Page 1

ONGC 59

Revista trimestral • Primavera 2015 • Número 59 • 3 E €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Violència sexual a Guatemala • Terrats verds, solucions urbanes Beijing +20: cap a la igualtat efectiva • Història d’un exili Giulia Tamayo, una vida amb sentit • Poca broma amb el feixisme Noms propis: Marta Rojals, Miquel Carrillo, Anna Gabriel, Sergi López i Mireia Termes


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«3

Francesc de Dalmases Director

Els rohingya al mar d’Andaman A

questa primavera hem tingut notícia dels milers d’immigrants perduts al Golf de Bengala procedents de Birmània i de Bangladesh, mirant d’arribar a Tailàndia, Indonèsia o Malàisia en embarcacions precàries. L’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) ha calculat que són més de 8.000. La majoria dels immigrants birmans són, de fet, rohingya. Un grup ètnic minoritzat a qui les autoritats birmanes no reconeixen com a poble ni com a cultura diferenciada. Les pèssimes condicions en què viatgen aquests immigrants –majoritàriament en mans dels traficants de persones– es veu agreujada per l’acció de l’armada indonèsia que ha optat per impedir que arribin a les seves costes. Potser hem llegit menys sobre els salvaments clandestins dels pescadors indonesis al mar d’Andaman. El més destacat, i documentat, va tenir lloc la darrera setmana de maig: sis vaixells de pesca van rescatar 794 immigrants rohingya que anaven a la deriva en dos vaixells i els van desembarcar a Aceh, al nord de l’illa de Sumatra.

Hem volgut parlar d’aquest col·lectiu perquè hi ha una dimensió que els fa doblement indefensos i doblement perseguits: la seva personalitat col·lectiva, el fet de tenir una llengua i una cultura pròpies

I ens direu per què parlem d’això si també al nostre mar, a la Mediterrània, aquests episodis són habituals. I direu, també, que els dirigents europeus han apostat per barrar-los el pas i només ara, quan les xifres de morts s’acumulen de forma indecent, ha estat possible recuperar un programa comú de socors. I teniu raó. Però hem volgut parlar d’aquest col·lectiu perquè hi ha una dimensió que els fa doblement indefensos i doblement perseguits: la seva personalitat col·lectiva, el fet de tenir una llengua i una cultura pròpies. Com els passa als amazics quan són retornats al Marroc, els rohingya saben que si són deportats i retornats a Birmània els pesarà la condició d’haver sortit il·legalment del país i els pesarà encara més

ser membres d’un poble que pateix repressió i invisibilització per part d’un estat que hauria de ser el propi i els va en contra. Quan diem que els drets individuals són només una part petita dels drets humans i que el repte del segle XXI és complementar-los amb la dimensió col·lectiva d’aquests drets, estem parlant d’això: a Turquia pots ser pobre però ai de tu si ets pobre i kurd; a la Xina la pobresa es compta per milions però patiràs el doble si ets tibetà; a Mèxic la revolta zapatista no pretenia la independència de les nacions indígenes sinó deixar de ser mexicans de segona. A Birmània, el repte de la democràcia i el respecte als drets humans és encara un somni llunyà pel que cal lluitar cada dia. Però aquests dies seran doblement llargs si has nascut rohingya.


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Cap de redacció Francesc Parés Internacional Judit Aixalà, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló, Toni Fullat, Dolors Elias Han col·laborat en aquest número Helena M. Alegret, Dolors Aixalà, Natàlia Boronat, Meritxell Budó, Lídia Calvo, Núria Camps Mirabet, Miquel Carrillo, Marta Casamort, Sara Cuentas, Anna Gabriel, Joan Carles Garcia, Miquel Ferreres, Anna Folch, Bernat Gasull Sònia Cervià, Andrei Lipski, Joan F. López Casasnovas, Lluna Margarit, Elisabeth McWilliams, Eva Montoro, Sebastià Moranta, Marta Rojals, Elisenda Soriguera, Mireia Termes, Joaquim Vilarnau i Lluís Vilalta. Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Gemma Lapedriza Disseny i maquetació www.estudilogo.cat Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat

32

Edita amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de amb el suport de:

ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor. L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

FERRERES

64 68


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

«5

SUMARI

59 3 el davantal Els rohingya al mar d’Andaman 4 miquel Ferreres

48

6 la disco mòbil

Punt i final o punt d’inflexió?

7 per cert

Una perspectiva necessària

8 l’orquestra roja

Mirades a Veneçuela

9 de gairell

No tens fred?

10

gènere Una vida amb sentit: Giulia Tamayo León

36

14

opinió No jugueu més amb la paraula “feixisme”!

18 entrevista Ayder Muzhdabàvez 22 la imatge

8

Sergi López recita Margarit a Kobane

24

accd Beijing +20

28 món - espai lleida Quatre dècades de vulneració dels DDHH del poble sahrauí

24

32 món Història d’un exili 36 món 25è aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant 40 Fons Català

Cap a la coordinació de la cooperació catalana al Senegal

24

22

44 espai verd Un pont al futur 48 espai CeDRe El teatre, eina de cohesió social 52 els llibres No ens calia estudiar tant, Otras formas de (re)conocer i Vint i Ramon Barnils 53 les músiques Pau Brugada, Pop a la catalana 3 i Quart Primera 54 espai illes Si la civilització era això... 58 ara i aquí Vincles que enforteixen les persones 62 ara i aquí Ensenyar a cooperar jugant 68 espai plataforma per la llengua La independència: una necessitat per al català

72

72 ara i aquí La imprescindible tasca del tercer sector a Barcelona


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EN PERSPECTIVA

Miquel Carrillo

Punt i final o punt d’inflexió?

S

etmanes enrere va fer vint anys que en Pablo Osés i quatre persones més van dir prou. Van decidir que més de dues dècades sense que l’Estat espanyol arribés a dedicar el 0,7% del PIB a lluitar contra la pobresa ja era massa temps. Davant aquella injustícia, van decidir que l’única forma de cridar l’atenció dels mitjans de comunicació i fer complir la paraula donada per la classe política de l’època era fer una vaga de fam indefinida, que en realitat acabà 30 dies després, enmig d’un país dormint en tendes de campanya a parcs i avingudes. ‘Si haguéssim estat una mica més espavilats hauríem vist la trampa: ens va dir que si la situació econòmica anava bé, arribaríem en tres anys al 0,7%. Però teníem moltes ganes d’acabar’, deia en Pablo anys després. Una generació que ja feia cinc anys que no tenia davant seu el mur de Berlín –parlant d’aniversaris– buscava els seus referents en aquell nou escenari, on calia reescriure de nou el relat i el perquè de tot plegat. Però les qüestions de fons, les raons estructurals que diria aquell, darrere de totes les revolucions, seguien allà davant, mirant-nos fixament. I suposo que hom va identificar que la cooperació era un camí que valia la pena explorar. Res va néixer en aquell moment, s’havia fet molta feina fins arribar a plantar les tendes a la Castellana o la Diagonal, però sí que va suposar un punt d’inflexió. A partir d’aleshores, aquell esforç solidari, mig clandestí, mig amateur, amb una honestedat i humilitat brutals, van esdevenir a poc a poc un afer d’estat. Han passat vint anys i les excuses de mals pagador continuen vigents, com un gran èxit de la música pop que no deixa de reeditar-se quan convé. La crisi ens ha enfrontat a les mateixes frases fetes però amb vint anys més; amb moltes més entitats, que ni tan sols existien aquella tardor del 94, però amb menys nervi i ganes de guanyar el carrer. Bé, sí, les ganes de canviar-ho tot continuen, afortunadament, però la lluita internacionalista ha passat a un segon pla, el pes de la realitat casolana és aclaparador. No sé si hem salvat la bola de partit, però el punt i final ha estat ben a prop: les directrius del desballestament generalitzat de la cooperació a partir del darrer any del

Han passat vint anys i les excuses de mals pagador continuen vigents, com un gran èxit de la música pop que no deixa de reeditar-se quan convé. La crisi ens ha enfrontat a les mateixes frases fetes però amb vint anys més govern de Zapatero han anat percolant per tots els racons de l’administració. I, tot i així, vull pensar que estem, en realitat, davant un punt d’inflexió, de nou. Els municipis catalans, per començar, han resistit prou bé la tempesta perfecta, mantenint en alguns llocs fins i tot aquell mític 0,7% assolit a l’edat del totxo. Han arribat a plantar cara al mandat de la nova llei de ‘racionalització’ de l’administració que gairebé prohibia la pràctica autònoma de la cooperació: circula ja un dictamen del Col·legi d’Interventors que dóna suport a la legalitat d’aquesta política pública municipal. Circula també un projecte de Pla director de Cooperació que la Generalitat ha tirat

endavant per mandat del Parlament. Més enllà del seu contingut i de les seves mancances pressupostàries, la bona notícia és que la nau va. I la Llei d’acció exterior acabarà entenent que la cooperació és una de les eines fonamentals de la nostra societat quan actua fora dels seus límits geogràfics, i que la pau, els drets humans i el desenvolupament sostenible són, més que purs principis, un dels seus objectius centrals. Segurament en Pablo ens diria que la trampa, en aquest cas, era creure que els seus arguments eren imbatibles, que tot això era un caprici de nous rics. I no, en realitat, el que simplement no ens podíem permetre era mirar-nos el melic constantment.


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

«7

Víctor Terradellas

Una perspectiva necessària

E

l mes de maig va començar amb una bona notícia arribada de Nigèria: prop de 1.000 dones, nenes i nadons, alliberades en tres operacions militars al bosc de Sambisa, a l’Estat de Borno. Pocs dies després, aquestes dones van arribar als camps de desplaçats de la regió nord-est, Adamawa, i allà va saltar la notícia: el doctor Babatunde Osotimehin, director executiu del Fons de Població de les Nacions Unides, comunicava oficialment que almenys 214 dones i nenes estaven embarassades: “Algunes estan visiblement embarassades i d’altres han donat positiu en les proves”. L’embaràs, però, només era la confirmació de la tortura continuada a què havien estat sotmeses durant el seu captiveri. De fet, totes elles requerien atenció mèdica i psicològica urgent i especialitzada per culpa de l’enorme estrès a què s’havien vist abocades. El comunicat del Dr. Osotimehin va ser el començament de notícies més o menys rigoroses o grogues que explicaven com les havien convertit durant sis mesos en esclaves sexuals i com havien assassinat davant seu pares, fills, marits i germans. Vam saber que moltes d’elles havien mort a causa de les violacions, la gana o la set. Fins el mateix dia del seu alliberament quan en els seus captors van mirar de lapidarles abans no fossin alliberades. Us he evitat els detalls més escabrosos però he volgut anar una mica més enllà de les “nenes segrestades” perquè quan parlem de Boko Haram parlem d’això. De violència indiscriminada i d’una estratègia de brutalitat orientada al feminicidi. Un informe recent d’Amnistia Internacional explica que fins a 2.000 dones i nenes han estat segrestades per Boko Haram en l’últim any, utilitzades per aquest grup armat com a esclaves sexuals, cuineres, obligades a casarse amb els combatents o bé venudes per a matrimonis forçosos. I entre tantes xifres que fan feredat ens costa entendre la dimensió de tragèdia humanitària que té, per exemple, que encara no es tinguin notícies de les 219 nenes de l’escola Chibok que van ser segrestades l’abril del 2014. I Nigèria no és l’excepció brutal en un mapa global. Al món hi ha pobresa i hi ha repressió, però la repressió i la pobresa massa sovint i en

Nigèria no és l’excepció brutal. Al món hi ha pobresa i hi ha repressió però la repressió i la pobresa massa sovint, i en percentatges massa elevats, tenen rostre i nom de dona

percentatges massa elevats tenen rostre i nom de dona. No hi ha tradició cultural ni religiosa que pugui emparar aquesta violència. No hi ha cap justificació per no enfrontar-s’hi directament, denunciar-la i treballar-hi en contra. Això,

precisament, fa el Pla Director 2015-2018 que ha aprovat l’Agència Catalana de Cooperació i és una bona eina per millorar la perspectiva i la visió de gènere del conjunt de les polítiques públiques d’aquest país i les del conjunt del sector.


ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ORQUETRA ROJA

Anna Gabriel

Mirades a Veneçuela

E

l passat mes de desembre es va celebrar a Caracas la trobada de la Red de Intelectuales, artistas y movimientos sociales en defensa de la Humanidad (La Red) coincidint amb el desè aniversari de la seva creació, i acollida pel hovern de Veneçuela en un context de complexitats evidents al país bressol de l’Alba. La setmana d’activitats, conferències i reunions, s’iniciava amb una declaració política, llegida per un representant de la xarxa davant del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, i del vicepresident de Bolívia, Álvaro Garcia Linera. La declaració política, recomanable en la seva totalitat, reservava també una referència a la situació a l’Estat espanyol, i recollia el suport al procés de pau al País Basc i el suport al dret d’autodeterminació dels pobles a l’Estat espanyol (...). Un cop més, doncs, i com ja va succeir el passat mes d’agost, arran de la Declaració del Fòrum Sao Paulo (conformat pels partits que governen Argentina, el Brasil, Xile, l’Uruguai, Bolívia, l’Equador, el Salvador, Nicaragua, Cuba i Veneçuela) en suport al procés democràtic català, els suports, vénen del Sud. Ja que tot i que La Red no està conformada només per persones del Sud, en certa manera, té una mirada de Sud respecte la geopolítica internacional. Una mirada que intenta defugir les altiveses dels qui creuen que en els països que malviuen en el si d’un desacomplexat sistema capitalista, es pot parlar de democràcia i llibertat. Mirades que volen defugir els sentiments caritatius, els que pensen que hi ha un model, una raó i uns valors, que són els universals, i que la resta del planeta està per descobrir-los. Els sembla que només els manca una mica més d’alfabetització, bones dosis de lliure mercat i una democràcia formal per tal de poder-se equiparar als països autoanomenats “desenvolupats”. Res és senzill en un país com Veneçuela, com tampoc ho és a Cuba, a l’Equador o Bolívia. I és que hi ha molts interessos dipositats perquè res sigui senzill. El darrer paquet de sancions aprovat pel Congrés dels EUA el passat dia 10 de desembre contra Veneçuela per la presumpta violació de drets humans comesa a principis d’any, en el context de les protestes protagonitzades per l’oposició, n’és només un trist exemple. Les darreres protestes (conegudes com Guarimbas) han deixat 43 morts i uns 1.800 ferits. Però el Congrés dels Estats Units no

Un cop més, doncs, i com ja va succeir el passat mes d’agost, arran de la Declaració del Fòrum Sao Paulo en suport al procés democràtic català, els suports, vénen del Sud sembla referir-se a aquesta violació de drets humans. Estrany concepte el de defensa dels drets humans el del Congrés, que manté actiu el centre de tortures i empresonament il·legal de Guantánamo. Marxàvem de Veneçuela just en el moment que s’iniciaven les vacances de Nadal, i enrere deixàvem mirades de Sud, de persones que ens agraïen la visita, que alçaven el puny i que ens transmetien una sensació de les que posa la pell freda; un cop finalitzades les vacances de Nadal, tots afirmaven que tornarien les Guarimbes. La baixada del preu del petroli sotmet el país a una situació econòmica complicada,

però l’oposició a Veneçuela és rica i té suports internacionals, i lluny de voler una millora de la qualitat de vida per a tots els veneçolans, busca recuperar beneficis perduts i privilegis antics. Les mirades d’algunes persones eren temoroses, però sobretot hi vam veure mirades valentes i convençudes. Un tipus de mirada que només coneix la dignitat. Nosaltres, mentrestant, seguirem de prop la realitat a Veneçuela, amb la mirada còmplice i responsable. L’única mirada que mereixem les pobres, i sobretot, les pobres que lluiten per deixar de ser-ho, perquè han entès que estan obligades a viure millor.


Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

DE GAIRELL

«9

Marta Rojals

No tens fred?

B

arcelona, principis d’abril, 00.00 hores, 12 graus centígrads, 1.020 hectopascals. Acabes de veure un programa de debat de “la nostra” —és a dir: sense crits ni amenaces ni soroll— i et disposes a continuar amb l’informatiu de mitjanit que el segueix. La conductora executa la feina amb la professionalitat habitual, ho saps d’altres ocasions, però aquesta vegada l’atenció et fuig de la notícia: la noia va indumentada amb un vestit sense mànigues que a tu, que et trobes enroscada al sofà amb un jersei d’entretemps —recordem-ho: Barcelona, principis d’abril, 00.00 hores, 12 graus—, et fa venir tant de fred que no et pots concentrar en el que t’explica. I com que no et pots concentrar en el que t’explica, penses que bé, en aquell plató hi pot haver calefacció, “que no estamos tan mal”, però també penses que fa una estona, en el mateix canal, has vist un debat parlat per homes tapats de mànigues, amb jerseis per sobre de samarretes i americanes per sobre de camises, i no ho saps perquè t’hi hagis fixat, sinó perquè sempre és així, a tot arreu, en totes les teles, en tots els canals informatius, en tots els programes de debat: els homes van vestits perquè et fixis en el que diuen i no en com van, i les dones te les guarneixen de manera que moltes vegades, mentre xerren, no pots deixar de ser conscient de la seua roba, del seu pentinat, del seu ultramaquillatge, dels seus braços nus amb la pell a voltes esborronada. Així és que, des de dins del teu càlid jersei de coll alt, decideixes enviar un tuit a la periodista. No li demanes sobre el tractament informatiu de la massacre a la universitat de Kènia, ni sobre les novetats de la caixa negra de l’altra tragèdia, l’europea, perquè segur que ho deu haver explicat amb rigor i bon fer. Li demanes, simplement, si no té fresca. Una pregunta que mai no et fas ni penses quan veus els seus col· legues homes que treballen darrere del mateix taulell. Una pregunta que no et fas quan, al seu lloc, li pren el relleu el conductor d’esports, amb dos o tres sostres de roba. Acabat l’informatiu, la periodista et respon amablement el tuit. Et diu que “confessa” que de vegades sí que “fa un pèl de fred”, que fresca no, però que l’adrenalina ho acabava “rebaixant”. Li respons que “espero que si necessites una jaqueta te la deixin posar”, però ja no tinc rèplica, i ho entenc: Twitter no és el lloc, ni quarts d’una de la matinada no és el moment.

Em preocupa que per causa d’un top massa estret, d’un vestit de cap d’any, d’una brusa massa prima, una periodista pugui no estar desenvolupant la seua feina amb prou comoditat Arran d’això, un petit parèntesi. Fa uns mesos va córrer per les xarxes una composició fotogràfica titulada “Un periodista porta el mateix trajo durant un any sense que se n’adoni ningú”. El conductor, que feia tàndem amb una periodista en un programa matinal, s’havia afartat que la seua companya rebés comentaris i crítiques diaris sobre el seu aspecte i la seua indumentària, i va voler demostrar la pressió brutal que reben les dones per la causa del seu embolcall. Quina seria la solució? Vestir els hòmens amb alegria, o vestir les dones amb sobrietat? De quina manera ens podria arribar amb més claredat la seua feina, com ens podria arribar el seu missatge amb menys interferències?

Per si ho ha semblat, la roba, senyores, no em preocupa gens. Em preocupa que per causa d’un top massa estret, d’un vestit de cap d’any, d’una brusa massa prima, d’un abillament sense mànigues a tocar d’hivern, una periodista pugui no estar desenvolupant la seua feina amb prou comoditat. Em preocupa que la roba que porti no sigui una opció, en el cas que no ho sigui. Em preocupa que la roba de les professionals que treballen davant les càmeres pugui causar que la seua professionalitat rebi menys atenció. Em preocupa, en definitiva, que la roba d’una conductora d’informatius sigui una manera més de decorar un plató. Però, repeteixo: la roba és el que m’importa menys de tot això.


10 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Una vida amb sentit: Giulia Tamayo León Qui defensa els drets humans estima la humanitat amb dignitat, compromet la seva vida per causes considerades perdudes i assumeix els desafiaments més ferotges per fer possible un món on totes les persones, sense distinció ni jerarquies, visquin en igualtat de condicions i oportunitats. Un món on la justícia, la veritat, la reparació i la reconciliació siguin pràctiques perennes i passin de ser utopies a realitats presents.

