Page 1

ciutat, patrimoni, memòria

núm. 99 / Olot, desembre 2016

Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa

OPINIÓ / PERSPECTIVES DEL PESSEBRISME OLOTÍ S’apropa Nadal, i amb el Nadal, a Olot, la Mostra de Pessebres. I tornem a tenir, de nou, el xerricant eslògan “Olot, capital del pessebre”. És justa aquesta capitalitat? És necessària? El present viu aquesta realitat o és un reconeixement ple de nostàlgia idealitzada del passat? Precisament, cal mirar al passat per tal d’aconseguir alguna resposta a aquestes i a d’altres preguntes. A banda dels pessebres històrics guarnits a les principals esglésies d’Olot (Sant Esteve, el santuari del Tura, el Carme, Sant Francesc, etc.), la tradició dels pessebres particulars estava fortament arrelada a la ciutat. A les darreries del segle XIX, els pessebres es podien visitar a diferents establiments i llars olotines, però no serà fins a principis del segle XX que la ciutat viurà una veritable febre dels pessebres, en la qual col·laboraran les diferents associacions de caràcter religiós i patriòtic de la vila i, no en menor mesura, els tallers de sants. El primer concurs de pessebres es convocava l’any 1914, organitzat per la revista El Deber, fundada pel rector Esteve Ferrer. L’any 1922 seran els Pomells Verge del Tura i Floretes de Sant Francesc els qui organitzaran el concurs. Posteriorment, a partir de l’any 1928, prendrà el relleu en la promoció dels pessebres la Reial i Pontifícia Confraria de Montserrat. Amb el parèntesi dels anys 1936-1939, el concurs i l’auge dels pessebres continuarà a la ciutat fins als anys 70-80.

Paral·lelament, es desenvolupava a Olot l’afició per bastir diorames de Nadal i de Passió. Nombrosos artistes, propiciats per les institucions, es van llançar a reproduir en petites capses l’essència del paisatge de la Garrotxa, i naixia la maldestra definició del pessebre olotí. Què és això del pessebre olotí? Existeix? Humilment, i sense voler ofendre cap sensibilitat, penso que ni existeix, ni ha existit. De la mateixa manera que penso que no existeix la més que explotada “Escola d’Olot” en l’àmbit pictòric. El gran Josep Pujol, figura a la qual la ciutat encara deu el reconeixement que es mereix, ja deia: “Si existís aquesta escola, el tema seria el menys rellevant i no obstant quan un pintor de l’anomenada escola olotina pintava un paisatge marí, ningú l’identificava com a escola olotina. No hi havia unitat estilística sinó tan sols temàtica i això no és suficient per formar escola”. El mateix passa amb els pessebres: hom reconeix com a pessebre olotí els paisatges de muntanya dels diorames de Valls Quer o Manel Traité, però qui identifica com a tal els deserts d’en Fluvià o les ciutats orientals d’en Mallarach? L’actual Mostra de Pessebres, tal volta sense saber-ho, recull aquest passat, i continua intentant evidenciar una “tradició” volàtil i fugissera, potser no tan arrelada a la ciutat com podria semblar. Ja no tenim una societat com la de fa seixanta anys marcada a foc pel

nacionalcatolicisme més recalcitrant; ni tampoc la de fa trenta anys, idealitzadora de la recuperació de la cultura popular i tradicional. I si allò que ha suportat durant tants anys el “pessebre” ja no hi és, és normal que la Mostra sigui ara com ara un element més de la programació nadalenca, i poc més. Cal, doncs, replantejar el model, fugir del passat i dels cants de sirena del sempre anhelat futur. En el món del pessebre, el futur ja és passat. Pensem que ja l’any 1949 es va convocar l’exposició nadalenca de l’Art Modern Pessebrístic, i des de llavors perseguim una modernitat que any rere any fuig veloçment cap a l’any següent. De possibilitats, n’hi ha moltes, i no en poden quedar descavalcades ni l’Escola d’Art i Superior de Disseny ni els artistes olotins. Com a mostra només cal tenir en compte que dos artistes de la ciutat, Quim Domene i Toti Toronell, són, aquest any, els encarregats de bastir el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Figures extraordinàries del pessebrisme “tradicional” català són d’Olot: Josep Traité (nom justament reverenciat per tothom); Esther Font i Laura Baldrich (l’alenada d’aire fresc dels figuraires catalans), i Emili Solé (l’escultor esdevingut figuraire). Els ingredients hi són, ara només ens falta trobar la fórmula magistral per tal de convertir Olot en la veritable –i no pas somiada– capital del pessebrisme català. Bé, si és això el que volem. Javi Palomo

El 19 de novembre de 1916 naixia a la població d’Instinción, Almeria, Josep Ros de Castro. Aprenent de farmàcia al seu poble, el servei militar el va dur a Catalunya. S’hi va quedar a viure, primer a Sabadell i a partir de 1942 a Olot, on va treballar com a practicant i auxiliar de farmàcia fins a la jubilació. Ros de Castro es va fer molt popular l’any 1956 per haver realitzat el recorregut Olot-París en 30 hores conduint un ciclomotor Gorrión. Posteriorment, va viatjar a Roma

i Londres amb una moto Montesa. Sanitari del cos de bombers i president del Moto Club Olot, la seva popularitat –tothom el coneixia per en Bigotis– i bon caràcter el van menar al camp de la política local i va arribar a ser regidor en el període franquista (1961-1976) i en el primer govern municipal democràtic (1979-1983). Va ser notòria la seva preocupació pel proveïment d’aigua potable a la ciutat. Apartat de l’escena política, la mort li va arribar el 7 de febrer de 2001.

