Issuu on Google+

Josep Anton Codina · Guillem-Jordi Graells Maria Antònia Ferrer · Josep Bargalló · Joan Cavallé Isabel Graña · Ramon X. Rosselló Antoni Artigues · Gabriel Sansano Magí Sunyer i Montserrat Palau (coord.)

Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena

biblioteca la nau, 15

Benicarló,

2012


Comitè assessor de la Biblioteca La Nau Ramon Lapiedra, catedràtic de Física Teòrica · Universitat de València Joan Peytaví Deixona, catedràtic d’Estudis Catalans · Universitat de Perpinyà-Via Domícia Joan Prat, catedràtic d’Antropologia · Universitat Rovira i Virgili (emèrit) Sebastià Serrano, catedràtic de Lingüística · Universitat de Barcelona Curt Wittlin, catedràtic de Filologia Romànica · Universitat de Saskàtchewan (emèrit)

Amb la col·laboració de:

Primera edició novembre de 2012 © Josep Anton Codina · Guillem-Jordi Graells · Maria Antònia Ferrer · Josep Bargalló Joan Cavallé · Isabel Graña · Ramon X. Rosselló · Antoni Artigues · Gabriel Sansano © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta ISBN: 978-84-15221-75-3 Dipòsit legal CS-425-2012 Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org


índex

Pròleg Montserrat Palau i Magí Sunyer

9

El llegat de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany Josep Anton Codina i Guillem-Jordi Graells

13

Una percepció molt personal del llegat de l’Aurèlia i el Jaume a Tarragona. Maria Antònia Ferrer

37

El Jaume i la Maria Aurèlia, a Tarragona, aquells anys Josep Bargalló

45

Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany: la veu del país Joan Cavallé

51

Identitat i transgressió en l’obra inicial de Maria Aurèlia Capmany Isabel Graña

59

Maria Aurèlia Capmany: dona de teatre en temps de postguerra Ramon X. Rosselló

81

Jaume Vidal Alcover a l’escola de mestres de Palma: poesia i teatre. Antoni Artigues

119

Estudi de la recepció del teatre de Jaume Vidal Alcover (1968-1970). Algunes notes. Gabriel Sansano

143


Pròleg

E

l curs 1972-1973, Jaume Vidal Alcover va ser designat professor de la Universitat de Barcelona a l’aleshores Delegació de Tarragona, l’embrió de l’actual Universitat Rovira i Virgili. No es va limitar a exercir la docència encomanada, sinó que, ben aviat, es va implicar tant en els estudis universitaris, que tot just començaven, com en la vida cultural de la ciutat. Va parar casa a Tarragona, una ciutat que ell comparava amb la seva Palma nadiua. Una casa, a més, que compartia amb la seva parella des de 1968, Maria Aurèlia Capmany. Jaume Vidal Alcover, en aquells primers anys, va fer més classes de les que li tocaven, per ampliar les poques assignatures que hi havia de llengua i literatura catalanes, i va anar fent mans i mànigues per contractar nou professorat i, així, en pocs anys, Tarragona va poder comptar amb la llicenciatura en Filologia Catalana. A ell li devem, doncs, el mèrit de la creació i la consolidació del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, del qual fou el primer catedràtic i director. Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany, en aquella època, eren escriptors reconeguts i premiats, dos personatges importants


