Issuu on Google+

RETRANSMISSIÓ DE LA IMATGE A LLARGA DISTÀNCIA 1.Història de la televisió: es pot rastrejar fins Galileo Galilei i el seu telescopi. No obstant això, no és fins a 1884, amb la invenció del Disc de Nipkow de Paul Nipkow quan es fes un avanç rellevant per a crear un mitjà. El canvi que portaria la televisió tal com avui la coneixem va ser la invenció de l'iconoscopi de Vladímir Zvorikin. Això donaria pas a la televisió completament electrònica, que disposava d'una taxa de refresc molt millor, més definició d'imatge i il·luminació pròpia. Les primeres emissions públiques de televisió les va efectuar la BBC a Anglaterra a 1927 i la CBS i NBC a Estats Units a 1930. En ambdós casos es van utilitzar sistemes mecànics i els programes no s'emetien amb un horari regular. Les emissions amb programació es van iniciar a Anglaterra a 1936, i en els Estats Units el dia 30 d'abril de 1939, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal de Nova York. Les emissions programades es van interrompre durant la Segona Guerra Mundial, i es reprengueren quan va acabar.

2.Formació de la imatge: el senyal de vídeo es composa a més de la informació de la imatge, d'una sèrie d'impulsos, la funció dels quals es sincronitzar tots els elements que intervenen en la creació de la imatge. Són impulsos de sincronisme horitzontal, que senyalen l'inici de lectura de cadascuna de les línies i, de sincronisme vertical.

3.Televisors actuals: a les pantalles de plasma el llum es crea a partir de l'excitació d'un dipòsit fosforescent que es troba present en tots i cadascun dels milers de píxels individuals que formen la imatge. Per contra, les pantalles LCD estan formades per petits cristalls líquids que deixen passar el llum o el bloquegen en funció de la càrrega elèctrica que se'ls hagi aplicat.

4.Retransmissió del senyal de vídeo a llarga distància: la diferència de càrrega retornada és proporcional a la llum que va incidir en el target i constitueix una versió elèctrica de la imatge que es coneix com senyal de vídeo. Aquest senyal de vídeo s'amplifica i es transmet mitjançant ones electromagnètiques. Dintre del receptor de televisió el procés és invers, transformant senyals elèctrics en imatges. VÍDEO DIGITAL 1.Vídeo digital: és un tipus de sistema de gravació de vídeo que funciona utilitzant una representació digital de vídeo, en comptes d'analògica. Aquest terme genèric no s'ha de confondre amb el nom DV, que es un tipus específic de vídeo digital enfocat al mercat de consum. El vídeo digital es grava normalment en cinta, i després es distribueix en discs òptics, normalment DVD. Hi ha excepcions, com les càmeres de vídeo que graven directament en DVD, les càmeres de vídeo de Digital8 que codifiquen el vídeo digital en cintes analògiques convencionals, i altres càmeres de vídeo que graven els vídeos digitals en discs durs o memòria flash. 2.Sistemes d'edició i transmissió de vídeo •MPEG-1: establert el 1991, es va dissenyar per introduir vídeo en un CR-ROM. En aquells temps eren lents, per lo que la velocitat de transferència quedava limitada a 1.5Mb/s i la resolució a 352x240 píxels. La qualitat es similar al VHS i s'utilitza per a videoconferències, el format CD-i, etc.

•MPEG-2: fou establert el 1994 per oferir una major qualitat amb un major ample de banda (entre 3 i 10Mb/s). Aquesta banda, proporciona 720x486 píxels de resolució, que equivalen a la qualitat de la televisió. A més ofereix compatibilitat amb MPEG-1.

•MPEG-3: va ser una proposta per la televisió d'alta resolució, però la possibilitat de que MPEG-2 amb major ample de banda compleixi les mateixes expectatives ha fet que s'abandoni de moment.

•MPEG-4: està en desenvolupament. Es tracta d'un format de molt baix ample de banda i una


resolució de 176x144 píxels, pensat per a videoconferències sobre Internet, etc. Està evolucionant a grans passos i hi ha fantàstics codificadors software que donen una qualitat semblant al MPEG2 però amb menor ample de banda. Pot ser l'estàndard del futur degut a la excel·lent relació qualitat-ample de banda.

