Issuu on Google+

biblioteca la nau, 14

Al marge: escriptors catalans del segle xix

B e n i c a r l 贸


Montserrat Corretger

AL MARGE: ESCRIPTORS CATALANS DEL SEGLE XIX

biblioteca la nau, 14

Benicarl贸,

2012


Comitè assessor de la Biblioteca La Nau Ramon Lapiedra, catedràtic de Física Teòrica · Universitat de València Joan Peytaví Deixona, catedràtic d’Estudis Catalans · Universitat de Perpinyà-Via Domícia Joan Prat, catedràtic d’Antropologia · Universitat Rovira i Virgili (emèrit) Sebastià Serrano, catedràtic de Lingüística · Universitat de Barcelona Curt Wittlin, catedràtic de Filologia Romànica · Universitat de Saskàtchewan (emèrit)

Amb la col·laboració de:

Primera edició setembre de 2012 © Montserrat Corretger Sàez © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta Aguilar Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona ISBN: 978-84-15221-61-6 Dipòsit legal CS-265-2012 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org


índex

Presentació

1. Josep Güell i Mercader: positivisme literari i Renaixença

9

11

1.1 Formació ideològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 1.2. Teoria literària: “al real per lo ideal” . . . . . . . . . . . . . . . . 18 1.3. Esmenes a la Renaixença (fins a 1866): vers idees modernistes . . 25 1.4. Literatura en la premsa reusenca . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 1.5. L’obra literària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44 1.6. Güell, poeta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44 1.7. Güell, prosista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 1.8. Coses de Reus. (Records d’un jove que ja no ho és) . . . . . . . . . . 51 2. Joaquim M. Bartrina: poeta i teòric de la Revolució

61

2.1. Bases interpretatives de l’obra i el pensament de Bartrina . . . . 61 2.2. L’obra de Bartrina: literatura, política i societat . . . . . . . . . . 70 2.3. Teoria literària de Bartrina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80 2.4. Poesia romàntica i positivisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85 2.5. Obra satírica i popular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 3. Francesc Bartrina: Renaixença pancatalana i Modernisme

93

3.1. Obra lírica i teoria literària (1860-1880) . . . . . . . . . . . . . . 94 3.2. La saó poètica i l’evolució cap al Modernisme (1881-1917) . . . 114


4. Josep Aladern i Prosper Estieu: la utopia d’Occitania

131

4.1. La revista Occitania: modernisme i occitanisme . . . . . . . . . 131 4.2. Una pàtria i una llengua. Ideals i polèmiques . . . . . . . . . . 139 4.3. L’activitat política catalana: un mirall per als germans occitans . 152 4.4. Raça llatina i espai mediterrani: la unió i l’avenir . . . . . . . . 160 4.5. Occitania, entre l’arrencada del felibritge i l’esclat occitanista dels anys 20 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163


Presentació

E

l present llibre aplega quatre estudis que tenen com a eix escriptors que donaren la seva obra entre la segona meitat del segle xix i els primers anys del segle xx. Són treballs publicats en una primera versió com a fruit de seminaris i simposis, que ara, gràcies a la iniciativa del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, tenen ocasió d’arribar a un públic més ampli.1 Per bé que les meves recerques s’han centrat amb preferència en la primera meitat del segle xx, m’he vist en diverses ocasions portada a treballar —sempre amb conseqüències positives, que n’han compensat la dificultat— sobre figures literàries del segle xix, impulsada

1 Provinença dels treballs: capítol 1: “Les idees literàries de Josep Güell i Mercader: teoria i pràctica”, dins Montserrat Corretger, Xavier Ferré (ed.), Josep Güell i Mercader: Per l’amor al progrés, Publicacions de l’Arxiu Municipal de Reus, 2007, p. 147-194; capítol 2: “L’obra de Joaquim Maria Bartrina: arrels reusenques”, dins Montserrat Corretger, Xavier Ferré (ed.), Joaquim M. Bartrina entre les raons poètiques i les científiques, Publicacions de l’Arxiu Municipal de Reus, 2002, p. 83-112; capítol 3: “Francesc Bartrina: Renaixença i modernitat”, dins Pere Anguera, Magí Sunyer et alia, Pensament i literatura a Reus al segle XIX, Reus, Edicions del Centre de Lectura, 2006, p. 251-286; capítol 4: “La revista Occitania i l’epistolari dels seus directors, Josep Aladern i Prosper Estieu: testimonis de l’evolució sociocultural catalanoocitana”, dins Col·loqui Catalano-Occità d’Història Contemporània (Eurocongrés 2000), Barcelona, Eurocongrés 2000/ Fundació Occitano-Catalana/ Rúbrica Editorial, 2004, p. 231-262.


10

al marge: escriptors catalans del segle xix

per investigadors com l’historiador Pere Anguera —ara recordat en el seu mestratge—, el professor i escriptor Magí Sunyer —director també d’activitats de recerca entorn de la història literària de Reus i de Tarragona— i la professora reusenca de la Universitat de Barcelona Rosa Cabré, compromesa al seu torn amb la investigació sobre el Vuitcents. És per aquest motiu que els autors que estudio al llibre, ultra el seu interès històric i literari, són reusencs. Tots ells van deixar una obra rellevant, encara que en ocasions poc reconeguda en els estudis literaris. En aquest sentit, el volum projecta en tots els treballs un sentit de descoberta i de restitució que vol expressar-se ja en el títol. L’eix que coordina els capítols és, doncs, la voluntat de donar a conèixer l’obra d’aquestes figures, òrfenes de la lluor dels grans noms però portadores del sentit del seu temps històric. Expresso el meu agraïment al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i en especial als professors Jordi Ginebra, Magí Sunyer i Miquel Àngel Pradilla, que han facilitat aquesta edició. Al marge: escriptors catalans del segle XIX s’inscriu en el Grup de Recerca de la Universitat Rovira i Virgili Identitats en la Literatura Catalana (GRILC), 2009 SGR 644, finançat per l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), i en el Projecte de la Universitat d’Alacant FFI2011-26027, El conocimiento del otro: biografías y retratos en la literatura catalana del siglo XX, finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación. Montserrat Corretger Departament de Filologia Catalana Universitat Rovira i Virgili