10

Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena

de la cultura catalana. Tot un luxe per a una ciutat que no es podia pas vantar d’una gran vida cultural, malgrat algunes excepcions. S’hi van implicar fomentant o participant en diverses iniciatives i activitats, col·laborant amb els diversos sectors i associacions o entitats i, alhora, esperonant i creant mestratge entre diversa gent jove del moment. Com diu la cançó de Jaume Sisa, casa seva era casa de tothom, amb les portes obertes per poder planificar una nova revista o editorial, per gaudir d’una bona cuina i fer tertúlia sobre literatura o política i, en definitiva, per poder aprendre de la calidesa humana i la gran capacitat intel·lectual de tots dos. Durant les dècades dels anys setanta i vuitanta, Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany van anar publicant diverses obres de creació i assaig. Maria Aurèlia Capmany era, i així es definia, sobretot novel·lista. Jaume Vidal Alcover, tot i conrear diversos gèneres, es decantava cap a la poesia. Compartien, això sí, una característica que, al mateix temps, els va marcar, la de l’heterodòxia, la de fugir de capelletes i mandarins i optar per expressar fort i clar les seves opinions i escriure allò que volien i com ho volien. Això els va marcar, cert, i encara marca la recepció de la seva obra. Personatges incòmodes en una cultura catalana i una Acadèmia constretes i dirigistes. El 1991 van desaparèixer tots dos. Amb nou mesos justos de diferència, número cabalístic en el qual el seu amic Salvador Espriu trobaria tot de significacions: Jaume Vidal Alcover, el 2 de gener, i Maria Aurèlia Capmany, el 2 d’octubre. A Tarragona, tal com ja s’havia fet ran de la seva jubilació, es van programar, el mateix 1991, unes jornades científiques sobre Jaume Vidal Alcover, en les quals encara va poder participar Maria Aurèlia Capmany. El 1992, a la Universitat de Barcelona se celebraren, per la seva banda, unes altres jornades, dedicades a Maria Aurèlia Capmany i a Montserrat Roig, que havia mort el mes de novembre. Hi va haver diverses iniciatives per recordar-los, com l’edició o la reedició d’algunes obres, la publicació de diferents estudis i diversos cicles de conferències arreu dels Països Catalans. Al cap de deu anys, el 2001, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili va organitzar sengles congressos internacionals dels quals es van publicar les actes. I, de fet, encara avui en dia,


Pròleg

aquests dos volums, a banda d’algunes monografies i altres textos esparsos, contenen els estudis més complets i actualitzats sobre la trajectòria vital i professional de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany. Amb aquest mateix propòsit, però sense tanta ambició, al cap de vint anys de la seva desaparició, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili en conveni amb l’Ajuntament de Tarragona va dedicar un cicle de conferències, el novembre de 2011, a Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, per recordar de nou les seves trajectòries personals i intel· lectuals i, també, les seves relacions amb la ciutat. Aquest llibre1 recull els textos de Josep Anton Codina, Guillem-Jordi Graells, Maria Antònia Ferrer, Josep Bargalló, Joan Cavallé, Isabel Graña, Ramon Rosselló, Biel Sansano i Antoni Artigues. Val a dir, també, que les Jornades es van complementar amb altres actes, com les representacions de l’espectacle de cabaret Maria Aurèlia Capmany, una dona, dirigit per Agustí Humet; de l’obra Feliçment, jo sóc una dona dirigida per Margalida Estelrich —amb un diàleg posterior amb el públic conduït per Montserrat Palau— i de la lectura de poemes de Jaume Vidal Alcover pel col·lectiu En Veu Alta de Reus. Es va projectar el documental de Joaquim Jordà Un lloc entre els morts, i es va realitzar la ruta literària Maria Aurèlia Capmany, conduïda per Magí Sunyer i amb Pere Navarro com a lector. Encara hi hem d’afegir la publicació, per la Fundació Mútua Catalana, d’un llibret amb els textos d’aquesta ruta i amb una antologia de poemes de Jaume Vidal Alcover. Els textos d’aquest llibre, a més de recordar el llegat de Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, aporten noves perspectives a l’estudi de les seves obres i refermen la seva vàlua i actualitat. I des de Tarragona, la seva altra ciutat.

1

Montserrat Palau i Magí Sunyer

L’edició s’insereix en l’activitat del grup de recerca Identitat Nacional i de Gènere a la Literatura Catalana, de la Universitat Rovira i Virgili, del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC) (2009 SGR 644) i del projecte FFI2009-08202/FILO del Ministeri d’Educació i Ciència.

11


El llegat de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany2

Josep Anton Codina i Guillem-Jordi Graells Institut del Teatre

Josep Anton Codina: Ha estat difícil que en Guillem-Jordi Graells i jo comencéssim a tenir una mica de fil ordenador del que es pot dir en aquesta xerrada, però sembla que l’haurem trobat. Com que aquests dies he estat llegint tots els pròlegs de les Obres completes de la Maria Aurèlia que vas escriure, més articles i estudis que en vas fer, he pensat que, si et sembla, jo podria fer d’interviuador i tu podries fer d’interviuat. Perquè el que sap coses i bé, és ell: la meva memòria la tinc bona però puc inventar i fantasiejar sobre certs punts. En Guillem-Jordi Graells (permeteu-me que ho digui, o potser ja el coneixeu tots) és un gran investigador, i és dels pocs que no correrà el risc de donar una dada a l’alça a menys que sigui rubricada i firmada. A part de tot això (que seria una feina de laboratori i d’arxiu), el que me n’ha agradat és l’estil: escriu molt clarament, molt bé, molt explicatiu. A més, deixa traspuar la preciosa humanitat davant dels fets, perquè és capaç com ningú de, quan alguna cosa li agrada molt, elogiar-la, i quan no li agrada gens, dir-ho amb ull crític. A través dels seus escrits, saps perfectament de què és i per què crida, es dedueix tot perquè no és una persona desapassionada. Ser apassionat no és un defecte per a

