BUTLLETÍ AECC --------------- ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS CIENTIFICS I CULTURALS
NÚM. 6
2016
Tot relacionat amb la ciència i la cultura Premià de Mar
Sumari
Edita:
Editorial Enric Garcia Francès
1
Activitats AECC
2
Fòssils urbans Enric Garcia Frances
3
Dendrites, minerals Josep Solé
5
Grans Artròpodes del Paleozoic Enric Garcia
7
Zona paleontològica d´Isona i Conca Dellà
11
Josep Solè Classificació dels gèneres 16 Micraster (Agassiz, 1836) i Gibbaster (Gautier, 1888) (Spatangoida, Micrasteridae) de la regió pirenaica (I) Jordi Sànchez Jaciment Romà de Can Ferrerons Ramón Coll Monteagudo
27
Futurs paleontòlegs Albert Ruiz
29
Noticies paleontològiques Antonio Lopez
30
aecc_cultura@yahoo.es http://fossilpremiaaecc.jimdo.com fossilpremia@gmail.com
AECC Associació d’Estudis Científics i Culturals. Camí Ral 64, Premià de Mar. Consell direcció: Esther de Prades Maria Joan Gomez Vinardell Ferran Merino Enric Garcia Frances Col·laboradors en aquest número: Jordi Sànchez Antonio Lopez Josep Soler Ramón Coll Albert Ruiz Enric Garcia Maquetació: Jordi Sànchez Enric Garcia Correctors: Antonio Lopez Jordi Sànchez
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Editorial. L’any 2.011 vàrem publicar el nostre primer butlletí, després de cinc anys volem donar-li un altre caire, més científic, amb un aspecte renovat i amb ganes què sigui una millora en molts més aspectes. Un butlletí amb més diversitat de continguts, sempre com a eix principal la paleontologia. Buscarem col·laboradors en altres entitats que el facin més plural i interessant. Comença una nova etapa que ha arribat fruit de les ganes de millorar per part dels membres de l’AECC, és imprescindible tenir una publicació de qualitat per poder difondre arreu el que fem, poder ensenyar els nostres estudis i les nostres investigacions, també fer cinc cèntims del que anem fent a l’AECC a nivell d’activitats, les nostres participacions en actes de la nostra vila i en els que intentem fer en altres localitats, sempre amb una gran acollida. L’esforç de la comissió que ha preparat aquest butlletí se sent orgullosa de la feina feta. Les ganes de tirar endavant aquest projecte en portarà d’altres, així com un butlletí nou cada any que esperem que cada vegada sigui més madur, científic i que sigui referent en els diferents àmbits els quals tractem. Per acabar agrair a tots els que han fet possible les sis edicions del nostre butlletí, el qual va començar sent un complement de la nostra activitat i avui volem que sigui la nostra presentació a la resta d’associacions i afeccionats a la cultura i la ciència.
Enric Garcia Responsable secció paleontologia AECC Enricmonica_9@hotmail.com
1
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Activitats Recull d’activitats realitzades per l’AEEC. (Abril 2014-Abril 2016)
Maig, 17ª jornada de classificació.
2014.
Octubre, 18ª jornada de classificació de fòssils.
Juliol, tertúlia sobre paleontologia a radio Mataró.
Maig, sortida observació estratigràfica.
Octubre, passejada per Premià de Mar fòssils urbans.
Juliol, portes obertes exposició permanent de fòssils Museu de l’estampació de Premià de Mar Setembre, 15ª Jornada de classificació. Novembre, taller de paleontologia a l’Ecometropoli, Santa Coloma de Gramanet. Desembre, 16ª Jornada de classificació de fòssils.
Novembre, exposició gràfica el món dels fòssils, Enric Garcia Frances. Desembre, participació a la Marató de TV3. Desembre, xerrada sobre Dinosaures al col·legi Primavera, Santa Coloma de Gramanet.
2016.
2015.
Gener, taller sobre identificació de fòssils al Museu de l’estampació de Premià de Mar.
Gener, xerrada els museus paleontològics, Xavier Castellà Jove. Febrer, exposició gràfica, els Dinosaures, Enric Garcia Frances.
Febrer, xerrada a càrrec del biòleg marí de SUBMON Jordi Sànchez, formes de vida dels invertebrats marins.
Març, taller de paleontologia al Museu d’estampació de Premià de Mar
Març, 19ª jornada de classificació de fòssils.
Abril, participació a la fira de Sant Jordi.
2
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
PALEONTOLOGIA ITINERARI FÒSSILS URBANS Enrique García Francés RESUM Activitat realitzada per l’AECC per observar fòssils urbans a la nostra localitat. PARAULES CLAU: fòssils urbans KEYWORDS: urban fossils gasteròpodes, equinoderms, coralls, amonoideus, etc.
Els fòssils urbans son restes fòssils que podem trobar en materials de construcció empleats en els edificis i construccions de les nostres viles. Moltes vegades estem davant de restes fòssils de milions d’anys en el nostre dia a dia. Grans roques sedimentaries extretes de canteres, després de ser transformades en blocs de pedra i més tard en material de construcció, com rajoles, deixen veure les restes d’animals i plantes prehistòriques, les podem observar a les escales de casa, a la botiga del barri, a les voreres, etc.
bivalves,
Uns quinze punts van ser els triats per configurar l’itinerari amb una durada d’una hora i mitja d’uns cinc kilòmetres, on els assistents van poder veure els fòssils que habitualment ni imaginaven que estaven allà tot i passar-hi habitualment, fins i tot a la porta de casa d’alguns assistents. La secció de paleontologia de l’AECC va configurar un tríptic amb la informació de la passejada, planell de l’itinerari, punts de les parades per observar els fòssils i una petita guia de les diferents troballes que aniríem trobant durant la passejada. La resposta va ser molt bona, els assistents van poder comprendre una mica més el perquè podem trobar tots aquests fòssils a les nostres façanes, i per a nosaltres va ser una gran experiència que volíem compartir.
De fet per a nosaltres el poder observar aquests fòssils en una passejada per el nostre poble és com estar visitant un jaciment paleontològic. Hem intentat estudiar tots aquests fòssils urbans per poder compartir-ho amb tothom mitjançant una activitat per a grups. Desprès d’un estudi de tots els punts on trobem fòssils urbans a Premià de Mar, varem configurar un itinerari.
Aquest projecte el vàrem començar a rel de veure el treball de l’Anna Cornella i Solans, un llibre sobre els fòssils urbans
Més de seixanta punts formen el nostre registre amb diferents tipus de restes de 3
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Un dels casos mes excepcionals que hem trobat en el nostre registre a sigut el d’un Ammonoideu. Son Cefalòpodes que van viure, en la seva gran majoria, durant el Cretaci i el Juràssic. Aquesta va ser una de les últimes troballes esta molt dissimulada en el seu emplaçament, gracies al itinerari els assistents van poder descobrir aquest Cefalòpode marí.
de Barcelona, un gran registre de la ciutat amb uns exemplars espectaculars. Ens vàrem sumar a aquesta iniciativa al igual que altres poblacions de Catalunya i aquest a sigut el resultat, un registre d’espècies les quals descriurem a continuació. Durant tot el registre predomina un tipus de rajoles, unes peces de color gris les quals contenent tres tipus de fòssils que son molt fàcils d’observar. La roca està composta per Nummulits, uns animalons marins de forma arrodonida i que en la majoria de casos es veuen seccionats, presentant un seguit de circumferències en el seu interior. En la mateixa matriu trobarem nombrosos rastres d’eriçons de mar i les seves punxes, algunes de molt ben definides. Aquests tipus de rastres pertanyen a l’Eocè.