G

iulia Tamayo León sense cap dubte ja forma part de la història humana com una feminista universal i valerosa defensora dels drets humans, aquella que va desafiar amb el seu compromís vital les múltiples agressions que conculquen i destrueixen la dignitat i el bon viure. El passat 9 d’abril d’aquest any, es va transformar d’arrels a ales per començar a viure. “Cada persona som el que hem estimat durant la nostra residència a la terra, és l’únic que ningú podrà arrabassar-nos. Estimar, construir la nostra felicitat i donar suport a la de les altres persones, aquesta és la nostra tasca a la vida que, sovint, s’oblida o es posterga”. En essència, aquesta era la manera que tenia Tamayo d’existir, de respirar, de sentir i connectar amb el món: “Les persones que defensen els drets humans encara que sofreixin moments enormement difícils, desenvolupen capacitats per no deixar-se vèncer. Estimar les persones que són víctimes d’abusos comporta

exposar-se al sofriment no només per l’empatia amb elles i per les represàlies per exercir el que són legitimes activitats, sinó per la incomprensió dels qui no valoren aquests esforços”. Tamayo era un ésser que sentia i estimava en simbiosi amb l’existència imprescindible de tot ésser que forma part del planeta. “Matinar amb una merla al teu balcó amb un cant sense lletra et fa intèrpret de les vibracions amb què insisteix perquè l’escoltis. Rebut el missatge, germana merla”. Ella tenia una manera molt original d’harmonitzar amb la saviesa ancestral de les dones a qui el sistema colonial (etnocèntric, heteropatriarcal i racista) manté victimitzades o oprimides invisibles. “En quítxua existeix la paraula ñoqayku, el nosaltres (exclusiu) que difereix de ñoqanchis, el nosaltres (inclusiu). En la lluita pels drets de les dones que varen ser objecte de violència en el meu país vaig esdevenir germana de les meves companyes indígenes i


GÈNERE « 11


12 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Giulia Tamayo León sense cap dubte ja forma part de la història humana com una feminista universal i valerosa defensora dels drets humans, aquella que va desafiar amb el seu compromís vital les múltiples agressions que conculquen i destrueixen la dignitat

rurals amb tota la força corporal, afectiva i política”. Giulia les va honrar, les va reconèixer, va conviure en horitzontalitat i sinergia, des de la ferma pretensió de ser una més entre totes. Tamayo, vivia en consonància amb les seves germanes i germans indígenes, mai es va sentir protectora, sinó aliada, mai salvadora sinó companya. Aquesta connexió vital de “ens toquen a una, ens toquen a totes” la va portar a reconèixer camins insondables i plens d’obstacles però amb l’esperança ferma i l’energia serena per transformar-ho tot. “Ningú ens va dir que viure fos fàcil, però algú em va dir que havia de tenir sentit”. “Certs discursos feministes han servit de comparsa a agendes que només tàcticament utilitzen la nostra lluita per la igualtat entre homes i dones. Des del poder es fa ús de nombrosos recursos per metabolitzar-nos. Han pretès despolititzar les nostres lluites reduint el discurs de les qüestions de gènere a un saber tècnic”. Així compartia Giulia els seus coneixements situats i la seva formació epistemològica, sense jerarquia ni etnocentrisme. Era crítica dels tecnicismes que han despolititzat el feminisme. Ella apostava per descolonitzar-lo. Directa i clara en les seves reflexions, et tornava l’ànima, fins i tot quan les situacions que analitzava eren adverses a la condició humana. “La pitjor amenaça procedeix d’aquelles expressions que estimulen la por i els fonamentalismes en el marc d’una enorme voracitat que incrementa l’exclusió i el saqueig dels mitjans de vida de la majoria del planeta. La nostra oportunitat resideix en la mobilització global que s’està expressant a diferents llocs del planeta. De la nostra participació en aquestes expressions depèn generar canvis radicats en una resistència creixent a no sotmetre’ns a l’engany”. Mai va parlar a mitges i, encara que les veritats semblessin incòmodes, va evidenciar el seu dolor causa per la incoherència, el silenci i

la complicitat de persones o organitzacions davant les violacions dels drets humans. Sobretot, en els milers de casos d’esterilització forçada del govern de Fujimoir (1996-2000). “La justícia i la reparació és un deute pendent i escandalosament postergada pels qui varen patir aquells abusos. Hi ha estructures de poder instal·lades que volen passar pàgina. Inclús des de cert feminisme que es va situar proper al poder oficial, hi va haver qui va mirar cap a una altra banda. Per mi aquesta conducta va ser una pàgina dolorosa, però que em va deixar aprenentatges claus per a l’acció pels drets humans de les dones. Va marcar una opció per situar-me i córrer la sort d’aquelles que, tot i l’adversitat, lliuren la batalla per la dignitat humana”. Giulia mai va perdre la seva gran sensibilitat humana ni la seva tendresa enmig de la tempesta. Allà on la desolació semblava empassar-se la terra, ella va veure llums d’esperança a les mirades de la tendra resistència. “Segueixo acumulant proves d’abusos contra el poblat gitano de Puerta de Hierro. La mitjanit del dijous em vaig trobar amb les caretes dels nens i nenes que em miraven amb els ulls grossos del pànic després del desplegament policial amb porres, armes, guants i cascs. Un gatet blanc petitet es va acomodar a la meva cadira mentre rebia els testimonis a la intempèrie durant aquella llarga nit. Quan em vaig llevar em va mirar amb els ulls dels nens”. El seu enfocament crític davant dels governants i les seves polítiques li van permetre analitzar amb pertinència l’existència real o efímera de l’estat de dret. “Quan intento distingir els governs i les seves polítiques, poso en valor el respecte que aquests concedeixen als compromisos assumits i als drets humans. L’autoritarisme és el full de ruta dels qui no pretenen guanyar-se el cor de la gent, sinó enverinar-nos sempre perquè no puguem entendre’ns”. Com a defensora dels drets humans el cor li feia un bot quan la indiferència i la ignorància


GÈNERE « 13

eren còmplices de les barbaritats. “Les expressions d’odi (hate speech) poques vegades les he trobat a les víctimes de greus abusos contra els drets humans. Les he trobat en aquells que són incapaços de reflexionar sobre el patiment humà; amb freqüència en aquells que estan disposats a causar-lo per desconèixer el que és el dolor. Beuen de la seva ignorància i es creixen entre subjectes similars. M’espanta el poder que adquireixen durant les crisis”. Giulia va marxar deixant-nos preguntes amb respostes, aquelles que van brotar dels més de 30 anys d’activisme i saber situat, on la seva experiència vital es va convertir en coneixement per defensar la vida en harmonia. “D’on traiem les urpes per viure? D’on broten les forces per desafiar la injustícia? D’on l’alegria, el somriure i l’ingeni? De caminar amb

les altres i també amb els altres, de saber-nos iguals que és quan se saben que són certes les abraçades, de recórrer la memòria de la pell i dels somnis, d’experimentar-nos en connexió contra tot mandat i pronòstic d’abismes”. Llegint Flora Tristán, Giulia va saber honrar-la quan va vindicar amb la seva vida: “La meva religió és el meu amor a la humanitat, i la meva pàtria l’univers”. No en va, va afirmar: “Estimar és el sentiment i l’acció de més alt risc en aquest món, però és l’única evidència de viure veritablement”.

Sara Cuentas Ramírez

Giulia Tamayo León Perú (1959 – 2014). Fou advocada peruana, activista i defensora dels drets humans, que va desafiar la dictadura de Fujimori denunciant les esterilitzacions forçades de dones i homes indígenes, entre el període 1995-2000. A causa d’aquesta acció va ser exiliada a Espanya, on va aportar les seves capacitats a Amnistia Internacional. Des d’Europa va continuar la defensa dels drets humans fent acció transnacional i promovent justícia, veritat i reparació. Giulia va deixar una lliçó de vida i compromís per la promoció i defensa dels drets humans i d’acció vital per aconseguir un món millor per a la humanitat i el seu entorn.


14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

No jugueu més amb la paraula «feixisme»! De com la propaganda imposa etiquetes que denigren els forans i manipulen els propis Quan, de nens, jugàvem a la guerra, ens repartíem en dos equips: els «nostres» i els «alemanys». Justament «alemanys», i no pas «feixistes». Perquè ser «alemany»… doncs mira, què hi farem, avui per tu, demà per mi. Però «feixista», sota cap circumstància ningú no volia ser-ne. Aquesta paraula era tan fastigosa i insultant, que la utilitzàvem només durant les baralles més salvatges al pati, com un recurs verbal desesperat i extrem, com la més ofensiva de les injúries.


OPINIÓ « 15

E

n general, ben poca gent durant l’època soviètica anava a esbrinar què significaven el feixisme italià i el nacionalsocialisme hitlerià com a ideologia i sistema polític. I més si es té en compte que per als pocs ciutadans que se’n preocupaven i, a sobre, expressaven en veu alta la seva sorpresa en notar estranyes analogies amb l’URSS de Stalin, l’assumpte acabava molt malament. Per a una majoria aclaparadora de soviètics –i també per als seus fills– que simpatitzaven amb els proletaris de tots els països, que patien per l’Espanya republicana, i que després van suportar el vessament de sang de la Gran Guerra Patriòtica1, el feixisme era repulsiu com a senyal inequívoc del dimoni, com a símbol de barbàrie, crueltat i agressió. El feixista no era simplement una mala persona que, en teoria, es pogués esmenar. Era un ésser infernal, un monstre, una criatura infrahumana, amb relació al qual no eren aplicables les lleis del perdó i la misericòrdia. Cal fer notar que la propaganda soviètica, malgrat que es caracteritzava per la rigidesa

d’idees i la matusseria estètica, havia assimilat bastant bé els mètodes de la programació neurolingüística. Per aquest motiu, va brandar enèrgicament el mot «feixista» a fi d’estigmatitzar adversaris que, és clar, no eren feixistes, però que per consideracions diverses de caire polític calia situar fora de l’abast de les lleis humanes i privar de la condició de persones.

Els socialfeixistes Els primers intents d’utilitzar el color de les camises brunes amb una finalitat ideològica es dugueren a terme abans de la Segona Guerra Mundial, quan els principals enemics dels comunistes eren uns feixistes i nacionalsocialistes ben reals. Les víctimes d’aquella primera escomesa van ser els socialdemòcrates, sobretot alemanys, que rivalitzaven amb els comunistes per tal d’influir sobre la classe obrera, aleshores molt nombrosa. El 1928 el Komintern, dirigit des de Moscou, adoptà una tàctica que consistia a rebutjar qualsevol mena

de col·laboració entre els comunistes i els socialdemòcrates, i amb aquesta finalitat els mateixos socialdemòcrates van ser declarats «socialfeixistes». Es difongué la teoria segons la qual entre la democràcia burgesa que propugnava la socialdemocràcia, en concret l’alemanya, i la dictadura feixista no hi havia cap diferència. En la resolució de la 10a sessió plenària del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, el juliol de 1929, el «socialfeixisme» va ser declarat «una forma particular de feixisme dels països amb partits socialdemòcrates forts». Durant la redacció dels documents del ple, Stalin va introduir el següent afegitó: «La sessió plenària del CEIC proposa que pareu molta atenció a reforçar la lluita contra l’ala “esquerra” de la socialdemocràcia. El sector esmentat endarrereix el procés de desintegració de la socialdemocràcia tot sembrant il·lusions al voltant de l’oposició d’aquesta ala a la política dels organismes socialdemòcrates en el govern quan, en realitat, el que fa és donar suport per tots els mitjans a la política del socialfeixisme». El


16 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

que deia la directriu era fals, pel sol fet que no s’estava produint cap «desintegració» de la socialdemocràcia. El 1928 els partits comunistes dels països capitalistes comptaven en les seves files 583.000 persones, mentre que els partits que integraven la Internacional Socialista tenien 6.637.000 afiliats. La idea del «socialfeixisme» va ser ratificada pel Comitè Executiu del Komintern l’abril de 1931. Més tard, hom va reconèixer que aquesta concepció era profundament equivocada i que havia dividit el front antifeixista, la qual cosa va contribuir a l’arribada de Hitler al poder a Alemanya.

Els mercenaris feixistes són enemics del poble Molts compatriotes nostres represaliats en els anys del Gran Terror estalinista també van ser «designats» espies i mercenaris feixistes. Destacats líders bolxevics, antics revolucionaris, herois de la Guerra Civil i caps de l’exèrcit van ser víctimes d’aquesta mena d’acusacions, perquè tan sols aquesta mentida absurda en podia justificar l’extermini als ulls de la massa popular. És esfereïdor, però també van anar a parar en aquesta categoria molts combatents de la Guerra Civil espanyola que havien lluitat –literalment, al camp de batalla– contra feixistes autèntics.

Els règims feixistes d’Europa Oriental Un altre episodi d’estigmatització en aquest mateix sentit va tenir lloc durant l’anomenat període d’entreguerres amb relació als règims autoritaris d’Europa Central i Oriental hostils amb la Unió Soviètica. Convé dir que en aquells anys gairebé a tots els països europeus –fins i tot a la Gran Bretanya, Bèlgica, els Països Baixos o Suècia– hi havia partits i moviments socials amb una ideologia obertament feixista. Però en aquests països va mantenir-se el sistema democràtic, i les forces feixistes no van tenir ocasió de fer-se amb el poder seguint l’exemple d’Itàlia i Alemanya. Tampoc no es poden qualificar de feixistes alguns règims com el de Piłsudski a Polònia, les dictadures monàrquiques de Iugoslàvia, Romania i Bulgària, ni tampoc les dictadures dels països bàltics. Aquests règims, encara que es trobaven infinitament lluny de les actuals nocions de llibertat, democràcia i tolerància, i malgrat que sovint feien ús de la violència contra l’oposició política interna, segons el parer de la majoria d’investigadors contemporanis no es poden incloure de cap manera en la categoria de «dictadures feixistes». Per tal com no recolzaven sobre un partit feixista de masses el poder, ni seguien objectius específicament feixistes, sinó més aviat de caire autoritari. Això no obstant, els teòrics del Komintern i la propaganda soviètica van blasmar amb insistència aquests règims, tot caracteritzant-

los com a feixistes.

La «colla feixista de Tito i Ranković»

És ben comprensible que la Segona Guerra Mundial (i la Gran Guerra Patriòtica com una de les seves parts), provocada pels nazis alemanys i els seus aliats, i de conseqüències catastròfiques per a la població civil si es tenen en compte el nombre de víctimes i la magnitud de la destrucció i brutalitat, dotés la paraula «feixisme» d’un sentit particularment diabòlic. I resulta sorprenent com, acabada la guerra, el primer objectiu de les acusacions de feixisme per part de l’URSS i els seus satèl·lits van ser els comunistes iugoslaus, i el mariscal Tito en concret. Aquest havia encapçalat el moviment antifeixista partisà a Iugoslàvia, el qual es transformà durant la campanya bèl·lica en un vertader exèrcit que, de fet, va alliberar el país de l’ocupació feixista sense ajuda externa. Ara no ens ocuparem de l’evolució del conflicte entre Tito i els seus companys de lluita, d’un costat, i Stalin i els seus, de l’altre, els quals pretenien controlar la Iugoslàvia de la postguerra, tot i que és una història sens dubte interessant. El que importa és que la negativa de Tito a col·laborar amb Stalin va donar peu a una sèrie de decisions de l’anomenada Oficina d’Informació dels Partits Comunistes i Obrers, una organització que havia substituït el Komintern, dissolt durant la guerra, i que reunia sota els auspicis de la Unió Soviètica els partits dirigents de les anomenades «democràcies populars». En una resolució del Kominform que porta un títol ben peculiar, «El Partit Comunista iugoslau, en mans d’assassins i espies», aprovada el novembre de 1949, es diu concretament: «Si la reunió de l’Oficina d’Informació dels Partits Comunistes del juny de 1948 va constatar el pas de la colla de Tito i Ranković de la democràcia i el socialisme cap al nacionalisme burgès, en el temps transcorregut d’ençà d’aquella reunió del Kominform s’ha culminat el pas d’aquesta colla del nacionalisme burgès cap al feixisme i la traïció flagrant dels interessos nacionals de Iugoslàvia». En els diaris soviètics van aparèixer caricatures dels Kukriniksi2 i de Borís Iefímov, en les quals es representava el president de Iugoslàvia, el mariscal Josip Broz Tito, amb una cara que més aviat s’assemblava a la de Göring, sovint amb una destral o un ganivet dels quals degotava sang, i sempre guarnit amb moltes esvàstiques. També li va tocar rebre dels mestres de la sàtira a Aleksandar Ranković, que en l’època de Tito dirigia els òrgans de seguretat de la Iugoslàvia popular.

Hongria, 1956 El tema de la insurrecció feixista també va ser elaborat a consciència per la propaganda sovi-

ètica durant els fets de 1956 a Hongria. És un exemple típic de quan un ampli moviment popular a favor de canvis democràtics i una independència nacional real després d’un llarg període d’opressió totalitària aglutina forces d’allò més diverses: des de comunistes moderats que volen construir –com després es diria a la Txecoslovàquia de 1968– un «socialisme amb rostre humà» fins a nacionalistes radicals, entre els quals n’hi ha alguns de tipus feixistoide. I acostuma a passar que aquests últims, que concentren una gran quantitat d’odi i mostren una clara inclinació a la violència, constitueixen una troballa per a la propaganda de qui té interès a desacreditar tot el moviment en conjunt. Com que en els avalots de la tardor de 1956 hi prengueren part nacionalistes de dreta d’organitzacions com ara L’Espasa i la Creu, la Guàrdia Blanca, la Divisió Botond, la Unió de Cadets, els Partisans Blancs i altres de semblants, la propaganda soviètica va aconseguir donar a l’àmplia protesta popular contra la variant hongaresa de l’estalinisme el caràcter d’una «insurrecció feixista».

Antifeixistes divertits I heus ací que arribem, per fi, a la nostra època. O, més exactament, a l’època d’Els Nostres [Наши]. El poder autoritari rus va utilitzar una estranya barreja de recursos postmoderns i la secular tradició russa de succedanis, impostors i falsejaments, i en la primera dècada del segle XXI va crear-se el moviment juvenil pro Kremlin Els Nostres, que fou declarat «antifeixista». Però, aneu a saber per què, aquest grup no lluitava contra els neonazis d’inspiració russa, dels quals en el nostre país en tenim per donar i per vendre, sinó contra els liberals o, més aviat, aquells a qui anomenaven “liberals”. En aquesta categoria s’encabia tothom que no estigués d’acord amb el reforçament del sistema autoritari a Rússia. Fins i tot, per tal de provocar el reflex desitjat en els ciutadans més susceptibles, van començar a anomenar-los de tant en tant «liberalfeixistes». Un terme molt semblant als «socialfeixistes» de començaments del segle XX. El súmmum de tota aquesta trampa semàntica és potser la indignant història de l’«avinguda de la vergonya» que muntaren uns brètols del moviment Acer [Сталь] en el fòrum de Seliguer de 20103. L’avinguda en qüestió es componia d’una sèrie de retrats de «feixistes» tan coneguts com ara Liudmila Alekséieva, Borís Nemtsov, Serguei Kovaliov i Iuri Xevtxuk4, guarnits amb gorres de plat amb símbols nazis.

Els bandérovtsi5 Per tancar aquest panorama retrospectiu, arribem al moment actual. El mitologema bàsic que articula la valoració oficial de la situació que es viu a Ucraïna, i que va adreçat directament a la memòria històrica de la població


OPINIÓ « 17

russa, és que al país veí ha arribat al poder una «banda de nazis i bandérovtsi». Partint d’aquest argument categòric, la resta del contingut del menú propagandístic –la «persecució dels russòfons», els «excessos antisemites», el «cop d’estat» perpetrat pels líders del Maidan– són assumptes secundaris o derivats del mite principal. Sens dubte, a Ucraïna hi ha hagut una revolució que, si es vol, hom pot titllar de «revolta». Per descomptat, el govern provisional constituït amb el suport del Maidan comet molts errors, i encara no controla la situació al país. I, és clar, en la resistència contra les forces del règim anterior, odiat per la majoria d’ucraïnesos, també hi prengueren part radicals de dreta, al costat de milers de ciutadans amb idees d’allò més diverses. El cert és que algunes persones competents de Kíev m’han explicat que de la vintena d’esquadrons de l’Autodefensa del Maidan, el famós Sector de Dretes [Правий сектор] només va formar-ne dos, i que en el decurs dels fets va constituir-ne parcialment un tercer. Quant al partit nacionalista Llibertat [Свобода], la popularitat del seu líder Oleh Tiahnibok, que ja era prou baixa, durant els esdeveniments no va fer més que minvar. Per cert, parlem dels índexs de popularitat. Segons les anàlisis del mes de març del Centre Razumkov de Kíev, un dels instituts d’experts més prestigiosos de la Ucraïna contemporània, heus ací el nivell de popularitat de les principals forces polítiques: · Pàtria [Батькiвщина] – 18,2%; · Solidaritat [Солiдарнiсть] de Petró Poroixenko – 16,6%; · UDAR de Vitali Klitxkó – 15,3%; · El Partit de les Regions [Партiя регiонiв / Партия регионов] (el mateix que donava suport a Ianukóvitx, però que ja se n’ha desdit) – 10,6%; · Els comunistes – 5%. Tanmateix, en tot això, on són els bandérovtsi? Doncs si anomenem d’aquesta manera els nacionalistes de dreta, aquí els tenim: Llibertat – 5,9% (amb el benentès que disposa d’una xarxa de partit i té grup propi al parlament. Però en les darreres eleccions, gràcies a les quals va entrar a la Rada Suprema, havia obtingut més del 10% dels vots); el Sector de Dretes, que fa poc s’ha constituït com un partit polític – 2%. Si ens fixem en els índexs de popularitat dels candidats a la presidència, al març se situaven al capdavant Piotr Poroixenko (més del 26%), Vitali Klitxkó (aproximadament el 15%) i Iúlia Timoixenko (13% i escaig). Una mica

més enrere venia l’irreductible Tihipko (9%), membre del Partit de les Regions. Però on són, en tot això, els nostres bandérovtsi? Tiahnibok assolia el 3,1%. I el líder del Sector de Dretes, Dmitró Iàroix, arribava ni més i menys que a l’1,4%! També podem fer un cop d’ull al «domini dels neonazis» a partir de la composició del govern actual, que ha de treballar fins a les eleccions presidencials convocades per al 25 de maig. De vint membres del govern (el primer ministre, tres viceprimers ministres i els ministres), només tres representen el partit Llibertat. Es tracta del viceprimer ministre Oleksandr Sitx (suplent del president del partit per a qüestions d’ideologia), el ministre de Medi Ambient Andrii Mókhnik i el ministre d’Agricultura Íhor Xvaika. Aquest últim, de fet, nasqué a Calmúquia, i quan tenia dos anys la seva família es va traslladar a la regió de Luhansk, on va créixer en un ambient completament russòfon. Ni els altres membres del govern, comptant el primer ministre Arseni Iatseniuk, ni el president en funcions i alhora president de la Rada Suprema

Oleksandr Turtxínov, no tenen ni la més llunyana relació amb els nacionalistes, ni molt menys amb els «nazis». Cal afegir que ni tan sols Llibertat, el partit més indubtablement nacionalista, no pot ser titllat a la lleugera de «nazi». Més aviat, des del punt de vista ideològic, s’acosta al Front Nacional de Le Pen a França. A casa nostra, a la Duma i fins i tot al govern, també hi ha prou gent amb idees semblants, però a la manera russa («Rússia per als russos!»). Tot i així, no he sentit que ningú digués que el nostre govern i la Duma Estatal són «nazis». Així és que el mite de la «banda de neonazis» de Kíev està pensat tenint en compte el profund desconeixement de la realitat ucraïnesa per part de la majoria de ciutadans de Rússia, i es basa en la força d’abducció propagandística que exerceix la televisió a còpia de repetir una vegada i una altra tota una sèrie de clixés lèxics ben calculats. Tot això no té cap relació amb el fet d’informar sobre els processos que tenen lloc a Ucraïna, certament complexos, i contribueix només a la desorientació dels consumidors d’aquest producte, tant a Rússia com a Ucraïna. Aquest estat provoca en la massa social sensacions de perill i desconcert, de tal manera que la gent esdevé més fàcil de manipular. Traducció del rus de Sebastià Moranta

1 El concepte de Gran Guerra Patriòtica es refereix a la campanya de l’Alemanya nazi contra l’URSS (1941-1945). Malgrat que no tingui tradició en l’àmbit hispànic, no és estrictament coincident amb el de Segona Guerra Mundial. 2 Col·lectiu format pels tres pintors i dibuixants Mikhaïl Kupriànov, Porfiri Krilov i Nikolai Sokolov. 3 Des de 2005, el moviment Els Nostres organitza cada any el Fòrum de la Joventut a la vora del llac Seliguer. 4 Personatges públics –dos activistes a favor dels drets humans (Alekséieva i Kovaliov), un polític liberal (Nemtsov) i un cantant i compositor de música rock (Xevtxuk)– que han manifestat actituds molt crítiques amb els actuals dirigents russos. 5 Mot derivat del cognom del polític revolucionari ucraïnès Stepan Bandera (1909-1959), un dels líders de l’Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos (OUN). En el discurs polític rus, el nom de Bandera i els seus derivats s’associen habitualment amb el col·laboracionisme amb l’Alemanya nazi, la russofòbia i l’antisemitisme.

