 56 muertos 2013-2014 56 dibujos. Grafito sobre papel, 20 x 30 cm c/u El polvo de grafito convierte el océano en un mar negro, sobre el cual la luz hace emerger una serie de cuerpos flotantes. Son personajes que flotan, desorientados y perdidos, y nos dejan dudando si son víctimas de un naufragio o bañistas relajados, si su número hace referencia a una realidad o a una ficción, si están vivos o muertos. Muro sobre muro 2015 Instalación. Pintura en spray, agujas e hilo Medidas variables El artista dibuja un muro sobre el muro del Photo Studio en Hilvaria Studio’s con hilo negro e interviene con pintura en spray. El resultado es una reflexión sobre el dibujo que conecta el arte contemporáneo con el graffiti, concebida especialmente para este espacio.

/201

JAUME OREJUELA Pollença, 1981

“Mi trabajo se centra en los procesos de gestión y administración de la información en entornos culturales y en las técnicas y tecnologías aplicadas a la producción de obras de arte.” Landschaft nº 7 2014 Pintura acrílica sobre tela, 45 x 55 cm Imagen de la superposición Landschaft nº 7 en Google Street View 2014 Impresión digital sobre papel Alfa, 19,7 x 14,8 cm Tito Cittadini El Colomer 1910 Óleo sobre tela, 45 x 55 cm Por cortesía de Beatriz Anglada

Entrevista con Jaume Orejuela http://youtu.be/-AD-0kxRfdQ


Landschaft nº 6 2014 Pintura acrílica sobre tela, 45 x 55 cm Imagen de la superposición Landschaft nº 6 en Google Street View 2014 Impresión digital sobre papel Alfa, 18,8 x 28,5 cm Hermen Anglada Camarasa Amanecer 1914 Óleo sobre madera, 36 x 39,5 cm Por cortesía de Beatriz Anglada En esta serie, Jaume Orejuela trata de recrear mediante Google Earth la visión que tenían pintores vinculados a la Escola de Pollença a la hora de montar el caballete para pintar sus paisajes. Una vez situados en la misma o parecida perspectiva mediante Google Earth se procede a la captura de pantalla y a la creación de una obra pictórica en sí, mediante una técnica que apela a la pincelada contada y controlada, así como a la apariencia del píxel. En la exposición, se han mostrado las piezas originales de los artistas de la Escola de Pollença junto a las piezas realizadas por Orejuela.

202/

Todos mis dispositivos 2014 Arcilla y piedra, 17 x 36 x 34,5 cm / 15,5 x 28 x 20 cm / 22 x 33 x 18 cm En esta serie de esculturas, el artista reproduce varios dispositivos digitales que posee, como por ejemplo las consolas de videojuegos PlayStation y GameBoy o una tableta táctil iPad. El material empleado permite a Orejuela dar a estos objetos un aspecto blando, frágil, que revela su manufactura artesanal y establece una conexión entre las técnicas tradicionales, la producción industrial y los medios digitales.

JULIÀ PANADÈS

Palma de Mallorca, 1981

Entrevista con Julià Panadès http://youtu.be/Zep6IN6mT28

“Mi trabajo moldea con las herramientas de mi conciencia y una técnica contemporánea las ideas y las imágenes que mi inconsciente elabora y manifiesta, mis sueños, mis verdades internas y mis emociones indescriptibles. Me considero un mero instrumento de mi trabajo. A pesar de esta creencia se podría decir que la herencia ideológica de mis padres; un psicólogo y una profesora de yoga, seguidores de la filosofía meditativa, han influido en mi interés por temas metafísicos como son la identidad y la espiritualidad. Y que el haber nacido en la isla de Mallorca hace que la naturaleza sea un ingrediente esencial en mi obra. Mi práctica artística combina con desinhibición el collage, la ilustración, la

instalación o el vídeo. Evolucionando del collage en 2D al collage en 3D o instalación, y la utilización de materiales reciclados o pobres es una constante en el proceso, acorde con mi pasión por recolectar y coleccionar todo tipo de objetos.” Transcend 2013 Instalación: obra gráfica enmarcada, impresión digital enmarcada, esculturas, objetos encontrados, vídeo 200 x 400 x150 cm Trabajando ideas o conceptos tales como: “somos energía”, “la unión con la naturaleza y el universo”, “el universo como mar cuántico”, “lo transpersonal”, “el trascender del ego” o “la reencarnación”, esta instalación refleja el momento de cambio que vive la humanidad, donde el sistema capitalista parece haber llegando a su fin y empieza a ser patente la necesidad de un cambio de valores, donde el consumismo y el materialismo desmesurado vivido por nuestra sociedad debe trascender hacia una actitud donde la sensación de identidad se extienda mas allá del individuo hasta abarcar aspectos de la humanidad, la vida y el cosmos que anteriormente eran experimentados como ajenos. Ahora se demuestra, con más certeza si cabe, que absolutamente todo está formado por energía y que en consecuencia todos estamos conectados. Transcendence 2015 Instalación. Diversos objetos Medidas variables La instalación que el artista ha creado específicamente para el bosque de Hilvarenbeek convierte una antigua estructura proveniente del Pabellón Kodak en un mausoleo ficticio, en el que se encuentran todos los elementos del vocabulario visual de Panadès.

/203

ALBERT PINYA

Palma de Mallorca, 1985 Albert Pinya parte de una ingenuidad intencionada e irónica que consigue desmantelar las estructuras perversas de la realidad. Ha desarrollado rápidamente un estilo propio e identificable, en el que aplica los códigos de la cultura popular, del cómic, de la ilustración y una meditada estética ingenua que esconde un tratamiento preciso de los temas que explora. Su máxima obsesión se centra en el estudio y en la observación del ser humano y la manera que este tiene de establecer relaciones con la sociedad y con el entorno. Un artista metamórfico que llena de contenido sus propuestas a través de algunas de las armas más transgresoras que existen, como el sentido del humor, huyendo de manipulaciones, sin camuflar la evidencia ni reivindicar la apariencia, porque ahora, a día de hoy, la comedia es una de las formas más subversivas de expresión.

Entrevista con Albert Pinya http://youtu.be/8h_A5Nz31bE


Supercalifragilisticoexpialidoso 2012-2014 Pintura acrílica sobre tela 20 x 20 cm, 73 x 60 cm Por cortesía de Allegra Ravizza Art Project Art Now (Two are Better than One) 2012-2014 Escultura: pintura acrílica, dos libros, cuchillo 40 x 18 x 22 cm Por cortesía de Allegra Ravizza Art Project Si bien se le conoce por su pintura de aspecto engañosamente naïf y un tratamiento desinhibido e irreverente de la sociedad actual a través de un imaginario rico en personajes inspirados en la cultura popular, en la obra de Albert Pinya hay una fuerte carga poética y una inusual atención al lenguaje. En estas obras, el artista explora de forma más clara su interés por desarrollar un metalenguaje que no pierde el carácter lúdico que define su práctica artística. Pintura, arte conceptual, escultura y una desenfadada transgresión se dan cita en estas piezas de Albert Pinya.

Mesa de trabajo 2014 Instalación Obra fruto de la investigación llevada a cabo gracias a la beca Archie Gittes, centrada en la investigación y reconstrucción del viaje que realizó William Beckford en 1780. Se presenta una larga serie fotográfica que hace hincapié en las posibilidades de la multiplicidad masiva de la fotografía digital como herramienta plástica y sus consecuencias en el acto de mirar. Las piezas no constituyen en si una obra sino más bien el estadio en el que se encuentra la investigación, son por tanto la materia prima con la que Pizá desarrollará a partir de ahora un proyecto pictórico.

TOMÁS PIZÁ

NATXA POMAR

Palma de Mallorca, 1983

204/

Entrevista con Tomás Pizá http://youtu.be/7TI4CGOQJ3I

Sense títol 2013 Vídeo en bucle Animación realizada con una serie de fotografías de dioramas que forma parte de una exploración en proceso de la historia del viaje, llegando al fenómeno actual del turismo de masas. Inspirado, como Mesa de trabajo, en el viaje de William Beckford en 1780, este vídeo representa el viaje como movimiento y ficción.

“La idea de concebir el arte como un método de introspección nos lleva a analizar, investigar y reconstruir la historia o las historias (siendo éstas la propia o la historia con mayúsculas) y a demostrar que componen un “Frankenstein” de recuerdos, hechos e invenciones. La reconstrucción de la historia es, en parte, la construcción de la identidad propia, continuamente fagocitada y regurgitada que produce dolor y placer al mismo tiempo, como bien sabe el ángel de la historia, aquel que avanza de espaldas al futuro contemplando impotente la devastación del pasado.” BA_01 2013 Pintura acrílica sobre tela 290 x 170 cm Esta obra ejemplifica el interés del artista por los espacios abandonados de la ciudad. La arquitectura es habitualmente una inspiración en su obra, que no obstante se centra en el dibujo y la pintura como resultado de un proceso de búsqueda largo y laborioso en el que la propia experiencia del viaje es un elemento clave.

Palma de Mallorca, 1988 “Mi trabajo gira en torno a la investigación artístico-sociológica a través de la fotografía, el vídeo y la palabra escrita. Mi obra reflexiona de forma crítica sobre la identidad, la memoria, el poder y la política, desde una perspectiva personal y con una dimensión narrativa. Los temas que trato son los trazos del pasado en el presente a través de paisajes, topografías e instalaciones. Me interesa la repetición cíclica de la historia (y de las historias), la memoria social, colectiva, individual y familiar. También la arqueología del lugar, lo invisible, las fábulas y los paraísos perdidos.” 40 pams 2014 Vídeo 8:09 min Una reconstrucción poética del viaje de una mujer mallorquina, que vuelve a Argel, “la ciudad donde vivió los mejores años de su vida”, después de más de cincuenta años. Llegó en ‘patera’, exiliada por la guerra en Mallorca y vivió hasta la guerra de independencia de Argelia, que es cuando vuelve a su isla, para casarse. Con este punto de partida, la reconstrucción del viaje se lleva a cabo, revisitando espacios vividos, evocando recuerdos desvanecidos y enlazando una historia común entre el norte y el sur del Mediterráneo.

/205

Entrevista con Natxa Pomar http://youtu.be/T7YFNgyUeok


CRISTÒFOL PONS

Ciutadella de Menorca, 1981

Entrevista con Cristòfol Pons http://youtu.be/lvg7i8rHRu0

Cristòfol Pons cree que la realidad es relativa y subjetiva, y que la sinceridad no ha de ser una condición del arte. Hay un juego constante con la realidad para acomodarla a su gusto y orden, explicando así, con metáforas y exageraciones, condiciones tan reales como puede ser un paisaje. La relación de su obra con los aspectos anónimos de “esos” otros y de nosotros mismos, da cabida a que sus seres anónimos, híbridos, subyugados puedan ser cualquiera en un intento de distanciamiento, pero ponen de manifiesto la importancia del anónimo como importante elemento social, que está integrado, pero que carece de derecho sino es bajo una uniformidad, un consenso, un fascismo a todas luces, e incluso, bajo ese dogmatismo, siguen existiendo jerarquía y denostados.

La mar 2014 Vídeo 3:39 min. Partiendo de la reflexión acerca del uso de “la mar” como expresión cuantitativa o incluso cualitativa, la obra se compone de un vídeo en el que se muestra una acumulación de iconos animados de sobres. El sobre funciona en este caso de forma cuantitativa como contenedor, como repositorio estándar y como promesa de privacidad low-tech. De forma simbólica -como icono- el sobre aparece representado en nuestros dispositivos cada vez que recibimos un correo electrónico. El material es intangible, pero la promesa de privacidad y su función como contenedor de trámites o deseos también lo es. La mar de sobres pretende generar un oleaje entre deseos anclados.

ANTÒNIA DEL RÍO Adoración de ídolos 2014 Un díptico, dos cuadros y un dibujo sobre foto 40 x 52 cm, 72 x 52 cm, 26 x 18 cm, 20 x 30 cm Partiendo del proyecto Así habló Zaratustra, este políptico utiliza, de manera consciente, la forma y el lenguaje de los libros de revelaciones religiosas, a la manera de libro de anunciación que hace burla y crítica de la propia religión. Aquí se presenta al hombre sucumbido en un estado autoritario de paredes y elementos que frustran su libertad. Los personajes caen amablemente en este “Estado de poder” que ha relevado al Dios muerto. Esto no es, ni pretende ser, un fiel retrato de nuestra sociedad ni una mera ilustración de Así habló Zaratustra, sino más bien una reflexión que deja en evidencia los errores cometidos por el hombre.

206/

MARIJO RIBAS

Palma de Mallorca, 1982

Entrevista con Marijo Ribas http://youtu.be/jFfO1LsOX-8

“Desde una actitud inquieta y dispersa, mi producción artística se desarrolla a partir de la inercia y la búsqueda de sentido de las mismas posibilidades o imposibilidades de la producción en sí, estas paradojas vitales desembocan en proyectos con vinculación biográfica, nexos ambiguos y mutables que desprenden ideas que se expanden y desarrollan durante el mismo proceso y concluyen como razón resultante de un lenguaje y el uso de un medio, no siempre consecuencia de una elección, sino de una posibilidad o premisa. Busco relaciones entre el arte plástico, la tecnología (sea nueva u obsoleta) y las diferentes formas de narración, tratando de generar piezas simbólicas que inviten a la reflexión de sus propios límites y contexto.”

