Page 1

La Tramuntana justa

La Tramuntana justa El batec de la Costa Brava

Tots aquells a qui Jordi Comas i Matamala (1945-2012) va honorar amb la seva generosa amistat hem volgut agrair-li, amb l’edició d’aquest llibre, la hospitalitat i l’afecte que sempre ens va dispensar. La Tramuntana justa vol ser el punt de trobada entre el poema de Carles Fages de Climent, que en Jordi sempre tenia als llavis com a paradigma de la mesura, i la mirada reflexiva sobre la Costa Brava que li agradava d’encomanar a tothom que compartís l’amor i la il·lusió pel progrés d’aquesta terra. Platja d’Aro, 19 d’abril de 2013


La Tramuntana justa El batec de la Costa Brava


Oració al Crist de la Tramuntana

Braços en creu damunt la pia fusta, Senyor, empareu la closa i el sembrat, doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa Data d’edició: Abril de 2013 Tiratge: 3.000 exemplars

que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

Edició: Cuina de l’Empordanet Coordinador de l’edició: Enric Serra Amat Disseny: Jordi Sàbat Disseny Versió en castellà: Núria Sàbat Versió en anglès: June Ann Plimmer Wharton i Vikki Benito Plimmer Impressió: Gràfiques Alzamora, S.A. ISBN: 978-84-8067-126-2 Dipòsit Legal: GI-66-2013

Carles Fages de Climent Figueres 1916-1972

Aquesta edició ha estat materialment possible gràcies a la col·laboració de Paco Dalmau (fotògraf), Pep Espadalé (Museu del Suro), Santi Font (fotos aèries), Isabel Godoy (Patronat de Turisme Costa Brava Girona), Rosa Llinàs (Parc Natural dels Aiguamolls), Cristina Martí (Unió d’Associacions d’Hostaleria de la Costa Brava Centre), Ricard Planas (Bonart), Josep Puigbó, Ariadna Ros (Institut Català del Suro), Martí Sabrià i Jordi Sargatal.


Patrocinadors Ajuntament de Castell-Platja d’Aro Associació de Càmpings de Girona Associació Turística d’Apartaments (ATA) Aromar Hotels i Restaurants Arte y Restauración Associació Catalana d’Agències de Viatges (ACAV) Associació de Càmpings de Girona Associació d’Empresaris de Castell, Platja d’Aro i S’Agaró Associació d’Hotelers de Castell, Platja d’Aro i S’Agaró

Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya Estació Nàutica l’Estartit Illes Medes Federació d’Hostaleria de les comarques de Girona Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (FOEG) Foment del Treball Nacional Fundació Gaspar Espuña-CETT Grup Terrassa La Caixa La Xefla Societat Cultural i Gastronòmica

Cambra de Comerç de Girona

Mas de Torrent Hotel & Spa

Cambra de Comerç de Palamós

NM Suites Hotel

Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols

Patronat de Turisme Costa Brava Girona

Confederació Empresarial d’Hostaleria i Restauració de Catalunya (CEHRC)

Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (PIMEC)

Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE)

SKÅL Club Internacional

Consell General de Cambres de Catalunya Costa Brava Hotels de Luxe

Tribuna de Girona Turisme Rural Girona

Costa Brava Verd Hotels

Unió d’Hostaleria i Turisme de la Costa Brava Centre

Cuina de l’Empordanet

Universitat de Girona (UdG)

Diputació de Girona


Un home que estimava el seu país

8

Artur Mas i Gabarró. President de la Generalitat

La petja inesborrable de Jordi Comas Carme Hospital i Poch

10

L’Empordanet com a ciutat jardí

24

Antoni Puigverd. Escriptor

Paisatge amb figures Narcís-Jordi Aragó. Periodista

36

Història per al turisme Pius Pujades. Periodista

48

L’Empordà i la Costa Brava terra de pas i d’acollida

60

Martí Sabrià i Deulofeu. Gerent del Grup Costa Brava Centre

Muntanya, mar i cel

72

Salvador Garcia-Arbós. Periodista

Cuina, territori i paisatge de vi Joan, Josep i Jordi Roca. Celler de Can Roca

84

La Costa Brava, esbravada? Jordi Sargatal i Vicens. Naturalista

96

Un bullidor cultural

108

Ferran Mascarell. Conseller de Cultura del Govern de la Generalitat

Costa Brava, Babel de les arts Ricard Planas i Camps. Editor de Bonart

120

Un nou món de la Costa Brava Jordi Xuclà i Costa. Advocat i diputat al Congrés per Girona

132

Alguns homes bons Josep Puigbó. Periodista

144

Versión en español

156

English version

170


Un home que estimava el seu país És aquí on prenen relleu personalitats com la d’en Jordi.

persones. La història d’una nació la forgen, més enllà

Més enllà, però, de la seva faceta empresarial i de les

de les institucions, les persones que, com en Jordi

diverses responsabilitats polítiques i corporatives que

Comas, es comprometen de forma activa amb el seu

havia ocupat, el que vull ressaltar és el seu vessant

país, amb el seu municipi i amb el seu entorn.

més patriòtic i altruista, el d’una persona amb un ferm compromís amb la seva terra i la seva gent. Des del seu

Si Catalunya ha sobreviscut com a nació als diferents

Juià natal i la infantesa a Flaçà fins l’època dels estudis a

atzucacs històrics que hem patit, ha estat gràcies, en

Girona i l’arrelament definitiu a Platja d’Aro, la trajectòria

gran part, a l’impuls d’una societat civil forta i dinàmica

de la seva vida sempre fou guiada per una gran estima a

que, quan les nostres institucions estaven prohibides,

les seves comarques i al seu país.

va ser capaç de mantenir viva la flama de la nostra identitat.

La tasca d’en Jordi abastava molt més que la gestió dels seus negocis. En els darrers mesos es va destacar com

Ara més que mai, davant d’una dura crisi econòmica

un gran defensor de la voluntat democràtica del poble de

i de l’actitud deslleial de les institucions de l’Estat

Catalunya allà on fos, fins i tot a contracorrent si feia falta.

espanyol, es fa necessària una societat civil activa que

En circumstàncies com les actuals, les persones amb la

faci seva la cèlebre sentència de John F. Kennedy: “No

vàlua humana, l’honestedat i la determinació d’en Jordi

et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots

Comas són més necessàries que mai per tirar endavant

fer tu pel teu país”.

el projecte de país que molts catalans volem. Benvolgut Jordi: moltes gràcies per tot. Artur Mas i Gabarró President de la Generalitat

9

Un home que estimava el seu país |

EL COR D’UNA NACIÓ, la seva raó de ser, són les


La

p e t ja inesborrable de J o r d i C o m a s D’en Jordi se n’han dit moltes coses bones i no ha estat mai per compromís ni per formalitat sinó d’una manera espontània i admirativa perquè era extraordinàriament fàcil recollir-les de la seva manera de ser i de fer. Per mi, que he tingut el goig de compartir-hi 50 anys d’amor, de somnis, d’il·lusions, de reptes i d’alegries, resseguir el seu recorregut vital és tornar a assaborir el dolç de tot el que hem viscut i accentuar l’agror de la seva pèrdua. Però deixar-ne constància és un deure que m’imposo amb el propòsit de contribuir a l’homenatge públic que es mereix. Carme Hospital i Poch

11

La petja inesborrable de Jordi Comas |

La petja inesborrable de Jordi Comas |

10


En Jordi i jo teníem 18 anys quan vam saber que, junts, podíem fer moltes coses En Jordi va néixer el 28 d’agost de

per compromís ni per formalitat sinó d’una manera espontània i admirativa

1945 a Juià (el Gironès), fill d’en

perquè era extraordinàriament fàcil recollir-les de la seva manera de ser

Josep Comas i la Júlia Matamala, i

i de fer. Per mi, que he tingut el goig de compartir-hi 50 anys d’amor, de

va passar la seva infantesa a pocs

somnis, d’il·lusions, de reptes i d’alegries, resseguir el seu recorregut vital és

quilòmetres, a Flaçà, on els seus

tornar a assaborir el dolç de tot el que hem viscut i accentuar l’agror de la

pares havien obert carnisseria. Ben

seva pèrdua. Però deixar-ne constància és un deure que m’imposo amb el

aviat, el seu amic i hoteler Joan

propòsit de contribuir a l’homenatge públic que es mereix.

Cargol els ofereix l’oportunitat del

A la plana anterior, Jordi Comas i Carme Hospital, durant una celebració recent de la Cuina de l’Empordanet. Foto: Miquel Ruiz. Arxiu Família Comas Hospital. A dalt, Jordi Comas i Carme Hospital a Cadaqués a finals dels seixanta. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. A l’esquerra, Jordi Comas i la seva germana Leonor, amb els seus pares, Josep i Júlia, a les Fires de Figueres l’any 1950. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. A la dreta, Jordi Comas exercitant-se de bàrman en el primer Aradi. Foto: Arxiu Família Comas Hospital.

13

La petja inesborrable de Jordi Comas |

La petja inesborrable de Jordi Comas |

12

D’EN JORDI SE N’HAN DIT MOLTES COSES BONES i no ha estat mai


traspàs d’una botiga, al carrer principal de Platja d’Aro, quan a la carretera de Sant Feliu -que llavors travessava el poble- no hi havia gaire res més que quatre establiments i mitja dotzena d’hotels. La mare es trasllada allí, al front de la botiga de carn i queviures i de la carteria del poble, mentre el pare passa mitja setmana a Platja d’Aro i l’altra mitja a Flaçà, amb en Jordi i la seva germana Leonor, que encara van a l’escola. L’estiu, però, el passen a Platja d’Aro ajudant la família, i és aquí on jo conec en Jordi el dia de Sant Pere, el 29 de juny del 1958. Érem encara uns vailets i jo ajudava la seva mare a la botiga. El negoci prospera cada dia més i el Sr. Comas, un home inquiet que veu que el turisme és un fet en progressió, posa la llavor de tot el que després ha omplert la vida d’en Jordi i la meva. Primer, obrint l’Hostal Garbí, de 27 habitacions, l’abril de l’any 1962, al qual jo m’incorporo mentre en Jordi continua estudiant peritatge mercantil a Girona i treballant a la botiga a l’estiu. El 1963, lloguen un establiment d’apartaments amb un local a tota la planta baixa, situat al número 78 de la actual Avinguda del Cavall Bernat. Allà, l’estiu d’aquest mateix any, neix el Restaurant Aradi (nom fenici de la Vall d’Aro, que vol dir Vall d’aigua). Un petit restaurant que, amb el temps, aniria creixent. La família Comas gestionava, ara, els dos establiments, molt a prop l’un de l’altre. El pare d’en Jordi sap que el seu fill haurà d’aprendre l’ofici, que s’haurà de preparar bé i, amb l’ajuda d’en Joan Cargol –propietari, en aquells

A dalt, Carme Hospital ajudant la mare de Jordi Comas, a la botiga de la família a finals dels 50. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. Jordi Comas estudiant a l’Escuela Superior de Hosteleria y Turismo, a Madrid, l’any 1965. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. Jordi Comas amb diversos companys d’estudis de l’Escuela Superior de Hosteleria y Turismo, l’any 1965. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. A la dreta, l’equip incial de l’Aradi: Carme Hospital, Jordi Comas i els cambrers Lluís i Mario. Foto: Arxiu Família Comas Hospital.

15

La petja inesborrable de Jordi Comas |

La petja inesborrable de Jordi Comas |

14


moments, de l’Hotel Albatros– va

la llavor del que seria el nostre projecte personal i professional. Un projecte de

aconseguir que, passat l’estiu, en

50 anys, junts. Quan en Jordi acaba els estudis, i el servei militar, ens casem a

Jordi pogués entrar i començar el

Platja d’Aro el 26 de gener del 1970.

primer curs a la Escuela Superior de Hoteleria y Turismo de Madrid,

El repte comença, abans, el 1965, incorporant el Restaurant-Pizzeria La Riera,

que llavors era l’única que existia

que gestionem amb el mític Celler de la Riera; una feinada de nits i de dies,

a tot l’Estat. En Jordi s’hi va estar

però amb una grandíssima il.lusió. Uns anys més tard aconseguim que l’Aradi

tres anys, a Madrid, instal.lat a la

sigui un referent gastronòmic a la Costa Brava amb l’ajut d’un excel·lent equip

mateixa escola, que també era

de professionals. El 1979 assumim la compra i gestió de l’Hotel Aromar, al

hotel. Els estius, treballava a Platja

Passeig del Mar. El 1983 serà l’Hotel Costa Brava amb el seu Restaurant Can

d’Aro, a casa seva. Havent acabat

Poldo. Poc temps després, entrem al S’Agaró Hotel com a copropietaris, de la

els estudis, la seva germana Leonor,

ma de la família Sibils–Ensesa. Comencem els treballs de restauració i posada

també es va incorporar, amb

al dia del S’Agaró amb el seu Restaurant Sa Conca. Avui, l’establiment és

nosaltres, al negoci familiar.

un dels millors de la Costa Brava, amb 4 estrelles i un magnífic spa. N’estem enamorats i molt orgullosos. Mentrestant, havíem gestionat uns anys l’Hotel La Masia, situat dins la pineda de Platja d’Aro, a un pas del centre comercial, en

vam saber que ens estimàvem. Ja

aquests moments convertit en apartaments. I, amb la família Gay de Montellà,

teníem clar que, junts, podíem fer

co.laborem en la restauració i adaptació com a establiment hoteler d’una

moltes coses. Que, junts, fer camí

preciosa masia a Castell d’Aro, que esdevindria el Restaurant Cal Rei, que

no ens espantava. Junts volia dir,

gestionem durant uns anys. El 2006 adquirim el Restaurant Garbí, al número

ell des de Madrid preparant-se i

115 de l’Avinguda Cavall Bernat. El 2011 comencem les obres de reforma i

estudiant i jo treballant a casa seva,

transformació del local, on hi traslladem el nostre buc insígnia, l’Aradi, que obre

posant en pràctica el que ell aprenia

de nou les seves portes el 15 de juliol de 2012.

i ens ensenyava. Esperàvem la temporada per poder estar junts. Sense saber-ho, estàvem posant

L’Aradi, en una segona etapa, a mitjans dels setantes. Foto: Pablito. Arxiu Família Comas Hospital. Carme Hospital amb Josep Comas, a la barra de l’Aradi. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. L’Hostal Garbí, primer establiment de la família Comas, l’any 1962. Foto: Arxiu Família Comas Hospital.

17

La petja inesborrable de Jordi Comas |

La petja inesborrable de Jordi Comas |

16

En Jordi i jo teníem 18 anys quan


Però en Jordi no era només un infatigable professional de l’hostaleria. També era un home preocupat pel desenvolupament del sector i pel progrés del país i

La petja inesborrable de Jordi Comas |

18

L’Aradi ha exercit sempre una hospitalitat cordial. A dalt, els propietaris amb Jordi Pujol i, a baix, amb un jove príncep Felip. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. A la dreta, Jordi Comas a Alemaya amb una delegació de l’Ajuntament de Platja d’Aro i diversos periodistes alemanys, a la primera meitat dels setantes. Els filma Narcís Sans. Foto: Arxiu Família Comas Hospital.

Tampoc no va deixar mai de col·laborar i comprometre’s amb el sector turístic a través de la Comissió Pastoral del Turisme del Bisbat de Girona, de portar la Volta Ciclista a Catalunya a Platja d’Aro o de crear les jornades del Solarium Costa Brava, a l’Hotel Aromar, on en cada edició comptava amb les primeres figures de l’economia i la política, i que moderava l’amic Joan Terradas, del Club Liberal de Girona. O, amb la complicitat d’en Gaspar Espuña, de fundar l’Hotel Alimara, amb l’Escola del Centre d’Estudis

de les seves institucions. Cridat

Tècnics i Turístics (CETT), un hotel-

per l’amic Joan Cargol, llavors

escola que avui és tot un referent

alcalde de Castell-Platja d’Aro, el

al nostre país. O de participar

1970 s’incorpora a la regidoria de

activament en entitats i corporacions

Turisme de l’Ajuntament on treballa

professionals amb responsabilitats,

pel foment del turisme i la promoció

amb vocació de sumar-se a l’esforç

exterior del municipi i de la Costa

col·lectiu i sense cap voluntat de

Brava amb campanyes de tant

protagonisme. Així va ser al Patronat

d’èxit com “El amor se cita en Playa

de Turisme de la Costa Brava, que

de Aro”. El 1979 deixa l’Ajuntament

va contribuir a crear el 1976, a la

però no pas la política, perquè

Unió d’Associacions d’Hostaleria

participa activament a Centristes

de la Costa Brava Centre de la qual

de Catalunya-UCD, primer, i a

n’era vicepresident, a la Federació

Convergència Democràtica de

d’Hostaleria de les Comarques de

Catalunya de manera definitiva,

Girona, a la Cambra de Comerç de

malgrat que sempre va aconseguir

Sant Feliu de Guíxols amb el càrrec

fer bons amics en totes les

de vicepresident i al Consell Superior

tendències ideològiques per la seva

de Cambres de Catalunya. I també

capacitat de fomentar el consens i

la Federació d’Organitzacions

la transversalitat.

Empresarials de Girona (FOEG)

19

La petja inesborrable de Jordi Comas |

En Jordi va conrear també una altra de les seves virtuts més apreciades i reconegudes: la d’amfitrió, de persona que es complau a rebre els amics amb una abraçada


–primer com a vicepresident i com a president des del 2009– al Foment del Treball Nacional, del qual en va ser vicepresident, i membre de la junta directiva de la CEOE. Una intensa etapa de la que en brollaria una ferma amistat amb Joan Rosell, Joan Gaspart i Joaquim Gay de Montellà. En tots aquests anys, en totes aquestes ocupacions, en Jordi va conrear també una altra de les seves virtuts més apreciades i reconegudes: la d’amfitrió, de persona que es complau a rebre els amics amb una abraçada. El mateix esperit que el va portar a formar part de l’Skäl, una organització que promou l’amistat i el turisme a escala global. Va ser president de l’Skäl de Girona i dos anys President de l’Skäl d’Espanya. També va ser vicepresident mundial d’Skäl internacional. Membre del Club Rotary Costa Brava, el va presidir dos anys.

Jordi Comas es va mantenir sempre actiu tant al Rotary –primera foto– com a l’SKÅL Club Internacional de Girona, a la imatge de sota. Foto: Arxiu Família Comas Hospital.

Cap d’aquestes activitats més públiques i socials no ha sigut aliena a l’Aradi que, de la mà de la meva germana Lluïsa Hospital, sempre ha estat molt més La petja inesborrable de Jordi Comas |

Aquesta ha estat la casa que ha acollit, per damunt de qualsevol altra consideració, la família i els amics. El 2012, en motiu de la inauguració del nou emplaçament del restaurant, en Jordi deia a tots els assistents: “L’Aradi no vol ser només un restaurant. Vol ser un punt de trobada d’amics, una tribuna d’opinió, un lloc on passin coses sovint.” Ho deia encara no fa un any, però l’Aradi era exactament això des del mateix dia que en Jordi en va obrir la porta. A l’Aradi hi van trobar acolliment, l’any 1978, el grup encapçalat per Just Casero, Pius Pujadas, Joaquim Vallmajó i d’altres per donar forma al projecte del diari El Punt, al qual també en Jordi es va incorporar, igualment com ho va fer, anys després, amb el projecte de Ràdio Costa Brava liderat per un joveníssim Josep Puigbó, i amb Ona Catalana després. O Joan Cals, a qui professava una afectuosa amistat i del qual deia que era un savi, arran de l’importantíssim Debat Costa Brava. O les tertúlies propiciades amb bons amics, com els clergues Joan Carreres i Pera i Salvador Batalla, el polifacètic palafrugellenc, amic de tota la vida, Lluís Molinas, els periodistes Narcís-Jordi Aragó, Jordi Bosch, Victor J. Jordi Comas en una de les primeres trobades de la societat gastronòmico-cultural La Xefla. Foto: Arxiu Família Comas Hospital.

Gay, Lluís Falgàs i Jordi Grau, els empresaris David Marca i Bartomeu Espadalé i, ja a la patronal gironina, amb Joan Fausto Martí, Joan Casadevall i Ernest Plana, entre tants d’altres que segurament em deixo involuntàriament.

21

La petja inesborrable de Jordi Comas |

que una peça fonamental en la nostra història personal i professional.

20


En Jordi ens va ser arrabassat el 18 de novembre del 2012. El dolor i el desconcert per la seva pèrdua no ens impediran, però, que ara li retem un just i sentit homenatge, amb aquest llibre que retrata la Costa Brava que ell estimava amb tanta intensitat, per l’exemple vital i professional que ens ha llegat. En Jordi ha estat i sempre més serà el meu referent, l’amor de la meva vida, el millor company de viatge. El meu millor amic. El trobo a faltar, però el seu esperit positiu, la seva bonhomia, la seva amabilitat, la seva senzillesa que era la seva grandesa, la seva manera d’estimar tothom, i el seu exemple, m’acompanyaran sempre més. Gràcies, Jordi. Sempre t’estimaré...

Jordi Comas amb Carme i Lluïsa Hospital en la inauguració del nou Aradi, el juliol del 2012, i, a sota, la família al complet. A la dreta, Jordi Comas i Carme Hospital, a la terrassa de l’Hotel Costa Brava, el dia que van prendre possessió de l’establiment, l’any 1983.

23

La petja inesborrable de Jordi Comas |

La petja inesborrable de Jordi Comas |

22


L’E m p o r da n e t c o m a c i u tat ja r d í Aquest territori podria convertir-se en una ciutat jardí. Un jardí urbà vora la mar. De l’Escala a Sant Feliu, passant per Torroella de Montgrí i la Bisbal, sense oblidar el petit rosari de viles i pobles de l’anomenat Empordanet; i sense oblidar l’immens parc natural de les Gavarres. Una ciutat difusa de més de cent que només serà tingut en compte quan prengui consciència de la seva unitat). Una metròpolis amb una gran capacitat turística, amb tradició industrial i amb una magnífica història cultural. Cada nucli ha tendit a anar a la seva; però seria molt més intel·ligent que busquessin una especialització i que el conjunt funcionés com una xarxa multicèntrica. Antoni Puigverd. Escriptor

|

25 a ciutat jardí

mil habitants (contrapès costaner de Girona-capital,

L’Empordanet com

L’Empordanet com

a ciutat jardí

|

24


En comptes de fer-se la competència, les poblacions d’aquest territori haurien de saber-se coordinar per treure partit de la riquesa econòmica, cultural i paisatgística que conté L’EMPORDANET no respon als límits estrictes del Baix Empordà, però, en canvi, té, gràcies a Josep Pla, una narració literària molt potent, que li ha anat donant prestigi, sentit i horitzó. És un de les pocs territoris del país on hi ha, per fortuna, més d’un cap i més d’un barret: l’Empordà petit no té un

L’Empordanet com

treure partit de la riquesa econòmica, cultural i paisatgística que conté.

27

|

serveis, les poblacions que el conformen haurien de saber-se coordinar per

a ciutat jardí

centre, sinó molts. En comptes de fer-se la competència o disputar-se els

L’Empordanet com

a ciutat jardí

|

26

A la plana anterior, Pals des de les hortes. Foto: Paco Dalmau. A dalt, Jordi Comas, visitant una ermita amb Rafael De la Cruz. Foto: Arxiu Família Comas Hospital Al mig, plaça posterior de l’església de Sant Feliu de Boada. Foto: Paco Dalmau. Al costat, carrers de Pals. Fotos: Lumínica. Arxiu GCBC. A la dreta, Cala s’Alguer. Foto Paco Dalmau.


Convindria una certa especialització a cada vila i una coordinació en forma de xarxa Aquest territori podria convertir-se en una ciutat jardí. Un jardí urbà vora la mar. De l’Escala a Sant Feliu, passant per Torroella de Montgrí i la Bisbal, sense oblidar el petit rosari de viles i pobles de l’anomenat Empordanet; i sense oblidar l’immens parc natural de les Gavarres. Una ciutat difusa de més de cent mil habitants (contrapès costaner de Girona-capital; un contrapès que només serà tingut en compte quan prengui consciència de la seva unitat). Una metròpolis multicèntrica amb una gran capacitat turística,

|

29 a ciutat jardí

amb tradició industrial i amb una magnífica història cultural. Els nuclis que conformen l’Empordà petit estan amablement separats els uns dels altres per hinterlands agrícoles o boscosos, a la manera dels diversos barris d’una ciutat jardí. Cada nucli ha tendit a anar a la seva; però seria molt més

L’Empordanet com

L’Empordanet com

a ciutat jardí

|

28

intel·ligent que busquessin una especialització i que el conjunt funcionés com una xarxa multicèntrica. A tall d’exemple, només a tall d’exemple, suggereixo aquestes especialitzacions: Palamós, portuària, industrial i sanitària; la Bisbal, judicial, antiquària i promotora de l’Empordanet rural; Palafrugell, industrial i, per herència de Pla, animadora del discurs territorial i cultural, a més de mantenir a través dels seus nuclis mariners, juntament amb els de Begur, el lideratge d’un model turístic que sap equilibrar paisatge local i turisme global. Torroella capitaneja la història, la música i l’agricultura; l’Escala s’ha anat especialitzant en patrimoni piscícola i històric; Calonge guarda el patrimoni natural i complementa, gràcies a Sant Antoni, la posició de Platja d’Aro com a centre

A l’esquerra, Platja d’Aro. Foto: Paco Dalmau.

de fires, congressos i turisme; Sant Feliu de Guíxols té dimensió universitària,

A dalt, camí de ronda a la costa de Begur. Foto: Francesc Tur. Arxiu PTCBG.

museística i industrial.

A sota, Aigua Xelida. Foto: Arxiu GCBC.


No cal que discutim els exemples. Quedem-nos amb la idea de fons: convindria una certa especialització a cada vila i una coordinació en forma de xarxa. Durant dècades cada nucli empordanès ha buscat la manera d’anar pel seu compte, procurant pressionar l’administració per eclipsar el veí o per obtenir allò que el veí ja tenia. Però la crisi ha arruïnat aquest model egoista i depredador. Si els que ens manen i els que escrivim sobre la nostra realitat, superant les rivalitats veïnals, fóssim capaços d’aprofitar el preciós equilibri entre diverses poblacions que es dóna al nostre territori, potser estaríem en condicions de fomentar sinèrgies positives. Coordinant-nos, pensant en l’Empordanet com si fos una única ciutat jardí, estalviaríem serveis i territori, aconseguiríem millors comunicacions (un tramvia modern de la costa i fins a Flaçà) i aconseguiríem impedir que el paisatge enlletgeixi com ha enlletgit pel fet que cada nucli ha usufructuat el territori al marge del conjunt. El paisatge és el millor atribut i el principal valor (també econòmic) de l’Empordà petit; però no sobreviurà si continuem deixant que la iniciativa respongui, no al conjunt, sinó a cada municipi.


Les pinedes i els camps de l’entorn de Sant Sebastià fan la mateixa olor i tenen la mateixa ondulació dels que hi ha prop de Foixà, a tocar el Ter, o a Sant Pol, a l’esquena de la Bisbal, o a Fanals, sobre el formidable formiguer estival de Platja d’Aro. És paisatge amable i femení. La bellesa del Montgó és idèntica a la de S’Agaró. A qualsevol racó de l’Empordanet, els que en formem part ens hi sentim com a casa; i podem entendre cada part urbana d’aquest paisatge com un barri de la gran ciutat jardí on hem nascut o vivim. Aquesta meva percepció potser prové, ho reconec, del fet que he tingut la sort de vincular-me, en un o altre moment de la meva vida, a gairebé totes les poblacions importants de l’Empordanet. Molta gent, nascuda o no en aquest territori, podria explicar vivències semblants. A la Bisbal hi vaig néixer, a Palafrugell hi vaig estudiar el batxillerat, a Sant Feliu m’hi vaig estrenar com a professor. A Palamós hi havia una colla que girava, poc o molt, al voltant d’un grup de folk i havaneres en el qual jo cantava. A Sant Antoni de Calonge hi he estiuejat, a Platja d’Aro m’hi he divertit. Pel que fa a Torroella, on escolto sempre gran música, ha sabut aprofundir en la seva tradició

L’Empordanet com

on no em cal imaginació per evocar els orígens de tot plegat.

33

|

ambiciosos de Catalunya. Finalment: sovint passejo per Empúries i Ullastret

a ciutat jardí

musical fins a convertir-la en un dels festivals més participatius, elegants i

L’Empordanet com

a ciutat jardí

|

32

A la plana anterior, la plana de Pals des del Montgrí. Foto: Paco Dalmau. A l’esquerra, la Platja de Sant Pol, Sant Feliu de Guíxols. Foto: Paco Dalmau. A la dreta, Llafranc i Calella de Palafrugell des del mirador del far de Sant Sebastià. Foto: Paco Dalmau.


A qualsevol racó d’aquest territori em sento com a casa. Potser m’hi ajuda el fet d’haver escrit un llibre sobre l’Empordà i de parlar-ne sovint en els meus articles. I és que, gràcies a l’escriptura, me’n reenamoro constantment. Escriure ajuda a pensar i quan penses molt en una cosa que t’agrada, te’n reenamores. Certament, n’hi ha prou amb una sola visita per enamorar-se de l’Empordanet. Però hi ha un amor més profund, que és fill del reconeixement, i que és conseqüència de la mirada reposada i tranquil·la del que torna a contemplar allò que ha vist moltes vegades. Així ho feia l’admirat i enyorat Jordi Comas, que en parlava sempre i que per això imaginava sempre noves formes d’intervenir-hi, d’invertir-hi, de millorar-lo. Va fer honor a Josep Pla, que va ser el primer a descriure i a dibuixar el perfil de l’Empordà petit. Ara ens toca als que hi vivim o l’estimem de tornar-ne a parlar, de tornar-hi a pensar. Sabem que és un territori molt atractiu, ple de vida i possibilitats, però només si el pensem com un tot amb generositat, amplitud de mires i respecte, aconseguirem treure’n el profit que ens promet.

La platja de Castell, Palamós, des del poblat ibèric. Foto: Arxiu GCBC. A la plana següent, Cadaqués. Foto: Paco Dalmau.

a ciutat jardí

Cala a l’entorn del cap de Creus. Foto: Francesc Tur. Arxiu PTCBG

L’Empordanet com

a ciutat jardí

L’Empordanet com

|

35

|

34


Un

pa i s atg e a m b figures Una Costa Brava sense gent és una Costa Brava impossible. En el litoral gironí, el paisatge físic hi té una importància cabdal, però allò que determina la seva personalitat és el paysage humain, per dir-ho amb l’expressió feliç de la tesi doctoral d’Yvette Barbaza. La veritable imatge de la Costa Brava pertany al gènere que els historiadors de l’art pictòric anomenen “paisatge amb figures”. Narcís-Jordi Aragó. Periodista

37

Un paisatge amb figures |

Un paisatge amb figures |

36


Un racó discret per als estrangers pacífics que han fet de la Costa Brava una segona pàtria és el teló de fons d’un territori

veiem una Costa Brava deserta amb uns paratges on no hi ha mai ningú.

atapeït de persones que van i

Aquestes pintures resulten inquietants, perquè una Costa Brava sense

vénen, ocupades en diverses

gent és una Costa Brava impossible. En el litoral gironí, el paisatge físic hi

activitats. La veritable imatge de

té una importància cabdal, però allò que determina la seva personalitat

la Costa Brava pertany al gènere

és el paysage humain, per dir-ho amb l’expressió feliç de la tesi doctoral

que els historiadors de l’art pictòric

d’Yvette Barbaza. Si jo hagués de pintar un quadre representatiu de la costa

anomenen “paisatge amb figures”.

no acudiria mai als models de Llavarias o d’Urgell, sinó que m’inspiraria en l’obra Catalunya de Joaquim Sorolla; allà el paisatge de mar, roques i pins

A la plana anterior, un ciclista passa entre les xarxes de pesca al moll de Palamós. Foto: Paco Dalmau. A dalt, Jordi Comas amb Joan Cruyff. Foto: GCBC. A l’esquerra, mercat al carrer a Llafranc. Al costat, turistes al passeig de Blanes. Foto: Paco Dalmau. A la plana següent, un pastor a l’entorn de Verges. Foto: Paco Dalmau.

39

Un paisatge amb figures |

Un paisatge amb figures |

38

EN LES AQUAREL·LES de Joan Llaverias i en els olis de Modest Urgell hi


I si un dia em proposessin de fer una mena de muntatge teatral per condensar l’essència de la Costa Brava dalt d’un escenari, pintaria el seu paisatge més típic en el ciclorama de fons i ompliria l’escena de gent. Partiria de la definició de ciutat que va fer el gironí Francesc Eiximenis i que es pot aplicar igualment a una comunitat més àmplia: “És congregació concordant de moltes persones participants e tractants e vivents ensems”. Al fons d’aquest retaule escènic, quasi tocant l’horitzó, hi posaria, potser difuminats per la boira del temps, els habitants més antics de la franja marítima, cada cop més escassos, cada vegada més convertits en símbols, supervivents d’una època irrepetible: els pescadors, les peixateres, les cosidores de xarxes, els terrassans, els mestres d’aixa, els tapers, les puntaires, els músics sense solfa, els rapsodes populars… En un segon rengle de l’escenari hi col·locaria els primers forasters, estiuejants procedents de l’interior gironí o de l’àrea barcelonina que van ocupar silenciosament el litoral. Alguns s’hi van poder bastir una casa pròpia; d’altres s’aixoplugaven en habitatges llogats per temporades; d’altres sojornaven en hostals i fondes d’estructura familiar i de caire artesanal.

A dalt, venedor ambulant de cocos i begudes a la platja de Llafranc. Foto: Paco Dalmau. Al mig, dues turistes es fotografien en un mirador de Calella. Foto: Paco Dalmau. Al costat, pescadors descarregant la pesca del dia al port de Blanes. Foto: Paco Dalmau. A la plana següent, tertúlia al costat del mural dedicat als pescadors de la vila de Tossa de Mar. Foto: Paco Dalmau.

41

Un paisatge amb figures |

Un paisatge amb figures |

40


Intel·lectuals, escriptors i artistes van descobrir en els racons més privilegiats un lloc de refugi. En un altre esglaó hi concentraria la munió d’intel·lectuals, escriptors i artistes que, vinguts de lluny amb familiars i amics, fugitius potser de les guerres o de les postguerres, van descobrir en els racons més privilegiats un lloc de refugi, de calma, d’inspiració i d’estímul per a la seva creativitat. Reservaria un espai considerable per a la massa ingent de turistes europeus

A la plana anterior, un pintor a Calella. Foto: Paco Dalmau. En aquesta pàgina, turistes descansant a Blanes i de compres a Llafranc. Foto: Paco Dalmau.

que van arribar a la costa atrets pel sol i pel clima, pel canvi favorable de divises i pel bon nivell de preus. Van començar a venir quan tot estava per fer, van forçar l’adequació improvisada a les seves exigències i van provocar la transformació demogràfica, paisatgística, arquitectònica, econòmica, laboral, cultural i moral de tot el territori costaner. Van caure com una allau damunt dels pobles, les platges i les cales, ultrapassant, com diu Barbaza, “els temors dels uns i les esperances dels altres”. Al seu costat hi haurien d’aparèixer uns habitants molt menys desitjables: els aprofitats, els especuladors, els promotors de construccions desaforades, els fabricants de la bombolla immobiliària, els mafiosos, els corruptes, els culpables de la degradació ambiental i urbanística.

43

Un paisatge amb figures |

Un paisatge amb figures |

42


Els turistes van caure com una allau damunt dels pobles, les platges i les cales, ultrapassant, com diu Barbaza, “els temors dels uns i les esperances dels altres”

En aquest escenari hi hauria d’haver un gran espai per als immigrats arribats a remolc de l’esclat turístic: treballadors humils, més o menys explotats pels amos en els rams de la construcció, l’hoteleria, la restauració i els serveis públics. I un racó més discret per als estrangers pacífics que han fet de la Costa Brava una segona pàtria, el lloc ideal per gaudir d’una plàcida jubilació. I un altre racó, encara, per als autòctons que, durant la temporada baixa, arriben en autocars per fer a la costa una estada efímera, terapèutica i subvencionada. Tampoc no hi podríen faltar els personatges de renom que han aterrat més o menys assíduament en aquestes contrades: polítics, ídols de la cançó, de la dansa, del teatre o del cinema, sempre envoltats d’expectació i immersos en una aura de popularitat.

A dalt, socorrista a la platja de Lloret. Foto: Paco Dalmau. Al mig, turistes davant de les barques-tobogan de Lloret. Foto: Paco Dalmau. Al costat, família barquejant en una cala de Begur. Foto: Paco Dalmau. A la plana següent, grup de gent a la platja de l’Estartit. Foto: Paco Dalmau.

45

Un paisatge amb figures |

Un paisatge amb figures |

44


Emprenedors del comerç, la indústria, els equipaments i els serveis han fet créixer i evolucionar el litoral amb grans dosis d’iniciativa i de dedicació Instal·laria, en fi, al davant de tot, a la boca de l’escenari, tots aquells que han forjat la Costa Brava actual amb esforç, tenacitat i rigor, immunes a la doble temptació del risc mínim i del guany massa ràpid: emprenedors del comerç, la indústria, els equipaments i els serveis que han fet créixer i evolucionar el litoral amb grans dosis d’iniciativa i de dedicació. Persones que han revitalitzat zones deprimides, han revifat entitats obsoletes, han recuperat tradicions oblidades, han creat llocs de treball estables, han bastit negocis de gran volada i han prestigiat i promocionat el nom i el renom de la Costa Brava arreu del món. Persones com l’enyorat Jordi Comas i l’estimada Carme Hospital, amb els quals he tingut la sort de compartir tants moments

47

Un paisatge amb figures |

Un paisatge amb figures |

46

de satisfacció, de bon tracte i d’amistat. Amb l’escenari ple de tanta gent tindríem un retrat complet de la Costa Brava i de tot allò que configura la seva personalitat col·lectiva.

A l’esquerra, art al carrer a Figueres i Festa de la Cervesa a Platja d’Aro. Fotos: Paco Dalmau. A la plana següent, un aparador amb la imatge de Dalí, a Figueres. Foto: Paco Dalmau.


Història per al turisme Els segles han anat deixant, escampades sobre el paisatge, les marques d’estils de vida, de costums, de modes, de conflictes, d’invasions... Les coves prehistòriques, els dòlmens, les esglesioles romàniques, els ponts medievals, les catedrals gòtiques, l’arquitectura civil, els castells encimbellats al caire dels cingles, les muralles de totes les èpoques abraçant pobles arraulits, els carrerons dels calls, els esclats de modernisme a les places del mercat o a les costes dels indianos... Pius Pujades. Periodista

49

Història per al turisme |

Història per al turisme |

48


Un paisatge natural privilegiat i un paisatge humà amb milers de ressons de la història del nostre país obert a tots els vents, on sempre ha estat fàcil arrelar DESENGANYEU-VOS. Els turistes venen pel sol i per la platja, per dir-ho en plata. Si em permeteu ser més directe, sol, sexe i alcohol, tot a bon preu. El jovent que crema nits boges a Lloret i les famílies que fan la migdiada sota un pi de Cala Estreta. Les dosis de cada ingredient són variables, adequades a l’edat i a les circumstàncies personals. Però la recepta és la mateixa. Sobre aquesta base prou sòlida, malgrat les aparences hem construït un imperi turístic de primer ordre mundial. Probablement era inevitable. Teníem la primera matèria i el client és el que mana.