1

ACGAX. Servei d’Imatges. Fons L’Olotí

ANIVERSARI / CENTENARI DE JOSEP ROS DE CASTRO


REPERTORI DE FONS / BRUIXERIA DEL RIPOLLÈS A L’ARXIU COMARCAL DE LA GARROTXA (i 2) 2. DOS PROCESSOS DEL SEGLE XVI El procés que de manera més explícita fa referència a la bruixeria és de 1538 (Cúria VIII, 1). Antònia Bàrria, esposa de Joan Barri, pagès de la parròquia de Santa Cecília de Molló, és empresonada pel batlle de Ripoll. Probablement l’enquesta contra ella comença arran d’un procés anterior que no coneixem: el de Caterina Ramoneta, que ha estat condemnada per bruixa (i probablement executada, perquè un testimoni diu que “com vivia sempre ha tingut mal nom y mala fama y que sa fi ho retifique”). És una resposta de Caterina Ramoneta durant el seu procés, copiada aquí amb pulcritud, la que incrimina la nostra Antònia Bàrria. Quan li pregunten quines altres bruixes coneix diu: “na Barria tantbe sabia de dit art però que non volia usar”. Deu dies després d’aquesta declaració inicial explica que el que sap sobre Antònia Bàrria és perquè “ha entès a dir ha madona Costança Fortica de Molló” que cert dia Antònia Bàrria, enfadada per la mort de tres o quatre pollets, havia dit “diables ni avien donats tants de minyons”, parlant dels fills i filles de la seva nora, i que poc després una de les nenes (Pallària) havia mort, i un dels nens (Montserrat) havia emmalaltit greument. Antònia Bàrria ho nega tot, i diu sobre Caterina Ramoneta: “quolsevol cosa aga dita ho ha dit malaciosament y per mal que volia a dita madona Anthonia Barria”. Els testimonis li donen la raó: és cert que quan “Pallaria fonch morta fonc trobada tota blava y maltractada”, però a ningú li consta que Antònia Bàrria “fos bruxa ny metzinera ni donadora de golls ni que age fet mal”. Sis setmanes després del seu empresonament, Antònia Bàrria és alliberada, sense càrrecs. Però quan l’han interrogat, pressionada, sobre si coneix altres bruixes, ha apuntat tres noms (envoltats de “no ho sap”, “ha hoit a dir”...), una d’elles la mateixa Ramoneta. Potser la justícia ha estirat aquest fil. I és difícil imaginar que no s’hagin iniciat quatre processos més contra altres noms esmentats per Caterina Ramoneta. Si a Antònia Bàrria la fan estar sis setmanes a la presó, tot i que Caterina Ramoneta deia d’ella que

“sabia de dit art però que non volia usar”, què deu haver estat de Gaspara, dona de Bernat Quintà (“es bruxota na Gaspara ... Algunes voltes si es trobada ab la dita Gaspara usant del art de bruxaria”); de Rafel, germà de Gaspara (“usa de mals arts”) i fins i tot de la filla de Gaspara, casada amb en Graciot, i de na Paloya, que esmenta com a possibles bruixes però no ho sap segur? Finalment, hi ha un tercer procés amb referències a la bruixeria (Cúria XVII, 19), molt més indirectes. Partim d’un assassinat, ara de 1544. Quan Bernat de Rifa, àlies Capvern, torna cap a Molló, “que amanava un poltro, alguns individus induhits del sperit maligne li son exits y aquel an envestit y encalçat y ab moltas cultelades y altres ferides lo an mort...y forenli trobades setze ho desaet cultelades y una stocada tenia prop la spinada”. Tothom sap qui l’ha mort: Ramonic de Santanac, llancer, junt amb Domenjo Roda i Cadarcet d’Espinavell. El que no està tan clar són els motius: ningú no sap res i de fet el jutge no ho pregunta gaire. Només dos testimonis donen una explicació. Un ha acompanyat fins a Andorra un dels implicats quan fugia cap a França. Durant el camí li ha explicat que cadascun dels tres assassins tenia la seva pròpia motivació: pel que fa als altres dos, “per algunas ... rahons y envegas avia”, i, quant a ell mateix, perquè la víctima, “avia venuda ... una capa de pastor y que apres la y prangueren en Camprodon y que may la avia poguda cobrar”. Un altre testimoni, però, apunta una altra causa. En una baralla anterior, Bernat de Rifa als Capvern hauria dit a Ramonic “fill de bruxa pasonera” (bé, també “los cridava rofians”). És aquest insult (acusació?) el que hauria desencadenat un crim tan violent, disset coltellades i una estocada contra un home desarmat, sis anys després i en la mateixa parròquia on Caterina Ramoneta ha estat condemnada per bruixa (i potser executada), on s’ha iniciat el procés contra Antònia Bàrria, on és difícil imaginar que no s’hagin iniciat quatre processos més contra altres persones esmentades per Caterina Ramoneta. Curiosament, uns dies abans els tres assassins haurien amenaçat una tal Fortica perquè li haurien dit: “qui avia la cuha de pala ques gordes del

2

foc”. No és agosarat pensar que sigui la mateixa Constança Fortica del procés anterior, a qui la bruixa Caterina Ramoneta fa referència per acusar Antònia Bàrria. Els rumors i les sospites, i qui sap si les pràctiques, perduren. Joan Antoni Padrós

    

BREVIARI

Per segon any consecutiu, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa proposa als seguidors del seu compte de Twitter un joc sobre el patrimoni local, amb elements que combinen la història, la memòria, l’arquitectura i la fotografia en forma de calendari d’advent. És una idea inspirada en una iniciativa d’English Heritage a Twitter l’any 2014 i que adapta a la xarxa social la tradició del calendari de compte enrere d’advent, originària de l’Alemanya protestant i estesa per tot Europa, que arriba fins a Nadal. De l’1 al 24 de desembre, l’Arxiu Comarcal publicarà diàriament en el seu compte de Twitter la fotografia d’una porta o portal d’una casa de la ciutat d’Olot amb un text al·lusiu que ajudi els seus seguidors a descobrir de quin edifici es tracta. L’endemà se’n donarà la solució. Simultàniament, el joc també es podrà seguir des del compte d’Instagram de l’Arxiu. ••• El dia 16 de novembre va tenir lloc a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa l’acte de proclamació dels guanyadors de les Beques Ciutat d’Olot, que convoca l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. La Beca Oriol de Bolòs de Ciències Naturals va ser concedida a Miquel Jover Benjumea (Cassà de la Selva, 1980), pel projecte d’investigació titulat La flora de briòfits als boscos de la Garrotxa. Miquel Jover, doctor en ciències ambientals, analitzarà aquest tipus de plantes terrestres de mida petita, entre les quals hi ha la molsa, i intentarà esbrinar quines diferències hi ha entre els briòfits dels boscos madurs i els dels boscos més joves. D’altra banda, la Beca Ernest Lluch de Ciències Socials i Humanes va quedar deserta.


COL·LECCIÓ LOCAL MONOGRAFIES BARNADAS, Joan, Eveli Barnadas Vila, “bon olotí i millor patrici” (1870-1950), Olot: Ajuntament d’Olot i Diputació de Girona, 151 p. (Nova Biblioteca Olotina; 11).