Capdepera, 1983

“Mis proyectos se centran en la investigación sobre los mecanismos de transmisión y pérdida del conocimiento, estableciendo un diálogo constante entre la memoria y el olvido. A través de los procesos de conservación de la memoria, exploro la construcción del discurso, el conocimiento y el pensamiento. Frecuentemente en mis obras trabajo el rastro, la acumulación, el inventario, los almacenes… que materializo en diversos formatos: fotografía, vídeo, escultura, instalación o dibujo.” Alguns mecanismes 2014 - 2015 Instalación site-specific Una hoja de instrucciones de montaje de la obra, una mesa, un ventilador de pinza, un montón de hojas de papel en blanco y el título escrito en la pared son los elementos que forman esta obra que se vuelve a crear en cada espacio expositivo. El operario de montaje de la exposición, en cada una de las sedes, dispone los objetos y ejecuta las acciones que se ordenan: disponer las hojas de papel sobre la mesa, encender el ventilador y escribir el título en la pared con su propia caligrafía. De este modo, la obra muestra los mecanismos que han hecho posible la exposición y se adapta en cada caso al idioma local, con las consecuentes interpretaciones que permite cada traducción.

Entrevista con Antònia de Río http://youtu.be/sjEJ7mOydVM

/207


BARTOMEU SASTRE Palma de Mallorca, 1986

Entrevista con Bartomeu Sastre http://youtu.be/3lj9Mgj_vfE

“Utilizo el texto como medio a través de frases cortas o de narraciones. Escrito o hablado, depende de cada proyecto. Algunos de los temas sobre los que investigo son: las discordancias, las convenciones sociales y las situaciones que escapan a la lógica. A veces el propio texto o medio utilizado también toma el protagonismo entrando en lo meta-lingüístico e incluso en lo tautológico. A través de mis desplazamientos cotidianos hago vídeos y fotografías de todo aquello que me sorprende (para bien o para mal). Provoco situaciones a través de performances, a veces camufladas en forma de evento común (no-artístico). En ellas, entablo diálogos con personas que no conocía, donde lo casual y lo fortuito adquieren otra dimensión.” Precarious/Visibility 2014 GIF en bucle En esta obra, Bartomeu Sastre continua desarrollando el uso de la palabra en su trabajo y la adecuación de éste a un contexto concreto. En este caso trabaja con un GIF animado que se muestra en una tableta digital, colocada conscientemente en un rincón poco visible del espacio expositivo. Las palabras “precarious” (precario) y “visibility” (visibilidad) se alternan con tanta rapidez que es difícil distinguirlas, y de hecho es el título de la obra el que nos ayudará a descifrar su contenido. Sastre elabora así un juego de palabras que hace referencia tanto a la propia obra, cuya visibilidad es precaria, como a una situación común en su generación: la necesidad de lograr una visibilidad, un reconocimiento, y la precariedad de medios, recursos y posibilidades con las que trabajar.

208/

ISABEL SERVERA Artà, 1986

Entrevista con Isabel Servera http://youtu.be/teZ7pT0_468

“Planteo acciones mecánicas, de repetición, acumulación, procesos de rutina llevados al extremo mediante diferentes procesos de producción. Busco no pensar Busco hacer Busco producir Busco la extrema labor” Caja nº 24, caja nº 48 2013 Lápices de colores sobre papel 120 x 120 cm

En Caja nº 24 y Caja nº 48, la artista emplea dos cajas de lápices de colores (de 24 y 48 unidades, respectivamente) para rellenar una superficie de papel cuadriculado de 100 x 100 centímetros con cada una de ellas. Un total de 62.500 cuadraditos de 4 mm conforman cada unidad. La artista establece la mecánica de ir rellenando cada uno de estos mediante la repetición de la escala de color dada por cada caja, comenzando por el cuadradito central con recorrido en espiral.

JAVIER SIQUIER Palma de Mallorca, 1983

“Mi producción ha venido desarrollándose durante años en dos caminos paralelos: uno de acuerdo con mi formación como diseñador gráfico, con rigor y una autoría invisible; otro más salvaje y gestual entroncado con mis inicios en el mundo del graffiti (una práctica originalmente subcultural en la que un pseudónimo inicial fue transformándose tomando insospechadas dimensiones). En ambos, he garabateado siempre. En ambos, el trabajo tipográfico ha sido fundamental. En mis proyectos más recientes existe una única mirada fruto de un análisis visual de los estímulos gráficos que recibo allí donde estoy. Una investigación y documentación que se traduce en intervenciones en las que, más que nunca, la palabra pintada toma significados múltiples. En espacios públicos o privados, la autoría de esos proyectos dialoga intencionadamente con la de los mensajes más básicos.” Recién pintado 2014 Pintura mural 500 x 360 cm Un muro pintado de negro en el cual han quedado en blanco las palabras “recién pintado” establece una relación irónica con el espacio en que se encuentra. La frase puede hacer referencia al propio muro, que se acaba de pintar poco antes de la inauguración, como a las obras que lo rodean, “acabadas de pintar” o acabadas de crear recientemente. El propio Siquier manifiesta que ve la pieza más como una intervención anónima, mientras juega con la concepción de la pintura como práctica artística y como simple trabajo de decoración o mantenimiento de una superficie. El encuentro entre arte, graffiti, tipografía, y la tradición del arte conceptual está muy presente en este muro pintado. Despacho de muestras 2014 Doce obras dispuestas en tres estantes Medidas variables Este conjunto puede interpretarse como una especie de retrospectiva

Entrevista con Javier Siquier http://youtu.be/z3LrFSLbcXQ

/209


de la obra reciente de Siquier, dispuesta en forma de pequeñas piezas que se apoyan en tres estanterías. A medio camino entre el gabinete de curiosidades y la boîte-en-valise duchampiana, esta obra pone de manifiesto las contradicciones entre una práctica artística enraizada en el espacio urbano, la intervención no autorizada y los requisitos del espacio museístico.

LAS TARADAS

Mariaema Soler y Marta Fuertes, Mallorca / Zaragoza, 1983

Entrevista con Las tAradas http://youtu.be/TUa8F4O4hSg

210/

“Trabajamos mediante la instalación y en muchos casos, acciones concretas, para involucrar y hacer partícipe al espectador de nuestra obra. Damos forma a espacios meticulosamente cuidados, con una intención totalmente preciosista, donde predomina el color rosa y en el que todos los sentidos (colores, olores y sonidos) son tenidos en cuenta. Un exceso de dulzura visual y belleza intencionada que potencia el sarcasmo de las propuestas. Técnicas, materiales y recursos que nos permiten reflexionar, desde nuestra propia vivencia, acerca de los estereotipos y normas sociales, la relación con el propio cuerpo y las cuestiones de género. Sin demasiadas pretensiones y con una buena dosis de humor desafiamos los convencionalismos de la sociedad y del mundo del arte, empezando por nosotras mismas, por nuestro propio nombre. Las tAradas somos un grito estridente ante la acomodación y las modas.” Baba Rosa 2014 Vídeo y dos piezas textiles Las artistas proponen una mirada desenfadada al culto al cuerpo en un vídeo en el cual ejecutan una serie de ejercicios gimnásticos con unos vestidos diseñados por ellas mismas que resaltan las modificaciones artificiales del cuerpo, tanto por medio de fajas y rellenos como por medio de la cirugía estética. ¡Súper Cookies! 2014 Instalación, galletas y mantel En una mesa, se disponen una serie de galletas que forman palabras con las cuales se insulta a las mujeres debido a su aspecto físico, tales como “foca” o “culona”. Estas galletas se ofrecen al público para que las coma en una performance de la cual sólo quedarán unas migas, y algunos kilos de más. A lo largo de la itinerancia, las galletas se han traducido al idioma local del espacio expositivo, abriendo nuevas interpretaciones y una reflexión sobre los estereotipos femeninos en diferentes culturas.

Porky 2015 Pasteles Cinco grandes pasteles en forma de letras construyen la palabra “porky”, un insulto dirigido a las mujeres por su aspecto físico. Cocinados en el café-restaurante de Hilvaria Studio’s, fueron ofrecidos al público durante la inauguración, señalando la contradicción en una sociedad que hace de las mujeres consumidoras de pasteles, para después criticarlas si no tienen un cuerpo ideal.

SARA TUR Eivissa, 1986

“Trabajo con ideas y conceptos que formalizo mediante la metáfora, dotando y/o desvirtuando el significado y uso del objeto, o mediante la manipulación de la imagen. Propongo reflexiones sobre la condición y el comportamiento humano frente a problemáticas que lo envuelven, el ansia de progreso y ambición intrínseca en el ser humano que da lugar a fenómenos que condicionan la dinámica territorial, cultural y social. Fenómenos como la globalización, han generado una homogeneización de los comportamientos sociales y territoriales, y han generado nuevos paradigmas económicos, como el turismo, que han transformado las sociedades del siglo xx, y en consecuencia, del siglo xxi. Reivindico el inconformismo constructivo, el pensamiento crítico, la acción de repensar y cambiar el punto de mira para estimular y dar cabida a metodologías sostenibles de hacer y gestionar.” Piscinas verdes 2014 105 postales comerciales en 21 modelos diferentes, dispuestas en un postalero 110 x 45 x 5 cm Esta obra prosigue la reflexión de la artista sobre el sentimiento de pérdida de identidad presente en la sociedad ibicenca, su territorio de origen. La distancia, el espacio, la fisura, existentes entre los autóctonos que experimentan este sentimiento nostálgico y su tierra, su hogar, son expresados en una serie de proyectos que enmarcan la presente propuesta. Sara Tur emplea el conocido soporte de la postal, antes único medio de comunicación con el hogar cuando se está de vacaciones y hoy un mero souvenir que ha perdido parte de su función original, para reproducir una serie de fotografías aéreas de piscinas. Aisladas de su contexto, estas piscinas se asemejan a islas de un imaginario archipiélago formado por aquellas personas que, pese a vivir rodeadas de mar, crean su espacio privado de ocio, que es a la vez un símbolo de status social.

Entrevista con Sara Tur http://youtu.be/yQgVQAFnkRw

/211


Antònia del Río. Bepaalde Mechanismen (Alguns mecanismes), 2015. Mounting by curator Jan Doms at Hilvaria Studio’s.

212/

ENGLISH TEXTS

/213


The multifaceted project Tabula Rasa o la (im)possibilitat de construir una generació [Tabula Rasa or the (Im)Possibility of Constructing a Generation], centred around a carefully elected group of artists and including an itinerant exhibition and a cycle of video projections, arose from the express desire of making known our most youthful and up-to-the-minute art through the recent work of 27 artists who were born in the Balearic Islands after 1981. With Fernando Gómez de la Cuesta and Pau Waelder as its curators, the project is structured not only as an exhibition of this aforementioned contemporary art but also as a publication which we now present, in addition to an online platform. These elements, which form the basis of the future Arxiu d’Artistes Joves de les Illes Balears [Archive of Young Artists of the Balearic Islands], offer a very complete account of the work of the participating artists as well as video interviews, images and texts about the different projects they have worked on throughout their careers.

214/

All these tools have been created with a view to permanence and always with the aim that the work devoted to this project should continue to be helpful to agents of contemporary art who might need the assistance of a database with the latest and most pertinent information on this promising generation of artists who were born in our region. The venue for the first stage of the itinerant exhibition was Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani [Es Baluard Museum of Modern and Contemporary Art] in Palma, in the summer of 2014, after which it moved to Muu Kaapeli and Muu Cable (Helsinki, Finland) in the following October and, finally, to Hilvaria Studio’s (Tilburg, the Netherlands) in March 2015. Throughout this route the exhibition has always had the basic aim of establishing synergies with these exhibition spaces devoted to contemporary art, while also seeking to ensure the most suitable kind of promotion of the work of our artists, not only in one of the most emblematic exhibition spaces of the Balearic Islands but also in other well-known European centres. The present project, fruit of the joint endeavours of the Institut d’Estudis Baleàrics [Institute for Balearic Studies], the Institut Balear de la Joventut [Balearic Islands Youth Institute] and the enthusiastic involvement of artists and curators, testifies to the robust health of contemporary artistic creation in our islands. Antoni Vera Alemany Director of the Institut d’Estudis Baleàrics [Institute for Balearic Studies]

It gives us great satisfaction at the Institut Balear de la Joventut (Balearic Islands Youth Institute) to be able to present this project, which is part of our work in promoting, producing and giving wider diffusion to the contemporary creations of young people in the Balearic Islands. Titled Tabula Rasa o la (im)possibilitat de construir una generació [Tabula Rasa or the (Im)Possibility of Constructing a Generation], this is an endeavour we share with the Institut d’Estudis Baleàrics [Institute for Balearic Studies] with the aim of publicising and encouraging wider circulation of the work now being produced by the younger members of our community. The result of whole-hearted efforts by both artists and curators, “Tabula Rasa” is a project which goes beyond the parameters of merely exhibiting the works to organise a whole programme of action offering a variety of possibilities to the artists whose work has been chosen. These wide-ranging and well-coordinated projects include —besides the itinerant exhibition in such prestigious spaces as Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani (Es Baluard Museum of Modern and Contemporary Art) in Palma, Muu Kaapeli and Muu Cable in Helsinki, Finland, and Hilvaria Studio’s in Tilburg, Holland— an itinerant cycle of video projections, a comprehensive online platform and the present publication. The Balearic Islands Youth Institute has established a system of production grants so that the twenty-seven proposals selected for the itinerant exhibition can be developed in the most satisfactory way possible. María José Frau Director of the Institut Balear de la Joventut (Balearic Islands Youth Institute)

/215


216/

“Life, then, for each generation, is a task in two dimensions, one of which consists in the reception, through the agency of the previous generation, of what had had life already, e.g. Ideas, values, institutions and so on, while the other is the liberation of the creative genius inherent in the generation concerned.” José Ortega y Gasset, The Modern Theme.