A la plana anterior, la vila vella de Tossa. Foto: Paco Dalmau. A dalt, Jordi Comas amb Rafael De la Cruz i Doménico Jufré visitant una esglèsia romànica. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. Al mig, Esculapi al recinte d’Empúries. Foto Paco Dalmau. Al costat, detall de les muralles del poblat íber d’Ullastret. Foto: Paco Dalmau. A la plana següent, vista general de Sant Pere de Rodes. Foto: Pep Iglesias. Arxiu d’imatges PTCBG.

51

Història per al turisme |

Història per al turisme |

50


Si un viatger sap encantar-se amb el país que li posem al davant, té moltes oportunitats per entendre tot un monument a la voluntat de ser, de persistir, de durar

Després, nosaltres i ells, ens hem inventat les excuses: que si la bellesa del paisatge, que si la qualitat de les platges, que si la riquesa del costumari local, que si la monumentalitat de pobles i ciutats, que si els festivals musicals, que si els museus i les exposicions... tot ha estat bo per disfressar els tres elements bàsics de la recepta de l’èxit. I hem cantat havaneres al voltant del cremat de rom, ballat sevillanes o el que sigui amarats de cubalibres, visitat catedrals i museus entre libacions a cellers i bodegues de baix cost, escoltat concerts tot esperant el salt dels balcons de l’hotel per encalçar la parella de la nit, degustat plats refinats farcits d’estrelles Michelin, per fer coixí dels vins, els caves i els licors maridats com il faut. I hem ballat fins a l’extenuació per fer set per la barra lliure i per amansir la parella. Sol, vi i sexe, per l’ordre que vulgueu.

A la plana anterior, les cases de l’Onyar, a Girona. Foto: Paco Dalmau. A dalt, a la dreta, pati del Palau Solterra, a Torroella de Montgrí. Foto: Paco Dalmau. A la dreta, masia i torre de guaita a Santa Margarida, Palafrugell. Foto: Paco Dalmau. Al costat, escales de la Pujada de Sant Domènec, a Girona. Foto: Paco Dalmau.

53

Història per al turisme |

Història per al turisme |

52


El visitant que busca i sap assaborir els retalls d’història que tenim, esdevé el primer propagandista, el més eficaç

I el paisatge de sempre, aguantant-ho tot, provant de guarir-se de les ferides velles quan ja li sagnen les noves. Un paisatge de tants segles humanitzat, amb els boscos ranejant els conreus i les velles masies arraulides als turons; amb les traces d’antics camins, ibers, romans, medievals, entrellaçats amb les noves pistes d’asfalt i formigó, saltant els

Història per al turisme |

54

A sota, a la dreta, porxades a Monells. Foto: Paco Dalmau. A la plana següent, el pont medieval de Besalú. Foto: Paco Dalmau.

rius, vorejant els llacs, arrapant-se a la costa quan calia, fent més còmode el viatge del que es queden i dels que passen de llarg –terra de pas, des de sempre– mostrant els grisos pobles de la vella arquitectura del conreu i el bestiar, deixant a banda i banda els campanars de les antigues creences, de les processons i els viacrucis, de les campanes que expliquen naixements, casoris i morts, que criden a foc o a somatén.

55

Història per al turisme |

A sota, claustre de Sant Pere de Roda. Foto: Paco Dalmau.


Sí, un paisatge natural privilegiat i un paisatge humà amb milers de ressons de la història del nostre país de pas, acollidor, obert a tots els vents, on sempre ha esta fàcil arrelar. Si un viatger, un turista excepcional amb la mirada desperta, sap encantar-se per conèixer el país que li posem al davant, té moltes oportunitats per repassar la història d’aquest corredor

A la plana anterior, Begur sota el castell. Foto: Paco Dalmau. A sota, el casino de Sant Feliu de Guíxols, una casa d’indians a Begur i detall d’una casa modernista a Sant Feliu de Guíxols. Fotos: Paco Dalmau.

obligat que travessa els Pirineus més mansois, a tocar de la Mediterrània, i provar d’entendre la realitat permanent esdevinguda tot un monument a la voluntat de ser, de persistir, de durar. Els segles han anat deixant, escampades sobre el paisatge, les marques d’estils de vida, de costums, de modes, de conflictes, d’invasions... Les coves prehistòriques, els dòlmens, les esglesioles romàniques, els ponts medievals, les catedrals gòtiques, l’arquitectura civil, els castells encimbellats al caire dels cingles, les muralles de totes les èpoques abraçant pobles arraulits, els carrerons dels calls, els esclats de modernisme a les places del mercat o a les costes dels indianos... De les coves de Serinyà al pont gòtic de Besalú, de la catedral de Girona al castell de Montsoriu, de les pesqueres de Banyoles a l’ermita de Sant Feliu de Riu, de la portalada de Ripoll a la casa de Salvador Dalí a Port Lligat, de l’església de Cadaqués a la Fontana d’Or, de la Devesa de Girona a la Fageda d’en Jordà... En podem dibuixar totes les que vulguem, de rutes extraordinàries, per a aquell que arribi amb els ulls oberts i la ment atenta.

57

Història per al turisme |

Història per al turisme |

56


Una minoria. Petita, esquifida, gairebé imperceptible. Però hi hem de comptar, hem de treballar per ells, hem d’escampar les nostres relíquies al seu pas perquè ells són –han de ser-ho, com ho han sigut sempre– els nostres valedors, els grans portadors de la paraula, la llavor del turisme de futur, la consciència de les grans multituds de visitants, l’ànima dels nostres amics turistes de sol, vi i sexe. Com aquells primers artistes que buscaren refugi a la desconeguda Costa Brava de començaments de segle xx i aprengueren a pintar i a escriure a Tossa o a Cadaqués, a

A sota, un carrer de Pals, el castell de Foixà –a l’esquerra- i el castell de Torroella de Montgrí. Fotos: Paco Dalmau. A la plana següent, vista àeria de Peratallada. Foto: Arxiu GCBC.

Palamós, a Palafrugell, buscant la solitud i la pau, i esdevingueren els nostres promotors. Com ells, així mateix, el visitant que busca i sap assaborir els retalls d’història que tenim arrapats a les parets, a les places porticades de les viles, al dibuix dels camps sobre el paisatge, a les entranyes dels museus, a la pedra grisa i humida dels nostres monuments, esdevé el primer propagandista, el més eficaç, el definitiu impulsor de les onades massives de visitants que donen suport a la nostra primera indústria exportadora. 59

La nostra història és el millor cartell. L’anunci més barat i el de més impacte. Sabrem tractar-la com es mereix? Caldrà tenir fe en nosaltres mateixos. La indústria del totxo, que ho explicava tot, s’ha esvaït. Potser per sort.

Història per al turisme |

Història per al turisme |

58


L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida El fet que la Costa Brava hagi estat un territori transitat per tantes i tantes cultures des de fa més de 25 segles, ha generat una ciutadania d’actitud oberta i receptiva cap als nouvinguts i la gent de pas. Un fet no gaire habitual a les destinacions turístiques aparegudes les darreres dècades, al més pur estil cinematogràfic, tallades totes del mateix patró i amb una innegable imatge de paper maixé. Tots els dons naturals del territori –la situació geogràfica, la dolça climatologia i la bellesa del paisatge– probablement no haurien estat suficients sense un seguit de noms propis que han exercit la seva professió d’empresaris turístics amb un punt d’excel·lència que ha deixat petja, ha fet escola i ha creat entusiàstics i fidels clients. Martí Sabrià i Deulofeu. Gerent del Grup Costa Brava Centre

61

L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

60


Un altre factor que ha influït de manera tangible en l’èxit de la Costa Brava és l’estil de fer i de viure de la gent de l’Empordà, que ha fet altament suggestiva l’estada dels estrangers El fet que aquest hagi estat un territori

vinculat a la seva situació geogràfica, a la seva dolça climatologia i a la

transitat per tantes i tantes cultures

bellesa del seu paisatge humà, aquell que, com explica Josep Pla, acostuma

–des de l’arribada dels grecs, fa més

a superar a bastament la bellesa de l’estrictament feréstec.

de 25 segles, fins a les sueques dels anys seixanta–, ha generat

L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

62 Però hi ha altres raons que han contribuït a l’èxit de la centenària marca

una ciutadania d’actitud oberta i

Costa Brava que cal cercar-les, més enllà del paisatge, en els continguts del

receptiva cap als nouvinguts i la gent

territori i en aquella gent posseïdora d’un tarannà obert i acollidor que han fet

de pas. Un fet no gaire habitual a les

agradable l’estada dels visitants.

destinacions turístiques aparegudes les darreres dècades, al més pur estil cinematogràfic, tallades totes del mateix patró i amb una innegable imatge de paper maixé. A la plana anterior, l’Hotel Mas de Torrent & Spa. Foto: Arxiu Mas de Torrent Hotel & Spa. L’autor de l’article amb Jordi Comas i Carme Hospital. Foto: Arxiu GCBC. Taula parada a l’Hotel Mas de Torrent & Spa. Foto: Arxiu Mas de Torrent Hotel & Spa. Terrassa d’una habitació a l’Hotel La Gavina, S’Agaró. Foto: Arxiu Hotel La Gavina. El complex de l’Hotel La Gavina, a S’Agaró. Foto: Arxiu Hotel La Gavina.

63

L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

L’ÈXIT DE LA COSTA BRAVA com a destinació turística, està estrictament


Un altre factor que ha influït de

Tot i que el turisme a la costa de l’Empordà arrenca el darrers anys del segle

manera tangible en l’èxit d’aquest

dinou, quan l’empresari surer Francesc Estrabau obre els famosos banys

territori, és l’estil de fer i de viure

d’en Caixa a Calella de Palafrugell, l’any 1882, és als anys trenta del passat

de la gent de l’Empordà, que no

segle xx quan es comencen a construir els primers hotels i restaurants del

només ha robat el cor a la gent de

litoral de la Costa Brava i apareixen aquestes figures singulars de la nostra

Barcelona, sinó que ha fet altament

història turística.

suggestiva l’estada dels estrangers. Anys abans, però, la Costa Brava ja va prenent nom amb la construcció

societat surera benestant de les

d’algunes grans residències d’estiueig com les dels Ventosa a Ses Falugues

darreries del xix i començaments

(1920), la dels Woevodsky al Cap Roig de Calella de Palafrugell (1927), o la

del xx, va impregnar l’Empordà

Musclera (1929) i la Perica (1933) a Tamariu, on el mateix coronel Woevodsky

d’una cultura del lleure i de l’oci que

va exercir com a arquitecte. Important fou també la rehabilitació del Mas

després ha permès, turísticament

Juny damunt la platja de Castell per part de Josep M. Sert (1930). Són els

parlant, un estil propi malgrat el

propietaris d’aquestes magnífiques finques els que comencen a generar

desgavell econòmic i social que

entre els seus amics, convidats i coneguts un important interès per aquest

el parèntesi de la guerra civil va

litoral, quasi verge.

representar.

65

Després, la guerra civil obre un llarg parèntesi fins ben entrats els anys Tots aquests valors globals

quaranta, quan altres famílies veuen en el turisme una possibilitat de sortir de

probablement no haurien estat

l’atzucac econòmic en que el conflicte bèl·lic havia situat la societat.

suficients sense un seguit de noms propis que han exercit la seva professió d’empresaris turístics amb un punt d’excel·lència que ha deixat petja, ha fet escola i ha creat entusiàstics i fidels clients.

El castell de Cap Roig, a Calella de Palafrugell. Foto: Paco Dalmau. El Golf Empordà, de Gualta, amb el massís del Montgrí al fons. Foto: Aidan Bradley. Arxiu d’imatges PTCBG.

L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

64

Aquest “life style” heretat de la


Es retorna a la construcció de grans finques d’estiueig com cala Senià del marquès d’Amurrio,el 1941, o el xalet florentí dels Puig Palau en el paratge de Castell (1942), Can Barella al cap de Planes (1944) o Can Sampere a Tamariu (1945). Però abans del grau d’excel·lència que aquestes famílies van aportar a la definició de la Costa Brava com a destí de repòs i de vacances, l’activitat turística ja havia portat a obrir diferents establiments hotelers emblemàtics.

A sota, una suite del Mas de Torrent Hotel & Spa. Foto: Arxiu Mas de Torrent Hotel & Spa. A sota a l’esquerra, el recinte de l’ l’Hotel Guitart Monterrey de Lloret. Foto: Arxiu Hotel Guitart Monterrey. A sota a la dreta, l’spa del S’Agaró Hotel. Foto: Arxiu S’Agaró Hotel. A la plana següent, l’Hotel Aiguablava Fornells, Begur. Foto: Jordi Bosser.

Els Duran, a Figueres, seguien gestionant l’hotel obert el 1855, quan el 1907 es construïen les primeres habitacions de l’hostal Empúries, al costat de les excavacions del jaciment grecoromà, dirigides per Puig i Cadafalch. La família Trías, de Palamós, transformava el 1924 la fonda oberta l’any 1900. Els efectes dels bombardejos de la guerra civil els obligarien a començar de nou, l’estiu de 1940. 67

La família Ensesa, que anys abans havia comprat una finca per construir dos xalets a S’Agaro, obria el 1932 l’hostal de la Gavina amb només 11 habitacions, que un cop transformat i ampliat fins a 74 habitacions, el 1953, esdevindria el més luxós i emblemàtic de la zona i acolliria les grans personalitats del món polític i cultural de l’època.

L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

66


L’estil de fer i de viure de la gent de l’Empordà ha fet altament suggestiva l’estada del estrangers

En el mateix indret s’obrien dos establiments més, que encara avui donen prestigi a la platja de S’Agaró: l’hotel Monumental, obert l’any 1934 (actual hotel S’Agaró), i la Taverna del Mar, de l’any 1930.

Ed quo vella quasi il molupta simolectis eatur am, simusa cusame sinusa sum

El mateix any, una mica més al

rem re dolendunt, imentem aut ut ilicatatia verumenimus dolorpos amus,

nord, al voltant de la platja de Ses Orats, a Fornells, la Clareta obria

quaecae pro beaquia erumquodi quatur reptass itatia sandae volorpor remquid

l’hotel Aiguablava que després de la guerra –amb l’arribada d’en Xiquet Sabater, casat amb una de les seves filles, la Caterina Mató–, esdevé un establiment mític en alguns mercats europeus. L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

68 També el 1934, a Llafranc, la família Negre construïa les primeres habitacions de l’Hotel Terramar al damunt del que era una taverna oberta només quatre anys abans. I, el 1935, la família Gotanegra obria a Roses l’Hotel Terraza. Des de principis de segle, a l’Escala hi havia la Fonda Neus, de la família

veure en el turisme una oportunitat

establiments d’allotjament (hotels

Siesta d’en Lluís de Vehí, que

Suñer i Ballester, que l’any 1976

de progrés i que van aportar esforç,

i pensions) i la capacitat hotelera

posteriorment gestionaria la família

obriren l’actual Nieves Mar.

il·lusió i simpatia, per damunt de

superà les 40.000 places, molt

Cruz. I el 1961, el Cala Gogó de

tot, i que van aconseguir ofici i

repartides per tot el litoral.

Calonge.

Després de la guerra les iniciatives

coneixement a través del dia a dia.

dels projectes hotelers ja no cal

També en aquells anys es

buscar-les només entre les classes

El gran boom del creixement

construeixen el primers càmpings.

altes de la societat catalana, sinó

turístic, es produeix en només

El de la Fosca, el 1955, fou el

també entre aquella gent del país

12 anys, (entre 1952 i 1964),

primer de Catalunya. Poc després,

amb caràcter emprenedor que van

quan es construïren més de 600

el 1956, obre el càmping la

A dalt, el recinte de l’Hotel Castell d’Empordà, a la Bisbal d’Empordà. Foto: Arxiu Hotel Castell d’Empordà. Al costat, el S’Agaró Hotel. Foto: Arxiu S’Agaró Hotel.


Tornant a les famílies que han constituït l’eix de l’èxit turístic de la Costa

Paradigma i síntesi de totes

Brava i sense voler fer cap llista exhaustiva que seria inacabable, em sembla

aquestes iniciatives que han donat

necessari ressaltar els germans Bisbe, fills de surers, que obriren el 1956

prestigi a la professió i que l’han

l’hotel Llafranc, punt de trobada de nombroses personalitats de l’art i

exercida com si fos un regal, és

l’espectacle durant els anys seixanta i setanta.

l’exemple d’en Jordi Comas i la Carme Hospital que l’any 1963,

La família Mercader i Subirós, amb el Motel Empordà de Figueres i l’hotel

amb només divuit anys, varen

Almadraba de Roses; la família Guitart, originària de Puigcerdà, que posà

obrir el restaurant Aradi de Platja

en marxa diversos hotels Guitart a Lloret de Mar, culminats fa pocs anys

d’Aro i, poc després, el 1965, el

amb el seu buc insígnia, el Guitart Monterrey; la família Parera Sanglas, amb

restaurant la Riera. El 1979 varen

l’hotel La Costa, el golf platja de Pals i el càmping Playa Brava, a la platja de

comprar l’hotel Aromar i el 1983

Pals; la família Clua amb l’hotel Roger de Flor, a Lloret; el Dr. Andreu amb

l’hotel Costa Brava. Pocs anys més

l’impressionant projecte del Cap Sa Sal que no va resistir la denegació de la

tard entren a participar i gestionar

llicència de casino que havia estat el motiu essencial de la seva construcció;

el S’Agaró hotel. L’estiu del 2012,

o la família Noguera amb, l’hotel Santa Marta de Lloret....

pocs mesos abans de la mort d’en Jordi, obrien el nou i magnífic

La família Figueres, el 1990, amb l’hotel Mas de Torrent, obre una nova etapa

restaurant Aradi.

donant valor al rerepaís i serveix d’exemple per a altres projectes posteriors com els de la família Josa amb l’hotel Mas Salvi, en Lluís Camós amb la

Tots plegats formen un mosaic de

Malcontenta i fins i tot l’holandès Albert Dicks amb l’hotel Castell d’Empordà,

feina ben feta i de compromís amb

o la família Suqué amb el golf i l’hotel de Perelada.

el país, del que tots hem d’aprendre, per garantir la continuïtat de l’èxit de la Costa Brava.

A l’esquerra, el restaurant del Mas de Torrent Hotel & Spa. Foto: Arxiu Mas de Torrent Hotel & Spa. A la plana següent, la plana de l’Empordanet des de l’interior de l’Hotel Castell d’Empordà, a la Bisbal. Foto: Mariona Carreras. Arxiu GCBC.

71

L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

L’Empordà i la Costa Brava, terra de pas i d’acollida |

70


M u n ta n ya ,

mar i cel Com més disciplinat és l’ordre de les regues d’un hort i més igualades són les canyes d’asprar pesoleres, tomateres i mongeteres, més delicioses són les verdures. L’interès de la pagesia per la pulcritud de la seva horta sol tenir una relació directa amb la qualitat de la cuina. I com més varietat de matèries primeres, com més biodiversitat, més potent és l’assortiment gastronòmic”. Salvador Garcia-Arbós. Periodista


No valen pas tots els paisatges per poder presumir de cuina i de gastronomia

Muntanya, mar i cel |

74

ATRIBUEIXEN A JOSEP PLA la frase “la cuina és el paisatge posat a la

fonoll marí i altres extraordinàries

cassola”. Com que el senyor Pla tampoc no la va dir, m’estimo més atribuir-

herbes aromàtiques. Fins i tot

n’hi una altra, de frase: “La cuina d’un país és el seu paisatge posat a la

les figueres saben créixer a les

cassola.” Em sembla més precisa per la intenció de reflectir la producció

teulades de les esglésies. Tots els

agropecuària de “quilòmetre zero”, ecològica o no, com a principal ingredient

paisatges, tots els ecosistemes,

material de la cuina d’un país. Per això, vull precisar que no valen pas tots

tenen capacitat d’aportar alguna

els paisatges per poder presumir de cuina i de gastronomia. No nego la

cosa a la cuina, encara que només

fertilitat dels deserts ni dels roquissars. Als deserts hi ha dàtils, aigua i d’altres

sigui aigua i gel per al whisky o per

riqueses, igual que als boscos hi ha bolets i caça. I al roquerar hi pots trobar

al gin-tònic.

A la plana anterior, l’arribada del peix al port de Palamós. Foto: Paco Dalmau. Jordi Comas exercint de cuiner. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. A l’esquerra, un pagès treballant al camp. Foto: Lumínica. Arxiu GCBC. Al costat, plantada artesanal de l’arròs a Pals. Foto: Francesc Tur. Arxiu d’imatges PTCBG. A la plana següent, pastor a Sant Climent de Peralta, Forallac. Foto: Lumínica. Arxiu GCBC.


Començant pel mar, hem de tenir

de la pagesia per la pulcritud de

en compte que els recursos de la

la seva horta sol tenir una relació

natura salvatge no donen pas prou

directa amb la qualitat de la cuina.

per aportar tots els ingredients necessaris ni a una gran cuina ni

I com més varietat de matèries

tampoc per a alimentar-nos. Sort

primeres, com més biodiversitat,

dels que sempre vénen de l’hort,

més potent és l’assortiment

amb il·lusió!

gastronòmic. Mai no sé com es calculen els límits d’un territori. Ja té problemes Josep Pella i Forgas

ha de ser ordenat, domat i humà;

a la Historia del Ampurdán. La

de bon veure, manipulat i cromàtic.

costa de la Costa Brava té límits

El recurs de la naturalesa salvatge

clars: de la riba de la Tordera, a

és una visió romàntica: proporciona

Blanes, fins que Portbou toca

plaers eventuals de temporada, però

Cervera de la Marenda, a la Costa

no garanteix l’aliment diari. Ja ve

Vermella. Els Sopa de Cabra tenen

just una menjada de bolets un cop

pocs miraments: el seu Empordà

a l’any! Les patates de l’estofat de

coincideix amb la Costa Brava

senglar, les cebes del sofregit i els

fins a Cadaqués. Van bé: les

pèsols del congre vénen de l’hort,

salaons d’anxoves amb més solera

l’oli, d’un olivet ben menat i el vi, de

s’elaboren de L’Escala fins al Cap

la vinya.

de Creus d’ençà que els grecs

77

Muntanya, mar i cel |

Muntanya, mar i cel |

76

El paisatge apte per bastir receptaris

van començar a urbanitzar arran Al senyor Pla li agradava l’ordre,

de costa. Es mengen amb pa de

l’aigua dels camps de la República

tramuntana elaborat amb farines

Francesa i els Borgonya. A

iberes i xucat amb oli de l’Empordà.

l’Empordà el paisatge pot tenir un senyoriu aristocràtic, però

Anant endins, on s’acaba la Costa

a vegades, sense que bufi la

Brava? Podria acabar a Bianya, on

tramuntana, se’l veu esperrucat.

sempre han conegut el peix. Diuen

Com més disciplinat és l’ordre de

que més enllà, Sant Pau de Segúries

les regues d’un hort i més igualades

va ser el primer indret de terra

són les canyes d’asprar pesoleres,

endins on, un llegendari mariner que

tomateres i mongeteres, més

fugia de les inclemències del mar, no

delicioses són les verdures. L’interès

va trobar ningú que sabés que el pal

A dalt, parada de peix al mercat de Palafrugell. Foto: Paco Dalmau. A sota, preparant la carn en un escorxador. Foto: Maria Geli i Pilar Planagumà. Arxiu d’imatges PTCBG. A la plana següent, hortalisses en una parada del mercat de Palafrugell. Foto: Paco Dalmau.


El paisatge apte per bastir receptaris ha de ser ordenat, domat i humà; de bon veure, manipulat i cromàtic llarg que duia era un rem i no una pala d’enfornar, i això el va decidir a establirhi la masia, coneguda com El Mariner. Fins abans de pujar el Capsacosta, tots sabien que hi havia mar a Calella, on les ones van i vénen al compàs de l’havanera. Fins i tot sabien què era un cremat –un vi calent, el piment–, molt abans que Colom portés la canya del mar de les Antilles. Són uns límits prou bons, tot i que, és clar, en Jordi Comas em retreuria que la gràcia de la Costa Brava és que està enganxada al Pirineu, que pots pujar a esmorzar embotits a Pardines o un estofat de poltre a Camprodon i, sense

Muntanya, mar i cel |

78

de galetes. Un suquet fet amb trumfes de la Vall de Camprodon. O una

A la plana anterior, una garoina oberta a punt per degustar. Foto IPEP.

escudella amb col tocada per la fred de Llanars.

A sobre, gambes de Palamós. Foto: Arxiu GCBC.

Baixar les cols i les trumfes de la Cerdanya té més mareig: més viatge i

A sota, rogers frescos. Foto: Miquel Ruiz. Arxiu d’Imatges PTCBG.

revolts. Ténen tirons i naps de Talltendre, peres de Puigcerdà, un pa de fetge excepcional i mai no entendré per què ja no es fan pernils a la Cerdanya: van ser els més elogiats pels clàssics. El poeta Marcial el reivindica en el llibre XIII dels Epigrames (Epigrammaton): Vivim en un territori on hi ha baralles pels embotits, disputes tribals per reivindicar les botifarres de casa. Els nostres clàssics reivindicaven els embotits de Besalú; Olot i Banyoles també són grans territoris benefactors del porc. I del pa i de les dolces: d’Olot, baixaria tortell entorxat, coca de llardons i ratafia. I s’hi han d’afegir els formatges frescos de l’Alta Garrotxa, els recuits, el mató i els iogurts. De Bianya, llonganissa, pa i serrat. A Santa Pau m’hi aturaria a comprar fesols i naps negres. Pastanagues de Besalú, patates mores a la Garrotxa volcànica, farro (de blat de moro blanc) i farinetes de fajol i també farina d’aquest blat negre que no és cap cereal i fa una flor vistosa que deixava uns camps ben emblanquinats que pintaven els artistes de l’escola d’Olot.

79

Muntanya, mar i cel |

presses, baixar a dinar un suquet a Roses o a Palafrugell, amb una capsa


Ara ja es tracta de baixar el Fluvià avall i observar hortes ufanoses fins a

A Girona, com a Figueres, hi arriba

Sant Pere Pescador. I a les vores de la Muga, del Ter i del Terri. Carbasses

força de tot. Uns diuen que van

d’Esponellà, alls de Banyoles, fesols menuts o banyolins, que ens van dur els

inventar els xuixos i els altres que

comerciants grecs d’Empúries. De fesols clàssics, de l’ull ros o negre, tant

els fan més bons. A Figueres,

se val, també en sembren a l’Empordà. El repertori d’hortalisses creix a partir

elaboren flaones de crema i a

del pla de Girona: escarola de cabell d’àngel, bitxo de Girona, tomata de

Torroella de Montgrí, de massapà.

la pera, carbassó verd o albergínia bonica. A l’Empordanet han treballat bé

A la Bisbal d’Empordà, hi compraria

aquestes varietats, però en trobem més o menys a tots els mercats. Enlloc

neules, bisbalenc i rus. Si hi hagués

no hi falta ceba de Figueres; amb què faríem el sofregit? Cap a Capmany

temps m’arribaria a buscar coca a

presumeixen de naps, a Llers i Terrades, de cireres, a Vilanova de la Muga,

Palau-saverdera, taps de Cadaqués

de melons, i a la Vall d’Aro, de pèsols.

i de Sant Feliu de Guíxols. De Santa Coloma de Farners, més galetes,

A la comarca de Banyoles s’hi va desenvolupar una gran indústria de

teules i ratafia.

l’aviram, pollastres i ànecs, molt com a l’Empordà veí. Ben bé que el Pla de Les botifarres dolces? Amb poma

Garrotxes d’Empordà, Terraprims d’Empordà. Les oliveres del Pla de l’Estany

de Girona, de qualsevol de les

produeixen per a la DOP Oli de l’Empordà.

dues faldes del Montgrí. Préssecs de Sant Pere i de l’Armentera.

Presumeixen de mel a Crespià, però diria que la competència mel·lífera

L’oli, d’Espolla, de Pau, de Roses,

és tan grossa com la del porc: Cap de Creus, Alberes, Montseny, Vall de

de Cadaqués o de Ventalló, m’és

Camprodon, Valls de Núria, Vall del Llémena… El més dolç de Banyoles s’ha

igual mentre sigui d’Argudell. Però

d’anar a buscar a les confiteries: tortades d’ametlla i cansalades.

deixeu-me dir que el millor paisatge

A l’esquerra, anxoves de l’Escala. Foto: Josep Lluís Banús. Foto: Arxiu d’Imatges PTCBG. Al costat, selecció d’embotits. Foto: Maria Geli i Pilar Planagumà. Foto: Arxiu d’Imatges PTCBG. A la plana següent, suquet de peix de Sa Palomera, Blanes. Foto: Patronat de Turisme de Blanes.

81

Muntanya, mar i cel |

Muntanya, mar i cel |

80

l’Estany és frontera i s’endevina pels seus noms alternatius: Baixa Garrotxa,


d’oliveres és el que s’estén des de Ventalló fins a l’Escala; no se n’han mogut

A la Costa Brava, just al cap de

des que els grecs les van plantar. Aquí l’Empordà és plana i pots distingir-hi el

Creus, els Pirineus cauen al mar,

blat de moro i l’userda per al bestiar, i els blats de varietats antigues produïts

s’hi fa muntanya, mar i cel.

per la Cooperativa Agrícola de Castelló d’Empúries al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. I per sota de Torroella, arrossars des molt abans que

Quin són els límits? Els territorials

l’Ebre tingués temps d’abocar prou terra perquè derivés en el Delta actual.

són senzills: els dels ramats d’ovella ripollesa i de vaca de l’Albera, que

Tenim pa i arròs, vi i oli, embotits, mel i formatge, galetes i ratafia. I, no sé

feien l’estiu als prats del Pirineu

si es pot dir, però també hi ha angules i anguiles a la Gola del Ter i alguna

de Núria i més enllà, i l’hivern, a

becada ben a prop. Tords, conills i massa senglars. Bolets i castanyes al

les planes de l’Empordà. I els de

Montseny i les millors avellanes del món, per a la picada, a l’emboirada Selva

les matèries primeres? Tenen els

interior. I a tocar del mar, a l’Ardenya-Cadiretes i a les Gavarres, diuen que

mateixos horitzons il·limitats dels

s’hi fan els millors bolets del món, quan se n’hi fan, i ara plou poc i pel poc

indians que un dia decideixen fer

que plou, ja no plou prou.

les Amèriques i cada cop que tornen han descobert alguna cosa.

I una producció pesquera molt important, en la qual juguen un paper destacat les confraries de Roses, Palamós i Blanes, tres de les més

83

Muntanya, mar i cel |

Muntanya, mar i cel |

82

destacades del país, per flota i captures. Gambes de Palamós i garotes (garoines a l’Empordanet) són les dues produccions més reconegudes fora de Catalunya. I els calamars de potera, les llagostes del Cap de Creus, les escadusseres espardenyes, les julioles, la cabra, els cargols, les tallarines, el pop roquer...

A l’esquerra, botifarres dolces. Foto: Àrea de Turisme del Consell Comarcal de l’Alt Empordà. Al costat, preparació de formatges al Mas Marcet. Foto: Arxiu d’Imatges del PTCBG. A la plana següent, bisbalencs. Foto: Ruben Garcia. Arxiu Ajuntament de la Bisbal d’Empordà.


C u i na ,

t e r r i to r i i pa i s atg e d e v i Entendreu perquè l’Empordà és ara un país petit amb interès vínic, ric i vital. Tastareu vitalitat emprenedora. Gaudiu d’aquest full de ruta amb l’optimisme que brolla d’un Empordà enoturístic reforçat per l’excel·lència gastronòmica d’una cuina troncal i lluminosa que l’acompanya, ara més que mai. El menjar i el beure prenen una importància vital com a projecció dels productes agroalimentaris, i a les comarques gironines això és una certesa. Joan, Josep i Jordi Roca Celler de Can Roca

85

Cuina, territori i paisatge de vi |

Cuina, territori i paisatge de vi |

84


No seria exagerat proclamar l’Empordà una capital europea important del turisme del vi romana sobreposada. Els signes

encantadors, de terra hospitalària. Amb aquest potencial gegantí no seria

d’aquelles cultures il·lustrades,

exagerat proclamar l’Empordà una capital europea important del turisme del

confirmen la importància estratègica

vi. Tot sovint, quan es parla des de la proximitat, hi ha innat un element emotiu

d’un paisatge ple de bellesa i

capaç d’ennuvolar una realitat menys seductora. No és el cas: l’Empordà,

pols vertebrador d’influències tant

l’Alt i el Baix, conformen un llogarret al món farcit de cultures. Si volguéssim

per mar com pels cingles que hi

anar enllà, en el pòsit històric, podríem parlar d’una ciutat grega i d’una de

desemboquen abruptament.

A la plana anterior, d’esquerra a dreta, Jordi, Joan i Josep Roca a la cuina del Celler de Can Roca. Foto. Eddy Kelele. Arxiu d’Imatges PTCBG. A dalt, Jordi Comas, de cuiner, en una fira de Turisme. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. A l’esquerra i a la plana de la dreta, vinyes a l’Empordanet. Fotos: Paco Dalmau.

87

Cuina, territori i paisatge de vi |

Cuina, territori i paisatge de vi |

86

UN RECULL D’HISTÒRIA, cultura, paisatges, persones, vins i llocs


Fa molt de goig poder lluir nous projectes vehiculats des de la mateixa gent del país que ha cregut en la seva terra i la seva actitud de millora constant

La tramuntana és un element més del concepte “terroir”; diuen que fa moure els arbres com pinzells i que és una eina indispensable per evitar malalties a la vinya. Del Cap de Creus fins a les Gavarres, es conforma un mosaic complex i ric. En el curs del segles, els avantpassats van dedicar la seva existència a esbarbar la pedra, acaronant tendrament un cep, robant a la geologia un metre de terra, conformant el que fins ara eren cementiris de parets seques. Es poden comptar infinitat de quilòmetres lineals de pedra seca a l’Empordà. Passejar per terrenys d’argila, per llesques de pissarra negra i bituminosa, pel sorrenc, pel granit, pel sauló, per la pissarra vermella, pels llims argilosos, les graves, els gresos, les margues, els calcaris argilosos, els còdols, els silícics i basalts negres.

A l’esquerra, bótes de les bodegues del Grup Perelada. Foto: Arxiu d’Imatges PTCBG. A dalt, a la dreta, tap de suro. Foto: Arxiu Institut Català del Suro (ICS). A sota, sommelier al Celler de Can Roca. Foto: Arxiu d’Imatges PTCBG. Al costat Oli de Pau. Foto: Jordi Roca. Arxiu d’Imatges PTCBG.

89

Cuina, territori i paisatge de vi |

Cuina, territori i paisatge de vi |

88


cooperativista que, val a dir, va

La carinyena, blanca i negre, es

permetre mantenir vinyes que ara

comença a garbellar i comencen els

són patrimoni indisputable, la

cellers a mirar-se-la amb bons ulls.

desbandada del treball al camp

El macabeu mostra també

amb l’arribada del ferrocarril i la

capacitat d’envelliment i els vins

incidència del pas fronterer. Un

negres locals recuperen una varietat

canvi social sobrevingut amb el

pràcticament oblidada des del

“boom” del turisme. El sector

segle xiv com la monastrell que ara

serveis enaltint i la indústria

sobresurt en la terra privilegiada del

emergent.

municipi d’Espolla. Pocs mosaics com els que conformen l’Empordà poden ser la base de varietats amb

condicions fessin adormir les grans

sabors autèntics i diferenciats.

possibilitats de l’“Empordà vitícola”.

Garnatxa blanca en terrer de granit.

Ara, es torna a mirar la vinya

Carinyena blanca en llit de pissarra.

obsessivament ben d’aprop, amb

Garnatxa blanca en sorra. Garnatxa

un sentit crític i conscient de les

negre en sorra. Garnatxa negre en

millores possibles. Evidència d’una

llicorella. Garnatxa roja vinificada en

recerca de qualitat.

blanc. Carinyena en pissarra. Carinyena en sorra. Carinyena en

Fa molt de goig poder lluir nous

sauló. Picapoll en pissarra, etcètera.

projectes vehiculats des de la

Blancs saborosos, rosats enèrgics i

mateixa gent del país que ha cregut

negres tot sovint valents, altrament

en la seva terra i la seva actitud de

vibrants i de discurs profund i clar:

millora constant. Aquell “boom” del

mediterraneïtat.

turisme, ara reconvertit en l‘enoturisme com a eina emprenedora. Tanmateix, encara és aviat per poder definir un estil concret dels vins de l’Empordà, tot i La saviesa dels monjos benedictins, des del monestir de Sant Pere de

problemes més enllà de

que ja podem mostrar-nos al món

Rodes, fou un pòsit important per aplicar el mètode i el coneixement. Ara,

l’escapçada brutal de la fil·loxera, a

amb trets i varietats identitàries.

l’Empordà vinícola viu un moment d’efervescència i d’il·lusió. Es confirma un

diversos aspectes en la segona

La garnatxa que pren localment el

canvi generacional com a motor i un moment especialment sensible a les

meitat dels segle xx: gelades

nom de Lledoner, es mostra en tres

millores gastronòmiques i culturals del nostre territori. Hem passat de

terribles, un moviment

variants: vermella, roja i blanca.

A l’esquerra, col·lectiu de la Cuina de l’Empordanet. Foto: Miquel Ruiz. Arxiu GCBC.

91

Cuina, territori i paisatge de vi |

Cuina, territori i paisatge de vi |

90

És probable que totes aquestes


En tot cas, podem dir que els vins

Una cuina que ve de lluny, una cuina ancestral...

de l’Empordà respiren aires atramuntanats, amb ànims abrivats i

La cuina viu un moment extraordinari. La situació actual, amb una societat

optimisme a cabassos. Demanar

madura, culta i oberta al gaudi ha convertit el fet gastronòmic en una part

vins de l’Empordà és un dret que

troncal de la seva manera de ser i de viure. La cuina és una mena de

tenen tots els clients que ens vénen

descripció de geografia humana. La transformació dels hàbits alimentaris ha

a veure als restaurants de tot Girona.

provocat un terrabastall important, lligat a les noves formes de vida. La

També és una obligació per a

gastronomia i la cuina ocupen avui per avui un paper no només cultural,

nosaltres proposar-los amb

també lúdic i amb gran vocació mediambiental. Val a dir que la cuina també

deferència. Agrairíem que els lectors

és una branca de la geografia. Ens parla de climes, paisatges, i orografies.

recuperin la confiança sobre els vins

De la geografia física i de la geografia política. Deia Ferran Agulló en el llibre

de ca nostra. Creieu-me, el canvi es

de cuina catalana: “Catalunya, com té una llengua, un dret, uns costums,

extraordinari. No defrauden, us els

una història pròpia i un ideal polític, té una cuina.”.

aconsellem amb molt de gust. És probable que al darrera d’aquest èxit actual de la cuina, en general i arreu, hi hagi també un sentit de desinhibició necessari de l’ésser humà cap a la

un país petit amb interès vínic, ric i

part fosca de la vida. És probable que ens protegim dels embats colpidors

vital. Tastareu vitalitat emprenedora.

que ens dóna la vida i busquem en allò que mengem el camí de la felicitat. La

Gaudiu d’aquest full de ruta amb

gastronomia és avui en dia una festa dels sentits positius però també és

l’optimisme que brolla d’un

probable que ofegui aquells estímuls vitals dramàtics, dolorosos, angoixants

Empordà enoturístic reforçat per

o desagradable que no volem recordar de manera oberta.

l’excel·lència gastronòmica d’una cuina troncal i lluminosa que l’acompanya, ara més que mai.