1. Josep Güell i Mercader: positivisme literari i Renaixença

1.1 Formació ideològica

L’

actuació pública de Josep Güell i Mercader2 nasqué paral·lela a la seva activitat com a escriptor i, en aquest sentit, analitzar els seus escrits significa entrar de ple en les seves idees i activitats polítiques i socials.3 Güell no és un escriptor de ficció, ni tan

2 Vegeu el meu estudi de conjunt sobre la trajectòria biogràfica i intel·lectual de Josep Güell i Mercader, amb atenció a la seva obra literària, periodística i a les seves idees, “Josep Güell i Mercader: les propostes literàries d’un republicà federal”, dins Cultura i literatura reusenca del segle XIX, Reus: Edicions del Centre de Lectura, 2005, p. 77-123. I la bibliografia sobre l’autor: Pere Anguera, La burgesia reformista. Reus en els fets de l’any 1868, Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1980; A bodes em convides. Estudis d’història social, Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1987, p. 3558, i L’ombra de l’estel blanc. Estudis sobre el catalanisme polític, Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1989, p. 30-32; Àngel Duarte i Montserrat, Possibilistes i federals. Política i cultura republicanes a Reus (1874-1899), Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1992; Joaquim Santasusagna, Reus i els reusencs en el Renaixement de Catalunya fins al 1900, Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1982, p. 141-151; Josep Iglésies, mots inicials i apèndixs dins Josep Güell i Mercader, Coses de Reus. (Records d’un jove que ja no ho és), Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1965, i Güell i Mercader i el segon volum de ‘Coses de Reus’, Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1965; Jaume Sardà i Ferran, “Apuntes biográficos del ilustre reusense Don José Güell y Mercader”, Corona fúnebre dedicada por el “Centro de Lectura” y Sección de Ciencias y Letras del mismo á la memoria del ilustre reusense Don José Güell y Mercader (7-XII-1906), p. 46-61; Plàcid Vidal, L’assaig de la vida, Barcelona: Ed. Estel, 1934, i El convencionalisme de la vida, Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1972; “Josep Güell i Mercader”, Patria Nova. Periódic nacionalista, any I, 27, Reus (21-IX-1905), p. 209-211, “Josep Güell i Mercader”, dins La Renaixença literària de Catalunya i l’aportació dels reusencs, Reus: Revista del Centre de Lectura (1933), p. 52-55. 3 Jaime Fort Prats diu, referint-se a Güell i Mercader, Eusebi Cort, Sebastià Morlans, Casimir Prieto i Eugeni Mata, que eren “campeones del periodismo local”, Anales de Reus desde 1860 a nuestros días, Reus: Imp. Celestino Ferrando, 1924, p. 175. Plàcid Vidal diu, també, en aquest


12

al marge: escriptors catalans del segle xix

sols se sentí temptat per la creació literària, i ell mateix ho reconegué i ho deixà escrit, com veurem més endavant. La part més important de la seva obra fou redactada en el suport efímer de diaris i revistes, en fulls volanders, incapaços de sustentar el pes d’arguments i personatges. Els seus foren arguments ideològics i el seu personatge, la gent, el poble. S’inicià en 20 anys i escrigué sense parar fins al 1905 en què morí. Dirigí, impulsà i fou cridat per a endegar moltes publicacions. La seva vida fou el periodisme, que secundava i donava sortida al seu caràcter procliu a relacionar-se —era home de tertúlies i de carrer—, així com al seu ambiciós i ennoblidor ideari social. També, des dels diaris, es posicionà políticament tota la vida, amb un especial ardor en els trasbalsadors anys en què visqué la joventut. Tot amb tot, Güell escrigué també llibres —pocs—, opuscles i fins i tot algun fulletó per al Diari de Reus. Josep Güell i Mercader, nascut a Reus el 1839, fill de comerciants, professió que no volgué seguir, cridat com se sentia per les lletres i la política, inicià molt aviat les seves activitats entorn d’aquestes vocacions. Ja a 20 anys endegà la fundació del Centre de Lectura,4 impulsat per la idea que l’hauria de moure en tots els projectes posteriors: “l’educació moral i material del poble, especialment de la joventut menestral i de la classe treballadora”.5 Volia “un Centre, en fi, d’ensenyança i d’educació popular obert a les idees de progrés, però sense exclusivisme de cap mena”.6 Segons el testimoni de Güell, la seva vocació d’escriptor aparegué, possiblement, vinculada a aquest mateix projecte: “Aprovat el Reglament del Centre per la primera autoritat civil de la província, el férem estampar i repartir entre els socis, junt amb la sol·licitud en què es demanà autorització per a constituir la Societat. Mai no oblidaré la impressió fondíssima que em produí la sentit: “En Güell y Mercader ha sigut una personalitat en el moviment literari-polítich catalá, una personalitat de les que més han contribuhit a la tasca de regeneració del nostre poble. Llegiu els seus treballs escampats en diversos periòdichs y revistes de Catalunya y de fòra y en tots ells coneixereu un gran esperit generós que enlayrará vostre cor”, “Sobre la mort d’en Güell y Mercader”, Patria Nova. Periódic nacionalista, any I, 28, Reus (1-X-1905), p. 223. 4 Sobre la fundació de l’entitat, Pere Anguera, El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana, Barcelona: Ed. 62, 1977. 5 A més de les obres citades a la nota 1, vegeu, sobre la instrucció popular com a base de l’activitat de Güell, Francisco Gras y Elias, Hijos ilustres de Reus, Barcelona: Librería de Francisco Puig y Alfonso, 1899, p. 110. 6 Coses de Reus. (Records d’un jove que ja no ho és), Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1965, p. 91.


