Page 1

Miquel Àngel Pradilla Cardona

La tribu valenciana Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística Pròleg de Rafael L. Ninyoles

BIBLIOTECA LA NAU, 7

onada

edicions

Benicarló,

2008


Primera edició desembre de 2008 © Miquel Àngel Pradilla © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta ISBN: 978-84-96623-33-0 Dipòsit legal: L-1713-2008 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


índex la tribu valenciana reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística

Pròleg. Rafael L. Ninyoles

11

Introducció

15

1. Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat catalanòfona: l’ecosistema comunicatiu valencià contemporani

2. L’estandardització lingüística al País Valencià

17

33

3. La política lingüística contemporània o la deriva substitutòria de l’«idioma valencià»

65

4. Vint-i-cinc anys de Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Un futur incert per a la llengua

83

5. De fronteres administratives i límits geolectals. La cruïlla lingüística valencianocatalana (i aragonesa)

121

Bibliografia de referència

141


A la Sira, la nineta dels meus ulls, amb tota la tendresa del m贸n.


pròleg

E

l present llibre, La tribu valenciana. Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística, és una ambiciosa i reeixida síntesi, posada al dia, entorn d’algunes qüestions fonamentals per a entendre l’evolució sociolingüística i avaluar la realitat actual al País Valencià en el context del nostre domini lingüístic. El text que es publica ve avalat per una llarga sèrie de treballs d’investigació eficaç i pacient que han fet de Miquel Àngel Pradilla uns dels autors més representatius de la sociolingüística al nostre país. No és necessari referir l’especial interés que té la bibliografia del nostre autor en algunes direccions, ací revisitades, com ara la política i la planificació lingüística, el fenomen social de l’anomenat secessionisme lingüístic valencià, el procés d’estandardització o l’estudi de la situació sociolingüística global al llarg de les darreres dècades. La publicació del llibre El laberint valencià. Apunts per a una sociolingüística del conflicte (2004) o l’edició de la La llengua catalana al tombant del mil·lenni (1999), llibre col·lectiu del qual l’autor va ser el responsable, ens forneixen un balanç de notable interés perquè ara puguem contrastar, des de la perspectiva dels anys transcorreguts, molt del que en aquests treballs explica. Seria ociós, doncs, fer-ne ací un recordatori bibliogràfic: la “comunitat científica” ja sap on es guarden les seues coses. L’estudiant


12

la tribu valenciana

universitari, o el lector simplement interessat, podran trobar en aquest llibre una exposició clara i entenedora, en ocasions polèmica, de la situació valenciana actual. Però en tot cas compromesa amb els assumptes públics que l’autor porta entre mans. Certament els temps en què el volum s’edita no són aquells en els quals fins i tot els estudiosos de la lingüística pura puguen fruir lliurement dels plaers del món acadèmic. La commemoració del 25 aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, situats ja a quatre dècades de distància del take off del moviment social de recuperació del català en el nostre àmbit, els canvis profunds en l’estructura social i la velocitat amb què han anat produint-se, l’efecte demolidor que, al nostre entendre, ha exercit sobre l’ús social de la llengua el model econòmic dels darrers quinze anys, especialment al País Valencià, o la política lingüística distribuïda al llarg del recorregut, fan urgent una diagnosi competent i rigorosa del nostre cas. Miquel Àngel Pradilla aporta nous materials per a una reflexió crítica. Des d’una consideració sociològica, caldria dirigir l’atenció als capítols sobre “l’ecosistema comunicatiu valencià contemporani”, “l’estandardització lingüística al País Valencià” o l’extens estudi a propòsit dels “vint-i-cinc anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”. Amb un útil resum dels termes bàsics de referència empírica, això és: unes quantes dades on cal buscar una àrea d’acord més general, segons els estàndards de qualitat acceptats, indispensable per tal d’avançar cap a les possibles àrees de controvèrsia. Queda clar que el discurs sobre “la qüestió lingüística” és multidimensional. I que reclamaria el concurs d’altres teoritzacions de recerca: un examen macrosociològic de l’evolució social, econòmica i territorial valenciana, i els consegüents desplaçaments del sistema de valors, permetria veure el problema des d’unes perspectives, si més no, complementàries. M’atreviria a suggerir, així, als lectors als quals anime la curiositat sociològica que assagen una lectura “interliniar” del capítol, ja esmentat, “Vint-i-cinc anys de Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Un futur incert per a la llengua” d’aquest llibre i l’article “Els reptes de la normalització: Societat, economia i llengua” (Llibre blanc de l’ús del valencià, II. AVL, 2008, pp. 19-31)) signat per l’autor d’aquesta nota preliminar. Però, primer que tot, caldrà témer la confusió i el desordre metodològic, el “tot s’hi val” encara en vigor dins algunes parcel·les de la sociolingüística, notòriament inspira-


pròleg

Rafael-Lluís Ninyoles Monllor

da en les normes metodològiques de The Queen’s Croquet-Ground de Lewis Carroll. Donat el caràcter globalitzador d’alguns dels estudis inclosos en aquest llibre, serà del tot lògic que hom hi puga advertir alguna mancança o algun punt de discussió. Certament, la ciència no ens du al regne de la serenitat i de la certesa. La controvèrsia, com deia Sherman Roy Krupp, constitueix un tret necessari i permanent del panorama científic. I no hi ha dubte que un volum com el que ara s’edita representa un valuós esforç per comprendre millor que abans un dels processos de major envergadura i complexitat amb què els valencians, com a col·lectivitat, hem experimentat al llarg de la nostra història: l’empresa de rehabilitació de la nostra Llengua Comuna. Rafael-Lluís Ninyoles Monllor

