Page 1

L’aventura a la Terra

Joan i Sofia 5è Panteres Curs 2013-14 Sant Jordi


Aquest conte el dediquem a la nostra professora, l’Ester Lamela, la millor professora de la escola

2


Fa molt temps, me’n recordo que quan érem joves, el meu amic l’extraterrestre que es deia Galiban i jo, en Fufi, un fullet del planeta Fufilandia, vam tenir l’aventura més gran que mai podríeu imaginar. Tot va començar així...

El meu planeta era

verd, cada any el

Pare Noel ens venia a

visitar

portava molts regals i

llaminadures,

i

ens i

sempre acabàvem anant al dentista perquè ens sortien moltes càries. Un dia mentre estava passejant pel poble de Fufilandia vaig escoltar uns senyors que deien no sé què d’un planeta que es deia Llaminaduralandia. Jo de seguida vaig voler anar a aquell planeta tan estrany i acolorit, així que vaig decidir que l’endemà hi aniria. Vaig arribar amb un coet que vaig construir jo sol en només una nit i funcionava perfectament. En un tres i no res ja havia arribat a Llaminaduralandia, vaig trigar exactament mil nou cents vint dies i dos minuts. I només arribar la nau se’m va destrossar. Només posar el peu a terra vaig quedar al·lucinat, i literalment em vaig quedar enganxat al terra perquè era enganxifós tot era de xiclet. Les cases eren de xocolata i nata... Per poc no em porten a la presó perquè m’estava menjant totes les cases dels veïns... Els núvols eren de cotó de sucre, les roques eren de piruleta, els rius eren de xocolata desfeta i i els troncs que anàvem flotant pel riu eren de regalèssia.

3


En aquell planeta hi vivien tot tipus de persones estranyes que semblaven extraterrestres, un dels extraterrestres em va preguntar quin era el meu nom i què hi feia jo allà. Li vaig respondre: -

Hola, em dic Fufi i no sóc d’aquest planeta, sóc del planeta Fufilandia!

L’extraterrestre em va mirar amb una cara estranya i aleshores em va dir el seu nom. Ell era en Galivan, li vaig dir que era un nom molt estrany, i ell em va respondre que era un nom molt normal i corrent al seu planeta. Des d’aquell dia vam ser molt bons amics. Com que tenia la nau espatllada no vaig poder tornar a casa i em vaig quedar a casa d’en Galivan. Un dia com qualsevol altre, mentre estàvem a casa, vàrem veure a la televisió que hi havia una clau perduda en un planeta que es deia PLANETA TERRA. En Galivan i jo ens vàrem quedar al·lucinats al veure la imatge d’aquella preciosa clau d’or. Tots dos volíem anar al planeta Terra a buscar-la, per això vàrem estar hores, dies i setmanes construint una nau que ens hi portés. L’endemà d’haver-la construït vàrem pujar i vam emprendre el viatge cap a la Terra.

4


Vam trigar dues-mil nou-centes hores i cinc minuts en arribar. Aquell planeta era gegant hi havia edificis gegants, transports gegants, tot era gegant. En Galivan i jo no sabíem com trobar la clau d’or en aquell planeta tan gran i tampoc sabíem on dormiríem, no sabíem res de res però no ens vam desesperar. La gent ens observava sospitosament i nosaltres ens sentíem una mica incòmodes i ens varem intentar amagar, no volíem causar sospites ni problemes. Varem veure un hotel que tenia molt bon aspecte però no varem entrar, no podíem, perquè en Galiban i jo érem molt estranys i no sabíem el que ens podien fer. Així que vam decidir dormir sota d’un pont, que s’estava prou bé, si no fos perquè estava ple de rates que se’ns pujaven per sobre del cos i cada cinc minuts ens les havíem de treure de sobre perquè ens pessigaven i mossegaven.

5


L’endemà al matí varem llevar-nos ben d’hora per sortir a buscar la clau d’or. Varem caminar més d’una hora i mitja i estàvem esgotats, però no podíem parar de caminar perquè ens havíem d’amagar d’aquelles persones tan rares i lletges. De sobte ens vam trobar una cova gegant, tan gran com una casa de tres pisos i en Galivan i jo vam aprofitar per descansar i fer una migdiada. En el moment que ens vam despertar i teníem la intenció de marxar, va aparèixer un drac gegant que em va atrapar i em va portar cova endins.

En Galivan no sabia què fer, si anar-se’n d’allà o rescatar-me. Sort que va escollir la segona opció. Va ser prou valent per entrar cova endins perseguint el drac fastigós i dolent. Però li va perdre la pista. En aquell moment no parava de pensar “això que estic fent és molt perillós, i si el drac se’m cruspeix a mi primer...” Però encara que estigués tan espantat va seguir avançant a poc a poc. Aleshores va arribar al final de la cova, més espantat que mai, i va trobar-me ficat en una espècia de gàbia i el drac estirat al terra vigilant que ningú s’apropés.

6


Aquella cova era tota negra, només estava il·luminada per una petita flama, aquesta servia per escalfar el drac o potser per cremar-me i així se’m podia menjar ben estufat. En Galivan tenia molta por, estava allà quiet a punt de plorar, però s’aguantava perquè no podia fer gens de soroll, no volia que el drac el descobrís. Mentre pensava què fer, va veure que a sota del drac hi havia alguna cosa que brillava. De seguida se’n va adonar que a sota del drac hi havia la CLAU!!! Però el que realment li importava al Galivan era salvar-me, així que va agafar valor d’allà on va poder i va acostar-se a poc a poc per darrera del drac. Jo pensava que marxaria i em deixaria plantat. Però no, vaig veure que agafava alguna cosa del terra, una espècie de pal de fusta amb la punta punxeguda, va passar pel darrer del drac fent molt de silenci, quan va arribar al costat de la gàbia, amb l’ajuda del pal punxegut, la va obrir posant el pal dins del candau. Va aprofitar que el drac estava adormit per explicar-me amb veu molt fluixa que la clau estava a sota del drac. Cap dels dos s’atrevia a agafar-la, però en Galivan va ser valent i ho va provar. Primer va ficar una mà sota la panxa del drac, després va sentir un calfred a la mà i de seguida la va tornar a treure, havia aconseguit agafar la clau!!! Però en aquell moment el drac es va aixecar, en Galivan i jo estàvem molt espantats, no podíem moure’ns. Vam estar paralitzats uns dos minuts fins que ràpidament varem reaccionar i vam sortir corrent. El drac ens perseguia a gran velocitat, va arribar un moment que estava tan a prop nostre que varem començar a fer passes cap enradera i vam trepitjar una espècie d’ós que va fer un soroll molt estrany. Ens moríem de por, varem pensar que nosaltres acabaríem així, però varem aconseguir arribar fins a la sortida de la cova. Semblava que havíem esquivat el drac, així que vam anar fins al pont on havíem passat la nit i on, més important encara, hi havia la nostra nau amagada. Quan estàvem a punt d’enlairar-nos vam tornar a veure el drac, però se’m va ocórrer fer moure la clau d’or de manera que projectés un raig de sol cap a l’ull del drac i vaig

7


aconseguir deixar-lo cec la suficient estona perquè poguéssim deixar enrere aquell maleït planeta.

Quan vam arribar al planeta d’en Gàlivan, Llamineduralandia, ens vam acomodar al seu sofà i em vaig adonar que ell era un heroi, m’havia salvat la vida!!! Aquest sí que era el millor dels meus tresors, més gran que la clau d’or.

8

Joan i sofia  
Advertisement