A l’esquerra, plat de Mar i Muntanya. Foto: Josep Lluís Banús. Arxiu d’Imatges PTCBG. A la dreta, caldereta de Llagosta. Foto: Restaurant Mas dels Arcs. Al costat, plat de Mar i Muntanya. Foto: Michael Kolchesky. Arxiu d’Imatges PTCBG.

93

Cuina, territori i paisatge de vi |

Cuina, territori i paisatge de vi |

92

Entendreu perquè l’Empordà és ara


Els cuiners ara estan més ben vistos

comunicar-nos amb la gent que ens visita i ser ambaixadors d’un estil de vida

que els metges i és probable que

amb pòsit cultural impressionant. La historia de la cuina gironina ens va a favor

aquesta situació esdevingui un canvi

amb un passat històric i transcendent des de l’ancianitat venerable de

en els reconeixements dels valors.

Francesc Eiximenis fins a transgressió avantguardista de Ferran Adrià.

Cuinar amb consciència i amb valors El menjar i el beure prenen una importància vital com a projecció dels

gastronomia que també ha de ser

productes agroalimentaris, i a les comarques gironines això és una certesa.

social i solidària i plenament avesada

La cuina de les comarques gironines es balancegen entre el localisme senzill i

a una alimentació sana i responsable

autèntic i la cuina glocal, universal i local alhora, amb l’amor i la paciència

on el codi ètic imperi. La

com a fils conductors. Una cuina de platillos, del niu, una cuina que es capaç

gastronomia pren el paper de

de diferenciar un producte per pobles: garotes, garoines, “oriços”, oriçons de

l’entreteniment social i els cuiners

mar, bogamarins; una cuina personalitzada amb el dolç-salat, el mar i

hem d’ésser conscients d’aquesta

muntanya i tot alhora. Una cuina de guisats i rostits, ara revisada i adaptada

situació per no caure en el divisme

a la salut i la digestibilitat, obrint ponts ferms amb el diàleg, amb la ciència,

fàcil de l’èxit atzarós i pregonat

per seguir aprenent un ofici artesà que pot fer també d’orfebre precisant en

sobre les excel·lències de la cuina.

una cuina única i singular reconeguda a nivell mundial.

Cuinar vol dir ser respectuós,

95

sensible amb la societat coetània,

Mai abans havíem lluït al firmament gastronòmic com ara. La cuina gironina

viure amb una filosofia propera al

referma el solatge i es mostra alegrement, amb l’efervescència joiosa i

territori i aprofitar el llegat i la llum del

coronada d’optimisme pel futur, amb els deures fets, amb la lliçó apresa i

nostre mediterrani generós. Incidir

amb un paisatge que l’eleva i que cal preservar com el tresor més preuat

en el sabor com a vehicle per

amb la llum del mediterrani, la pàtria de la llum. No hi ha comparació amb l’obertura a l’ infinit que en provoca el mar des de les nostra Costa Brava. “Independentment del lloc on s’ha nascut –escrigué Pedrag Matjevich, en el seu breviari mediterrani– és possible convertir-se en mediterrani. La mediterranïetat no s’hereta, es mereix (...) I no depèn sols de la història o de la tradició, de la geografia o de les arrels, de la memòria o de les creences: el Mediterrani és també un destí”. Obert, hospitalari, profundament gastronòmic i saborós com cap altre.

A l’esquerra, un plat d’El Bulli. Foto Isabelle Kenis. Arxiu d’Imatges PTCBG. A la dreta, Ferran Adrià a Cala Montjoi. Foto Eddy Kelele. Arxiu d’Imatges PTCBG.

Cuina, territori i paisatge de vi |

Cuina, territori i paisatge de vi |

94

per poder ser sensible a una


L a C osta B rava , esbravada ? Cada vegada més gent ens visita per la bellesa de l’escenari natural, del paisatge, on pot dur a terme activitats com l’observació de la natura, senderisme, ciclisme, hípica, submarinisme, esports nàutics. Sovint es compara l’Empordà, la Costa Brava, amb la Toscana i jo sempre dic que em quedo amb la nostra costa perquè els paisatges són tan bells com aquells, però més vius. Hem aconseguit mantenir i, en alguns casos, retornar espècies animals que demostren amb la seva presència la qualitat ambiental de les nostres comarques i el grau de civilització dels seus habitants que són capaços de conviure i de reconciliar-se amb la gran fauna. Jordi Sargatal i Vicens. Naturalista

97

La Costa Brava, esbravada? |

La Costa Brava, esbravada? |

96


El nom ja el tenim i és ben bonic. Només l’hem de mantenir amb dignitat Blanes. Sembla que el nom fou encunyat per Ferran Agulló el 1905 i publicat a La Veu de Catalunya el 1908, encara que només l’aplicava a la part sud La Costa Brava, esbravada? |

98

d’aquesta costa. Va ser Lluís Duran i Ventosa qui va ampliar la denominació a tota la costa de la regió gironina, és a dir al litoral de les comarques de l’Alt i Baix Empordà i de la Selva.

A dalt, Jordi Comas en contacte amb la natura. Foto: Arxiu Familiar Comas Hospital. A sota, a l’esquerra, flora submarina a les Medes. Foto: Miquel Àngel Pérez de Gregorio. A sota, a la dreta, Submarinsime al PN El Montgri, les Illes Medes i el Baix Ter. Foto: Esther Torrent. Arxiu d’Imatges PTCBG. A la plana següent, les Illes Medes. Foto: Santi Font.

99

La Costa Brava, esbravada? |

LA COSTA BRAVA és formalment la costa que s’estén de Portbou fins a

A la plana anterior, el Cap de Creus. Foto: Santi Font.


El paisatge és l’aspecte que els humans li donem al territori Segurament, tant Ferran Agulló com Lluís Duran, si haguessin de batejar ara aquesta costa observant alguns trams, sobretot de la Costa Brava sud i d’algunes grans poblacions litorals, dubtarien de posar-li el mateix nom. Però bé, la història és la història i el nom ja el tenim, i és ben bonic. Només l’hem de mantenir amb dignitat, ser mereixedors de l’adjectiu i que mai se’ns acabi esbravant aquesta costa.

A la plana anterior, la platja de Pals. Foto: Santi Font. A sota, camí de ronda de Llafranc a Calella i cicloturisme a l’Empordà. Fotos: Lumínica. Arxiu d’Imatges GCBC.

Per saber com era el nostre litoral tenim un document excepcional: la tesi doctoral d’Yvette Barbaza, El paisatge humà de la Costa Brava, publicada el 1966, però que recull vivències i estudis iniciats l’any 1952. A l’inici de la tesi l’autora afirma que “el paisatge és com un llibre obert, el millor lloc on l’ésser humà ha escrit la seva història”. Té tota la raó, ja que el paisatge, que a casa nostra són paisatges humanitzats, és l’aspecte que els humans li donem al territori, és com el pentinat que li fem. El turisme ha estat i és encara, sens dubte, un motor econòmic molt important per al nostre país; però també és evident que les coses s’haguessin pogut fer molt millor, fent compatible la conservació del patrimoni natural i cultural amb la vinguda i l’estada de turistes. I el paisatge s’hagués mantingut més bonic, més harmoniós. Deia abans que la història és la història i que també hem de tenir molt en compte uns quants fets que haguessin pogut canviar totalment i radicalment el futur de la Costa Brava. Al meu entendre el més important va ser evitar la instal·lació d’una central nuclear, la que va acabar a Vandellós, a la vora dreta de la gola del Ter. Us imagineu el futur de l’Estartit, de Pals i de tota la plana del Baix Ter, i segurament de tota la Costa Brava, amb aquesta central? Sembla que va anar de poc, i per això hem de retre merescut homenatge a totes les persones que d’una manera o altra ho varen poder evitar.

101 La Costa Brava, esbravada? |

La Costa Brava, esbravada? |

100


A dalt, ornitòlegs al Cap de Creus. Foto: Joan Morales. Al mig, un cigonya als Aiguamolls de l’Empordà. Foto: Àlex Ollé. Arxiu Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

El segon fet important va ser evitar urbanitzacions salvatges als Aiguamolls,

A sota, cavalls a l’estany de Vilaut. Foto: Carles Ginés Gibert.

banalitzada i ja no haguéssim tingut força per reivindicar i aconseguir la

A la plana següent, vista aèria de la zona del Cortalet, seu del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Foto: Santi Font.

al Cap de Creus, al Montgrí, a les Gavarres i a Cadiretes. Si s’haguessin urbanitzat els Aiguamolls, la Badia de Roses hagués quedat totalment protecció del Cap de Creus, per exemple. Sempre explico que, quan el 1976 i 1977 es va organitzar el Debat Costa Brava, semblava que amb la democràcia tot es faria bé, s’acabarien les destrosses a la costa, tindríem uns plans generals esplèndids i protectors del territori i del paisatge,... però malauradament no ha estat ben bé així. Els especuladors (hi ha gent que treballa fent d’especulador), que havien aprofitat l’anterior règim per fer els seus negocis sense cap mirament pel manteniment de la bellesa de la costa, es van enquistar temporalment amb el retorn de la democràcia, es van encauar tal com farien la majoria dels organismes vius quan les condicions ambientals no són les adequades. Al cap d’un temps els especuladors es varen adonar que fent aliances amb certs ajuntaments, certs partits, certes persones, podien continuar l’especulació i la destrossa amb nous arguments: la necessitat de donar feina a la construcció, de llicències d’obra, d’augment de recaptació d’impostos, d’augmentar els residents temporals, de continuar creixent amb tot. Sense adonar-se que el creixement té límits i que és un mal negoci dedicar tot el litoral al monocultiu turístic. Per fortuna al final s’han pogut protegir tots els espais naturals reivindicats des del començament de la democràcia, al primer Debat Costa Brava. Fa 50 anys ningú no hagués dit que el litoral es podria desenvolupar de la manera que ho ha fet i ningú no pot assegurar que la situació es mantindrà d’aquí 50 anys. Què passarà si realment hi ha un escalfament del clima i els turistes es poden quedar més al nord? Què passarà si d’aquí uns anys és mèdicament prohibit prendre el sol a causa de la incidència dels melanomes? Què passaria si hi hagués una crisi econòmica en algun dels països que ens envien turistes? Què passarà quan es desenvolupi la competència? Tot fa aconsellar dir prou, i el més assenyat seria no malmetre ni un centímetre quadrat més de la Costa Brava ni de la resta de costa catalana, ni de l’espanyola.

103 La Costa Brava, esbravada? |

La Costa Brava, esbravada? |

102


S’han pogut protegir tots els espais naturals reivindicats al primer Debat Costa Brava que l’antic model depredador de

Yvette Barbaza (1919-2009), que malgrat els seus gairebé 85 anys mantenia

la costa s’exporti terra endins, cal

una gran lucidesa i seguia molt de prop l’evolució de la Costa Brava. Barbaza

invertir per recuperar i mantenir

afirmava que “els catalans d’ara –no pas els que vaig conèixer fa 50 anys-

el paisatge i el patrimoni natural,

m’han decebut perquè han traït el seu país i el seu espai natural. Han deixat fer

cal oblidar la construcció de

i desfer sense control. Han deixat perdre aquell tresor que tenien”. Acaba però

parcs temàtics inventats i posar

donant un missatge d’esperança: “espero no obstant que els catalans més

en valor el ric patrimoni cultural

joves sabran resistir. Atenció, doncs. Us hi jugueu el vostre futur. Malgrat tot

de la zona. La Costa Brava és en

deixeu-me que sigui una mica optimista: cal arribar a un equilibri entre el dret a

realitat un gran parc temàtic, amb

guanyar diners i el dret a respectar el medi natural. Perquè...davant l’egoisme i

equipaments naturals i culturals

els diners, qui parla en nom de la Terra?”.

de tot tipus, amb una oferta gastronòmica rica i variada, i amb

La Costa Brava, esbravada? |

104 A la Costa Brava encara som a temps de conservar certs espais braus que

bons serveis i comunicacions que

permetin mantenir-ne el nom sense haver d’avergonyir-nos. Cal potenciar,

hem de millorar i mantenir.

i molt, els Parcs Naturals i protegir tots els espais no construïts, cal evitar

A la plana anterior, Costa de Begur, amb Cap Sa Sal en primer terme. Foto: Santi Font. Al costat, navegació a vela. Foto: Lumínica. Arxiu d’Imatges GCBC. A la dreta, lectura relaxada a la vora del mar. Foto: Xavier Miserachs. Arxiu d’Imatges GCBC.

105 La Costa Brava, esbravada? |

A mitjan 2003 un diari català va publicar una entrevista de Xavier Juncosa a


Tenim suficients places per atendre

la Toscana i jo sempre dic que em quedo amb la nostra costa perquè

degudament el turisme, que hem

els paisatges són tan bells com aquells, però més vius. Hem aconseguit

d’actualitzar constantment així

mantenir, i en alguns casos retornar, espècies animals que demostren amb

com estar al cas de la qualitat dels

la seva presència la qualitat ambiental de les nostres comarques i el grau

serveis. Que no s’hagi de construir

de civilització dels seus habitants que són capaços de conviure, i en alguns

ni un centímetre quadrat més no

casos de reconciliar-se, amb la gran fauna.

vol dir que no s’hagin d’acabar construccions a mig fer, o refer-

Precisament d’això parlàvem ara fa uns anys amb l’amic Jordi Comas,

ne d’altres, o acabar d’omplir

a la terrassa de l’Hotel Costa Brava, observant un grup de corbs marins

urbanitzacions en funcionament,

emplomallats posats a unes roques properes. Jo li explicava que valdria la

o fer possibles projectes com

pena disposar d’unes banderes de qualitat ambiental que es basessin en

la Bulli Fundation que milloren

la presència de certes espècies al litoral. En el cas de litorals sorrencs, una

construccions existents i ofereixen

estrella seria la nidificació del corriol camanegre, dues del xatrac menut i

nous productes turístics de qualitat.

tres de les tortugues marines. I en el cas de litorals rocosos, una estrella seria, precisament, la cria del corb marí emplomallat, dues per la de l’àguila pescadora i tres per la presència de la foca mediterrània, del vell marí. I ell

per la bellesa de l’escenari natural,

s’entusiasmava amb la idea, com solia fer sovint, i també sovint, quan ens

del paisatge, on pot dur a terme

vèiem, em pregunttava com teníem les foques.

activitats com l’observació de la natura, senderisme, ciclisme,

Al començament he dit que la Costa Brava, per sort, no està esbravada,

hípica, submarinisme, esport

però crec que tots estarem d’acord que, després de la brutal desaparició

nàutics. Sovint es compara

de l’amic Jordi Comas, la Costa Brava, almenys humanament, se’ns ha

l’Empordà, la Costa Brava, amb

esbravat una mica. Trobarem a faltar la seva cordial abraçada acompanyada sempre per la seva sonora rialla. Però, per sort, la llavor de la seva feina i el record de la seva trajectòria segur que ajudaran a fer que, ambientalment i paisatgísticament, la Costa Brava no se’ns esbravi mai.

A l’esquerra, les Gavarres amb el santuari dels Àngels en primer terme. Foto: Santi Font. A la plana següent, la desembocadura del Ter, a Torroella de Montgrí. Foto: Santi Font

107 La Costa Brava, esbravada? |

La Costa Brava, esbravada? |

106

Cada vegada més gent ens visita


Un

bullidor cultural

El sector turístic fa temps que va interioritzar els beneficis que la cultura pot aportar-li en termes de plus qualitatiu, d’avantatge competitiu i de posicionament estratègic en moments de forta competència internacional. El tàndem cultura–turisme s’ha demostrat eficaç tant per fornir recursos a la cultura com per perfilar un distintiu de marca amb un excel·lent posicionament de la Costa Brava. Aquestes terres disposen d’una gran densitat de manifestacions culturals que van des de la mateixa integració de l’hàbitat humà en l’entorn natural –el “paisatge cultural”– fins al patrimoni arqueològic, als festivals d’arts diverses, als museus, a les biblioteques, als teatres... Ferran Mascarell Conseller de Cultura del Govern de la Generalitat

109 Un bullidor cultural |

Un bullidor cultural |

108


No es tracta de competir a la baixa, sinó d’apostar per l’excel·lència, per l’especificitat i per tot allò distintiu Fou durant el darrer terç del

Palomera, a Blanes, fins a Portbou és un dels racons més fascinants

segle passat quan es produïren

paisatgísticament de la Mediterrània és un fet prou reconegut. Probablement

les transformacions que

aquest reconeixement vingué abans de part dels visitants que no pas de

donaren forma a la Costa Brava

dins del país, per aquell cert distanciament amb què solem observar tot allò

que coneixem avui. L’eclosió

que és nostre, amoïnats que l’exepcionalitat no visqui només en la nostra

del turisme de masses i el

sola mirada. Afortunadament, persones com en Jordi Comas, sempre

desenvolupament urbanístic,

convençudes de les potencialitats de la seva terra, ens han permès defugir

amb els excessos propis

pessimismes i encarar amb optimisme la projecció com a país.

dels inicis de tota activitat, va representar l’albada d’una reinvenció de la manera de viure i de la manera de fer. Com escrigué Pla a la seva Guia de la Costa Brava, «el país era un pur

A la plana anterior, el drac al correfoc de La Bisbal. Foto: Paco Dalmau.

paradís geogràfic que coneixien,

A dalt, Jordi Comas al Museu Dalí. Foto: Arxiu Família Comas Hospital.

pocs iniciats. Després la Costa

La Fundació Josep Pla, a Palafrugell. Foto: Paco Dalmau.

turístic que tothom sap i una

A la plana següent, una de les sales del Museu del Suro, a Palafrugell. Foto: Josep M. Garcia. Arxiu del Museu del Suro.

a part dels que hi vivien, molt Brava ha entrat en el corrent vertadera riuada humana, d’unes proporcions desorbitades, s’hi ha projectat damunt».

111 Un bullidor cultural |

Un bullidor cultural |

110

QUE EL TRAM DE LA COSTA CATALANA que abraça des de Sa


Noves formes arribaren a aquelles contrades que, això no obstant, no

En resum, el sector cultural va

aconseguiren fer desaparèixer la substància profunda del caràcter d’una gent

aportar a les arques de l’Estat

que, acostumada com està a ser terra de trànsit i d’acollida, incorporà les

—a l’agència fiscal estatal— 1.770

novetats per reforçar la pròpia identitat.

milions anuals, pel cap baix. És a dir, el sector professional cultural

Una identitat que és avui un fet constitutiu de l’estratègia de present i de futur

català va aportar a l’agència fiscal

d’aquestes terres i de la seva gent. Avui dia, amb l’experiència acumulada

espanyola entre 2 i 3 vegades

d’encerts i de topades, hem interioritzat que no es tracta de competir jugant

allò que rep. Paradoxalment, el

a la baixa, sinó que l’aposta per l’excel·lència, per l’especificitat i per allò de

reconeixement d’aquesta aportació

distintiu és el que ens reforça. La identitat, doncs, pren relleu com a element

econòmica de la cultura és

de riquesa i d’aquesta manera la valorització del patrimoni cultural i natural,

manifestament petit.

efecte i causa (en gran part) de la mateixa identitat, esdevé garantia de sostenibilitat que és dir tant com garantia de futur.

El sector turístic fa temps que va interioritzar els beneficis que la cultura pot aportar-li en termes

per cuinar-te el menjar o pot cremar-te la casa». Per exorcitzar-ne els

de plus qualitatiu, d’avantatge

riscos, doncs, la dimensió cultural del fenomen turístic ha anat guanyant

competitiu i de posicionament

progressivament pes específic, fet que ha dibuixat els contorns del que

estratègic en moments de forta

s’anomena turisme cultural i que ha tingut efectes sobre ambdues

competència internacional. El

parts del binomi.

tàndem cultura–turisme s’ha demostrat eficaç tant per fornir

Hem de tenir ben present que la producció cultural catalana aporta recursos

recursos a la cultura com per perfilar

fiscals als pressupostos generals de l’Estat i és un contribuent econòmic

un distintiu de “marca” (un concepte

destacable a la prosperitat econòmica de Catalunya. Per dir-ho curt: la

probablement abusat hores d’ara) a

cultura catalana no només no és un luxe, no només és un factor clau de

les destinacions turístiques.

construcció d’identitat, cohesió i progrés, és també un sector contribuent net i mesurable al finançament de l’estat del benestar. El sector cultural no és com s’acostuma a pensar sovint un sector que viu del subsidi. Les xifres són inequívoques. El sector cultural català va aportar l’any 2011 a les finances de l’Estat espanyol entre 2.500 i 3.500 milions d’euros. En canvi, la despesa pública en cultura, sumant les diferents administracions de l’Estat (Generalitat de Catalunya, administracions locals, Administració central i entitats com la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació), se situa a l’entorn dels 1.330 milions d’euros.

A la plana anterior, concert a l’esglèsia de Sant Genís, del Festival de Música de Torroella de Montgrí. Foto: JJMM de Torroella. Arxiu PTCGB. A les planes següents, comparsa al Carnaval de Palamós i plantada de gegants a la plaça del Castell de la Bisbal. Fotos: Paco Dalmau

113 Un bullidor cultural |

Un bullidor cultural |

112

Tal com senyalava Renata Fox, «el turisme és com el foc. Pot servir


Tot plegat, troba un clar exemple en

adoptada per l’ICOMOS (International Council on Monuments and Sites) el

un dels sectors més dinàmics del

2008, sobre la salvaguarda de “l’esperit del lloc”. Aquesta noció d’esperit

conjunt del país i, és clar, de la Costa

del lloc, diu la declaració, permet comprendre millor el caràcter permanent

Brava: el turisme cultural. Dèiem

i viu alhora dels monuments, els jaciments i els paisatges culturals, tot

abans que la dimensió cultural ha

donant una visió més rica, dinàmica, ampla i inclusiva del patrimoni cultural.

anat guanyant-se un espai cada

Se’ns convidava en aquell text a repensar aquest esperit, a identificar les

vegada més rellevant dins el nou

amenaces que el podien posar en perill, a salvaguardar-lo i, finalment, a

turisme, compresa ja la relació entre

transmetre’l.

identitat, exclusivitat, cultura i turisme.

En aquest aspecte, la Costa Brava ha fet una bona feina: la personalitat

Tanmateix, el concepte de turisme

d’aquests paratges resta ben definida o, dit potser amb major precisió,

cultural resulta poc clar per als

redefinida. Ha estat, però, una redefinició que ha mantingut recognoscible

estudiosos del fenomen, dels quals

l’essència, una metamorfosi que ha sabut preservar la identitat. En certa

a casa nostra en tenim alguns de

manera, aquest territori ha sabut constituir-se en model d’allò que podria

ben reconeguts arreu. Prenem,

devenir tot el país: una terra creativa i pròspera que ha tingut el talent de

per exemple, les reflexions que fan

transformar-se sense renunciar a ser ella mateixa, a la identitat pròpia.

Jaume Sureda i Antoni Morro. Diuen: «El turisme cultural comprèn no

Sense identitat no hi ha subjectes ni ciutadans, no hi ha sentit de comunitat

solament el consum de productes

i encara menys de nació. Una idea de nació, la nostra, que hem de repensar i

culturals del passat, sinó també de

de redefinir en el nou context sobre conceptes envigorits de bell nou, d’entre

la cultura contemporània o de l’estil

els quals en destaquem tres:

de vida de la gent o la regió».

Culturalisme, per entendre la cultura en sentit ampli, com a fonament de la societat. La cultura és identitat, creativitat, progrés econòmic i comunitat. La cultura és un factor de progrés que impregna tota la societat Creativitat i continguts, com a base d’una economia capaç de desplegar un creixement intel·ligent, sostenible i integrador, que fomenti la cohesió social i territorial. Internacionalització, com a vocació irrenunciable. Catalunya té molt més talent i molta més capacitat de produir cultura, indústria i serveis que la que poden absorbir els nostres mercats tradicionals.

115 Un bullidor cultural |

Un bullidor cultural |

114

En aquest sentit, resultà especialment oportuna la Declaració de Quebec,


I quant a estil de vida, el fet

de manera constant l’afany de noves experiències culturals. Les terres de

costabravenc és ben particular,

la Costa Brava i rodalies disposen d’una gran densitat de manifestacions

tal com Joan Maragall en la seva

culturals que van des de la mateixa integració de l’hàbitat humà en l’entorn

primera visita a Tossa el 1904 ja

natural (el “paisatge cultural”) fins al patrimoni arqueològic, als festivals d’arts

recollia: «Jo m’havia afigurat Tossa

diverses, als museus, a les biblioteques, als teatres, etc.

un racó de món tot rònec i que la gent mirava els forasters amb

Fer la relació exhaustiva del conjunt de l’oferta cultural d’aquestes contrades

mal ull i que amb prou feines els

seria llarg i probablement feixuc per al lector, al contrari del que resulta

parlaven; i em vaig trobar amb

participar-hi. En tot cas, potser sí que val la pena constatar l’existència de

un poble quiet, sí, dolçament

realitats permanents, disponibles per als veïns i per als visitants durant tot

quiet i retirat dintre una capsa de

l’any i de realitats puntuals, que es donen cita periòdicament durant un

muntanyes, a la fresca, vora el mar;

temps limitat.

però també molt endreçat amb En el primer grup, el dels recursos permanents, podem comptar-hi entre

viure». Aquest “saber viure” és sens

d’altres els museus. De fet, la xarxa de museus de la Costa Brava aplega

dubte una de les característiques

el Museu de la Mediterrània (Torroella de Montgrí), el Terracotta Museu (la

que, juntament amb el paisatge

Bisbal), el Museu del Suro (a Palafrugell, integrat dins del mNACTEC), el

i el patrimoni físic, han convertit

Museu de la Pesca (Palamós), el Museu d’Història (Sant Feliu de Guíxols) i

aquestes contrades en el pol

el Museu del Mar (Lloret). Des de la iniciativa privada, podem citar també el

d’atracció que són.

Museu d’Escultura Contemporània de la Fundació Vila Casas, a Palafrugell.

Des d’aquest punt de vista

Lògicament, no podem deixar de parlar del museu més visitat de Catalunya:

immaterial, espiritual com dèiem

el Teatre-Museu Dalí, de Figueres, juntament amb les cases-museu de

més amunt, resulta evident l’excel·lent posicionament de la Costa Brava com un indret en el qual l’oferta cultural alimenta

A la plana anterior, Museu de la Pesca, a Palamós. Foto: Paco Dalmau. Al costat, Museu del Mar, a Lloret de Mar. Foto: Paco Dalmau. A la dreta, Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell. Foto: Paco Dalmau.

117 Un bullidor cultural |

Un bullidor cultural |

116

cases boniques de gent que saben


En conjunt, doncs, i per concloure, podem afirmar que la Costa Brava s’ha demostrat al llarg dels segles com un bressol privilegiat per la creativitat, la confluència, l’intercanvi i la projecció vers l’exterior. Característiques totes elles que en aquests temps complexos hem de posar a la proa del conjunt del país per orientar-nos cap a nous horitzons de benestar social, de desenvolupament econòmic i, naturalment, d’afirmació nacional. En definitiva, el paisatge s’omple de les accions humanes. De la mateixa manera que l’estimem i el preservem, ens cal també desplegar la cultura per fer-li prendre sentit. Portlligat i de Púbol. De nou

esdevinguda un model propi dins

rere edició, força de tradició. Entre aquests, cal esmentar el Festival de Cap

Aquest desplegament, tanmateix,

trobem una bona mostra de la

del panorama estatal. De fet,

Roig i el de Perelada o bé el de Músiques del Món, de Torroella, per citar-ne

cal que estigui orientat per valors

creativitat que ha tingut origen en

durant anys els preus d’entrada

només alguns.

profundament arrelats a casa

els paratges costabravencs: tant

al Teatre-Museu Dalí han estat els

per la figura artística de Dalí com

més elevats de tot l’estat i això no

Pel que fa a les activitats que es duen a terme a les rodalies de la Costa

el compromís amb la comunitat,

per les mateixes característiques

ha estat obstacle per ser alhora

Brava, crec que les hem d’entendre tant pel seu impacte econòmic (entès de

la creativitat innovadora i el

de la fundació que el gestiona,

capdavanter de les visites.

manera àmplia i abraçant tota aquella activitat que en depèn o s’hi relaciona)

catalanisme, entès com obertura

com també per la seva importància estratègica d’alt valor cultural. Quan

al món des la solidesa de la pròpia

D’altra banda, juntament amb els

es parla de cultura sovint es pensa només en el programari, en l’aspecte

identitat. Valors, tots ells, que han

equipaments que es mantenen

immaterial, en el contingut expressiu o simbòlic. Ara bé, el maquinari, la

definit el capteniment d’en Jordi

oberts durant tot l’any, també les

capacitat de generar riquesa i de contribuir a l’economia també ha de formar

Comas i que han de continuar

terres de la Costa Brava acullen

part de tota gestió cultural competent. La capacitat d’empeltar cultura,

guiant les nostres passes en el futur.

altres esdeveniments de caràcter

progrés i benestar representa la prova del nou per un país que vol fer de la

puntual que han adquirit, edició

creativitat el seu tret distintiu i que aspira a un progrés durador.

A dalt, recinte del Castell de Perelada, seu del festival del mateix nom. Foto: Grup Perelada. Al costat, vista del recinte del Festival de Cap Roig. Foto: Paco Dalmau.

nostra com són l’emprenedoria,

119 Un bullidor cultural |

i se’ns fa significatiu a través


C osta B rava , B abel de les arts De l’Esculapi a l’escultura «Passages» Durant més de cent anys, la Costa Brava, de Blanes a Cadaqués, —com deia la famosa cançó dels Sopa de Cabra, tot i que deixava fora Colera i Portbou— ha esdevingut una cruïlla de l’art a la Mediterrània. Referència històrica ja en època del rei Jaume I, durant el segle XX va esdevenir referència clau de la història de l’art mundial; referència en bona part gràcies a dues columnes vertebrals: Cadaqués i Tossa de Mar. Entrat el segle xxi, pren nova embranzida per reubicar-se en un mapa on la Cultura i l’Art són eixos bàsics per al desenvolupament i l’excel∙lència dels territoris. Ricard Planas i Camps. Editor de Bonart


De les ruïnes d’Empúries a la memòria feta escultura del segle xxi, a Portbou De l’Esculapi fins a aquesta

Portbou. Dit d’una altra manera: de Josep Puig i Cadafalch –que el 1908

escultura memorial, entesa com

va engegar les excavacions d’aquest important conjunt arqueològic en el

a instal∙lació-arquitectura sense

municipi de l’Escala– a l’escultura homenatge titulada Passages, una obra

fronteres. Durant més de cent

que Dani Karavan va erigir el 1999 al municipi fronterer de Portbou per donar

anys, la Costa Brava, de Blanes a

testimoni de la persecució i mort del pensador jueu alemany Walter Benjamin

Cadaqués, –com deia la famosa

en aquesta vila, el setembre de 1940.

cançó dels Sopa de Cabra, tot

A la plana anterior, imatge del recorregut del memorial Passages, de Dani Karavan, a Portbou. Foto: Pilar Parcerisas A dalt, Arcadi Calzada, Jordi Comas, Modest Cuixart i Joan Abras durant un dels tradicionals sopars dels Innocents que Abras celebrava al seu taller, l’any 1987. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. Al costat, Antoni Muntadas, cartell de l’exposició Cadaqués, Canal Local, 1974. Gentilesa galeria Cadaqués Huc Malla A la plana següent, espigó hel·lenístic de les ruïnes d’Empúries. Foto: Ricard Planas.

123 Costa Brava, Babel de les arts |

Costa Brava, Babel de les arts |

122

DE LES RUÏNES D’EMPÚRIES a la memòria feta escultura del segle xxi, a


i que deixava fora Colera i Portbou– ha esdevingut una cruïlla de l’art a la Mediterrània. Referència històrica ja en època del rei Jaume I, durant el segle xx

va esdevenir referència clau de la història de l’art mundial; referència en

bona part gràcies a dues columnes vertebrals: Cadaqués i Tossa de Mar. Entrat el segle xxi, pren nova embranzida per reubicar-se en un mapa on la Cultura i l’Art són eixos bàsics per al desenvolupament i l’excel∙lència dels territoris. Cultura que vol dir també patrimoni. Patrimoni que no només vol dir preservar i difondre l’arqueologia i els monuments, sinó entendre el paisatge i la seva conservació i regulació com un actiu cultural de primer ordre. I és que parlar de paisatge vol dir parlar de país i d’identitat. Dir quins han estat els personatges més emblemàtics de la Costa Brava durant aquests cent anys és una tasca complexa, tot i que noms com Marc Chagall, Salvador Dalí, Marcel Duchamp i Dani Karavan-Walter Benjamin són referències destacades que, alhora, han exportat el nom de la zona arreu del món. Al mateix temps, això potser no hauria estat possible si –al llarg dels segles i fins arribar a l’actualitat– la vida artística i intel∙lectual d’aquests indrets, d’aquests pobles arran de mar, amb més o menys intensitat, no s’hagués mantingut viva.

A dalt, Marcel Duchamp, Bouche evier (Bathub o Sink Stopper), 1964/1981. Al mig, Richard Hamilton i Dieter Roth, exposició Interface, 1978 a la galeria Cadaqués. A sota, Salvador Dalí a Portlligat. Cadaqués, 1975. Al fons, casa seva, ara museu. Fotografia gentilesa d’Enric Sabater. A la plana següent, Vista parcial del Teatre-Museu Gala-Salvador Dalí, a Figueres. Foto: Paco Dalmau

125 Costa Brava, Babel de les arts |

Costa Brava, Babel de les arts |

124


La Costa Brava, el seu ric patrimoni, des de l’antiguitat fins als nostres dies, té en la Cultura i l’Art un pilar imprescindible Picasso, Sert o Kitaj també van

sinó construcció d’una nova realitat multicultural, a banda d’una identitat de

deixar la seva empremta en

país i de cultura ancestral, que es conjuga amb els avenços del present, tot

aquesta geografia. Tots ells hi eren

mirant el futur».

presents abans de l’arribada del La recent selecció a la Documenta de Kassel —esdeveniment artístic de

que fins i tot van incentivar sense

referència internacional— de Ferran Adrià, un cuiner a cavall del fet artístic que

voler-ho. Kitaj va establir una forta

treballa des de Roses, estableix un bon maridatge amb el futur i consolida

relació amb Josep Vicente Roma,

la fusió de camps com la gastronomia i l’art. Una simbiosi que Adrià ha

director d’una fàbrica de suro i

implementat i que va captar dels seus amics artistes que pelegrinaven des de

alcalde socialista de Sant Feliu de

Cadaqués i acudien a incentivar-lo i aixoplugar-lo artísticament.

Guíxols després del franquisme. Com ell mateix va recordar en una entrevista a la revista Bonart: «Vaig introduir aquest artista nordamericà a la realitat peninsular d’aquell moment i al catalanisme. L’empremta que tot això va deixar en la consciència de Kitaj va ser profunda. Perquè la Costa Brava no només ha estat sol, platja i roques,

A la plana anterior, l’obra de Pere Gifre, Roca d’aigua, 2011. Escultura-plat elaborat per a Ferran Adrià, El Bulli, Roses. A la dreta, Marc Chagall, pintura El violinista celest, 1934. Museu Municipal Tossa de Mar

127 Costa Brava, Babel de les arts |

Costa Brava, Babel de les arts |

126

turisme i la totxana fàcil, iniciatives


Ara bé, la Costa Brava –indret a

D’altra banda, cal esmentar projectes de futur, que el context de crisi ha

voltes ignot i wagnerià– no només

congelat, com el museu basat en la col∙lecció de pintura catalana de la

ha viscut dels artistes, sinó també

baronessa Carmen Thyssen a Sant Feliu de Guíxols i el Centre d’Estudis Walter

del seu mecenatge i del paper

Benjamin de Portbou, amb avantprojecte de l’arquitecte Norman Foster. L’únic

que, en els darrers anys, han

que de manera incipient pren forma és el Museu d’Art Contemporani que

tingut empresaris com Antoni Vila

Platja d’Aro vol posar en funcionament. Un centre que, impulsat per l’artista

Casas. Aquest mecenes barceloní

Josep Niebla i l’alcalde de la vila, Joan Giraut, va comptar des dels inicis amb la

ha dipositat la seva col∙lecció de

col·laboració de Jordi Comas, amant i bon col·leccionista d’art que va entendre

fotografia contemporània, tant

d’antuvi que, en una societat quinària cap a la qual ens encaminem, els actius de

nacional com internacional, al

primer nivell per consolidar i atraure el turisme són, sense cap mena de dubte, la

magnífic edifici medieval del Palau

cultura, l’art i la preservació del patrimoni paisatgístic. Ell tenia sadollats els seus

Solterra, a Torroella de Montgrí.

hotels d’obres d’art, incentivava contínuament les trobades artístiques en el seus

Simultàniament, a Can Mario de

establiments, i donava suport sistemàtic i sense pensar-ho dos cops a tots els

Palafrugell, edifici industrial d’inicis del

esdeveniments de deix cultural que podien aportar valor afegit.

segle xx, s’exhibeix el fons d’escultura

Costa Brava, Babel de les arts |

128

La Catalunya Nord i la Costa Brava

col∙leccions de nivell a Catalunya i la Península.

