Page 1

EDICIÓ ESPECIAL

Revista trimestral TARDOR 2017 · NÚM. 66 · 2a ÈPOCA · 3€


ESTAT D’EXCEPCIÓ

C

Francesc de Dalmases Director

al no oblidar el que ha passat a Catalunya durant els mesos de setembre, octubre i novembre de 2017. I cal no oblidar-ho perquè havent bastit un moviment cívic, pacífic i democràtic, ens ha tocat patir una resposta incívica, violenta i demòfoba per part de l’Estat. Més enllà de l’anàlisi profunda que podem, volem i hem de fer, cal recordar que on vam posar urnes vam rebre porres, on vam proposar diàleg van respondre amb presó i quan vam parlar de drets van respondre amb querelles.  La  predemocràcia espanyola va ensenyar, com mai, la seva autèntica cara. La memòria ajuda a configurar l’experiència i la intel·ligència de cada comunitat humana. Per això ens cal tenir-la  i per això, des d’ONGC hem proposat a un amplíssim ventall de persones, significa-

Cal recordar que on vam posar urnes vam rebre porres, on vam proposar diàleg van respondre amb presó i quan vam parlar de drets van respondre amb querelles tives en el seu camp i reconegudes pel seu prestigi, que ens expliquin quina és la seva memòria d’aquests mesos. Ajuntades, aquesta setantena de visions configuren una crònica diversa i acurada d’unes setmanes que no volem repetir i que desitgem no viure mai més. Per això tenim i fem memòria. Gràcies a totes les veus que s’hi han sumat i a totes les persones que ho han fet possible. En moments excepcionals, un número excepcional.  

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

3


Francesc de Dalmases  03 Víctor Terradellas  07 Adrià Bas  09 Adriana Ribas  10 Agustí Colomines  13 Aina Altimir  15 Alba Sidera  16 Albert Segura  17

66

Anna Gabriel  19 Antoni Lluís Trobat  21 Bel Olid  22 Carme Herranz  24 Carme Porta  26 David Fernàndez  28 David Minoves  32 Dolors Elias  31 Dolors Martínez i Albano-Dante Fachin  33 Eli Borreda  35 Elisabet Cortiles  37 Enric Borràs  39 Enric I. Canela  41 Eulàlia Pascual  43 Eva Clausó  47 Eva Piquer  49 Ferran Casas  54 Francesc Mateu  51

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ Noms ordenats alfabèticament

Gerard Figueras  53 Germà Capdevila  55 Guillem López Casasnovas  59 Helena Vicente  56 Hugo Alvira  57 Joan F. López Casasnovas  44 Joan Puig  63 Jordi Armadans  45 Jordi Fexas  61

4

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Jordi Martí  65 Jordina Arnau  66

FERRERES

Laura Pous  70 Llorenç Olivé  69 Majo Siscar  71 Manel Ollé  72 Manel Vila  74 Marc Gafarot  76 Maria Fauria  77 Mariona Isern  78 Marta Jorba  81 Marta Macias  83 Marta Roqueta  84 Meritxell Budó  87 Mireia Boya  89 Mireia Termes  90 Mònica Terribas  93 Montse Castellà  95

ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals. Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són responsabilitat de les respectives autories. L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

Montse Ortiz  97 Montse Santolino  98

Director Francesc de Dalmases

Natàlia Boronat  101

Editor Víctor Terradellas

Natàlia Morales  102 Núria Camps  104 Pere Perelló  107 Pernando Barrena  108 Pol Serrano  103 Ricard Planas  111 Rita Marzoa  113 Roser Catà  115 Ruth Gumbau  116 Salvador Cardús  117 Saoka Kingolo  119 Sara Montesinos  121 Sònia Cervià  123 Tayssir Azouz  124 Xavier Antich  125

Disseny/Webmàster Gemma Lapedriza Cap de redacció Judit Aixalà Community manager Ruth Gumbau Internacional Francesc Parés, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló, Toni Fullat, Dolors Elias Assessorament lingüístic Júlia López Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Arxiu fotogràfic Shutterstock.com Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · administracio@igman.cat Edita Amb la col·laboració de Lafede.cat · Coordinadora d’ONG Solidàries · Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de Amb el suport de


ARA QUE HO VEIEU CLAR

6

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Víctor Terradellas

President de la Fundació CATmón i editor d’ONGC

E

vito les opinions sobre el cost humà de l’exili i la presó, sobre l’atac contra les institucions legítimes de Catalunya i contra les persones que les ocupaven per decisió democràtica. Persones més doctes i més sàvies que jo ja ho han fet en aquesta magnífica edició extraordinària. Digueu-me poc sensible però prefereixo que això ho facin uns mentre altres mirem de posar fil a l’agulla, precisament, per acabar amb aquesta situació de patiment. Una situació de patiment que no és d’uns quants sinó que tenalla bona part de la societat catalana. Dic que les evito perquè algú o alguns ho havíem vist des de feia temps. El tarannà antidemocràtic de l’Estat, la situació dels presos als centres penitenciaris de l’Estat, la sagnia econòmica, la capacitat de crear situacions de violència, la manca de resposta automàtica des de l’exterior –aquest és un procés lent–, la necessitat de no explicar tota la feina però tenir-la tota feta... Així que sense perdre ni un sol segon en retrets que no treuen cap a res, sí que us demano que, si ja ho veieu clar, ens posem a treballar i bastim la República que ens cal. Perquè si aquesta situació que patim té algun avantatge és que ha eliminat qualsevol camí del mig: o estàs per tenir un Estat o assumeixes que tens un Estat en contra; o vols una justícia que mereixi aquest nom o et quedes amb la injustícia que ens jutja; o estàs per respectar les urnes o estàs per apallissar els que volen votar. La paradoxa és que l’Estat mateix ens ha ofert una quarta oportunitat (en un altre moment escriuré sobre les tres oportunitats, sota el meu parer, perdudes: 3-O, 10-O i 27-O) per culminar allò que resta per fer. L’Estat que somnia amb

Hem vist les cartes de cadascú, sabem com juga cada jugador. Ells, les porres, la força i la intimidació. Nosaltres, les urnes i la resistència pacífica una majoria unionista es trobarà als morros (si les forces independentistes són capaces de seguir mobilitzant la gent) amb una nova majoria independentista. I aquesta majoria independentista i la seva representació parlamentària i governamental ja no tindrà cap excusa per no culminar la feina que li ha estat encomanada i que no és altra que la República de Catalunya comenci a caminar amb determinació, iniciï el procés constituent, cerqui els suports internacionals que pertoquen, i consolidi la República en base a aquest suport sòlid que hauria de sortir dels comicis del 21-D. Hem vist les cartes de cadascú, sabem com juga cada jugador. Ells, les porres, la força i la intimidació. Nosaltres les urnes i la resistència pacífica. Ens cal aquest darrer sacrifici –molts en van fer un tast l’1-O– de molts de nosaltres per assolir l’objectiu i aconseguir aquest país millor que desitjaven i pel que varen lluitar els nostres avantpassats i que volem pels nostres fills i nets. El Sr. Millo va dir fa pocs dies que no és cert que l’Estat empraria els màxims ressorts de violència... ara sabem que les nostres intuïcions i informacions, traduïdes en pors, no eren certes. Ho veurem ben aviat i, si és així, no hem de patir: democràticament ho tenim guanyat! Ara que ja sabem qui som i com es diu cadascú, ara que sabem fins on arriben i on podem arribar, ja podem dir les coses pel seu nom: no anem a Ítaca ni enlloc. Ens quedem aquí i construïm la República.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

7


A L’ALTURA DE LA LLUM No és possible que estiguem escrivint aquest número especial de la revista ONGC per reivindicar llibertats fonamentals que crèiem assolides a la Catalunya del 2017. No és possible i no hi ha dret.

8

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


N

Adrià Bas Guionista de ràdio i televisió

o hi ha dret de moltes coses. Però sobretot, no hi ha dret que 12 persones hagin hagut de dormir a la presó –A LA PRESÓ!– ni que sigui una sola nit, per defensar unes idees basades en la democràcia i en la llibertat. Tampoc no hi ha dret que es vulgui tapar que són –oh, i tant, que ho són– presos de consciència. No hi ha dret que les institucions de govern escollides lliurement siguin arrabassades per un article de la Constitució interpretat de manera interessada, ni que una part dels membres del Govern hagin cregut –ni per un moment– que estaven més segurs marxant del país. No hi ha dret, tampoc, que el concepte “violència” s’interpreti de manera tan lleugera, que posi en perill el dret de manifestació dels ciutadans. De tots, independentment de què votin o pensin. Perquè aquest és un precedent delicat i contundent que tant de bo no es repeteixi mai. No hi ha dret que es negui reiteradament el dret de consulta perquè un poble pugui triar de quina manera vol ser administrat i a qui li vol cedir el govern. Així com tampoc no hi ha dret que hagis de viure amb la sensació que la Justícia i les forces de seguretat poden emmordassar les teves idees, abans que la corrupció i el crim. I no hi ha dret a sentir dir que tens dret a votar, però ves amb compte a qui votes perquè tot això es pot tornar a repetir. Però sobretot, si d’una cosa no hi ha dret, és que no s’hagin trobat les vies de diàleg necessàries per solucionar un dilema que és polític. Perquè els ciutadans sí que han estat a l’altura. La gent ha votat. Ha triat. Ha nomenat un govern legítim. Ha defensat les urnes. L’última vegada, posant-hi literalment les costelles. I ha sabut sortir al carrer tantes vegades com ha calgut, cívicament, de manera exemplar, ordenada i des de fa anys, per reclamar diàleg, un referèndum, la independència, la pau social i –el que menys ens hauríem imaginat haver de reivindicar ara i aquí– la llibertat pels presos. Que potser ens ho mereixíem tot això?

D’ençà d’aquell primer diumenge d’octubre, que ens hem llevat. Masegats i dolorits. Però desperts tot d’una. Fins aquí podíem arribar! Els que vau viure la dictadura franquista i vau haver de bregar per defensar i exercir els vostres drets ciutadans –moltes vegades des de la clandestinitat més compromesa– ens haureu de pessigar molt fort, perquè els que vam néixer a partir de 1978 encara no ens ho podem creure. Us en sentíem històries, però no ho havíem vist mai. Per no parlar dels xennials, dels millennials, o de qualsevol generació posterior per als quals la llibertat d’expressió i de pensament funcionen a base de clics i tuits; i el dret de reunió i el dret de vot ni tan sols se’ls plantegen, perquè formen part de la seva normalitat més absoluta. Ens haureu de pessigar i ens n’haureu d’ensenyar també. Perquè res d’això no estava en dubte. Fins ara. O potser sí. I no ens n’havíem adonat; crèduls i endormiscats com hem estat per la “intocable” Transició. D’ençà d’aquell primer diumenge d’octubre, que ens hem llevat. Masegats i dolorits. Però desperts tot d’una. Fins aquí podíem arribar! Com de greus poden arribar a ser les idees, que ni tan sols les puguem expressar i debatre amb naturalitat, sense confrontació, en un parlament o en unes urnes? Per què tan poca altura política? Què pot valer més que els nostres vots, nets i transparents? Alguns ara sabran que la democràcia no viu de l’aire. Que l’hem de revisar sovint –cada quatre anys preferiblement– i que l’hem de fer habitable per a tothom. Que l’hem de cuidar entre tots. L’11 de novembre de 2017 ho vam tornar a fer. Seria bonic recordar aquell vespre com la Nit de la Llum. La llum de desenes de milers de llanternes, brandades cap al cel de Barcelona per demanar llibertat. Però sobretot per il·luminar el camí i que la política es posi a l’altura de la llum.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

9


CATALUNYA, EN SITUACIÓ D’ALTA TENSIÓ

Adriana Ribas

Coordinadora d’Amnistia Internacional Catalunya (AIC)

C

atalunya viu una situació d’alta tensió en la qual, més que mai, és obligació de les autoritats respectar i garantir els drets humans. Sovint la feina d’Amnistia Internacional (AI) és invisible i no es pot fer pública fins que l’organització n’emet les conclusions, però hi és i demana temps. Aquests són alguns dels fronts oberts per l’organització des de l’1-O. El dia del referèndum, una delegació d’observadors d’AI va desplegar-se per Barcelona i va confirmar l'ús excessiu i desproporcionat de la força per part d’agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Dos dels observadors van ser testimonis directes de la càrrega policial de la Policia a l’Eixample, on els agents van disparar pilotes de goma provocant la pèrdua de visió d’un ull a una persona. Les pilotes de goma, per la manca d’exactitud i l’alt grau d’imprecisió, no poden ser utilitzades respectant els estàndards internacionals de drets humans i és per això que AI en demana la prohibició. A l’Escola Mediterrània (Barceloneta) alguns policies van colpejar persones indefenses sense que hi hagués cap ame-

10

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

Sovint la feina d’Amnistia Internacional és invisible i no es pot fer pública fins que l’organització n’emet les conclusions, però hi és naça per als agents (alguns d’aquests cops a la cara), i a Aiguaviva (Gironès) un agent de la Guàrdia Civil va utilitzar un esprai de mà directament contra persones que es resistien de forma passiva i pacífica a l’operació policial destinada a decomissar les urnes. Davant d’aquesta actuació policial, AI ha demanat a les autoritats espanyoles que obrin amb urgència una investigació exhaustiva, immediata, i imparcial sobre l’ús excessiu i desproporcionat de la força. Si es conclou que ha existit, els responsables han de ser sotmesos a procediments penals o disciplinaris. L’ús abusiu de la força per part de la policia ha de tractar-se com el que és: un delicte. En relació a l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, l’organització demana la seva sortida immediata de presó preventiva, així com la retirada

de càrrecs per sedició. Com a ciutadans i membres de la societat civil, els Jordis tenien dret a expressar les seves opinions i a organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya. Considerem que no van animar els manifestants a utilitzar la violència i que els actes esporàdics comesos per manifestants o els danys causats a vehicles policials no se’ls poden atribuir ni directament ni indirecta. Seguirem observant les actuacions penals del cas per avaluar si es respecten el dret a un judici amb les degudes garanties i el dret a la llibertat. Pel que fa als membres del Govern en situació de presó preventiva, AI recorda que els tribunals han de garantir que les facultats discrecionals d’enjudiciament no són arbitràries o injustificades. Si, segons els tribunals, els càrrecs formulats pel fiscal general no reuneixen els requisits legals necessaris perquè constitueixin un delicte específic hauran de ser rebutjats o revisats. Des de l’organització fem seguiment de les garanties de judici just, però ara no estem en posició d’emetre una opinió sobre la pertinència dels càrrecs.


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

11


EL SETGE NO DECLARAT

12

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Agustí Colomines

Professor d’història contemporània a la UB

E

n el context de la campanya del referèndum per aprovar la sortida o no de la Gran Bretanya de la UE, l’historiador i comentarista Timothy Garton Ash va publicar l’article Here’s how to argue with a Brexiter – and win. El títol de la versió en espanyol que va publicar El País era més explícit: Cuando veas una pelea justa, toma partido. Garton Ash va fer campanya per evitar el Brexit. Aquesta era la causa justa, segons ell, sobretot perquè si els anglesos optaven per la sortida de la UE de la Gran Bretanya, els escocesos s’apressarien a abandonar el Regne Unit. La commoció provocada pel Brexit marcaria, a més, el principi de la fi de la UE. Garton Ash reclamava, fidel als principis liberal progressistes que defensa, que els que volguessin evitar aquest escenari argumentessin els avantatges de romandre a la UE. No comparteixo molts dels arguments esgrimits per Garton Ash, però és d’agrair que volgués imposar la seva manera d’entendre el món amb paraules i no pas amb violència. A les democràcies consolidades, prendre partit no significa perseguir judicialment l’adversari. A Espanya, sí. En la història espanyola dels segle XIX i XX, l’estat de setge, acompanyat de la suspensió de les garanties constitucionals, era gairebé permanent. Ara, malgrat que el Govern no hagi declarat formalment l’estat de setge o d’alarma o d’excepció, que són les tres modalitats de suspensió dels drets fonamentals que regula l’article 116 de la Constitució espanyola, tothom sap que Catalunya està essent ocupada per un poder il·legítim que no ha estat avalat per les urnes. El PP no s’ha atrevit a plantejar cap dels tres supòsits que preveu la llei perquè no li cal. El PSOE s’ha apuntat

La desconstrucció de la democràcia a Catalunya és real i s’ha imposat el relat totalitari espanyolista a l’aprovació i destitució del Govern legítim de la Generalitat mitjançant l’article 155, que han farcit amb mesures previstes en el 116. La Generalitat de Catalunya va començar a ser intervinguda el mes de juliol d’enguany mitjançant les ordes del Ministeri d’Hisenda. Des de llavors, tot ha evolucionat a pitjor. La coerció estatal fa temps que dura i l’aplicació de l’article 155 n’és la culminació. Els partits sobiranistes i demòcrates no haurien hagut de tolerar mai que passés una cosa així, però van proclamar la República i no van saber defensar-la. Els unionistes, en canvi, s’han saltat la democràcia en considerar que la seva pàtria estava en perill. És clar que, com no hauríem d’oblidar mai, el PSOE ja va muntar un grup terrorista amb fons reservats de l’Estat –cosa que a més va propiciar la corrupció– per combatre ETA. Encara bo que els socialistes no han pensat a repetir la jugada per resoldre el conflicte d’Espanya amb Catalunya. La tradició militarista espanyola ha penetrat en partits que en altres èpoques l’havien combatuda. La desconstrucció de la democràcia a Catalunya és real i s’ha imposat el relat totalitari espanyolista. L’única manera que té l’independentisme de recuperar la iniciativa és persistir en la mobilització ciutadana i que els partits ho facin millor. I per començar, cal que el sobiranisme derroti l’unionisme a les urnes el 21-D per restituir el Govern legítim. Cal prendre partit.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

13


PER LA LLIBERTAT, PRIVATS DE LLIBERTAT: CRÒNICA DE DUES DETENCIONS INJUSTES 14

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Aina Altimir

Estudiant del grau d’Educació Primària

E

n tornant de la concentració a favor de la llibertat dels Jordis, vam passar, malauradament, per davant de la Delegació del Govern Espanyol. El desplegament de la Policia Nacional que hi havia a davant feia impressió: deu furgonetes i una vintena d’agents. Mentre hi passàvem pel costat, de sobte, un agent ens va increpar amb una pregunta acompanyada d’un insult. Nosaltres, sense aturar-nos, li vam respondre “Fora, no us volem aquí”. En aquest moment va començar un episodi que ens hauria agradat no haver viscut mai. Sense temps de res, l’agent va saltar al coll de l’Adrià i el va immobilitzar, a terra, amb l’ajuda de l’acció brutal de cinc policies més. A mi em van agafar dos agents més: a terra, i amorrada a una de les seves furgonetes. Jo cridava auxili, i a fora de les tanques hi havia gent que cridava als policies que paressin. Emmanillats, ens van entrar al recinte de la Delegació. Ens hi vam estar dues hores. Vam poder parlar tranquil·lament amb alguns agents, fins i tot sobre el referèndum. Les converses es van acabar quan un d’ells, nerviós, em va alçar la mà i va dedicar insults a tots els independentistes. Dins d’una furgoneta plena d’inscripcions d’altres detinguts a les parets, ens van portar a la Comissaria de la Verneda. Ens hi podíem estar fins a 72 dues hores. Ens van prendre tots els objectes personals, arracades, polseres i cordons de les sabates i ens van tancar, separats, a unes sales que ells anomenaven “fresqueres”. Llavors vam veure que la cosa era seriosa. Ens van negar contactar amb un advocat de confiança, ja que segons ells havíem de saber-nos el número de memòria. Mentre esperàvem que vingués el d’ofici, vam demanar un reconeixement mèdic. Ens van portar a un CAP de guàrdia, on ens van fer una revisió, emmanillats, i sense poder parlar a soles amb el metge. De nou a la comissaria, vam rebre, per part del cap superior, amenaces de mort dedicades a tots els independentis-

Ens van tancar, per separat, al lloc on passaríem la nit: una cel·la àmplia amb una reixa de barrots que donava al passadís, com de pel·lícula. La nit va ser llarga tes i provocacions. Eren quarts de dues de la matinada quan van arribar els advocats. Sorpresos davant la bona sintonia que tenien amb els agents, vam parlar cadascú amb el seu. A mi no m’hi van deixar parlar en privat i cap va voler escoltar la nostra versió. Ens van tancar, per separat, al lloc on passaríem la nit: una cel·la àmplia amb una reixa de barrots que donava al passadís, com de pel·lícula. La nit va ser llarga. L’endemà ens van portar, emmanillats, a la Ciutat de la Justícia, on ens van rebre els Mossos d’Esquadra. A partir d’aquí el tracte va canviar per complet. Van ser molt atents i propers. Ens van tancar, de nou per separat, a unes cel·les petites també amb barrots grisos. El matí va ser etern. L’advocat ens va informar del pacte de conformitat que ens oferia la fiscal: 4 mesos de presó i 120 euros de multa. Nosaltres només teníem ganes de sortir d’allà, i sense saber què faria l’altre, va pujar primer l’Adrià i després jo. Tots dos vam firmar. A l’Adrià li van dir que jo havia pujat primer. El van enganyar i es va veure obligat a firmar. Si no ho feia, m’arrossegaria a mi a un llarg procés judicial. Quan per fi va ser hora de sortir, després de 18 hores de detenció, el Secretari ens va informar d’un pagament que desconeixíem: 200 euros jo i 280 l’Adrià per pagar la indemnització dels dos agents que suposadament vam agredir, els quals agafarien 7 dies de baixa. Amb sentiments d’indignació i de desànim, vam sortir cap a fora. A la porta ens esperaven els nostres pares. Amb llàgrimes i abraçades, vam tenir la sensació de tornar d’un viatge etern a un lloc on no volíem tornar mai més.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

15


UNA, GRANDE E LIBERA Alba Sidera Periodista

L

’1 d’octubre, el dia que el poble català es va guanyar la República, ho va canviar tot. També a fora. La imatge d’una ciutadania autoorganitzada, pacífica, coratjosa i fermament decidida a autodeterminar-se fins i tot davant les armes va impactar els demòcrates d’arreu. Des d’aleshores, s’ha entès, com a mínim, que l’independentisme no és fruit del deliri d’uns líders polítics, sinó un anhel popular. La reacció violenta de l’Estat espanyol a les urnes el va despullar als ulls del món i el va mostrar com allò que és: un estat autoritari que només s’aguanta dret gràcies als fonaments franquistes, a l’amenaça dels fusells. Això ha provocat diverses respostes a nivell internacional, des de la solidaritat a la indiferència o la hipocresia. Una reacció que ha passat força desapercebuda, tot i ser molt significativa, és la de la ultradreta de fora de les fronteres espanyoles i, concretament, la italiana. A partir del 2 d’octubre, als carrers de diverses ciutats d’Itàlia, sobre-

Mariano Rajoy és el nou ídol de la ultradreta italiana. L’han lloat efusivament, a ell i a la seva manera de gestionar la qüestió catalana

16

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

tot a Roma, van començar a aparèixer pintades i pancartes –amb el caràcter tipogràfic preferit pel neofeixisme italià, l’Ultras Liberi: lletres estilitzades, punxegudes, rígides i asimètriques– que diuen “Cataluña es España!” i “Spagna, una, grande e libera!”. El neofeixisme italià, molt ben relacionat i emparentat amb l’espanyol, està seguint apassionadament la repressió de l’Estat contra Catalunya. Mariano Rajoy és el nou ídol de la ultradreta italiana. L’han lloat efusivament, a ell i a la seva manera de gestionar la qüestió catalana, des dels dos grans moviments neofeixistes italians, CasaPound i Forza Nuova, extasiats per la flaire de franquisme del 155. El dia del referèndum, davant l’allau de solidaritat que es vivia a les xarxes socials italianes cap als votants agredits, CasaPound va iniciar una campanya de contrapropaganda. La seva estrella mediàtica, la vedette Nina Moric, es va encarregar de difondre que les imatges de les agressions eren falses, i que Rajoy tenia “els

collons ben posats” per tractar com es mereixien els “quatre idiotes” que votaven i ultratjaven “la policia i la pàtria”. A Itàlia, on s’acaba d’aprovar finalment una llei contra la propaganda i la simbologia feixistes, la ultradreta mira amb enveja els seus camarades espanyols, consentits i desbocats: poden fer tranquil·lament la salutació nazi davant la policia, la Conselleria intervinguda d’Interior els autoritza les manifestacions i, sobretot, poden agredir ciutadans i periodistes arreu dels Països Catalans a plena llum del dia sense que els passi res. D’aquesta impunitat en són còmplices la majoria dels grans mitjans de comunicació espanyols, que durant anys han negat l’existència de la ultradreta pàtria, i ara en minimitzen la importància o directament continuen silenciant-la. I amb tot, l’intent de blanquejar la realitat ha servit de ben poc: des de l’1 d’octubre el franquisme ha travessat fronteres i s’ha posat de moda.


EL SILENCI INDIGNE

D’EUROPA

Albert Segura Periodista

E

l silenci indigne d’Europa, que tolera que Espanya faci presos polítics i fereixi un miler de votants l’1-O, el pagarà l’europeisme. Potser ja no sorprèn ningú, perquè aquest mateix club d’estats sense ànima deixa que els refugiats s’ofeguin al mar mort en què s’ha convertit el Mediterrani. Però no per això és menys decebedor: la seva complicitat amb Rajoy està avalant la regressió democràtica espanyola, legitima l’ús de la violència per resoldre un conflicte polític i blanqueja una ultradreta que campa pels carrers amb perillosa impunitat, agredint fins i tot periodistes. Vergonya. Si “Franco ha vuelto!”, com alerten algunes pancartes i pintades, Europa tornarà a deixar que mori al llit, de vell, com al 75. Era naïf pensar que Merkel i els homes de negre de l’austericidi i l’statu quo donarien suport a l’autodeterminació de Catalunya, un brindis al sol de l’independentisme. Però és que fins i tot l’argument que la UE és garantia que els tancs espanyols no tornaran a entrar per la Diagonal està quedant en paper mullat: destituir un govern elegit democràticament, imposar unes eleccions amb mig govern emmanillat i l’altre mig a l’exili belga, empresonar els organitzadors de les manifestacions absolutament pacífiques, cíviques, massives i transversals que donen la volta al món, censurar i tancar pàgines web, perseguir mestres, castigar sense ajudes el tercer

sector social... el 155, en definitiva, són els tancs del segle XXI. Infiltrada i pervertida pel PP espanyol fins el moll de l’os (i, literalment, fins al llit d’algun alt funcionari), la Comissió Europea ja només s’atreveix a defensar els drets humans quan són els països africans els que els violen. La suposada guardiana dels tractats, inclosa la Carta Europea de Drets Fonamentals, es fa un fart de donar lliçons a Putin i a Maduro, de brandar l’article 7 contra Hongria i Polònia (amenaçant amb suspendre el seu dret de vot), mentre signa un xec en blanc a Rajoy. Tant és que la premsa internacional denunciï que “la repressió a Catalunya evoca els dies foscos de la dictadura”, com escriu el Washington Post, per exemple. I que ONG d’arreu,

L’independentisme català està fent trontollar una Europa que mai no ha superat l’estadi de ser un simple mercat d’estats, una bombolla burocràtica d’Amnistia Internacional a Human Rights Watch, moviments socials, defensors dels drets humans i observadors internacionals hagin disparat les alarmes i redoblat la pressió. L’independentisme català està fent trontollar una Europa que mai no ha superat l’estadi de ser un simple mercat d’estats, una bombolla burocràtica. I pot ser el revulsiu que la ressusciti o l’últim clau al seu taüt.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

17


ESTÀ TOT DIT? A hores d’ara, pot ben ser que tot s’hagi dit i llegit. Que haguem analitzat en els diversos mitjans i els espais de generació d’opinió, de forma àmplia, i des de diverses perspectives, què suposa l’aplicació de l’article 155 de la CE per part de l’Estat, com actua el poder judicial, la Fiscalia General i quin és el paper que juguen els poders econòmics i determinats partits autoanomenats d’esquerres.

18

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Anna Gabriel Diputada al Parlament de Catalunya per la CUP (2015-2017)

E

l que em genera més dubtes és si hem fet suficient atenció al significat que té l’ascens de la violència de grups vinculats a l’extrema dreta, l’ampliació dels marges de la seva impunitat i, sobretot, a l’impacte que té i pot tenir en les llibertats de totes. Potser un dels valors fundacionals de la República més àmpliament compartit és la voluntat que aquesta sigui exquisidament respectuosa amb la pluralitat i amb la diversitat. La República no es forja sobre cap identitat excloent ni sobre un nacionalisme d’imposició. Ben al contrari, la República, que neix de baix, és empelt de mestissatge. Es construeix amb cultures, llengües i orígens diversos. I probablement per això, els centenars de milers de persones que en els darrers anys s’han manifestat de forma reiterada pels carrers d’arreu del país no han volgut imposar cap bandera, ni cap himne. Ni han fet gala d’insults ni de venjança sobre ningú. Es tracta de tota una altra cosa. I potser per això, el contrast en el mirall que posen les manifestacions secundades per grups d’extrema dreta es fa tan gran. En poc més de dos mesos de concentracions i manifestacions de blocs en defensa de la unitat d’Espanya, es compten més de 100 agressions. Dues joves ferides amb arma blanca enmig del Passeig de Gràcia, agressió a les portes d’un bar, agressió a treballadores de l’hostaleria per pensar que parlaven català en lloc d’italià, agressions a dos militants antifeixistes a la zona alta de la ciutat de

Barcelona, intents d’agressió als membres de la Mesa del Parlament arribats en tren fins a Madrid, agressió amb resultat d’ingrés hospitalari a un noi de Mataró per portar una samarreta determinada... i crits demanant presó, pena de mort o cambra de gas. És feixisme.

El que em genera més dubtes és si hem fet suficient atenció al significat que té l’ascens de la violència de grups vinculats a l’extrema dreta I això és el que, vergonyosament, passa en aquest país des de fa uns mesos, amb el silenci eixordador de mitjans i de partits, com el PSC, que són contundents en la crítica a determinades opcions polítiques però que, lamentablement, opten per no abordar la violència i les pràctiques amenaçadores, intimidatòries i humiliants d’aquests grups. La connivència amb la violència, la impunitat policial i judicial de què gaudeixen i l’amenaça que suposen, estan constatades. El País Valencià n’ha estat un laboratori els darrers trenta anys. D’elles n’hem après com en perill poden estar les llibertats de totes si el feixisme avança. El sistema de drets i llibertats que ha d’operar en l’espai públic està en risc. Les seves convocatòries imposen, i l’instint de protecció fa que la resposta, lluny de plantar-hi el cos, sigui la de fugir. Perdem els drets, i perdem la llibertat.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

19


D’AHIR A AVUI: UN MATEIX PAÍS PER CONSTRUIR Molts comparen els temps convulsos que ens ha tocat viure amb els anys vint i trenta. Veus assenyades i veus catastrofistes. Potser sigui excessiu. Potser no. Tanmateix hi ha referencialitats d’aquella etapa, la que alguns historiadors anglosaxons anomenen Interbellum, que ens poden ser útils.

