Issuu on Google+

els cossos oblidats Salvador Iborra

PREMI DE POESIA “JAUME BRU I VIDAL” 2009 CIUTAT DE SAGUNT

BENICARLÓ, 2009


Primera edició novembre de 2009 © Salvador Iborra Mallol © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny: Ramon París Peñaranda Il·lustració de coberta: Isabel Serra i Crespí (artista plàstica) Maquetació: Paül Peralta Paper interior Editorial os de 100g Torras Paper coberta Conqueror Crema 300g Imprimeix: Grafo Industrias Gráficas · Basauri, Bizkaia Dipòsit legal: BI-3130-09 ISBN: 978-84-96623-49-1 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Paper certificat provinent de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades


els cossos oblidats


Poema del retorn He fugit tres anys com un covard, de tot, de totes les coses, abolit del món per tants viratges, el meu cor oscat va remetre, no sé quantes vegades hauré imitat no sé quina fe, sense creure, ni quins freqüents somriures fingint-ne l’alegria, un got brut, un desgavell, anys distrets més que d’una memòria o d’un nom, d’un fracàs material imperdonable, d’una guerra que duc a dintre. Ara no tinc nom i em costa escriure, la dignitat se’m refusa, sóc la pell fosca d’un aplec de secrets, creme per dintre, he tornat, he tornat al full en blanc boirós, a vosaltres, a rebutjar l’amarga conformitat per poder créixer on tot s’ha perdut, branca erta, resseca, del meu ventre cansat, crit que naix dins el fosc. II Potser em demane si en tot aquest temps la vida hi era, i si es despertava entre nosaltres eixe estrany sentiment de gravetat per fer-nos entendre que el record tenia la seua pròpia força més enllà de nosaltres mateixos, els que fórem i no som ara. El desig, ja veus, molt menys intens, esborra la consciència equivocada que ens va sorprendre llavors mirant-nos, i el destí ens ensenyà que la vida no fou precisament definitiva, i ara, aquest instant que ens ve ple de coses trencades, de pagar a terminis el que fou la nostra primera plana, no resulta més atent que si per exemple us escrivís una carta, un correu electrònic per contar-vos que he d’oblidar un somni, que tinc de nou oberts els porus a vosaltres fins el dolor, que la sinceritat amb què m’entregue és tan inútil com haver callat tant temps el mal que venim fent-nos que el silenci entre nosaltres decididament no calma.

[9]


III Per aquesta raó comence de nou un vell costum que tinc, una irritació sense discreció ninguna, parent pobre de la glòria, parlar del blau del cel i les transaccions de la nostra ànima, ja no pretenc fer res de bo, estar amb vosaltres, no fer memòria, pagar el preu de dormir a soles, d’acumular silenci, verificar si encara queda força per fer allò que diuen viure, i prendre la penosa decisió de tornar, de tornar a escriure, no sé exactamente què, parlar d’amor, parlar d’alguna dona, aboldre’ns del que som, del mal govern de la nostra història.

[10]


Els cossos oblidats

Sols aquell que reclama allò que ha estimat Sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat Sols han estat un petit regal. Manel Garcia Grau


Falles L’enorme nit que ha de matar-me. Vicent Andrés Estellés

La nit m’ha entrat per la sang, tinc la sang plena de nit, me n’he hagut d’anar a caminar, porte tres quarts d’hora caminant i no sé on vaig, encara no ho sé, no puc saber-ho, els carrers, la festa, la gent, el cel com un fil d’aram, la por que em creix implacable per dins, la carn vulnerada, el fum amarg, l’olor de pólvora, l’horror groguenc, ara no em mires als ulls, ara no pots mirar-me, de l’aspror del seu nom em ve la ràbia, de la boca plena de sal, de l’esperma en les mans, d’acomplir amb el deure com Déu mana, dels ulls que ja no admeten cap llàgrima, ressecs, cremats em ve el seu nom, però tu no pots dir-lo, no pot dir-lo ningú, i no deixe de caminar, no deixe de caminar sense una direcció clara.

[13]


Cançó de l’encontre I vull creure estimant que la vida és vivible. Ponç Pons

Vine sense por, no t’atures, acosta’t, vine fins on estic, aquesta vida oblidadissa, tu, amb eixa part de tu que no conec el temps necessari per ser feliços. Vine i beu amb mi d’aquest calze de ciutats remotes, d’aquesta manera lenta que tinc de mirar les coses, aquest primer dia de l’any, el mateix dia que vas nàixer. Vine d’un lloc amb color de silenci fins un altre on poguem besar-nos, vine sense fer soroll ni preguntes, posa’m el teu dit a la boca i demana’m després que et seguesca pels llocs petits que t’agraden, i deixa’m una nota a l’alba per llegir-la quan em desperte que diga demà on podré trobar-te on hi haja una vida per nosaltres. II De manera que quan et vulga veure no invoques la sort i el presentiment d’un temps sense retorn possible. Deixa que l’hivern t’arribe a la boca [14]


