Issuu on Google+

Josep-Àngel Mas Castells

el morfema ideològic una anàlisi crítica dels models de llengua valencians

biblioteca la nau,

Benicarló,

onada

6

2008

edicions


Hi col·labora

Primera edició octubre de 2008 © Josep-Àngel Mas Castells © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Maria Jesús Garcia Grau ISBN: 978-84-96623-28-6 Dipòsit legal BI-2.919-2008 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


Índex Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Preàmbul . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 Primera part: Presentació 1. Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 1.1. Característiques generals i estructura del treball . . . . . . . . . . . . . . 26 1.2. Objectius i hipòtesis de partida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30

Segona part: Marc teoricometodològic 2. Els estudis sobre l’oralitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 2.1. La sociolingüística de la variació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36 2.2. La pragmàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42 2.3. L’anàlisi (crítica) del discurs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

3. Ideologia i llengua: el cas valencià . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55 3.1. Concepte i dimensions de la ideologia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56 3.2. La ideologització de la identitat social i de la llengua . . . . . . . . . 67 3.3. Els nacionalismes: les ideologies sobre la identitat social (i lingüística) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75 3.4. El cas valencià . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84

4. Ideologia, variació lingüística i models de llengua . . . . . . . . . . . 95 4.1. Llengua i comunitat lingüística . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96 4.2. Comunitat de parla i dialecte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 4.3. El concepte d’estàndard lingüístic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 4.4. El català estàndard . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114


4.5. La ideologia en la configuració dels models lingüístics Valencians . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122

4.6. Els parlants i els models lingüístics valencians. L’autenticitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129 4.7. Variació lingüística i models de llengua en els mitjans de comunicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 136

Tercera part: Resultats de la recerca 5. La recollida de dades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 145 5.1. Descripció i justificació del corpus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 146 5.2. Enregistrament i transcripció d’estereotips . . . . . . . . . . . . . . . 151 5.3. La fitxa d’anàlisi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152 5.4. La taula de classificació de variants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155

6. Els models i els parlants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163 6.1. El model vernacular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 164 6.2. El model normatiu indeterminat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 174 6.3. El model convergent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 182 6.4. El model particularista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 186 6.5. El model secessionista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191 6.6. El model uniformista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 195

7. Recapitulació i conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 199 7.1. Aportacions del marc teòric: per a una anàlisi sociodiscursiva del conflicte lingüístic valencià . . . . . . . . . . . 200 7.2. Interpretació de les dades del corpus: cap a una tipologia dels models lingüístics valencians i de les representacions sobre el valencià . . . . . . . . . . . . . . . . 206 7.3. Valor predictiu i expectatives de la recerca . . . . . . . . . . . . . . . . 215

Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219


EL MORFEMA IDEOLÒGIC una anàlisi crítica dels models de llengua valencians


A Susanna


PRÒLEG

V

oldria encetar aquestes paraules proemials donant la benvinguda a un llibre que suposa una completa novetat en el panorama dels estudis lingüístics valencians. I no perquè simplement siga nou sinó perquè representa un símptoma positiu que alguna cosa es mou en el panorama del procés d’estandardització del català al País Valencià. Vull dir: el pas de la fase de llengua normativa (gramàtica codificada i amb una difusió molt minoritària) a llengua estàndard (llengua normativa que transcendix al gran públic) semblava que no acabava d’arrancar mai. Dit amb altres paraules: el model de llengua que ensenyaven els mestres a l’escola no eixia de les parets de l’aula... ni el mateix mestre que el predicava amb tant d’afany l’usava després amb la seua família i amics. Personalitzant-ho encara més: no gosàvem transferir al carrer aquell aleshores o aquell avi que havíem llegit als llibres, havíem ensenyat a dir als alumnes o, fins i tot, havíem usat amb els col·legues “iniciats”. Teníem por de ser contemplats amb uns ulls com a pàmpols o, en algunes comarques centrals valencianes, a ser acusats de “catalanistes”. Com esperàvem, doncs, que els nostres alumnes anaren escampant aquest vocabulari que aprenien implícitament com de circulació “restringida”? Enmig d’aquest pròleg

[13]