2 Conversa transcrita per Elga Cremades.


14

Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena

la investigació. De fet, crec que tots els grans investigadors han de ser, més que uns experts, homes amb una gran curiositat, amb un gran desig de saber, i, sobretot, apassionats del que estan fent. En GuillemJordi Graells reuneix aquestes qualitats: per tant, permet-me que jo et faci avui… Guillem-Jordi Graells: Això semblen unes jornades GuillemJordi Graells, i no és això… Josep Anton Codina: Bé, el que ha passat és que dic “deixa’m començar d’aquesta manera”, i ara passem a parlar dels nostres amics. La Maria Aurèlia i en Jaume van ser parella —de fet, de relació, d’esperit i del que es vulgui— i van estar profundament units. Però abans de relacionar-se i de ser parella van passar una llarga història cadascun. Ara no explicarem per separat la història de cadascú, perquè en tindríem per dies i per hores, però sí que deixa’m començar preguntant-te com vas conèixer la Maria Aurèlia Capmany. Guillem-Jordi Graells: Bé, de fet, jo els vaig conèixer tots dos a la vegada, perquè ja eren parella, ja vivien junts… (En Codina no ho ha dit, però el que sobretot hem pactat és el que no direm. No tot es pot explicar en aquesta vida i hi ha coses que és millor que desapareguin amb els testimonis.) Puc explicar com vaig conèixer la Maria Aurèlia, perquè em sembla que és significatiu d’un determinat clima cultural d’ara fa quaranta anys. Jo estudiava a l’Autònoma, Filologia Catalana, i estàvem sota l’empara del Dr. Joaquim Molas, o sigui a prefigurar-nos com allò que se’n van dir els moletes. Un company de facultat, home de teatre encara avui, en Lluís Pasqual, va fer una maniobra molt hàbil i que després va tenir molt bon resultat: va comprar o va demanar a l’Aurèlia alguns llibres, els hi va fer dedicar i me’ls va regalar. Jo vaig llegir els tres llibres, vaig descobrir una autora (de la qual, si me n’hagués hagut de parlar el Dr. Molas, ja em podia esperar assegut) i en Lluís Pasqual em va dir que, si volia parlar amb ella, em portaria a conèixer-la. I així va ser com la vaig conèixer, al carrer de Balmes, i de retruc, en Jaume Vidal. Dic que és significatiu del clima cultural, o d’una part del clima literari de l’època perquè en aquells moments —estic parlant de cap a l’any 1970, l’Oriol Pi de Cabanyes i jo estàvem a punt de fer el que seria el llibre fundacional de la gene-