20

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Antoni Lluís Trobat

Periodista i responsable de relacions internacionals del CIEMEN

A

casa nostra, a l’espai divers i confederal que ciutadanes excelses que ja no són entre nosaltres com la valenciana Mavi Dolç (19612009) o la mallorquina Xesca Ensenyat (1952-2009) anomenaren sempre “Països Catalans”, podem dir que el període anterior a la guerra i el feixisme fou un temps d’intercanvi, d’esperances i de fluïdesa. Un temps de petites victòries que posaren una llavor que ha donat un fruit esponerós. El maig de 1936 un nodrit grup de catalans enviaren un “Missatge als mallorquins” que reclamava una “fraternal col·laboració” entre Mallorca i la Catalunya republicana, liberal, rebel i combativa. Ho signaven de Lluís Companys a Amadeu Hurtado. De Tomàs Garcés a Ventura Gassol. El missatge, arribat en un moment crític, va tenir molt bona acollida al petit país insular. La “Resposta als catalans”, impulsada per l’entorn de l’Associació per a la Cultura de Mallorca –antecedent de l’Obra Cultural Balear, entitat germana d’Òmnium i d’ACPV–, era una crida sincera, datada el juny d’aquell mateix any, a construir un futur plegats, des de la llibertat de cadascú. La signaven, m’agrada destacar-ho, a banda d’homes com l’alcalde màrtir de Palma Emili Darder, dones de la talla de la professora Maria Mayol o la poetessa Maria Antònia Salvà. Després arribà un juliol calorós. Molt xafogós. La repressió desfermada pels franquistes a Mallorca, terriblement retratada per l’holandès Jean A. Schalekamp a D’una

Als Països Catalans hi ha un fil conductor absolut entre les dones i homes d’abans i els d’ara. La lluita per la solidaritat, l’equitat i la justícia global i totes les sobiranies els uneix illa hom no en pot fugir, va ser inexorablement dura amb molts dels adherits. Em plau tenir un record per aquelles persones compromeses de Catalunya i de les meves Balears i Pitiüses, fervorosament demòcrates, progressistes i republicanes –valors que el 2017 comparteix la immensa majoria de la societat catalana, voti qui voti i sigui del color identitari que sigui–, que veieren les seves vides escapçades per un nacionalisme espanyol agressiu i retrògrad. Un nacionalisme espanyol que avui, vuitanta anys després, encara continua enviant demòcrates a la presó pel sol fet de reclamar el dret de decidir pel nostre país. Potser no hem tornat als anys trenta. Potser sí. El que està clar, als Països Catalans, és que hi ha un fil conductor absolut entre les dones i homes d’abans i els d’ara. La lluita per la solidaritat, l’equitat, la justícia global i totes les sobiranies uneix la feminista palmesana Aurora Picornell, assassinada el 1937, amb l’esperit d’una Carme Forcadell, una Anna Gabriel, una Àngels Martínez o una Muriel Casals. Uneix la cooperativista valenciana Micaela Chalmeta, desapareguda el 1941, amb els solidaris catalans a Bòsnia, Chiapas, el Kurdistan o Palestina. No deu ser poca cosa.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

21


“ PROCÉS ” POT SER UNA BELLA PARAULA

Bel Olid

Escriptora i traductora

H

i ha gent que es queixa que no es parla d’altra cosa que el procés. No sé qui va començar a fer servir la paraula en el sentit que ha pres darrerament, lligat inequívocament a un camí llarg i tediós, amb mil entrebancs, que no se sap si porta enlloc. En tot cas, no va estalviar-nos el dring de Kafka. Hi ha la gent que es queixa que no es parla d’altra cosa, i en part és cert, però també és una manera de menysprear el camí que estem fent, potser llarg però en cap cas inútil, i d’invisibilitzar les altres mil coses de què sí que es parla. Som molts els que no creiem en la independència per se, sinó en una independència necessàriament lligada a subratllar-nos com a subjectes polítics de debò. Els que volem parlar ara, i no més endavant, de drets socials irrenunciables, de maneres d’organitzar-nos com a poble més solidàries, de com construirem un país en què la igualtat de drets i d’oportunitats ajudi tothom a desplegar el seu màxim potencial. No es parla d’altra cosa, diuen, i fiquen al mateix sac els artistes de la pres-

22

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

Amb la insistència dels que han vist davant seu la injustícia i ara ja no poden callar. Només dir, ben alt, “nosaltres no som d’eixe món” tidigitació discursiva, que aconsegueixen abaratir paraules com justícia o democràcia, i els que lluiten per donar-hi el seu sentit més ple. No escolten, segurament, els que diuen amb menyspreu que només es parla del procés, i que el procés és una pèrdua de temps. No tenen raó i no els la donaré. Al meu voltant es parla de mil coses. De vida, es parla. De què farem perquè no mori ningú més al mar o al Sàhara. De com aconseguirem que néixer nena o néixer nen, o qualsevol altra cosa, no tingui cap importància. De com ens organitzarem perquè cap criatura vagi a l’escola amb gana. De quines beques impulsarem perquè no tenir diners no signifiqui no poder estudiar el que ens apassiona. Ens ha acostat la política a la vida, això que alguns anomenen procés. I faré

meva la paraula i diré que aquest procés és el procés d’esdevenir conscients que tota la política que no fem, ens la faran, segurament en contra. És el procés de responsabilitzar-nos, de manera col·lectiva però també individual, del futur que volem no només per als nostres fills, també per al nostre poble. Molts ja lluitàvem fa temps, és clar. Ara som més a les places. No és una cosa només de l’àmbit de Catalunya, això que estem fent. Quan ens qüestionem si aquesta és l’Europa que volem, i estem d’acord que no, que una Europa que calla davant la injustícia i dona la raó a qui té més força no és la nostra Europa, estem contribuint a construir-ne una altra. No està sent fàcil, no està sent ràpid, no s’està produint per art de màgia. S’està fent com totes les coses valuoses: amb esforç, entre tots, amb ganes. Amb la insistència dels que han vist davant seu la injustícia i ara ja no poden callar. Només dir, ben alt, “nosaltres no som d’eixe món”, i estem disposats a construir-ne un altre.


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

23


D’ESQUENA ALS DRETS (semblarà un telegrama; sense els STOPS)

S Carme Herranz

Advocada del Col·lectiu Ronda

24

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

i volem descriure la immensa cadena de despropòsits jurídics que hem presenciat al llarg de les darreres setmanes, i assumint que segurament no podrem ser exhaustius, resulta del tot necessari adoptar un estil telegràfic. I serà poc narratiu, però serà una gran foto feta de fragments d’il·legalitat que acaben conformant la imatge de la indignació jurídica (si volem posar-li aquest nom) que patim. Una rebel·lió sense violència, una sedició sense alçament tumultuós, una malversació de cabals públics sense esmentar ni un import. 24 hores per preparar la defensa davant d’una acusació per delictes amb més de 30 anys de presó. Assistència lletrada com a mera aparença de garantia.

Una Audiència Nacional sense competència. Un Jutjat d’Instrucció 13 de Barcelona amb un sumari secret. Una Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya desposseïda de funcions. Un Tribunal Suprem nomenat per polítics. Un Tribunal Constitucional que muta la seva funció interpretativa a executora. Un Fiscal General de l’Estat reprovat pel Congrés. Risc de fugida de persones que han tornat des de Brussel·les per declarar. Acusació de destrucció de proves de fets que són públics i notoris. Reiteració delictiva que esdevé impossible als càrrecs electes cessats per decret. Una Ordre Europea de Detenció que surt cap a Brussel·les afegint dos nous delictes no contemplats a la querella del Fiscal per forçar el compliment dels requisits de l’extradició.


Alcaldes de tot Catalunya declarant davant la Fiscalia. Mestres als Jutjats de la Seu d’Urgell acusats d’adoctrinar a les escoles. Informàtics declarant davant la Policia Nacional per replicar una web. Entrades i registres a conselleries, impremtes, domicilis particulars, comissaries de Mossos, centres de telecomunicacions. Intent d’entrada i registre de la seu de la CUP sense ordre judicial. Trasllat a presó sense respectar la dignitat dels detinguts. Càrregues policials salvatges. L’article 155 de la Constitució desbordant els seus propis marges: que salta sense complexes del “donar instruccions a les autoritats de les comunitats autònomes” previst a la lletra del precepte, a cessar el Govern i dissoldre el Parlament. Qüestionament radical de Drets fonamentals com el Dret de manifestació

Denunciem que es porti a l’àmbit penal un moviment aclaparadorament pacífic. Condemnem que s’actuï en nom de la llei, però d’esquena als Drets i reunió, llibertat d’expressió, llibertat personal, participació política, llibertat ideològica, llibertat de premsa, dret d’associació, tutela judicial efectiva, secret de les comunicacions. L’ordenament jurídic utilitzat com a eina d’opressió i repressió. Rebutgem que es traspassi a l’àmbit judicial el tractament d’un conflicte clarament polític. Denunciem que es porti a l’àmbit penal un moviment aclaparadorament pacífic. Condemnem que s’actuï en nom de la llei, però d’esquena als Drets.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

25


LA CULTURA DEL PACTE I DEL DIÀLEG

Carme Porta

Activista, periodista i membre del grup coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum

El títol només recull les primeres paraules amb què comença el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum (PNR), creat el 23 de desembre del 2015. El PNR va ser un dels darrers espais socials, després de moltes negatives, pel diàleg que sempre s’ha ofert des del sobiranisme. Una voluntat de diàleg que mostra un tarannà, una voluntat de construir ponts i no pas murs que no ha trobat interlocució.

26

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


D

ivuit han estat les negatives que el govern del Regne d’Espanya ha donat a la proposta de dialogar. Negatives, menyspreus i fòbia. Negativa al diàleg, menyspreu a les accions i les institucions i catalanofòbia impulsada des d’alguns mitjans i organitzacions. EL PNR ho va intentar, el grup coordinador vam demanar al Presidente una reunió. La resposta: el silenci. Vam demanar a tots els grups parlamentaris del congrés presentar-los el manifest, comentar la proposta, començar un procés de diàleg. La resposta: ni PP, ni PSOE, ni Cs van voler rebre els representants del Pacte. De fet, ja havíem tingut una prèvia a aquesta posició emmurallada al Parlament de Catalunya, ni PP ni Cs van voler ni tan sols rebre el grup coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum. Van ser mesos apassionants cercant suports a Catalunya en què vam copsar la voluntat inclusiva de les persones que s’acostaven, de les persones signants. En poc més de dos mesos, 500.000 persones van signar un manifest que demanava un acord per a la celebració d’un referèndum que volia “facilitar una solució política a un conflicte polític a través del mecanisme més fonamental de què disposen les societats modernes: conèixer i respectar la voluntat democràtica de la majoria”. Voluntat de diàleg, respecte a la diversitat d’opinió, voluntat democràtica, voluntat d’acord de les institucions i forces polítiques, voluntat d’expressió, decidir el futur polític, determinació cívica, pacífica i democràtica... el que recollia el manifest del PNR era una voluntat majoritària per decidir, aprofundir en la democràcia, expressar respecte i no excloure ningú. A tota aquesta suma de voluntats, el silenci i la negativa com a resposta. Deixeu-me anar a les dades: la primera onada de l’enquesta del CEO del 2017 va preguntar sobre la convocatòria d’un referèndum. El posicionament, un 73’6% estava a favor d’un referèndum. D’aquest percentatge, un 50’3% el volia sense con-

El que recollia el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum era una voluntat majoritària per decidir i aprofundir en la democràcia dicions, un 23’3% volia un referèndum pactat amb l’Estat i un 22’7% no el volia. Em sembla significatiu que, dels votants del bloc dit “constitucionalista” (PSC, PP, Cs), un 15’1% estava a favor d’un referèndum sense condicions i un 23’7% a favor d’un referèndum pactat. No estem parlant, doncs, de majories sobiranistes sinó de necessitat de realpolitik. Estem parlant d’una societat que expressava la seva diversitat i el referèndum era la manera de resoldre un conflicte polític. Ja sabem la història: el referèndum es va portar a terme, però les condicions en què ens vam trobar les persones que volíem exercir el nostre dret a vot no van ser de respecte democràtic sinó d’agressió a la democràcia. El referèndum es va negar des del “constitucionalisme” i es va actuar amb tota la contundència, utilitzant la força i limitant al màxim les llibertats. Després de la limitació de drets i llibertats, després de la violència policial, una marea blanca a Barcelona, Madrid,  Sevilla,  Granada,  Bilbao,  Pamplona,  Valladolid... demanava diàleg, diàleg i acord (sense denunciar la violència de l’1-O i equiparant mobilització ciutadana i imposicions de l’Estat). També va arribar el 155 i l’empresonament i exili del President, consellers i conselleres i el judici de la Mesa del Parlament al Tribunal Superior. Van arribar les manifestacions massives per la llibertat i la internacionalització, negada per l’Europa dels negocis, del procés independentista a Catalunya. L’oferta de diàleg i acord va tornar de la mà del Govern que, un cop més, rebia negativa i repressió. La negació unilateral, la violència unilateral front la cultura del diàleg, la mobilització social pacífica i l’expressió i opinió diverses.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

27


LLETRA D’URGÈNCIA SOTA EXCEPCIÓ David Fernàndez Activista social

T

opografia del segrest. A 600 quilòmetres i hostatges d’Estat; Soto del Real. Alcalá-Meco. Estremera. Mètrica de l’exili: Brussel·les, 1.341 quilòmetres. Ens empresonen políticament i perboquen que no podem dir que són presos polítics. Però ho cridarem ben alt i al vent en cada carrer: que i tant que ho són i que els volem a casa. Perquè aquest país va renéixer de les cendres del feixisme, mai el banalitzarem: i no, no són com els heroics presos antifranquistes en plena dictadura. Però potser, filosòficament, el dilema carcerari és encara pitjor: perquè són presos polítics en presumpta democràcia. Pels estúpids: mai cap règim –mai, enlloc– ha reconegut tenir presos de caràcter polític. Tampoc el Regne d’Espanya: Què era Xirinacs? Què era Vinader? Què era Núria Pòrtulas? Què eren els 500 insubmisos? I els presos d’Egunkaria? Cartografia de la repressió. 700 alcaldes processats, mig govern empresonat i mig govern a l’exili. 1.066 ferits, 200 webs tancats, 10.000 efectius monitoritzant i perimetrant cada cantonada. I en Roger perdent la visió d’un ull mentre les escoles resistien. Ens estomaquen i no podem ni dir-ho: diuen que si ho diem incorrem en delicte d’incitació a l’odi. Tot ho perverteixen: el delicte d’odi es va tipificar per protegir les minories vulnerades, discriminades i agredides, no als qui tan sovint les agredeixen i discriminen. Tot ho manipulen: converteixen les cassoles en violència, el pacifisme actiu en tumult i la no-violència més conscient en rebel·lió. I malgrat que només cridin per veure si ens fan callar, ho seguirem dient: que vau venir a per nosaltres i no vau poder.

28

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

I que qui respecta la gent, no l’apallissa. I que mai no respectarem, mai, qui atonyina el nostre poble. Mai. Geografia de la sempre sinistre Raó d’Estat. L’1 d’octubre, decretat secret oficial, quan la norma ja és l’excepció. La violència institucional de persecució, secret d’Estat. I encara alguns ens demanen explicacions. Capgirant-ho, jo demanaria a ells explicacions sobre les explicacions que demanen. Ens empresoneu, ens apallisseu, ens emmordasseu. I encara ens demaneu explicacions. Les seguirem donant, tossudament, per la raó democràtica de la llibertat política catalana. La més senzilla: que hem pres la humil decisió de no retrocedir. Que mai més passareu. Que de pitjors ens n’hem sortit. Que abolirem la pena, el mur i la condemna. Que ens voleu sols i ens trobareu junts. I que fa temps que heu perdut: fonamentalment, la nostra por. Malgrat ella i contra ella, de tan lluny que heu anat hem hagut d’aprendre a plantar-li cara. Hem assumit cadascú la nostra por i no ens fa cap vergonya dir-vos que la sentim i, sobretot, que la transformem en resistència, paciència i persistència. Pel mateix preu, hem hagut d’oblidar i esborrar –de tan lluny que heu anat– una paraula del diccionari: rendició. Ja no sabem rendir-nos. Gràcies, inquisidors, per fer-nos recordar que aquest cop no ens podreu cremar i per fer-nos veure per què sobren els motius –pel cap baix, 155– i no ens manca cap raó. Per aclarir-nos per què cal continuar, indesinenter i sense defallir mai, endavant: lluitant, construint i alliberant.


La més senzilla: que hem pres la humil decisió de no retrocedir. Que mai més passareu. Que de pitjors ens n’hem sortit. Que abolirem la pena, el mur i la condemna. Que ens voleu sols i ens trobareu junts. I que fa temps que heu perdut

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

29


SALVEM ELS MOTS

30

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Dolors Elias Periodista

E

n temps de postveritats i mentides es truquen els mots, es perverteixen al servei del relat interessat. És així com, per desfigurar uns fets i justificar actuacions injustificables, han aparegut al vocabulari col·loquial i quotidià termes tan allunyats de nosaltres com tumult, sediciós, rebel·lió... Per obra de la postveritat, la ciutadania mobilitzada pacíficament i cívica en defensa de les institucions ha esdevingut gent tumultuosa. I activistes socials i membres del Govern o de la mesa del Parlament s’han convertit en delinqüents “alçats en armes contra l’autoritat”, si fem cas al diccionari, en tant que acusats de sedició i rebel·lia. Conclusió: es mereixen el que està passant: “¡A por ellos!” Portats per la postveritat, per la confiança en afirmacions que se senten verídiques encara que no se sostinguin en la realitat, troben lògic i decent agredir persones que només volen exercir el dret a vot. I ho justifiquen en nom de “l’ordre legal i democràtic” i la Constitució “que nos hemos dado entre todos” (encara que això de “todos” tampoc sigui veritat atès que la meitat dels antecessors del PP no la van votar). Amb la mentida assumida com a veritat, es pot negar l’evidència i les imatges gravades. I el ministre de torn pot defensar, sense vergonya, que la violència de  l’1-O  no va existir. Tampoc els ferits. Ja en el súmmum de la postveritat, que és assumir una mentida reforçada com a creença d’un grup, es pot fins i tot afirmar que els agredits van ser els policies. I els ferits, també. És en nom d’aquesta veritat inoculada, no pas apercebuda, que l’aplicació de l’article 155 es presenta com la redempció de tots els mals. I el president de la

Amb la mentida assumida com a veritat, es pot defensar, sense vergonya, que la violència de l’1-O no va existir Generalitat amb la meitat del seu govern s’exilia; es persegueix judicialment a dissidents i s’empresona innocents; hi ha mestres que han d’anar a declarar per ensenyar a pensar i mitjans de comunicació que són escorcollats o amenaçats; els “homes de negre” demanen la documentació en castellà; l’exèrcit es mostra al centre d’una població; vehicles policials llueixen banderes espanyoles i policies fan destrosses a un bar per parlar “català”. Enmig d’aquest estat d’excepció creat pel 155, celebren el 155 com la via que “restituirà la normalitat democràtica”. De fet, però, en nom de l’estat de dret, Catalunya ha estat condemnada a les penes de dissoldre el Parlament, cessar el Govern i convocar eleccions. Sense judici previ, ni l’elemental deure d’escoltar la part acusada. El 21-D no és una recompensa. És conseqüència d’un cop d’autoritarisme. En aquest festival autocràtic, Catalunya és un immens plató on la majoria de mass media desfermen la seva creativitat en relats al servei constitucional. On defensar l’estat de dret es confon amb trepitjar el dret d’autodeterminar-se. I “ho expliquem en directe”. Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra. I... seguim!

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

31


A COPS DE PORRA ENS HEM FET GRANS, VOTANT

David Minoves President del CIEMEN

Q

uan l’agenda global esclata a casa no val a mirar cap a una altra banda. Aquesta és la reflexió que bona part dels actors catalans de cooperació, solidaritat, pau i justícia global han hagut de fer de pressa i corrents durant els darrers dies, mesos i anys. Molts d’ells no s’imaginaven que haurien de treure la pols a les velles reivindicacions que havien defensat sota l’ombra del franquisme i durant la Transició, però els cops de porra, agressions i empresonaments han despertat la societat civil del país. De la mateixa manera que factors com la crisi econòmica o el fenomen de les migracions forçades a Europa van provocar que el món de la cooperació reflexionés sobre la necessitat d’aplicar la coherència de polítiques, treballant localment el que es defensava globalment, adaptant l’agenda dels objectius de desenvolupament sostenible que supera la lògica Nord-Sud tractant les desigualtats globalment, la situació de vulneració dels drets individuals i col·lectius a l’Estat espanyol ha provocat el mateix efecte. Però no ha estat un camí senzill ni planer. Durant molts anys el sector de la cooperació va viure d’esquena al procés d’emancipació nacional català. I malgrat que moltes entitats i organitzacions no governamentals sempre hem defensat

32

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

En aquest marc de vulneració dels drets civils i polítics, el moviment de cooperació i solidaritat ha adquirit la majoria d’edat els drets col·lectius a casa nostra i arreu del món, no fou fins la posada en marxa del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i la incorporació al mateix de LaFede.cat que la majoria d’actors de cooperació i solidaritat van incloure els drets col·lectius dels catalans com una prioritat. Un compromís que va tenir continuïtat a través del Pacte Nacional pel Referèndum, tal i com havien fet en el passat en diversos espais entitats arrelades al territori i vinculades a les coordinadores de moviments solidaris i ONG de Girona i Lleida, mitjançant iniciatives locals. En aquest marc de vulneració dels drets civils i polítics, el moviment de cooperació i solidaritat ha adquirit la majoria d’edat. Prova d’aquest compromís ha estat la participació activa en espais creats des d’aquest entorn, com #somdefensores, En Peu de Pau o la Taula Catalana per la Democràcia, o com els posicionaments explícits on el sector s’ha manifestat de manera clara contra les agressions feixistes al carrer, per l’alliberament dels dirigents d’Òmnium i l’ANC i dels membres

del govern de la Generalitat democràticament escollits i injustament empresonats, la fi de la persecució del Govern a l’exili o la retirada de l’article 155 de la Constitució, entre d’altres. El dia 1 d’octubre milions de persones van votar a favor que Catalunya esdevingués una República, en un referèndum fet amb un Estat en contra, que va dinamitar les garanties democràtiques i els drets civils de la ciutadania que volia votar, i va posar en risc la seguretat de milers de persones. I això pocs mesos després que aquesta mateixa ciutadania respongués exemplarment davant d’uns atemptats terroristes que va rebutjar sota el crit #notincpor amb una mostra evident de maduresa i cohesió reconegudes arreu del món, mentre l’Estat va brillar per la seva absència. Després dels fets d’octubre, una nova agenda antirepressiva s’ha imposat en un procés d’emancipació nacional que encara no s’ha resolt definitivament. En aquest context, les organitzacions de cooperació, pau i solidaritat hem de ser conscients que l’agenda antirepressiva que ens ocuparà no pot ni ha de condicionar l’agenda democràtica on l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació forma part del nucli del problema polític que cal resoldre si no volem patir una involució de drets i llibertats que ens retornarà al pitjor del nostre passat. No hi ha dreceres.


NO SÓN SOLS ELS CARRERS, TAMBÉ EL FUTUR ÉS NOSTRE

Àngels Martínez i Albano-Dante Fachin Diputats al Parlament de Catalunya (2015-2017)

A

cabava setembre i sabíem que octubre ja no seria igual. Dia a dia la gent es trobava i se sentia més forta, parlava del dret a decidir-ho tot, a mobilitzar-se i votar, i al final de cada dia ens brillaven una mica més els ulls. Les abraçades s’anaven fent més estretes, i els somriures teixien amistat i revolució. La gent que s’havia conegut a la porta dels col·legis, en la defensa dels CAP, o s’havia saludat en mil i una manifestacions per mil i unes causes de justícia i solidaritat, es va despertar ben d’hora, ben d’hora el dia 1 d’octubre i va treure urnes i paperetes del no-res. Mentrestant, es desfermava una repressió inesperada, immerescuda, fora de mida i especialment cruel amb la gent més gran, més dèbil... més pacífica. Es posava a prova la precària democràcia d’un estat amb els peus de fang, enfonsat en la corrupció i la repressió. I la reacció pretesa de crear un clima de por amb dones i homes atemorits i sense sortir de casa va transmutar-se en gent convertida en poble que actuava pacíficament i es defensava i s’esgarrifava davant la barbàrie, però es fonia en democràcia viva, en història viva, en solidaritats molt de fons, des de l’arrel dels DDHH i la dignitat mentre feia seus els col·legis, les urnes, els carrers. Aquests carrers que sempre seran nostres.

En un estat d’excepció, al qual han posat per nom 155, volen ara que nosaltres visquem com delators, interioritzem la censura i neguem la nostra pròpia història, valors i idees Han caigut les caretes i qualsevol ambigüitat és insuportable. Les equidistàncies han quedat recloses, més que mai, en els espais impossibles d’una servitud que mai serà acceptable ni acceptada. En un estat d’excepció, al qual han posat per nom 155, volen ara que nosaltres visquem com delators, interioritzem la censura i neguem la nostra pròpia història, valors i idees, el que creiem i pel que lluitem, per defensar-nos de la repressió. I ja avisen que, si el 21-D votem “no” al 155, seguirà la repressió perquè no es tracta de convèncer, sinó de vèncer. I de triar entre ser víctima o botxí, sabent a més que hi haurà un gran aparell de mitjans que presentaran com a botxins a totes les víctimes. Cada dia que passa és un dia més que els Jordis són a la presó, i els consellers i conselleres democràticament escollits són presos polítics que ens diuen que no ho són, mentre tornem a tenir un president i conselleres en un exili que també diuen que no ho és. La gran cerimònia

de la confusió inquisidora, amb nous copèrnics que es mouen entre autocrítiques imposades i uns nous “tanmateix es mou” xiuxiuejats en la convicció clandestinitzada. I s’esgarrifen els benpensants si els parles de neofranquisme. Sí, no és franquisme, però s’hi assembla tant! I no ajuda gens a disfressar-lo aquest 155 que s’utilitza i del qual se n’abusa com la trista memòria d’un estat d’excepció vergonyant de constitucions obsoletes i massa esbiaixades. Sols cal esperar, treballar, actuar, votar perquè no passin. Perquè no triomfi el cop. Perquè l’estat d’excepció acabi en derrota i vergonya. Perquè el 21 de desembre, de nou, les urnes es tenyeixin de democràcia i dignitat. Escrivíem fa poc a La Jornada que no hi ha equidistància possible i que vàrem començar a escriure noves pàgines de la nostra història als col· legis electorals l’1 d’octubre que vàrem reblar el 3 d’octubre. I que o prenem el destí a les nostres mans o seguirem vivint a la deriva de les penombres, en un país de censures i presons, amb corruptes neofranquistes al timó d’un titànic medieval. No ho permetrem, per nosaltres i pels que han de venir. Perquè volem viure en la claror i l’escalfor de la llibertat i la igualtat. I no són sols els carrers, també el futur és nostre.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

33


ENTRE LA TRISTESA I LA PRESÓ, LA DIGNITAT 34

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Eli Borreda Periodista

É

s passar per davant del despatx de la consellera i veure’l tan buit de la seva persona com ple de la seva dignitat. És remirar les imatges del 20-S amb els Jordis esgargamellant-se per donar per acabada la concentració i sentir com la ràbia i la tristesa es debaten dins teu fins quedar eclipsades per la determinació de no parar fins alliberar-los. A tots i cadascun d’ells i elles: a la Dolors, al Raül, a l’Oriol, al Carles, al Josep, a la Meritxell, al Joaquim i als –no dos sinó tres– Jordis. És trobar-te escrivint-los cartes i sentir novament el cop de puny a l’estómac quan veus que la foto del Cuixart que acompanya la seva adreça de Soto del Real en una d’aquestes postals per contactar-los és d’aquella sessió de fotos que vau fer quan era un flamant president d’Òmnium, en definitiva substitució de l’enyorada Muriel. I tornar-se a preguntar –per enèsima vegada en aquests gairebé dos anys sense ella– què en diria la Muriel, de tot això. I és, també, tirar –no gaire– enrere en el carret del mòbil i topar amb les fotos de la consellera Bassa en la darrera territorial que vau fer plegades, a Tarragona, i veure-la tan estu-

És passar per davant del despatx de la consellera i veure’l tan buit de la seva persona com ple de la seva dignitat penda com te la vols retrobar d’aquí com menys dies millor. És aprendre a marxes forçades a gestionar les emocions, tant les més belles com les que més et maseguen, i sentir que el plaer de veure com el teu entorn es mobilitza i s’autoorganitza passa per sobre la decepció envers qui amb el seu silenci es fa còmplice de la barbàrie. Podem escriure cartes, reomplir caixes de solidaritat, tallar carreteres, preservar les institucions –des de dins i des de fora–, enderrocar murs, travessar tanques i burlar reixes. Podem mobilitzar-nos les vegades que calgui, parlar amb gent d’aquí i d’allà per internacionalitzar, encara més, la nostra batalla i sentir la complicitat dels que, com nosaltres, només volen un país i un món més just i més lliure. Tan senzill i tan complicat alhora. És batallar per no normalitzar una situació que no en té res, de normal. És

pessigar-se per tornar a tocar de peus a terra quan creus que tenir gairebé mig Govern a l’exili és el menor dels mals o quan no sents una necessitat irrefrenable de tornar de nit a la plaça Sant Jaume de Barcelona com vam fer el 16 d’octubre quan decreten presó (eh, amb fiança!) a la presidenta Forcadell. És permetre’s sentir-se com ens surti en cada moment: abraçar-nos si plorem i no sentir-nos culpables si riem. Perquè el camí serà llarg i les cures i les autocures són imprescindibles. És no abandonar l’esperit crític i com a periodista –però sobretot com a ciutadana– voler saber què va passar exactament el dijous d’abans de la República i conèixer fins a quin punt estàvem o no estàvem preparats per estimbar la furgoneta. I és, finalment, no cansar-se de cridar una vegada i una altra que en tot el Procés hi ha hagut massa homes a primera línia i que la República que des d’ara estem construint serà, com a mínim, transparent i feminista. És saber que entre la tristesa i la presó hi haurà sempre i arreu la determinació i la dignitat.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

35


“WHAT’S GOING ON IN CATALONIA?”

Elisabet Cortiles Periodista

No falla mai! Fa cinc mesos que allà on anem, sempre ens saluden amb la mateixa pregunta; és igual si som a Qatar, Singapur, Xile o el Japó. Tant és si la persona que tenim al davant és un taxista que ens recull a l’aeroport de matinada, un home de negocis que ens convida a sopar o una pastissera que ens ensenya una recepta.