Els bivalves formen part de la fauna trobada a la nostra vila, a part dels Hippurits que eren uns bivalves fora de lo convencional, per dir-ho d’alguna manera, trobarem petxines en molts llocs i com a exemplars una mica més sorprenents tenim els grans Ostreids. Aquest gènere el podem trobar en rajoles que pertanyen al Cretaci, ja que en aquesta època predominaven aquests mol·luscs amb unes mides força grans. Un altre tipus de restes molt comunes en les façanes son els Rudistes, concretament Hippurits. Es tracta d’uns bivalves que eren allargats i en la part superior tenien una valva plana, els trobarem en formes rodones, aquestes formes seran les que pertanyen a les seccions transversals dels Hippurits.
Continuarem ampliant el registre de fòssils urbans de Premià de Mar en un futur.
4
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
MINERALOGIA DENDRITA DE MANGANÈS (PSEUDOFÒSSIL O FALS FÒSSIL) José Jorge Solé Vilella RESUM En el present treball es presenta la interpretació relacionada amb aquest mineral que sovint és considerat erròniament com a fòssil. PARAULES CLAU: Minerals, Dendrita KEYWORDS: Minerals, Dendrita En la paleontologia , sovint es confonen els cristalls minerals dendrítics amb restes fòssils. Dendrita deriva del grec "dendron" arbre , es troba en un tipus de roca que és fàcil de reconèixer per la seva forma ramificada. Com les dendrites de les neurones, un gel de floc de neu o com el disseny d'una xarxa fluvial, vist des de l'espai.
Les roques que els contenen són sediments marins dipositats en antigues platges o plataformes, fa gairebé 500 milions d'anys. Per aquell temps eren dipositats fangs i sorres, segons la profunditat i la distància de la costa. Els animals invertebrats que vivien al mar, principalment artròpodes, braquiòpodes, gasteròpodes i Bivalves, al morir van ser dipositats en el fang del fons i esdevingué en fòssils. Els trilobits són un bon exemple d'això, que foren atrapats en els fangs i petrificats. Aquests “pseudofòssils” en l'estructura amb branques es formen quan l'aigua rica en manganès i ferro, flueix per fractures i forats, penetra en els porus de la roca i acumula solucions minerals i producte de l'evaporació de l'aigua amb una alta concentració de sals dipositades, aquestes sals dissoltes formen pegats i afegits dendrítics, cristalls en forma d'arbre. Per la seva banda les sorres blanquinoses, formades per fins grans de quars, formaven ventrades superposades en capes separades per superfícies planes, donant paquets o estrats que contenen diverses unitats internes de lloses. Aquestes superfícies llises serviren per ajuda al líquid mineral, especialment els òxids de manganès, que començà a cristal·litzar amb una geometria d’arbre i fractal donant com ha resultat les dendrites de manganès conegut. També es troben dendrites a les lloses de pissarra que formen les roques de l'antic soterrani del Precambrià i altres diverses roques amb condicions de superfícies
Aquestes formes d'arbre són cristalls d'òxids de manganès amb un creixement dendrític, clarament tenen l'aparença de ser fulles de falgueres. Què son llavors? Aquestes formes d'arbre són cristalls fines d'òxids de manganès amb un creixement dendrític i s’han trobat en moltes formacions rocoses de diferents èpoques geològiques en tots els continents. Són el resultat de la sedimentació d'un oceà passat en el Paleozoic inferior, concretament al període l'Ordovicià.
5
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
planes quan l’aigua ha circulat amb òxids
de manganès. exemple, va ser un gran avanç fet per Benoît Mandelbrot el 1975. Aquesta geometria no euclidiana, descriu i quantifica les formes irregulars, que presenten els objectes a la natura. La complexitat morfològica és ponderada per la dimensió fractal de paràmetre, que indica l'eficiència amb què un objecte omple l'espai en què està continguda. Matemàticament s'expressa com a dimensions fraccionàries, per tant, no son ni 1 (la línia) ni 2 (la superfície) ni 3 (el volum); però poden ser 1.7 o 2.4 o altre nombre fraccionari. Actualment no es coneixen dendrites que contenen pirolusita. (La pirolusita és un mineral del Grup dels òxids. Químicament és diòxid de manganès, que es pot presentar com una gran quantitat de hàbits de cristalls, encara que en general es presenta en forma d'agregats fibrosos). Existeixen una gran varietat d'òxids de manganès negre dendrítiques amb pel·lícules de diversos òxids de manganès visualment indistingibles, Birnessite, Coronadite, Cryptomelane, Hollandite, Romanechite Todorokite o altres espècies.
Dendrita trobada a Premià de Dalt. (Maresme)
Les dendrites de manganès són llavors una delicada pel·lícula negre sobre la superfície llisa d'una roca, un planell de l'estratificació o una articulació (fissura). Es pensava que l'òxid de manganès que les formava era el pirolusita, però nous estudis l’han descartat per altres minerals magnesífers que son indistingibles a ull nu, fent fins i tot difícil la identificació per difracció de raigs x. És clar que no són fòssils en el sentit de les restes fossilitzades d'animals o plantes, son acumulacions d'òxids minerals amb un creixement geomètric particular: dendrítiques. D'aquí que son classificats també com "pseudofòssils", és a dir, falsos fòssils en forma de falguera. Al no tindre cap valor de fòssils reals, es pot comercialitzar com a simples pedres, que és el que són. Per això malgrat el seu semblant enorme no tenen res a veure amb falgueres, les falgueres són plantes continentals que apareixerien desenes de milions d'anys més tard. Però com fòssils de falgueres s'han considerat durant molt de temps per molts dels nostres co-provincians, buscarlos especialment en les pedreres de lloses dels turons veïns, i foren considerats com un material noble que embelleix les voreres i parets, també sol decorar interiors i exteriors d'algunes de les cases de la ciutat. El creixement geomètric fractal és similar a la que formen les fulles de falgueres que cada fulla es compon de petites fulles i aquestes per més petites encara. La geometria fractal, des del qual les dendrites i les falgueres són un bon
Forma tridimensional de dendrita que es desenvolupa en les fissures de Quars , formant Àgata molsa.
Potter i Rossman (1979) han trobat que utilitzant espectroscòpia infraroja ha estat
6
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
útil en la verificació de la mineralogia de
la dendrita.
PALEONTOLOGIA (ARTRÓPODES) GRANS ARTRÓPODES DEL PALEOZOIC Enrique García Francés RESUM En el present treball presenta una recopilació dels grans artròpodes que van habitar en el planeta durant el paleozoic. PARAULES CLAU: Artròpodes, Devonià KEYWORDS: Artropoda, Paleozoic Volem mostrar uns recull d’aquests grans artròpodes, a rel dels fòssils trobats en diferents llocs del planeta s’ha pogut fer una estimació dels grans artròpodes del Paleozoic.
Ens situarem al Paleozoic, una era on els primers peixos van desenvolupar potes i van començar a caminar cap a la superfície terrestre com amfibis. També van ocupar l’hàbitat terrestre els artròpodes. Els artròpodes son invertebrats dotats d’un exoesquelet o esquelet extern, , un cos segmentat amb extremitats articulades anomenades apèndixs. La branca dels artròpodes agrupa els insectes, els aràcnids, els crustacis i els miriàpodes entre d’altres.
Anomalocaris. Cambric 542-488 m.a.