•MOV: és l'estàndard per a la visualització d'imatges dinàmiques, compatible tant per a CD com per a Mackintosh. Segons l'algoritme de compressió pot alcançar qualitats professionals.

•AVI (Audio Video Interleave): té un funcionament molt simple, pots emmagatzemar la informació per capes, guardar una capa de vídeo seguida per un àudio.

•DivX: és un format de codificació de vídeo, que combinat amb la compressió d'àudio Mp3 aconsegueix una alta qualitat d'imatge amb un caudal inferior a 1Mb/s.

•Windows Media Player: ha tingut un gran impuls degut al Windows XP, ja que 1.Peculiaritats dels formats de vídeo digital •Alguns conceptes bàsics que s'han de tenir en compte quan es parla d'editar vídeo digitalment són: •Bit: És la unitat més petita d'informació digital que permet ser tractada per ordinador. Té dos

estats: 1 o 0. •Byte: Conjunt de vuit bits que representen caràcters, colors... en un sistema informàtic. Per

exemple, la lletra a, en el primer cas; o bé el color blau, el vermell o el verd, en el segon. •Píxel: S’entén per píxel la unitat bàsica per formar imatges. La seva funció és similar als punts de

tinta en una impressió. •Resolució: Mostra o defineix la quantitat de píxels que conté una imatge. Com més elevat és el

nombre de píxels existents per unitat de superfície en pantalla, major és la sensibilitat i la qualitat de la imatge. Es mesura en línies horitzontals. Un sistema d’enregistrament en VHS té unes 240 línies de resolució, l'S-VHS unes 400, el mini DV prop de 480, etc.

•Profunditat de color: La formació de color en la imatge es basa en la barreja dels tres colors primaris: vermell, verd i blau. És el que es denomina RGB. Treballar amb vídeo digital requereix un mínim de 24 bits per píxel, ja que proporciona una paleta de colors gairebé real a l’ull humà: 8 bits pel color blau, 8 bits pel vermell i 8 bits pel verd (3x8 = 24 bits per píxel). •Núm. BITS •Núm. de colors •2: blanc i negre •1 •2 •22: 4 •24: 16 •4 •28: 256 •8 •216: 65.536 •16 •224: 16 milions •24

•Mida: Una pel·lícula és el conjunt d’un seguit de fotogrames posats un al costat de l’altre, com si parléssim d’un rodet de fotografies, però amb molta més quantitat. Aquests fotogrames o frames tenen un format, una altura i una amplitud determinada, segons el sistema de vídeo que s’utilitzi, analògic o digital. L’elecció de la mida dels fotogrames depèn de la destinació que tingui, és a dir, del lloc on posteriorment es vulgui reproduir. Si la seva destinació final és un magnetoscopi o televisor que utilitza el sistema de vídeo PAL (el que es fa servir a Europa, exceptuant França, que optà pel sistema SECAM), la mida haurà de ser 720x540. Si volem guardar les imatges d’un clip de vídeo en un CD per poder-les visualitzar amb qualitat acceptable a l’ordinador, amb una mida de 320x240 n’hi haurà prou. Per passar-les per Internet, amb un mòdem de 56 kbit, el més aconsellable és reduir considerablement la mida a 160x120, per alleugerir-ne el pes i garantir un


mínim de qualitat en la reproducció.

•La ràtio d’aspecte: La relació existent entre l’amplada i l’altura de les dimensions de la imatge és el que s’anomena ràtio d’aspecte. Segons la ràtio que es triï, la imatge es veurà d’una manera o d'una altra. La ràtio més emprada en vídeo i televisió ha estat la de 4:3. però cada cop s’utilitza més la de 16:9, més rectangular (panoràmica)

•Velocitat de reproducció: La mesura de la velocitat en què es reprodueix un clip de vídeo s’expressa en fotogrames per segon (fps). En l’edició de vídeo PAL s’utilitza una velocitat de 25 fps.