Montserrat Corretger

vista d’aquells impresos, que constitueixen el primer escrit meu que vaig veure en lletres de motlle. ¡Qui sap si el Reglament del Centre i els elogis que em prodigaren persones per mi respectables, varen decidir la meva vocació d’escriptor!”. La bona recepció de l’entitat a Reus l’animà a preparar cinc mesos més tard —el 6-XI-1859— El Eco del Centro de Lectura, una revista on escrigué els primers articles i de la qual no aparegué com a director a causa de la seva inexperiència,7 per bé que n’actuà com a secretari. El 24 de juny de 1860 la revista deixà de publicar-se: aquest darrer número, el 34, duia un suplement en forma de corona poètica dedicat “al valiente ejército de África”, amb inclusió de l’al·locució en català8 pronunciada pel general Prim —comte de Reus— “als Voluntaris Catalans en desembarcar a les costes africanes”. Güell, fidel a l’esperit regionalista que l’inflamava, hi inclogué, en espanyol, un poema sonor i patriòtic, “La voz de la victoria”. Molts pocs dies després, l’1 de juliol, inicià la publicació d’un diari de quatre pàgines en lletra petita, carregat d’informació i d’opinió, que sostenia exclusivament amb el seu esforç com a publicista. Escrivia i editava personalment les pàgines 1 i 4 a Reus, ocupades en qüestions municipals, mentre que les notícies espanyoles i internacionals, insertades en les pàgines 2 i 3, procedien de Madrid, amb les planes ja editades.9 El diari s’anomenà El Porvenir. Periódico de intereses morales i materiales, de noticias i de literatura i aparegué sempre amb la nota “se publica bajo los auspicios de la sociedad Centro de Lectura”. Era evident la marca d’identitat de Güell, novament la seva apel·lació als “interessos morals i materials” amb què volia incidir en la societat. El Porvenir es publicà només dos mesos; el darrer número, el 53, sortí el 31 d’agost de 1860. Durant els anys de màxima activitat en el Centre de Lectura,10 Güell insistí en la nova aparició del seu portaveu, El Eco, i aconseguí

7 Ibid., p. 95-96 8 La tradueixen del castellà, idioma en què l’havien publicat els periòdics, els quals, al seu torn, l’havien traduït de la versió oral original catalana. 9 Aquesta i altres informacions sobre el diari a Francisco Gras y Elias, El periodismo en Reus desde el año 1813 hasta nuestros días, Tipografía de F. Arís é Hijo, Tarragona, 1904, p. 18-19. 10 Coses de Reus. (Records d’un jove que ja no ho és), p. 96-97. Hi desenvolupa aquesta plenitud de l’entitat, en especial referida a la seva dedicació a l’ensenyament, a les classes, com a centre d’intrucció per a obrers i com a entitat interclassista, atesa l’entrada a l’entitat de molts elements de la burgesia local. També, Santasusagna, op. cit., p. 151-157.

13


14

al marge: escriptors catalans del segle xix

iniciar-ne una segona època el 5 de gener de 1862, sota la direcció de Tomàs Lletget. A partir de l’1 de juny, en què aquest, metge de professió, se n’anà a exercir al seu nou destí al balneari de Fitero,11 Güell passà a dirigir la revista, fins al 13 d’octubre, en què partí a Barcelona, per a projectar-se professionalment.12 A Barcelona hi dirigí, per encàrrec de Josep Anselm Clav��, El Metrónomo, portaveu de les societats corals, i El Eco de Euterpe, que feia també les funcions de programa dels Jardins del mateix nom.13 L’Álbum de Euterpe va ser l’altre projecte periodístic que Güell endegà a Reus durant l’any 1862. Aparegué com a portaveu de la Sociedad Coral del Centro de Lectura, amb funcions de programa de mà dels concerts celebrats als Jardins d’Euterpe reusencs i fornit amb articles breus, pensaments i poemes del director.14 L’Euterpe, en paraules de Güell, “realitzava completament l’ideal que ens proposàrem en crear-lo els romàntics de la Societat Centre de Lectura”.15 El 1863 l’Álbum fou dirigit des de Barcelona i el 1864 des de Madrid, atès que Güell fou cridat per Castelar —amb qui s’havia vinculat amb una fonda amistat i fidel col·laboració des de la seva visita a Reus, el 1863, i ja des del primer projecte de visita, no realitzada, el 1862— per a formar part de la redacció del periòdic La Democracia. Tenia 25 anys i començava a acreditar-se i a situar-se com a publicista i polític. En ser suprimit el diari progressista madrileny, el 1866 —“perseguit, per ses idees democràtiques”—16 tornà a Reus i molt aviat anà de nou a Madrid, d’on retornà el 1868. S’inicia així l’etapa de màxima activitat de Güell a Reus, la de la Revolució de Setembre del 1868, que el retingué fins al 1873, quan, en el breu període republicà, pel maig, anà a Madrid, per a establir-s’hi definitivament, com a diputat a les Corts Espanyoles.17 Durant aquests cinc anys, els primers de la seva trente-