OLLER, Joan, Déu n’hi duo… i encara gràcies, Olot: Llibres de Batet, 2016, 113 p. Conté un CD i un DVD.

SANTAEULÀRIA, David, Jaume Sans, 1914-1987. La seducció de les avantguardes, Mataró: Ca l’Arenas. Centre d’Art del Museu de Mataró, 2016, [24] p. ARTICLES CANAL, Jordi, “L’exil de Don Carlos à Paris (18761878)”, dins Bruno DUMONS (ed.), Rois et princes en exil. Une histoire transnationale du politique dans l’Europe du XIXe siècle, París: Riveneuve, 2015, p. 95-126.

GIRONA, Ramon i LALUEZA, Ferran, “The impact of think tanks on mass media discourse regarding the economic crisis in Spain”, Public Relations Review, núm 42/2, juny 2016, p. 271-278. MERINO, Imma, “Una actriu sempre capaç de sorprendre [Isabelle Huppert]”, L’Avenç, núm. 428, novembre 2016, p. 65-67. PUIGVERT, Joaquim M., “Les colònies d’estiueig a la muntanya catalana: salut, o bé oci?”, Plecs d’Història Local, núm. 163, novembre 2016, p. 2-4.

BARTOLOMÉ, José Luis, Sant Onofre, l’anacoreta, Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2016, 19 p. (Sants i Santes; 243).

CANAL, Jordi, “¿Ha llegado definitivamente la hora de la historia?”, La Aventura de la Historia, núm. 213, juny 2016, p. 70.

CLE, Adriana et al., L’antic terme de Bassegoda. Bassegoda, Corsavell, Lliurona, Pincaró, Ribelles, Sous, Girona: Diputació de Girona, 2016, 170 p. (Guies de Patrimoni Local; 12).

CANAL, Jordi, “De Macià a Puigdemont, todos los hombres del President”, La Aventura de la Historia, núm. 215, agost 2016, p. 22-27.

PUIGVERT, Joaquim M., “L’església parroquial de santa Maria de Ribes de Freser: un exemple de modernitat moderada en l’arquitectura religiosa de postguerra a Catalunya”, dins Pilar GIRÁLDEZ i Màrius VENDRELL (coord.), Transformació, destrucció i restauració dels espais medievals, Barcelona: Patrimoni 2.0 Edicions, 2016, p. 195-216.

CANAL, Jordi, “Carta desde París. Los berberechos al vapor en la Cagouille”, F, La Revista del Foment, núm. 2.148, estiu 2016, p. 55-61.

ROURA, Lluís, “Guerres et révolution (17931812)”, Trienio. Ilustración y Liberalismo, núm. 67, 2016, p. 141152.

EXPÓSITO, Ricard, Nivells d’alfabetització i pràctiques culturals en la Catalunya moderna: aprendre de llegir, escriure i comptar, Maçanet de la Selva: Gregal, 2016, 210 p. FIGUERAS, M. Dolors, El tacte de la llum, [S.l.]: [s.n.], 2016, 63 p. Fotografies de Josep M. Julià.

MERCADER, Joan, Estranyament lliure, Olot: Edicions El Bassegoda, 2016, 63 p. MORALES, Francesc, Josep Pujol, àlies Boquica. Les tropes auxiliars catalanes al servei de Napoleó, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016, 110 p. (Textos i Estudis de Cultura Catalana; 207). MORALES, Luisa i LATCHAM, Michael (eds.), Nuevas perspectivas sobre la música para tecla de Antonio Soler, Almería: Ediciones LEAL, 2016, 389 p. (FIMTE; 5).

EXPÓSITO, Ricard, “‘En un rincón del mundo’: lectores y oidores de prensa en la Cataluña rural de la época moderna (siglos XVI-XVIII)”, dins Jorge GARCÍA LÓPEZ i Sònia BOADAS, Las relaciones de sucesos en los cambios políticos y sociales de la Europa Moderna, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, p. 381-395. (Studia Aurea Monografica; 6). EXPÓSITO, Ricard i TORRES, Xavier, “Relaciones de sucesos y religión cívica en la Barcelona moderna”, dins Jorge GARCÍA LÓPEZ i Sònia BOADAS, Las relaciones de sucesos en los cambios políticos y sociales de la Europa Moderna, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, p. 413-425. (Studia Aurea Monografica; 6).

3

TEXTOS ELECTRÒNICS CLARÀ, Tura, “La Vera Creu de Besalú”, Parlem de Besalú. [en línia]. 14 de novembre de 2016. Disponible a <http:// parlemdebesalu.blogspot.com.es> CLARÀ, Tura, “Les festes que celebrava la confraria de la Vera Creu de la Col·legiata secular de Santa Maria de Baix el Castell”, Parlem de Besalú. [en línia]. 15 de novembre de 2016. Disponible a <http://parlemdebesalu. blogspot.com.es> CLARÀ, Tura, “La caiguda i posterior reedificació de Santa Maria de Besalú (17441750)”, Parlem de Besalú. [en línia]. 18 de novembre de 2016. Disponible a <http://parlemdebesalu. blogspot.com.es>


DEL DINOU AL VINT-I-U / LA SIMBOMBA RONCARÀ REGANYOSA Joan Barnadas (joan.barnadas@gmail.com) Els poders fàctics, i els polítics que els representen, estan molt enfadats amb els electors perquè no hem volgut votar el que els convé. Ens ho varen deixar provar dues vegades i, com que no la vàrem encertar, volien fer-nos-hi tornar el mateix dia de Nadal. És la llei del talió. Nosaltres els incomodem amb els nostres vots, ells ens incomoden amb les seves decisions. Però, per eixelebrada que sembli aquesta amenaça, no és una idea original. Un càstig semblant ja el va imposar el capità general, Manuel Pavía, als vilatans d’Olot durant la Guerra dels Matiners. Aleshores no els va fer anar a votar per enèsima vegada perquè tenien altres sistemes de fer legalment el que els convenia, però també va decidir tocar la pera als olotins el dia de Nadal. Just abans de començar l’àpat nadalenc, va fer repicar les campanes a sometent i va tenir tots els homes, entre 16 i 50 anys, donant voltes per la contrada fins que es va fer fosc. No cal dir que no van veure cap insurgent per perseguir perquè, com molt bé recollia la premsa, l’objectiu no era altre que “incomodar al pueblo”. L’enuig del militar venia perquè l’Ajuntament no havia acceptat els 200 fusells que els havia ofert per formar un cos armat. El problema era que el govern no deixava donar armes als liberals progressistes, que eren justament els únics que havien combatut l’absolutisme durant la primera guerra carlina, perquè, una vegada acabada aquella guerra, havien aprofitat el poder que dóna disposar d’una milícia armada per imposar reformes democratitzadores i afavoridores de la justícia i la igualtat. I, a Olot, formar una força armada només amb la gent conservadora era una tasca impossible,