As noted by philosopher Jose Ortega y Gasset, every generation is caught between the legacy of the previous generation and the need to create their own rules, a new worldview, ultimately leaving their mark and reflecting the “vital awareness “of their historical moment. At this point, states Ortega, the transition from one generation to the next can be of similarity and continuity, leading to a period that “belongs to the old”, or it can generate confrontation and renewal, and thus establish a period that “belongs to the young “and provides innovation and creative struggle for years to come. In the art world, the passage from one generation to another often produces significant changes in artistic production, encouraged by the structure of the market and the art criticism. This transition leads to power struggles, according to Pierre Bourdieu: “On one side are the dominant figures, who want continuity, identity, reproduction: on the other, the newcomers, who seek discontinuity, rupture, difference, revolution. To «make one’s name» means making one’s mark, achieving recognition (in both senses) of one’s difference from other producers, especially the most consecrated of them.” Each generation must therefore find its identity, its place in history and determine its relationship to the preceding generation. For young artists, this means following the steps and then distance themselves from artists that have inspired them, while they are forming their own visual discourse. The momentum of the constant search of the “new”, as Boris Groys points out, makes it impossible to return to the old ways, but at the same time requires new works to maintain some familiarity with previous models. Emerging artists are also on the dichotomy between the impulse to create something different, to break with what is being done, and the assimilation of the contributions of previous artists. This becomes, as Bourdieu suggests, a “battleground” in which being present implies being actively creative, with the awareness that “each artistic act that «makes history» by introducing a new position into the field «displaces» the whole series of previous artistic acts.” The generation of emerging artists can only observe their art practice from a perspective that allows them to escape the weight of tradition and the references that have shaped it, in order to rethink the surrounding reality, art and their own status as artists from a fresh start. Considering their different experiences and aspirations, we can see the work of young artists under the concept of a tabula rasa: a blank sheet of paper or, following John Locke, the foundation of knowledge from experience. Still, artists do not create out of nothing. The weight of history and the influences received by learning prevent the paper from being completely white. Tabula rasa is therefore rather a stance, a desire to start anew and “liberate the creative genius.” Also belonging to a generation is a difficult concept: what common traits can we find in a group of artists born in the same geographical area with a few years difference? Possibly less than one might expect, given that we are in a world where the (mental and physical) mobility of every individual can lead to receiving all sorts of influences. What is, then, a generation and what contributions can it make? Tabula rasa or the (im)possibility of building a generation is a curatorial project by Fernando Gómez de la Cuesta and Pau Waelder that intends to examine and present on an international level the work of the younger generation of artists from the Balearic Islands. A selection that includes the work of sixteen artists born after 1981 provides an illustrative overview of the creative force of a generation that grew up looking beyond the limits of the islands and opening their minds to influences and connections with the world. A generation of artists who give voice to contemporary art on the Balearic Islands and have achieved a level of excellence in their career that allows them to contribute to the international art scene.

/217


Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma PALMA DE MALLORCA, SPAIN 27 june - 21 september, 2014 Located in the historic center of Palma, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma is located on the perimeter of the bastion of Sant Pere, part of the Renaissance walls that surrounded the city of Palma until the early Twentieth Century. Opened in 2004, it is the leading art museum in the Balearic Islands and has a collection of over 500 works of modern and contemporary art by artists linked to the Islands and/or belonging to the international art scene.

218/

Tabula Rasa or the (im)possibility of building a generation begins its tour in Es Baluard with the intention of presenting to the public of the city the most recent creations of a group of young artists from the Balearic Islands and give visibility to their work in the same community in which they were born and/or currently reside. Some of them have had infrequent contact with the art scene on the island due to having developed their career in other cities, and most of them present their work for the first time in the museum. This first exhibition therefore intends to give recognition to the work of these young artists in their place of origin, before taking on its international journey. www.esbaluard.org

muu galleria / muu kaapeli

HILVARIA STUDIO’S

HELSINKI, FINLAND 31 october - 23 november, 2014

HILVARENBEEK, THE NETHERLANDS 22 March - 10 MAY, 2015

Founded in 1988, the artists’s association MUU (in Finnish, “the other”) represents and promotes professional artists that work in a wide range of disciplines in the field of the media and experimental arts. With more than 600 artists members, it is at present the second largest association of artists in Finland. MUU works in a network between different organisations, festivals and schools to bring together innovative professionals of all the branches of the visual arts and new media. Among the festivals and main events organised by MUU, one of the most important is Amorph! International festival of Performance Art, that takes place regularly since the mid-1990s. MUU also edits every year a collection of video art (MUU Video), sound art (MUU for Ears) and video performance (Performance Voyage). The association has two exhibition spaces in Helsinki: MUU Gallery (since 1999) and MUU Kaapeli (since 2013), the latter located in Kaapeli, the greater arts centre of Finland.

Hilvaria Studio’s date from 1964 when they were built as a film studio, using a steel construction that the photography and film company Kodak had used earlier for a stand at the World Exhibition, Expo 58, in Brussels. The new studio was used by the NTS (Dutch Television Foundation). In 1974 Dick van Velden propelled the complex into the international spotlight when he opened the ultra-modern audio studio Relight, which was visited by famous artists such as Black Sabbath, Peter Gabriel, Genesis or Cat Stevens. In 2000 the complex was bought by the barrister Hans Höhner and his wife Maddy (✝), who began a three-year long renovation with Pierre van der Geld as their architect. The properties store behind the studio was demolished and in its place arose in 2006 the monumental Leuvenzaal (Leuven Hall). The last part of the complex was brought into use in 2010 and is now the Kodakzaal (Kodak Hall), a stage for readings and performances completing the Hilvaria Studio’s. In January 2004 the cultural programme started under the leadership of the curator Jan Doms (constructive sculptor and designer). An important leading principle is the regularly recurrent project ‘Zondagkunst’ (Sunday Art), which has been organised 70 times up to now, and in which a broad cultural programme is presented.

Tabula Rasa or the (im)possibility of building a generation was presented on both of MUU’s exhibition spaces in Helsinki. Artist Irene de Andrés created for MUU Kaapeli a site-specific artwork that referred to the past history of the space as a telephone and electric cable factory. New artworks by Jaume Orejuela, Tomás Pizá and Adrián Martínez were also presented on the occasion of this exhibition, while the artworks of Antònia del Río and Las tAradas were adapted into Finnish language versions. www.muu.fi

Tabula Rasa or the (im)possibility of building a generation concluded its journey at Hilvaria Studio’s. In this space, artists Adrián Martínez, Julià Panadès, Las tAradas and Irene de Andrés created specific projects. Las tAradas created a new artwork in collaboration with Ellen van Zuylen, while Irene de Andrés addressed the history of Hilvaria as a film studio in her project. The artwork of Antònia del Río was adapted into a Dutch language version. www.hilvariastudios.nl

/219


MARIA SAVELA

REVIEWS OF TABULA RASA BY STUDENTS OF THE PRAXIS MASTER’S PROGRAMME UNIVERSITY OF THE ARTS HELSINKI 220/

After visiting the two Tabula Rasa exhibitions at MUU Galleria and MUU Kaapeli in Helsinki, Maria Savela, Ulla-Maija Pitkänen, Katariina Timonen and Anastasia Isakova wrote the following reviews. We are deeply thankful to the authors and to Prof. Leevi Haapala and Prof. Pontus Kyander for their interest in this curatorial project.

The sea forms a multivocal narrative in Tabula Rasa, an exhibition that introduces the works of young artists born in the Balearic Islands in the 1980s and 1990s. The sea is present as a distant murmur, as a way to reach individual and collective history, as well as being the subject of scientific research. The exhibition freely sails between personal and societal, between the individual and the environment. It refers to current visual imagery and peels back the layers of history with documentary distinctiveness. The view to the sea from the window of the exhibition space in Helsinki seems to merge with the works on display. The video work of Marijo Ribas is called La mar (2014). The screen is full of small grey envelopes constantly opening and closing. In a digital era, the envelope is still the symbol of incoming messages in many mail browsers. The romanticism of hand-written letters on paper is far away from our everyday deluge of messages and information. The small envelopes fluttering on the screen with the murmur of the sea as their soundscape make a touching impression. At the same time, they refer to an overload of digital communication, to an endless sea of messages. The exhibition leaps delightfully between different kinds of interfaces. Lara Fluxà’s Estudi de Salinitat nº 4 (2014) touches the border between art and science. Water samples of five different seas are displayed in transparent vessels. Above these five screens are placed, connected via wires to the liquids. The luminosity of the screens correlates to a high level of salinity. Transcend (2013), the installation of Julià Panadès, explores the borders between an art work and a ritual. The video work humorously depicts a spiritual ritual. Beside the video there are objects like a statue, a painted piece of wood, a stone and a woven fabric installed as some sort of totemic objects. The theme of maintaining contact with nature is evident. The merry cavalcade of totem objects and spiritual references, however, steals the show. The meaning of the ritual stays obscure. And this seems actually to be the point. The work reflects a feature common in contemporaneity. The collective fumbling of humankind towards correcting drastic errors made in relation to nature is often overshadowed by personal odysseys of self-seeking. The feminism of the group Las tAradas is delicious in its special, bittersweet way. The work ¡Súper Cookies! (2014) makes use of resistance in and by language. A tray of tempting cookies with pink topping form letters and words that are powerful insults directed at the female body. The joyful work appropriates these hurtful expressions and uses them for its own purposes. The exhibition cannot be perceived as a unified wholeness in regards of artists and works selected. It rather opens up glimpses to a variety of approaches. Tabula Rasa does not try to use the pompous voice of a whole generation. Instead, it allows different nuances to be heard, whether they are scientifically laconic, politicizing, loudly screaming, or something between or beyond all this.

/221


ULLA-MAIJA PITKÄNEN

KATARIINA TIMONEN

The exhibition Tabula Rasa is about creating art without the burden of history which accumulates on the artist’s shoulders while he/she is making a career. The curators Pau Waelder and Fernando Gómez de la Cuesta have given free hands thematically as well as technically to twenty artists born during the 1980’s and 90’s. The exhibition is about new art, made by a new generation of artists. Some themes in this group show are spirituality, search for roots and the norms governing the modern society.

Aerobics in the waves

One of the main themes at MUU Kaapeli is investigations of water as an element. Lara Fluxà’s piece Estudi de Salinitat nº 4 (2014) includes five monitors where each screen displays the different salt levels of sea water from different locations. An array of cables and wires connect the monitors to different glass bottles containing the sea water. The strength of the work lies in its precise realization. It grows even stronger when juxtaposed to the work 56 Muertos (2013-2014) by Adrián Martínez. Martínez made magnificent drawings of humans, seemingly floating in a black space. The small drawings create a feeling of gravity. It reminds me of my constant wish to float in the Dead Sea’s salty water. The video by Marijo Ribas La Mar (2014) also speaks about the experience of water. A large flat screen is cleverly filled with an animation consisting of mini-sized envelopes. The envelopes open and close in a varying rhythm, with the sound of the sea in the background. The envelopes’ whitegray surfaces create a motion that resembles an animated video game. 222/

The works at MUU Kaapeli have a spiritual character, concentrating on the mind’s healing processes, while at the other exhibition venue, MUU Gallery in the city center, presents a set of more superficial values. Here Las tAradas show a video called Baba Rosa (2014). In this work the two young female artists dance to upbeat music. They wear outfits made from semi-transparent fabric with red lines making a reference to the marks of a plastic surgeon. The work criticizes the beauty values glamorized by our society, but due to the work’s visual appearance, the message remains rather light. On Arantxa Boyero’s video Lección nº 1 (2012) a woman imitates a cat’s way of licking itself. At the same time she is trying to show to the cat its own behavior. The cat wasn’t that keen on the lesson and in the end it left, bored from the video. As so did I eventually as well from MUU Gallery. Both spaces are well set up, and the use of the spaces is well thought through – even though there is a big group of artists involved in the exhibition. My own impression of the exhibition, though, remains rather contradictory. Its main credit for the organizers seems to be the collaborations between different galleries and the vast visibility for Tabula Rasa itself, the new generation.