11 El Eco del Centro de Lectura, n. 22, 1-6-1862 12 El Eco del Centro de Lectura, n. 42, 19-X-1862. 13 Josep Iglesies, Güell i Mercader i el segon volum de ‘Coses de Reus’, p. 30. Per a la fundació dels Jardins d’Euterpe, vegeu: Albert Arnavat, Moviments socials a Reus 1808-1874. Dels motins populars al sindicalisme obrer, Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1992, p. 62-63. 14 Sobre els Jardins i l’Álbum de Euterpe, vegeu: Santasusagna, op. cit., p. 220-222. 15 “L’Euterpe (anys 1862 a 1864)”, Coses de Reus. (Records d’un jove que ja no ho és), p. 63-72. 16 “Josep Güell i Mercader”, Patria Nova…, p. 210. 17 El diari La Redención del Pueblo, 118 (21-V-1873), porta la notícia de la seva partença el dia 20, així com una carta de comiat de Güell als republicans locals en la qual, al marge de concretar


Montserrat Corretger

na, Güell establí les bases del pensament progressista a la ciutat —no només a través de la premsa escrita, sinó també en tertúlies i debats al Centre de Lectura, al Casino Democràtic, a la Tertúlia Progressista, etc.—, creà escola i animà a l’acció, en especial al treball periodístic de divulgació d’idees, joves com Joaquim M. Bartrina i Martí i Folguera, entre d’altres. El mestratge de Güell envers Bartrina, Pere Pelfort, Josep Lletget i Josep Martí Folguera —de qui Güell traduí la novel·la Lo caragirat al castellà—18 es fan ben palesos a la breu memòria que dedicà als anys revolucionaris i al diari La Redención del Pueblo: […] “Los colaboradores mas asiduos del periodico fueron Bartrina y Pelfort (Pedro), Lletget (José) y Juan Sotorra y Cartañá, pero solo el primero y segundo tenian vocacion de periodistas. Bartrina i Lletget, jóvenes de 20 años ardorosos hasta lo inconveniente muchas veces no podian avenirse á las trabas que á su entusiasmo yo oponia, y en Junio de 1869 fundaron un periodico semanal titulado El Mosquito, alma del cual fue Bartrina que en él empezó á dar muestra de aquel espíritu profundamente mordaz que caracteriza sus escritos ligeros. El obgeto de esta publicacion fue defenderse de los rudos y groseros ataques que á Bartrina le dirigio El Crepusculo, redactado por Mariano Pons, ataques de que yo tambien participe pero que desdeñé hasta el punto de nombrar jamas ese periodico en el mío. No escribí ni una linea en El Mosquito, ni Bartrina me consulto jamas lo que iba á publicar. Fue aquello una especie de emancipacion del elemento joven, que yo no contrarie por no producir una escision en el partido republicano”.19 Els anys de la Revolució i de la Restauració a Reus, entre 1868 i 1873, forneixen l’etapa ideològica i política més rica de la vida de Güell i les seves col·laboracions en els diaris reusencs articulen el nucli més interessant de la seva producció. La seva obra posterior —coincident amb l’etapa de desengany posterior a la caiguda de la República i amb

que “ni guardo rencores ni abrigo prevenciones contra nadie” —després dels problemes interns sorgits en les elecions—, afegeix: “No olviden que en los cuatro últimos años hemos sabido hacer de nuestra ciudad querida, una pequeña y pacífica República”. 18 Vegeu: Santasusagna, Reus i els reusencs…, p. 143: “Amores imposibles” (traducció de “Lo caragirat”, de Josep Martí i Folguera en el fulletó d’El Globo, sense fer constar que fos una versió), Madrid, 1877. 19 Josep Güell i Mercader, manuscrit inacabat de 5 quartilles sobre la fundació i el desenvolupament de La Redención del Pueblo, lligall Güell i Mercader II [7.1.1.04], Biblioteca Municipal Xavier Amorós de Reus. Citat per Anguera a La burgesia reformista…, p. 161, 163, 165 i ss.

15


16

al marge: escriptors catalans del segle xix

el seu abandó de la política activa— tracta molt sovint qüestions literàries, en especial dins la corresponsalia de periòdics americans que li proporcionà Castelar per tal de subvenir a la seva economia poc sanejada, atès que la condició de diputat no era retribuïda.20 Malgrat haver obert nous camps d’estudi i malgrat haver reunit en volum alguns d’aquests assaigs, la producció més atractiva de Güell continua essent la de la formació del seu pensament, a Reus, en l’etapa revolucionària. La seva tasca més notable en aquests anys fou la fundació del diari La Redención del Pueblo, de títol prou explícit, òrgan de combat republicà que tingué en els seus escrits, especialment els editorials, els atacs més virulents i els arguments més convincents.21 En la dècada dels setanta continuà la seva tasca de difusor de les idees republicanes federalistes: primer, en defecte de La Redención, a El Eco del Centro de Lectura, on durant l’any 1870 publicà de manera irregular reflexions —algunes desenganyades— sobre la situació social i política, partint dels models il·lustrats del segle xviii, amb una renovada voluntat regeneracionista proclamada sempre des del provincialisme. També continuà la tasca d’aclariment i reforç de les doctrines laïcistes —la difusió de la “moral racional”— i del corrent romàntic liberal industrialista des del Diario de Reus.22 El 1873 Güell inicià a Madrid una segona etapa de treball intel·lectual: primer, com a diputat republicà i director de La Discusión —degà dels periòdics republicans—, a les ordres de Castelar, i després, com a redactor i corresponsal —sota els pseudònims Hortensio i Marcelo— de diaris i revistes de Madrid, Mèxic, Veneçuela i Colombia amb els quals aquest polític havia col·laborat fins aleshores.23 Castelar li havia pro20 Vegeu: Güell i Mercader i el segon volum de ‘Coses de Reus’, p. 39-40. 21 En una primera etapa aparegué entre el 5 de novembre de 1868 i fins a l’1 d’octubre de 1869, en què fou clausurat. Reinicià una segona etapa el juliol de 1871, amb un to més mesurat, malgrat el qual desaparegué el 30 d’agost de 1874, durant l’assentament de la Restauració. Sortosament, Güell deixà notícia ben explícita de la fundació i la vida d’aquesta publicació, fet que —amb altres fonts— permet conèixer-ne el funcionament i l’evolució (vegeu: Güell, manuscrit citat, i P. Anguera, La burgesia reformista…, on es reprodueix part d’aquest text a la p. 165-166 i ss.). Per a l’estudi de La Redención del Pueblo: P. Anguera, La burgesia reformista…, p. 165 i ss., i “Entre la reacció i la revolució (1800-1875)”, dins Història general de Reus, Pere Anguera (dir.), vol. III, p. 140-143. També, Gras y Elias, Hijos ilustres…, p. 111. 22 Cf. Arturo Masriera, Los buenos barceloneses. Hombres,costumbres y anécdotas de la Barcelona ochocentista (1850-1870). Barcelona: Editorial Políglota, [1924], p. 310-311. 23 Güell recollí en llibre part dels articles sobre autors americans publicats sota el pseudònim Hortensio amb el títol Bibliografía de Venezuela, i, a Caracas, també edità una obra sobre els