129 La Costa Brava i la Catalunya Nord s’han caracteritzat des de sempre per una transferència incessant de persones i de coneixements; de fet, un cop foren el

A la plana següent, Jorge Oteiza, Caja abierta, variante, 1958-1984/85. Jardins de Cap Roig. Obra Social “la Caixa”.

mateix. A aquesta relació euroregional s’hi ha de sumar una guerra civil que va

A sota, el Monestir de Sant Feliu de Guíxols seu del Museu Carmen Thyssen. Foto: Paco Dalmau

de l’escultor noucentista Arístides Maillol, connectat estretament amb Barcelona i

forçar molts republicans —entre ells, molts artistes— a exiliar-se a aquesta zona. A banda, la població de Banyuls va ser el lloc de naixement i residència habitual París. Des de Banyuls, Maillol rebia les visites dels seus amics catalans i francesos: des d’Hugué i Casanovas fins a Séverac, Bonnard o Denis. Un altre epicentre de relació entre la Costa Brava i la Catalunya Nord fou, i encara és, Ceret: un poble que va entrar a formar part de l’aventura artística moderna el 1910, quan va acollir els artistes Manolo Hugué i Frank Burty i el compositor Déodat de Séverac. I només un any més tard, després que hi coincidissin Picasso i Braque, André Salomon va anomenar Ceret la meca del cubisme. I d’aquesta meca en va sorgir un museu d’art que dirigeix, des del 1986, Josefina Matamoros, filla d’exiliats republicans. Un centre que ens dóna la benvinguda amb un mural de ceràmica d’Antoni Tàpies a l’entrada i manifesta les múltiples relacions entre la Catalunya del Nord i el Principat,

Costa Brava, Babel de les arts |

catalana contemporània. Dues


a més de reflectir la munió d’artistes que han passat per Ceret: Picabia, Sunyer, Soutine, Masson, Tzara, Gargallo, Cocteau, Brossa, Perejaume o Carr, entre d’altres. I per seguir teixint relacions, una de les darreres exposicions del museu s’ha dedicat al fauvisme. Aquest moviment, originat a Cotlliure de la mà de Matisse i Derain, va marcar el reconeixement d’aquesta població on hi ha enterrat un republicà emblemàtic, el poeta Antonio Machado. Un desterrat més recent, de la dècada dels vuitanta, és l’artista barceloní Carles Pazos, cansat de les capelletes del principat. En definitiva, la Costa Brava, el seu ric patrimoni, des de l’antiguitat fins als nostres dies, té en la Cultura i l’Art un pilar imprescindible. A la plana següent, Can Mario de Palafrugell, antiga fàbrica surera reconvertida en el museu d’escultura de la Fundació Vila Casas. Foto: Paco Dalmau A sota, Presentació dels monogràfics de Bonart i Enderrock sobre la Costa Brava. Hotel Costa Brava, Platja d’Aro, agost 2009. D’esquerra a dreta, Lluís Gendrau, director d’Enderrock, Jordi Comas i Ricard Planas, director de Bonart. Foto: Bonart cultural

131 Costa Brava, Babel de les arts |

Costa Brava, Babel de les arts |

130


U n n o u m ó n d e l a C o s ta B r ava El primer sector econòmic del país, i ja no cal dir de la Costa Brava, és el turisme. El litoral gironí és un destí turístic madur, consolidat i de bona qualitat. L’Empordà és terra fecunda per l’activitat econòmica vinculada al turisme perquè es reuneixen condicions objectives que no es poden transportar ni comprar, que són intrínseques. Amb un extraordinari paisatge, una costa amb racons únics, un interior de camps ben cultivats i formes de vida amables, l’activitat econòmica de la Costa Brava té, també, una dimensió empresarial que no es pot ni s’ha de negligir. I un port que podria ser molt més important del que ja és: el port de Palamós hauria de ser frontera exterior de la Unió Europea, un port internacional, tant per a les mercaderies com per a l’activitat creuerística. Jordi Xuclà i Costa. Advocat i Diputat al Congrés per Girona

133 Un nou món de la Costa Brava |

Un nou món de la Costa Brava |

132


Tants establiments clàssics de la Costa Brava i l’Empordà són ara al voltant de celebrar els seus cinquanta anys d’existència! El llibre que teniu a les mans pot

més, a l’Hotel Costa Brava, Can Poldo, de Platja d’Aro per saludar en Jordi

ser una modesta contribució a

Comas i la Carme Hospital. La conversa amb en Jordi es va convertir en un

l’actualització del ja clàssic i sòlid

brollador d’idees, dades, consells, records. En Jordi lligava caps molt bé,

llibre de Pol Girbal. Una manera

era un gran animador de projectes amb visió gran, cosmopolita, des de la

de repassar el moment actual

seva estimada Costa Brava. Aquell dia em va parlar del llibre de Jaume Pol

de la Costa Brava i les seves

Girbal (1926-1988) El món de la Costa Brava. En va trobar un exemplar i

possibilitats de futur. A mi m’han

ens el va regalar. Ara el tinc a davant, dedicat per en Jordi amb els millors

encarregat reflexionar sobre el

desitjos perquè els nostres projectes cívics es convertissin en realitats.

desenvolupament econòmic.

A dalt, Jordi Comas amb Àngel Miguelsanz quan aquest era Director General de Turisme. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. A l’esquerra, l’autovia de la Costa Brava centre i l’AVE a l’estació de Girona. Fotos: Paco Dalmau. A la plana següent, un avió aterrant a l’aeroport Girona-Costa Brava, voltat del paisatge de Vilobí. Foto: Paco Dalmau.

135 Un nou món de la Costa Brava |

Un nou món de la Costa Brava |

134

Un dia del mes d’agost de l’any 2012 la Mireia i jo havíem recalat, un cop


El paisatge de la Costa Brava és, també, una mica com el caràcter dels seus habitants: atramuntanat esponjada, alhora. Densa en vida,

turisme. El litoral gironí és un destí turístic madur, consolidat i crec que, amb

tradició, dinamisme comercial.

objectivitat i sense petulància, es pot dir que és un destí de bona qualitat.

Esponjada en l’espai humanitzat

El repte és mantenir i incrementar aquesta qualitat. Tants establiments

on es viu bé en unes dimensions

clàssics de la Costa Brava i l’Empordà són ara al voltant de celebrar els seus

raonables, on homes i dones poden

cinquanta anys d’existència! Els anys seixanta del segle passat van ser el

trobar quasi de tot. També una

moment de l’inici incipient d’un sector que ara està plenament consolidat.

molt bona gastronomia: “la cuina

D’aquells negocis familiars d’aleshores n’han sortit bons hotels i bons

és el paisatge posat a la cassola”,

restaurants. En el saldo entre nous negocis creats i negocis finits en el camp

afirmava amb encert Josep Pla.

del turisme i la restauració, el balanç és clarament positiu. Amb això vull dir

I uns serveis que han millorat

que l’Empordà és terra fecunda per l’activitat econòmica vinculada al turisme

molt en els últims anys (hospitals,

perquè es reuneixen condicions objectives que no es poden transportar

carreteres, museus, espais de

ni comprar, que són intrínseques. Em refereixo al paisatge, sobretot. A un

cultura) i que ara tenim el repte de

extraordinari paisatge, a una costa amb racons únics, a un interior de camps

preservar i millorar en tot allò que

ben cultivats i formes de vida amables. L’Empordà és una terra densíssima i

ens sigui possible. Però no s’hi val

A la plana anterior, el port de Roses. Al costat, vaixells de pesca i de mercaderies al port de Palamós. Fotos: Paco Dalmau.

137 Un nou món de la Costa Brava |

Un nou món de la Costa Brava |

136

El primer sector econòmic del país, i ja no cal dir de la Costa Brava, és el


destacar una perquè és un

mica com el caràcter dels seus habitants: atramuntanat i una mica descuidat

exemple de la impossibilitat de la

en els detalls. Essent com és l’Empordà una terra d’una bellesa equiparable a

seva deslocalització: la industria

la de la Provença o la Toscana, trobo a faltar la voluntat dels homes i les dones

surera que només es pot donar

per acabar de cuidar els petits detalls del nostre paisatge. Em refereixo a

allí on hi ha alzines sureres. I si

aquells marges no segats, a aquells esquelets de ferro rovellat que foren en el

hom visita el Museu del Suro

passat una tanca de publicitat, als pals de telèfon sense fils, a alguna benzinera

de Palafrugell podrà identificar

abandonada. Ens hauríem de proposar ser més polits en els petits detalls

perfectament unes zones sureres

que podrien arrodonir la qualitat del nostre paisatge. Fins ara no n’hem estat

de l’Europa meridional en alguns

capaços. A mi m’agradaria, algun dia, ser un modest i retirat home dedicat a

punts de la península Ibèrica,

fer l’inventari i l’endreça de tot el que penja i fa lleig a l’Empordà. Per ser del tot

Itàlia i el sud de França. Hem

sincers també s’ha de dir que en alguns aspectes ja no es podrà fer endreça

de posar l’accent que no és el

perquè el mal gust ha quedat instal·lat en algunes actuacions, sobretot en el

mateix embotellar amb un bon

camp del planejament territorial i l’urbanisme. Hauríem de minorar els efectes

tap de noble suro que amb un

visuals dels danys causats. I, allí on sigui possible, deconstruir alguna actuació

succedani de plàstic. En aquest

estrafeta.

Empordà industrial sempre m’he preguntat perquè no s’hi

Un nou món de la Costa Brava |

138 L’activitat econòmica de la Costa Brava té, també, una dimensió

han instal·lat empreses d’un

empresarial que no es pot ni s’ha de negligir. Sí, enmig del bullici de

valor tecnològic alt. A vegades

l’Empordà turístic també existeix una terra de polígons industrials dedicats

empreses i investigadors busquen

a alguna forma tradicional de l’activitat econòmica de la zona. En vull

entorns amb bona qualitat de vida. En aquest camp, no hem estat atractius. Potser és que no es pot fer tot ni tot alhora.

A l’esquerra, establiments de ceràmica i d’antiguitats a la Bisbal . Foto: Paco Dalmau. A la plana següent, ambient comercial a Platja d’Aro. Foto: Ajuntament de Castell Platja d’Aro.

139 Un nou món de la Costa Brava |

a fer un inventari només cofoi. El paisatge de la Costa Brava és, també, una


Hem de posar l’accent que no és el mateix embotellar amb un bon tap de noble suro que amb un succedani de plàstic El comerç de la Costa Brava és molt destacable. Aquesta terra no ha quedat envaïda per grans superfícies comercials despersonalitzadores: els nollocs dels grans centres comercials amb botigues repetides que fan dubtar si hom es troba de trànsit en un aeroport o en un centre comercial d’una gran aglomeració urbana. No, afortunadament encara tenim els comerços amb caràcter i personalitat pròpia, única, genuïna. I els mercats, els grans i

A la plana anterior, estibes de llesques de suro. Foto: Institut Català del Suro. A sota, laboratori de l’Institut Català del Suro. Foto: Institut Català del Suro. A baix, vista aèria del recinte de la Bòbila Vella, a Palafrugell, amb l’Institut Català del Suro al mig. Foto: Paco Dalmau.

petits mercats dels pobles i ciutats de l’Empordà. Què fa més joia que anar a mercat, triar, remenar, desenvolupar aquest acte social de vagar fins a trobar, al vol, un amic, un conegut o un saludat. I acabar amb el cistell ple de viandes de la terra i fent una parada al cafè de plaça? Formes de vida d’una terra que alimenta la joie de vivre. Comerços i mercats amb encant que, a vegades, es troben a ben pocs quilòmetres d’alguns eixos comercials ples de bullici i vida. Però fins i tot aquests eixos comercials tenen una personalitat genuïna: ben poques franquícies, molts botiguers que posen el seu accent personal en cada comerç. La Costa Brava té un port que podria ser molt més important del que ja és. El port de Palamós hauria de ser frontera exterior de la Unió Europea, un port internacional. Tant que vam batallar perquè l’aeroport de Girona fos un punt d’inspecció fitosanitari per treure productes comestibles amb avions de càrrega a tercers països i tan poc que s’utilitza. Ras i curt: hauríem de desplaçar els efectius humans i econòmics de l’aeroport – que és un potent aeroport de passatgers- cap al port de Palamós per convertir-lo en port de frontera exterior. Aquests anuncis que trobem als diaris que ens ofereixen creuers pel Mediterrani haurien de tenir una escala a Palamós, que voldria dir una escala a la Costa Brava. Mentrestant, Palamós és un gran port de pescadors, juntament amb els de Roses i Blanes. Anar a una subhasta a la llotja de peix de Palamós a mi sempre em recorda la vivesa de les fotos amb blanc i negre de Francesc Català-Roca amb text de Josep Pla en el llibre Costa Brava: frenesí, moviment, comerç, tracte, vida.

141 Un nou món de la Costa Brava |

Un nou món de la Costa Brava |

140


En l’inventari dels punts a favor del desenvolupament econòmic de la Costa Brava també s’ha de dir quelcom sobre la millora de les seves comunicacions. Avui tenim una autovia que ens porta fins a l’entrada de l’Empordanet, carreteres secundaries molt millorades – i a vegades molt plaents de transitar, entre arbres i horitzons netíssims- i una carretera de bon traçat per connectar l’Alt i el Baix Empordà. També hi ha una llista d’obres encara pendents, és clar. A l’hora de parlar de les infraestructures i l’Empordà, sovint recordo una idea que Carles Sentís destacava amb assiduïtat en les nostres converses d’estiu a la seva elegant casa de Calella de Palafrugell –decoració de predomini blanc amb tocs de blauet i una cortina que voleiava amb l’airet del mar. Sentís sempre deia que l’Empordà era una terra de profit, ben acabada, perquè a diferència de la Costa Blava francesa no s’havia fet cap autopista a tocar de mar i perquè el tren no havia arribat fins al cor del Baix Empordà. Sobre la sort de no tenir una autopista a tocar de mar, crec que la unanimitat pot ser fàcil de trobar. És cert que a la més elaborada França es van perpetrar errors de primera magnitud com tallar la franja de la costa amb autopistes. Sobre la línia de tren, el consens potser no és tan alt. L’estació del Baix Empordà és Flaçà mentre que a l’Alt Empordà n’hi ha unes quantes. A grans trets, estic d’acord amb la teoria de Sentís. De tot això i de molt més en parlàvem amb una gran assiduïtat en Jordi Comas i jo. Com un cop sec i dur, aquest corrent d’afecte i impuls d’idees es va estroncar el 18 de novembre de 2012, tres mesos després d’aquella dedicatòria del llibre de Pol Girbal. A vegades encara no me’n sé avenir però molt sovint a l’hora de prendre decisions o d’impulsar projectes penso: què n’hauria pensat d’això la ment prodigiosa d’en Jordi?

A dalt, zona industrial. Al mig, edifici en construcció. A sota, Palau d’Esports i de Congressos de Platja d’Aro. Fotos: Paco Dalmau. A la dreta, la impressionant arquitectura del centre de distribució de Vins i Licors Grau, a Palafrugell. Foto: Arxiu Vins i Licors Grau.

143 Un nou món de la Costa Brava |

Un nou món de la Costa Brava |

142


A lg u n s

h o m e s bons

Sota la marca Costa Brava hi ha el pòsit d’anys i afanys de molts “homes bons” que s’han lliurat generosament a l’objectiu de fer-la més gran i més atractiva. Que l’han fet bategar amb força. Aquest llibre n’és un testimoni prou eloqüent. S’han estimat el territori, han estat l’ànima de pobles i ciutats, han ajudat a escriure la història, han tingut cura del patrimoni de tots, han protegit la terra i el mar i han apreciat i transformat per al nostre plaer els fruits que donen, han fomentat la cultura i l’art i han creat riquesa a la indústria i al comerç. Josep Puigbó. Periodista


“Homes bons” són les persones que s’estimen l’ofici i que n’han fet, de la seva professió, una causa. EN POC TEMPS hem passat de la fascinació incondicional pel futur –“demà tot anirà millor”– a una certa malfiança: “la por al demà”. Ens toca viure temps convulsos en què passen coses que mai no ens hauríem imaginat. Les incògnites dominen les possibles certeses. Referents que ens semblaven que serien eterns, s’han fos com un glaçó. La crisi és, sobretot, de confiança i hem arribat a un punt en què ningú se’n fia de ningú.

A la plana anterior, l’Hotel Empúries, l’any 1962. Foto: Campanyà i Puig Ferran. Col·lecció Paco Dalmau. A dalt, Jordi Comas i Josep Puigbó, l’any 1990. Foto: Arxiu Família Comas Hospital. A sota, l’Escala, l’any 1962. Foto: Campanyà i Puig Ferran. Col·lecció Paco Dalmau. A la dreta, l’Hotel Gelpí, a Calella de Palafrugell, en els inicis del turisme. Col·lecció Família Esteba.

147 Alguns homes bons |

Alguns homes bons |

146


“Homes bons” són els que mantenen una actitud positiva davant la vida i la saben encomanar als altres Deu ser veritat que el sistema polític i econòmic està ple de tares, corcat i, potser, més podrit del que aparenta. Que cal una urgent renovació de lideratges, de persones i, sobretot, d’idees. Deu ser veritat que tothom va a la seva i només procura per ell. Que ens hem tornat més individualistes, encara, i que ens costa molt posar-nos d’acord per coses realment importants. Que ens venç la vanitat i el personalisme. Deu ser veritat que ens hem omplert la boca amb la retòrica dels valors, sense preocuparnos gaire de posar-los en pràctica. Que ens queixem de tot, però que ens agrada més ser espectadors crítics que no pas protagonistes arriscats. Deu ser veritat que els mitjans de comunicació ens mostren una realitat i no la realitat, perquè només l’excepció esdevé notícia. Que mai no hem disposat de tanta informació com avui i que, paradoxalment, mai no hem tingut un nivell de comprensió tan baix del que està passant. Deu ser veritat que, quan més sobrats anem, més se’ns noten les mancances. Que l’enveja ens fa incapaços de desenvolupar el nostre propi talent. Que més aviat som creguts i sorruts i ens costa somriure. Que som incapaços d’estimar allò que no coneixem. Que ens respectem, però que, en el fons, ens ignorem. Que... Tot plegat, deu ser veritat.

A l’esquerra, tres portades de la revista S’Agaró. Col·lecció Paco Dalmau. A la plana següent, La Torre Salvadora, a Calella de Palafrugell. Col·lecció Enric Bruguera.

149 Alguns homes bons |

Alguns homes bons |

148


”Homes bons” que han entès que els pobles que no tenen història és com si no existissin. Però davant de tot això, al llarg de

lúdica de la nostra rica i diversa societat civil. Són persones –homes i

la nostra vida ens hem creuat amb

dones– que estan en contacte amb moltes persones més, per atendre-

alguns “homes bons” capficats en

les, per representar-les, per fer-les-hi la vida més còmoda, més segura,

mostrar-nos l’altre costat d’aquest

més atractiva i interessant.

mirall en què molts es podrien Són les que mantenen una actitud positiva davant la vida i la saben

s’estimen l’ofici i que n’han fet,

encomanar als altres. Són les que saben que els més feliços són els que

de la seva professió, una causa.

donen, els que han fet de la generositat una norma de conducta. Són les

Que es lleven al matí pensant en

que sempre troben una motivació per vèncer les dificultats. Són les que se

servir i en ser útils: penso en un

n’alegren de les bones notícies dels seus veïns, com si allò tan bo els hagués

cambrer, en una recepcionista

passat a ells mateixos. Són les que saben cultivar les relacions personals

d’hotel, en una guia turística, en

i l’amistat. Són les que tenen consciència de l’efecte balsàmic d’una

un regidor d’ajuntament, en un

abraçada. Són les que encara tenen fe en la condició humana. Són les que

guàrdia urbà, en el responsable

encara són capaces d’emocionar-se i de plorar. Són honestes i humils, i no

de qualsevol associació

necessiten proclamar-ho. Se les veu d’una hora lluny. Són les que, quan les

empresarial, social, esportiva,

hem conegut, ens han fet millors persones.

A la plana anterior, Port de la Selva, l’any 1957. Foto: Zerkowitc. Col·lecció Paco Dalmau. A l’esquerra, prospecte publicitari de la Costa Brava. Col·lecció Paco Dalmau. Al costat, fullets publicitaris de l’Hotel Alga, de Calella de Palafrugell. Col·lecció Família Nicolazzi.

151 Alguns homes bons |

Alguns homes bons |

150

reconèixer. Són les persones que


Sota la marca Costa Brava hi ha el pòsit d’anys i afanys de molts d’aquests “homes bons” que hi han cregut profundament i que s’han lliurat generosament a l’objectiu de fer-la més gran i més atractiva. Que l’han fet bategar amb força. Aquest llibre n’és un testimoni prou eloqüent. S’han estimat el territori, han estat l’ànima de pobles i ciutats, han ajudat a escriure la història, han cuidat del patrimoni de tots, han protegit la terra i el mar i han apreciat i transformat pel nostre plaer els fruits que donen, han fomentat la cultura i l’art i han creat riquesa a la indústria o al comerç. “Homes bons” que han entès que els pobles que no tenen història és com si no existissin, que els pobles que no tenen memòria acaben desapareixent. Que la lliçó que ens dóna la vida és que les generacions passen, però que el geni de la terra sobreviu.

A dalt, cartell publicitari de Palafrugell i, a sota, tríptic de l’Hotel La Torre, de Calella de Palafrugell. Col·lecció Paco Dalmau. A la plana següent, vista de Llafranc des de la plaça. Foto: J Vidal. Col·lecció Paco Dalmau.

153 Alguns homes bons |

Alguns homes bons |

152


Aquests “homes bons” han sabut trobar la tramuntana justa. Una barreja de seny i rauxa en perfecte equilibri.

A aquests “homes bons” ningú no els va nomenar ambaixadors, però en van fer. Potser mai ni tan sols van pensar en ser amfitrions, però s’hi van trobar fent-ne. Sense ells, el llegat que avui recollim i pel qual van lluitar en cos i ànima, seria un altre. Segur que molt pitjor. Aquests “homes bons” han sabut trobar la tramuntana justa. Una barreja de seny i rauxa en perfecte equilibri. Ens han ensenyat que el que et passa no és tan important com la forma en què vius el que et passa. Sense adonarse’n, ens han fet progressar i sempre més estarem en deute amb ells.

155 Alguns homes bons |

Alguns homes bons |

154

En Jordi Comas n’era el millor exemple que he conegut.

A l’esquerra, guia de la Costa Brava que ja anuncia l’aeroport de Girona-Costa Brava i prospecte de l’Hostal de la Gavina, de S’Agaró. Col·lecció Paco Dalmau. A la dreta, passeig de l’Escala, l’any 1958. Foto: S. Bosch. Col·lecció Paco Dalmau.


El latido de la Costa Brava

Un hombre que amaba a au país Artur Mas i Gabarró Presidente de la Generalitat

El corazón de una nación, su razón de ser, son las personas. La historia de una nación la forjan, más allá de las instituciones, las personas que, como Jordi Comas, se comprometen de forma activa con su país, con su municipio y con su entorno. Si Catalunya ha sobrevivido como nación a distintas y difíciles situaciones históricas, ha sido, en gran parte, gracias al impulso de una sociedad civil fuerte y dinámica que, cuando nuestras instituciones estaban prohibidas, fue capaz de mantener viva la llama de nuestra identidad. Ahora más que nunca, ante una dura crisis económica y la actitud desleal de las instituciones del Estado español, es necesaria una sociedad civil activa que haga suya la célebre sentencia de John F. Kennedy: «No te preguntes qué puede hacer tu país por ti, sino qué puedes hacer tú por tu país».

Versión en español |

156

Es aquí donde adquieren relieve personalidades como la de Jordi. Más allá, sin embargo, de su faceta empresarial y de las diversas responsabilidades políticas y corporativas que había ocupado, lo que quiero resaltar es su vertiente más patriótica y altruista, la de una persona con un firme compromiso con su tierra y su gente. Desde su Juià natal y la niñez en Flaçà hasta la época de los estudios en Girona y su establecimiento definitivo en Platja d’Aro, la trayectoria de su vida siempre estuvo guiada por una gran estima a sus comarcas y a su país. La labor de Jordi abarcaba mucho más que la gestión de sus negocios. En los últimos meses destacó como un gran defensor de la voluntad democrática del pueblo de Catalunya, allá donde estuviera e incluso a contracorriente, si hacía falta. En circunstancias como las actuales, las personas con la valía humana, la honestidad y la determinación de Jordi Comas son más necesarias que nunca para llevar a cabo el proyecto de país que muchos catalanes queremos. Apreciado Jordi: muchas gracias por todo.

La huella imborrable de Jordi Comas Carme Hospital i Poch

De Jordi se han dicho muchas cosas buenas y nunca ha sido por compromiso ni por formalidad sino de una manera espontánea y admirativa porque era extraordinariamente fácil recogerlas de su manera de ser y de hacer. Para mí, que he tenido

el placer de compartir con él 50 años de amor, de sueños, de ilusiones, de retos y de alegrías, reseguir su trayectoria vital es volver a saborear lo más dulce de todo lo que hemos vivido y acentuar la acritud de su pérdida. Pero dejar constancia es un deber que me impongo con el propósito de contribuir al homenaje público que se merece. Jordi nació el 28 de agosto de 1945 en Juià (Gironès), hijo de Josep Comas y Julia Matamala, y pasó su infancia a pocos kilómetros de allí, en Flaçà, donde sus padres habían abierto una carnicería. Pronto, su amigo y hotelero Joan Cargol les ofrece la oportunidad del traspaso de una tienda, en la calle principal de Platja d’Aro, cuando en la carretera de Sant Feliu –que entonces cruzaba el pueblo– prácticamente sólo había cuatro establecimientos y media docena de hoteles. Su madre se traslada allí, al frente de la tienda de carne y víveres y de la cartería del pueblo, mientras el padre pasa media semana en Platja d’Aro y la otra media en Flaçà, con Jordi y su hermana Leonor, que aún van a la escuela. El verano, sin embargo, lo pasan en Platja d’Aro ayudando a la familia, y es aquí donde yo conozco a Jordi el día de San Pedro, el 29 de junio de 1958. Éramos todavía unos críos y yo ayudaba a su madre en la tienda. El negocio prospera cada día más y el Sr. Comas, un hombre inquieto que ve que el turismo es un hecho en progresión, pone la semilla de todo lo que después ha llenado la vida de Jordi y la mía. Primero, abriendo el Hostal Garbí, de 27 habitaciones, en abril de 1962, al que yo me incorporo mientras Jordi continúa estudiando peritaje mercantil en Girona y trabajando en la tienda en verano. En 1963, alquilan un establecimiento de apartamentos con un local que ocupa toda la planta baja, situado en el número 78 de la actual Avinguda del Cavall Bernat. Allí, en el verano de ese mismo año, nace el Restaurante Aradi (nombre fenicio de Vall d’Aro, que significa Valle de agua). Un pequeño restaurante que, con el tiempo, iría creciendo. La familia Comas gestionaba, ahora, los dos establecimientos, muy cerca el uno del otro. El padre de Jordi sabe que su hijo tendrá que aprender el oficio, que deberá prepararse bien y, con la ayuda de Joan Cargol –propietario, en aquellos momentos, del Hotel Albatros– logró que, pasado el verano, Jordi pudiera entrar y empezar el primer curso en la Escuela Superior de Hostelería y Turismo de Madrid, que entonces era la única que existía en todo el Estado. Jordi estuvo tres años en Madrid, instalado en la misma escuela, que también era hotel. En verano trabajaba en Platja d’Aro, en su casa. Al terminar los estudios, su hermana Leonor también se incorporó, con nosotros, al negocio familiar. Jordi y yo teníamos 18 años cuando supimos que nos amábamos. Ya teníamos claro que,

juntos, podíamos hacer muchas cosas. Que, juntos, hacer camino no nos asustaba. Juntos quería decir, él desde Madrid preparándose y estudiando y yo trabajando en su casa, poniendo en práctica lo que él aprendía y nos enseñaba. Esperábamos la temporada para poder estar juntos. Sin saberlo, estábamos poniendo la semilla de lo que sería nuestro proyecto personal y profesional. Un proyecto de 50 años, juntos. Cuando Jordi terminó los estudios, y el servicio militar, nos casamos en Platja d’Aro el 26 de enero de 1970. El reto empieza antes, en 1965, incorporando el Restaurante-Pizzería La Riera, que gestionamos con el mítico Celler de la Riera; noches y días de trabajo, pero con una ilusión enorme. Unos años más tarde conseguimos que el Aradi fuera un referente gastronómico en la Costa Brava con la ayuda de un excelente equipo de profesionales. En 1979 asumimos la compra y gestión del Hotel Aromar, en el Passeig del Mar. En 1983 será el Hotel Costa Brava con su Restaurante Can Poldo. Poco tiempo después, entramos en el S’Agaró Hotel como copropietarios, de la mano de la familia Sibils-Ensesa. Empezamos los trabajos de restauración y puesta al día del S’Agaró, y de su Restaurante Sa Conca. Hoy, el establecimiento es uno de los mejores de la Costa Brava, con 4 estrellas y un magnífico spa. Nos encanta y nos sentimos muy orgullosos de él. También gestionamos unos años el Hotel La Masia, situado en la pineda de Platja d’Aro, a un paso de un centro comercial en estos momentos reconvertido en apartamentos. Y, con la familia Gay de Montellà, colaboramos en la restauración y adaptación como establecimiento hotelero de una preciosa masía en Castell d’Aro, que se convertiría en el Restaurante Cal Rei y que gestionamos unos años. En la actualidad, es una preciosa vivienda particular. En 2006 adquirimos el Restaurante Garbí, en el número 115 de la Avinguda del Cavall Bernat. En 2011 empezamos las obras de reforma y transformación del local, donde trasladamos nuestro buque insignia, el Aradi, que abrió de nuevo sus puertas el 15 de julio de 2012. Pero Jordi no era sólo un infatigable profesional de la hostelería. También era un hombre preocupado por el desarrollo del sector y por el progreso del país y de sus instituciones. Llamado por el amigo Joan Cargol, entonces alcalde de Castell-Platja d’Aro, en 1970 se incorporó a la concejalía de Turismo del Ayuntamiento, donde trabajó por el fomento del turismo y la promoción exterior del municipio y de la Costa Brava con campañas de tanto éxito como «El amor se cita en Playa de Aro». En 1979 dejó el Ayuntamiento, pero no la política, porque participó activamente en Centristes de Catalunya-UCD, primero, y en Convergència Democràtica de Catalunya de ma-

nera definitiva, aunque siempre consiguió hacer buenos amigos en todas las tendencias ideológicas por su capacidad de fomentar el consenso y la transversalidad. Tampoco dejó nunca de colaborar y comprometerse con el sector turístico a través de la Comisión Pastoral del Turismo del Obispado de Girona, trayendo la Vuelta Ciclista a Catalunya a Platja d’Aro o creando las jornadas del Solarium Costa Brava, en el Hotel Aromar, donde en cada edición contaba con las primeras figuras de la economía y la política, y que moderaba el amigo Joan Terradas, del Club Liberal de Girona. O, con la complicidad de Gaspar Espuña, fundando el Hotel Alimara, con la Escuela del Centro de Estudios Técnicos y Turísticos (CETT), un hotel-escuela que hoy es todo un referente en nuestro país. O de participar activamente en entidades y corporaciones profesionales con responsabilidades, con vocación de sumarse al esfuerzo colectivo y sin ninguna voluntad de protagonismo. Así fue en el Patronato de Turismo de la Costa Brava, que contribuyó a crear en 1976, en la Unión de Asociaciones de Hostelería de la Costa Brava Centro de la cual era vicepresidente, en la Federación de Hostelería de las comarcas de Girona, en la Cámara de Comercio de Sant Feliu de Guíxols con el cargo de vicepresidente, en el Consejo Superior de Cámaras de Catalunya. Y también en la Federación de Organizaciones Empresariales de Girona (FOEG) –primero como vicepresidente y como presidente desde 2009–, en el Fomento del Trabajo Nacional, del que fue vicepresidente, y miembro de la junta directiva de la CEOE. Una intensa etapa de la que brotaría una honda amistad con Joan Rosell, Joan Gaspart y Joaquim Gay de Montellà. En todos estos años, en todas estas ocupaciones, Jordi cultivó también otra de sus virtudes más apreciadas y reconocidas: la de anfitrión, la de persona que se complace en recibir a los amigos con un abrazo. El mismo espíritu que le llevó a formar parte de Skäl, una organización que promueve la amistad y el turismo a escala global. Fue presidente de Skäl Girona y dos años presidente de Skäl España. También fue vicepresidente mundial de Skäl internacional, así como miembro del Club Rotary Costa Brava, que presidió dos años. Ninguna de estas actividades más públicas y sociales ha sido ajena al Aradi que, de la mano de mi hermana Lluïsa Hospital, siempre ha sido mucho más que una pieza fundamental en nuestra historia personal y profesional. Ésta ha sido la casa que ha acogido, por encima de cualquier otra consideración, a la familia y a los amigos. En 2012, con motivo de la inauguración del nuevo emplazamiento del restaurante, Jordi decía a to-

dos los asistentes: «El Aradi no quiere ser sólo un restaurante. Quiere ser un punto de encuentro de amigos, una tribuna de opinión, un lugar donde pasen cosas a menudo». Lo decía aún no hace un año, pero el Aradi era exactamente eso desde el mismo día en que Jordi abrió la puerta. El Aradi acogió, en 1978, el grupo encabezado por Just Casero, Pius Pujadas, Joaquim Vallmajó y otros para dar forma al proyecto del diario El Punt, al que también Jordi se incorporó, al igual que hizo, años después, con el proyecto de Radio Costa Brava liderado por un jovencísimo Josep Puigbó, y con Ona Catalana más tarde. O a Joan Cals, a quien profesaba una cariñosa amistad y del que decía que era un sabio, a raíz del importantísimo Debate Costa Brava. O las tertulias propiciadas con buenos amigos, como los clérigos Juan Carreras Pera y Salvador Batalla; el polifacético palafrugellense, amigo de toda la vida, Lluís Molinas; los periodistas Narcís-Jordi Aragó, Jordi Bosch, Victor J. Gay, Lluís Falgàs y Jordi Grau; los empresarios David Marca y Bartomeu Espadalé y, ya en la patronal gerundense, con Joan Fausto Martí, Joan Casadevall y Ernest Plana, entre tantos otros que seguramente me dejo involuntariamente. Jordi nos fue arrebatado el 18 de noviembre de 2012. El dolor y el desconcierto por su pérdida no nos impedirán, sin embargo, que ahora le rindamos un justo y sentido homenaje, con este libro que retrata la Costa Brava que él amaba con tanta intensidad, por el ejemplo vital y profesional que nos ha legado. Jordi ha sido y siempre será mi referente, el amor de mi vida, el mejor compañero de viaje. Mi mejor amigo. Le echo de menos, pero su espíritu positivo, su bondad, su amabilidad, su sencillez que era su grandeza, su amor a todo y a todos, y su ejemplo, me acompañarán siempre. Gracias, Jordi. Siempre te amaré...

L’Empordanet como ciudad jardín Antoni Puigverd Escritor

L’Empordanet no responde a los límites estrictos del Baix Empordà, pero, en cambio, tiene, gracias a Josep Pla, una narración literaria muy potente, que le ha ido dando prestigio, sentido y horizonte. Es uno de los pocos territorios del país donde, por fortuna, hay más de un hacer y más de un parecer: L’Empordà Petit no tiene un centro, sino muchos. En lugar de hacerse la competencia o de disputarse los servicios, las poblaciones que lo conforman deberían saber coordinarse para sacar partido de la riqueza económica, cultural y paisajística que contiene.

Este territorio podría convertirse en una ciudad jardín. Un jardín urbano junto al mar. De L’Escala a Sant Feliu, pasando por Torroella de Montgrí y La Bisbal, sin olvidar el pequeño rosario de villas y pueblos del llamado Empordanet; y sin olvidar el inmenso parque natural de las Gavarres. Una ciudad difusa de más de cien mil habitantes (contrapeso costero de Girona-capital, un contrapeso que sólo será tenido en cuenta cuando tome conciencia de su unidad). Una metrópolis multicéntrica con una gran capacidad turística, con tradición industrial y con una magnífica historia cultural. Los núcleos que conforman L’Empordà Petit están amablemente separados unos de otros por hinterlands agrícolas o boscosos, a la manera de los diversos barrios de una ciudad jardín. Cada núcleo ha tendido a ir a la suya; pero sería mucho más inteligente que buscaran una especialización y que el conjunto funcionara como una red multicéntrica. A modo de ejemplo, sólo a modo de ejemplo, sugiero estas especializaciones: Palamós, portuaria, industrial y sanitaria; La Bisbal, judicial, anticuaria y promotora de L’Empordanet rural; Palafrugell, industrial y, por herencia de Pla, animadora del discurso territorial y cultural, además de mantener a través de sus núcleos marineros, junto con los de Begur, el liderazgo de un modelo turístico que sabe equilibrar paisaje local y turismo global. Torroella capitanea la historia, la música y la agricultura; L’Escala ha ido especializándose en patrimonio piscícola e histórico; Calonge guarda el patrimonio natural y complementa, gracias a Sant Antoni, la posición de Platja d’Aro como centro de ferias, congresos y turismo; Sant Feliu de Guíxols tiene dimensión universitaria, museística e industrial. No hace falta que discutamos los ejemplos. Quedémonos con la idea de fondo: convendría una cierta especialización en cada zona y una coordinación en forma de red. Durante décadas cada núcleo ampurdanés ha buscado la manera de ir a la suya, procurando presionar la Administración para eclipsar al vecino o para obtener lo que el vecino ya tenía. Pero la crisis ha arruinado este modelo egoísta y depredador. Si los que nos mandan y los que escribimos sobre nuestra realidad, superando las rivalidades vecinales, fuéramos capaces de aprovechar el precioso equilibrio entre diversas poblaciones que se da en nuestro territorio, quizás estaríamos en condiciones de fomentar sinergias positivas. Coordinándonos, pensando en L’Empordanet como si fuera una única ciudad jardín, ahorraríamos servicios y territorio, conseguiríamos mejores comunicaciones (un tranvía moderno de la costa y hasta Flaçà) y lograríamos impedir que el paisaje se afeara como se ha afeado por el hecho de que cada núcleo ha usufructuado el territorio al

157 Versión en español |

La tramontana justa


Versión en español |

158

Los pinares y los campos del entorno de Sant Sebastià huelen igual y tienen la misma ondulación que los que hay cerca de Foixà, junto al Ter, o en Sant Pol, tras la Bisbal, o en Fanals, sobre el formidable hormiguero estival de Platja d’Aro. Es un paisaje amable y femenino. La belleza del Montgó es idéntica a la de S’Agaró. Los que formamos parte de L’Empordanet nos sentimos cómodos en cualquiera de sus rincones, y podemos entender cada parte urbana de este paisaje como un barrio de la gran ciudad jardín donde hemos nacido o vivimos. Esta percepción quizás me provenga, lo reconozco, de haber tenido la suerte de vincularme, en un momento u otro de mi vida, a casi todas las poblaciones importantes de L’Empordanet. Mucha gente, nacida o no en ese territorio, podría explicar vivencias similares. En La Bisbal nací, en Palafrugell estudié el bachillerato, en Sant Feliu me estrené como profesor. En Palamós había un grupo que más o menos giraba en torno a un grupo de folk y habaneras en el que yo cantaba. En Sant Antoni de Calonge he veraneado, en Platja d’Aro me he divertido. En cuanto a Torroella, donde escucho siempre gran música, ha sabido profundizar en su tradición musical hasta convertirla en uno de los festivales más participativos, elegantes y ambiciosos de Catalunya. Finalmente: a menudo paseo por Empúries y Ullastret donde no necesito imaginación para evocar nuestros orígenes. En cualquier rincón de este territorio me siento como en casa. Quizá me ayuda el hecho de haber escrito un libro sobre el Empordà y de hablar a menudo de él en mis artículos. Y es que, gracias a la escritura, me reenamoro constantemente de él. Escribir ayuda a pensar y cuando piensas mucho en algo que te gusta, vuelves a enamorarte de ello. Ciertamente, basta con una sola visita para enamorarse de L’Empordanet. Pero hay un amor más profundo, que es hijo del reconocimiento, y que es consecuencia de la mirada reposada y tranquila del que vuelve a contemplar lo que ha visto muchas veces. Así lo hacía el admirado y añorado Jordi Comas, que hablaba siempre del Empordà y que por eso imaginaba siempre nuevas formas de intervenir y de invertir en él, de mejorarlo. Hizo honor a Josep Pla, que fue el primero en describir y dibujar el perfil de L’Empordà Petit. Ahora nos toca a los que vivimos en él o que lo amamos, volver a hablar de esta tierra, volver a pensar en ella. Sabemos que es un territorio muy atractivo, lleno de vida y posibilidades, pero sólo si lo pensamos como un todo con generosidad, amplitud de miras y respeto, lograremos sacarle el provecho que nos promete.

