Introducció
Al nord de la província de Castelló, al bell mig de la comarca dels Ports, hi trobem una xicoteta població enclavada entre les formacions muntanyoses del Sistema Ibèric, les quals s’endinsen per l’extrem més septentrional de la nostra Comunitat, conformant la serralada que dóna nom a la mateixa comarca. Grans masses rocoses retallades per rius, rambles i barrancs, cingles, bancals, terrers d’argila, hortes, horts i terres de secà es conjuminen per modelar i dibuixar un feréstec paisatge muntanyenc. Tot matisat per una vegetació típicament mediterrània que cobreix la superfície amb més o menys fortuna, amb més o menys densitat. Pins, carrasques, roures i espècies de matoll els trobem en moles i vessants. Els joncs, les sargueres, els oms i altres espècies de ribera canalitzen en poques ocasions aigua, i en les més, les arrodonides pedres que trobem a les rambles. La localitat s’ubica a uns 700 metres d’altura sobre el nivell del mar, amb una extensió de 39 km2. Està situada en el punt estratègic on s’aiguabarregen tres rius: el Calders procedent del sud, el Cantavella des de l’oest i el riu Bergantes, que des de terres morellanes replega les aigües dels altres dos rierols tributaris. La confluència de les conques fluvials dibuixa un trident on, a més dels rius, s’enllacen carreteres, camins i viaranys que comuniquen pobles i províncies veïnes. Aquest és l’origen del nom del poble, la forca, la cruïlla, l’encreuament, l’aiguabarreig: Forcall. La història ha anat deixant la seua empremta a Forcall des de temps remots. Vestigis prehistòrics com l’art parietal llevantí que descobrim en les seues moles; restes de poblaments ibers i romans com el de la Moleta; petjades de l’era musulmana i de la posterior conquesta cristiana no podien faltar a la cita de la modesta localitat amb la història. El bateig com a poble el rebérem l’any 1246 gràcies a la carta de poblament, des d’aquell any tenim en funcionament el forn de la vila. Cal mencionar l’esplendor dels segles xv i
xvi amb les construccions dels grans palaus. Abans, el gòtic hi va fer acte de presència, deixant visibles vestigis en l’estructura de la nostra església parroquial. Aquests rastres van dibuixant una fisonomia urbana pròpia, definida per carrers estrets i relativament plans. L’entramat urbà comença en un espai obert i diàfan, la plaça, engalanada per arcades i cases pairals de les velles famílies benestants que li atorguen aspecte de solidesa i sobrietat. La plaça esdevé escenari i nucli comercial, festiu i vital de la vila. Actualment, hi viuen uns 500 habitants, ja que la cerca d’oportunitats ha anat deixant cases i carrers pràcticament deserts. Penseu que l’any 1975 hi vivien al voltant de 900 forcallans. Som molts els que ens hem repartit per regions veïnes, cercant la saó que no trobem en les terres que han vist créixer els nostres avantpassats. Però la distància física no pot amb la proximitat emocional, amb l’arrelament i el caliu que sentim els forcallans pel nostre poble, pel paisatge que enyorem, per la companyia que deixem, pel que conforma la nostra identitat personal i social. Pertanyem a un poble menut, però de forta personalitat comunitària i grupal. Els forcallans som portadors i garants d’un bagatge cultural profund i variat. Dintre les moltes coses que ens uneixen i ens identifiquen com a individus i com a poble trobem les tradicions, de les quals som acèrrims valedors. El ventall consuetudinari és ampli, en ell trobem danses, fets, personatges, relats, vivències, llocs i racons, però l’esdeveniment que aglutina una exhibició més completa i variada d’aquest mostrari, és, sense dubte, la nostra festa hivernal per excel· lència: la festa de Sant Antoni. Aquesta festa està tan lligada a la identitat del nostre poble que és complicat i difícil parlar de Forcall i dels forcallans sense mencionar la Santantonada que hi té lloc. Si bé és cert que la festa de Sant Antoni no és patrimoni exclusiu de Forcall, i que en totes les poblacions LA SANTANTONADA DE FORCALL
9