ja que bona part dels olotins que no eren liberals progressistes eren carlistes i no pas liberals moderats, partidaris del govern. L’Ajuntament no podia comprar els 200 fusells, perquè no sabien a qui donar-los. Molt més en aquell moment que les famílies amb possibilitats havien traslladat la seva residència cap a pagès o a Barcelona, els rectors de Sant Esteve i bona part del clero havien emigrat cap a França i més de 200 joves, aturats per la paralització de la indústria, ja s’havien unit a la insurgència, més per necessitat de subsistència que no pas per ideologia. Talment com passa ara, el govern moderat no va fer cap esforç per buscar aliats al territori i acabar amb la insurgència. Al contrari, va aprofitar la revolta dels carlins i dels republicans, i la por que els conservadors tenien de la Revolució dels Pobles que estava democratitzant tot el centre d’Europa, per reprimir els seus adversaris polítics més propers. A Olot, l’exèrcit va detenir la plana major del partit liberal progressista, acusats de voler lliurar la vila al general carlista Ramon Cabrera, en el marc d’una surrealista operació d’abast nacional que havia de culminar amb l’ocupació republicana del castell de Montjuïc, a la ciutat de Barcelona, i la proclamació, des d’allà, de la República espanyola. Els olotins ho varen viure amb consternació i incredulitat. Fins al punt que la companyia d’aficionats que actuava al Teatre Principal d’Olot es va negar a representar l’obra que assajaven, en senyal de protesta. Fidels a la seva tradició, els militars els varen obligar a fer la representació, tot i que ningú es va presentar a fer de públic. Aquell vespre feia massa fred!

HISTÒRIES / QUI EREN LES LLEVADORES “INTRUSES”? Avui les professions de medicina i infermeria es caracteritzen per ser altament feminitzades. En el segle XIX, però, no era així. Amb una excepció: la de l’ofici de llevadora, una ocupació secularment femenina. Eren dones expertes a donar atenció als parts. Ja en el segle XVIII, però, els cirurgians, tal com ens diuen Montserrat Cabré i Teresa Ortiz (Sanadoras, matronas y médicas en Europa, siglos XII-XX, Barcelona, 2001), convertirien la parteria en un saber quirúrgic i avançarien en el monopoli de la seva pràctica. Forma part d’aquest procés la Reial Cèdula de Carles IV de 1804, que preveia que les llevadores havien d’obtenir el títol en els col·legis de Medicina i Cirurgia. Els requisits que havien de complir, a més d’examinar-se i de demostrar haver practicat l’ofici durant un temps al costat d’un metge cirurgià, eren: saber llegir i escriure; saber administrar l’aigua del baptisme en cas de necessitat; ser vídues o casades (en aquest darrer cas, calia aportar la llicència del marit); presentar la certificació de bona vida i costums emesa pel seu rector. Malgrat les disposicions legals, la veritat és que molt poques llevadores a Catalunya varen anar a la primera meitat del segle XIX a Barcelona a examinar-se i a “regularitzar” la seva situació. Una dada punyent ho demostra: a la província de Girona el 1851 només tretze dones exercien de llevadores amb títol: 6 a Girona; 5 a Figueres; 1 a Blanes i 1 a Lloret. A Olot i comarca, doncs, cap llevadora amb títol. Fins al 1858. En efecte, aquell any una tal Josepa Puig Macià va demanar a l’alcalde de la ciutat que prohibís “dedicarse a la profesión a ciertas mujeres que lo hacen sin título alguno”;

4

es tractava de quatre llevadores “que sin más título que la práctica se dedican al oficio de comadronas sin sujeción a regla ni a autoridad alguna facultativa”. L’alcalde demanà el parer a la Junta Local de Sanitat, que, amb una gran sensatesa i sentit comú, va opinar que era imposible que “una sola comadrona pudiese satisfacer ni de mucho las necesidades para que fuese llamada resultando que de esto que aconteciendo dos o tres partos en una hora determinada se irrogarían perjuicios de consideración a muchas familias”. L’afer arribà a la Junta Provincial de Sanitat de Girona, la qual, després de reconèixer que la Puig Macià estava “en su derecho reclamando la prohibición de las intrusas”, dictaminà que el subdelegat de Medicina i Cirurgia d’Olot convoqués les quatre llevadores per informar-les que disposaven de tres mesos per obtenir els títols corresponents. Caldria investigar a l’Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona si aquesta mesura va ser realment efectiva. En qualsevol cas, Fernando Montesinos en la seva tesi doctoral Practicantes, matronas y cirujanos dentistas en la España contemporánea (1855-1932), presentada a la Universitat de Girona el 2011, ens va mostrar com una quantitat considerable de dones procedents de les comarques gironines (també de la Garrotxa) durant els darrers anys del segle XIX i primers del XX varen anar a Barcelona per obtenir el corresponent títol de matrona. Les mesures regularitzadores varen tardar molt a fer-se efectives. Pràcticament, cent anys. Joaquim M. Puigvert i Solà UdG


DEL DIARI D’AULA D’UN PROFESSOR AL GARROTXA / UN CURS DE TERCER D’ESO (3) Jaume Bosquet 14 d’octubre de 2008

17 d’octubre de 2008

Mira la finestra, mira la pluja, i escriu. És exactament això que acaba de dir la Clara. La mateixa idea de què els diaris de tot el món s’han fet ressò del recent premi Nobel sobre si l’escriptor és qui escolta els sorolls del món. Escoltar i escoltar i escoltar, vet aquí la qüestió, el quid, la base de tot. Plou a bots i barrals i, com que hem hagut de venir a la 83, qui més qui menys va ben moll. I la Rosa que avui ha fet netejar a mà el ferrari després de no sé quants anys, deu?, dotze?

Matí encapotat. La Natàlia està malalta. En Robin 5 no hi és. Potser ja ha marxat cap a l’Índia. Només som cinc, sense en Robin 5 i la Natàlia. Quan he anat a buscar el ferrari, ja tenia tota una capa de rosada, fulles de plàtan al capot i al parabrisa, i uns puntets que vés a saber què són dels arbres, si saba o excrements, però, de què?, de qui?– la qüestió és que el cotxe ferrari, després de quinze anys sense netejar-lo i després d’haver-lo portat dos dies a netejar a fons, almenys de fora, ja torna a semblar brut. I pensar que abans d’ahir estava tan net que semblava nou!