•Mesura del temps: Per la mesura de la duració d’un clip o seqüència de vídeo s’utilitza, el sistema d’hores, minuts, segons i fotogrames. Així ho veurem en qualsevol reproductor i en els diferents programes d’edició: hh:mm:ss:ff

•Entrellaçat i no entrellaçat: Tant si és analògic com digital, el programari de vídeo que fa servir el sistema PAL, SECAM i NTSC per poder visionar les imatges d’una pel·lícula, utilitza el procediment de camps, anomenat entrellaçat o d’exploració alterna. Això vol dir que cada frame o fotograma conté dos camps que s’exposen en dues passades de línies d’exploració alterna, on cadascun d’ells té una de cada dues línies horitzontals del fotograma. El fotograma complet sols es veu una vegada han recorregut el seu camí les línies d’exploració del primer camp i posteriorment les del segon. És important destacar que l’entrellaçat és tan sols un tret característic de la captura i reproducció de les imatges, no és un component estructural dels formats d’arxiu ni dels mitjans de reproducció. Per entendre-ho millor, imaginem-nos que els dos quadres inferiors estan integrats en la pantalla d’un televisor per on es passa una pel·lícula. Per cada fotograma de la pel·lícula primer cal que facin el seu recorregut progressiu les línies del Camp 1 i posteriorment les línies del Camp 2. •CAMP 1 •CAMP 2 •1 ---------------------------------------------•2 -----------------------------------------------•3 ---------------------------------------------•4 -----------------------------------------------•5 ---------------------------------------------•6 -----------------------------------------------Així, doncs, un fotograma de vídeo PAL i SECAM que es mostra a 1/25 de segon, conté dos camps entrellaçats que es mostren a 1/50 de segon cadascun. En canvi, en una pantalla d’ordinador, s’empra el sistema de vídeo no entrellaçat o també anomenat d’exploració progressiva. En aquest cas, les línies de cada fotograma s’exposen en un sol recorregut, que va de dalt fins a baix, i la imatge apareix progressivament a mesura que el recorregut lineal avança. •1 -------------------------------------------------•2 -------------------------------------------------•3 -------------------------------------------------•4 -------------------------------------------------•5 -------------------------------------------------•6 -------------------------------------------------1.Sistemes de compressió

•DV: és el còdec utilitzat per les càmeres DV. Comprimeix el vídeo mantenint un bit rate molt alt, 25 Mb, de manera que no hi ha una pèrdua apreciable de qualitat. L'àudio s'enregistra sense comprimir en estèreo, amb una freqüència de 48 kHz i resolució de 16 bits. El resultat final és una compressió aproximada de 10:1. Una hora de vídeo ocupa al voltant de 12 GB.


•MPEG: el Moving Picture Experts Group és un comitè d'estandardització promogut per companyies del sector electrònic i audiovisual. Ha creat diversos estàndards que defineixen uns formats de fitxer i uns còdecs d'àudio i vídeo. Els més importants són els següents:

•MPEG-1: primer intent de definir un estàndard genèric de vídeo digital. S'ha fet servir en els

Vídeo CD, que encabeixen una hora de vídeo en un CD-ROM, amb una qualitat equivalent a una cinta VHS. Inclou el còdec d'àudio MP3.

•MPEG-2: codificació d'àudio i vídeo de més qualitat. S'utilitza en els DVD i en emissions de televisió digital per cable i per satèl·lit.

•MPEG-4: codificació d'àudio i vídeo adaptada a bitrates diversos, inclosos bitrates baixos per a vídeo per Internet. S'utilitza també en càmeres de qualitat inferior.

•QuickTime: tecnologia multimèdia d'Apple. Inclou l'especificació d'un format de fitxer que pot

incloure diversos components d'àudio, vídeo, text, etc. El vídeo i l'àudio poden estar comprimits amb còdecs diversos.

•AVI (Audio Video Interleave): format de fitxer de vídeo de Microsoft. Pot contenir vídeo i àudio comprimits amb còdecs diversos.

