Issuu on Google+

Festa medieval del foc TEXT: Juan Manuel Segura Ferrer | FOTOGRAFIES: Francisco Ramón Chervet Royo | José Ramón Gil Querol | PRÒLEG DE Víctor Manuel Amela Bonilla COL·LECCIÓ FESTUM, 2

Benicarló, 2011


Primera Edició abril de 2011 © Text Juan Manuel Segura Ferrer © Fotografies Ajuntament: pàgs. 8,10,11 José Ramón Gil Querol: pàgs.14 (esq), 16 (sup dreta), 17, 18 (esq), 34, 35, 36, 38, 42(sup dreta), 45(esq i centre), 46( inf esq), 47, 48, 50, 53(centre), 55, 56, 57, 58, 59, 62, 63, 64, 65, 67, 70, 71, 72, 73, 74, 77(sup), 78, 82 (dreta), 83. Francisco Ramón Chervet Royo: portada i pàgs 6, 12, 13, 14(dreta), 15, 16(inferiors i sup esq), 18(dreta), 19, 20, 21, 23, 25, 26, 27, 28, 29, 30, 31, 32, 33, 39, 40, 41, 42 (inferiors i sup esq), 43, 44, 45(dreta), 46(inf dreta i sups), 49, 51, 52, 53(esq i dreta), 60, 61, 66, 68, 69, 76, 77(inf ), 79, 80, 81, 82 (esq i centre). © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 12580 Benicarló • Tel. 964 47 46 41 A internet www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta Aguilar Gestió de color Eugeni Guzman Paper interior Creator Silk de 170g de Torras Paper guardes Creator Ivory de 170g de Torras Correcció lingüística Rosa M. Camps Cardona ISBN: 978-84-15221-10-4 Dipòsit legal BI-1072-2011 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org


Índex

PRÒLEG

7

INTRODUCCIÓ

9

COMENÇA LA FESTA

12

EL MAIO

14

QUÈ SERIA D’UNA BONA FESTA SENSE GASTRONOMIA?

19

LA SANTANTONÀ, ELS PREPARATIUS

22

LA SANTANTONÀ

34

LA PROCESSÓ DELS MATXOS

54

LA VIDA DEL SANT

58

DISSABTE: DIADA DE SANT ANTONI

60

ELS BOTETS

75

BIBLIOGRAFIA

84


Pròleg Un fòssil etnològic vivent, un miracle d’amor Fa vint anys que visc, un rere l’altre, la singular festa de la Santantonà de Forcall. Ja sé que hi ha altres festes dedicades a sant Antoni, però la forcallana és única. És una celebració ígnia, solar i lligada al món de les fades que ens remunta, per una banda, a l’edat mitjana (n’està documentada la celebració ininterrompuda almenys des de 1388) i, per l’altra, a l’antiguitat mediterrània, i encara més enllà. Així ho va expressar el meu malaguanyat company Xavier Fàbregas, especialista en teatre popular i rituals tradicionals ancestrals: “la Santantonà de Forcall és un dels espectacles més antics dels Països Catalans, amb unes arrels que xuclen de la prehistòria i, sens dubte, un dels més impressionants”. Un vestigi de la Ilercavònia ibèrica. Quan el fred mantenia hibernats els camps i semblava que tot moria, els nostres avantpassats encenien fogueres que, per màgia simpàtica, estimulaven el sol esmorteït a pujar en el seu camí del cel, per evitar que el fred i la foscor matessen la vida a la terra. La foguera cristianitzada (sant Antoni del porquet i els sembrats) de la Santantonà de Forcall és filla d’aquelles fogueres paganes, i la més espectacular, com correspon a un poble molt orgullós de si mateix. Socarrar-se sota aquestes flames de la barraca de la Santantonà equival a un bateig flamíger que totes les generacions forcallanes han practicat amb l’orgull d’honorar els seus ancestres i les seues arrels. És una festa que no morirà mai, és l’ànima de Forcall, aquest poble dels meus avis en el cor remot i agrest dels Ports de Morella, en eixes altures on s’abracen València, Aragó i Catalunya. Si mai no has viscut una Santantonà forcallana, hauries d’arribar al poble el matí del dia de la festa: veuràs com els mossos aixequen a la plaça el tronc esbrancat (el Maio) d’un pi de la contrada d’una dotzena de metres. A l’extrem superior d’aquest eix és recolzen les costelles, set troncs que dibuixen el perfil cònic de la barraca. Després tota ella s’emboteix amb ramatge molt inflamable, exceptuada la part baixa, un espai circular