Durant el Paleozoic trobarem diferents eres geològiques i en cada una d’elles trobaren animals espectaculars. A rel de les troballes fòssils podem fer-nos una idea de la mida descomunal d’alguns dels artròpodes que habitaven la terra. La teoria del perquè de la gran mida d’aquests essers es decanta per el nivell d’oxigen a la terra durant el Paleozoic. Actualment tenim un 21% de concentració d’Oxigen en el aire que respirem, s’estima que al carbonífer aquesta concentració era del 35%, aquest valor era degut a la gran quantitat de vegetals que s’escampaven per el planeta, grans coníferes i grans plantes que proporcionaven a l’atmosfera un alt nivell d’oxigen. A conseqüència d’aquests alts nivells alguns animals van assolir unes mides descomunals si els comparem amb els seus parents més propers a nosaltres.
El seu nom vol dir gamba estranya, era una criatura nedadora que va assolir un una mida entre 60 centímetres i 2 metres de longitud. Disposava d’uns grans braços amb punxes, segurament els feia servir per atrapar peixos. Va ser possiblement l’animal més gran del Càmbric, presentava uns ulls en forma de pera i segurament amb diverses lents oculars que el dotaven d’una gran visió sota l’aigua, això el convertia en un dels grans depredadors del Càmbric.
7
AECC-Associació Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Isolteus pertany ertany al gènere dels trilobits, animals d’anatomia senzilla, formats per tres parts representatives, cefaló o cap, tòrax i pigidi o cua. És un dels gèneres mes coneguts del Paleozoic, ja que abunden les especies i han sigut motiu de col·leccionisme des de fa molts anys. Un exemplar d’Isoletus rex és el mes gran trobat mai, aquest trilobit és va trobar complert i mesurava uns 72 centímetres de llargada. El registre fòssil més important d’aquests grans Asapids és troba als Estats Units. A la península trobarem varis jaciments de Trilobits, però ni de bon tros amb la mida que presentava Isoletus.
Aegirocassis. Ordovicià 488-444 444 m.a.
Megalograptus. Ordovicià 488-444 444 m.a. Aquest animal, amb una envergadura de dos metres, va ser el segon més gran de la seva era. El fòssil més representatiu es va trobar al Marroc i te la peculiaritat que es va recuperar en tres dimensions, ja que el mes comú és trobar-los los aplanats en les roques. L’estudi d’aquests fòssils revelen que s’alimentava per mitja de filtració. La qualitat de la preservació tridimensional en aquest descobriment han portat a una revisió i examen dels espècimens existents, concloent-se co que parts d’aquest animal son homologues amb animals del Càmbric.
Isoletus. Ordovicià 488-444 444 m.a. El Megalograptus va ser l’euriptèrid de grans dimensions que, proveït dels primers pulmons podia arribar a terra. D’aquesta manera s’allunyava del seu habitat per posar els ous i per poder menjar-se les seves preses sense por de que altres animals li prenguessin. Estava dotat de pinces i un agulló important, tot això junt amb la seva envergadura, un metre aproximadament feien que fos un animal temible en el seu entorn. entor
8
AECC-Associació Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Pterygotus.
Arthropleura.
Silurià 444-416 416 m.a. Devonià 416-359 359 m.a.
Carbonífer 359-299 299 m.a.
Pterygotus va ser dels últims escorpins marins que van aparèixer. La aparició de grans peixos i la seva vulnerabilitat podien haver sigut les causes de la seva extinció. S´han trobat moltes restes fòssils d’aquests animals, encara que de complertes molt poques. Amb uns 30 quilos de pes i uns dos metres de llargada va ser un dels Artròpodes més grans, però a la vegada dels més indefensos degut a la seva poca mobilitat. La anatomia era molt simple, un exosquelet molt bàsic, quatre parells de potes i un cinquè parell modificat dificat per a poder nedar, també un parell d’apèndix per poder atrapar les presses. Igual que els Trilobits estava dotat d’ulls laterals compostos i un altre parell a la part superior del cap.
Arthopleura és un gènere extint que tenia una mida de 30 centímetres a 2,6 metres de llargada. Recentment s’ha arribat a la conclusió que aquests tipus d’animals eren herbívors, ja que no s’han trobat mandíbules prominents. Degut a la seva envergadura i a la manca de grans depredadors vertebrats no tenien gaires problemes per ser menjats. Presentaven petites potes que facilitaven una gran mobilitat, aquests animals es desplaçaven per els boscos amb gran rapides. Arthopleura es va extingir a principis del Pèrmic a causa usa d’un canvi climàtic que va portar un període de de clima humit provocant la dessecació i la destrucció de les selves tropicals del Carbonífer, aquest fenomen va donar pas a la gran desertificació del Pèrmic.
9
AECC-Associació Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Hem fet un repàs dels grans Artròpodes del Paleozoic. Animals de gran envergadura, d’exosquelet senzill però amb una gran importància dins la escala evolutiva. Van fer un dels passos més importants de tota la història animal, sortir de l’aigua i aventurar-se aventurar aterra ferma per buscar altres menjars, per protegir-se se dels depredadors del seu habitat marí, per posar ous. Van dominar el fons marí durant uns quants milions d’anys i mitjançant tjançant les restes fòssils ens hem pogut fer una idea de com eren aquests magnífics animals. En molts casos degut a la poca qualitat de les restes fòssils s’ha tingut que interpretar l’aspecte global d’aquests animals, amb uns resultats que, personalment, hem fan pensar en un món ple de mostres espectaculars, animals que s’arrossegaven per el fons marí de mes de dos metres de llargària, amb pinces prominents i ullats a la cua amenaçadors. Amb aspecte senzill i fràgil ens han deixat un meravellós rastre per poder-los los estudiar.
Meganeura. Carbonífer 359-299 299 m.a. Pèrmic 299-250 250 m.a.
Meganeura vol dir “grans nervis”, en relació a la xarxa nerviosa de les seves ales. Aquest gènere extint d’insectes eren molt semblants a les libèl·lules actuals, amb la diferencia que les del Carbonífer tenien una mida de 75 centímetres, proclamant-se d’aquesta manera nera com la espècie més gran d’insecte coneguda fins ara a la terra. Aquestes especies van existir fins al Pèrmic, en aquest període trobem Meganeuropsis Permiana. Permiana
Dibuixos: Enric Garcia http://ivorincon.blogspot.com.es/2014/06/ capitulo-xxvi-la-conquista-de--latierra.html http://www.animalesyanimales.com/anim ales-prehistoricos/
10
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
PALEONTOLOGIA (VERTEBRATS) ZONA PALEONTOLÒGICA D´ISONA I CONCA DELLÀ José Jorge Solé Vilella RESUM Treball que exposa els llocs i troballes paleontològiques que han efectuat en aquesta zona i en diverses campanyes diferents grups de paleontòlegs, considerant-se com una de les mes importants per la gran quantitat de restes trobades. PARAULES CLAU: Paleontologia, Isona KEYWORDS: Paleontological, Isona (actualment conegut com Orcau-1), troben restes de dinosaures. Les primeres restes fòssils d'aquest lloc van ser enviats en diverses caixes al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) amb seu a Madrid i actualment haurien de ser dipositades en el Museu Nacional de Ciències naturals de Madrid. Aquestes restes només hi són referents en alguns articles científics sobre aquest lloc, en el qual els autors descriuen la presència d'un sauròpode del gènere Hypseolaurus. Uns anys més tard, el francès AlbertFélix de Lapparent descobreix els primers ous de dinosaures al barranc de Basturs, però les excavacions van ser detingudes fins a la dècada de 1980 per problemes econòmics. El 1983-84 les excavacions es van reprendre i es van identificar les restes de diverses espècies. L'ICP i la Universitat de Saragossa, junt amb el Museu d´Isona i Conca Dellà excaven sistemàticament a la zona, regularment des de l'any 2012, a que li han descobert nous dipòsits i milers de fòssils que han permès conèixer millor al final de la era dels dinosaures d'Europa. Els sauròpodes eren dinosaures d'enormes proporcions que exhibia un característic coll llarg, un cap petit, potes gruixudes i una cua llarga i forta. Els colls podrien tenir mes de 10 vèrtebres cervicals.