•DivX/XviD: dos còdecs de vídeo desenvolupats per la comunitat de programari lliure. Utilitzen

algorismes equivalents a l'MPEG-4. Generalment es combinen amb un còdec MP3 d'àudio dins d'un fitxer en format AVI. Una pel·lícula comercial d'una hora i mitja codificada així cap dins d'un CD-ROM amb una qualitat no molt inferior a la d'un DVD.

•ASF/Windows Media Video (Advanced Streaming Format): format de fitxer i còdec basat en l'MPEG-4, propietat de Microsoft. Substitueix l'AVI, més antic.

EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL 1.El pla. •Definició: és, en el llenguatge audiovisual, l'espai escènic (personatges, objectes, paisatges) que capta l'objectiu de la càmera des que s'inicia la filmació fins que es deté. •

Tipus de plans:

o Gran pla general (GPG): l'enquadrament mostra una visió global de l'entorn per situar el conjunt dels elements. La figura humana pot o no aparèixer i en qualsevol cas queda difuminada com un element més de l'escenari.

o Pla general (PG): mostra també un escenari amb una visió global, però en aquest cas la figura humana té rellevància. Fins i tot pot arribar a ocupar un terç del pla.

o Pla de conjunt (PC): capta, en un entorn general, un grup de persones que realitzen alguna acció.

o Pla sencer (PS): recull la figura humana en la seua totalitat, de cap a peus. o Pla americà (PA): mostra la figura humana des del cap fins als genolls o malucs. o Pla mitjà (PM): Es veu la meitat de l'objecte o de la persona (en el cas de la persona es veu fins a la cintura)


Pla mig llarg (PML): apareix la figura humana tallada a l'altura de la cintura.

Pla mig curt (PMC): apareix la figura humana tallada a l'altura del pit.

o Primer pla (PP): capta el rostre d'una persona, o bé una part del cos humà (un braç, una cama...). Fins i tot en aquest tipus de pla pot aparèixer un objecte en la seua totalitat (close up).

o Primeríssim primer pla (PPP): mostra un rostre tallat des de la barbeta fins al front.

o Pla de detall (PD): recull una xicoteta part del cos humà (un ull, un nas, una orella...) o d'un objecte.

o Pla seqüència (PS): seqüència que es roda en una única presa, sense cap tipus de muntatge, directament i sense interrupcions. •Suggeriments sobre plans:

Sempre que sigui possible i si no és que ho exigeixi el guió, treballeu amb un trípode: evitareu tenir imatges mogudes.

El primer que heu de fer és enquadrar la imatge que voleu copsar d'acord amb el valor expressiu que hagi de tenir. Quan estigueu segurs que disposeu del pla desitjat, és quan s'ha de prémer el Rec de la càmera.

Assegureu-vos de tenir enregistrats per a cada pla, tant a l'inici com al final, tres o cinc segons de més, hi hagi o no acció. Val més que sobrin imatges, ja tindreu temps de desprendre-us de les no necessàries quan munteu la pel·lícula. Si ajusteu la durada, podeu trobar-vos, en fer el muntatge, que teniu imatges mogudes o bé que us en faltin. Us estalviareu haver de tornar a enregistrar.

Tingueu molt en compte quan enregistreu que un pla ha de tenir relació, tant amb l'anterior com amb el posterior, perquè s'ha de respectar una coherència visual. Us estalviareu problemes en l'edició, ja que el principi de continuïtat entre plans, del que es parlarà més endavant, és sagrat en el món del cinema.

Per facilitar l'edició és aconsellable enregistrar suficients i variats plans d'una mateixa escena. Això us permetra poder disposar d'una bona biblioteca i consegüentment poder triar en el procés de muntatge la combinació més adequada.

1.Composició del pla. Consisteix en afegeix a c la selecció d'un determinat pla un altre element, la seva composició, que consisteix a distribuir adequadament els diferents referents que s'han de visionar dins l'enquadrament: persones, objectes, decorats, acció, sensació de profunditat, línia de l'horitzó,


moviments, aire, llum, ombres, etc.