Montserrat Corretger

curat aquestes corresponsalies per tal de subvenir a les seves necessitats econòmiques, atès que Güell —tal com explica amb detall Josep Iglésies—,24 conseqüent amb el seu credo, havia renunciat al sou, que a penes havia pogut gaudir, d’un càrrec administratiu que Castelar mateix li havia procurat a Madrid abans d’accedir a l’acta de diputat. També en els anys setanta, i en els vuitanta, Güell col·leccionà textos d’autors diversos de periodisme cultural i polític extrets de diaris madrilenys i sud-americans que assenyalen tant les seves curiositats i els seus interessos personals com la seva incansable voluntat autodidàctica. Aquests textos, centrats en la crítica literària i —menys— en el comentari polític, mostren un Güell inquiet intel·lectualment —atent a confegir-se un bagatge de literatura clàssica i, sobretot, racionalista il·lustrada— i preocupat per tots els temes sociològics i científics que li permetien valorar els avenços de la humanitat i la construcció d’una societat moderna.25 Entre els escriptors que s’estudien als articles que recollí consten des de Dante, passant per Shakespeare, fins a Voltaire, Danton i un important monogràfic en diversos lliuraments sobre la Revolució Francesa. També: Victor Hugo, Dumas, Lamartine, Zola, Dickens, Renan, Darwin, Quevedo, Espronceda, Alonso de Ercilla, Bécquer, López de Ayala i molts d’altres. S’interessa per músics —­Wagner, Rossini, Mozart—, pintors, polítics de la Restauració, homes d’acció com Garibaldi, Mazzini —a través de comentaris de Castelar—, Bismarck, l’emperador Guillem I, Lesseps; teòrics com Stuart Mill; artistes com Sarah Bernhardt, o personatges com Rothschild. En l’etapa reusenca Güell ja havia mostrat interès per alguns d’aquests autors com Voltaire i Espronceda; un cop a Madrid, aquests interessos es multiplicaren i fixaren els valors morals i socials que aplicà a la seva tasca en diaris com El Globo i La Ilustración Española y Americana de Madrid, i en la col·laboració que encetà des de 1883 a La Renaixensa de Barcelona, fins pocs dies abans de la seva mort a Reus, el 3 de setembre de 1905.

fets esdevinguts a Veneçuela entre 1850 i 1883 titulada Guzmán Blanco y su tiempo, així com el volum Literatos españoles contemporáneos. 24 Güell i Mercader i el segon volum de ‘Coses de Reus’, p. 35-42. 25 Biografías de hombres célebres coleccionadas por D. José Güell i Mercader [álbum], Centre de Lectura de Reus, s/d.

