Issuu on Google+

Biblioteca CruĂŻlla, 9

El Ballestar història i territori


El Ballestar història i territori

Textos Rodrigo Vidal, Natàlia Jiménez, Víctor Reverté, Maria Cinta Altadill, Àngel Ferré, Robert Rallo, Marian Sales, Mercè Gisbert, Carles Gisbert, Viqui Almuni Fotografies Víctor Reverté, Rodrigo Vidal, Toni Ortiz, Àngel Ferré, Vicent Cervera, Robert Rallo, Mercè Gisbert, Carles Gisbert, Arxiu fotogràfic del Ballestar Col·laboradors Amparo Verge, Eugenio Bel, Maria Cervera, Vicent Cervera, Manuel Sanz, Maria Cervera Bel, Felipet Bel, Amàlia Cervera, Vicent Cervera Cervera, Ramona Bel, Mercedes Cervera Cervera, Mercedes Cervera Bel, Antònia Gavaldà, Alfredo Verge, Aldovina Cervera, Pepito Salom, Ramona Cervera

Biblioteca Cruïlla, 9

Be n i ca rló, 2 0 1 0


Amb el suport de

Direcció de la col·lecció Miquel Àngel Pradilla

Primera edició agost de 2010 © Textos Rodrigo Vidal, Natàlia Jiménez, Víctor Reverté, Maria Cinta Altadill, Àngel Ferré, Robert Rallo, Marian Sales, Mercè Gisbert, Carles Gisbert, Viqui Almuni. © Fotografies Víctor Reverté, Rodrigo Vidal, Toni Ortiz, Àngel Ferré, Vicent Cervera, Robert Rallo, Mercè Gisbert, Carles Gisbert, Arxiu fotogràfic del Ballestar. © D’aquesta edició Onada Edicions Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com © Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció Rosa Maria Camps Cardona Paper interior Creator Sylk de 170g Paper coberta Cartolina gràfica 250g ISBN: 978-84-96623-84-2 Dipòsit legal: BI-1726-2010 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


Llindar Introducció

11

1. Emplaçament

17

2. L'arquitectura

25

2.1. Les cases del poble

25

2.2. Les masies del terme municipal del Ballestar

43

2.3. Descripció del poble

44

2.4. Les famílies

49

3. Història i monuments destacables

ÍNDEX

9

55

3.1. La carta de poblament

59

3.2. L'evolució històrica

63

3.3. Edificis d'ús comunitari

77

3.4. El jaciment arqueològic de la Morranda

91

4. Orografia del terme municipal

93

5. La fauna

103

6. La vegetació

113

7. La toponímia

125

8. Evolució demogràfica del Ballestar

133


8


Llindar

El Ballestar, un poble de milers d’habitants

Q

ualsevol persona que conega el Ballestar ens dirà de seguida que aquest llibre té una greu errada. Al Ballestar no hi caben ni de llarg milers d’habitants de cap manera… i tenen raó. Però és una raó contemporània, una raó finita. Perquè la gran veritat del Ballestar, més enllà de miratges puntuals, la trobem en els seus milers d’habitants. Els 732 anys de vida així ens ho diuen. Encara que nosaltres només som capaços de retenir a la memòria tan sols tres o quatre generacions, el poble les recorda totes, les conté totes. Cada forma, cada racó, cadascuna de les mirades que avui ens omplen de goig pertany al present d’algun d’aquests milers d’habitants. Les pedres de les cases, les muntanyes del davant, el solc al fons del barranc llaurat per l’aigua que de vegades brolla amb violència, altres amb calma i moltes soterrada sota un terra pedrós, només a l’abast dels animals, que encara no han perdut l’instint de la lectura immediata de l’entorn.

Al Ballestar, fins fa una generació, encara hi trobàvem alguns d’aquests milers d’habitants que eren capaços de llegir la natura. No passa res, el llenguatge evoluciona, es perden capacitats i se’n guanyen d’altres en funció de la necessitat (o de les comoditats). Que quines capacitats hem guanyat? Només cal passejar pels carrers del Ballestar per a comprovar-ho. És veritat. No hi trobem les raberes de cabres i ovelles, ni el matxo lligat a la porta, ni els carrers empedrats i irregulars, tampoc hi ha botigues, la gent que hi viu és reduïda, ha arribat gent forastera i s’hi ha quedat, la gent més gran que acompanyaven les postes de sol i omplien els carrers de converses tampoc hi són, però mai el poble havia tingut un aspecte tan saludable, de dalt a baix, d’esquerra a dreta, cara al convent i cara al barranc de la Pobla. Mai. Nosaltres pertanyem a aquest paisatge, a l’actual, que no és ni molt menys el paisatge humà de fa quaranta anys quan les famílies farcien la vida quotidiana. Però aquelles maneres de ser han fet possible el poble que 9