15 d’octubre de 2008 No sé si és una bona o una mala notícia –tant per a ell com per a nosaltres (ais Clara)– però acabo de saber, per la veu imparable d’en Jordi, que en Robin 5 torna a l’Índia. Tornaràs?, que li dic, no ho sé que respon en Robin 5, és a dir en Robin, Robin, Robin, Robin i Robin. Avui fa exactament seixanta-vuit anys que, a les sis del matí (o sigui que ja fa seixanta-vuit anys i unes quantes hores), l’exèrcit dels espanyols afusellava, al castell de Montjuïc, el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Convé dir-ho i recordar-ho per saber amb qui tractem i sota de quin exèrcit ens hem d’emparar. Que què havia fet de dolent? Ser català i ser president de Catalunya. Cada any els ho dic, cada any (no me’n recordo mai que me’ls canvien i que creixen, aquest meu material humà a la feina) em diuen que no en saben res. Faig veure que escric el diari, de fet l’estic escrivint o sigui que no ho faig veure, que l’escric, sinó que l’escric de debò i, tanmateix, quan l’he començat a escriure, he escrit faig veure com si de veres o realment no l’escrivís i jo mateix m’he enganyat o autodespistat, perquè la veritat és que escric el diari plenament de bo i que un fet extern, la idea que el diari que realment vull llegir és el de la classe anterior a aquesta, m’ha portat a enganyar-me a mi mateix.

21 d’octubre de 2008 Cada classe d’ais Clara és una sorpresa agradable quan arriba l’hora de llegir els diaris, sobretot els de les tres noies. El de la Natàlia és molt acolorit, sol escriure sobre les seves sensacions i emocions, d’una alta sensibilitat personal. El de la Laura encara no sé com definir-lo, perquè hi ha dies que no el llegeix, però és de bon sentir quan el llegeix. Els dels dos nois són més esbojarrats. L’Eudald fa moltes referències als sons de fora, les fresses, si hi ha silenci i –com a tema central, estrella i final– la constatació escrita que ja som a l’Apocalipsi. Avui en Jordi ha fet un diari molt poètic sobre els colors de la tardor, que això sigui senyal d’alguna cosa bona. Exercici que proposa el professor als alumnes i que també fa: un text amb només monosíl·labs de cinquanta paraules com a mínim: “El rei és ric i té a la mà un gos molt gros que fa bup bup. Com que no sap fer res més, jo que no puc més i li dic: tu, gos, ¿pots fer un so més greu o més baix que bup bup? I ell em diu que no, que no sap fer cap més so que bup bup, que prou greu que li sap que em diu el gos de nas com un flam d’ou fet per en Jan que en sap un niu de fer els flams amb ous. Au, ¿que tens un pèl al lloc més fosc i brut?”

ELS NOMS DE LA TERRA / MÓRES OFUSCADES Xavier Puigvert i Gurt La nova gramàtica de la llengua catalana que prendrà el relleu de la regla nonagenària de Fabra desfà el contrafort dels accents diacrítics que reforçava el topònim olotí les Móres, sant i senya d’un mas, un pont, un parc i una plaça (en singular) locals. Quin daltabaix per a un nom de la terra d’aquells de tota la vida! Saber que entre els quinze supervivents de l’hecatombe normativa no figura la paraula “móres” impacta dolorosament en el magí. D’entrada, cou molt perquè els autòctons sempre hem volgut diferenciar el nom del fruit dels esbarzers, la móra, del gentilici que s’aplica a la dona que habita la franja sudoest de la Mediterrània, la mora. L’accent diacrític feia la seva feina: era una bona manera de distingir la fruita de la magribina en els papers i en les plaques de carrer. Perquè, sobretot en toponomàstica, la seva missió era rellevant. Els nombrosos topònims del tipus roca, torre o font acompanyats d’un “Mora” o “Móres” es representaven gràficament segons l’etimologia que els veïns –filòlegs amb fonament, però no sempre– li volien adjudicar: si donaven per fet que el seu nom de lloc provenia dels temps andalusins, li negaven l’accent; si hi veien un punt de recollida d’aliment,

5

l’hi incorporaven. Ara, aquesta precisió històrica a primera vista ja no serà possible. O tempora, o mores, com deia el savi llatí! Un cop superat el malestar inicial, la reflexió s’imposa. Tothom sap que ara és políticament incorrecte aplicar “moro” o “mora” als habitants del nord d’Àfrica pel deix despectiu que arrossega. Però antigament només era una manera grecollatina de referir-se als nordsaharians, que eren foscos, mauri, però no negres. Com els fruits de l’esbarzer quan són madurs. A l’etimologia comuna dels dos mots, cal sumar-hi que l’accent tancat del topònim és una convenció agafada pels pèls. A bona part de la Garrotxa, no tenim gaire clar com hem de pronunciar aquesta mostra de paroxíton i més aviat ens decantem cap a una o oberta. Una tendència semblant a la dels solsonins, que marquen ben oberta la vocal tònica de Gósol, malgrat les indicacions. Fet i fotut, doncs, si l’origen és el mateix i l’accent no es respecta, la pèrdua es limita al terreny sentimental. Em sembla notar que el dolor agut ja comença a remetre... I més que remetrà: diuen que els topònims s’exceptuen de la nova norma!


APUNTS I REPUNTS NATURALS / ÉS UNA OMBRÍVOLA...

e.b.