La zona paleontològica de la Conca Dellà, en el Pallars Jussà, és considerat un dels més importants d'Europa, per la seva gran riquesa paleontològica, s'estén sobre una superfície d'uns 12,5 km2, en els municipis de Isona i Conca Dellà, Basturs, Orcau, Sant Romà d´Abella inclou també alguns sector de Gavet de la Conca. Son nombrosos els vestigis dels fòssils que s'han trobat ossos de diverses espècies de dinosaures, així com ous d'aquests rèptils extingits. A més, també hi ha llocs que conserven petjades i restes d'altres organismes. El conjunt de llocs enregistren la darrera època de fa milions d'anys, del període Cretaci i el primer de la paleògena al Pirineu central. És entre 60 i 70 milions d'anys, aquesta comarca era una zona costanera banyada per l'oceà Atlàntic, va ser una zona amb un relleu i clima molt suau, creuat per nombrosos rius i zones d'aiguamolls d'aigua dolça i aigua salada a un clima subtropical afavorint, tant la flora com la fauna i el creixement d'algunes coníferes extintes similars a xiprers, arbres de Palma, falgueres i caròfits (un grup d'algues d'aigua dolça). En aquest paisatge, abundaven els últims dinosaures que van viure a Europa. Les primeres restes d'un dinosaure en aquella àrea van ser desvelat el 1954 pel paleontòleg alemany Walter Kühne, de la Universitat de Berlín,que excavant juntament amb el paleontòleg espanyol Emiliano Aguirre, de l'Institut Lucas Mallada, en el Barranc de d'Orcau
11
AECC-Associació Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
sauròpode que va viure a la zona fa uns 68 milions d'anys. De les restes trobades, es creu que aquest animal es va mesurar entre 15 i 20 metres de llargària. És un dels exemplars més gran que es trobat als Pirineus, un territori molt ric en restes d'un grup de dinosaures conegut com titanosaures al qual pertany. Per als investigadors, era interessant treure el bloc sencer sense danyar la seva estructura, per què les vèrtebres es troben en connexió anatòmica, disposades com eren a l'animal en vida, una cosa bastant excepcional en les restes reste de dinosaures que es troben als Pirineus, sovint està formada per peces aïllades i disperses.
En el lloc Orcau-1, les obres començades el 1954, es va trobar algunes vèrtebres de la cua i algunes restes del cos d'un sauròpode, van continuar el 1983-84, 1983 en el que es troben d'altres parts del cos. A partir del 2012-2015 2015 és contínua la excavació al jaciment, per un equip d'investigadors rs científiques de la Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i la Universitat de Saragossa, trobat restes d'una estructura de vèrtebres de un collaret de més de 5-5, 5 50m. de llarg i 1-1, 1, 50m d'amplada, que estava inclinat al costat de la variant i es va confirmar que la part que correspon al capdavant estava situada al la part inferior. (Que suggereix ggereix que les restes fòssils trobats fins llavors, va ser enterrat verticalment amb la cua a la part superior.)
havia de realitzar el buidat de la Primer s’havia roca en tots els seu contorn i en la part inferior de la gran peça i després procedir a protegir-lo lo amb unes quantes capes d'embenat, cobert amb escuma de metàl·lica adaptat a la peça per a millor adherència, s’estima que el bloc pesava aproximadament 2.500 quilos. Accés al jaciment d'Orcau-11 és complicat i durant els últims anys de les campanyes d'excavació ja s’estava preparant el terreny i el camí per quan fora arribat el moment de treure aquest fòssil.
Les restes són 7-88 vèrtebres de la zona de coll i les primeres costelles de dinosaure
12
AECC-Associació Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
primer ordre dins l'exposició del Museu d´Isona i Conca Dellà. Aquest nou descobriment i recerca es part de la col·laboració del Mesozoic del grup de l'ICP que manté amb el grup l'Aragosaure en la Universitat de Saragossa per avançar en l'estudi dels dinosaures al Pirineu. "Representa una part molt important d'un esquelet que ens pot donar informació valuosa sobre la mida i la Biologia d'aquest dinosaure", dinosaure" va dir Bernat Vila,, investigador de la Universitat de Saragossa. aragossa. Tingueu en compte que aquesta excavació fòssil ha rebut l'ajuda de la prestigiosa National Geographic Society atorgat al grup de recerca liderat per Bernat Vila i a més han estat finançats pel Ministeri d'economia i competitivitat, Institut d'Estudis tudis Ilerdencs i el Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. També, al jaciment d'Orcau-2 d'Orcau es troben identificades nombroses petjades de titanosaure,, el que fa suposar una abundància undància relativa important d'aquest grup en el passat.
La operacióó d'extreure i transportar la mòmia va ser un èxit, va durar gairebé cinc hores i requereix l'ús d'una retroexcavadora potent per la gran mida i el pes de la peça, posteriorment, es va carregà la peça en un remolc que la va traslladà a la vila d'Isona i Conca Co Dellà, on s'instal·la en un magatzem i ha començat a dur a terme la primera neteja de rocalles, observant les primeres vèrtebres d'uns 50 centímetres d'amplada i unes costelles de més és d'un metre de longitud d'elles. (Aquests sauròpodes tenir un coll molt lt llarg, i pesat desenvolupant algunes costelles que comencen a les vèrtebres per ajudat l´estabilitat i equilibri del mateix). El responsable del grup de recerca del Mesozoic de l'ICP, Ángel Galobart, Galobart va destacar la importància d'aquesta peça i els científics esperen cercà informació valuosa d’aquest «fòssils únic» considerant que fora un dels dinosaures sauròpode que va viure al Pirineu abans de la seva extinció.
Jaciment de Basturs Poble-poble, Poble És el lloc amb restes esquelètiques de dinosaure més rellevant de la conca i un dels més importants d'Europa. La primera campanya d'excavació es va realitzar el 2001 i, des de llavors, han estat trobats més de 900 restes esquelètiques ornitòpodes gairebé tots ots els del grup de la dinosaure hadrosauroïdeu. hadrosauroïdeu Altres parts de les restes corresponen a cocodrils, amb troballa de diverses estructures d’óssos, considerats en un principi com una nova espècie i restes de dinosaures inosaures carnívors (teròpodes).
La feta d'aquesta extracció ha estat la culminació del treball que va començar fa f gairebé 60 anys i que esperem que un cop s'ha restaurat i estudiat, un procés que durarà uns quants mesos durant el que es netejarà de la matriu de roca el fòssil, fòssil i un cop preparat passi a ser un element de
13
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
col·lecció de restes de dinosaures hadrosàurids del grup els hadrosaures, així com teròpodes, cocodrils, peixos, gasteròpodes i fragments de closques d'ous de sauròpode. També destaca la gran quantitat que es conserven de restes vegetals. Jaciment d'Orcau-1, A pocs quilòmetres al sud-oest de la vila d'Orcau. Descobert per Walter Kühne el 1954, excavat per ell mateix i per E. Aguirre, proporcionava catorze caixes d'ossos. Les restes recuperades pertanyen a sauròpodes, ha donat fragments grossos d'húmer (62 cm) atribuït a un Hypselosaurus, i d'extremitats atribuïdes a un Rhabdodon priscum.