Aquest article va aparèixer a Nóvaia Gazeta (Moscou) el dia 1 d’abril de 2014. El publiquem traduït del rus per Sebastià Moranta i amb el vistiplau de l’autor. Les notes són del traductor.

Andrei Lipski

és suplent del redactor en cap i redactor de la secció de Política de Nóvaia Gazeta.

Sebastià Moranta és filòleg i traductor.


18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Ayder Muzhdabàev “L’objectiu d’aquesta políticarepressiva russa és que els tàtars de Crimea callin per sempre” Ayder Muzhdabàev va néixer el 1972 a Tambov i actualment és el sotsdirector del diari rus Moskovski Komsomólets. Com tots els tàtars de Crimea de la seva generació va néixer a la diàspora ja que el seu poble va ser deportat en massa el 1944 per ordre de Iósif Stalin que els acusava de col·laboracionisme amb els nazis durant la Segona Guerra Mundial. La majoria van anar a parar a Àsia Central i no van poder començar a tornar a Crimea fins a finals dels anys vuitanta, a diferència d’altres pobles de la Unió Soviètica deportats que van ser rehabilitats dècades abans. Molts familiars de Muzhdabàev van tornar a Crimea.


ENTREVISTA « 19

C

rimea havia estat cedida el 1954 a Ucraïna pel dirigent soviètic Nikita Khruixov. El 1783 l’Imperi Rus s’havia fet amb el control d’aquesta península tan cobejada del mar Negre, que des del 1441 era dominada pel Khanat de Crimea, un dels khanats de població tàtara que va sorgir després de l’esfondrament de l’Horda Daurada dels turco-mongols de Genguis Khan. Muzhdabàev valora de forma molt negativa el primer aniversari de l’annexió de la península de Crimea a la Federació de Rússia perquè, segons explica, s’hi ha establert un règim repressiu contra els tàtars de Crimea per castigar la seva lleialtat a les autoritats ucraïneses. Un any després, com valora l’anomenada operació de retorn de Crimea a Rússia? És un crim, perquè és una violació dels acords internacionals. Fa poc Vladímir Putin va justificar les seves accions a Crimea amb el fet que a Ucraïna va canviar el poder i que ell havia de salvar Crimea de les autoritats il·legals, no concretarem si va ser legal o no el canvi de poder a Kíev, en aquest cas no té cap importància, perquè es tracta d’un canvi de poder en un altre país. Per la mateixa lògica si a Rússia algun dia hi ha una crisi de poder qualsevol país veí podria fer-se amb un tros de Rússia dient que vol salvar aquest territori tal com ell va “salvar” Crimea dels, diguem-ne, “feixistes ucraïnesos” que en realitat no existeixen. Qualsevol referèndum s’ha de celebrar de manera legal, i Crimea estava sota ocupació

militar. No hi havia una pregunta alternativa sobre la possibilitat de quedar-se en el marc d’Ucraïna. No es pot anomenar referèndum el que va tenir lloc a Crimea. A més, els drets dels tàtars de Crimea van ser totalment ignorats i també la seva opinió, i juntament amb els karaïms es tracta del poble autòcton de Crimea, que segurament també ha de poder dir la seva sobre el futur de la seva ter-

ra, d’acord amb la Carta europea dels pobles poc nombrosos, però tot això no es va tenir en compte. De karaïms en deuen quedar uns quants milers al món. Els tàtars de Crimea eren un 14% de la població fins a l’annexió, ara segurament són menys, perquè n’han marxat uns quants milers a altres ciutats d’Ucraïna perquè tenen por de les repressions.


20 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Existia l’amenaça per a la població russa de què tant ha parlat el Kremlin? Crimea era la regió mes tranquil·la en el pla de les relacions entre nacionalitats diferents, mai hi havia hagut cap enfrontament entre els diferents pobles. Com es pot dir que es menystenien els drets dels russos si en aquell moment, al 2013 i 2014, existien unes 530 escoles, de les quals unes 500 eren russes? En aquest context es pot menystenir el rus? Jo mai havia sentit ucraïnès a Crimea, bé, només als turistes. Tothom estudiava en rus, bé, i també en ucraïnès, com a llengua estatal, però això no significa que es prohibís el rus. Tot plegat es tracta d’un motiu inventat, simplement en tenien moltes ganes. Després es van inventar que hi havia no sé quins nacionalistes que amenaçaven Crimea, com el Sector de Dretes. Tot això serveix per a l’ús intern a Rússia. És clar que qualsevol persona que en aquell moment sabés què passava a Ucraïna, aquests contes no se’ls pot creure. Va ser una operació de força, i el mateix Putin ho va reconèixer, i la justifica dient que ha salvat Crimea dels nacionalistes ucraïnesos però ja no amaga l’operació militar. Es tracta d’una annexió militar clàssica que va violar tot l’ordre europeu. És com si, de sobte, França ocupés Catalunya. I no creu que en realitat els països europeus al principi van condemnar l’annexió però ara és com si de facto reconeguessin que Crimea és russa perquè interessa tenir bones relacions amb Rússia? Crec que formalment no reconeixeran mai l’annexió, però si a Crimea es continuen violant tant els drets humans, serà una vergonya per Europa aquesta mena de reconeixement de facto perquè contradiu el principi de la defensa de les minories nacionals. Imagini’s que a Catalunya de cop us prohibeixen celebrar les vostres festes al carrer, reunir-se per commemorar dates històriques de dol, que la policia secreta persegueixi els activistes, que en un any hagin desaparegut sense deixar rastre 9 persones. Aleshores durant aquest any en el marc de Rússia els drets dels tàtars de Crimea es violen més que abans? Ningú respecta els seus drets. He intentat organitzar trobades amb tàtars de Crimea i periodistes estrangers i ningú no accepta. Imagini’s, hi ha una famosa enquesta canadenca recent

És un fet horrible que a Europa, al segle XXI, amb totes les convencions i lleis vigents tot un poble, més de 300.000 persones, pateixi per assetjament per motius nacionals en què només un 2% dels entrevistats van dir que eren tàtars. Tenen por fins i tot de dir que són tàtars! Ara, per exemple, volen tancar la televisió i la ràdio en tàtar, volen ofegar tot el que es pugui, s’han carregat l’òrgan de representació dels tàtars que ara volen que quedi en mans de marionetes de Moscou, dos dels líders tàtars més importants tenen prohibida l’entrada a Crimea. No només els líders Refat Txubàrov i Mustafà Jemilev, periodistes, activistes, artistes... que estan avisats pel Servei Federal de Seguretat de Rússia (FSB) que si tornen a Crimea poden tenir problemes, molts han quedat separats de les seves famílies. És horrorós. Si tornen els poden acusar d’haver participat a les protestes de la Maidan o inventar-se qualsevol cosa. Fa poc a Kíev he parlat amb molta gent que té por de tornar a Crimea, a més, com que s’han negat a acceptar la ciutadania russa els poden prohibir l’entrada. Està descrivint un règim de terror... I com es pot anomenar d’una altra manera si la gent desapareix? Fins i tot els periodistes tenen por de parlar. Els tàtars de Crimea tenen por que els poden fer fora de Crimea i que no els deixin tornar més. Abans Crimea era com un petit paradís... Doncs ara han convertit el paradís de Crimea en una base militar. Tots els meus coneguts allà em diuen que en tota la seva vida no havien vist la quantitat de militars i de tècnica com aquest any. Ara em ve al cap un altre exemple del que em preguntava abans. Fa poc quan va morir en un accident un músic ucraïnès, Kuzma Skriabin, els seus fans a Simferopol van decidir fer un acte de dol i posar espelmes al centre de la ciutat. Doncs els van arrestar a tots i el noi que ho gravava amb un càmera no professional el van amenaçar de deportar-lo. Fins i tot els pe-

riodistes tenen por de parlar. Els tàtars de Crimea tenen por que els poden fer fora de Crimea i que no els deixaran tornar mai més. Amb vostè ens vam conèixer just fa un any, quan vam parlar amb el líder històric dels tàtars de Crimea, Mustafà Jemilev, que aquell dia era a Moscou i havia parlat amb Vladímir Putin. Ens va dir que els president rus oferia unes certes garanties als tàtars de Crimea per regular aspectes que encara no s’havien resolt en el marc d’Ucraïna. Concretament va dir que Putin prometia facilitats pel retorn dels deportats per Stalin i descendents, l’establiment dels repatriats, la representació a totes les branques del poder, la utilització del tàtar de Crimea com una de les llengües oficials, el reconeixement dels representants de la Medjilis (institució de representació dels tàtars de Crimea però amb competències més aviat simbòliques). No s’ha solucionat res de tot això. El tàtar de Crimea no s’ha convertit en llengua obligatòria a les escoles, i evidentment no té cap mena d’igualtat respecte el rus. Ara, de moment, veiem el procés contrari: no és només que no s’ajudi al retorn d’Àsia Central, al revés fan marxar els que ja hi vivien. Molts coneguts meus n’han marxat, tenen por per la seva vida, que els prenguin les propietats. També gent religiosa que tenien por de persecucions pel fet de ser musulmans. Un conegut meu tenia un cafè al centre de Simferopol i tenia por que l’acusessin d’extremisme religiós, ha marxat i ha muntat un cafè de cuina tàtara de Crimea al centre de Lvov que li funciona la mar de bé. Ningú vol tenir cap mena de tracte amb l’FSB perquè pots desaparèixer. Tinc un altre col·lega periodista a Kíev a qui a Crimea acusen d’haver pegat un membre del Berkut (forces especials d’intervenció d’Ucraïna) fa més d’un any, i no és veritat, però l’acusen perquè no torni a Crimea, perquè segur que el posarien a la presó.


ENTREVISTA « 21

L’objectiu d’aquesta política és que els tàtars de Crimea callin per sempre. A veure, està clar que amb les autoritats ucraïneses hi havia molts problemes i moltes coses per resoldre encara, però almenys era possible el diàleg i es treballava per normalitzar el retorn dels tàtars de Crimea a la seva terra. Però per què els tàtars de Crimea molesten tant Moscou? Perquè són lleials a Ucraïna i estaven en contra d’unir-se a Rússia. És una venjança és evident. Diuen mentides, fa poc hi va haver una roda de premsa del Centre rus d’estudis de l’opinió pública (VTSIOM) a Simferopol on van dir que segons la seva enquesta un 49% dels tàtars de Crimea està a favor de la unió amb Rússia, però jo puc assegurar amb tota la certesa que un 99% hi està en contra. Tot és una mentida, perquè als tàtars de Crimea no els agrada viure a Rússia perquè és un estat repressiu on pateixen persecucions per motius nacionals. És un fet horrible que a Europa, al segle XXI, amb totes les convencions i lleis vigents tot un poble, més de 300.000 persones, pateixi per assetjament per motius nacionals. Això ho ha de saber tothom a Europa, que a més del territori que Rússia ha pres a Ucraïna, allà hi han construït un règim d’opressió dels drets de les persones pel principi nacional. Europa ha de

plantejar a Rússia aquest problema del no respecte als drets dels tàtars de Crimea, que aturi les repressions, l’assetjament als mitjans de comunicació, que aturi la deportació de líders i qualsevol mena de persecució contra les organitzacions de tàtars de Crimea.

viure, sense lluitar amb les armes, i que cal ocupar-se més de l’educació i de la llengua. Tot i les prohibicions, la gent considera que cal estudiar la llengua, és com un renaixement nacional com una oposició pacífica a aquest règim repressiu.

Sembla, però, que Europa tanqui els ulls a tot això... Sí, de moment sí. És com als anys 1930 que hi havia alguns països que tancaven els ulls a les polítiques racistes de Hitler. Sempre hi ha hagut molts problemes que es podien solucionar amb tots els presidents ucraïnesos, però era molt diferent d’ara que, de cop, tot un poble es converteix en un poble de segona categoria. Són coses diferents, ara tot és pitjor perquè volen que als tàtars de Crimea no se’ls senti. Ara arresten sempre qualsevol persona que intenta sortir al carrer i defensar els seus drets. Abans la Medzhilis almenys podia plantejar els problemes al poder.

Però a banda de tàtars de Crimea també deu conèixer russos de Crimea que sí que deuen estar contents. Bé, en general sembla que els russos estiguin contents, però la veritat és que jo tinc uns quants coneguts russos que no ho estan. Molts n’han marxat perquè és difícil fer negocis: durant aquest any han expropiat moltes empreses, els que han arribat al poder diuen que és una nacionalització però en realitat és una expropiació als propietaris legítims. Ara allà és com a Rússia però encara pitjor. En realitat, als nacionalistes russos els importa ben poc Crimea, només l’han utilitzat per riure’s d’Occident i humiliar-lo.

Acaba de tornar de Crimea, hi ha vist alguna cosa positiva? Sí, que a causa de tota aquesta persecució els tàtars de Crimea estan més conscienciats que cal estudiar la llengua, la cultura, les cançons populars i la música, està molt de moda el rap tàtar de Crimea. Ara la idea és que cal sobre-

Moltes gràcies. De res. Bé, ja em portarà menjar a la presó.

Nàtalia Boronat Periodísta


22 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Sergi López homenatja les víctimes a Kobane llegint Joan

Margarit


LA IMATGE « 23

Sergi López va començar fent Els Pastorets a Vilanova fins arribar, l’any 2001, a rebre el premi César al millor actor (és el primer actor no francès que l’ha rebut) i el premi al millor actor europeu pel seu paper a Harry, un amic que us estima. Ha treballat amb directors com Manuel Poirier, Frédérique Fonteyne, Alain Corneau, Guillermo del Toro, Marc Recha, Isabel Coixet, François Ozon, Agustí Villaronga, Audrey Tautou, Delphine Kreuter, Eric Barbier, Ventura Pons o Stephen Frears. La seva exitosa carrera cinematogràfica no li ha impedit participar activament en defensa de la

regeneració democràtica, ha practicat la crítica política i ha defensat el treball de base com a eina imprescindible per a la transformació social. I potser a partir d’aquest compromís, el mes de març de 2015 va formar part de la delegació catalana que va visitar el Kurdistan per expressar el suport i conèixer a fons la lluita dels kurds a Turquia, l’Iraq i Síria. Sense cap protagonisme, aprenent i escoltant en una digníssima segona fila. Menys un dia. Amb l’alliberada ciutat de Kobane de testimoni, Sergi López va prendre un llibre de Joan Margarit i ens va regalar la lectura del poema ‘A la ciutat’.


24 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Beijing +20:

Un llarg camí fet i per recórrer cap a l’assoliment de la igualtat efectiva de les dones i els homes “El món ha de canviar, i no les dones”, així ho expressava la directora executiva d’ONU Dones, Phumzile Mlambo-Nguka, el passat 8 de març a Nova York, en la commemoració dels 20 anys de la IV Conferència Mundial de les Dones i de l’adopció de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing. Aquesta frase concentra el sentir dels moviments de dones i feministes que van ser catalitzadores dels compromisos de Beijing l’any 1995. Aleshores i ara continuen reivindicant la transformació d’un món patriarcal i androcèntric en què se situï en el centre els seus drets i demandes, i es construeixi un món més igualitari, sostenible, just i en pau.


ACCD « 25


26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

D

el 8 al 20 de març s’ha celebrat la 59a Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona (CSW59), que és el principal òrgan responsable de les Nacions Unides per la Igualtat de gènere. Aquesta sessió s’ha centrat a revisar els 20 anys d’implantació dels compromisos de la Plataforma d’acció de Beijing, que, malgrat alguns avenços, encara queden molt lluny d’assolir-se arreu del món. Al mateix temps s’ha celebrat el Fòrum paral·lel d’ONG del CSW59 amb l’objectiu de fer el mateix exercici de revisió des d’una vessant més crítica, emfatitzant les persistents desigualtats i violacions dels drets humans de les dones i reivindicant la necessitat que els estats renovin els compromisos per aconseguir la plena igualtat de les dones i els homes davant els nous reptes de l’actual context global del segle XXI. La directora general de Cooperació al Desenvolupament i de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) i altres representants vam poder participar en el CSW59 i en el Fòrum paral·lel d’ONG, seguint les prioritats del nou Pla director 2015-2018 centrat a integrar l’enfocament de gènere i l’enfocament basat en drets humans. Aquest Pla quadriennal estableix com a principal objectiu estratègic contribuir a la defensa, garantia i exercici dels drets humans de les dones que permetin transformar les estructures que perpetuen les desigualtats entre homes i dones. En aquest sentit es va considerar molt rellevant poder participar en els debats per poder-los anar incorporant en el desplegament del Pla director 2015-2018, així com també per vincular-los a les agendes de desenvolupament post 2015. Paral·lelament el Pla director també estableix prioritzar i enfortir l’acompanyament a moviments de dones i feministes que treballin pels drets humans de les dones. Així la participació en el CSW59 i en el Fòrum d’ONG ha estat l’espai idoni per identificar i contactar moviments de dones i feministes globals i locals, així com per conèixer de primera mà les prioritats, demandes i agendes, fent especial èmfasi a les dels països prioritaris de la cooperació catalana. Alhora l’ACCD va poder contactar amb organismes multilaterals i estatals, així com les ONGD i moviments de dones i feministes sòcies de la cooperació catalana per conèixer el seu posicionament respecte al procés de Beijing +20 i per fer un seguiment conjunt de les actuacions que s’estan duent a terme. Els principals debats de Beijing +20 s’han centrat a revisar la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing. N’han destacat els avenços, les dificultats sorgides i els reptes pendents.