i escalfa’t amb la meua llengua, i tanca els ulls en silenci sense temor que en obrir-los el món no resulte, que tu ets per mi l’única feblesa i no has de témer mai necessitar-me. Si res no és més solitari que patir, tu, que viatges cada nit vers el futur, que et segueixen insomnes els fantasmes, que la vida és per tu tancar les mans sobre una tija de rosa fins a ferir-te, que mors cada dia d’impaciència, pregunte si no és un excés de fe no posar-te mai trista amb por de la por, i guardar-te de mi ara que comences a estimar-me. No imposes al present tantes fronteres d’intimitat emmagatzemada, abriga’t del dolor i conta’m de nou la teua història, la darrera sang amb els cristalls trencats. Pots estalviar-te confirmar-me l’esperança. III Apagar el llum era guardar un secret. Joan Margarit

I vine i despulla’m després de despullar-te, escolta les meues paraules com si fossen ordres, posa la teua mà dreta sobre el meu sexe, comença lentament fins que et sentes segura, [15]


després fes-ho amb la boca, excita’t, ara faré jo, la meua llengua farà gust a ginebra, tot és qüestió de no pensar, relaxa’t, abandona’t del món i la consciència, ara nóta-la dins teu calenta, ets meua, sent com et penetra amb lentitud i fermesa, acobla’t al meu cos, mou-te alhora, sent com augmenten els matisos de plaer que es deslliguen com batecs incontrolables, no hi haurà amor en aquesta contesa, només desig ara que et tremolen les cames, ara que el plaer ja no et ve de mi sinó de tu, respira, gemega, insulta’m en la boca, fins que amb un renec ofegat caiga sobre teu i el teu cos, que no està fet de fang, tremole. IV Després ens barallarem al llit entre riures, m’aturaré algun instant només per a mirar-te, sentiràs segurament la meua pell una mica freda, parlarem de coses banals o amb certa transcendència, i notaràs com s’esvaeix el teu passat ple de secrets i de pèrdues, la cansada presència dels vells somnis mentre comence de nou a masturbar-te, aquest ritual de posseir-te i del plaer de no ser tu mateixa teua, i després, quan t’acomiades, quan faces la maleta amb la passió de tornar a la teua quotidiana vida i estenga l’oblit el seu obsequiós domini, viurem junts allà on viuen els mons encara per realitzar-se. [16]


Poema de la vida defraudada Bella generi humano, angorem adferunt. Horaci

Em persegueixen miratges que són, em sembla, propietat d’un altre, s’exhibeixen quan em trobe prenent un cafè en alguna plaça amagada, quan veuen un home sol, apartat de la resta, cercant fugitius la realitat que la presència d’un estrany els retorna, fantasmes abandonats foren demanant tabac i algunes monedes, restes caduques d’un temps llunyà que ja a ningú interessen, van salmodiant vençuts queixes i exabruptes, reclamant redivius en altres veus un amor sense destí que els conserve. Ningú sap d’on vénen, amb accents estranys parlen sols, ningú els escolta, un d’ells recita versos de Gregory Corso com un paper damunt de l’aigua, i un altre repeteix amb veu ronca i gastada lerne zu leiden onhe klagen, sóc una pedra cansada, faig dels meus ulls una finestra, he trobat una [ombra. Són trossos d’alguna inexistència, ho sé bé, muts i cecs d’alguna història, i mentre passen, respiren i caminen, mesuren la distància que queda entre la realitat i la memòria d’una inhabilitada soledat ja passada.

[17]


Comèdia L’insomni és una pròtesi de l’esperança. Amb una bombeta plena de lassitud, el preludi en do menor sostingut de Rachmàninov i un whisky barat, amb paraules que foren escrites en un temps de nostàlgia destituïda i la inútil innocència de fer l’amor per oblidar-nos completament de la vida en aquesta matinada prematura, el més digne que queda de nosaltres és mentir-nos, Amanda, i dibuixar la lluna amb què es miren les coses perdudes per a sempre, amb la nit recolzada en la finestra gelada de novembre entre les quatre passades i les set. Barcelona condecora la tristesa i l’amor és una joguina trencada per haver-la gastada massa temps i no havíem vingut ací per trobar-la sinó per trair la soledat massa visible entre nosaltres i tornar-nos una mica més humans, més febles, si pot ser. No discutim doncs, l’ambigua identitat del silenci, centrem-nos tu i jo en el secret i en l’escenari perfecte, plora si vols l’aigua amarga i continguda d’eixe passat oprobi, plora la certesa del record del que un dia fou important i ja no importa, i entreguem-nos una darrera vegada

[18]


a la luxĂşria que el desamor conserva amb aquella calidesa pura dels abandonats.

[19]


ElsCossosOblidats