Jaciment de Basturs-1, Situat al nord del poble de Basturs dates de l'alt Campanià (Cretaci superior). S’han trobat sobretot, nius de dinosaure uns trenta, així com ous aïllats i milers de petits fragments de closques d'ous. També hi ha ossos de dinosaures i de cocodrils, així com els ossos articulats d’un llangardaix.
Jaciment d'Orcau-2, Al sud de la Serra de Sant Corneli, dos quilòmetres a l'est de la vila d'Orcau, petjades de dinosaures sauròpodes, es conserven en una capa de pedra calcària d'origen lacustres fortament inclinat cap al sud,(restes, que constitueixen una mostra indirecta de vida), atribuïdes a Omithopodichnites magna i Orcauichnites garumnensis i a un dinosaure quadrúpede, possiblement un sauròpodes. Els sediments sorrencs que conformen el nivell de gresos del jaciment presenten bioturbació.
Jaciment de Basturs-2, en un punt molt a prop de previ i de difícil accés. Manté, en relatiu bon estat, 38 nius de dinosaure. Fa entre 65-70 milions d'anys, els dinosaures aprofitaren aquestes sorres de platja per establir-hi una zona de nidificació a la qual retornaven periòdicament per fresar. Els ous trobats, de forma esfèrica i superfície rugosa, mesuraven un diàmetre mitjà de 20 cm, mentre que la mida del gruix de la closca anava dels 1,5 mm als 2 mm. Les característiques litològica i paleontològics són molt similars al jaciment de Basturs-1. Jaciment de Sant Roma-2, al nord de la vila de Sant Roma d'abella. Aquest lloc ha lliurat restes nombroses de dinosaures, d'un ornitòpode del grup d'hadrosaures que han permès descriure un nou gènere i espècie de dinosaure nadiu: Pararhabdodon isonensis i ha un hadrosaure indeterminat.
En aquesta capa hi ha també restes de forat deixat per les tiges i arrels de plantes aquàtiques i invertebrats.
Jaciment del MOLÍ del Baró, Situat molt a prop de la ciutat de Sant Romà d'abella, a l'extrem oest. Descobert el 2001, ha proporcionat una important
Jaciment de la Masia de Ramon, Al municipi d'Isona i Conca Dellà. Inclou ossos i petjades de dinosaures hadrosàurids del grup hadrosaures i
14
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
d'alimentació deixades per peixos elasmobranchs en una plana de sorra. També hi ha les closques d'invertebrats marins, així com marques en la sorra crancs i cucs.
ossos de cocodrils, aquestes restes es conserven en un conjunt d'estrats a la part mitjana de la arenoses formació de Tremp.
Jaciment Llau de la Costa, Situat al municipi d'Isona i Conca Dellà. Inclou Tridactyls petjades de dinosaures, probablement d’ornitòpodes del grup hadrosaures, sobre una capa de gresos d'origen fluvial. Acord GOV/128/2012, 18 de desembre, per la qual declara bé cultural d'interès nacional, en la categoria de zona paleontològica, surt publicat en el «BOE» al n º 33, data 7 de febrer de 2013, BOE-A-2013-1326 pàgina 435. Diversos dipòsits de vertebrats en els municipis d'Isona i Conca Dellà i Gavet de la Conca.
Jaciment de Goberres, Al municipi d'Isona i Conca Dellà, a l'est de la vila d'Isona. Hi ha una vintena de icnites pobrament mantingut al sostre d'una capa de pedra sorrenca que presenten alta duresa, tot i que es troba en un pitjor estat de conservació, s'ha pogut afirmar que pertanyen a dinosaures.
El àmbits de vertebrats: Basturs-1, Basturs-2, Basturs Poble, Sant Roma-2, Molí de Baró, Orcau-1, Orcau-2, La Posa, Goberres, Mas de Ramon, La Costa Roja, El Barranc de Llauet i la Llau de la Costa, en els municipis d'Isona i Conca Dellà i Gavet de la Conca (Pallars Jussà) Segons la descripció i ubicació que figuren en annex 1 d'aquest acord.
Jaciment de la Costa Roia o la Costa Vermella, Al municipi d'Isona i Conca Dellà. Conserva les petjades de dinosaure hadrosàurid a la base d'una capa de gresos d'origen fluvial en la part mitjana de la formació de Tremp. Jaciment del barranc Llauet o barranc Guixers-1, Situat al terme municipal de Gavet de la Conca. Inclou les petjades de dinosaures hadrosàurids sostre d'una capa de gresos d'origen fluvial en la part mitjana de la formació de Tremp.
La delimitació de la zona paleontològica i la justificació que consta en annex 2, es detalla en els plans que es publiquen juntament amb aquest acord. Centre d’Estudis d’Isona i Conca Dellà, Memòria 2014
Jaciment de la Posa, Es troba a l'est de la vila d'Isona, una zona que, a finals del Cretaci, era molt a prop de la costa. El sostre d'una capa de pedra arenis-ca, conservats centenars de les depressions que inicialment van ser interpretats com les empremtes de dinosaures sauròpodes.
http://www.segre.com/ http://www.icp.cat/index.php/en/sala-depremsa-5/noticies-icp/item/1404-l-icpparticipa-en-l-extraccio-d-un-coll-dedinosaure-sencer-de-mes-de-cinc-metresde-llarg
Posteriorment, no obstant això, ells han ha re-interpretat com marques
15
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
PALEONTOLOGIA (INVERTEBRATS) CLASSIFICACIÓ DELS GÈNERES MICRASTER (AGASSIZ, 1836) I GIBBASTER (GAUTIER, 1888) (SPATANGOIDA, MICRASTERIDAE) DE LA REGIÓ PIRENAICA (I) Jordi Sànchez Rosas RESUM Els eriçons dels gèneres Micraster i Gibbaster són els més abundats del registre fòssil del cretàcic superior, no obstant això la seva classificació és complicada. En aquest article es descriuen algunes de les característiques de la teca d’aquests eriçons que permeten determinar les diferents espècies present al la regió pirenaica. PARAULES CLAU: Eriçò, cretàcic, teca, micraster, gibbaster, classificació. KEYWORDS: Sea urchin, cretaceous, test, micraster, gibbaster, classification. INTRODUCCIÓ Els eriçons irregulars de l’ordre Spatangoida es caracteritzen per tenir una teca globosa de forma cordiforme i ambulacres petaloides. La família més coneguda i abundant, dintre d’aquest ordre és Micrasteridae, amb el gènere Micraster com a taxó més característic.
Gibbaster es consideren especies diferents (Smith i Wright, 2012). El gènere Micraster es caracteritza per tenir el pètal III diferent de la resta i per tenir una fascíola anal que sempre està present. En canvi, en el gènere Gibbaster, el pètal III és similar a la resta i la fascíola anal es pot reduir o fins i tot desaparèixer (Fig. 1). A més a més, el gènere Gibbaster te una perfil, generalment, més elevat (Fig. 2).
El génere Micraster tradicionalment s’ha subdividit en dos subespècies, Micraster (Micraster) i Micraster (Gibbaster). No obtant això, actualment, Micraster i
Figura 1: Diferències del petal III entre el gènere Micraster (A) i Gibbaster (B). En números romans la numeració dels petals (Modificat de Smith i Kroh, 2011).