El llegat de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany

ració literària dels setanta—, i en aquell moment, en aquella nova fornada d’escriptors de creació, que bàsicament eren novel·listes, algun poeta i algun dramaturg, hi havia una certa polaritat a l’entorn de dos nuclis: els moletes i la gent que estava més o menys a l’entorn de la Maria Aurèlia i d’en Jaume. I hi havia algun personatge, sobretot l’estimat Terenci Moix, que era capaç de saltar de l’un a l’altre indemne, sense sortir esquitxat de la doble militància. Però pel que fa a la resta, el que hi havia era sobretot una polarització. A mi em van quedar pocs dubtes, després d’uns quants mesos de tracte, respecte de quin d’aquests dos bàndols, tal com estaven configurats en aquell moment, em podia interessar en l’àmbit literari, humà i, fins i tot, acadèmic. I és que anar al pis que tenia el Dr. Molas a Diputació – Roger de Flor, haver-nos de tractar de vostè, no sortir de l’estricte àmbit de la historiografia, o directament de l’erudició literària, si no era per fer un excursus més o menys maliciós, parlant de “la senyoreta Capmany”, amb la seva famosa misogínia… Entre això i el món del carrer de Balmes, primer, i més endavant, del carrer de Mallorca i a Tarragona, en què la gent entrava i sortia, es discutia de tot, et tractaves de tu des de la segona paraula i estaves combinant perfectament l’actualitat literària del moment amb un amplíssim bagatge cultural i un coneixement del passat literari molt diferent, que no tenia res d’erudit sinó que era viscut a fons, a mi em va semblar que la tria no tenia gaire dificultat, i em vaig perdre una brillant carrera de moletes a prop del “mestre”, de professor d’institut o una cosa semblant — com tants companys de promoció— i vaig acabar petant en el món del teatre, on la investigació i la recerca sobre el món literari l’he aplicat a unes quantes persones que m’han interessat: a Puig i Ferreter, que va ser el meu pecat original (per culpa del Dr. Molas, o gràcies al Dr. Molas, tot s’ha de dir), i després a la Maria Aurèlia, a en Jaume, i a alguns altres, i sempre a aquella història de la generació dels setanta. I així és com vaig conèixer l’Aurèlia: no sabria dir el dia exacte, però sí que va ser per aquesta època, a començaments dels anys setanta. En canvi, el senyor que m’acompanya, que no ha fet mai estudis, ni investigació, ni res d’això, té una coneixença de la Maria Aurèlia molt anterior, i potser que l’expliquis… Josep Anton Codina: Bé, abans volia fer-te una pregunta, perquè amb tot això de la Maria Aurèlia hi ha una cosa que comentes en els

15


16

Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena

teus escrits, i és que et va sorprendre que la Maria Aurèlia feia la sensació que era una persona més aviat tímida… Per què va ser això, que et fes la sensació de tímida, una persona que sempre cridava, anava per endavant, plantava cara a qui fos? Guillem-Jordi Graells: No va ser pas una primera sensació, és una conclusió a què vaig arribar amb els anys: tímida, i molt més sensible i més sentimental del que li agradava demostrar. Perquè em sembla que s’havia configurat un personatge —per unes raons que ara seria massa llarg d’explicar, i no sóc psicòleg per poder fer-ne un diagnòstic—, un gran personatge que ella s’havia creat, del qual era conscient i, fins i tot, diria que n’estava orgullosa. Però al darrere hi havia, em sembla, una dona més feble, més tímida i insegura fins i tot, molt més sensible (en el sentit d’una extrema sensibilitat) del que li agradava exhibir, i que en alguna circumstància, en algun aspecte dels seus escrits, em sembla detectar. Ho vaig escriure en un article que em van demanar a Serra d’Or quan es va començar a fer allò de “L’escriptor del mes” de la Institució de les Lletres Catalanes, i la revista publicava cada mes un article glossant aquella figura. A mi em van demanar el de l’Aurèlia, i vaig fer un article de què, francament, vaig quedar satisfet i que ha estat repetidament utilitzat, sobretot arran de la seva mort i de les seves commemoracions. I allà, una de les coses que apuntava era això. Silenci absolut per part d’ella. No tenia per què telefonar-me, ni fer-me una nota, ni res, simplement vaig dir el que em semblava d’ella, de la seva persona i sobretot de la seva obra literària, però ho vaig comentar a un amic comú, en Josep Montanyès: “M’estranya que no me n’hagi dit res, ni per renyar-me perquè em fico en coses en què no m’hauria de ficar…”. Suposo que en Montanyès li ho devia dir, perquè al cap de poc temps em va arribar una carta seva, que guardo molt entranyablement, en què una mica reconeixia que li havia tocat algun punt flac i que havia posat al descobert alguna cosa que ella sempre havia volgut mantenir fora del seu personatge. Però no t’escaquegis: ara explica’ns com vas conèixer la Maria Aurèlia. Josep Anton Codina: Però és que abans d’explicar com vaig conèixer la Maria Aurèlia, hi ha un comentari que subratllo del que tu acabes de dir: que fos una persona tímida. Jo també vaig trigar temps