També els debats han girat a l’entorn de la declaració política del CSW59 i en com situar en el centre de les agendes post 2015 la igualtat de gènere i els drets humans de les dones. Pel que fa a la revisió dels darrers 20 anys de la Declaració i Plataforma d’Acció, cal destacar com a principals avenços, des de 1995, l’increment de la visibilitat i el reconeixement social dels drets humans de les dones, així com la implantació de certs acords que han dut a terme alguns dels estats més compromesos amb la igualtat efectiva de les dones i els homes. En conseqüència s’han incrementat els marcs legals per a la igualtat en nombrosos països del món amb un reconeixement generalitzat de la CEDAW i s’han aprovat legislacions d’igualtat i per una vida lliure de violències, entre d’altres. Alhora també s’ha augmentat l’entramat institucional per promoure polítiques públiques encaminades a la igualtat de gènere. Finalment cal ressaltar el sorgiment, la continuïtat i consolidació de moviments de dones i feministes com a principals impulsores de l’agenda de Beijing amb el suport d’altres moviments socials per apoderar, reivindicar i

defensar els drets humans de les dones, a través d’organitzacions de base, així com xarxes nacionals, regionals i globals. Aquests moviments han continuat posant sobre la taula el rol protagonista de les dones en molts àmbits: com a constructores de pau, com a impulsores de l’economia feminista o com defensores dels drets humans i dels drets humans de les dones, entre molts d’altres. Pel que fa a les dificultats en la revisió de Beijing +20 es destaca la limitació i la lentitud dels avenços en les 12 àrees crítiques de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing (veure quadre adjunt) que, ras i curt, significa que encara persisteixen les desigualtats entre dones i homes i nenes i nens arreu. És a dir, que no s’ha assolit la plena igualtat efectiva de les dones i els homes en cap país del món. En concret persisteixen les violències masclistes en totes les seves formes (física, sexual, psicològica, econòmica i institucional) i àmbits (la parella, el familiar, el laboral, l’institucional, el social i /o comunitari) destacant-ne els feminicidis, la trata amb finalitat d’explotació sexual i laboral, les pràctiques lesives contra


ACCD « 27

Cal ressaltar el sorgiment, la continuïtat i consolidació de moviments de dones i feministes com a principals impulsores de l’agenda de Beijing amb el suport d’altres moviments socials per apoderar, reivindicar i defensar els drets humans de les dones

les dones com la mutilació genital femenina, la violència sexual en els conflictes armats o els matrimonis forçats, entre moltes d’altres. Alhora les violacions dels drets sexuals i drets reproductius de les dones s’estenen en diversos països amb governs ultraconservadors, quan estableixen legislacions restrictives que tenen efectes devastadors per les dones, com l’increment de morts maternes en la pràctica il·legal d’avortaments perquè està prohibit. Al mateix temps s’accentuen les desigualtats des de la interseccionalitat, o dit d’una altra manera, les discriminacions que viuen les dones pel fet de ser-ho s’entrecreuen amb altres formes de discriminació que agreugen l’exercici ple dels seus drets humans. Així, les dones i les nenes continuen vivint múltiples formes de discriminació, exclusió i vulneració dels seus drets en tot el cicle vital per raó d’origen, classe social, ètnia, edat i opció sexual, entre d’altres. Paral·lelament les diverses transformacions econòmiques, socials i ambientals dels darrers 20 anys empitjoren les desigualtats de les dones i especialment en grups com dones indígenes, amb VIH, migrants, rurals, analfabetes, etc. En molts contextos la situació de les nenes és preocupant i invisibilitzada, amb abusos sexuals infantils, increment d’embarassos en adolescents, així com l’augment dels matrimonis precoços. Entre els diversos reptes que sorgeixen d’aquest escenari, es destaca que cal una voluntat política global real que se centri en les causes estructurals de les desigualtats de gènere. Aquesta voluntat s’ha de concretar en accions més fermes i recursos suficients per eradicar les desigualtats i discriminacions de les dones que permeten els estats com a titulars d’obligacions, per defensar i garantir els drets humans i específicament de les dones. En aquesta línia calen acords globals i respostes en clau feminista i de gènere als nous reptes del segle XXI vinculats al context internacional com el canvi climàtic, la creixent bretxa de desigualtat econòmica i social global, l’increment dels fonamentalismes, la permanència dels conflictes armats amb més persones desplaçades i refu-

giades o la creixent militarització dels estats, entre d’altres, amb greus i profunds efectes per les dones i les nenes. Paral·lelament calen mecanismes d’avaluació adequats i vinculants perquè els estats n’assumeixin la responsabilitat i rendeixin comptes dels compromisos que han signat i que sovint no compleixen en matèria de drets humans i igualtat de gènere. El segon debat destacat de Beijing +20 ha girat entorn de la declaració política del CSW59, adoptada pels estats membres el mateix dia de la inauguració de la Comissió. En aquesta declaració es manifesta la necessitat d’accelerar els compromisos de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing amb més mesures concretes perquè s’apliqui plenament, perquè les dones puguin assolir el ple gaudi de tots els drets humans, la igualtat i el seu apoderament. Tanmateix nombroses ONG i i especialment els moviments de dones i feministes han criticat àmpliament aquesta declaració política tant pel contingut com pel procés d’adopció. Pel que fa als continguts, es considera feble i sense fermesa, després de 20 anys de Beijing, perquè no fa al·lusió a temes claus com ara la universalitat i indivisibilitat dels drets humans, les defensores de drets humans o perquè ni tan sols fa referència als moviments de dones i feministes com a impulsores de la Declaració i la Plataforma d’Acció de Beijing. Pel que fa al procés, la crítica se centra en la falta de transparència i participació dels moviments socials, de dones i feministes. La Declaració es va adoptar el primer dia de les sessions del CSW59 sense donar cap marge de negociació a la societat civil. Per tot plegat els moviments de dones i feministes han elaborat un manifest sobre la Declaració signat per més de 1.000 organitzacions d’arreu del món i s’han concentrat en diverses ocasions a la seu de les Nacions Unides tapant-se la boca amb lemes com ara: “Res sobre nosaltres sense nosaltres”. Finalment el darrer debat a destacar de Beijing +20 ha posat el focus en els reptes relacionats amb el vincle d’aquesta agenda d’igualtat de gènere amb l’agenda post 2015. En

Plataforma d’Acció de Beijing

12 Esferes d’especial preocupació L’any 1995 la Declaració i la Plataforma d’Acció van establir les següents esferes importants on era urgent treballar per a garantir una major igualtat i més oportunitats per a dones, homes, nens i nenes: 1. Dones i pobresa 2. Educació i capacitació de les dones 3. Dones i salut 4. Violència contra les dones 5. Dones i conflictes armats 6. Dones i economia 7. Les dones en l’exercici del poder i l’adopció de decisions 8. Mecanismes institucionals per l’avenç de del dones 9. Drets Humans de les dones 10. Les dones i els mitjans de comunicació 11. Les dones i el mediambient 12. Les nenes Font: ONU Dones http://www.unwomen.org/es/news/ in-focus/csw/feature-stories

concret cal que es consolidi com a mínim un objectiu de desenvolupament sostenible clar i transformador d’igualtat de gènere, apoderament i drets humans de les dones amb fites i indicadors en la mateixa línia. Paral·lelament cal que en la resta d’objectius post 2015 es faci transversal gènere i drets humans amb fites i indicadors concrets i transformadors. També cal aquest enfocament en els mecanismes d’implantació, seguiment i avaluació. Tot plegat ha de fer possible que com a molt tard el 2030 s’assoleixi la igualtat efectiva de dones i homes arreu del món amb un full de ruta clar i concret, amb voluntat política, responsabilitat, compromisos i recursos de tots els països per assolir-ho. Així s’hi va comprometre la directora executiva d’ONU Dones, Phumzile Mlambo-Nguka, en el discurs de cloenda de la commemoració d’una altra efemèride cabdal: els 40 anys de la primera Conferència Mundial sobre les dones. Tan de bo s’assumeixi d’una vegada el fet que més de la meitat de la població mundial ha d’estar en el centre del desenvolupament en la seva diversitat amb les seves mirades, experiències i sabers per realment protagonitzar i transformar un sistema desigual, inequitatiu, injust i insostenible.

Marta Casamort i Ejarque

Responsable de la Unitat de Gènere Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament


28 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Quatre dècades de vulneració dels drets humans del poble sahrauí La violació dels drets humans de la població sahrauí ha estat una constant durant gairebé 40 anys deriva d’una vulneració flagrant d’un dret essencial: el dret a la lliure determinació. Es tracta d’un dret afirmat de forma clara, sistemàtica i palmària en múltiples resolucions tant del Consell de Seguretat com de l’Assemblea General de les Nacions Unides, sustentades en la Resolució 1514 (XV) de l’Assemblea General coneguda com la “Carta Magna” de la descolonització; consolidat per l’article primer comú als dos Pactes generals i d’àmbit universal que existeixen en matèria de drets humans i que estan en vigor: el Pacte de Drets Civils i Polítics i el Pacte de Drets Econòmics socials i culturals adoptats el 16 de desembre de 1966, ambdós signats i ratificats pel Marroc (signats el 19 de gener de 1977 i ratificats el 3 de maig de 1979). Així com també en l’Opinió consultiva del Tribunal Internacional de Justícia, de 16 de octubre de 1975 (sol·licitada pel Marroc), en la qual s’afirma explícitament que és aplicable al territori del Sàhara Occidental “el principi d’autodeterminació mitjançant l’expressió lliure i autèntica de la voluntat de les poblacions del territori” i que no existeixen vincles de sobirania entre el Sàhara Occidental i el Marroc .


MÓN - ESPAI LLEIDA « 29

P

er tant, d’acord amb la normativa internacional, el Sàhara Occidental no forma part del territori del Marroc, sinó que té l’estatut jurídic de Territori No Autònom pendent de descolonització i l’assisteixen una sèrie de drets que cal respectar, com és la necessitat de vetllar pel seu benestar i per la preservació dels seus recursos naturals que en constitueixen el patrimoni (A/RES/63/102) fins que s’hagi autodeterminat (art 73 de la Carta NNUU). Les Nacions Unides, els seus estats membres (art. 2.5 de la Carta) i, en particular Espanya, tenen l’obligació de facilitar-lo. Espanya continua essent de iure (de dret) la potencia administradora, malgrat la seva retirada unilateral l’any 1976 eludint tota la seva responsabilitat en abandonar aquell territori, contravenint el dret internacional en signar els Acords de Madrid, de 14 de novembre de 1975, i transferint la seva administració a dos estats que no els pertocava: el Marroc, actual potència ocupant i administradora de facto del territori, i Mauritània, que se’n va retirar l’any 1979. La manca de resolució del conflicte suposa la negació del dret d’autodeterminació agreujada per l’increment, notable en els darrers anys, de les violacions dels drets humans i lli-

La manca de resolució del conflicte suposa la negació del dret d’autodeterminació agreujada per l’increment de les violacions dels drets humans i llibertats fonamentals dels sahrauís bertats fonamentals dels sahrauís. Ho va fer palès, marcant un punt d’inflexió, el desmantellament violent del campament de Gdeim Izik el 2010. Aquesta multitudinària manifestació recordà, una vegada més al món, que aquest poble continua lluitant per la seva causa, sovint oblidada per la ”comunitat” internacional, però incontrovertiblement avalada per l’ordenament que la regeix, el dret internacional. Les normes de dret internacional humanitari aplicables a l’ocupació del Sàhara Occidental (IV Conveni de Ginebra i Reglament de la Haia 1907) impedeixen l’adquisició de la sobirania sobre el territori i a més, creen obli-

gacions de respectar els drets humans a l’estat ocupant. La preocupació per les recurrents i flagrants violacions dels drets humans ha estat denunciada, d’una banda per diverses ONG com Amnistia Internacional o Human Rights Watch, i també pel Robert F. Kennedy Center for Justice & Human Rights. D’altra banda, també han alertat d’aquestes vulneracions els òrgans de les Nacions Unides competents en matèria de drets humans. L’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans, el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària i el Relator Especial contra la Tortura han constatat, com es pot comprovar en l’Informe


30 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals


MÓN - ESPAI LLEIDA « 31

del secretari general (S2014/258) de 10 d’abril de 2014, la vulneració dels següents drets i llibertats fonamentals: el dret a no ser torturat ni patir tractes inhumans, cruels o degradants, el dret a no ser privat de llibertat arbitràriament, el dret a un judici just, el dret de les associacions a registrar-se, la prohibició de desaparicions forçades, la llibertat d’expressió, d’associació, de reunió, de manifestació i de comunicació. Finalment, l’Observatori dels Recursos del Sàhara Occidental (WSRW) i el Western Sahara Human Rights Watch denuncien l’espoli dels recursos naturals del poble sahrauí, en especial les prospeccions petrolíferes autoritzades pel Marroc i l’acord de pesca amb la Unió Europea, que posa en evidència el menyspreu pel principi de la sobirania permanent del pobles sobre els seus recursos naturals quan de la seva explotació se’n pot treure un gran benefici econòmic. La impunitat que succeeix a aquestes vulneracions es veu afavorida per la manca d’un mandat explícit en matèria de control del compliment dels drets humans de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO). La MINURSO, creada mitjançant la Resolució 690 (1991) del Consell de Seguretat del 29 d’abril, és l’instrument que es va adoptar per fer possible l’aplicació del Pla de Pau i per organitzar un referèndum “lliure, just i imparcial” (S/22464, de 19 d’abril de 1991). El mandat de la MINURSO s’ha prorrogat de forma continuada durant 24 anys i està centrat en la supervisió de l’alto el foc, l’assistència en l’execució dels programes relacionats amb la remoció de mines i les mesures de foment de la confiança. El Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va incloure la recomanació d’incorporar a la MINURSO un component permanent de drets humans quan va sotmetre el Marroc al procediment en matèria de supervisió de drets humans anomenat Examen Periòdic Universal (EPU), el 6 de juliol de 2012 (A/HRC/21/3, pàrag. 132), aquest país va declarar que es negava a acceptar aquesta recomanació. Són múltiples i diverses les raons que avalarien la urgència d’integrar la MINURSO, un mecanisme dels drets humans. Algunes a subratllar són les següents: • La defensa dels drets humans no es pot negociar. Entre els principis que fonamenten la Carta de les Nacions Unides s’hi troba el respecte als drets humans i llibertats fonamentals i els seus estats membres han de cooperar a fi que es compleixin. Si no és així no podem continuar parlant de comunitat internacional sinó de mera societat d’interessos (“llei del més fort”).

Esdevé imprescindible la mobilització de la societat civil com a mitjà de pressió davant dels que tenen la capacitat d’actuar en coherència amb els compromisos adquirits d’acord amb el Dret internacional

• La població sahrauí i les ONG sobre el terreny coincideixen a afirmar que, des que es va rebutjar introduir un mecanisme de control dels drets humans a l’abril del 2013, la situació ha empitjorat i han continuat les vulneracions al dret de manifestació i l’abús físic i verbal sobre les persones per part de les forces de seguretat. • Adquirir un compromís ferm en la protecció dels drets humans pot contribuir a generar una confiança mútua i, en darrera instància, podria fer avançar el procés polític. • Recuperar la confiança en les Nacions Unides i, en particular, la legitimitat i la credibilitat de la mateixa MINURSO. Es tracta d’una qüestió de coherència, el mateix secretari general ha reconegut el deure de les Nacions Unides de promoure “les normes de drets humans en totes les seves operacions, incloses les relatives al Sàhara Occidental” (S/2010/175, de 6 d’abril de 2010). El Consell de Seguretat va adoptar per unanimitat la Resolució 2152, de 29 d’abril de 2014, la qual renova el mandat de la MINURSO fins al 30 d’abril de 2015. En la Resolució es reafirma una vegada més i de forma clara “el dret inalienable del poble sahrauí a l’autodeterminació”. Ara bé, en una direcció contrària a l’argumentat, el Consell de Seguretat ignora i deixa fora l’establiment d’un mecanisme de verificació i control dels drets humans independent i eficaç. Resulta descoratjador que, lamentablement, un cop més hagin primat la lògica dels interessos polítics, geoestratègics i econòmics per damunt del principi de respecte als drets humans i llibertats fonamentals del poble sahrauí: la MINURSO no estarà dotada d’un mecanisme de vigilància del compliment de drets humans i els seus efectius hauran de continuar impassibles davant de les reiterades vulneracions que es produeixen davant dels seus ulls, quina cre-

dibilitat tindrà davant de les víctimes aquesta missió? Al problema irresolt de poder exercir el dret a la lliure determinació s’afegeix aquest greuge que suposa un menyspreu pels seus drets i que fa cas omís de testimonis, informes i resolucions múltiples, a banda del més elemental sentit de la dignitat i la justícia. Per tot l’exposat, i a fi que el poble sahrauí pugui gaudir plenament dels seus drets i llibertats fonamentals, esdevé imprescindible la mobilització de la societat civil com a mitjà de pressió davant dels que tenen la capacitat, les competències i l’obligació d’actuar en coherència amb els compromisos adquirits d’acord amb el dret internacional. És quan una causa es troba en hores baixes quan més cal lluitar-hi. La ciutadania de Lleida té una llarga tradició de solidaritat i compromís amb el poble sahrauí participant a múltiples activitats i iniciatives liderades per l’Associació d’Amics del Sàhara de les Terres de Ponent, amb la intenció de contribuir a posar fi al patiment del poble sahrauí i a posar fi al mantell d’impunitat que cobreix abominables vulneracions dels drets humans. Amb aquesta finalitat la Haima per un Sàhara Lliure es torna a aixecar a la ciutat de Lleida aquesta primavera 2015, en una jornada on es duen a terme tallers, una taula rodona, exposicions, col·loquis i altres activitats dirigides a tota la ciutadania.

Núria Camps Mirabet

Professora Titular de Dret Internacional Públic (UdL)

Eva Montoro Morate

Tècnica en Cooperació Internacional a la UdL. Font de les fotografies: Associació d’Amics del Sàhara de les Terres de Ponent


32 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Història d’un exili “Balad al Sheikh és el meu poble d’origen, però no hi he estat mai. L’Estat d’Israel va expulsar la meva família i jo ja vaig néixer a Síria sent refugiat”. En Bilal és un jove palestí que forma part de la tercera generació de refugiats. Els seus avis van haver de fugir de casa seva l’any 1948, quan es va crear l’estat d’Israel. Des de llavors, la seva família forma part dels més de 4,5 milions de refugiats palestins que es comptabilitzen actualment.


MÓN « 33

A

quest petit poble a set quilòmetres de Haifa s’anomena Balad al Sheikh (el poble del Sheikh) des que el sultà otomà Salim I va atorgar aquestes terres a Abdullah al-Sahli. Explica la història oral que el Sultà va passar per la zona a principis del segle XVI i es va aturar a la tenda on vivia Abdullah al-Sahli. Ell el va acollir i alimentar sense saber que es tractava del sultà. Un temps més tard, uns missatgers del sultà el van anar a trobar i el van portar davant seu, i li va oferir aquestes terres com a mostra d’agraïment. En Bilal és descendent d’Abdullah al-Sahli. Ell no ha estat mai a Balad al-Sheikh i el poc que sap del seu poble d’origen és el que li han

explicat els seus avis. El poble va ser destruït i ocupat per israelians però encara es conserva la tomba d’Abdullah al-Sahli. Els avis d’en Bilal van fugir a Síria perquè hi tenien familiars però no s’imaginaven que seixanta-sis anys després seguirien esperant el retorn a casa seva. En Bilal va néixer i créixer al camp de refugiats de Yarmouk, a Damasc. Tot i ser refugiat, explica que la seva vida era com la dels sirians. “Teníem els mateixos drets que els sirians, vaig poder anar a l’escola i a la universitat, els meus amics eren de diferents comunitats religioses i ètniques, teníem l’assistència sanitària coberta. El camp de refugiats era un barri més de Damasc amb la diferència que només

hi vivíem palestins”. Però en el seu tercer any de carrera d’arquitectura va començar la guerra. Una guerra que, en paraules de molts sirians, ha destruït el país i les seves persones per sempre més. Després de dos anys de guerra, en Bilal i la seva família van decidir fugir perquè ja no podien viure més en aquelles condicions. El camp de refugiats de Yarmouk s’havia convertit en objectiu dels dos bàndols enfrontats i rebien atacs constantment. “No estàvem acostumats a viure una guerra i vam decidir fugir per trobar un lloc on viure en pau”. A principis de 2012 van marxar al Líban sabent que la situació seria complicada però almenys estarien fora de perill. Ell i els seus


34 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

En Bilal va néixer i créixer al camp de refugiats de Yarmouk, a Damasc. Tot i ser refugiat, explica que la seva vida era com la dels sirians pares es van instal·lar al camp de refugiats de Burj el Barajneh, a Beirut. Abans que comencés la guerra a Síria, els camps de refugiats palestins del Líban aplegaven més de 450.000 refugiats palestins que van ser expulsats el 1948 i els seus descendents. Amb l’arribada dels nous refugiats de Síria, tant palestins com sirians, les condicions als camps es van deteriorar encara més. L’electricitat és molt escassa, només n’hi ha durant tres hores al dia. L’aigua també escasseja. Els carrers estan plens d’escombraries perquè la recollida és quasi inexistent i això provoca moltes malalties i una pudor forta molt desagradable. Els carrers són estretíssims i la mala construcció dels edificis i els centenars de cables d’electricitat que hi pengen entre si fa que en alguns carrers no hi arribi la llum del sol i s’hi hagi d’anar amb llanterna. A més, els pisos estan en molt males condicions: les finestres estan trencades, no tenen dutxes, hi ha sostres a mig caure, la cuina i el lavabo estan a la mateixa habitació. En molts casos, diverses famílies viuen en el mateix pis, que només té una habitació. I el cost mitjà del lloguer d’un pis amb aquestes condicions és de 250$ al mes. Un cost que molts refugiats de Síria no es poden permetre perquè viuen bàsicament de l’ajut humanitari. Per això, viuen amb la constant por de ser expulsats dels pisos. Els palestins no tenen reconegut cap mena de dret al Líban i és la comunitat més marginada: no poden treballar i això fa que

l’atur estigui al voltant del 60%. Els que poden treballar ho fan de forma informal o en petites botigues a dins els camps. L’índex de pobresa és molt elevat i dos de cada tres palestins subsisteixen amb menys de 6$ al dia. No tenen accés a la sanitat i és la UNRWA (l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats Palestins a Orient Mitjà) qui s’encarrega de proporcionar l’assistència mèdica. Ho fan a través de centres d’atenció primària a dins els camps, però l’assistència secundària està coberta només parcialment i la terciària no està coberta. Tampoc tenen accés a l’educació i els infants estan escolaritzats en centres educatius de la UNRWA. Aquestes pèssimes condicions s’han vist accentuades amb l’onada de refugiats palestins provinents de Síria, que ha sobresaturat els camps de refugiats. El 91% dels refugiats palestins de Síria no tenen feina. El lloguer dels pisos és cada cop més elevat, els centres mèdics estan saturats i no hi ha prou espai a les escoles, que han hagut d’obrir el torn de tarda per poder escolaritzar tots els infants. El 70% no poden permetre’s fer tres àpats al dia i a l’hivern passen fred. Aquesta tensa situació està provocant enfrontaments violents que fan deteriorar la seguretat dins els camps. És per això que els pares del Bilal, un mes després d’arribar a Beirut, van decidir tornar a Síria. “Els meus pares preferien viure sota les bombes que no pas en aquestes condicions i perdre la seva dignitat. Almenys, eren a casa

seva”. En Bilal, però, es va quedar a Beirut. Va passar els primers tres mesos tancat a casa. Jugava a l’ordinador fins a altes hores de la nit i dormia fins a la tarda. No tenia cap mena de motivació. Ser arquitecte es va convertir en un somni robat perquè des que va començar la guerra va perdre el seu futur. Però un dia va sortir de casa i es va oferir voluntari en una associació que distribueix ajut humanitari dins els camps. Des de llavors, treballa allà i el petit sou que rep l’envia als pares, que segueixen a Yarmouk. Però al cap d’uns mesos la situació encara es va complicar més. L’exèrcit de Síria va assetjar Yarmouk i des de llavors ningú pot sortir del camp. L’ajut humanitari entra en comptagotes i es van començar a donar casos de mort per inanició. I seguien els bombardejos. A més, el govern libanès va començar a imposar restriccions a les fronteres per impedir l’entrada de nous refugiats palestins de Síria. Les restriccions eren aleatòries i a vegades deixaven entrar només una part de la família i obligaven la resta a tornar a Yarmouk. Els que passaven, deixant enrere part de la seva família, ho feien amb un sentiment de culpabilitat però amb l’esperança, d’almenys, poder salvar la vida d’alguns dels seus fills. Fins que a principis de maig de 2013, el govern libanès va imposar el tancament absolut de les fronteres pels refugiats palestins de Síria, condemnant-los a seguir vivint a la guerra sense cap possibilitat d’escapatòria. El govern libanès també va anunciar que no renovaria els visats dels refugiats palestins de Síria, que ho havien de fer cada tres mesos. D’aquesta manera, els 53.000 refugiats que es trobaven al Líban es veien obligats a tornar a Síria o a quedar-se de forma il·legal al país. Sis mesos després de l’inici d’aquestes restriccions, el nombre de refugiats palestins s’ha reduït fins als 42.000 i la majoria dels que es troben al Líban, hi són de forma il·legal. Tots ells temen ser expulsats del país perquè les entrades als camps de refugiats estan controlades per l’exèrcit libanès que els pot demanar la documentació. Això fa que molts d’ells no surtin dels camps i, per exemple, no poden rebre assistència mèdica més enllà de la primària perquè dins els camps no hi ha hospitals. En Bilal fa mesos que no veu la seva família perquè els seus pares es troben tancats a Yarmouk i ell no hi pot anar perquè després no podria tornar a entrar al Líban. Ell també tem que un dia l’expulsin. Amb una mirada trista conclou: “No entenc com el govern libanès i tot el món en general poden permetre aquesta situació. No puc anar a Síria perquè allà estem morint. No puc ser al Líban. No puc tornar