16
AECC-Associació Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Figura 2: Perfil característic del gènere Micraster (A) i Gibbaster (B) (Modificat de Smith i Kroh, 2011)
Tradicionalment aquests dos gèneres s’han classificat fent servir lleugeres diferències morfològiques, la qual cosa va generar més de 100 espècies diferents dificultant molt la seva classificació. Actualment es considera que moltes d’aquestes diferències morfològiques deriven riven de canvis dintre d’una mateixa espècie (variabilitat específica), canvis
ocasionats pel creixement (variabilitat ( ontogènica) o canvis derivats d’adaptacions al mediambient (variabilitat ecofenotípica). L’objectiu d’aquesta publicació és donar a conèixer ixer criteris que es poden fer servir per classificar les diferents espècies dels gèneres Micraster i Gibbaster. Gibbaster
DISTRIBUCIÓ ESTRATIGRÀFICA Els gèneres Micraster i Gibbaster són típics principalment del cretàcic superior. Micraster es distribueix des del turonià (cretàcic superior) fins el danià (paleocè inferior) i Gibbaster des del turonià fins els campanià (cretàcic superior) (Smith ( i Kroh, 2011).
El coneixement de la distribució estratigràfica és un tret fonamental per poder determinar les diferents espècies de Micraster i Gibbaster. A la taula 1 s’ha resumit la distribució de quatre especies presents a la regió pirenaica en base a la informació aportada per diferents estudis.
Taula 1: Distribució estratigràfica d’algunes especies de Micraster i Gibbaster (G: Gallemí, Gallemí 1982; S: Stokes, 1975; T: Gallemí, 1992)
17
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
En els principals jaciments, on apareixen aquestes espècies, s’ha estudiat de forma acurada la seva distribució estratigràfica, aquest fet facilita la posterior classificació dels exemplars que s’hi
puguin trobar sempre i quan es conegui la seva edat exacta. Per exemple, a la figura 3 es pot observat la distribució estratigràfica del gènere Micraster en un jaciment del nord d’Espanya.
Figura 3: Distribució del gènere Micraster d’Irutzun (Navarra) segons Ernst, 1981.
18
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
CARACTERÍSTIQUES BIOMÈTRIQUES A més a més de la distribució estratigràfica, cada espècie es pot diferenciar en funció de les seves mides bàsiques (Fig. 4).
Figura 4: Mesures bàsiques dels gèneres Micraster i Gibbaster; L - Longitud de la teca (mm); W - amplada de la teca (mm); H - Alçada de la teca (mm); WT - amplada de la teca mesurada a un terç de la vora posterior (mm); AA - angle anal (graus); a - distància des del punt central del disc apical fins la vora anterior (mm); b - distància del punt central del disc apical fins la vora posterior (mm) (Olszewska-Nejbert, 2007).
No obstant això, és la relació entre les mides l’eina més important per conèixer les característiques de les diferents espècies (Olszewska-Nejbert, 2007): • •
•
•
W / L * 100 - caracteritza el contorn de la teca; una relació entre 95 i 105 indica un contorn circular, una relació inferior a 95 indica un contorn allargat. H / L * 100 - caracteritza l’alçada del perfil longitudinal de la teca; una relació superior a 70 caracteritza un perfil alt, una relació entre 50 i 70 caracteritza un perfil moderadament alt i una relació inferior a 50 caracteritza un perfil baix. H / W * 100 - caracteritza l’alçada del perfil transversal de la teca; una relació superior a 75 caracteritza un perfil alt, una
•
19
relació entre 55 i 75 caracteritza un perfil moderadament alt i una relació inferior a 55 caracteritza un perfil baix. WT / W * 100 - aporta informació addicional sobre el contorn de la teca; una relació superior a 84 caracteritza les teques ovals, les relacions inferiors a 83 caracteritzen les teques pseudotrapezoïdals, ovalotrapezoïdals o circulartrapezoïdals I una relació inferior a 80 caracteritza un contorn cordiforme. a / b * 100 - caracteritza la proporció del disc apical; una relació entre 95 i 105 caracteritza un disc apical central, una relació inferior a 95 un disc apical més anterior i una relació superior a 105 una posició més posterior.
AECC-Associació Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
CARACTERÍSTIQUES MORFOLÒGIQUES Hi ha determinades característiques morfològiques de les teques del gènere Micraster i Gibbaster que són úniques per a cada espècie. Dos d’aquestes
característiques són l’estructura del pètal II (zona interambulacral) i les variacions de l’àrea periplastronal (Fig. 5).
Figura 5: Pètal II (A) i àrea periplastronal (B) (Modificat de Smith i Kroh, 2011) 2011
El pètal II pot presentar 5 tipologies diferents de la zona interambulacral (Fig. 6).
Figura 5: Tipus de zona interambulacral: a=llissa, a= b=suturada, c=aixecada, d=subdividida i e=dividida (Olszewska-Nejbert, 2007).
20
AECC-Associació Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
La l’àrea periplastronal pot presentar 7 variacions (Fig. 6).
Figura 6: Tipus de zona periplastronal: a=llisa, b=sorrenca, c=granular, d=granular gruixuda, e=tuberculosa amb protuberàncies, f=granular amb protuberàncies i g=amb protuberàncies. L’escala indica 1 mm (Olszewska-Nejbert, Nejbert, 2007).
El coneixement de estratigràfica, les biomètriques i les
la distribució característiques característiques
morfològiques són alguns dels trets que permeten identificar les diferents espècies de Micraster i Gibbaster.
21
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
A continuació es detallen les característiques de quatre de les espècies més abundants en el registre fòssil de la
zona pirenaica: Gibbaster brevis, Micraster coranguinum, Micraster cortestudinarium i Micraster leskei.
Gibbaster brevis Desor, 1847
Gibbaster brevis, l’escala indica 1 cm (Foto: Jordi Sànchez) transversal moderadament alta (H/W*100 de 55 a 75) i disc apical central (a/b*100 de 95 a 105).
Distribució estratigràfica A la regió pirenaica es distribueix des del Coniacià superior al Santonià mitjà (Gallemí, 1982; Stokes, 1975 i Gallemí, 1992).
Característiques morfològiques Zona interambulacral aixecada i zona periplastronal granular o granular gruixuda (Fig. 7).
Característiques biomètriques Contorn circular (W/L*100>95), perfil alt (H/L*100>70), alçada del perfil
22
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Figura 7: Zona interambulacral (A) i periplastronal (B) de Gibbaster brevis.
Micraster coranguinum Leske, 1778
Micraster coranguinum, l’escala indica 1 cm (Foto: Smith i Kroh, 2011)
23
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Distribució estratigràfica
alçada del perfil transversal moderadament alta (H/W*100 de 55 a 75), i disc apical central o lleugerament posterior (a/b*100 de 95 a 105).
A la regió pirenaica es distribueix des del Coniacià superior al Campanià inferior (Gallemí, 1982 i Stokes, 1975).
Característiques morfològiques Característiques biomètriques Zona interambulacral dividida i zona periplastronal tuberculosa amb protuberàncies (Fig. 8).
Contorn allargat (W/L*100<95) i cordiforme (WT/W*100<80), perfil moderadament alt (H/L*100 de 50 a 70),
Figura 8: Zona interambulacral (A) i periplastronal (B) de Micraster coranguinum.
Micraster cortestudinarium Goldfuss, 1826
Micraster cortestudinarium, l’escala indica 1 cm (Foto: Jordi Sànchez)
24
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Distribució estratigràfica A la regió pirenaica es distribueix exclusivament al Coniacià (Stokes, 1975).
a 70), alçada del perfil transversal moderadament alta (H/W*100 de 55 a 75), i disc apical central (a/b*100 de 95 a 105).
