Issuu on Google+

EL PERQUÈ DE LA VEGUERIA EBRENCA Breu repàs de la geografia històrica de les Terres de l’Ebre

Jordi Jordan Farnós

BIBLIOTECA LA BARCELLA, 10

Benicarló, 2010


A tots i totes els qui han lluitat per la vegueria ebrenca i la uni贸 amb el Matarranya i els Ports-Maestrat A la meua mare A Jordi


Amb el suport de

Primera edició agost de 2010 © Jordi Jordan Farnós Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onandaedicions.com onada@onadaedicions.com Tel. 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació i diagramació Paül Peralta ISBN: 978-84-96623-86-6 Dipòsit legal: BI-2218-2010 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth

PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org


ÍNDEX

EL PERQUÈ DE LA VEGUERIA EBRENCA

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

. 11

Introducció .

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Pròleg .

.

15

1. L’edat antiga: les primeres divisions territorials . . . . . . . . 17 1.1. Ilercavònia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 1.2. La demarcació romana i visigoda. El naixement del bisbat de Tortosa .

. 19

2. L’edat medieval: de la ciutat estat àrab a la desfeta i partició cristiana . 23 2.1. L’Ebre àrab: de cora a taifa de Turtuxa . . . . . . . . . . . . 23 2.2. La conquesta cristiana i la primera gran partició del territori ebrenc . . . 26 2.3. La nova divisió territorial cristianocatalana: la vegueria de Tortosa . . . 29

3. L’edat moderna: de vegueria a corregiment de Tortosa . . . . . . 33

4. L’edat contemporània: de l’annexió a la província de Tarragona als reiterats intents de recuperar la independència administrativa . . 35 4.1. Els precedents provincials: la divisió napoleònica i la primera inclusió de les Terres de l’Ebre en altres territoris veïns . . . 35 4.2. La creació dels districtes judicials, el cas de les Terres de l’Ebre . . . . . 38 4.3. La fi de la independència ebrenca: l’annexió a la província de Tarragona . 40 4.3.1. Els intents d’unió dels partits judicials i el cas de Tortosa .

.

.

.

.

40

4.3.2. La divisió provincial de 1833: les Terres de l’Ebre, un apèndix de Tarragona 41


10

Jordi Jordan Farnós

4.4. L’intent de creació de la província de Tortosa en temps de Primo de Rivera . 44 4.5. La fugaç recuperació ebrenca: la regió V de la Generalitat republicana 46 4.5.1. Els estudis previs a l’elaboració d’una divisió moderna i democràtica per a la Catalunya de principis de segle xx .

.

.

.

.

46

4.5.2. La resposta dels pobles i les ciutats de l’Ebre en els estudis de la nova divisió territorial . . . . . . . . . . 49 . 51

4.5.3. Les primeres propostes: les demarcacions de Terra Roja i Baix Ebre .

4.5.4 El projecte final: la regió V de Tortosa i la separació de la Ribera d’Ebre . 53

4.6. El franquisme: la gran retallada del bisbat tortosí i la centralització provincial a Tarragona .

.

.

.

.

.

.

.

.

.

. 56

4.7. La democràcia: del Consell Intercomarcal a l’avantprojecte de la Llei de vegueries .

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

. 59

.

4.7.1. L’inici de la democràcia: l’autogovern i la comarcalització i el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre . . . . . . . . . . . . 59 .

.

.

. 60

.

.

.

.

. 62

.

.

.

.

. 65

4.7.2. El pujolisme: la instauració comarcal i la revolta de l’Ebre . 4.7.3. Els governs d’esquerres i catalanistes: del nou Estatut a l’avantprojecte de la Llei de vegueries .

Cloenda .

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Bibliografia .

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

67

Annex .

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

69

.

.

