Issuu on Google+

Ăšltims principis Pau Janer


Ăšltims principis Pau Janer (2010 - 2011)


A tot el que comenรงa


5

El que passa són ciutats embogides enfilant-se a la falda d’un volcà. Són els llibres d’història, les històries. Queden les carícies sobre la pell de l’infinit, el batec propagant-se més enllà de tu, més endins de tu. Queden les ombres del que vares ser confonent-se amb el que ja no seràs. El que passes ets tu.


7

Ja no hi eres però encara hi havia els teus miralls, els teus rellotges crus, el mecanisme encallat del silenci engendrant deserts i àrides estances. Ja no hi eres, però encara hi havia els passadissos secrets que excavares a la roca, com un miner de l’ànima.


8

El que no tenies dintre era el caos, tenies boles de colors, música, un món geomètric trobant-se llums. La por i la vergonya eren el mateix; no hi havia cap veu que no fos teva. L’ànima era un bloc amb un sol forat. El que no tenies dintre eren ganes d’assaborir un Tot, d’engendrar una selva.


9

El que no hi havia era un tu mateix, una esponja dessagnant-se a la pica. No hi havia una mĂ  agafant-te el cor.


11

Els vidres dels teus miralls fets a miques. El làtex dels teus condons foradats. El cartró de la careta de l’ànima desprenent-se com un abecedari banyat per l’aigua del llenguatge fosc. El que passes ets tu, (i tot el que et salva).


12

Els poemes prenen la forma recargolada de les orelles


13

i les orelles es recargolen per entendre’t


14

Del que ens envolta, què esperes conèixer? d’un punyat de bellesa que s’escola? d’una frase que et conté tot vibrant? d’un espai decorat amb el desordre dels ensurts i dels encants amagats? dels camins, dels llits, del que et diu i et perd? i fet un monstre, què vols de tanta llum? què ets si no el sofre dens del silenci quan t’apagues, consumit com un misto, convertint l’infern en un cony de cova, convertint l’infern en un puticlub, en una anècdota que explica el foc, en qualsevol lloc d’on fugir per sempre?


15

Què esperes conèixer del que t’emporta? del que et convenç sense cap reflexió? del que et diu sencer amb la boca tan buida?


16

Brilla l’alè sinuós de l’animal que hi ha en el vers, l’esquer oferint-se sota l’esplèndida carpa del circ tròfic.


17

Laberint


18

Els teus ulls s’endinsen en un bosc únic. Encara vas d’aquestes coses, cos. Encara furgues en fruits que es desfan i l’ull et sagna llum, et plora caos, et dol el vincle que et lliga a la fosca. Cercar-te és no voler trobar-te on ets.


19

Vas sortir de la caverna però encara era de nit.


20

Vides paral·leles com un miratge, discretes com un passadís secret. Edificis que són difícils d’escalar, dormitoris amb les portes obertes per a què s’escapi la teva roba sense tu, camí de qualsevol feina.


21

El sol mastega una copa trencada i la sang de l’arquitecte és asfalt i el cor és un gratacel de vint plantes i l’ascensor només va cap a baix i el teu heroi pren la pastilla blava i un broker compra flors per un poeta.


22

Torna del dia i vine aquí on rebenta, aquí on s’ensuma el que penses, el que ets; aquí on no hi ha ni més nit ni més boca; ni més sortida que aquesta del sol; ni més cartró que tots els edificis, que totes les caretes que somriuen; ni més ritme que el de les passes nues. Torna.


23

No hi havia rostre rere la mĂ scara sols batecs en un mirall.


24

La fusta, el bosc, la frondosa foscor; el coll, la sang, el globus ocular; l’amic, l’amat, amarat de suor; el bar, la barra, la creu on conversa. El temps, la lluna, són un cercle roig; la serp, la ment, devorant una orella; el crit, el trip, el carrer de ses bruixes; l’estrip, el pit, la boira de sa sínia; la mar, la nit, la llet amb mercromina. El fat, el fet, el mal teixint les benes, el fet, el fang, el misteri del pou, el fil, el fat, els meus secrets penjant, el mal, l’escrit, agulles respirant, cavernes rompent, ous que s’extravien, poemes que es desfilen i somien, cercles, triangles, quadrats i rectangles.


25

El sí, el no, la barriada en silenci; el trist, el traç, l’artista que es suïcida; el gra, la palla, l’absència sobtada; el sac, el sóc, tot el munt de pedrades.


26

Quan tenia cinc anys vaig submergir el cap en un cove, m’ofego encara vint-i-cinc anys desprÊs.


27

En algun racó de la pròpia ment la llet és verda i beus, i beus, i beus... La poesia es multiplica igual que un mirall davant d’un altre mirall... raja la ferida de la consciència, la llet és verda, verda, verda... i beus.


Pau Janer Coll

paupaujaner@gmail.com Twitter: @PauJaner www.paujaner.wordpress.com


No hi havia rostre rere la mĂ scara sols batecs en un mirall.


Últims principis