MÓN « 35

a Palestina perquè el dret al retorn no ens és permès. No puc anar a Europa perquè en comptes d’acollir-nos, ens obliguen a agafar una barca i morir al mar. Simplement, se’ns està negant el nostre dret a viure i se’ns està condemnant el nostre futur. No hi ha futur per a nosaltres i ningú ens escolta”. Uns dies després d’haver entrevistat en Bilal, vaig començar a buscar informació sobre el seu poble d’origen, Balad al-Sheikh. I sorprenentment, vaig trobar una fotografia d’una casa de la seva família, ara convertida en una sinagoga. Després de donar-hi moltes voltes, vaig decidir que ell havia de veure aquella fotografia, malgrat que casa seva ara s’hagi convertit en el lloc de culte dels que els van expulsar. Però hi vaig trobar un punt

d’optimisme: malgrat tot, aquella casa seguia en peu. Quan va veure aquella fotografia no va poder contenir unes llàgrimes d’emoció. Era la primera vegada que veia aquella casa. Casa seva. I em va dir: “No sé si algun dia ens permetran tornar, però així ho espero perquè és la nostra responsabilitat i el nostre dret. Ara mateix el que més desitjo és poder tenir una vida normal i tinc clar que això passa per aconseguir la llibertat col·lectiva, sempre respectant els altres. Perquè la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre.”

Mireia Termes


36 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

25è Aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant: Reptes i oportunitats Fa vint-i-cinc anys el món es va comprometre amb tots els infants: va declarar que faria tot el que tingués a la seva mà per promoure i protegir els seus drets. Fa vinti-cinc anys l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovava la Convenció sobre els Drets de l’Infant, el tractat de drets humans més extensament acceptat de la història: 194 països l’han ratificat actualment. Avui, el 25è aniversari ens dóna, doncs, l’oportunitat de fer una parada i reflexionar sobre el que ha suposat l’aprovació d’aquest tractat i què ha succeït durant aquest temps.


MÓN « 37

L

a Convenció sobre els Drets de l’Infant ens posa a tots davant el mirall. Ens interpel·la a tots. La Convenció ens atorga la responsabilitat com a adults de fer realitat els drets de tots els nens i nenes. Segons com tinguem en compte les necessitats específiques i els interessos dels infants, estarem contribuint més o menys positivament al seu apoderament com a ciutadans. Com a UNICEF, podem assegurar que hi ha hagut un abans i un després de la Convenció i que durant aquests 25 anys hem viscut una absoluta revolució silenciosa en la millora de la vida dels infants i adolescents. No només s’ha iniciat un canvi en la manera de concebre els infants com a ciutadans subjectes de drets,

La Convenció ens atorga la responsabilitat com a adults de fer realitat els drets de tots els nens i nenes sinó que també s’ha avançat enormement en la supervivència infantil, en la protecció i l’educació dels nens i de les nenes. Avui, les campanyes de vacunació eviten més de 2 milions de morts infantils cada any; l’ús de mosquiteres redueix en un 20% la mortalitat infantil per causa de la malària; actual-

ment moren prop de la meitat d’infants menors de cinc anys en comparació dels que morien fa 25 anys; la proporció de persones que viuen en una situació de pobresa extrema ha disminuït, no obstant, cada dia segueixen morint 17.000 infants per malalties curables i que es poden prevenir.


38 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

És fonamental pensar en global i recordar que la meitat de la ciutadania dels països en vies de desenvolupament són infants, la majoria dels quals viuen en condicions de pobresa

En totes les regions del món la Convenció sobre els Drets de l’Infant ha inspirat canvis en les lleis per protegir millor als ciutadans menors d’edat, ha canviat la forma de treballar per i amb els infants de moltes organitzacions internacionals, i també s’ha transformat la manera en què nens i nenes assumeixen un paper actiu i participen en les seves comunitats i societats. Avui, però, encara ens queden per complir molts compromisos. En el 2012, 168 milions de nens i nenes d’entre 5 i 17 anys van ser sotmesos a treball infantil, comprometent així el seu dret a ser protegits de l’explotació econòmica i infringint el seu dret a aprendre i jugar. Els reptes i desafiaments són enormes i urgents. Preguntem-nos: què cal fer per avançar en l’exercici dels drets dels infants? Cal que no ens aturem. Cal inversió, més i millor. La inversió en infància és primordial per l’eradicació de la pobresa i per assegurar un nivell de vida adequat als infants per tal que es desenvolupin fins al màxim de les seves capacitats com a ciutadans que ja són. Si posem el focus d’aquesta reflexió en la situació dels menors a Catalunya, des d’UNICEF hem vist grans avenços en la mirada específica que cal fer en la infància: tenim la Llei d’infància, el Pacte per la infància, que el passat estiu ha complert el seu primer any de vida, la comissió parlamentària d’infància... Ara bé, l’escenari actual a Catalunya i Espanya és preocupant, tal com ha alertat UNICEF Comitè Espanyol en el seu III Informe Infancia en España*. L’estudi recorda com la pobresa, l’exclusió i les desigualtats entre els infants han augmentat i cada vegada són més intenses: actualment, prop de més de 2 milions i mig de nens viuen sota el llindar de la pobresa a Espanya, i més de 400.000 a Catalunya. No obstant això, la inversió en infància ha disminuït un 15% en el conjunt de l’estat espanyol en els darrers tres anys i ha agreujat el dèficit histò-

ric en inversió que situa a Catalunya per sota la meitat de la mitjana de la UE (un 0,9% i un 2,2% del PIB, respectivament). Per aquest motiu, creiem que aquest aniversari tan assenyalat cal entendre’l com una oportunitat per reafirmar el compromís de Catalunya pels drets dels infants i fer-ho confirmant la necessitat d’avançar en tres direccions. La primera: tal com dèiem, és necessari invertir més i millor en infància. No és una casualitat que en aquest punt parli d’inversió pública, i no despesa. És així perquè estem parlant d’una aposta amb enormes retorns individuals i col·lectius a mitjà i llarg termini. A Catalunya, com a Espanya, tenim un mal punt de partida històric a l’hora de protegir els infants. Creiem, doncs, que és necessària una inversió que ens permeti assegurar els drets de tots els infants també des dels pressupostos a través de prestacions i serveis públics assequibles i de qualitat. En aquest sentit, UNICEF Comitè Catalunya proposa una prestació per a famílies amb infants en situació de pobresa**. Les prestacions monetàries són una peça fonamental en la lluita contra la pobresa i l’exclusió entre els infants, tal com mostren totes les anàlisi comparatives de polítiques eficaces de reducció de les taxes de pobresa infantil. En concret, la mesura proposada consisteix en una prestació de 100 euros al mes per a tots els menors que viuen en llars per sota el llindar de la pobresa a Catalunya –enguany aquest llindar està situat en als 1.650 euros al mes per una família de dos adults i dos infants– que permetria reduir en un 20% la taxa de pobresa infantil a Catalunya i acostar-la a la mitjana de la Unió Europea. *III Informe Infancia en España: http://www.unicef.es/sites/www.unicef.es/files/infancia-espana/ unicef_informe_la_infancia_en_espana_2014.pdf **Docs Infància a Catalunya: Mesures contra la pobresa infantil http://www.unicef.es/cat/actualitat-documentacio/publicacions/ mesures-contra-la-pobresa-infantil

La segona: creiem que és clau concretar un punt recollit en el Pacte per la Infància de Catalunya que ajudi a pensar en clau d’infància les polítiques públiques: incorporar un instrument que permeti avaluar l’impacte en la infància abans de prendre certes decisions polítiques de manera que qualsevol normativa o política necessàriament valori de manera prèvia quin impacte tindrà en els menors d’edat per tal de corregir-ne els efectes negatius. Si es posa en valor el paper que donem als ciutadans menors de 18 anys i el lloc que ocupen en les prioritats socials i polítiques es pot aconseguir revertir la situació de pobresa i exclusió dels infants i construir una societat amb menys desigualtat. El benestar del 1.400.000 infants i adolescents que viuen a Catalunya és un dret i alhora una inversió que ens beneficia a tots. Finalment, creiem que és fonamental pensar en global, pel que fa a la cooperació internacional, i recordar que la meitat de la ciutadania dels països en vies de desenvolupament són infants, la majoria dels quals viuen en condicions de pobresa i exclusió social. Cal recordar que quan es té en compte un enfocament d’infància no només es pot avançar en l’exercici dels seus drets a la supervivència i al desenvolupament tot millorant les seves condicions de vida, sinó que també s’avança en els seus drets de participació ciutadana. D’aquesta manera, treballarem per fer avançar la Convenció sobre els Drets de l’Infant arreu i aconseguirem el somni col·lectiu que va inspirar la comunitat internacional ara fa 25 anys de donar el millor que tenim als nostres nens i nenes.

Anna Folch i Filella

Presidenta UNICEF Comitè-Catalunya ©JoanMasats


LA IMATGE « 39


40 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Un pas cap a la coordinació de la cooperació catalana a Senegal Ziguinchor, Senegal, octubre de 2014. El representant del Fons Català al Senegal espera a l’aeroport de Ziguinchor la delegació de la cooperació catalana formada per la presidenta del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i alcaldessa de la Garriga, en representació dels municipis catalans, i per dos representants de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), entre els quals, l’adjunta a la directora general de Cooperació al Desenvolupament. L’objectiu: conèixer de prop la tasca desenvolupada per la representació al terreny del Fons Català i enfortir la coordinació d’actuacions entre ambdues institucions.


FONS CATALÀ « 41

D

avant seu, quatre dies de visites intenses a la zona de la Casamance, on es concentra la major part d’actuacions de la cooperació catalana, com també de reunions a les principals institucions de la cooperació estatal i europea a Dakar, a més d’institucions senegaleses claus en el desenvolupament local i regional del país. La visita conjunta permet tant al Fons Català com a l’ACCD aprofundir en el coneixement mutu de les actuacions al país, projectes, programes i actuacions desenvolupats en el marc del Grup de Treball Senegal del Fons Català, i en el marc de l’Estratègia País Prioritari Senegal 2013-2017 de l’ACCD. Aquesta visita, adreçada a millorar l’eficàcia en les accions de cooperació al terreny

i a enfortir la cooperació catalana al Senegal, permet posar les bases per formalitzar la representació conjunta de la cooperació catalana al Senegal, a través de la figura del representant del Fons Català al Senegal. Fent història, és important esmentar que el creixement que experimenta l’àmbit de la cooperació a partir de 1994 permet ampliar l’estructura tècnica del Fons Català i desplaçar-la als països amb els quals la institució coopera de manera més continuada. Managua i Tetuan són les ciutats escollides per acollir les noves seus de l’associació de municipis al Sud. El 1995 l’Assemblea General aprova «incrementar l’esforç de suport i seguiment de projectes sobre el terreny, especialment en

les àrees on hi ha una concentració més gran de projectes». És així com l’any 1996 la Junta acorda ampliar l’estructura tècnica del Fons Català en els àmbits de gestió i obre l’oficina d’Amèrica Central per desenvolupar tasques de representació i de seguiment, així com per poder començar a treballar en iniciatives i projectes propis en l’àmbit municipalista. L’any 1996, i en la mateixa línia, l’Assemblea aprova l’obertura de l’oficina al nord del Marroc, amb seu a Tetuan, que romandrà oberta fins l’any 2003. No és fins l’any 2010 que s’inicia el procés d’obertura del que fins avui és la representació del Fons Català al Senegal. En el marc del projecte REDEL, Remeses i Desenvolupament


42 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La zona de la Casamance, i més concretament Kolda i Ziguinchor, coincideixen amb les zones d’origen dels col·lectius d’origen senegalès residents a Catalunya Local, finançat per l’AECID, s’estableix una representació a la zona de la Casamance, per assumir el seguiment del projecte al terreny. La zona de la Casamance, i més concretament Kolda i Ziguinchor, coincideixen amb les zones d’origen dels col·lectius d’origen senegalès residents a Catalunya que promouen accions i projectes de codesenvolupament amb el suport de municipis catalans. Paral·lelament a la fina-

lització del projecte REDEL, s’inicia un projecte municipalista, de suport al municipi d’Oussouye en l’àmbit d’urbanisme, i gradualment la representació al Senegal va assumint la tasca de seguiment no només d’aquests dos projectes, sinó també dels projectes en què els municipis catalans col·laboren al Senegal i a Gàmbia. La seu es fixa a Ziguinchor, ja que l’àrea de treball més immediata és la Casamance, tot i que es preveu que pugui fer les mateixes funcions als diferents països de l’Àfrica Occidental on els municipis catalans desenvolupen accions (Gàmbia, Mauritània, Burkina Faso). D’aquesta manera, el representant al Senegal assumeix les funcions d’identificar noves contraparts, fer el seguiment dels projectes que ja s’estan executant a la zona i acompanyar els municipis catalans en la formulació de noves propostes per als Grups de Treball Senegal i Gàmbia de la Comissió de Codesenvolupament i acompanya la Unitat d’Avaluació del Fons Català en les accions d’avaluació de projectes


FONS CATALÀ « 43

El representant al Senegal assumeix les funcions d’identificar noves contraparts, fer el seguiment dels projectes que ja s’estan executant a la zona i acompanyar els municipis catalans en la formulació de noves propostes a la regió. El representant al Senegal també assumeix la representació del Fons davant les instàncies oficials i organismes i actors de la cooperació internacional i nacional al Senegal. És en aquest marc, el Fons Català i l’ACCD aterren el mes l’octubre conjuntament a Ziguinchor per explorar la sinergia d’esforços per rendibilitzar els recursos disponibles tant humans com materials i d’infraestructura i, per altra banda, contribuir a consolidar una representació conjunta de la cooperació catalana al Senegal que s’inicia el primer trimestre de 2015 i que pot servir com a experiència pilot per aplicar a altres territoris on una de les dues institucions tingui representació. La presència de la cooperació descentralitzada sobre el terreny és un factor crucial en l’impuls d’iniciatives i projectes de l’àmbit municipalista i de cooperació descentralitzada. Descentralitzar la gestió i obrir un espai de representació institucional al Sud contribueix a millorar el procés d’identificació,

seguiment i avaluació de les pràctiques de cooperació, també com la recerca d’actors o aliats en l’àmbit local i regional. Les oficines sobre el terreny del Fons Català es creen tenint en compte els principis de la institució. Des de l’inici no es vol fomentar una cooperació bilateral, de governs a governs, ni tampoc no es pretén que la cooperació internacional esdevingui un seguit de campanyes puntuals d’ajut humanitari, sense continuïtat. Obrir un espai al terreny és un pas endavant dins del marc institucional i tècnic. La permanència al territori és un factor clau per consolidar i transformar tant les relacions Nord-Sud com les pràctiques de cooperació local.

Mertixell Budó

és alcaldessa de la Garriga i presidenta del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament


44 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Un pont al futur

Solucions urbanes per la lluita contra el canvi climàtic Dels ponts als terrats. Els ponts no s’han fet sempre igual. El pont de Besalú és un pont romànic de forma angular de vuit arcs desiguals sobre pilars, molts fonamentats sobre la roca viva. El pont sobre el riu Besòs a Montornès del Vallès, que és va fer el 1947, mantenia els arcs però ja portava formigó per permetre-hi el trànsit. A dia d’avui les directrius que regulen la construcció de ponts, tot i que poden incloure elements que vénen del romànic com els arcs, també incorporen altres criteris de disseny com la sostenibilitat, la integració paisatgística i el respecte per l’entorn i altres materials com acer inoxidable o plàstic reforçat. Aquests nous elements fan que el pont s’adapti a les noves necessitats de la societat com el trànsit rodat, més pes o criteris mediambientals.


ESPAI VERD « 45

D

e la mateixa manera que la construcció del ponts s’ha adaptat a les necessitats actuals de la societat, la construcció dels nostres edificis també ha d’evolucionar per reduir els efectes negatius de la massificació, ser més sostenibles i ajudar a combatre el canvi climàtic. Efectes negatius del creixement de Barcelona Barcino va ser un assentament romà del segle I al voltant de l’actual catedral. Molts segles després, la Ciutat Comtal va arribar a tenir 7.000 persones. Al segle XIX Barcelona es va estendre per tot l’Eixample donant cabuda a unes 550.000 persones. Avui dia som més 1.600.000 habitants. Aquesta expansió té conseqüències, però em limitaré a identificar-ne les relacionades amb el medi ambient. La conseqüència més directa d’aquesta expansió és la pèrdua de les àrees verdes. Hem substituït els prats i els boscos per edificis de formigó. No queden animals i la biodiversitat està limitada a

Per adaptar els edificis a les noves necessitats proposem renaturalitzar Barcelona amb murs verd, cobertes verdes, horts urbans i energies renovables rosegadors. Els pulmons de la ciutat estan confinats al parc de la Ciutadella i altres parcs de dimensions més reduïdes. Les emissions de CO2 augmenten, els components contaminants de la pol·lució continuen creixent per la quantitat del trànsit rodat. El fet de ser tot una estructura de formigó fa que engolim la calor que ens arriba del sol i creem una illa de calor al centre de Barcelona on la temperatura és de 3 o 4oC superior a la de l’aeroport. Això comporta un augment de l’energia necessària per refredar els habitatges a l’estiu. La gestió dels residus i deixalles és un mal de cap per

a l’Ajuntament. Una altra conseqüència de la massificació lligada amb la falta de drenatge és la gestió de l’aigua pluvial. Les clavegueres han d’estar sobredimensionades per acceptar el cabal d’aigua que pugui venir de les pluges i, segons pronostiquen, les pluges seran menys freqüents però amb episodis més forts. Solucions per adaptar i mitigar el canvi climàtic Per adaptar els edificis a les noves necessitats proposem renaturalitzar Barcelona amb murs verd, cobertes verdes, horts urbans i energies


46 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

renovables. Eixverd aposta per apropar-se al parc d’edificis residencials i de rehabilitació i promou el replantejament dels terrats per dur a terme solucions actives que treballin per a nosaltres contra el canvi climàtic i a favor del benestar social. Moltes ciutats del nord d’Europa i del nord dels Estats Units ja integren solucions urbanístiques per mitigar el canvi climàtic. L’Ajuntament de Barcelona recentment també s’ha adonat que ens hem de replantejar la manera en què vivim a la ciutat per millorar el benestar. El Pla del Verd i de la Biodiversitat vol renaturalitzar Barcelona amb més àrees de gaudi i més àrees verdes a través del corredors verds que connecten Collserola amb el mar; de les cobertes verdes i del pla de reurbanització de les superilles, agrupació de diverses illes d’edificis adjacents on es pacifica el trànsit i es repensen les solucions per viurehi millor. El Consorci d’Habitatge també està promocionant aquelles rehabilitacions d’edificis que milloren l’eficiència energètica amb ajuts del 50%. Instal·lació de cobertes verdes Les cobertes verdes són terrats, terrasses, cobertes i patis d’illa que tenen una quantitat majoritària de plantes en un format constructiu que afavoreix l’evapotranspiració, és a dir, l’absorció de l’aigua per part de les plantes amb la conseqüent transpiració d’oxigen. Tot i que posar jardineres a terrats té avantatges, la instal·lació d’una coberta vegetal amb tots els elements constructius fa que els beneficis es maximitzin. Sempre arriba el moment en què la coberta o terrat de qualsevol edifici ha de ser rehabilitat perquè la capa impermeabilitzadora ha perdut les propietats i hi ha fuites d’aigua. És en aquest moment que val la pena considerar fer les coses millor, sabent que amb els ajuts al 50% una coberta vegetal costaria el mateix que una tradicional però la primera té moltíssims més beneficis. Per què fer-ho de la mateixa manera quan es pot fer d’una manera més sostenible? La instal·lació d’una coberta verda comença amb una impermeabilització preferentment amb una capa de PVC, EPDM o TPO, aquesta darrera més sostenible i sense plasticides. Després de la prova d’estanqueïtat s’instal·len les següents capes: capa antiarrels, manta retenidora d’aigua, capa drenant –que serà la que acumuli aigua–, capa geotèxtil per filtrar aigua, substrat i material vegetal. Un cop aquestes capes estan instal·lades el sistema està garantit contra fuites d’aigües i preparat per sostenir qualsevol jardí imaginable.