Divided physically into two different spaces in different parts of Helsinki, Tabula Rasa makes its lines clear right at the door of the two venues. When I enter MUU Kaapeli, the space is filled with a calm, rhythmic sound of the waves and a harmonious humming. At MUU Galleria I am instead immediately confronted by that thumping beat so familiar from aerobics classes – the music even manages to stigmatize each one of the other exhibited works. The atmospheres at these two gallery spaces seem to come from totally different planets, even though all the works are by emerging artists from the Balearic Islands. The exhibition compiled by the curatorial duo Pau Waelder and Fernando Gómez de la Cuesta presents a group of young artists on their journey of self-discovery – thus the exhibition’s title Tabula Rasa, or ‘Clean Slate’. Some of the artworks are made specifically for this touring exhibition. Before Helsinki the show has been exhibited in Palma de Mallorca and from Helsinki it will continue to Tilburg, The Netherlands. Nineteen artists and one artist duo have been given the freedom to express themselves without any given restrictions neither technically nor thematically. This has been a way to explore the heterogeneity of a generation of artists from the same geographical and cultural background. A bit surprisingly, the risky ensemble manages to maintain its posture, and there is no sign of incoherence. The use of two different gallery spaces solves many potential problems: somehow they manage to complement each other by forming two completely separate worlds. The spacious MUU Kaapeli is defined by the ocean, whereas at MUU Galleria the focus is on societal matters. At MUU Kaapeli the alignment of artworks is airy and despite their differences the pieces are in harmony with each other. In her work Estudi de salinitat nº 4 (2014) Lara Fluxà examines the different quantities of salt in different seas using light as an indicator with each screen representing one sea. The screen representing the Dead Sea glows the brightest because of high salinity. Weirdly beautiful and fascinating, the piece resembles the systematic laboratory of a scientist. The sound of the waves is explained in Marijo Ribas’s hypnotic video work La Mar (2014). Our dreams, wishes and desires are represented to us with a sea of hundreds of opening and closing email icon envelopes, the modern way of communication. MUU Galleria in Lönnrotinkatu seems a bit crowded compared to MUU Kaapeli and its high ceiling, and as I step in I almost stumble over the little ceramic kittens lurking on the floor. The smallish room is divided into two parts with a temporary wall, which doesn’t stop the aerobics beat of the artist duo Las tAradas’s work Baba Rosa (2014) from dominating the whole gallery space – though the work itself is insightful with its tongue-in-cheek appearance-focused social critique. That being said, the themes of the works exhibited are certainly multifaceted. Arantxa Boyero’s catthemed works awaken thoughts about the concept of mimesis and the relations between the animals and human beings. In the Balearics, the topics of traveling and crossing borders are ever-present and in the current exhibition these aspects are well-presented. For example Irene de Andrés’s Cómo trazar una linea en el pasaporte (2011–2012) ponders on the idea of colonization through her actions on the coastlines of Venice, Ibiza and Lisbon. However, many of the other works seem less relevant. In this case, less would have been more. But as a whole Tabula Rasa offers us a rare opportunity to peep into the future of the Balearic Islands’ vital art scene.

/223


Las tAradas. ¡Súper Cookies!, 2014

ANASTASIA ISAKOVA Can a concept of tabula rasa or blank slate be applied to young artists, whose art is rarely completely self-contained and independent of old traditions? Regardless, the exhibition Tabula Rasa with works by young artists from the Balearic Islands is an inspiring glimpse of light in November’s darkness. An impressive amount of works, made in different techniques, are brought to Helsinki. This is a traveling exhibition which started in Palma de Mallorca in the summer of 2014 and will continue traveling after Helsinki to Tilburg in the Netherlands. In Helsinki the exhibition is distributed over two venues - MUU Galleria in the city centre and MUU Kaapeli in a former cable factory turned into a complex of artists’ studios, art organizations’ offices and quite a few galleries. The exhibition at MUU Kaapeli highlights environmental issues, fragility and spirituality. By studying the five oceans’ saline levels in her installation Study of Salinity #4 (2014) Lara Fluxà deals with environmental problems and methods of cognition. The topic is continued by Adrián Martínez in the series of images 56 dead (2013-2014). Pencil drawings with white spots against a black background turn at a closer glance into human bodies, whether they are alive or dead is impossible to say. Watching the floating figures in the black water, you have a sense of disorientation, they are playing with the viewer’s perception. Marijo Ribas’ video looks like a sea, but is made up from animated envelopes. They open and close, creating a movement reminding of waves. In this sea of envelopes, we hear voices echoing wishes and longing.

224/

At MUU Galleria the dynamics is stronger. The artists’ duo Las Taradas and their works ¡Súper Cookies! (2014) and Baba Rosa (2014) provide a rhythmic beat to the space. Baba Rosa is a video, in which the artists workout wearing transparent costumes. The outfits have bright red seams, similar to those applied on the body during the preparations for cosmetic surgery. Sweet biscuits with pink sugar icing on a tray, complement this story about corporeality, body imperfections and stereotypes. Joan Bennàssar Cerdà’s Futuro memories (2014) is a three-piece installation, which includes video, sculpture and photography. A short documentary follows the artist’s research into the destiny of some of the Finnish Architect Matti Suuronen’s 1960’s Futuro houses, now forming a sort of cemeteries in two locations in Taiwan and Mallorca. The video has a melancholic mood, which nevertheless reflects an investigative desire comparable to the technological optimism of the 1960s. Irene de Andrés’ installation about a Spanish passport, Natxa Pomar’s documentary 40 pams (2014) about Mallorca’s refugees and Neus Marroig’s installation C / (2014) about famous inhabitants in Palma de Mallorca continue exploring topics of history, transition and the discovery of new places. Thus when we thought the slate had been cleaned —Tabula Rasa— there is a presence of old tradition in these young artists’ works. In that sense the disconnection from history has failed, as new relationships are built.

/225


Pau Waelder

THE NEW ENTRANTS 226/

“The new entrants are bound to continually banish to the past […] those consecrated producers against whom they measure themselves and, consequently, their products and the taste of those who remain attached to them.”1 The sociologist Pierre Bourdieu conceives of the world of art as a battleground in which there is a cyclical confrontation between the generation of established artists and the so-called ‘emerging’ artists, young people looking to find their place in this sector and to give form to a contribution of their own. It is interesting to note that Bourdieu regards this ousting of established figures by ‘new entrants’ as inevitable, and from this perspective it is not surprising that by presenting the work of some 20 artists born in the Balearic Islands, Tabula Rasa has been interpreted as the taking of a position. It would certainly be easy to wipe the slate clean and start again, to say that these artists represent the young generation of Balearic contemporary art, and to ignore the coetaneous artists who, for one reason or another, are not part of this project. But we thought it more interesting to posit this project on the basis of doubt, not false certainty. Does it make sense to bring artists together into a group by virtue of their date and place of birth? Do these artists constitute a new generation?

When we asked these artists their views, most of them did not see themselves as members of a generation or did not even believe that such a generation exists.2 Many of them trained in Madrid or Barcelona, driven by the lack of a faculty of fine arts on the islands and by a desire to live in a big city that would offer new opportunities. Others studied in London or have been artists in residence in various cities around Europe. These experiences have given them a different perspective, one more integrated into a globalised vision of the art world, in which a link with the community of their birth becomes less meaningful. Even those who have pursued their careers on the islands and feel a close connection with the territory and its culture are reluctant to see themselves classified as Balearic artists. The concept of a generation does not sit well with them: the diversity of their approaches, allied with their individualistic concept of their professional career (which affects every ambit of society today) seems to belie any possibility of identification with a particular generation. As Cristòfol Pons points out, this concept may have made more

sense during the era of the avant-garde movements of the 20th century, but not today: “Rather than members of the same generation, I think we are part of a contemporaneity”,3 declares this artist from Menorca. Nebulous concepts such as contemporaneity or globalisation, which many artists invoke, enable them to identify with the current reality of the art world while avoiding regional labels or association with groups whose members they have very little in common with, but at the same time present a false image of homogeneity. Contemporary art has spread as a lingua franca in visual culture at a global level, aided by a market in which it is convenient for works to be aimed at an indistinguishable international audience, and it is only possible to make reference to a local culture when that contributes to the exoticism of the work. Consequently, it is logical for artists today to seek to associate themselves with an international scene, something which (somewhat paradoxically) cultural institutions foster by promoting their work in other regions under the ‘local artist’ label. In this context, it is thus more interesting not to make do with passively denying or affirming an artist’s connection with the land of his birth, but allowing this to be expressed in each particular case. Tabula Rasa is not the affirmation of an artistic movement, nor is it the catalogue raisonné of the rising generation of artists on the Balearic Islands. It is the selection, dialogue and encounter between different artistic approaches in three different geographical contexts. The project has necessarily entailed the creation of a group (perhaps arbitrary or fictitious) that could be defined, whether we wish it or not, as a generation. Building a generation Even though Tabula Rasa does not make specific mention of the concept of a generation, this will undoubtedly arise in the mind of the spectator as he observes the works of a group of artists united by their date and place of birth. In the world of contemporary art, which is always focused on ‘the new’, the label ‘emerging artist’ is frequently used and there is a tendency to group artists together into clusters that enable some kind of selection to be made. The idea behind

this is to construct generations and to assign them names or letters, but in fact what we can define as a generation is created in a more organic manner. The sociologist Karl Mannheim points out that the unity of a generation does not depend on a social tie such as the one that leads to the formation of a particular group.4 In any case, it is a shared position within society as a whole that unites a series of people: generally, by virtue of belonging to the same age group and the same social context (marked by geographical location), people will share similar experiences or, in Mannheim’s words, “a common location in the historical dimension of the social process.” This “common location” does not refer just to shared experiences but also to the fact that their actions are situated in the same timespan and play a part in the process of their emergence and the replacement of the previous generation. The emerging generation comes into contact with the received legacy and decides what to embrace and what to reject. This process, Mannheim believes, is essential because “if society is to continue, social remembering is just as important as forgetting and action starting from scratch.”5 Making a tabula rasa is, therefore, not just a necessity for the new generation but for society as a whole. The artist needs to free himself from the influences of his formative years and to find that which identifies him in order to establish a voice of his own. The art world constantly requires the emergence of new individuals who will fight for recognition and who represent ‘the new’, which implies banishing to the past (as Bourdieu indicates) the consecrated figures. To the extent that this process is inevitable, it cannot be created but must simply take place. Recognition and sustainability The coming decades will witness the development of the work of the artists participating in Tabula Rasa. This work is structured by the search for both recognition and sustainability: firstly, they must endeavour to raise awareness of their work in the hope that it will be appreciated; and secondly, they must obtain the resources they need to continue their activity. The myth of the artist’s career as a continuous rise to success

/227


228/

still prevails: the art historian Sir Alan Bowness exemplifies this belief in his definition of the “four circles of recognition through which artists go on their path to fame”.6 Bowness describes a career that presupposes that the market and collectors support the artist before he becomes popular with the general public, but as Raymonde Moulin points out, museums’ intervention since the 1980s as a sponsor leads to “art intended for the museum”,7 and thus relatively divorced from the market, and more direct involvement in artistic production. The artist thus finds in institutions the possibility for pursuing his work without having to resort to selling it, but this support (in the form of commissions, prizes and grants) is increasingly uncertain. Creating art is a loss-making activity today for most artists, who generally have to resort to taking a second job8 in order to continue their professional career. The economy of the art word, as described by the artist and economist Hans Abbing, is “merciless”,9 given that it places artists’ income far below that of other professionals and generates structural poverty.10 A select minority of artists succeed in attaining spectacular incomes, whereas others barely manage to make a living from their art and by far the majority need other resources to sustain themselves. Nevertheless, increasing numbers of young artists are joining the art world, ignoring the way the system operates, a system which, as Abbing points out, needs a host of losers11 in order to raise the status of successful artists.12 The system of the art world is founded, therefore, on elitism that affects artists first and foremost but also curators, critics and galleries. There will only ever be a small number of those who succeed in rising to the circles of fame that Bowness describes, and which, with varying degrees of transformation, exist nowadays. Common locations “I include myself as one of a generation born and living in precarious circumstances”, says Adrián Martínez.13 The lack of resources and the uncertain professionalisation of the activity of the artist are also raised by Lara Fluxà, who confesses: “I’m waiting for my Young Person’s

Card to expire so I can stick it on my forehead and stop being an emerging artist”.14 The artists reveal some of their concerns, shared by other members of their generation, while others express themselves through their work. To paraphrase Karl Mannheim, if we want to find signs of a generational unity, we can look for them in the “common locations” of their work, themes or approaches that they share and disclose almost unconsciously, a single space of cultural experiences and references. Conceiving of creative work as a profession is one of these locations: flagged by Isabel Servera in the very process of her work, it is reflected in Antònia del Río’s projects that explore the mechanisms of the art system, and in Marijo Ribas and Bartomeu Sastre’s critical stance towards processes of production and legitimisation. Painting—which despite its continual ‘deaths’ and ‘returns’ remains synonymous with art writ large—is Bel Fullana’s means of autobiographical expression, Albert Pinya and Cristòfol Pons’ support for their universes, Tomás Pizá’s means of fleeing architecture, and Julià Panadès’ source of inspiration for his collages. Jaume Orejuela deconstructs it in his analysis of information processing and Javier Siquier reinvents it in his conceptual treatment of graffiti and wall painting. The importance of place as a particular physical space and the experience of travelling shape Irene de Andrés’ wrecks, Joan Bennàssar Cerdà’s polyphonic narration and Neus Marroig’s urban exploration. Natxa Pomar constructs an account based on a journey (part real, part fictitious), while Sara Tur reworks the landscape of the island of her birth by showing the stagnant water in swimming pools no longer in use. The sea, though it might seem a cliché, has inspired more than a few works, among them Adrián Martínez’s placidly disturbing images and Lara Fluxà’s poetic ‘machine célibataire’. Curiously, there are few references to technology among this group of digital natives, and a perhaps worryingly there is limited use of humour, elegantly exemplified by Arantxa Boyero’s actions and Las tAradas light-hearted critique of clichés.

These “common locations” help us to draw possible links between seemingly disparate approaches, but at the same time they reveal to us that we cannot hope to make a well-defined group out of these artists. Any attempt to establish a unifying discourse would prove in vain or, worse still, misleading. Consequently, Tabula Rasa does not aspire to building a generation but instead limits itself to raising the visibility of the work of artists at a particular juncture in their professional careers. These artists will or will not be identified as members of a specific generation, but that goes beyond the context and possibilities of a single exhibition project. It will be the work of these artists, the joint efforts of curators, critics, galleries, collectors and institutions, and the public’s reception of them that will shape this generation and its subsequent influence. The ‘new entrants’ still

have a lot to say: as Isabel Servera15 and Tomás Pizá indicate,16 perhaps we should ask the same question again in 20 years’ time.