Un paisaje con figuras

en los rincones más privilegiados un refugio, un remanso de calma, una fuente de inspiración y de estímulo para su creatividad.

En las acuarelas de Joan Llaverias y en los óleos de Modest Urgell vemos una Costa Brava desierta y unos parajes absolutamente despoblados. Estas pinturas resultan inquietantes, porque una Costa Brava sin gente es una Costa Brava imposible. En el litoral gerundense, el paisaje físico tiene una importancia capital, pero lo que determina su personalidad es el paysage humain, por decirlo con la feliz expresión de la tesis doctoral de Yvette Barbaza. Si yo tuviera que pintar un cuadro representativo de la costa jamás recurriría a los modelos de Llaverias o de Urgell, sino que me inspiraría en la obra Cataluña de Joaquín Sorolla, donde el paisaje de mar, rocas y pinos constituye el telón de fondo de un territorio repleto de personas que van y vienen, ocupadas en diversas actividades. La verdadera imagen de la Costa Brava pertenece al género que los historiadores del arte pictórico llaman «paisaje con figuras».

Reservaría un espacio considerable para la masa ingente de turistas europeos que llegaron a la costa atraídos por el sol y por el clima, por el cambio favorable de divisas y por el buen nivel de precios. Empezaron a llegar cuando aún todo estaba por hacer, forzaron la adecuación improvisada a sus exigencias y provocaron la transformación demográfica, paisajística, arquitectónica, económica, laboral, cultural y moral de todo el territorio costero. Cayeron como una avalancha sobre los pueblos, las playas y las calas, sobrepasando, como dice Barbaza «los temores de unos y las esperanzas de los demás». A su lado deberían aparecer unos habitantes mucho menos deseables: los aprovechados, los especuladores, los promotores de construcciones desaforadas, los fabricantes de la burbuja inmobiliaria, los mafiosos, los corruptos, los culpables de la degradación ambiental y urbanística.

Narcís-Jordi Aragó Periodista

Y si un día me propusieran hacer una especie de montaje teatral para condensar la esencia de la Costa Brava en un escenario, pintaría su paisaje más típico en el ciclorama de fondo y llenaría la escena de gente. Partiría de la definición de ciudad que hizo el gerundense Francesc Eiximenis y que también puede aplicarse a una comunidad más amplia: «És congregació concordant de moltes persones participants e tractants e vivents ensems / Es una congregación concordante de muchas personas participantes que se tratan y viven juntas». En el fondo de este retablo escénico, casi rozando el horizonte, situaría, quizá difuminados por la niebla del tiempo, a los habitantes más antiguos de la franja marítima, cada vez más escasos, cada vez más convertidos en símbolos, supervivientes de una época irrepetible: los pescadores, las pescaderas, las que remallaban las redes, los labriegos, los carpinteros de ribera, los taponeros, las encajeras, los músicos “sin partitura” o autodidactas, los rapsodas populares... En un segundo renglón del escenario colocaría a los primeros forasteros, veraneantes procedentes del interior gerundense o del área barcelonesa que ocuparon silenciosamente el litoral. Algunos pudieron construirse una casa propia, otros se albergaron en viviendas alquiladas por temporadas, otros se hospedaron en fondas y hostales de estructura familiar y de tipo artesanal. En otro escalón concentraría a la multitud de intelectuales, escritores y artistas que, venidos de lejos con familiares y amigos, fugitivos quizás de las guerras o de las posguerras, descubrieron

En este escenario debería haber un gran espacio para los inmigrados llegados a remolque del estallido turístico: trabajadores humildes, más o menos explotados por los dueños, del ramo de la construcción, de la hostelería, la restauración y los servicios públicos. Y un rincón más discreto para los extranjeros pacíficos que han hecho de la Costa Brava una segunda patria, el lugar ideal para disfrutar de una plácida jubilación. Y otro rincón, aún, para los autóctonos que, durante la temporada baja, llegan en autocares para llevar a cabo una estancia efímera, terapéutica y subvencionada en la costa. Tampoco podrían faltar los personajes famosos que han aterrizado más o menos asiduamente en estas tierras: políticos, ídolos de la canción, de la danza, del teatro o del cine, siempre rodeados de expectación e inmersos en un aura de popularidad. Instalaría, finalmente, en primer término, en la boca del escenario, a todos aquellos que han forjado la Costa Brava actual con esfuerzo, tenacidad y rigor, inmunes a la doble tentación del riesgo mínimo y la ganancia demasiado rápido: emprendedores del comercio, la industria, los equipamientos y los servicios, que han hecho crecer y evolucionar el litoral con grandes dosis de iniciativa y de dedicación. Personas que han revitalizado zonas deprimidas, han reavivado entidades obsoletas, han recuperado tradiciones olvidadas, han creado puestos de trabajo estables, han construido negocios de gran envergadura y han prestigiado y promocionado el nombre y la fama de la Costa Brava por todo el mundo. Personas como el añorado Jordi Comas y la apreciada Carmen Hospital, con los que he tenido la suerte de compartir tantos momentos de satisfacción, de buen trato y de amistad.

Con todos ellos en el escenario, tendríamos un retrato completo de la Costa Brava y de todo aquello que configura su personalidad colectiva.

Historia para el turismo Pius Pujades Periodista

Desengañaos. Los turistas vienen por el sol y por la playa, por decirlo en plata. Si me permitís ser más directo; sol, sexo y alcohol, todo a buen precio. La juventud que quema noches locas en Lloret y las familias que hacen la siesta bajo un pino de Cala Estreta. Las dosis de cada ingrediente son variables, adecuadas a la edad y a las circunstancias personales. Pero la receta es la misma. Sobre esta base suficientemente sólida, pese a las apariencias hemos construido un imperio turístico de primer orden mundial. Probablemente era inevitable. Teníamos la materia prima y el cliente es el que manda. Luego, nosotros y ellos, nos hemos inventado las excusas: que si la belleza del paisaje, que si la calidad de las playas, que si la riqueza de las costumbres locales, que si la monumentalidad de pueblos y ciudades, que si los festivales musicales, que si los museos y las exposiciones... todo ha sido útil para disfrazar los tres elementos básicos de la receta del éxito. Y hemos cantado habaneras alrededor del cremat de ron, bailado sevillanas o lo que fuera bañados en cubalibres, visitado catedrales y museos entre libaciones en bodegas de bajo coste, oído conciertos esperando la hora de saltar por los balcones del hotel tras la pareja de la noche, degustado platos refinados rellenos de estrellas Michelin para amortiguar el peso de los vinos, los cavas y los licores maridados como il faut. Y hemos bailado hasta la extenuación con el fin de quedar sedientos para la barra libre y amansar a la pareja. Sol, vino y sexo, en el orden que más guste. Y el paisaje de siempre, aguantándolo todo, tratando de curarse las viejas heridas cuando ya le sangran las nuevas. Un paisaje de tantos siglos humanizado, con los bosques resiguiendo los cultivos y las viejas masías acurrucadas en las colinas, con los restos de antiguos caminos, íberos, romanos, medievales, entrelazados con las nuevas pistas de asfalto y hormigón, saltando los ríos, bordeando los lagos, agarrándose a la costa cuando era necesario, haciendo más cómodo el viaje de los que se quedan y de los que pasan de largo –tierra de paso, desde siempre– mostrando los grises pueblos de la vieja arquitectura del cultivo y el ganado, dejando a lado y lado los campanarios de las antiguas creencias, de las procesiones y los viacrucis, de las campanas que anuncian bodas, nacimientos y defunciones, que avisan del fuego o llaman a somatén.

Sí, un paisaje natural privilegiado y un paisaje humano con miles de ecos de la historia de nuestro país de paso, acogedor, abierto a todos los vientos, donde siempre ha sido fácil arraigar. Si un viajero, un turista excepcional con la mirada despierta, sabe detenerse para conocer el país que le mostramos, tiene muchas oportunidades para repasar la historia de este corredor obligado que cruza los Pirineos más dóciles, muy cerca del Mediterráneo, y tratar de entender la realidad permanente convertida en un monumento a la voluntad de ser, de persistir, de durar. Los siglos han ido dejando, esparcidas sobre el paisaje, las marcas de estilos de vida, de costumbres, de modas, de conflictos, de invasiones... Las cuevas prehistóricas, los dólmenes, las iglesias románicas, los puentes medievales, las catedrales góticas, la arquitectura civil, los castillos alzados al borde de los riscos, las murallas de todas las épocas abrazando pueblos acurrucados, los callejones de los barrios judíos, los estallidos de modernismo en las plazas del mercado o en las costas de los indianos... De las cuevas de Serinyà al puente gótico de Besalú, de la catedral de Girona al castillo de Montsoriu, de las pesquerías de Banyoles a la ermita de Sant Feliu de Riu, de la portalada de Ripoll a la casa de Salvador Dalí en Port Lligat, de la iglesia de Cadaqués a la Fontana d’Or, de la Devesa de Girona a la Fageda d’en Jordà... Para quien llegue con los ojos abiertos y la mente atenta, podemos dibujarle todas las rutas extraordinarias que queramos. Una minoría. Pequeña, raquítica, casi imperceptible. Pero debemos contar con ellos, tenemos que trabajar por ellos, debemos esparcir nuestras reliquias a su paso porque ellos son –han de serlo, como lo han sido siempre– nuestros valedores, los grandes portadores de la palabra, la semilla del turismo de futuro, la conciencia de las grandes multitudes de visitantes, el alma de nuestros amigos turistas de sol, vino y sexo. Como aquellos primeros artistas que buscaron refugio en la desconocida Costa Brava de principios de siglo XX y aprendieron a pintar y a escribir en Tossa o Cadaqués, en Palamós, en Palafrugell, buscando la soledad y la paz, y se convirtieron en nuestros promotores. Como ellos, también el visitante que busca y sabe saborear los retazos de historia que tenemos adheridos en las paredes, en las plazas porticadas de los pueblos, en el dibujo de los campos sobre el paisaje, en las entrañas de los museos, en la piedra gris y húmeda de nuestros monumentos, se convierte en el primer propagandista, el más eficaz, el impulsor definitivo de las olas masivas de visitantes que apoyan nuestra primera industria exportadora. Nuestra historia es el mejor cartel. El anuncio más barato y el de mayor impacto. ¿Sabremos tratarla

como se merece? Habrá que tener fe en nosotros mismos. La industria del ladrillo, que lo explicaba todo, se ha desvanecido. Quizá por suerte.

El Empordà y la Costa Brava, tierra de paso y de acogida

Martí Sabrià i Deulofeu, Gerente del Grup Costa Brava Centre

El éxito de la Costa Brava como destino turístico está estrictamente vinculado a su situación geográfica, a su dulce climatología y a la belleza de su paisaje humano, aquél que, como explica Josep Pla, suele superar ampliamente la belleza del estrictamente salvaje. Pero hay otras razones que han contribuido al éxito de la centenaria marca Costa Brava, que hay que buscar más allá del paisaje, en los contenidos del territorio y en aquella gente de talante abierto y acogedor que han procurado una estancia agradable a los visitantes. El hecho de que éste haya sido un territorio transitado por tantas y tantas culturas –desde la llegada de los griegos, hace más de 25 siglos, hasta la de las suecas en los años sesenta–, ha generado una ciudadanía de actitud abierta y receptiva hacia los recién llegados y la gente de paso. Un hecho poco habitual en los destinos turísticos aparecidos en las últimas décadas, al más puro estilo cinematográfico, todos cortados por el mismo patrón y con una innegable imagen de papel maché. Otro factor que ha influido de manera tangible en el éxito de este territorio, es el estilo de hacer y de vivir de la gente del Empordà, que no sólo ha robado el corazón a la gente de Barcelona, sino que ha hecho altamente sugestiva la estancia a los extranjeros. Este life style, heredado de la sociedad corchera acomodada de finales del XIX y principios del XX, impregnó el Empordà de una cultura del ocio que luego ha permitido, turísticamente hablando, un estilo propio a pesar del desbarajuste económico y social que el paréntesis de la guerra civil representó. Todos estos valores globales probablemente no habrían sido suficientes sin una serie de nombres propios que han ejercido su profesión de empresarios turísticos con un punto de excelencia que ha dejado huella, ha creado escuela y ha fidelizado clientes entusiásticos. Aunque el turismo en la costa del Empordà arranca en los últimos años del siglo XIX, cuando el empresario corchero Francisco Estrabau abre los afamados Banys d’en Caixa en Calella de Palafrugell, en 1882, es en los años treinta del

159 Versión en español |

margen del conjunto. El paisaje es el mejor atributo y el principal valor (también económico) de L’Empordà Petit, pero no sobrevivirá si seguimos dejando que la iniciativa responda, no al conjunto, sino a cada municipio.


Años antes, sin embargo, con la construcción de algunas grandes residencias de veraneo como las de los Ventosa en Ses Falugues (1920), la de los Woevodsky en el Cap Roig de Calella de Palafrugell (1927), o La Musclera (1929) y la Perica (1933) en Tamariu, donde el mismo coronel Woevodsky ejerció de arquitecto, la Costa Brava ya empezó a ser conocida. Importante fue también la rehabilitación del Mas Juny sobre la playa de Castell por parte de Josep M. Sert (1930). Son los propietarios de estas magníficas fincas los que empiezan a generar entre sus amigos, invitados y conocidos, un importante interés por este litoral, casi virgen. Después, la guerra civil abre un largo paréntesis hasta bien entrados los años cuarenta, cuando otras familias ven en el turismo una posibilidad de salir del callejón sin salida económico en que el conflicto bélico había situado a la sociedad. Hay un retorno a la construcción de grandes fincas de veraneo como cala Senià, del marqués de Amurrio (1941), o el chalet florentino de los Puig Palau en el paraje de Castell (1942), Can Barella en el Cap de Planes (1944) o Can Sampere en Tamariu (1945). Versión en español |

160

Pero antes del grado de excelencia que estas familias aportaron a la definición de la Costa Brava como destino de reposo y de vacaciones, la actividad turística ya había inducido a abrir diferentes establecimientos hoteleros emblemáticos. Los Duran, en Figueres, seguían gestionando el hotel abierto en 1855, cuando en 1907 se construían las primeras habitaciones del hostal Empúries, junto a las excavaciones del yacimiento grecorromano, dirigidas por Puig i Cadafalch. La familia Trías, de Palamós, transformaba en 1924 la fonda abierta el año 1900. Los bombardeos de la guerra civil les obligarían a empezar de nuevo, durante el verano de 1940. La familia Ensesa, que años antes había comprado una finca para construir dos chalets en S’Agaró, abría en 1932 el hostal de La Gavina con sólo 11 habitaciones, que una vez transformado y ampliado hasta 74 habitaciones, en 1953, se convertiría en el más lujoso y emblemático de la zona y acogería a grandes personalidades del mundo político y cultural de la época. En el mismo lugar se abrían dos establecimientos más, que aún hoy dan prestigio a la playa de S’Agaró: el hotel Monumental, abierto en

1934 (actual hotel S’Agaró), y La Taverna del Mar, de 1930. El mismo año, un poco más al norte, junto a la playa de Ses Orats, en Fornells, la Clareta abría el hotel Aiguablava que, después de la guerra –con la llegada de Xiquet Sabater, casado con una de sus hijas, Caterina Mató–, se convierte en un establecimiento mítico en algunos mercados europeos. También en 1934 en Llafranc, la familia Negre construía las primeras habitaciones sobre lo que era una taberna abierta sólo cuatro años antes. Y en 1935 la familia Gotanegra abría en Roses el Hotel Terraza. Desde principios de siglo, en L’Escala había la Fonda Neus, de la familia Suñer Ballester, que en 1976 abrieron el actual Nieves Mar. Después de la guerra las iniciativas de los proyectos hoteleros ya no hay que buscarlas sólo entre las clases altas de la sociedad catalana, sino también entre aquella gente del país con carácter emprendedor que vieron en el turismo una oportunidad de progreso y que aportaron esfuerzo, ilusión y simpatía, por encima de todo, y que adquirieron oficio y conocimiento a través del día a día. El gran boom del crecimiento turístico se produce en sólo 12 años (entre 1952 y 1964), cuando se construyeron más de 600 establecimientos de alojamiento (hoteles y pensiones) y la capacidad hotelera superó las 40.000 plazas, muy repartidas por todo el litoral. También en aquellos años se construyen los primeros campings. El de La Fosca, en 1955, fue el primero de Catalunya. Poco después, en 1956, abre el camping La Siesta de Lluís de Vehí, que posteriormente gestionaría la familia Cruz. Y en 1961, el Cala Gogó de Calonge. Volviendo a las familias que han constituido el eje del éxito turístico de la Costa Brava y sin querer hacer ninguna lista exhaustiva que sería interminable, me parece necesario mencionar a los hermanos Bisbe, hijos de industriales del corcho, que abrieron en 1956 el hotel Llafranc, punto de encuentro de numerosas personalidades del mundo del arte y del espectáculo durante los años sesenta y setenta. La familia Mercader Subirós, con el Motel Empordà de Figueres y el hotel Almadraba de Roses; la familia Guitart, originaria de Puigcerdà, que puso en marcha varios hoteles Guitart en Lloret de Mar, culminados hace pocos años con su buque insignia, el Guitart Monterrey; la familia Parera Sanglas, con el hotel La Costa, el golf Playa de Pals y el camping Playa Brava, en la playa de Pals; la familia Clua con el hotel Roger de Flor, en

Lloret; el Dr. Andreu con el impresionante proyecto del Cap Sa Sal que no resistió la denegación de la licencia de casino que había sido el motivo esencial de su construcción; o la familia Noguera, con el hotel Santa Marta de Lloret... La familia Figueras, en 1990, con el hotel Mas de Torrent, abre una nueva etapa dando valor al traspaís y sirve de ejemplo para otros proyectos posteriores como los de la familia Josa con el hotel Mas Salvi, Lluís Camós con la Malcontenta e incluso el del holandés Albert Dicks y el hotel Castell d’Empordà, o los de la familia Suqué con el golf y el hotel de Perelada. Paradigma y síntesis de todas estas iniciativas que han dado prestigio a la profesión y que la han ejercido como si fuera un regalo, es el ejemplo de Jordi Comas y Carme Hospital que en 1963, con sólo dieciocho años, abrieron el restaurante Aradi de Platja d’Aro y poco después, en 1965, el restaurante la Riera. En 1979 compraron el hotel Aromar y en 1983 el hotel Costa Brava, y pocos años más tarde entran a participar y gestionar el S’Agaró Hotel. En verano de 2012, pocos meses antes de la muerte de Jordi, abrían el nuevo y magnífico restaurante Aradi. Todos juntos forman un mosaico bien construido y comprometido con el país, algo que todos debemos aprender para garantizar la continuidad del éxito de la Costa Brava.

Montaña, mar y cielo

Salvador Garcia-Arbós Periodista Atribuyen a Josep Pla la frase «la cocina es el paisaje puesto en la cazuela». Y aunque el señor Pla tampoco la dijo, prefiero atribuirle esta otra: «La cocina de un país es su paisaje puesto en la cazuela.» Me parece más precisa por la intención de reflejar la producción agropecuaria de «kilómetro cero», ecológica o no, como principal ingrediente material de la cocina de un país. Por eso, quiero precisar que no todos los paisajes son válidos para presumir de cocina y de gastronomía. No niego la fertilidad de los desiertos ni de los roquedales. En el desierto hay dátiles, agua y otras riquezas, igual que en los bosques hay setas y caza. Y en un roquedal puede encontrarse hinojo marino y otras hierbas aromáticas extraordinarias. Incluso las higueras saben crecer en los tejados de las iglesias. Todos los paisajes, todos los ecosistemas, tienen la capacidad de aportar algo a la cocina, aunque sólo sea agua y hielo para el whisky o para el gin-tonic. Empezando por el mar, debemos tener en cuenta que los recursos de la naturaleza salvaje no son suficientes para aportar todos los ingredientes necesarios ni a una gran cocina ni para ali-

mentarnos. Afortunadamente siempre los habrá de granja. El paisaje apto para construir recetarios debe ser ordenado, domado y humano; de buen ver, manipulado y cromático. El recurso de la naturaleza salvaje es una visión romántica: proporciona placeres eventuales de temporada, pero no garantiza el alimento diario. ¡Ya es mucho si conseguimos comer hongos frescos una vez al año! Las patatas del estofado de jabalí, las cebollas del sofrito y los guisantes del congrio salen del huerto; el aceite, de un olivar bien cuidado, y el vino, de la viña. Al señor Pla le gustaba el orden, el agua de los campos de la República Francesa y el Borgoña. En el Empordà, el paisaje puede mostrar un señorío aristocrático, pero a veces, y sin que sople la tramontana, se le ve despeinado. Cuanto más disciplinado es el orden de los surcos de un huerto y más igualadas están las cañas de arrodrigonar guisantes, tomateras y judías, más deliciosas son las verduras. El interés de los campesinos por la pulcritud de su huerta suele tener una relación directa con la calidad de la cocina. Y cuanta más variedad de materias primas, cuanta más biodiversidad, más potente es el surtido gastronómico. Nunca sé cómo se calculan los límites de un territorio. Ya indica tener problemas Josep Pella i Forgas en su Historia del Ampurdán. El litoral de la Costa Brava tiene límites claros: de la orilla del Tordera, en Blanes, hasta que Portbou toca Cerbère, en la Côte Vermeille. Sopa de Cabra, un grupo musical ya extinto, no tiene manías: su «Empordà» –y con él la Costa Brava– va de Blanes a Cadaqués. No andan desencaminados: las salazones de anchoas con más solera se elaboran desde L’Escala hasta el Cap de Creus a partir del momento en que los griegos comenzaron a urbanizar casi a pie de playa. Se comen con Pan de Tramontana, una elaboración a base de harinas íberas, untado con aceite del Empordà. Una vez ya no divisamos el mar, ¿dónde situamos los límites de la Costa Brava? Podría acabar en Bianya, donde siempre han conocido el pescado fresco, porque dicen que más allá, Sant Pau de Segúries fue el primer lugar de tierra adentro donde un legendario marinero que huía de las inclemencias del mar no encontró a nadie que supiera que el palo largo que llevaba era un remo y no una pala de panadero, y eso le decidió a construir allí su masía, conocida como El Mariner. Hasta antes de subir el Capsacosta, todos sabían que en Calella había mar, donde las olas van y vienen al compás de la habanera. Incluso sabían qué era un cremat –un vino caliente, el piment–, mucho antes de que Colón trajera la caña del mar de las Antillas.

Son unos límites bastante buenos, aunque, por supuesto, Jordi Comas me replicaría diciendo que la gracia de la Costa Brava reside en el hecho de estar pegada a los Pirineos, lo que te permite subir a desayunar embutidos en Pardines o un estofado de potro en Camprodon y, sin prisas, bajar luego a comer un suquet en Roses o Palafrugell, con una caja de galletas. Un suquet hecho con patatas del valle de Camprodon. O una escudella con col tocada por el frío de Llanars. Bajar las coles y las patatas de la Cerdanya marea más: más viaje y curvas. Tienen tirons (patos) y nabos de Talltendre, peras de Puigcerdà, un pa de fetge (paté de hígado de cerdo) excepcional… y nunca entenderé por qué ya no se hacen jamones en la Cerdanya: fueron los más elogiados por los clásicos. El poeta Marcial los reivindica en el libro XIII de los Epigramas (Epigrammaton). Vivimos en un territorio donde hay peleas por los embutidos, disputas tribales para reivindicar las butifarras caseras. Nuestros clásicos reivindicaban los embutidos de Besalú. Olot y Banyoles también son grandes territorios benefactores del cerdo. Y del pan y de los dulces. De Olot bajaría roscón entorchado, torta de chicharrones y ratafía. Y hay que añadir los quesos frescos de la Alta Garrotxa, los recuits (requesón), el mató y los yogures. De Bianya, salchichón, pan y queso Serrat. En Santa Pau haría un alto para comprar fesols (fréjoles) y nabos negros. Zanahorias de Besalú, patatas moras en la Garrotxa volcánica, gachas (de maíz blanco) y farinetas de alforfón y también harina de trigo sarraceno, que no es ningún cereal y tiene una flor vistosa que encala los campos que pintaban los artistas de la escuela de Olot. Ahora se trata de seguir río abajo, el Fluvià, y observar huertas lozanas hasta Sant Pere Pescador. Y a orillas de la Muga, del Ter y del Terri. Calabazas de Esponellà, ajos de Banyoles, las judías de careta (fesols menuts o banyolins), que nos trajeron los comerciantes griegos de Ampurias. En el Empordà también se siembran judías de careta (fesolets) clásicas, de “ojo” rubio o negro, qué más da. El repertorio de hortalizas crece a partir del llano de Girona: escarola de cabello de ángel, el pimiento amarillo (bitxo) de Girona, tomate de pera, calabacín verde o berenjena “bonica”. En el Empordanet han cultivado bien estas variedades, aunque las encontramos en casi todos los mercados. Nunca falta cebolla de Figueres, ¿con qué haríamos el sofrito? Por Capmany presumen de nabos; en Llers y Terrades, de cerezas; en Vilanova de la Muga, de melones, y en la Vall d’Aro, de guisantes. En la comarca de Banyoles se desarrolló una gran industria de aves de corral, pollos y patos,

casi como en el Empordà vecino. Cierto que el Pla de l’Estany es frontera y se adivina por sus nombres alternativos: Baixa Garrotxa, Garrotxes d’Empordà, Terraprims d’Empordà. Los olivos del Pla de l’Estany producen para la DOP aceite del Empordà. Presumen de miel en Crespià, pero diría que la competencia melífera es tan grande como la del cerdo: Cap de Creus, Alberes, Montseny, Vall de Camprodon, Vall de Núria, Vall del Llémena... Lo más dulce de Banyoles debe buscarse en las confiterías: tortadas (o tortas) de almendra y cansalades. En Girona, como en Figueres, llega prácticamente de todo. Unos dicen que inventaron los xuixos (chuchos) y otros que los hacen mejores. En Figueres elaboran flaones de crema y en Torroella de Montgrí, de mazapán. En La Bisbal d’Empordà, compraría barquillos, bisbalenc y rus. Si tuviera tiempo me acercaría a Palausaverdera a buscar coca, taps de Cadaqués y de Sant Feliu de Guíxols. De Santa Coloma de Farners, más galletas, teules y ratafía. ¿Las butifarras dulces? Con manzana de Girona, de cualquiera de las dos faldas del Montgrí. Melocotones de Sant Pere y de L’Armentera. El aceite, de Espolla, de Pau, de Roses, de Cadaqués o de Ventalló, me da igual mientras sea de aceituna Argudell. Pero dejadme decir que el mejor paisaje de olivares es el que se extiende desde Ventalló hasta L’Escala; no se han movido de ahí desde que los griegos los plantaron en ese mismo lugar. Aquí, el Empordà es llano y puedes distinguir el maíz y la alfalfa para el ganado, y las variedades antiguas de trigo producidas por la Cooperativa Agrícola de Castelló d’Empúries en el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Y por debajo de Torroella, arrozales de mucho antes que el Ebro tuviera tiempo de verter suficiente tierra para que formara el Delta actual. Tenemos pan y arroz, vino y aceite, embutidos, miel y queso, galletas y ratafía. Y, no sé si puede contarse, pero también hay angulas y anguilas en la Gola del Ter y alguna becada cercana. Tordos, conejos y demasiado jabalíes. Setas y castañas en el Montseny y las mejores avellanas del mundo, para la picada, entre las brumas de la Selva interior. Y junto al mar, en Ardenya-Cadiretes y en las Gavarres, crecen las mejores setas del mundo. Y una producción pesquera muy importante, en la que juegan un papel destacado las cofradías de Roses, Palamós y Blanes; tres de las más destacadas del país, por flota y capturas. Gambas de Palamós y erizos (garoines en L’Empordanet) son las dos producciones más reconocidas fuera de Catalunya. Y los calamares de potera, las langostas del Cap de Creus, los

161 Versión en español |

pasado siglo XX cuando se empiezan a construir los primeros hoteles y restaurantes del litoral de la Costa Brava y aparecen estas figuras singulares de nuestra historia turística.


En la Costa Brava, junto al cabo de Creus, los Pirineos caen al mar y se aúnan montaña, mar y cielo. ¿Cuáles son los límites? Los territoriales son sencillos: los de los rebaños de oveja ripollense y de vaca de la Albera, que pasaban el verano en los prados del Pirineo de Núria y más allá, y el invierno en las llanuras del Empordà. ¿Y los de las materias primas? Tienen los mismos horizontes ilimitados de los indianos que un día deciden hacer las Américas y que al regresar traen un nuevo descubrimiento.

Cocina, territorio y paisaje de vino Joan, Josep y Jordi Roca Celler de Can Roca

Versión en español |

162

Una recopilación de historia, cultura, paisajes, personas, vinos y lugares encantadores, de tierra hospitalaria. Con este potencial gigantesco no sería exagerado proclamar el Empordà como una importante capital europea del turismo del vino. A menudo, cuando se habla desde la proximidad, aparece un elemento emotivo innato capaz de difuminar una realidad menos seductora. No es el caso: el Empordà, Alt y Baix, conforman un pequeño lugar en el mundo lleno de culturas. Si quisiéramos retroceder y llegar hasta su poso histórico, podríamos hablar de una ciudad griega y de otra romana superpuesta. Los signos de aquellas culturas ilustradas confirman la importancia estratégica de un paisaje lleno de belleza y polvo vertebrador de influencias tanto por mar como por los acantilados que se desploman abruptamente en él. La tramontana es un elemento más del concepto terroir; dicen que mueve los árboles como pinceles y que es una herramienta indispensable para evitar enfermedades en la viña. Del Cap de Creus hasta las Gavarres, se conforma un mosaico complejo y rico. En el curso de los siglos, los antepasados dedicaron su existencia a desbarbar la piedra, acariciando tiernamente una cepa, robando a la geología un metro de tierra, conformando lo que hasta ahora eran cementerios de albarradas. Se pueden contar infinidad de kilómetros lineales de paredes de piedra seca en el Empordà. Pasear por terrenos arcillosos, por láminas de pizarra negra y bituminosa, por suelo arenoso, por el granito, por el sablón, por la pizarra roja, por el limo arcilloso, las gravas, las areniscas, las margas, los calcáreos arcillosos, los guijarros, los silícicos y basaltos negros.

La sabiduría de los monjes benedictinos, desde el monasterio de Sant Pere de Rodes, fue un poso importante para aplicar el método y el conocimiento. Ahora, el Empordà vinícola vive un momento de efervescencia y de ilusión. Se confirma un cambio generacional como motor y un momento especialmente sensible a las mejoras gastronómicas y culturales de nuestro territorio. Hemos pasado de problemas más allá de la brutal filoxera a diversos aspectos en la segunda mitad del siglo XX: heladas terribles, un movimiento cooperativista que, también hay que decirlo, permitió mantener viñedos que ahora son patrimonio indisputable, la desbandada del trabajo en el campo con la llegada del ferrocarril y la incidencia del paso fronterizo. Un cambio social sobrevenido con el boom del turismo. El sector servicios enaltecido y la industria emergente. Es probable que todas estas condiciones adormecieran las grandes posibilidades del Empordà vitícola. Ahora se vuelve a mirar la viña obsesivamente de cerca, con un sentido crítico y consciente de las mejoras posibles. Evidencia de una investigación de calidad. Es un placer poder lucir nuevos proyectos vehiculados desde la propia gente del país que ha creído en su tierra y su actitud de mejora constante. Aquel boom del turismo, ahora reconvertido en el enoturismo como herramienta emprendedora. Sin embargo, aún es pronto para poder definir un estilo concreto de los vinos del Empordà, aunque ya podamos mostrarnos al mundo con rasgos y variedades identitarias. La garnacha que toma localmente el nombre de lledoner, se muestra en tres variantes: encarnada, roja y blanca. La cariñena, blanca y tinta, que justo empiezan a cribarla y las bodegas ya se la miran con buenos ojos. El macabeo muestra también capacidad de envejecimiento y los vinos tintos locales recuperan una variedad prácticamente olvidada desde el siglo XIV como la monastrell, que ahora sobresale en la tierra privilegiada del municipio de Espolla. Pocos mosaicos como los que conforman el Empordà pueden ser la base de variedades con sabores auténticos y diferenciados. Garnacha blanca en terrero de granito. Cariñena blanca en lecho de pizarra. Garnacha blanca en arena. Garnacha negra en arena. Garnacha negra en pizarra. Garnacha roja vinificada en blanco. Cariñena en pizarra. Cariñena en arena. Cariñena en arenisca. Picapoll en pizarra, etcétera. Blancos sabrosos, rosados enérgicos y tintos a menudo valientes, o vibrantes y de discurso profundo y claro: mediterraneidad. En cualquier caso, podemos decir que los vinos del Empordà respiran aires atramuntanados, con ánimos impetuosos y optimismo a raudales.

Pedir vinos del Empordà es un derecho que tienen todos los clientes que vienen a los restaurantes gerundenses. También es una obligación, por nuestra parte, proponerlos con deferencia. Agradeceríamos que los lectores recuperaran la confianza en nuestros vinos. Creedme, el cambio es extraordinario. No defraudan, os los aconsejamos con mucho gusto. Entenderéis por qué el Empordà es ahora un país pequeño con interés vínico, rico y vital. Degustaréis vitalidad emprendedora. Disfrutad de esta hoja de ruta con el optimismo que brota de un Empordà enoturístico reforzado por la excelencia gastronómica de una cocina troncal y luminosa que la acompaña, ahora más que nunca.

Una cocina que viene de lejos, una cocina ancestral...

La cocina vive un momento extraordinario. La situación actual, con una sociedad madura, culta y abierta al placer ha convertido el hecho gastronómico en una parte troncal de su manera de ser y de vivir. La cocina es una especie de descripción de geografía humana. La transformación de los hábitos alimentarios ha provocado un cambio importante, ligado a las nuevas formas de vida. La gastronomía y la cocina ocupan, hoy por hoy, un papel no sólo cultural sino también lúdico y con gran vocación medioambiental. Cabe decir que la cocina también es una rama de la geografía. Nos habla de climas, paisajes, y orografías. De la geografía física y la geografía política. Decía Ferran Agulló en el libro de cocina catalana: «Catalunya, al tener una lengua, un derecho, unas costumbres, una historia propia y un ideal político, tiene una cocina». Es probable que detrás de este éxito actual de la cocina, en general y en todas partes, haya también un sentido de desinhibición necesario del ser humano hacia la parte oscura de la vida. Es probable que nos protejamos de los embates impresionantes que nos da la vida y busquemos en lo que comemos el camino de la felicidad. La gastronomía es hoy en día una fiesta de los sentidos positivos, pero también es probable que ahogue aquellos estímulos vitales dramáticos, dolorosos, angustiosos o desagradable que no queremos recordar de manera abierta. Los cocineros ahora están mejor vistos que los médicos y es probable que esta situación se convierta en un cambio en el reconocimiento de los valores. Cocinar con conciencia y con valores para poder ser sensible a una gastronomía que también debe ser social y solidaria, y plenamente acostumbrada a una alimentación sana y responsable donde impere el código ético. La gastronomía toma el papel del entretenimiento social y los cocineros tenemos que ser conscientes de esta situación para no caer en el divismo fácil del éxito

azaroso y pregonado sobre las excelencias de la cocina. Cocinar significa ser respetuoso, sensible con la sociedad coetánea, vivir con una filosofía cercana al territorio y aprovechar el legado y la luz de nuestro mediterráneo generoso. Incidir en el sabor como vehículo para comunicarnos con la gente que nos visita y ser embajadores de un estilo de vida con un poso cultural impresionante. La historia de la cocina gerundense nos va a favor con un pasado histórico y trascendente desde la ancianidad venerable de Francesc Eiximenis hasta la transgresión vanguardista de Ferran Adrià. La comida y la bebida adquieren una importancia vital como proyección de los productos agroalimentarios, y en las comarcas gerundenses esto es una certeza. La cocina de las comarcas gerundenses se balancea entre el localismo sencillo y auténtico y la cocina glocal, universal y local a la vez, con el amor y la paciencia como hilos conductores. Una cocina de platillos, del niu, una cocina que es capaz de diferenciar un producto por pueblos: garotes, garoines, oriços, oriçons de mar, bogamarins –es decir, erizos–, una cocina personalizada con el dulce-salado, el mar y montaña y todo a la vez. Una cocina de guisos y asados, ahora revisada y adaptada a la salud y a la digestibilidad, abriendo firmes puentes con el diálogo, con la ciencia, para seguir aprendiendo un oficio artesano que puede hacer también de orfebre precisando en una cocina única y singular reconocida a nivel mundial. Nunca antes habíamos lucido en el firmamento gastronómico como ahora. La cocina gerundense se reafirma y se muestra alegremente, con la efervescencia gozosa y coronada de optimismo por el futuro, con los deberes hechos, con la lección aprendida y con un paisaje que la eleva y que hay que preservar como el tesoro más preciado con la luz del Mediterráneo, la patria de la luz. No hay comparación con la apertura al infinito que provoca el mar desde nuestra Costa Brava. «Independientemente del lugar donde se ha nacido –escribió Pedrag Matjevich, en su breviario mediterráneo– es posible convertirse en mediterráneo. La mediterraneidad no se hereda, se merece [...] Y no depende sólo de la historia o de la tradición, de la geografía o de las raíces, de la memoria o de las creencias: el Mediterráneo es también un destino.» Abierto, hospitalario, profundamente gastronómico y sabroso como ningún otro.

¿La Costa Brava, desbravada? Jordi Sargatal i Vicens Naturalista

La Costa Brava es formalmente la costa que se extiende de Portbou hasta Blanes. Parece que el nombre fue acuñado por Ferran Agulló en 1905 y publicado en La Veu de Catalunya en 1908,

aunque sólo lo aplicaba a la parte sur de esta costa. Fue Lluís Duran Ventosa quien amplió la denominación a toda la costa de la región gerundense, es decir al litoral de las comarcas del Alt y Baix Empordà y de la Selva. Seguramente, tanto Ferran Agulló como Lluís Duran, si tuvieran que bautizar ahora esta costa observando algunos tramos, sobre todo de la Costa Brava sur y de algunas grandes poblaciones litorales, dudarían de si ponerle el mismo nombre. Pero bueno, la historia es la historia y el nombre ya lo tenemos, y es bonito. Sólo tenemos que mantenerlo con dignidad, ser merecedores del adjetivo y procurar que esta costa no se acabe de desbravar nunca. Para saber cómo era nuestro litoral tenemos un documento excepcional: la tesis doctoral de Yvette Barbaza, El paisaje humano de la Costa Brava, publicada en 1966, pero que recoge vivencias y estudios iniciados en 1952. Al inicio de la tesis, la autora afirma que «el paisaje es como un libro abierto, el mejor lugar donde el ser humano ha escrito su historia». Tiene toda la razón, ya que el paisaje, que en nuestro caso son paisajes humanizados, es el aspecto que los humanos damos al territorio, es como el peinado que le hacemos. El turismo ha sido y es todavía, sin duda, un motor económico muy importante para nuestro país, pero también es evidente que las cosas se podrían haber hecho mucho mejor, haciendo compatible la conservación del patrimonio natural y cultural con la llegada y la estancia de turistas. Y el paisaje se hubiera mantenido más bello, más armonioso. Decía antes que la historia es la historia y que también debemos tener muy en cuenta varios hechos que hubieran podido cambiar totalmente y radicalmente el futuro de la Costa Brava. En mi opinión, lo más importante fue evitar la instalación de una central nuclear, la que terminó en Vandellós, a la derecha de la Gola del Ter. ¿Os imagináis el futuro de L’Estartit, de Pals y de toda la llanura del Baix Ter, y seguramente de toda la Costa Brava, con esta central? Al parecer, faltó muy poco para que la montaran, y por eso debemos rendir un merecido homenaje a todas las personas que de una manera u otra pudieron evitarlo. El segundo hecho importante fue evitar urbanizaciones salvajes en los Aiguamolls, en el Cap de Creus, en el Montgrí, las Gavarres y en Cadiretes. Si se hubieran urbanizado los Aiguamolls, la Bahía de Roses hubiera quedado totalmente banalizada y ya no habríamos tenido ninguna fuerza para reivindicar y lograr la protección del Cap de Creus, por ejemplo.