Emili Bassols i Isamat

... bauma basàltica plena de degotalls i regalims d’aigua. És un lloc excel·lent per veure les estructures columnars de les colades de lava que omplen el pla d’Olot. És a la riba esquerra del Fluvià, entre Olot i la Canya. És una font, una mina i una surgència natural. Va ser mostrejat pel botànic Joan Cadevall (Castellgalí, 1846-Terrassa, 1921) i les citacions de les espècies de flora trobades es van incorporar a la seva magna obra Flora de Catalunya. Era un indret on brollava tal quantitat d’aigua que movia les moles d’un molí fariner sense necessitat de fer presa. I era la mateixa aigua la que després va fer treballar una fàbrica tèxtil que batanava la llana per fer el paño per a barretines, boines, cobretaules... Va ser una de les localitats que van participar en l’emergència industrial de la nostra comarca. Era allà on es va cremar el magatzem de borra dels germans Prat, el 12 d’octubre de 1920. També era el lloc on les minyones anaven a rentar la roba abans que poguessin fer-ho al safareig de casa. Era habitual, a principis del segle XX, de celebrar-hi aplecs, trobades i altres actes festius. Va ser un dels indrets visitats pels assistents a l’expedició C-4 organitzada en el marc del XIV Congrés Geològic Internacional, el 10 de juny de 1926, i guiada pels doctors en ciències naturals Maximino San Miguel de la Cámara i Jaume Marcet Riba. Encara continua sent un indret de molt alt interès geològic, però

poques escoles s’hi acosten. Va ser desfigurat per l’aiguat del 1940, que es va emportar l’edifici principal de la fàbrica però, per sort, es va conservar la deu, la turbina, els rentadors i l’abundosa font. És una font per on brolla l’aigua de l’aqüífer al·luvial volcànic de la capçalera del Fluvià. És una de les surgències naturals que, junt amb la de la Moixina i la de les Tries, mantenen el cabal circulant del riu Fluvià quan aquest flaqueja perquè no li arriba aigua de la vall d’en Bas. És una font considerada d’interès públic pel Pla Especial de la Zona Volcànica de la Garrotxa. La cova és al Recull espeleològic de Catalunya que mossèn Marian Faura va elaborar a principis del segle passat. És un hàbitat que amaga interessants joies faunístiques. Ha estat objecte d’estudi de treballs de recerca de batxillerat. És un espai encinglerat i injustament oblidat durant massa anys. És al marge dels indrets de major afluència turística, tot i que fer-hi una visita s’ho val. És el seu valor intrínsec el que fan aflorar un col· lectiu d’inquiets creadors artístics, veïns de l’indret. Ha estat visitat pels participants d’un parell de Tourbinades. Hauria pogut ser un punt de parada recomanat del sender fluvial que enllaça Olot i la Canya, però no ho és perquè del projecte fa temps que se’n parla però encara és lluny, camina molt a poc a poc. És un entorn recuperat gràcies a la interessant i acurada intervenció que n’han fet els seus propietaris. Seria interessant aprofundir en l’arqueologia industrial d’aquest indret, i de tants altres existents en el Fluvià, des d’Olot fins a Besalú. És un paratge agradable per passejar-hi i encara es gaudeix més si, en contemplar-lo, rememorem la seva industrial esplendor. És una raconada fluvial que es pot visitar des de baix o des de dalt, i tant quedes impressionat si hi vas per un costat com per l’altre. Ha estat l’escenari de la proposta Noc 1940 de Pep Sau i Miquel Subiràs. És l’hàbitat ideal per a diverses plantes rupícoles. És una raconada fluvial on història i natura conviuen harmoniosament. És “on la remor repensa”, segons escriu Albert Tarrés i fotografia Pep Sau. És un espai que mereix elogis i atenció a parts iguals. És a les portes del cel. És tot això i molt més. És... el Noc d’en Cols.

LA VIDA S’ESMUNY PELS CARRERS / EL CARRER QUE CIRCUMVAL·LA Domènec Moli Els carrers et porten dins de les ciutats o te’n treuen. Els carrers transiten per llocs recordats o inesperats. Alguns carrers tiren rectes inacabables, d’altres fan de la seva brevetat una virtut. Alguns són torts i recargolats. Però a Olot, a l’Eixample Malagrida, n’hi ha un que circumval·la. El curiós del cas és que porta el nom de Corts Catalanes i circumval·la ni més ni menys que la plaça d’Espanya. El setge que el carrer fa a la plaça fa molts anys que dura i no ha passat mai a majors. La plaça resisteix. La rodona perfecta que es forma permet, complaent, que la tallin vuit vies que van i vénen de la plaça. És com una roda de carro amb vuit raigs descomunals. Aquests vuit carrers, segons els varen batejar, formen una barreja carpetovetònica i prepirinenca en la qual convergeixen Castella-Lleó, Navarra, Aragó, València, Catalunya, Esteve Paluzie, Batlló i Anselm Clavé. No us en dic res més! L’eix sobre el qual gira aquesta estructura, el punt central, geomètric, és en definitiva un arbre espectacular, testimoni vegetal d’esquemàtics assaigs d’amor juvenil en nits d’estiu. L’enunciat del carrer als mapes ja denuncia la seva especial circumstància: Circumval·lació de les Corts Catalanes. Curiosament, orgullós i pretensiós, es defineix com a “avinguda” en les sis plaques que l’identifiquen al llarg de la cir-

6

cumferència. Si mirem el diccionari, on hi ha les paraules de tots el llibres del passat i del futur, veurem que la definició d’avinguda, referida a una via pública, té dues accepcions: “Via d’accés a un lloc” (no ens serveix, perquè només et porta al lloc d’origen les vegades que vulguis) i “Passeig allargat, rectilini i plantat d’arbres”. De tots els requisits, aquest darrer és l’únic que compleix. Els arbres l’acompanyen sempre, disputant el protagonisme a les torres-mansionsxalets que omplen els laterals de tota la circumferència. Arbres immensos que cerquen el sol que brilla per sobre de les teulades. Aïllats, en grup o conformant tanques perfectes que amaguen a la vista del vianant les intimitats de les cases senyorials. Molts d’aquests edificis i d’aquests arbres són el testimoni i alhora el record d’un temps en què la ciutat es va omplir de fàbriques que feien rics els seus amos. El ram del tèxtil en fou el gran protagonista. Per als nostàlgics de la cultura, l’Escola Malagrida i l’antiga Casa de Cultura i biblioteca, avui entregada a la música, són dos temples que s’aixopluguen dins el clos d’aquesta circumferència urbana que, com totes, podríem convenir que és infinita. Pots caminar-hi dies i dies, sense arribar mai a cap port que no sigui el punt d’origen. Més que avinguda, és una revinguda.