amb una porta d’entrada, que mira al nord, i una de sortida, envers el sud. Si vols tenir fortuna tot l’any, embriaga’t amb el perfum vegetal de la barraca, entra per la porta nord, fes tres voltes al tronc, xucla un raig de vi de la bóta que hi ha penjada i surt per la boca sud… I, a la nit, gaudeix de la corrua de dimonis i botargues (tapats de cap a peus per una indumentària blanca pintada de colobres, gripaus, serps i llangardaixos verds i rojos) que assolen els vilatans i fan maleses pels carrers del poble, assaltant balcons, cases i dones, i maltractant sant Antoni. En altres temps, era l’ocasió emmascarada per a petites revenges… Quan els dimonis tanquen el sant a la barraca i hi calen foc… molt atents!: ha arribat el moment de purificar-te sota el foc de la Santantonà i travessar la barraca en flames sota la freda nit forcallana… L’experiència és única i emocionant, i estaràs repetint un ritual fet per moltes generacions a través dels segles… Si fas tot això, i després et quedes embadalit veient com crema la barraca i la seua llum il·lumina els rostres dels forcallans i les cases de la plaça (inclòs l’imponent Palau Miró-Osset), i de matinada fins i tot et cous unes xulles a les brases… pots comptar que tindràs un bon any, perquè l’hauràs començat de la millor manera! Hauràs viscut una festa popular que és un veritable fòssil etnològic vivent (i que inclou alguns jocs, com el dels botets, que els historiadors emparenten amb l’ascoliasmós de festivitats de la Grècia arcaica). No deixo mai d’emocionar-me, cada any, a la Santantonà de Forcall: em sembla un miracle que una celebració tan antiga pervisca amb tanta energia, i més en uns temps en què —com em va dir la desapareguda tia Carmeta— “els sants ja no fan milacres”. És la demostració que aquesta festa connecta amb quelcom molt fondo de l’ànima forcallana, de l’esperit humà. La Santantonà de Forcall és un miracle de l’amor dels forcallans envers les seues arrels. Visca la Santantonà! Visca Forcall! Víctor-Manuel Amela LA SANTANTONADA DE FORCALL

7


Introducció

Al nord de la província de Castelló, al bell mig de la comarca dels Ports, hi trobem una xicoteta població enclavada entre les formacions muntanyoses del Sistema Ibèric, les quals s’endinsen per l’extrem més septentrional de la nostra Comunitat, conformant la serralada que dóna nom a la mateixa comarca. Grans masses rocoses retallades per rius, rambles i barrancs, cingles, bancals, terrers d’argila, hortes, horts i terres de secà es conjuminen per modelar i dibuixar un feréstec paisatge muntanyenc. Tot matisat per una vegetació típicament mediterrània que cobreix la superfície amb més o menys fortuna, amb més o menys densitat. Pins, carrasques, roures i espècies de matoll els trobem en moles i vessants. Els joncs, les sargueres, els oms i altres espècies de ribera canalitzen en poques ocasions aigua, i en les més, les arrodonides pedres que trobem a les rambles. La localitat s’ubica a uns 700 metres d’altura sobre el nivell del mar, amb una extensió de 39 km2. Està situada en el punt estratègic on s’aiguabarregen tres rius: el Calders procedent del sud, el Cantavella des de l’oest i el riu Bergantes, que des de terres morellanes replega les aigües dels altres dos rierols tributaris. La confluència de les conques fluvials dibuixa un trident on, a més dels rius, s’enllacen carreteres, camins i viaranys que comuniquen pobles i províncies veïnes. Aquest és l’origen del nom del poble, la forca, la cruïlla, l’encreuament, l’aiguabarreig: Forcall. La història ha anat deixant la seua empremta a Forcall des de temps remots. Vestigis prehistòrics com l’art parietal llevantí que descobrim en les seues moles; restes de poblaments ibers i romans com el de la Moleta; petjades de l’era musulmana i de la posterior conquesta cristiana no podien faltar a la cita de la modesta localitat amb la història. El bateig com a poble el rebérem l’any 1246 gràcies a la carta de poblament, des d’aquell any tenim en funcionament el forn de la vila. Cal mencionar l’esplendor dels segles xv i

