Page 1

ONGC 60

Revista trimestral • Número espeical · Estiu - Tardor 2015 • Número 60 • 3 E €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

DOSSIER REFUGIATS, QUATRE VISIONS D’UNA CRISI: UNICEF, Amnistia Internacional, Ajuntament de Barcelona i Govern de Catalunya

Srebrenica, Europa i l’autodeterminació • Mèxic, un any de la massacre SIPRI 2015: menys armes, més efectives • Navegant pel Tatarstan La resolució 1325, gènere global • Drets Humans i desenvolupament Noms propis: Marta Rojals, Miquel Carrillo, Anna Gabriel, Víctor Terradellas i Zygmunt Bauman


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«3

Francesc de Dalmases Director

Srebrenica, Europa i l’autodeterminació ca, per vergonya de la comunitat internacional, però també la caiguda de cada població presa, violada i assassinada pels grups de mercenaris que s’avançaven i feien part de la feina bruta a l’exèrcit regular iugoslau. Recordar i emmarcar històricament Srebrenica ens ajuda a entendre per què el respecte a principis democràtics essencials –i l’autodeterminació n’és un– és encara una assignatura pendent de la comunitat internacional i, per allò de la proximitat, especialment d’Europa. Que vint anys després, l’11 de juliol de 2015, Catalunya s’hagi comptat entre les dues-centes delegacions internacionals que han volgut ser presents al Memorial d’Srebrenica per mostrar el seu suport a les víctimes, a la població bosniana i a les institucions que fan possible aquest exercici de memòria, va molt més enllà d’un acte de commemoració. Hi era el Govern de Catalunya, a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament; hi era el Fons Català de Cooperació amb la

V

int anys després del genocidi d’Srebrenica correm el risc de centrar-nos excessivament en el fet i poc en les causes. Perquè les víctimes –totes i cadascuna de les 8.372 que van ser assassinades, totes i cadascuna de les 7.291 que han estat identificades i els milers que han sobreviscut– exigeixen memòria, respecte i reparació. Però convindrem que una de les millors maneres de fer efectiva aquesta memòria és emmarcant la situació que va fer possible la pitjor matança ocorreguda a Europa d’ençà de la fi de la segona guerra mundial. Cal recordar que Bòsnia i Hercegovina va ser escenari d’un procés cívic, pacífic i democràtic que va culminar amb el referèndum d’independència que va tenir lloc l’1 de març de 1992. Un referèndum que va comptar amb la participació d’un 64% del cens i amb un re-

Recordar i emmarcar històricament Srebrenica ens ajuda a entendre per què respectem els principis democràtics essencials. I l’autodeterminació n’és un sultat inapel·lable: 99% dels vots emesos es van decantar pel sí. A partir d’aquí la història ja és més coneguda. La incapacitat de les velles estructures iugoslaves per entendre els canvis que arribaven i la força de les armes controlada pels comandaments militars serbis orientada a esclafar aquella revolució democràtica. El resultat van ser les polítiques genocides contra la població bosníaca –bosnians de tradició musulmana– ideades per Karadzci i executades per Mladic; el setge conegut de Sarajevo i el més desconegut de Mostar; la caiguda d’Srebreni-

Meritxell Budó al capdavant; hi era la ràdio pública de Catalunya amb aquesta perla rara i preciosa que és el programa `Solidaris’, hi érem fins a dotze organitzacions catalanes amb vincles als Balcans... És la confirmació de la nostra preocupació per la democràcia, per la memòria històrica i pel respecte als drets humans, individuals i col·lectius. I no és una preocupació circumstancial ni interessada. Forma part de l’ADN del nostre poble i marcarà, segur, la nostra actuació nacional i internacional quan siguem un nou estat d’Europa.


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Cap de redacció Francesc Parés Internacional Judit Aixalà, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló, Toni Fullat, Dolors Elias Han col·laborat en aquest número Òscar Aguilera, Aiats Agustí, Dolors Aixalà, Natàlia Boronat, Miquel Carrillo, Anna Gabriel, Miquel Ferreres, Sònia Cervià, Marta Macias, Quima Oliver, Núria Oriol, Montse Ortiz, Jordi Planas, Marta Rojals, Miquel Ruiz, Cristina Saiz, Elisenda Soriguera, Sandra Tello, Joaquim Vilarnau i José Miguel Vivanco. Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Gemma Lapedriza Disseny i maquetació Quim Milla Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat

24

Edita amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de amb el suport de:

ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor. L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

FERRERES

52


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

SUMARI

3 el davantal

60

Srebrenica, Europa i l’autodeterminació

4 miquel Ferreres

6 la disco mòbil

10

La política dignificada

7 per cert

No han entès res

8 l’orquestra roja

Potser ja no recordem, ni recordarem

9 de gairell

Finançar el present o finançar el futur

10

món Mèxic: un any després de la massacre

14 món - finestra a l’est Navegant pel Tatarstan 20 món SIPRI - 2015: menys armes nuclears però més efectives

44

7

22 la imatge 24 món - gènere

La Resolució 1325, quinze anys després

28

dossier - crisi refugiats Perill i mort per a les persones refugiades

32 dossier - crisi refugiats Infants que creuen fronteres 38 dossier - crisi refugiats Catalunya, país d’acollida 42 dossier - crisi refugiats Barcelona, preparada per acollir refugiats 44 drets humans

Drets humans i desenvolupament

48 espai verd

Fairphone, l’smartphone amb valors

52 accd

Impuls del seguiment qualitatiu

56 els llibres Pere Ortega, Szilárd Borbély i Zygmunt Bauman

8

57 les músiques La Pegatina, Gemma Humet i Carles Belda 58 espai lleida Cooperació descentralitzada, un vaixell sense rumb 62 espia CeDRe Paraules que fan la revolució 66 ara i aquí

Srebrenica, una commemoració des de Girona

70 espai illes Hem perdut un llençol?

66

74 gènere V Congrés Estatal d’Economia Feminista

«5


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

LA DISCO MÒBIL

Miquel Carrillo

La política dignificada

U

n matí de fa ja uns quants mesos, pujant les escales del Parlament amb un company, recordo que vaig comentar la sensació que em produïa posar els peus en aquella casa. Assistíem a la comissió que treballava la Llei d’acció exterior de Catalunya, i com a societat civil interessada en els afers internacionals havíem de donar el nostre parer sobre aquella llei en procés d’aprovació. Potser fou l’evocació al ‘Polònia’ (per cert, un d’aquells programes que si no existissin caldria inventar) i la constant identificació d’aquells polítics de carn i ossos amb els personatges de dijous a la nit, que va fer treure el comentari al meu acompanyant: - Potser ens hauríem d’implicar més i ajudar a dignificar la política. - Però nosaltres sempre n’hem fet de política, des del nostre espai, però política al cap i a la fi. O no? O no. Han passat moltes coses des de llavors en aquests dies tan convulsos a casa nostra. I sembla que moltes persones van sentir la mateixa conversa, a d’altres escales sense catifa vermella, bars, casals o a aquelles sobretaules on la gent s’embarca en grans i incalculables propòsits, probablement esperonats pel coratge que dóna el cigaló doble de rom. Cansades de lluitar per obrir noves dimensions de la política, diferents del joc partidista, que sempre n’hem fet molt curt a casa nostra, o simplement interpretant que els temps que ens han tocat viure requerien un nou abordatge i el poder, el poder dur i aspre, s’havia de prendre per canviar alguna cosa. Veig moltes persones, cares conegudes, estimades i respectades, que abans van ser a la nostra política, la que fèiem des de les entitats, i que ara han decidit fer i exercir l’altra política, assaltar el poder i fer servir les seves eines. Llistes, comissionats, direccions que abans eren per persones anònimes per mi, de sobte són familiars, i em sembla bé. No sé si fins ahir era indigna realment la política (partidista) i calia dignificar-la, però vull pensar que sí que ho serà més a partir d’ara, i que el seu bagatge, amb tants aprenentatges a aquesta banda del riu, faran bé a tothom. Que consti que venir d’una ONG no vol dir res, en realitat, ni t’ha de donar cap patent de cors ni ínfula de representar res ni ningú. Desconfieu de qui faci servir

Compatibilitzar projectes de transformació, de fons i a llarg termini, amb cicles electorals de quatre anys i les misèries del dia a dia, no acostuma a ser cap llaminadura per ningú

les seves credencials ‘socials’ per guanyar-se la vostra confiança. Em preocupa, però, quelcom que ja hem vist a d’altres països com Bolívia o l’Equador, on moltes persones amb una llarga trajectòria a entitats, o les mateixes entitats en bloc, es van implicar totalment amb governs i partits en un moment històric per aquells pobles. La transfusió de capacitats i la connexió entre les diferents vies de la política no acostuma a ser neta, i pair la descapitalització de la societat civil i les contradiccions de gestionar l’ara mateix, amb el ball d’interessos i renúncies sempre presents, no és cap broma. Compatibilitzar projectes de transformació, de fons i a llarg termini, amb cicles electorals de quatre

anys i les misèries del dia a dia, no acostuma a ser cap llaminadura per a ningú. I menys per a les entitats que encara poden estar vinculades a aquestes persones: per molt que hi hagi una desconnexió formal, les tensions, els retrets i les traïcions estan per arribar. Em preocupa que al final no prenguem mal, ho reconec. Mig en conya, mig seriosament, amb la flaire del mateix cigaló també, ens imaginem com serà la primera manifestació amb anti-avalots, a un i l’altre costat. Més que la dignitat renovada, espero que puguem aportar tones de sentit comú, esperit crític i maduresa per anar molt lluny. Que tinguem sort, que diria aquell.


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

«7

Víctor Terradellas

No han entès res

V

an passar força desapercebudes unes declaracions del conseller de polítiques socials i família de la Comunitat de Madrid, Carlos Izquierdo. Amb la superioritat pròpia dels qui parlen des del melic del món, el sr. Izquierdo reclamava posar fi a les cooperacions ‘autonòmiques’ per aconseguir una ‘rendibilitat major’. Per maquillar els pobríssims pressupostos de l’agència espanyola de cooperació, l’AECID, llençava la brillant proposta de sumar-hi els respectius pressupostos autonòmics. Tots. La proposta d’Izquierdo evidencia un discurs que, de forma més o menys explícita, ha anat emetent la mateixa agència espanyola: ‘vostès ens envien els diners i nosaltres ja decidirem on i quan cal esmerçar-los’. De fet, el conseller madrileny va fer aquestes declaracions a la signatura d’un conveni que pràcticament inhibeix la cooperació de la seva institució a favor de l’agència espanyola. No cal dir que a les declaracions no hi va faltar la preceptiva referència a Catalunya com a ‘comunitat’ insolidària poc disposada a cedir els pocs mitjans no espoliats a l’AECID. Clar. La proposta d’Izquierdo és enormement il· lustrativa perquè demostra, d’una tacada, per què en el cas de la cooperació al desenvolupament necessitem consolidar una cooperació a partir de l’establiment d’un estat propi i prova, també, per què l’anomenada ‘tercera via’ ha estat eliminada, sobretot, pels unionistes mateixos. L’any 1999 vaig proposar a IGMAN-Acció Solidària liderar un acord transitori. Es tractava de reivindicar per a l’agència catalana la part del pressupost de l’AECID que fem possible gràcies a la nostra aportació al PIB estatal. No només no va ser ni estudiada sinó que, passats quinze anys, el missatge que rebem és que la cooperació catalana és molesta i que caldria eliminar-la a favor d’una única –grande y libre?- cooperació espanyola. Avui ens semblaria impossible una proposta d’aquestes característiques perquè centrem els esforços en l’establiment d’unes estructures d’estat en què la cooperació al desenvolupament serà una punta de llança de la nostra acció exterior. Les polítiques de cooperació a Catalunya –com les sanitàries, les educatives i el conjunt de l’acció de Govern– malviuen amb

Les polítiques de cooperació a Catalunya malviuen amb respiració assistida a causa d’un estat ineficaç i ineficient bolcat en unes polítiques que anorreen la diversitat política, cultural i social

respiració assistida a causa d’un estat ineficaç i ineficient bolcat en unes polítiques que anorreen la diversitat política, cultural i social. La construcció i l’establiment d’un nou estat és un projecte legítim sorgit del si i del sentit majoritari de la mateixa societat catalana, però paga la pena recordar que no existeix un

camí del mig o un tornar a la casella de sortida. En el camp de la cooperació, i en tants d’altres, la resposta de l’Estat és eliminar el minso autogovern que se’ls va escapar amb l’aplicació del règim del 78. No han entès res i per això és magnífic que ho tinguem tan clar.


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ORQUETRA ROJA

Anna Gabriel

Potser ja no recordem, ni recordarem

S

egurament ja no recordem que tot plegat s’ordena fruit de les actuacions dels imperis. De conquestes i opressions, de genocidis i espolis. Els poetes no han pogut encara trobar el mot exacte que ho pugui explicar, segurament perquè els poetes tenen també la dificultat d’imaginar tant terror, però podríem dir potser que segurament és tot massa cru com perquè puguem deixar que formi part de la nostra quotidianitat. Hem après a viure, a sobreviure potser, obviant la història que hi ha darrere de cada moment i de cada gest. En siguem conscients o no, el fet és que vivim en una Europa forjada sobre la colonització dels pobles dels altres continents. Esclavitud, assassinats massius, violacions, i un paraigües que ho justifica: la creença en la superioritat d’uns respecte d’altres. Això són els colonitzadors europeus, i això és, encara avui, en part, Europa. Una superioritat que pesa i que ens avergonyeix; una superioritat a la qual alguns combaten; una superioritat que, malgrat tot, senten i exerceixen, encara ara, molts. Massa. Podríem parlar del paper de l’estat alemany en les negociacions sobre el deute i l’economia gregues; podríem parlar de les polítiques migratòries dels tant admirats països nòrdics; podríem parlar també de la suposada laïcitat de bucs insígnia de la llibertat, com França, i de com aquesta esdevé avaladora de l’hegemonia religiosa catòlica al continent. Paradigma occidental basat en la colonització dels altres per servir els interessos i el model civilitzatori propi. En un terreny més concret, suposadament allunyat de la geopolítica o dels maleïts xocs civilitzatoris que pregonen els think tanks del poder, podem parlar de racisme i de feixisme i de la seva cara organitzada al nostre país. I podem fer-ho pensant que tot plegat són actituds aïllades, lluites de bandes o violències ocasionals a les quals cal dur davant la justícia. O al contrari, podem pensar que són l’expressió concreta i de carrer de la concepció de superioritat de l’imperi. Són aquesta gent que es manifesta per commemorar el que anomenen descobriment d’Amèrica, el dia de la Hispanitat; la mateixa gent que, de nit i en grup, maten la Sònia, en Roger, en Carlos o en Guillem. Una gent que colpeja i apunyala, que grava esvàstiques i que trenca per dins per sempre. Són braços executors de l’odi. I tenen la seva fortalesa en la ràbia dels seus cops, en la impunitat que els reserva el sistema, però també,

Vivim en una Europa forjada sobre la colonització dels pobles dels altres continents. Esclavitud, assassinats massius, violacions... en el fet que pensem que són una expressió marginal que no mereix més atenció. En alguns casos, la por a topar-se amb l’odi a qualsevol cantonada s’ha convertit en una valentia per a l’autodefensa. I tots els que no volem veure agressions motivades per aquesta superioritat, els que no volem viure en un país on hi hagi persones que imposin per la força la colonització del diferent entenem que necessitem tots els mitjans a l’abast per fer possible que aquestes actituds s’eradiquin completament. Per això és important recordar que mai no podrem equiparar el colonitzador al colonitzat.

És fonamental pensar que mai no podrem pensar que qui respon amb l’autoorganització popular a un cop d’estat no s’assembla en res a qui protagonitza aquest cop d’estat. I és vital tenir present que mai podrem equiparar qui combat la dictadura amb els botxins del garrot vil de la Model. Potser ja no recordem que el feixisme és odi, i que l’antifeixisme és l’aposta perquè l’odi no formi part, mai més, de cap fonament social ni cultural. Perquè si no recordem què vol dir que hi hagi qui es creu superior, algun dia deixarem de recordar res.


Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

DE GAIRELL

«9

Marta Rojals

Finançar el present o finançar el futur

H

an tornat a entrar en les nostres vides com n’havien sortit: sense fer soroll. Són els anuncis de crèdits personals, el compri avui i pagui demà, el tingui-ho ja, que esperar és de pobres. Deu ser una cosa molt mediterrània, molt nostra. Si no, no m’explico com, per no canviar, no ha canviat ni el sistema de tirar l’ham: tractar el fet d’endeutar-se com si et toqués la loteria. Les imatges ens mostren cares somrients i ulls espurnejants, somiadors, que volen “un televisor gran, gran, gran...”, “viatjar amb la família al Japó”, “un màster a París... No, Londres.... No, no, Roma!”. Veus il·lusionades com les dels anuncis de La Primitiva, de la BonoLoto, de l’Euromillón, vull, vull, vull, que són respostes amb lletres sobreimpreses: “Entra i fes-ho realitat”. Per somiar no fan pagar, però per a tota la resta, Mastercard. Què fou primer, el préstec o el diner? Si resulta que els bancs han tornat a obrir l’aixeta, és perquè la gent ja torna a tenir líquid? I si la gent ja torna a tenir líquid, és perquè torna a tenir feina? Amb quines dades treballen, els bancs, a l’hora d’oferir préstecs? Perquè, si és amb les que fa públiques el Gobiernodespaña ja podem tremolar. Les xifres oficials diuen que sí, que ui, que es creen milicents llocs de feina cada mes, però a terra ferma agafem el microscopi i veiem que més del 85 per cent de les noves ocupacions són temporals, a temps parcial, per mesos, dies, hores i altres modalitats de contractes escombraria. Gràcies a aquest fenomen, el departament d’I+D de l’estat espanyol ha desenvolupat un innovador concepte laboral: el “treballador pobre”. Un incís: no confonguem el nou “treballador pobre” amb la tradicional “treballadora pobra”, que és la persona, històricament dona, que treballa de cuidadora, d’assistenta o d’etcètera sense cobrar pel servei. Aquesta no compta perquè, en el cas que necessiti un crèdit per comprar-se un televisor “gran, gran, gran”, no el podria tornar ni a base de doblar el nombre de bolquers canviats (d’adults o de nens) o de rentadores posades (amb roba d’adults o de nens). Fi de l’incís. Vull pensar que hem après alguna cosa, de la crisi. Em nego a creure, déu me’n guard, que els bancs tornen a fer negoci de col·locar massivament “productes” que potser no es podran acabar de pagar. Quan la gent teníem feina continuada, els productes a col·locar eren préstecs “llargs”, hipotecaris, i seria de molt malpensar

Amb quines dades treballen, els bancs, a l’hora d’oferir préstecs? Perquè, si és amb les que fa públiques el Gobiernodespaña ja podem tremolar

que ara, que la gent té feines discontínues, els productes siguin préstecs “curts” pels petits somnis quotidians. Una tele d’última generació, un viatge a l’altra punta o uns estudis a preu de fill de xeic àrab: luxes curt-terministes als quals pot aspirar el que queda de classe mitjana. I mentre reflexiones sobre les feines temporals, l’endeutament, el viure el present perquè quin remei, tornes a mirar els anuncis dels bancs, i ensopegues amb els plans de pensions, i t’adones del detall: que les antigues imatges

d’avis Algasiv que viatjaven, saltaven en paracaigudes i pujaven els néts al cuixarró han donat pas a missatges inquietants del tipus “Planejar el teu casament, 12 mesos: i a la teva jubilació, quant li has dedicat?”, o “Recordate’n del teu futur” o “A la meva edat, em toca preparar el meu futur”, i penses: si ja necessito finançar-me el luxe del present —una tele “gran, gran”, un viatge familiar o un màster— com diantres he de poder finançar-me el luxe del futur?