17


18

al marge: escriptors catalans del segle xix

1.2. Teoria literària: “al real per lo ideal” Güell, adscrit a la tradició il·lustrada de la Renaixença, s’identifica ideològicament amb l’orientació progressista i liberal que donaren al moviment Víctor Balaguer26 i Joan Cortada. En aquest sentit depengué, en la seva actuació com a publicista i literat, de la visió que aquests dos escriptors tingueren del moviment de recuperació de la cultura catalana i dels Jocs Florals, en especial a partir de la data de la restauració d’aquest certamen. Güell fou, doncs, la baula, a Reus, d’aquest plantejament crític de la Renaixença, a la difusió del qual col·laborà amb la seva pròpia obra com a poeta i periodista, influït també probablement per les idees de Cortada difoses en els articles de fons, de varietats i de costums que aquest escriptor —sempre sota el pseudònim Benjamin— inserí al Diario de Reus molt especialment entre els anys 1866 i 1867.27 Fins al juliol de 1866 els articles de Cortada es reproduïren a Reus provinents d’El Telégrafo de Barcelona, però des de l’agost del mateix any, en què aquest diari passà a denominar-se El Principado, els articles de Benjamin es publicaren a la secció “Folletin” sense cap indicació de procedència, la qual cosa deixa oberta la possibilitat que Cortada els escrigués de manera expressa per al Diario de Reus. La intervenció de Cortada al diari reusenc des de la data en què Güell començà a treballar a Madrid subs26 La coincidència ideològica amb Víctor Balaguer es desenvolupà en les crítiques que Güell féu de l’obra de Balaguer i en les cartes que es creuaren ambdós escriptors. Destaquen les dues de l’any 1868, que comentaré més avall, on cadascun argumenta les seves posicions davant els Jocs Florals. La de Balaguer, del 16-VII-1868, està recollida per Josep Iglésies a Güell i Mercader i el segon volum de ‘Coses de Reus’, p. 51-52. La de Güell, datada pel juliol d’aquest any, constitueix un llarg article reproduït a El Eco del Centro de Lectura, n. 14, 16-X-1870, p. 1-4. Al final d’aquest estudi transcric la carta on Güell explica a Balaguer la seva vivència i interpretació del suïcidi del seu fill. 27 El 1866 els articles de Cortada signats amb el pseudònim Benjamin i reproduïts al Diario de Reus des d’El Telégrafo de Barcelona foren: “La gran carrera” (El Telégrafo. Diario de avisos, noticias y decretos, 129, 10-V-1866, p. 2075-2077 i Diario de Reus, 113, 13-V-1866, p. 1); “Allá va” [continuació de l’anterior] (El Telégrafo. Diario de avisos, noticias y decretos, 134, 13-V-1866, p. 2149-2150 i Diario de Reus, 117, 18-V-1866, p. 1), i “La Biblioteca Catalana” (El Telégrafo. Diario de avisos, noticias y decretos, 142, 23-V-1866, p. 2379-2380 i Diario de Reus, 124, 26-V-1866, p. 1). Durant 1866 publicà a la secció “Folletin” també amb el pseudònim Benjamin: “Sígueme pollito” (12-IX), “El fantasma de los túneles” (20-IX), “Vivan las deudas” (28-IX), “Veranear, sea como quiera” (3-X), “Todo es mentira” (12-X), “Que lástima” (25-XI), “Los dos tabacos” (30XI), “Y vaya el cuento” (1-XII) i “Se acabó el hambre” (14-XII). Durant 1867, també a la secció “Folletin”, publicà amb el pseudònim Benjamin: “A donde va Clemente? A donde va la gente” (29-V), “Es cosa del estómago” (30-VII), “¡Pobre hombre!” (6-VIII), “El gran gallina” (12-IX), “Y va de veras” (23-X), “El tio del sobrino” (29-X), “Entendámonos” (30-X), “Correspondencia” (5-XI), “Hay quien escogiendo se pierde” (19-XI) i “Tonterias de dos viejos” (27 XI).


Montserrat Corretger

tituí d’alguna manera la tasca d’aquest darrer —de molt menor regularitat a partir de la seva estada a la capital espanyola— al Diario de Reus, atesa la convergència de criteris d’ambdós escriptors.28 La influència ideològica de Balaguer i de Cortada que el reusenc manifestà durant la seva joventut impulsà també, doncs, la seva obra i el seu quefer literari. La llengua de Güell en les seves primeres publicacions fou el castellà: durant 1859 tots els seus textos a l’Eco foren escrits en aquesta llengua, la vehicular en els primers mesos de la publicació. Durant 1860 hi publicà dos poemes amorosos en català, sense gaire interès literari. No fou fins al 1862 que hi inclogué deu poemes en llengua catalana, en tres dels quals —els únics no tallats pel patró de la poesia amorosa floralesca i idealitzadora— els continguts donen traces molt clares de les seves idees lingüístiques i literàries. En endavant continuà incloent textos en català i castellà dins l’Eco. A la resta de publicacions, llevat d’algun cas comptat, utilitzà el castellà, atès que es tractava majoritàriament de textos en prosa. Güell partia de la diglòssia del propi context de la Renaixença, també visible a Reus:29 la llengua castellana per als usos cultes i la catalana per als esplais amorosos o sentimentals, en alternança amb la castellana. En ell, aquesta duplicitat de funcions es reforçava amb una diglòssia ideològica: la circulació de les seves idees obsessives —moralització i instrucció del poble— calia que es produís en castellà, la llengua científica i positiva, segons els cànons, quan es tractava d’argumentar i explicitar idees, per bé que també utilitzà el català per a expressar els conflictes ideològics que li suscitaren tant el sentit dels Jocs Florals com la fórmula de recuperació de la cultura catalana. En definitiva, escrigué en versos catalans —com veurem— el seu posicionament personal pel que feia a la pròpia interpretació d’un 28 La coincidència ideològica amb Cortada es pot inferir arran de la sèrie d’articles Cataluña y los catalanes, que aquest autor publicà el 1859 a El Telégrafo. La defensa del regionalisme, de la pàtria catalana, d’una idiosincràsia autòctona, de la industrialització, de la producció literària en català, de la demanda dels Jocs Florals com a element de progrés, i els usos diglòssics i de vegades contradictoris de la llengua, així com, en general, un enfocament progressista de la societat són alguns dels trets que permeten un paral·lelisme entre ambdós escriptors. També les idees despreses de l’article de Cortada (Benjamin) “La Biblioteca Catalana” (Diario de Reus, 124, 26-V-1866). Vegeu, per a més informació, Albert Ghanime, Joan Cortada: Catalunya i els catalans al segle XIX, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. 29 Vegeu P. Anguera, Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença (18-22 de desembre de 1984), Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1992, p. 281-290. Cal afegir al treball de Pere Anguera que l’article “La Biblioteca Catalana”, aportat en apèndix com a document dins del seu estudi (p. 291292) amb la proposta de l’autoria de Güell, es deu a la ploma de Joan Cortada (Benjamin).