xvi amb les construccions dels grans palaus. Abans, el gòtic hi va fer acte de presència, deixant visibles vestigis en l’estructura de la nostra església parroquial. Aquests rastres van dibuixant una fisonomia urbana pròpia, definida per carrers estrets i relativament plans. L’entramat urbà comença en un espai obert i diàfan, la plaça, engalanada per arcades i cases pairals de les velles famílies benestants que li atorguen aspecte de solidesa i sobrietat. La plaça esdevé escenari i nucli comercial, festiu i vital de la vila. Actualment, hi viuen uns 500 habitants, ja que la cerca d’oportunitats ha anat deixant cases i carrers pràcticament deserts. Penseu que l’any 1975 hi vivien al voltant de 900 forcallans. Som molts els que ens hem repartit per regions veïnes, cercant la saó que no trobem en les terres que han vist créixer els nostres avantpassats. Però la distància física no pot amb la proximitat emocional, amb l’arrelament i el caliu que sentim els forcallans pel nostre poble, pel paisatge que enyorem, per la companyia que deixem, pel que conforma la nostra identitat personal i social. Pertanyem a un poble menut, però de forta personalitat comunitària i grupal. Els forcallans som portadors i garants d’un bagatge cultural profund i variat. Dintre les moltes coses que ens uneixen i ens identifiquen com a individus i com a poble trobem les tradicions, de les quals som acèrrims valedors. El ventall consuetudinari és ampli, en ell trobem danses, fets, personatges, relats, vivències, llocs i racons, però l’esdeveniment que aglutina una exhibició més completa i variada d’aquest mostrari, és, sense dubte, la nostra festa hivernal per excel· lència: la festa de Sant Antoni. Aquesta festa està tan lligada a la identitat del nostre poble que és complicat i difícil parlar de Forcall i dels forcallans sense mencio­nar la Santantonada que hi té lloc. Si bé és cert que la festa de Sant Antoni no és patrimoni exclusiu de Forcall, i que en totes les poblacions LA SANTANTONADA DE FORCALL

9


senten una especial inclinació pel que els és propi, podria dir, sense por a equivocar-me, que a l’hora de fer qualsevol reflexió envers les celebracions hivernenques en general, i les antonianes en particular, s’ha de fer una menció especial a la commemoració forcallana. Volia destacar en aquesta introducció una apreciació sobre els conceptes de Santantonada i Sant Antoni. Des del meu punt de vista hi ha una xicoteta confusió. Entenc per Sant Antoni el conjunt d’actes que conformen la totalitat de la festa, en els quals s’inclouen una sèrie de manifestacions que tenen lloc arreu de l’any, abracen des de la sembra, la rifa del corder, fins a la processó del sant, passant pels botets, o la pastà de la rotlleta, entre molts altres. Mentre que la Santantonà consisteix en la desfilada de sants i dimonis que culmina amb l’encesa de la barraca. D’acord que és l’acte més concorregut, conegut i singular, però trobo que no identifica la festa en el seu conjunt, és una part important de la celebració, però no l’única. Cap amant de la festa entendria, dintre del marc del Sant Antoni, una celebració sense sembra ni botets, sense rotlletes o coquetes. La pèrdua d’una de les parts, per insignificant que siga, empobreix el conjunt. Així, des de fa molts anys s’ha anat treballant per donar a les parts la importància que tenen dins del conjunt. Una manifestació plàstica tan complexa com el Sant Antoni dificulta enormement l’acció de descriure-la completament i definitivament, ni de bon tros és el que es pretén en aquesta redacció. Penso que cada participant de la festa —actors, directors o espectadors— explicarien el que veuen i viuen d’una manera diferent, fent-hi aportacions enriquidores que contribueixen a difondre-la i entendre-la. Convido els lectors neòfits a introduir-se en la festa santantonenca forcallana, que la participen i la visquen, que contribuïsquen amb les seues percep­