10 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Un any després de la massacre Un any després que soldats mexicans assassinessin 22 persones en un celler buit a la localitat de Tlatlaya, a l’Estat de Mèxic, l’aparició d’un document oficial on es presenten instruccions de com els militars han de fer ús de la força ha suscitat un debat seriós i legítim al país sobre si els soldats estaven autoritzats a matar.


MÖN « 11

É

s un fet irrefutable que membres de les forces de seguretat mexicanes utilitzen freqüentment la força letal durant operatius de seguretat pública. Segons estadístiques oficials, entre el 2007 i el 2012, van morir en total 2.959 “presumptes agressors” durant presumptes incidents d’“agressions contra personal militar”, a més de 158 militars. Això equival a 18,7 morts civils per cada militar mort. El 2014, el relator especial de l’ONU sobre les execucions extrajudicials, sumàries o arbitràries va concloure que a Mèxic “continua produint-se un nombre alarmant” de violacions del dret a la vida, i va expressar consternació per la impunitat “sistemàtica i endèmica” d’aquestes morts. El document de la Secretaria de la Defensa Nacional, que va donar a conèixer i difondre

per primera vegada l’organització mexicana de drets humans Centro Prodh, és de l’11 de juny, és a dir, més de dues setmanes abans que es produïssin les morts a Tlatlaya. Les instruccions per a les tropes mexicanes a la zona inclouen “abatre delinqüents en hores de foscor”. La difusió d’aquest document, que el govern reconeix com a autèntic, ha generat especulacions sobre si “abatre delinqüents” en veritat significa “matar” presumptes delinqüents. Si més no, aquest va ser el significat que el relator especial de l’ONU li va atribuir sobre les execucions extrajudicials, i l’endemà dels assassinats de Tlatlaya, el governador de l’Estat de Mèxic, Eruviel Ávila Villegas, va dir que els soldats havien “abatut els delinqüents”. Com que es tracta d’un document de 12 pàgines que també esmenta la necessitat d’as-

segurar que els operatius respectin els drets humans i que l’ús de la força sigui proporcional, queda un marge de debat sobre si això evidencia una política de disparar a matar. No obstant això, no hi ha cap marge de debat possible sobre la necessitat d’assegurar que el govern engegui, d’una vegada per totes, una investigació exhaustiva i imparcial per esclarir la possible responsabilitat penal dels comandaments jeràrquics en les execucions a Tlatlaya. I aquesta investigació hauria de tenir en compte el document que s’ha divulgat recentment. També és irrefutable que, encara que ha transcorregut un any des de les morts de Tlatlaya, víctimes i familiars encara esperen que es faci justícia. La investigació a càrrec de la Procuraduría General de la República (PGR), iniciada tres mesos després de les execucions,


12 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’aniversari de les execucions de Tlatlaya hauria de ser un toc d’atenció per al govern del president Enrique Peña Nieto

encara té inconsistències en aspectes bàsics, com la quantitat d’homicidis que pretén perseguir penalment. Si bé la Comissió Nacional dels Drets Humans va indicar que almenys 12 persones van ser executades il·legalment, als poc soldats acusats se’ls imputen la mort de només vuit civils, i ningú ha estat condemnat per les execucions. La Comissió dels Drets Humans va concloure, a més, que agents del Ministerio Público de l’Estat de Mèxic van colpejar i amenaçar tres testimonis supervivents per obligar-los a afirmar que els militars no eren responsables de les morts. Fa poc el Ministe-

rio Público va acusar set policies ministerials d’aquestes pallisses, segons la premsa mexicana. No n’han detingut cap. I malgrat una recomanació de la CNDH, que atribueix la responsabilitat d’encobrir el crim a la Secretaria de la Defensa, la PGR encara no ha identificat tots els militars implicats. Si bé els membres de les forces de seguretat i els militars tenen dret a defensar-se quan són atacats, el dret internacional estableix criteris molt concrets per determinar si l’ús letal de la força és legítim. Sempre que resulti possible, els membres de les forces de seguretat i els mi-

litars han d’emprar la força de manera que no sigui letal, abans de recórrer a armes de foc. I quan l’ús d’armes de foc sigui inevitable, haurien d’exercir la moderació i els seus actes han de ser proporcionals a la gravetat del risc que enfronten. L’objectiu principal d’un operatiu de seguretat pública no pot ser, sota cap circumstància, matar presumptes delinqüents en comptes d’assegurar-ne l’aprehensió. L’aniversari de les execucions de Tlatlaya hauria de ser un toc d’atenció per al govern del president Enrique Peña Nieto. L’obligació del govern de posar fi a la impunitat de violacions de drets humans i de combatre eficaçment la delinqüència organitzada no perd urgència amb el transcurs del temps; en canvi, l’incompliment d’aquesta obligació es fa més palesa a mesura que passa el temps.

José Miguel Vivanco director a l’Amèrica de Human Rights Watch


14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Navegant pel

Tatarstan El blanc del monestir i de les esglésies acabades de restaurar de l’illa d’Sviazhsk, on s’uneixen les aigües dels rius Volga i Sviaga, rellueixen sota un cel blau i la mirada de centenars de peregrins que un diumenge d’estiu visiten aquest lloc tan important per la història de Rússia. Sviazhsk es troba a uns 30 quilòmetres de Kazan, la capital de la república del Tatarstan, un dels subjectes més desenvolupats de la Federació de Rússia.


MÓN- FINESTRA A L’EST « 15


16 »

ONGC

É

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

s des d’aquí d’on el 1552 el tsar Ivan IV, que més endavant rebria el sobrenom del Terrible, va llançar l’atac definitiu per conquerir els tàtars del Khanat de Kazan, un dels estats turco-mongols en què va derivar l’Horda Daurada del sud de Rússia que als segles XIII i XIV havia fet atemorir Europa. La història explica que Ivan IV va fer construir una fortalesa de fusta a Sviazhsk que es va aixecar en 28 dies i on va reunir 150.000 homes per llançar l’atac definitiu contra Kazan. D’aquells temps només es conserva l’església de fusta de la Trinitat on, segons la llegenda, a Ivan IV se li hauria aparegut la Mare de Déu. Pels peregrins que visiten l’illa la importància d’aquest lloc rau en què aquí es va iniciar el procés de cristianització de les terres del curs mitjà del riu Volga. Al segle XX, però, Sviazhsk compartiria el destí tràgic de molts monestirs de Rússia quan es va convertir en centre d’afusellament de la policia secreta soviètica i més endavant en un dels centres penitenciaris del temut Gulag, la direcció general de camps de treballs forçats de part de l’època soviètica. El 1996 s’hi va restablir la comunitat monàstica i un dels monjos que ara treballa al jardí, molt content del renaixement que ha experimentat

Sviazhsk i Bulgar són com dues cares de la mateixa moneda i tots dos llocs formen part d’un programa de reconstrucció i de recuperació de la memòria històrica anomenat Renaixement el monestir, assegura que “s’està molt bé a tot arreu on hi hagi déu”. Continuant riu avall s’arriba a Bulgar, la capital de la Bulgària medieval del Volga, un poble d’origen túrquic que va adoptar l’Islam com a religió oficial al segle X i que va desaparèixer com a estat amb la invasió de l’Horda Daurada. És aquí on es remunten els tàtars del Volga contemporanis per explicar els seus orígens i argumentar que abans de la conquesta russa ja tenien 7 segles d’experiència en organització estatal. Fa uns anys Bulgar era només un conjunt de runes arqueològiques, però s’està duent a terme un gran programa d’excavacions

i de reconstruccions i en alguns casos també de noves construccions, com l’edifici que alberga l’Alcorà més gran del món, per tornar a fer relluir aquesta joia medieval. Sviazhsk i Bulgar són com dues cares de la mateixa moneda i tots dos llocs formen part d’un programa de reconstrucció i de recuperació de la memòria històrica anomenat Renaixement i liderat per l’expresident tàtar, Mintimer Xaimíev. Segons Arslan Farkhutdínov, l’imam de la Mesquita blanca de Bulgar, l’objectiu de la restauració és “aixecar la nació tàtara, perquè comença a desaparèixer, i recuperar-ne els símbols d’unió i que Bulgar pugui ser un lloc de


MÓN- FINESTRA A L’EST « 17

pelegrinatge dels tàtars musulmans”. I perquè tothom estigui content, també es restaura Sviazhsk, perquè “són dos llocs molt sagrats o per cristians o per musulmans, i així ningú pot dir que es fa més per als tàtars que per als russos si volem ser exemple de convivència ètnica i religiosa”, sentencia Farkhutdínov. Aquest imam assegura que, a diferència d’altres regions de Rússia com el Caucas Nord, els musulmans del Tatarstan que segueixen corrents de l’Islam considerades més radicals no representen cap amenaça. La reconstrucció d’Sviazhsk i Bulgar amb tota la seva càrrega històrica és un dels exemples de bona convivència al Tatarstan contemporani, una república rica gràcies a l’extracció de petroli, la indústria química i automobilística i l’agricultura, on un 53% de la població dels 3,8 milions d’habitants és tàtara, un 39% russa i un 3% txuvaixa, segons el cens del 2010. Artur Xaciev, redactor en cap del blog polític Tatarstan europeu (Aurupali Tatarstan), considera que el futur del Tatarstan ha de passar perquè el nacionalisme tàtar aconsegueixi convertir-se en un moviment democràtic i europeista de la ciutadania més que no pas ètnic o religiós en el què tots els habitants de la república s’hi sentin

identificats, independentment de la nacionalitat o de la confessió. Al Tatarstan, com tampoc en cap altre territori de la Federació de Rússia, ara no es pot parlar obertament d’independència, ja que el codi penal rus castiga des del 2013 les crides públiques a dur a terme qualsevol activitat enfocada a la destrucció de la integritat territorial de Rússia, però molts tàtars recorden amb nostàlgia els processos sobiranistes dels anys 1990. El Tatarstan va proclamar una ambiciosa Declaració de sobirania el 1990 amb l’objectiu de ser una república federativa, independent de Rússia, però en el marc de la Unió Soviètica. Quan l’URSS es va desintegrar aquest territori va viure en un estatus indeterminat perquè, com Txetxènia, no van signar el Tractat de la Federació el 1992 amb el qual la resta de subjectes van ratificar que continuaven formant part de Rússia. Actualment el Tatarstan, que no té frontera amb cap estat estranger, està vinculat a Moscou per l’Acord de delimitació de les competències del 1994. L’exdiputat al parlament rus i tàtar Fandas Safulin, incansable lluitador pels drets dels pobles i impulsor d’aquella Declaració de Sobirania, recorda amb satisfacció aquells moments

d’ara fa 25 anys en què els aires de llibertat dels darrers anys de la Unió Soviètica amb la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov van carregar d’optimisme molts pobles. “Va representar l’inici de la solució del problema tàtar i ens va regalar 10 anys per avançar, l’autoritarisme d’abans de la perestroika feia impossible qualsevol reivindicació nacional” sentencia Safulin tot ensenyant fotos d’aleshores de sessions del Parlament de Tatarstan. Es va aprovar la llei lingüística i a partir d’aquell moment es van començar a obrir les anomenades escoles nacionals, on la llengua vehicular és el tàtar, es va donar un fort impuls a la cultura tàtara, es va aconseguir que el tàtar fos la segona llengua oficial al Tatarstan i també que fos més present als mitjans de comunicació i a les escoles russes. Els detractors de la Declaració argumentaven que era el Parlament tàtar qui l’havia aprovat però que no s’havia preguntat l’opinió al poble i aleshores els tàtars van decidir celebrar el referèndum per ratificar-la, al març del 1992 quan l’URSS ja s’havia desintegrat. Safulin recorda que aleshores “la política de Moscou va canviar 180 graus i van començar tot tipus d’amenaces a la consulta i fins i tot es va


18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

preparar l’exèrcit tenint present la possibilitat de desplegar-lo al Tatarstan” com passaria més endavant a Txetxènia. Tot i la forta pressió en contra, el 21 de març es va celebrar i va guanyar el sí a la Declaració. Safulin explica que “darrere l’objectiu de la Declaració hi havia també la idea de convertir l’URSS en una unió de pobles amb els mateixos drets, que el nostre exemple servís de precedent per a altres pobles”. Aquest exdiputat ha treballat tota la vida per defensar els drets dels pobles des del diàleg i està molt orgullós de l’article que va redactar ell a la Constitució del Tatarstan, el 15, que diu “El Tatarstan nega la violència i la guerra com a mitjà per solucionar els problemes entre els pobles”. L’article continuava dient “El Tatarstan és una zona lliure d’armament de destrucció massiva”, però el 2013 Moscou va eliminar aquesta frase. La Declaració de Sobirania es va aprovar l’estiu del 1990 i la desintegració de la Unió Soviètica, el desembre del 1991, deixaria el Tatarstan en un estatus indefinit. De tota manera, com recorda Safulin, es van viure uns deu anys de relativa independència que van permetre continuar duent a terme polítiques socials, cul-

turals, lingüístiques i educatives, mentre que les qüestions més estatals, com la diplomàcia, les relacions exteriors o l’exèrcit i les finances, quedaven a mans de Moscou. Es calcula que al món hi ha uns 8 milions de tàtars del Volga, dels quals poc més de 2 milions viuen a la república de Tatarstan. Aquest 25% està més protegit com a poble que la resta, gràcies a les polítiques nacionals d’aquests 10 anys de llibertat i a l’actual estatus especial de la república. Hi ha grans comunitats de tàtars del Volga a les regions veïnes de Baixkíria, Mordòvia, Udmúrtia, Txuvaixia i Mari El. Safulin parla contínuament de 10 anys de llibertats i consecucions nacionals que es van veure estroncades amb l’arribada de Vladímir Putin al Kremlin l’any 2000. “En alguns aspectes encara estem pitjor que abans del 1990. Ara els tàtars hem de sobreviure com a poble i conservar el que tenim”, es lamenta Safulin. Aquest polític explica que els darrers anys hi ha hagut dos cops mortals per a les escoles nacionals de tot el país quan Moscou va excloure el component nacional dels programes educatius i quan es va establir que l’examen general de l’acabament de l’escola secundària –una mena

de selectivitat– es faria només en rus, amb la qual cosa els alumnes que han estudiat a les escoles nacionals s’examinen amb desavantatge. A més de les pèrdues en la política cultural i lingüística, Safulin explica que el seu poble també hi ha perdut molt econòmicament ja que “els primers 10 anys hi havia un règim de federalisme pressupostari més o menys just mentre que ara el Tatarstan dóna un 80% dels seus ingressos a Moscou”. Artur Xaciev també lamenta el retrocés que ha fet el federalisme de Rússia els darrers anys, quan fins i tot durant un temps el poble de les repúbliques no podia triar els seus presidents, i que Moscou no hagi estat capaç de crear un model atractiu per a les regions amb pobles diferents i que, en canvi, prohibeixi els partits regionalistes que podrien defensar les particularitats dels territoris. “Moscou té molta por dels moviments regionals perquè no té res més a oferir que la vertical de poder que emana del Kremlin i les prohibicions”, sentencia aquest activista tàtar. Xaciev explica que, a diferència d’altres regions de Rússia que també són riques en recursos naturals, al Tatarstan majoritàriament s’ha


MÓN- FINESTRA A L’EST « 19

Com en molts països, l’esport i el nacionalisme o les reivindicacions nacionals també estan molt relacionats al Tatarstan

aconseguit que els negocis continuïn a mans locals gràcies a l’estatus especial de la república. Segons aquest expert, l’elit política i la dels negocis estan totalment vinculades i tot i que no els convenç el model actual en què marxen tants diners, de moment encara continuen lleials al Kremlin i han aconseguit que les grans oligarquies moscovites no s’apropiïn dels grans negocis tàtars. La riquesa del Tatarstan es veu molt ben reflectida en les infraestructures de la seva capital, Kazan, que va ser objecte d’unes obres espectaculars de cara a la celebració dels mil anys de la fundació de la ciutat el 2005 i després, al 2013, va acollir l’Universiada, els Jocs internacionals estudiantils d’estiu, i el Mundi-

al de natació el 2015. Kazan és des de temps històrics una important capital universitària i actualment també esportiva, coneguda a l’estranger sobretot per l’equip de futbol Rubin, el de bàsquet Uniks i el d’hoquei Akbars. Com en molts països, l’esport i el nacionalisme o les reivindicacions nacionals també estan molt relacionats al Tatarstan. Segons Xaciev, els nacionalistes tàtars més reivindicatius es poden trobar entre els seguidors del club d’hoquei Akbars, mentre que els nacionalistes russos són més presents a les graderies de l’equip de futbol Rubin. Tot i la bona convivència, aquest 2015 hi ha hagut algun enfrontament entre l’afició del Rubin quan els nacionalistes tàtars s’han

començat a organitzar perquè consideren intolerable que a l’estadi s’onegi la bandera que ara utilitzen els ultranacionalistes russos, la de les franges blanca, groga i negra, que encara que fos posterior a Ivan el Terrible representa la Rússia imperial tsarista que els va oprimir. Segons les cròniques, el 1552 les tropes russes es van llençar a la conquesta de Kazan sota l’estendard amb la icona de Jesucrist en un fons vermell, bandera que després es coneixeria com la d’Ivan el Terrible i que acompanyaria durant un segle i mig les conquestes russes.