19


20

al marge: escriptors catalans del segle xix

nou sentit de la Renaixença. Cal recordar, tanmateix, els clars i programàtics textos teòrics castellans que constituïren els editorials de la Redención del Pueblo i d’El Porvenir, les polèmiques sostingudes des del Diario de Reus o la majoria d’articles a l’Eco. Fins i tot les “Gacetillas” de l’Eco i d’El Porvenir, mena de dietari lleument satíric de la societat reusenca, foren redactats majoritàriament en castellà. La llengua catalana li serví, doncs, per assajar el sentiment, per evadir nostàlgies i gelosies amoroses, així com per a concretar i difondre algunes idees innovadores sobre la cultura catalana i la societat. La teoria literària de Güell es troba ben explicitada en un text —“Apuntes sobre el carácter de la literatura moderna”—30 escrit als vint-i-tres anys, que estableix les bases ideològiques dels criteris que seguirà, tant en la seva tasca d’escriptor com en la de crític i mentor d’altres pensadors i literats. Aquesta reflexió es fonamenta en el seu credo en les lleis positives de la Natura: “cuando aplicamos nuestra actividad pensante, arreglada siempre al criterio de la filosofia experimental, […] no podemos menos de admirar el siglo en que vivimos puesto que la historia no presenta ejemplo de ninguna otra época que como él tenga en el fondo de todos sus hechos […], una idea que tan bien los determine y esplique, idea que como un faro alumbra siempre las tinieblas del secreto en que se opera la gran ley providencial de transformación y progreso, manifestada en la movilidad de las instituciones políticas, sociales y religiosas, el cambio en las costumbres, las revoluciones distintas en el arte y la industria, y, sobre todo, en las ciencias y literatura”. Assegura tenir com a objecte en aquest article l’exposició “de sencillas observaciones generales” sobre la literatura del segle xix, una matèria —creu— d’horitzons vastos i inaprehensibles. Entén que cada època respon a una idea o “espíritu del siglo”, “el punto á donde tienden a determinarse todos los sucesos, todas las ideas secundarias” i que entre la idea central i els fets s’estableix una relació de causa i efecte, subjecte i objecte d’una modificació gradual. Aquest punt conté en essència el que més endavant serà un dels nuclis del seu treball com a ideòleg regeneracionista: la consideració que l’immobilisme literari, és a dir, la veneració del passat com a fonament de la recuperació literària —model dels Jocs Florals—, no és vàlid.

30 Revista de Cataluña, 2a època, 5, Barcelona (1-II-1863), p. 264-267.


Montserrat Corretger

Tot fent-se ressò de les acusacions de la crítica a la nova escola de la filosofia experimental, ell, al seu torn, rebutja la “manía conservadora” d’aquesta mena de crítics, en la qual “el pensamiento, sujeto á lo pasado por hallarlo revestido de cierto caràcter venerando y estable, niega, sin notarlo quizá, toda transformación y todo progreso”. Reafirma així les idees de progrés i transformació en el desenvolupament de la literatura i estableix les bases del distanciament que explicitarà pocs anys després respecte del pensament tradicionalista d’aquella primera època de la Renaixença en què visqué la seva joventut. Güell analitza totes les etapes de la història literària, fins a considerar “político-filosófico-racionalista” la producció del segle xix, que considera el segle de Kant. Insisteix en la supeditació a les lleis evolutives: “La moderna literatura es, hoy como siempre, reflejo fiel del espíritu de la época; producto de la actividad humana; como ella está sujeta á movimiento, á transformación, á la ley del progreso”. Defineix la novel·la i la poesia com a productes del subjectivisme romàntic i, d’aquí, infereix que “la moderna literatura es, pues, eminentemente filosófica”. L’activitat de l’escriptor, narrador o poeta, és —segons Güell— espiritualitzar les seves percepcions de la realitat, és a dir, l’assumpte de la seva inspiració. De fet, ja ha al·ludit abans en el text a aquesta espiritualització de la matèria com un efecte de reciprocitat propi de les lleis de la filosofia experimental, que també actuen a l’inrevés. Fruit d’aquest efecte, l’escriptor “procura amoldar siempre á la razon sus creaciones de pura fantasía, desplegando su vuelo por las regiones de lo positivo”. I forneix, tot seguit, la fórmula definitiva d’aquesta actuació del romàntic positivista: “Ha buscado lo ideal en lo real, pero no en la forma, no en el objeto mismo, como en la antigua literatura griega, sino fantaseando las ideas reales que este objeto envuelve, los recuerdos que inspira; ha mezclado el raciocinio con la imaginación, ó mejor, ha dado un alma a la fantasía”. Aquest és el camí per on el poeta filtra el seu jo envers els objectes triats com a assumpte, fins al punt que Güell formula així la subjectivitat literària: “en todo poema, en toda novel·la se deslinda la historia filosófica del pensamiento de su autor”. I conclou: “He aquí como nuestra literatura es puramente filosófica; he aquí el por qué de ese tinte melancólico de nuestra poesía […] que […] va insensiblemente preparando el alma del poeta al tédio y al escepticismo”.31 31 Vegeu el poema de Güell “Melancolia”, de 1860, que comento més endavant.