cions a entendre l’activitat que ara tractem. Els animo que busquen amb la suficient antelació allotjament en l’acollidora localitat, que viatgen amb uns farcells carregats de roba d’abric. També els aconsello que deixen un lloquet en l’equipatge per a les noves amistats que de ben segur assoliran entre els afables i amigables forcallans, per carregar l’enriquidora experiència festiva, plàstica o estètica viscuda.

LA SANTANTONADA DE FORCALL

11


Comença la festa

Un diumenge, a mitjan gener, quan els dies van prolongant-se i les nits encara són llargues, la vesprada ja ha deixat pas a una nit que es prepara serena, silenciosa i gèlida. La plaça roman tranquil·la, silenci i fred són els protagonistes. Quelcom trunca i pertorba el seu predomini. El primer, el silenci, per dos o tres rogles de gent que xarra animadament aferrada amb força als abrics. Mentre deixen escapar alguna rialla, comenten el que han viscut en un apassionant cap de setmana. El fred, intensificat per un lleuger i penetrant cerç, es veu esmorteït per un braser que sembla orfe i abandonat al mig de la plaça. Ell lluita per consumir el poc combustible que li queda. Les brases apunten sota el mantell de cendra, atiades pel vent. Els congregats s’escalfen a voltes les galtes i en d’altres les espatles, arrimant-se necessàriament al tímid foc, a les tronques, per combatre tan dur adversari. Es fa un breu silenci, l’aprofita un dels participants d’aquells rogles per llançar aquesta pregunta: “tenim majorals per a l’any vinent?” La resposta es demora. Mentre arriba, un altre feligrés llança la graella plena de productes de la matança, que va a parar al mig d’aquell braseral. La bóta de vi canvia de mans i la conversa gira cap a un altre aspecte de la festa. La pregunta queda sense solució. La nit passa, les temperatures baixen i naix un nou dia. És dilluns, el sol es resisteix a escalfar. A la plaça no hi ha ni gent, ni brases, ni restes d’aquestes. Algun matiner ha esborrat tot rastre de foc, de festa. El silenci i el fred tornen a fer-se els senyors. El primer es trenca, sonen les campanes de l’església. L’orografia, el silenci i el fred milloren l’acústica i la crida s’escampa nítidament per tota la vall. Des del campanar es convoca els fidels a la missa in memoriam dels confrares difunts. La devoció dels forcallans per sant Antoni es profunda. L’any 1388, Joan I d’Aragó va permetre la creació d’una confraria que complia unes funcions socials importants, sobretot a l’hora de la 12

mort. Hi pertanyien tots els homes casats que satisfeien una quota per la qual s’atorgava dret a una missa en memòria seua i que les despulles del difunt foren portades a coll pels confrares fins al cementeri. Actualment, la confraria pren forma d’associació cultural encarregada de vetlar per la integritat de la festa. La litúrgia matinal, a més de la missió evangelitzadora pròpia i recordatori dels confrares difunts, té la funció de respondre a aquella pregunta que es feia anit a l’àgora forcallana. Al final de l’ofici, el ministre de l’Església proclama solemnement el nom i els cognoms dels nous majorals, els nomena oficialment organitzadors del Sant Antoni de l’any següent. La missa tanca el Sant Antoni en curs i enceta el de l’any vinent. Dins del temple s’escampa un murmuri poc dissimulat, els participants intenten identificar els voluntariosos caporals que perpetuaran un any més la festa. Amb la benedicció dels assistents i el “podéis