36

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


D

es que vam començar a rodar un programa de televisió sobre exportacions catalanes arreu del món, la benvinguda que rebem a cada país porta integrada una cua que es repeteix una vegada i una altra: “...i què està passant a Catalunya?”. Els esdeveniments de l’1 d’octubre, recollits per les principals televisions internacionals, van catapultar el procés a una dimensió que mai ens haguéssim imaginat; perquè per molt que volguéssim creure que la identitat catalana es coneixia prou, el cert és que fora de les fronteres europees el conflicte amb l’Estat espanyol, fins aleshores, era una qüestió que tan sols els més interessats tenien sota el seu radar. L’1-O va ser el punt d’inflexió que tots esperàvem. Que des d’aquell dia, qualsevol persona, sigui de la condició que sigui, amb estudis o sense, de ciutat o de poble, jove o gran, ens pregunti per la realitat catalana cada vegada que diem que venim de Barcelona és un triomf de la política exterior que mai els agrairem prou a tots aquells catalans que van lluitar pels seus drets el dia del referèndum. I de la mateixa manera que ells ho van fer des de dins, molts dels que ara som a l’estranger ens sentim amb la responsabilitat moral de fer-ho des de fora i, quan La Pregunta treu el cap, és quan un s’ha de carregar tot el pes del país a les espatlles, col·locar-se una banda imaginària, i esdevenir nou ambaixador de la República. Les nostres paraules són un petit al-

És la mobilització del poble català, ja sigui en massa als carrers, o en una conversa amb un estranger, la que denuncia les injustícies taveu poderós. Al continent americà, als nostres interlocutors els agrada fer referència a la unitat de la Madre Patria (com si ells no s’haguessin independitzat d’Espanya!), a l’Àsia es decanten per parlar sobre la força econòmica que Catalunya té dins l’Estat espanyol, i al Pròxim Orient els fa por que el conflicte s’acabi resolent amb una guerra. Ens pregunten per la violència de la policia espanyola, pel govern català empresonat, pel president a l’exili i per la manca de separació de poders de l’executiu del president Rajoy. La curiositat dels qui anem coneixent aquests mesos a cada viatge es transforma en una oportunitat única per demostrar que els catalans som un poble dialogant i serè, que només aspira a aconseguir la seva independència d’Espanya per la via pacífica. Ara més que mai, amb un govern central que actua enrabiat i sense escrúpols, toca respondre totes les preguntes que faci falta. És la mobilització del poble català, ja sigui en massa als carrers, o en una conversa amb un estranger que vol saber més i més sobre el que passa a casa nostra, la que denuncia les injustícies. Fem que aquesta força travessi fronteres.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

37


SOBRE LA VIOLÈNCIA

38

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Enric Borràs Periodista

S

i la major part de la societat catalana decideix ser ingovernable des d’Espanya perquè senzillament no pot acceptar sotmetre’s a ningú, independentment del sentiment nacional de cadascú, no hi haurà marxa enrere. Però caldrà que faci el pas conscient del cost i la dificultat que comporta. Una revolució –i la independència no pot ser altra cosa–, per pacífica que busqui ser, no es fa a base de samarretes de colors, espelmes o coreografies massives. Actuar com si la violència no fos un factor per tenir en compte a la Unió Europea del segle XXI és naïf. La història demostra que els grups que acumulen poder i capital no els deixen anar si no els hi obliguen, encara que hi ha moltes maneres de fer-ho. L’independentisme actual no pot vèncer per la força de les armes, però està guanyant la força de la legitimitat. Quan la Policia Nacional espanyola va començar a carregar a l’escola Ramon Llull de Barcelona la sensació general era d’incredulitat. Va ser un dels primers col· legis electorals on es va desplegar la violència estatal l’1 d’octubre. Els centenars de persones que s’havien aplegat per defensar el col·legi o per votar-hi no s’acabaven d’imaginar que allò podia passar en una presumpta societat democràtica en ple segle XXI. Allà és on el Roger va perdre la visió d’un ull per una bala de goma, on el David va rebre un tret a la cama de la mateixa arma prohibida pel Parlament de Catalunya, on els antiavalots van fer fora a empentes i de males maneres en Guillem, que duia el braçalet de premsa al braç, perquè no fos testimoni de la violència. També és on alguns es van llançar davant les furgonetes per intentar impe-

La violència de l’1 d’octubre va ser innecessària, excessiva, injusta, antidemocràtica, irregular i il·legal fins i tot en la pròpia legislació espanyola dir que marxessin a arrancar urnes a un altre lloc. Malgrat el miler de ferits, i els cops de porra indiscriminats, els traus i els caps oberts, encara que no ho sembli i no ho sabessin calibrar bé, a l’1-O hi havia voluntat de no passar-se. Vaig veure més d’un policia frenant companys seus encegats per la ràbia, aturant-los just abans de passar-se de rosca amb els cops. Tan sols volien calibrar la violència perquè no semblés excessiva davant de les càmeres. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Aquestes instruccions –dictades per l’aparell estatal espanyol el 1712– continuen vigents, i es compleixen tan malament com quan es van promulgar. Però indiquen que la brutalitat podia haver estat molt més greu, i que encara ho pot arribar a ser. La violència de l’1 d’octubre va ser innecessària, excessiva, injusta, antidemocràtica, irregular i segurament il·legal fins i tot en la pròpia legislació espanyola. I tot i això era previsible, com també ho són les multes massives i exemplars que arribaran arran dels talls de vies i carreteres del 8 de novembre. L’aparell estatal espanyol busca espantar la societat catalana sense quedar massa malament, i utilitzarà tots els recursos que cregui necessaris. Si en algun moment determinat creu que pot defensar anar encara més enllà, no hi ha cap dubte que ho farà.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

39


TOCA RESISTIR 40

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Enric I. Canela

Catedràtic de bioquímica i biologia molecular a la UB

E

stem assistint a la resposta implacable de l’Estat espanyol a la nostra declaració “interrupta” d’independència. Hem estat molts mesos, des del 27 de setembre del 2015, immergits en una seqüència d’esdeveniments que va agafar el malnom de “procés” i que va culminar el dia 27 d’octubre de 2017 amb una declaració política de la independència, sense plasmació en document oficial i sense cap efecte formal. Han estat 25 mesos en què el Govern ha intentat fer allò a què es va comprometre en el seu programa electoral, amb majoria parlamentària i probable, però no provada també en vots. Una majoria social clara que demanava votar, però no una majoria social evident que demanés una declaració d’independència. El govern espanyol, amb el suport del Partit Popular, el Partit Socialista i Ciutadans, va fer impossible qualsevol votació amb l’excusa de la inconstitucionalitat. Això ens va portar a una ferotge persecució de tot el que fes olor a consulta. El govern espanyol ja havia fet el ridícul al novembre del 2014, amb la consulta dita del 9-N. No estava disposat a fer-ho. Dèiem alguns que atacaria per terra, mar i aire. Ho dèiem simbòlicament. No crèiem que pogués ser cert, si més no jo. Tanmateix gairebé ho va ser. Teníem els helicòpters amb vigilància exhaustiva, el creuers de can Warner Brothers i hotels plens de forces espanyoles. Calia aturar una consulta, però no ho van poder fer. Hi va haver damnificats l’1 d’octubre, els serveis mèdics en van donar fe. La premsa espanyola no ho va reflectir, però tot el món ho va veure. No va passar ni un mes, amb un conat de declaració avortada el 10 d’octubre,

Dèiem alguns que atacaria per terra, mar i aire. Ho dèiem simbòlicament. No crèiem que pogués ser cert, si més no jo. Tanmateix gairebé ho va ser per arribar a una solemne declaració política el dia 27. Un símbol, si així ho voleu, amb efectes internacionals. Immediatament, el govern espanyol, la brigada 155, va perpetrar un atemptat contra l’autonomia de Catalunya. Ho va fer acompanyat de les dites forces constitucionalistes, emparats amb la llei de “som més, doncs et fots”. Darrerament no hi ha hagut més raó que aquesta. Són més, doncs toca resistir. On anem? Ara votarem, malgrat les disparitats de les forces independentistes, l’independentisme tornarà a guanyar. Votarà més gent, però tornarà a guanyar amb poca diferència. Tornarem a començar una altra vegada? Si no aconseguim més complicitats segurament no aconseguirem més que la promesa d’algun petit retoc de la Constitució espanyola que no arribarà a bon fi perquè els partits constitucionalistes no es posaran d’acord. Andalusia amenaçarà. Estem condemnats, com Sísif que empenyia una gran pedra muntanya amunt i quan arribava dalt queia, a iniciar una i altra vegada el procés sense culminar-lo? Moltes coses es van fer, fulls de ruta i projectes de transició. Les hem fet malament? Fàcil respondre un cop els fets han passat. No critico res. Només recordaré que els estats es mouen per interessos econòmics o estratègics. Un gran principi és “tu guanyes, jo guanyo”. El proper full de ruta ho haurà de considerar.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

41


JUSTÍCIA IMPARCIAL I ESTAT DE DRET

A partir de l’1 d’octubre s’han succeït un seguit d’esdeveniments que, des de la perspectiva jurídica, qüestionen greument la imparcialitat de la justícia a Espanya i obren diversos escenaris relacionats amb la vulneració de drets fonamentals.

42

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Eulàlia Pascual

Doctora en Dret Penal Internacional

A

1. Directiva 2004/83/CE de 29/04/84 i Directiva 2005/85/CE de 1/12/05 transposades a la Llei 12/2009 espanyola.

mb el trasllat de part del Govern, entre ells el president Puigdemont a Brussel·les, va sorgir la qüestió del dret d’asil. Segons la Convenció de 1951 pot demanar asil una persona quan té, entre altres supòsits, “raons fonamentades de témer ésser perseguit amb motiu de les seves opinions polítiques”. D’acord amb les conclusions de Tampere i les Directives subsegüents1, es consideren actes de persecució política, entre d’altres: les mesures legislatives, administratives, policials o judicials que siguin discriminatòries o que s’apliquin discriminatòriament i/o els processaments o penes que siguin desproporcionades o discriminatòries. També es consideren motius per a l’asil “haver rebut amenaces directes que serà perseguit”. Els autors de les amenaces poden ser l’Estat o partits que controlen l’Estat. Aquests supòsits es compleixen, tant per la inclusió impròpia a la querella presentada pel Fiscal General de l’Estat d’un delicte de rebel·lió que requereix com a element principal el “alzamiento violento”, com per l’Auto de la jutgessa Lamela, incomplint les pròpies decisions de l’Audiència Nacional sobre competència el 2008, generant indefensió pels terminis peremptoris i acordant mesures greus com la presó preventiva sense fiança, basant-se en arguments força discutibles i afegint a la ODE dos delictes que no formen part del procés. Aquests fets són els que, d’acord amb la Decisió Marc 13/06/02 sobre Ordre de Detenció Europea (ODE) poden portar a la denegació de l’entrega de l’investigat que no és automàtica i respecte de la qual la sobirania nacional del país acollidor opera com a límit. La ODE parteix de la base que als països membres es respecten els drets fonamentals i, per tant, com va sentenci-

La conclusió és clara: manca de garanties democràtiques i dels elements definitoris d’un judici imparcial ar el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) en el Cas Soaring, “sempre que se sospiti que amb l’entrega es pot cooperar a la violació d’aquests drets es denegarà”. Un d’aquests drets és el dret a un procés just, lligat a la presumpció d’innocència, la igualtat d’armes entre acusació i defensa, i la idoneïtat i imparcialitat del jutge (Art. 6 Conveni Europeu de Drets Humans). Respecte d’aquesta n’hi ha prou amb el dubte perquè “la justícia ha d’inspirar confiança en una societat democràtica” (Cas Langborger). La imparcialitat implica, com assenyala el TEDH (Cas Hauschildt), descartar qualsevol dubte legítim objectivament i subjectivament. I quan es pot dubtar d’aquesta imparcialitat? Quan per exemple “hi ha indicis que el jutge té un criteri a priori sobre el cas” (Cas De Cubber). Segons la Comissió Europea (Dir. 216/343) les autoritats públiques han “d’abstenir-se de declaracions referides als investigats o acusats”. Recordem que el respecte a la presumpció d’innocència s’exigeix al jutge però també als particulars, especialment als periodistes, i que és demostrable que a Espanya s’ha orquestrat des de l’Estat una campanya mediàtica i política de dimonització del sobiranisme català. I això ens porta al rovell de l’ou, és a dir, com assenyala el TEDH en el Cas Zielinski, que “el principi de la preeminència del dret i la noció de procés just s’oposen a la ingerència en l’administració de justícia amb l’objectiu d’influenciar la decisió”. La conclusió és clara: manca de garanties democràtiques i dels elements definitoris d’un judici imparcial.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

43


LA DISSIDÈNCIA Joan F. López Casasnovas Escriptor

E

n referir-se al “procés” català, el govern espanyol i els seus altaveus mediàtics no han emprat, que jo sàpiga, la paraula “dissidència”, sinó que han tret del calaix mots com desafío, deriva, desvarío, locura, etc., paraules acompanyades per l’adjectiu “secessionista”. Tanta follia seria el resultat de la malaltia de Puigdemont, Junqueras et alia, que els impediria veure la realitat. L’estratègia totalitària considera malalts mentals els qui no combreguen amb les seves rodes de molí. En canvi, s’han guardat prou de conceptualitzar l’independentisme o, més encara, la gran onada sobiranista de Catalunya com a obra de dissidents. Tal vegada, perquè la dissidència ens retrotreu a situacions galdoses per al nacionalisme espanyol, al qual deu desagradar profundament la comparança amb tot de repressors. Per exemple, els del temps del “socialisme real”, que aixafaren amb tancs la revolta pacífica de la Primavera de Praga prest farà 50 anys. Després d’aquell episodi, les tropes del Pacte de Varsòvia s’endugueren a Rússia “en presó preventiva” el president Dubcek i els dirigents comunistes txecoslovacs, els obligaren a signar el Protocol de Moscou acatant les exigències dels invasors per, acte seguit, posar en execució la “doctrina Brézhnev” de sobirania limitada. Aquesta sostenia que quan forces hostils, adoctrinades convenientment en l’odi a Espanya, posessin en perill la unitat de la pàtria (químicament indissoluble, materialment indivisible i religiosament sagrada), llavors la Llei (i si calgués, amb la milícia, com preveu l’art. 8 de la Constitució) cauria sobre els insurrectes de forma implacable. Vegi’s que acab de llenegar en el temps i en l’espai: Brézhnev parlava de la pàtria soviètica, de la solidaritat socialista i de la democràcia popular (llavors,

44

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

En la liquidació per la força de la Primavera de Praga es reconeixen certs paral·lelismes amb l’intent d’ofegar la força alliberadora del sobiranisme català allò ja eren fal·làcies, aparences, mentides) i Rajoy aplica mesures arbitràries a l’empara del 155 en defensa, diu, de la democràcia constitucional i de “los derechos de los catalanes y de todos los españoles”. No li importa gens manifassejar ordenaments jurídics i tribunals, presumptes “regles de joc”, etc. L’apel·lació contínua a la Llei és una coartada dels règims posttotalitaris, que la utilitzen en funció ritual i de façana cap a fora. No ignoren que les lleis són sempre maneres imperfectes i més o menys exteriors de tutelar allò que en la vida de les persones és millor respecte del que

els és dolent o pitjor. Però la llei mai no realitza per ella mateixa allò que és millor per a la comunitat. A més, les lleis s’han d’atendre al context en què s’apliquen i, en democràcia, han de respondre als drets humans com a principis superiors. No es pot negar que en la liquidació per la força de la Primavera de Praga es reconeixen certs paral·lelismes amb l’intent d’ofegar la força alliberadora del sobiranisme català! Sàpiguen els piolins que així com a Txecoslovàquia, vint-i-dos anys més tard d’aquella primavera, va succeir la “Revolució de Vellut” i el dissident Václav Havel esdevingué president de la República Txeca (Eslovàquia pocs anys més tard pacíficament se’n separà), a Catalunya la història tampoc no l’aturaran els manaires per molt de poder que tenguin. Amb una condició: que els “sense poder” no aturin la seva dissidència, ni perdin consciència de la seva raó i radical necessitat.


RAÜL

ESTIMAT RAÜL (I JORDI, I ORIOL, I MERITXELL, I DOLORS, I JOSEP, I JOAQUIM, I CARLES, I SANTI). I ELS JORDIS

Jordi Armadans

Director de FundiPau (Fundació per la Pau)

E

stimat Raül, No sé si hauràs passat una bona nit. Jo he dormit poc. Com moltes altres nits darrerament. Però molt més consternat i aclaparat que moltes altres nits. Quan m’he despertat, m’ha vingut al cap, a principis dels 90, quan vam coincidir en algun bolo sobre objecció de consciència. Te’n vas fer, d’objector, perquè aspiraves a un món sense violència i rebutjaves fer l’aprenentatge de la mort. El teu compromís et va portar a Bòsnia, la teva estimada Bòsnia. Allà vas conèixer encara de més a la vora la brutalitat, crueltat i estupidesa de la guerra. I, allí, et vas fer solidari i proper amb tota la gent que patia les conseqüències dels conflictes armats i les vulneracions dels drets humans. Vas treballar al Centre UNESCO de Catalunya, impulsant propostes que connectessin Catalunya amb la necessitat d’una nova governança global, més sostenible, justa i democràtica. Vas implicar-te a fons amb l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, acompanyant l’estimat Vicenç Fisas. Durant molt anys vas promoure la recerca per la pau, compromès amb una transformació fonamentada en l’anàlisi i el rigor. Vas decidir entrar en política des d’una opció d’esquerra alternativa. I, des del Parlament Europeu, entre altres coses, vas

Però, no en tinc cap mena de dubte, tota barbàrie té la seva fi. I, no pateixis ni patiu, treballarem de valent perquè aquesta fi arribi posar l’accent en temes de medi ambient i desarmament. Vas apostar per una Europa que cregués en la democràcia, els drets humans i la pau. Finalment, vas continuar la teva incursió política participant d’una candidatura unitària transversal, compromès en la construcció d’un nou Estat per a Catalunya que, si més no en el teu cas, no volia dir un Estat tancat sinó compromès amb un món més just i digne. He recordat tot això. Perquè he pensat, Raül, que és molt bèstia que una persona com tu, amb aquest historial, acabi a la presó a l’Europa del segle XXI. Molt bèstia. No m’agraden les presons ni hi crec. Però posats a posar-hi gent, se me n’ocorre molta altra (corruptes, mafiosos, especuladors, violadors, criminals de guerra, venedors d’armes, assassins, etc.) que tindria molt més sentit que hi fossin. Però no pas tu. Ni en Jordi, ni la Meritxell, ni l’Oriol, ni la Dolors, ni el Josep, ni el Joaquim, ni el Carles, ni el Santi. He pensat en tu, i he escrit això, perquè fa molt de temps que ens coneixem. Però

podria parlar d’uns quants dels altres. De fet, animo a gent que els conegui més a fer això, a fer-ne un perfil. Així ens adonarem de l’animalada que suposa empresonar-vos. No puc deixar d’esmentar-ho perquè, ho admeto, encara no me n’he refet, d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez. Cessar, per una decisió política, un Parlament i un Govern democràticament escollit i, a sobre, empresonar-lo, és molt i molt bèstia. Però empresonar dues persones de l’àmbit social és perdre, definitivament, tots els papers. Si hi ha algú que estima l’Estat espanyol hauria de procurar canviar aquestes coses. Perquè l’estan portant a l’abisme. En fi, tot plegat, molt bèstia. Molt trist. Molt indecent. I molt repugnant. Però, no en tinc cap mena de dubte, tota barbàrie té la seva fi. I, no pateixis ni patiu, treballarem de valent perquè aquesta fi arribi. Així que espero retrobar-te ben aviat. A tu, i a tots els altres membres del Govern. I als Jordis, que no me’ls puc treure del cap. Teu i vostre. Jordi Armadans (Aquest text també el podeu trobar al bloc de Jordi Armadans https://jordiarmadans.wordpress.com )

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

45


QUAN EL VAS S’OMPLE MASSA, VESSA…

No faré un anàlisi polític, perquè amb tota certesa hi ha experts molt més qualificats que jo per fer aquesta feina, però sí que vull donar la meva opinió des del cor, perquè les emocions sempre són les que ho mouen tot, i des del cap, que ajuda a posar fre a decisions de les quals sovint ens penediríem, si ens haguéssim deixat portar bojament pels sentiments.

46

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Eva Clausó Periodista

D

e Catalunya he escoltat per diferents mitjans de comunicació, polítics i països contraris a la independència que som uns “revolucionaris” o “uns quants rebels”. La paraula revolució té diferents connotacions segons els ulls que l’analitzin. Sembla ser que des de Madrid, des del govern central més retrògrad i assegut còmodament en un passat que la majoria pensàvem que amb estires i arronses s’havia anat superant, el terme revolució vol dir perdre el control, el domini, les competències, el poder. Ja no d’aquells que no els voten, sinó fins i tot dels que els voten, perquè si guanya aquesta “revolució catalana”, com alguns l’han anomenada, perdran tota mena de credibilitat davant el seu electorat. Vist així, la seva revolució sembla que només conjugui paraules lligades sempre a l’autoritarisme. En canvi, per molts d’aquells que creiem en una Catalunya independent, la paraula revolució vol dir llibertat, però llibertat per no sentir-se ofegat, censurat, menyspreat, ni oprimit constantment amb un govern –podria dir només PP, però afegeixo PSOE i Ciutadans– que no han estat capaços d’ésser realistes, valents i fer ús de la democràcia que asseguren els brolla per tots els costats, i haver-nos deixat votar tranquil·lament, sense incidents i sense aldarulls el dia 1 d’octubre. Haver votat el dia 1 d’octubre amb tota normalitat, aquella sí que hauria estat la millor de les revolucions que s’hauria pogut fer des de Madrid, però la por a perdre el domini sobre el poble els va superar. Quin gran error i quin gran atac van cometre contra la democràcia. L’1 d’octubre del 2017 no és història, formarà, sempre més, part de la història de moltíssima gent que, tot i no voler la independència,

Ara sí, ara som en plena revolució, la revolució de les idees, la defensa de la llibertat d’expressió, la defensa dels drets fonamentals... van ser molt, molt valents –no com a Madrid– i van sortir a defensar la llibertat davant d’un govern que els volia tapar la boca. Ara sí, ara som en plena revolució, la revolució de les idees, la defensa de la llibertat d’expressió, la defensa dels drets fonamentals, la defensa de la llengua catalana, la defensa de l’escola catalana, la defensa de la identitat d’un poble que té més història que qualsevol d’altre o com d’altres que també han lluitat, la defensa de la democràcia, la defensa del present més immediat i un futur que ara és incert, però que veu en aquesta revolució l’única manera de no fer passes 40 anys enrere com els crancs... Certament que algunes decisions i actuacions que s’han fet des del govern català no s’han gestionat bé, però quin marge de maniobrabilitat pot tenir un govern que demana, que intenta conciliar cap i cor, que ofereix respecte i rep menyspreu, i es troba constantment davant un govern tancat i barrat a les seves idees i allunyat de la realitat social d’una de les seves autonomies. Sovint he interioritzat la sensació que a Catalunya se l’ha tractada com a la canalla amb un no o un sí a conveniència, sense terme mig per dialogar, per expressar-se, per deixar créixer i, com en tot en aquesta vida, quan el vas s’omple massa, vessa. I és innegable que exercir el poder com fa l’Estat espanyol envers Catalunya desvirtua plenament el sistema democràtic de qualsevol govern en el segle XXI.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

47


EL DOLOR SERÀ SEMPRE NOSTRE

La revolució dels somriures ja no somriu tant. La independència té un preu que encara no sabem si estarem disposats a assumir, però que ja hem començat a pagar. Que hi hagi gent de pau a la presó ens hauria de doldre a tots. Perquè el dolor no té bàndols, el dolor és tan teu com meu i, simplement, fa mal.

48

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


A

Eva Piquer Periodista

bril del 1993. Una ciutadana de Sarajevo explica a l’escriptora nord-americana Susan Sontag que dos anys enrere ella estava la mar de tranquil·la a casa seva quan va saber que els serbis havien envaït Croàcia. Les notícies de la nit van mostrar imatges de la destrucció de Vukovar, només a uns tres-cents quilòmetres d’on era. La dona va pensar “oh, que terrible” i va canviar de canal. “Per tant, com puc sentir-me indignada si algú a França o a Itàlia o a Alemanya veu la matança que té lloc aquí dia rere dia a les seves notícies de la nit i diu ‘oh, que terrible’ i busca un altre programa. És normal. És humà”. És així d’egoista, la condició humana: si ens sentim (falsament) segurs, el dolor aliè ens pot deixar indiferent. No va amb nosaltres. Ni que tinguem la guerra a prop, ens costa de preveure que potser l’acabarem patint en primera persona. Ens és més còmode desconnectar, mirar cap a una altra banda. També per pura supervivència: de passada, espantem la pròpia por. “La compassió és una emoció inestable –va constatar Sontag en el llibre El dolor dels altres–. Cal traduir-la per acció o es marceix”. Ens hem de preguntar què és el que podem fer. “I no és necessàriament millor commoure’s. El sentimentalisme, de manera notable, és totalment compatible amb un gust per la brutalitat”. L’escriptora recordava el cas del comandant d’Auschwitz que tornava a casa al vespre, abraçava muller i fills i, assegut al piano, interpretava una mica de Schubert abans de sopar. Fins i tot la solidaritat pot ser una resposta poc adient, desencertada, coixa: “En la mesura en la qual sentim solidaritat, sentim que no som còmplices d’allò que ha provocat el patiment. La nostra solidaritat proclama la nostra innocència així com la nostra impotència”. La reacció, segons Susan Sontag, hauria d’anar més enllà: “Deixar de

No ens podem quedar de braços plegats esperant que les coses millorin: hem de contribuir activament a millorar-les banda la solidaritat que estenem als altres assetjats per la guerra i per polítiques criminals per fer una reflexió de com els nostres privilegis es localitzen en el mateix mapa que el seu patiment, i poden relacionar-se –amb formes que podem preferir no imaginar-nos– amb el seu patiment”. Penso en tot això, aquests dies de decisions judicials injustes, persones innocents entre reixes i paraules fora de lloc. Penso en com ens arriba a costar mirar el dolor als ulls fins que no ens esclata a la cara. En com preferim autoenganyar-nos en comptes d’assumir que som fràgils, mortals, culpables. No és només que restem indiferents al dolor que no ens pertany, sinó que fins i tot n’hi ha que burxen alegrement en els dolors que creuen llunyans. Se’n burlen. És així de miserable, la condició humana. I, malgrat tot, hi ha un punt de llum. No ens podem quedar de braços plegats esperant que les coses millorin: hem de contribuir activament a millorar-les. L’esperança no és la creença que tot anirà bé, com aclareix l’escriptora i activista Rebecca Solnit a l’assaig Esperança dins la foscor. “Estem envoltats de proves de destrucció i patiment terribles. L’esperança que m’interessa és la de perspectives àmplies amb possibilitats concretes que ens convidin a actuar o ens ho exigeixin”. El futur està encara per escriure i val la pena que ens moguem, en solitari o de forma col·lectiva, per intentar apaivagar el dolor del món. Però abans cal que assumim d’una vegada que el dolor dels altres és també el nostre dolor. (Una primera versió d’aquest text es va publicar al diari Ara el dia 11 de novembre del 2017)

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

49


I ENS HEM TROBAT LLUITANT PELS DRETS...

50

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Francesc Mateu

Director d’Oxfam Intermón a Catalunya

A

l món hi ha molta diversitat i moltes realitats diferents però un dels trets comuns més preocupants dels nostres dies és que patim una involució democràtica. Els espais de la societat civil s’estan reduint, defensors i defensores dels drets humans són assassinats impunement a molts països. La cooptació dels espais polítics per part de les elits econòmiques –que cada cop són més elits– és preocupant. La generació d’una desigualtat creixent i obscena fa que al món n’hi hagi uns (pocs) que cada cop poden fer més el que els convé, acumulant riquesa d’una manera indecent, mentre una part de la humanitat cada vegada més gran es veu abocada a viure sense els mínims necessaris i els seus drets bàsics no es respecten. L’Europa dels valors s’ha desdibuixat des que varen arribar persones a les seves platges buscant refugi. La resposta que s’està donant és cruel i inhumana. Els governs europeus, base d’aquesta Unió Europea hipòcrita i mesquina, malalts del mateix virus, han anat prenent decisions en el mateix sentit. Per un costat, l’extrema dreta s’enforteix a la majoria d’estats amenaçant els drets humans en general i, per l’altre, hi ha una ciutadania que es va creure els valors fundacionals europeus i continua defensant els drets humans, la pau i la solidaritat. L’Estat espanyol no és aliè a aquest corrent i des de fa un temps ha anat posant en marxa mecanismes regressius en matèria de drets com l’aprovació de lleis injustes –com la llei mordassa–, abusos de poder, el control de mitjans, les devolucions en calent o els incompliments en l’acollida de refugiats. I tot mentre es jutgen gravíssims casos de corrupció que posen de manifest la feblesa del nostre sistema democràtic. La judicialització  extrema del conflicte

Aquesta ciutadania ha descobert que la lluita va més enllà del que pensaven, que transcendeix l’objectiu inicial amb Catalunya i l’aplicació del 155 és, en aquest sentit, una fugida endavant que aposta per una lògica de confrontació per aconseguir rèdits polítics i deixar tota la resta en segon pla. A Catalunya hem vist com la ciutadania sortia al carrer des del 2007 per demanar pacíficament solucions a un problema, com s’organitzava per fer un referèndum, per defensar col·legis electorals i per demanar l’alliberament de persones del seu govern empresonades o exiliades. La mateixa Amnistia Internacional ha dit que l’empresonament és una mesura completament desproporcionada. Aquesta ciutadania ha descobert, està descobrint, que la lluita va més enllà del que pensaven, que transcendeix l’objectiu inicial, perquè és una lluita per defensar drets molt fonamentals que s’estan escapçant dia rere dia. Estem lluitant per no perdre drets bàsics com a persones, com a ciutadans i com a activistes per un món més just. I per això precisament ens trobem tanta gent de maneres de pensar i fer tan diferents al mateix costat. Aquest moviment ciutadà massiu i la seva manera no-violenta de sostenir-se és esperançador. La nova consciència que s’ha despertat és una llavor. Quan s’aconsegueixi l’alliberament dels presos i una solució al conflicte, molta més gent seguirà lluitant per allò essencial que ha descobert. Mentre pensava que lluitava per la independència, estava lluitant pels drets com a ciutadans i com a persones. Els seus. Els de tothom. Els de tot arreu.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

51


RESPECTE

Sovint hom ha intentat defensar que l’esport no s’ha de barrejar amb la política. Una proclama que no tan sols no comparteixo, sinó que fermament combato per passar a defensar just el contrari: l’esport és política. Així ha estat, així és i així ha de continuar essent.

52

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Gerard Figueras

Secretari General de l’Esport del Govern de Catalunya

T

ots els països del continent europeu compten amb governs que tenen un responsable d’esports –Ministre o Secretari d’Estat, majoritàriament. Un responsable polític que té l’encàrrec d’implementar unes polítiques públiques en matèria d’esport d’acord amb un pressupost públic associat. A Catalunya fou l’any 1981 quan es feren efectius els traspassos en matèria d’esports assumits per part de qui fou el primer Secretari General de l’Esport –aleshores Director– el Sr. Josep Lluís Vilaseca. Durant 36 anys la Secretaria General de l’Esport ha impulsat polítiques públiques en matèria esportiva que ens han portat a esdevenir una referència a nivell europeu i internacional. Una referència esportiva tant pel que fa als resultats –avui Catalunya és un país esportiu equiparable a altres països de magnitud similar a la nostra– com al model. Em refereixo al model català per excel·lència: la concertació. L’èxit del model esportiu català no s’entendria sense la suma d’esforços del sector públic amb el sector associatiu i privat, protagonista veritable de l’esport català. Aquesta suma d’esforços, de recursos i d’estratègia ha permès que avui comptem amb les millors estructures esportives al servei de l’esport de rendiment però també al servei de la formació i de l’esport de base, del qual els clubs en són la columna vertebral. 17.000 entitats esportives, 40.000 instal·lacions, 71 federacions esportives i 46 consells esportius escolars conformen un sector, entre d’altres, que

Que en Gerard Piqué expressi públicament els seus sentiments no hauria de ser notícia avui representa un 2,1% del PIB de Catalunya i que està preparat per seguir creixent. Creixent al servei dels èxits esportius, però també al servei d’una societat més activa i saludable. Un sector que no ha quedat al marge del procés que està vivint el nostre país. I que, massa sovint, sota aquella interessada proclama que l’esport no s’ha de barrejar amb política, alguns haurien volgut silenciar. Tot i no haver-ne quedat al marge, jo em pregunto, està normalitzat avui que el món de l’esport en general i els esportistes en particular puguin expressar lliurement les seves opinions polítiques sense por a represàlies? La resposta és clara: no. Entitats esportives, dirigents esportius i esportistes s’han manifestat públicament en relació al “procés”. Alguns en un sentit, d’altres en un altre. Però també n’hi ha hagut que no s’han pronunciat en cap direcció. Alguns potser perquè no volien expressar-se, cert. Però d’altres no ho han fet per por a les represàlies que podria comportar expressar una opinió pròpia. En una societat en què considerem normal que actors, intel·lectuals, universitaris, periodistes, professionals, empresaris, sindicalistes i assalariats expressin amb normalitat la seva opinió política, hauríem de preguntar-nos per què en el món de l’esport no ho tractem de la mateixa manera.