21


22

al marge: escriptors catalans del segle xix

Aquesta teorització sobre la literatura romàntica establerta per un escriptor romàntic de tradició il·lustrada, planteja per concloure com la literatura “refleja ese malestar presente, esa mezcla de confianza y temor para lo porvenir; esa continua duda, esa aspiración, constante y enérgica hacia el cumplimiento de lo teórico y problemático, á lo desconocido i hasta á lo puramente ideal”. Entén que l’estudi positiu de l’ésser humà en la seva realitat desperta el coneixement instintiu envers un anhel sempre insatisfet i que aquesta filosofia del segle xix és l’origen de “esa lucha tenaz y continua de lo interior con lo esterior de la naturaleza humana”. Aquesta lluita es fa molt evident en els xocs que es produeixen entre l’individu que segueix el camí natural vers la seva realització i la societat —institucions, governs—, sovint ignorant. L’harmonització dels interessos de l’individu i la societat és un “bello ideal” al qual només pot tendir l’ésser humà en “procurar el desarrollo libre de sus fuerzas individuales, ayudando, si así puede decirse, á la naturaleza”, atès que no es pot detenir “la marcha de las cosas”. Aquest manifest romàntic, crític i positivista, permet entendre tant l’obra periodística com l’obra literària de Güell, atès que esdevé el motor de la seva creació més important i coneguda, Coses de Reus (1900), un llibre escrit molt de temps després —sis anys abans de morir— que parteix, en essència, d’aquests plantejaments teòrics, als quals es manté fidel tota la vida. Un dels seus poemes en català, redactat només dos mesos després que aquest article, posa en vers els mateixos pensaments i, fins i tot, porta com a títol la idea principal: “Al Real per lo Ideal”, és a dir, al real arran de l’ideal. La publicació d’aquest text poètic —molt més entenedor que un assaig teòric— al “Folletin” del Diari de Reus (1-I-1864) indica la voluntat de Güell de fer arribar les seves idees al gran públic. Escrit en plena gestació dels ideals republicans federals —a partir d’un liberalisme radical—, uneix una reivindicació patriòtica sincera i moderna amb la defensa dels drets individuals realment democràtics; vincula, doncs, la seva preocupació cívica a la seva obra literària. En aquest cas, l’ideal de progrés s’imposa al real afectiu i li dóna sentit: els Jocs Florals representen el motiu inicial del compromís del poeta sota la tríada La Fe, lo Amor, la Patria; tanmateix, s’encarrega d’esmenar l’aplicació del lema. Així, sense negar-les, ultrapassa les èpiques passades, insuficients per a l’ideal, atès que si s’hi identifica exclusivament no pot servir la nova ètica. Cal, segons Güell, situar-se al nivell del


Montserrat Corretger

segle viscut, enllà del somni que obscureix les necessitats del present: “[…] Ohiume, fills de l’arpa,/ poetas de ma terra,/ vosaltres de pens’ clara y noble cor./ No vull pulsar ma lira/ per lloar fets de guerra/ ni sublimar desgracias y trastorns. […] ¡Que sente’l cor, que parle!/ Mes nostres moderns càntichs/ inspire’l sentiment y la rahó…/ No devem ser ¡Oh poetas!/ somniadors romántics./ Sigam fills de aquest sigle, sigam homs/ Cumplim la misió santa/ per lo que sols naixerem,/ per lo que ens doná Déu l’estre sagrat;/ lo cel es nostra patria/ aquí tan sols vinguerem/ per aspargir la llum de veritat”. El poema aporta el programa temàtic del poeta modern, romàntic, positivista i portaveu regeneracionista envers la societat: “[…] Cantem que hi ha un Déu, poetas […]/ Que l’home ha nascut llibre […]/ ab la rahó guiada/ sa noble inteligencia/ per valla lo infinit tan sols coneix/ […] Que no son noms ficticis,/ que no paraulas vanas/ la veritat, justícia, abnegació/ […] Que lo mal es lo error, lo error tan sols/ […] Que la pasió amorosa/ Deu ser font de puresa/ […] De amor, caritat santa/ nostre pens inspirada/ […] Vivim en aquest mon com a germans/ […] cantem aixis, poetas,/ esta es la bona nova/ que venim en la terra a predicar…/ ¡Sofrim! Los treballs posan/ nostre abnegació á prova./ Sens sofriment no brill la virtut may […]”. Aquest mateix enfocament progressista es fa visible en els arguments que Víctor Balaguer aportà al seu article “Los Jochs Florals”,32 de 1868. És ben palès que Güell s’alineava en la

32 “Lo segle n’es de lluyta y de lluyta n’es la nostra condició. Lluytem donchs. Aixís ho han comprés los poetas catalans, y com necessitavan un camp, los Jochs florals los hi han ofert lo sèu. Dos escolas se han presentat ensemps, y simultáneament, á disputarse la palma de la victória. D’ellas, la una marxa endavant, l’altra enderrera. Las duas invocan los recorts d’ahir, l’una pera oferirlos com relíquia santa á la contemplació beática de sos adeptes, l’altra pera llansarlos com argument y com exemple al camp de la discussió. En la una están los sabis y los doctors, en l’altra los soldats y los apóstols: en la primera estan los inválits, en la segona los hómens d’acció. També se podria dir que en aquella están los monobras [manobras] y en esta los arquitectos./ Escola que se anomena popular la una, tè horror á tota idea de innovació. S’entreté sols en fer col-leccions de poesias innocents y en contar cuentos. […] Eixa escola, que jo m’atrevesch á anomenar escola de literatura innocent […], regoneix per pontífice á un literat, mòlt erudit, es cert, consumat y profundo […] peró al qual en sa calitat de quefe y fundador d’escola, […] no aplicaré ja may lo vers del Dante: Tu sei il mio maestro é il mio autore. A eixa escola […] pertanyen los que no crehuen, los que no esperan, los que no pensan ó, millor, tenen por del pensament y no volen que los altres pensen; los que no progressan, los que no viuhen de la vida del esperit […]/ Eixa escola tè en contra la que jo no dupto pas en denominar de literatura nacional. A aquesta altra pertanyen los que se inspiran ab la vida y ab las ideas del segle, los que tot derrocant edifican, los que viuhen de la poderosa vida de las generacions modernas, los que senten en lo palpitar de son cérebro las pulsacions de vida de un poble cridat á grans destinos […]/ Ja ho he dit un’ altra volta y ho repetesch avuy. Hi ha una pléyada

23


Al marge: escriptors catalans del segle XIX