1.Pierre Bourdieu, The Rules of Art: Genesis and Structure of

9. Hans Abbing, Why Are Artists Poor? The Exceptional Economy

157-8.

285.

the Literary Field. Stanford: Stanford University Press, 1996, 2. Interview with the participating artists, 3/10/2014. YouTube <http://youtu.be/g74nqWuwfR4>

3. Interview with Cristófol Pons, 22/8/2014. YouTube <http:// youtu.be/lvg7i8rHRu0>

4. Karl Mannheim, “The Sociological Problem of Generations”, in: Cornell, Lauren; M. Gioni; L. Hoptman; B. Sholis. Younger Than Jesus. The Generation Book. New York: Steidl Publishers/ New Museum, 2009, 165.

5. Karl Mannheim, op. cit., 173.

6. Alan Bowness, The Conditions of Success: How the Modern

Artist Rises to Fame. London: Thames and Hudson, 1989. According to Bowness, the artist is acknowledged first by his

peers (other artists and members of his own generation); next by critics; then his work receives attention from galleries and

collectors: and lastly he receives public acclaim with major exhibitions in museums and his official admission to the history of art.

7. Raymonde Moulin. L’artiste, l’institution et le marché. Paris: Flammarion, 1992, 70.

8. According to a survey carried out in the 1980s in France, four out of five artists cannot live at any time off their artistic activity. Quoted by Moulin, 1992, 335.

Pau Waelder January 2015

of the Arts. Amsterdam: Amsterdam University Press, 2002, 10. Groups such as Wage For Work (www.wageforwork.com), Économie solidaire de l’art (www.economiesolidairedelart.net)

and the Paying Artists campaign (http://www.payingartists. org.uk) affirm the need to create a framework for making

artists’ activity profitable, thereby guaranteeing both the continuation and the diversity of artistic output.

11. The artist and educator Pablo Helguera describes the art world as a chessboard on which artists are the pawns. The

most numerous pieces at the start of the match, they are also of the least value till one of them reaches the other side of the board and dominates the game. Pablo Helguera. The Pablo

Helguera Manual of Contemporary Art Style. New York: Jorge Pinto Books, 2007, 5.

12. Hans Abbing, op. cit., 289.

13. Interview with Adrián Martínez, 7/8/2014. YouTube <http://youtu.be/BXFME2Or0Vc>

14. Interview with Lara Fluxà, 5/8/2014. YouTube <http:// youtu.be/UkYnmI5ZBpQ>

15. Interview with Servera, 6/8/2014. YouTube <http://youtu. be/teZ7pT0_468>

16. Interview with Tomás Pizá, 21/8/2014. YouTube <http:// youtu.be/7TI4CGOQJ3I>

/229


Fernando Gómez de la Cuesta

(DE)GENER (ACTION)ATED 230/

[T]oday’s art rarely has to deal with models that are purely local and global, routine and organised; it tends, instead, to move in a hybrid and fluid reality, one that we are unable to demarcate with either maps or borders.1 1. Kaja Pawelek, “Gone To Patagonia for Six Months”, in Anna Ptak (ed.), RE-tooling RESIDENCIES: A Closer Look at the Mobility of Art Professionals, Centre for Contemporary Art Ujazdowski Castle, Warsaw, 2011, p. 69.

In an absolute time, in a global space and with liquid and de-materialised art, linked and then unlinked again, it may seem strange to try to “construct” generations by appealing to such limited details as an artist’s place and date of birth, a preliminary approach which, because of its merely factual nature, should not hold out overly complex conclusions. Universal flows of information, the incessant channelling of communication shaping the measureless, omniscient and interconnected system which conveys, to any point in the world, data, information, images and —present and past— culture in the form of productions in themselves but also as resources for future creations,2 are factors which cast doubt on the possibility of satisfying the fundamental premise which is questioned in the title of this exhibition. It is generally accepted that the coordinates of space and time, 2. “Today’s artist is condemned to copy himself or herself or re-programme existent works (…) using what is given in a strategy that resembles that of the sampler: the artist is a re-mixer.” Fernando Castro Flórez, “¡Qué pantano!”, Espai Quatre 05, Casal Solleric, Palma, 2006, p. 164.

and the human connections and developments that occur within them,3 have mutated towards the instantaneous, the multiple, the fluid and the fathomless. The disappearance of the physical dimension is ever more evident. Things shed their almost obligatory material nature some time ago and are ceasing to be and to happen in “some place” or at “some time”, and even we ourselves are ceasing to be located in “some place” for we have gone off to meander through a network of networks where time and space are instantaneous and absolute,4 in 3. “The totality of social space is transformed into exhibition space”. Boris Groys, Volverse público. Las transformaciones del arte en el ágora contemporánea, Caja negra, Buenos Aires, 2014. 4. “What is effectively being globalised is time. Today, everything happens within the perspective of real time: from now on, we are geared to living in a system of one single time. Now, as never before, history will be revealed in a system of one single time: global time. Hitherto, history has happened in local times, local structures, regions and nations, but now, somehow, the globalisation of virtualisation is inaugurating a universal time which prefigures a new form of tyranny”. Paul Virilio, “Velocidad e información. ¡Alarma en el ciberespacio!”, Le monde diplomatique, Paris, August, 1995.

which our surroundings are woven in accordance with algorithms that analyse, calculate and record all our “clicks” and all our “likes”, and where — digital— identities are in constant evolution, while our creations, production and consumption seem to be detached from the physical and relocated in a spatial dimension.5 In “Tabula Rasa or the (Im)possibility of Building a Generation”, we begin with this initial, deliberately diminished and reductive approach in an attempt to leave before us a wide-open field for study. This is a project which began with a selection of twenty proposals by twenty-one artists born in the Balearic Islands between 1981 and 1991, without imposing conditions on, or setting limits to their objects of reflection, seeking to expand the sphere of investigation and to draw conclusions minimally burdened by preordained limits. However, despite this aseptic intention which was not exempt from interference by a certain degree of analytical scepticism and the nuanced refusal by most of the artists to be included in a “generation”, some questions immediately arose, which kept elaborating, from the epidermis of objective fact, not so much a map with preset coordinates as a flowchart. As could not be otherwise with such a highly-qualified generation, most of the artists exhibiting here have university degrees, many of them in Fine Arts, although this was not a detail which would have been observed a priori when they were being selected. Since the University of the Balearic Islands does not offer a Fine Arts degree, those who chose this course were obliged to leave their place of residence (almost always the family home) and go to new places, still mainly divided between Barcelona and Madrid, two very powerful geographic contexts with trends and milieus —cultural and also in 5. “Moving from its initial inscription in a place —cave, pyramid or castle— through museums, galleries and itinerant collections and, subsequently through photographic reproductions —where the journey is now of another sort— (…) today’s art, with its interactive techniques, has attained the level of instantaneous exchange between actor and spectator, which is to say the ultimate displacement.” Paul Virilio, “Alles Fertig: se acabó (una conversación entre Catherine David y Paul Virilio)”, Le monde diplomatique, Paris, August, 1995.

training and creation— which, in one way or another, influenced those who have studied there. Furthermore, the fact that Mallorca, much more than the other Balearic Islands, has an extensive complex of exhibition spaces of a certain quality, both public and private, as well as quite a large number of contests, competitions and events, has meant that most of the curricular itineraries of, and exhibitions by these incipient artists began in their community of origin, though many of them were already residing elsewhere by then. To all this must be added other, more evident factors which, to a greater or lesser extent, always have an influence in training and creation. To cite a few examples, these include the culture of one’s own community, the fact of being united and separated by the sea —an element which appears directly or indirectly in a considerable number of the works shown here— and the exceptional, unavoidable presence of mass tourism. Given this background, our main focus has been on approaches of a conceptual nature, seeking to outline basic coordinates which do not presume to be exhaustive but, rather, seek to sketch some parameters of an open, incomplete and expressive overview of the array of new art and new artists born in the Balearic Islands. Process, work, creation, precariousness and market Interest in the processes of contemporary creation is not merely limited to the already-existing attention given to the mechanisms of production, the way of developing a work or the specific process aiming at a result, but it also expresses anxiety over the work as a concept in itself and as the object of reflection of the piece concerned. Some artists have begun to measure, describe and name their projects by appealing to objective and quantitative standards which refer to the labour they put into each one of their works. Isabel Servera gives the titles Caja 24 (Box Nº 24, 2013) and Caja 48 (Box Nº 48, 2013) to her pieces exhibited in “Tabula Rasa”. These are direct references to the number of coloured pencils in the Faber-Castell boxes she uses. She produces a concentric spiral by using each colour in each box to fill in the little squares on the

/231


232/

paper, one by one and scrupulously respecting the chromatic order of the pencil set established in the factory. Servera focuses on the extremely laborious task, routine and minute detail of a process that can be measured using different objective parameters: the number of boxes used, the colours they contain, how many squares were coloured in, and the time it took, in a measurable defence of the “value” of the piece in material terms. With these varieties of formalisation, she places in the spotlight her own working procedure and even the performativity expressed by her drawing, giving them as much importance as the final result, or even more. However, Servera also refers to the work in a basic sense, namely as a way of “earning a living”, of trying to make economically and personally viable her investment in training, knowledge and experience, and thus seeking a financial return that would allow her to live from her own production as an artist. Work is also the focus of analysis in Antònia del Río’s Alguns mecanismes (Some Mechanisms, 2014) and its variants Jotain Makaniikkaa (2014) and Bepaalde Mechanismen (2015) which were also shown in venues in Finland and Holland respectively, where she sets out to emphasise the artist’s role in the production line as a whole and in the contemporary art exhibition. This is a piece for which the artist delivers a simple set of instructions to the exhibition venue, and these must be followed and interpreted by the person in charge of mounting the work so as to achieve the composition thus indicated. Once it has been mounted, the same technician must take a Polaroid photo to document the end result, after which he or she has to clear away the elements constituting the work —a fan, blank sheets of paper and a table— while still exhibiting the boxes used for packing them, with the objects now back inside, and also leaving visible on the wall the title of the work (in black paint and in his or her own handwriting), the framed instruction sheet and the photo that has previously been taken. Del Río refers to the creator as the person who conceives and conceptualises the work, highlighting the tasks that the different agents in the artistic production line can and should be assigned. Finally, Bartomeu Sastre,

gives his Precarious / Visibility (2014) the form of a digital screen “hidden” in the exhibition space. Echoing the title of the work, the words on the screen flash by so fast they can barely be distinguished, thus establishing an ironic, direct metaphor for the endless loop of the closed circuit in which the contemporary artist is now immersed: agreeing to participate in certain projects that do not meet even the minimal requirements of what should be the framework of a professional relationship, but always with the hope —which acts as a kind of blackmail— of giving visibility to the work, but thereby contributing towards the increasing precariousness of a sector which, in turn, will end up thwarting his own development as an artist. The new romantic journey: experience, knowledge, documentation, history, tourism and story It is clear that a partiality for the journey as a knowledge-gaining experience, a creative and documentation-gathering process but also an end in itself, is shared by many of the artists showing their work in “Tabula Rasa”. This is the case of Mesa de trabajo (Work Table, 2014) and the video S/T (Untitled, 2014) by Tomás Pizá, both of which resulting from research reconstructing a journey made by William Beckford in 1780. The former presents a large series of photographs highlighting the vast diversity of digital visibility and its consequences for the act of looking, in fragmented images that do not constitute a work as such but rather a stage of the author’s research. It is work-in-progress in which the artist analyses the origins of mass tourism as a consequence of the consumer society, in contrast with the European tradition of the sentimental and intellectual journey to the classical centres of culture. In the latter piece, travelling becomes a material creation produced after experience of the route itself, in which Pizá gives formal shape to several questions referring to movement in continuous travelling through the model of a museum, addressing scale, contextualisation and decontextualisation, in order to speak of the magnitude of the journey, its reality and its fiction. Some of these elements are also to be found in his painting BA_01 (2013) with which Pizá concludes his participation in

the show. Experience, knowledge, documentation and the construction of a story also appear in many of the works by Irene de Andrés and, specifically, in the three pieces she presents in “Tabula Rasa”: XX, XIX, XXI (2012), Cómo trazar una línea en el pasaporte (How to Draw a Line in the Passport, 2011-2012) and her site-specific works for Finland and Holland to which she gives the same title, Three-Way Glass (2014-2015). This artist’s work draws attention to the images and different elements that are subliminally with us in everyday life, contrasting them with codes of representing landscape, tourism and post-industrial ruin. This process entails a mixing of images, objects and texts from different sources such as advertising, literature, the press, art and history, and using these documents to refer to the states in which we are immersed: visual overabundance, discredit of progress, or the sensation of continuous aimless drifting, all of which generates a milieu in which key concepts of German romanticism such as the horizon, the sublime, the ship and the journey can be recovered. Indeed, the starting point of Natxa Pomar’s 40 pams (40 Spans, 2014) is a poetic reconstruction of a journey by a Mallorcan woman who, after fifty years, returns to Algiers, the city of her childhood. She had arrived there the first time as an exile during the Spanish Civil War, on board a flimsy boat. This video reconstruction of a sentimental journey is achieved by revisiting the places she lived in, evoking fading memories and telling a story which could be common to the whole Mediterranean. Futuro Memories (2014) by Joan Bennàssar Cerdà is an exhibit focused on Futuro House, an icon of Finnish futurist architecture which was conceived in 1968 by Matti Suuronen. The work relates two cases, the discovery of one of these houses in Mallorca and an abandoned residential complex in Wanli, sixty kilometres from Taipei, the capital of Taiwan, where the houses could not withstand the climate, local uses and a location for which they were unsuitable. The beautiful but disturbing dispersion of these strange constructions leads to other recurring notions in the work of this artist, for example exoticism, artificiality, precariousness, imposition, contemporary ruins, decontextualisation, copying and failure, concepts