Perquè això sigui així és fonamental un valor: el respecte. Totes les persones i, per tant, tots els esportistes, som lliures d’escollir els nostres vincles individuals i col·lectius segons la nostra voluntat, així com de poder canalitzar les nostres emocions i sentiments sense que ningú s’hagi de sentir forçat a fer-ho en sentit contrari. Una lliure elecció que té el mateix valor en cada persona o col·lectiu, tant si és majoritària com minoritària, i que s’ha de basar en el respecte a les emocions, eleccions i sentiments de tots els esportistes, siguin els que siguin. Que en Gerard Piqué expressi públicament els seus sentiments no hauria de ser notícia. Com tampoc ho hauria de ser que, tot i opinar, pensar o sentir diferent que un altre esportista, posem per cas en Sergio Ramos, ambdós puguin jugar plegats sota la selecció estatal de futbol mentre aquesta sigui el seu marc compartit i oficial de joc. Aquesta actitud de respecte i fair play hauria de ser normalitzada en el món de l’esport. Tots els esportistes, tècnics i directius haurien de poder expressar lliurement els seus sentiments i opinions. Sense por a ser ni jutjats ni represaliats pels qui opinessin i sentissin de forma diferent. Aquesta actitud de respecte i fair play hauria de ser normalitzada també en el món de la política. Treballem perquè el camí que queda per recórrer sigui una mica més respectuós i ens permeti a tots sortir a jugar amb les mateixes condicions, amb joc net i amb la seguretat que, després de guanyar o perdre, respectarem el resultat.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

53


I AIXÍ ENS VAM FER GRANS Ferran Casas

Subdirector de NacióDigital

“E

uropa no ho permetrà”, “la imatge de la policia retirant urnes l’evitaran al preu que sigui”, “no poden detenir el Govern”, “això només pot acabar en una negociació”... Eren algunes de les frases que, amb la innocència de qui creu que les coses són com haurien de ser i no com realment són, anàvem sentint els periodistes als polítics catalans. Frases que s’anaven repetint i que, com la majoria dels ciutadans del nostre país, també nosaltres acabàvem interioritzant com l’únic escenari possible si el full de ruta que tenia suport al Parlament seguia fent camí. Però no. Aquesta tardor, entre cops de porra, polítics detinguts i efectes del 155 a les administracions i a la societat civil, hem descobert que l’espanyol és un estat disposat a tot per defensar-se, per preservar la seva integritat territorial i el dret dels catalans que se senten espanyols a seguir-ho sent i també a no triar. I “l’estat de dret” s’ha regirat aquests mesos escanyant l’estat de dret. Fins ara ho havia fet de forma més o menys dissimulada i a les fosques (la guerra bruta n’és el millor exemple) però aquesta tardor ens ho hem trobat de cara. No s’han amagat. El procés i els seus actors, tant els de Barcelona com els de Madrid, han intentat, això sí que ja ens ho temíem, matar el periodisme (la veritat, l’ànim de buscar-la i explicar-la en aquest cas, és sempre la primera víctima d’una “guerra”) però com a observadors de la realitat hem constatat també que, efectivament, hi ha una Espanya, la del PP, el PSOE i Ciutadans, que no vol un canvi de fons.

54

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

“L’estat de dret” s’ha regirat aquests mesos escanyant l’estat de dret. Fins ara ho havia fet de forma dissimulada, però aquesta tardor ens ho hem trobat de cara Una majoria de catalans, la que vol una relació diferent amb Espanya, passi o no per tenir un estat propi, i que es confronta amb un equivalent d’espanyols, els que ja ho tenen bé i reclamen el seu dret a no ser canviats, a viure en un estat que no es reconegui en la seva evident plurinacionalitat. Una situació que s’afegeix a la impossibilitat de resoldre el problema de fons, el de la sobirania, que per uns recau al Parlament i pels altres al Congrés. El debat ha tibat de forma extraordinària la societat catalana i la tensió amenaça de fer-se crònica si les majories

no són incontestables i la comunitat internacional no força el diàleg a fer acte de presència. Amb l’Estatut, molts catalans van aprendre a no deixar-se enganyar pels qui sempre s’escapen de complir la seva part dels acords i, en aquest procés, gran part d’aquesta societat ha après que això no és una broma. Que el camí, encara que sigui volgudament pacífic, no serà curt i que estarà ple de tensions i contratemps perquè es fa amb majories que són curtes i un estat que està disposat a usar tots els seus mètodes coercitius, ja siguin poc o molt confessables. I si els catalans han après això, el govern espanyol i els aparells de l’Estat han triat i prefereixen que la repressió els faci passar vergonya davant tota la premsa internacional que no pas gestionar amb empatia i un punt de risc la seva diversitat. No és l’escenari somiat però és l’escenari real.


QUO VADIS, EUROPA?

E Germà Capdevila

President de l’associació d’editors de revistes i digitals (APPEC)

l 29 de setembre d’enguany, com a president de l’associació nacional d’editors de revistes i digitals, l’APPEC, vaig tenir l’oportunitat de denunciar a Brussel·les, al Parlament Europeu, els atacs de l’Estat espanyol als principis democràtics més elementals. Encara no s’havia celebrat el referèndum de l’1 d’octubre però els senyals d’alarma eren més que preocupants. Cossos de seguretat militaritzats entrant a impremtes i empreses de distribució postal sense ordre judicial, efectius irrompent a redaccions i identificant periodistes, webs informatives tancades o bloquejades, requeriments i amenaces a mitjans de comunicació per tal que no informessin sobre el referèndum, detenció injustificada de funcionaris públics, van ser alguns dels fets denunciats a la capital europea. Vam advertir que la passivitat europea davant aquestes violacions flagrants de drets de ciutadans europeus no faria més que encoratjar els seus perpetradors a anar encara més enllà. Tristament, teníem raó. Tres dies després, l’Estat desfermava una repressió violenta i injustificada sobre la població civil que volia exercir el dret democràtic al vot. L’espiral va continuar pujant de to –davant la mateixa passivitat europea– amb l’autocop d’Estat que ha significat l’aplicació espúria de l’article 155 de la Constitució espanyola, la presa de mig Govern com a hostatges, l’exili de l’altra meitat i la imposició d’unes eleccions il·legals i il·legítimes

(que l’independentisme guanyarà un cop més, per demostrar a Europa i al món que no s’ha mogut ni un mil·límetre del camí traçat).

Potser quan Europa reaccioni ja serà massa tard. I no serà el primer cop Cap a on va aquesta Europa que no només assisteix impassible al buidatge de la democràcia espanyola (que aviat serà una carcassa sense contingut democràtic), sinó que dona suport explícit a l’actuació de l’Estat vers Catalunya i els catalans? On són els valors fundacionals d’una unió creada per garantir les llibertats i els drets dels seus ciutadans? L’extremisme governa a estats europeus com Hongria, Polònia o Espanya, i creix amb força a França, Alemanya, Grècia o Àustria. Veiem grups ultres agredint i apallissant gent a Barcelona i València, i manifestacions amb presència d’extremistes que invariablement acaben amb incidents violents. El missatge que els líders europeus emeten amb la seva complicitat per omissió amb la repressió i la regressió democràtica a l’Estat espanyol –especialment amb l’opressió exercida amb Catalunya– és que les línies vermelles estaven molt més lluny que no ens pensàvem. Potser quan Europa reaccioni ja serà massa tard. I no serà el primer cop.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

55


VIOLÈNCIA D’ESTAT. VIOLÈNCIA PATRIARCAL

Helena Vicente Sociòloga

P

ierre Bourdieu fou un dels principals teòrics de la violència simbòlica; un concepte poc reconegut però lamentablement massa present a les nostres societats. La violència simbòlica és, per exemple, el maltractament psicològic que pateixen moltes dones per part de les seves parelles, que legitimen el seu comportament a partir de la violència, ja sigui física, verbal, en forma d’insults o de menyspreu. És una forma de violència que s’activa quan es veu alterada la normalitat o la comoditat de qui l’exerceix. Violència simbòlica és generar por i inquietud a partir de falsedats o mitges veritats per mantenir l’statu quo. Si observem en detall la nostra societat trobarem múltiples formes d’aquesta violència. Però aquest abús de la força també és una forma que utilitzen els estats. Com ho està fent l’Estat espanyol des de fa temps, però amb intensitat creixent des del passat 20 de setembre. Perquè la presència de milers de policies al port de Barcelona, la intromissió als departaments de Govern, el menyspreu que suposa l’empresonament d’en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, l’empresonament sense dret a defensa de la meitat

56

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

Ho devem a qui l’estat ha empresonat sense justícia, ho devem als nostres avis i a les nostres àvies i ho devem, també i sobretot, a les nostres filles del Govern, o l’ocupació per part de funcionaris de l’Estat als departaments de la Generalitat, entre moltes d’altres accions impulsades des de Madrid, és fomentar el discurs de la por a partir de la violència simbòlica. I és que els estats tenen la potestat de l’ús de la força per a la seva defensa però, d’acord amb les Resolucions 2625 i 3314 de les Nacions Unides, cap estat pot utilitzar-la per aplicar el principi de la defensa de la integritat territorial dins de les seves fronteres com a mesura de repressió a l’exercici de l’autodeterminació. I tampoc cap estat podria vulnerar el dret internacional que reconeix l’autodeterminació com un dret dels pobles, i no una prerrogativa dels estats a concedir o negar. Ja que l’autodeterminació és una expressió democràtica. I tampoc cap estat hauria de vulnerar els principis fundacionals de la Unió Europea que són, també, els fonaments de

les democràcies occidentals establerts per Rousseau, qui argumentava que la única forma de poder polític legítim és el que es troba en la voluntat del poble. Que la sobirania neix en la ciutadania i és qui s’ha d’involucrar en l’elaboració de les lleis que regulen les seves vides. Lleis que, com a tals, estaran sempre subjectes a la voluntat popular. I aquesta és la base del bé comú i la pau social pel manteniment de l’estat de dret. No la violència. Però l’Estat espanyol està vulnerant tots aquests principis i es creu legitimat a continuar exercint la repressió. Però de la mateixa manera que una dona maltractada pot i ha de denunciar i revertir la situació davant de l’abús i l’amenaça, i ho fa per justícia, dignitat i sense victimisme, la societat catalana, amb la seva classe política al capdavant, revertirà la situació actual perquè la proclamació de la República Catalana del passat 27 d’octubre esdevingui una realitat. Ens ho devem, ho devem a totes i cada una de les persones que han defensat la llengua i les institucions catalanes. Ho devem a qui l’Estat ha empresonat sense justícia, ho devem als nostres avis i a les nostres àvies i ho devem, també i sobretot, a les nostres filles.


DEMOCRÀCIA EN ESTAT DE XOC

Hugo Alvira

Historiador i analista

L

’excepcionalitat de l’embat democràtic i democratitzador del procés independentista català ha tingut la virtut de demostrar la capacitat d’estrès de l’Estat espanyol i el seu formalisme democràtic. Aquesta excepcionalitat també ha provocat que es tibin les costures de la democràcia en el marc de la Unió Europea, evidenciant, una vegada més, que fora de la retòrica de les grans declaracions i les solemnes proclames el que hi ha és un escenari de macabre cartó-pedra gens preocupat per la qualitat democràtica dels seus estats membres, ni per donar compliment als drets més elementals i fonamentals que el paper aguanta. I si no que ho preguntin a les milers de refugiades que han patit en les seves pròpies carns les polítiques que volen fer del continent europeu una fortalesa. Però fet i fet, només cal fer una repassada a la història recent (i no tan recent) per veure i comprendre quines són les coordenades que l’Estat espanyol es dona a si mateix per resoldre els conflictes polítics i les tensions territorials que des de la seva creació l’han afectat. En definitiva, no seria errat afirmar que aquesta és una llarga història de pulsions entre allò que podria haver estat l’Estat, i mai ha volgut ser, i les tensions existents entre el centre

que ho és tot i unes perifèries a qui se’ls nega fins i tot el res, quedant reduïdes al paper de digna resistència en la lluita per no acabar subsumides per una concepció despòtica i totalitària del poder central i centralitzador.

Hi ha una història de pulsions entre allò que podria haver estat l’Estat i les tensions entre el centre i unes perifèries a qui se’ls nega fins i tot el res Com a mostra un botó: ens equivoquem quan pensem i diem que l’actual Estat espanyol és una continuació de l’estat d’excepcionalitat permanent que va suposar el franquisme. No, el franquisme no va ser més que la resposta del propi Estat a l’estrès que va suposar el règim republicà en el moment en què aquest es va qüestionar la relació entre l’Església i la República, es va qüestionar l’estructura de la propietat de la terra amb la reforma agrària, es va voler reformar l’enorme exèrcit monàrquic i es va intentar donar més autonomia a les nacions històriques, posant-se en dubte, així, el relat de la nació espanyola com a “una unidad de destino en lo uni-

versal”. Els problemes de l’Estat espanyol venen de tan lluny i estan tan arrelats en el marc mental hispànic que poden fins i tot provocar amargues renúncies per part d’aquells que venint a fer saltar cadenats han acabat refermant els consensos constitucionals que sustenten les estructures del poder oligàrquic, terratinent, espoliador i decimonònic. Al final, novament, es pot dir que l’Estat s’ha negat a si mateix, una volta més, la capacitat de reinventar-se, la possibilitat de reescriure la seva pròpia tragèdia, que no és una altra que viure i reviure de la mateixa forma diferents situacions. És més, ha estat tant el qüestionament que ha suposat per a l’Estat “el desafío catalán” (per emprar la terminologia dels mitjans del règim) que no li ha quedat més remei que replegar-se i fer allò que només sap fer: reprimir i amenaçar, deixant, novament, la democràcia en estat de xoc. Per tot plegat, més enllà de constatar allò que algunes ja podíem intuir, el que ens resta és la dignitat de saber-nos lliures, tot i no ser-ho, i el compromís de continuar en la brega per fer saltar els cadenats i restituir la democràcia en uns termes que aquestes terres desconeixen i d’unes formes que ni tan sols podem imaginar.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

57


RACIONALITAT LIMITADA

58

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Guillem López Casasnovas Catedràtic d’economia a la UPF

E

n tots els ordres de la vida sovint prenem decisions en situació d’incertesa. Agregar les preferències col·lectives a partir d’aquestes opcions és un dels principals reptes de la teoria de l’elecció social que afrontem com a societat. En aquelles incerteses que són recurrents i de les què en guardem registre ex post, tot i que hagin estat en el seu moment impredictibles, hi podem assignar probabilitats. L’avi sempre em deia de petit que si en pondre’s el sol el cel de l’illa era vermellós, el dia següent seria ventós i no podríem sortir a pescar. No sempre l’encertava, però ho feia més que no errava. De les contingències no recurrents que ens poden passar una vegada a la vida i no en tenim experiència ni propera ni llunyana en sabem molt menys. I el que solem fer és una avaluació: estem a gust tot plegat amb el que hem fet quan la cosa més dubtosa de les que hem decidit continua essent millor que la millor de les alternatives que no hem adoptat. En aquesta disjuntiva ens trobem molts quan avaluem el futur de l’economia catalana en els nous escenaris que la política proveeix. Cadascun d’ells té pros i contres: seguir com ara o arriscar. La certesa del que es té versus el valor esperat del que es podria tenir. Tot això multiplicat per la probabilitat (política) d’assolir-ho, és clar. La dificultat per a un economista d’assignar probabilitats a contingències polítiques ho complica tot. Certament, la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, neutralitzada de la dificultat política d’assolir-la (allò que els politòlegs diuen aconseguir

la independència “tocant un botó”!), està més que garantida. Per un tipus d’economia com la nostra oberta a l’exterior, bon capital humà, know how empresarial constatable, etc. (no m’allargaré), la viabilitat econòmica planteja pocs dubtes. Les incerteses provenen de la seva viabilitat política. I aquí el tour de force entre uns i altres genera incògnites que, de manera “bayesiana”, obliguen a re-ava-

La viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, neutralitzada de la dificultat política d’assolir-la, està més que garantida luar sovint les posicions: independència per vies democràtiques quan una part de la societat ja sabem hi està en contra, i qui mana, usant i abusant dels poders d’estat, no ens deixa comptar; valors democràtics no correspostos en diferents cultures (intransigències, explotació de minories nacionals a dins d’estats multinacionals), i essent diferentment considerats entre estats de conveniència occidentals. Els pros i contres esdevenen així part d’un imaginari que comporta distintes taxes de descompte; és a dir, valoracions de sacrificis avui per fer possible benestar futur. Sacrificis ara més certs que beneficis futurs, possibles però més o menys probables segons els moviments de les posicions comentades. Aquestes taxes de com descomptem l’esdevenir divergeixen entre joves i grans (els seus períodes de còmput

de guanys i pèrdues són distints), entre classes ja benestants i les que estan en precari (qui no té res a perdre sol arriscar més). I uns beneficis i costos que no són coetanis ni a l’espai ni en el temps. Observo en tot cas en el procés d’incerteses que vivim tres fenòmens que marquen el nostre dia a dia. En primer lloc, quan a una banda més seny i reflexió es posa en l’avaluació, més s’acostumen a ponderar les pèrdues, i més tremolen les cames:  l’aversió al risc fa per la resta.  A l’altra banda, amb més múscul que cap, i des del poder i força de què disposen, els basta un a por ellos per tirar endavant. En segon lloc, tots aquells benpensants que creuen que un acord és millor (un  win to win que es diu ara) però inverteixen el seu temps en assenyalar les debilitats d’una sola banda fan, de fet, menys possible l’acord, perquè a la vegada que debiliten una part en reforcen l’altra. Per què si no l’altra part ha de cedir res si tu has mostrat les teves flaqueses per lluitar-les? En tercer lloc, els qui busquen profecies autoconfirmades, desfermant bèsties judicials, fugides empresarials –ni que després diguin que són nominals– i una volta provocada l’estampida ja no la poden parar i deixen el territori erm obliden que són culpables, no només del fet que el petit pateixi, sinó que el gran també. Totes les reflexions anteriors són un aprenentatge per a un economista de la Political Economy, per a un acadèmic de la teoria de l’elecció social, per a un ciutadà que, un cop a la vida, posa els llums llargs per albirar el benestar de la seva gent.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

59


ENS PODEN DERROTAR PERÒ NO PODEM FRACASSAR

60

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Jordi Fexas

Empresari i activista

L

a història d’aquest país és, potser, en cert sentit, la història de moltes derrotes infringides. Totes elles sempre des de la força i la brutalitat per part d’aquells que ens voldrien veure fracassar i desaparèixer com a poble. Però nosaltres, col·lectivament, en cada derrota hi hem sabut trobar la nostra escletxa per a la nostra pròpia victòria, que fins avui no era altra que poder mantenir la nostra pervivència com a poble i mantenir vius els nostres anhels de llibertat. Per això cada derrota ha estat, per estúpida que pugui semblar l’afirmació, el mateix fracàs dels propis vencedors. Ara bé, si tenim en compte que per a aquells que ens han precedit el preu de la llibertat era quasi sempre enviar una generació sota terra i les possibilitats i les oportunitats de reeixir eren gairebé nul·les, avui, i cal ser-ne conscients, malgrat la duresa dels moments que estem vivint, les cotitzacions s’han invertit. Tot i que diuen que la llibertat és escassa perquè és cara, el seu preu és el més baix que mai hem hagut de pagar i les possibilitats de reeixir no havien estat mai tantes.

Els costos per arribar al 27-O eren absolutament necessaris per fixar un punt d’“ancoratge” en l’imaginari polític de l’independentisme: la República Hi ha dues variables històriques que mai en situacions similars havíem tingut. La primera és que la violència que l’Estat ens pot aplicar per intentar esclafar-nos té els seus límits. Que encara no hem vist, per cert. I segona, que avui esclafar-nos, a diferència del que ha passat històricament, en un món globalitzat i interconnectat Espanya perjudica, molesta i emprenya a molts altres actors de l’escena internacional i del nostre entorn geopolític. Però tampoc siguem ingenus, ja que això per si sol no és cap garantia d’èxit per assolir una “victòria perdurable”, que diria la historiadora Eva Serra. Com diu el meu amic Albert Sánchez Piñol, “tots els pobles es creuen que tenen la raó però els catalans són l’únic que creu que pel fet de tenir-la els altres li la donaran”.

I, arribats fins aquí, l’independentisme, de la mà volguda o forçada del conjunt del sobiranisme en sentit ampli, haurà de prendre decisions importants de recomposició i adequació, no només en els seus lideratges sinó també tàcticament i estratègicament a curt i mitjà termini. I les opcions no són masses. O anem a forçar que la nostra prima de sang dispari la prima de risc a curt o entrem en un procés d’acumulació de forces i eixamplament polític i social amb un torcebraç de desgast a l’Estat per plantejar un segon embat a mitjà termini. Ja sigui per una unilateralitat implementada o per reeixir en un referèndum acordat. Els costos que hem pagat i estem pagant per haver arribat fins aquí, el 27-O, al meu parer eren absolutament necessaris per fixar un punt d’“ancoratge” en l’imaginari polític de l’independentisme: la República. I per poder seguir la partida i evitar la més que probable guerra civil interna del que hagués estat percebut com una traïció o un fracàs propi de l’independentisme, si avui ens han infringit una derrota –repressiva que no pas política– però ens podem plantejar els dilemes estratègics que comentàvem és perquè no hem fracassat.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

61


GUANYAR EL 21-D PER IMPLEMENTAR LA REPÚBLICA SENSE AMBIGÜITATS

Vam proclamar la República i vam desaparèixer per evitar una repressió violenta d’un Estat espanyol embogit de ràbia en ser derrotat democràticament l’1 d’octubre. Una repressió que molts esperaven, sobretot aquells que hem viscut i hem conegut com actua el govern espanyol en ple segle XXI i al llarg de la seva història. Espanya mai negocia: o guanya o perd.

62

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Joan Puig

Editor del @directe

E

ls fets demostren que tinc raó en afirmar amb aquesta contundència que Espanya és un estat il·legal en si mateix i repressor, que s’ha adaptat a les tècniques modernes. No cal proclamar un estat d’excepció, el practica i ja està, Europa i el marc de la UE ho avala. Per això és un error greu dels partits independentistes abaixar el repte i insinuar que ara toca un camí republicà a mig o llarg termini. Espanya mai, mai, acceptarà un referèndum acordat, només si Europa l’imposa davant una crisi del deute espanyol. Una crisi de l’economia espanyola que cada cop és més evident per culpa del mateix govern espanyol, que ha atiat un “terrorisme econòmic” a l’economia catalana que comença a girar-se-li en contra. Rajoy, forçat per Europa, convoca unes eleccions autonòmiques que s’han de convertir en el plebiscit definitiu. Prou ja de parlar d’errors independentistes i afrontem aquestes eleccions amb fermesa i vigilància. Cap independentista té cap excusa per no votar, té tres llistes diverses i el 21-D hem de guanyar en vots i escons, amb el compromís explícit d’implementar la República Catalana, que per cert tenim declarada. Una fita impensable però que vam assolir, i ho vam fer perquè els polítics independentistes amb un poble al darrera ho van fer possible. Ara, amb un poble al darrera, implementaran la república i ho aconseguirem, Espanya haurà perdut. Som República Catalana si guanyem el 21-D.

El 21-D hem de guanyar en vots i escons, amb el compromís explícit d’implementar la República Catalana, que per cert tenim declarada Fora complexes d’inferioritat, qui ha de donar explicacions són els partits partidaris del cop d’estat, partidaris de la repressió i de l’excusa del 155. Són ells els responsables de fomentar la violència d’extrema dreta i, principalment, el PSC, que ha malbaratat l’esperit nascut de l’acord de la transició entre el PSC, el PSC-R i la Federació Catalana del PSOE. Són els responsables màxims d’aquesta repressió perquè han avalat la dictadura encoberta a l’Estat espanyol. Si convertim el 21-D en processisme haurem perdut, perquè el govern espanyol està preparant la repressió del moviment independentista. Està arrasant aquesta Catalunya que tenen usurpada, fent llistes d’independentistes als Mossos i a l’administració catalana, assenyalant entitats de la societat civil, perseguint empresaris afins a la independència. I no s’aturaran, si cal ho faran amb cirurgia fina, però Espanya mai perdona. Malgrat tregui mitjançant xantatges a polítics de la presó preventiva els manté uns judicis ignominiosos com espasa de Dàmocles, sobretot si es “porten malament”. Recuperem la república usurpada guanyant les eleccions “il·legals” del proper 21-D i implementant la República Catalana.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

63


NACIÓ LLIURE VS.

ESTAT AUTORITARI


Jordi Martí Regidor del PDECAT a l’Ajuntament de Barcelona

C

atalunya viu el moment més greu dels últims quaranta anys. Com diu el títol d’aquest número extraordinari d’ONGC, estem patint un estat d’excepció. Des que l’1 d’octubre vam exercir el nostre dret a vot en el Referèndum pel Dret a l’Autodeterminació i vam ser brutalment reprimits, no han parat d’encadenar-se nous episodis d’assetjament policial, judicial, polític, mediàtic i econòmic. Hem descobert la pitjor cara d’un estat corrupte i autoritari. I el que potser és pitjor, hem vist com partits polítics i organitzacions socials del nostre país, tant de dretes com d’esquerres, han fet costat a les institucions de l’Estat. Vivim un moment excepcional. D’emergència nacional, política i social. Amb consellers del Govern de la Generalitat empresonats i el president Puigdemont i mig Govern a l’exili, a Brussel·les. Empresonats i exiliats per haver donat la veu al poble i per haver fet possible, juntament amb entitats com l’ANC, Òmnium o l’AMI, l’exercici del dret a vot, amb urnes i paperetes. La retenció i posterior alliberament amb fiança de la presidenta Forcadell i alguns membres de la mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem ha estat una altra humiliació a les nostres institucions d’autogovern. I la massiva mobilització que ha tingut lloc aquest dissabte a Barcelona és una mos-

Els empresonats i exiliats ho són per haver donat la veu al poble i per haver fet possible, juntament amb entitats com l’ANC, Òmnium o l’AMI, l’exercici del dret a vot, amb urnes i paperetes tra inequívoca de la voluntat d’una bona part de la societat catalana d’exigir la llibertat dels presos polítics, de tirar enrere l’aplicació de l’article 155 de la CE i d’abraçar el nou Estat català en forma de república, si així ho decideix el poble català en les eleccions del 21 de desembre. I en termes polítics, aquest és el gran repte democràtic que tenim davant nostre. Més enllà de la indignació que ens ha provocat la repressió policial, política i judicial, que ens manté en estat de xoc als milers de catalans que coneixem i estimem els nostres representants empresonats i exiliats, ara cal donar una resposta democràtica contundent, de nou a les urnes, el 21 de desembre. I la resposta ha de ser inequívocament unitària, transversal i plural. De partits, organitzacions, col·lectius i persones alineades amb la democràcia, la sobirania i la llibertat de Catalunya. No hi ha lloc per a càlculs partidistes ni estratègies de curta volada orientades a preparar governs

autonòmics i tripartits vergonyants. Som centenars de milers de catalans els que exigim unitat i la presentació d’una candidatura encapçalada pel president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, formada pels nostres empresonats i exiliats, els presidents de l’ANC i d’Òmnium, els membres de la mesa del Parlament i altres representants d’entitats sobiranistes. Cal, doncs, tancar una llista unitària de país, que incorpori el màxim de sensibilitats, però inequívocament dissenyada per maximitzar els resultats, guanyar de nou la batalla democràtica a les urnes, i fer possible la consolidació del nou Estat català, en forma de república. Una nova victòria, seguint la convocatòria electoral de l’Estat espanyol, dibuixaria un nou escenari en què la Unió Europea i les institucions internacionals estarien obligades a segellar la necessària negociació política que l’Estat no va acceptar després del referèndum de l’1-O. Després que el president Puigdemont hagi expressat la seva voluntat d’encapçalar aquesta llista unitària, cal que la unitat i la generositat tornin a ser valors guanyadors. No m’imagino una altra cosa. Si no ho fem així, quin missatge farem arribar als milers de catalans que van defensar urnes i col·legis amb els seus cossos l’1-O i a la comunitat internacional?

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

65


A COP DE DENÚNCIA

Jordina Arnau

Periodista i activista social

3

homes. 3 homes amb el cap cot. De què s’amaguen? Entren i s’asseuen a la sala de premsa de l’Ajuntament de Reus, entre els periodistes. Venen a escoltar la roda de premsa que fan els partits sobiranistes per denunciar la macro denúncia en què la Policia Nacional uneix tot tipus d’expressions populars pacífiques (com cridar “llibertat” o portar una pancarta) per encausar desenes de reusencs per suposada “incitació a l’odi, coaccions i amenaces”. Resulta que els 3 homes en qüestió són membres de la Policia Nacional de secreta que venen a escoltar què diuen els càrrecs electes sobre la denúncia que el seu cos policial els ha interposat. Que potser volen ampliar, encara més, la denúncia segons què es digui a la premsa? Tenen ordres de controlar-ho absolutament tot? Finalment els fan sortir de la sala per ordre del cos de seguretat del consistori reusenc. Fins on estan arribant els tentacles del control i de la repressió? Cada dia sembla més clar, desgraciadament, que aquell “a por ellos” no té límits a curt termini.

66

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

És casualitat que la majoria de persones que apareixen a les diligències que presenta el cos policial formin part de l’esquerra independentista? Quan els Jordis fa gairebé un mes que estan presos, quan mig Govern català també viu entre barrots i l’altra meitat és a l’exili, a Reus ens trobem davant d’una nova fase inicial de repressió delirant. La Policia Nacional es veu en cor de presentar una causa ben àmplia que dispara a tort i a dret contra tot tipus de persones perquè entén que l’alcalde i els càrrecs electes, els bombers, petits empresaris de la ciutat, persones vinculades a l’esquerra independentista des de fa anys i gent sense cap vinculació política comparteixen un únic objectiu les darreres setmanes: incitar a l’odi vers la Policia Nacional. Asseguren que estan espantats perquè la gent cridava “votarem” i ara crida “llibertat”. Pateixen perquè creuen que dos joves que un bon dia estaven assentats en un banc mirant el mòbil estaven gravant

policies d’amagat, segons denuncien. Els bombers també estarien incitant a l’odi i malversen fons públics perquè van fer cordons de seguretat en diverses mobilitzacions pacífiques. Que potser encara ho dubteu? Tothom s’ha conxorxat per ferlos fora i per això la gent els crida: “fora les forces d’ocupació”, el càntic més perillós, segons apunta el cos. Darrere el surrealisme, però, hi ha altres lectures que no fan cap gràcia. És casualitat que la majoria de persones que apareixen a les diligències que presenta el cos policial formin part de l’esquerra independentista? Com han aconseguit relacionar la militància d’una persona concreta amb una organització política determinada? S’estan fent seguiments policials secrets? És que ens tornem a trobar davant de l’ús de fitxers policials il·legals per encausar un determinat sector independentista que té certa tradició en la mobilització? Està clar que ens toca mantenir el cap fred i ferm per denunciar tot aquell abús de poder que vivim en aquest estat d’excepció imposat a través de la llei i la denúncia.