Nàtalia Boronat Periodísta


20 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

SIPRI 2015

menys armes nuclears però més efectives L’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) ja ha fet públic els resultats del seu SIPRI Yearbook 2015, (Anuari SIPRI 2015) que avalua la situació actual en temes d’armaments, desarmament i seguretat internacional.

L

es conclusions principals inclouen tots els països amb armament nuclear que treballen per desenvolupar nous sistemes d’armes nuclears i/o millorar els que ja tenen; i el nombre de personal desplegat en operacions de pau a tot el món continua disminuint mentre creix el nombre d’aquestes operacions.

Continua la reducció i la modernització de les forces nuclears mundials Al començament del 2015, nou estats —els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França, la Xina, l’Índia, el Pakistan, Israel i la República Popular Democràtica de Corea (Corea del Nord)—posseïen, aproximadament, 15.850 armes nuclears de les quals 4.300 estaven desplegades amb les forces operatives. Unes 1.800 d’aquestes armes es van mantenir en estat de màxima alerta operativa.

El nombre total de caps nuclears al món està disminuint, principalment perquè els Estats Units i Rússia continuen reduint arsenals, encara que sigui a un ritme més lent que fa una dècada. Simultàniament, tots dos països tenen en marxa amplis programes de modernització a llarg termini dels sistemes nuclears, dels caps nuclears i de la producció. Els arsenals nuclears dels altres estats són considerablement més petits, però tots estan desenvolupant o desplegant nous sistemes d’armament nuclear o han anunciat la seva intenció de fer-ho. En el cas de la Xina, això pot implicar un modest increment en la mida del seu arsenal. Tant l’Índia com el Pakistan, estan expandint la seva capacitat de producció d’armes nuclears i estan desenvolupant nous sistemes de míssils. Corea del Nord sembla que fa avançar el seu programa militar nuclear, però


MÓN « 21

Forces nuclears 2015

és complicat avaluar-ne els progressos tècnics a partir de les fonts disponibles. ‘Malgrat el renovat interès internacional a prioritzar el desarmament nuclear, els programes de modernització que duen a terme els països nuclears indiquen que cap no renunciarà als seus arsenals en un futur previsible’, afirma Shannon Kile, investigadora sènior del SIPRI.

Les operacions de pau augmenten mentre es redueix el nombre d’efectius El 2014 hi va haver 62 operacions de pau, 3 més que l’any anterior. El nombre d’efectius desplegats en totes aquestes operacions, incloses les de la Força Internacional d’Assistència per a la Seguretat (ISAF) a l’Afganistan, va disminuir un 20% fins arribar a les 162.052 persones. El tancament d’ISAF va ser un moment decisiu del 2014 i va influir moltes de les xifres relacionades amb les operacions de pau de l’any. Com a conseqüència de la retirada de l’ISAF, l’Àfrica es va convertir en un focus encara més gran d’operacions de pau: és el continent amb el major nombre d’aquest tipus d’operacions i concentra més personal que totes les altres regions juntes. El 2014 es van iniciar set noves operacions de pau, quatre de les quals a l’Àfrica. Les altres tres noves missions van ser en resposta al conflicte d’Ucraïna. ‘Malgrat les crítiques i el pessimisme, les operacions de pau obtenen un èxit notable. La

País

Caps nuclears Altres caps Total Total desplegats nuclears 2015 2014

EUA Rússia Regne Unit França Xina Índia Pakistan Israel Corea del nord

2080 1780 150 290 ..

Total

4300

5180 7260 7300 5720 7500 8000 65 215 225 10 300 300 260 260 250 90-110 90-110 90-110 100-120 100-120 100-120 80 80 80 .. 6-8 6-8 11 545

15 850

16 350

Font: SIPRI Yearbook 2015

* “Desplegats” vol dir caps situats en míssils o ubicats en bases amb forces operatives. Totes les estimacions són aproximades.

comunitat internacional hi inverteix cada vegada més perquè, en molts conflictes, són el millor instrument disponible per gestionar les crisis’ afirma el cap de l’Equip de Recerca d’Operacions de Pau del SIPRI, el Dr. Jair van der Lijn.

L’est d’Àsia, Síria, Europa i Ucraïna, nous capítols al Yearbook El SIPRI Yearbook 2015 conté capítols específics sobre les principals regions geogràfiques així com, per primera vegada, un capítol sobre el creixent problema de seguretat i desenvolupament. ‘El SIPRI s’esforça contínuament per mantenir la rellevància de la seva publicació

insígnia i resumir els principals esdeveniments en matèria d’armaments, desarmament i seguretat internacional. Mirant el 2014, era natural expandir l’àmbit de recerca del Yearbook per incorporar aquests importants aspectes’ afirma el director de Publicacions del SIPRI, el Dr. Ian Davis. FundiPau Av. Meridiana, 30-32, escala A, entresòl 2a - 08018 Barcelona info@fundipau.org Telèfon: 93 302 51 29


22 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals


LA IMATGE « 23

Durant els darrers mesos ens han indignat les imatges dels refugiats colpejats a les fronteres hongareses, gregues, turques o croates. És una indignació sincera, segur, però mancada d’autocrítica. Fa anys que els cossos armats espanyols maltracten immigrants a la frontera sud de l’estat espanyol; fa anys que s’incompleix la legalitat internacional amb retorns forçats sense assistència jurídica; fa anys que es perfeccionen els murs i les tanques per aturar i ferir les persones que fugen de la misèria, la fam i la violència. La indignació, per ser creïble, ha de ser coherent.


24 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La Resolució

quinze anys després: la necessitat d’un compromís polític global El Consell de Seguretat de les Nacions Unides es va reunir el passat mes d’octubre a Nova York per commemorar els 15 anys de l’aprovació de la Resolució 1325, un document cabdal que incloïa definitivament la qüestió de dones i pau a l’agenda pública internacional. La Resolució 1325 reconeixia el dret de les dones a participar activament en la construcció de la pau i la prevenció dels conflictes violents, a ser incloses en els àmbits de presa de decisions i en les missions de manteniment de la pau, al mateix temps que destacava les necessitats específiques de protecció de les dones i les nenes en els contextos de conflicte armat.


MÓN - GÈNERE « 25

“Fa quinze anys, la Resolució 1325 del Consell de Seguretat va subratllar la relació íntima entre el gènere i la pau i seguretat internacionals”, va declarar el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, durant la sessió. El màxim representant de l’ONU va explicar que, durant aquest període, l’organització d’estats ha revisat el sistema d’operacions de manteniment de la pau, i ha conclòs que “qualsevol reforma ha d’incloure la igualtat de gènere i el lideratge de les dones com a ingredients centrals, i ha d’estar fortament arrelada en els drets humans”.

Dones, Pau i Seguretat en un món canviant Prèviament al debat del Consell de Seguretat sobre la qüestió, el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, havia encarregat un estudi global sobre la Resolució 1325, amb l’objectiu d’aportar continguts, proposar bones pràctiques, analitzar reptes i identificar noves tendències. L’estudi va ser elaborat per Radhika Coomaraswamy, exrepresentant especial del secretari general sobre infants i conflicte armat i exrelatora especial sobre violència contra les dones.

Sota el títol ‘Prevenint el conflicte, transformant la justícia, assegurant la pau’, l’informe assenyala les característiques dels conflictes actuals: les violacions dels drets humans i dels instruments jurídics humanitaris són constants i massius, i impliquen cada cop més actors armats no estatals. A més, la violència és més organitzada i extremista, i provoca desplaçaments a llarg termini que empitjoren el benestar de les dones i nenes, que són constantment víctimes de violència de gènere. Entre les recomanacions suggerides per l’estudi global hi destaquen: incrementar la participació i lideratge de les dones en els espais de pau i seguretat; implementar accions específiques destinades a protegir els drets humans de les dones durant i amb posterioritat als conflictes; garantir una planificació i rendició de comptes centrada en el gènere; enfortir l’experiència i el sistema de les Nacions Unides envers el gènere; i incrementar el finançament de l’agenda de Dones, Pau i Seguretat.

Una resolució més en el camí Durant la trobada de l’octubre a Nova York, i

arran del treball de l’estudi global, el Consell de Seguretat va aprovar el 13 d’octubre un nou document: la Resolució 2242 sobre Dones, Pau i Seguretat, la qual amplia les resolucions anteriors. En línia amb les recomanacions de l’estudi global, aquesta nova resolució avança tímidament en l’aplicació pràctica d’accions relacionades amb les dones i la violència extremista, i inclou millores dels procediments de treball del Consell de Seguretat de l’ONU. Aquesta resolució preveu la protecció de les dones i nenes davant la violència sexual generalitzada, utilitzada com a arma de guerra en el context de països en conflicte, i destaca la importància d’apoderar-les per incrementa-ne la participació en els espais de prevenció, negociació i reconstrucció de la pau, així com en les missions de les Nacions Unides i, en general, dins del conjunt de la seva estructura. La proposta de la 2242 ha estat elaborada pel Regne Unit i per l’Estat espanyol, que té la presidència rotatòria del Consell de Seguretat, i ha obtingut el suport de fins a 70 països. Al debat del Consell hi van participar ambaixadors i ambaixadores d’arreu, i una vintena de


26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

ministres. D’altra banda, l’absència generalitzada de caps d’Estat durant la sessió diu molt de la poca prioritat que la majoria de dirigents donen envers aquesta qüestió. L’aprovació d’aquesta resolució va anar precedida de crítiques per part d’organitzacions de la societat civil, que apuntaven a la necessitat urgent d’enfortir la implementació de les resolucions ja existents, posant el focus en l’eliminació de les desigualtats de gènere, enlloc d’ampliar el catàleg de resolucions i instruments normatius. Amb aquesta, ja són set les resolucions del Consell de Seguretat que actualitzen i estenen l’abast de la 1325.

La resolució preveu la protecció de les dones davant la violència sexual generalitzada, i destaca la importància d’apoderar-les per incrementar-ne la participació en la prevenció, la negociació i la reconstrucció de la pau

Resolució 1325: la necessitat d’un pressupost adient

#DONAVEU1325, una campanya en línia que difon els continguts de la Resolució i dóna a conèixer els casos de quatre dones de diverses parts del món, que s’han convertit en referents internacionals per al reconeixement dels efectes dels conflictes sobre dones i nenes i la necessitat d’incloure-les als processos de pau. Bakira Hasecic, de Bòsnia i Hercegovina; Caddy Adzuba, de la República Democràtica del Congo; Luz Méndez Gutiérrez, de Guatemala, i María Eugenia Cruz, de Colòmbia, han dedicat les seves vides a donar a conèixer les violacions contra els drets humans de les dones produïts als seus països, i han lluitat per un reconeixement internacional que la Resolució 1325 ha facilitat. Aquesta campanya –disponible amb l’etiqueta #DONAVEU1325 a les xarxes socials, i al web donaveu1325.cat– s’emmarca dins les prioritats del nou Pla director de cooperació al desenvolupament 2015-2018, que fa de la defensa dels drets humans de les dones un element característic de la cooperació catalana, i posa les bases per al suport a processos de bon govern i de construcció de pau.

Des de la perspectiva de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament cal fer una lectura crítica d’aquesta darrera trobada del Consell de Seguretat. El debat a Nova York ha tingut un enfocament bàsicament militarista i centrat en la seguretat militar, en oposició a la seguretat humana. Un enfocament que no defensa els drets de les dones, sinó que legitima l’exclusió de les dones en nom de la seva ‘seguretat’, la qual cosa no afavoreix ni el diàleg ni els processos de construcció de pau. És més, es pot constatar un augment de la militarització arreu del món, una tendència que incrementa la violència contra dones i nenes per part de tots els actors armats. El repte més important continua sent la necessitat d’assumir la 1325 com un compromís polític i dotar-la del pressupost necessari per complir-la. No es tracta de fer formació en perspectiva de gènere als cossos i forces de seguretat, ni d’imposar la paritat entre homes i dones en les forces militars; es tracta de defensar, de forma efectiva, els drets de les dones i les nenes a viure una vida lliure de violències.

Campanya #DONAVEU1325 Coincidint amb el quinzè aniversari de la Resolució 1325, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament ha fet pública la iniciativa

Marta Macias directora general de Cooperació al Desenvolupament


MÓN - GÈNERE « 27


28 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Perill i mort per a les persones refugiades Amnistia Internacional demana que s’estableixin rutes gestionades, segures i legals d’entrada a Europa i processos de selecció justos, eficients i rigorosos que cobreixin les necessitats de les persones refugiades que busquen protecció a Europa i abordin la necessitat d’identificar possibles amenaces a la seguretat.

E

n l’informe, titulat Por i tanques: Els plantejaments d’Europa per contenir les persones refugiades, revela com tancant amb filats i tanques les fronteres terrestres i intentant que els països veïns, com Turquia i el Marroc, actuïn com a filtre, s’ha negat als refugiats l’accés a procediments d’asil, s’ha exposat refugiats i migrants a maltractaments i s’ha empès a la gent a emprendre viatges per mar que poden costar-los la vida. “Les tanques que cada cop recorren més quilòmetres de les fronteres d’Europa només han servit per consolidar les violacions de drets i exacerbar els reptes que planteja la gestió dels fluxos de persones refugiades de manera humanitària i ordenada”, explica John Dalhuisen, Director del Programa Regional per a Europa i Àsia Central d’Amnistia Internacional. “Cedir a la por davant els atemptats atroços de París no protegirà ningú. Les nombroses persones que fugen de la persecució i els conflictes no s’han esvaït, com tampoc ho ha fet el seu dret a rebre protecció. Després d’aquesta tragèdia, la negativa a oferir solidaritat a les persones que busquen refugi a Europa, sovint després de fugir d’aquest mateix tipus de violència, suposaria una covarda abdicació de la


MÓN - CRISI REFUGIATS « 29

responsabilitat i una tràgica victòria del terror sobre la humanitat”. “Mentre hi hagi violència i guerra, la gent seguirà venint, i Europa ha de trobar millors maneres d’oferir protecció. La UE i els seus Estats membres situats en la primera línia de les seves fronteres necessiten replantejar-se amb urgència com garantir un accés segur i legal a la UE a les seves fronteres terrestres exteriors i als països d’origen i trànsit de refugiats i migrants Això pot aconseguir-se incrementant l’ús de mesures com el reassentament i la reunificació familiar, així com l’expedició de visats per raons humanitàries.” Por i tanques i un nou informe de Human Rights Watch titulat Europe’s Refugee Crisi: An Agenda for Action, que també es publicava aquesta tardor, formulen detallades recomanacions demanant a la UE i als seus Estats membres que s’esforcin molt més per resoldre la crisi de refugiats global.

L’alt preu de les tanques de l’Europa Fortalesa En total, els Estats membres de la UE han construït més de 235 km de tanques a les fron-

teres exteriors de la UE, que han costat més de 175 milions d’euros, incloses: una tanca de 175 km a la frontera entre Hongria i Sèrbia; una tanca de 30 km a la frontera entre Bulgària i Turquia, que s’ampliarà 130 km més; 18,7 km de tanques a les fronteres dels enclavaments espanyols de Ceuta i Melilla amb el Marroc; una tanca de 10,5 km a la regió d’Evros, al llarg de la frontera entre Grècia i Turquia. En comptes de frenar l’afluència de gent, amb aquestes tanques només s’ha aconseguit redirigir els fluxos de refugiats cap a altres rutes terrestres o cap a rutes marítimes més perilloses. Segons l’agència de l’ONU per als refugiats (ACNUR), el nombre d’arribades per mar a la UE el 2015 va aconseguir la xifra de 792.883 al novembre, enfront de les 280.000 arribades per terra i per mar registrades per l’agència europea per a la gestió de les fronteres (Frontex) durant tot 2014. En el que portem d’any, han arribat a Grècia per mar 647.581 persones, el 93 per cent d’elles procedents dels 10 països que generen més refugiats, segons ACNUR. A 10 de novembre, 512 persones han perdut la vida en el Mar Egeu aquest any, i gairebé 3.500 han mort a tot el Mediterrani.