•Llei dels terços: consisteix a dividir mentalment l'enquadrament de la càmera en terços equivalents, amb dues línies horitzontals i dues de verticals, amb quatre punts d'intersecció que estableixen l'àrea de màxima atenció visual, on habitualment s'acostuma a centrar la nostra mirada en primera instància i que es coneix com la zona àuria.

•Profunditat de camp: és la distància que hi ha entre el referent més pròxim i el més allunyat.

•L'aire: és l'espai que es troba entre el referent i els límits de l'enquadrament (dalt, sota i costats). Com la resta de conceptes, la seva major o menor inclusió ha d'estar en relació amb la informació que es pretén que aporti. És un concepte íntimament lligat amb la llei dels terços. •

Angle de visió. Tipus d'angles.

És el factor que determina la part de l’escena que es captada en la pel·lícula o al sensor. •

Normal: la càmera enfoca a l'altura dels ulls.

Picat: la càmera enfoca des de dalt.

Contrapicat: la càmera enfoca des de baix.

Zenital: pla fet des de dalt, mostrant una imatge a la vertical.

1.Mobilitat de la càmera. Tipus de moviments. Tipus Moviment i valor expressiu Horitzontal Vertical Balanceig Circular

La càmera es mou només sobre el seu propi eix, com el moviment de rotació de la Terra o els diversos moviments del cap d'una persona. Poden tenir un significat descriptiu, narratiu i expressiu. 

La panoràmica horitzontal pot servir per seguir o explorar un referent, també com a recurs de transició establint una relació dinàmica o de canvi comparatiu entre dos o més referents.

Les panoràmiques verticals poden ser de relació o també per mostrar alçàries o profunditats.

Les panoràmiques obliqües o inclinades poden donar sensació d'inseguretat, inquietud, inestabilitat.

Panoràmica Oblic o inclinat

Tràveling

Horitzontal dreta/esquerra esquerra/dreta

Es produeix un desplaçament de la càmera, com el moviment de translació de la Terra.


Vertical amunt/avall, avall/amunt Profunditat avanç/retrocés

Circular

Els efectes dels seus desplaçaments poden tenir un valor descriptiu, narratiu i expressiu. A més, potencien la sensació tridimensional i de relleu. A diferència de les panoràmiques, la seva utilització permet aconseguir uns resultats expressius molt més dinàmics. 

Els tràvelings horitzontals i verticals contribueixen a potenciar un seguiment del referent molt més proper i intensiu.

Els tràvelings de profunditat d'avanç o en retrocés poden servir respectivament per canviar de pla en una mateixa presa, centrar l'atenció, penetrar en la interioritat d'un personatge, o bé situar un referent en un context, allunyar-se d'una acció, indicar el final d'un somni o record.

No hi ha ni moviment ni desplaçament de càmera. Sols es desplaça, per apropar o allunyar un referent, l'òptica interior que porta dins. 

Zoom

Apropament/Allunyament

No és convenient que abuseu del zoom, pot arribar a causar un efecte desagradable a l'espectador. A més, l'efecte que produeix és completament artificial, de vegades pot ser més aconsellable recórrer al tràveling d'avanç o retrocés, perquè imprimeix una sensació molt més natural.

1.Continuïtat entre plans: s’entén per continuïtat o ràcord la coherència temàtica i perceptiva, tant temporal com espacial, que ha d’haver entre plans successius i que es regeix per tot un conjunt de normes audiovisuals. 2.Transicions. Tipus. 

Encadenat: quan un pla desapareix progressivament en aparèixer l'altre. S'aplica per suggerir un canvi espacial o temporal curt.

Fosa: quan de manera progressiva, el primer pla acaba enfosquint-se i el segon surt de la foscor. S'aplica per mostrar una pausa llarga de manera que indica el final d'un temps i l'inici d'un altre. Implica tenir cura amb l'àudio, si en té, perquè ha de seguir el mateix procés en paral·lel.

Cortineta: Quan un pla és substituït progressivament per un altre sense que es produeixi una barreja. S'utilitza per manifestar un canvi espacial o temporal brusc.


Teoria video