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

67


DELS ATEMPTATS DEL MES D’AGOST ALS ATEMPTATS DEL MES D'OCTUBRE

68

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Llorenç Olivé

Membre de la Comissió de Drets Humans de Justícia i Pau

A

ra fa pràcticament tres mesos dels atemptats terroristes de Barcelona i de Cambrils. No fa ni cent dies i ens sembla que hagi passat una eternitat. Ens queda lluny, molt lluny. Aquells fets ens van treure a totes les persones tot el que teníem a dins. Per una banda, la ràbia, el dolor, la impotència i el desconcert per intentar entendre què havíem fet malament, per què uns joves catalans havien fet aquella barbàrie. D’altra banda, ens va treure el millor que tenim com a societat: la col·laboració, la solidaritat, la gratuïtat, i també la professionalitat des dels diferents àmbits. Metges i personal sanitari que des del primer moment van atendre les víctimes. Els mestres i professors que des de les escoles van entomar un inici de curs complicat per fer entendre als infants i joves el que no es pot comprendre i promoure l’amor i la solidaritat vers els altres. Els professionals de la informació, que al minut informaven d’allò que passava i intentaven tranquil·litzar i orientar la societat catalana; i que entre altres coses van fer un programa excel·lent, l’InfoK, per explicar als nens què és un atemptat i trametre’ls uns valors. I l’actuació policial que, sota el comandament del major Trapero, va fer que el que va ser un cop molt dur amb la mort de 16 persones i un centenar de ferits, quedés finalment en això. Ara, precisament tres mesos després, són aquests professionals, com a cap de turc de la societat catalana, els qui han

Ara toca tranquil·litat, fermesa, determinació. Tranquil·litat, perquè tota la situació no ens posi en dubte i puguem seguir treballant patit el desgast i l’intent immoral de descrèdit per part del govern de l’Estat i del poder de la premsa política espanyola. On hi va haver una bona actuació policial, des d’un inici ja se’n va qüestionar el plantejament, encara que a ulls del món el saber fer de la policia catalana fos un exemple i s’hagi guanyat el respecte internacional; s’ha volgut menysprear el treball i acusar el màxim comandament d’incomplir les ordres i de promoure la sedició. On des de les escoles es treballa la diversitat, la interculturalitat, la convivència –i tot això amb esforços i dificultats perquè les retallades dels darrers anys no han estat un tema menor– han hagut de suportar l’acusació d’adoctrinament d’alumnes i que a les escoles a Catalunya es promou l’odi, tant des d’escoles públiques com des d’escoles religioses. Des de l’àmbit de la salut, on es treballa des del codi deontològic i el jurament hipocràtic en atenció a les persones, s’ha hagut de sentir qüestionar l’atenció a les més de 1.000 víctimes resultat de les brutals i violentes càrregues policials de l’1 d’octubre, acusats, també ells, de falsejar dades. I, finalment, des dels mitjans de comunicació públics que han tingut sempre una porta oberta a la diversitat i a la pluralitat

d’opinió –cosa que no fan les cadenes públiques i privades d’àmbit espanyol– han hagut de suportar un linxament mediàtic per manca d’objectivitat, per no seguir les directrius del Govern espanyol, fins al punt de rebre des de la total impunitat atacs feixistes. I ara què? Després de tants dies amb el cap emboirat per la situació, pels centenars de missatges que ens arriben per whatsapp, que a vegades ens despisten més que orienten, i per la incertesa del dia a dia que no sabem on som. Doncs ara toca tranquil·litat, fermesa, determinació. Tranquil·litat, perquè tota la situació no ens posi en dubte i puguem seguir treballant per la llibertat i els drets humans i l’acció pacífica d’aquest país, que té aquestes guies per emblema. Fermesa, per tal que entitats com la nostra, que tenim una participació en l’àmbit estatal, puguem fer de pont per explicar la veritat de tot el que passa i del que vol el poble català; ara més que mai, amb empatia però sense renúncies, hem d’explicar i escoltar. I determinació, perquè mentre el país vagi fent el seu camí, que el fa i el farà, anirem treballant des d’on som per l’aplicació d’un estat de dret de debò, amb independència real dels tres poders, per democratitzar la justícia –allà no ha passat mai l’anomenada transició– i per dissoldre finalment l’Audiència Nacional, massa hereva del tribunal d’ordre públic. I no ho dubteu, com a poble estem guanyant, i els valors i els drets humans hi seran per respectar-se.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

69


UNA UE DE COVARDS?

Laura Pous Periodista

“L

a Unió Europea, que no té miraments per denunciar com “alarmants” les detencions de dissidents polítics a Turquia, que reclama “diàleg”, “mediació regional” i “l’alliberament dels presos polítics” a Veneçuela o que adverteix Polònia que “una justícia independent és essencial” per formar part del club, calla quan l’Estat espanyol empresona sense opció a fiança mig govern català i dos líders independentistes. Brussel·les s’inhibeix amb Catalunya i, tot i la sorpresa i indignació que va causar la violència de l’1 d’octubre, ha tornat en les darreres setmanes al discurs de “l’afer intern” i el respecte “pel marc constitucional”, sense noves crides al diàleg i admetent que la mediació és impossible perquè Espanya no la vol. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que es vantava de dirigir l’executiu comunitari més “polític” de la història, calla davant de la crisi política més greu al continent des del Brexit. La indignació de la premsa internacional, que ja s’ha quedat sense idees per intentar arrencar respostes dels portaveus sobre Catalunya, és més que evident. I Juncker en dona poques, més enllà de fer entendre que a ell, la independència, li fa mandra, perquè no vol una UE de 85 mini-estats. “Ja és prou complicat amb 27”, diu. El president del Parlament Europeu, l’italià Antonio Tajani, dissimula encara menys la seva amistat –i dependència– amb el PP espanyol. De fet, fins i tot va sortir

70

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

a fotografiar-se amb uns manifestants unionistes davant de l’Eurocambra. Un portaveu ho va justificar dient que ell sempre intenta estar al costat de la gent. Però ni va sortir el dia que una vintena d’eurodiputats van denunciar al carrer els empresonaments, ni va sortir, tampoc, en les múltiples manifestacions pels presos polítics que ha fet la comunitat catalana a Bèlgica. L’únic que ha mantingut intacta la neutralitat europea, per ara, ha estat el president del Consell Europeu, el polonès Donald Tusk, que va reclamar a Rajoy que utilitzi “la força dels arguments, i no l’argument de la força” per convèncer els catalans.

I mentre creixen els evidents contrastos entre la judicatura espanyola i la belga, creix també el risc que l’europeisme català no se’n surti Poc després de l’empresonament dels vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Bassa, Borràs, Romeva, Turull, Rull, Forn i Mundó, i de la marxa cap a Brussel·les del president Puigdemont, la Comissió Europea va tancar-se en banda –encara més! “L’última vegada que ho vaig comprovar, tant Bèlgica com Espanya eren democràcies”, va dir, en el seu habitual to, el portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas –marit d’una espanyola, Mercedes Alvargonzález, cap de gabinet del PP europeu. Cap mena de dubte ni de consternació davant del fet que mig govern democràtic i legítim d’un territori de la UE estigui tancat a la presó i l’altre mig, a l’exili. Ni tan sols va mostrar un bri de simpatia per dos d’ells, Romeva i Junqueras, que van ser eurodiputats quan el propi Schinas seia al Parlament Europeu com a representant de la Nova Democràcia grega (2007-2009). Fa només

uns dies, un altre popular, Gyorgy Schopflin, deia al Via Europa d’El Punt Avui TV que recordava “molt bé” els seus dos col·legues ara empresonats. I com ell, molts altres en els passadissos d’aquestes institucions se’n fan creus que estiguin tancats. Però al Berlaymont, la seu de la Comissió Europea, mana el dictat del silenci. O el que és pitjor: el de la indiferència.   Clar que només cal fer un cop d’ull ràpid a com ha tractat la justícia belga el president Puigdemont i els quatre consellers que són amb ell a Brussel·les per adonar-se de la distància entre Madrid i la capital belga. Tots ells, després de presentar-se davant del jutge, van sortir en llibertat sense fiança, només amb cautelars (prohibit sortir del país sense permís, tenir residència fixa i acudir en persona a qualsevol cita policial o judicial). El magistrat va seguir la petició del fiscal de deixar-los en llibertat: res a veure amb la contundència de Maza i Lamela. Tots els grans partits belgues, de fet, s’havien oposat, hores abans, a l’opció d’empresonar-los, amb l’exprimer ministre Elio di Rupo –francòfon i socialista– fins i tot descrivint Rajoy com un “franquista autoritari”, i el liberal i també exprimer ministre Guy Verhofstadt –gens sospitós de donar suport a la independència–  titllant de “desproporcionat” empresonar líders polítics. L’actual cap de govern belga, Charles Michel, és un dels pocs mandataris europeus que no s’ha arronsat a la pressió diplomàtica espanyola i que ha dit una i altra vegada que la solució és clara: “Diàleg, diàleg i diàleg POLÍTIC”. Amb el seu viatge a Brussel· les, Puigdemont i el seu govern a l’exili han aconseguit internacionalitzar el conflicte, que ha esclatat al cor de la UE. I mentre creixen els evidents contrastos entre la judicatura espanyola i la belga, creix també el risc que, amb aquesta Unió Europea que tapa les vergonyes del PP, l’europeisme català no se’n surti.


UN NOU DICCIONARI L’excepcionalitat que vivim aquests mesos ha impactat fins i tot la llengua. L’article 155 ha resultat ser també una nova semàntica. Han ocupat el nostre vocabulari amb mots com sediciós, tumult o adoctrinament.

Majo Siscar Periodista

D

iuen que a Catalunya vivim adoctrinats, que no és res més que culpabilitzar-nos d’estar instruïts en certes opinions. És a dir que som molt sabuts, tant, que ho he hagut de buscar al Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana (Digec). Un llibrot que per al Govern espanyol deu difondre, com els nostres mestres, teories que propicien concentracions tumultuàries, és a dir, agitades, amb una multitud que crida i fa aldarull. Vaja, una manifestació de tota la vida, perquè que jo sàpiga la processó del silenci és cosa dels Divendres Sants. El mateix diccionari adoctrinador contempla que tumult, en dret penal, és sinònim de sedició, i vet ací la mare de totes les interlocutòries. L’“alçament en contra l’autoritat establerta” és un delicte contra l’ordre públic que cometem en “evitar, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis (...) sense estar compresos en el delicte de rebel·lió”. I resulta que no ens acusen de rebel·lió perquè aquesta ja comporta un aixecament en armes, com l’intent de colp d’estat del 23-F. I parlant de colps d’estat, aquesta expressió també s’empra a Catalunya

Diuen que a Catalunya vivim adoctrinats, que no és res més que culpabilitzar-nos d’estar instruïts en certes opinions i a Madrid amb massa deseiximent, com si fos una portada de l’As i el Marca després  d’una falta a Messi. Doncs bé, resulta que ni els diccionaris s’hi posen d’acord. El Digec ho defineix com la “tècnica d’accés al poder polític per part d’un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades”. Encaixa en aquesta definició la presa de les institucions catalanes per part del Govern espanyol? Que cadascú en tragui les conclusions, però la Real Academia de la Lengua Española matisa que ha d’ésser una “actuació violenta i ràpida, generalment per forces militars o rebels” i cal recordar que el Gobierno no ha entrat amb armes a la Generalitat, només les ha fetes servir per atonyinar gent desarmada. Per cert, aquests que anaven estomacant iaies sí eren uns quants milers de forces armades allotjades en un vaixell ornamentat amb un dibuix del Piuet,

una nota castissa d’humor per relaxar la imatge bèl·lica. Però aturem-nos en el Piuet, perquè això ha estat una altra nova aportació lingüística que als valencians ens fa somriure obscenament. Sentir cada matí a la Mònica Terribas dir que la policia s’allotjava al vaixell de la titola bé mereix una denúncia, o no? Problemes de traducció. Això, amb Canal 9 no haguera passat, veus. Una televisió pública, per cert, a qui mai cap diari cabdal de la democràcia espanyola li va destinar un periodista que la mirara 24 per 7. I quina llàstima, perquè aleshores hagués descobert que  allà  s’hi negava també un altre diccionari, el de les martingales del PP. Que ara tampoc obren portades, relegades a la cara B. El titular se l’emporta una paraulota made in secessionistes,  la  DUI, un acrònim tan creatiu que confoníem col·loquialment amb un mètode anticonceptiu i que al final ha acabat com un avortament forçat. Com deia  Michel  Foucault, “el discurs no és simplement allò que tradueix les lluites o els sistemes de dominació, sinó allò per què i per mitjà del qual hom lluita”. Que les paraules i el govern, doncs, tornen a ser nostres.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

71


LA TARDOR A PEQUÍN

Manel Ollé

Escriptor i professor d’estudis xinesos a la UPF

Q

uan l’ecosistema informatiu institucional se’ns ha tornat tan evidentment tòxic i prescindible, i davant la urgència del que ens envolta, hem hagut de contraprogramar xarxes de dades, anàlisis i opinions. Vivim per barris també en aquests espais comunicatius, connectats a veïnatges literals o virtuals. Això ens ha fet més forts, i alhora més vulnerables al monologuisme o al miratge col·lectiu. Potser és per això que mai deixa d’astorar (i d’intrigar) la percepció dissonant que de tant en tant t’arriba d’algun amic sobre el que ha estat passant en aquest país en aquests últims anys, i més encara en aquesta última tardor. Més enllà dels miralls sistemàticament esbiaixats, que veuen el que els convé veure a pinyó fix, en funció de l’agenda política, de vegades ensopegues amb alguna mirada aliena que, tot i que et revolta, val la pena de considerar amb atenció, no pas per masoquisme ni per exercir cap acte d’heroica equanimitat, sinó perquè en alguna mesura et descentra i revela punts cecs que se t’escapen, contrallums

72

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

Però aquesta tardor a Barcelona se’ns ha tornat ja una mica massa semblant a la de Pequín o a la del Hong Kong dels paraigües grocs o matisos en la carta de grisos. O bé per contra et reconfirma en posicions que res no desmenteix. Tots tenim un amic de nació mundana (sovint banalment hispana) i sempre molt de la broma, que llegeix el que passa a Catalunya com si fos una versió de l’argument delirant de La tardor a Pequín de Boris Vian. Ens hem equivocat d’autobús i som al 975: comboi conduït per un sonat que no pensa fer cap parada fins que arribi prop de les vies d’un ferrocarril inservible enmig del desert inexistent d’Exopotàmia. En el llibre de Boris Vian no s’hi esmenta la tardor, ni tampoc hi surt Pequín. La lògica del relat va al seu aire. També la presumpta vinculació entre aquesta fantàstica novel·la i la tardor a Barcelona és arbitrària i agafada pels pèls: pot tenir-hi tanta o tan poca relació com la pugui tenir amb algun

episodi del recorregut biogràfic de cadascú de nosaltres o amb l’evolució recent de la lliga escocesa... Llavors deixem dir a l’amic mundà, i demanem al cambrer una altra cervesa... Però aquesta tardor a Barcelona se’ns ha tornat ja una mica massa semblant a la de Pequín o a la del Hong Kong dels paraigües grocs, i aquí com allà hem vist com en nom de la Raó d’Estat cauen les webs, es limiten els drets civils, s’impedeix el vot, s’exerceix la violència contra la població, i s’empresonen o s’exilien polítics i activistes socials que discrepen o actuen al marge de les restriccions. I hem vist que aquí com allà es banalitza i normalitza aquest escenari repressiu en nom de l’harmonia social i del progrés econòmic. I en nom d’una presumpta superioritat moral mundana, racional, distanciada i equidistant. La broma aquesta de La tardor a Pequín llavors ja no fa cap gràcia, i aquest biaix cognitiu, aquesta manca d’empatia i aquest escapar per la tangent amb la ridiculització constant provoca una barreja de tristesa (perquè l’amic no ho vegi) i de ràbia (perquè no ho vulgui veure).


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

73


L’EXCEPCIONALITAT DEL MOMENT

Manel Vila Director General de Cooperació del Govern de Catalunya

E

ntenc perfectament que l’equip de redacció de la revista ONGC es plantegés canviar el sumari de la revista de tardor i parlar de l’excepcionalitat del moment en l’administració pública a Catalunya. En la matinada del dissabte 28 d’octubre de l’any 2017, trenta nou anys després de l’entrada en vigor de la Constitució espanyola avui vigent, el Boletín Oficial del Estado número 261, per primera vegada interpretava l’article 155 i publicava el Reial Decret on es designen els òrgans i autoritats encarregats de donar compliment a les mesures dirigides al govern i a l’administració de la Generalitat de Catalunya autoritzades en l’acord àmpliament majoritari del Senado en la sessió del dia anterior. En aquest decret es designaven els òrgans habilitats per garantir les finalitats de l’acord que són: exercir les actuacions necessàries per garantir que l’Administració i el conjunt de la Generalitat restauri i actuï conforme l’ordre constitucional i legal vigent, assegurant la neutralitat institucional, de manera que l’interès general dels catalans sigui el principi rector dels responsables polítics per sobre dels interessos polítics; garantir el normal funcionament de l’Administració pública a Catalunya i finalment actuar amb principis

74

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

de prudència i proporcionalitat i amb ple respecte a l’Autonomia de Catalunya. Seguidament i tal com consta en l’annex de l’acord s’assigna al Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación realitzar les funcions que li corresponguin en el seu àmbit competencial, i on es detallen entre altres organismes i dependències del Departament d’Afers i Relacions Institucionals, Internacionals i Transparència, els dos òrgans de l’Administració pública catalana que desenvolupen la política pública de cooperació al desenvolupament: la Direcció General de Cooperació i l’Agència Catalana de Cooperació. L’aplicació de l’article 155 de la Constitución Española de la manera en què s’ha procedit, amb moltes discussions jurídiques i procedimentals sobre l’abast de les mesures, no es més que posar sobre el BOE maneres i actuacions que ja portem molt temps analitzant: la total intervenció econòmica de la Generalitat de Catalunya a partir del setembre d’aquest any que s’afegeix a totes les decisions econòmiques i de tresoreria que s’han anat prenent des de l’Estat en els darrers anys, que han ofegat totalment el marge de maniobra del Govern. És cert que en virtut de l’aplicació del 155 tenim a les dependències de la Conselleria d’Exte-

riors personal enviat des del Ministerio de Exteriores per procedir al seguiment de les mesures adoptades, però tan cert com no disposar des de mitjans de setembre de la mínima autonomia financera per executar el Pla d’acció 2017 de Cooperació Internacional, Pau i Drets Humans que concreta les actuacions anuals de l’actual Pla Director de Cooperació al Desenvolupament vigent. Pla Director de Cooperació al Desenvolupament que va ser aprovat per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya, després d’un llarg període de discussió, propostes i esmenes i que anualment en les compareixences a la Comissió d’Exteriors del Parlament (el conseller Romeva en dues ocasions) es presentaven i discutien amb els diferents grups parlamentaris les seves concrecions, podríem dir doncs que una de les consideracions de l’actuació del 155 com és que l’interès general dels catalans sigui el principi rector dels responsables polítics per sobre dels interessos polítics estava plenament reeixit en els procediments emprats. Aquest interès general que moltes vegades no hem trobat gens ni mica en les relacions amb l’Estat. Ens va fer molt mal que després de mesos i mesos de discutir amb l’Agencia Española de Cooperación


un programa de cooperació amb els països del marge sud del Mediterrani per lluitar contra l’augment de l’extremisme violent, de canviar contraparts, de modificar actuacions... finalment ens diguessin que el projecte estava molt bé però que en aquests moments no es podia finançar, ni presentar a les institucions europees un projecte preparat per Catalunya. Mai ens hem sentit “cooperación descentralizada”, no per cap consideració política de l’equip actual de govern. Des de fa molts anys interpel·lem que seríem cooperació descentralitzada si dels pressupostos de l’Estat es transferís una part d’aquest per a l’execució d’algun programa concret, en el sentit més propi d’allò que anomenem la subsidiarietat, el principi pel qual cada administració faci el que millor sap fer i té més fàcil pel seu nivell competencial. En la darrera compareixença del Ministro de Exteriores y Cooperación al Congreso de los Diputados, on se li va retreure per part de tots els grups polítics la poca execució pressupostària de l’Agencia Española de Cooperación, feia esment a les quantitats transferides per la Unió Europea a l’Estat espanyol per fer cooperació descentralitzada. Cap d’aquestes partides ha arribat mai a Catalunya. No som cooperació descentra-

litzada perquè el total dels diners que el govern de Catalunya gasta en programes i projectes de desenvolupament global surt de la distribució del pressupost de la Generalitat. En les polítiques públiques de cooperació, mai hem vist l’interès general per sobre dels interessos polítics per part de l’Estat.

Aprofitarem per explicar a aquesta gent que legisla de matinada com treballa la cooperació catalana i serem resilients, d’aquesta crisi en sortirem més forts Tampoc hem vist l’interès general de l’Estat en actuacions en emergències i crisis humanitàries, fins al punt que actualment s’està discutint un protocol d’actuacions entre el govern central i els òrgans de cooperació i solidaritat de les diferents comunitats autònomes, ja molt cansades d’actuar en les crisis sense cap reconeixement ni coordinació estatal. L’Agència Catalana de Cooperació ha participat en totes les reunions celebrades per millorar aquesta resposta urgent i solidària de l’Estat espanyol, que malauradament es repeteix any rere any degut a tragèdi-

es naturals o provocades per les guerres, però a dia d’avui molt poca concreció i molt poc interès general. Vetllarem per les institucions catalanes, vetllarem pel funcionament normal de la gestió de projectes i programes pactats amb les organitzacions de la societat civil, vetllarem perquè les contraparts a terreny que treballen en projectes de desenvolupament, condicions de la pau, memòria històrica i drets humans, la part més dèbil dels projectes de cooperació per les condicions que troben en els seus països, trobin els mínims impediments administratius per continuar amb la seva feina. Lluitarem pels programes plurianuals amb les ONG que aquest any hem tornat a posar en funcionament i que feien una incidència cabdal en treballar els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Resistirem aquesta situació administrativa que no ens agrada perquè atura processos importants generats amb les entitats catalanes i internacionals, amb contraparts solvents, en la lluita pels objectius del Pla Director de Cooperació i dels Plans anuals presentats pel conseller Romeva al Parlament. Aprofitarem per explicar a aquesta gent que legisla de matinada com treballa la cooperació catalana i serem resilients, d’aquesta crisi en sortirem més forts.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

75


ESTAT D’EXCEPCIÓ I D’INDIGNITAT

Marc Gafarot

Expert en Relacions Internacionals

P

er molt que l’independentisme s’hagi equivocat terriblement en el convenciment i la propagació que amb quatre manifestacions multitudinàries enllustrades de somriures i amarades de bonhomia n’hi havia prou per crear un nou estat dins d’Europa, res no pot justificar el comportament i les actuacions altament immorals i, ara sí, subversives per part de les autoritats espanyoles dins d’un marc suposadament democràtic i europeu. Que Espanya té un problema amb Catalunya i per extensió amb la democràcia tots en major o menor mesura ho sabíem. Ara bé, convertir la teva policia en vulgars i covardes forces de xoc contra manifestants inermes i pacífics, la teva judicatura en una extensió de l’executiu i amb greus reminiscències d’antic règim i la premsa o quart poder, pública i privada, en un instrument de propaganda i d’escarni contra els “heretges” catalans pot ser avantsala d’una involució d’intolerables atributs autoritaris per al conjunt de l’Estat espanyol. Neofalangistes i neorojos, o sigui dretes i esquerres espanyoles, semblen complaguts amb aquest nou panorama, però és això el que volen els catalans? Soc dels que espera amb creixent interès i curio-

76

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

sitat intel·lectual i patriòtica la resposta ciutadana. Venia a dir el personatge de l’Alioixa a la magnífica obra de Els germans Karamàzov, amb una també magnífica traducció al francès de Joan Sales, que “en un món sense Déu tot era possible”. Aterrant al moment present i en el nostre marc conceptual la frase de Tolstoi ens hauríem d’interrogar què li pot quedar a l’estat de dret si renuncia a la decència i la moralitat i pervertint, encara més, els seus valors pren per bandera l’arbitrarietat característica del dret d’estat. O per

Catalunya ha de decidir ara el seu futur. I ho ha de fer amb generositat i unitat i amb una visió desproveïda de cap senyal d’odi o revenja dir-ho en prosa, un estat més autoritari que altra cosa, més turc que no pas britànic o anglosaxó. Un estat on, en nom de la igualtat, la llibertat és escanyada fins el darrer sospir de vida. Fins fa poc temps, esmentàvem Europa com a refugi de tantes coses belles i morals; però avui Europa està per altres raonaments que ben poc tenen a veure amb la decència i l’humanisme; i sí amb mantenir certs statu quo, artefactes de molta i perillosa càrrega, que són preludi de la seva pròpia extinció. Heus aquí la decadència que es projecta com un enorme mantra sobre tot un continent que abans inspirava el món tot il·luminant-lo. Quan sigui massa tard ja reaccionarem amb la

consegüent prèvia i patuleia de lamentacions. Ho hem vist en el passat i ho tornarem a veure. No eren els grecs els que deien que la història era cíclica? Mal que ens pesi a alguns, Europa, el vast projecte de pau i estabilitat parit després de dues sagnants i esgarrifoses guerres, avui ja no pot alliçonar ningú en matèria de drets humans en un món convuls i desconcertat com l’actual. La seva autoritat i guia avui són a la deriva que ve marcada per aquells que, pensant només en el mercat i l’interès, obliden les persones i acaben malmenant, com no pot ser d’altra manera, persones i mercats. Són els irresponsables de torn, d’irrellevants noms, i que a Espanya compten amb d’altres irrellevants com a socis, encarregats, majordoms o amics. Segons la retòrica discursiva que marca la necessitat del moment. Molt de regateig i res de prospectiva i, menys encara, d’altesa de mires o alta política. Vulgaritat a totes llums i mediocritat i mitjania com a pare i mare a manca del necessitat Esperit Sant. Catalunya ha de decidir ara el seu futur. I ho ha de fer amb generositat i unitat i amb una visió desproveïda de cap senyal d’odi o revenja. Però també ho ha de fer conscient del que hem viscut, patit i sacrificat, del que deixem enrere, conceptes i personatges, i el que ens espera, somnis i realitats, en cas de fer reeixir l’anhel d’independència. És hora d’obrir els ulls amb la il·lusió que hem tingut fins ara i amb la fermesa i coherència que ben sovint ens han volgut manllevar.


A PROP D’ESPANYA

Maria Fauria

Economista i editora de 7accents

L

a proximitat amb l’Estat espanyol fa que a ponent visquem aquests dies amb una intensitat especial. Molts veïns d’Aragó ens observen amb recel, sense entendre i molt menys compartir la barreja de tristesa, ràbia i indignació que vivim els lleidatans d’unes setmanes ençà. Ens costa molt explicar als fronterers que això no anava d’independència. Anava sobre el dret a decidir lliurement en un estat democràtic que ha demostrat ser de tot, menys això. I, ara, va de dignitat. El Govern espanyol ha volgut gestionar el conflicte català amb l’ús de la força, l’atac a les nostres institucions i l’empresonament d’aquells que han decidit fer política, complint els mandats que se’ls va encomanar. Privar de llibertat els representants del poble equival a la captivitat d’aquells que els

han triat. Els catalans, per tant, ens sentim presos d’un estat que vol imposar la seva voluntat de caire dictatorial, que no entén que la seva manera de fer no és la nostra, que no comprèn que els seus governants no ens representen. Ni gens, ni mai. Alguns observen esbalaïts com els lleidatans, molt majoritàriament, hem sortit al carrer com no havíem sortit abans. El passat 3 d’octubre vivíem la segona manifestació més multitudinària de la història de Ponent, després de la Diada del 2016. Amb determinació i unitat, reivindicàvem la pau als nostres carrers, fent un crit unànime a la Llibertat. La repressió viscuda el passat 1 d’octubre provocava, però, una ferida impossible de curar. Que algunes forces polítiques de l’àmbit municipal no haguessin condemnat la brutal actuació dels cossos de seguretat espanyols a les nostres contrades generava tanta decepció com indignació. Els crits d’“Àngel Ros, dimissió” ressonaven com mai pels carrers de la capital. Recentment s’ha avivat el to de les converses prop de la frontera. Els esdeveniments de les darreres setmanes en

Respectem el poble espanyol i ho hem demostrat sobradament. Reclamo, per tant, que també ens respectin a nosaltres i els nostres anhels quant a la reclusió del nostre Govern, així com dels representants de l’ANC i Òmnium Cultural, han provocat de nou durs debats sobre la legitimitat d’un estat opressor que manipula fins i tot el poder judicial. La distància entre Aragó i Catalunya és més gran que mai. Costa trobar ànimes que reconeguin els abusos de Madrid, no veuen que les seves llibertats estan essent tan atacades com les nostres. El Govern central s’ha tret la careta i castigarà tot aquell que gosi pensar diferent. Tots en som víctimes, ells també. Respectem el poble espanyol i ho hem demostrat sobradament. Reclamo, per tant, que també ens respectin a nosaltres, així com els nostres anhels. Seguirem lluitant per la dignitat d’un poble serè, pacífic i valent, que defensa amb força la seva llibertat de pensament i, sobretot, de sentiment.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

77


ACABEM AMB LA REPRESSIÓ

Mariona Isern Escriptora

D

es que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van entrar a la presó el passat 16 d’octubre, que no trobo les paraules adients al que sento. Ara, tenim moltes possibilitats de compartir el que sentim gràcies a les xarxes socials però és precisament en moments tan difícils com els que vivim, que a tots ens costa molt expressar les nostres emocions tal com les sentim. Quan la ràbia, la impotència i la injustícia s’apoderen d’un mateix, és molt difícil posar-hi paraules perquè, tot el que puguem dir, serà insuficient. Convé recordar que els Jordis i els consellers del Govern estan empresonats perquè han complert amb la seva promesa. Han tirat endavant el mandat del poble que el va votar democràticament, a les urnes, i han intentat dialogar amb l’adversari fins a l’últim segon. No oblidem que estan entre reixes per defensar unes idees i per pensar diferent al poder. Nosaltres seguim amb la nostra vida de cada dia però a la vegada aquesta vida és menys vida. La tristesa s’apodera de nosaltres quan pensem en els empresonats, en les seves parelles i en els seus fills, perquè es perdran els millors anys de la seva vida. Passen els dies i intentem

78

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

No pot ser que acabem normalitzant la repressió i ho argumentem dient que són casos aïllats normalitzar una situació que és un escàndol i que en qualsevol país normal ja hagués comportat la dimissió del Govern espanyol i dels jutges que han permès aquesta barbàrie. La prova que la nostra manera de fer és una altra, pròpia d’un altre país, és que totes les manifestacions convocades per l’ANC i Òmnium durant els últims set anys han estat marcades per la reivindicació pacífica i la manca de violència. No es pot dir el mateix d’aquells que pretenen fer-nos callar a través de la violència i del mal. Evidentment, els actes delinqüents com el que van fer davant de Catalunya Ràdio el passat 27 d’octubre no representen la societat espanyola però no és un cas aïllat. Són moltes les vegades en què, quan hi ha una manifestació per la unitat d’Espanya, la notícia acaba sent la violència física i els aldarulls. A qui li interessa això? Quin bé fa als que volen que Catalunya segueixi dins d’Espanya que la notícia sigui la violència?

Fins i tot sembla que aquesta repressió policial –encapçalada per la Policia Nacional l’1 d’octubre– sigui normal. No pot ser que, davant d’atacs tan ferotges com els que s’estan fent a la societat i les institucions catalanes per part de l’Estat espanyol, acabem normalitzant la repressió i ho argumentem dient que són casos aïllats. No, aquesta és la seva manera de fer i ho és perquè busquen que la població s’hi acabi tornant i poder explicar a Europa que els catalans són violents. No podem caure en el seu joc però tampoc podem girar el cap davant d’una repressió que hem de condemnar i ho hem de fer d’una manera molt clara. Sense dubtes. No sé quants dies, mesos o anys els consellers del Govern i representants de les entitats sobiranistes seguiran a la presó però el que sí que sé és que quan surtin ho faran amb un sentiment pel seu país molt més gran del que ja tenen ara. La repressió i l’odi que els tenen, que ens tenen, no farà que abaixem el cap i demanem perdó per ser catalans i voler la llibertat. El procés independentista està tocat però no enfonsat. Segurament, la independència de Catalunya la tenim encara molt lluny però el que és segur és que mai més ens sentirem espanyols.