MEMÒRIES URBANÍSTIQUES OLOTINES / 1974: OLOT DEMANA L’EIX TRANSVERSAL PER BRACONS (i 2) Joan Antoni Solans Huguet En el marc d’aquest enquadrament, prenia un especial interès si podíem posar contra les cordes la traça de Santa Coloma. En el cinquè volum de la revista Environment and Planning, de 1973, D.E. Boyce presentà, per primer cop, un algorisme per solucionar el problema de la xarxa de transport òptima que havia elaborat per a la Rand Corporation. Vaig demanar-li el programa per veure si amb l’ajut del meu germà Xavier, físic i cristal·lògraf, el passàvem a l’ordinador municipal. Volia saber si hi cabien els cinquanta nodes que ens calien per representar tots els grans centres de Catalunya, i veure si amb un cost d’inversió limitat, i tenint en compte les diferents qualitats de servei i velocitat dels trams en ús, quin enllaç o enllaços introduïa en primer lloc el programa per reduir els costos de transport i els temps de desplaçament a tota la xarxa catalana: si el Vic-Santa Coloma de FarnersGirona, del projecte Samaranch, o el nostre, el Vic-Olot. Els resultats foren incontestables. En aquest cas, encara que els sembli una collonada, “l’ordinador deia que estaven equivocats”. No era un programa d’assignació de demandes de viatge, que l’únic que fa és reforçar el nombre de carrils de les vies que estan obertes, o, si hi inclou la saturació, cerca recorreguts complementaris, sinó que el programa deia quins nous trams s’havien d’introduir. Donava les prioritats estructurals del sistema de transport. Que sortís un túnel no ens amoïnava, ja que en aquell moment estava en curs el de Vallvidrera, en projecte el del Cadí i es parlava ni més ni menys que del de Gibraltar. Quan vaig anar a la Diputació de Barcelona perquè em venguessin la cartografia 1:25.000, encara que fos de l’any de la picor, el responsable del servei, l’històric Josep M. Puchades, em va dir que per aquest lloc hi havia hagut una traça d’un ramal de tren des de Torelló a Olot i que ja els romans tenien una via de suport militar per aquest punt de pas per si els laietans els tallaven la Via Augusta. Que Gaius Plinius Secundus ja ho hagués vist clar quan va estar a la Tarraconense, ho vaig trobar més decisiu que el que digués el programa de l’ordinador. Ara calia mobilitzar els boys and girls scouts d’Olot, de l’època de l’es-

coltisme de la meva dona, perquè la ciutat es mogués a favor seu. Per ser regidor pel terç familiar, en Lluís Sacrest mobilitzà els seus amics i companys del moviment escolta. El novembre de 1973, en diferents ajuntaments franquistes (Terrassa, el Prat de Llobregat, Olot i altres), se’ls colaren antifranquistes. Amb en Joan Sala, també regidor en aquells dies, l’accés el tenia per l’amistat de la meva dona amb la seva germana. Venguérem a l’ajuntament que presidia Malibran l’estudi amb el qual pagar les despeses d’ordinador, i ràpidament en Tomàs Feliu i l’Higini Torras ens donaren suport. En Francesc Ferrer, que des de 1972 presidia Òmnium Cultural de Girona, també ens va donar la raó, en aquest cas suposo perquè li anava bé qüestionar políticament el president de la Diputació de Barcelona. El gran acte fou la presentació del projecte al Teatre Principal d’Olot, el matí del diumenge 7 de novembre de 1976, en el qual, a més d’en Joan Sala i jo, defensaren el projecte Ramon Folch, ecobiòleg, Eugeni Giralt, economista, i José Luis Gómez Ordóñez, enginyer de camins. Ens moguérem a Girona i Vic, i intentàrem que els de Balaguer no ens el distorsionessin (en Juan Casimiro de Sangenís, president de la Diputació de Lleida, hi estava relacionat indirectament i els donava corda), i sobretot ens moguérem prop de la Delegació de Carreteres del Ministeri d’Obres Públiques (els enginyers Ferran, Pardo i el seu cap Breznes). No arribàrem a entrevistar-nos amb el director general Enrique Aldama, però li férem arribar el treball. L’eix no es féu, però la sensibilització estava posada. No ho fèiem només per obrir la Garrotxa i posar Olot a cent quilòmetres de Barcelona. Era una traça per unir les dues planes més raonable que enlairant-se pel coll de Revell o el de Condreu a quasi noucents o mil metres, amb boires i gebra, i amb nou quilòmetres per damunt dels 600 metres d’altura. Ho defensàvem per raons d’ordenació territorial. Que el sistema olotí de 40.000 habitants ressonés a només trenta minuts de separació del de 100.000 d’Osona era un canvi substantiu per a Catalunya i important per a l’equilibri territorial i la posada en tensió de les polaritats de tot l’eix fins a Cervera, Mollerussa i

7

Lleida; si no, seguiríem basculant obligadament per Barcelona: pel Mogent i pel Congost. Ja director general d’Urbanisme, vaig aconseguir que aquell eix estigués incorporat als diferents plans de carreteres de la Generalitat, començant pel de l’any 1983, i si no hagués estat per l’equivocada traça que el director Eduard Alabern encarregà a una consultora de Madrid el 1993, una gent que es creu que tot és com Sòria, segurament l’hauríem tingut abans. Entre altres errades de concepte, van plantificar una gran àrea de peatge al mig dels fèrtils conreus de la vall d’en Bas. Però, al final, a empentes i rodolons, l’any 2009 aconseguírem que s’obrís, i al país se li han obert noves oportunitats.

BREVIARI El portal Alabern Fotografia a Catalunya (www.fotografiacatalunya. cat) ha ampliat fins a 51 el nombre d’imatges que allotja de la fotògrafa olotina Carme Gotarde (1892-1953), el fons de la qual es conserva a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. Precisament, el pare de Carme Gotarde, Antoni Gotarde (Barcelona, 1863Olot, 1920), és un dels onze fotògrafs vinculats a Olot que figuren en el recentment creat portal Clifford, un directori dels fotògrafs que van exercir l’ofici o la professió en els territoris de l’Estat espanyol entre els anys 1839 i 1900, que es pot consultar lliurement en línia al web de Fotoconnexió (www.fotoconnexio.org/clifford). ••• La darrera Vitrina del mes de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, que es pot visitar durant tot el desembre, està dedicada a la commemoració dels cent anys de la planificació de l’Eixample Malagrida. Pel setembre de 1916, l’Ajuntament d’Olot va acceptar la proposta d’urbanització del Pla de Llacs efectuada per l’influent patrici local Manuel Malagrida Fontanet (1864-1946). Amb aquest motiu, l’Arxiu mostra la litografia que conté la distribució inicial de la parcel·lació, juntament amb altra documentació i imatges d’aquell eixample concebut per albergar diversos serveis públics i torres senyorials.