Reexpedicions forçades o devolucions “en calent” i altres violacions a les fronteres Persones que van intentar creuar les fronteres de Grècia, Bulgària i Espanya van explicar a Amnistia Internacional que les autoritats frontereres les havien retornat a la pròpia frontera sense permetre’ls accedir a procediments de sol·licitud d’asil ni donar-los l’oportunitat d’impugnar la seva devolució, la qual cosa constitueix una flagrant violació del dret internacional. Aquestes devolucions “en calent” solen anar acompanyades de violència i posen en perill les vides de la gent. Un refugiat sirià de 31 anys va descriure una típica devolució “en calent” des de la frontera terrestre de Grècia amb Turquia a l’abril d’aquest any: “Ens van portar a la riba del riu i ens van ordenar posar-nos de genolls. Ja estava fosc, eren al voltant de dos quarts de nou de la tarda. Allí hi havia més persones a les quals anaven a enviar de tornada a Turquia. Un dels agents em va colpejar a l’esquena, [...] i em va clopejar a les cames i al cap amb un pal de fusta. Ens van apropar més al riu i ens van dir que estiguéssim


30 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

callats i no ens moguéssim. A M. i a mi ens van apartar del grup i van començar a donar-nos cops de puny i puntades mentre jèiem a terra. Em van agafar pel pèl i van començar a empènyer-me cap al riu”. Les investigacions d’Amnistia Internacional mostren que les devolucions sense el degut procediment a la frontera terrestre greco-turca es realitzen de forma habitual i els informes d’aquest tipus de devolucions al llarg de la frontera entre Bulgària i Turquia segueixen sent constants. El març de 2015, l’Estat espanyol va aprovar un text que legalitzava les devolucions “en calent” de persones migrants i refugiades que la Guàrdia Civil realitza a Ceuta i Melilla, els dos enclavaments espanyols a Àfrica del Nord, fronterers amb el Marroc. Al setembre, Hongria va establir zones de trànsit a la seva frontera amb Sèrbia per retornar a aquest país a les persones sol·licitants d’asil després de procediments abreujats amb dubtoses salvaguardes. “On hi ha tanques, hi ha abusos contra els drets humans. Les devolucions il·legals a la frontera de sol·licitants d’asil sense el degut procediment s’han convertit en una característica intrínseca de qualsevol frontera exterior de la UE situada en les grans rutes migratòries, i ningú fa gaire per posar-los fi”, afirma John Dalhuisen. “Regular l’entrada a la UE, és una cosa i negar-la a totes les persones refugiades, una altra molt diferent. El primer és assenyat i legítim, mentre que el segon és inhumà i il·legal, i s’ha d’acabar.” En un nou intent per mantenir a persones refugiades i migrants anés d’Europa, la UE i els seus Estats membres cada vegada recorren més a tercers països per actuar com a filtres d’entrada a Europa.

Els “guardabarreres” d’Europa L’última proposta és un Pla d’Acció Conjunta UE-Turquia pel qual Turquia es compromet a impedir la migració irregular. L’acord fa ulls grossos davant les violacions de drets humans a què s’enfronten les persones refugiades i migrants en aquest país. En els últims mesos, Turquia ha estat detenint migrants i sol·licitants

“Cedir a la por davant els atemptats atroços de París no protegirà ningú. Les nombroses persones que fugen de la persecució i els conflictes no s’han esvaït”

d’asil interceptats sense permetre’ls accedir a assistència lletrada, i ha retornat a refugiats a Síria i l’Iraq, violant clarament el dret internacional. Molts refugiats no sirians esperen durant més de cinc anys la tramitació de les seves sol·licituds d’asil. Els guàrdies fronterers del Marroc també han estat còmplices del maltractament a persones que intentaven saltar les tanques que envolten els enclavaments espanyols, i les reformes del sistema d’asil del país encara no han entrat en vigor. “La UE no ha de recórrer a països que no poden o no saben respectar els drets de les persones refugiades i migrants perquè li facin el treball brut. Els països veïns han de rebre ajuda per desenvolupar sistemes d’asil i recepció. La UE no ha de servir-se d’ells, ignorant alegrement les conseqüències que això té per a refugiats i migrants”, ha dit John Dalhuisen.

Recomanacions a la UE La UE pot i ha d’aplicar una sèrie de mesures viables i realistes per respondre a la crisi de refugiats global i garantir protecció per als centenars de milers de persones que ja han arribat al continent europeu. “La crisi global de refugiats suposa un enorme repte per a la UE, però en absolut n’amenaça l’existència. De fet, la disponibilitat de rutes gestionades, segures i legals d’entrada a Europa contribuiria enormement a identificar les amenaces a la seguretat abans que arribessin

a territori europeu. La UE necessita respondre no amb por i tanques, sinó en la millor tradició dels valors que tant diu apreciar”, ha dit John Dalhuisen. Amnistia Internacional demana a la UE i els seus Estats membres que obrin rutes segures i legals, fent més ús del reassentament, la reunificació familiar i les admissions i visats per raons humanitàries; garanteixin que les persones refugiades tenen accés al territori i l’asil a les fronteres terrestres exteriors de la UE;posar fi a les devolucions a la frontera sense el degut procediment (devolucions “en calenta”) i altres violacions de drets humans a les fronteres, en concret realitzant investigacions eficaces sobre les denúncies d’abusos a nivell nacional i iniciant procediments d’infracció per part de la Comissió Europea en els casos en què es vulnera la llei de la UE; incrementar de forma significativa la capacitat de recepció i ajuda humanitària a curt termini als països Europeus situats en primera línia; i accelerar i ampliar l’aplicació del seu programa de reubicació per a persones sol·licitants d’asil.

Amnistia Internacional Catalunya Tel. 93 209 35 36 www.amnistiacatalunya.org Twitter: @AmnistiaCAT


32 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals


MÓN - CRISI REFUGIATS « 33

Infants que creuen fronteres Cada barcassa que s’enfonsa al Mediterrani tragina una colla de vides que massa sovint queden obstruïdes en mans de la tragèdia. No hi ha estadístiques que donin fe exacta d’aquestes realitats dramàtiques ni ara per ara respostes europees suficientment efectives que aconsegueixin frenar-les. L’allau de persones que es llancen a la mar per provar sort a Europa, amb tota l’esperança posada a tocar terra ferma i mirar d’establir-se a l’altre costat del Mediterrani, és un joc de penyores on la més devaluada és la vida. És una història infinita, persones que fugen dels seus llocs d’origen empeses per conflictes o per la força de la misèria a la cerca de noves oportunitats i un refugi segur, que només salten als titulars de les notícies quan protagonitzen, sense voler-ho, successos de la duresa més infame.


34 »

ONGC

D

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

e gener a juny van creuar del Nord d’Àfrica a Itàlia prop de 53.000 persones i 46.000 a Grècia, i si bé les xifres d’arribada a les costes són similars, les de morts revelen el perill desproporcionat que amaga la ruta central, que va de Líbia a Itàlia a través del canal de Sicília, on més de 2.000 persones –homes, dones, famílies senceres, nens, nenes i adolescents– no han arribat a trepitjar sòl europeu. Són dades de l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), que assenyalen un fort augment de víctimes respecte l’any anterior. El viatge a través de Lampedusa, Sicília i Malta és la ruta preferida per migrants de la Banya d’Àfrica i Àfrica Sub-Sahariana però a la vista d’aquestes xifres, també la més mortífera. En aquest èxode el nombre de nens i nenes és cada vegada més alt i el risc, també, no només per la perillositat de les travessies sinó pel que implica que en arribar a les costes europees no rebin l’atenció especial i urgent que necessiten. Darrere aquests viatges hi ha històries individuals dramàtiques abonades per les dificultats que cada nen pateix abans, durant i després d’aquests temeraris desplaçaments, i que els traficants exploten aprofitant-se’n com

a moneda de canvi per exigir més diners als pares. Al risc implícit del fet d’emigrar per canals no regulars, en el cas d’un infant, s’hi suma un plus de vulnerabilitat i l’impacte que poden tenir en el desenvolupament físic i emocional i en la salut mental totes les vivències a les quals pugui veure’s sotmès. En aquest flux entre els dos continents hi ha nens i adolescents que han partit sols dels seus llocs d’origen o que han perdut l’acompanyant en el camí i acaben també sols. D’acord amb l’OIM, dels 170.000 migrants que van arribar a Itàlia per mar des de Líbia l’any 2014, més de 13.000 eren infants no acompanyats. Els nens que viatgen sols, especialment si no tenen documentació, són carta blanca a convertir-se d’immediat en invisibles i a ser víctimes de tracta, violència i explotació de qualsevol tipus.

Com afecten les migracions els infants? De diferents maneres. N’hi ha que emigren amb els pares o amb un d’ells, infants que neixen en el país de destí o en algun lloc de trànsit, nens que migren sols i nens que es queden enrere a la seva terra quan un o tots dos proge-

nitors marxen, amb els efectes que suposa una separació perllongada. Quan fugen de persecucions o conflictes els pesen les experiències traumàtiques que hagin pogut viure en els seus països d’origen. I quan tenen alguna discapacitat estan més exposats a ser discriminats a l’hora d’accedir a serveis o de rebre atencions i a veure’s afectats per abusos i actes de violència. Els nens també pateixen la situació d’irregularitat de la família en viure en la por de ser descoberts i detinguts, i fins i tot són privats de llibertat o separats dels seus pares i mares quan aquests són detinguts o expulsats d’un país. Però totes aquestes situacions de vulnerabilitat s’haurien de poder minimitzar i afrontar a la llum de les obligacions que té assumides un estat pel fet d’haver ratificat la Convenció sobre els Drets de l’Infant, el tractat internacional que promulga els drets que tenen tots


MÓN - CRISI REFUGIATS « 35

Cal evitar la detenció dels nens a causa de la seva situació migratòria o la dels seus pares o de la seva entrada o estada irregular, i garantir-ho amb les polítiques i la pràctica en la legislació els infants arreu del món. Des de la perspectiva de defensa i protecció d’aquests drets, sempre ha de prevaler la condició de nen per sobre de qualsevol altra, sigui la d’estranger, la de migrant o la d’indocumentat, per referir atributs

d’aquest àmbit. Els nens que busquen refugi tenen idèntics drets que la resta i l’estat els ha de proporcionar la mateixa atenció i procurar per la seva dignitat i màxima protecció d’igual manera.

Quan els nens arriben a un frontera, en lloc de barreres administratives insalvables o centres de reclutament, haurien de trobar les condicions que garantissin de forma integral tots els seus drets, que s’atenguessin les seves necessitats i tinguessin ple accés a tot tipus de serveis. No obstant això, sovint es veuen afectats pels buits que hi ha en les lleis, les polítiques i les pràctiques en el marc comú del sistema de protecció de la Unió Europea i, en entrar en aquest territori, topen amb un accés limitat a la justícia, a l’educació i a la salut, corren el risc de ser detinguts i deportats, de ser inclosos en expulsions col·lectives o veure’s sotmesos a pràctiques de control fronterer que poden resultar perjudicials per a les seves vides. Quan es tracta de nens i nenes no acompanyats, encara s’agreuja més perquè no reben la protecció


36 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

adequada que els cal en els països ni de trànsit ni de destinació i, quan arriben de forma irregular, no haurien de ser privats de llibertat pel fet d’haver incomplert una disposició legal per la qual es regeix l’entrada i estada al territori. La protecció d’aquests nens pot tenir encara més fissures per dificultats relacionades amb la determinació de l’edat i de com atendre-les si són víctimes de tracta i amb necessitats de protecció internacional. L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans en les seves recomanacions sobre els drets humans en les fronteres internacionals en referir-se als infants assenyala que els estats vetllaran perquè els nens en el context de la migració siguin tractats, abans que res, com a nens i que es garanteixi que el principi de l’interès superior de l’infant tingui prioritat sobre els objectius de gestió de la migració o altres consideracions administratives. Són, diu, els organismes de protecció de l’infant, i no les agències d’immigració, les que haurien d’assumir la responsabilitat principal sobre els infants. Cobra aquí especial importància el concepte de l’interès superior de l’infant, un dels principis de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, que implica que a l’hora de prendre qualsevol decisió i mesura que l’afecti sempre es donarà prioritat a allò que més el beneficiï, sense que pesi gens ni mica si és migrant o refugiat o la situació d’irregularitat en la que puguin trobar-se els seus pares. Davant un nen que podria estar en risc, com en el cas que arribi sense acompanyant, caldria avaluar quin és el seu interès superior i per poder establir-lo. A ulls de la Convenció, és imprescindible la seva admissió en el territori i una avaluació clara i a fons de la seva identitat. Però qui millor que ell

Les situacions de vulnerabilitat s’haurien de poder minimitzar i afrontar a la llum de les obligacions que té assumides un estat pel fet d’haver ratificat la Convenció sobre els Drets de l’Infant mateix per comunicar què és el que més li convé? Un gran oblidat sempre és el dret de l’infant a expressar la seva opinió lliurement. Per als infants no acompanyats, com diu el Comitè dels Drets de l’Infant, a l’hora de determinar mesures que s’han d’adoptar cal tenir en compte els seus desitjos i opinions. En una altra de les seves directrius, l’Alt Comissionat indica que qualsevol persona que al·legui ser infant hauria de ser tractat com a tal i, per tant, l’estat li hauria de nomenar un tutor, derivar-lo a les autoritats de protecció de la infància i, si cal, facilitar-li els processos adequats de determinació de l’edat, entenent-ho com una mesura d’últim recurs i apel·lable davant d’un organisme independent. Definir l’edat amb procediments de dubtosa base científica pot provocar que quan li pressuposen majoria d’edat a un nen que ronda els 18 anys perdi la protecció internacional que la Convenció sobre els Drets de l’Infant li confereix. I el salt en aquesta situació pot ser abismal en termes de desemparament i d’efectes en el seu dret a la vida, a la supervivència i al desenvolupament. L’Alt Comissionat també recomana evitar la detenció dels nens a causa de la seva situa-


MÓN - CRISI REFUGIATS « 37

ció migratòria o la dels seus pares o de la seva entrada o estada irregular, i garantir-ho amb les polítiques i la pràctica en la legislació. I en cas de retorn o expulsió, assegurar que un tutor acompanyi els infants durant tot el procés, que la família o el tutor hagin sigut identificats, i que estiguin definits els mecanismes de recepció i atenció en els països als quals són retornats. També cal afermar, a més, que mai siguin lliurats a les autoritats de fronteres dels països receptors si no està clar com seran atesos. Els nens no acompanyats i separats no haurien de ser repatriats si no existeix la seguretat que comptaran amb una atenció i unes disposicions de custòdia adequades i s’han buscat els seus familiars en el país. No obstant això, la pregunta és com cal retornar un nen a un país on hi ha motius racionals per pensar que existeix un perill real de causar-li un dany irreparable? Des de l’enfocament de drets i en ares de protecció, les mesures no poden ser avaluades en termes de migració. Les famílies no haurien de ser separades durant els procediments d’expulsió ni es pot separar un nen dels seus pares per motius d’irregularitat. Això contradiu el seu dret a la vida familiar i els estats han de protegir-lo.

Un pla d’acció en clau d’infància Amb motiu de l’adopció de l’Agenda de Migració de la Unió Europea (UE) la primavera passada, UNICEF va proposar un pla d’acció amb deu punts clau per protegir els infants migrants. L’objectiu és que els drets i el benestar dels nens i nenes en processos migratoris ocupin una posició primordial en l’agenda política de la UE i més concretament en les polítiques migratòries. UNICEF hi subratlla la necessitat de la plena aplicació de les salvaguardes existents, especialment per als més vulnerables. Això significa mantenir les garanties actuals de la UE per a nens migrants no acompanyats, reforçar la capacitat de cerca i rescat per salvar i protegir vides, perseguir els qui trafiquen amb persones i abordar les causes fonamentals de la migració en els països d’origen. Apunta també a reconèixer i tractar tots els infants migrants com a nens i titulars de drets; que les autoritats han de guiar-se per la Convenció sobre els Drets de l’Infant –principi d’interès superior de l’infant– especialment en les decisions relatives a protecció internacional; evitar la detenció i la separació de les famílies per motius migrato-

ris; proporcionar atenció especial i ple accés a serveis de qualitat en matèria d’educació, salut –incloent salut mental–, protecció social i justícia; i assegurar plena protecció sense cap tipus de discriminació. Per a UNICEF cal una eficient i ben gestionada política de migració, d’asil i de control de fronteres, emparada en l’efectiu compliment dels drets fonamentals, i insisteix en la necessitat d’aplicar la perspectiva de drets de la infància quan s’hagin d’afrontar temes migratoris. Les xifres fatals en el Mediterrani reclamen la urgència d’emprendre una acció col·lectiva, eficaç i responsable per evitar més pèrdues tràgiques.

Quima Oliver i Ricart

Coordinadora UNICEF Comitè Catalunya


38 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Catalunya país d’acollida

L’arribada a Catalunya de persones procedents de països amb conflictes bèl·lics, especialment d’Ucraïna i Síria, però també d’Eritrea, Somàlia, l’Iraq i la República Centreafricana, ens indueix a constatar algunes realitats, de les quals en ressaltaríem tres especialment significatives.


MÓN - CRISI REFUGIATS « 39

P

rimera: la importància dels mitjans de comunicació i de com les imatges que ens traslladen impacten a la nostra realitat quotidiana: semblaria que només existeixi allò que s’anuncia a les capçaleres dels diaris i en els constants informatius radiats o televisats. Ambdós conflictes fa temps –anys– que s’estan desenvolupant amb tota cruesa, la corresponent càrrega de brutalitat i barbàrie i els centenars de milers de persones damnificades que es veuen forçades a deixar les seves llars davant d’un risc fonamentat de ser perseguides al seu país per motius de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a un determinat grup social, gènere o orientació sexual. Però s’ha

produït una forta reacció social –més enllà de les entitats socials especialitzades i les persones sensibilitzades– sobretot quan algunes d’aquestes imatges s’han fet ja insuportables repetint-se en els mitjans. I les guerres turmentaven abans com ho faran demà. Crec, doncs, que davant l’evidència –constatada també aquests dies– que la societat catalana té un alt nivell de sensibilització ens pertoca a tots plegats orientar aquest valor d’una forma permanent i estructurada jurídicament perquè la protecció de les persones és una de les màximes expressions de solidaritat d’un poble davant les violacions de drets humans en un altre poble. I perquè ningú pot dir que

serà aliè a aquesta realitat: només cal recordar els exiliats de la guerra civil i del franquisme i tants d’altres a Europa com a conseqüència de les dues guerres mundials. És precisament amb aquest objectiu que el Govern va aprovar l’any 2014 el Pla de Protecció Internacional a Catalunya, al que em referiré posteriorment, amb el suport i un magnífic treball per part d’un conjunt d’entitats socials que cal esmentar: ACCEM, Creu Roja, ACSAR, CCAR, Associació Catalana per a la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transexuals Immigrants, el Centre EXIL, Institut de Drets Humans de Catalunya, Pen Català, Iniciatives Solidàries i SICAR cat.