Nota: tots els mapes que surten en aquest estudi són orientatius, ja que és molt difícil precisar els límits històrics del territori ebrenc durant els més de 2.000 anys d’història


PRÒLEG

L

a història ens demostra que les identitats col·lectives es fan, es refan i es desfan. I el cas de l’Ebre és un exemple ben singular de ferse i de refer-se al llarg de més de 2.500 anys d’història col·lectiva, pels quals hem vist arribar i marxar civilitzacions diverses, gent vinguda d’arreu, ibers, romans, àrabs, amazics, visigots, catalans, francesos, castellans... Civilitzacions que fins al segle xix havien creat i implantat les seues estructures i divisions administratives segons les seues pròpies matrius organitzatives però que, en tots els casos, han acabat contemplant, en major o menor mesura, una identitat i uns límits territorials fossilitzats al llarg dels segles, uns límits geogràfics que s’arrosseguen fent-se i refent-se des de les tribus iberes, des dels nostres orígens més ancestrals, els ilercavons, des de la mítica Hibera Julia. Les civilitzacions han passat, han modificat i han refet els límits de l’hinterland d’Hibera Julia, de Dertosa, de Turtuxa, de Tortosa, però sempre ha quedat viu un pòsit de vincles col·lectius que han provocat que, contra tot pronòstic, contra tota lògica, centenars d’anys després de patir els efectes de la desinstitucionalització de la nostra identitat territorial, el sentiment de pertinença s’ha mantingut viu, s’ha mantingut arrelat a partir de la identitat, herència de generacions i generacions. Un mèrit que, en bona mesura, cal atribuir a la força aglutinadora i a la capacitat


12

Jordi Jordan Farnós

de resistència històrica dels ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Tortosa, a la seua vocació i aspiració ancestral de transcendir, de disposar d’un paper rellevant en els mapes polítics i administratius del moment i, en el nostre cas, de manera molt especial, també en els mapes religiosos. Aquesta supervivència històrica és mèrit, també, de la nostra ubicació perifèrica, allunyada geogràficament, però també sentimentalment, de les grans metròpolis de referència, de València, de Barcelona, de Saragossa. Una llunyania espiritual que, des d’una certa desafecció, estructura des del rebuig o des de l’autoexclusió uns certs vincles col·lectius que ben bé va saber aprofitar, al llarg del segle xix, el moviment carlista a tota la diòcesi de Tortosa, com destaca sovint el professor Josep Sánchez Cervelló. Encara he sentit, com segurament molts de vosaltres, la gent gran del meu poble, anomenar catalans els originaris de més enllà del coll de Balaguer, o valencians els que provenien més enllà d’Alcalà de Xivert. Catalans i valencians eren aquells als quals la seua forma de parlar els diferenciava clarament de la nostra. Mai no em van saber respondre amb la mateixa nitidesa qui érem nosaltres; allò que els sociòlegs anomenen identitat contrastiva. Avui, és obvi que més enllà del contrast i de l’acció reactiva, i superant la mateixa acció històrica articuladora de la ciutat de Tortosa, les Terres de l’Ebre han anat forjant al llarg dels darrers segles uns vincles singulars: la cultura popular, la llengua, el paisatge i, sobretot, el riu com a columna vertebradora. L’arrelament de la comarcalització ha permès també construir un territori més multipolar, un territori en xarxa i més equilibrat. Un territori policèntric, on Amposta, Gandesa i Móra han exercit també la seua quota de capitalitat restant cert protagonisme a la indiscutible capital històrica del nostre territori. Un territori que avui es construeix des d’una catalanitat desacomplexada, que reivindica la nostra singularitat com la millor aportació que la gent de les Terres de l’Ebre podem fer a la construcció nacional del nostre país, des de la diversitat cultural, des d’un enriquiment de les tradicions i els matisos aportats des de la Catalunya Nova. El primer quart del segle xxi pot esdevenir un període clau en el context històric per tal de recuperar la institucionalització de la nostra identitat col·lectiva, de la nostra identitat territorial i cultural. Un èxit que ens pot arribar després de la força i les experiències acumulades amb els fracassos assolits per les esquerres durant el segle xx, amb la proposta de regionalització de la Generalitat republicana, estroncada pel franquisme, i amb la creació, per part del president Tarradellas, del Consell Intercomarcal de les