Característiques biomètriques
Característiques morfològiques
Contorn circular (W/L*100>95) i pseudotrapezoïdals, ovalotrapezoïdals o circulartrapezoïdals (WT/W*100<83), perfil moderadament alt (H/L*100 de 50
Zona interambulacral inflada i zona periplastronal sorrenca o granular (Fig. 9).
Figura 9: Zona interambulacral (A) i periplastronal (B) de Micraster cortestudinarium.
Micraster leskei Desmoulins, 1837
Micraster leskei, l’escala indica 1 cm (Foto: Jordi Sànchez)
25
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
perfil moderadament alt (H/L*100 de 50 a 70), alçada del perfil transversal moderadament alta (H/W*100 de 55 a 75), i disc apical central (a/b*100 de 95 a 105).
Distribució estratigràfica A la regió pirenaica es distribueix des del turonià superior al coniacià inferior (Stokes, 1975). Actualment es considera una espècie exclusiva del turonià (Fouray i Tarkowsiœ 1991).
Característiques morfològiques
Característiques biomètriques
Zona interambulacral llisa o suturada i zona periplastronal sorrenca o llisa (Fig. 10).
Contorn allargat (W/L*100<95) i pseudotrapezoïdals, ovalotrapezoïdals o circulartrapezoïdals (WT/W*100<83),
Figura 10: Zona interambulacral (A) i periplastronal (B) de Micraster leskei.
BIBLIOGRAFIA Ernst, G (1981). Evolution and stratigraphical distribution of the Micraster lineages in the Upper Cretaceous of northen Spain (Working group: FU Berlin).
Olszewska-Nejbert, D. (2007). Late Cretaceous (Turonian-Coniacian) irregular echinoids of western Kazakhstan (Mangyshlak) and southern Poland (Opole). Acta Geologica Polonica, 57(1), 1-87.
Fouray, M. I Tarkowsiœ, R (1991. Intérêt biostratigraphique de Micraster leskei (Echinoidea, Sparangaidæ) dans le Turonien de l’Europe. EARTH 39.3.
Smith, A. B. i Kroh, A. (editor) 2011. The Echinoid Directory. World Wide Web electronic publication. http://www.nhm.ac.uk/researchcuration/projects/echinoid-directory [accessed march, 2016].
Gallemí, J. (1982). Distribución de los Equínidos del Cretácico superior sudpirenaico. Cuadernos de Geología Ibérica, 8, 1049-1056.
Gallemí J. equinidos prepirineo Universitat doctoral.
Smith, A. B. i Wright, C. V. (2012) British Cretaceous echinoids. Part 9, Atelostomata, 2. Spatangoida (2). Monograph of the Palaeontographical Society, London
(1992). Los Yacimientos con del cretácico superior del de la provincia de Lleida. Autònoma de Barcelona, tesi
Stokes, R. B. (1975). Royaumes et provinces fauniques du Crétacé établis sur la base d'une étude systématique du genre Micraster. Éditions du Muséum.
26
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
ARQUEOLOGIA EDIFICI OCTOGONAL ROMÀ DE CAN FERRERONS Ramón Coll Monteagudo Museu d’estampació de Premià de Mar
PARAULES CLAU: Arqueologia, Roma KEY WORDS: Arqueologi, Roma resultat és l’obtenció de nombroses habitacions de planta trapezoïdal que confereixen a l’edifici una singular complexitat. El conjunt fou realitzat mitjançant obra d’encofrat, amb morter de calç com a material d’unió. La major part de les parets tenen alçades conservades d’entre dos i tres metres.
Les primeres restes arqueològiques trobades en aquest sector es remunten a 1969, amb la descoberta de les restes d’un mosaic, cinc dipòsits d’una fase anterior i altres elements. A finals de 1999, en construir-se un col·lector, es van poder excavar diverses restes pertanyents a la part productiva del jaciment (tallers de forja, magatzems i algun dipòsit) que proporcionà una cronologia àmplia, des d’època de l’emperador August, poc abans del canvi d’era, fins el segle V dC. A finals de l’any 2000 es descobria l’edifici octagonal, de 710 m2. L’obra respon a un projecte arquitectònic executat de nova planta en una única fase constructiva. La planta és octagonal, amb l’orientació de cada una de les façanes vers un dels punts cardinals. La longitud màxima de l’edifici és, des de qualsevol dels angles laterals, d’ aproximadament 100 peus romans (uns 30 m.). Cada una de les façanes té poc més de 40 peus romans (uns 12 m.) de longitud.
Vista general de l’edifici octogonal Fotografia:R. Coll
El sector que millor es coneix és un petit balneum, situat a ponent. En els banys hi ha un total de sis àmbits que s’associen a quatre estances balneàries que constitueixen el complet circuit termal: l’apodyterium, el frigidarium, el tepidarium i el caldarium als quals s’hi afegeix el praefurnium, un annex adossat a l’exterior de l’octàgon. En destaca especialment l’alveus del caldarium, amb tota l’estructura intacta. Sobresurt també el sistema de calefacció, amb nombrosos tubs de ceràmica buits (tubuli latericii) que s’encaixaven entre si, i que servien per escalfar les parets alhora que
La distribució interna de l’edifici gira en torn a un àmbit central, també de planta octagonal, de 14 m. de longitud. Des d’aquest espai es dóna accés a quatre àmplies habitacions, d’uns 40 m2 i de planta quadrangular, en els laterals NO, NE, SE i SO. Els altres quatre costats s’obren a una subdivisió d’àmbits més petits que segueixen un patró simètric. El
27
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
ventilaven, i que complementen les dues xemeneies dels laterals de l’alveus. Amb la singularitat, potser un unicum a Hispania, de disposar dels passos de calor (arcades) orientats lleugerament vers el praefurnium, per facilitar l’entrada de l’aire calent.
La darrera fase d’activitat de l’edifici es documenta vers la segona meitat del segle VI dC, amb alguns enterraments en fossa simple. En l’àrea exterior sud-oest s’hi localitzà també una petita necròpolis formada per set inhumacions, totes elles d’individus infantils excepte un adult. Es tracta de tombes de tegulae a doble vessant i senyalitzades per un petit túmul de pedres.
Aquests banys, juntament amb les habitacions quadrades, serien la raó de ser de l’edifici: s’interpreta com un gran pavelló de recepció, amb presumiblement tres sales per fer-hi banquets (la quarta seria l’entrada al recinte, al sud), on el seu acabalat propietari rebria les amistats i a on molt probablement es parlaria de política, de filosofia i d’altres temes d’interès. I tot això succeïa al segle V dC, quan l’estructura política del món romà s’estava ja ensorrant definitivament! Una segona fase de l’edifici (ss. V-VI dC) acollí activitats productives, com són una completa instal·lació vitivinícola i diversos tallers metal·lúrgics. En aquesta fase la funcionalitat original tant de les estances com dels departaments resultà anul·lada i reconvertida a les noves necessitats. D’aquesta fase cal destacar també la troballa d’un mil·liari tardà reutilitzat, un crismó gravat indicatiu de la presència de culte cristià en l’edifici i diversos enterraments de perinatals o fetus a terme.
El Tepidarium Fotografia:R.Coll
És aquest excepcional edifici el que ha estat obert a la visita amb el nom de Museu Romà de Premià de Mar. Però el jaciment de la Gran Via-can Ferrerons és molt més gran, doncs ocupa unes 5,5 Ha, amb una cronologia que s’inicia cap el 75 aC i que va fins a finals del segle VI o inicis del VII dC.