which turn out to be crucial for understanding space and how the human being thinks about it and acts in it. This wide-ranging research project was completed with Futuro Performance (2014) which took place at Es Baluard Museum while the exhibition was being shown. At the end of the nineteenth century and the beginning of the twentieth, many travellers and writers came to the Balearic Islands and, through their memoirs, diaries, literature, correspondence, engravings and drawings, they left behind their thoughts not only about the picturesque scenery but also the people and society. Among them were Mary Stuart Boyd, Gaston Vuillier, Pierre Lavedan, Jean B. Laurens and George Sand. This was the beginning of Neus Marroig’s project which she has titled C/ (St., 2014) and in which she examines how society assimilates history and the memory it brings, giving rise to a process of collective construction which keeps modifying forms of relationship and life. Once again, the superimposition of different layers of experience and knowledge is one of the key themes of the work Landschaft (2014) by Jaume Orejuela, which takes as its starting point two landscapes —painted in the early twentieth-century by artists of the Pollença school, Anglada Camarasa and Tito Cittadini— which are shown on the exhibition. Using Google Earth, Orejuela re-creates the views they saw when they were painting, capturing the virtual image and making it part of the work, while also proceeding to create a picture that reproduces the same view for a third time by means of a technique that calls for explicit, controlled, pixellated brushstrokes, thus attaining a new register in a research based on the multiplicity of things produced by modern devices, which stand in between us and reality. In doing so, he uses digital instruments which also feature in the series of sculptures titled Todos mis dispositivos (All My Devices, 2014). Another project offering new reading content by way of Google Earth views is Piscines verdes (Green Pools, 2014) by Sara Tur. In this case, the artist continues with her reflections on what she sees as the loss of identity in the island of her birth, Ibiza. Tur uses the postcard —a form of communication which nowadays fits the requirements of a souvenir rather than the aim for

/233


which it was first conceived— in order to reproduce a series of aerial photographs of swimming pools scattered over Ibiza’s landscape and which, detached from their context, resemble the islands of an imaginary archipelago constructed by people who, although they live in a place surrounded by the sea, create their own private leisure space, a symbol of social status, tinged with the green of disuse in the winter months.

234/

Art from art: painting constructed, destroyed and reconstructed Constructing, destroying and reconstructing a painting that never dies. In the “Tabula Rasa” selection, one can appreciate the scope of the framework referring to this constant process of creation and destruction of painting in its widest sense, a path which usually implicitly entails a reflection on art from the standpoint of art itself. Something like this occurs with the two works by Javier Siquier shown in this exhibition, Recién pintado (Wet Paint, 2014) and Despacho de muestras (Samples Office, 2014). In the former he intervenes in the exhibition space in a specific way, namely a wall painted black but leaving white spaces to form the words which also give the work its title, an ironic reference to evidence of the fact that the wall might really be freshly painted although, in reality, it holds out a clue about Siquier’s interest in painting, the different kinds of painting as an artistic practice which is a mixture of graffiti, design and the art tradition. The aim is to decontextualise them, in this case in order to re-contextualise them inside the museum, a process of “change of setting” and “continuous redefinition” of what art is. This idea also inspires his second piece. Another clear rethinking of the concept of painting appears with Adrián Martínez’s site-specific work for Hilvaria Studio´s in Holland. Titled Muro sobre muro (Wall on Wall, 2015) it, too, plays with the idea of graffiti and expanded drawing in the exhibition venue in order to construct spaces that transcend bidimensionality and question the viewer’s perception. A new way of conceiving the drawing, its assimilation and implication also appears Salvavidas (Lifebelt, 2014), another site-specific proposal by Martínez which, at Es

Baluard, presents his rupturist ways of understanding the classical means of representation. This is contrasted, in a curious dialectical symbiosis, with 56 muertos (56 Dead, 2013-2014), a drawing-on-drawing composition in which the recurring values in the work of this artist —irony and ambiguity— can be glimpsed in the background. Irony and sense of humour are two of the concepts that are integral to the works by Albert Pinya and Cristòfol Pons which are exhibited in “Tabula Rasa”. Both Supercalifragilisticoexpialidoso (Supercalifragilisticexpialidocious, 2012-2014) and Art Now (Two are Better than One) (2012-2014), the pieces presented by Pinya, have a naïf appearance which disguises his uninhibited, irreverent portrayal of present-day society through an imaginary rich in characters inspired by popular culture and a new way of understanding modernity. With these works, in particular, Pinya reconsiders art from the stance of his own art, with the firm but not always accomplished intention of “killing the father” and, in doing so, seeks to make an unequivocal break from this “anxiety of influences” induced in many artists by contemporaneity and its boundless tradition. This irony, raised to the level of critical, unsettling sarcasm by means of taking on the forms and language of books of religious revelation, is also wielded in the line of discourse that Cristòfol Pons chooses for his Adoración de ídolos (Adoration of Idols, 2014) and in his mocking of the so-called welfare state where he presents a version of the contemporary, completely alienated man standing on a lonely peak which is none other than that of his own decadence. Autorretrato rosa con mucho negro (Self-Portrait in Pink with a Lot of Black, 2014) by Bel Fullana, is the work that best captures the parameters within which contemporary painting is moving. Here, painting is understood as an innovative formalisation of a means of classical expression. This piece has its origins in a series conveying the artist’s desire to observe the world with childlike innocence, refining the visual aspects of her work down to their minimum possible expression and obtaining, contrary to what one might predict, intense and extraordinarily complex results.

Physics and metaphysics, science and spirit, form and content Once again, we are at an evident turning point with a change of paradigm which causes different antagonistic and complementary, convergent and divergent currents to flow together and flow apart. This is a passionate moment in which everything is changing and contemporary creation, being the fine-tuned sensor that it is, detects it, assumes it and channels it into a heterogeneous magma wherein knowledge and magic, the subjective and the objective, the material and the immaterial appear and disappear. This polyhedral nature is also expressed in works by other “Tabula Rasa” artists portraying the many forms adopted by art today. One example is with Estudi de salinitat n.4 (Salinity Study Nº 4, 2014) by Lara Fluxà, an artist who, for some time now, has based her conceptual, ethical and aesthetic questing on scientific foundations. In this case, Fluxà offers a visual representation of different seas by means of what characterises them and distinguishes between them: the salinity of their waters. This is a visual representation created by using the scientific method of determining the conductivity of the water. Employing a presentation that links up with new parameters of visibility, applying all the technical devices comprising the piece on the wall, and highlighting an aesthetic affection for the machine and its mechanisms, Fluxà achieves a piece that combines the beauty of what is internal and an attractive unveiling which, despite its starkness, is sometimes difficult to understand. The sea as a recurrent motif is the starting point for the work La mar (The Sea, 2014) by Marijo Ribas, a reflection on the polysemic nature of the term which also calls on a kind of formalisation referring to elements of present-day visuality and, on this occasion, to familiar icons from the early days of computers —for example pixellated envelopes—, in an archaeological quest for form and content which is captured in a suggestive form of animation. If these pieces appeal to the physical in order to shift into the metaphysical realm, the pieces by Julià Panadès move away from their genesis towards the spiritual plane although, eventually, they attain a high level of perfection in their

artistic materialisation. Panadès, with Transcend (2014) and his site-specific work of the same title (2015) devised for the outside spaces of Hilvaria Studio’s, continues along the lines of his recent works in which he has focused on the relationship between spirituality and identity with a set of installations which reflect the moment of change humanity is undergoing, when the preceding system seems to have come to an end and where the need for a change of values has become patent. Starting out closer to home and challenging certain deep-rooted cultural norms in present-day society, Arantxa Boyero presents three independent but interconnected pieces in “Tabula Rasa”. Moix y Eduardo (Moix and Eduardo, 2012) is a large-format photograph in which a man appears, gripping the legs of a grey cat and holding it aloft, an image which explores patriarchal power relations in the family today. Lección nº1 (Lesson Nº 1, 2012) takes the form of an action video in which the artist lies on the ground and shows her cat how to lick itself as the cat looks on. This piece analyses mimesis and repetition of established behaviour as an educational technique. Finally, Muchos gatos (A Lot of Cats, 2014) is an installation consisting of several plaster cats, which completes her contribution, by presenting, as an object for reflection, the private sphere, domestic space, the home, now contextualised in the public domain, namely the exhibition space. The two artists known as las tAradas also question certain patterns of social behaviour with their site-specific projects in “Tabula Rasa”. Titled Baba Rosa (Pink Spit, 2014), ¡Super Cookies! (2014) and Porky (2015), these works were specifically created for the show. In this venue they continue their analysis of female stereotypes and how they affect women’s perceptions of their own bodies. Starting with a smile, this project leads the viewer into uneasiness along a route running from humour and irony to sarcasm and disquiet. Fernando Gómez de la Cuesta April 2015

/235


Natxa Pomar. 40 pams, 2014 Video projection at Hilvaria Studio’s

IRENE DE ANDRÉS

Ibiza, 1986 | www.irenedeandres.com “My work focuses on places where nothing seems to happen, on the waste that contextualizes the society in which I live. My attention is drawn by images and different elements that form an almost subliminal part of our everyday lives. The codes used to represent the landscape, travel, tourism and post-industrial ruin are all concepts that I explore. In the process, I combine images, objects and texts from different contexts, from places like the fields of surveillance, advertising, literature, the press or art history. I use these documents to refer to states in which we are immersed: the over-abundance of images, scepticism about progress, or the sensation of continual aimless movement. I started my artistic career working with images and videos from advertising or the Internet: collective sites that could be used as a setting for key concepts from 18th-century German Romanticism, like the horizon, sublime landscapes, ships or travel.”

236/

XX XIX XXI 2012 Pigment ink prints on sized tissue paper and photographic paper 50 x 70 cm (all prints) A dialogue based on images of ships and shipwrecks taken from old books and online sources. Some photographs come from a nineteenth-century book found in London, John Masefield’s The Wanderer, which describes life on board. The twentieth-century photographs are from a book on the Battle of the Atlantic, acquired in Brno, Czech Republic. The images from the twenty-first century have been taken from the film Film Socialism by Jean Luc Godard, while those of the wreck of the Costa Concordia are from the Internet. Cómo trazar una línea en el pasaporte (How to Draw a Line in the Passport) 2011-2012 Installation. Passport, poster and video projection 12.5 x 17.7 cm (passport), 33.6 x 24 cm (framed poster) This project uses the image appearing on the first page of the artist’s Spanish passport, a chalcography showing the caravels and route of Christopher Columbus’ first voyage to the Americas. With her passport open at this page, Irene d’Andrés carried out a series of actions in places she went to during the last year before her passport expired. The videos show how, on the coasts of Venice, Ibiza and Lisbon, she dips the passport in the water trying to keep the level the same as the line of the horizon appearing in the passport image. An almost imperceptible watermark seals the document on which travel “freely” now depends, despite the fact that it is determined by the origins of its holder. The image of colonisation is printed on our passports.

Entrevista con Irene de Andrés http://youtu.be/swBveKQtTuI

/237


Three-Way Glass 2014 Site-specific installation at MUU Kaapeli (Helsinki) Irene de Andrés works with the windows of two exhibition spaces, introducing subtle references to the history of each place. In the case of MUU Kaapeli, this old cable factory in Helsinki inspires her to produce a series of sculptures made out of copper and electric cables to occupy the interstitial gap between the two sheets of glass in the windows. A space of insulation is filled with connections: the tubular structures illuminate corners and references to the material of which they are made, while electric conductivity brings ephemeral pieces to life. In Hilvaria Studio’s, the intervention focuses on the history of the building which was originally constructed as the Kodak Pavilion for the Brussels World’s Fair 1958, after which it was used as a film and musical production studio. Three-Way Glass 2015 Site-specific installation in Hilvaria Studio’s (Hilvarenbeek) As she did in MUU Kaapeli, the artist uses the large window of the Leuven Hall in Hilvaria Studio’s to explore the particular history of this space, which was originally the Kodak Pavilion at the Expo’58 in Brussels. A series of archival images tell this story. 238/

JOAN BENNÀSSAR CERDÀ

Palma de Mallorca, 1991 | http://www.joanbennassarcerda.com

Entrevista con Joan Bennàssar Cerdà http://youtu.be/FSry3ohz0gM

“My work reflects on space, processes and methods. My conceptual research is mainly expressed through sculptures, drawings and photography, constantly casting doubt on elements presented as credible and as constructed fictions. It aims to question these attitudes to the world and how the world is perceived; our ways of inhabiting and understanding space. Drawing and photography become the catalysts for conceiving shape, as starting points for creating sculptures. The works can only be interpreted in relation to others and to the actual case study: a relationship forged through language, rhythm, repetition, signs and association. These realms are presented as a way of understanding and studying reality. The memory of an experience that cannot be defined in a specific place, but instead as a way of conceiving reality itself.” Futuro memories 2014 Futuro memories is an inquiry into the Futuro House, an icon of 1960s Finnish futurist architecture born of post-war technological optimism and aiming to extend all around the world. The work uses two case studies, first, an abandoned residential complex in Wan Li, Taiwan and, second, ruins in a forest near Andratx, Mallorca.