ir en paz”, conclou la cerimònia i es pren el reguer de pólvora que escampa la bona notícia. No ha arribat febrer i tothom ja sap qui són els majorals de l’any vinent. A Forcall, la festa del Sant Antoni no l’organitzen ni Església ni Ajuntament, són els majorals qui s’encarreguen dels preparatius. Els majorals són voluntaris, en nombre de quatre, encara que pot ser variable. Si estan casats, les dones formen part de ple dret en el quartet, amb el títol de majorales. Dintre del quartet, és un d’ells qui pren una funció representativa, honorífica i no executiva de primer majoral. Casa seua esdevindrà el quarter general per a moltes de les manifestacions festives santantonenques. Antigament, el quart majoral era un masover que representava aquest col·lectiu en l’àmbit d’una festa marcadament agrària. Actualment, és, a l’igual del títol de primer majoral, un guardó honorífic, ha

perdut el seu significat; però es manté i s’ha de mantenir com un aspecte enriquidor de la festa i recordatori de temps passats. La tasca del majoral consisteix en l’organització i l’administració dels actes i els recursos que pertanyen a la festa. La primera de totes les funcions serà trobar recursos econòmics i materials per a dur endavant les despeses que comporta el Sant Antoni. La rifa d’un corder els propiciarà els primers ingressos. El sorteig tindrà lloc el darrer cap de setmana d’abril, coincidint amb la celebració de les firetes, que és com es coneix la fira que se celebrava a Forcall antigament. Ja a finals d’any, en dates pròximes a la celebració, els menestrals passaran a captar, casa per casa, ajuts per a la festa. Antigament, la manca de recursos feia que les donacions foren en espècie, o bé ciris o bé queviures, o qualsevol altra cosa que ajudara a la manutenció de la festa. LA SANTANTONADA DE FORCALL

13


El Maio

És responsabilitat dels majorals el manteniment i la neteja de l’altar del sant, que s’ubica en l’església parroquial. Igualment, són ells qui exhibiran els estendards del sant en totes les processons que tenen lloc durant l’any litúrgic cristià. Aquests són: guió flanquejat per dues atxes i bandera. L’any passarà volant i els majorals han de tenir previsió, són els directors de l’obra. Hi ha una multitud d’actes, d’escenaris i d’actors que s’han de dirigir per fer la festa. Totes les activitats necessiten una coordinació i preparació prèvia. No es pot deixar res a la improvisació. Treballs, nervis i maldecaps, com acabarà?

14

Fent i desfent, ens hem plantat, mai millor dit, a desembre, concretament a la diada de Sant Esteve, segon dia de Nadal o dia 26, com es preferisca. Data que marca el començament dels actes lligats a la festa antoniana. És de matí, molt de matí, i el fred ja fa temps que s’ha instal·lat a Forcall. Aquells matins silenciosos, freds, ja ens recorden la festa. Una altra vegada, i no serà l’última, el silenci es trenca amb un so greu, inharmònic, descompassat. És el so de l’esquellot, que crida a concili els sacerdots perquè es preparen per al mistèric ritual. Els majorals apaivaguen el fred amb algun licoret i café. Fred i silenci són enemics que cal combatre. L’assemblea té com a seu la casa del primer majoral. Els rostres denoten un recent despertament; alguns ulls encara llueixen rastres de les seques llàgrimes nocturnes. L’esquellot, com el seu nom indica, és una esquella de grans dimensions que es fa sonar pels carrers tra-


SantantonadadeForcall