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

79


ESTAT D’EXCEPCIÓ, RESISTÈNCIES I ALERTES: UNA PERSPECTIVA FEMINISTA

Marta Jorba Activista feminista i investigadora postdoctoral en filosofia a la Universitat del País Basc

80

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


E

STAT D’EXCEPCIÓ. L’estat d’excepció creat a Catalunya les darreres setmanes té un rostre concret: el del vell dictador que mai no va acabar de morir el 1975, ni anys després quan es signà una Constitució amb l’exèrcit amenaçant a la porta del costat. És un rostre que es materialitza en la voluntat de reprimir el legítim anhel d’autodeterminació dels pobles. Ara, a Catalunya, pren la forma d’ocupació i violència policial i sexual, d’intervenció a les institucions, de guerra discursiva catalanofòbica, de manipulació en els mitjans públics. I de tribunals d’excepció que empresonen injustament i injustificada els presidents de dues organitzacions civils i els vuit consellers i conselleres del govern català. L’Estat espanyol s’ha tret la màscara i ensenya l’herència d’una bèstia que ara veu el moment de ressorgir sota un govern decrèpit i corrupte del PP, bressolat pel PSOE (i PSC!) i atiat per Cs. Perquè la sacrosanta unitat d’Espanya s’ha de fer prevaldre per sobre de tot, oi Felipe? (Unió)nistes que es manifesten, i blanquegen, la presència impune de l’ultra dreta feixista als carrers. Presència amb alts nivells de testosterona vehiculada cap al sexisme i racisme més flagrants, que fa bandera de la vexació, i de la humiliació, càntic. Aprofitant, un cop més, per assetjar les dones quan se’n té oportunitat. Estat d’excepció que és l’estat normal de les coses en un país de dubtosa qualitat democràtica. Simplement han caigut les màscares. RESISTÈNCIES. Les dones, que som poble, venim de lluny i tenim vasta experiència en la desobediència: com ens recordava la professora Encarna

Estat d’excepció que és l’estat normal de les coses en un país de dubtosa qualitat democràtica Bodelón en una ponència a Ca la Dona, Antígona va ser la primera desobedient civil quan va enterrar el seu germà en contra de la llei de la ciutat. És clar que la desobediència és col·lectiva, però els feminismes també sabem que allò personal és polític i, per tant, col·lectiu. La desobediència del poble de Catalunya a unes lleis que considera injustes ha mostrat al món la força d’una societat civil organitzada, determinada i pacífica. El preu de l’agosarada gesta de voler votar en un referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre ha despertat la bèstia que té ànsies de càstig i venjança. Però les feministes sabem estar organitzades i crear xarxes de suport mutu i de resistència, i alhora contribuir a construir un contrapoder popular que comença a prendre forma amb, entre d’altres xarxes, els Comitès de Defensa de la República. Perquè la vaga general del 8-N també ha mostrat que no necessitem els sindicats del règim, en tenim prou a ser-hi el poble organitzat. Sabem que no podem normalitzar un estat d’excepció –ni amb màscara ni sense– que atempta contra els drets fonamentals de les persones i les llibertats democràtiques més bàsiques. No podem naturalitzar el 155 i tot el que suposa per a tots els pobles de l’Estat. Tampoc podem assumir acríticament la imposició d’unes eleccions en un es-

tat (d’explícita) excepció ni tot allò que vindrà després del 21-D. I per això cal denunciar cada privació de llibertat, cal resistir juntes des de les nostres diferències i particularitats. ALERTES. Les resistències, que són alhora construcció de discurs i de país, han de venir acompanyades d’autocrítiques que ens permetin avançar per camins que no reprodueixin discriminacions i opressions. Així, els feminismes venen demanant i alhora obrint espais de diàleg tranquil i de cures entre dones en moments polítics frenètics. N’hi ha, però en calen més, i de diferents tipus. Les cures, personals i col· lectives, seran el motor honest d’aquesta revolució que estem vivint. Perquè la por és humana, i som vulnerables, i dependents, i persones amb sentiments, idees i necessitats diferents. Donem-nos suport, caliu, i intentem entendre dissidències. Alhora, hem d’estar alerta de no reproduir discursos bel·licistes que volen “vèncer”, “destruir”, “no rendir-se”; cal que practiquem l’antimilitarisme que prediquem. Però sense que ens prenguin (també discursivament) tots els mecanismes de resistència que podem inventar. Vetllem, també, per no deixar espai a discursos independentistes etnicistes i excloents. I, sobretot, no permetem que l’excepcionalitat passi per sobre de la visibilitat i les reivindicacions de les dones, de les persones LGBTI, de les migrades, i de tots els col·lectius minoritzats que lluiten per ser-hi. Tot assenta els fonaments per a la República. Les dones (diverses) estem al capdavant de les lluites (múltiples) –no necessitem herois que salvin el poble. Passos al costat, i arrenquem juntes la construcció de la nova República.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

81


82

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


LA REPÚBLICA QUE NO PUC EVITAR

Marta Macias

Advocada, feminista i activista

V

aig viure amb alegria el procés fins el 30 de setembre. El dia 1 d’octubre va ser trist, perquè malgrat el nostre esforç col·lectiu de dignitat, l’angoixa i la ràbia dels fets violents van atenuar la satisfacció que vaig sentir en poder votar. Admiro les persones que no tenen dubtes i es mantenen fermes en les seves determinacions i conviccions, però jo no tinc aquesta sort i soc crítica amb l’evolució de la política catalana de les darreres setmanes. “I tu, com ho faries?”, ens preguntem sovint entre nosaltres. Doncs jo no ho sé, com ho faria, però crec que així no. Fins ara, hem sortit al carrer i hem intentat defensar les nostres institucions, però també ens ha quedat clar que la nostra força no és comparable amb la de Madrid. El govern de l’Estat espanyol fa servir eines que nosaltres no tenim o no sabem utilitzar, però nosaltres pressuposem que la nostra veritat és més poderosa que la força de tot un estat. Fa pocs dies, dirigents polítics catalans reconeixien dues coses que, com a mínim, em van deixar preocupada: una, que no havien valorat prou bé la repressió que podríem patir, i dues, que Catalunya no estava preparada per a la independència. Sabeu què trobo a faltar? Sinceritat. Les estructures d’estat no estan fetes, no comptem amb cap reconeixement internacional i avui segurament som més lluny de la República del que érem fa dos anys.

Ens queda molt camí per recórrer i seguirem lluitant al carrer, però no perdem la valentia de ser crítics amb nosaltres mateixos El que hem vist en les darreres setmanes és un estat prepotent, que feia molt de temps que es preparava per guanyar; no hem sabut evitar l’aplicació del 155, tenim pacifistes a la presó i un govern destituït, la meitat empresonat i l’altra meitat a l’exili. No podem estar contents perquè les circumstàncies amb què ens trobem ara són molt greus. I sí, Espanya és un estat desesperant perquè és arrogant, ferotge i envejós, però si volem guanyar, potser ens caldrà ser més hàbils i llestos que aguts i valents. L’agudesa i la valentia han estat clau en molts moments, la qual cosa honora els nostres governants, però caldria deixar que el procés mostrés altres habilitats. Fa de mal dir, però al govern li ha faltat empatia i un tarannà diferent, un tarannà que al meu parer radica en característiques de lideratge diferents. Homes i dones ens hem acostumat a la manera masculina de liderar i ens pot semblar que no hi ha altres formes de pensar o fer. La política, com tots els àmbits de la societat, és androcèntrica, i no hi ha polítiques feministes que s’obrin pas. Cal mirar i aprendre, perquè el món està canviant i,

si volem ser un model de convivència que ens porti a la proclamació de la República Catalana de forma cívica i pacífica, caldria incorporar altres formes de fer política que integrin les característiques dels lideratges feministes i de dones. El feminisme promou un tipus de lideratge que consisteix a concentrar l’energia en l’assoliment de petits objectius que porten a grans accions, a desenvolupar la capacitat relacional i a guanyar intel· ligència emocional per empatitzar amb l’altre, posar-nos a la seva pell i mirar des de la seva perspectiva; a aprendre a triar, a discriminar i a prendre decisions oportunes i efectives. Consisteix també a saber que som responsables de les decisions que prenem, a no acusar, buscar solucions, obtenir tot el potencial, millorar contínuament i no sentir gelosia ni enveja d’aquells a qui ens hem d’enfrontar. El lideratge feminista es proposa desenvolupar l’enfocament i la claredat mental, pensar sense obstacles, en positiu, buscant solucions i alternatives. Aquesta és, en definitiva, una opció més a les propostes que aquests dies ens arriben, una proposta que no invalida tot allò que s’ha fet fins ara, i que convida a sumar. Ens queda molt camí per recórrer i seguirem lluitant al carrer, però no perdem la valentia de ser crítics amb nosaltres mateixos perquè ens ajudarà a arribar a la república que anhelem.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

83


D’HISTÒRIES I GEOGRAFIES IMAGINADES

Marta Roqueta Periodista

E

l procés independentista i la resposta dels partits unionistes han deixat al descobert com cada identitat nacional genera la seva interpretació de la història i la geografia. Teòrics feministes i queers postcolonials han reflexionat sovint sobre com les experiències i valors influeixen en com estructurem i jerarquitzem el món, ens hi posicionem i hi posicionem els altres. Així, cada conceptualització de la nació catalana, espanyola i l’Estat crea formes diferents de relacionar-se entre les persones que els habiten, i també amb les persones de la resta del món. També ens marquen quins valors determinen cada unitat geogràfica. Un dels arguments dels contraris a la independència ha estat la creació de fronteres, així com l’exclusió de Catalunya de la Unió Europea, una institució que sol pensar-se com el continent sencer i la garant de les seves suposades essències. Sectors catalanistes s’han definit també en relació a Europa, en contraposició a una Espanya percebuda com a culturalment i civilitzacional aïllada del vell continent. En el moment en què la societat catalana i espanyola ha sentit més clarament la possibilitat del trasbals geogràfic, és a dir, quan aquestes geografies imaginades s’han materialitzat mitjançant l’acte de votar o no votar, de sabotejar, ignorar

84

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

o organitzar el referèndum, s’ha alterat la noció del temps. Abans de l’1 d’octubre, era més fàcil percebre la història com un producte tancat sobre el qual existien diversos relats, segons la ideologia, gènere, raça i identitat nacional del narrador. Ara, però, estem experimentant la història com a procés: l’estem creant i hi ha més consciència que la vivim. És una història que entra dins els cossos, els altera i els fatiga. Per això la cura ha esdevingut tan rellevant en època de repressió, així com la necessitat de seguir mobilitzant la població.

Estem experimentant la història com a procés: l’estem creant i hi ha més consciència que la vivim. És una història que entra dins els cossos, els altera i els fatiga Les dues visions sobre el temps es complementen. El relat de la història-producte que adoptem influeix en com vivim la història-procés i quines decisions prenem a mesura que la història esdevé. Però la vivència dels fets actuals pot influir en com veiem la història passada, com per exemple la Transició o el franquisme. La història-procés, a més, pot canviar la ge-

ografia: la resposta de la UE a la repressió estatal i l’exili de part del govern català pot haver influït en el sentiment europeista de molts catalans. Qualsevol discurs que articuli una resposta a la repressió nacional que vivim ha de tenir en compte les formes en què la legalitat, els drets humans i les llibertats encaixen en la configuració d’aquestes geografies i històries imaginades. Sigui quin sigui el resultat del procés històric que estem creant, és probable que segueixin existint i experimentant-se, més o menys alterades. Això ens aboca a un altre repte, el de saber gestionar, en el present i en el futur, la convivència de diverses formes d’entendre el món i de posicionar-s’hi dins una mateixa societat. La fatiga que genera la vivència històrica pot fer veure aquestes dues tasques, la resistència i la convivència, com a titàniques. Però és mitjançant la comprensió de com entenem la història i el món que es poden trobar estratègies per assolir-les. La mateixa vessant sensorial de la vivència històrica pot ser una font d’energia, en recordar-nos de forma constant, en un món d’inestables i canviants cosmovisions en disputa, la raó última per la qual les societats es mobilitzen: tota geografia i història imaginada, o viscuda, acaba i comença en les persones.


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

85


DEFENSAR ELS DRETS CIVILS I POLÍTICS A CASA I AL MÓN

86

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Meritxell Budó

Presidenta del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament

L

a defensa, garantia i divulgació dels drets humans és una tasca prioritària del municipalisme català, tal i com proclama la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat. Aquesta carta, sorgida de la 1a Conferència Europea de Ciutats pels Drets Humans celebrada a Barcelona el 1998, és un instrument polític, no jurídic, vertebrat per una idea: la ciutat és de totes aquelles persones que l’habiten i totes elles tenen dret a la ciutat, als drets de ciutadania. Avui en dia, l’enfocament basat en els drets humans ha esdevingut el marc conceptual que situa el respecte, la protecció i la garantia de drets humans com el fonament, l’objectiu i les eines per fer possible un desenvolupament humà sostenible. Fer servir aquest enfocament és un compromís del municipalisme català, i fer-ho mitjançant les seves polítiques de cooperació al desenvolupament, una mostra de coherència de polítiques que des del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament incentivem. El passat mes d’octubre, en el marc d’un acte de la 5a edició del projecte “Ciutats Defensores dels Drets Humans” celebrat a Santa Coloma de Gramenet, vaig haver d’adaptar un discurs que inicial-

És tasca del món local defensar convenis, tractats i garanties a favor dels drets humans i dels drets civils, i denunciar-ne la vulneració ment estava pensat per donar la benvinguda als defensors i defensores que ens visiten d’arreu del món amb la voluntat de donar-los suport en el seu treball diari, per explicar a aquestes mateixes persones la situació de vulneració dels drets civils i polítics que patíem a Catalunya des de feia setmanes. En l’àmbit de la cooperació és habitual explicar els riscos que assumim els i les electes locals de molts països quan ens comprometem amb els ciutadans per exercir els seus drets civils i polítics malgrat que les autoritats estatals no només no hi estan d’acord sinó que els vulneren sistemàticament. Però aquest cop calia explicar que aquesta situació es viu avui a Catalunya, i que ha provocat que més de 700 alcaldes i alcaldesses estiguem amenaçades per la Fiscalia General de l’Estat per presumptes delictes de desobediència, prevaricació o malversació per complir una llei aprovada pel Parlament de Catalunya. Una llei que permetia que

la gent pogués votar de manera pacífica en un referèndum que es va acabar celebrant sota els cops de porra de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra milers de veïns i veïnes que van defensar les urnes i els col·legis electorals, i que va donar un inequívoc mandat democràtic. L’any 1966 Nacions Unides va aprovar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional del Drets Econòmics Socials i Culturals. El primer d’aquests acords internacionals fa referència a l’espai de llibertat de les persones i la seva participació en la vida social i política. Un pacte que l’Estat va signar i que avui està en qüestió a Catalunya degut a les mesures intimidatòries que ha aplicat el govern del Partit Popular, contravenint el Conveni Europeu per a la Salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, la pròpia Constitució espanyola i l’Estatut. És tasca del món local defensar tots aquests convenis, tractats i garanties a favor dels drets humans i dels drets civils i polítics, denunciar-ne la vulneració i protegir qui els defensa i, especialment, qui és represaliat per exercir-los a Catalunya i al món sencer. Perquè els drets individuals i col·lectius es defensen arreu, també des del món local.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

87


DAVANT EL SEU HIVERN, LA NOSTRA PRIMAVERA 88

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Mireia Boya

Diputada al Parlament de Catalunya per la CUP

U

n referèndum, l’1 d’octubre. La violència policial que ens volia robar la democràcia a cops de porra i es va trobar la gent defensant els col·legis amb els seus cossos. L’autoorganització popular, transversal, pacífica i imaginativa, en forma de Comitès de Defensa del Referèndum, ara de la República, que va superar institucions i espais polítics. Sumant. Eixamplant davant la repressió. La clandestinitat organitzativa i la victòria aclaparadora del SÍ a la República és el major poder constituent imaginable. Dues vagues generals, massives, pels drets socials i nacionals, íntimament lligats quan l’Estat et vol arrabassar qualsevol capacitat de decisió, quan passa el rodet repressiu i et manlleva fins i tot la potestat de complir mandats parlamentaris sorgits de les urnes. El poble al carrer, com sempre, que ell és qui més mana, i els polítics només podem fer que obeir. La cantarella de l’independentisme burgès a la paperera dels relats interessadament tergiversats. Intents desesperats de diàleg i mediació sense tenir ningú a l’altra banda. Anys i anys pensant que potser algú, algun dia, despenjaria el telèfon de la Moncloa i ens permetria autodeterminar-nos i negociar el divorci amigablement. I no. Només hem trobat dinàmiques de maltractador. Ens ho hem buscat i ara només podem

I arriben les eleccions del 21-D. Il·legals, il·legítimes, imposades. Un plebiscit que tot el món es mirarà. Hi serem per guanyar. I seguir rebre. D’això se’n diu estat autoritari, i no canviarà, ens vol de genolls. Avís a navegants: seguim dempeus, que ningú faci cap pas enrere. Si no estàvem preparats per a la seva violència, en generaran més encara. La proclamació de la República Catalana. Un acte de sobirania i dignitat. La festa del 27 d’octubre i aquell balcó a la plaça Sant Jaume que no es va obrir, aquells decrets republicans no signats, aquelles estructures d’estat no preparades. Aquell assalt al poder sense assaltar-lo. El silenci nerviós en mirar als ulls de la bèstia i decidir no abaixar banderes. Crítica i autocrítica tota la que calgui per acabar allò que els 2 milions de vots l’1 d’octubre ens van mandatar. El cop d’estat del 155, sí, el del PP, Cs i PSOE. La fi de l’autogovern i la dissolució vergonyosa del Parlament. Repressió. Empresonaments. Mig govern legítim a l’exili. Una causa general contra l’independentisme, de la qual només hem vist la punta de l’iceberg. Prepareu-vos, preparem-nos pel degoteig repressiu perquè no saben fer altrament. Cuidem-nos, sobretot, cui-

dem-nos, i no normalitzem mai el fet de tenir presos polítics. No ens acostumem mai a la seva repressió, fins i tot davant la soledat on ens ha deixat una Unió Europea que vetlla pels interessos econòmics dels estats, que calla davant la vulneració de drets humans. L’extrema dreta campant alegrement i agredint impunement. El despertar del monstre nacionalista, que no és més que el bloc constitucionalista. Companys, l’equidistància entre 155 i DUI no és més que un silenci còmplice, no és més que triar repressió davant d’autodeterminació, imposicions autoritàries davant poder popular i sobiranies. I no era això, companys republicans, no era això. La independència és condició imprescindible per a la igualtat dels pobles. I arriben les eleccions del 21-D. Il·legals, il·legítimes, imposades. Un plebiscit que tot el món es mirarà. Hi serem per guanyar. I seguir. Ara que els fonaments del règim del 78 s’han esquerdat ningú entendria frenades ni canvis de rumb. Toca materialitzar la República, fer l’assalt al poder desestabilitzant el gegant i bastir les nostres regles amb un procés constituent des de baix. Anar-hi, anar-hi i anar-hi. La tardor catalana ha estat això. Que ningú pensi que ens quedarem al seu hivern. Volem ser primavera. La llavor plantada ha arrelat, i el poder popular la farà créixer.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

89


ARA QUE VOLO A BAGDAD...

Mireia Termes

Treballadora humanitària

E

scric aquestes línies  asseguda a un avió des d’Erbil  cap a Bagdad. Al Kurdistan iraquià també hi ha hagut un referèndum i també hi ha hagut conseqüències: tancament d’aeroports internacionals indefinidament, ocupació per part de l’exèrcit iraquià de les zones disputades i inseguretat política. Diria que al llarg de la història recent hi ha hagut certs episodis concrets que han sacsejat el món i han obert èpoques de canvi. Probablement estem immersos ara en una d’aquestes èpoques, amb esdeveniments importants als quals no estem acostumats i que marcaran el futur pròxim: crisi de refugiats a Europa, les revoltes àrabs, canvis polítics a Amèrica Llatina i als Estats Units, el Brexit o l’auge de l’extrema dreta a Europa combinada amb moviments socials d’esquerra on es qüestiona l’Europa del capital. El món, la política, les fronteres i la societat evolucionen al llarg de la història. El referèndum a Catalunya és part d’aquesta evolució en un país on el dret a decidir encara no és normal. Una evolució positiva en termes democràtics i necessària en termes socials. A Catalunya s’ha de saber què opina la gent després d’anys de debats i manifestacions. Però això fa por, perquè el poder polític passa per sobre

90

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

El referèndum a Catalunya és part d’aquesta evolució en un país on el dret a decidir encara no és normal. Una evolució positiva en termes democràtics dels drets dels ciutadans. Aquí i a quasi tot arreu. Està sent un procés llarg però que està fent créixer també la cultura política de la nostra societat, que es planteja i reflexiona com vol que sigui el nostre país. I això és una evolució molt positiva. Ens enfrontem també a una crisi de la informació, on els mitjans de comunicació han perdut els valors professionals i l’ètica, on costa desxifrar què és cert i què no. Una crisi dels mitjans en un moment que són possiblement més necessaris que mai, que podrien ser l’altaveu d’aquests debats imprescindibles i que actualment actuen per tapar casos de corrupció i per manipular la societat. Mitjans al servei dels polítics. I això també crea inseguretat, vulnera el dret d’estar informat i crea conflicte social. Ens enfrontem també a una crisi del sistema judicial on ja no només és un sistema classista que afavoreix els rics sinó que ara també està al servei del govern espanyol, afavoreix la corrupció, fa ulls

cecs a accions de l’extrema dreta i empresona a governs legítims i a dirigents socials pacífics pensant que amb això s’acabarà el problema. És la fi de la separació de poders que garanteix tota democràcia. I això encara genera més problemes per a la societat. Potser pel govern no. Semblaria que aquesta situació portaria a fer un pas enrere en els nostres drets però és a les nostres mans respondre a aquestes retallades i fer un pas endavant per poder evolucionar i crear un país lliure. La repressió i l’empresonament no fan canviar les idees. Ni aquí ni enlloc del món. Hem de defensar els nostres drets i llibertats més que mai per poder crear un país on la llibertat d’expressió, el respecte a la diversitat i la transparència estiguin garantits. On el feminisme, les energies renovables, la lluita contra la pobresa, l’acollida de refugiats i els serveis socials de qualitat facin una societat millor. Ara tenim l’oportunitat de poder construir un futur millor per a tots, sense que ens tombin aquestes lleis que protegeixen els ciutadans. D’aquí a uns anys, mirarem enrere i pensarem si ho podríem haver fet millor. Probablement sí, i llavors també haurem de pensar com continuar canviant les coses per poder fer un país encara més just.


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

91


EXPLICAR UN SINISTRE DEMOCRÀTIC

Dir la realitat contribueix a construir una societat democràtica. Però què és la realitat? Quin és el punt de vista que permet fer entendre els fets quan responen a causes complexes?

92

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Mònica Terribas Periodista

A

questa és la responsabilitat del periodisme. Quan expliquem un accident de trànsit, n’expliquem les causes –errades tècniques, humanes, meteorològiques. Quan hem d’explicar un sinistre democràtic com el que està vivint el conflicte entre Catalunya i Espanya, també en busquem les causes per oferir interpretacions i horitzons davant la voràgine quotidiana. Però en el sinistre democràtic que sotmet Catalunya a l’estat d’excepció dins de l’estructura dels poders de l’Estat espanyol, no sempre el valor i el pes d’aquestes causes s’interpreten o se subratllen o es recorden amb la mateixa intensitat. Analitzem-ne algunes. Som ciutadanes de la UE del 2017, però dins d’Espanya, un estat que viu d’acord amb una Constitució de compromís des del 1978, on les forces que volien la democràcia arribaven a un pacte amb els supervivents del franquisme que van canviar los Principios del Movimiento i el NO-DO que els connectava amb la realitat pels escons d’unes Corts espanyoles que volien treure el nas a Europa i una TVE que només va trencar el monopoli amb l’aparició d’ETB i TV3 el 1983. Aquella Constitució de compromís i compromesa, condicionada per la por de l’exèrcit i la fragilitat democràtica, és encara la Constitució que es reivindica el 2017. Així doncs, per a alguns, situar com una de les causes la inamovible Constitució del 1978 i el codi penal que s’aplica per contravenir-la no pot tenir un pes determinant, i per a d’altres, el té tot. Per a alguns, la legitimitat d’una Constitució es manté quan es correspon amb la voluntat de les majories i també de les minories que protegeix. I per a d’altres, la legitimitat coincideix sempre amb la legalitat. I punt. Situar com a causa d’aquest sinistre polític entre Catalunya i Espanya la recollida de signatures contra l’Estatut per part del PP i recórrer al Tribunal Constitucional després que les Corts espanyoles l’havien

retocat i s’havia referendat a Catalunya el 18 de juny del 2006 per a alguns té molt pes i per a d’altres no en té tant o no en té cap o mai no ho recorden. Situar al bell mig d’aquestes causes també el dret internacional que empara el Dret d’Autodeterminació dels pobles, reconegut a la Carta de Nacions Unides en l’article 1 del Pacte de Drets Civils i Polítics per a alguns és prioritari i per a d’altres és un de tants pactes que se subscriuen però que queden en segon terme davant dels interessos i els marcs jurídics dels estats. I, per tant, situar com una altra causa de la via unilateral la negativa i impossibilitat gairebé sistèmica del bloc PP, PSOE i Cs per pactar un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya, demanat per vies polítiques en més de 18 ocasions, encara que la reclami una gran majoria de la societat catalana, per a alguns és l’explicació del salt desesperat de l’1 d’octubre i per a d’altres la deslegitimació del procés que justifica violència, querelles, exili i presons, i suspensió de l’autogovern. En l’exercici de dir la realitat, aquestes causes se subratllen o s’ignoren, es bandegen o s’obliden, se suavitzen o es relativitzen. Cada mitjà i cada professional assumeix la responsabilitat de decidir quines d’aquestes causes són determinants per entendre el que vivim i qualificar-ho de democràcia emmordassada i repressiva o de fets delictius en base al compliment de les lleis i, entremig, els matisos que cadascú hi vulgui sumar. Això sí, un però que ho fa trontollar tot: admetre que la perseguida equidistància ha quedat fulminada pel mateix conflicte quan el relat periodístic es converteix en munició i trinxera. Dues escletxes de resistència: esmena dels errors que cometem quan interpretem sense pausa una realitat embogida i consciència dels drets humans i dels principis democràtics que et governen quan l’observes i intentes compartir-la.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

93


LA TEORIA DE L’ANAMNESI 94

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Montse Castellà

Cantautora i activista social

S

i conèixer és recordar i la teoria de l’anamnesi és certa, res no surt de nosaltres si no hi vivia ja abans al nostre interior. Així, la repressió que l’Estat espanyol aplica ara a la societat i institucions catalanes fa temps que era latent però una democràcia disfressada i una transició mal transitada la dissimulaven. Ara, sobreïx una corrupció insuportable mesclada amb tics dictatorials. De la mateixa manera, el moviment social, polític, democràtic i pacífic que s’està esdevenint al nostre país, Catalunya, s’estava també forjant al subsòl d’unes generacions d’herència digna que s’han fet grans a cops de vida i que han despertat la realitat per canviar el curs de la història i tornar-la a ficar al solc que es mereix este país: el de la llibertat. A hores d’ara portem vivint en democràcia gairebé el mateix temps que es va viure en dictadura franquista, uns 40 anys. I les costures comencen a cedir. I les frontisses grinyolen. Ja no ens encaixa el redactat d’una Constitución que molts no vam votar i que ens ofega. La clemència només la pot aplicar aquell qui ha fet un

La llibertat s’adquireix amb la pràctica i s’aprèn exercint-la. Amb síl·labes senzilles caldrà construir mots que expliquen moments complexos abús del seu poder i ara l’Estat espanyol diu: jo genero la violència i quan deixo d’agredir-te em penjo la medalla d’haver tornat la situació a la normalitat. Jo et robo i quan et torno allò que t’havia pres quedo com un magnànim, no com un lladre. De normalitat ja n’hi havia, qui l’ha alterada és l’agressor. Aquesta infàmia no  es pot respectar ni acatar. No és moment d’ambigüitats, cal defensar la democràcia i la República amb pacifisme i contundència. No hem claudicat malgrat les porres i la manipulació jurídica, a pesar de la misèria humana d’una democràcia en fallida. I precisament perquè no ens hem rendit avui tenim 10 presos polítics. L’Estat aplica venjança, no justícia. No digereixen el nostre civisme i fermesa, no suporten l’1 d’octubre. No admeten la discrepància

ni la llibertat de pensament. I tantes altres coses. No podem normalitzar tanta ignomínia continuada. Hem demostrat ser una societat organitzada i compromesa preparada per edificar un nou país. La llibertat s’adquireix amb la pràctica i s’aprèn exercint-la. Amb síl·labes senzilles caldrà construir mots que expliquen moments complexos. L’ofici de les lletres mai no ha necessitat estar tan ben esmolat com ara per combatre la violència amb la força del seny i la paraula. Superarem el cansament i la ràbia. Que no ens prenguen l’alegria, que la vida mai no abandona els valents. Amb la mà plena de futur cal acollir l’inesperat. No sempre es pot guanyar però no totes les derrotes són irreversibles i només s’està intranquil mentre encara es té esperança. Mantinguem-nos, doncs, intranquils dins la calma, conservem esta esperança vestida de coratge i no intenteu perpetuar les vivències, que l’única eternitat perdurable és la nostra pròpia consciència. Individual i col·lectiva. La consciència de poble. Recordeu la teoria de l’anamnesi: si podem somiar-ho és que existeix.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

95


DAVANT DE TOT, L’ESPERANÇA Als agosarats pertany el futur, quan no podem somniar més, morim

96

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

Emma Goldman


Montse Ortiz Politòloga

E

l futur de Catalunya és a les nostres mans. A les mans dels milers i milers de persones que des de fa 7 anys sortim al carrer per exigir que tenim dret a decidir i que volem decidir-ho tot. És a les nostres mans construir un país més just on la lluita contra la corrupció, el capitalisme i el patriarcat siguin els fonaments de la nova República. La manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010 davant la humiliant fulminació de l’Estatut, referendat per les catalanes i els catalans, va suposar un punt d’inflexió. És des de llavors que el poder popular va començar a condicionar l’agenda política catalana i els programes dels partits polítics. Des d’aquell 10 de juliol, el sobiranisme s’ha continuat mobilitzant i sortint al carrer, de forma pacífica i persistent. En aquests darrers anys les entitats en defensa dels drets socials i nacionals s’han enfortit i han anat eixamplant les seves bases socials. I així hem anat passant pantalles: hem passat del “President, posi les urnes!”, al “Votarem” i a “Hem votat”. El passat 1 d’octubre va ser un dia històric i d’emocions intenses. Carregades de motius vàrem tornar a sortir massivament al carrer, vàrem defensar les escoles, les urnes, i vam votar, i ho vàrem fer malgrat l’ús de la força i la violència desproporcionada i testosterònica de la

Davant la humiliació, dignitat; davant la incertesa, confiança; i davant de tot, l’esperança policia espanyola contra la població indefensa: van colpejar les nostres àvies, les nostres mares i van tacar de sang les nostres escoles. Gandhi deia que “la violència és la por als ideals dels altres”. I sí, ens tenen por. El govern del PP, amb el suport i consentiment del PSOE i Cs, ha continuat exercint una violència institucional sense precedents en democràcia. Ens han volgut silenciar amb mà de ferro, empresonant líders socials i membres d’un govern escollit democràticament pel poble, vulnerant així tots els límits d’un estat de dret. Davant d’aquests atacs i de la voràgine d’esdeveniments, on tot passa massa ràpid per pair-ho, la ciutadania ens hem continuat autoorganitzant i autogestionant per canalitzar la impotència, la ràbia i la indignació amb respostes ràpides, creatives i contundents. Els balcons de casa han esdevingut escenaris de música improvisats acompanyats del so ensordidor de les cassoles; les encartellades populars han vestit els barris i els carrers de democràcia i llibertat i han aglutinat a centenars de persones que necessita-

ven sentir que estaven contribuint a una causa major. Ens hem manifestat, hem fet aturades de país i ens hem continuat concentrant a les portes de la feina o a les places dels nostres pobles i ciutats. Els Comitès de Defensa del Referèndum (ara, de la República) han esdevingut espais transversals de participació ciutadana on tothom hi té cabuda i on cada veu suma. Vivim enganxades a les xarxes socials i ara més que mai necessitem estar connectades entre nosaltres ja sigui per continuar informades o simplement per donar-nos suport i per trobar, en l’altra, consol o esperança quan aquesta trontolla. Tenim els sentiments a flor de pell: hem plorat, ens hem enrabiat, hem sentit por i també pics d’alegria i d’eufòria, hem dormit poc, hem perdut la veu i hem teixit llaços de complicitat amb persones desconegudes... I així continuem avançant; estem escrivint la història on totes i tots en som les protagonistes. La revolució democràtica és als carrers, és nostra i no hi renunciarem. Si ens volen dividits, continuarem essent un sol poble pacífic i unit en la defensa de la democràcia i les institucions catalanes. Si ens volen defallits, ens continuarem alçant amb determinació i coratge. Davant la humiliació, dignitat; davant la incertesa, confiança; i davant de tot, l’esperança.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

97


PRIMER VAN ANAR CONTRA ELS MIGRANTS

Montse Santolino Periodista

U

na de les primeres coses que van fer els protagonistes del “règim del 78” va ser ratificar, l’any 1979, el Conveni Europeu de Drets Humans que havia entrat en vigor el 1953. Ara, a l’octubre i gràcies a una denúncia de dues persones africanes expulsades a la frontera sud, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat espanyol per les “devolucions en calent” a Ceuta i Melilla. Per la vulneració dels drets humans que suposen. És il·legal expulsar col·lectivament a migrants i fer-ho sense identificar-los, posar-los a disposició judicial o no oferir-los traductor o metge. Al novembre, el Subcomitè per a la Prevenció de la Tortura de l’ONU també va demanar aturar-les. El tracte a les persones migrants és sempre un termòmetre de qualitat democràtica i de respecte als drets humans, i poques coses més escandaloses que les devolucions en calent i la gestió de la frontera sud per part del Govern espanyol, perfectament anticipatòria de com s’enfrontaria la mal anomenada “crisi dels refugiats”, i un exemple paradigmàtic de com utilitza el PP l’aparell de l’Estat. El març de 2015 el Senat, aquell òrgan que figurava que no servia per a res, va servir per “legalitzar” una pràctica contrària a la legalitat internacional a través de la mo-

98

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

El tracte a les persones migrants és sempre un termòmetre de qualitat democràtica i de respecte als drets humans dificació barroera de la Llei d’Estrangeria, via llei mordassa. El Govern de Rajoy també va obrir dues oficines per demanar asil a la pròpia frontera, oficines que incomprensiblement encara no existien i l’absència de les quals només va resultar un escàndol quan van començar a arribar refugiats sirians a Melilla. Ni al març de 2016 ni al novembre de 2017 i tot i la sentència del Tribunal Europeu, les forces d’esquerra presents al Senat no han aconseguit revertir la situació. Fa poc, una devolució al mig del mar va acabar amb sis africanes mortes. El ministre Zoido, que a l’estiu va dir que la culpa de les morts a la Mediterrània era de les ONG que ajudaven als migrants, no veu mai ni responsabilitat, ni manca de proporcionalitat. Tirant com sempre del famós poema-sermó, primer van anar contra els migrants (i abans contra els okupes i els anarquistes) i no vam dir massa res perquè no ens afectava i no volíem creure el que es denunciava. I quan van anar con-

tra els independentistes catalans i vam comprovar com, amb arguments simplistes però mecanismes jurídics retorçats, convertien l’excepcionalitat en norma, ja hi havia 10 persones a la presó. I pràcticament amb el mateix relat utilitzat contra els migrants. Amb el relat dels atacs “organitzats” contra Espanya (l’advocat de l’Estat va explicar a Estrasburg que les devolucions eren necessàries per defensar-se d’atacs organitzats de persones i màfies que volien envair Espanya); el de la “necessitat” de defensar-se (qualsevol faria el mateix en la nostra situació, cal garantir la seguretat –de les fronteres– d’Espanya i la Unió Europea); i el de l’existència de vies i mecanismes legals (no cal saltar la tanca ni fer les coses de manera il·legal). La realitat és que la possibilitat que es pugui modificar la Constitució per fer un referèndum pactat o per modificar la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol és tan petita com que l’Estat espanyol aculli els refugiats que podria acollir o que els migrants subsaharians puguin demanar asil amb garanties a Ceuta o Melilla. La realitat és que un autèntic estat de dret, real i no formal, a banda de lleis i poders que s’autocontrolin es caracteritza per la seva voluntat de respectar i promoure els drets fonamentals. I la realitat és que, en això, no hem avançat tant com semblava des de 1979.