LA TRIA DEL PERIODISTA / OLOT-MISIÓN

A la dècada de 1970, els olotins es dividien entre els que llegien La Garrotxa o l’Olot-Misión. El primer setmanari era el conservador i el segon, el progressista. A casa estaven subscrits a “la Misión”, crec que no pas perquè fos de tarannà democràtic i catalanista, sinó perquè el pare havia estat seminarista i tenia tirada cap a un mitjà que l’havia fundat Acció Catòlica com a suplement del Full Parroquial. Havia aparegut el 1955. Des del punt de vista periodístic no va aportar gaire res fins que el 1970 una nova fornada de col·laboradors van forçar un relleu generacional i ideològic, amb l’indispensable vistiplau del bisbe, Narcís Jubany. El detonant havia estat un número en què s’analitzava en to molt crític el programa de les festes del Tura, especialment la pervivència d’aquell Ball Pla classista i caspós. La vella guàrdia es va retirar i al capdavant, com a director, hi van posar Salvador Batalla, un capellà que mai vaig veure amb sotana. Va ser professor meu a l’institut i va ser ell qui em va reclutar perquè col·laborés esporàdicament al seu setmanari. “La Misión” continuava sent oficialment d’Acció Catòlica (l’apartat de serveis d’urgències no l’encapçalaven

els telèfons de l’hospital o la policia, sinó el de la parròquia de Sant Esteve, per si calia una extremaunció), però s’hi explicaven temes com els defectes del pla general d’urbanisme que s’estava tramitant, un polèmic enderroc de cases a les Preses, la contaminació del Fluvià o l’estat lamentable de l’escola del Carme, i s’entrevistaven personatges com l’exalcalde anarquista Joaquim Guillén. Les primeres eleccions generals i municipals es van tractar amb profussió d’articles informatius i d’opinió. Entre la revolució del 1970 i la desaparició de la capçalera, el 1979, hi van passar una vuitantena de col·laboradors i articulistes fixos vinculats en aquell moment o més endavant al PSC, ERC, PSUC o la jove CiU. Els caps de redacció van ser Arcadi Calzada i Josep Bonet, en Mia del Drac. Jordi Pujiula, Gaspar Senis, Antoni Mayans, Sigrid Werning, Juli Clavijo, Joan Barnadas, Joan Casellas, Imma Merino… hi van deixar l’empremta. De les fotos se’n cuidava sobretot l’Àlvar Farré (en Serradell); dels esports, l’Eduard Arbós, i de les il·lustracions, en Quim Domene, que aleshores signava Kim Dom. El 16 de febrer de 1979 va sortir l’últim Olot-Misión. Valia 25 pessetes i tenia 20 pàgines. Hi llegim l’esquela de Miquel Tresserras, el transportista; un anunci d’Aldi en què avisa que obre el seu primer supermercat a Olot, i, a la informació de cinema, que al Teatre hi projecten Escándalo en el convento, amb l’Ornella Muti. A l’editorial de comiat, autocomplaent, es considerava que s’havia assolit l’objectiu fundacional de “ser un bastió de defensa dels drets de la persona humana, de la lliure associació i expressió”. El gruix de la redacció s’incorporaria a L’Olotí, que s’estrenava a la setmana següent. Paral·lelament, un excol·laborador de “la Misión”, Antoni Garrido, fundava La Comarca d’Olot, relleu de La Garrotxa en el paper de setmanari conservador. Començava una nova etapa a la premsa local. Ramon Estéban

Recordo una infància feliç, amb els amics jugant al Firal, mentre els grans prenien la fresca els vespres d’estiu. Recordo l’olor del fum de les fulles dels plàtans del Firal que cremaven a la tardor. Recordo que quan nevava cada veí treia la neu de la vorera i hi escampava serradures per evitar relliscades. Recordo que, en diades assenyalades com el Ram i les Festes del Tura, la tieta em venia a buscar per anar a beneir la palma o a veure ballar els gegants perquè a casa tenien pastisseria i obrien els diumenges. Recordo que amb el tiet vaig fer la primera excursió a Montolivet. Recordo que cada matí en Pere i la Remei repartien la llet amb la tartana, una llet que tenia un tel espès i boníssim. Recordo el pa excel·lent de can Mills i de ca l’Hortalà. Recordo que m’agradava anar a la barberia del costat de casa a veure en Robert i l’Antonieta i escombrar els cabells de la barberia tot escoltant les converses “dels grans”. Recordo que, mentre feia

els deures al menjador, escoltava les converses de la botiga sobre la guerra i que s’interrompien quan entrava algú; eren com peces d’un puzle que més tard vaig comprendre. Recordo que sentia relats de tres germans que havien hagut d’anar a la guerra: un a rereguarda fent pa per als soldats del front, l’altre destinat a la zona republicana i l’altre a la zona “nacional”. Recordo que mai no deien República ni tampoc Dictadura, només sentia “rojos” i “nacionals”. Recordo que havia intuït que hi havia hagut una època diferent: sentia parlar de la premsa satírica olotina, de les colònies escolars a la platja d’abans de la guerra. Recordo que quan es parlava d’“abans de la guerra” hi havia una enyorança d’uns temps millors. Recordo la grisor de les parets dels escolapis i que, d’allò que a casa se’n deia fil, ells me’n feien dir hilo; de la taula, mesa... També recordo que el capellà que ens ensenyava francès ens deia que si poguéssim escriure en ca-

8

talà també utilitzaríem la “ss” quan és sorda. Recordo que, quan jo feia quart de batxillerat, els de sisè van fer una manifestació fins al Firal amb la bata posada i cantant les taules de multiplicar per protestar perquè era obligatori portar-la d’uniforme. Recordo que a la tarda ens van fer formar en fila índia al pati i ens va caure una esbroncada d’aquelles que fan història. Recordo que amb els escoltes vam anar a Eivissa. Recordo el cinefòrum als Catòlics. Recordo la xerrada d’en Xirinacs als Caputxins sobre Gandhi i la no-violència. Recordo que per la Marxa de la Llibertat vam anar a Banyoles amb el 600 a buscar els pamflets que es van llençar al Parc Nou per l’Aplec de la Sardana i recordo que els vam portar per Mieres entrant a Olot per la Fageda, perquè hi havia controls de la Guàrdia Civil a Besalú i Sant Esteve d’en Bas que volien impedir l’arribada dels marxaires. Enric Serrat Llagostera

DL GI-1223-2014

ME’N RECORDO / 30

Cartipas desembre 16  

Cartipàs número 99, corresponent al mes de desembre del 2016. Editat per l'Arxiu Comarcal de la Garrotxa i l'Institut de Cultura.