En comptes que tota l’aigua de pluja vessi per les canonades i acabi a les clavegueres, amb aquests sistemes un 50% s’acumularà per nodrir les plantes i per crear l’aïllament tèrmic dels edifici

Beneficis de cobertes verdes Els beneficis es poden dividir en privats, és a dir, aquells que arriben al que s’instal·la una coberta verda, i els socials, aquells que abasten la resta d’habitants de la ciutat. Parlant de beneficis privats, l’estalvi econòmic és el més atractiu però no l’únic. L’estalvi prové de l’aïllament tèrmic, de l’apreciació de la finca, i de l’augment de la vida útil de la coberta. Amb una coberta verda, les plantes, per mitjà de l’evapotranspiració i de l’aigua a la capa de drenatge, provoquen que la temperatura de la superfície del terrat sigui fins a 40oC inferior a ple estiu que una superfície acabada amb tela asfàltica negra o ceràmica catalana. Això vol dir que la diferència de temperatura a la cara interior de l´habitatge pot ser de fins a 5oC menys amb la conseqüent disminució d’ús de l’aire condicionat. A més, amb una coberta verda la capa impermeablitzadora estarà protegida per les capes intermèdies, el substrat i les plantes en comptes d’estar exposada directament a la dilatació i compressió que causen l’escalfament i refredament. Hi ha cobertes amb terminació vegetal que estan durant 40 anys sense fuites d’aigua. Finalment, qualsevol pis a una finca amb coberta verda, especialment si es pot utilitzar pels veïns, sofrirà una apreciació immobiliària. A mitjà termini, hi haurà a més a més estalvis gràcies a la rebaixa de l’IBI i de la taxa del clavegueram. L’aïllament acústic que pot arribar a reduir fins a 10dB és un altre benefici privat així com proveir la finca d’un espai lúdic i la possibilitat de tenir una àrea de producció agrícola. Els jardins i zones verdes són elements clau per mantenir una bona qualitat de vida i per afavorir el benestar de les persones. Si us sembla que la llista de beneficis privats és interessant, encara ho és més la de beneficis socials dels quals se´n beneficien tots els habitants de la ciutat. Comencem per absorció de CO2 i l’absorció de partícules

contaminants de l’atmosfera com NOx i PPM10. Un m2 de coberta verda atrapa 130gr d’aquests components per any així com allibera l’oxigen necessari per a una persona en tot un any. També s’augmenta la biodiversitat urbana a través de la creació de corredors verds que connecten Collserola amb la línia de mar. Tornar a veure papallones, abelles i més ocells hauria de ser un plaer. En el fons també s’augmenta el nombre de m2 verd per habitant que ara a Barcelona és de 6,6m2 quan l’Organització Mundial de la Salut en recomana entre 10 i 15 m2 per habitant. Alguns efectes que s’aniran notant a mesura que el nombre de cobertes verdes s’incrementi són la millora de l’escorrentia d’aigua de pluja i la disminució de l’efecte d’illa de calor. Les cobertes verdes acumulen aigua de pluja. En comptes que tota l’aigua de pluja vessi per les canonades i acabi a les clavegueres, amb aquests sistemes un 50% s’acumularà per nodrir les plantes i per crear l’aïllament tèrmic dels edificis i només la resta es descartarà. A llarg termini això farà que el sistema de clavegueram no s’hagi de sobredimensionar i donarà a la ciutat un marge per adaptar-se al canvi climàtic. L’illa de calor és l’efecte produït pel fet que al centre de la ciutat hi ha uns 4oC més que als afores. La implementació massiva de cobertes vegetals farà que una porció més gran de la llum del sol retorni a l’atmosfera i reduirà l’efecte hivernacle i, lligat amb l’eficiència energètica aconseguida als edificis amb coberta verda, farà que tots els edificis redueixin la factura d’energia, fins i tot aquells que no en tinguin. Solucions complementàries Fins ara hem parlat de cobertes verdes però les altres solucions que Eixverd promou poden complementar-les o substituir-les. Una coberta enjardinada es pot complementar amb una taula de cultiu i plaques solars. Els horts


ESPAI VERD « 47

municipals estan ja plens i hi ha llista d’espera. Tothom pot tenir el seu hort dalt de casa. O si no vols res vegetal, et pots posar plaques solars. D’entre les plaques solars, les tèrmiques que escalfen l’aigua calenta sanitària són les que ens mouen cap a una autosuficiència energètica amb l’actual legislació. En canvi, les plaques fotovoltaiques que generen energia es poden posar sempre que evitis llençar l’excés d’energia a la xarxa, però mentre no canviï la legislació no són tan recomanables com les tèrmiques ja que l’excedent d’energia no es pot usar si no és que s’usin bateries.

Si tot això és molt complicat també es pot fer una cosa molt senzilla: pintar el terrat o la coberta amb pintures reflectants. No tindrà tots els beneficis exposats aquí però sí que contribuirà a millorar l’eficiència energètica i com efecte secundari millorar l’efecte illa de calor. O també amb pintura fotocatalítica per convertir els materials contaminants com el NOx en materials no tòxics com els nitrats. Aquesta pintura també augmenta l’eficiència de les plaques solars, així, és una combinació idònia. Totes les solucions són vàlides. El que no és sostenible és deixar desaprofitades 1.700 hec-

AMB EL SUPORT DE L’ÀREA DE COOPERACIÓ I SOLIDARITAT DE

tàrees de cobertes i terrats a la nostra ciutat tan meravellosa. Per què deixar el terrat inert quan hi ha solucions més sostenibles al teu abast que poden treballar per anosaltres i per al medi ambient? Solucions que no deixen de ser un pont més eficient i bonic al futur.

Lidia Calvo lidia@eixverd.cat www.eixverd.cat


48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El teatre,

eina de cohesió social «La vida és pur teatre», diu aquella cançó d’una pel·lícula d’Almodóvar. Per què no utilitzar el teatre, doncs, com a eina per confrontar-nos a les dificultats de la convivència, per parlar de què ens uneix i què ens separa, per fer més visibles experiències de superació i coratge de les persones immigrades que conviuen amb nosaltres? Aquest seria, en resum, l’esperit de la Mostra de Teatre Inclusiu que ha començat a recórrer les comarques gironines amb l’empenta de diverses entitats solidàries.


ESPAI CeDRe « 49

L

a Mostra neix, ara fa un any, d’una conversa informal entre una persona de la Coordinadora d’ONG Solidàries i un periodista de TV3, en Carles Solà, que després de coordinar-se per fer diferents reportatges per al programa Tot un Món, van caure en la feliç coincidència que a les comarques gironines s’estava duent a terme tres propostes molt similars, de qualitat, i amb un impacte gens menyspreable en l’àmbit de la cohesió social. Podríem situar-nos encara una mica abans quan, sense posar-se d’acord, tres col·lectius diversos vinculats a ONGD del territori, comencen a posar fil a l’agulla a tres peces teatrals que recorren la fràgil frontera entre la realitat i la ficció per parlar-nos de llibertat, de justícia i d’aconseguir una vida digna. Però anem a pams. Fa tres anys, a Salt i a Santa Eugènia de Ter –un barri de Girona–, un grup de veïns de diferent origen s’encaraven a un nou repte: reflexionar en comú sobre el sentiment de xenofòbia, amb l’objectiu de

La Mostra de Teatre Inclusiu es va estrenar el mes de setembre, amb èxit, en el transcurs de la Festa Major de Santa Eugènia de Ter, un dels barris més populars de Girona fer-ne una representació teatral. El resultat fou una narració que explica l’evolució d’un poble, tant d’àmbit econòmic com social, i mostrant les diferents migracions que hi conflueixen. Darrere aquest projecte, hi ha l’Associació GRAMC, veterana en el treball de la Interculturalitat, i una directora de renom com Catalina Lladó, saltenca d’origen i amb un reconegut historial teatral. «Ni el mercat ni

la globalització ens podrà prendre la voluntat d’explicar històries als nostres veïns –a la plaça del poble o del barri– sobre com som, què fem i què sentim. Històries que facin passar una bona estona als veïns, i que els serveixi per recordar el passat i reflexionar sobre el present». Amb aquest objectiu acaba naixent el Teatre La Concòrdia, la troupe de la Catalina i en Reinald, l’Eva, la Chusa, en Cherif, la


50 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Carolina, l’Anna, l’Aya, i en Josep, i que compta amb la col·laboració musical de l’Arfang i del Bacary. Com diu la directora d’”Històries d’un Poble”: «L’entreteniment, des del temps de l’Odissea, és un dels principals recursos que té el poble, i també el poder, per explicar la societat que volen.» Segons la directora, «Volem fer un entreteniment obert a la majoria de veïns de la localitat, explicant històries que ajudin a comprendre la realitat que vivim.» A Llagostera les coses van anar una mica diferents i començaven fa dos anys. «Tot va començar a l’aeroport de Barcelona.», diu Kissima Sillah. «Una expedició de Llagostera Solidària anava al meu poble, a Dingiri, a Gàmbia. En Janot em va proposar de fer-nos parella lingüística quan tornés del viatge. Jo vaig acceptar.» Les ganes de millorar el català i la bona entesa amb en Janot Carbonell, membre de Llagostera Solidària i reconegut director i actor teatral de l’escena gironina, els va convertir en parella lingüística. Però en Janot el va voler estirar cap al seu terreny, per arribar al català d’una manera més lúdica. «Jo no sabia gaire bé de què em parlava. Però confiava en ell i li vaig dir que sí. Em va explicar què era el teatre i com seria la feina que faríem.» La idea no era acabar sobre l’escenari. Però quan ja duien un bon temps plegats, el director va veure què aquell noi gambià tenia fusta d’actor i que valia la pena fer un pas més enllà. «Un parell de mesos més tard, quan ja tenia trossos memoritzats i entesos, vam començar a treballar els gestos i els moviments. Això no em va costar massa, tot i que em feia molta por. En Janot va decidir que podíem ferho en públic i jo em vaig espantar molt. Mai no havia parlat davant tanta gent i en català.» A la por, calia sumar-hi el fet que ni els seus amics ni la família entenien el seu gust pel teatre, una disciplina completament desconeguda a Gàmbia. Però superat el pànic inicial i la sequera de gola, la parella ja ha arribat a la dotzena representació i l’obra, “Remenant els boscos de nit”, ha entrat en la programació anual de La Planeta, una de les sales imprescindibles de l’escena teatral gironina. El que planteja aquesta obra, amb l’excusa de l’assaig d’una obra de BernardMarie Koltés, és una barreja de ficció i realitat amb la qual s’interroga el públic assegut a la platea sobre qüestions incòmodes entorn del racisme i sobre la manca de sensibilitat amb què la societat d’acollida rep, a vegades, la persona estrangera.

Una de les fites que persegueix la mostra és posar-nos a tots davant un mirall, obligar-nos a posar-nos a la pell del veí desconegut i reconèixer-hi els camins comuns

Dins la Mostra, el projecte que té una trajectòria més llarga és, però, la del Grup de Gènere i Interculturalitat de la Coordinadora d’ONG Solidàries. Neix, de fet, ja fa quatre anys i com a encàrrec de la Fundació Ser.gi, que volia incloure al programa de Girona Intercultural del 2011, una proposta que fes visibles les discriminacions per raons d’origen cultural. I va pensar en el Grup de Gènere i Interculturalitat que, tot i ser una entitat “jove”, ja havia desenvolupat algunes propostes artístiques i activistes interessants. Aquell grup de dones nascut per vetllar per la difusió del rol de les dones en el desenvolupament, va posar en marxa el capital artístic del grup –en què hi havia cantants, actrius i escriptores, a més d’activistes de gènere– i en va sorgir una lectura dramatitzada de tres relats de vida, acompa-

nyada d’un happening participatiu. Dos anys després es va reprendre el projecte per teatralitzar-lo. L’equip, com la proposta, va créixer: a l’escriptora Nia Farreras, s’hi va sumar la Mariona Dalmau. Es van triar les actrius Júlia Canals, Christina Bauer i Olga Taravilla, per als papers protagonistes. I a més, es va formar un cor que posés veu a tots i cadascun dels sentiments de les protagonistes. En l’actual format, l’obra compta també amb tres actors masculins i una banda sonora pròpia, creada per la cantant i compositora Paula Grande. “Tres relats de vida. Dones Protagonistes” fa visibles tres relats emocionants de veïnes d’origen immigrat i establertes a les comarques gironines de les quals, fins al moment, no en sabíem gairebé res. Dones valentes que han lluitat per millorar les condicions de vida de les seves comunitats


ESPAI CeDRe « 51

i que, un cop aquí, han seguit lluitant però des de l’anonimat que proporciona ser una persona immigrada: són la Mamma, senegalesa; la Salima, marroquina, i la Gabriela, xilena. Elles són les protagonistes reals d’aquestes tres històries que el Grup de Gènere i Interculturalitat ha posat sota els focus. «Nosaltres aportem el nostre granet de sorra a la Mostra de Teatre Solidari. Ens sentim orgulloses de poder mostrar realitats que conviuen amb nosaltres i que no veiem.», diuen des del Grup de Gènere de la Coordinadora. La Mostra de Teatre Inclusiu es va estrenar el mes de setembre, amb èxit, en el transcurs de la Festa Major de Santa Eugènia de Ter, un dels barris més populars de Girona. En els propers mesos passarà per Quart, Lloret de Mar, Figueres, Olot i Llagostera, entre d’altres municipis

gironins. La proposta, impulsada conjuntament pel Grup de Gènere i Interculturalitat de la Coordinadora d’ONG Solidàries, Llagostera Solidària i de l’Associació GRAMC, es complementa amb un fòrum de discussió després de cada representació. En el cas de Santa Eugènia –i de fet serà així en totes les futures representacions–, els actors i les actrius van poder saber, per boca del mateix públic, si els havia agradat o no la proposta, i quines impressions, emocions i reflexions els havien despertat les diferents històries. Però el que més va arribar a als organitzadors i entitats implicades van ser els comentaris de gent del públic que s’identificaven amb els processos migratoris viscuts pels protagonistes i pels quals elles mateixes havien passat fa força anys. «He hagut de pensar en la meva infància, en totes les estretors que va

passar la família quan ens vam instal·lar en pisos aixecats a la perifèria, en barris pensats per allotjar, ben lluny del centre, totes les famílies pobres que arribaven a Girona buscant un futur millor.», va dir una dona en la mostra de Santa Eugènia. I aquesta és precisament una de les fites que persegueix la mostra: posar-nos a tots davant un mirall, obligar-nos a posar-nos a la pell del veí desconegut i reconèixer-hi els camins comuns, entendre que les històries s’alimenten dels mateixos prejudicis i que per tant, s’han de superar amb les mateixes complicitats.

Sònia Cervià i Vidal


52 »

ONGC

ELS LLIBRES

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

No ens calia estudiar tant Marta Rojals

Sembra Llibres (Barcelona, 2015) «El pròxim sopar d’amics és en un pis compartit, i cap no baixem dels trenta-cinc. Cadascú posa un plat a taula, i ja ningú no se’n fot de qui ha portat l’amanida d’enciam. Mentre caragolem picadura als balcons, ens demanem els uns als altres com et va, si encara fas d’això o d’allò altre, si saps d’algú que necessiti algú per fer el que sigui. Perquè ha arribat un punt que demanar de fer allò que vam estudiar ja ens sembla un vici d’aburgesats, un excés de pedanteria que ens hem de fer perdonar. O almenys això ens volen fer creure.» No ens calia estudiar tant retrata la precarietat, la incertesa o la vulnerabilitat que han marcat la generació que va créixer en la societat de la bombolla. Però també les misèries i esperances d’una època de crisi. La mirada de Marta Rojals ens fa riure, indignar-nos i emocionar-nos amb els retalls de vida que cada setmana publica a Vilaweb. Aquest llibre és una selecció d’aquestes petites joies escrites amb l’astúcia i la ironia que l’han convertida en una de les veus més celebrades de la literatura actual. Marta Rojals va néixer a Palma d’Ebre el 1975. És arquitecta per la Universitat Politècnica de Catalunya, traductora i editora. El 2011 va publicar la seva primera novel·la, Primavera, estiu, etcètera; i el 2014, L’altra. Les dues han esdevingut tot un fenomen literari. Des del 2007 publica en la secció «Mail Obert» de Vilaweb. No ens calia estudiar tant recull una àmplia selecció d’aquests articles.

Otras formas de (re)conocer

Vint i Ramon Barnils

Irantzu Mendia Azkue, Marta Luxán, Matxalen Legarreta, Gloria Guzmán, Iker Zirion, Jokin Azpiazu Carballo (eds.)

Ramon Barnils (1940-2001), periodista i professor, va escriure i col·laborar a Tele/eXpres, El Noticiero Universal, La Vanguardia, El be negre amb potes rosses, Ajoblanco, Solidaridad Obrera i El Temps, entre molts d’altres, i va participar a Catalunya Ràdio, en programes com El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico. El llibre que presentem aplega una sèrie d’entrevistes a vint persones que el van conèixer, i s’hi s’explica la seva vida i la seva aproximació al periodisme, la influència que va exercir entre molts dels seus companys d’ofici i el seus plantejaments polítics. Vint i Ramon Barnils és també la història d’una generació i de totes aquelles que s’hi han relacionat i un retrat de l’època que va dels anys seixanta fins a finals de segle XX: la lluita antifranquista i el paper del moviment llibertari, així com un qüestionament de la Transició política i l’aposta per la independència del nostre país.

Reflexiones, herramientas y aplicaciones desde la investigación feminista

(Bilbao, 2014) Les epistemologies feministes, compostes per perspectives plurals i fins i tot confrontades en alguns dels seus aspectes, han anat conformant un corpus de coneixement molt fèrtil, abundant i transdisciplinar. Amb tot, la major part de les aportacions són teòriques i disposem de poques eines pràctiques que puguin oferir referents i orientacions a les persones que volen aplicar una o una altra posició epistemològica en les recerques que duen a terme. Aquesta publicació vol ser una contribució en aquest sentit. Hem convidat diferents persones a obrir les portes de la “cuina” de la recerca feminista, a reflexionar i a fer transparents les decisions analítiques i metodològiques que tenen lloc en tot procés de coneixement. El llibre que presentem és resultat de l’esforç conjunt de l’Institut Hegoa i el SIMReF (Seminari Interdisciplinari de Metodologia de Recerca Feminista) per enfortir les capacitats teòriques i pràctiques per a la recerca feminista tant a la universitat com entre diferents agents i moviments socials compromesos amb la recercaacció.

Laia Altarriba

Dau (Barcelona, 2014)


LES MÚSIQUES « 53

PAU BRUGADA Llum de foc (autoeditat)

POP D’AUTOR

DIVERSOS ARTISTES

Pop a la catalana 3. Jazz, Bossa & Groovy Sounds from Catalunya (1963-1969) (Picap) POP SIXTIE

Deu anys de dedicació a la música generen sovint un bon saber fer, però si la proposta no entra en certs circuits moltes vegades acaba passant desapercebuda. El primer disc en solitari del banyolí Pau Brugada mereix la màxima atenció. Hi ha temes que mantenen el bon ritme de Sanjosex, rapeja com els millors sense que grinyoli res (“Mentider”), assoleix la proximitat i la calidesa amb les balades més emocionants (“Pels volts” o “La teva pell”) i manifesta tota la lírica amb la vena rockera (“Poder”). I és que al seu debut, sense que se li moguin les pestanyes, Brugada centrifuga diversos estils, del rock al pop passant pel rap o el funk (a la cançó “Por” podria ser un ferm candidat a fer duet amb Guillamino). Llum de foc era un secret molt ben guardat, però ha sortit al mercat i ja no hi ha marxa enrere. Pau Brugada s’ha despertat com un autor de bones cançons, perquè ha estat frare abans que monjo. HELENA M. ALEGRET

El pop català dels anys seixanta és el tresor més ben amagat de la discografia catalana moderna. Els grups i solistes que van cantar en català en aquells anys difícils van quedar ocults, ja en el seu moment, a causa de l’extraordinària embranzida que va comportar la Nova Cançó. El DJ Phil Musical, alter ego del polifacètic presentador i guionista Òscar Dalmau, presenta el seu tercer recull amb peces de la segona meitat dels seixanta. Novament mostra un ampli ventall de la música moderna en català que s’interpretava i gravava aquells anys, en el qual trobem tant adaptacions dels èxits internacionals –aquesta vegada hi ha per exemple el “Ticket to Ride” de The Beatles (“Un bitllet ha comprat”) versionat per Els Picapedrers o el “Satisfaction” de The Rolling Stones a càrrec d’Els Drums– com composicions en català. Entre els intèrprets seleccionats hi ha Joan Manuel Serrat, una de les icones més grans de la Nova Cançó, amb la qual aquests recopilatoris volen marcar distància. Igualment hi trobem Jaume Arnella, un dels impulsors del Grup de Folk. El valor més gran de Pop a la catalana és posar a l’abast del gran públic cançons i intèrprets de qualitat la majoria dels quals, malauradament, fins ara eren difícils de trobar. Tant de bo hi hagi un Pop a la catalana 4! JOAQUIM VILARNAU

QUART PRIMERA

Neurones a la punta d’un iceberg (Satélite K) CANÇÓ D’AUTOR El tercer disc de Quart Primera s’obre amb una ruptura amorosa molt ben digerida titulada “Les cinc trenta-cinc”, un tema que plasma ja de bon principi el trencament vital que ha viscut Pere Jou, i que torna a influir en les noves composicions. Des d’aquí les cançons de Neurones a la punta d’un iceberg viuen un gir cap a l’amor i l’optimisme, que són els grans protagonistes del disc. Si a l’inici canta “Tu (o com cantar-te i no fer el ridícul)”, on parla de la dificultat d’escriure cançons d’amor –amb la participació d’un fantàstic Marc Ros de Sidonie interpretant “paraules sense sentit”–, ell mateix respon al repte a la resta de temes. Aquest és un disc que canta a l’amor, i no fa el ridícul, ans el contrari, se’n surt molt bé amb temes com “Agafa’m la mà”, “Cap paraula” o “Tanca els ulls”, una peça marcada per una preuada i preciosa calma musical. L’àlbum culmina amb “Dret a caure”, una cançó que ens recorda a tots que tenim el dret de caure i equivocar-nos moltes vegades. Neurones a la punta d’un iceberg és possiblement un títol estrany per a un disc que no es fa gens difícil de digerir. Pere Jou contagia el seu bon moment vital, amb cançons perfectes per fer florir la primavera. ELISENDA SORIGUERA


54 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Si la civilització era això... Durant un fotimer de segles el costum va ser aquest: alliçonar l’home amb històries a càrrec d’animals de veu molt docta, de posat solemnial i ardida astúcia, obstinats a fer mal i en llur cobdícia o nicis com l’ésser al qual glossaven. La humanitat deu part de la virtut i sapiència seues a rates i lleons, rucs, corbs i óssos, guineus, formigues i cigales i tot de bestioles que escalivaren, escarmentaren o van servir d’exemple al savi grec subtil, al romà sever i circumspecte, al refinat europeu tan urbanita, a l’home occidental –diguem-ho així, en genèric.