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

99


PREGUNTES D’UNA TARDA AL FUTBOL

100

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Natàlia Boronat Periodista

D

iumenge 12 de novembre a Tarragona. Al Nou Estadi no hi ha cap senyera, ni estelada, ni bandera espanyola, només onegen comptades banderes de Tarragona, del Gimnàstic i del Real Oviedo. M’enlluerna tant el sol que en aquesta hora de la tarda peta amb força contra la grada de Preferent i tinc tan present totes les emocions que vam viure ahir a Barcelona a la manifestació per reivindicar la llibertat dels presos polítics i les converses dels darrers dies que em costa concentrar-me en el partit. Miro la gent. Fa més de 15 anys que passo més temps a Rússia que a Catalunya i a vegades aquí em sento fora de joc. Catalunya, intervinguda, viu el seu moment polític més greu des que jo tinc consciència de les coses i a mi no em cap al cap de cap manera que la meitat de les gairebé sis mil persones que em rodegen podrien votar a les properes eleccions partits que ara defensen el cop de destral de l’article 155. A Tarragona capital el 27-S van tenir gairebé un 15% més de vots els partits que ara han donat suport al 155 que les forces independentistes. Gol del Nàstic al minut 40 de la primera part. Les preguntes i els esquemes

Com pot ser que hi hagi tanta gent que rebutgi el projecte de construir un país més just? Com pot ser que algú pugui renegar de la llengua del país? que m’he hagut de fer moltes vegades per intentar entendre realitats de l’espai post-soviètic, i sobretot d’Ucraïna, ara, jugant a casa, sembla que no em serveixen. Aquí no veig per enlloc el fantasma de la guerra del Donbass –l’est d’Ucraïna de població majoritàriament russòfona incendiat per un conflicte d’interessos amb Moscou. Però sí que les preguntes semblants a les que em feia aleshores ara em bombardegen acompanyades dels cops de tambor del Nasticus que, en un moment en què el joc està parat, m’explica que en aquest estadi el futbol no es barreja amb la política. Com pot ser que hi hagi tanta gent que rebutgi el projecte de construir un país més just? Com pot ser que algú pugui renegar de la llengua del país on viu si les llengües sempre sumen? Com pot ser que el fet de sentir-se més espanyol que català o tant català com espanyol o sentir-se d’on sigui pugui tenir cap mena de pes si

és la diversitat la que enriqueix? I com pot ser que hi pugui haver alguna mena de relació entre un sentiment d’identitat amb ser còmplice encara que sigui de manera silenciosa amb l’autoritarisme d’un estat repressor? Em costa fins i tot formular-me bé les preguntes però veig clar que és molt important respondre-les i fer-ho amb molta autocrítica i veure on ens hem de remuntar per entendre ferides obertes i per veure què s’ha fet malament, per exemple als barris perifèrics de Tarragona, perquè hi hagi tanta gent que se senti exclosa d’aquest nou país que ja hem començat a construir. Al minut 10 de la segona part uns espectadors alcen un moment una pancarta que diu “Llibertat presos polítics”, uns altres que seuen més avall s’hi encaren i des del gol de muntanya la penya Orgull Grana dona suport als primers i crida amb força “Llibertat presos polítics” però ningú segueix. Els seguidors de l’Oviedo s’ho miren sense dir res des del gol de mar. És l’únic moment del partit en què alguna cosa recorda el moment que viu Catalunya. El partit s’acaba amb un 1 a 2 després que l’Oviedo desempati amb un penal a l’últim moment.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

101


NO DEIXEM QUE HO DIGUIN AMB UN ALTRE NOM

Natàlia Morales Programadora cultural

J

a em perdonareu, que jo no soc tan superlativa com els altres companys excepcionals que han escrit sobre aquest estat d’excepció cabró i injust. Visc en un carrer del Born entre el Parlament i la Generalitat. Els helicòpters han format part de la nostra vida durant un mes a ras de clatell. O t’ho prenies amb humor o el brunzit del motor dels que ens vigilaven des de l’aire, sumant dies, et podia provocar danys colaterals d’estrès i mala llet. No obstant, avui es troben a faltar. Que hi fossin era sinònim de tenir aquí el nostre govern defensant la voluntat d’uns nous valors millors en forma de República envers un Estat espanyol poc respectuós de mena, més blindat que mai en la defensa del règim del 78 i la seva famosa Constitució, insuficient. No només això sinó que al final ha estat molt pitjor i hem pogut descobrir com es destapava una involució que ens porta a l’arrelament nacional de doctrines anteriors. De Zayas ens recordava recentment en una entrevista que en l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets civils i polítics de les Nacions Unides no només es recull el dret a la lliure determinació sinó que s’hi recalca que tal dret pertany als pobles, no als estats, i promou que donat el cas l’estat hauria d’ajudar a articular una consulta. Divuit cops es va interpel·lar el Govern espanyol a favor del diàleg amb els seus respectius silencis per resposta. L’extrema dreta planeja sobre l’estructura de l’Estat, en les forces i cossos de seguretat, en l’administració pública, inclosa la jurídica. El Govern central suma desvergonyes per un valor de 800 imputats i el seu màxim responsable co-

102

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

No deixem que la normalització d’aquest estat d’excepció cabró i injust s’instal·li a les nostres parcel·les més íntimes bra sobresous indiciàriament. La seva llei mordassa, voraç, els dona legitimitat per destrossar drets fonamentals i, tot i això, segueixen gaudint del recolzament d’una gran majoria del poble espanyol que se suma al patriotisme de l’opressió i de l’a por ellos, podent haver invertit tan enèrgic gest en la lluita per una reforma profunda del seu país, a l’alça. I parlen del nostre nacionalisme, que fins i tot té ganes de desar la bandera per treure’n d’altres com la del feminisme, la justícia social o l’ecologisme un cop feta la República. Parlen del nostre naciona-

lisme, que tan sols és puntual perquè neix de la ferida i només es defensa, sense adonar-se a quin extrem arriba el seu; perquè en nom de la unidad de España s’ha colpejat a més de 800 persones, han empresonat a mig Govern català i han provocat l’exili de l’altre mig. No deixem que ho diguin amb un altre nom. Estem farts de la manipulació de les paraules i els conceptes que fereixen el sentit comú precipitant-se per les seves televisions, els seus diaris canalles o els seus discursos cínics. No deixem que la normalització d’aquest estat d’excepció cabró i injust s’instal·li a les nostres parcel·les més íntimes. (Nota: Volia parlar d’Europa i dels socialistes però ja arribo als 3.000 caràcters que ha d’ocupar l’article i el Francesc em renyarà. Un altre dia, amb molt de gust. Seguim!)


AMPLIAR ALIANCES Pol Serrano

Investigador en el camp de les relacions internacionals i l’economia

A

quest procés d’independència ha estat marcat per dues obsessions: la dèria de comunicar aquest procés a l’exterior, i la dèria de centrar el nostre espai comunicatiu en l’Europa continental. Per bé que penso que són dues fixacions positives pel procés, caldria fer petites correccions en aquest rumb. M’explico. L’eix anglo-americà s’està allunyant de part de l’establishment europeu. Un establishment europeu al qual no li interessa cap tipus d’inestabilitat. Com per exemple, la independència de Catalunya. D’una banda, l’eix anglo-saxó aposta per una Europa diferent, més basada en l’economia i la lliure circulació de capitals que no pas en una Europa política. En aquest sentit, si tenim en compte que una Catalunya independent quedarà

fora de la Unió Europea, la política exterior catalana s’ha d’emmirallar en els països que aposten per una Europa del lliure comerç, més que no pas per una Europa política. Catalunya ha de començar a parlar de l’europeisme geogràfic, i no tant de l’institucional. D’altra banda, s’ha confiat massa en la comunicació com a eina de política exterior. És a dir, de les comunicacions polític vis-a-vis polític. Quan, ens agradi o no, els polítics van i venen, i l’Estat és el que es manté. Caldria que, d’ara endavant, es prioritzessin els canals amb l’Estat profund, i no tant el superficial, epitomitzat pels polítics. Ens ha de preocupar més qui hi ha al darrere de les organitzacions, que no pas la cara visible. En aquest sentit, la diplomàcia pública és una contradicció en els termes.

Com a corol·lari, aquest procés pot arribar a bon port si hi ha una ampliació d’aliances, però aquest procés s’haurà de fer de manera subjacent, sense tuits i sense notes de premsa. Perquè les relacions internacionals tenen una gran part que tracta de fer xarxa, fer contactes, a l’ombra de les institucions i dels canals oficials. Per atènyer aquest objectiu, calen estaments no governamentals que comptin amb la confiança del polític. Aquests estaments han de ser el pont de comunicació entre governs i corporacions. I dic corporacions perquè no podem oblidar que el món està fet d’estats sobirans i llurs governs. Però també corporacions, i esquemes de poder que se situen fora de l’oficialitat governant i, aquí, Catalunya també hi ha de ser.

Aquest procés pot arribar a bon port si hi ha una ampliació d’aliances, però aquesta feina s’haurà de fer de manera subjacent, sense tuits

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

103


CAL RECUPERAR LES LLIBERTATS DEL NOSTRE PAÍS I LA DEMOCRÀCIA Núria Camps

Portaveu de la Crida a la Solidaritat i directora d’Avaluem

A

Catalunya en aquest moment estem vivint moments molt difícils que molts pensàvem que no tornaríem a veure mai més. Quan al 1993 vàrem decidir aturar l’activitat de la Crida a la Solidaritat després de 12 anys d’activisme en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, ben poc ens imaginàvem que al 2017 estaríem amb la Generalitat intervinguda i el Parlament dissolt i amb una creixent repressió antidemocràtica que fa recular dia a dia les nostres llibertats individuals i col·lectives. En positiu podem veure que en els darrers anys s’ha produït un apoderament creixent de la ciutadania i que, tot i la repressió, avui hi ha milers i milers de persones compromeses, que segueixen l’actualitat política i que estem autoorganitzades en xarxa per defensar els nostres drets nacionals i socials. Persones que som conscients que el nostre Govern legítim ha estat injustament destituït i represaliat (part és a la presó i part és a l’exili a Brussel·les). Alhora, en les nostres institucions locals, hi ha més de 700 alcaldes i alcaldesses que han estat citades a jutjats per intentar frenar la seva activitat política que exerceixen a l’empara de l’autonomia local. I és que davant tenim un Estat espanyol que no només no ha estat sensible a les realitats nacionals diferenciades, sinó que històricament no ha volgut mai plantejar-se el diàleg per debatre nous marcs de relació. Des de fa anys té un propòsit involutiu i recentralitzador, competencial i econòmic i que actua per retallar a tots

104

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

nivells per frenar les polítiques públiques més justes i frenar les nostres competències i les llibertats individuals i col·lectives. Només així s’entén totes les lleis del Parlament de Catalunya que han estat suspeses (llei de pobresa energètica, llei de segona oportunitat, llei d’igualtat dones i homes, nou codi civil, etc.) i que han dut a l’actual bloqueig institucional. Crec que no és moment d’ambigüitats: o guanyem i recuperem la nostra llibertat o la repressió serà a tots els àmbits de les polítiques públiques i enfonsarà la dinàmica assolida en l’àmbit educatiu, els mitjans de comunicació, l’economia, la seguretat, en definitiva totes les àrees de Govern, acció exterior, cooperació, etc. En aquest sentit, cal ser valents i dir obertament que amb l’aplicació del 155 han consumat un procés de bloqueig institucional que feia molt de temps que estaven impulsant i que finalment hem perdut l’autogovern de les nostres institucions i per tant la nostra llibertat com a poble. A més, amb tota la repressió a

Crec que la ciutadania ha donat mostres que no tenim por i que estem disposats a defensar les nostres institucions i sortir a treballar plegats partir de l’1 d’octubre i després amb les detencions s’ha conculcat l’estat de dret. Ara, si no surten ben aviat de la presó també ens conculcaran a tots els nostres drets democràtics i socials. Cal que des d’arreu del món es pressioni perquè aquesta campanya electoral es dugui a terme amb garanties democràtiques per a totes les candidatures i que es comprometin a respectar l’aplicació dels resultats. Crec que la ciutadania ha donat mostres que no tenim por i que estem disposats a defensar les nostres institucions i el nostre país i és el moment de sortir a treballar plegats amb el lema clar: a Catalunya cal recuperar la democràcia i la nostra llibertat!


FES REALITAT EL TEU PROJECTE

Som un equip d'apassionats per la cultura i la creativitat que t'acompanyarem en tota la teva aventura. Amb les millors eines, grans idees, estusiasme i un gran percentatge d'èxit!

A què estàs esperant? · comunicació · branding · packaging · punt de venda disseny web · editorial · espais efímers · disseny d'apps

identitat

Fonollar, 14 (08003 Barcelona) · Tel. (+34) 618 196 738 gemma@gammagrafic.com · www.gammagrafic.com


UN MISSATGE EN

UNA BOTELLA Pere Perelló

Escriptor i poeta

– Com ficaríeu cent catalans dins un sis-cents? – Llençant una pesseta a dintre. – I com els trauríeu? – Dient-los que és un taxi. – Com ficaríeu cinc milions de jueus dins un sis-cents? – Dins el cendrer. 106

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

Cultura popular de l'Estat espanyol


P

otser la primera vegada que vaig sentir aquests acudits fou a la meva pubertat i és molt probable que aleshores em fessin riure. La cultura popular sintetitza la saviesa i la misèria dels pobles, i els acudits, que en són una de les expressions més encomanadisses, sovint esdevenen el més sincer testimoni de llur tonalitat moral. Des de cinc minuts de zàping a través dels mitjans de comunicació estatal fins a les expressions d’odi que sovintegen a les Illes o al País Valencià, com la recent destrucció d’una estàtua del poeta Estellés a Burjassot o la multitud de converses disperses que hom pot escoltar a qualsevol bar o mercat de Palma, tot plegat explica perquè la cultura popular espanyola coincideix a l’hora de confinar catalans i jueus dins una de les principals icones de la propaganda franquista: el Seat 600. Auschwitz no sorgí d’un dia per l’altre de la voluntat d’un dement, portava segles cuinant-se en el si de la cultura europea, potser fins i tot des d’abans que la reina de Castella decretés l’expulsió dels jueus. Hom sap el que esdevingué a partir de 1714, quan l’avantpassat de l’actual Cap de l’Estat començà a exercir alhora dret de conquesta i set de venjança donant inici al projecte de la “nació espanyola”. En la ideologia catalanòfoba la figura antisemita del “jueu àvar” té el seu correlat en el mantra del “burgès català” que usen a “destra e sinistra”. Poc li importa, a aquesta “sinistra”, l’evidència irrefutable que, no ja l’anomenat procés, sinó la pròpia aspiració a la independència no hagués sobreviscut si no hagués estat servada i promoguda des d’un dels moviments d’esquerres i de base social més organitzats del continent i del qual la CUP n’és només el seu darrer i més reeixit exponent, o que aquest “procés” sigui el torcebraç més seriós que se li ha plantejat al règim de la restauració borbònica del 78.

La independència, que és autodeterminació, és un fet, tot just en manca la consumació burocràtica, que potser s’allargarà, però arribarà No obstant, no és el futur del Principat allò que més m’amoïna. Patirà repressió, potser brutal, però se’n sortirà perquè ja s’ha alliberat del jou. La independència, que és autodeterminació, és un fet, tot just en manca la consumació burocràtica, que potser s’allargarà, però arribarà, no en tingueu cap dubte. Ara bé, el que de debò em neguiteja és: què serà de nosaltres, catalans de les Illes i el País Valencià? Difícilment podem dir país al nostre redol, de cada cop més constrets a identificar-nos com a “minoria ètnica” (repetiu: “minoria ètnica”, i sentireu tot el fatídic pes del terme) que supura auto-odi i servilisme colonial. D’alguna manera, som els Kosovos potencials d’aquest conflicte, i si front el discurs catalanòfob desfermat, normalitzat i legitimitzat per les més altes instàncies de l’Estat, algú no fa res per posar-hi límit, les conseqüències poden ser irreversibles i esfereïdores.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

107


ENS PERSEGUEIXEN A TOTS

Pernando Barrena

Responsable de relacions polítiques de SORTU – esquerra abertzale

D

ir “ja t’ho vaig dir” serveix de molt poc; més aviat de res. Els bascos som coneixedors de com l’Estat ha anat estirant el xiclet de la legalitat fins a límits insospitats; quan no ha creat legalitat ad hoc d’excepció per aconseguir drets bàsics com el d’associació política i sufragi universal. Recordo que fa mesos em van preguntar si era capaç d’imaginar quina seria la resposta de l’Estat davant el procés; i recordo també que vaig dir “són capaços de tot; a Euskal Herria han arribat a empresonar persones per elaborar llistes electorals, i fins fa relativament poc els mitjans parlaven de candidats contaminats”. Allò que a qualsevol altra part del món se solucionaria al voltant d’una taula de diàleg polític mitjançant cessions mútues, compromisos i acords, és tractat per l’Estat espanyol amb negació i brutalitat. En el transfons de l’actitud negacionista d’Espanya envers Catalunya o Euskal Herria hi ha alguna cosa prepolítica que impedeix que aquests conflictes s’abordin des de la perspectiva del lliure albir i el

108

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

Persegueixen independentistes, foralistes... l’objectiu és assegurar Espanya per a les seves oligarquies per almenys 50 anys més divorci civilitzat. Per a Madrid, les nacions de l’Estat som propietat indivisible de la “Una, grande y libre”, i això ja justifica el maltractament davant qualsevol intent d’emancipació; l’Estat espanyol és un subjecte polític únic i el simple reconeixement a bascos o catalans del dret a decidir posaria en qüestió la pròpia existència d’Espanya tal com la coneixem. Contràriament a allò que alguns diuen, això no és culpa del PP –que també–; el PSOE actuaria exactament igual. És una posició d’estat la que impedeix a bascos i catalans que puguem decidir lliurement el nostre futur, i això fa que, sigui quin sigui el caràcter de la relació, com que no hi ha un consentiment, estigui viciada des de l’arrel. És evident que el processament contra el Govern, la Mesa del Parlament i líders so-

cials, juntament a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, tenen una sèrie de destinataris que van més enllà de Catalunya. Més d’un portaveu del PP ha amenaçat amb l’aplicació d’aquest article a la CAV o Navarra en un clar avís a navegants; estem davant una amenaça involutiva que anuncia com a eina la reforma constitucional. Davant les aspiracions sobiranistes els autonomistes deien que era millor no fer molt soroll “per no despertar la bèstia”. Amb un estat que està disposat a tot contra qui el qüestiona fins i tot en termes democràtics, la disjuntiva ha deixat de ser “no fem soroll i així conservarem el que tenim” sinó més aviat “fem-nos amos del nostre destí o ens quedarem sense res”; perquè ens persegueixen a tots. Als independentistes, als foralistes... l’objectiu és assegurar Espanya per a les seves oligarquies per almenys 50 anys més, i des de l’1 d’octubre ja s’han encarregat de deixar constància que no miraran prim en despeses. És temps de refer-se; de mirar-se, acordar i guanyar. El futur continua estant a les nostres mans.


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

109


LA RETIRADA CULTURAL ESPANYOLA DE LA REPÚBLICA CATALANA: UNA HISTÒRIA DE FA TEMPS 110

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Ricard Planas Crític d’art

L

a major part dels àmbits de la cultura saben des de fa anys que el “(des)gobierno de España” s’ha pràcticament retirat de totes les institucions culturals catalanes, tot i els impostos abusius que hem pagat els catalans al fins ara govern central espanyol. I el Gobierno no ha tingut miraments a maltractar, tot i ésser del patronat d’institucions tan rellevants com el Liceu –presidida durant anys pel moderat Miquel Molins–, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) –presidida pel defensor de la monarquia Roca Junyent i patró de la fundació Dalí–, o del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) –la Fundació MACBA, presidida per Leopoldo Rodés, traspassat i no crec que independentista “de pro”. Tampoc és casual la liquidació d’ajudes directes al Temporada Alta, un dels festivals de referència del sud d’Europa i de la península, entre d’altres. Tota aquesta “intel·ligència” per tenir a favor un sector extremadament potent i, alhora, vulnerable no feia presagiar gaire res de bo. Només una mica les produccions audiovisuals sobrevivien a les ferotges retallades. Joan Manuel Tresserras i, sobretot, l’època de Ferran Mascarell al front del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, període on la crisi apreta de valent, serveixen per visibilitzar que la reculada i els incompliments econòmics i de tota mena del Ministerio vers la Conselleria són flagrants, desproporcionats i reiteratius. L’excusa de la crisi no val, a uns se’ls treu molt més que a d’altres. Mentre que comunitats com Madrid, Galícia o València reben diners a dojo per a equipaments, alguns dels quals acabaran essent infrautilitzats, Catalunya ha de fer front als sotracs de la crisi i la política repressiva del PP que dona vots apel·lant a l’anticatalanisme a base de precaritzar els treballadors de la cultura, tot el sistema i infradotar biblioteques, museus, arxius… també abusar de requisits administratius dissuasoris, així com rebai-

Tota la xarxa del sector cultural és castigada, ja se sap que la cultura no agrada a qui governa xar a la mínima expressió ajudes a la creació i als creadors. Tot això enmig d’un clima on entitats com la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE) es posa sota els focus dels tribunals per una gestió truculenta –amb la complicitat d’agents del Gobierno i d’artistes suposadament de l’esquerra espanyola. A més, tot això també posa de manifest la manca de mecanismes i de legislació per gestionar des de Catalunya els drets d’autors i haver de passar forçosament per ens centralistes de l’Estat espanyol com SGAE i VEGAP, això sí, sempre amb les complicitats o manca d’alternativa altres cops dels autors de casa nostra. Quelcom que també succeeix en el sector de les fires d’art, quan ARCO de Madrid genera el seixanta per cent del negoci dels galeristes catalans que hi participen. Un sector que sempre ha vist amb escepticisme –quan no l’han bloquejat– aconseguir fer una fira interessant a casa nostra. Així doncs, la repressió per l’empenta catalana es fa efectiva sistemàticament. No només les carreteres reben sinó tota la xarxa del sector cultural és castigada, ja se sap que la cultura i el sentit crític d’aquesta no agrada a qui governa, ja sigui de dretes o d’esquerres, de la República Catalana o d’Espanya. Potser alguns actes de mèrit són el de Jordi Savall i Colita, declinant premis provinents del Ministerio de Cultura o la renúncia al càrrec dels teatres del Canal de Madrid, d’Àlex Rigola, recentment. I els esmento perquè no tothom està a l’alçada de renunciar a llocs tan estratègics i de reconeixements tan singulars. Si, a més, en molts dels casos ni s’és independentista. No tothom fa un Duran i Lleida, un Miquel Iceta o un Àngel Ros. En el sector de la cultura, que alguns cops dins dels pressupostos no som ni la partida “altres” del global,

no ens guanya ningú en dignitat i capacitat simbòlica per generar i donar imatge a les revolucions socials. Un sector cultural que comença a despertar-se per donar cara a la llibertat i a la República Catalana, però que està cadavèric per molts anys de fam, gràcies bàsicament a un Gobierno central impresentable i també a una manca global d’estratègia catalana d’entendre la dimensió social de la cultura i el que representa simbòlicament i com a ascensor social. Només per concloure aquest article, malgrat que l’exconseller Santi Vila negui de manera indigna que no s’hagin volgut crear les estructures d’estat durant el darrer període del Departament de Cultura de la Generalitat, puc dir que és fals, ja que tots els directors generals i el secretari general van fer-ho possible –alguns cops a esquenes del propi conseller– i ho puc corroborar per haver-hi estat del febrer del 2016 al febrer del 2017, mes que vaig abandonar la conselleria per discrepàncies gegants amb aquest conseller que paradoxalment em va donar l’oportunitat de conèixer un departament ple de gent esplèndida però caduc en l’estructura de funcionament. Però és que, a més, s’hauria de ser miop per no veure que les estructures d’estat fa temps que hi són. Què falta a les estructures d’estat? Doncs més volum de diners per consolidar-se, així com lideratges horitzontals potents que no hem tingut i, perquè no dir-ho, executar els plans directors que els sectors de la cultura fa temps que desenvolupen. Sempre ha primat el vol gallinaci de la mesquinesa dels partits i les seves (il)lògiques a amplis consensos i directrius de llarg recorregut. Una dinàmica que la nova República Catalana (sigui en aquests moments sòlida, líquida o gasosa) ha de corregir i contemplar abans que res. I que ha de poder materialitzar un cop haguem retornat de l’exili el president Puigdemont i alliberat un govern legítimament escollit i sobiranament validat el dia 1 d’octubre, així com dos Jordis (i les seves entitats) que simbolitzen que els carrers sempre seran nostres.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

111


ENS HAN FET MÉS FORTS... 112

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Rita Marzoa Consellera de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)

L

De tant en tant el meu fill em pregunta, “mami, quin ha estat el dia més feliç de la teva vida?”. Aquestes preguntes binàries sempre –o gairebé sempre– m’han resultat molt difícils de respondre. Sí que recordo un dels dies en que he sentit més orgull personal de formar part d’un tot. Va ser el 18 de juny de 1990. Aquell dia signava el meu primer contracte amb Catalunya Ràdio. Era per treballar a la redacció de la delegació de Tarragona, on m’hi vaig passar dos anys i mig. Estudiava Ciències de la Informació a la UAB, i poder entrar a formar part de la ràdio nacional va ser el màxim a què podia aspirar. Poder aprendre i treballar amb els millors, en el millor escenari. D’aleshores ençà, tot el que soc i el que sé professionalment ho dec als immensos companys que m’he trobat en aquesta empresa. Al seu compromís amb la veracitat, la pluralitat i el país. Amb la seva capacitat de mirar més enllà, de no viure en l’endogàmia, sinó en la construcció d’un univers propi i comú dins i fora de la pròpia empresa. De saber construir indústria en favor del país. Amb una activitat professional rigorosa, responsable, conscient de fer i ser per construir una societat de valors compartits que ens fessin créixer com a societat. I és així que durant més de 25 anys he format part d’aquest projecte immens que avui es diu CCMA. Que es diuen i es volen els mitjans de comunicació públics del país. Equiparables a qualsevol corporació pública potent, sense complexos i amb am-

Els embats malintencionats dels darrers mesos cap aquests mitjans, lluny de destruir l’autoestima, ens han fet més forts bició. I això ho vol dir tot, perquè la vocació és i ha estat ser la televisió i la ràdio de tots, amb vocació de normalitzar una visió pròpia del món. Com ho són i ho fan tots els mitjans públics de qualsevol país amb democràcies modernes i consolidades al món. Sota el control d’organismes locals (i únics) i internacionals. Amb consells professionals que vetllen per la pluralitat i rigor de l’exercici de la professió. Amb les màximes aspiracions, perquè no pot ser de cap altra manera. Els embats malintencionats dels darrers mesos, agreujats els darrers dies, cap aquests mitjans –eines imprescindibles en democràcia–, lluny de destruir l’autoestima ens han fet més forts. Més forts internament, perquè els qui en formem part, tan diversos com la pròpia societat, ens hem mostrat i demostrat que volem seguir sent un referent per als ciutadans d’aquest país. I externament, perquè s’han posat en més valor la percepció subjectiva però sobretot objectiva de la nostra qualitat, pluralitat i influència, tant a través d’informes d’ens independents com dels alts índex d’audiència enregistrats en aquest moment històric per al nostre país. I no defallirem a defensar-los. Perquè són públics. Perquè són de tots.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