avui tenim, i és d’aquesta manera que les fem presents, és d’aquesta manera que s’honora a tots aquests milers d’habitants que han donat vida al poble, donant nosaltres avui vida al poble. El Ballestar. El bell estar de la Tinen­ça. Ara més que mai hem d’aprofitar aquesta amabilitat del temps per a gaudir d’un entorn del qual tots els nostres avantpassats se’n sentirien plenament orgullosos. De la mateixa manera que s’hi senten els nouvinguts, com a casa. Us presentem el primer volum d’un total de dos. En aquest primer volum hi trobarem apunts d’història del Ballestar, un passeig pels voltants del poble, amb els seus barrancs, les seues coves, els seus camins. Un recorregut pels carrers, cases i edificis del poble, amb pinzellades i històries de la seua gent. Tot sota la mirada de Rodrigo Vidal, un senienc vinculat al Ballestar pel plaer de descobrir el paisatge i la vida de la seua gent. També fem atenció a la flora i la fauna de les nostres terres, guiats per la mà de Víctor Reverté i Natàlia Jiménez. Ens ensenyaran a mirar detingudament, ens aproparan a la bellesa, ens descobriran la riquesa del nostre patrimoni dins d’una petita fulla d’una petita flor. Aquesta és la grandesa de l’home. Emocionar-se per l’espectacularitat del 10

paisatge que ens envolta, i alhora enamorar-se d’una pedra, d’una flor, d’un cop de vent, d’un record, d’una olor, d’un somni, d’un desig… A la fi, el Ballestar és allò que nosaltres som, ni més ni menys. Carles Gisbert Cervera


Introducció

R Vista de les muntanyes de camí del Ballestar.

ecordo haver llegit en algun llibre que el gran mestre de la prosa narrativa Víctor de la Serna aconsellava viatjar per Espanya dient: “preneu qualsevol camí que porte a qualsevol lloc”. Jo, deixeble desconegut per a ell, fascinat per aquest savi consell, amb un desig desbordant de veure i aprendre —la cultura no és un deure penós, sinó un gaudi privilegiat que només correspon a l’home—, vaig prendre des de la Sénia, el meu poble, la carretera de la Tinença de Benifassà. Amb molta il·lusió, com a vent desencadenat, vaig pujar amb el meu automòbil les primeres rampes que condueixen a la Cartoixa de Benifassà, preparat per rebre el baptisme de la sorpresa amb què em banyava la geografia dels seus voltants. Va ocórrer com el mestre De la Serna havia previst: la sorpresa espera el viatger al llarg de tots els camins. Em vaig quedar contemplant des de lluny el bonic paisatge del poble del Ballestar. I davant d’aquell panorama, una idea va començar a prendre forma: com la joventut ja se’m va desengan-

xant com si fos un caducat cartell de qualsevol cantonada, vaig pensar que podia escriure el que aquest poblet comunica al viatger curiós. La meua ment anava per davant dels meus passos. Abans d’entrar en ell pensava qui m’explicaria la seua història, les seues tradicions, els seus costums, la idiosincràsia de la seua gent. Contrasta aquella primera mira­da dels seus camps plens de vida amb la d’avui, per designi del present, gairebé erms; per què l’home, en el seu afany de millorar la qualitat de vida, es veu en el trànsit d’abandonar la seua terra. L’empremta d’un passat esplendorós queda patentitzada en un formiguer de senders i camins —avui també deserts— que sortien d’ell, i que d’alguna manera em convidaven a reprendre’ls i a relatar el que algun temps enrere els era quotidià i que avui ja és memòria col·lectiva. És un cant que dotzenes de pobles oblidats recolliran com un eco que els pertany, i que jo anava construint a mesura que m’apropava al Ballestar, amb l’única certesa d’una remor, una aroma, una ombra. 11


12


El Ballestar i els seus camins d'arribada.

13


14


La situació del poble és privilegiada.