40 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

A Espanya i Catalunya arribaran, si més no de moment aquestes són les previsions de la Unió Europea i de l’Estat, uns contingents molt petits. Davant de milions de refugiats unes poques desenes de milers a Europa, i d’aquest uns quinze mil en el conjunt de l’Estat. Ben poca cosa davant la magnitud dels conflictes. Una “solidaritat” ben minsa. I tot i així amb molts entrebancs i discussions, tant a Espanya com a la majoria d’estats europeus. Segona. La immigració econòmica, amb alguns trets diferencials però tan dramàtica com la del refugi i molt més nombrosa, la tenim incorporada en la nostra normalitat sociològica. Vegem-ho: l’any 2014 van arribar a Catalunya 117.000 persones, i el procés d’incorporació es va resolent, amb més o menys èxit, però en qualsevol cas sense majors tensions. Ara, amb una previsió de 3.000 refugiats a Catalunya, hi ha hagut una mobilització extraordinària i un seguiment exhaustiu per part dels mitjans de comunicació. Tercera. A Catalunya hi ha milers de persones en risc d’exclusió i amb una alta vulnera-

El Govern ha creat el Comitè per a l’Acollida de les Persones Refugiades com a òrgan d’assessorament, de participació i de coordinació de les administracions públiques catalanes i de les entitats i les organitzacions socials bilitat social. Només a la ciutat de Barcelona, més de 800 persones dormen als carrers i dotzenes de milers arreu del país estan en situació d’atur i amb greus dificultats econòmiques, però l’interès col·laboratiu i solidari s’ha centrat significament en les persones refugiades provinents dels conflictes bèl·lics esmentats. Caldria insistir a tantes persones de bona voluntat que aquests dies s’han adreçat als ajun-

taments o a la mateixa Generalitat, oferint la seva col·laboració desinteressada que ja hi ha a Catalunya centenars de refugiats, alguns d’ells en situació econòmica i social ben precària, i milers de persones que requereixen aquesta solidaritat. Existeixen a casa nostra moltes entitats que agrairan aquesta col·laboració sigui econòmica o en termes de prestacions personals i de voluntariat.


MÓN - CRISI REFUGIATS « 41

Com dèiem, el Govern de la Generalitat, des de fa temps treballa en l’àmbit de l’atenció a les persones refugiades. El gener de 2014 el Govern va aprovar el Pla de Protecció Internacional a Catalunya, que constitueix el primer document estratègic per a política pública d’asil a Catalunya i a l’Estat, un Pla en el qual van participar, a més de la Generalitat mateix, diferents entitats socials i l’Ajuntament de Barcelona. La Generalitat aporta ajut financer a les entitats actives en el sector de la protecció internacional però també ha actuat directament en alguns moments històrics ben recents amb motiu de conflictes. El 1995, durant la guerra dels Balcans, va participar en l’acollida de persones refugiades de Bòsnia, i el 1999 ho va fer amb persones refugiades de Kosovo. També en l’àmbit local hi ha hagut diferents iniciatives, d’entre els que podríem assenyalar pel seu impacte el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb entitats expertes en el suport a persones immigrades i sol·licitants d’asil.

Finalment, també hi ha experiències i iniciatives de diferents entitats socials que han desenvolupat projectes de gran vàlua. La situació actual, en què, per primera vegada, d’una forma sistemàtica i ordenada, arribaran a Catalunya en els propers mesos un contingent de persones refugiades procedents majoritàriament dels centres d’acollida de Grècia i Itàlia, ens ha situat en la conjuntura d’organitzar un operatiu transversal i endreçat que permeti que aquestes persones s’incorporin a la societat catalana amb les màximes garanties de dignitat i eficàcia pel que fa al procés d’integració. Així, el Govern ha creat el Comitè per a l’Acollida de les Persones Refugiades com a òrgan d’assessorament, de participació i de coordinació de les administracions públiques catalanes i de les entitats i les organitzacions socials que actuen en l’àmbit d’acollida de les persones demandants de protecció internacional o refugiades a Catalunya. Aquest Comitè, d’àmplia representació, s’ha estructurat en tres grups de treball ja ple-

nament operatius: sensibilització, inventari de recursos i acollida, i un quart grup que es posarà en marxa en els propers dies, centrat en els aspectes d’ocupabilitat i ocupació. A hores d’ara els grups funcionen amb un alt nivell d’eficàcia i coordinació de tal manera que, sigui quin sigui finalment l’escenari, el Govern de Catalunya estigui en disposició de garantir un acolliment digne a aquestes persones que avui reclamen la nostra solidaritat.

Àngel Miret i Serra

Coordinador del Comitè per a l’Acollida de les persones refugiades a Catalunya


42 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Barcelona, preparada per acollir refugiats El pla “Barcelona, ciutat refugi” preveu posar en marxa un conjunt de mesures per acollir i atendre les 1.200 persones que arribaran a la ciutat a partir de novembre procedents dels diferents contingents de refugiats. Els objectius principals són el compliment del dret internacional en matèria de refugiats, assegurar els drets bàsics a aquestes persones durant la seva estada —educació, sanitat i allotjament— i atendre-les d’una manera eficient. També cerca la coordinació amb altres administracions, el teixit associatiu i el voluntariat.


MÓN - CRISI REFUGIATS « 43

B

arcelona, a través de la coordinació dels diferents serveis d’emergència de la ciutat, ha dissenyat un pla per acollir, assistir i proveir dels serveis necessaris les persones que arribin a Barcelona provinents dels contingents de refugiats que estableixi la Unió Europea per a l’Estat espanyol. En paraules de l’alcaldessa, Ada Colau, “Tot i no disposar de dades oficials està previst que a partir del mes de novembre arribi a Barcelona un contingent de 1.200 refugiats afgans, sirians i eritreus. A la ciutat comtal es quedaria la meitat del grup i els 600 restants es distribuirien pel territori català”. Barcelona té intenció de millorar la seva expertesa en acollida gràcies a la col·laboració amb ciutats com Viena, Munich i Leipziga. Per tal de dur a terme el pla, es crearà una estructura tècnica de coordinació que dependrà directament d’Alcaldia i disposarà d’un director tècnic, del qual dependran un cap operatiu i un cap de voluntariat. Hi haurà diferents nivells d’actuació en funció del procés d’arribada de les persones refugiades, dels temps d’arribada d’aquests fluxos i de l’estatus legal dels refugiats.

Fases de l’actuació

El pla preveu 4 fases d’actuació: una fase zero, durant la qual un equip multidisciplinari traslladarà i valorarà les persones refugiades per determinar-ne l’estat al més aviat possible i preparar els recursos adequats per acollir-les. Caldrà valorar-ne l’estat social, psicològic i de salut. Durant la segona fase, de recepció, Barcelona hauria de ser el punt de trobada de les per-

Barcelona, a través de la coordinació dels diferents serveis d’emergència de la ciutat, ha dissenyat un pla per acollir, assistir i proveir dels serveis necessaris les persones que arribin sones destinades al territori català per garantir una atenció homogènia a tots els afectats, que serien tractats en primera instància pels equips d’emergències de la ciutat. S’estableix l’edifici Fòrum per dur a terme aquesta recepció i oferir l’atenció més urgent. Seguidament s’activarà la fase d’acolliment, per oferir a les persones un espai amb serveis bàsics, adequats a les seves necessitats i els seus costums, que permeti un certa intimitat i privacitat. Aquesta primera acollida duraria entre 7 i 10 dies. A continuació s’orientarà les persones cap a una de les vies determinades perquè s’integrin en altres municipis de Catalunya o a la mateixa ciutat de Barcelona. La quarta fase consisteix en un seguiment social. Gràcies a l’exploració i al diagnòstic elaborat per treballadors socials i psicòlegs, les persones que es quedin a Barcelona seran derivades a serveis específics de seguiment social. La durada de la intervenció ha d’oscil·lar entre 6 i 12 mesos, durant els quals s’ha de garantir la cobertura de les necessitats bàsiques de les persones que acceptin voluntàriament el pla de

treball establert. I finalment, hi haurà la fase de tancament.

Recursos a disposició dels refugiats

Es destinaran 10,5 milions d’euros a la posada en marxa d’aquest pla i també es treballarà per accedir a ajudes europees per tal d’ajudar en l’esforç pressupostari o complementar el pressupost inicial. Barcelona és un referent mundial en l’atenció d’emergències, un altre gran actiu per abordar l’acollida dels diferents contingents de refugiats. En total participaran en el procés entre 75 i 250 professionals especialitzats.

Pàgina d’informació de la ciutat amb la col·laboració de


44 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Drets humans i desenvolupament: l’enfocament basat en drets humans en la cooperació al desenvolupament Per què drets humans i desenvolupament es necessiten ara més que mai? Ens pot semblar obvi parlar en l’actualitat de l’enfocament o enfocaments basats en drets humans (EBDH), però no hem d’oblidar que la connexió entre drets humans i desenvolupament té un origen molt més recent del que ens pensem.

N

o fa més de quinze anys que els actors de la cooperació al desenvolupament han incorporat en els seus discursos el terme “drets humans”, mentre els de drets humans han fet èmfasi amb més força que mai a reduir la pobresa. I és que no ha estat fins a finals dels anys noranta que les Nacions Unides converteixen els drets humans en el desenvolupament en un tema prioritari per a l’estructura de l’ONU, i aproven uns anys més tard un document de referència bàsica com és l ‘”Entesa Comuna”. Fins llavors, els actors de la cooperació al desenvolupament i dels drets humans no havien estat capaços de veure de forma clara i precisa que drets humans i desenvolupament van lligats, és a dir, que són interdependents i es reforcen mútuament. Aquesta publicació, part de la col·lecció “Drets Humans Emergents” de l’Institut de Drets Humans de Catalunya està dedicada a l’EBDH, així com a la relació existent entre drets humans i desenvolupament. L’obra recopila els articles de diversos experts amb l’objectiu de donar suport als esforços que els actors de la cooperació al desenvolupament i els drets humans han anat fent en els últims anys en el procés d’incorporació de l’EBDH en les seves polítiques, programes i projectes. Un manual que aporta reflexió i eines per seguir avançant en l’EBDH en un moment crucial i crític. La reducció dels fons per a la cooperació al desenvolupament pot minvar el procés d’incorporar l’EBDH, un procés que es troba encara en una etapa incipient, parcial i superficial. I és una llàstima, perquè encara no hem estat capaços de descobrir les múltiples possibilitats que l’EBDH ha d’oferir. Sense voluntat política i els suports necessaris que la materi-


DRETS HUMANS « 45

alitzin, apareix el risc que l’EBDH es converteixi en una nova moda passatgera imposada per donants en època de bonança que vesteix al desenvolupament tradicional d’una manera més sexy, i poca cosa més. Per això, ara més que mai cal seguir impulsant iniciatives a favor d’un desenvolupament més sostenible, legítim, equitatiu, just i efectiu. En aquesta línia, a Espanya, l’EBDH s’ha anat incorporant de forma retòrica en els documents legislatius i estratègics de la cooperació estatal i descentralitzada en un moment de ple creixement del sector, si bé la seva incorporació no ha provocat una transformació evident en els objectius i estratègies de les polítiques de cooperació. D’altra banda, s’ha exigit als actors de la cooperació espanyola que l’apliquessin, sense que moltes vegades en tinguessin la formació, ni les eines necessàries. El resultat ha estat, com esmentàvem anteriorment, una incorporació en molts casos parcial o, fins i tot, superficial. És per això,

Existeix el risc que l’EBDH es converteixi en una nova moda passatgera que vesteix el desenvolupament tradicional d’una manera més sexy i poc més que en el primer article escrit per l’equip d’ISI Argonauta s’exploren els conceptes essencials de l’EBDH amb la idea d’oferir una primera aproximació teòrica a l’enfocament que situï al lector. Entre d’altres característiques, es destaca que l’EBDH advoca per fer de l’ésser humà amo dels drets humans i posa la persona en el centre del procés de desenvolupament. Les persones són agents actius capaços de participar, contribuir activament i gaudir del desenvolupament, per deixar de ser mers beneficiaris. Aquest canvi fonamental de cari-

tat a dret humà mou de posició els més pobres en la nostra i altres societats, i els transforma de vulnerables a forts. I així, passen d’una posició d’impotència a una posició d’apoderament. Una mirada a escala internacional ens permet nodrir-nos de més i diverses experiències d’incorporació dels EBDH, així com de nous debats i desafiaments que s’han suscitat al voltant d’aquests enfocaments, tenint en compte especialment les visions sorgides des del Sud. Aquestes visions es recullen en


46 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Amb aquesta publicació a l’Institut de Drets Humans de Catalunya esperem contribuir a impulsar i consolidar l’EBDH al sector de la cooperació i els drets humans el segon article de la publicació escrit per Paola Cyment, en el qual s’articulen crítiques als EBDH que ens fan reflexionar entorn de quin desenvolupament i quins drets parlem. L’article es refereix no a un, sinó a diversos enfocaments basats en drets que inclouen tant el marc normatiu internacional dels drets humans, com les reivindicacions dels pobles i moviments socials, que en alguns casos han anat i van més enllà de marcs legals massa abstractes per aplicar en la vida quotidiana de la majoria de persones en situació de pobresa. La visió dels EBDH que es proposa considera que els drets es construeixen i realitzen en contextos locals particulars, en condicions culturals específiques, emanant de les aspiracions de persones i col·lectius. Sens dubte, al nostre país, l’aplicació de l’EBDH no ha estat, ni està exempta de reptes. Alguns, com la falta de voluntat política, el predomini d’un enfocament caritatiu sobre necessitats, els interessos de la política exterior o les escasses capacitats dels actors han estat apuntats per Luis Acebal en el tercer article d’aquesta publicació. En aquest article, també s’exposa que l’aplicació de l’EBDH no només concerneix la cooperació internacional, sinó també l’àmbit social en el qual

especialment els drets econòmics, socials i culturals, més coneguts com DESC, no tenen una protecció jurídica adequada i es troben especialment amenaçats davant la situació de crisi econòmica que estem patint. Com a complement d’aquest article, el Grup d’Estudis en Desenvolupament, Cooperació i Ètica de la Universitat Politècnica de València ens mostra els resultats d’un estudi realitzat amb deu ONG espanyoles que ens permet conèixer amb més detall la incorporació de l’enfocament en la pràctica al nostre país. Ja hem apuntat que la incorporació dels EBDH no pot quedar només en el discurs, ja que existeix un abisme amb la realitat. En molts casos els agents de la cooperació al desenvolupament s’han apropiat del llenguatge dels drets, sense que realment s’hagi produït un canvi en les seves creences i accions. Després d’explorar els diferents conceptes situats en el nucli dels EBDH, el cinquè article, escrit també per l’equip del Grup d’Estudis en Desenvolupament, Cooperació i Ètica de la Universitat Politècnica de València, ens ajuda a entendre les diferents implicacions que la incorporació de l’enfocament pot suposar per a les organitzacions de desenvolupament, no només pel que fa a la planificació i gestió de programes, projectes i accions, sinó també en l’esfera institucionals en relació amb la política de socis i aliats, l’organització i gestió interna o aspectes estratègics, i fins i tot a escala individual. Per això s’introdueixen exemples pràctics d’organitzacions internacionals com ActionAid, Save The Children o Oxfam. A l’article se subratlla que els enfocaments de drets no poden limitar-se a un canvi de terminologia en la formulació dels projectes, sinó que hem d’estar disposats a aplicar l’agenda dels drets en l’àmbit intern i extern de les nostres organitzacions.


DRETS HUMANS « 47

L’EBDH també ha arribat al món humanitari. En part, aquesta tendència respon a les crítiques que l’acció humanitària no promovia prou els drets humans, i se centrava més en necessitats. Paco Rei reflexiona sobre la relació de l’acció humanitària amb els drets humans, en concret en la concepció de l’ajuda com a dret i el dret a rebre assistència, especialment davant el principi de sobirania dels Estats. També suggereix que s’hauria de fer més per adaptar l’EBDH i mostra els avenços aconseguits en relació amb la protecció de les víctimes de conflicte i inseguretat en l’àmbit humanitari. Tot i compartir una preocupació comuna, els drets humans i les agendes humanitàries poden en alguns casos entrar en conflicte, especialment quan xoquen amb principis, com el de la neutralitat, considerats immutables. Per exemple, des del punt de vista operatiu, entre la denúncia de violacions de drets humans i el manteniment d’accés a les poblacions afectades. És per això que cal un enteniment clar i realista de les limitacions i avantatges de perseguir la incorporació de l’enfocament en l’àmbit humanitari. D’altra banda, cal explorar com actors considerats “no tradicionals” de la cooperació al desenvolupament, com són les empreses,

impacten en els drets humans i com aquestes els incorporen en un context de major internacionalització i d’escassa regulació que permeti controlar-ne les actuacions. Per això, Maria Campuzano analitza algunes de les iniciatives normatives existents a escala local i internacional que busquen regular, amb més o menys èxit, el poder de les transnacionals, com poden ser les directrius de l’OCDE per a les empreses transnacionals o el Pacte Mundial o Global Compact. No obstant això, totes tenen en comú el caràcter voluntari, la qual cosa posa en dubte el veritable compromís empresarial amb els drets humans. Finalment, davant de la importància cada vegada major de la rendició de comptes, no hem d’oblidar que la incorporació de l’EBDH comporta també, de manera lògica i coherent, un canvi radical en els processos avaluadors. En aquest sentit, a l’últim article de la publicació, Gabrielle Watson analitza l’experiència concreta d’Oxfam Amèrica, que a través de l’aplicació de l’eina Getting it Right Rights & Democracy, fomenta que siguin els mateixos titulars de drets –en aquest cas, els treballadors immigrants mexicans de la indústria tabaquera dels Estats Units– els qui protagonitzen una avaluació de l’impacte en els

drets humans, que són capaços d’identificar, analitzar i denunciar violacions de drets humans comeses en la seva comunitat. La utilització dels resultats, és a dir, l’acció basada en les recomanacions, contribueix a què aquests mecanismes no legals de rendició de comptes siguin bastant efectius per canviar el comportament de les empreses. Amb aquesta publicació a l’Institut de Drets Humans de Catalunya esperem contribuir a impulsar i consolidar l’EBDH al sector de la cooperació i els drets humans, conscients que ens trobem en un moment crucial de canvi i transformació per al sector, que ens obligarà a reinventar-nos. De ben segur que l’EBDH ocuparà un lloc central en aquest procés.