ESPAI ILLES « 55

T

alment comença, més o menys, la Introducció a les faules per a animals, del poeta Ángel González. Irònicament, el poeta asturià capgira el sentit que daven Isop i Fedre a les seues faules. D’aquesta manera, vista la humana evolució vers al no-res, cap al desastre, reclama al bestiari que observi l’homo sapiens i que n’aprengui el gos de ser més llagoter amb fidelitat canina, la guineu d’esdevenir més traïdora, i el lleó més feroç i sanguinari, i l’ase així de ruc com tenen fama de ser les bísties someres, i el bou menys brau i més pacient al jou que l’amo imposa. A tota bèstia que pretengui perfeccionar-se com a tal –ja sia amb finalitats bèl·liques o pacífiques, amb mires financeres o teològiques o per amor a l’art senzillament— sempre li donaré el mateix consell: que observi l’ànima del bípede. En la novel·la Ànima, Wajdi Mouawad, fa que desenes de bestioles observin, entre la curiositat i l’estupor, la conducta humana. Quan el protagonista Wahhch Debch descobreix la seua dona, embarassada en avançat de gestació, brutalment assassinada, es llança cap a una cacera irracional de l’home seguint l’olor de sang vessada (“la meva gola

Tenir poder sobre la vida de la gent és un tret característic dels humans. Però els humans viuen sota el jou d’una maledicció que els exilia constantment de la felicitat aspirava amb lentitud i delectació de manera que la seva olor, el seu gust, els seus moviments i el seu pànic no feien sinó accentuar la joia i el plaer”). Solitari i sense esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i totes les belleses. A poc a poc, descobrirà els seus orígens i així recupera una identitat que li va ser furtada, amagada, des de la seua infància, que es retrotreu a la massacra de Sabra i Shatila, on va sobreviure a la matança dels seus pares i germans, horriblement torturats i bestialment mutilats. Ell se salva per la voluntat del cap de l’escamot assassí, que, delerós de tenir un fill mascle, deixa aquell infant sepultat entre

munts de carn morta fins que, al cap d’unes anirà a rescatar-lo i el prendrà com a fill, tot maldant d’esborrar-li el record de tot allò. Hi ha uns grams de bondat en l’ànima humana? Sí, i quilos –si es vol– de generositat. Però també hi trobarem tones de bestialitat. Amb perdó de les bèsties. Tot plegat, aquest artefacte literari ens mou a la reflexió sobre diferents aspectes de l’existència humana: la identitat, l’humanisme, la societat global i la tribal, el sagrat totèmic i l’amoralisme, la propietat i els seus límits... I la violència, omnipresent en les relacions humanes. Desitjar possessions i poder és legítim en la mesura que fa que un individu aconsegueixi la


56 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

independència dels altres –escriu Slavoj Zizek (Violència, 2008). Tenir poder sobre la vida de la gent és un tret característic dels humans. Però els humans viuen sota el jou d’una maledicció que els exilia constantment de la felicitat. Welson Wolf Rooney, l’assassí de la novel·la Ànima, la bèstia humana, era un mohawk de la reserva indígena, que malda per no desaparèixer engolida pel Canadà i els Estats Units i que dicta les pròpies lleis de la tribu (entre d’altres, no actuar mai contra un membre de la tribu); per açò, a en Coach, cap del grup i excompany de Rooney, li costarà tant acceptar que cal matar-lo, tot i saber que ha violat i desbudellat la seua pròpia filla: “Una reserva índia és com un animal ferit. Sobreviu i no deixa d’estar en guerra. És vulnerable i perillosa alhora. (...) A cada reserva també hi ha un braç armat que es cuida de coses menys oficials, i per a aquest braç armat les fronteres canadenques i americanes no volen dir gaire res... Segons nosaltres, hi ha llacs, rius, territoris de caça, de pesca, muntanyes sagrades i tribus. Les reserves mohawks tenen entre elles uns pactes de fidelitat i d’ajuda mútua independentment d’aquestes fronteres dibuixades pels blancs. Les armes, els diners, el tabac, l’alcohol circulen d’una banda a l’altra. És un tràfic que ens permet sobreviure i combatre, però aquest tràfic també s’ha convertit en el motiu d’una guerra entre nosaltres. Hi ha una màfia que ens amarga la vida i destrueix gran part de les nostres forces. Hem de lluitar a la vegada contra un enemic exterior i contra un d’interior. Jo sóc el cap dels warriors de la reserva de Kahnawake i he de vetllar per la meva banda, i no hi ha res tan preciós com la meva tribu, el meu poble i la meva terra. Ho entens? (pp. 122-123) I, d’altra banda, la policia sap prou qui és en Rooney, però no el vol detenir perquè és el millor informador que té en una investigació que no acaba mai. Rooney viola prèviament les seues víctimes amb un sadisme increïble. “La violació és la voluntat de destruir l’altre i amb ell les generacions futures” –explica el ginecòleg congolès Denis Mukwege, premi Sàkharov 2014, “He vist dones violades per cinc o deu homes; jovenetes a la vagina de les quals

“Si permetem que es vulnerin els drets dels immigrants, acabarem els de tothom” (Gustave Kiansumba, premi internacional de la fundació Alfonso Comín d’enguany) hom ha introduït baionetes o verins o que han rebut un tret a llurs parts íntimes. Això és un abús sexual? No, és un acte de destrucció de la dona, de rebuig de la seva humanitat”. Una agressió a la humanitat sencera. I hauria de ser la humanitat sencera la que lluités contra els violadors. Però, ¿és que el desig no té sentit del límit, com afirmava Simon Weil? Si, en principi, els homes volen poder per tal que els altres no els dominin, és fàcil que prest es trobin trepitjant el límit més enllà del qual estan intentant dominar

els altres –adverteix Zizek i ens dóna una solució de tall individual: “La rivalitat entre els éssers humans només es pot superar quan cada individu posa uns límits als seus desigs”. Deixar-ho en mans de la consciència de cadascú, igual que remetre-ho a una lluita global, poden ser considerades pretensions massa ingènues. Calen sí, poders mundials forts en defensa dels drets de l’home universalment proclamats; calen institucions eficaces (el funcionament de l’ONU no és ni ha estat mai fàctic); mentre, observem que el Leviatan és capaç d’imposar la seua Raó d’es-


ESPAI ILLES « 57

tat en un món de llops: “Chacales que el chacal rechazaría, piedras que el cardo seco mordería escupiendo, víboras que las víboras odiaran” (Pablo Neruda, Explico algunas cosas). El món en va ple, de violències, i no les coneixerem si només fem cas al relat dels mitjans que focalitzen la informació a Nigèria, el Congo, el Pakistan, Palestina, l’Afganistan, Ucraïna, Mèxic, la Xina... Del nostre món més proper, poc en diuen i, tanmateix, coses també molt violentes no arriben a esdevenir visibles, s’amaguen perquè responen a una estratègia de dominació a gran escala. La desactivació dels drets socials, laborals, culturals..., llargament i penosament aconseguits en lluites populars d’ençà de segles, que, de repent, algú volatilitza. Els beneficis d’uns pocs creixen ad infinitum mentre el “precariat” s’estén com la pesta bubònica. Amb unes conseqüències devastadores. ¿La civilització era això? ¿Un camp cremat per mil batalles, on la destrucció del medi natural assoleix dimensions apocalíptiques sen-

se que la racionalitat ens faci a dir prou i no sols aturar, sinó revertir el procés depredador; on es lliura una lluita darwinista del més fort per imposar les seues apetències i pulsions; on els contractes es signen sense cap voluntat de complir-los; on s’aixequen fronteres socials infranquejables per a la multitud d’exclosos i s’alcen murs amb puntes de ganivet esmolades per frenar, amb la mort si cal, l’allau d’immigrants que es juguen la vida per fugir de la misèria, l’explotació i la indignitat...? “Si permetem que es vulnerin els drets dels immigrants, acabarem els de tothom” (Gustave Kiansumba, premi internacional de la fundació Alfonso Comín d’enguany). Doncs, si la civilització era això, potser sí que ens convindria girar l’ullada cap enrere i veure què hem fet malament. I és molt. La ignorància no és eximent, la tàctica de l’estruç que practiquen els governs els fa més culpables i és el brou de cultiu de la barbàrie. O canons o mantega; o socialisme o barbàrie: els clàssics

del pensament social del s. XIX ja ens situaven davant aquests dilemes. Des de París, fa més de dos segles, JeanJacques Rousseau observava que els pobles primitius eren normalment més sans i més feliços que els seus contemporanis europeus. ¿Retornar, doncs, a la naturalesa? ¿La natura és bona i l’home és bo per naturalesa? Segurament, valdria més quedar-nos amb un concepte menys idealitzat. Anant un poc més enrere, John Locke exposava: “Homes que viuen junts d’acord amb la raó, sense cap superior comú a la terra, amb autoritat per judicar entre ells: açò és pròpiament l’estat de naturalesa”. Recuperar, doncs, la raó, el common sense, el seny... Ens hi va la vida.

Joan F. López Casasnovas


58 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Vincles que enforteixen les persones VINCLES és un projecte d’innovació social de l’Ajuntament de Barcelona que utilitza una plataforma digital per trencar amb l’aïllament social de la gent gran. Pretén atendre les persones grans que se senten soles, mitjançant una xarxa social de suport a la qual s’accedeix mitjançant una tauleta tàctil. Aquesta xarxa inclou la família, els amics i totes les persones que treballen als serveis socials.


ARA I AQUÍ « 59

Aquesta plataforma digital facilita el contacte de la persona usuària tant amb el seu cercle de confiança com amb una xarxa de cuidadors i professionals, per tal de millorar la seva qualitat de vida, seguretat i independència. Combina l’afecte i l’atenció de familiars, amistats i veïnat amb la possibilitat de contactar amb persones professionals per fer-los consultes. Tots els membres del cercle de confiança poden respondre a les necessitats i alertes de la persona usuària i comunicar-se entre elles, de manera que se senti acompanyada, alhora que millora la seva seguretat i el seu benestar.

Vincles contra l’aïllament i la soledat

A la ciutat de Barcelona fruit de l’augment de l’esperança de vida i del nombre de llars unipersonals hi ha moltes persones que viuen soles. En els darrers 10 anys l’esperança de vida ha augmentat dos anys, situant-se en el cas de les dones quasi en 86 anys i en el cas dels homes en 80. Barcelona és una ciutat on el pes de la població més gran de 65 anys és molt alt, una quarta part. A Barcelona hi viuen quasi 60.000 persones més grans de 75 anys soles, de les quals 22.000 tenen més de 85 anys.

Viure sol pot comportar situacions d’aïllament social i manca de contacte amb la xarxa de proximitat i de confiança. Existeixen, és clar, persones que voluntàriament volen viure soles i que estan molt bé i molt ben connectats. Els canvis socials fruit de la societat moderna també han contribuït a augmentar el nombre de persones que viuen soles. Abans era usual viure amb els avis a la mateixa llar. Un fet que, ara, és excepcional. El projecte VINCLES augmenta, enforteix i genera cercles i xarxes de confiança al voltant


60 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

de persones que viuen soles i, en definitiva, redueix la sensació de aïllament: estan més en contacte i augmenta la seva qualitat de vida. VINCLES aprofita també el gran potencial de les xarxes col·laboratives de ciutadans que ajuden a ciutadans. VINCLES s’ha fixat a com a objectiu arribar fins a 20.000 usuaris i enfortir 20.000 xarxes col·laboratives de confiança. L’experiència de Barcelona, per tant, pot ser pionera i exemple per tal que es pugui posar en pràctica a altres ciutats. Per a VINCLES, la tecnologia no és la finalitat sinó que és només l’instrument. Per això s’ha dissenyat una APP molt senzilla que permet promoure comunicació a partir de quatre funcions bàsiques. La tecnologia no pot ser una barrera i per això s’ha dissenyat una tecnologia que fins i tot les persones que mai han tocat un PC, una Tablet o fins i tot un mòbil la puguin utilitzar. VINCLES és una idea que s’experimenta per primer cop a Barcelona com una iniciativa pública, com un servei públic. Actualment, VINCLES es troba en un estadi inicial aprenent a través d’un procés de prova i error.

El projecte VINCLES augmenta, enforteix i genera cercles i xarxes de confiança al voltant de persones que viuen soles i, en definitiva, redueix la sensació de aïllament

Amb qui es fa VINCLES?

Barcelona ja compta amb una important xarxa d’associacions i entitats que treballen en l’àmbit de la gent gran i hi col·laboren o col· laboraran. Una xarxa social que es veurà enfortida amb col·laboracions externes, com ara la de l’experta en xarxes de confiança per persones aïllades, la canadenca Vickie Cammack. El 2014 la Fundació Bloomberg Philantorpies va llançar un concurs internacional a Europa anomenat “Mayor’s Award Challange” on va animar a les ciutats europees a presentar projectes innovadors en els camps de les polítiques locals en àrees com la inclusió social, el

medi ambient , la salut, o el desenvolupament econòmic local. Al premi s’hi van presentar 155 projectes de 155 ciutats de tots els països europeus, finalment en setembre de 2014 es va anunciar que la ciutat guanyadora va ser Barcelona amb el projecte VINCLES.

Lluís Vilalta


ESPAI LLEIDA


62 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Ensenyar a cooperar jugant L’any 2013, la Diputació de Barcelona a través de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament de la Direcció de Relacions Internacionals va destinar recursos per finançar una acció territorial de sensibilització i educació per al desenvolupament dirigida als municipis.

Un petit poble situat en un país en vies de desenvolupament s’enfronta a temps difícils: alta desocupació, augment de la mortalitat infantil, baixa esperança de vida... Un dia, un inversor procedent d’un país desenvolupat hi arriba amb una proposta per construir-hi un hotel. Què és el millor per a la comunitat? SmileUrbo, El joc del poble és un joc interactiu de resolució de conflictes adreçat a entitats locals, associacions i ONG, que vol promoure entre la ciutadania els valors de la cooperació.

E

l joc SmileUrbo presentat per l’entitat Smile Mundo va ser el projecte seleccionat per tal de fer arribar una proposta atractiva i innovadora perquè els ajuntaments de la demarcació de Barcelona, en els seus respectius territoris, promoguin entre els ciutadans els valors de la cooperació al desenvolupament a partir de l’aproximació a les causes de la situació social, política i econòmica d’aquests països. Osiek és una població de 2.400 habitants situada a uns 300 quilòmetres de Varsòvia, la capital de Polònia. Envoltada de boscs i llacs, aquesta idíl·lica comunitat fa front des de fa

dècades a problemes econòmics, derivats sobretot d’una elevada taxa d’atur i del constant degoteig de joves que emigren a les ciutats dels voltants a la recerca d’un futur millor. A partir de 1989, període en què Polònia va passar de ser un país comunista a convertir-se en una democràcia capitalista, moltes poblacions van experimentar un gran creixement, però no va ser el cas d’Osiek, que semblava ancorada al passat. “El cas d’Osiek és extrapolable a tantes poblacions en vies de desenvolupament on, juntament amb d’altres factors econòmics i socials, hi ha una sèrie de conflictes interns que no


ARA I AQUÍ « 63


64 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

permeten que la comunitat avanci”. Seguint la teoria que afirma que les comunitats amb un capital social més dèbil són aquelles que presenten a la llarga un desenvolupament menor, i tenint en compte alhora que el conflicte pot resultar de vegades una oportunitat per al canvi, aquesta polonesa establerta a Catalunya ha decidit centrar la seva recerca professional en la creació de mecanismes que facilitin la cooperació local i el diàleg com a font de la resolució de conflictes. SmileUrbo, el joc del poble respon a aquesta lògica. A partir d’un escenari simulat i l’adopció de rols actius per part dels participants, es planteja una sèrie de problemes que afecten diferents àrees (medi ambient, economia, salut, educació, etc.) i que s’han de resoldre durant la partida. En el joc, tot i que els jugadors tenen una sèrie d’interessos i punts individuals clarament identificats, només es pot guanyar si s’assoleixen un conjunt d’indicadors del benestar de la comunitat i s’aconsegueix, en darrera instància, salvar el poble de la complicada situació que travessa. L’objectiu és, per tant, combinar els interessos individuals amb els de la comunitat i assolir el major benefici possible per a la població com a conjunt. D’aquesta manera, els participants descobreixen, d’una banda, l’impacte de les seves decisions en l’entorn humà, social i ambiental i, aprenen, d’altra banda, a traslladar aquestes problemàtiques a les seves pròpies comunitats.

El joc com a eina per transmetre els valors de la cooperació

“A partir de segons quines edats, trobem una doble mancança en els sistemes educatius de molts indrets d’Europa: d’una banda, hi ha una falta de reforç del treball en grup i dels valors de la cooperació; de l’altra, existeix una absència gairebé absoluta del component lúdic”, opina Aleksandra Zemke, sociòloga i experta en resolució de conflictes. SmileUrbo pretén, precisament, donar resposta a aquestes dues carències. En primer lloc, fomentant la idea que cada individu té un paper important dintre del seu grup i que únicament amb el diàleg i la col·laboració es podrà avançar vers fites que beneficiïn el conjunt de la societat. I en segon lloc, utilitzant la via de l’entreteniment per transmetre una sèrie d’idees i valors que permetin ampliar coneixements o abordar-los des de noves perspectives. “Està demostrat que el joc crea unes bases sòlides per a l’aprenentatge, millorant determinades habilitats personals i socials, com la comunicació, l’empatia o la capacitat d’interacció social”, explica Zemke. Els avantatges d’incorporar el joc dintre del món de l’educació i la formació són nombrosos,

Joc SmileUrbo va ser el projecte seleccionat per tal de fer arribar una proposta atractiva i innovadora perquè els ajuntaments de la demarcació de Barcelona promoguin entre els ciutadans els valors de la cooperació al desenvolupament ja que aquest implica de manera directa la part emocional dels individus i els permet posar-se en situació respecte de realitats allunyades del seu dia a dia. Un dels punts forts de SmileUrbo és que trasllada la mecànica clàssica dels jocs de negociació al terreny virtual, amb l’afegit d’un programari específic que converteix el procés en quelcom molt més dinàmic i interactiu. Es combina, per tant, el contacte personal i el diàleg entre jugadors amb un sistema online mitjançant el qual els resultats dels equips són comparables i avaluables en una classificació on no tan sols podem veure qui guanya, sinó també de quina manera ho aconsegueix, obtenint, per tant, elements de reflexió mes enllà del mateix joc. SmileUrbo està pensat especialment per a ajuntaments, universitats, centres educatius i de lleure i organitzacions del tercer sector. Durant els mesos de maig i juny de 2014, cinc ajuntaments de la província de Barcelona (Sant Cugat, Sant Feliu de Llobregat, Rubí, Igualada i Castellví de Rosanes) van acollir les primeres partides d’equips locals. A més de jugar, els participants van tenir després l’oportunitat de reflexionar conjuntament i exposar els seus dubtes sobre els mecanismes i els objectius de l’acció. Les primeres reaccions van ser engrescadores i tots van coincidir a afirmar que el joc és un bon instrument per transmetre valors

com la cooperació i la transversalitat. “El joc és molt positiu perquè propicia que diferents entitats locals, que per les seves dinàmiques normalment no coincideixen a parlar, s’assentin i puguin conèixer la realitat d’unes i altres”, assenyala Àngels Perea, tècnica de participació ciutadana de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. SmileUrbo, El joc del poble està dissenyat principalment per a l’entorn municipal i permet la seva aplicació en poblacions de característiques diferents. La idea dels impulsors és que els ajuntaments puguin actuar com a dinamitzadors del projecte, valorant les aplicacions del joc més adients a dintre de cada territori i fent-lo arribar a les entitats socials i a les organitzacions sense ànim de lucre, perquè aquestes l’utilitzin lliurement amb els seus públics per promoure entre la ciutadania els valors de la cooperació i la solidaritat. Més informació www.smileurbo.cat

Joan Carles Garcia i Cañizares Diputat adjunt a la Presidència de la Diputació de Barcelona


66 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Tornar a la vida, amb veu, memòria i llibertat “Tejidos que lleva el Alma. Memoria de mujeres mayas sobrevivientes de violación sexual en el conflicto armado interno”. Llibre escrit a Guatemala, que relata la història de dones maies supervivents de violació i violència sexual en el context d’una guerra que va durar més de 36 anys, 1960-1996.1

Tejidos que lleva el Alma és un llibre que es va escriure basant-se en nou històries de vida de dones maies i en la vida d’altres 54, totes supervivents de violació sexual en la guerra a Guatemala, guerra que va durar del 1960 al 1996, quan es van signar els acords de pau.