Jo no sé dissimular els meus sentiments, i em disposo a posar en execució sense perdre un instant el que em dicta la consciència. Conseqüentment em vaig decidir a realitzar aquest treball, que no serà una obra perfecta, és clar, només unes pinzellades d’un aficionat a aquestes coses del relatar. Però el que sí que desitjo ferventment, lector estimat, és que amb la teua amable lectura de les pàgines següents no es presente l’avorriment, ja que seria prestar un flac servei a un poble i als seus fills, que mereixen una altra sort. Només vull fer ressaltar, a la meua manera, la seua bellesa, la seua història i el temperament de la seua gent. El meu agraïment sincer a la Societat de Veïns Sant Salvador i a tots els seus fills que m’han ajudat amb aportació de dades i vivències que han fet possible documentar-ho en algunes de les seues parts. Rodrigo Vidal

15


El Ballestar als seus 732 anys de vida.

16


1. Emplaçament

É

s curiós observar, prenent la carretera que des de Vinaròs es dirigeix cap a la Tinença, passant pel poble de la Sénia, el contrast que ens ofereix la natura. En un recorregut d’uns cinquanta quilòmetres, sota un cel blau i net, ens trobem amb un mar assossegat que banya un litoral ric i amb platges precioses i camps de tarongers que omplin la primavera de perfum. A mesura que anem pujant, es fa present l’olivera humil, els horts regats pel riu Sénia i, quasi per sorpresa, resseguint una sinuosa carretera, et trobes de ple amb la comarca de la Tinença. Situada als confins del Regne de València, la componen set pobles: Castell de Cabres, Coratxà, el Boixar, Fredes, Bel, la Pobla i el Ballestar. Tots ells situats entre serres, moles i barrancs, pertanyen a la província de Castelló. El Ballestar està situat al sud de la Tinença, i per a situar-lo apropiadament, cal dir que es troba pròxim al monestir del Cister, avui cartoixa de monges de clausura, a una distància de 3 km. Ja és també un poble de poca gent.

Les seues cases sobresurten sobre un bonic coll d’uns 700 metres d’altura, una talaia que s’eleva dels voltants i configura un paisatge suau i amable que descobrim des de la cruïlla de la carretera de Fredes. Els sembrats es llauraven a parell perquè eren terres gruixudes: es necessitava llaurar molt profund. L’animal de treball emprat era el matxo, per ser fort i àgil. L’arada era la principal eina per cultivar la terra amb els corresponents complements que necessitava per poder enganxar el matxo. Feien servir diverses classes d’aixades, bé siga per arreglar la terra ja llaurada, bé per tallar mala herba a la muntanya. Una altra eina important era la destral i la serra, de diversos tipus, segons el treball que es feia. Per a l’arrossegament de pins també es feia servir el matxo. Havia de ser d’una alçada de vuit pams i d’edat entre set i quinze anys. Era un dels treballs més durs d’aquesta gent. En totes les cases tenien les corresponents eines per trillar el gra que es feia a les eres situades pels voltants del poble i en cada masia. Més enda17


Panoràmica de la Tinença. Podeu veure la Pobla i el Ballestar.

vant parlarem d’aquesta feina tan interessant. És curiós observar, segons em conten, que a totes les cases tenien eines per a qualsevol classe de treball, ja siga de paleta, fuster, ferrer, guarnimenter, etc. Es recriava el bestiar de llana i cabrum, que era una base important de la seua economia. No hi havia grans 18

ramats, però es pot afirmar que totes les masies i gairebé totes les cases tenien un ramat petit d’ovelles o cabres. Cal remarcar que un membre de la família es dedicava a les tasques de pastor. La matança del porc, que tenia lloc cap als mesos de desembre i gener, comportava un cerimonial especial: a part de ser un reforç important per


Vistes del Ballestar des dels Estrets.

al rebost de la casa, era un verdader esdeveniment social. Es reunia tota la família, i s’ajudaven els uns als altres en les feines que comporta la matança. El porc es recriava a la casa des de petit alimentant-lo amb els productes que es conreaven als camps. Les aus de corral es recriaven a la mateixa casa, o també en una espècie

de pati cobert a prop d’ella. Les més comunes eren les gallines i els pollastres. També recriaven conills. Bàsicament proveïa la pròpia família, i en cas d’excedent es venia en un mercat pròxim. La gent del Ballestar també caçava: ho feien com a esport per cobrir el temps en què no es podia treballar en el camp. 19


ElBallestar