Lost Soul 2014 Three sculptures in polyurethane foam and plaster, coated with acrylic enamel 70 x 45 x 45 cm, 60 x 45 x 45 cm, 35 x 70 x 70 cm A dream from before history (Futuro memories) 2014 HD Video transferred to a DVD 14 min. In collaboration with Joe Holles, and with poems by Lin Hengtai and music by Xavier Marín Myths of the Near Future 2014 Three photographs 70 x 100 cm, 55 x 75 cm

ARANTXA BOYERO

Colònia de Sant Jordi, 1982 | http://www.arantxaboyero.com “I am interested in the society in which I live and the role that women of my generation have within this context. Subjects like privacy, relations, consumerism, sexuality, culture and traditions attract me and they form part of my projects. I describe all my work as ‘mini-actions’ and I use techniques like photography, performances, and videos to carry them out. The documentary process that I follow in their creation is based on my autobiographical experiences. I use reinterpretation, reaction and experimentation as tools to reflect on and express everyday thoughts. “ Moix y Eduardo (Cat and Eduardo) 2012 Photograph 100 x 100 x 5 cm In this large-format photograph a man wearing a pink T-shirt, is holding up a grey cat, gripping its legs. The image seeks to explore the theme of power in the family and patriarchal relations today. Lección nº1 (Lesson Nº 1) 2012 Video 1 min 11 secs The artist lies on the ground and shows her cat how to lick itself as the cat looks on. With this piece, which experiments with empathetic relationships, she questions mimicry as an educational technique.

/239 Entrevista con Arantxa Boyero http://youtu.be/TCuSf1B3huQ


Muchos gatos (A Lot of Cats) 2014 Installation. Plaster sculptures in a circle 30 x 10 x 18 cm (all pieces) The installation consists of several plaster cats made by the artist and placed on the floor of the exhibition space. Hence, moving out of her private milieu, which is where she usually works with her animals, she creates a space for carrying out a ritual in which the cats become part of an enigmatic community.

LARA FLUXÀ

Palma de Mallorca, 1985 | http://www.larafluxa.net

Entrevista con Lara Fluxà http://youtu.be/UkYnmI5ZBpQ

240/

“I am interested in work where the materials are perceived in terms of the poetics of their geological or physical characteristics, trying, on each occasion, to understand how they behave and to conceive installations as experiments that attempt to explore everyday concepts through proof of their fragility. The sea’s level of salinity, the horizon or a search for balance are all concepts that I have worked on, almost always using materials like glass, salt, wool, water and air. I often combine these materials to create work in which the transparency and inherent characteristics of each particular element give visual form to the work’s meaning: instability, fragility, change, risk, doubt etc.” Estudi de salinitat nº4 (Salinity Study Nº 4) 2014 Screens, Arduino boards, glass receptacles and electrical components Different sizes This installation visually represents the Baltic Sea, the Sea of Azof, the Black Sea, the Mediterranean, and the Dead Sea by means of what characterises them and distinguishes between them: the salinity of their waters. It is a visual representation created by means of using the scientific method employed since the early twentieth century to measure salinity, which is to say determining the conductivity of the water. Electrical conductivity is the measure of the amount of electrical current a material can carry. Sea water has a high electrical conductivity because of its salts. Broken down into ions, or atoms of positive or negative charge, these salts absorb or free electrons in their movement, which thus conducts the electric current. The higher the salinity, the greater conductivity and the more intense the light on the screen.

BEL FULLANA

Son Carrió, Mallorca, 1985 | http://www.l21gallery.com “My work combines drawing and painting in a series of simple, figurative, expressionist images that stand out for their strong childish streak, albeit distorted and taken to an extreme limit. All my work is strongly linked to the concept of childhood, which I see as representing a stage of incoherences and sharp contrasts. It is a period of learning and discovery that symbolizes innocence and purity, as opposed to cruelty or coarseness. My work is autobiographical. I portray myself in it on repeated occasions, sometimes in the guise of a child or teenager in a constant struggle with her body or emotions, in a complex bid to forge her own identity. Using my experiences and my own particular form of self-therapy where I analyse the things that prey on me, I explore man’s vulnerability to his emotions, fears and (often even unspoken) innermost desires. I regard my work as a place where I can channel my own personal ideas, although I try to ensure that spectators can identify with it.”

Entrevista con Bel Fullana http://youtu.be/_8QAGUW98D0

Autorretrato rosa con mucho negro (Self Portrait in Pink with a Lot of Black) 2014 Acryrilic paint on canvas 166 x 134 cm By courtesy of Galeria L 21 This painting is part of a recent series exploring the wish to observe the world with childlike innocence while also refining the visual elements of the work to offer a view which, oddly enough, is both adult and serene, and innocent and playful.

/241

NEUS MARROIG

Sóller, 1982 | http://neusmarroig.wordpress.com “My interest in art revolves around projects that explore the links between popular and social knowledge and how this is expressed in contemporary society. At the same time, I am also interested in exploring how this knowledge is standardized through cultural policies and its institutionalization. Many of my works are inspired by the lack of historical and cultural knowledge that surrounds us and how, through personal experience, we are able to reflect on processes of a complex social nature. I am interested in collective memory as a means of forging an identity and as a form of reflection or starting point for rethinking the past from the present. I seek my own invisibility in the presentation of my work, as if it were a question of presenting objects, ideas and images that can be transformed, sometimes physically and sometimes in

Entrevista con Neus Marroig http://youtu.be/PJG1k9F6s4s


our imaginations. The outcome has certain parallels with forms of documentation or ways of creating open-ended or perhaps fragmentary archives where there is no beginning or end.” C/ (St) 2014 Installation. Map, video and table with book Different sizes At the end of the nineteenth century and in the early twentieth century many travellers, writers and middle-class youngsters visited the Balearic Islands. Through their memoirs, travel diaries, literature, correspondence, engravings and drawings, they left their reflections not only about the picturesque scenery of the islands but also their people and society. Among them were Mary Stuart Boyd, Gaston Vuillier, Pierre Lavedan, Jean B. Laurens, Ramon Medel, Jaime de Villanueva and, most famously, George Sand. Nowadays, besides being part of the cultural and tourist history of Mallorca, they are incorporated into the cityscape of Palma where the streets of a whole housing estate on the outskirts are named after them. How does history return? By what processes?

ADRIÁN MARTÍNEZ Ibiza, 1984

242/

Entrevista con Adrián Martínez http://youtu.be/BXFME2Or0Vc

“Through graphite powder, a pin and thread or inks, I play with the significance of the technique behind a drawing, coming up with alternative means of creation or ways of generating a story. Sketches and, in turn, immediacy – which are both so closely related to time – are slowed down. In a world full of images where we use our eyes so much that we scarcely see any more, the image’s invisibility causes us to pause for longer: when there is nothing to be seen, you want to see something. In this way, those faint images of scenes of a more or less idyllic nature remind us of the fragility of paradises and of the imagery of desire. A mass of white thread is transformed into a screen, arresting the eye (and the body) and forcing the eye to work at a more leisurely pace. I like to play with the dual idea of betraying spectators’ perceptions and with casting doubt on the credibility of images today, encouraging us to take a closer look at works and stories that are built on images so as to contemplate them with greater care.” Salvavidas (Lifebelt) 2014 Installation. Needles and thread Different sizes With this piece, the artist produces a kind of ephemeral drawing made up of hundreds of threads, creating a ghostly image which is more visible by its shadow than by the materials comprising it. The work is part of a series whose theme is associated with death and, at the same time, with the act

of floating on the sea, a common pastime of summer holidaymakers, which introduces a certain touch of irony, confusion and ambiguity to the pieces. 56 muertos (56 Dead) 2013-2014 56 drawings. Graphite on paper, 20 x 30 cm (all drawings) Graphite dust turns the ocean into a black sea. Light shone upon it brings out a series of floating bodies, characters drifting, lost and disoriented, making one wonder whether they are victims of a shipwreck or relaxed swimmers, whether the title of the work refers to reality or fiction, and whether they are alive or dead. Muro sobre muro 2015 Installation. Spray paint, needles and thread Variable dimensions The artist draws a wall on the wall of the Photo Studio in Hilvaria Studio’s with black thread and paints on it with spray paint. The result is a reflection on drawing connecting art with graffiti, that was specifically designed for this space.

JAUME OREJUELA Pollença, 1981

My work focuses on the management and administration of information in cultural circles and on techniques and technologies applied to the production of artworks. Landschaft nº 7 2014 Acrylic paint on canvas 45 x 55 cm Imagen de la superposición Landschaft nº 7 en Google Street View (Image of the Superimposition of Landschaft nº 7 on Google Street View) 2014 Digital print on Alpha paper 19.7 x 14.8 cm Tito Cittadini El Colomer 1910 Oil on canvas 45 x 55 cm By courtesy of Beatriz Anglada

/243

Entrevista con Jaume Orejuela http://youtu.be/-AD-0kxRfdQ


Landschaft nº 6 2014 Acrylic paint on canvas, 45 x 55 cm Imagen de la superposición Landschaft nº 6 en Google Street View (Image of the Superimposition of Landschaft nº 6 on Google Street View) 2014 Digital print on Alpha paper, 18.8 x 28.5 cm Hermen Anglada Camarasa Amanecer (Dawn) 1914 Oil painting on wood, 36 x 39.5 cm By courtesy of Beatriz Anglada With this series, Jaume Orejuela uses Google Earth in his attempt to re-create the views that the painters of the Pollença School saw when they set up their easels to paint their landscapes. Once situated with the same or similar view through Google Earth, he captures the image on the screen and creates a painting by means of a technique that calls for explicit, controlled brushstrokes, giving the appearance of pixels. Original works by the artists of the Pollença School have been shown in the exhibition next to the pieces produced by Orejuela.

244/

Todos mis dispositivos (All My Devices) 2014 Clay and stone 17 x 36 x 34.5 cm / 15.5 x 28 x 20 cm / 22 x 33 x 18 cm In this series of sculptures, the artist reproduces several digital devices he possesses, for example the PlayStation and GameBoy video game consoles or his iPad. The materials used allow Orejuela to give these objects a soft, fragile appearance, revealing their artisanal manufacture and establishing a connection between traditional techniques, industrial production and digital media.

JULIÀ PANADÈS

Palma de Mallorca, 1981

Entrevista con Julià Penedès http://youtu.be/Zep6IN6mT28

“Using my consciousness and a contemporary technique as tools, my work gives shape to the ideas and images that my subconscious generates and expresses: my dreams, innermost truths and indescribable emotions. I consider myself to be a mere instrument of my work. Despite this belief, the ideological legacies of my parents – a psychologist and a yoga teacher who both believe in the philosophy of meditation – might be said to have influenced my interest in metaphysical subjects like identity or spirituality. Having been born in Mallorca also means that nature plays a key

role in my work. My work freely combines collage with illustration and installations with video. One constant in this process is the evolution from 2D collages to 3D ones or to installations and the use of recycled or humble materials, in keeping with my obsession for gathering and collecting all kinds of objects.” Transcend 2013 Installation. Graphic work and digital printing, sculptures, found objects, video 200 x 400 x 150 cm Working with ideas and concepts like “we are energy”, “union with nature and the universe”, “the universe as a quantic sea”, “the transpersonal”, “transcending the ego” and “reincarnation”, this installation is a reflection on the moment of change humanity is experiencing now that the capitalist system seems to have come to an end, when the need for a change in values is becoming evident, and when consumerism and the wanton materialism of our society must be transcended in favour of a way of thinking in which the feeling of identity extends beyond the individual to embrace aspects of humanity, life and the cosmos which were once experienced as alien. Now, it has been demonstrated, with more certainty if that is possible, that absolutely everything consists of energy and, accordingly, we are all interconnected. Transcendence 2015 Installation. Various objects Variable dimensions This installation, that the artist has created specifically for the forest of Hilvarenbeek, turns an old structure which originally belonged to the Kodak Pavilion into a fictional mausoleum, in which the main elements of the visual vocabulary of Panadès can be found.

/245

ALBERT PINYA

Palma de Mallorca, 1985 Albert Pinya uses naivety in an ironic intentional way as the starting point for dismantling reality’s perverse structures. He has swiftly developed his own identifiable style where he applies the codes of popular culture, comics and illustration, together with a carefully planned naïve sense of aesthetics that conceals the precision with which he tackles the themes that he explores. Painting, drawings, art interventions, installations, performances and sound are the media that he uses to develop the discourse of his narrations. His foremost obsession is the analysis and observation of mankind and the way in which man forges relations with society and with his background context. A metamorphic artist, he crams his artwork with content, taking advantage of some of the most transgressive weapons at his disposal, such as the sense of humour. He shuns

Entrevista con Albert Pinya http://youtu.be/8h_A5Nz31bE


manipulation, without camouflaging the evidence or upholding appearances, because in today’s world comedy is one of the most subversive forms of expression. Supercalifragilisticoexpialidoso 2012-2014 Acrylic paint on canvas 20 x 20 cm, 73 x 60 cm By courtesy of Allegra Ravizza Art Project Art Now (Two are Better than One) 2012-2014 Sculpture. Acrylic paint, two books, knife 40 x 18 x 22 cm By courtesy of Allegra Ravizza Art Project While Albert Pinya is known for his deceptively naïve painting and uninhibited, irreverent portrayals of present-day society through an imaginary rich in characters inspired by popular culture, his art also has a powerful poetic impact and shows an unusual attention to language. In these works he more clearly explores his interest in developing a meta-language but without losing the playful spirit that defines his artistic practice. Painting, conceptual art, sculpture and blithe transgression come together in this assemblage. 246/

TOMÁS PIZÁ

Palma de Mallorca, 1983

Entrevista con Tomás Pizá http://youtu.be/7TI4CGOQJ3I

“Art’s conception as a form of introspection leads us to analyse, investigate and reconstruct history or histories (with the latter being construed as one’s own history or history in capital letters) and to demonstrate that history or histories are made up of a “Frankenstein” of memories, facts and inventions. Reconstructing history partly signifies constructing one’s own continually gobbled up and regurgitated identity, something that produces simultaneous pain and pleasure as the angel of history well knows: the angel who advances with his back to the future, helplessly contemplating the devastation of the past.” BA_01 2013 Acrylic paint on canvas 290 x 170 cm This work exemplifies the artist’s interest in the city’s neglected spaces. Architecture is one of the usual sources of inspiration in his work which, however, focuses mainly on drawing and painting as the result of a long, laborious process of research in which his own experience of the journey is a key element.