13


introducció

Quan el contacte immediat i directe entre els homes que conviuen normalment és insuficient, neix la polis. Naixement progressiu, inicialment imperceptible, que va ocupant cada vegada més àmbits vitals. Quan els grups tribals no són autosuficients i la complexitat i la millora de les condicions de vida, un determinat concepte de riquesa, exigeixen una comunicació precisa amb gent que és lluny, amb la qual no podem comunicar-nos, parlar, directament, s’inventa un mètode indirecte de comunicació: l’escriptura. McLuhan ha assenyalat el poder destribalitzador de l’alfabet fonètic i la pèrdua de memòria, l’antic món oral de la tribu, provocada per les lletres, que tenen el poder de traslladar l’home de l’esfera tribal a la civilitzada i de donar-li ulls en lloc d’orelles. (Joaquim Mallafrè, Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària, 1991, p. 152-153)

L’

admirat professor i amic Joaquim Mallafrè, amb la publicació el 1991 del llibre Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària, ens va oferir una destacada reflexió teòrica sobre la complexa tasca de la traducció. I als qui freqüentàvem les aules de les aleshores dependències universitàries tarragonines de la Universitat de Barcelona ens va introduir en una temàtica, el trànsit comunicatiu de la tribu a la polis, que, en el cas de l’autor d’aquests papers, ha acabat sent el leiv motif d’una part (important) de la seua reflexió sobre la llengua. Val a dir que les consideracions de Malla-


16

la tribu valenciana

frè se circumscriuen, sobretot, a l’àmbit de l’estandardització, però no s’escapa a ningú que el model referencial de la formalitat comunicativa només té sentit en el marc d’una comunitat que el faça seu. Una comunitat que es perceba com a tal i es definisca des de la interacció comunicativa dels seus membres. L’àmbit territorial de la llengua catalana acull una quantitat ingent de tensions disgregadores que la fan especialment vulnerable en un món global que es regeix amb criteris de mercat. Tot i que, d’aquest funcionament tribal, no n’és exempt cap dels set territoris de la comunitat lingüística, el cas valencià, per intensitat i tradició, deu ser el que ha concitat més reflexió. Amb l’horitzó sempre present de l’establiment peremptori d’una comunitat cultural sòlidament travada, el llibre que el lector té a les mans ofereix una interpretació de les dinàmiques comunicatives que senyoregen l’ecosistema valencià. I ho fa centrant l’atenció, ara en qüestions referides a la planificació del corpus (codificació i estandardització), ara en qüestions relacionades amb la planificació de l’estatus (matriu legal i valorativa; vitalitat i ús de la llengua). Al capdavall, la imbricació de totes dues perspectives d’anàlisi planteja de manera descarnada les conseqüències dramàtiques d’un procés d’individuació que retroalimenta la minorització creixent de la varietat valenciana en el seu territori històric. La tribu valenciana aplega cinc treballs recents, publicats en llibres col·lectius sovint de difícil accés per a un públic no estrictament acadèmic. El bon acolliment que va tenir El laberint valencià m’ha impulsat a reproduir aquesta fórmula acumulativa, que posa a disposició d’un públic més generalista tot un seguit de consideracions concebudes inicialment per a un destinatari més expert. D’altra banda, no puc estar-me d’advertir el lector de la importància que té la datació de cada treball: per a bé o per a mal la caracterització sociolingüística es metamorfosa amb una rapidesa extraordinària, de manera que la reflexió, quan pren suport en un component especulatiu, pot esdevenir caduca amb els nous escenaris que la realitat imposa. Una realitat, tot siga dit de passada, sotmesa a un conjunt de pressions multifactorials que ens la fan gairebé inaprehensible. És el paradigma de la complexitat, amb què el sempre clarivident Edgard Morin ens impulsa a interpretar i gestionar la societat contemporània.


REFLEXIONS SOBRE LA DESESTRUCTURACIÓ DE LA COMUNITAT CATALANÒFONA: L’ECOSISTEMA COMUNICATIU VALENCIÀ CONTEMPORANI [“Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat catalanòfona: l’ecosistema comunicatiu valencià contemporani”. A: Martí i Castell, J.; Mestres i Serra, J.M.( a cura de). El català i la Unió Europea. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2006, p. 33-46.]


LaTribuValenciana  

Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística Miquel Àngel Pradilla Cardona Benicarló, 2008 Pròleg de Rafael L. Ninyoles...

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you