´ Vista de la necròpolis Fotografia: R. Coll
28
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
FUTURS PAELONTÒLEGS Albert Ruiz
Definitivament, allò em va encantar i així va ser com vaig començar a col·leccionar fòssils i a interessar-me per les trobades, les xerrades i les jornades d’intercanvi que organitza l’associació. Així doncs, si un dia em veieu per la muntanya, la platja o fins i tot pel carrer, agafant pedres rares, no us estranyi... Allò que penseu que segurament no és res, potser és la petjada que va deixar un ésser viu fa milions d’anys enrere.
El meu nom és Albert i tinc dotze anys. M’encanten els minerals i els fòssils, però no recordo ben bé com va néixer aquesta afició... Potser va començar de ben petit, fent castells de sorra a la platja. Aquelles petites pedres de colors, aquelles petxines de diferents mides, aquells matins i tardes caminant amb els avis o els pares per la vora del mar, buscant aquells tresors... Després, recordo que amb uns cinc o sis anys, sempre que anàvem a alguna fira i hi havia paradetes, em queda paralitzat i embovat davant de les parades de minerals. Aquells colors sorprenents, aquelles formes i com no! m’havien d’acabar comprant una d’aquelles peces.
Voleu conèixer més coses sobre aquest fantàstic món? Veniu a visitar l’exposició de l’associació!!!! Ens podreu trobar a l'entrada de la biblioteca del Museu d'Estampació de Premià de Mar. Animeuvos!!!!
Poc després, vaig veure que en alguna d’aquelles parades o en botigues de minerals, també hi havia altres coses interessants. Què eren aquells cargols de pedra? Què eren aquells peixos o cucs petrificats? I aquelles petites dents tan esmolades?? Llavors, vaig començar a descobrir un nou món. Un món que va existir fa molts i molts anys, milions d’anys!!!! Com podia ser que després de tant de temps, trobéssim restes d’altres éssers vius, animals i plantes, que ja no existeixen?
Escoltant atentament l’explicació sobre els trilobits en un taller de l’AECC.
Aquella nova troballa eren fòssils i amb ells, va començar la meva gran afició. Amb uns set anys, els pares em van portar un dia a l’exposició que tenia l’AECC (Associació d’Estudis Científics i Culturals), al carrer Sant Pau de Premià de Mar. Allà, l’Enric, amb passió i paciència, ens va explicar l’origen dels fòssils i ens va ensenyar la col·lecció de l’associació.
29
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
NOTICIES PALEONTOLÒGIQUES Antonio Lopez Ros de Barcelona (UAB), l’Institut de paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i l’Instituto de Ciencias de la Tierra Jaume Almera del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). La troballa s’ha publicat a la revista Geological Magazine de la Cambridge University Press.
El Morelladon beltrani. Descoberta una nova espècies de dinosaure: el Morelladon beltrani. L’han exposat a la sala del Consell de l’Ajuntament de Morella. Es poden observar les restes fòssils i una recreació de com era aquest herbívor de sis metres de llargada, dos i mig d’alçada i una tona de pes, emparentat amb l’Iguanodon, que va habitar al sud d’Europa fa 125 milions d’anys durant el Cretaci inferior.
Les icnites pertanyen a diferents espècies d’amfibis i rèptils primitius entre els que trobem sinàpsids, el grup que molt després, fa uns 220 milions d’anys, donarien lloc als mamífers al Triàsic. Un d’aquests sinàpsids que va deixar el seu rastre és l’espectacular pelicosaure dimetrodon de fins a 4 metres i una cresta o vela al llom.
La característica que crida més l’atenció en aquest nou dinosaure és la presència dunes espines neurals molt altes a les vertebres dorsals que podrien haver sostingut una mena de vela amb la qual regulava la temperatura corporal, emmagatzemava greix pels períodes de escassetat, o bé, jugava un paper destacat en la comunicació entre els membres de la manada. Identificades les icnites més antigues de Catalunya. Les icnites de la vall de Manyanet, en el terme municipal de Sarroca es troben en dues zones que corresponen a dos ambients diferents. Un és una zona fluvial de meandres i l’altre d’aigües no confinades.
Las petjades (icnites) més antigues de Catalunya les van deixar impreses diferents grups de tetràpodes, els primers vertebrats que van abandonar l’aigua i van trepitjar terra ferma, fa entre 280 i 290 milions d’anys (en el període pèrmic) i a la vall de Manyanet (Pallars Jussà, Lleida).
En aquests ambients vivien al Permià (entre 300 i 250 milions d’anys) els diferents tetràpodes que van desenvolupar pulmons i van transformar les seves aletes en potes.
Les rastres d’aquests animals anteriors als dinosaures han estat identificats per investigadors de la Universitat Autònoma
30
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
embrions. Museu d’Història Natural de Suècia.
La mida dels embrions fa pensar que la inactivitat de la llavor va permetre a les primeres plantes amb flors sobreviure a dures condicions ambientals i colonitzar hàbitats inestables, segons explica l’estudi. Eren plantes de mida petita amb cicles ràpids de vida, però les llavors podien sobreviure fins que les condicions per a reproduir-se fossin favorables.
Icnites d'un dels jaciments de la Vall de Manyanet. Fotografia: Servei d'Arqueologia i Paleontologia
Una llavor de 130 milions d’anys. La troballa mostra que al Cretaci inferior les plantes amb flors eren petites i sobrevivien fàcilment en hàbitats hostils. Un fòssil que data del Cretaci inferior i la seva mida és inferior a 2,5 mil·límetres ha permès a un grup d’investigadors del Museu d’Història Natural de Suècia esbrinar quina mida tenien les plantes amb flors de fa entre 120 i 130 milions d’anys, com vivien i s’adaptaven al seu entorn i com es reproduïen.
Els investigadors es van sorprendre de la bona conservació de les estructures cel·lulars. Això va possibilitar una anàlisi exhaustiva, amb la qual cosa van classificar aquestes plantes com a oportunistes, es a dir, eren les primeres plantes que colonitzaven un territori desocupat.
L’estudi ha estat publicat a la revista científica Nature. Else Marie Friis, autora de la investigació i el seu equip van analitzar 250 llavors trobades a Portugal i Amèrica del Nord, de les quals aproximadament 75 eren plantes amb flors. Fent servir un accelerador de partícules i raigs x, van observar els embrions de les llavors i els teixits circumdants d’emmagatzematge de nutrients. Van trobar que els embrions tenien una mida d’aproximadament un quart de mil·límetre.
Aquesta investigació ha permès completar la informació de la què es disposava fins ara pel que fa a dades de biologia, ecologia i germinació de llavors del Cretaci Inferior i afegeix que la diversificació de les plantes d’aquesta època va iniciar canvis fonamentals a la composició de la vegetació terrestre.
En color verd apareixen les llavors trobades, en el seu interior i en groc els
31
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Les nostres publicacions. Pots accedir a les nostres publicacions anteriors a la web de la secció de paleontologia, http://fossilpremiaaecc.jimdo.com/publicacions. Trobaràs els nostres butlletins així com les publicacions dels membres de la nostra associació.
Edita: Ass. D’Estudis Científics i Culturals,
Camí Ral, 54
08330 Premià de Mar - correu electrònic aecc_cultura@yahoo.es
32
AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6 – Any 2016
Fes-te’n soci, simpatitzant o col·laborador.
33