113


PER UNA ESCOLA TRANSFORMADORA 114

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Roser Catà Mestra

A

vegades l’autocrítica genera un nivell d’exigència incòmode d’assumir. A vegades és més fàcil indignar-se davant el menyspreu forà que reconèixer el que generem nosaltres mateixos. A vegades l’atac i la repressió que venen de lluny ens fan veure les pròpies misèries. I això és el que m’ha passat aquests dies, llegint articles i manifestos, davant l’escomesa que pateix la nostra escola per part del Govern espanyol. Dels necis, no n’espero res. Dels mestres, ho espero tot. Soc mestra. M’han acusat d’adoctrinar els meus alumnes i m’he defensat dient que a Catalunya l’escola no adoctrina sinó que ensenya a pensar. Però ho he dit amb la boca petita. M’he defensat dient que a Catalunya l’escola aspira a una formació integral de persones lliures. Però ho he dit mirant cap a una altra banda. M’he defensat dient que els mestres eduquem en l’esperit crític. Però ho he dit gairebé dissimulant, recordant que a la meva escola només parlem de pau el dia 30 de gener i que a l’institut dels meus fills encara és hora que parlin dels refugiats. He defensat la nostra escola, el nostre model inclusiu i integrador. La nostra escola democràtica, solidària, compromesa amb les persones més desfavorides. L’escola que defuig el pensament únic. L’escola que parla de pacifisme, d’ecologisme, de feminisme, de cooperació, d’immigració, d’ajuda mútua. L’escola que té com a rerefons irrenunciable el bé comú davant de l’èxit individual. És l’escola que he defensat perquè és l’escola que vull. Però no és l’escola que tenim. No és la que tenim tots. Malgrat els manifestos que la lloen. No m’he indignat quan m’han insultat i menyspreat els de fora. Però

Soc mestra. M’han acusat d’adoctrinar els meus alumnes i m’he defensat dient que a Catalunya l’escola no adoctrina sinó que ensenya a pensar Però ho he dit amb la boca petita m’indigno i m’entristeixo quan soc testimoni de la neutralitat i de la poca consciència social i política d’alguns mestres i professors d’aquest país. M’indigno i m’entristeixo quan soc testimoni de les polítiques educatives segregadores i de mínims que perpetuen les desigualtats entre infants. M’indigno i m’entristeixo quan determinades pràctiques educatives que veig en escoles i instituts continuen premiant l’obediència, la submissió i la uniformitat. És veritat, ens han menyspreat, ens han amenaçat i ara ens volen reprimir. És l’Estat que vol obediència, submissió i uniformitat de pensament. És l’Estat que esclafa els dissidents. És l’escola que castiga els rebels. És l’Estat que atia l’odi entre comunitats. És l’institut que ens fa seure d’un en un perquè separats som més dèbils. És l’Estat que ens empresona perquè callem. És el claustre que ens deixa sols quan diem que l’educació és política. És l’Estat que avorta la nostra llibertat d’expressió. És la inspecció educativa que ens fa treure la pancarta “prou retallades”. És l’Estat que ens intervé els comptes. És el Departament d’Educació que permet que hi hagi escoles d’elit i escoles gueto. Quan haguem pres els carrers definitivament, vindrà la segona part del somni: recuperar la lluita per una escola veritablement transformadora.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

115


REPÚBLICA TÉ NOM DE DONA Ruth Gumbau Periodista

J

a no em trobo el conseller Comín als matins. Abans ens creuàvem al barri portant cadascun les nostres nenes a escola. Ell no em coneixia però crec que algun cop havíem creuat mirades solidàries de “nosaltres també fem tard”. La normalitat té aquestes coses, que no se’t faci estrany veure un conseller en la seva faceta més familiar a base de repeticions matinals. A l’entrevista que Mònica Terribas va fer al govern de l’exili, el mateix Comín, sobre els seus companys de govern empresonats que no podien estar amb els seus fills, va voler destacar que tot i que l’absència del pare o la mare no compensava, el patrimoni de dignitat que estaven deixant als fills era importantíssim. Una entrevista on el president Puigdemont es va queixar que “la dignitat avui està entre reixes”. El més greu de tot el que està passant a Catalunya des de finals de setembre amb la intervenció a la seu d’Economia, les primeres detencions, les pallisses de l’1-O i fins a la trista culminació dels empresonaments és el grau de normalitat demofòbica a què ens estem acostumant. La poca capaci-

116

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

No oblidem que República té nom de dona. És femenina i forta. No és càndida ni fràgil. I feina de tots serà prenyar-la d’orgull i de dignitat perquè aquesta sigui la normalitat tat de sorpresa que manifestem a cada nou atac que rep Catalunya i el seu govern legítim. Em va tocar relatar, en directe per televisió, les primeres agressions –algunes de les més greus– que es van produir el dia del referèndum de l’1 d’octubre: les de Sant Julià de Ramis, el col·legi electoral on s’esperava que votés el president Carles Puigdemont. És ben cert que quan treballes et mires les notícies amb una certa distància i que fins que no et desmaquilles i et treus el micro de corbata no caus en la gravetat de tot el que has explicat. El vespre en què es va conèixer l’empresonament dels Jordis, en canvi, em va agafar a casa però tot i així no vaig reaccionar fins al matí següent: l’angoixa es va transformar en llàgrimes i més llàgrimes. No catàrtiques, perquè no em vaig sentir

millor després. I en els següents empresonaments ja no hi va haver ni estranyesa, només una decepció i una gran pena anticipada. L’aflicció no va fer una altra cosa que créixer amb el president de la Generalitat i els 4 consellers havent-se de traslladar a Brussel·les per evitar tot el pes de la (no) justícia espanyola. Un exili –amb tots els matisos que vulgueu, però el cert és que van haver de deixar casa seva– que també ha entrat a la nostra normalitat. Malauradament. La partida d’escacs entre els dos governs, el català i l’espanyol, ha passat a ser una de Risk, amb el mapa d’Europa sobre la taula. I molt em temo que si fos per part del govern de Rajoy en jugarien una de parxís, per allò d’en mato una i en compto vint. Amb el risc de caure en un bucle, si les properes eleccions del 21-D les guanyen les forces independentistes, haurem de veure si la República catalana tira endavant. No oblidem que República té nom de dona. És femenina i forta. No és càndida ni fràgil. I feina de tots serà prenyar-la d’orgull i de dignitat perquè aquesta sigui la nostra normalitat.


LA DECEPCIÓ INTERIOR Salvador Cardús

Professor de sociologia a la UAB i periodista

L

’estat d’excepció sobre Catalunya que ha estat decretat covardament per la porta del darrere de l’Estat espanyol és un fet d’una gravetat enorme per les seves conseqüències sobre les llibertats i els drets col·lectius i individuals dels catalans. Agressions, empresonaments, controls i coaccions, censura, persecució ideològica... Hem tornat a veure allò que ens semblava que no tornaria més. Hem vist allò que només podíem sospitar: que encara no s’havia esborrat l’empremta del franquisme. I no tan sols entre els membres de les elits polítiques, sinó també en una part de la població que es complau enviant la policia al crit de “a por ellos” o que vol veure tancat a la presó un president de govern elegit democràticament. Tanmateix, he de dir que allò que més m’ha decebut no és la manifestació autoritària d’un Estat que ja fa molt temps que sabíem que el tenim en con-

tra dels nostres interessos. No: em decep la feble resposta de bona part dels responsables de la política catalana, d’alguns creadors d’opinió, d’institucions com les universitats catalanes, determinades organitzacions empresarials i sindicals o fins i tot agents socials que tenen per objectiu vetllar pels drets i les llibertats dels ciutadans. I no diré noms per no ser injust amb els que no citaria, ni assenyalar indiscriminadament tots els membres dels que esmentaria. Però hi ha silencis, o condemnes tan suaus, que no és cap exageració parlar de complicitat amb els botxins. Si això és així és perquè l’espanyolització del país ha estat implacable. I no parlo d’aquella “espanyolització” ingènua que volia imposar a l’escola aquell ministre de mal record. No: ens hem estat enganyant pensant que tots els èxits en la reconstrucció del país podien disminuir les xarxes de dependència amb un Estat que, astutament, ha

sabut mantenir forts els fils invisibles de la dependència. Les subvencions, les beques, les oportunitats d’internacionalització, els sistemes de protecció econòmica, els plans de recerca, els càrrecs a les institucions de control territorial... No acabaria. Ara, aquells fils invisibles es converteixen en cadenes que no permeten que la denúncia de l’abús autoritari tingui la magnitud que es mereix. L’agressió exterior ens indigna, ens provoca, ens fa sortir al carrer. En canvi la covardia interior ens desmoralitza, desencoratja, entristeix. I, tanmateix, ens ha de servir de lliçó. Ens ha de desinnocentar definitivament a l’hora de tornar a posar en marxa aquest país, que ara camina amb els grillons de l’aplicació d’un article que no estava al servei de la preservació d’un sistema democràtic, sinó de la seva corrupció. Per seguir endavant, ens caldrà estar molt més alerta.

L’agressió exterior ens indigna, ens provoca, ens fa sortir al carrer. En canvi la covardia interior ens desmoralitza, desencoratja, entristeix CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

117


PSEUDODEMOCRÀCIES PARASITÀRIES O POLIARQUIES EXTEMPORÀNIES? 118

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Saoka Kingolo

President d’Espai Àfrica-Catalunya

R

obert Dahl (1971:13) teoritza que un govern democràtic es caracteritza fonamentalment per la seva contínua aptitud a respondre a les preferències dels seus ciutadans, sense establir diferències polítiques entre ells. La monarquia parlamentària espanyola reconeguda internacionalment com a democràtica és un estrany federalisme asimètric els mandataris del qual estan actuant amb una inequívoca arbitrarietat i sonades diferències de tracte entre ciutadans. El 2006 el govern del Partit Popular feu ús discrecional del TC recorrent-hi 114 dels 223 articles de l’Estatut de Catalunya, dels quals 58 eren idèntics o similars a l’Estatut d’Andalusia entre d’altres, sense veure en aquesta altra autonomia cap denúncia d’inconstitucionalitat. Per més casos sorprenents, l’ostracisme manifest en les inversions fetes a Catalunya, o la persecució sistemàtica de mesures legislatives de protecció social que emanen del Parlament català. Aquests exemples denoten una actitud aparentment deliberada, sense dubte diferenciada, de dominació i submissió, fregant la humiliació, aplicada “a la carta” a la comunitat autònoma de Catalunya. Una empírica observació sociològica i política de comportament electoral portaria a la conclusió plausible del binomi entre populisme anticatalanista i

Corrupció, ús discrecional de la justícia i de la violència legalitzada, i unes escales variades del despotisme són antivalors compartits pels dos exemples de règims observats: Espanya i la R.D. del Congo defensa maniquea de la unitat d’Espanya, com a garantia de vots i escons espanyols; vet aquí que els partits unionistes, totes tendències confoses, s’hi vegin convidats i identificats. Per a Dahl la democràcia és un sistema perfecte, i la poliarquia una aproximació a l’ideal democràtic o sistema hipotètic; una visió de la democràcia mitjançant una escala de valors significatius per definir el grau d’aproximació a aquesta perfecció materialitzada. Si ens endinsem a observar països i sistemes més i menys allunyats de la poliarquia perfecta de Dahl, podem establir interessants comparacions des d’aparents antípodes. Entre la monarquia espanyola i la República Democràtica del Congo hi ha moltes diferències en termes de grau de democràcia segons els informes mundialment reconeguts d’agències de prestigi. En l’actualitat la R.D. del Congo està dirigida per un dels règims més corruptes, despòtics i sanguinaris del planeta, imposat i sostingut per algunes potènci-

es mundials, principalment al servei de llurs multinacionals. En la mateixa actualitat, el Regne d’Espanya afronta l’amenaça de separació que emet Catalunya, i parteix inicialment d’un hedonisme mediàticament passiu amb dissimulades campanyes dissuasives, passant per una estratègia fonamentada versemblantment pel postrealisme de l’statu quo, fins a l’ús discrecional del poder judicial i del monopoli de la violència. En clara contradicció de les consensuades definicions de la democràcia per prestigiosos teòrics com el liberal Joseph Alois Schumpeter (1950:250), en ple segle XXI, l’Estat espanyol empresona els màxims mandataris i representants electes del poble català. Els uns són detinguts i maltractats per permetre el debat legislatiu sobre el futur polític del país, els altres per dur a terme un programa electoral propositiu, legitimat democràticament per la manifesta voluntat popular de constituir-se com un estat nou. Corrupció, ús discrecional de la justícia i de la violència legalitzada, i unes escales variades del despotisme són antivalors compartits pels dos exemples de règims observats, i llurs mandataris són pseudodemòcrates parasitaris inductors d’unes poliarquies extemporànies. Malauradament, n’hi ha molts més de sistemes amb aquestes característiques.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

119


QUE LA REPRESSIÓ ENS AGAFI ORGANITZADES

120

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Sara Montesinos Periodista

“L

os presos políticos sabemos por qué estamos aquí, es lo único a lo que podemos cogernos para no volvernos locos”, deia en Jon en una carta que m’enviava des de la presó de Salamanca. Fa dies que sentim parlar que a l’Estat espanyol hi ha presos polítics, de persones injustament empresonades per la seva manera de pensar. Sentim parlar també d’abusos policials i de vexacions i humiliacions, de violència, de ferits, de càrregues. I per desgràcia, a algunes no ens ve de nou. Catalunya i els Països Catalans viuen dins un estat feixista, també des d’aquella transició en què vam ser vençuts altra vegada. Però els darrers mesos han caigut caretes i ja res no tornarà a ser igual. Han aconseguit socialitzar la repressió. La societat catalana, malgrat la possible sorpresa i davant una tristesa i impotència infinites, no ha pogut ni posar en dubte que un conseller hagi estat ferit als canells per unes manilles, ni tampoc que uns policies fessin broma sobre un possible abús sexual a un altre conseller. Tampoc que la presidenta del Parlament hagi hagut de dormir a presó com a càstig i humiliació. Ho hem vist i escoltat amb els nostres propis ulls i orelles i, malgrat la ràbia, hem de ser capaces d’extreure l’única cosa bona que genera la repressió: solidaritat. Al caliu d’una caixa de resistència, al caliu d’un got de caldo una matinada tallant la Jonquera, al caliu d’un mur humà que recordi que si ens toquen a una, ens toquen a totes. Per a moltes de les que no ens sentim còmodes amb cap bandera, i que seguim creient que cap estat no ens farà lliures, això ja no va d’independentisme, és antifeixisme. I tenim feina, tenim molta feina.

La independència és només l’eina que ens ha de permetre construir una societat més justa i més lliure. Ho farem des de baix, des dels carrers Si el 155 ens havia d’agafar proclamats, la repressió ens ha d’agafar organitzades. I tenim el deure de protegir-nos i cuidar les unes de les altres. Hem d’estar preparades per combatre el feixisme al carrer, per conèixer els nostres drets davant qualsevol possible detenció, hem de crear xarxa, més encara. Creure’ns de veritat que la llibertat no es demana, es pren. Mobilitzades, polititzades, formades i organitzades. I el més important, tenim el deure de tenir memòria. Ara ja no hi haurà excuses per mirar cap a una altra banda. Han atacat les institucions i els representants polítics, què no farien amb les sense nom? Quantes vegades els qui avui clamen llibertat han criticat i fins i tot empresonat la dissidència? L’estat d’excepció no actua per primera vegada, ni tan sols el dret penal de l’enemic i per això mateix som responsables de la seva propagació. Podem preguntar a l’Alfon, a Pandora, als CIES, a les preses basques, a la web d’en Felip Puig, a manters, als titellaires o a l’Alfredo Ramírez. I és el moment d’assegurar-nos que mai més, enlloc, contra ningú. Tampoc a casa nostra. Un país que avança cap a la llibertat ha d’estimar-la de veritat i per a tothom. La independència és només l’eina que ens ha de permetre construir una societat més justa i més lliure. Ho farem des de baix, des dels carrers. Com sempre. Com tot.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

121


DRETS HUMANS, TOTS, PER A TOTHOM I A TOT ARREU

122

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ


Sònia Cervià

Coordinadora d’ONG Solidàries

E

ls líders socials i mig govern català, empresonats; la Generalitat i el Parlament, intervinguts; l’escola catalana i la seva importantíssima tasca de cohesió social, amenaçada; un miler de votants ferits per la violenta repressió policial en el seu intent de defensar les urnes de l’1 d’octubre. I els Drets Humans? Ignorats, menystinguts i vulnerats. Fa temps que des de la Coordinadora d’ONG Solidàries veiem amb preocupació el clar retrocés que pateixen els drets fonamentals a casa nostra: la llei mordassa, el dret a la sanitat universal, la reforma laboral... i també la guillotina a la Llei Catalana d’Emergència Social o la paralització de la Llei de Renda Garantida de la Ciutadania. Petites pistes d’un dolorós in crescendo que indica que la cara més dura del neoliberalisme campa desacomplexada. La persistent erosió dels Drets Humans a tota Europa ha estat tema de debat a l’assemblea de la Coordinadora. Un dels nostres principis bàsics recollit al Codi Ètic és la defensa d’una democràcia participativa com a sistema polític i social. L’estratègia de la no

Hem de treballar fort per restablir les llibertats, els valors democràtics i el compliment dels Drets Humans separació de poders per posar fre a les aspiracions independentistes ha provocat duríssimes envestides judicials i els empresonaments dels Jordis i part del Govern. Ens trobem davant una democràcia malalta, tan fràgil com la d’alguns dels països del Sud amb els quals treballen les nostres entitats. I és aquesta feblesa la que volem transformar en oportunitat. Sense oblidar la lluita de país que ens toca de ple, les entitats gironines aposten per “aprofitar” la major consciència de la ciutadania vers la vulneració de Drets Humans que pateix Catalunya per ampliar l’empatia cap a d’altres indrets on fa temps que també en pateixen: el cas sahrauí, que persegueix un referèndum d’autodeterminació des de fa 40 anys, Hondures, el Marroc, el Kurdistan, Palestina i tants i tants d’altres pobles. Des d’un context molt hostil, ens toca lluitar i fer pedagogia

de la universalitat que hauria de tenir el dret a un judici just, a la intimitat, a la informació o a l’autodeterminació. I ens toca reivindicar-los tots, per a tothom, al nostre país i arreu. Malauradament res no feia presagiar que Europa sortís en defensa dels nostres drets. De l’Europa que ha tancat els ulls al drama de les persones refugiades, que ha avantposat la pròpia seguretat a l’ajuda humanitària, què en podíem esperar? Europa ha tunejat la vulneració de drets a Catalunya en un insuls mantra: el dels afers interns espanyols. Defuig, altre cop, la seva responsabilitat com a garant dels drets de la ciutadania i això facilita que la xenofòbia vagi fent taca d’oli pel tot el territori. També a casa nostra. L’ofensiva del govern espanyol ha assegut a taula el feixisme i la intolerància. I comencem a veure la magnitud d’una tragèdia, ben alimentada per la inacció d’una dreta que riu les gràcies més ràncies. Les entitats hem de treballar fort per restablir les llibertats, els valors democràtics i el compliment dels Drets Humans. L’únic camí possible és el diàleg, el pacte i l’acció no-violenta.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

123


IDEES REPUBLICANES

Tayssir Azouz Filòleg i traductor

P

oc abans de la Revolució Francesa, Voltaire, un dels grans defensors de la República, va escriure una mena de pamflet polític titulat Idées républicaines, on exposava comentaris crítics sobre El contracte social de Rousseau i L’esperit de les lleis de Montesquieu, dues obres fonamentals per entendre el concepte de l’estat de dret. Defensava el dret natural a la llibertat de pensament i a la llibertat d’expressió més enllà de l’interès general. En un dels fragments, Voltaire reprovava que el Petit Conseil de la ciutat estat de Ginebra hagués ordenat cremar exemplars del llibre de Rousseau davant l’ajuntament. Deia el següent: “Si aquest llibre era perillós, calia refutar-lo. Cremar un llibre de raonament és com dir que no tens prou capacitat intel·lectual per rebatre’l”. La deriva autoritària de l’Estat espanyol a Catalunya té molt a veure amb la incapacitat dels seus governants de respondre adequadament a les aspiracions democràtiques d’un poble madur i pacífic que, majoritàriament, reclama poder votar sobre el seu futur polític. Tant és així que el Govern espanyol,

124

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

La causa general orquestrada per l’Estat espanyol demostra que està disposat a minar els drets i llibertats dels ciutadans que diu representar amb la connivència de la classe política espanyola, no ha tingut cap escrúpol a l’hora de suspendre el minse autogovern català mitjançant l’aplicació d’un article 155 absolutament contrari als principis democràtics d’un estat de dret del segle XXI. L’Estat espanyol ha perpetrat un autèntic cop d’estat amb la destitució arbitrària d’un Govern elegit democràticament pels ciutadans de Catalunya. Avui, la meitat d’aquest Govern dorm a la presó per haver fet tot el possible perquè els ciutadans de Catalunya, pensessin com pensessin, es poguessin expressar a les urnes sobre el seu futur. Resulta encara més esperpèntica, si cap, la persecució ideològica d’alguns dels membres de la mesa del Parlament, particularment la seva presidenta, Carme Forcadell. Tot per haver permès un debat parlamentari. Com es pot coartar

el dret d’iniciativa parlamentària, de deliberació del poder legislatiu o la llibertat d’expressió dels legítims representants del poble? Com pot ser que les decisions judicials depenguin del que pensa o representa cadascun dels acusats? Quina mena d’estat de dret és aquest? Potser és el que temia Voltaire, que un possible abús de poder per part de les autoritats s’acabés convertint en una seriosa amenaça per a les llibertats fonamentals. El que està en joc aquí no és només la sobirania de Catalunya, sinó la pròpia democràcia. La causa general orquestrada per l’Estat espanyol demostra que està disposat a minar els drets i llibertats dels ciutadans que diu representar. Deien que en absència de violència es podia parlar de tot. Però ha quedat demostrat que això no és cert. El propi president del Tribunal Suprem en la inauguració de l’any judicial deia: “La unitat d’Espanya és la base irreductible de l’estat de dret”. Si això és així, és reconèixer que la unitat d’Espanya no és tan democràtica com diuen? O potser simplement l’estat de dret s’aplica segons la ideologia de cadascú?


L’EXCEPCIÓ A LA LLEI

Xavier Antich Filòsof

W

alter Benjamin ho va endevinar abans que molts altres: “La tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’excepció en el qual vivim és la regla”. Però que l’estat d’excepció no sigui l’excepció, sinó la regla, il·lustra una perversió constitutiva de la llei que consisteix en el poder de la pròpia llei per suspendre’s a si mateixa amb l’objectiu, paradoxalment, de garantir-ne la pròpia existència i continuïtat. La societat catalana ha viscut, en menys d’un mes, el trànsit del dispositiu modern de coerció d’Estat, la violència física contra ciutadans pacífics en l’exercici dels seus drets fonamentals, al dispositiu postmodern de coerció d’Estat, la llei que es posa en suspens a si mateixa, pel que fa a les garanties, o l’estat d’excepció, articulat per eliminar l’oposició política i la dissidència institucional. És cert que la brutalitat de la violència policial que es va poder veure l’1-O ha escandalitzat el món, llevat d’Espanya, i ha estat denunciada per les organitzacions internacionals de referència en drets humans, però l’operació jurídica, orquestrada pel Govern espanyol, la Fis-

El mot “democràcia” i un rostre amb una franja vermella que li tancava la boca va semblar a alguns una exageració. Dos mesos després és evident que no calia, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, no és un exercici de menor violència que, tot i no operar sobre els cossos dels ciutadans, pretén modificar-ne el seu caràcter col·lectiu i institucional des d’un punt de vista polític. Així, hem vist empresonar els líders de les dues principals organitzacions cíviques independentistes, amb l’excusa d’una violència completament inexistent, inventada pels informes policials assumits acríticament per la fiscalia i sobretot, cosa que és extraordinàriament greu, pel jutge. Hem vist com el Govern espanyol ha cessat, sense tenir poder legal per fer-ho, el president, vicepresident i consellers del Govern legítim de Catalunya, i com ha dissolt també il·legalment el Parlament de Catalunya democràticament elegit en les urnes. Hem vist com

l’Audiència Nacional ha empresonat més de la meitat del Govern legítim amb caràcter preventiu i, per tant, sense judici ni condemna, només com a revenja i amb la voluntat d’atemorir. Hem vist com part del Govern, amb el seu president al capdavant, ha hagut d’exiliar-se provisionalment a Brussel·les per manca de garanties dels tribunals espanyols. A part, amb anterioritat a l’1-O, l’Estat espanyol ja havia suspès drets i llibertats fonamentals de la ciutadania de Catalunya. L’Estat espanyol, sense decretar l’estat d’excepció, d’acord amb la Llei 4/1981 que el regula, està aplicant-ne sense garanties ni control els articles 16, 21, 22, 26 i 29, com es pot comprovar fàcilment, i està dirigint la repressió política i la persecució contra adversaris polítics i representants democràticament electes. El lema d’Òmnium, l’Assemblea i l’AMI per a la Diada de 2017, amb el mot democràcia i un rostre amb una franja vermella que li tancava la boca, va semblar a alguns una exageració. Dos mesos després, és evident que no ho era. Estem en estat d’excepció amb drets i llibertats fonamentals en suspens.

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

125


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ CRÒNIC TAT D'EXCEPCIÓ CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXC PCIÓ CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ CRÒ

Francesc de Dalmases

Víctor Terradellas

Adrià Bas

Adriana Ribas

Agustí Colomines

Aina Altimir

Alba Sidera

Albert Segura

Anna Gabriel

Periodista

Periodista

Diputada al Parlament de Catalunya per la CUP (2015-2017)

Antoni Lluís Trobat

Bel Olid

Carme Herranz

Periodista i responsable de relacions internacionals del CIEMEN

Escriptora i traductora

Advocada del Col·lectiu Ronda

Carme Porta

David Fernàndez

Dolors Elias

Activista, periodista i membre del grup coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum

Activista social

Periodista

David Minoves

Àngels Martínez

Albano-Dante Fachin

Director

Coordinadora d’Amnistia Internacional Catalunya (AIC)

President del CIEMEN

126

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

President de la Fundació CATmón i editor d’ONGC

Professor d’història contemporània a la UB

Diputada al Parlament de Catalunya (2015-2017)

Guionista de ràdio i televisió

Estudiant del Grau d’Educació Primària

Diputat al Parlament de Catalunya (2015-2017)


CA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ CRÒNICA CEPCIÓ CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ CRÒNICA D

Eli Borreda

Elisabet Cortiles

Enric Borràs

Enric I. Canela

Eulàlia Pascual

Joan F. López Casasnovas

Catedràtic de bioquímica i biologia molecular a la UB

Doctora en Dret Penal Internacional

Escriptor

Jordi Armadans

Periodista

Periodista

Periodista

Eva Clausó

Eva Piquer

Director de FundiPau (Fundació per la Pau)

Periodista

Periodista

Francesc Mateu

Gerard Figueras

Ferran Casas

Director d’Oxfam Intermón a Catalunya

Secretari General de l’Esport del Govern de Catalunya

Subdirector de NacióDigital

Germà Capdevila

Helena Vicente

Hugo Alvira

Guillem López Casasnovas

Jordi Fexas

President de l’associació d’editors de revistes i digitals (APPEC)

Catedràtic d’economia a la UPF

Sociòloga

Empresari i activista

Historiador i analista

Joan Puig

Editor del @directe

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

127


CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ CRÒNIC AT D'EXCEPCIÓ CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXC PCIÓ CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ CRÒ

Jordi Martí

Jordina Arnau

Llorenç Olivé

Laura Pous

Majo Siscar

Manel Ollé

Periodista

Periodista

Escriptor i professor d’estudis xinesos a la UPF

Manel Vila

Marc Gafarot

Maria Fauria

Mariona Isern

Marta Jorba

Marta Macias

Marta Roqueta

Meritxell Budó

Mireia Boya

Mireia Termes

Mònica Terribas

Montse Castellà

Regidor del PDECAT a l’Ajuntament de Barcelona

Director General de Cooperació del Govern de Catalunya

Escriptora

Periodista

Treballadora humanitària

128

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

Periodista i activista social

Expert en Relacions Internacionals

Activista feminista i investigadora postdoctoral en filosofia a la Universitat del País Basc

Presidenta del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament

Periodista

Membre de la Comissió de Drets Humans de Justícia i Pau

Economista i editora de 7accents

Advocada, feminista i activista

Diputada al Parlament de Catalunya per la CUP

Cantautora i activista social


CA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ CRÒNICA D'UN CEPCIÓ CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ CRÒNICA D

Montse Ortiz

Montse Santolino

Natàlia Boronat

Natàlia Morales

Pol Serrano

Núria Camps

Investigador en el camp de les relacions internacionals i l’economia

Portaveu de la Crida a la Solidaritat i directora d’Avaluem

Pere Perelló

Pernando Barrena

Ricard Planas

Politòloga

Programadora cultural

Escriptor i poeta

Periodista

Responsable de relacions polítiques de SORTU – esquerra abertzale

Periodista

Crític d’art

Roser Catà

Ruth Gumbau

Consellera de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

Mestra

Salvador Cardús

Saoka Kingolo

Sara Montesinos

Sònia Cervià

Tayssir Azouz

Xavier Antich

Rita Marzoa

Professor de sociologia a la UAB i periodista

Coordinadora d’ONG Solidàries

President d’Espai Àfrica-Catalunya

Filòleg i traductor

Periodista

Periodista

Filòsof

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

129


La Diputació de Barcelona impulsa el paper dels governs locals en

LES NOVES AGENDES GLOBALS

La presidenta de la Diputació, Mercè Conesa, coliderarà el Consell Polític de Governança Territorial, Multinivell i Finançament Sostenible.

A

mb la voluntat de dotar-se dels recursos i de les eines necessàries per adaptar els compromisos mundials al territori, la Diputació de Barcelona impulsa el paper dels governs locals de la demarcació en les noves agendes globals. A més, el Pla d’Actuació de Mandat 2016-2019 de la corporació preveu treballar per l’equilibri, la cohesió i la sostenibilitat del territori, eixos centrals de les agendes globals. L’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible representa un pas endavant en el compromís global amb el benestar de la ciutadania i el progrés de tots es països i regions. Aquest document conté 17 objectius que tenen la voluntat d’orientar l’acció dels governs en els propers anys. En aquesta línia, la Diputació de Barcelona defensa la necessitat d’apoderar als ens locals amb aquelles eines que els permetin impulsar aquestes polítiques i puguin, alhora, impulsar-ne una participació activa, situant-los com a actors principals

130

ONGC CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ

de l’agenda internacional. Aquesta aposta implica, a més, la necessitat de disposar d’un entorn institucional adequat i propici per als governs locals que els permeti tenir més capacitat de gestió. A més, des de la Diputació s’ha reivindicat un sistema financer sostenible i un millor finançament pels governs locals, amb l’objectiu d’assegurar els drets dels ciutadans en l’accés als serveis bàsics, l’energia, l’habitatge, la salut, l’educació, l’equitat i la igualtat d’oportunitats, i la sostenibilitat. UN PAPER DESTACAT Com a mostra d’aquesta decidida aposta de la Diputació de Barcelona a l’hora d’impulsar els nous compromisos mundials, la presidenta Mercè Conesa coliderarà el Consell Polític de Governança Territorial, Multinivell i Finançament Sostenible de l’Organització de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU). La candidatura es proclamarà durant el proper Consell Mundial, que se celebrarà a la Xina aquesta tardor.

Els Consells Polítics, formats per un màxim de 15 persones, són òrgans mundials de nova creació i tenen com a principal objectiu elaborar recomanacions polítiques entorn de diferents temes estratègics i fomentar la participació política als debats de la CGLU. ONZE ANYS          La Diputació de Barcelona és membre de la CGLU des del 2006 i, des de fa una dècada, forma part del Consell Mundial i del Comitè de Gestió Financera i presideix la Comissió de Descentralització i Autonomia Local. Al llarg dels anys, aquesta organització ha aconseguit tenir un paper rellevant davant d’organismes multilaterals com Nacions Unides, fet que ha permès obtenir el reconeixement dels governs locals com a actors clau a nivell internacional, així com participar en l’elaboració de les agendes globals.


00000 5€

SÈRIE 000

CRÒNICA D'UN ESTAT D'EXCEPCIÓ ONGC

131


Ongc66 digital ok  
Ongc66 digital ok  
Advertisement