panorama, però, el llibre de Josep À. Mas demostra que, malgrat totes les restriccions que vulguem, aquesta llengua normativa ha circulat, això és, ha començat a fer-se estàndard. Ja no està tan clar, tal com pretén demostrar el nostre autor, que l’estàndard valencià que comença a conformar-se es concrete en diferents formats o models. Segons la seua nomenclatura, n’hi hauria quatre: el convergent (que tendix a homogeneïtzar-se amb la resta del català), el particularista (que privilegia les formes del valencià), el secessionista (que busca les màximes diferències entre valencià i català) i l’uniformista (que pren directament l’estàndard de Catalunya sense cap adaptació). De bon principi, cal aclarir que poc més de la meitat dels parlants que l’autor reunix al seu corpus (basat en una sèrie documental de la televisió valenciana) no mostren indicis d’ús de cap variant normativa. Entre els qui usen, com a mínim, algunes formes normatives, per baix de la meitat de la mostra, la major part (un 60%) es limiten a fer anar trets normatius, esparsos ací i allà, que no ens aprofiten per a detectar-hi cap model dels referits. Ens queda ja un nombre menor de parlants (un 40%) que Mas assigna a cadascun dels quatre models que proposa basant-se en alguns trets que empren (vegeu el gràfic de l’apartat 5.4). Ara bé: la qüestió és si aquests “usuaris dels models” en tenen alguna consciència o simplement utilitzen allò que els “sona” que deu ser correcte. Si això és així, no hi hauria un marcatge ideològic al darrere d’un conjunt de formes concretes que només poden indicar-nos la font normativa d’on han begut aquests parlants. Una altra cosa és l’assignació ulterior de model que en fa l’investigador, però aquesta assignació hauria d’adreçar-se més aïna a la font d’origen dels trets que a l’usuari que els empra. Ens quedaria el possible marcatge del model secessionista però, ultra els casos observats en el corpus -només dos-, els parlants que confessen aquesta ideologia, davant la inseguretat que tenen per allò que puga ser “català”, solen optar per evitar qualsevol forma normativa i, en ocasions, eviten fins i tot de parlar en valencià. Però un pròleg no és un espai adequat per a plantejar debats científics, per bé que sí per a invitar a iniciar-los. Per una banda en l’aspecte teòric, ja que Josep À. Mas ha fet l’esforç de fer-hi confluir les disciplines que trobem en el tractament de la variació estilística: la sociolingüística de la variació, la pragmàtica i l’anàlisi (crítica) [14]

el morfema ideològic. josep-àngel mas castells


del discurs. Cal dir que l’intent ha reeixit perquè la combinatòria no es preveia fàcil: el maneig de conceptes sociolingüístics com els de sociolecte o estereotip, o dels que conformen el contínuum pragmàtic de proximitat i distància, o, encara, del d’ancoratge, de l’anàlisi discursiva, han estat resolts satisfactòriament pel nostre autor. Per una altra banda, aquest llibre representa una oportunitat esplèndida per a començar a plantejar-nos la problemàtica de la difusió de l’estàndard entre els valencians. Independentment del grau d’acord que ens suscite l’anàlisi i la interpretació que fa Josep À. Mas del tema, hem de veure el seu treball com una “lletra de convit” al debat productiu. Per això, el lector, en deixar aquest proemi, s’endinsarà en una obra apassionant que marcarà el punt de partida d’una nova línia de recerca en la filologia catalana: la vehiculació de la llengua normativa al País Valencià. Aquest és el gran valor del llibre que m’honore a prologar: obrir el foc en un camp fins ara expedit i haver-ho fet amb “ciència i passió”, tal com ens va ensenyar el mestre Badia i Margarit. Així, Josep À. Mas acaba de coronar una primera època investigadora amb la lectura de la seua tesi doctoral, que constituïx la base d’aquest llibre; ha participat també en alguns manuals de llengua per a secundària i en unes quantes publicacions sobre els models de llengua, el seu tema d’especialitat, i, actualment, exercix la docència a la seu de Gandia de la Universitat Politècnica de València. Així mateix, les pàgines del llibre del professor Mas, nascut al cor de la comarca de la Marina fa 38 anys, traspuen un patiment existencial per la llengua que excel·lix el tractament merament científic. Fixem-nos en l’ús de l’adjectiu sentimental que fa en aquests dos paràgrafs quan comenta la conducta sociolingüística de dos parlants: En aquesta ideologia racionalista, als antípodes, com s’ha dit, d’allò sentimental, l’anihilació d’aquelles llengües que no tinguen la sort d’esdevenir la llengua nacional, la llengua per antonomàsia, es veurà, més que com un mal necessari, com un deure d’estat. Potser el que ocorre és que no pren en consideració els valors sentimentals de determinades variants i mira d’adoptar un estàndard lingüístic unívoc a l’estil de l’espanyol a Espanya.

pròleg

[15]


Per descomptat, no hem de deduir d’aquesta mena de cites una minva del nivell científic de la contribució del nostre autor; ans al contrari, el rigor que ha presidit en tot moment aquest treball es pot percebre al llarg de tot el volum. En qualsevol cas, fragments com aquests són un símptoma que ens permet verificar l’interès amb què Josep À. Mas s’ha pres aquesta recerca i aprofiten alhora per a fer més digerible l’aridesa habitual amb què són presentades les recerques acadèmiques. No puc més, per tant, que donar pas a una obra especialment apta per a lectors “amb ciència i passió”.

Brauli Montoya Abat, Universitat d’Alacant, Institut d’Estudis Catalans.

[16]

el morfema ideològic. josep-àngel mas castells


ElMorfemaIdeologic