MÓN - ESPAI VERD « 43
E
l Víctor i l’Alberto viuen en un petit mas del Bajo Atrato, a Chocó, Colòmbia. És una zona de selva frondosa, encara intacta, que s’estén des de les aigües turqueses del Carib fins a les blanques onades del Pacífic, i traça una frontera sinuosa i impenetrable amb l’estat veí, Panamà. Impenetrable però misteriosament permeable, el Chocó és la porta d’entrada i punt de sortida dels narcòtics que alimenten el conflicte armat intern més llarg en la història de l’Amèrica Llatina. Una guerra que s’ha cobrat gairebé mig milió de vides des de 1979, que ha perdut tota ideologia política des del buit post-‘89 i que s’ha convertit en una lluita interminable de caràcter mercenari i de cinisme cruel. El Víctor, l’Alberto i 2,3 milions de colombians més viuen sense energia elèctrica, peça clau en el desenvolupament integral dels pobles. El 13% de la població del país viu fora de la xarxa nacional, una proporció que es duplica en el panorama mundial, on el 25% de la humanitat (1.500 milions de persones) viu “en la foscor”, segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament.
Per la baixa densitat de població i el difícil accés, és probable que moltes comunitats del Chocó quedin fora de l’abast de la xarxa nacional, si no decideixen emigrar a les faveles de Quibdo, de Medellín o de Bogotà. Per a una família de Chocó l’única esperança per poder accedir al servei és aconseguir un generador de dièsel petit o gasolina, però això suposa esclavitzar-la a una despesa recurrent de combustible i provocar l’emissió de fins a una tona de CO2 per any i per família, és a dir, l’equivalent a conduir amb cotxe uns 5.000 quilòmetres. Vaig conèixer el Víctor i l’Alberto el 2008, quan vaig implementar un programa de formació de tècnics regionals en l’energia solar fotovoltaica aïllada. Aquest any, han dut a terme la setena instal·lació de baixa potència per a centres de salut comunitaris. Sobre el cicle de vida aquests sistemes representaran un estalvi d’aproximadament 40 tones de CO2 i han servit per demostrar l’eficàcia d’una tecnologia d’energia renovable en una zona on tenen una aplicació gairebé nul·la, tot i disposar d’una terra fèrtil d’ampli recurs solar, similar al d’Espanya.
Si els líders mundials que ara fa dos anys es van reunir a Copenhaguen per negociar un tractat vinculant per combatre el canvi climàtic tinguessin el mateix entusiasme i entrega per implementar les energies renovables que demostren el Víctor i l’Alberto, ens enfrontaríem a una situació molt menys amenaçadora que la que ara ens toca viure.
El desenvolupament sostenible i les generacions futures
Quan vam començar el programa de formació li vaig preguntar al Víctor si sabia de què era el desenvolupament sostenible –aquesta combinació de paraules màgiques que s’empra per tenyir de verd campanyes polítiques i publicitàries amb tan pocs resultats concrets. “No ho sé… –em contesta–, però crec que potser amb això podré tenir pau i llibertat a la meva comunitat”. “O sigui, creus que és important?” li pregunto. “Home! No ho sé… però si destruïm tot el que tenim, de què viuran els nostres fills?” I encara una altra pregunta…“I com tirem endavant el desenvolupament sostenible?” “No