El llegat de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany

a descobrir-ho. Però abans vull donar uns detalls que us explicaré breument. Un va ser quan una vegada estàvem fent Tirant lo Blanc a Palafrugell, i abans de començar la funció i després d’haver acabat els assaigs, ella va voler anar a un estanc a comprar tabac. Aleshores va arribar a l’estanc i la senyora estanquera diu: “Ai, si és la Capmany, vaig llegir aquell llibre, que parlava del feminisme… Si va sortir per la televisió!”. I la Maria Aurèlia agafa allà mateix el paquet de tabac i se’l posa mig tapant-se la cara com si es volgués amagar. Quan vam sortir li vaig dir: “Apa, quina vergonya que has passat, eh!”, i ella em va dir: “No cal que ho diguis!”. I aquell dia va ser el primer dia que me’n vaig adonar, que ella era tan tímida. Després, en llegir els seus escrits, també me’n vaig adonar. Quan la Maria Aurèlia va escriure aquell llibre deliciós que es diu Àngela i els vuit mil policies, dedicat a l’Angela Davis, l’Angela Davis va venir a Barcelona per assistir a uns mítings que es feien del partit comunista, i jo li vaig dir a la Maria Aurèlia: “Escolta, no li faràs arribar el teu llibre, a l’Angela Davis?”. I ella: “Home, que no sé què, no sé quant…”. Li vaig haver d’arrancar jo dels dits, fer-li fer una dedicatòria i portar-lo personalment a l’Angela Davis, que també devia ser una gran tímida, perquè es va quedar sense saber què dir i no gosava agafar-lo. El senyor que l’acompanyava va dir: “Sí, és un llibre que t’ha dedicat una gran escriptora catalana que tenim, i que és amiga nostra”. Llavors l’Angela Davis el va recollir i ens va donar les gràcies. I és que si jo no li hagués dit a la Maria Aurèlia de donar-li el llibre, això de donar una cosa que fos d’ella (així com per dir “mira, t’ensenyo això que he escrit”), li costava molt fer-ho… Li feia vergonya, i era una reacció totalment de timidesa. Així com altres escriptors de seguida donen, ella no ho feia, això. Bé, passat això, ara vols que us expliqui com la vaig conèixer. Doncs, si jo pregunto a la gent quin és el primer record que té de la Maria Aurèlia, el 90% diu els ulls: uns ulls verds esplèndids. Doncs sí senyor: el meu primer record també són uns ulls immensos. I una veu cridanera que no es podia aguantar. Perquè era una cridanera al nivell de peixatera! Quan cridava i s’hi posava, quan feia la Secundina, donava demostració del que podia cridar: no us ho podeu arribar a imaginar. Una vegada (no sé si tu hi eres), vam tenir una reunió a la casa del director de l’Institut Francès, allà a Pedralbes (tot senyor, tot chic, els sofàs de pell, el que vulgueu —làmpades, cortines—, tot preciós)

17


18

Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena

i hi van acudir autors catalans —la Montserrat Roig entre ells. I van començar a discutir (“que tu modernista, que tu noucentista, que tu noucentista, que tu modernista!”). El director de l’Institut Francès i les senyores se’ls miraven amb els ulls quadrats: no sabien què passava. Però la veu que predominava era la de la Maria Aurèlia, seguida de la Roig i companyia, que també sabien cridar. Bé, així va ser com la vaig conèixer: recordant els seus ulls, recordant la seva veu. I és que curiosament la vaig conèixer en una mena de paròdia de teatre, que era un foc de camp, dels escoltes. Havíem organitzat, un grup d’escoltes progres, amb unes bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya, una excursió a Santa Maria de l’Estany i Santa Maria d’Oló. Va ser una mena de grup selecte —de mentalitats selectes—, perquè hi havia en Serrahima, hi havia l’Ainaud, hi havia tot de persones que vaig anar coneixent que m’han donat moltes lliçons i m’han fet molt de servei. I en aquest foc de campament que vam fer davant de Santa Maria de l’Estany, a l’altra banda del cercle hi havia una veu que no sé què comentava. I jo vaig dir “ai, què deu ser aquesta veu?”, i de seguida vaig veure aquells ulls immensos de la Maria Aurèlia. La Maria Aurèlia venia amb aquelles bibliotecàries, perquè la seva tia —com tu saps— va ser una bibliotecària de la Biblioteca Central, que llavors en deien, que va ser expedientada (tu també ho relates per aquí, amb una història que podria ser una novel·la). I allí hi vaig conèixer la Maria Aurèlia. Però aquella vegada no vam enraonar gaire, perquè jo també sóc una miqueta tímid i em va fer recança franquejar de seguida amb una persona, però la vaig trobar curiosíssima, perquè, petita com era (les altres la passaven d’un pam), jo vaig pensar “aquesta persona, en canvi, emet una seguretat sobre si mateixa”. Després van organitzar una excursió a Sant Pere de Casserres, on els escoltes anàvem reconstruint el monestir. Aquella excursió no li va agradar gens: va anar-hi, va caminar i va fer un comentari, en passar per un camp, “com n’hi diuen d’aquestes plantes aquí plantades?”, i li contesten “d’això en diuen clardellunes”. I diu: “Ai, t’imagines que jo escrivís una novel·la que digués «i vaig passar per un camp ple de clardellunes»?”. Jo vaig pensar “que pedant que és, aquesta”, perquè vaig pensar per mi: “tot el dia està cridant!”. Vam anar a Casserres, però va ser una excursió fracassada en aquell moment, perquè en Raimon Galí i tots els caps de l’excursió aquella, en lloc de posar totxos i fer muralla, van començar a fer discursos patriòtics, i no sé què més. Tot el grup de la Maria