L

a recerca va durar tres anys2, entre espais de cura i apoderament de les dones supervivents, que amb valentia, després de 25 anys d’acabar-se la guerra, van estar disposades a narrar la violació sexual i trencar el silenci. Elles mateixes simbòlicament ho relaten com “obrim la boca i el cor per dir la nostra veritat”. Feministes a títol individual van anar obrir espais de confiança i van convidar organitzacions de dones i drets humans a sumar-s’hi3. Trencar el silenci sobre les violacions sexuals durant la guerra, tal com afirma Amandine

Fulchiron, la investigadora principal, va significar per a les dones començar un camí personal i col·lectiu per desestructurar les lògiques patriarcals de poder que fan invisible la dona en la història. Una estratègia que les relacions socials racistes i classistes existents incrementen encara més. La violació sexual tenia la intenció de sotmetre i aniquilar les dones com a subjectes, i el fet d’invisualitzar-les en la història pretenia negar-los l’existència social. El llibre Tejidos que lleva el Alma no només dóna veu a les dones com a supervivents de la


MÓN « 67

guerra i de la violació sexual utilitzada com a arma de guerra, sinó que també trasllada la responsabilitat del crim a qui el va cometre. Narra el crim i, amb ganes i des del reconeixement de la dignitat humana de les supervivents, trenca els mecanismes socials i estigmes que cruelment i perversament les societats atribueixen a les supervivents. Les culpen, les avergonyeixen i les segresten amb la intenció de fer recaure damunt seu la tortura permanent de sentir-se brutes i indignes i que el “secret” es guardi per protegir els agressors, garantir la perpetuació del crim i mantenir la impunitat d’aquest i d’altres crims i uns altres. Els imaginaris i símbols patriarcals es desvetllen en aquest llibre, que els arrabassa el poder i en provoca la inevitable transformació. Una vegada les dones donen un altre significat4 a aquest crim s’alliberen sense retorn. Comprenen la intencionalitat política de la violació sexual, com a dones, com a dones maies, rurals, empobrides; llavors el tabú, el secret i l’estigma cauen. La violació sexual és titllada de crim de lesa humanitat i queden clars els vincles amb la política genocida. La violació i la violència sexual en totes les seves expressions surten de l’àmbit íntim de la culpa, el pecat i la vergonya, fet que provoca la recuperació de la dignitat, la cura del trauma i la recuperació dels seus poders i vides. La recerca aporta informació rellevant sobre el que va succeir a Guatemala i en altres parts del món en contextos de guerra. La violació sexual és una arma de guerra, pensada i planejada com una estratègia per doblegar, trencar els teixits socials a llarg termini, disputar territoris i trencar la continuïtat ètnica, ja que es basa en la capacitat de control del col· lectiu d’homes sobre els cossos i sexualitat de les dones. La pèrdua d’aquest control per la violació sexual implica la deshonra de la supervivent en el grup al qual pertany, i aquest estigma fa més profunds els efectes del terror en els cossos de les dones. Tejidos que lleva el Alma deixa al descobert com aquesta política de violència sexual s’utilitza per reforçar mecanismes ideològics entre les tropes militars i els exèrcits en el seu conjunt, i així crear-los sentiments de cohesió, virilitat i poder absolut sobre l’altre bàndol. Així mateix la creença de vèncer l’altre s’enforteix quan envaeixen els cossos de les dones, que simbòlicament són “pertinença” de l’altre bàndol. En el nostre cas, a Guatemala, les violacions sexuals van ser sistemàtiques i massives i van formar part de la política genocida dels governs militars de Lucas García i Efraín Ríos

A Guatemala, les violacions sexuals van ser sistemàtiques i massives i van formar part de la política genocida dels governs militars de Lucas García i Efraín Ríos Montt, entre 1979 i 1983

Montt, entre 1979 i 1983. En aquests períodes es compten més de 400 massacres. Abans d’executar-les, violaven les dones, les exhibien nues, les sotmetien a servitud, les mutilaven… Tots aquests crims s’han comès impunement. Polititzar i donar un altre significat a tota aquesta barbàrie és fonamental per a les dones supervivents. Una d’elles deia: “Ara entenc per què ens van tractar amb aquesta crueltat. Abans pensava que els indígenes teníem alguna cosa tan dolenta que per això ens tractaven pitjor que als animals.” A Guatemala, “els significats del cos femení i de l’indígena, històricament i socialment construïts, i interioritzats en les consciències col·lectives i individuals, es van traslladar a la lògica de la guerra, alimentant i exacerbant una ideologia que justifica l’ús de la violència sexual. La política de guerra es va sustentar sobre un sistema ideològic sexista, racista i classista que ja existia en el substrat social guatemalenc i que ha deshumanitzat les dones maies i les ha tractat d’inútils, d’un sol ús, d’animals, accessibles sexualment, servents, perilloses, tossudes. Aquest conjunt ideològic va permetre justificar

1 Guatemala és un país situat a l’Amèrica Central, plurilingüe i multiètnic. Té 14 milions d’habitants. La guerra va deixar més de 200.000 persones desaparegudes, més de 400 massacres, persones desplaçades, més d’un milió d’històries de refugis i retorns, genocidi, feminicidi i violacions sexuals. 2 L’equip de recerca va estar integrat per Amandine Fulchiron, investigadora principal (feminista, francesa i fundadora de Actoras de Cambio) i per Angélica López (maia, Quiché de Guatemala) i Olga Alicia Paz (mestissa de Guatemala) 3 El Consorcio Actoras de Cambio va estar integrat per feministes a títol individual, ECAP –Equipo comunitario de Acción Psicosocial– y UNAMG –Unión Nacional de Mujeres Guatemaltecas–. 4 Per a les dones maies, la violació sexual en la guerra era interpretada com un pecat comès per elles mateixes, per permetre la violació sexual i per haver-se lliurat sense oposar-s’hi. 5 Fulchiron Amandine, pag. 4. Ponència sobre el llibre Tejidos que Lleva el Alma, a la Universidad Nacional de Colombia. 28-08-09 6 La història de Bòsnia i Hercegovina es coneix pel tot món, però abordar la violació i violència sexual amb, per i per a les supervivents és una tasca que no s’acaba, i d’aquí la importància de veure’s reflectides en les històries d’altres dones que estan en l’altre costat del món. Són veus i experiències al món que ens reflecteixen i ens uneixen.

la necessitat de mutilar, torturar, massacrar”5 i cometre un altre genocidi lamentable per a la humanitat sencera. En l’experiència de les dones protagonistes de Tejidos que lleva el Alma expliquen que comprendre que la guerra és un context que exacerba la utilització de la violació sexual els facilita –a elles i a la societat– fer trontollar, transgredir i transformar els imaginaris culturals, socials, econòmics i polítics que la “normalitzen i naturalitzen” i els permet recuperar la seva història, la seva vida i els seus cossos. El llibre aconsegueix interrogar i interpel· lar el lector amb qüestions fonamentals. Deixa la inquietud de conèixer les històries pròpies, comunitàries, familiars i socials per desmuntar els significats culturals, socials i ideològics que prevalen en els imaginaris que justifiquen, toleren i reprodueixen violació i violència sexual. Per aquest motiu s’ha traduït al bosnià i solament espera col·laboració perquè se’n pugui fer l’edició6. Per finalitzar, cal afegir que Tejidos que lleva el Alma trenca el silenci sobre els horrors i el terror de les guerres, de la violència i violació sexual, en aquest context i també en contextos de pau. Alhora deixa la certesa de com aquests teixits que porta l’ànima es transformen en connexió, llibertat, emancipació, transformació de les vides de les dones i determinació per actuar individualment, col·lectivament i com a societat perquè no es repeteixin. El mai més que s’acompanya de l’orgull, el valor, la valentia d’aixecar la mirada llueix un somriure digne i la fortalesa en l’ànima: “Sóc aquí, vaig tornar a la vida”.

Liduvina Méndez

integrant de Colectiva Actoras de Cambio Guatemala, 27 d’octubre de 2014


68 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La independència: una necessitat per al català L’anomalia lingüística espanyola, un cas únic dins l’àmbit europeu En l’àmbit lingüístic, la independència de Catalunya no només esdevé una eina per avançar vers la normalitat en el reconeixement del català, sinó que es fa imprescindible si es vol garantir uns mínims de drets de les persones d’acord amb els estàndards dels països democràticament avançats. Ara com ara, a Europa no hi ha cap llengua de les dimensions i característiques del català tan desprotegida legalment. És el que podríem anomenar l’anomalia espanyola.


ESPAI PLATAFORMA PER LA LLENGUA « 69

1. L’anomalia lingüística espanyola, un règim lingüístic excepcional a Europa Totes les llengües europees de les dimensions del català dins d’un estat (o amb el percentatge de parlants que representa) són, sense excepció, llengües oficials d’estat al mateix nivell que qualsevol altra llengua oficial. A més, dins de la Unió Europea, totes i sense excepció, són llengües oficials de la Unió Europea en tant que els respectius estats han demanat l’oficialitat corresponent. 2. El principi constitucional, font d’aquesta excepcionalitat La constitució espanyola consagra uns principis inèdits en qualsevol altra constitució europea en relació amb una llengua amb tants parlants com el català o que representa un percentatge tan alt de parlants dins l’Estat: - El català no és llengua oficial al mateix nivell que el castellà, de fet ni tan sols

Caldria valorar si és lícit mantenir milions de ciutadans en un règim lingüístic excepcional, amb el pretext que ja hi estan avesats i esperar una minorització clara del català per justificar altres models encarats a llengües residuals apareix el nom de la llengua catalana en el text constitucional. - Existeix el principi constitucional del deure únic de saber el castellà (dins el marc de la Unió Europea aquest precepte de deure de saber una llengua només existeix a la constitució espanyola i a la búlgara).

3. L’esperança interpretativa frustrada Malgrat la complexitat d’equiparar la pràctica lingüística d’un text constitucional tan restrictiu en el reconeixement del català als models més avançats, des d’alguns sectors hi havia l’esperança que, atenent a altres preceptes sobre drets de les persones, es


70 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

poguessin desplegar els articles 3.2 i 3.3 perquè s’hi pogués acostar (el 3.2 sobre l’oficialitat de les altres llengües espanyoles i el 3.3 sobre el respecte i la promoció de la riquesa lingüística d’Espanya). Tanmateix el desenvolupament legal, la pràctica simbòlica i política i fins i tot la jurisprudència han anat en sentit contrari. Això ha estat un principi ja des de la Transició però que ha anat en augment. N’és un bon exemple la sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut de Catalunya o l’aplicació del principi que mentre no s’esmenti a la llei, només el castellà està permès en tant que es desprèn del caràcter oficial preeminent. Un bon exemple d’això és el reglament del Congrés dels Diputats en tant que la prohibició del català és només interpretativa. Fruit de tot plegat es donen un seguit de comportaments també excepcionals en el context europeu per a una llengua com el català. - El castellà té l’exclusivitat en el deure de ser conegut per part del ciutadà de manera que no es pot estendre al català ni tan

sols en una part del territori espanyol on és llengua pròpia o reconeguda oficial. El castellà, per exemple, és l’única llengua requisit per obtenir la nacionalitat. - Hi ha una promoció social desigual del bilingüisme segons el tipus de ciutadans i els territoris afectats, de manera que s’admet només l’exclusivitat del monolingüisme allí on la llengua pròpia és el castellà. - Existeix un blindatge de l’oficialitat del castellà i una laxitud en el reconeixement de l’oficialitat de les altres llengües segons determinin les autonomies i d’acord a les restriccions que fixa l’Estat. No s’interpreta ni positivament l’article 3.2 pel qual les autonomies haurien d’estar obligades a fer les altres llengües també oficials si en són pròpies (en seria un exemple el cas de l’Aragó amb l’aragonès i el català). L’Estat només vetlla i garanteix l’oficialitat del castellà i l’imposa més enllà d’on és pròpia, de fet sense ni tan sols un argument justificatiu.


ESPAI PLATAFORMA PER LA LLENGUA « 71

4. Les conseqüències excepcionals d’unes lleis i d’unes polítiques excepcionals Això implica que a Espanya, per al català, es donen una sèrie de situacions que comporten que no estigui en la mateixa consideració que el castellà o clarament menyspreat en àmbits com: usos a les cambres altres de l’Estat; usos pel govern, cap d’estat, ministeris, imatge institucional de l’Estat i guies oficials d’usos lingüístics; exèrcit; noms oficials legals del govern, ministeris, empreses públiques (correus, loteries, ports, noms oficials dels aeroports...); validesa oficial en les lleis i en les butlletins legislatius; documents personals (bo i començant pel passaport fins als carnets de les federacions esportives); segells; moneda; webs institucionals; deure de conèixer-lo als ens públics ( jutges, fiscals, policia, guàrdia civil, funcionaris...) i privats (seguretat privada, ciutadans en general...); instruccions i etiquetatge de productes; toponímia; mitjans de comunicació públics i concessions privades; obligacions lingüístiques a les empreses

(hi ha comptades més de 300 disposicions impositives del castellà); presentació de documents: ensenyament; Unió Europea... 5. La manca de voluntat real d’esmenar aquest règim lingüístic Atesa la perspectiva històrica i actual, sembla que l’estat espanyol no voldrà equiparar-se legalment a la resta d’estats democràtics amb llengües de les dimensions i de la vitalitat del català. De fet, no hi ha ni tan sols voluntat de modificació de la principal font d’aquesta anomalia: l’article 3.1 de la Constitució pel qual el castellà és l’única llengua oficial d’estat i l’única que és un deure de conèixer. Les propostes de futur de les principals forces polítiques espanyoles no preveuen en cap cas de modificar el caràcter preeminent i únic de llengua oficial d’estat per al castellà; això inclou fins i tot la declaració de Granada feta pel PSOE que conserva aquest privilegi. Ara com ara, la no separació d’Espanya implica que els drets de les persones, inclosos els

lingüístics, estan supeditats als sentiments identitaris de pertinença a Espanya, cosa que no hauria de succeir en una societat moderna i democràtica on els valors i els drets dels ciutadans haurien d’estar per sobre de criteris nacionalistes, patriòtics o identitaris. Tampoc no es constata un canvi a mitjà termini; i si s’entreveiés més enllà, caldria valorar si és lícit mantenir mentrestant a milions de ciutadans en un règim lingüístic excepcional, allargar la situació amb el pretext que ja hi estan avesats i esperar una minorització clara del català per justificar altres models encarats a llengües residuals.

Bernat Gasull cap de l’Àrea de d’Empresa i Administracions Públiques de la Plataforma per la Llengua


72 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La imprescindible tasca del tercer sector a Barcelona El compromís anomenat Estratègia Compartida va sorgir durant el procés d’elaboració del Pla Municipal d’Inclusió Social. En aquest es va constatar la predisposició d’una societat civil molt àmplia, compromesa, organitzada i amb una llarga tradició de cooperació público-privad. Aquestes característiques fan possible definir una línia estratègica dins el Pla com era el desplegament d’aquesta Estratègia compartida per desenvolupar el compromís de tothom en la millora de la situació social de Barcelona.


ARA I AQUÍ « 73

La col·laboració entre les entitats del tercer sector social i l’Ajuntament de Barcelona per desenvolupar les polítiques que garanteixen les necessitats bàsiques de les persones ha donat lloc a diverses iniciatives compartides.

Facilitar la tasca de les entitats del tercer sector

L’Ajuntament de Barcelona està a punt de finalitzar la modificació dels plecs de condicions als contractes del consistori i que estan destinats a l’atenció a les persones. Amb aquesta modificació es prioritzaran els elements qualitatius per sobre de l’oferta econòmica. Això vol dir que, a l’hora d’avaluar l’oferta de les empreses i entitats que es presentin a concurs, es valoraran sobretot aspectes com l’experiència en el sector o en el perfil d’usuaris. Pel que fa les polítiques laborals a les entitats del tercer sector, des de novembre de 2014 l’Ajuntament ha posat en marxa un seguit d’incentius econòmics per a empreses de l’Àrea Metropolitana que creïn llocs de treball estable per a persones que estiguin en situació

d’atur de llarga durada o per a persones en risc d’exclusió. Per a aquest últim col·lectiu es reserven 100 places per a entitats del Tercer Sector Social. Des del mes de març del 2013 el govern municipal va aprovar la mesura de govern que feia obligatori el clausulat social i ambiental per a tots els contractes de compra de serveis i productes que realitzi el consistori, tant directament com des de les seves empreses públiques. Aquesta iniciativa suposa la incorporació directa, al mercat de treball, de persones en risc d’exclusió laboral. Els beneficiaris d’aquestes contractacions són col·lectius de risc d´exclusió social i discapacitats, persones perceptores del RMI, dones víctimes de violència de gènere, joves provinents d’institucions de protecció de menors, pares o mares de famílies monoparentals, persones en situació d’atur de llarga durada, o joves menors de 25 anys no escolaritzats, entre d’altres col·lectius. Aquesta mesura suposa la incorporació sistemàtica de criteris socials i ambientals a totes les licitacions que es realitzin tant des del

consistori com des de les empreses municipals. La instrucció estableix, com a condició per a l’adjudicació, que l’empresa adjudicatària reservi almenys un 5% dels contractes laborals necessaris per executar el contracte a persones en situació de risc d’exclusió social o discapacitat física o psíquica. A més, hauran de subcontractar un 5% del pressupost de l’adjudicació amb centres especials de treball o empreses d’inclusió social.

Nova cooperativa de serveis financers, habitatge i alimentació

Finan3 és una cooperativa de serveis financers per a les entitats socials de Catalunya, impulsada per la Taula del Tercer Sector i les federacions que en formen part. El desembre passat, l’Ajuntament de Barcelona i la taula van signar un conveni pel qual el consistori aporta 150.000 euros entre 2014 i 2016, un 37% de l’import global del projecte. La nova cooperativa permetrà oferir assessorament expert pel que fa al finançament, habilitar un servei de consultoria i suport a noves empreses, i crear un fons solidari per donar resposta


74 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La Taula del Tercer Sector Social i l’Ajuntament han subscrit un conveni pel qual les dues parts es comprometen a executar el Programa de Cessió d’Habitatges Buits, que té per objectiu donar resposta a la demanda d’habitatges de lloguer social a les dificultats de tresoreria de les entitats, complementant així les garanties financeres que necessiten aportar per poder accedir a finançament bancari. La Taula del Tercer Sector Social i l’Ajuntament han subscrit un conveni pel qual les dues parts es comprometen a executar el Programa de Cessió d’Habitatges Buits, que té per objectiu donar resposta a la demanda d’habitatges de lloguer social captant pisos buits de particulars. El programa serà gestionat per l’entitat sense afany de lucre que va aprovar constituir la Taula del Tercer Sector, Fundació Habitat 3, amb l’objectiu de gestionar habitatges socials. La mesura aspira a captar 200 habitatges, tindrà una duració de quatre anys i un pressupost total de 6,3 milions d’euros, amb una aportació municipal directa

de 5.662.800€ a l’entitat. Per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques, com l’alimentació, el consistori barceloní ha engegat nous programes i ha ampliat els existents amb la col·laboració del tercer sector. En primer lloc, la Taula de distribució d’aliments: a finals del 2012 l’Ajuntament va impulsar la creació d’aquesta taula amb la col·laboració d’entitats del Tercer Sector. L’objectiu principal d’aquesta taula solidària és millorar els serveis i circuits de distribució d’aliments entre la població de Barcelona que més ho necessita i millorar la coordinació entre els serveis socials de l’Ajuntament i les entitats socials en matèria d’alimentació. Un dels resultats d’aquesta taula va ser el nou model de distribució solidària d’aliments DISA, que aposta per agrupar les

diferents entitats que la realitzen. Actualment la ciutat de Barcelona disposa de quatre centres DISA. L’Ajuntament participa amb aquests centres de distribució d’aliments a través de diferents formes de col·laboració, ja sigui amb el lloguer del local i cedint-lo a l’entitat gestora o amb el pagament de les obres d’adequació de l’espai. En segon lloc, la Targeta Barcelona Solidària. L’Ajuntament de Barcelona i les entitats socials posen en marxa la Targeta Barcelona Solidària, un projecte de ciutat que té com objectiu dotar d’un instrument nou als ajuts econòmics per alimentació que Serveis Socials municipals i les entitats que fan atenció social atorguen a la ciutat. La targeta solidària es pot usar en aquells establiments que disposin de CNAE alimentació (Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques). Finalment, Barcelona ha passat de 6 habitatges del projecte de Vida Independent de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat que hi havia durant l’anterior mandat als 41 actuals. Part d’aquests habitatges se cedeixen a entitats del Tercer Sector perquè derivin usuaris a aquests habitatges. Amb aquest seguit d’activitats i projectes realitzats l’Ajuntamant impulsa, reconeix i promou les polítiques d’inclusió social a la ciutat de Barcelona. Lluna Margarit


Ongc 59  
Ongc 59  
Advertisement