SARRIA 85:Maquetación 1
23/9/13
09:39
Página 29
CULTURA [Josep Carner, “príncep dels poetes”
mes de la maduresa. El moment més esplendorós de la seva obra -pel que fa a poemes de temàtica amorosa- recau entre els anys de 1904 a 1935, dates que coincideixen, està clar, amb el període d’adolescència i joventut del poeta. Després d’aquestes dates -ja ho hem anunciat- es produeix una autèntica ensulsiada en la vida de Carner, si més no aquella arcàdia de felicitat de les primeres dècades del segle va acabar-se. Ja ho hem dit, la guerra, l’exili, la mort. En qüestions d’amor, però, en Carner hi podem trobar de tot. Carner va ser certament un poeta enamoradís que tirava floretes a les noies i s’enamoriscava un xic de cadascuna: L’amiga blanca m’ha encisat, també la bruna; jo so una mica enamorat de cadascuna”. Estimo l’una, oh gai atzar! Estimo l’altra, oh meravella! Bella com l’una no m’apar, fora de l’altra, cap donzella.4 Es diu que el poeta, en els anys de la seva primera joventut es va enamorar perdudament d’una de les filles de l’arquitecte Puig i Cadafalch i que li tirava amoretes però es veu que la noia veia el jove massa immadur, enjogassat, bromista i papallona. AMOR, NAT EN AQUESTA PRIMAVERA Amor –nat en aquesta primavera, amor finat entre un revolt de fulles de la tardor, pels davallants de l’ombra-, vas néixer del caient d’unes pestanyes, d’un mot suau o d’un tremolor de seda. Tan a pleret, tan cautament venies, que tot just t’endevino quan t’allunyes, incapaç de retret com d’esperança, inaudible sospir i trànsit d’ombra. Tu fores com el vers que flota lliure sens caure en el filat de les esparses, i ara que et morts, inútilment t’enyoro: vana em fas judicar ma poesia. Jo aniré aquest hivern en tardes clares a la vora del riu, sota les nues branques d’argent, en cerca de violes, per a dur-les a aquella recolzada on en polsina d’or te m’esvaïres.
4
Portada del llibre biogràfic que l’escriptor Pere Calders va escriure sobre el poeta.
CANÇÓ VOLUBLE Solament d’ahir desclosa, galegeu ací i allà; mai la rosa no reposa al bell aire del matí. Decanteu-vos com la rosa, ara a un altre i ara a mi. El gran amor de Josep Carner, el que vindria a omplir totalment la seva vida va ser l’amor que professà a la xilena Carmen de Ossa, filla d’un diplomàtic i que el poeta va conèixer de manera fugaç a Barcelona l’any 1915. Tanmateix el poeta de seguida, amb migrats recursos econòmics s’embarcà rumb a Amèrica per tal d’anar a demanar la mà de la xilena. Sabem que el viatge que va fer el poeta i la petició de mà van ser un fets absolutament rocambolescos –segons que ens conta la seva néta Françoise Carner- però el poeta, que ja tenia 31 anys, va reeixir en expressar el seu amor per Carme de Ossa la qual certament va correspondre-li. Devia encaterinar-la de tal manera que ni la noia ni la seva família van tenir inconvenient que s’instal·lessin a Barcelona, en aquella ciutat mediterrània i noucentista que feia les delícies del poeta. La parella va instal·lar-se en una bella torre al barri de Sarrià de Barcelona, al carrer de Pomaret on la família Carner amb els seus dos fills Anna Maria i Josep, culminaren una època de gran felicitat fins que a les envistes de l’any 1935 la vida per al poeta canvià extraordinàriament. Els fets de l’enamorament de Carner per la xilena Carme de Ossa, segons explica Françoise Carner, van anar més o menys com segueix:
Dedicatòria de Josep Carner al president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, en un dels llibres de poemes més significatius del Noucentisme català, els Fruits Saborosos, de 1906.
Cançó d’un doble amor, del recull La inútil ofrena, (Barcelona, Editorial Catalana, 1924).
pDS_29