Siempre explico que, cuando en 1976 y 1977 se organizó el Debate Costa Brava, parecía que con la democracia todo se haría bien, que se acabarían los destrozos en la costa, que tendríamos unos planes generales espléndidos y protectores del territorio y del paisaje... pero desgraciadamente no ha sido exactamente así. Los especuladores (hay gente que trabaja haciendo de especulador), que habían aprovechado el anterior régimen para hacer sus negocios sin ninguna consideración a la belleza de la costa, se enquistaron temporalmente con el retorno de la democracia, se escondieron en la madriguera tal como harían la mayoría de los organismos vivos cuando las condiciones ambientales no son las adecuadas. Al cabo de un tiempo los especuladores se dieron cuenta que haciendo alianzas con ciertos ayuntamientos, ciertos partidos, ciertas personas, podían continuar la especulación y el destrozo con nuevos argumentos: la necesidad de dar trabajo a la construcción, de licencias de obra, de aumento de recaudación de impuestos, de aumentar los residentes temporales, de continuar creciendo con todo. Sin darse cuenta de que el crecimiento tiene límites y que es un mal negocio dedicar todo el litoral al monocultivo turístico. Por fortuna, al final se han podido proteger todos los espacios naturales reivindicados desde el comienzo de la democracia, en el primer Debate Costa Brava. Hace 50 años nadie hubiera dicho que el litoral se podría desarrollar del modo en que lo ha hecho y nadie puede asegurar que la situación se mantendrá dentro de 50 años. ¿Qué pasará si realmente hay un calentamiento del clima y los turistas pueden quedarse más al norte? ¿Qué pasará si dentro de unos años está médicamente prohibido tomar el sol debido a la incidencia de los melanomas? ¿Qué pasaría si hubiera una crisis económica en alguno de los países que nos envían turistas? ¿Qué pasará cuando se desarrolle la competencia? Todo aconseja decir basta, y lo más sensato sería no dañar ni un centímetro cuadrado más de la Costa Brava ni del resto de costa catalana, ni la española. A mediados de 2003 un diario catalán publicó una entrevista de Xavier Juncosa a Yvette Barbaza (1919-2009), que a pesar de sus casi 85 años mantenía una gran lucidez y seguía muy de cerca la evolución de la Costa Brava. Barbaza afirmaba que «los catalanes de ahora –no los que conocí hace 50 años– me han decepcionado porque han traicionado a su país y su espacio natural. Han dejado hacer y deshacer sin control. Han dejado perder ese tesoro que tenían». Termina, sin embargo, dando un mensaje de esperanza: «Espero, no obstante, que los catalanes más jóvenes sabrán resistir. Atención, pues. Os jugáis vuestro futuro. A pesar de todo, dejadme que sea un poco optimista: hay que llegar a un equilibrio

163 Versión en español |

escasos cohombros de mar (espardenyes), las doncellas (julioles), el centollo, los caracoles, las coquinas, el pulpo de roca...


En la Costa Brava todavía estamos a tiempo de conservar ciertos espacios bravos que permiten mantener el nombre sin tener que avergonzarnos. Hay que potenciar, y mucho, los Parques Naturales y proteger todos los espacios no construidos, hay que evitar que el antiguo modelo depredador de la costa se exporte tierra adentro, hay que invertir para recuperar y mantener el paisaje y el patrimonio natural, hay que olvidar la construcción de parques temáticos inventados y poner en valor el rico patrimonio cultural de la zona. La Costa Brava es en realidad un gran parque temático, con equipamientos naturales y culturales de todo tipo, con una oferta gastronómica rica y variada, y con buenos servicios y comunicaciones que tenemos que mejorar y mantener. Tenemos suficientes plazas para atender debidamente el turismo, que debemos actualizar constantemente, y vigilar la calidad de los servicios. Que no se haya de construir ni un centímetro cuadrado más no quiere decir que no se deban terminar construcciones a medio hacer, o rehacer otras, o acabar de llenar urbanizaciones en funcionamiento, o hacer posibles proyectos como la Bulli Foundation que mejoran construcciones existentes y ofrecen nuevos productos turísticos de calidad. Versión en español |

164

Cada vez hay más gente que nos visita por la belleza del escenario natural, del paisaje, donde podrá realizar actividades como la observación de la naturaleza, senderismo, ciclismo, hípica, submarinismo, deportes náuticos. A menudo se compara el Empordà, la Costa Brava, con la Toscana y yo siempre digo que me quedo con nuestra costa porque los paisajes son tan bellos como aquellos, pero más vivos. Hemos conseguido mantener, y en algunos casos devolver, especies animales que demuestran con su presencia la calidad ambiental de nuestras comarcas y el grado de civilización de sus habitantes, que son capaces de convivir y, en algunos casos, de reconciliarse con la gran fauna. Precisamente de eso hablábamos hace unos años con el amigo Jordi Comas, en la terraza del Hotel Costa Brava, observando un grupo de cormoranes moñudos aposentados en unas rocas cercanas. Yo le explicaba que valdría la pena disponer de unas banderas de calidad ambiental que se basaran en la presencia de ciertas especies en el litoral. En el caso de litorales arenosos, una estrella sería la nidificación del chorlitejo patinegro; dos, del charrancito y tres, de las tortugas marinas. Y en el caso de litorales rocosos, una estrella sería, precisamente, la cría del cormorán moñudo; dos, por la del águila pescadora y tres, por la presencia de la foca me-

diterránea, del viejo marino. Y él se entusiasmaba con la idea, como solía hacer a menudo, y también a menudo, cuando nos veíamos, me preguntaba cómo teníamos las focas. Al principio he dicho que la Costa Brava, por suerte, no está desbravada, pero creo que todos estaremos de acuerdo en que, tras la brutal desaparición del amigo Jordi Comas, la Costa Brava, al menos humanamente, se nos ha desbravado un poco. Echaremos de menos su cordial abrazo acompañado siempre de su risa sonora. Pero, por suerte, la semilla de su trabajo y el recuerdo de su trayectoria seguro que ayudarán a que, ambientalmente y paisajísticamente, la Costa Brava no se nos desbrave nunca.

Un hervidero cultural

Ferran Mascarell Consejero de Cultura del Gobierno de la Generalitat Que el tramo de la costa catalana que abarca desde Sa Palomera, en Blanes, hasta Portbou es uno de los rincones paisajísticamente más fascinantes del Mediterráneo es un hecho reconocido. Probablemente este reconocimiento vino antes de parte de los visitantes que de dentro del país, a causa del distanciamiento con que solemos observar todo lo que es nuestro, preocupados de que la excepcionalidad no viva sólo en nuestra mirada. Afortunadamente, personas como Jordi Comas, siempre convencidas de las potencialidades de su tierra, nos han permitido eludir pesimismos y encarar con optimismo la proyección como país. Fue durante el último tercio del siglo pasado cuando se produjeron las transformaciones que dieron forma a la Costa Brava que conocemos hoy. La eclosión del turismo de masas y el desarrollo urbanístico, con los excesos propios de los inicios de toda actividad, representó el amanecer de una reinvención de la manera de vivir y del modo de hacer. Como escribió Pla en su Guía de la Costa Brava, «el país era un puro paraíso geográfico que conocían, aparte de los que vivían en él, muy pocos iniciados. Después la Costa Brava ha entrado en la corriente turística que todo el mundo conoce y una auténtica riada humana, de unas proporciones desorbitadas, se ha proyectado sobre ella». Nuevas formas llegaron a aquellas regiones que, sin embargo, no lograron hacer desaparecer la sustancia profunda del carácter de una gente que, acostumbrada como está a ser tierra de paso y de acogida, incorporó las novedades para reforzar la propia identidad. Una identidad que hoy es un hecho constitutivo de la estrategia de presente y de futuro de estas

tierras y de su gente. Hoy en día, con experiencia acumulada, hemos interiorizado que no se trata de competir jugando a la baja, sino que la apuesta por la excelencia, por la especificidad y por lo que es distintivo es lo que nos refuerza. La identidad, entonces, toma relieve como elemento de riqueza y de esta manera la valorización del patrimonio cultural y natural, efecto y causa (en gran parte) de la misma identidad, se convierte en garantía de sostenibilidad que es decir tanto como garantía de futuro. Tal como señalaba Renata Fox, «el turismo es como el fuego. Puede servir para cocinar tu comida o para quemarte la casa». Así pues, para exorcizar los riesgos, la dimensión cultural del fenómeno turístico ha ido ganando peso específico progresivamente, lo que ha dibujado los contornos de lo que se denomina turismo cultural y que ha tenido efectos sobre ambas partes del binomio. Debemos tener muy presente que la producción cultural catalana aporta recursos fiscales a los presupuestos generales del Estado y que es un contribuyente económico destacable en la prosperidad económica de Catalunya. En resumen: la cultura catalana no sólo no es un lujo, no sólo es un factor clave de construcción de identidad, cohesión y progreso, sino también un sector contribuyente neto y medible a la financiación del estado del bienestar. El sector cultural no es como se suele pensar a menudo un sector que vive del subsidio. Las cifras son inequívocas. El sector cultural catalán aportó en 2011 a las finanzas del Estado español entre 2.500 y 3.500 millones de euros. En cambio, el gasto público en cultura, sumando las distintas administraciones del Estado (Generalitat de Catalunya, administraciones locales, Administración central y entidades como la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació), se sitúa en torno a los 1.330 millones de euros. En resumen, el sector cultural aportó a las arcas del Estado –a la agencia fiscal estatal– por lo menos 1.770 millones anuales. Es decir, el sector profesional cultural catalán aportó a la agencia fiscal española entre 2 y 3 veces lo que recibe. Paradójicamente, el reconocimiento de esta aportación económica de la cultura es manifiestamente pequeño. Hace tiempo que el sector turístico interiorizó los beneficios que la cultura puede aportarle en términos de plus cualitativo, de ventaja competitiva y de posicionamiento estratégico en momentos de fuerte competencia internacional. El tándem cultura-turismo ha demostrado ser eficaz tanto para proporcionar recursos a la cultura como para perfilar un distintivo de «mar-

ca» (un concepto del que probablemente hoy se abusa) a los destinos turísticos. En este sentido, fué especialmente oportuna la Declaración de Quebec, adoptada por la ICOMOS (International Council on Monuments and Sites) en 2008, sobre la salvaguarda del «espíritu del lugar». Esta noción de espíritu del lugar, dice la declaración, permite comprender mejor el carácter permanente y vivo al mismo tiempo de los monumentos, los yacimientos y los paisajes culturales, dando una visión más rica, dinámica, ancha e inclusiva del patrimonio cultural. Se nos invitaba en ese texto a repensar este espíritu, a identificar las amenazas que podían poner en peligro el salvaguardarlo y, finalmente, a transmitirlo. En este aspecto, la Costa Brava ha hecho un buen trabajo: la personalidad de estos parajes queda bien definida o, dicho quizás con mayor precisión, redefinida. Ha sido, sin embargo, una redefinición que ha mantenido reconocible la esencia, una metamorfosis que ha sabido preservar su identidad. En cierto modo, este territorio ha sabido constituirse en modelo de lo que podría devenir todo el país: una tierra creativa y próspera que ha tenido el talento de transformarse sin renunciar a ser ella misma, a la identidad propia. Sin identidad no hay sujetos ni ciudadanos, no hay sentido de comunidad y mucho menos de nación. Una idea de nación, la nuestra, que debemos repensar y redefinir en el nuevo contexto sobre conceptos vigorizados de nuevo, de entre los que destacamos tres: • Culturalismo, para entender la cultura en sentido amplio, como fundamento de la sociedad. La cultura es identidad, creatividad, progreso económico y comunidad. La cultura es un factor de progreso que impregna toda la sociedad. • Creatividad y contenidos, como base de una economía capaz de desplegar un crecimiento inteligente, sostenible e integrador, que fomente la cohesión social y territorial. • Internacionalización, como vocación irrenunciable. Catalunya tiene mucho más talento y mucha más capacidad de producir cultura, industria y servicios que la que pueden absorber nuestros mercados tradicionales. Todo ello encuentra un claro ejemplo en uno de los sectores más dinámicos del conjunto del país y, por supuesto, de la Costa Brava: el turismo cultural. Decíamos antes que la dimensión cultural ha ido ganándose un espacio cada vez más relevante dentro del nuevo turismo, comprendida ya la relación entre identidad, exclusividad, cultura y turismo. Sin embargo, el concepto de turismo cultural resulta poco claro para los estudiosos del fenóme-

no, de los cuales aquí tenemos algunos de reconocidos en todas partes. Tomemos, por ejemplo, las reflexiones que hacen Jaume Sureda y Antoni Morro. Dicen: «El turismo cultural comprende no sólo el consumo de productos culturales del pasado, sino también de la cultura contemporánea o del estilo de vida de la gente o la región». Y en cuanto a estilo de vida, el hecho costabravenc es la mar de particular, tal y como Joan Maragall en su primera visita a Tossa en 1904 ya recogía: «Yo me había imaginado Tossa como un rincón del mundo miserable donde la gente miraba a los forasteros de reojo y a los que apenas dirigían la palabra, y me encontré con un pueblo tranquilo, sí, dulcemente quieto y retirado dentro de una caja de montañas, al fresco, cerca del mar, pero también muy ordenado con casas bonitas de gente que sabe vivir». Este «saber vivir» es sin duda una de las características que, junto con el paisaje y el patrimonio físico, han convertido esta zona en un polo de atracción. Desde este punto de vista inmaterial, espiritual como decíamos antes, resulta evidente el excelente posicionamiento de la Costa Brava como un lugar en el que la oferta cultural alimenta de manera constante el afán de nuevas experiencias culturales. Las tierras de la Costa Brava y alrededores disponen de una gran densidad de manifestaciones culturales que van desde la misma integración del hábitat humano en el entorno natural (el «paisaje cultural») hasta el patrimonio arqueológico, los festivales de artes diversas, los museos, las bibliotecas, los teatros, etc. Hacer la relación exhaustiva del conjunto de la oferta cultural de esta región sería largo y probablemente pesado para el lector, al contrario de lo que resulta participar en ella. En cualquier caso, lo que quizás sí vale la pena es constatar la existencia de realidades permanentes, disponibles para los vecinos y para los visitantes durante todo el año, y de realidades puntuales que se dan cita periódicamente durante un tiempo limitado. En el primer grupo, el de los recursos permanentes, cabe señalar, entre otros, a los museos. De hecho, la red de museos de la Costa Brava reúne el Museu de la Mediterrània (Torroella de Montgrí), el Terracotta Museu (La Bisbal), el Museu del Suro (Palafrugell, integrado dentro del MNACTEC), el Museu de la Pesca (Palamós), el Museu d’Història (Sant Feliu de Guíxols) y el Museu del Mar (Lloret). Desde la iniciativa privada, podemos citar también el Museu d’Escultura Contemporània de la Fundació Vila Casas, en Palafrugell. Lógicamente, no podemos dejar de hablar del museo más visitado de Catalunya: el Teatre-Museu Dalí, de Figueres, junto con las casas-museo de Portlligat y de Púbol. De nuevo encontramos

una buena muestra de la creatividad que ha tenido origen en los parajes de la Costa Brava: tanto por la figura artística de Dalí como por las propias características de la fundación que lo gestiona, convertida en un modelo propio dentro del panorama estatal. De hecho, durante años los precios de entrada al Teatre-Museu Dalí han sido los más elevados de todo el estado y esto no ha sido obstáculo para ser a la vez líder en visitas. Por otra parte, junto con los equipamientos que se mantienen abiertos durante todo el año, también las tierras de la Costa Brava acogen otros eventos de carácter puntual que han adquirido, edición tras edición, fuerza de tradición. Entre estos, cabe mencionar el Festival de Cap Roig y el de Perelada o el de Músiques del Món, de Torroella, por citar sólo algunos. En cuanto a las actividades que se llevan a cabo en los alrededores de la Costa Brava, creo que debemos entenderlas tanto por su impacto económico (entendido de manera amplia y abrazando toda aquella actividad que depende de él o se relaciona con él) así como por su importancia estratégica de alto valor cultural. Cuando se habla de cultura a menudo se piensa sólo en el software, en el aspecto inmaterial, en el contenido expresivo o simbólico. Ahora bien, el hardware, la capacidad de generar riqueza y contribuir a la economía también debe formar parte de toda gestión cultural competente. La capacidad de injertar cultura, progreso y bienestar representa la prueba del nueve para un país que quiere hacer de la creatividad su rasgo distintivo y que aspira a un progreso duradero. En conjunto, pues, y para concluir, podemos afirmar que la Costa Brava ha demostrado ser a lo largo de los siglos una cuna privilegiada por la creatividad, la confluencia, el intercambio y la proyección hacia el exterior. Características todas ellas que en estos tiempos complejos debemos poner en la proa del conjunto del país para orientarnos hacia nuevos horizontes de bienestar social, de desarrollo económico y, naturalmente, de afirmación nacional. En definitiva, el paisaje se llena y se nos hace significativo a través de las acciones humanas. De la misma manera que lo amamos y lo preservamos, también necesitamos desarrollar la cultura para hacerle tomar sentido. Este desarrollo, sin embargo, debe estar orientado por valores profundamente arraigados en nosotros como son el emprendimiento, el compromiso con la comunidad, la creatividad innovadora y el catalanismo, entendido como apertura al mundo desde la solidez de la propia identidad. Valores, todos ellos, que han definido el comportamiento de Jordi Comas y que deben continuar guiando nuestros pasos en el futuro.

165 Versión en español |

entre el derecho a ganar dinero y el derecho a respetar el medio natural. Porque... ante el egoísmo y el dinero, ¿quién habla en nombre de la Tierra?»


Ricard Planas i Camps Editor de Bonart

De las ruinas de Empúries a la memoria hecha escultura del siglo XXI, en Portbou. Dicho de otro modo: de Josep Puig i Cadafalch –que en 1908 puso en marcha las excavaciones de este importante conjunto arqueológico en el municipio de L’Escala– a la escultura homenaje titulada Passages, una obra que Dani Karavan erigió en 1999 en el municipio fronterizo de Portbou como testimonio de la persecución y muerte del pensador judío alemán Walter Benjamin –en septiembre de 1940– en esta población. De Esculapio hasta esta escultura memorial, entendida como instalación-arquitectura sin fronteras. Durante más de cien años, la Costa Brava, de Blanes a Cadaqués –como decía la famosa canción de Sopa de Cabra, aunque dejaba fuera Colera y Portbou– ha constituido una encrucijada del arte en el Mediterráneo. Referencia histórica ya en época del rey Jaume I, durante el siglo XX se convirtió en referencia clave de la historia del arte mundial; referencia en buena parte gracias a dos columnas vertebrales: Cadaqués y Tossa de Mar.

Versión en español |

166

Entrado el siglo XXI, toma nuevo impulso para reubicarse en un mapa donde la cultura y el arte son ejes básicos para el desarrollo y la excelencia de los territorios. Cultura que también quiere decir patrimonio. Patrimonio que no sólo significa preservar y difundir la arqueología y los monumentos, sino entender el paisaje y su conservación y regulación como un activo cultural de primer orden. Y es que hablar de paisaje es hablar de país y de identidad. Decir cuáles han sido los personajes más emblemáticos de la Costa Brava durante estos cien años es una tarea compleja, aunque nombres como Marc Chagall, Salvador Dalí, Marcel Duchamp y Dani Karavan-Walter Benjamin son referencias destacadas que a su vez han exportado el nombre de la zona alrededor del mundo. Al mismo tiempo, esto quizás no habría sido posible si –a lo largo de los siglos y hasta llegar a la actualidad– la vida artística e intelectual de estos lugares, de estos pueblos junto al mar, con más o menos intensidad, no se hubiera mantenido viva. Picasso, Sert o Kitaj también dejaron su huella en esta geografía. Todos ellos estaban presentes antes de la llegada del turismo y de la construcción desbocada, iniciativas que, sin querer, incluso llegaron a incentivar. Kitaj estableció una fuerte relación con Josep Vicente Roma, director de una fábrica de corcho y alcalde socialista de Sant Feliu de Guíxols después del franquismo. Como él mismo recordó en una entrevista en la

revista Bonart: «Introduje este artista norteamericano a la realidad peninsular de ese momento y al catalanismo. La huella que todo esto dejó en la conciencia de Kitaj fue profunda. Porque la Costa Brava no sólo ha sido sol, playa y rocas, sino construcción de una nueva realidad multicultural, aparte de una identidad de país y de cultura ancestral, que se conjuga con los avances del presente, mirando al futuro». La reciente selección en la Documenta de Kassel –evento artístico de referencia internacional– de Ferran Adrià, un cocinero a caballo del hecho artístico que trabaja desde Roses, establece un buen maridaje con el futuro y consolida la fusión de campos como la gastronomía y el arte. Una simbiosis que Adrià ha implementado y que captó de sus amigos artistas que peregrinaban desde Cadaqués y acudían a incentivarlo y cobijarlo artísticamente. Ahora bien, la Costa Brava –lugar en ocasiones ignoto y wagneriano– no sólo ha vivido de los artistas, sino también de su mecenazgo y del papel que, en los últimos años, han jugado empresarios como Antoni Vila Casas. Este mecenas barcelonés ha depositado su colección de fotografía contemporánea, tanto nacional como internacional, en el magnífico edificio medieval del Palau Solterra, en Torroella de Montgrí. Simultáneamente, en Can Mario de Palafrugell, edificio industrial de principios del siglo XX, se exhibe el fondo de escultura catalana contemporánea. Dos colecciones de nivel en Catalunya y la Península. Por otro lado, cabe mencionar proyectos de futuro, que el contexto de crisis ha congelado, como el museo basado en la colección de pintura catalana de la baronesa Carmen Thyssen en Sant Feliu de Guíxols y el Centro de Estudios Walter Benjamin de Portbou, con anteproyecto del arquitecto Norman Foster. Lo único que de manera incipiente toma forma es el Museo de Arte Contemporáneo que Platja d’Aro quiere poner en funcionamiento. Un centro que, impulsado por el artista Josep Niebla y el alcalde de la villa, Joan Giraut, contó ya desde el principio con la colaboración de Jordi Comas, amante y buen coleccionista de arte que pronto entendió que en una sociedad quinaria hacia la que nos encaminamos, los activos de primer nivel para consolidar y atraer el turismo son, sin duda, la cultura, el arte y la preservación del patrimonio paisajístico. Él tenía sus hoteles repletos de obras de arte e incentivaba continuamente los encuentros artísticos en sus establecimientos, y apoyaba sistemáticamente y sin pensarlo dos veces todos los eventos de tipo cultural que podían aportar valor añadido.

La Catalunya Nord y la Costa Brava

La Costa Brava y la Catalunya Nord se han caracterizado desde siempre por una transferencia

incesante de personas y de conocimientos, de hecho, una vez fueron lo mismo. A esta relación eurorregional hay que sumarle una guerra civil que forzó a muchos republicanos –entre ellos, a muchos artistas– a exiliarse en esta zona. Además, la población de Banyuls fue el lugar de nacimiento y residencia habitual del escultor novecentista Arístides Maillol, conectado estrechamente con Barcelona y París. Desde Banyuls, Maillol recibía las visitas de sus amigos catalanes y franceses: desde Hugué y Casanovas hasta Séverac, Bonnard o Denis. Otro epicentro de relación entre la Costa Brava y la Catalunya Nord fue, y todavía es, Ceret: un pueblo que entró a formar parte de la aventura artística moderna en 1910, cuando acogió a los artistas Manolo Hugué y Frank Burty y al compositor Déodat de Séverac. Y sólo un año más tarde, después de que coincidieran Picasso y Braque, André Salomon definió Ceret como la meca del cubismo. Y de esta meca surgió un museo de arte que dirige, desde 1986, Josefina Matamoros, hija de exiliados republicanos. Un centro que nos da la bienvenida con un mural de cerámica de Antoni Tàpies en la entrada y que manifiesta las múltiples relaciones entre la Catalunya del Norte y el Principado, además de reflejar la multitud de artistas que han pasado por Ceret: Picabia, Sunyer, Soutine, Masson, Tzara, Gargallo, Cocteau, Brossa, Perejaume o Carr, entre otros. Y para seguir tejiendo relaciones, una de las últimas exposiciones del museo se ha dedicado al fauvismo. Este movimiento, originado en Cotlliure de la mano de Matisse y Derain, marcó el reconocimiento de esta población donde está enterrado un republicano emblemático, el poeta Antonio Machado. Un desterrado más reciente, de la década de los ochenta, es el artista barcelonés Carles Pazos, cansado de las capillitas del Principado. En definitiva, la Costa Brava, su rico patrimonio, desde la antigüedad hasta nuestros días, tiene en la cultura y el arte un pilar imprescindible.

Un nuevo mundo de la Costa Brava

Jordi Xuclà i Costa Abogado y diputado en el Congreso por Girona Un día del mes de agosto de 2012 Mireia y yo habíamos recalado, una vez más, en el Hotel Costa Brava, Can Poldo, de Platja d’Aro para saludar a Jordi Comas y Carme Hospital. La conversación con Jordi se convirtió en un manantial de ideas, datos, consejos, recuerdos. Jordi ataba muy bien los cabos, era un gran animador de proyectos con gran visión, cosmopolita, desde su amada Costa Brava. Ese día me habló del libro de Jaume Pol Girbal (1926-1988) El mundo de la Costa Brava. Halló un ejemplar y nos lo regaló. Ahora lo tengo

ante mí, dedicado por Jordi con los mejores deseos para que nuestros proyectos cívicos se conviertan en realidades. Este libro que ahora tenéis en las manos puede ser una modesta contribución a la actualización del ya clásico y sólido libro de Pol Girbal. Un modo de repasar el momento actual de la Costa Brava y sus posibilidades de futuro. A mí me han encargado reflexionar sobre el desarrollo económico. El primer sector económico del país, y ya no digamos de la Costa Brava, es el turismo. El litoral gerundense es un destino turístico maduro, consolidado y creo que, con objetividad y sin petulancia, se puede decir que es un destino de buena calidad. El reto es mantener e incrementar esta calidad. ¡Hay tantos establecimientos clásicos de la Costa Brava y el Empordà que pronto celebrarán sus cincuenta años de existencia! Los años sesenta del siglo pasado fueron el momento incipiente de un sector que ahora está plenamente consolidado. De aquellos negocios familiares de entonces han salido buenos hoteles y buenos restaurantes. En el saldo entre nuevos negocios creados y negocios finitos en el campo del turismo y la restauración, el balance es claramente positivo. Con esto quiero decir que el Empordà es una tierra fecunda para la actividad económica vinculada al turismo porque en ella se aúnan condiciones objetivas que no pueden transportarse ni comprarse, que son intrínsecas. Me refiero al paisaje, sobre todo. En un extraordinario paisaje, en una costa con rincones únicos, en un interior de campos bien cultivados y formas de vida amables. El Empordà es una tierra densísima y, a la vez, esponjada. Densa en vida, tradición, dinamismo comercial. Esponjada en el espacio humanizado donde se vive bien en unas dimensiones razonables, donde hombres y mujeres pueden encontrar casi de todo. También una muy buena gastronomía –«la cocina es el paisaje puesto en la cazuela» afirmaba con acierto Josep Pla–. Y unos servicios que han mejorado mucho en los últimos años (hospitales, carreteras, museos, espacios de cultura) y que ahora tenemos el reto de preservar y mejorar en todo lo que nos sea posible. Pero no vale hacer un inventario sólo de maravillas. El paisaje de la Costa Brava se parece un poco al carácter de sus habitantes: atramuntanado y algo descuidado en los detalles. Siendo como es el Empordà una tierra de una belleza equiparable a la de la Provenza o la Toscana, echo de menos la voluntad de los hombres y las mujeres para cuidar un poco más los pequeños detalles de nuestro paisaje. Me refiero a aquellos ribazos no segados, a aquellos esqueletos de hierro oxidado que en el pasado fueron una valla de publicidad, los postes de teléfono inalámbrico, a alguna gasolinera abandonada. Deberíamos proponernos ser más pulidos en los pequeños detalles que podrían redondear la calidad de nuestro paisaje. Hasta ahora no

hemos sido capaces de ello. A mí me gustaría, algún día, ser un modesto hombre retirado dedicado a hacer y ordenar el inventario de todo lo que afea el Empordà. Para ser del todo sinceros, también hay que decir que en algunos aspectos ya no será posible hacer limpieza, porque el mal gusto ha quedado instalado en algunas actuaciones, sobre todo en el campo del planeamiento territorial y urbanístico. Deberíamos aminorar los efectos visuales de los daños causados. Y, allí donde sea posible, deconstruir alguna actuación contrahecha. La actividad económica de la Costa Brava tiene, así mismo, una dimensión empresarial que no puede ni debe descuidarse. Sí, en medio del bullicio del Empordà turístico también existe una tierra de polígonos industriales dedicados a alguna forma tradicional de la actividad económica de la zona. Quiero destacar una porque es un ejemplo de la imposibilidad de su deslocalización: la industria corchera, que sólo se puede dar allí donde hay alcornoques. Y si se visita el Museu del Suro de Palafrugell podrán identificarse perfectamente diversas zonas de alcornoques de la Europa meridional en algunos puntos de la Península Ibérica, Italia y el sur de Francia. Debemos hacer hincapié en que no es lo mismo embotellar con un buen tapón de noble corcho que con un sucedáneo de plástico. En este Empordà industrial siempre me he preguntado por qué no se han instalado empresas de un valor tecnológico alto. A veces, empresas e investigadores buscan entornos con buena calidad de vida. En este campo, no hemos sido atractivos. Quizá es que no puede hacerse todo ni todo a la vez. El comercio de la Costa Brava es muy destacable. Esta tierra no ha quedado invadida por grandes superficies comerciales despersonalizadoras: los no-lugares de los grandes centros comerciales con tiendas repetidas que nos hacen dudar de si nos encontramos en un aeropuerto o en un centro comercial de una gran aglomeración urbana. No, afortunadamente aún tenemos los comercios con carácter y personalidad propia, única, genuina. Y los mercados, los grandes y pequeños mercados de los pueblos y ciudades del Empordà. ¿Qué da más alegría que ir al mercado, rebuscar, escoger, desarrollar este acto social de vagar hasta encontrar, al vuelo, a un amigo, a un conocido o a un saludado. Y acabar con el cesto lleno de viandas de la tierra y haciendo una parada en el café de la plaza? Formas de vida de una tierra que alimenta la joie de vivre. Comercios y mercados con encanto que, a veces, se encuentran a pocos kilómetros de algunos ejes comerciales ejemplos de bullicio y vida. Pero incluso estos ejes comerciales tienen una personalidad genuina: pocas franquicias, muchos comerciantes que ponen su acento personal en cada comercio.

La Costa Brava tiene un puerto que podría ser mucho más importante de lo que ya es. El puerto de Palamós debería ser frontera exterior de la Unión Europea, un puerto internacional. Tanto que batallamos para que el aeropuerto de Girona fuera un punto de inspección fitosanitario para sacar productos comestibles con aviones de carga a terceros países y tan poco que se utiliza. En resumen: deberíamos desplazar los efectivos humanos y económicos del aeropuerto –que es un potente aeropuerto de pasajeros– hacia el puerto de Palamós para convertirlo en puerto de frontera exterior. Estos anuncios que encontramos en los periódicos ofreciéndonos cruceros por el Mediterráneo deberían hacer una escala en Palamós, que significaría una escala en la Costa Brava. Mientras tanto, Palamós es un gran puerto de pescadores, junto con los de Roses y Blanes. Ir a una subasta en la lonja de pescado de Palamós a mí siempre me recuerda la viveza de las fotos en blanco y negro de Francesc Català-Roca con texto de Josep Pla en el libro Costa Brava: frenesí, movimiento, comercio, trato, vida. En el inventario de los puntos a favor del desarrollo económico de la Costa Brava también hay que decir algo sobre la mejora de sus comunicaciones. Hoy tenemos una autovía que nos lleva hasta la entrada de L’Empordanet, carreteras secundarias muy mejoradas –y a veces muy placenteras de transitar, entre árboles y horizontes limpísimos– y una carretera de buen trazado para conectar el Alt y Baix Empordà. También hay una lista de obras aún pendientes, por supuesto. A la hora de hablar de las infraestructuras y el Empordà, a menudo recuerdo una idea que Carles Sentís destacaba con asiduidad en nuestras conversaciones de verano en su elegante casa de Calella de Palafrugell –decoración predominante del blanco con toques de blauet (azulete) y una cortina que revoloteaba con el airecillo del mar. Sentís siempre decía que el Empordà era una tierra de provecho, bien acabada, porque a diferencia de la Costa Azul francesa no se había hecho ninguna autopista cerca del mar y porque el tren no había llegado hasta el corazón del Baix Empordà. Sobre la suerte de no tener una autopista cerca del mar, creo que la unanimidad puede ser fácil de encontrar. Es cierto que en la más elaborada Francia se perpetraron errores de primera magnitud como cortar la franja de la costa con autopistas. Sobre la línea de tren, el consenso quizás no es tan alto. La estación del Baix Empordà es Flaçà mientras que en el Alt Empordà hay unas cuantas. A grandes rasgos, estoy de acuerdo con la teoría de Sentís. De todo esto y de mucho más, hablábamos frecuentemente Jordi Comas y yo. Como un golpe seco y duro, esta corriente de afecto e impulso de ideas se truncó el 18 de noviembre

167 Versión en español |

Costa Brava, Babel de las artes De Esculapio a la escultura Passages


Algunos hombres buenos Josep Puigbó Periodista

En poco tiempo, hemos pasado de la fascinación incondicional por el futuro –«mañana todo irá mejor»– a una cierta desconfianza: «el miedo al mañana». Nos toca vivir tiempos convulsos en los que pasan cosas que nunca habríamos imaginado. Las incógnitas dominan las posibles certezas. Referentes que creímos eternos, se han fundido como la nieve. La crisis es, sobre todo, de confianza y hemos llegado a un punto en que ya nadie se fía de nadie.

Versión en español |

168

Será verdad que el sistema político y económico está lleno de taras, carcomido y, quizá, más podrido de lo que aparenta. Que es necesaria una renovación urgente de liderazgos, de personas y, sobre todo, de ideas. Será verdad que cada uno va a lo suyo y procura sólo por sí mismo. Que nos hemos vuelto aún más individualistas, y que nos cuesta mucho ponernos de acuerdo en la cosas realmente importantes. Que nos vence la vanidad y el personalismo. Será verdad que nos hemos llenado la boca con la retórica de los valores, sin preocuparnos demasiado de ponerlos en práctica. Que nos quejamos de todo, pero que nos gusta más ser espectadores críticos que no protagonistas arriesgados. Será verdad que los medios de comunicación nos muestran una realidad y no la realidad, porque sólo la excepción se convierte en noticia. Que nunca hemos dispuesto de tanta información como hoy y que, paradójicamente, nunca hemos tenido un nivel de comprensión tan bajo de lo que está pasando. Será verdad que, cuanto más sobrados vamos, más se nos notan las carencias. Que la envidia nos hace incapaces de desarrollar nuestro propio talento. Que más bien somos creídos y huraños y que nos cuesta sonreír. Que somos incapaces de amar lo que desconocemos. Que nos respetamos, pero que, en el fondo, nos ignoramos. Que... Todo ello, debe de ser verdad. Pero frente a todo esto, a lo largo de nuestra vida nos hemos cruzado con algunos “hombres buenos” empeñados en mostrarnos el otro lado de este espejo en el que muchos podrían reconocerse. Son las personas que aman el oficio y que han hecho de su profesión una causa. Que se levantan por la mañana pensando en servir y en ser útiles: pienso en un camarero, en una recepcionista de hotel, en una guía turística, en

un concejal de Ayuntamiento, en un guardia urbano, en el responsable de cualquier asociación empresarial, social, deportiva o lúdica de nuestra rica y diversa sociedad civil. Son personas – hombres y mujeres– que están en contacto con muchas personas más, para atenderlas, para representarlas, para hacerles la vida más cómoda, más segura, más atractiva e interesante. Son las que mantienen una actitud positiva ante la vida y saben contagiarla a los demás. Son las que saben que los más felices son los que dan, los que han hecho de la generosidad una norma de conducta. Son las que siempre encuentran una motivación para vencer las dificultades. Son las que se alegran de las buenas noticias de sus vecinos como si fueran propias. Son las que saben cultivar las relaciones personales y la amistad. Son las que tienen conciencia del efecto balsámico de un abrazo. Son las que aún tienen fe en la condición humana. Son las que todavía son capaces de emocionarse y de llorar. Son honestas y humildes, y no necesitan proclamarlo. Se las ve a la legua. Son aquellos que, al conocerlos, nos han hecho mejores personas. Bajo la marca Costa Brava está el poso de años y afanes de muchos de estos “hombres buenos” que han creído profundamente en ella y que se han entregado generosamente al objetivo de hacerla más grande y más atractiva. Que la han hecho latir con fuerza. Este libro es un testimonio bastante elocuente. Han amado el territorio, han sido el alma de pueblos y ciudades, han ayudado a escribir la historia, han cuidado del patrimonio de todos, han protegido la tierra y el mar y han apreciado y transformado para nuestro placer los frutos que dan, han fomentado la cultura y el arte y han creado riqueza en la industria o en el comercio. “Hombres buenos” que han entendido que los pueblos que no tienen historia es como si no existieran, que los pueblos que no tienen memoria terminan desapareciendo. Que la lección que nos da la vida es que las generaciones pasan, pero que el genio de la tierra sobrevive. A estos “hombres buenos” nadie les nombró embajadores, pero ejercieron de ello. Quizás ni siquiera pensaron nunca en ser anfitriones, pero se encontraron realizando este papel. Sin ellos, el legado que hoy recogemos y por el que lucharon en cuerpo y alma, sería otro. Seguro que mucho peor. Estos “hombres buenos” han sabido encontrar la tramontana justa. Una mezcla de seny i rauxa (sentido común y carácter) en perfecto equilibrio. Nos han enseñado que lo que te pasa no es tan importante como la forma de vivir lo que te pasa. Sin darse cuenta, nos han hecho progresar y siempre estaremos en deuda con ellos. Jordi Comas era el mejor ejemplo de ellos que he conocido.

169 Versión en español |

de 2012, tres meses después de aquella dedicatoria del libro de Pol Girbal. A veces no salgo de mi asombro, pero muy a menudo, a la hora de tomar decisiones o de impulsar proyectos, pienso: ¿qué habría pensado de esto la mente prodigiosa de Jordi?