Sense títol (Untitled) 2013 Video loop This animation is based on a series of photographs of dioramas which are part of work in progress exploring the history of travelling through to the present-day phenomenon of mass tourism. Inspired, like Mesa de trabajo (Work Table), by William Beckford’s journey in 1780, this video represents travel as movement and fiction. Mesa de trabajo (Work Table) 2014 Installation Fruit of research carried out thanks to an Archie Gittes grant, this work explores and reconstructs William Beckford’s journey in 1780. A large series of photographs is presented, highlighting the possibilities of the immense multiplicity of digital photography as an artistic tool and the consequences of this for the act of looking. The pieces in themselves do not constitute a work but rather a stage of the research and are therefore the raw material Pizá will use as he develops this pictorial project henceforth.

NATXA POMAR

Palma de Mallorca, 1988 “My work mainly entails artistic and sociological research through photography, videos and the written word. My artwork is a critical reflection on identity, memory, power and politics from a personal perspective and with a narrative element. The themes that I explore revolve around present traces of the past through landscapes, topographies and installations. I am interested in the cyclical repetition of history (and histories) and social, collective, individual and family memories, together with the archaeology of places, invisibility, fables and paradises lost.” 40 pams (40 Spans) 2014 Video 8 min 9 secs 40 pams (2014) is a poetic reconstruction of the journey of a Mallorcan woman who, after more than fifty years’ absence, returns to Algiers, “the city where she spent the best years of her life”. She arrived there in a small boat, exiled by the war in Mallorca, and remained until the Algerian War of Independence, when she returned to the island of her birth to get married. From this starting point, the reconstruction of her journey goes back to places she knew, evokes fading memories and links up north and south of the Mediterranean in a story they both shared.

/247

Entrevista con Natxa Pomar http://youtu.be/T7YFNgyUeok


CRISTÒFOL PONS

Ciutadella, Menorca, 1981

Entrevista con Cristòfol Pons http://youtu.be/lvg7i8rHRu0

Cristòfol Pons believes that reality is relative and subjective and that sincerity should not be a condition of art. He uses constant interplay with reality to make it fit in with his tastes and sense of order, using metaphor and exaggeration to explain conditions as real as a landscape. Due to his work’s associations with anonymous aspects of ourselves and of “those others”, his anonymous, hybrid, subjugated beings might be anyone trying to distance themselves, although they also emphasize the importance of anonymity as a social element, with the anonymous being integrated and yet lacking in rights unless they conform to a uniformity, consensus and evident fascism. And even under the terms of this dogmatic creed, there continues to be a hierarchy and those who are reviled. Adoración de ídolos (Adoration of Idols) 2014 Diptych, two paintings and one drawing on a photo 40 x 52 cm, 72 x 52 cm, 26 x 18 cm, 20 x 30 cm Part of the project Així va parlar Zaratustra (Thus Spoke Zarathustra), this polyptych consciously uses the form and language of books of religious revelation as a kind of Book of Annunciation that lampoons and criticises religion. Here, one sees man submitted to an authoritarian state of walls and elements that thwart his freedom. The characters good-naturedly succumb to this “State of power” which has taken over from a dead God. This is not, and neither does it seek to be, a faithful portrait of our society nor a mere illustration of Thus Spoke Zarathustra, but rather ponders and reveals the errors man commits.

248/

MARIJO RIBAS

Palma de Mallorca, 1982

Entrevista con Marijo Ribas http://youtu.be/jFfO1LsOX-8

“Inspired by a restlessness and broad range of concerns, my artwork is based on inertia and on a search for meaning in the possibilities or impossibilities implicit in the creative process. These paradoxes in my life lead to projects with biographical links: ambiguous mutable associations that spark off ideas which expand and develop during the process itself, coming to a conclusion through the use of a language and medium not always based on choice but more on a possibility or premise. I seek to forge relations between the plastic arts, technology (whether new or obsolete) and different forms of narration, trying to create symbolic works that encourage reflection on their own limits and context.”

La mar (The Sea) 2014 Video 3 min 39 secs Taking as its starting point the artist’s thoughts on the use of the phrase “the sea” as a quantitative and even qualitative expression, this work consists of a video showing a collection of animated envelope icons. The envelope functions here in the quantitative form as a container, a standard receptacle and promise of privacy. Symbolically —as an icon— the envelope is represented in our electronic devices every time we receive an email. The material is intangible but so too is the promise of privacy and the envelope’s function as a container of formal matters or wishes. The sea of envelopes seeks to generate a swell among anchored desires.

ANTÒNIA DEL RÍO Capdepera, 1983

“My projects focus on research into mechanisms involved in the transfer and loss of knowledge, forging constant dialogue between memory and forgetfulness. Through memory conservation processes, I explore the construction of discourse, knowledge and thought. In my work I often explore the themes of traces, accumulation, inventories and storerooms through different formats including photography, video, sculptures, installations or drawings.”

Entrevista con Antònia de Río http://youtu.be/sjEJ7mOydVM /249

Alguns mecanismes (Some Mechanisms) 2014 - 2015 Site-specific installation A sheet of instructions for mounting the work, a clip-on fan, a pile of blank sheets of paper, and the title written on the wall are the elements making up this work which is re-created anew in each exhibition space. The person in charge of mounting the work in each of its venues is given the objects and carries out the instructions: putting the sheets of paper on the table, turning on the fan and writing the title on the wall in his or her own handwriting. The work thus shows the mechanisms that have made the exhibit possible, adapting in each case to the local language with the resulting interpretations arising from each translation.

BARTOMEU SASTRE Palma de Mallorca, 1986

“I use texts as a medium, through short sentences or narrations. They can be written or spoken, depending on the project. The themes I explores include discord, social conventions, and situations lacking in logic. Sometimes the text or medium

Entrevista con Bartomeu Sastre http://youtu.be/3lj9Mgj_vfE


that is used comes to the forefront, moving into the field of metalinguistics or even the tautological. During my everyday travels, I record videos and photograph everything that surprises me (whether positively or negatively). I provoke situations through performances, sometimes camouflaged as common (non-artistic) events. In them, I enter into dialogue with unknown people, where the ‘casual’ takes on a whole new dimension.” Precarious/Visibility 2014 Video loop With this piece, Sastre keeps developing his use of the word in his work, while also reflecting on its appropriateness to a specific context. In this case he works with an animated GIF, shown on a digital tablet deliberately tucked away in a barely noticeable corner of the exhibition space. The words “precarious” and “visibility” alternate so fast that it is difficult to distinguish one from the other and, indeed, it is the title of the work that helps the viewer to decipher its content. Sastre presents a play on words, referring both to his own work, the visibility of which is precarious, and to a situation that is all too common in his generation, namely the need to achieve visibility and recognition, and the precariousness of means, resources and possibilities with which to work. 250/

ISABEL SERVERA Artà, 1986

Entrevista con Isabel Servera http://youtu.be/teZ7pT0_468

“I explore mechanical actions involving repetition, accumulation, and routine processes taken to an extreme, using different production processes. I try not to think I try to do I try to produce I seek extreme tasks” Caja nº24, caja nº 48 (Box Nº 24, Box Nº 48) 2013 Coloured pencil on paper 120 x 120 cm In Caja nº 24, Caja nº 48, the artist uses two boxes of coloured pencils (of 24 and 48 units respectively) to fill a square surface of paper measuring 100 x 100 centimetres for each box. Each unit consists of a total of 62,500 tiny squares of 4 x 4 millimetres. The artist establishes the mechanics of filling each unit by means of repeating the colour scale offered by each box, starting with the central square and moving outwards in a spiral.

JAVIER SIQUIER Palma de Mallorca, 1983

“My work has followed two parallel pathways for years now: one in consonance with my training as a graphic designer, involving precision and anonymous authorship, and another wilder, more gestural one rooted in my early days as a graffiti artist (originally an underground activity, in which an initial pseudonym gradually changed and took on unsuspected proportions). In both cases, I have always scribbled. In both, typographic work plays a fundamental role. My latest projects are characterized by a single vision, based on visual analysis of the graphic stimuli that I encounter wherever I go. This process of research and documentation leads to interventions in which, more than ever before, the painted word takes on multiple meanings. In public or private spaces, the authorship of these projects deliberately enters into dialogue with that of the most basic messages.” Recién pintado (Wet Paint) 2014 Mural painting 500 x 360 cm A wall painted black with the words Recién pintado (Wet Paint) written on it in white establishes an ironic relationship with the space in which it appears. The words might refer to the wall itself, painted just before the exhibition was opened, and to the surrounding works very recently completed and with fresh, still “wet” paint. Siquier says that he sees this work as an anonymous intervention, while he plays with the conception of painting as an artistic practice as well as a simple job of decorating or maintaining a surface. The coming together of art, graffiti, typography and the conceptual art tradition is very clear in this painted wall.

Despacho de muestras (Samples Office) 2014 Twelve Works arranged on three shelves Different sizes This set may be seen as a sort of retrospective of Siquier’s recent work, set out as small pieces presented on three shelves. Somewhere between the cabinet of curiosities and Duchamp’s boîte-en-valise, this work brings out the contradictions of artistic practice rooted in urban space, the unauthorised intervention, and the requirements of a museum space.

Entrevista con Javier Siquier http://youtu.be/z3LrFSLbcXQ

/251


LAS TARADAS

SARA TUR

“We work with installations and, in many cases, specific art actions in order to involve spectators in our work and make them part of it. We create settings with meticulous attention to detail in order to achieve a ‘precious’ affected feel with a predominance of pink, where all the senses (colour, smell and sound) are taken into consideration. There is so much visual sugar coating and intended prettiness that it heightens the underlying sarcasm of our work. We use techniques, materials and tools that allow us to reflect on stereotypes and social norms, relations with our bodies, and gender issues in terms of our own experience. We challenge the conventions of society and the art world, without too many pretensions and with a good dose of humour, starting with ourselves and our name. Las Taradas (the Loonies) are a raucous response to simply conforming and to fashion.”

“I work with ideas and concepts, shaping them through metaphor, enhancing and/or distorting the meaning and use of objects, or manipulating images. I inspire a reflection on the human condition and human response to the problems that surround us: the desire for progress and ambition that is intrinsic in human beings and gives rise to phenomena that condition territorial, cultural and social dynamics. Phenomena such as globalization have led to a standardization of social and territorial behaviour and to new economic paradigms like tourism. These transformed 20th-century societies and, by extension, 21st-century ones. I uphold the concepts of constructive non-conformism, critical thinking, rethinking, and a change of viewpoint in order to foster and pave the way for sustainable methodologies of doing and managing things.”

Mariaema Soler and Marta Fuertes, Mallorca / Zaragoza, 1983

Entrevista con Las tAradas http://youtu.be/TUa8F4O4hSg

252/

Baba Rosa (Pink Spit) 2014 Video and two textile pieces These two artists (The Loonies) offer a nonchalant look at the cult of the body in a video where they perform a series of gymnastic exercises in dresses they have designed to highlight artificial modifications of the body by means of corsets and padding as well as plastic surgery. ¡Súper Cookies! 2014 Installation, biscuits and tablecloths A series of biscuits are set out on a table to form words used to insult women because of their physical appearance, for example “whale” or “big bum”. Members of the public are invited to eat the biscuits in a performance which ends up leaving only a few crumbs plus a few extra kilos. In the itinerant exhibition, the biscuit-words have been translated into the local language of the place of the venue, thus opening up new interpretations and stimulating reflection on female stereotypes in different cultures. Porky 2015 Cakes Five large letter-shaped cakes form the word “porky”, an insult addressed to women’s body shape. Cooked in the cafe-restaurant at Hilvaria Studio’s, the cakes were offered to the public during the opening, pointing out the contradiction in a society that invites women to be consumers of cakes and pastries and then criticizes them if they do not have an ideal body.

Ibiza, 1986

Piscinas verdes (Green Pools) 2014 Commercial postcard rack with 105 postcards in 21 different models 110 x 45 x 5 cm This work follows the artist’s thoughts on feelings of a loss of identity in the society of her birthplace, Ibiza. Distance, space and fissures between the local people who have this nostalgic feeling, and their land, their home, are expressed in a series of projects framing this idea. Sara Tur uses the well-known resource of the postcard —once the only way people could communicate with home when they were on holidays but now a mere souvenir which has lost part of its original function— to reproduce a series of aerial photographs of swimming pools. Out of context, the pools look like islands in an imaginary archipelago created by those people who, although they live surrounded by sea, believe in their own private leisure space, which is also a status symbol.

Entrevista con Sara Tur http://youtu.be/yQgVQAFnkRw

/253


Las tAradas. Baba Rosa, 2014


Tabula Rasa  

Tabula Rasa o la (im)possibilitat de construir una generació CAT | ESP | ENG Es Baluard Museu d'Art Modern i Contemporani (Palma, ES) MUU Ga...