El perquè de la vegueria ebrenca

13

Terres de l’Ebre, estroncada pels governs del president Pujol. El moviment social massiu de rebuig al Pla hidrològic del 2001-2004 –de nou tornem a la identitat contrastiva–, ens obri pas per al desplegament de l’Administració catalana, i avui ens trobem en ple debat del que ha de ser el gran pas definitiu, la creació de la vegueria de l’Ebre. Un pas que consagrarà les nostres institucions, i que farà aparèixer definitivament les Terres de l’Ebre, amb el nostre propi color, als mapes polítics, com sol dir el conseller Ausàs. Avui, estem en ple tràmit parlamentari que culminarà amb èxit sense dubtes però, tot i així, la creació de la vegueria de l’Ebre encara ha de superar molts obstacles: la Llei orgànica del règim electoral general, les inèrcies i resistències de la Diputació de Tarragona, el partit judicial, la sentència del Tribunal Constitucional i, sobretot, l’amenaça que un potencial canvi de Govern en les properes eleccions catalanes de la tardor del 2010 puga, de nou, com va passar en 1939 o en 1979, estroncar aquest nou procés de recuperació de la nostra personalitat administrativa. Sóc optimista, i estic convençut que aquesta vegada les Terres de l’Ebre estem a tocar de la gran victòria definitiva. Aconseguir la vegueria no només significa dividir la Diputació de Tarragona en dues meitats, significa un pas definitiu de no-retorn per a qualsevol delimitació territorial que es produïsca en el futur en qualsevol àmbit, significa obligar a replantejar tots els límits territorials existents i no coincidents amb les quatre comarques. Significa que la futura Llei electoral catalana no podrà plantejar cap altra circumscripció que no siguen les vegueries, que les cambres de comerç hauran d’adaptar els seus límits, que caldrà replantejar els partits judicials o que els col·legis professionals hauran de trencar els límits provincials. Però, sobretot, la creació del consell de vegueria significarà disposar d’una veu pròpia, sense cap altre lligam o lleialtat que no siga el nostre territori, els nostres interessos. Aquest document de l’amic Jordi Jordan ens aporta detalls del nostre passat, d’una història que no surt als grans llibres d’història de Catalunya, i que cal que des del territori escrivim, recuperem i, sobretot, divulguem. El relat aportat per aquest llibre dóna llum a per què, després de quasi 200 anys d’haver perdut les nostres institucions pròpies, la gent de les Terres de l’Ebre preservem gairebé intacta la voluntat de ser i d’esdevenir un territori amb veu i personalitat pròpia. Lluís Salvadó, delegat del Govern de la Generalitat Catalunya a les Terres de l’Ebre


INTRODUCCIÓ

E

n l’actualitat, el debat parlamentari de la divisió territorial del nostre país i, per consegüent, el reconeixement geopolític de les Terres de l’Ebre, està planant les primeres pàgines de la premsa, però també de les organitzacions polítiques i socials, les institucions i, evidentment, els diversos territoris catalans. És en aquest context en què he decidit donar a llum a aquest petit estudi sobre la història de la geografia política de les Terres de l’Ebre, el qual he anat perfeccionant i confeccionant en els darrers anys. Un breu estudi que, lluny de pretensions acadèmiques (a casa nostra hi ha grans historiadors i historiadores), pretén fer una senzilla pinzellada de la realitat pròpia i diferenciada del territori de Tortosa, avui anomenat Terres de l’Ebre, des de l’època dels ilercavons fins als nostres dies. De fet, el Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, conformen un territori a l’extrem sud de Catalunya, que si bé ha estat disgregat administrativament des de 1833, en la darreria del segle xx i principis del segle xxi mostra una evolució a l’inversa tot recordant que el relleu –amb l’Ebre i els Ports com a protagonistes–, la llengua –en la seua variant dialectal–, i la història i la cultura, entre d’altres, vertebren encara avui un territori que se sent dividit i desatès des del segle xix i que reclama la seua restitució com a realitat unificada amb visió de present i solució de futur.


16

Jordi Jordan Farnós

Nogensmenys, podem observar com a través de la història l’Ebre català –i també des de temps ancestrals el Matarranya i el Maestrat-Ports– ha estat un territori que al llarg de la història ha gaudit d’una unitat política i administrativa, la qual han anat esmicolant gradualment i que a partir del 1833 es converteix en un simple apèndix d’una nova província creada en el marc de la constitució de l’estat liberal espanyol. Avui, quan l’esperança de recuperar la independència administrativa territorial –amb el que tot això comporta– és cada cop més segura arran de l’aprovació de l’avantprojecte d’una nova llei d’organització territorial veguerial del Govern català, en què preval la creació de la vegueria ebrenca, cal que mirem en el passat per entendre què hem sigut, què som i què podem ser en un futur, si entenem d’una vegada per totes que la lluita per recuperar l’autonomia i ésser considerats un territori de primera és cosa de tots i totes.


ElPerquedelaVegueriaEbrenca