The Throb of the Costa Brava

A Great Man who loved his Country Artur Mas I Gabarró President of the Generalitat

The heart of a nation and the reason for its being are its people. The history of a nation is forged, not only by its institutions, but by people who like Jordi Comas, are actively engaged in their country, their town and their environment. If Catalonia has survived as a nation faced with the dead ends it has come to, it has been largely thanks to the impetus of a strong, dynamic civil society which, when its institutions were prohibited, was able to keep the flame of our identity alive. Now, more than ever, faced with the harsh impact of the economic crisis and the disloyal attitude of the Spanish Government, an active civil society is needed which endorses John F. Kennedy’s famous sentence “Ask not what your country can do for you but what you can do for your country.”

English version |

170

It is in this respect that people like Jordi play a relevant role. Apart from his business affairs and the many political and corporative responsibilities which he once held, what I would like to emphasize most about him was the patriotic, altruistic side of his nature, that of a person with a firm commitment to his country and its people. From the time of his birth in Julià and his childhood in Flaçà up to the time of his studies in Girona and his taking root in Platja d’Aro, his professional career was always guided by his great esteem for his region and his country. Jordi’s task covered much more than the management of his businesses. In his last months, he stood out as a powerful advocate of the democratic will of the people of Catalonia, wherever he was, even going against the tide when it was necessary. In such circumstances, people with the human worth, honesty and determination of Jordi Comas are more necessary than ever for our country to make headway and become the country which many Catalans would like it to be. Dear Jordi: I would particularly like to thank you for everything you have done.

The unforgettable imprint of Jordi Comas Carme Hospital i Poch

Many good things have been said about Jordi and it has never been out of commitment or formality but in a spontaneous and admiring way because

it was extremely easy for this to happen because of the way he was and his way of doing things. For me who has had the joy of sharing 50 years of love, dreams, expectations, challenges and joys with him, following his life history is going back to the sweet taste of everything we did together and intensifying the bitterness of his loss. However, I have decided that it is my duty to place this on record for the purpose of contributing to the public tribute he deserves. Jordi was born on 28th August, 1945 at Juià (Gironès), son of Josep Comas and Júlia Matamala, and spent his childhood a few miles away in Flaçà, where his parents had opened a butcher’s shop. Soon afterwards, his friend and hotelier Joan Cargol offered them the opportunity of leasing a shop on the main street in Platja d’Aro, at a time when the road to Sant Feliu ran through the centre of the village and there were no more than four shops and half a dozen hotels. His mother moved there to run the butcher’s and grocer’s and the town’s postal service while his father spent half the week in Platja d’Aro and the other half in Flaçà with Jordi and his sister Leonor, who were still at school. They all spent the summer in Platja d’Aro helping the family, and it was then that I met Jordi on Saint Peter’s day, 29th June, 1958. We were still teenagers and I helped his mother in the shop. The business thrived more and more every day and Mr. Comas, an enterprising man who saw that the tourist industry appeared to be on the increase, sowed the seeds of what later would fill Jordi’s life and mine. First, he opened the Garbí guesthouse with 27 rooms, in April 1962, I started working there while Jordi continued his studies in accountancy in Girona and worked in the shop in the summer. In 1963, they rented a block of apartments with premises on the ground floor located at number 78 in the avenue now called, Avinguda del Cavall Bernat. There, in the summer of that same year the Aradi Restaurant (which is the Phoenician name for Vall d’Aro, which means valley of water) was inaugurated. It was a small restaurant, which with time would start to flourish. The Comas family were now managing two establishments very close to each other. Jordi’s father knew his son had to learn the trade and had to be well prepared and with the help of Joan Cargol, the owner, at the time, of the Albatros Hotel, managed to get Jordi a place, at the end of that summer, to study his first year at the Higher School of Hospitality and Tourism in Madrid, which was then the only one that existed in the whole country. Jordi spent three years in Madrid, living in at the school, which was also a hotel. Every summer, he worked in the family business in Platja d’Aro . When he finished his studies, his sister Leonor, also started working with us in the family business. Jordi and I were 18 years old when we discovered that we loved each other. We knew then

that we could do many things together and that we were not worried about our future together. Together meant him in Madrid preparing himself for the future and studying and me working in his family’s business, putting into practice what he had learned and taught us. We looked forward to the summer season to be together. Without knowing it at the time, we were sowing the seeds for what was going to be our personal and professional project. A project of 50 years together. When Jordi finished his studies and his military service, we got married in Platja d’Aro on 26th January 1970. Our challenge had begun before in 1965, incorporating the Restaurant-Pizzeria La Riera, which we managed with the legendary Celler de la Riera; a hard job both days and nights but which we carried out with great enthusiasm. A few years later we managed to turn the Aradi Restaurant into a gastronomic reference on the Costa Brava with the help of an excellent team of professionals. In 1979, we bought and took on the management of the Hotel Aromar on the sea front, and In 1983, the Hotel Costa Brava with its Restaurant Can Poldo. Not long after, we joined the hotel S’Agaró as co-owners, with the SibilsEnsesa family. We started on the restoration work and the bringing the hotel S’Agaró up to date together with its Sa Conca Restaurant. Today, the establishment is one of the best 4 star hotels on the Costa Brava and has a magnificent spa. We were in love and very proud of our achievements. In the meanwhile, we had managed the Hotel La Masia for a few years located in a pine forest in Platja d’Aro, just a few steps from the shopping centre, which has now become an apartment block. We worked together with the Gay de Montellà family in the restoration and the remodelling of a country house in Castell d’Aro converting it into the beautiful Cal Rei Restaurant, which we then managed for a few years. Today it is a beautiful, private property. In 2006 we bought the Garbí Restaurant located at number 115 in the Avinguda Cavall Bernat. We started the restoration work and remodelling of the premises in 2011, to where we moved the Aradi Restaurant, our flagship, which reopened its doors on 15th July, 2012. However, Jordi was not only a tireless professional in the hotel trade; he was also a man who was concerned with the development of the sector and with the progress of the country and its institutions. His friend, Joan Cargol, who was then the Lord Mayor of Castell-Platja d’Aro, sent for him and in 1970, he joined the Department of Tourism in the town where he worked in the promotion of tourism and in the foreign promotion of the municipality and the Costa Brava with campaigns which were very successful like “Love makes a date in Playa de Aro.”

In 1979 he left his post in the Town Hall but not politics as he took an active part in UCDCentrists of Catalonia, first, and in Convergència Democràtica of Catalonia later on a permanent basis, although he always made good friends with people from all ideological backgrounds by means of his ability to encourage consensus and mainstreaming. Jordi never failed to collaborate and commit himself to the tourism sector through the Tourism Pastoral Commission in the diocese of Girona, by bringing the Tour of Catalonia to Platja d’Aro or creating the Solarium Costa Brava Seminars at the Hotel Aromar, where he invited the leading figures in economy and politics, and which were moderated by his friend Joan Terradas from the Liberal Club of Girona. Or, with the complicity of Gaspar Espuña by founding Hotel Alimara with the Tourist & Hospitality Education Research Centre (CETT), a hotel-school which is today a landmark in our country, or by participating actively in professional organizations and corporations with responsibilities, with the aim of being part of the collective effort but with no desire to be in the limelight. In this way he also participated in the Costa Brava Tourist Board which he helped to create in 1976, in the Union of Associations of Hotels on the Costa Brava Centre of which he was vice-chairman, in the Federation of Hotels of the Girona region, in the Chamber of Commerce of Sant Feliu de Guixols as vice-chairman, in the High Council of Chambers of Catalonia or in the Federation of Business Organizations in the province of Girona (FOEG, first as vice president and then as president from 2009, and also vicepresident of the National Employment Promotion and member of the National Executive Board of the Spanish Confederation of Employers’ Organisations (CEOE). It was a period of intense activity which would give rise to a sincere relationship with Joan Rosell, Joan Gaspart and Joaquim Gay de Montellà. In all these years, all these activities Jordi cultivated another of his most appreciated and recognized virtues: that of being the host, the person who is happy to receive friends with an embrace The same spirit that led him to join the Skäl Club, an organization that promotes friendship and tourism on a worldwide level. He was president of the Girona Skäl Club and President for two years of Skäl Club, Spain. He was also the vicepresident of Skäl International worldwide. He was a member of the Rotary Club Costa Brava, which he chaired for two years. None of these public and social activities were alien to the Aradi Restaurant, which with the help of my sister Lluïsa Hospital, who has always been much more than a fundamental piece of our personal and professional history. This has been,

above all other considerations, a home which welcomed family and friends. In 2012, as part of the opening of the new location of the restaurant, Jordi said to all those attending: “The Aradi does not want to be just a restaurant. It wants to be a meeting point for friends, a platform for debate, a place where things often happen.” He said that not even a year ago, but the Aradi Restaurant has been just that since the first day that Jordi opened its doors. In 1978 a group of people found shelter in the Aradi Restaurant, it was headed by Just Casero, Pius Pujadas Joaquim Vallmajó and others. Their purpose was to give shape to El Punt newspaper, a project which Jordi also participated in as he also did years later with the Costa Brava Radio project led by a very young Josep Puigbó, and later by Ona Catalana radio station, or Joan Cals, to whom Jordi professed a warm friendship and who he considered to be a very wise man after his speech in the important Costa Brava Debate. or the social gatherings attended by good friends, like the priests Joan Carreres i Pera and Salvador Batalla, the versatile man of Palafrugell, a lifelong friend, Lluís Molinas, the following journalists: Narcís Jordi Aragó, Jordi Bosch, Victor J. Gay, Lluís Falgàs and Jordi Grau, businessmen like David Marca and Bartomeu Espadalé and, the Girona Trade Association, with Joan Fausto Martí. Joan Casadevall and Ernest Plana, among many others who I have most probably involuntarily forgotten. Jordi was torn from us on 18th November 2012. The pain and confusion caused by his loss will not prevent us, however, from paying him a just and heartfelt tribute. This book portrays the Costa Brava which he loved so intensely, and is an example of the vital and professional legacy he has left us. Jordi has been and always will be my model, the love of my life, my best travelling companion. My best friend. I miss him dearly, but his positive spirit, his good nature, his kindness, simplicity that was his greatness, the way he loved everybody, and his example, will accompany me forever. Thank you Jordi, I will always love you...

The Empordanet as a garden city Antoni Puigverd Writer

The Empordanet does not meet the strict boundaries of the Lower Empordà region, but, on the other hand, thanks to Josep Pla’s powerful literary narrative, it has achieved prestige, meaning and horizon. Fortunately, it is one of the few areas in the country, where everyone does their own thing: the “Empordanet” does not have only one centre, but many. Instead of competing against each

other or fighting for each other’s rights to services, the populations which form it should know how to coordinate with each other in order to reap the benefits of the economic, cultural and landscape wealth that it contains. This area could become a lovely garden city. An urban garden close to the sea, from l’Escala to Sant Feliu, passing through Torroella de Montgrí and La Bisbal, not forgetting the string of towns and villages known as Empordanet; or the vast natural park of Les Gavarres. A town spread out with more than one hundred thousand inhabitants (the perfect coastal balance with its provincial capital, Girona ; a counterbalance which will only be taken into account once it is conscious of this unity). A multicentre metropolis of great touristic capacity, industrial tradition and a magnificent cultural history. The small towns that make up the smaller Empordà are ideally separated from each other by agricultural or forested inlands, like different suburbs in a garden city. Each town has tended to look out for itself, but it would be much more intelligent to look for a specialization so that jointly it could operate as a multicentre network. Just as an example, I would suggest these specializations: Palamós, port, industry and health; la Bisbal, judicial authority, antiquities and promotion of the rural Empordanet; Palafrugell, industry and through Pla’s legacy, promoter of territorial and cultural speech, as well as maintaining in their coastal villages, together with those in Begur, the leadership in a tourist model that is capable of achieving balance between local landscape with global tourism. Torroella would lead in history, music and agriculture; l’Escala has specialized in fish farming and historic heritage; Calonge would retain its natural and complementary heritage thanks to Sant Antoni, the situation of Platja d’Aro would make it ideal as a centre for fairs, conventions and tourism; Sant Feliu de Guíxols has scope for university activity, museums and industry. There is no need to discuss the examples. Let’s stick to the basic idea: it would be recommendable that each town had some kind of specialization in coordination with a network. For decades, every village in the Empordà has tried to go it alone, trying to put pressure on the administration to outshine their neighbours or obtain whatever their neighbours might have that they did not. However, the crisis has put the kibosh on this selfish and predatory model. If those who rule us and those of us who write about our reality, overcoming neighbours’ rivalries, were able to benefit from the beautiful balance which is common among the diverse towns in our region, we would perhaps be able to foster positive synergies. Coordinating our efforts and thinking of the Empordanet as if it were one sole garden city would save us services and territory, we would achieve better communications (a modern tramway from the coast to Flaçà) and we would

171 English version |

The precise tramuntana


Landscapes with figures Narcís-Jordi Aragó Journalist

In Joan Llaverias’ watercolours and Modest Urgell’s oil paintings, we observe a deserted Costa Brava and places without people ever in them. These paintings can be disturbing at times because a Costa Brava without people is an impossible Costa Brava. The physical landscape on the Girona coast is of particular importance, but that which determines its character is its paysage humain, to put it in the fortunate words in Yvette Barbaza’s doctoral thesis. If I had to paint a picture representing the coast, I would never use either Llaverias or Urgell’s models, but be inspired by Joaquim Sorrolla’s work Catalunya; in which the landscape of the sea, the rocks and the pine trees form the backdrop of a land full of people coming and going about their daily business. The true picture of the Costa Brava belongs to the genre that historians of pictorial art call “landscape with figures”. If one day I were asked to put on a kind of theatrical production to grasp the essence of the Costa Brava on a stage, I would paint its most typical landscape on the cyclorama background and fill the scene with people. I would start with the definition that the Girona born, Francesc Eiximenis gave of a city and which can be applied similarly to a larger community: “It is a congregation of many people participating, dealing and living together in harmony”. At the back of this dramatic altarpiece, almost touching the horizon, I would place, maybe softened by the mists of time, the oldest inhabitants on the coast, who are becoming fewer and fewer, and who have become symbols, survivors of an unrepeatable past: fishermen, fisherwomen, fishing net repairers, farm workers, master boat repairers, cork stopper makers, lace makers, spontaneous musicians, popular rhapsodies, etc. On the second row of the stage I would locate the first visitors and holidaymakers who came from inland Girona and the Barcelona area who silently occupied the coast. Some of them were able to build their own houses; others took shelter in houses for rent for periods of time and others stayed in family run hostels and guesthouses of an artisanal nature. On another step on the stage, I would gather together the group of intellectuals, writers and artists who coming from afar with relatives and friends, maybe fugitives from wars o from post wars, discovered in the most privileged corners a place of refuge, calm, inspiration and stimulus for their creativity.

I would reserve a larger space for the countless number of European tourists who arrived on the coast attracted by the sun and the climate, by the favourable exchange rate and the cheaper cost of living. They started coming when everything was still to be done, forcing the improvisational adaptation to their demands which led to the demographical, landscape, architectural, economic, labour, cultural and moral transformation of the coast. It was like an avalanche falling on the villages, the beaches and the coves, surpassing, as Barbaza says, “the fears of some and the expectations of others”. Along with them came certain inhabitants who were undesirable: opportunists, speculators, promoters of illegal buildings, manufacturers of the real estate bubble, members of the mafia, the corrupt and those guilty of the environmental and urban degradation. On this stage there would have to be a large space for the immigrants drawn by the touristic boom: unskilled workers, more or less exploited by the owners in the building, hostelry, restaurant and public service sectors. A more discreet corner would be reserved for the peaceful foreigners who have made the Costa Brava their second home, the ideal place to enjoy a placid retirement. Yet another corner would be for the native who in the low season arrived in coaches to spend an ephemeral therapeutic, subsidised stay on the coast. The famous celebrities, who have frequently visited this region like politicians, famous singers, dancers, actors and film stars, always surrounded by great expectation and immersed in an aura of popularity, should not be forgotten. Finally, I would put at the front of the stage opening all those who have forged the present Costa Brava with their efforts, tenacity and rigour immune to the double temptation of minimum risk and earning fast money: entrepreneurs of commerce, industry, equipment and services who have helped the coast to grow and develop with large doses of initiative and dedication. People who have revitalised run down areas, have renewed outdated entities, have recovered forgotten traditions, have created steady jobs, have created high-powered businesses and have given prestige and promoted the name and the renown of the Costa Brava all over the world. People like the much-missed Jordi Comas and the much-loved Carme Hospital, with whom I have had the pleasure of sharing so many moments of happiness and friendship. On this stage full of people we would have a complete portrait of the Costa Brava and all that has shaped its collective character.

The History of Tourism Pius Pujades Journalist

Let’s face the facts. To put it bluntly, tourists come here for the sun and the beach. If I may be franker, they come for sun, sex and alcohol, all at reasonable prices. Young people burning crazy nights in Lloret and families having a nap under a pine tree on Cala Estreta beach. The doses of each ingredient are variable depending on age and personal circumstances. But the formula is the same. On this solid enough basis and, despite appearances we have built a world-class tourist empire. It was probably inevitable. We had the raw materials and clients are always right. Later both of us invented excuses: the beauty of the landscape, the quality of the beaches, the abundance of local customs, the monuments in the towns and villages, music festivals, museums and exhibitions, it has all worked to disguise the three basic elements of the formula for success. We have also sung habaneras around the “cremat” warm rum drink, danced dances from Seville or maybe drunk rum and coke, visited cathedrals and museums among tastings at wineries and low cost cellars, listened to concerts expecting the jump from balconies of the hotel to pursue a one night stand, tasted refined dishes stuffed with Michelin stars, to soak up the wine, champagne and spirits paired comme il faut. We have danced to the point of exhaustion to make ourselves thirsty in time for the open bar and to tame our partner. Sun, wine and sex in the order of your choice. The same landscape as ever, enduring everything in an attempt to heal old wounds when new ones bled. A humanized landscape of many centuries, with forests coming close to crops and the old country houses huddled in the hills; with traces of the old Iberian, Roman, and Medieval paths, intertwined with new asphalt and concrete roads, crossing rivers, running alongside lakes, clinging to the coast when necessary and making the journey easier for those who stayed and for those passing through – of that which has always been a land of passage – showing its grey villages in the old architecture, the crops and cattle, leaving on both sides bell towers of old beliefs, processions and the Stations of the Cross, bells ringing to announce births, marriages and deaths, and bell ringing announcing fire or alarm. Yes, the natural, privileged and human landscape of a thousand echoes of the history of our country, open to all winds in which it has always been easy to take root. If a traveller, an exceptional tourist with watchful eyes, knows how to love the country that we put before him, he will have many opportunities to review the history of this compulsory transit point which crosses the most docile part of the Pyrenees close to the Mediterranean Sea and try to understand the ongoing

reality it has become, a huge monument to the intention of being, persisting and lasting. Centuries have left scattered over the landscape the marks of lifestyles, customs, fashion, conflicts, and invasions; prehistoric caves, dolmens, Romanesque churches, medieval bridges, Gothic cathedrals, civil architecture, imposing castles on the edge of cliffs, walls from all ages embracing villages huddled together, the alleys of Jewish quarters, bursts of Art Nouveau, market squares , or Nabob coastlines. From the caves of Serinyà, to the Gothic bridge in Besalú, Girona cathedral, Montsoriu castle, from the fisheries in Banyoles to the chapel of Sant Feliu de Riu, from the portico of Ripoll to the house of Salvador Dalí in Portlligat, from the church in Cadaqués to the Fontana d’Or Cultural Centre, from La Devesa Park in Girona to la Fageda d’en Jordà beech forest, we can draw all the extraordinary routes we like for anyone who comes with an enlightened eye and mindfulness. A minority. Small, narrow and, almost indiscernible. However, we need to count on them, work for them, we have to spread our relics in their path because they are, have to be, and always have been – our protectors, major bearers of the word, seed of future tourism, the conscious of the large multitude of visitors, the soul of our tourist friends looking for sun, wine and sex. Like those artists who first sought refuge in the unknown Costa Brava at the beginning of the twentieth century and learned to paint and write in Tossa, Cadaqués, Palamós, or in Palafrugell, in search of solitude and peace, who became our promoters. Like them and in like manner, visitors who look for and know how to enjoy the remnants of history which are gripped to its walls, in the town arcaded squares, on the sketched fields of the landscape, within the bowels of the museums, the damp and grey stone of our monuments, became our first promoters, the most effective, the ultimate driving force behind the massive waves of visitors that give support to our first exporting industry. Our history is the best poster; the cheapest and most impressive advertisement. Will we know how to deal with it as it deserves? We must have faith in ourselves. The brick industry, which could explain everything, has vanished. Perhaps for the better.

The Empordà and the Costa Brava, a friendly land, a land of passage Martí Sabrià i Deulofeu Manager of Grup Costa Brava Centre

The success of the Costa Brava as a tourist destination is strictly linked to its geographical location, its mild climatology and the beauty of its human landscape, which, as Josep Pla once said, usually surpasses by far its purely natural one.

However, there are other factors which have contributed to the success of the Centenary of the Costa Brava which can be found other than in its landscape, but rather in the variety in the region and in the open-minded, hospitable nature of its people who have made their visitors stay a very pleasant one. The fact that this has been an area transited by so many different cultures, from the arrival of the Greeks 25 centuries ago to the arrival of the Swedes in the sixties, has given its people an open, receptive attitude towards strangers and people passing through. This is not always the case as one can see from tourist resorts which have sprung up in recent decades in the purest cinematographic style, all following the same pattern and looking as though they were made of paper maché. Another factor that has had a tangible influence on the success of this land is the way things happen here and the way of life of the people in the Empordà, who have not only stolen the hearts of the people from Barcelona, but have helped to make foreigners’ stays highly attractive. This “life style”, inherited from the prosperous cork society of the late nineteenth and early twentieth centuries, imbued the Empordà region with a culture of leisure and entertainment that later allowed it, in terms of tourism, to develop its own style despite the economic and social chaos which the Civil War brought with it. All these global values would probably not have been sufficient but for a certain group of individuals, who in the exercise of their profession as tourism entrepreneurs with a touch of excellence that has left its mark, have set a precedent and have created enthusiastic and loyal clients. Although tourism on the coast of the Empordà first began in the latter years of the nineteenth century, when the cork businessman, Francesc Estrabau, opened his famous sea bathing spa in Calella de Palafrugell, in 1882, it was in the thirties in the twentieth century when work on the building of the first hotels and restaurants along the Costa Brava started and when these important figures began to appear in the history of our tourism. Some years earlier, however, the Costa Brava was already becoming famous with the construction of great summer residences like; Ses Falugues (1920) for the Ventosa family, Cap Roig for Woevodsky in Calella de Palafrugell (1927), the Musclera (1929) and the Perica (1933) in Tamariu, where Colonel Woevodsky exercised as an architect. The remodelling of the Mas Juny country house, located on Castell beach, by Josep M. Sert (1930) was also important. The owners of these magnificent buildings were those who

173 English version |

English version |

172

avoid spoiling the landscape as it has been by the fact that each town has had the right to use the land separately from the rest of the villages on the whole. The scenery is the best attribute and the main value (including the economic one) of the smaller Empordà but it will not survive if we continue to allow the initiative to respond not to the whole, but to each municipality. The pine forests and fields around Sant Sebastià smell and have the same undulation of those near Foixà, near the River Ter, or in Sant Pol, behind La Bisbal, or in Fanals, in the remarkable coming and going in the summer in Platja d’Aro. It is a nice, feminine landscape. The beauty of Montgó is identical to that of S’Agaró. In every corner of the Empordanet, those of us who form part of it feel at home; and we can understand each urban part of this landscape like the suburb of the large garden city where we were born or live. This is my perception which might come, I admit, from the fact that, at some time or another in my lifetime, I have been fortunate enough to have had a connection with almost all the major towns in the Empordanet. Many people born in this land or not, could explain similar experiences. I was born in La Bisbal, I studied at the high school in Palafrugell and I started working as a teacher in Sant Feliu. In Palamós there was a group of friends that more or less revolved around a band of folk music and habaneras in which I used to sing. In Sant Antoni de Calonge I spent many summer holidays and in Platja d’Aro I had a lot of fun. As for Torroella, where I have always listened to great music, it has enriched its musical tradition and has now become one of the most participative, elegant and ambitious festivals in Catalonia. Finally, I often stroll around Empúries and Ullastret where no imagination is needed on my part to evoke the origins of it all. In all corners of this land I feel at home. The fact that I have written a book on the Empordà and that I have often talked about it in my articles might help, and, it is thanks to this writing I fall in love with it over and over again. Writing helps you to think, and when you think a lot about something that you like, you fall in love with it again. Certainly, one visit to the Empordanet is enough to fall in love with it. However, there is a deeper love, which is born from recognition, and is the consequence of the quiet and restful look of he who contemplates once more that which he has seen many times before. This is what our admired and sadly missed Jordi Comas used to do. He always spoke about it, and therefore, was always trying to imagine new ways to intervene, invest or improve on it. He paid homage to Josep Pla, who was the first to describe and draw the outline of the small Empordà. Now it is the turn of those of us who live there and love it to talk and think about it again. We know it is a very attractive region, full of life and possibilities, but only if we think of it as a whole with generosity, openmindedness and respect, will we reap the benefits that lie in store for us.


There was a long break in this activity during the Civil War and after until well into the 1940s, a time when other families saw the tourist trade as a way of emerging from the economic impasse in which this conflict had left society. They started building once again large summer estates like Cala Senià belonging to the Marquis of Amurrio in 1941, or the Florentine mansion belonging to the Puig Palau family in Castell (1942), Can Barella in Cap de Planes (1944) and Can Sampere in Tamariu (1945). However, despite the level of excellence these families contributed to the definition of the Costa Brava as a destination for well-earned rests and holidays, the development of this tourist activity had already led to the opening of several emblematic hotel establishments.

English version |

174

The Duran family, in Figueres, were still managing the hotel they had opened in 1855, when in 1907 the first rooms in the Hostal Empúries were being built alongside the Greco-Roman excavation site run by Puig i Cadafalch. In 1924 The Trías family from Palamós, converted the inn they had opened in 1900. Bombings during the Civil War, however, forced them to start from scratch in the summer of 1940. The Ensesa family, who years earlier had bought some land to build two hauses in S’Agaro, opened the Hostal de la Gavina in 1932 with only 11 rooms, which once transformed and enlarged to 74 rooms in 1953, would become the most luxurious, emblematic hotel in the area and the most prominent political and cultural people of the time would stay there. On the same spot, two more establishments were opened, which still give prestige to the beach of S’Agaró: the Hotel Monumental, opened in 1934 (the present Hotel S’Agaró), and the Taverna del Mar, in 1930. That same year, a little further north, in the surrounding area of Ses Orats beach in Fornells, Clareta opened the Hotel Aiguablava which after the war, when joined by Xiquet Sabater, her sonin-law, Caterina Mató would become a legendary establishment on certain European markets. In 1934 and also in Llafranc, the Negre family built the first rooms above a tavern which had been opened only four years earlier, and in 1935 the Gotanegra family opened the Hotel Terraza in Roses. Fonda Neus was opened in l’Escala at the beginning of the last century by the Suñer

i Ballester families, who later transformed it into the present Hotel Nieves Mar in 1976. After the war, hotel project initiatives were no longer only promoted by the Catalan upper classes, but also by local residents with an entrepreneurial spirit who saw in the tourist trade an opportunity for progress and who contributed, above all, with their efforts, enthusiasm and charm and who learnt a trade and the expertise that went with it day by day.

sion and have been carried out it as if they were meant to be a gift, is the example of Jordi Comas and Carme Hospital, who in the year 1963 at the age of eighteen opened their Restaurant Aradi in Platja d’Aro and, shortly after, their Restaurant La Riera in 1965. In 1979 they bought the Hotel Aromar and the Hotel Costa Brava in 1983. A few years later, they began to participate in the running of the Hotel S’Agaró. In the summer of 2012, a few months before Jordi’s death, they opened their magnificent, new Restaurant Aradi.

The boom of tourist growth took place in just 12 years between 1952 and 1964, when more than 600 hotel and guesthouse establishments were built spreading all along the coastline with a capacity for more than 40,000 people.

All of us together must realise that we are part of a mosaic of work well done with a strong commitment to our country in order to guarantee the continuity of the success of the Costa Brava.

The first campsites were also built during that period. La Fosca Campsite, in 1955, was the first in Catalonia. Shortly after, in 1956, Lluís de Vehí opened La Siesta Campsite, which would later be run by the Cruz family. In 1961, the Cala Gogó Campsite opened in Calonge.

The Mountain, the Sea and the Sky

Recalling those families that formed the basis for the success of tourism on the Costa Brava, and not wishing to make an extensive list that would be never ending, I feel it necessary to highlight the Bisbe brothers, sons of a businessman in the cork trade, who opened the Hotel Llafranc in 1956, and which became a meeting point for many famous people in the world of art and entertainment in the sixties and seventies. The Mercader and Subirós families, with their Motel Empordà in Figueres and their Hotel Almadraba in Roses; the Guitart family, originally from Puigcerdà who opened several Guitart Hotels in Lloret de Mar, culminating a few years ago with their outstanding Hotel Guitart Monterrey; the Parera Sanglas family, with Hotel La Costa, the Platja de Pals golf course and the Playa Brava Campsite on Pals beach; the Clua family with the Hotel Roger de Flor, in Lloret; Dr. Andreu, with his impressive Cap Sa Sal project, but who was unable to hold out when he was not given a licence to open a casino which had been the main reason why it had been built; and the Noguera family with the Hotel Santa Marta in Lloret de Mar In 1990, the Figueres family entered a new stage with their Hotel Mas de Torrent highlighting the inland areas and setting an example for further projects like those of the Josa family with their Hotel Mas Salvi, Lluís Camós with Hotel La Malcontenta and even for the Dutchman, Albert Dicks with his Hotel Castell d’Empordà, or the Suqué family with their Hotel Peralada Wine Spa & Golf. The paradigm and synthesis of all these initiatives, which have given prestige to the profes-

Salvador Garcia-Arbós Journalist

The sentence “cuisine is the landscape put into a pot” has been attributed to Josep Pla. As Mr. Pla did not say this, I prefer to attribute to him another sentence: “A country’s cuisine is its landscape put into a cooking pot”. The latter would appear to be more accurate to me in order to reflect the agricultural production “Km.0”, be it organic or not, as the main material ingredient in the cuisine of a country. That is why I would like to specify that not all landscapes deserve to be boasted about in cuisine and gastronomy. I do not deny the fertility of the deserts or the rocks. In the deserts, you can find dates, water and other riches; one can also find mushrooms and game in the woods. You can find sea fennel and other extraordinary aromatic herbs in the rocks. Even fig trees can grow on the tiles of church roofs. All landscapes and ecosystems have the capacity to contribute something to the kitchen, although it may only be water and ice cubes for whiskies or gin and tonics. Starting with the sea, we need to take into account that the resources of nature are not sufficient in themselves to provide all the necessary ingredients for a great cuisine or to feed us all, either. Good luck to those that always come back from the vegetable garden with enthusiasm! A landscape capable of creating recipes should be ordered, dominated and human; beautiful to look at, manipulated and chromatic. The resources of wild nature create a romantic vision which provides us with temporary pleasures in the season, but does not guarantee our daily food. It is sometimes difficult to enjoy a dish of mushrooms once a year! The potatoes for a wild boar stew, the fried onions and the peas cooked with conger eels come from the vegetable garden, olive oil from a well cultivated small olive tree and wine, from the vineyard.

Mr. Pla liked order, the water from the fields of the French Republic and Burgundy wines. The Empordà landscape may have an aristocratic dignity, but sometimes, when the Tramuntana wind does not blow, it looks a bit dishevelled. The more organized the furrows in a vegetable garden are, and the neater the pea, tomato and bean stakes are equally tethered, the more delicious the vegetables are. The interest on the part of the farmers in the tidiness of their vegetable gardens is usually directly linked to the quality of cuisine. The more variety of raw materials, and the more biodiversity, the more robust the gastronomic assortment is. I never know how to calculate the limits of a territory. Josep Pella i Forgas also had the same difficulties in his History of the Ampurdán. The coastline on the Costa Brava has clear boundaries: from the banks of the Tordera in Blanes to Portbou as far as Cerbere, on the Côte Vermeille. The Sopa de Cabra music group has scant regard: their Empordà coincides with the Costa Brava as far as Cadaqués. They are right: the best salting houses have been making anchovies along the coast between L’Escala and Cap de Creus since the Greeks began to urbanize the coastline. They are eaten with the Tramuntana Bread made with Iberian flour dressed with the oil of the Empordà. Where does the Costa Brava end when one goes inland? It could end in Bianya where they have always eaten fish. It is said that the first place in which a sailor could not find anyone who knew that his long pole was an oar and not an oven peel was in Sant Pau de Segúries. Up to just before you start climbing the Capsacosta, everyone knew that Calella was on the coast where the waves come and go to the rhythm of the habanera. They even knew what a “cremat”- warm wine and pepper were long before Columbus brought sugarcane from the West Indies. These boundaries are good enough, although, of course, Jordi Comas would have reminded me that the charm of the Costa Brava was that it was linked to the Pyrenees, and that you can have a breakfast of cooked meats and sausages in Pardines or a horse meat stew in Camprodon and, without hurrying, go down to have a fish stew for lunch in Roses or Palafrugell, with a box of biscuits. A fish stew made with potatoes from the Valley of Camprodon or “Escudella” a typical Catalan soup including cabbage from Llanars touched by frost. Bringing cabbages and potatoes down from La Cerdanya is a dizzier matter: too long a journey and too many bends in the road. Duck with turnips from Talltendre, pears from Puigcerdà, and an exceptional liver bread, and I will never understand why they do not cure hams in La Cerdanya: they were once the most praised by the classics. The poet Marcial defended them in the thirteenth book of Epigrams (Epigrammaton):

We live in a land where they compete with their cooked meats, have tribal disputes on their claim to homemade sausages. Our classics claimed their rights to the cold meats from Besalú. Olot and Banyoles are also large areas that benefit from the pork, bread and cake industries: from Olot I would bring down a creamed filled pastry ring, crackling fritters or Ratafia walnut liqueur. To that we should add the fresh cheese from l’Alta Garrotxa, the curds, the cottage cheese and yoghurts. From Bianya we should bring sausage, bread and Serrat cheese. In Santa Pau I would stop to buy haricot beans and black turnips and carrots from Besalú, volcanic grown potatoes from the Garrotxa Volcanic area, Farro risotto and buckwheat porridge and black flour buckwheat which is not a cereal and when in bloom has an attractive flower which makes the fields look as if they have been whitewashed and which are very popular with the artists from the Olot School of Art. Now it is time to follow the Fluvia River down and observe the smug market gardens until it reaches Sant Pere Pescador. Along the banks of the Rivers, Muga, Ter and Terri one finds pumpkins in Esponellà, garlic in Banyoles, haricot beans or “Banyolins” which the Greek traders from Empúries came to collect. The typical haricot beans, whether red or black, it is not important, are also both grown in the Empordà. There is a large repertoire of vegetables grown on the Girona plain: curly endive angel hair, Girona Chili pepper, plum tomato, courgette or delicious eggplant. In the Empordanet these varieties have been cultivated very well, but one can find them in all the markets. You find the Figueres onion everywhere; how would we make our “sofregit”, a mixture of onion, garlic and tomato sauce, otherwise? In Capmany they boast about their turnips, in Llers and Terrades, their cherries, in Vilanova de la Muga, their melons, and in Vall d’Aro, their peas. In the region of Banyoles a large poultry industry was developed of mainly chickens and ducks, like in their neighbouring Empordà. It is certain that the Pla de l’Estany is the boundary, also known as Baixa Garrotxa, Garrotxes d’Empordà, Terraprims d’Empordà. The olive trees in the Pla de l’Estany produce oil for the denomination of product DOP Oli de l’Empordà. Crespià boasts about its honey, however, I would say that competition among honey producers is greater than that of pork and includes Cap de Creus, Alberes, Montseny, Valley of Camprodon, Valley of Núria, Valley of Llémena, etc. The sweetest honey is produced in Banyoles and one should buy the almond and bacon tarts at the local cake shops. In Girona and Figueres you can find almost anything. Some say they invented the custard-filled buns and others say they make them better. In Figueres, they make a pastry filled with cream called flaones and in Torroella de Montgrí, they

make them with marzipan. In La Bisbal, I would buy cylindrical wafer biscuits, Bisbalenc (pastry made with quince jam and pine nuts) and flaky puff pastry with almonds. If I had time I would go to buy coca bread in Palau-saverdera, corks in Cadaqués and Sant Feliu de Guíxols and more biscuits and Walnut liqueur in Santa Coloma de Farners. How about sweet sausages with Girona apple, from both sides of the Montgrí mountain? Peaches from Sant Pere Pescador and from l’Armentera or oil from Espolla, Pau, Roses, Cadaqués or Ventalló; I do not mind which as long as it is produced with Argudell olives. However, allow me to say that the best landscape of olive trees is that which extends from Ventalló to l’Escala; they have not been moved since the Greeks planted them. At this point the Empordà is flat and one can distinguish clearly between the maize and the alfalfa for livestock, and the ancient varieties of wheat produced by the Cooperativa Agricola de Castelló d’Empúries in the Aiguamolls de l’Empordà wetlands. Below Torroella there have been rice fields from long before the Ebre had time to bring together sufficient soil for it to become the Delta it is today. We have now got bread and rice, wine and olive oil, honey and cheese, biscuits and walnut liqueur. I do not know if one can also say, however, that there are elvers and eels in the Gola del Ter and the occasional woodcock nearby. One can also see thrushes, rabbits and too many wild boars. In the Montseny, one can find mushrooms and chestnuts and the best hazelnuts in the world for grinding in the foggy inland Selva area. Closer to the sea in l’Ardenya-Cadiretes and the Gavarres it is said they make the best mushrooms in the world when they can because it does not rain much these days and the little it does rain is not enough. There is a very important fish production in which the associations in Roses, Palamós and Blanes, three of the most important in the country for their fleet and captures, play an important role. Palamós prawns and sea urchins (known as garoines in l’Empordanet) are the two most well-known products outside Catalonia. There is also a production of jig-caught squid, Cap de Creus lobster, scarce sea cucumbers, damsel fish, spider crabs, snails, telinas, rock octopus, etc. On the Costa Brava, exactly at Cap de Creus, the Pyrenees meet the sea and create a framework of the mountains, the sea and the sky. Where do limits come into all this? The ones in the territory are easy to see: from the Ripoll flocks of sheep and the cows in l’Albera, which spent their summers in the meadows in the Pyrenees in Núria and beyond and the winter on the Empordà plains, but what about the raw materials? They have the same unlimited horizons as the Nabobs who one day decided to make it big in America who each time they came back had discovered something.

175 English version |

started generating a major interest among their friends, guests and acquaintances in this almost unspoilt coastline.


Joan, Josep i Jordi Roca Celler de Can Roca

A compilation of history, culture, landscapes, people, wines and enchanting places in a hospitable land. With this enormous potential it would be no exaggeration to proclaim the Empordà an important European capital of wine tourism. Quite often, when one speaks intimately, there is an innate, emotional element capable of clouding over a less seductive reality. This is not the case. The Empordà, which consists of an Upper Empordà and a Lower Empordà, form a tiny place in the world, full of different cultures. If we wanted to go further back in history, we could talk about a Greek city and a superimposed Roman culture. The signs of those enlightened cultures confirm the strategic importance of a landscape, full of beauty, a natural point of convergence of influence both by sea and by the steep rocks which end abruptly. The Tramuntana wind is a further part of the concept of “terroir”, it is said to sway trees as though they were brushstrokes and be an essential tool to avoid plagues in the vines. From Cap de Creus to Les Gavarres, a rich, complex mosaic is formed.