El llegat de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany

Aurèlia era a l’altre costat del Ter —perquè llavors es podia traspassar, que era hivern—, xerrant i discutint de les seves coses. I jo sentia, a més dels discursos d’en Galí, la veu de la Maria Aurèlia de l’altre costat del Ter. Bé, en comptes de distanciar-nos (perquè penses que una persona així millor no conèixer-la), al cap de tres dies la retrobo en una conferència de Carles Riba al carrer Comtal. Estava amb en Joan Barat, que llavors era la seva parella, i estava asseguda darrere de tot, amb les cames enlaire, movent-les així, i xerra que xerra amb en Joan Barat. Però em van rebre amb molta simpatia, i des d’aquell dia vam començar a tenir una coneixença millor. Més tard ja va venir quan actuàvem a casa d’en Jordi Carbonell, perquè estàvem tots ficats en el món del teatre. En Jordi Carbonell ens reunia per fer articles al Serra d’Or, crítiques i comentaris (hi havia en Ricard Salvat, en Montanyès, la Maria Aurèlia, en Joaquim Molas, en Marfany, etc.), i va ser allí quan va començar la veritable amistat. I quan en Ricard Salvat em va proposar d’entrar a l’Escola de Teatre Adrià Gual —en un primer moment vaig acceptar, però la meva estada va ser breu. Quan vaig reingressar-hi, el 1963, ja estava l’escola en plena marxa i la Maria Aurèlia era el puntal de l’escola, perquè, encara que en Ricard n’era el representant i el director, l’ànima de l’Adrià Gual va ser la Maria Aurèlia, sense treure mèrit a en Ricard Salvat (que era el qui ens dirigia, era el mestre). La que era l’ànima, la que humanament ens guanyava i feia anar endavant les coses i l’esperit de l’escola era la Maria Aurèlia Capmany. Llavors, en aquell moment, en Salvat no li havia dit que jo entrava a l’escola, i ella s’ho hauria pogut prendre molt malament. Però en comptes d’això ens vam convertir en els millors amics del món. I allí va començar la nostra amistat, i la nostra coneixença va anar continuant fins que es va morir. Què més?, ja està explicat. Ara, passat això, fes-me una altra pregunta. Guillem-Jordi Graells: El problema és que en Josen em guanya de vint anys de coneixença: per tant, em sembla que sóc jo que t’he d’entrevistar a tu. De totes maneres, el tema d’aquestes jornades és el llegat, i em sembla que hauríem de centrar-nos en aquesta parella, en aquests dos escriptors tan diferents, tant personalment com literàriament, i més enllà de les simpaties, les afinitats, o el fet que en alguns aspectes tingués més relació amb l’un o amb l’altre. En Jaume Vidal va ser el que em “va fitxar” per venir en aquesta —bé, aquesta, no:

19


20

Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena

aquella— santa casa de la plaça Imperial Tàrraco, quan encara eren les dependències a Tarragona de la Universitat de Barcelona, i on vaig ser durant tres cursos professor formant part d’aquell equip que ell havia aglutinat i que em penso que va donar molts bons resultats, com es demostra en molts dels presents —i dels no presents també. Hi ha un tema que em sembla fonamental des de la meva perspectiva i, de fet, ho insinuava en la meva primera intervenció, que és aquest mestratge de la Maria Aurèlia i del Jaume per a la gent de la meva generació, per als de la generació dels setanta —si és que aquesta denominació encara té algun sentit— perquè eren dues persones molt complementàries com a referents. D’una banda, la Maria Aurèlia tenia al darrere una carrera literària enorme, com a narradora, com a autora teatral, com a articulista, com a assagista, etc., en els moments en què la conec, en què la freqüenta la meva generació; però és que, a més, era una persona enormement acollidora, disposada a donar un cop de mà, a ajudar-te. Un cop va dirigir la col·lecció “Joanot Martorell”, si no va publicar més autors va ser per les limitacions de l’editorial Nova Terra i també, de vegades, per qüestions de censura. Això ho vaig comprovar quan vaig formar equip amb ella, primer quan fèiem la pàgina literària catalana d’El Noticiero Universal —ella feia crítiques, jo entrevistes i l’Agustí Pons notícies literàries—, i després a Oriflama, també aconduïts per l’Agustí Pons. La Maria Aurèlia exercia el mestratge des d’uns plantejaments professionals, no feia escarafalls a res i era una versió completament diferent de la que pogués tenir Jordi Pujol quan parlava d’allò de “fer país”. Ella “feia país”, però no ho posava com a argument de primer terme, sinó que li semblava la cosa més natural d’aquest món, entre altres coses perquè, com a membre d’aquella generació “dels grans”, que sempre deia que havien emergit quan ja eren molt grans, era el que havia fet tota la vida. I, per tant, era una escriptora que era una referència a l’hora de plantejar-te la professionalització, que en aquells anys setanta la cosa tampoc no era tan clara per poder dir “vull ser escriptor, vull dedicar-me professionalment a això” —i aquesta referència era una cosa que tenia molt clara, em sembla, tota la gent de la generació. Però per als tastaolletes com un servidor (que no s’acabava de decidir si per la literatura de creació, per la crítica, per la història, per l’activisme), hi havia un complement en aquella mateixa casa que era en Jaume Vidal, aquell personatge heterodox des d’un punt de vista


El llegat de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany

acadèmic —tots els que vau ser alumnes seus en sou testimonis, que eren més alumnes seus de l’àmbit de tertúlia que no de l’àmbit curricular—, perquè era una persona que demostrava que a partir d’una enorme cultura, d’un coneixement amplíssim no ja literari sinó de gran abast, un podia ser un professional sòlid sense la minuciositat de l’erudit només preocupat d’una cosa, sinó amb una visió molt més global, amb la qual cosa acabaves veient que ell era d’una visió acadèmica molt més personal, més lliure, més oberta. Gràcies als dos tenies uns referents que a mi m’han estat molt útils no només en la vida acadèmica, sinó també en l’àmbit personal. I això em sembla que és una part important del seu llegat, que segurament no es concreta en una obra, que no es pot fitxar en una biblioteca, però que queda en la manera de fer de tota una generació (més d’uns que no dels altres, potser). El nom de la Maria Aurèlia era dels més citats en aquell llibre d’entrevistes als vint-i-cinc autors de la generació, i això és simptomàtic, vol dir que ja en aquell moment —i estic parlant dels primers mesos del 1971—, ja hi havia una xarxa de persones amb una enorme vinculació amb ells, i a més, es pot comprovar, cas per cas, que hi ha tota una sèrie de gent que ha escrit com ha escrit i ha fet el que ha fet perquè hi havia aquestes dues persones de referents, sobretot l’Aurèlia. Josep Anton Codina: Completament d’acord. Però fixa’t que el mestratge de tots dos era molt diferent. La Maria Aurèlia havia estat professora i pedagoga, però quan et feia de mestra, no notaves que t’estava fent de mestra, sinó que et deixava molta llibertat. Jo recordo un dels primers articles que vaig escriure, sobre el Living Theatre, que quan l’hi vaig presentar i li vaig dir “què et sembla?”, em va dir, “jo no l’escriuria així, però està bé”. Et deixava completament el camí lliure perquè l’escrivissis com volguessis. En Jaume, en canvi, no havia fet mai de mestre en una escola, i a la universitat hi va arribar tard: però, en canvi, era un pedagog nat. Tot el que aleshores feia era amb un sentit de pedagogia, amb un sentit d’ensenyament i amb un sentit de mestratge. És clar, eren completament diferents, però es complementaven tots dos. Recordo, quan anaven a les tertúlies, que cadascun tenia el seu mètode, i els dos mètodes s’encavallaven, però no s’interferien: es complementaven (que això ho has expressat molt bé tu). Però el que és curiós és que això que has dit de la

21


Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena