Page 1

Històries espectrals


—Potser no signifique res, però els planetes que segueixen la Terra guarden la mateixa seqüència de colors que l’arc de Sant Martí. En la mesura que a l’Univers es puga parlar de colors definits, Mart és roig, Júpiter ataronjat, Saturn groc, Urà verd i Neptú blau. —Sí, però Plutó no és morat. —És cert, i això desfà la teoria de l’espectre planetari. —I tanmateix… (D’una conversa escoltada en una cafeteria de València.)


Roig


EL DIA DE L’ASCENSIÓ

E

s trobaven encara a més de 2.000 quilòmetres de distància però Deimos apareixia ja, als ulls dels quatre ocupants del petit coet, com una amorfa i irregular patata còsmica. O com allò que realment era, encara que se’l designés amb el benèvol apel·latiu de satèl·lit: un asteroide arrabassat pel planeta Mart a l’òrbita gregària que es movia al defora del seu camí. Mentre el coet ascendia des de la part fosca d’un planeta vermell, hostil i desèrtic, mínimament transformat encara per l’obra dels humans, el comandant Pavic contemplà la figura encollida i gairebé absent del condemnat. Alliberat del casc però embotit encara en la seua grisa roba de pressió d’atenuada brillantor metàl·lica, l’últim “exclòs” produït per les colònies de Mart, semblava com hipnotitzat davant la immensitat negra bigarrada d’estrelles que s’obria davant l’hemiesfèrica superfície transparent de la carlinga del vehicle. Ni tanmateix semblaven necessàries les manilles que mantenien unides les seues mans ni menys encara la cadena d’acer que lligava al seient el seu turmell esquerre. Però tant el comandant Pavic com els seus acompanyants, el tinent Kalimbura i el sergent Armagh, sabien que es tractava d’un pertorbat, perillós i imprevisible, acusat de diverses malifetes i sabotatges reblats finalment amb l’assassinat amb acarnissament d’un home. Per això la cautela no era gens sobrera. Ans al contrari, tots sabien que caldria multiplicar les precaucions quan posassen els peus sobre el petit i inhòspit Deimos. 11


Però de moment l’exclòs semblava tranquil i com encisat davant l’espectacle sideral que tenia al davant, tot i que el comandant no es refiava en absolut de la placidesa amb que transcorria aquell viatge des de la base d’Utopia II fins a aquella barroera paròdia de satèl·lit. No debades Pavic era conegut per altres més afortunats companys, comandants com ell de vehicles de transport, com “el comandant Caront”. I, naturalment, el vehicle que tenia encomanat, malgrat que només de tard en tard feia un viatge com aquell, havia rebut l’inevitable nom de “la Barca”. El comandant Pavic, senzillament, tenia algunes experiències desagradoses de viatges similars fets amb anterioritat i no estava disposat a baixar la guàrdia fins haver deixat en el seu punt de destinació aquell Mikailsky i tenir el coet fent camí de tornada cap a Mart i cap a l’acollidora cúpula de pressió d’Utopia II. No pensava permetre en la seua nau una nova rebel·lió com la protagonitzada feia cinc anys per l’exclosa Paula Ross, aquella serpeta verinosa que havia assassinat el seu amant amb una serra mecànica d’iridi i que estigué a punt d’acabar amb ell i amb la sergent Hellen Bass quan intentà i quasi aconseguí espatllar el panell d’instruments del vehicle. Des d’aquell dia el nombre d’ajudants a “la Barca” augmentà en un més i hi quedaren descartades les dones en una controvertida decisió del Consell Suprem de les Dues Colònies. Però aquella mesura no fou suficient per a evitar, durant la missió següent, l’atac sobtat i pèrfid dels exclosos del Forat de Deimos, ocults entre les roques d’aquella tètrica i fosca lluna dèbilment il·luminada pels fulgors rojos de Mart, i que aprofitaren els moments subsegüents a l’aterratge, quan era conduït a la presó subterrània 12


aquell psicòpata d’ulls esbatanats conegut per Ramírez. En aquella ocasió la sang freda i el fusell lleuger de raigs làser del comandant permeteren reduir la magnitud del desastre, però el tinent Lacombe, el mateix Ramírez i tres dels atacants perderen la vida sobre aquella plana desolada. El comandant Pavic tenia, per tant, raons sobrades per a desconfiar. I més encara quan ja entrellucava la jubilació amb el consegüent canvi de residència des de la subterrània i claustrofòbica Utopia I a la més acceptable cúpula de superfície batejada com Utopia II. Però allò era cabdellar massa perquè l’horitzó més immediat es reduïa a acabar amb bé aquell viatge i tornar a la rutina diària de les anades i vingudes a les mines de coure i a l’observatori astronòmic de Phobos. Encara com aquell Dov Mikailsky semblava aquietat i tranquil mentre mirava les estrelles amb ulls inescrutables. En qualsevol cas, la cadena al seu turmell garantia la pau fins al desembarcament a la plana de l’Avern, si més no. Alié a les seues cavil·lacions el presoner continuava mirant embadalit el negre cel estelat mentre la fosca massa de Deimos creixia lentament. I també mirava el cel el tinent Kalimbura encara que repartia la seua atenció entre les estrelles i el condemnat. Kalimbura estava molt satisfet de la seua llicenciatura i dels seus treballs en el camp de la psicologia, una disciplina inicialment menyspreada pels planificadors de les primeres colònies, més propensos a valorar prioritàriament les tècniques científiques i sobretot les diverses branques d’enginyeria, necessàries per doblegar i fer habitable aquell planeta desèrtic, gelat i hostil, d’irrespirable atmosfera i adversa geografia, que forçà els primers colons a una vida duríssima fins que fou relativament habitable la primera i única “ciutat” subterrània. 13


Kalimbura es passà la mà pels cabells llisos i negres com l’atzabeja que emmarcaven el seu rostre olivaci, llegat racial d’uns perduts ancestres al delta del Ganges, mentre meditava sobre la gens envejable història de les colònies al planeta roig. La vida subterrània tingué un preu elevadíssim que el pagà en gran manera la segona generació, aquella que, segons els planificadors de la colònia, hauria d’haver-se trobat més adaptada a aquell medi per ser l’únic que coneixia. Però els planificadors s’equivocaren i la segona generació, amb unes condicions de vida i entorn més suavitzades que la d’uns pares esllomats per onze hores diàries de dur treball pioner, fou coneguda com “la dels criminals”. I no perquè el nombre de delictes comesos fos aclaparador però sí que incidia fortament en aquella societat reduïda i claustrofòbica. La Zona d’Exclusió, espai improvisat per als infractors de les normes, es convertí aviat en un infern on nous assassinats i suïcidis crearen una neurosi de pànic i posaren en perill la mateixa supervivència de la colònia. Es féu evident aleshores la magnitud de l’error comés en haver negligit les conseqüències que sobre la ment dels colons havia de tenir el fet de viure, de manera permanent, en angostos subterranis, per gran que fos la seua tecnificació. La revolta de 2104, a la Zona d’Exclusió, agreujà el problema de tal manera que calgué accelerar la construcció d’Utopia II a nivell superficial, sota la gran cúpula transparent. El 2163, 59 anys després de la gran revolta i primer del còmput marcià de la colònia, quedà conclòs el nou hàbitat però, per peremptòries raons d’espai físic, només un terç de la població subterrània pogué pujar a la superfí14


cie. Allò comportà una selecció prèvia amb prioritat per als científics i els obrers especialitzats. Amb tot, els psicòlegs assenyalaren l’evident influència benefactora que sobre les ments tindria la pujada a la superfície (encara que fos sota una cúpula protectora) des de la claustrofòbica caverna d’Utopia I. Però l’optimisme durà poc perquè aviat fou evident que s’havia sobrevalorat novament l’adaptabilitat humana: baixà a Utopia II el nivell d’agressivitat i el nombre de delictes però per contra augmentaren a Utopia I fins fer-la quasi inhabitable. I, per altra banda, els colons de la superfície suportaven més malament del que s’havia previst el depriment i alhora enervant cel marcià color groguenc-ataronjat, el brunzit permanent dels generadors d’aire i la subconscient sensació de vulnerabilitat davall d’aquella cúpula reiterativament garantida com a segura. Un any després la violenta negativa dels pobladors subterranis a continuar proporcionant espai per a la Zona d’Exclusió estigué a punt de provocar l’enfrontament directe entre les dues ciutats i forçà la costosa construcció del que després s’anomenà el Forat de Deimos, la dantesca presó subterrània del satèl·lit. Un satèl·lit que ja es trobava molt proper. Mentre Deimos creixia lentament davant la nau, el tinent Kalimbura observava amb sensació d’impotència aquella nova víctima d’unes forces massa poderoses per a ser vençudes a curt termini pel treball de l’home. Resseguí la mirada de Dov Mikailsky i es va detenir sobre el negre espai estelat. Cregué endevinar el que passava per la ment del condemnat potser perquè començava a compartir aquell encisament, envaït ell també per la sensació d’alliberament que emanava d’aquell cel immens i profund, indistingible i tèrbol sota la cúpula artificial d’Utopia II però que ara lluïa gloriós davant la proa del 15


coet. I rebia, tant com el presoner, la impressió de llibertat il·limitada i la vaga però poderosa sensació que “es podia viure d’altra manera”. El militar tancà els ulls per fer tornar a lloc els seus pensaments desbocats. Per a ell resultava evident que la psique dels colons només assoliria pau i equilibri quan poguessen caminar sobre la superfície del planeta i respirar lliurement, sense casc de pressió i sense cúpules enormes i vulnerables, una atmosfera feta a la mida humana. Però els càlculs més optimistes no baixaven de 300 anys per a la consecució d’aquell objectiu. Els més pessimistes (i fonamentats) parlaven de 700-800. I de moment el repte immediat i la fita prèvia en aquell camí era l’evacuació de la ciutat subterrània, una vegada conclosa l’encara inexistent Utopia III. Vuit-cents anys (o tres-cents). Massa, per als colons. Massa generacions. I massa dissortats com Dov Mikailsky. Mart habitat a cel obert era la utopia definitiva, però la realitat present era el Forat de Deimos, amb la seua dantesca subciutat de folls i assassins. I també el sergent Armagh, vigilant amb l’esguard ple d’odi gelat el detingut. En l’opinió del fornit suboficial, la Llei de l’Equilibri era una bona llei que restablia una sensatesa mínima i posava les coses en un punt de justícia elemental. Només un familiar de la víctima podia ser vigilant fiable i eficaç del delinqüent. I el sergent Armagh tenia fama d’eficaç i meticulós. Amb mirada freda contemplà el detingut. Amb gust l’hagués travessat amb el làser del seu fusell si no fos perquè pensava que allò seria com fer-li un favor. Molt millor que caigués a les mans dels altres exclosos, a la llodriguera subterrània que bategava davall del Forat de Deimos. Es fixà més detingudament en Mikailsky. Quasi un adolescent, vint-i-dos anys, cabell bru i ulls foscos, galtes 16


eixutes… Quasi un adolescent, però un adolescent assassí, que havia mort a colps de clau anglesa un home. Un home més home que ell. Un nebot del sergent. Armagh traslladà la seua mirada des del presoner fins al vidre de la proa del coet on l’abonyegat satèl·lit havia crescut gradualment fins ocupar ja un terç de l’espai visible. La petita nau i Deimos corrien l’una a l’encontre de l’altre, cosa que acurtava el viatge d’acord amb el pla de vol i les instruccions contingudes a l’ordinador-pilot. De sobte el Sol començà a aguaitar per l’equador de Mart, i la seua llum, alhora que omplia l’habitacle del coet, esborrà parcialment les estrelles davant els ulls de Dov Mikailsky qui semblà tornar a la realitat. Desaparegut l’encisament que sobre ell exercia aquell espai inabastable, aquell negre mar de platinades estrelles, l’exclòs retornà a la consciència de la seua situació gens envejable. Mirà el grillet del seu turmell, les manilles als seus canells i la boca del fusell del sergent Armagh. I també aquells ulls grisos i gelats i les restes de cabell rogenc. Cap esperança. I menys encara en aquella mola amorfa que s’apropava visiblement i ocupava ja més de la meitat del camp de visió. El Forat…! Mirà de traure-se’l del pensament i tornà al passat més proper: la seua compareixença davant els Set Magistrats de les colònies, la detenció pels “cascos verds”… Recordà després els cabells bruns i els ulls castanys de la Cyntia. I després el somriure burlesc del Sean Armagh, amb ella davall seu, nua i sacsejada pel panteix del plaer. Un somriure que es tallà de sobte quan veu la clau anglesa en la seua mà. Un somriure ràpidament substituït per un únic crit esguerrat abans de rebre el colp que el silencià, seguit de molts altres que incidiren sobre un cos ja sense vida i que es mesclaven amb els xiscles enfollits de la Cyntia, empresonada sota el pes del seu amant. 17


Es véu ell mateix, colpejant sense descans un cos que ja no era el del Sean sinó el de Sven Kröne, destinatari temps enrere d’una mirada fugaç però palesament incitadora i coqueta per part de la Cyntia. En aquell esguard fugisser dirigit a l’enginyer Kröne es trobava la fita inicial de les seues dissorts a les cavernes d’Utopia I. En aquella mirada feta per sobre el muscle, després de creuar-se’l, amb el coll lànguidament doblegat i un llumet juganer a les ninetes, quan creia que ell no la veia. Però Dov Mikailsky sí que s’adonà d’aquell esguard de la Cyntia que tan bé coneixia i del qual sempre s’havia cregut destinatari únic. La seua sorpresa durà poc. Sean, Sven, rossos tots dos, semblant somrís burleta… Tant se valia! La clau anglesa a la mà… Mil vegades més, ho hagués tornat a fer. Només es retreia no haver-la matat també a ella. Però arribaren els cascos verds… La veu del comandant Pavic sonà estranya a les seues orelles, trencant el seu viatge pel temps. —Es­tem arribant. Poseu-li el casc de pressió i deslligueu-li el peu del seient. Dov mirà a través del vidre. Deimos amb la seua massa havia fet desaparéixer novament el Sol i l’aterratge es produiria, tal com estava previst, a la part nocturna del satèl·lit, sota la llum ocre de Mart, amb la idea de rendibilitzar al màxim els visors d’infrarojos dels tripulants enfront d’uns exclosos imprevisibles però amb menys recursos tècnics. S’adonà també que Deimos havia deixat de ser un informe pedruscall còsmic contra un fons d’estrelles per convertir-se en un paisatge negrós i desolat amb indescriptibles tossals i pedreres d’al·lucinants formes de malson. Un paisatge d’horitzó limitadíssim que s’apropava lentament mentre el coet descendia. Sobre els seus caps, 18


ocupant una porció considerable de cel, la simfonia de rojos, ocres i grocs de la porció il·luminada del planeta. Quan la petita nau contactà imperceptiblement amb aquell sòl fosc i turmentat deixant escapar el darrer i perllongat xiulit del reactor, els quatre homes es posaren en peu. Dov amb les manilles a les monyiques, el sergent amb el fusell amartellat i els dos oficials amb les pistoles prestes. Els cascos que tots quatre duien posats esmorteïen les seues expressions. L’ordinador havia acomplit impecablement amb el programa i el coet descansava tot just a cent metres de la casamata del Forat, enmig de la planura que, amb negre humor, era anomenada de l’Avern i a l’extrem d’una filera d’estaques metàl·liques que unien el punt Alfa, d’aterratge vertical, amb l’accés del Forat, per on s’accedia a la presó de Deimos. Un gros cable metàl·lic unia les estaques, des de la primera a la darrera, amb la finalitat de facilitar l’avanç en un món de gravetat quasi inexistent. Al final de la línia, retallant-se nítids contra la claror groga que emergia del Forat es veien les siluetes de tres exclosos, dirigents pel que semblava d’aquella dantesca i autogestionada societat subterrània i delinqüencial. Aquell dispositiu un punt cerimoniós era el resultat d’allò que es podia anomenar un pacte de mínims, penós però necessari, entre l’autoritat colonial i els dirigents fàctics de la presó. Un pacte de no-agressió per evitar episodis com el de feia any i mig, saldat en perjudici de les dues parts. —Lleveu-li ja les manilles —ordenà Pavic. Alliberat d’aquelles tiràniques peces metàl·liques, Dov començà a caminar maldestrament acusant la novetat de moure’s en un món com aquell, sense quasi gravetat, cosa que l’impulsava a agafar-se amb les dues mans al cable conductor. En un moment donat es véu obligat a fer un gran esforç per recobrar la posició vertical perduda per 19


un moviment inadequat que el col·locà amb els peus més alts que el cap. Fou un incident quasi grotesc però l’exclòs no soltà el cable i finalment, ajudat pel tinent Kalimbura, recuperà la verticalitat i pogué reprendre el seu pas insegur cap a la presó que l’esperava. L’avanç dels quatre homes, inclosos els vigilants, més acostumats a situacions com aquella, era lent, propi d’un malson. Flotaven més que caminaven agafats al cable. El paisatge opressiu que els envoltava no contribuïa precisament a facilitar les coses en aquella irregular plana on es movien, circumdada pels cimbells d’alguns tossals que aguaitaven, sense mostrar la seua base, sobre la línia corbada d’un horitzó estranyament proper. Eren elevacions de formes i equilibris estrambòtics contraris a tota lògica però explicables per la minsa gravetat. El camí que recorrien era talment un apilotament de còdols i pedres que s’aixecaven parsimoniosament, com si foren pols fina, a conseqüència de les seues passes, abans de tornar a caure lentament sobre el sòl. La llum rogenca de Mart s’escampava tètrica i ominosa sobre aquella antecambra de l’infern. Però el més impressionant de tot era el mateix planeta, ocupant un amplíssim tros de cel, com un amenaçador martell sideral prest a esclafar-los. Al seu voltant s’escampaven milers d’estrelles, semblants a ulls que vigilaven aquell avanç lent i penós. Els pensaments de Dov Mikailsky, sacsejats per les sensacions de les últimes hores, bullien febrilment. Havia passat de les traumàtiques escenes de l’assassinat i la subsegüent detenció a l’atonia d’un judici amb el resultat cantat; del fugaç alleugeriment de la seua estada a la cúpula de superfície a la nova reclusió a la cabina de “la Barca”. Sabia on anava i també el que podia esperar perquè fins a Utopia I havien arribat, filtrades de mil maneres, notícies i remors sobre el submón que bategava sota 20


la superfície de Deimos, en aquella caverna mil vegades pitjor que la de Mart. Inesperadament, quan tenia perduda tota esperança, la sedant i alleugeridora sensació, quasi física, proporcionada per aquell immens, nítid i mai no imaginat cel ple d’estrelles havia dut una pau desconeguda a la seua ànima turmentada. Durant un temps fora de la seua mesura aquelles miríades de puntets lluminosos omplint un espai inabastable havien despertat en ell sensacions noves, plaents i benèfiques. I el convenciment i alhora la frustració que la vida podia ser altra cosa. Fou com arribar en un oasi refrescant, però, com tots, efímer i reduït. Un oasi que s’esvaí quan tornaren a posarli el casc de pressió i, paradoxalment, quan lliuraren del grillet el seu turmell. Ara les últimes palmeres i fonts havien desaparegut i caminava per un opressiu desert de pedres flotants, un desert definitiu, resseguint un cable que acabava talment en la porta de l’infern. Estaven a punt d’arribar al punt Beta, equidistant entre el d’aterratge i el Forat de Deimos, allí on el condemnat hauria de continuar el camí tot sol i els vigilants es detindrien abans de tornar al coet. Tot semblava normal. El comandant Pavic tenia ja la confiança que la missió conclouria sense incidències perquè els tres exclosos esperaven passivament a l’accés de la casamata i allò significava que complien el pacte. I encara que no fos així, la distància de cinquanta metres des del forat al punt Beta, a causa de la inevitable lentitud dels moviments, proporcionava un marge quasi absolut de seguretat, a més que els detectors tampoc no captaven l’existència d’armes entre els condemnats. Aquells individus es limitaven a esperar que els lliurassen la peça, que era el nom que premonitòriament donaven als nouvinguts. 21


Tot semblava transcórrer amb normalitat… Però el comandant no podia veure la suor intensa que omplia, sota el casc, el front de Dov Mikailsky. Una suor fruit de la desesperació. Ja no es tractava del paisatge lúgubre i amb pinzellades infernals que els voltava. Ni del resplendor roig barrejat amb foscor que ho omplia tot. Ni del globus rogenc que es menjava tot l’horitzó i la meitat del cel… La suor de Dov era el signe extern de la seua angúnia davant la fatal i definitiva reclusió en una nova cavorca subterrània després d’haver navegat amb l’ànima lliure entre estrelles. Va veure al lluny, i alhora molt prop, les tres ominoses siluetes humanes retallant-se contra el quadre groguenc de la porta de la casamata d’entrada i notà com l’angoixa l’ofegava. La visió d’aquell Plutó malèvol escortat per dos tibats cerbers desproveïts de pietat el féu detenir-se de sobte i mirar els seus vigilants. “Mai més cavernes!” El sergent Armagh malinterpretà la seua actitud. —Ni ho intentes, amic! L’al·ludit quasi somrigué amargament. “Intentar què, en aquella perduda despulla de l’univers?” —Vinga, xicot. Continua endavant —féu el comandant en un to quasi paternal. “Endavant! Endavant cap a… Abans la mort!” Girà lentament la mirada cap a la part de cel no ocupada pel planeta on es podia veure l’oasi de la llibertat, el negre i infinit espai ple de llumets platinats que l’havia captivat quan es trobava darrere del vidre del coet. El pensament li arribà com un llampec. Dov tenia certa instrucció i sabia que Deimos no era més que un pedruscall informe i irrellevant en un racó perdut del sistema solar, un roc estèril sense atmosfera ni quasi gravetat. “Sense quasi gravetat!” 22


Recordà l’asseveració, que ningú no s’acabava de creure, feta pel professor Suleiman, a Utopia I: “Un home jove i fort podria escapar a la força d’atracció de Deimos amb un simple salt fet amb ganes i amb força”. “Escapar!” Va veure novament les negres siluetes de la casamata. “Mai més en una caverna!” Mirà després els seus vigilants, i de nou les estrelles. I aleshores, inesperadament li arribà pels auriculars del casc una veu que no era la d’Armagh sinó la de Kalimbura. —Salta, Dov —escoltà en un to baix però ferm—. Sí que pots! —afegí enèrgicament, avançant-se als seus dubtes. Tot ocorregué inesperadament davant la mirada dels exclosos del Forat i dels vigilants de “la Barca”, sota la llum rogenca de Mart. Dov Mikailsky s’encollí, prengué impuls i s’elevà, lentament però constant, sobre els seus caps i sobre el desolat paisatge d’aquella seca i rocallosa llacuna Estígia. Mentre s’allunyava, el tinent Kalimbura hagué d’actuar i pensar amb gran celeritat. Primer per desviar el fusell amb què Armagh apuntava el fugitiu disposat a travessar-lo. I després per triar la frase escaient per a cada orella. —No malgaste energia, sergent. A banda que tenim prohibit disparar contra els condemnats si no és en defensa pròpia, no aconseguiria més que accelerar i dulcificar la seua mort. Tal com esperava, l’argumentació convencé Armagh qui baixà el canó del fusell. El comandant mirà alternativament els seus acompanyants i després alçà la mirada cap al fugitiu, la visió del qual es perdia ràpidament perquè es mantenia dins del con d’ombra projectat pel satèl·lit. —No podem perseguir-lo, comandant —apuntà Kalimbura amb precaució—. Seria com fer jocs en la ingravide23


sa mentre aquells —assenyalà la casamata— es fan amb “la Barca”, o la destrueixen, que per al cas és el mateix. El casc del comandant Pavic posà sordina al seu sospir. —Tornem al coet. I després, tinent, convindrà amb mi que procedeix que done part de tot açò. —Si ho fa no seré jo qui li ho retraga, comandant. *** Minuts després, mentre la minúscula nau baixava a velocitat regular cap a Utopia II, fou el sergent Armagh qui localitzà amb el monitor el cos del fugitiu, fora ja del con d’ombra projectat per Deimos i rebent de ple els raigs del sol. —Quin boig estúpid —remugà entre dents. Kalimbura manipulà el zoom de l’aparell fins aconseguir apropar aquella imatge inusual. No se sorprengué massa en comprovar com el fugitiu, convertit en el tercer satèl·lit de Mart, movia penosament el cos de tant en tant. —Què fa? —preguntà el comandant. —Crec que mira de mantenir-se d’esquena al sol… per poder veure les estrelles. —Vosté creu? —féu el sergent—. No serà que es convulsiona perquè comença a mancar-li l’aire? —Li queden encara uns vint minuts però no crec que els esgote, si és que he arribat a conéixer-lo. Es féu un curt silenci que trencà el comandant Pavic. —Sap, tinent? Òbviament hauré de donar part del que ha ocorregut però no he escoltat bé les seues paraules a Mikailsky. Parla vosté tan baix! Supose que comprendran que un intent de suïcidi és ben difícil d’impedir, i més en aquelles circumstàncies. Mentre Armagh somreia amb indiferència, Kalimbura féu un gest de reconeixement i després callà. Sabia que 24


Dov no volia exactament suïcidar-se sinó trobar l’única llibertat que tenia al seu abast. I una vegada tastada la duria fins a l’últim extrem. Per això el tinent estava segur que el fugitiu no deixaria esgotar la reserva d’oxigen i es trauria, abans que el moment final arribés, el casc i la roba de pressió. Apagà el monitor perquè no tenia cap desig de contemplar aquell desenllaç. Mentre “la Barca de Caront”, banyada de ple per la llum del sol, descendia buscant entre el panorama vermellós la redona cúpula d’Utopia II, el tinent Kalimbura pensà que el punt final del seu viatge ben bé podia anomenar-se el Forat de Mart. Un forat, ara més evident que mai per a ell. Un forat on continuaria fent el seu treball de subministrar insuficient bàlsam psicològic a les ments més turmentades d’aquella presó mal maquillada com a ciutat. Altre pensament recurrent vagava pel cap del militar: Dov Mikailsky s’havia avançat en tres-cents anys (o en set o vuit-cents) a les futures, afortunades i desconegudes generacions marcianes que podrien, per fi, gaudir plenament de l’espectacle alliberador d’un cel negre i nítid, atapeït d’estrelles.

25


HistoriesEspectrals  

Històries espectrals —Potser no signifique res, però els planetes que segueixen la Terra guarden la mateixa seqüència de colors que l’arc de...

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you