Institut de Drets Humans de Catalunya – IDHC Av. Meridiana 32, ent. 2ª, esc. B 08018 Barcelona T.: +34 93 119 03 72 www.idhc.org Telèfon: 93 302 51 29


48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Fairphone l’smartphone amb valors

Gairebé 35 milions de persones a tot l’Estat tenim un terminal de telèfon mòbil, i gairebé dos terços d’aquests són del tipus intel·ligent. Els aparells de telèfon duren poc, són d’un sol ús. Porten dins gran quantitat de tecnologia que es queda antiquada de seguida, bé pel progrés o bé per l’obsolescència programada. Constantment apareixen presentacions i actualitzacions de l’iPhone o del Samsung Galaxy quan fa relativament poc que l’anterior model va sortir al mercat.


ESPAI VERD « 49


50 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Si sabéssim què succeeix a l’Àfrica per produir aquests telèfons ens posaríem les mans al cap”, diu Josep Maria Royo, investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els productes tecnològics de tot el món depenen de la cadena de subministrament africana d’estany i tàntal, per aquest motiu la compra de moltes de les tauletes, ordinadors i mòbils que tenim a casa “estan finançant guerres, conflictes armats, explotació infantil i la mort de milers de persones”, explica l’investigador. Però no solament això, els conflictes pel domini de les mines de coltan subvencionen les guerres a la República Democràtica del Congo, “per no parlar de l’explotació laboral de les fàbriques que produeixen smartphones i tauletes”, diu Royo. Per aquest motiu va néixer el projecte Fairphone. Diverses ONG dels Països Baixos van unir esforços el 2010 per crear una companyia que produís i comercialitzés un terminal de telefonia mòbil seguint el model del comerç just i sostenible. Per iniciar el projecte van posar en marxa una campanya de micromecenatge i necessitaven vendre com a mínim 5.000 telèfons. Ho van aconseguir amb escreix. Royo va ser l’encarregat de la presentació d’aquest terminal a Barcelona el març passat. L’investigador comenta que actualment és bastant fàcil trobar la majoria de productes de la llar de comerç just o de proximitat, però que en tecnologia i informàtica és molt més complicat. El consum responsable guanya adeptes i la gamma de productes produïts de manera justa també s’eixampla: “Fa cinc anys no es podia pensar en una empresa de telefonia mòbil que produís de manera justa, és molt complicat”. La complexitat dels productes tecnològics, en què intervenen multitud d’empreses, fa que el control del procés de producció es compliqui. Royo explica que la capacitat que té l’empresa de pressionar els agents de producció creix si té més clients. Amb els més de 60.000 terminals venuts a Europa del Fairphone, aquesta empresa procurar respectar tota la legislació laboral internacional, i amb el producte intenta que la resta d’empreses grans canviïn cap a aquesta direcció. Tot i això, mentrestant, “la guerra al Congo continua”, lamenta Royo, per això insisteix que “som els consumidors els que tenim el poder de canviar les coses escollint”. Minerals sense sang Una de les principals característiques de l’aparell és que l’empresa controla tota la cadena de fabricació, de manera que ha buscat una companyia a la República Democràtica del Congo que garanteix que el cobalt i l’estany del

Diverses ONG dels Països Baixos van unir esforços el 2010 per crear una companyia que produís i comercialitzés un terminal de telefonia mòbil seguint el model del comerç just i sostenible

telèfon estan extrets de mineries certificades per no estar relacionades amb cap conflicte armat. Royo afegeix, en aquest sentit, que és probable que d’aquí poc a Europa s’aprovi una legislació que obligui les empreses a certificar que els minerals emprats no provenen de zones en conflicte. Per això a Fairphone s’asseguren que en l’obtenció d’aquests elements no es produeixin conflictes regionals, finançament de guerrilles ni guerres obertes com els del coltan, que pretenen atresorar un producte escàs però indispensable per a alguns components dels mòbils o ordinadors portàtils. L’aparell està compost per 50 minerals i l’empresa encara treballa per controlar la procedència de la resta. D’altra banda, l’empresa compta amb un pla per finançar la millora de les condicions laborals dels treballadors que treballen en els centres de producció que té a l’Àsia i tenir cura de la seguretat de la plantilla, que no hi hagi explotació laboral ni infantil i que els treballadors cobrin salaris dignes. En aquesta mateixa línia, aquest smartphone destaca perquè és un telèfon lliure i els seus components són intercanviables, la qual cosa allarga la vida d’aquest mòbil. És possible canviar-li la bateria, afegir components o instal·lar diferents sistemes operatius. A més, la companyia també es preocupa pels materials que s’utilitzen per produir aquest terminal de manera que els components del telèfon procedeixin de materials reciclats i que, al seu torn, el mateix terminal es pugui reutilitzar o reciclar una vegada acabada la seva vida útil.

El creixement del consum responsable Daria Koreniushkina, portaveu de Fairphone, explica que “el primer lot de 25.000 Fairphones es va vendre per 325 euros cada un, mentre que el preu per al segon lot de 35.000 va ser de 310 euros per telèfon”, així el volum de negoci per a la primera edició va ser de 16.013.644 eu-

ros. Al mes de març havien aconseguit vendre un total de 70.000 unitats. Fairphone va començar amb només un parell de persones, però, segons indica Koreniushkina, han crescut molt ràpidament: “L’any passat ja hi treballaven 42 persones i el nostre equip segueix creixent”. El telèfon només està disponible a Europa i amb un gran èxit de la primera edició, de la segona ja s’ha rebut una gran quantitat de comandes d’Alemanya, els Països Baixos, Suïssa, Àustria i el Regne Unit. Aquest dijous passat va començar el període de precomanda per la segona tongada de telèfons justos. Ja se n’han demanat més de 4.600 dels 15.000 necessaris per començar-ne la producció. La política de precomandes, expliquen des de Fairphone, ajuda a posar fil a l’agulla a la producció però també a mantenir la independència de la iniciativa. Segons indiquen des de l’empresa, “el proper Fairphone està en la fase final de desenvolupament. Estarà disponible després de l’estiu o a finals d’aquest any”. I és que, segons el web del projecte, actualment el telèfon no està a la venda i treballen en el següent model, amb el que esperen competir amb mòbils de gamma mitjana-alta. Es llançarà aquest estiu i esperen vendre’n 175.000 unitats. La gran diferència respecte la primera edició és que aquest cop han desenvolupat el seu propi disseny original, “que hem concebut i creat des de zero”, cosa que els permet influir més en la cadena de subministrament i “identificar les àrees que requereixen més intervenció social i ambiental”. Això vol dir que l’empresa és capaç de tenir un major control sobre el lloc d’on els materials vénen, com es fan i els proveïdors amb qui col·laboren.

Un rival per les grans marques Si ens fixem en les especificitats tècniques del telèfon, s’observa que no té res a envejar a altres telèfons de gamma alta. El Fairphone té 1GB


ESPAI VERD « 51

de RAM i 16 GB d’emmagatzematge intern. La pantalla és de 4,3 polzades, amb una resolució de 960×540 píxels. Compta amb dues càmeres, una davantera d’1,3 MP i una altra posterior de 8 MP. Compta amb Dual SIM i funciona amb Android 4.2 amb una interfície personalitzada. Koreniushkina veu la nova edició del Fairphone com “el següent pas cap a assolir una economia més justa”. Per això creuen que el Fairphone és una eina per inspirar tota la indústria per abordar les qüestions de la cadena de subministrament de l’electrònica: “Hem identificat quatre àrees d’acció en què treba-

llem per crear un canvi positiu: la mineria, el disseny, la fabricació i el cicle de vida”. En mostrar a la gent d’on provenen les coses que compren “creem una major demanda de productes ètics”, diu Koreniushkina i afegeix: “Així estem canviant la forma en què els productes es fan”.

Aiats Agustí periodista i redactor de VIA empresa


52 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Un pas més en els aprenentatges: impuls del seguiment qualitatiu Amb l’obertura del nou cicle de planificació 2015-2018, a través de l’aprovació del Pla director, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament vol donar un nou impuls al seguiment de les actuacions finançades, posant èmfasis en la part més qualitativa d’aquest tasca. Per impulsar una cooperació de qualitat i transformadora, cal assegurar que se segueix donant cobertura a totes les exigències d’una administració pública, però que alhora es fomenta un seguiment més qualitatiu de les actuacions, seguiment que cal fer de manera conjunta amb les entitats.


ACCD « 53

En el nou cicle de planificació l’ACCD vetllarà per enfortir l’acompanyament a les entitats en tots aquells àmbits que ho requereixin

L

’agenda de l’eficàcia de la cooperació al desenvolupament remarca la necessitat d’incorporar les evidències i els aprenentatges que s’extreuen de la pràctica en els exercicis de planificació estratègica. Per respondre a aquesta necessitat, cal vincular la gestió del coneixement a la planificació, el seguiment i l’avaluació, per aconseguir la màxima connexió possible. Reforçant el seguiment més qualitatiu i l’avaluació es busca tenir una repercussió directa en l’eficàcia dels processos del desenvolupament.

S’entén com a seguiment qualitatiu aquell que garanteix tots els requeriments que la legislació vigent requereix de la gestió administrativa d’un projecte. Es posa un èmfasi especial en l’acompanyament a les entitats subvencionades, i sobretot als titulars de drets, amb qui s’estableix un diàleg permanent a seu i a terreny; es potencien les avaluacions operatives, posant l’accent en l’avaluació com un procés d’acompanyament i d’extracció d’aprenentatges; es potencien les auditories externes; se sistematitza la informació de convocatòries i subvencions


54 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ACCD vol fer un pas més en el seguiment de les actuacions i posa en el focus central la part més qualitativa d’aquest seguiment directes per millorar-ne la planificació i la gestió, i es garanteix la participació i el fet de rendir comptes davant dels titulars de drets. En el nou cicle de planificació l’ACCD vetllarà per enfortir l’acompanyament a les entitats en tots aquells àmbits que requereixin, i establirà un diàleg i intercanvi d’informació permanent entre l’ACCD i els seus socis, amb un especial protagonisme dels titulars de drets als quals es dirigeixen les actuacions. L’impuls d’un seguiment més qualitatiu compta amb un aspecte clau: l’impuls a l’avaluació operativa, tant l’avaluació operativa que pugui fer l’ACCD –la que puguin impulsar les entitats, principals executores de l’AOD catalana–, com la que puguin dur a terme conjuntament les entitats i l’ACCD. En tots aquests processos l’avaluació s’ha d’entendre com un procés de generació d’aprenentatges, de rendir comptes i de participació, útil per a la presa de

decisions i que retroalimenti la planificació. En el cicle del nou Pla director, l’avaluació operativa adaptada a l’enfocament de gènere i basat en drets humans-EGiBDH es consolidarà com un àmbit de treball prioritari de la cooperació catalana. Atès que dos dels principals elements de l’EGiBDH són el retiment de comptes i els processos participatius, l’avaluació esdevé cabdal en els projectes i programes que financi l’ACCD. Donada aquesta rellevància, cal que l’ACCD es pugui dotar tant de les eines analítiques que permetin planificar i desenvolupar avaluacions operatives, com dels coneixements i instruments per integrar l’EGiBDH en aquestes avaluacions operatives. A l’inici del nou cicle de planificació l’ACCD impulsarà la sistematització de les eines per realitzar avaluacions operatives amb EGiBDH, sistematització que es compartirà amb les entitats.

El foment de les auditories, assumint part del cost per l’ens finançador i l’extracció de conclusions per instruments i anys, que donin a conèixer aquestes conclusions, juntament amb l’enfortiment de l’acompanyament a les entitats i l’impuls de l’avaluació operativa persegueixen fer un pas més en els aprenentatges, impulsar la transparència i enfortir el retiment de comptes. L’ACCD vol fer un pas més en el seguiment de les actuacions i posa en el focus central la part més qualitativa d’aquest seguiment.

Núria Oriol i Callol

Cap d’Àrea de Gestió i Avaluació de Projectes de l’ACCD


56 »

ONGC

ELS LLIBRES

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El lobby de la indústria militar espanyola: on van els nostres impostos Pere Ortega

Icària Editorial (Barcelona, 2015) Amb el nom de lobby militar industrial es denomina els qui, des de l’àmbit industrial, exerceixen pressió sobre els governs en favor dels seus interessos corporatius. L’estat espanyol compta amb un potent lobby d’aquestes característiques que condiciona, coarta i influeix en les decisions dels qui governen. (quan no directament hi promociona un extreballador, com el cas del ministre Morenés). Això és molt visible a través de les denominades portes giratòries. Així veiem com polítics o comandaments militars passen a ser directius d’empreses militars. Si a això se li afegeix que existeix un oligopoli a la indústria de guerra espanyola, s’entén que s’hagi produït una enorme bombolla de l’armament fins l’extrem que ha deixat un deute públic acumulat de 35.000 milions d’euros per haver adquirit uns programes d’armes que, a més, contribueixen a augmentar any rere any el dèficit públic. Un llibre imprescindible de Pere Ortega.

Els desposseïts Szilárd Borbély

Edicions del Periscopi, col. Antípoda (Barcelona, 2015) Als afores d’un poble fronterer d’Hongria un nen d’onze anys tremola de fred. I de gana. La seva família està estigmatitzada i marginada per culpa d’un passat del qual no es pot parlar. Ell s’evadeix de l’ambient opressiu que l’envolta gràcies al seu interès pels nombres primers. La mirada transparent de l’infant reconstrueix la història d’aquesta família i la de l’Hongria de mitjan segle XX, sacsejada pels traumes de la Segona Guerra Mundial, la fam, les col·lectivitzacions de terres i el retorn dels supervivents dels gulags. Els desposseïts són aquells que no tenen res, a qui se’ls nega fins i tot la dignitat. Szilárd Borbély (1964-2014) va néixer a Fehérgyarmat, un poble fronterer del nord-est d’Hongria. Està considerat un dels autors hongaresos més importants de les últimes dècades. Els seus textos reflexionen sobre la solitud, la pèrdua, el trauma i la memòria dels pobles.

Temps líquids. Viure en una época de incertesa Zygmunt Bauman

Viena Edicions (Barcelona, 2015) En els darrers decennis, el món ha patit una transformació profunda: hem entrat de ple en el que Bauman anomena l’època líquida, marcada per una enorme incertesa i canvis accelerats. En aquest marc, els individus hem deixat de sentir la protecció de les institucions i intentem afrontar en solitari uns reptes totalment nous sense tenir cap punt de referència. El prestigiós sociòleg polonès Zygmunt Bauman ens ofereix en aquest assaig una anàlisi punyent del món contemporani, sense fer concessions a la correcció política ni evitar els aspectes més foscos de l’actualitat, que tenen la seva base en la por i la incertesa que assetgen les nostres vides.


LES MÚSIQUES « 57

CARLES BELDA

LA PEGATINA

GEMMA HUMET Si canto enrere (Satélite K)

24 rumbes per a diatònic (autoeditat)

Des del 2007 La Pegatina ens tenen molt ben acostumats amb una remesa de cançons cada dos anys. Si fem els comptes, el 2015 és any de nou disc, la cinquena referència dels mestres del mestissatge, i l’han anomenat Revulsiu. La nova fita del grup de Montcada i Reixac era captar l’espectacularitat de la seva música en un àlbum d’estudi. Objectiu aconseguit. Si feu l’exercici de tancar els ulls a l’hora d’escoltar-lo, d’entrada no podreu estar-vos quiets. El mateix passa si us imagineu enmig d’una multitud que coreja “Heridas de guerra”, “Ni chicha ni limoná” o el senzill “El revulsiu” en una nit d’estiu. Sembla que La Pegatina va muntar un bon xou a l’estudi de Marc Parrot, que s’ha tornat a encarregar de tota la producció, una fusió de salsa, ska i rumba on la guitarra elèctrica guanya presència. Són la banda catalana més internacional, i ja desperten passions arreu del món. Han voltat milers de quilòmetres, i fruit dels viatges són les bones amistats als escenaris. Així, arrodoneixen les cançons amb una multitud de col·laboracions mundials. L’abast de La Pegatina és global, sense oblidar els orígens quan canten quatre cançons en català, entre les quals “No som d’aquí”, que narra els periples quan van de gira ben lluny de casa. Nits màgiques en territori desconegut.

Provinent d’una família vinculada a la música, la terrassenca Gemma Humet debuta amb un disc signat en solitari, titulat Si canto enrere. Els camins musicals per on discorre la música tenen un component mediterrani evident, però també es deixen amarar per altres estils com el jazz. Però acabar de definir l’estil no és el més essencial de les cançons. Cal deixar-se endur per l’embruix de la veu, com quan escoltem Sílvia Pérez Cruz, una artista amb la qual irremeiablement es pot comparar, tot i que tenen menys punts en comú del que sembla. Al disc, Humet ret homenatge a la Nova Cançó amb dues versions (“Quan érem infants” de Delfí Abella i “Si te me’n vas” del seu oncle Joan Baptista Humet) i també a la poesia amb musicacions de Miquel Martí i Pol (“Petita suite”) i Federico García Lorca (“Gacela del mar desesperado”). Una col·lecció de cançons que mostren una intèrpret versàtil amb una veu cristal·lina que posa en tot moment al servei dels textos cantats.

Dos cedés i un llibre formen aquesta peça d’orfebreria, didàctica i pensada per divulgar de manera divertida la rumba amb cançons interpretades amb l’acordió diàtonic com a protagonista. El mestre vallesà Carles Belda s’ha encarregat d’enregistrar una joia sonora, on són molts els que hi col·laboren posant-hi palmes, veus, manxant l’acordió o fent el ventilador. Així s’han gravat les 24 peces que recull, acompanyades d’explicacions per a músics (i no tan músics) i els acords per posar en pràctica tota la teoria. El repertori demostra la varietat de possibilitats rumberes que ofereix aquest instrument bisonor: hi trobem des de la “Polca” d’Al Tall fins a l’amorosa “No pateixis” de Pomada, la “Rumba de Barcelona” de Gato Pérez o la preciosa “Bruno”, sense oblidar el “Garrotín”. El repte divulgador s’assoleix amb escreix, i el pack s’ha convertit també en un gran doble àlbum de Carles Belda.

Revulsiu (Dro)

SANDRA TELLO

JOAQUIM VILARNAU

ELISENDA SORIGUERA


58 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Cooperació descentralitzada, un vaixell sense rumb La cooperació descentralitzada a l’Estat espanyol ha experimentat en els darrers anys un canvi de rumb. S’ha esdevingut en part pels efectes conjunturals de la crisi, que ha dut com a conseqüència directa la disminució dels recursos, però també, per la reformulació estratègica duta a terme per l’administració central, que lluny de reconèixer l’admiració cap a aquest model lloat internacionalment, ha optat per la crítica, la deconstrucció i la recentralització de competències.


ESPAI LLEIDA « 59

A

meitats dels 90, amb la crisi dels grans llacs, s’alcen les mobilitzacions 0,7%, lligades a la necessitat d’expressar des del món local, la voluntat ciutadana de cooperació al desenvolupament cap als pobles del sud. Aquest moviment marca el naixement de la cooperació descentralitzada estatal. Un dels grans nuclis efervescents del moviment es va donar a la ciutat de Lleida, ciutat amb una xarxa solidària molt consolidada amb línies d’actuació essencials entorn a la cooperació al desenvolupament, els drets humans i la cultura per la pau. La cooperació descentralitzada agafà molta força, va desencadenar l’aparició de múltiples ONGD de caràcter local i molts varen ser els Ajuntaments que en aquell moment varen prendre les primeres mesures per assolir el 0,7%. El moviment 0,7 i més va tenir repercussió en quasi tots els municipis catalans, realitzant acampades amb centenars de tendes de campanya amb la finalitat d’exigir a les diferents administracions la cessió, com a mínim, del 0,7% dels seus pressupostos a l’Ajuda Ofi-

S’alça, doncs. la “Llei anti-ajuntaments!”, contrària a la filosofia de cooperació descentralitzada que se’ns ha tramès durant aquests 20 anys i oposada a les demandes dels governs locals cial al Desenvolupament (AOD) per als països empobrits econòmicament i socialment; és a dir, exigint el compliment de la Resolució 2626 (XXV)1. Es construeix a partir d’aquest moment, un model de cooperació descentralitzada integradora, realitzada amb la participació de la majoria de la societat civil, des del punt de vista polític, social, cultural, econòmic, amb les corporacions públiques locals però de la mà de les Organitzacions No Governamentals per al

Desenvolupament (ONGD), les associacions de veïns, els sindicats, els centres educatius, empreses... i concebia la cooperació en ple lligam amb la realitat social que els envolta i entenent que l’impacte d’aquesta en l’àmbit local, només és possible potenciant intercanvis, vincles i aprenentatges recíprocs entre la ciutadania d’arreu. Així doncs, l’entorn local es consolida com l’espai idoni per aconseguir un món més humà, just i solidari, responent a l’exercici del dret


60 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

de cooperació expressat en l’art. 10 de la Carta Europea d’Autonomia Local2 i en l’exposició de motius de la Constitució Espanyola en el marc de “...col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç amb tots els pobles de la terra.” També es reforça en la normativa específica en la matèria, tant amb la Llei 23/1998, de 7 de juliol, de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, on el rol dels ens locals com a subjecte actiu en la implementació de polítiques de cooperació es manifesta de forma evident quan es desenvolupa l’explicació de l’estat actual de la cooperació, o bé quan reconeix la seva capacitat d’acció (art. 20) o fins i tot amb referència expressa a les instàncies de coordinació supramunicipals (art. 23). Com en la Llei 26/2001, de 31 de desembre, de Cooperació al Desenvolupament de Catalunya que incorpora també nombroses referències als Governs locals. L’article 23 de la Llei Catalana de Cooperació, en particular, estableix que la Comissió de Coordinació amb aquests, té la funció “d’impulsar la informació i la comunicació, la col·laboració, la cooperació i l’assistència recíproca en l’execució de les actuacions de cooperació al desenvolupament de l’Administració de la Generalitat i dels Ens locals”, i això “sens prejudici de l’autonomia respectiva”. Entre els anys 1999 i 2009 les 17 Comunitats Autònomes varen aprovar les seves respectives Lleis de Cooperació, que reconeixen el paper dels governs municipals i també en la recent Llei 2/2014, de 25 de març de l’Acció i del Servei Exterior de l’Estat, en l’article 11 s’incorpora de forma expressa que els ens locals són subjectes d’aquesta acció. La cooperació descentralitzada s’alça vent en popa, com a pilar i referent internacional, esdevé la cooperació mirall de molts altres Estats que veuen com és possible treballar des de la base amb la implicació i la coresponsabilitat de la ciutadania, i com la societat civil participa i viu la realitat del món amb visió glocal. Moltes són les experiències locals que han gaudit d’una enorme vitalitat i capacitat de transformació. S’han constituït polítiques públiques locals orientades a la reducció de la pobresa, lluita contra les desigualtats, enfortiment dels governs, desenvolupament social i econòmic, codesenvolupament i millora de la cohesió social... en definitiva, apostant per un model de cooperació basat en l’educació en valors, en l’Educació per al Desenvolupament, promovent la consciència crítica de la societat civil, la qual ha de participar i viure la realitat del món global en el dia a dia del món local.

Cal fermar el timó, recuperar l’autoestima municipal, apostar per la millora i evolució de la cooperació i visibilitzar-ne les virtuts En l’actualitat i com a conseqüència del canvi de rumb estratègic potenciat per l’administració central, s’ha pretès una reforma de l’Administració pública local, amb l’objectiu de reforçar el control pressupostari i financer, racionalitzar la despesa i clarificar les competències. La reordenació, ha vingut de la mà de la Llei 27/2013 de 27 de desembre de Racionalització de la Despesa i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), que ha afectat substancialment a la Llei 7/1985 de 2 d’abril, Reguladora de les Bases del Règim Local (LBRL). A efectes pràctics, la reforma aprovada l’any 2013 ha reduït l’àmbit competencial, suposadament per evitar duplicitats amb les competències d’altres administracions. Ha regulat la tipologia de les competències de les entitats locals diferenciant entre les pròpies, les delegades i les impròpies; titllant la cooperació internacional, en una primera interpretació, com a competència impròpia. L’art. 25 de la nova LBRL descriu les matèries, en les quals, el municipi exerceix competències pròpies i l’art. 7.4 de la LBRL estableix

els condicionants per a l’exercici de les competències diferents a les pròpies, tenint en compte, que només podran exercir-les quan no es posi en risc la sostenibilitat financera. Per tant la llei ha condicionat el seu exercici als principis d’estabilitat pressupostària i suficiència financera, sense cercar mecanismes per nodrir de més recursos les hisendes locals. S’alça doncs la Llei de la deconstrucció, també anomenada per alguns sectors com la “Llei anti-ajuntaments!”, amb un sentit totalment contrari a la filosofia de cooperació descentralitzada que se’ns ha tramés durant aquests 20 anys i oposada a les demandes dels governs locals, que lluny de sol·licitar la retirada de competències, el que reclamen són més recursos per desenvolupar totes les tasques encomanades en la matèria. Aquesta situació ha dut com a conseqüència que molts municipis es plantegin la supressió de les polítiques de cooperació de les seves agendes. La reacció per la defensa també ha tingut ressò, com podem veure en l’Informe de competències municipals en relació amb la cooperació al desenvolupament, elaborat per el


ESPAI LLEIDA « 61

Consell de Col·legis de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’Administració Local (CSITAL CATALUNYA) i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD), al Setembre de 20143. Aquest, entre d’altres qüestions, realitza una interpretació favorable, entenent, que les activitats en cooperació internacional realitzades pels municipis s’han d’entendre com a competències pròpies. Val a dir que la LRSAL, tot i plantejar aquest marc restrictiu, deixa lloc a la interpretació de la norma, incloent dins el marc competencial propi totes aquelles lleis que es puguin preveure en una norma amb rang de llei, ja sigui sectorial estatal o autonòmica. Aprofitant aquest sentit i per posar un dic de contenció a les conseqüències greus de LRSAL a escala local, moltes han set les Comunitats Autònomes que a través de decrets lleis han manifestat que cap Ajuntament ha de deixar de prestar serveis transcendents als municipis i províncies. Trobem exemples a Andalusia, Castella Lleó i, fins i tot a Catalunya, amb la Disposició Addicional Primera del Decret Llei 3/2014, pel qual s’estableixen mesures urgents per a l’aplicació de la

Llei 27/2013, de 27 de desembre, de LRSAL, que tot i la seva derogació per manca de ratificació, aquesta disposició addicional reflectia aquesta interpretació. Així doncs, cal estar atents i vetllar per tots els avenços que la cooperació descentralitzada ens ha deixat durant aquests més de 20 anys, si no ho fem, correm el perill de convertir-la en un vaixell sense rumb i fer certa la frase cèlebre de Sèneca quan deia “no hi ha vent favorable per un vaixell que no sap cap a on va”. Cal fermar el timó, recuperar l’autoestima municipal, apostar per la millora i evolució de la cooperació, visibilitzar-ne les virtuts, sobretot tenint en compte que el municipi és el primer esgraó de l’administració, la més propera a la ciutadania, on es pot fer un treball d’educació en valors intens, especialment en Educació per al Desenvolupament. Treballar des d’aquesta perspectiva ens permet navegar cap a la defensa dels drets humans universals, cap a la consolidació d’una societat democràtica, madura, construint municipis més conscienciats i solidaris. Aquest és el rumb cap al canvi, cap a la cooperació alternativa, cap a

la consolidació d’un espai d’innovació de l’acció solidària. Si canviem la consciència social local, aquesta revertirà en la global i produirà tots aquells canvis necessaris per consolidar la justícia social universal.

Cristina Saiz Cayuela

Tècnica en Cooperació Internacional

1 Resolució 2626 (XXV) de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de 24 d’octubre de 1970, sobre l’estratègia internacional per al desenvolupament per al segon decenni de les Nacions Unides per al desenvolupament, on es va acordar destinar la xifra del 0,7% del (Producte Interior Brut (PIB) a AOD. 2 La Carta Europea d’Autonomia Local va ser ratificada per Espanya el 20 de gener de 1988 (BOE de 24 de febrer de 1989) /http://www.boe.es/boe/ dias/1989/02/24/pdfs/A05396-05398.pdf


62 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Paraules que fan la revolució L’Agenda Llatinoamericana, que va començar a caminar l’any 1992 a Nicaragua, ha fet 25 anys. Naixia de la mà de Pere Casaldàliga i José Maria Vigil, per fer memòria històrica dels cinc-cents anys d’espoli i mort en contrast amb la celebració oficial, que parlava, sense vergonya ni ètica, de “trobada entre pobles”. Amb el pas del temps, l’Agenda es va anar obrint camí més enllà del continent Americà que l’havia inspirada i es va convertir en Agenda Llatinoamericana Mundial. Va ser un encert: calia mundialitzar el seu crit a favor de la justícia social.


ESPAI CeDRe « 63

L

a campanya actual d’educació popular de l’Agenda és, de fet, una evolució natural de la tasca que va arribar a Justícia i Pau de Girona el 1995, de la mà dels Comitès Óscar Romero. Primer es va divulgar distribuint-la com un material més de les nostres lluites. Més endavant, però, ens vam adonar que era un instrument idoni per anar construint una cultura de la solidaritat entre els pobles, una eina de formació, de transformació, de rebel·lia, per contribuir a crear opinió i teixit social, i que ens serviria de pont entre el nord i el sud. El primer pas va ser proposar a la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme estendre el missatge de l’Agenda a la ciutadania. Els seus membres, motivats per la idea de compartir-la amb tothom, van crear la “Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Catalunya”, de tarannà obert, plural, participatiu i que, alhora, fomenta el voluntariat com una altra forma d’entendre la


64 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

vida. Amb aquests principis s’han anat preparant les successives campanyes amb materials que complementen l’Agenda –calendari solidari, mapa de la vergonya, audiovisual L’Excusa, etc.– i presentacions arreu de Catalunya mitjançant la implicació dels col·lectius més dinàmics de cada població. Donat que cada any l’Agenda aborda un tema diferent, les presentacions que se n’han fet al llarg d’aquests 25 anys han sigut una magnífica ocasió per debatre els grans desafiaments de la humanitat: la democràcia, la política, l’ecologia, l’economia, el deute extern, el nou socialisme, déu i la religió, la informació i la comunicació, l’imperialisme, etc. Un cop consolidada la Comissió es va poder fer un pas més, l’anomenada “Campanya d’Anada i Tornada”, un projecte que està dins del marc d’un programa d’Educació Popular no formal basat en valors humans. El seu objectiu principal és fomentar l’intercanvi mutu

Les presentacions fetes al llarg d’aquests 25 anys han sigut una magnífica ocasió per debatre els grans desafiaments de la humanitat: la democràcia, la política, l’ecologia, l’economia, el deute extern, el nou socialisme, déu i la religió, la informació i la comunicació... entre Catalunya i Amèrica Llatina, cercant la millor interrelació amb aquells col·lectius que treballen l’Agenda Llatinoamericana des de les seves bases. D’aquesta manera intentem enfortir i ampliar el teixit social intercontinental. En aquest context ens preguntem: ¿quina pot ser la nostra millor aportació a aquests

pobles que pateixen el saqueig dels seus recursos naturals per part de les multinacionals del Nord en col·laboració amb les oligarquies locals?, ¿i a la majoria dels seus habitants, als quals la lluita per la supervivència constitueix la batalla essencial de cada dia? Vam pensar que si nosaltres podíem adquirir l’Agenda, els


ESPAI CeDRe « 65

L’Agenda Llatinoamericana és un fruit de la teologia de l’alliberament, aquest moviment cristià sorgit a finals de la dècada dels 60 del segle passat a Amèrica Llatina que va decidir prendre una opció preferencial pels pobres. Un nou clergat que entenia que la salvació cristiana no podia arribar si no es produïa un alliberament econòmic, polític, social i ideològic de la persona. És en aquest sentit que l’any 2014, en què l’Agenda estava dedicada a la llibertat, que s’hi referia el bisbe Pere Casaldàliga en la introducció. [...] Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort. Abordem a l’Agenda el tema llibertat en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància, és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder... Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des de sota i a l’esquerra”. La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col·lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita. [...] Definitivament: Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors. Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

llatinoamericans hi tenien tant o més dret. Al llarg d’aquests anys hem aconseguit fer-la arribar a preus simbòlics a aquelles persones convençudes que un altre món és possible que la tenen com una eina de treball i de conscienciació a les seves comunitats. Anualment, també, membres de la Comissió visitem algunes de les comunitats llatinoamericanes en què l’Agenda ha arrelat. Tot i que el finançament del projecte a Catalunya compta amb el suport de l’administració pública, les despeses del viatge corren a càrrec de cadascú. Un cop allà, es planteja un recorregut fraternal prèviament acordat amb les entitats de base de l’àrea, cercant com compartir els valors d’aquelles realitats que poden generar experiències enriquidores per ambdues parts. Al llarg dels anys hem pogut compartir amb companyes i companys de Xile, Perú, Bolívia, l’Equador, Costa Rica, Nicaragua, el Salvador, Hondures, Guatemala, Mèxic, la República Dominicana i Cuba. Els que formem la família de l’Agenda somiem en un canvi sistèmic que atengui les necessitats i aspiracions de tota la família humana. És urgent que trenquem l’encanteri d’aquesta hegemonia, amb pràctiques ciutadanes alternatives, i siguem coherents amb una participació política democràtica responsable, per caminar vers la societat justa i igualitària.

Jordi Planas i Bosch coordinador de la Comissió de l´Agenda Llatinoamericana


66 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Srebrenica

Una commemoració des de Girona Mesos i mesos de preparació. Fotògrafs per la Pau (FxP), que en aquests moments està sota mínims, va conservar sempre l’ambició de convertir el 20è aniversari del genocidi de Srebrenica a Girona en un acte important. Hem volgut implicar-hi el màxim possible de persones i d’institucions, com ara l’Ajuntament, la Diputació i, si és possible, la Coordinadora d’ONG de les Comarques de Girona.


ARA I AQUÍ « 67

Aquesta és la cronologia del muntatge. La primera trobada amb Sònia Cervià, de la Coordinadora de ONG de Girona, per parlar-ne i poder comptar amb la seva col·laboració va ser un èxit. Arribat el moment ens garanteix un suport total. La trobada amb l’Àngel, de l’àrea de Cooperació i Participació, també va resultar òptima. En aquell moment ens vam centrar a esbossar unes possibles línies de treball per presentar a l’Ajuntament de Girona i a la Diputació. Des del primer moment, la sintonia va ser molt bona tant des de cooperació com de gerència de l’Ajuntament, de la mà l’Albert Riera i del mateix alcalde, Carles Puigdemont. Quan ja havíem marcat les primeres línies de treball, però, ai las! Van arribar temps d’eleccions i, de retruc, temps en què els projectes si no es paralitzen, sí que s’alenteixen. A les eleccions municipals CDC va revalidar el seu mandat i en pocs dies amb la inestimable ajuda d’Àngel Vàzquez vam reprendre contactes, vaig retro-

És hora de repensar-se què hem de fer: si actes d’homenatge o actes d’homenatge amb un transfons de solidaritat ben entesa, aquella que ells necessiten i no pas la que nosaltres volem

bar-me amics i ens vam posar a treballar contra rellotge amb el tècnic de Cultura de l’Ajuntament, Narcís Casasa, per intentar fer una acte molt digne i a l’alçada de Girona i les seves comarques i del que es mereix Srebrenica. Amb el departament de disseny de l’Ajuntament de Girona, amb la Rosó Segura al capdavant, vam aconseguir en un temps rècord

que l’exposició fos una realitat, després d’una tria del meu arxiu particular sobre Srebrenica. L’amic Jordi Gamell, de 3Karacters va fer possible que els vídeos previstos per passar durant l’acte estiguessin a punt en molt poc temps. A la crida perquè els amics Dalmases, Matarrodona, Terribes, Jordi Rodri, Manel Vila, Quim Bonaventura, participessin d’una


68 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

manera o altra a l’esdeveniment la resposta és immediata: uns enviaran textos, altres vindran, alguns llegiran textos dels altres... A més, l’amic Josep Plazas, en “Lites”, es va proposar de crear la banda sonora del vídeo d’una hora de durada dels últims 20 anys de FxP, i empreses privades com 3Karacters s’hi van afegir perquè el vídeo fos un èxit rotund. En aquest punt, són pocs els dies que queden: cal insistir a la premsa, també l’escrita, fer bullir xarxes socials de tota mena, engegar el boca-orella... Fem servir totes les eines de comunicació al nostre abast per intentar que el record al genocidi de Srebrenica arribi a cada racó de les comarques gironines. Finalment el 10 de juliol de 2015, per part dels organitzadors –la poca gent que quedem a FxP (som 4)– tot són nervis: tindrem gent? haurem estat capaços d’atraure’n? Una molt calorosa tarda de juliol, farcida d’actes arreu de les comarques de Girona, amb inauguracions

de festivals diversos i molt importants fa que sigui difícil preveure’n l’assistència! L’Ajuntament ha preparat un escenari immillorable a la plaça del Vi de Girona i pocs minuts abans de les set ja està tot enllestit: llum, so, imatge... Tot a punt perquè a dos quarts de vuit comenci l’acte. Arribada l’hora la plaça del Vi es comença a omplir de gent: antics i nous regidors de l’Ajuntament, amics, simpatitzants de FxP, passavolants i gent que ve a la crida feta arreu de les comarques. No som una multitud però prop de 150 persones a la plaça del Vi de Girona d’un divendres de juliol és tot un èxit. Amb l’arribada de la regidora Marta Madrenas Mir, segona tinent d’alcalde, regidora adjunta a l’Alcaldia i regidora d’Urbanisme i Activitats de l’Ajuntament de Girona, i Fermí Santamaria i Molero, diputat, vicepresident tercer i diputat de Cooperació Local de la Diputació de Girona, do-

nem per encetat l’acte. Fem la foto de família davant de l’Ajuntament on es dóna per inaugurada l’exposició de Miquel Ruiz “Srebrenica, la vergonya d’Europa”. A continuació comencen els parlaments. En nom de les Mares de Srebrenica parla Masha Kamenjasevic, que va arribar a Girona als 12 anys el 1993 amb la seva família fugint del salvatge setge de Sarajevo. Diferents parlaments donen pas al vídeo “Srebrenica, el silenci de la Memòria” i al d’homenatge que es va fer a Girona a Srebrenica el 1995. Un minut de silenci que es substitueix per un poema musicat de la banda sonora de la pel·lícula “Grvabica” dedicat a les més de 50.000 dones violades a Bòsnia i a totes les dones violades del món. L’acte s’acaba amb els parlaments de les autoritats. S’han acabat els nervis, l’exposició restarà oberta fins a finals de mes per recordar a aquells que ho vulguin fer que fa molt pocs anys al cor d’Europa es va perpetrar un geno-


ARA I AQUÍ « 69

Des de Catalunya podríem fer quelcom més que no pas llançar paraules al vent

cidi. Sí, en aquesta Europa que només existeix si és per estar unida monetàriament. Una Europa la capitalista que s’ho mirava de cua d’ull i sense moure un dit per intentar aturar la massacre. En acabar l’acte, sents un cert optimisme. Érem pocs, però també és cert que la gent es mou: t’arriben les felicitacions “ha estat un acte fantàstic, molt sobri i molt ben organitzat”, “l’exposició és fantàstica”, etc. Amb tot no deixes de tenir un regust agredolç que et queda a dins... S’ha acabat l’acte del record, d’homenatge, de solidaritat, però em pregunto encara, i des de fa anys que m’ho pregunto: i tot plegat què? Què estem fent per ajudar a aquesta gent a superar la guerra i, el més dur, la postguerra? La paraules són dolces com la mel, tant que embafa. Però són això, paraules, i el vent se les emporta. L’endemà poca cosa queda. Què hem de fer? Què podem fer? Què hauríem de fer, a

més d’homenatges, ofrenes florals i vessar quatre llàgrimes de cocodril? Hi ha algú al dia següent per fer plans d’estratègia per ajudar a reconstruir aquella part del país? Alguna vegada les diferents entitats que encara treballem al territori ens posarem d’acord per ser capaços de tirar endavant un projecte unitari que permeti oferir a les dones de Srebrenica i Zepa alguna cosa més que paraules, escultures i plaques commemoratives? És hora de repensar-se què hem de fer: si actes d’homenatge o actes d’homenatge amb un transfons de solidaritat ben entesa, aquella que ells necessiten i no pas la que nosaltres volem. FxP ha intentat treballar en aquest sentit de l’acte d’homenatge a Srebrenica al 2005 en va sortir uns beneficis de 6000E que es varen invertir en allò que les Mares de Srebrenica i Zepa necessitaven roba esportiva per als nens i nens de la zona de Srebrenica A partir d’aquesta trobada amb l’organitza-

ció de les mares de Srebrenica, FxP hem intentat difondre al màxim el genocidi de Srebrenica, les carències de la regió i com de malament sobreviuen i com és de dura la vida als camps de refugiats de Bòsnia i Hercegovina de totes aquells avis, dones i infants que varen poder fugir de l’assassinat col·lectiu de Srebrenica. El Projecte Krava va ser un gran projecte: 70.000E invertits en vaques, ovelles, material escolar i ordinadors vells i nous varen donar sentit a homenatges sobre el terreny que fossin quelcom més que paraules. Si no és així ens queda poca cosa més que el silenci de la memòria i la veu dels que a Srebrenica ens diuen “Per què no hi són? (Zato što nisu?)”. Jo no tinc la resposta! La resposta de què fem amb Srebrenica –a part de commemorar actes de recordatori i d’homenatges– segur que la tenim entre tots, i de ben segur que amb el cost dels actes que s’han fet arreu de Catalunya podríem fer quelcom més que no paraules al vent.

Miquel Ruiz President en funcions de Fotògrafs per la Pau


70 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Hem perdut un llençol? Les aules en ple estiu respiren calmes... però el setembre està voltant el cantó i és encara una incògnita quin ambient es respirarà als centres educatius de les Illes Balears i Pitiüses aquest nou curs escolar.


ESPAI ILLES « 71

E

ls dos cursos anteriors han estat marcats per la crispació i l’enfrontament. Amb una vaga indefinida de personal docent que, de fet, no ha estat encara desconvocada, tot i que es va desactivar després de moltes jornades d’aules buides. Perquè de tots és sabut que les polítiques del PP de José Ramón Bauzá van tenir com a principal damnificada la comunitat educativa. Tota ella. Docents, evident, però també, i molt, l’alumnat i les famílies. El consens lingüístic aconseguit des del principi de l’autonomia en aquest àmbit (independentment del partit o partits que governassin, PP o Pacte de Progrés) i que bàsicament, per ser ràpids, garantia que almenys el 50% de les matèries s’impartissin en llengua catalana, va saltar pels aires amb l’excusa de millorar els coneixements en llengua anglesa dels alumnes illencs i d’una hipotètica “llibertat d’elecció de llengua”. Dos fracassos estrepitosos del PP per improvisació, imposició i prepotència. Així, la immensa majoria de famílies (80%), consultades ad hoc triaven el català com a llengua de l’escola... i la llengua anglesa no es pot implantar amb garanties d’un dia per l’altre perquè ni el professorat en la seva majoria està prou

Aquest enfrontament sense treva amb la comunitat educativa és una de les raons que expliquen la patacada històrica del PP balear a les urnes capacitat per impartir matèries en anglès, i l’alumnat no té prou nivell per assimilar els coneixements de la matèria que sigui si l’hi expliquen en anglès. Vaja, i encara que ara aquí no sigui el tema, si no hi ha un pla integral que abasti més àmbits més enllà de l’ensenyament, és impossible aconseguir tenir una societat plenament competent en llengua anglesa. A això li hem de sumar, i no és de menys transcendència, les retallades patides a l’administració pública en general, i que en educació es poden resumir en augment de ràtios d’alumnat per aula, augment d’hores lectives pels docents o minva de les retribucions, entre d’altres mesures. I per acabar, la cirereta de la

LOMQE, amb repercussions molt importants pel que fa a currículums i plantilles. Tot plegat va empènyer la societat illenca a manifestar-se com mai no havia fet en la història i més de 100.000 persones tenyiren de verd (el color de la protesta) els carrers de Palma, Eivissa i Maó. Tot i això, el Govern popular, a la manera del de Margaret Thatcher amb les protestes dels miners britànics de meitat dels anys vuitanta del segle passat, no es va immutar ni va modificar en absolut ni el fons ni les formes de les seves polítiques. Sense cap dubte, aquest enfrontament sense treva amb la comunitat educativa és una de les raons que expliquen la patacada històrica


72 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

del PP balear a les urnes. Una d’aquelles que diria na Rita Barberà de les que fan època. I, com és obvi, ara aquesta comunitat educativa, i més concretament el professorat organitzat mitjançant l’Assemblea de Docents, espera respostes per part dels governants entrants. I espera respostes que no es limitin a donar-los la raó sense emprendre mesures que ho demostrin. Que no es repeteixi, per exemple, un nou cas Son Espases, un hospital construït per obra i voluntat del Govern d’en Jaume Matas amb l’oposició de tota la resta, oposició que quan va governar se’l va menjar amb patates (l’hospital) al·legant l’alt cost de fer marxa enrere. En altres paraules i tirant de refranyer, hi ha la sensació que es pot fer realitat de nou la dita aquella de “amb cada bugada perdem un llençol”. Perquè el Govern Bauzá, abans de partir, va elaborar normes per desplegar a escala autonòmica la LOMQE amb els seus exclusius criteris. Va fer bugada, diguem-ne, per parafrasejar el refrany, convençut potser en la seva victòria electoral (en aquest sentit, és impactant la imatge de l’anterior consellera responent les queixes d’un ciutadà amb un “tanmateix, la gent ens tornarà a votar”). I ara que s’ha d’estendre la roba, a dos dies d’un nou curs escolar, és possible que el llençol de la llengua i dels currículums, per exemple, s’hagi perdut... De moment, a l’hora d’escriure aquestes línies, les actuacions del nou Govern de progrés s’han basat en diverses reunions amb els representants dels docents i amb declaracions d’intencions que concorden amb les demandes de la comunitat educativa. Però de fets concrets, pocs, molt pocs. El de més transcendència, potser, la derogació de la “Llei de símbols”. O sigui, la derogació de la norma mitjançant la qual el Govern Bauzá prohibia la exhibició de llaços amb la senyera als centres educatius, un símbol de defensa del model educatiu illenc en matèria lingüística anterior a l’escomesa dels darrers quatre anys. L’actual responsable de la conselleria, Martí March, confia que un canvi de majoria política en el conjunt de l’Estat afronti una enèsima modificació legislativa en educació i d’aquesta manera minimitzar sinó directament suprimir qualsevol vestigi de la Llei Wert sense haver d’aprovar un Decret autonòmic, fórmula que incomoda molt l’actual Govern de les Illes.

El fet de més transcendència ha estat la derogació de la “Llei de símbols”, la norma mitjançant la qual el Govern Bauzá prohibia la exhibició de llaços amb la senyera als centres educatius

Aquest és el principal argument per calmar els ànims dels docents. Hi haurà una nova llei educativa aviat. Paciència. Que el llençol sortirà, que no s’ha perdut. Però, com ja s’ha dit, les reclamacions són molt més àmplies: atenció a alumnes amb necessitats específiques, ajudes menjadors, minorar ràtios, reducció d’hores lectives, recuperació de complements retributius, aprovació d’una només insinuada carrera professional dels docents que altres sectors –com el sanitari– ja tenen en marxa...

Un llarg llistat de preocupacions, un reguitzell d’assumptes a afrontar... i una vaga indefinida encara no desconvocada per tal de mantenir alerta la comunitat educativa i esperonar el nou govern a actuar sense gaires excuses.

Òscar Aguilera Politòleg


ESPAI LLEIDA


74 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

V Congrés Estatal d’Economia Feminista “Els homes no renunciaran fàcilment a un sistema on la meitat de la població mundial treballa per gairebé res... i precisament perquè aquesta meitat treballa per a tan poc, no li queda energia per lluitar per a qualsevol altra cosa” Marilyn Waring “Cap dona té un orgasme fregant el terra de la cuina” Betty Friedan

Pot l’economia feminista ser una alternativa econòmica i social? Més de 400 feministes de l’àmbit acadèmic, del tercer sector i dels moviments socials, es varen reunir els passats 2, 3 i 4 de juliol del 2015 al V Congrés Estatal d’Economia Feminista que acollia la Universitat de Vic per trobar respostes a aquesta qüestió i repensar models econòmics alternatius que tinguin en compte les necessitats específiques de les dones.


GÈNERE « 75


76 »

ONGC

D

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

avant de la crisi dels paradigmes econòmics predominants, l’economia feminista vol posar el focus d’atenció a la sostenibilitat de la vida i fer visibles totes les feines i tasques de cura que sostenen i reprodueixen la vida i que el sistema capitalista i heteropatriarcal oculta rere la lògica del mercat. El capitalisme imposa un sistema on tot allò que no passa pel mercat i les activitats monetitzades no té valor i està invisibilitzat. Això implica que totes les activitats que majoritàriament fan les dones estan infravaloritzades i no se’n reconeix la importància quan són tasques imprescindibles per mantenir la vida, per produir la força de treball i, en definitiva, per sostenir el mateix sistema.

Segons la pensadora i activista feminista italiana Silvia Federici que va inaugurar el Congrés, el treball reproductiu i de cures que realitzen de forma gratuïta les dones és la base sobre la qual se sosté el capitalisme. I en aquesta mateixa línia afirma que el “treball domèstic no és un treball per amor i cal desnaturalitzar-lo”. Així mateix, des de les diferents ponències i comunicacions que hi va haver durant els tres dies de Congrés es va fer explícita la necessitat de buscar més arguments que ajudin a fer visibles les perversitats de la política econòmica mundial. En aquest sentit, cal posar en evidència els impactes específics que la crisi econòmica està tenint sobre les dones. Les retallades en serveis públics, en sanitat, en educació, etc.

han traslladat moltes tasques que abans eren públiques a la llar. Aquestes tasques han estat absorbides per les dones, que continuen treballant fora de casa i que han hagut d’enfrontar-se a les dobles o triples jornades laborals. D’altra banda, la crisi econòmica traduïda en precarietat laboral, reduccions salarials, atur, pèrdua de l’habitatge, etc. ha desencadenat més tensions dins les llars on ha augmentat la violència masclista. Cal, també, una mirada feminista als impactes que tenen els tractats de lliure comerç sobre la vida de les dones i cal aprofundir sobre les conseqüències del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (conegut per les seves sigles en anglès com TTIP). Aquest tractat


GÈNERE « 77

confereix un poder absolut a les multinacionals i privatitza els serveis públics, de manera que vulnera drets socials, laborals i mediambientals. Desarticula el sistema democràtic i priva a la societat civil de tota capacitat de decidir i incidir en qüestions importants i vitals per a les persones. El tractat, com a eina a disposició del neoliberalisme més ferotge, posa en conflicte el capital i la vida. El mercat, l’acumulació de beneficis i el creixement passen per davant de la sostenibilitat de la vida, de la cura de la vida i, en definitiva, de viure una vida digna, amb conseqüències devastadores per les dones. Grècia també va estar molt present durant els tres dies del Congrés. A un dia del referèndum sobre el futur del poble grec, va ser espe-

L’economia feminista vol posar el focus d’atenció a la sostenibilitat de la vida i fer visibles totes les feines i tasques de cura que sostenen i reprodueixen la vida cialment emotiva la intervenció, a través d’una vídeo-conferència, de Rania Antonopoulou, reconeguda economista feminista i actual viceministra grega d’Ocupació i Seguretat Social. Va assegurar que Grècia està vivint un malson i

que cal aturar el neoliberalisme que està imposant la Troika a tota Europa. Malauradament, a data d’avui la situació a Grècia no és gaire esperançadora i sembla impossible que el poble grec obtingui la sobirania econòmica que va re-


78 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

clamar a través de les urnes. De nou, el mercat i el capital s’han imposat a la voluntat popular. Iolanda Fresnillo, de l’Observatori del Deute en la Globalització, en el plenari de clausura, afirmava que hi ha deutes que són “il·legítims, il·legals i insostenibles” i va fer una crida a l’activisme social i feminista per fer front als desafiaments neoliberals. Del Congrés ha sortit una declaració, aprovada en assemblea, on queda recollida la voluntat de continuar construint aliances feministes a escala global i des de tots els àmbits per fer front a les agressions de les polítiques neoliberals, i on s’aposta per un “nou model socioeconòmic que posi la sostenibilitat de la vida al centre”. I és que és imprescindible desplaçar la lògica del mercat i situar la vida i la cura de la vida al centre, dignificant el treball invisibilitzat de les cures que fan majoritàriament les dones. Cal recuperar la relació amb la natura, cal construir formes més autònomes de reproducció social i noves formes de producció, cal buscar alternatives econòmiques i de desenvolupament, cal conquerir una sobirania plena sobre la terra i sobre les nostres vides. Calen, en definitiva, utopies compartides que

Caldria valorar si és lícit mantenir milions de ciutadans en un règim lingüístic excepcional, amb el pretext que ja hi estan avesats i esperar una minorització clara del català per justificar altres models encarats a llengües residuals ens permetin continuar indignant-nos i revoltant-nos contra les estructures d’opressió. Si com es diu des del feminisme comunitari de Bolívia “el capitalisme, el colonialisme i el patriarcat ens ha robat els miralls” per privar-nos de reconèixer-nos com a identitats úniques en un intent d’assimilació i alienació, cal que recuperem els miralls i amb ells la capacitat de controlar els nostres cossos, les nostres vides i la nostra felicitat. És imperatiu i és urgent!

Montse Ortiz i Moran Politòloga

Font de les fotografies: Bárbara Boyero Rabasco


Ongc 60 web  
Ongc 60 web  
Advertisement