English version |

176

Over the centuries, our predecessors devoted their lives to deburring stones, to tenderly stroking a stock, to stealing a metre of soil from geology a metre of land which up until then had been dry-walled cemeteries. It is said that one could count an infinite number of lineal kilometres of dry stone in the Empordà. Walking on clay lands, on pieces of black bituminous slate, sand, granite, coarse sand, red slate, clayey silt, gravel, sandstone, marly patches, calcareous clays, pebbles, silicon and black basalt. The wisdom of the Benedictine Monks at the Sant Pere de Rodes Monastery was an important sediment on which to apply method and knowledge. Now Empordà wine growing is living through a time of effervescence and illusion. A generational change has been confirmed which is the driving force at a time which is sensitive to the gastronomic and cultural progress in our country. We have passed through trouble beyond the brutal disaster of the phylloxera to different aspects in the second half of the 20th century: terrible frosts, a cooperative movement which made the maintenance of vineyards possible and which now are indisputable heritage, the escape from working on the land with the arrival of the railway and the impact of the border crossing. A social change brought about by the “boom” of tourism, the growth of the service sector and the emerging industry.

It is quite possible that all these factors had an adverse impact on the dormant potential of Empordà wine growing. Today, it is being reconsidered obsessively in the short term but now with a critical awareness to identify any possible improvements. Qualitative research. There is no greater joy than to boast new projects provided by the people from the country itself with faith in their land and with their attitude of constant improvement. That tourist “boom” has now been converted to wine tourism as a tool to promote business growth. However, it is still too soon to be able to define a specific style of Empordà wines, although we can now show ourselves to the world with identifying varities and characteristics. The grenache variety, which is known locally as lledoner, comes in three variations, grey, red and white. The carignan in red and white is beginning to filter through and cellars are starting to consider it very positively. The macabeo also shows a capacity for aging and local red wines have recovered a variety which had practically been forgotten since the 14th century like the mourvèdre which now rises up in the privileged soil in the municipality of Espolla. Few mosaics, like those which form the Empordà, can be the basis for varieties with such authentic and diverse flavours. White grenache in in granite terroir. White carignan on slate bed. White grenache in sand. Red grenache in sand. Red grenache in slate. Red grenache for vinification in white carignan in slate. Carignan in sand. Carignan in coarse sand. Piquepoul in slate, etc. Tasty white wines, energetic rose wines and red wines, which are sometimes brave and others vibrant and of a deep, clear speech: Mediterranity. In any case, we can say that Empordà wines breathe the tramuntana wind of intrepid spirit with loads of optimism. All clients who come to our restaurants in the province of Girona have the right to order Empordà wines and we, too, have the obligation to offer these wines as a mark of respect. We would be grateful if readers regained their trust in our local wines. Believe me, the change has been extraordinary. They won’t let you down, We are delighted to recommend them to you. You will understand why the Empordà is now a small territory of rich, vital wine interest. You will taste its entreprenerial vitality. Enjoy this roadmap of optimism which emerges from a wine tourism Empordà reinforced by the gastronomic excellence of a luminous, core cuisine which accompanies it, now more than ever.

A longstanding cuisine , a hereditary cuisine Cuisine today is at an extraordinary moment. The present situation, with its mature, cultivated, society open to enjoyment has made gastronomy a central part of its way of being and living. Cuisine

is a kind of description of human geography. The transformation of its eating habits has caused an important thundering clash linked with new ways of life. Gastronomy and cuisine today play a role which is not only cultural but also entertaining and with a great environmental criteria. It is like saying that cuisine is a branch of geography. It informs us of climates, landscapes, orographies and of physical and political geography. As Ferran Agulló said in the book of Catalan Cuisine: “Catalonia, just as it has a language, a law, customs and its own history and political ideas, also has its cuisine”. It is quite possible that behind this present success in cuisine in general everywhere, there may also be a sense of lack of inhibition in human beings towards the dark stage of life. It is possible that we protect ourselves from the hard blows that life sets before us and we look for the road to happiness in what we eat. Gastronomy today is a feast of the positive senses but it is also possible that it suppresses those dramatic vital, painful, distressing or unpleasant stimuli which we prefer not to remember with openness. Chefs today are more highly considered than doctors and this situation may lead to a change in the examination of values. Cooking with a conscience and values in order to be sensitive to a gastronomy which must be both social and supportive and also fully experienced in healthy, eating habits and responsible for the prevailing ethical code. Gastronomy takes the role of social entertainment and we chefs should be aware of this situation in order to avoid the easy diva attitude in the risky, proclaimed success regarding the excellencies of cuisine. Cooking means being respectful and sensitive towards the society of the times, by living with a philosophy close to the land and making the most of the legacy and the light of our generous Mediterranean. We should insist on taste as a means of communication with the people who visit us and be ambassadors of a lifestyle with its incredible cultural wealth. The history of Girona cuisine is in our favour due to its important, historic past from the olden times of the venerable Francesc Eiximenis to the transgressive avant-gardism of Ferran Adrià. Eating and drinking are of vital importance as a projection of agrifood products and, in the province of Girona, this is a certainty. The cuisine in the Girona regions balances between simple, authentic localism and global, universal cuisine at the same time, with love and patience as its driving force. It is a cuisine which consists of typical dishes, for example like El Niu, a typical dish which from its name we know comes from Palafrugell and other products which from their name distinguish the village they are typical of:

they are all sea urchins but with different names, Garotes, Garoines, “Oriços”, Oriçons de Mar, Bogamarins; a personalized cuisine with sweetsalty, surf and turf, all at the same time. It is a cuisine consisting of stews and roasts which has now been adapted to health and digestibility, building strong bridges through dialogue and science in order to continue learning a traditional artisan skill, meticulous like that of a silversmith, in a unique and singular kitchen of world renown. Never before have we made an impact on the gastronomic firmament like today. The Girona Cuisine has consolidated its prestige and is enjoying its success with joyous effervescence and a crowned optimism for the future, with its homework done, its lesson learnt and a landscape which heightens it and which must be preserved at all costs as our most valuable asset together with the light of the Mediterrranean, the homeland of light. Nothing compares to the gateway to infinity which one sees from the coast on our Costa Brava. “Regardless of where one is born” wrote Pedrag Matvejevic in his Mediterranean compendium, “one can become Mediterranean. “Mediterranity” is not inherited, it is deserved (…) it does not depend solely on its history, its tradition, its geography, its roots, its memory or its beliefs: the Mediterranean is also a destiny”. Open, hospitable, deeply gastronomic, flavourful like no other.

The Costa Brava, devitalised? Jordi Sargatal i Vicens Natural Scientist

The Costa Brava is officially the coast which stretches from Portbou to Blanes. It appears that the name was first coined by Ferran Agulló in 1905 and published in the newspaper La Veu de Catalunya in 1908, although it only applied to the southern part of this coast. It was LLuís Duran i Ventosa who extended this name to include the whole coast in the Girona region, namely, to the coastal regions of Upper and Lower Empordà and La Selva. Quite possibly, if both Ferran Agulló and Lluís Duran now had to give a name to this coastline observing some of its stretches, above all, the south of the Costa Brava and some of its large coastal towns, they would hesitate about giving it the same name. However, history is history and we already have its name, and it is very beautiful. We now have to maintain it with dignity, be worthy of its name, and make sure that this coast never becomes devitalised. To find out just what our coastline was originally like, we should refer to Yvette Barbaza’s exceptional doctoral thesis. The Human Landscape of

the Costa Brava, published in 1966, but which includes experiences and studies initiated in 1952. At the beginning of the thesis the author states that “the landscape is like an open book, the best place where human beings have written their history”. She is absolutely right, and as our home landscape is a humanized one, its aspect is the one we human beings give it. It is like the grooming we give it. Tourism has been and still is, undoubtedly, a very important economic driving force for our country, but it is also obvious that things could have been done in a much better way, by making the preservation of our natural and cultural heritage compatible with the arrival and accommodation of tourists. The landscape would not have lost so much of its beauty and harmony. I mentioned earlier that history is history but we also need to take certain facts into account that might have totally and drastically changed the future of the Costa Brava. In my opinion, the most important thing that needed to be avoided was the installation of a nuclear power plant, the one which was finally installed in Vandellós on the right bank of the mouth of the River Ter. Can you imagine what the future of Estartit, Pals and of all the plain of the Lower River Ter and probably of the whole Costa Brava would have been like with the installation of this nuclear power plant? It would seem that they nearly got away with it and, therefore, we must render a deserved tribute to all the people that in one way or another managed to prevent it. The second important fact was to prevent the building of hideous urbanizations on the Aiguamolls wetlands, at Cap de Creus, in Montgrí, in Les Gavarres and on Cadiretes hill. If the Aiguamolls wetlands had been urbanized, Roses Bay would have been completely trivialised and we would not have had the power to reclaim it and obtain the protection of Cap de Creus, for example. I always explain that, when the Costa Brava Debate was organized in 1976 and 1977, it seemed that democracy would contribute to do everything the right way, and the ravages to the coast would come to an end, and there would be magnificent, general urban plans of the territory and the landscape, but, unfortunately, this has not been the case. Speculators (there are people who work as speculators) who had profited from the previous regime to do business with scant regard for maintaining the beauty of the coast, and were temporarily embedded with the return of the democracy, were lurking in the shadows as most living organisms would have done when environmental conditions were not appropriate. After a time speculators real-

ized that by making alliances with certain city councils, certain political parties and certain people, they would be able to continue with their speculation, and ravages with new arguments: the need for providing employment in the building trade, building permits, an increase in taxes, an increase in temporary residents, an all-round continuous growth. Not realizing that growth is boundless and it is a bad business to dedicate the entire coastline to a single touristic crop. Fortunately, the protection of all the natural areas that was claimed at the beginning of democracy, in the first Costa Brava Debate, was achieved in the end. Fifty years ago nobody would have said that the coastline could develop in the way it has and no one can guarantee that the situation will not change in the next fifty years. What will happen if there really is a global warming and tourists go further north? What will happen if sunbathing is medically banned in a few years due to the incidence of melanomas? What would happen if there were a financial crisis in one of the countries that sends us tourists? What will happen when competition develops? Everything warns us to say enough is enough, and it would be wiser not to damage a single square centimetre more of the Costa Brava or of the rest of the Catalan and Spanish coastlines. In the middle of 2003, a Catalan newspaper published an interview between Xavier Juncosa and Yvette Barbaza (1919-2009), who, despite being nearly 85 years old, was still extremely lucid and followed the evolution of the Costa Brava very closely. Barbaza stated “the Catalans now, not those who I met 50 years ago, have disappointed me because they have betrayed their country and its natural environment. They have allowed people to do as they like without limit. They have been willing to lose the treasure they once had”. However, she ended up sending out a message of hope: “I hope, nevertheless, that the younger Catalans will know how to resist. Be careful, then. You are risking your future. In spite of everything, let me be a little more optimistic: One has to find a balance between the right to earn money and the obligation to respect the environment. Because faced with selfishness and money, who speaks on behalf of the Earth?” On the Costa Brava we still have time to preserve certain rugged areas that allow us to keep the name without being ashamed. We must boost Natural Parks a lot and protect unspoilt areas; we must prevent the old predatory model on the coast from being continued inland, we must invest in the recovery and maintenance of the landscape and natural heritage, we must forget the building of invented theme parks and enhance the value of the rich cultural heritage in

177 English version |

Cuisine, terroir and wine landscape


We already have enough accommodation to cater for tourists and need to update it constantly. We also need to make sure the quality of our services is the very best. Not being able to build even one single square centimetre does not mean we have to leave buildings unfinished or rebuild others, or finish filling urbanizations or make projects like the Bulli Foundation possible which enhance existing buildings and provide new touristic products of quality. More and more people visit us for the beauty of the natural scenery, and for the landscape , where they can carry out activities such as nature watching, hiking, biking, horse riding, scuba diving and water sports. The Empordà and the Costa Brava are often compared with Tuscany, and I always say that I prefer our coastline because the landscapes are as beautiful as the ones in Tuscany, but more alive. We have managed to maintain, and in some cases recover animal species whose presence shows the environmental quality of our region and the degree of civilization of its inhabitants who are capable of coexisting, and, in some cases, of being reconciled with the great wildlife. English version |

178

Precisely I talked about this a few years ago with my friend Jordi Comas, on the terrace of the Hotel Costa Brava, while watching a flock of feathered cormorants posing on nearby rocks. I told him it would be worthwhile having environmental quality flags based on the presence of certain species on the coast. In the case of sandy coastlines, one star would be for the nesting of Kentish Plover, two for the little tern and three for sea turtles. In the case of rocky coastlines, one star would be precisely for the breeding of the feathered cormorants, two for the osprey and three for the presence of the Mediterranean seal. Jordi was excited about the idea, like he often was, and often when we met, he would ask me how the seals were doing. At the beginning, I said that the Costa Brava, fortunately, was not devitalised, but I think that we will all agree that, after the brutal disappearance of our friend Jordi Comas, at least humanly, the Costa Brava, has been devitalized somewhat. We will miss his warm embrace, always accompanied by his loud laugh. However, fortunately, the seeds of his work and the memory of his professional career will certainly help to prevent the Costa Brava environment and landscape being devitalised forever.

A Cultural Hub

Ferran Mascarell Counsellor of Culture, Generalitat Government It is a well known fact that the stretch of the Catalan coastline which leads from Sa Palomera, in Blanes to Portbou is one of the most fascinating corners in terms of landscape in the Mediterranean. Quite possibly the recognition of this fact came first from our visitors and not from the local people themselves because one usually observes one´s own country from a certain distance, uneasy about the fact that its exceptional nature might only be seen by oneself. Fortunately, people like Jordi Comas, always convinced of the potential of their country, have allowed us to avoid pessimism and face the country’s future prospects with optimism. It was in the third part of the last century when transformations were produced which would give shape to the Costa Brava as we know it today. The explosion of mass tourism and urban development, with the overdevelopment which is typical at the beginning of any activity, represented the dawning of the reinvention of a way of life and a way of acting. As Pla wrote in his Guide to the Costa Brava, “the country was a pure geographical paradise that very few knew of except those living there”. Later the Costa Brava, as everyone knows, became a major tourist destination with an ever increasing flow of tourists; an authentic human flood of uncontrolled proportions suddenly appeared. New ways of doing things were introduced in the region which, however, did not alter the profound substance of the character of its people, and accustomed as they were to being a land of transit and welcome, they incorporated these new features to strengthen their identity. An identity, which today, constitutes the present and future strategy of this land and that of its people. Nowadays, with the experience accumulated of successes and failures, we have internalised that it is not only about competing and provoking a fall, but a dedication to excellence, to specialisation and all that which is distinctive and strengthens us. Identity, therefore, is highlighted as real wealth and, with it, the evaluation of a cultural and natural heritage, effect and cause (largely) of identity itself which becomes a guarantee of sustainability which is the same as saying a guarantee for the future. As Renata Fox pointed out “tourism is like fire. It can be used to cook food or it can burn your house down”. In order to exorcize risks, therefore, the cultural dimension of the tourist phenomenon has gradually gained specific ground and sketched the outlines of that which has been called cultural tourism and which has had an ef-

fect on both sides of the binomial. We should be clearly aware that the Catalan cultural production provides fiscal resources to the Spanish Budget Act and it is an important, economic contributor to Catalan economic prosperity. To cut it short, Catalan culture is not only a luxury or a key factor in the construction of identity, cohesion and progress, but also a clean and measurable contributor sector in the financing of the welfare state. The cultural sector is not, as it is usually considered, a sector which lives on subsidies. The figures are unequivocal. The Catalan cultural sector contributed between 2,500 and 3,500 million Euros to the Spanish Government’s finances in the year 2011. In return, public expenditure in culture, adding up that of the different government administrations (Generalitat of Catalonia, local administration, central administration and entities like the Catalan Media Corporation) amounted to about 1,330 million Euros. In short, the cultural sector contributed to state coffers, the State Agency of Tax Administration a minimum of 1,770 million annually. Namely, the Catalan professional cultural sector contributed to the State Agency of Tax Administration between 2 and 3 times as much as it received. Paradoxically, the recognition of this economic contribution to culture is demonstrably small. Some time ago, the tourist sector incorporated the profit that culture may have contributed to it in terms of qualitative excellence, competitive advantages and strategic positioning at times of tough international competition. The culture – tourism tandem has proved efficient both for providing resources for culture and for elaborating a “trademark image” (a concept probably abused at the present time) for tourist destinations. Accordingly, the Quebec Declaration, adopted by ICOMOS (International Council on Monuments and Sites) in 2008, regarding the safeguard of “the spirit of place” was especially timely. This notion of the spirit of place, the declaration states that it enables one to understand both the permanent and live nature of monuments, sites and cultural landscapes better, giving them a richer, more dynamic, wider and inclusive vision of cultural heritage. This text invited us to rethink this spirit and identify the threats which might endanger it to safeguard it and finally pass it on. The Costa Brava has done a good job in this regard: the personality of these settings is well defined or, to be more precise, redefined. It has been a redefinition which has kept its essence recognizable, a metamorphosis which has known how to preserve its identity. In a certain way, this territory has known how to act as a role model which could be applicable to the whole country:

a creative, prosperous land which has had the talent to transform itself without giving up itself and its own identity. Without an identity neither subjects or citizens exist, there is no sense of community and even less one of a nation. An idea of nation, such as ours, which we have to rethink and redefine in its new context based on strengthened concepts once again among which we would highlight three: • Culturalism, in order to understand culture in a wider sense, like the basis of a society. Culture is identity, creativity, economic progress and community. Culture is a factor of progress which imbues the whole society. • Creativity and contents, based on an economy capable of developing an intelligent, sustainable and integrating growth which would promote social and territorial cohesion. • Internationalisation, as an inalienable vocation. Catalonia has much more talent and a much greater capacity to produce culture, industry and services than our traditional markets can absorb. In a nutshell, one will find a clear example in one of the most dynamic sectors in the whole country and it is clearly that of the Costa Brava: cultural tourism. We said before that the cultural dimension has gained itself a more and more relevant space in new tourism, consisting of the relationship between identity, exclusivity, culture and tourism. In like manner, the concept of cultural tourism is unclear to specialists in the matter, and we have several of those in our country who are of world renown. Let’s take, for example, the reflections of Jaume Sureda and Antoni Morro. They say that “cultural tourism consists not only of the consumption of cultural products from the past, but also from contemporary culture or from the lifestyle of its people or its region”. With regard to its lifestyle, the case of the Costa Brava is of particular interest, as Joan Maragall gathered on his first visit to Tossa in 1904: “I had imagined that Tossa was a rundown corner of the earth and that people looked at strangers with an evil eye and hardly spoke to them; and I discovered not only a peaceful village, yes, sweetly peaceful and nestled in mountains, in the breeze, by the sea; but also a neat one with pretty houses and people with savoir-vivre. This “savoir-vivre” is undoubtedly one of its characteristics which, together with its landscape and its physical heritage have turned these regions into the poles of attraction they are. From an immaterial point of view, or spiritual as we said earlier, it is the excellent positioning of

the Costa Brava as a place in which its cultural offer constantly nurtures the desire for new cultural experiences. The lands of the Costa Brava and its surrounding areas have a high percentage of cultural events which go from the integration of its human habitat in natural surroundings (cultural landscape) to its archaeological heritage, and its diverse art festivals, museums, libraries, theatres, etc.

culture, one often only thinks of the programme, the tangible aspect, in the expressive or symbolic content. However, the machine, the capacity of generating wealth and of contributing to the economy should be part of any competent, cultural management. The capacity of grafting culture, progress and welfare represents the litmus test for a country which wishes to make creativity its distinctive trait and hopes for lasting progress.

Making an exhaustive list of the entire cultural offer of these regions would take a long time and would probably be boring for the reader, it is much better to take part. At all events, it is well worth mentioning the existence of permanent realities available to residents and visitors all year round and one-time realities which take place periodically for a limited period.

Altogether, therefore, and in conclusion, we can say the Costa Brava has proven itself over centuries to be a privileged cradle of creativity, the junction, the exchange and the projection abroad. In these complex times, we must put all these characteristics in the bow of the whole country to guide us towards new horizons of social welfare, of economic development and, of course, of assertion of national identity.

In the first group of permanent realities, we have among others our museums. In fact, the network of museums on the Costa Brava includes the Mediterranean Museum in Torroella de Montgrí, the Terracotta Museum in La Bisbal, the Cork Museum in Palafrugell, integrated into the Catalan Science and Technological Museum, the Fish Museum in Palamós, the History Museum in Sant Felíu de Guíxols and the Marine Museum in Lloret de Mar. We should also mention the private enterprise of Contemporary Sculpture at the Vila Casas Foundation in Palafrugell. Logically, we cannot fail to mention the most visited museum in Catalonia which is the Dalí Theatre-Museum in Figueres together with its house-museums in Portlligat and Púbol. Here we find once more a good example of creativity which originated in the setting of the Costa Brava: both from the artistic figure of Dalí and for the quality of the foundation that runs it, which has become a model in its own right of national standing. In fact, the admission prices to the Dalí Theatre-Museum have been the most expensive in the whole country for years but this has not been an obstacle for it to remain at the top of the most visited museums the whole time. On the other hand, together with the amenities available all year round, the lands of the Costa Brava sponsor other events year after year of a one-time nature which have now become a tradition. Among these, one should mention the Festivals in Cap Roig and Peralada or the International Music Festival in Torroella to name but a few. With regard to the activities which take place in the surroundings of the Costa Brava, I believe that we should understand them both for their economic impact (understood widely and including all those activities which are contingent upon them or related) and also their strategic importance of high cultural value. When one speaks of

Ultimately, the landscape fills and becomes significant to us through human actions. In the same way that we love and preserve it, we also need to deploy culture so that it takes on a meaning. This deployment, in like manner, should be guided by the deeply rooted values of our country like entrepreneurship, commitment to the community, innovative creativity and belief in Catalan autonomy, understood as an opening to the world from the soundness of our own identity. All those values which defined how Jordi Comas captained us and which must continue to guide our steps in the future.

Costa Brava, the Babel of Arts Ricard Planas i Camps Editor of Bonart

From the ruins of Empùries to the memorial sculpture made in the XXI century in Portbou. To put it in another way; from Josep Puig i Cadafalch who started the excavations on this important archaeological site in the town of L’Escala to the sculptural tribute called Passages, a work erected by the sculptor, Dani Karavan, in 1999 in the frontier town of Portbou to bear witness to the persecution and the death of the German thinker of Jewish origin, Walter Benjamin in September, 1940 in this town. From Asclepio to this memorial sculpture, understood as a boundless architectural installation. For more than one hundred years, the Costa Brava, from Blanes to Cadaqués, -like in the famous song by the music group Sopa de Cabra, although it left Colera and Portbou out- has been a crossroads in art in the Mediterranean. Already a historical reference at the time of James I, it became a key reference in world art in the twentieth century; mostly thanks to two mainstays , Cadaqués and Tossa de Mar.

179 English version |

the region. The Costa Brava is, in fact, a large theme park with natural and cultural facilities of all kinds, with a rich and varied gastronomic offer with great services and communications which we have to improve and maintain.


It is highly complex to say who have been the most distinguished figures on the Costa Brava in the last hundred years, although names like Marc Chagall, Salvador Dalí, Marcel Duchamp and Dani Karavan-Walter Benjamin are outstanding references and have made the name of the area famous all over the world. At the same time, all this would not have been possible if throughout the centuries and up to the present day, artistic and intellectual life in these parts and in these seaside villages had not been kept alive with more or less intensity.

English version |

180

Picasso, Sert and Kitaj have also left their mark in this area. They were all present before tourism and the real estate bubble, initiatives which they unintentionally had given a boost to. Kitaj established a strong relationship with Josep Vicente Roma, manager of a cork factory and socialist Lord Mayor of Sant Feliu de Guíxols after Francoism. As he once remembered in an interview in the Bonart magazine: “I presented this North American artist with the peninsular reality at that time and with Catalan Nationalism. It left a deep mark on Kitaj’s conscience because the Costa Brava is not only sun, beaches and rocks but also the construction of a new multicultural reality apart from the identity of a country, its ancestral culture which is combined with present breakthroughs and looking towards the future”. The recent selection, in Documenta Kassel, the art world’s most prestigious international event, of Ferran Adrià, a chef with artistic links who worked in Roses, and established a good pairing with the future while consolidating the fusion in the fields of gastronomy and art. A symbiosis which Adrià combined and captured from his artist friends who went to and fro from Cadaqués to stimulate and shelter him artistically. However, the Costa Brava, sometimes unknown and Wagnerian, has not only lived on artists but also from its patronage and the role that in recent years businessmen like Antoni Vila Casas have played. This patron from Barcelona has deposited his collection of contemporary photography, both national and international, in the magnificent medieval building of Palau Solterra in Torroella de Mongrí. At the same time, at Can Mario in Palafrugell, an industrial building from the begin-

ning of the XX Century, there is an exhibition of a contemporary collection of Catalan sculptures. Two exhibitions of a very high level both in the peninsular and Catalonia On the other hand, future projects are well worth a mention although they have been suspended due to the crisis, like the museum based on the collection of Catalan paintings belonging to the Baroness Carmen Thyssen in Sant Feliu de Guíxols and the Centre for Studies – Walter Benjamin in Portbou, with a preliminary design by the architect, Norman Foster. The only one which is budding and taking shape is the Museum of Contemporary Art which Platja d’Aro has set in motion. It is a centre which, inspired by the artist, Josep Niebla and the town’s Lord Mayor, Joan Giraut, has relied on the collaboration of Jordi Comas, art lover and collector who understood above all that in the quinary society we are heading towards, the first-rate assets which help to consolidate and attract tourists are, without doubt, culture, art and the preservation of landscape heritage. Jordi’s hotels were replete of works of art and he encouraged meetings of artists in his establishments and, in like manner, without giving it a second thought, he always gave systematic support to any event of a cultural nature which could provide added value.

North Catalonia and the Costa Brava

The Costa Brava and North Catalonia have always been characterized by an unceasing transfer of people and knowledge; in fact, they were once one and the same. To this Euro regional relationship one must add the civil war which forced many republicans, among whom were many artists, to go into exile in that area. Besides, the town of Banyuls was the birthplace and permanent residence of the Noucentista sculptor Arístides Maillol, closely connected to Barcelona and Paris. In Banyuls Maillol received visits from both his Catalan and French friends, including Hugué, Casanovas, Séverac, Bonnard and Denis. Another epicentre of the relationship between the Costa Brava and North Catalonia was and still is Ceret; a village which became part of the modern, artistic adventure in 1910 when it welcomed the artists Manolo Hugué and Frank Burty and the composer Déodat de Séverac. Only one year later, after Picasso and Braque coincided there, André Salomon named Ceret, the Mecca of Cubism. An art museum emerged from this Mecca which Josefina Matamoros, the daughter of exiled republicans, has been running since 1986. When one enters the museum one is welcomed by a ceramic mural by Antoni Tàpies which shows the multiple relationships between North Catalonia and the Principality, besides the multitude of artists who have gone through Ceret: Picabia, Sunyer, Soutine, Masson, Tzara,

Gargallo, Cocteau, Brossa, Perejaume and Carr among others. In order to continue building connections, one of the most recent exhibitions at the museum was dedicated to Fauvism. This movement, originating in Colliure by Matisse and Derain marked the recognition of this town where the emblematic republican and poet Antonio Machado was buried. One of the most recent artists forced into exile in the 1980s was the Barcelona artist Carles Pazos who grew tired of the isolated circles in the Principality.

One day in the month of August in the year 2012, Mireia and I called in once again at the Hotel Costa Brava, Can Poldo, in Platja d’Aro, to say hello to Jordi Comas and Carme Hospital. Our conversation with Jordi developed into a rich source of ideas, information, advice and memories. Jordi was very good at tying up loose ends, was a great promoter of visionary projects, a cosmopolitan man with deep roots in his beloved Costa Brava. That day we talked about the book El món de la Costa Brava (The world of the Costa Brava) written by Jaume Pol Girbal (1926-1988). He found a copy he had and gave it to us. I am looking at it now and at Jordi’s dedication and his best wishes for our civic projects to become realities. The book you have in your hands is just a modest contribution to bringing Pol Girbal’s accurate, classic book up to date. It is a way of reviewing the present moment of the Costa Brava and its future opportunities. I have been asked to reflect on its economic development.

tourism because it fulfils objective conditions which are intrinsic and cannot be transported or bought, by which I refer to the landscape, above all. This landscape is extraordinary with unique nooks along the coast, well cultivated lands inland and nice lifestyles. The Empordà is very dense and spacious at the same time: dense with life, tradition and commercial dynamism, spacious in a humanized sense where one lives well in reasonable dimensions where both men and women can find almost anything they need. There is also an excellent gastronomy, “cuisine is the landscape put into a pot” as Josep Pla stated with certainty. Services have improved greatly in recent years (hospitals, roads, museums, and centres of culture) and we now face the challenge of preserving and improving all that we possibly can. It is useless, however, to do just a self-satisfied inventory. The landscape of the Costa Brava is a rather like the character of its inhabitants: windblown by the strong Tramuntana wind and a little careless about details. Although the Empordà is a land of great beauty comparable to Provence or Tuscany, I regret the fact that men and women lack the willpower to take extraordinary care of the smallest details in our landscape. I refer to borders not mown, the skeletons of rusty iron which were once billboards, telephone poles without wires and even an abandoned petrol station. We should start paying more attention to detail that would give the finishing touches to the landscape. We have been incapable of doing so up to now. One day I would love to be an unassuming, retired man dedicated to doing the inventory and getting rid of anything that makes the Empordà ugly. To be totally honest, one must also say that certain aspects can not be got rid of because bad taste has become a permanent fixture in certain areas, above all, in the field of territory and urban planning. We should reduce the visual effects of the damage caused and, wherever possible, deconstruct anything which is distorted.

Tourism is the country’s main industry and naturally that of the Costa Brava. The Girona coastline is a long-standing, established tourist destination and I believe that, objectively and without boastfulness, that we can say that it is an up-market destination. The challenge is to maintain and increase its quality as a destination. Many of the traditional establishments on the Costa Brava and in the Empordà are about to celebrate their fifty years of existence. The 1960s were the emerging beginnings of a sector that is now well established. Many good hotels and restaurants have sprung from the then family-run businesses. The balance between newly-created businesses and businesses closing down in the field of tourism and the restaurant trade is clearly a positive one. By that I mean that the Empordà is a fertile land for economic activity linked to

Economic activity on the Costa Brava also has an entrepreneurship dimension which cannot and must not be neglected. Yes, in the middle of the hustle and bustle of the touristic Empordà, there are also a number of industrial estates dedicated to some traditional form of economic activity in the area. I would like to refer to one of them because it is an example of the impossibility of changing its location due to the fact that the cork industry can only exist where there are cork oak trees. If one pays a visit to the Cork Museum in Palafrugell, one will clearly be able to identify the cork areas in Southern Europe in certain parts of the Iberian Peninsula, Italy and the south of France. We should emphasize that it is not the same to bottle with a fine cork stopper as with a plastic substitute. I have always wondered why companies of a high technological value have

Ultimately, the Costa Brava, its rich heritage from ancient times to the present day has an indispensable pillar in its Culture and Art.

A new World of the Costa Brava

Jordi Xuclà i Costa Lawyer and Member of the Congress of Deputies for Girona

not been established in the industrial Empordà. Sometimes investors and companies look for surroundings with a good quality of life. We have not been of interest to them in this field. Maybe, one cannot do everything at the same time. The Costa Brava stands out for its commerce. This land has not been invaded by impersonal commercial undertakings with a large surface area: the non-places in these large shopping centres with the same shops which make one doubt if one is in transit at an airport or in a shopping centre in a high density urban area. No, fortunately, we still have local shops with character and their own, unique, genuine personality and markets, both large and small, in the villages and towns in the Empordà, What is more enjoyable than going to market, looking at everything, choosing what you want, socialising, wandering around until you unexpectedly meet a friend, an acquaintance or someone you know by sight and then go and have a coffee in a café in the square. This is the way of life of a land that nurtures the joie de vivre. Shops and markets with charm which, sometimes, one finds only a few kilometres from shopping areas full of life and hustle and bustle. However, even these commercial areas have a genuine personality of their own: very few franchises and many shopkeepers who give a personal touch of exclusivity to each of their shops. The Costa Brava has a port which could be much more important than it is. The Port of Palamós should be an external border in the European Union, an international port. We fought so hard to make Girona Airport a phytosanitary and control agency to export edible products in cargo planes to third countries and it is hardly used. To come straight to the point, we should move the staff and economic systems from the airport, which is a powerful passenger airport, to Palamós to turn it into an external border port. The advertisements in the newspapers which advertise Mediterranean cruises should include a call at the port of Palamós, which would mean a call on the Costa Brava. In the meantime, Palamós is a large fishing port together with Roses and Blanes. Going to the fish auction at the fish market in Palamós always reminds me of the brilliance of the photographs in black and white taken by Francesc Català-Roca with a text from Josep Pla’s book Costa Brava: frenzy, movement, trade, dealings and life. In the inventory of the points in favour of the economic development of the Costa Brava, one must also mention something about the improvement in its communications. We now have a dual carriageway which leads us to the entrance of the Empordanet, secondary roads which have been greatly improved and which are sometimes very pleasant to travel along among trees and

with clear horizons and a high quality road layout connecting the Alt Empordà with the Baix Empordà. There is still a list of roadwork pending, of course. When speaking of infrastructures and the Empordà, I often remember an idea Carles Sentís emphasised with assiduity in our conversations in the summer at his elegant house in Calella de Palafrugell, decorated predominantly in white with touches of blue and a curtain which swayed gracefully in the sea breeze. Sentís always said that the Empordà was a land of profit and well thought out, because unlike the French Côte d’Azur, a motorway had never been built along the coast and because there had never been a train which took one to the heart of the Baix Empordà. Regarding the good fortune of not having a motorway along the coast, I think one would easily find unanimity. It is true in the wellthought out France many mistakes of the first magnitude have been made like cutting the coast off with motorways. As for the railway line, the consensus is not so unanimous. The nearest and sole station in the Baix Empordà is in Flaçà, while in the Alt Empordà there are several. In a general sense, I agree with Sentís’s theory. Jordi Comas and I spoke with great assiduity about all this and much more. It hit very hard and came as a great shock when this affectionate connection and this motivation of ideas were violently interrupted on 18th November, 2012, three months after his dedication in Pol Girbal’s book. Sometimes I still can not believe it but very often, when the time comes for a decision or to promote projects I think: what would Jordi with his prodigious mind have thought about this?

A Few Good Men Josep Puigbó Journalist

In a short time we have gone from an unconditional fascination for the future - “tomorrow, everything will be better” – to a certain suspicion that “tomorrow will be worse”. We are living in convulsive times and things are happening which we would never have imagined possible. The unknown overpowers any future certainty. Models we thought would be eternal have melted away like an ice cube. This crisis is, above all, one of trust, and we have reached a point where nobody trusts anyone else. It would appear to be true that the political, economic system is full of flaws, decayed and, perhaps, more corrupt than it may seem and that an urgent renewal of leadership, people and, above all, ideas is necessary. It would appear to be true that everyone goes his own way and only seeks his own benefit. We have become more individualistic, although it is very difficult for

181 English version |

At the beginning of the twenty-first century, it gained momentum to relocate itself on a map where Culture and Art were the central concepts in the development and excellence of territories. Culture also means heritage. Heritage does not only mean to preserve and diffuse archaeology and monuments but also to understand the landscape together with its preservation and regulation as a first-rate cultural asset. Talking about landscapes also means talking about a country and an identity.


place. They have pumped more life into it. This book is a very eloquent testimony. They have loved their land, have been the soul of villages and towns, have helped to write its history, have taken care of everyone’s heritage, have protected the land and the sea and have valued and transformed the fruits it has given for our pleasure, have promoted its culture and art and have created wealth in industry and in commerce. “Good men” who have understood that villages without history are like non-existent villages, and that, villages without memory end up disappearing. The lesson life gives us is that generations pass on, but the spirit of the land goes on.

Despite all this, in one’s lifetime one comes across a few “good men” blinded by passion who show us the other side of this mirror in which many could recognize themselves. These are people who love their job, and have made their profession a principle. They get up in the morning thinking about doing their job well and being useful: I am thinking about waiters, hotel receptionists, tourist guides, town councillors, traffic wardens, those in charge of any business, social, sporting or recreational association in our rich and diverse civil society. They are people, men and women, who are in contact with many other people, and help them, represent them, or make their life more comfortable, safer, more attractive and interesting. They are those who maintain a positive attitude towards life and know how to fire others with enthusiasm. They are those who know that the happiest people are those who give to others, those who have made generosity a norm of conduct. They are those who always find a way to overcome difficulties. They are those who are just as glad to hear their neighbours’ good news as the neighbours themselves. They are those who know how to cultivate personal relationships and friendship. They are those who are aware of the balsamic effect of an embrace. They are those who still have faith in human nature, and those who are still capable of being moved and of crying. They are honest and unassuming, and do not need to show this. Their personality shines through their faces. They are those who we have met and made us become better people. Behind the name Costa Brava are the traces of years and the zeal of many of these “good men” who have believed in it deeply and have committed themselves generously to the objective of making it a more important and more attractive

These “good men” have known how to come up with “the precise tramuntana wind”; a mixture of sensibleness and fury in perfect balance. They have taught us that what happens to us is not as important as the way we react to what happens to us. Without realising it, they have helped us to make progress and we will forever be in their debt.

No one appointed these “good men” ambassadors, but they were. Perhaps they never even thought of becoming hosts, but they ended up being them. Without them, the legacy we have received today, and for which they fought in body and soul would be quite another. It would certainly be much worse.

Jordi Comas was the best example of a good man that I have ever met.

183 English version |

English version |

182

us to reach an agreement about the things that are important. We are overcome by vanity and individualism. It would appear to be true that we have numbed our mouths with rhetorical values, without thinking too much about putting them into practice. We complain about everything but we still prefer to be critical spectators rather than risk playing the leading role. It would appear to be true that the media show us a reality which is not, in fact, the reality, because only the extraordinary gets into the news. We have never had as much information available as we have today, but, paradoxically, we have never had such a low level of understanding of what is happening around us. It would appear to be true that the more we boast about ourselves, the more others notice that which we lack. Envy prevents us from developing our own talent. We are rather conceited and sullen and hardly ever smile. We are incapable of loving that which is unknown to us. We respect each other but deep down we ignore each other, and all this would appear to be true.


Aquest llibre, impulsat pels amics de Jordi Comas i Matamala (1945-2012) a partir d’una idea de Martí Sabrià i Deulofeu, forma part de l’homenatge que se li ha tributat el 19 d’abril de 2013 a l’Hotel Costa Brava de Platja d’Aro i s’ha acabat d’imprimir poques hores abans als tallers de Girona de Gràfiques Alzamora.

La Tramuntana Justa  
La Tramuntana Justa  
Advertisement