Issuu on Google+

CONÍFERA

A

pi, xiprer, ginebró, trementina

ceba, all, asafètida (nauseabunda, òxid, sofre), mostassa

FLOR BLANCA ilang-ilang, acàcia, gardènia, magnòlia, gessamí, muguet

IÀCIA

FLOR DE TARONGER

CONÍFERA

FUSTENYA

OZÓ

pi, xiprer, ginebró, trementina

pàtxuli, sàndal, vetiver, cedre, molsa, iris

salts d’aigua, neu, cel, aquós

FUMADA

FLORAL

MARINA

ANIMAL

fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

gerani, rosa, lilàs, ilang-ilang, clavell, violeta

algues marines, peix

ambre, civeta, almesc, castori, musc (nota de fems)

FLOR BLANCA ilang-ilang, acàcia, gardènia, magnòlia, gessamí, muguet

LICÒRICA

FRUITA

èter, licor, rom, ginebra, digestius, anís, conyac

pinya, maduixa, gerds, p pera, préssec, raïm, mel síndria, plàtan, coco

Olor de Cadaqués Percepcions olfactives de la col·lecció olorVISUAL

salts d’aigua, neu, cel, aquós

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

AGRESTA HERBÀCIA

lavanda, espígol, romaní, llorer, sàlvia, farigola

FLOR DE TARONGER

galbanum, herba, gespa,

petitgrain

tropical

CONÍFERA

A

pi, xiprer, ginebró, trementina

ceba, all, asafètida (nauseabunda, òxid, sofre), mostassa

IÀCIA

VERDA

QUÍMICA

medicaments, apotecari, laboratoris químics i farmacèutics, indústria química

ALDEHÍDIC

petitgrain

FUSTENYA

AROMÀTICA

FUMADA

FRUITA pinya, maduixa, gerds, poma, pera, préssec, raïm, meló, síndria, plàtan, coco

pàtxuli, sàndal, vetiver, cedre, molsa, iris

OZÓ

fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

ALDEHÍDICA

ECOLÒGICA

FUMADA

OZÓ

A

lleixius

fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

salts d’aigua, neu, cel, aquós

ceba, all, asafètida (nauseabunda, òxid, sofre), mostassa

IÀCIA

ECOLÒGICA

AGRESTA HERBÀCIA

lleixius

lavanda, espígol, roman llorer, sàlvia, farigola

PÓLVORES

FUSTENYA

ESPECIADA

FUMADA

vainilla, oriental, vent

pàtxuli, sàndal, vetiver, cedre, molsa, iris

canyella, claus, nou moscada, fenigrec, pebre, gingebre, pebre vermell, api, comí, safrà

fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

FLOR DE TARONGER

OZÓ

FRUITA

FUSTENYA

CONÍFERA

A

salts d’aigua, neu, cel, aquós

pinya, maduixa, gerds, poma, pera, préssec, raïm, meló, síndria, plàtan, coco

pàtxuli, sàndal, vetiver, cedre, molsa, iris

pi, xiprer, ginebró, trementina

ceba, all, asafètida (nau bunda, òxid, sofre), mos

petitgrain

FONG TERROSA

MARINA algues marines, peix

tòfona, fongs, molsa de roure, molsa humida

IÀCIA

AROMÀTICA

PÓLVORES

CÍTRICA

CONÍFERA

AROMÀTICA

AROMÀTICA

FLORAL

ESPECIADA

CÍTRICA

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

vainilla, oriental, vent

llimona, taronja, mandarina, llima, aranja, bergamota

pi, xiprer, ginebró, trementina

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

gerani, rosa, lilàs, ilang-ilang, clavell, violeta

canyella, claus, nou moscada, fenigrec, pebre, gingebre, pebre vermell, api, comí, safrà

llimona, taronja, manda llima, aranja, bergamota

FLOR BLANCA

ECOLÒGICA

AGRESTA HERBÀCIA

ilang-ilang, acàcia, gardènia, magnòlia, gessamí, muguet

lleixius

lavanda, espígol, romaní, llorer, sàlvia, farigola

FRUITA

FUMADA

pinya, maduixa, gerds, poma, pera, préssec, raïm, meló, síndria, plàtan, coco

fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

FLOR BLANCA

ilang-ilang, acàcia, gardènia, magnòlia, gessamí, muguet

LICÒRICA

MARINA

FRUITA

èter, licor, rom, ginebra, digestius, anís, conyac

algues marines, peix

pinya, maduixa, gerds, p pera, préssec, raïm, mel síndria, plàtan, coco

AROMÀTICA

QUÍMICA

CÍTRICA

ESPECIADA

CONÍFERA

AROMÀTICA

FLORAL

METÀL LICA

CÍTRICA

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

medicaments, apotecari, laboratoris químics i farmacèutics, indústria química

llimona, taronja, mandarina, llima, aranja, bergamota

canyella, claus, nou moscada, fenigrec, pebre, gingebre, pebre vermell, api, comí, safrà

pi, xiprer, ginebró, trementina

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

gerani, rosa, lilàs, ilang-ilang, clavell, violeta

ferro, alumini, acer, coure, llautó, bronze, òxid

llimona, taronja, manda llima, aranja, bergamota


Olor de Cadaqu茅s Percepcions olfactives de la col路lecci贸 olorVISUAL

Ajuntament de Cadaqu茅s


EXPOSICIÓ

Olor de Cadaqués

Mon nez mis à nu

Comissariat Ricard Mas

A diferència des darrers anys, aquest, al museu

Impressions olfactivovisuals,

de Cadaqués, hem apostat per sa diversitat i sa

amb notes marines (algues)

Coordinació/Producció Cristina Agàpito Direcció/conservació col·lecció olorVISUAL

qualitat cultural de diferents artistes plàstics

i agrestes (romaní i farigola).

Assessorament artístic Huc Malla Disseny muntatge Rita Roqué Cristina Agàpito Disseny gràfic David Torrents Silvia Míguez Assegurança Hicox Europe Underwriting Ltd Col·labora Col·lecció olorVISUAL Lucta NASEVO Programa educatiu Mercè Peralta Moviment d’obres Itinerart. Agraïments A totes les galeries i artistes que ens han ajudat. I també a Ana López, Maribel Delgado, Vicenç Altaió, Stephanie Lynch, Montserrat Rubinat, Isidro Costa i Ramón Cervera. Museu de Cadaqués Del 22 de juny al 13 d’octubre de 2013 CATÀLEG Coordinació Cristina Agàpito Textos Joan Figueras Ernesto Ventós Ricard Mas Cristina Agàpito

contemporanis que tenen relació amb Cadaqués, sota un nom i una olor comuna, Olor de Cadaqués.

• Com un acte de servei al passat per prevenir

És difícil pensar que en un des racons més mera-

-nos de les inseguretats del futur, sense falsa

vellosos i universals del món, per sa seu bellesa

modèstia, em trobo amb notes marines (algues) i

visual, on a cada racó hi ha una imatge que et fa

agrestes (romaní, farigola). Tenen una cosa bàsi-

sentir, hi hagi també una olor especial que de-

ca per a mi, en un dels moments més especials de

termini i qualifiqui aquest lloc, indret, experi-

la meva vida. Una cosa tan bàsica i natural com

ència i sensació.

caminar sobre la terra mullada.

Ses olors perduren dins sa nostra ment despertant i recordant aquell instant, emoció i vivèn-

• L’escala que cada dia exercitem olorant és:

cia gaudits a Cadaqués. És així com anem donant més valor a allò que

olorant art,

s’ho val per si mateix. Havent donat una olor

especial i característica a una peça d’art, la fem

més diferent però sobretot amb més identitat.

olorant barri, olorant color, olorant característiques.

Cadaqués té ara també, olor. Desitgem que aquesta exposició feta i estudia-

• L’olfacte és impalpable. Certs cossos molt vo-

da amb es cor i cap per sa seu qualitat artística,

làtils s’assemblen i, no obstant això, no fan la

ajudi a conèixer, sentir i fer perdurar sa nostra

mateixa olor o no fan olor de cap mena. En canvi,

olor, s’Olor de Cadaqués.

dos cossos molt diferents poden desprendre la mateixa olor.

Joan Figueras i Pomés. Alcalde de Cadaqués • Una obra que tots puguin veure amb els seus propis ulls, amb l’olfacte, sense un altre tipus d’esforç, sense els altres sentits. • Contrasta aquesta delicadesa amb la huma-

Disseny David Torrents Silvia Míguez

nitat de la cara, que evoca la de l’home del nas,

Producció i edició Nova Era Barcelona

rlandaio que és al Louvre.

Fotografia Fotografia Gasull Galeries i artistes

encara que amb un altre nas, el del retrat de Ghi-

• Quan entra al barri tots el segueixen, l’ensumen, el coneixen per les seves notes caracterís-

Traduccions Mireia Bas Graham Thomson Rosa Salleras Annie Bats

tiques que no fan olor de res fix, de res profund;

AJUNTAMENT DE CADAQUÉS

vioses, el seu desconcert.

Alcalde de Cadaqués i regidor de cultura Joan Figueras i Pomés

• A mi em fa l’efecte que uns anys enrere Cada-

Tècnica de cultura Clàudia Pomés i Salas Museu de Cadaqués Rosina Rodríguez Anna Prunés Agraïments Pere Vehí, a tots es treballadors de l’Ajuntament de Cadaqués i de l’Oficina de Turisme.

en realitat fan olor de no se sap exactament què i aquesta situació provoca les seves rialles ner-

qués era poca cosa: hi havia diferents ambients, amb les olors de qualsevol altra vila provinciana. Aquest poble tenia, però, molt de caràcter, ara sembla inacabat i graciós. L’ha envaït la ciutat geomètrica i monstruosa –blocs de color idèntic–.


Olor de Cadaqués • Vaig passar hores i hores vagant pel poble. Em

Quan escolto el mot “Cadaqués” no us penseu

d’aquest fenòmen viu que és el Cadaqués artís-

guatges basats en les potencialitats expressi-

vaig quedar allà olorant, mirant i admirant les

que em ve al cap de seguida aquella imatge de

tic, inabastable amb tan sols paraules o dates.

ves i evolutives del laconisme formal, descobri-

coses naturals, els colors, les llums... Art pur. Els

postal idíl·lica amb un so de fons de gavines. Jo el

L’olor del títol al·ludeix a les múltiples possi-

ren Cadaqués de la mà del poeta i crític Vicenç

cossos odorífers emetien ones semblants a les

que hi veig és un home i el seu gos... en scooter.

bilitats de Cadaqués com a vehicle expressiu.

Altaió. Aquí sobren les paraules...

del so o la llum.

I us preguntareu, què hi fan un home, un gos i

L’exposició se centra en una part de la col·lecció,

Com sobren també en casos tan reconeguts com

un scooter en un text sobre una exposició d’art

però intenta aprofundir en les conseqüències

el de la fotògrafa Anna Malagrida, amb aparta-

• Vaig voler ser teòricament moltes coses alho-

al Museu de Cadaqués, que va d’una tria d’una

que han tingut per a aquesta petita república

ment a Cadaqués, o l’escultor –amb materials

ra, vaig voler començar diversos oficis, m’agra-

col·lecció d’un personatge, aliè del tot al mun-

espiritual les darreres evolucions artístiques,

industrials recuperats-Xavier Mascaró, el mes-

daven tantes coses simultàniament que em

danarum sonus, que té un dels nassos més fins

les ocorregudes entre els anys inicials de la

tre de la lleugeresa espiritual Xavi Déu o la par-

passava els dies passejant pels carrers del cen-

d’Europa –literal-, que exerceix de perfumista i

transició i avui dia mateix.

ticular interpretació dels camins culturals de la

tre, contemplant les anades i vingudes de la

que s’explica mitjançant l’orquestració sinestè-

A mode de presentació, l’exposició arrenca amb

tradició que, tot partint del llenguatge de la con-

gent, olorant les olors de les seves colònies.

sica que dóna nom al seu afany: "olor visual".

la primera obra de la col·lecció olorVISUAL: es

trareforma, establí el sempre lúcid Jesús Galdón.

Caldrà anar a pams. Primer, la sinestèsia.

tracta d’un acrílic sobre tela d’Albert Ràfols Ca-

Tres artistes fonamentals a la segona etapa de

• Aprendre a olorar per comprendre - compren-

Aquest recurs literari serveix per a confegir

samada, pintat el 1979, amb un títol ben olorós

la Galeria Cadaqués quan Lanfranco Bombe-

dre per olorar millor. (Josep Pla)

frases tan enginyoses com: “ell plorava amar-

i evocatori: Lavanda. A prop seu, una de les dar-

lli, mític fundador de l’espai més internacional

gament”. Tothom que senti un mínim de curio-

reres adquisicions, una inquietant escultura

d’aquesta vila, va cedir el testimoni a un jove i

sitat haurà tastat les llàgrimes i sabrà que són

d’Eugenio Merino que mostra Ventós de genolls,

brillant emprenedor –Huc Malla- i aquest va de-

salades, però igualment tothom acceptarà que

com un orant artístic tot invocant la fe impres-

cidir apostar per saba fresca de la millor qualitat.

barrejar un fenòmen visual i un de gustatiu, per

cindible per abordar la cèlebre “merda d’artista”

La segona planta és més conceptual, per bé que

estrany que sigui, descriu molt millor una situa-

manzoniana: The smell of art, 2010.

respón a la idea principal de l’exposició: mostrar

ció que no pas una mera descripció visual.

A la planta baixa del museu trobarem els artis-

una sèrie d’obres que contenen l’olor visual del

Segon, Ernesto Ventós, perfumista de tradició

tes de la col·lecció olorVISUAL que han tingut

Cadaqués entés pels artistes. Els artistes ma-

familiar però també per vocació. Es va aproxi-

relació directa amb Cadaqués, ja bé perquè hi

teixos potser han visitat Cadaqués en alguna

mar a l’art des del seu medi perceptiu més de-

han viscut o passat temporades senceres, ja bé

ocasió, però la seva obra manté criteris i estats

senvolupat tot generant una inèdita operació

perquè hi han creat algunes de les seves obres

d’esperit, o colors, o notes, que converteixen

sinestèsica: l’olor visual.

més significatives.

determinades obres en candidates a residir-hi

Marcel Duchamp, un dels pares de l’art contem-

Aquests artistes són tan catalans com estran-

amb total naturalitat.

porani i assidu estiuejant de Cadaqués, afirma-

gers, i abarquen tendències tan diferents com

D’una banda hi ha escultures gairebé monocro-

va que una obra d’art no estava mai completa

les dels ja històrics Joan-Josep Tharrats –fun-

mes, com la contundentment mironiana Cata-

sense la percepció de l’espectador. Podríem

dador de la revista Dau al Set, pintor, grafista

lan stirrup, d’Anthony Caro, un estrep català

entendre amb les mateixes paraules l’afany

i escriptor extraordinari-, Richard Hamilton

destinat a llaurar els solcs de la nostra memòria

col·leccionista de Ventós. Ell, com a públic de les

–l’alumne més avantatjat de Duchamp, pare del

visual. Ordinador agrocultural que dialoga amb

obres que adquireix, les completa, tot obrint-

Pop britànic, de finísima ironia referencial-, Dalí

una broxeta vegetal monocroma de Miquel Bar-

les al nou repte de formar part d’un col·lectiu

–a través d’un petit dibuix i una magnífica foto

celó, prou tintinabula com per confondre’s amb

que, al seu torn, haurà de ser completat pel pú-

d’Eric Schaal- i Joan Brossa –pare de la poesia vi-

la natura morta que s’amaga a qualsevol asse-

blic cada vegada que sigui mostrat i en cadascu-

sual i objectual catalana, home pont entre Dau

cador de verdura.

na de les configuracions en el que es presenti,

al Set i les joves generacions conceptuals-. A

Dos grups no figuratius es distribueixen la

com és el cas actual.

prop d’ells, un pintor la família del qual va posar

majo-ria de l’espai de la primera planta. D’una

Cadaqués és, des de fa més d’un segle, terra

Cadaqués al mapa de les arts: Antonio Pitxot,

banda, el grup que empra la “cortina” matèrica

d’atractiu artístic. Primer, com a espai isolat,

surrealista arcimboldesc i amic de Salvador Dalí.

de la superfície de l’obra com a resultat d’una

de bellesa agresta, on Eliseu Meifrèn i Ramon

La següent generació d’artistes freqüentadors

operació prèvia, tot remarcant el caràcter per-

Pichot podien refugiar-se de la mundanitat

de Cadaqués supera el llenguatge del conceptu-

formatiu, processal de l’art. Som davant mag-

metropolitana. Després, amb el turisme, com a

al per a endinsar-nos en poètiques de la facècia,

nífiques fotografies com La panxa de la terra.

node de creativitat, a l’entorn de Dalí, Duchamp,

on el simulacre supera en contingut qualsevol

Fragment I, 1990-1991, d’Eulàlia Valldosera, la

Richard Hamilton, els joves pop i conceptuals, o

referent: el fotògraf Joan Fontcuberta i l’escul-

simfonia de blancs Font de Llorà, 1990, de Pere-

la galeria Cadaqués, entre d’altres.

tor Carlos Pazos.

jaume, un clàssic Signes sobre taronja, 1977, on

Olor de Cadaqués és doncs, un intent des de la

Dos nòmades, el xilè Alfredo Jaar i el belga An-

Antoni Tàpies practica sinestèsies properes a

col·lecció olorVISUAL, per contribuir al devenir

toine Laval, dotats cadascún de poderosos llen-

la transubstanciació, o dues experimentacions

Ernesto Ventós


Olor visual, ocells amb xocolata britàniques: Lovely Slang I, 1998, una acolorida

formadors que trepitgen Daniel & Geo Fuchs,

Creació, olor, percepció, memòria, olfacte, evoca-

en la memòria de cadascú de nosaltres per a crear

tela amb cristall dels clàssics Art & Language i

Douglas Gordon, Duane Michals o fins i tot Ro-

ció, bellesa, compromís, investigació, compren-

l’alfabet d’olors propi, per a inventar una mena de

un nas gairebé abstracte d’Evan Penny titulat

bert Mapplethorpe.

sió… Podríem dir que aquestes paraules són al-

col·lecció de ‘postals de vida’ (matèries, essències,

Polymorph Cluster, 1998.

Per contra, Gino Rubert pinta una gran tela

gunes de les que conformen l’ideari amb el què

llocs, persones, moments…) que són les més de

El segon grup aposta per la taca de color. Arren-

amb motius onomàstics que parlen de les pors,

Ernesto Ventós ha anat construïnt la seva pas-

deu mil percepcions olfactives diferents que els

ca amb una olla de Xavier Escribà carregada de

dels desitjos continguts, de la terribilitat de

sió: olorVISUAL, una col·lecció multidisciplinar

científics calculen que tenim. Convoca, si em per-

pinzells recoberts amb acríl·lic, titulada Oblit,

thànatos, i tot mitjançant la relació de parella.

d’art contemporani on conviuen amigablement

meteu, a una experiència tridimensional: a la re-

2011. Però la bateria de coloristes amb pistola

I Guillermo Pérez Villalta realitza una operació

artistes locals i estrangers, els consagrats i els

lació entre la idea, la forma i la suggestió olfactiva.

és impressionant: Chema Alvargonzález amb

semblant a Jardín cerrado, 1997, tot eliminant

novells: Antoni Tàpies, Jannis Kounellis, Robert

Convida a conèixer les fragàncies que el col·

una depriment visió urbana –Compartimentos

qualsevol referent humà. Abans d’entrar a la

Mapplethorpe o Hugo Fontela. Un art també; el

leccionista i perfumista ha creat per a una obra

estancos, 2009-, Damien Hirst amb un tondo de

sala, haurem estat rebuts per un grandíssim pa-

col·leccionisme és un art en si mateix. I ho és més

o per a un conjunt d’obres. Convida a desvetllar

pintura centrífuga on dominen els rojos –Spin,

per rebregat de Javier Arce; es tracta d’una esce-

encara quan a la suma de qualitats inherents a tot

l’esclat intel·lectual i emocional en clau d’aroma

2001-, Jordi Alcaraz amb una refescant paleta

na de suïcidi molt coneguda, extreta de Hamlet.

col·leccionista s’afegeixen les virtuts d’un perfu-

que, a criteri del col·leccionista, emana de la re-

pictòrica damunt metacrilat on no sabem si mu-

L’amor i la mort naveguen en aquesta darrera

mista d’art i ofici. Una pràctica mil·lenària que re-

lació idea-forma que presenta cada artista.

llar el pinzell o llepar un gelat, o els estels es-

visió de Cadaqués com a olor, com a estat olfac-

cull en el seu propi diccionari nombrosos referents

No és una casualitat que la col·lecció d’Ernesto

devinguts garotes damunt les teles de Dennis

tiu... mentre ens acomiadem amb una petita

artístics: la paleta d’olors, el piano del perfumista,

Ventós no porti el nom del seu fundador, com és

Hollingsworth –grandíssim pintor nord-americà

escultura de Miroslaw Balka: Mala semilla – no

notes i acords olfactius… Un apunt que val a fer per

el cas de moltes altres, tant col·leccions particu-

nascut per casualitat a Madrid- on el Cadaqués

pelota, on assistim a l’escorxament d’una frui-

a il·lustrar la consubstancialitat d’olorVISUAL.

lars com de corporacions. La vocació d’olorVISU-

més espiritual i, alhora, el més mengívol, es tro-

ta sense sentir ni intuir-ne cap mena d’olor. Un

Fa trenta-cinc anys que l’apostolat artístic i sen-

AL es proclama d’entrada: olorar i VEURE, olo-

ben en un mateix pla.

exercici d’ataràxia olfactiva que competeix amb

sorial d’Ernesto Ventós l’ha portat a nombroses

rar per a veure-hi més, per a comprendre millor

Hem vist dos Cadaqués a la segona planta, un de

les delicioses i mesurades corbes de Sils Maria

fires i galeries d’art; però ha estat als tallers, a

l’art i la vida. L’apassionant aventura de buscar,

racional i un altre de més instintiu via color, però

VII (1996), d’Andreu Alfaro.

l’escenari de l’ànima dels artistes, on ha trobat

d’investigar, d’adquirir les obres, de formular

ambdós tenen un punt de rauxa, una olor que

I bé, som al final de l’exposició, hem vist una

el millor ressò per als seus propòsits: les idees, el

les olors… seria incompleta si es tractés només

ens empeny al port del segon pis, on acabarem

quarantena d’apostes que contenen aromes de

pensament, el coneixement, les emocions… tam-

d’atresorar, d’acumular, de posseir. olorVISU-

la festa i ens il·lustrarem amb els tallers organit-

Cadaqués. Aromes visuals que ara caldrà anar

bé fan olor, l’olor de l’art. Fins i tot, de forma inver-

AL persegueix també la millor forma de mos-

zats al museu.

cercant en el record i pels carrers.

sa, ha rebut encàrrecs de crear notes olfactives

trar-les, les millors condicions per a exposar-les,

Dels dos petits espais que hi ha rere la tercera

Em preguntareu per l’home del gos i el scooter.

com a part integrant de l’obra d’alguns artistes.

il·lustrar-les i documentar-les; proposa tallers

escala de la casa de les muses cadaquessenques,

Ho sabia... Bé, és un fenòmen natural a Cada-

olorVISUAL compta, a més, amb un atractiu ad-

com a aules d’entrenament de la percepció, idea

un serà destinat a taller. Perquè no n’hi ha prou

qués. Homes i animals conviuen i s’envien mis-

dicional: les obres estàn formades per la peça i

screenings olfactius per a mostrar les obres de

amb veure art, cal anar a veure art acompanyat

satges telepàtics. Hi ha molts desnivells i res mi-

un text, en la gran majoria dels casos, del propi

vídeo-art, recull ‘diccionaris olfactius’ d’entre

i contrastar parers. També cal flairar les essèn-

llor que un scooter. I és que Cadaqués conserva

artista. Si bé les creacions literàries ja conformen

les experiències dels visitants…

cies que -oh sorpresa!- el propi col·leccionista

moltes de les essències de l’antiga Grècia, però

per sí mateixes un patrimoni escrit rellevant,

L’evidència d’aquest esperit és la quasi vintena

ha ordenat elaborar d’acord amb la tria d’obres

també les supera. Allí teníen centaures, metitat

ajuden a vincular les obres a la singularitat de la

d’exposicions del currículum de la col·lecció: “Es-

exposades, amb la seva idea d’olor “visual” de

homes meitat cavalls? Doncs aquí tenim centau-

col·lecció: …de com l’olor és missatge, pensament i

sències”, “Arte Esencial”, “Olor-Color”...

Cadaqués. I cal assistir als tallers per escoltar, de

res mecanitzats, que van amb gas-oil, amos molt

record (P. Palazuelo). Hi ha olors que ni la imaginació

La fermesa, la tenacitat i l’amor a l’art d’Ernesto

boca d’un bon professional i millor didacta, com

gossos i gossos conductors...

ens autoritza a poder-ne gaudir… (A. Llena).

Ventós, l’entusiasme, la professionalitat i la sen-

obrir cada mil·límetre del nostre cos i atenció per

No és cap tonteria. A finals dels setanta, Richard

Però olorVISUAL no imposa; suggereix, convoca,

sibilitat dels seus equips, troben les més nobles

a fruïr de la dimensió olfactiva –en la seva màxi-

Hamilton i Dieter Roth van muntar una expo-

convida i proclama. Suggereix una crida, una in-

satisfaccions en l’amor a l’art d’una multitud de

ma acepció- que configura Cadaqués.

sició per a gossos a la galeria Cadaqués, on les

vocació al sentit que s’associa més ràpidament i

persones que, sabent-ho o no, estimen l’art.

Dèiem, doncs, que a la segona planta podrem

obres –retrats de salxitxes- eren arran de terra,

amb més intensitat a les emocions: l’olfacte. Un

I si davant de l’obra Deseos, de Claudia Terstap-

veure’ns reconeguts en rostres i figures, la ma-

i van gravar un disc amb un gos cantant, “Chis-

sentit, avui dia, exiliat per la cultura visual, con-

pen, se sent una nena que diu “fa l’olor de l’Arc

joria en tècnica fotogràfica.

pas Luis”. Potser és per això que aquí, els gossos,

demnat per les disfresses de la química i, en el

de Sant Martí; és, no sé… com l’olor que faria una

No podrem obviar Un diálogo circular con Frida

ensumen l’art abans de mirar-se’l i donar la seva

millor dels casos, sotmès a les modes.

festa al cel”; i si en una mostra de peces de vídeo-

Kahlo. Four Parrots, 2001, de Yasumasa Mori-

opinió. Benvinguts a Cadaqués.

Convoca a grans i petits, doctes i profans, a una

art de la col·lecció, un nen de sis anys escriu del

experiència artística més plena. El miracle dels

seu puny i lletra “els estels fan olor d’ocells amb

fotons, de les partícules lumíniques, de la llum

xocolata”, el succés està servit.

mura, ni About 1/2 de Zhang Huan, el qual es recobreix el cos de noms, per a representar la

Ricard Mas. Comissari de l’exposició

cultura xinesa que la conforma, la qual alhora,

que tot ho crea, s’acobla íntimament amb el pro-

amaga el seu veritable jo. O els llindars més de-

digi d’aquelles partícules volàtils que han recalat

Cristina Agàpito. Direcció, conservació olorVISUAL


En el moment de passar a aplicar el darrer color, van aparèixer les vespes; l’eixugamans no m’era de gaire ajut, i el vol, que m’atacava per totes bandes, era com un brunzir de llapissades en l’aire, guixades penetrants, molt breus: el quadre, així, l’acabaven les vespes. [Esteve Valls]

Jordi Alcaraz S/T (Paleta), 2003 especiada canyella, claus, nou moscada, fenigrec, pebre, gingebre, pebre vermell, api, comí, safrà

22,5 x 28 x 5 cm Pintura i metacrilat 8-9


Expressar olors, sensacions que ens traslladin a llocs de felicitat, no és fàcil. I si a més a més en aquest paquet de sensacions cal comptar-hi les olors, la cosa es complica. L’olor és una sensació que relacionem directament amb una cosa determinada. La nostra memòria queda afectada per tal o tal altra olor. Una olor arriba a tenir personalitat pròpia, és una olor de... Tot això, que sembla que m’ho estigui explicant a mi mateix, espero que em pugui servir per a reflectir els atractius records de l’Engadin suís. Aquests records són els culpables d’una de les meves últimes obsessions: tornar a Sils quan puc. Ja fa sis anys que passo una temporada durant l’estiu al poblet de Sils Maria. D’altra banda, com podria transmetre aquestes emocions als altres a través de les meves escultures o els meus papers? L’art pot expressar olor? El color és una forma de sentir l’olor?

Hi ha vegades que la memòria ens porta per mitjà d’una olor a un lloc on ens sentim feliços. Dubto que es puguin recordar amb assiduïtat les males olors, perquè l’ésser humà té aquesta particularitat selectiva que li permet recordar el que és bo i oblidar amb facilitat voluntària el que és dolent. Sils és plena de bons records, de bones olors. Tinc un caràcter més aviat optimista, m’agrada la bellesa, m’agrada recordar. Recordar Sils és recordar-ne l’aire fresc i net del matí, recordar-ne els llacs, la fusta interior de les cases, l’olor que esdevé perfum. Es pot embolicar tot això i emportar-s’ho? No penso pas que sigui fàcil, si pogués ja ho hauria fet. Pot ser que les olors no expressin molt més que el que nosaltres recordem i, fins i tot diria més, pot ser que vulguem tornar-hi perquè recordem aquella olor. Si és així, gràcies, moltes gràcies senyor de les olors.

Andreu Alfaro Sils Maria VII, 1996 Fumada fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

73,5 x 90 x 74,5 cm Acer inoxidable 10-11


“Si el reconeixement d’una olor és més privilegiat a l’hora de proporcionar consol que qualsevol altre record, pot ser és així perquè droga profundament el sentit del temps.” [W. Benjamin, Il·luminacions, Assaigos i Reflexions] Aromes de mar i multitud s’acumulen en compartiments estancs. Aquesta obra plena de força i melancolia deté el temps i ens transporta a les ruïnes dels Banys de Sant Sebastià, balneari del barri de la Barceloneta que avui ja no existeix. [Malena Clavier]

Chema Alvargonzález Compartimentos estancos, 2009 Fong Terrosa tòfona, fongs, molsa de roure, molsa humida

Edició 1/5 – 100 x 73 cm Fotografia color digital impresa sobre tela 12-13


El cistiporc El cistiporc pastura plàcidament sota l’alzina centenària al fons el cel blau amb núvols blancs, que fan olor a res. El camp..... amb olor a òxid de ferro i verd i sempre la mateixa pregunta. On anem d’on.......................... venim ?????????????

Javier Arce Ofelia, 2008 Conífera pi, xiprer, ginebró, trementina

180 x 230 cm Mixta sobre paper irrompible 14-15


Aquestes pintures pertanyen al gènere que ocupa el rang inferior entre els gèneres tradicionals, al més casolà i afectat: el bodegó. Però l’objecte de la natura morta és un trofeu, domèstic i sovint patèticament heroic. Ara bé, hi ha un desordre aquí, un desordre pictòric o de representació. La pintura representa un recipient, un contenidor de líquids, i aquest recipient al seu torn s’ha tornat líquid. Estem davant d’una representació de la liqüefacció del recipient o davant la liqüefacció literal de la pròpia representació... o davant d’una representació d’una representació de la liqüefacció? Segons els cànons de l’art modern, en tot cas, l’objecte

representat d’alguna manera s’ha tornat literal, s’ha convertit en pintura. Però aquesta substància literal és de fet cada vegada més pictòrica, cada vegada més histèrica i virtual. El pla geomètric sobre el qual tot això reposa, també està distorsionat i constitueix tant una ubicació espacial del trofeu com una de les fonts materials del desordre icònic. La imatge sencera està confinada −allunyada− darrere d’una capa de vidre, d’una superfície que reflecteix com un mirall. La pertorbació ha estat processada. Té lloc en la distància. El literal convertit en pictòric i el pictòric convertit en literal són objecte de superposició proporcionada pel vidre.

Art & Language Lovely Slang I, 1998 FLOR de taronger flor de taronger, neroli, petitgrain

92 x 69 cm Mixta sobre tela i vidre 16-17


Mala llavor-No pilota En primer lloc, l’olor del Passat, això és l’interessant en l’art que faig. Sovint l’olor del passat està amagada en l’olor dels materials, en les escultures. L’olor de les fulles de l’arbre de Nadal. L’olor de les pastilles de sabó. L’olor a cautxú. L’olor del vehicle de la memòria.

Miroslaw Balka Mala semilla - No pelota, 1999 pólvores talc, guix, flor de cotó, vainilla, oriental, vent

82 x 27 x 9 cm Goma, escaiola i pols 18-19


Natura morta que put a vida Enfront d’aquells artistes que creen el món nou de l’art –l’anomenat impuls de present –a través de tecnologies inodores i artificials i d’imaginaris fantasiosos, Barceló ho fa “de la mateixa manera”. Això és, seguint la manera singular de l’aportació catalana cap a l’universal. Així tant ell com Miró (fins i tot el primer Dalí), i Tàpies i Brossa, o entre els de la seva generació Amat i Perejaume, avancen tots cap a l’esdevenir tot reculant cap a les arrels originàries de l’home: arrelament doncs, fascinació cap al primitiu, correspondències lingüístiques i rituals simples, poètica objectual pobra, cruïlla de civilitzacions, il·luminació lírica, atemporalitat ètica, nihilisme còmic, ruptura contra la norma, en fi, invenció universal, molt personal, feta a la valor més alta que a la diferència. La genialitat de Barceló, com la d’aquells altres, s’explica per la qualitat plàstica dels que baixen a pouar la força en el tant de no res per a enlairar-lo a l’absolut. La seva fixesa intel·lectual, com la d’aquells altres, emergeix de la radicalitat ètica de la vida de l’art. Apartant-se de la minimalització analítica i lingüística o, al contrari, dels excessos retòrics i narratius, implosionen la tensió espiritual dins el gènere. Car és dins la identitat que dins la fosca il·lumina la fosca claredat. A l’extrem domèstic, art de les fondàries i per tant no urbà,

així desplacen fins i tot les mitologies geogràfiques cap a indrets extemporanis d’allò contemporani, i malgrat això, comunicalment celebrats, llur triomf celebra el centre tel·lúric, orgànic, on es podreixen amb voluntat i tenacitat d’excepció. La magnífica escultura de Barceló parla més del que diu, d’aquí que apuntaré algunes de les tensions esmentades, pròpies “de la mateixa manera”: El tema clàssic de la natura morta esdevé interiorment subjecte en lloc de gènere, així com la tria de tubèrculs pobres en oposició a la retòrica burgesa dels fruits saborosos. L’opacitat del blanc abstracte damunt l’òxid anomenat el repòs latent de la vida biològica desafectada de coloraines vitals. La rugositat de la matèria expressa el seu combat, d’interiorització enfront de la neutralitat i el perfeccionament de l’objecte industrial. Atemporalitat temporal on l’alè de l’impacte visual travessa la letargia de la seva fatalitat. Equivalència única, l’ànima s’expressa amb la mateixa corporalitat, suspesa i arrelada, enfilall rítmic circular i assecatge i assaonament, sortida de la terra malgrat que empobrida. Natura morta que put a vida, com la condició de les entranyes de l’art. Protuberància de l’ànima que put a sec. [Vicenç Altaió]

Miquel Barceló La brochette, 1991 Fumada fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

Edició 1/8 – 48 x 20 x 20 cm Bronze pintat 20-21


Olor de Carnaval Una caixa de cartró plena de confetti i un polvoritzador de llauna. Una cambra fosca que esdevé una cambra de confetti. Un truc de màgia per a Méliès. Un artefacte casolà que és un readymade menestral. Per Brossa el carnaval era l’origen del teatre i la vida pura transformació. “L’art és vida, i la vida, transformació,” deia Frègoli. Escampar el carnaval per ampliar l’art i la llibertat. [Manuel Guerrero]

Joan Brossa S/T (B.M.-20.), 1988 Aldehídica greix, cera, parafina

Edició única – 29 x 59 x 32 cm (objecte) - 36 x 69,5 x 43 cm (caixa) Instal·lació 22-23


El perfum de l’escultura està allí en el títol. Algunes escultures emeten un clar i fort perfum, fàcil de definir. En altres, l’olor, el títol, és tan difícil de comprendre com voler agafar a una ombra. L’olor d’una herba és allò que a un li ve a la ment quan pensa en aquella herba, i això és el que succeeix a vegades amb una peça d’art. Però tot sovint el material, les formes i la sintaxis es sobreposen i no podem recordar el perfum, només les peces que ho componen. M’agrada la idea d’una peça d’art amb el seu propi perfum. Se centra en l’inefable, en el que fa que l’art arribi als nostres sentit, als nostres sentiments.

Anthony Caro Catalan Stirrup, 1987-1988 FLORAL gerani, rosa, lilàs, ilang-ilang, clavell, violeta flor, salicilat, lligabosc, jacint

68,5 x 104 x 30,5 cm Acer negre pintat i fixat 24-25


[…] Serà la flor, El nou Narcís, Gala, El meu narcís. [Salvador Dalí]

Salvador Dalí, S/T, Tête Féminine (Aphrodita), 1974 ca Eric Schaal, S/T, Cabeza Femenina (Afrodita), 1939 FLOR blanca ilang-ilang, acàcia, gardènia, magnòlia, gessamí, muguet

16 x 11 cm / 25 x 20,5 cm Pluma i boligraf negre sobre cartolina / Còpia fotogràfica vintage 26-27


Desaceració un rusc i fer pintura, cera-pintura Es tracta de diluir la construcció cerosa per construir una pintura. L’apicultor-Pintor és a dir l’apipintor que disfressat amb la defensa mira a través del marc del rusc, per escollir un tros de paisatge tal com fan els pintors naturalistes per limitar l’abast paisatge de la tela. L’acumulació d’ales que havien estat fa sentir la remor i la sensació ventosa i també l’olor de la cerapintura de l’encerar - desencerar. I transformar la feina mecànica d’una consciència col·lectiva en un gest atzarós.

Xavi Déu Pintura, 2007 Mel ensucrada

Edició única – 35 x 30 cm / 42 x 59,4 cm / variables Fotografia sobre DIBOND / Metacrilat transparent, fusta i cera / Vídeo - Durada: 2’

mel, sucre, dolços

28-29


L’oblit forma part de la vida i del treball. L’oblit és el perfum de la tranquil·litat, d’una certa despreocupació. I quan aquests oblits deixen rastres en forma d’obres, només ens cal acceptar la invitació que se’ns ofereix d’accedir a aquests moments privilegiats, mitjançant l’olor d’un moment únic. En aquesta obra he volgut alhora captar i irradiar un moment de certa relaxació, escenificada per l’abandonament de les eines de treball utilitzades per pintar. També és una manera de fer-les viure i retre’ls així un homenatge... Mostrar els elements utilitzats que es troben al voltant de la tela.

Xavier Escribà Oblit, 2011 Fruita pinya, maduixa, gerds, poma, pera, préssec, raïm, meló, síndria, plàtan, coco

35 x 37 x 30 cm Acrílic, pinzells i olla 30-31


Les imatges de la sèrie “Momificacions” a mi em fan pensar en ambients tancats durant molt de temps, espais on es barreja aquella olor de pols i d’humitat un pèl agre. Em fan pensar doncs en aquella sinistra noció de “quarto fosc” al qual ens remeten les amenaces de càstig de quan érem infants: llocs sense llum, sense soroll i perduts en un vuit sense tacte, però en canvi respirant una atmosfera lleugerament pudent, com de minses restes orgàniques en descomposició. Sempre m’he preguntat quina olor devien sentir els profanadors de les cambres mortuòries dels faraons. [Joan Fontcuberta]

El Jardí de les Mòmies és una sèrie de fotografies fetes al Canadà i editades per la galeria Adriana Schmidt. Les mòmies són en realitat arbres preparats per resistir l’hivern canadenc. Mirant amb atenció les fotografies d’aquesta sèrie “sents” olor a bosc, la Mirada –l’ull –et porta a olorar la natura com una cosa omnipresent en aquestes fotografies. És una olor visual. És la genialitat de Fontcuberta que determina els nostres sentits a través de la nostra imaginació. [Adriana Schmidt]

Joan Fontcuberta Gare du Palais # 7, 2000-2001 Metàl·lica ferro, alumini, acer, coure, llautó, bronze, òxid

Edició 1/2 – 60 x 80 cm Cibachrome 32-33


Cap de nen amb gorra turca Ha dormit durant centenars d’anys –al seu vas ple d’alcohol– s’ha convertit gairebé en escultura –tota impermanència acabada– el seu temps conservat –sentim reverència envers aquell temps– davant la sensació de saber que ell va viure fa 250 anys –la mort té alguna cosa tendra en aquest rostre, però la mort és també una cosa molt abstracta, difícil de fer tangible. Una olor familiar per a nosaltres, quan entrem en una col·lecció –quan ens submergim en un en un món de preparats d’alcohol– misteriosament –als seus prestatges d’arxiu, esperant a ser considerats com a éssers, a no ser oblidats. Cada visita ens porta sorpreses noves, confrontacions noves...

Daniel & Geo Fuchs Cabeza de niño con gorro turco, 1999 CRESÒLICA tinta xinesa, animal, cuir

Edició 4/4 – 60 x 80 cm Cibachrome sota metacrilat amb cantonades pulides 34-35


L’olor té un component nostàlgic que, per a mi, el lliga a l’aspecte més íntim i amagat. Per dues raons: l’olor no té llenguatge en què pugui transcriure’s de forma més o menys reglada, i per això matiex, la memòria de l’olor roman a cadascun de nosaltres com un referent vital, intransferible. Cada vegada que a l’hivenr vaig a Quesa, petit poble rural de València, límit entre les arrels i l’arbre de la meva gènesi, s’engega l’interruptor d’una memòria que no puc compartir: sabatilles humides, peus freds i nas vermell; mans tallant l’aire amb els ulls plorosos; silenci i parets emblanquinades amb calç; olor a llar, a garrofers, fum, boira i escarxa del matí, terra gelada… Aquesta, per a mi, sensació de llibertat, no és possible de transmetre sinó a partir d’un discurs metafòric, parabol·loide i distorsionat d’una emoció que, en preguntar-li qualsevol altre per aquesta olor, en aquest mateix lloc, en aquella mateix data, m’explicarà potser un esborrany del seu sentir, tal com jo, imprecís.

Així, tots som missatgers d’un missatge indesxifrable, que acaba sent un secret involuntari d’una infantesa que sobreviu com a paradigma d’enteniment entre el jo i el món. La representació d’Hermes com un jove amb proporcions auries, de marbre patinant fins el vellut nacra de pell nua, transfereix un sentit d’èsser volàtil. Recolzat en les petites ales als peus o al cap, Hermes s’enlaire pel temps fins confondre’s en transparència, despareixent i apareixent en qualsevol lloc, en qualsevol moment. Al món de les idees ve d’amagades darrera la bastida i es manifesta en el blanc de la pintura, portant dins el perímetre de la seva transparència els colors que em guien per explicar el món. Alguna vegada n’he vist de nou, en respirar pel nas l’aire fred de l’hivern, el missatge embolicat en la transparència cristal·lina del meu cos: com tots tants cops, Hermes enlloc.

Jesús Galdón Hermes enlloc, 2006 CÍTRICA llimona, taronja, mandarina, llima, aranja, bergamota

170 x 65 cm Fotografia i acrílic sobre tela darrera bastidor 36-37


A proposta de sentits privilegiats o provocats: l’obra de Douglas Gordon Alguns artistes de la modernitat van entendre que els nous procediments per a la creació plàstica, les anomenades arts visuals, podien assumir més que no pas aspectes representatius o reproductius, actituds agressives i transgressores que en lloc de conservar l’establert portessin a la seva destrucció, una nova forma possible inèdita de la realitat ambient. És real tot el que es veu, però també és real allò que convertim com a tal, a què donem presència inèdita. Aquesta opció plàstica té sentit en tant que ofereix presències actives reals que ens obliguen a donar-los contingut, significat, encara que sigui insòlit o inesperat, de vegades obligat per la nova coherència que cal ordenar des dels sentits perquè el presentat sigui accessible a l’enteniment. Douglas Gordon és un d’aquests agressors de l’immediat i la pràctica, que fa servir el temps però també −com en el cas present− el foc. Un temps o un foc controlats, lligats de mans, que suspenen la seva acció i activitat quan l’artista ho decideix, que

és quan ha aconseguit que l’observador el segueixi a ell i no pas l’objecte primigeni que motiva l’acció. Aquestes imatges així suspeses i interrompudes en el temps en els seus processos altres, inclòs l’agressiu, es presten, s’ofereixen a noves funcions. La que posseeix la col·lecció “Olor-Visual”, de ser una fotografia atemptada, per un motiu subjectiu o d’aberrant joc sàdic, al marge de la desfiguració aconseguida, passa a adquirir un sentit i un significat nous: el seu nas ha estat alterat i en aquest precís instant, el que clama i posa en evidència la imatge és l’imperatiu de l’olfacte. Després −amb el consentiment o sense de l’agressor− cal preguntar: de quin sentit bàsic volies desposseir la imatge? ¿Del de la bellesa o del de l’olor? Els ha aconseguit tots dos i el segon amb escreix, posant en evidència l’horrorosa i, per al piròman, dolça olor del foc que crema o la fortor pudenta de la carn abrasada. [Arnau Puig]

Douglas Gordon Self-Portrait of You + Me (Jenny Agutter), 2006 LICÒRICA èter, licor, rom, ginebra, digestius, anís, conyac

65,6 x 61,1 cm Cremat i mirall 38-39


El regal perfecte. Amb una olor suau, forta i molt, molt llarga. [Rod Hamilton]

Richard Hamilton Flower piece + Andrex Toilet Paper_052 , 053, 054, 1975 LICÒRICA èter, licor, rom, ginebra, digestius, anís, conyac

Edició 5/75, 5/34, 5/23 – 64,7 x 50,2 cm Litografia / Litografia dibuix acolorit / Litografia dibuix llapis 40-41


Flor de taronger amb gessamí, ales de papallona amb el cel blau, a punt de començar a podrir-se, on les olors es fonen i s’intensifiquen, sòlides, delicioses, per a mi inoblidable! [Peter Fillingham]

Damien Hirst Spin, 2001 verda galbanum, herba, gespa, fulles, floral, fruita, fruita tropical

70 x 70 cm Pintura sobre cartró 42-43


Als olis de Hollingsworth hi ha constel路lacions amb aroma de garota. [Ricard Mas Peinado]

Denis Hollingsworth Noumenal, 2007 Marina algues marines, peix

117 x 122 cm Oli sobre tela muntada sobre panell de fusta 44-45


A la majoria de mercats de la Xina, la gent pot comprar carn fresca, sentir olors fresques. De fet, aquesta és l’escena que em va inspirar About 1/2. M’agrada la idea d’una tela com aquesta cobrint el meu cos. Les paraules representen la cultura xinesa, que mai no ha abandonat la meva vida. També m’agrada tenir paraules cobrint-me el cos. M’agrada el cor sincer, però necessitem alguna cosa que ens cobreixi.

Zhang Huan About 1/2, 1998 CRESÒLICA tinta xinesa, animal, cuir

Edició 1/2 – 135 x 114 cm Fotografia 46-47


Aquesta obra pertany al projecte Rwanda que vaig produir entre els anys 1994 i 2000. El projecte Rwanda és fins ara el més llarg de tots els meus projectes, que normalment duren d’un a tres anys. Aquesta obra, igual que les altres del projecte Rwanda, és un exercici fallit, un intent, fútil, de representar una cosa que em sembla irrepresentable: el genocidi d’un milió de persones i la indiferència davant de la barbàrie per part de la comunitat internacional. Aquests exercicis fallits representen diferents estratègies de representació, diferents estratègies de comunicació. Fiel Road and Cloud en particular utilitza l’estratègia d’evocar: evocar aquells llocs on es va cometre el genocidi, però sense mostrar els seus efectes gràfics i brutals. La primera fotografia mostra un camp de te a la vora del camí cap a l’església de Ntarama. És un camp preciós si no fos pel fet que està completament buit: no hi ha un pagès treballant, malgrat que és ple dia. La segona fotografia mostra un camí de terra que també es dirigeix a l’església. És una imatge gloriosa de llum, i costa imaginar que aquest camí tan bell ens porta a l’horror.

La tercera fotografia mostra un cel blau on flota un núvol blanc majestuós. Només en llegir el dibuix que acompanya aquesta fotografia descobrim que l’artista està envoltat d’uns cinc-cents cossos, tots descomponent-se sota el sol africà. L’olor present en aquesta escena és indescriptible i em va perseguir durant més de tres mesos. Vaig arribar a dutxar-me sis vegades al dia sense cap resultat. Durant el meu tractament psiquiàtric post-Rwanda, li insistia desesperadament al meu psiquiatre que m’ajudés a oblidar aquella olor. La seva resposta era sempre la mateixa: “l’olor ja no és al cos, està en la seva ment”, em deia. Basant-me en aquesta experiència, l’any 1998 vaig crear l’obra anomenada Espai de Meditació (Te) i Espai de Meditació (Cafè). En aquesta obra, convidava el públic a descansar sobre uns coixins negres en dos espais de meditació. Cada espai oferia una aroma diferent: l’un de te de Rwanda, i l’altre de cafè de Rwanda. Amb aquest projecte volia oferir als espectadors l’aroma dels dos productes més importants de l’economia rwandesa, i així simbòlicament esborrar del meu cos l’olor de mort.

Alfredo Jaar Field Road and Cloud, 1997 torrada avellana, cafè, caramel, cacau

61 x 92 cm (c/foto-3) - 15 x 22,5 cm (c/dibuix-3) Fotografia / Tinta sobre paper 48-49


Cap de les meves peces és única. Només el moviment és únic. Un diàleg s’estableix entre l’instant i la seva continuïtat. I és llavors quan la seva absència ens queda gravada a l’esperit. Tan fixament com si fos una fragància.

Antoine Laval Big Hand, 1994 ECOLÒGICA verd natura, floral, lli, clors, lleixius

23 x 50 x 5 cm Alumini i fusta. Mòbil 50-51


Les finestres mudes, els records de sorra, l’olor absent. Lentament el rastre en el fons de la mirada.

Anna Malagrida S/T (abstracta blanca mar vertical), 2007 FLOR blanca ilang-ilang, acàcia, gardènia, magnòlia, gessamí, muguet

110 x 70 cm Impressió digital giclée 52-53


Semblaria que quan el gran fotògraf americà Mapplethorpe va fixar l’objectiu en aquesta flor, tan despullada de tot allò si no fos pels pètals i la corol·la i emmarcant-la en una aura de fums, volia donar-me una imatge poètica minimalista, com si tingués a la ment la frase tan famosa de Gertrude Stein, “A rose, is a rose, is a rose...”. [Maria Lluïsa Borràs]

Robert Mapplethorpe Rose with Smoke, 1985 FLORAL gerani, rosa, lilàs, ilang-ilang, clavell, violeta flor, salicilat, lligabosc, jacint

Edició 10/10 – 51 x 41 cm Impressió en gelatina de plata 54-55


Aquesta obra parla d’”efectes personals”; d’aquests objectes que es conserven d’una persona que ja ha desaparegut. En aquest cas la persona desapareguda és el nen que jo vaig ser fa molts anys. I els efectes personals són els meus records, o més aviat el que ara crec recordar d’aquell temps. A l’estiu, quan era petit, els meus pares, el meu germà Josep i jo, anàvem des de Barcelona a una casa gran que el meu avi matern tenia a Rodez, a l’Aveyron (França). I allà ens trobàvem amb els cosins i els oncles, que vivien a París i Montpeller. Era un ritual. Cada any. Una mena de festa, un retrobament. No sé per què, el record d’aquesta casa ha adquirit una dimensió èpica en la meva memòria... I és segurament un dels llocs de què el meu olfacte ha conservat més registre.

Recordo la cuina de la casa, amb les seves parets gruixudes, i l’olor d’humitat, que als matins es combinava amb la de la llet bullida, el pa i el cafè. Recordo els banys, que diria que feien olor de fusta humida o alguna cosa així, i de sabó, i de paper... I els passadissos, com de cera per a mobles. I l’olor de les parets entapissades, una mica ràncies, i la presència de l’herba humida que se sentia al capvespre des de la biblioteca, amb les finestres obertes... La casa va ser venuda fa molt temps, i després transformada en hotel. Segurament van arrencar les xemeneies, els lavabos i les rajoles de les parets. Però jo atresoro, en petits flascons, en algun racó de les meves neurones, les empremtes de tot allò, i crec que és l’única que roman d’aquell temps.

Xavier Mascaró Personal Effects II, 2006 Marina algues marines, peix

113 x 87 x 86 cm Ceràmica, ferro, vidre, estany, resina 56-57


Els sentits són el mitjà més fiable per apropar-nos a comprendre el significat de l’obra d’art. Davant la raó, els sentits ens ofereixen veracitat. No és l’objecte el que posseeix valor, sinó la nostra experiència davant d’ell, davant d’allò que desprèn, olor, tacte, color, gust… I per això la força de Merda d’artista de Piero Manzoni no està només en la seva vessant conceptual sinó en el nostre mecanisme fisiològic de percepció. La temptació de qualsevol col·leccionista seria obrir-la per verificar que la peça és real i el seu contingut és el que resa a l’etiqueta. Encara més si el col·leccionista és de professió Perfumista. Llavors el valor de l’art estaria en la seva fragància o fetor. La llauna és només un joc conceptual, l’experiència està en l’interior. Però no sempre és possible experimentar l’obra sense destruir-la. Vet aquí la paradoxa.

Eugenio Merino The Smell of art, 2010 ANIMAL ambre, civeta, almesc, castori, musc (nota de fems)

94 x 50 x 135 cm Polièster, silicona, cabell humà, roba i complements 58-59


La filla de Heisenberg La llum de la finestra banya de blanc l’habitació de la filla de Werner Heisenberg, el científic. És una estança neta, fa olor de net. D’ençà que era una nena ha vist moltes vegades, penjats de les parets de la casa, els retrats de la família, les belles cares a les quals, d’alguna manera, s’assembla perquè la reconeixen en silenci. Aquestes cares l’han mirat sempre, detingudament, però el primer cop que ella se’n va adonar va ser quan el seu pare es va disposar a llegir-li la història d’Alícia al País de les Meravelles. Un reflex de plata, gairebé imperceptible, relliscava d’entre les mirades dels retrats quan va sentir per primera vegada el conte d’una nena que es troba davant del mirall. La filla de Heisenberg s’oblida de tot mirant la seva pròpia cara, sorpresa. El paisatge alemany que es pot veure a través de la finestra li resulta tan indiferent com ella és indiferent al paisatge, potser el paisatge de l’illa de Helgoland. Els seus ulls estan recorrent ara els turons de les celles, la profunda vall de la seva boca, els vessants del seu nas. És el mateix nas del seu pare,

el nas que va haver de protegir de les al·lèrgies de Helgoland, la llunyana illa que no té pol·len. Mou, gira, sacseja una i altra vegada la seva mirada al mirall fins que aconsegueix fer-hi desaparèixer la seva pròpia cara. Els arabescos de les seves orelles, però, encara hi són, aquests també són els seus cabells i aquest és el seu coll. Mai no aconsegueix veure’s tota sencera i tampoc no està molt segura del que vol veure. Ho havia dit el pare, en una ocasió, després de tocar el piano i de rellegir Goethe sobre el fals moviment: “és impossible conèixer amb precisió absoluta la posició i la velocitat en les partícules subatòmiques, dues de les magnituds bàsiques de la mecànica.” Associa el seu pare amb una olor complexa i intermitent. Quan és a prop és una aroma lleugera, discreta, quan s’allunya canvia profundament i esdevé vestidures sumptuoses i riques. Una olor companya. La llum en una fotografia, com en un mirall, il·lumina unes zones a costa de fer ombra a d’altres. El lloc de l’espectador és inquietant perquè és incert.

Duane Michals The Heisenberg Magic Mirror of Uncertainly, 1998 Mel ensucrada

Edició 1/25 – 20 x 25 cm (c/ foto) - 33 x 38 cm (amb marc) Seqüència de sis impressions sobre gelatina de plata

mel, sucre, dolços

60-61


En el meu treball es poden percebre diferents aromes. Per exemple, Four parrots fa olor a flors i fruits mexicans, ja que el tema d’aquesta obra és Frida Khalo. Això no obstant, ja que la vaig fer al Japó i actualment visc al Japó, deu tenir també una fragància japonesa. A més, la cadira que vaig utilitzar en aquesta obra procedeix d’Indonèsia. Per tant, té un aroma de sud-est asiàtic. De la barreja de diferents perfums resulta un olor particular. Espero que la meva obra desprengui una aroma especial amb distints elements de diverses cultures.

Yasumasa Morimura Un diálogo circular con Frida Kahlo - Four Parrots, 2001 Fruita pinya, maduixa, gerds, poma, pera, préssec, raïm, meló, síndria, plàtan, coco

Edició 7/10 – 120 x 100 cm Fotografia color 62-63


L’olor de les pel·lícules. Mon manège à moi Puc jurar que la primera vegada que el vaig veure va ser en una pel·lícula de Herzog, després ha aparegut en moltes ocasions. Passava en un descampat, un cementiri de cotxes, o potser un lloc que ho recordava, o potser no. No hi fa res. Prop d’aquest paisatge desert hi havia unes barraques de fira. En una d’elles, en una petita cabina similar a la d’un peep-show de vint duros, podíem assistir a l’angoixant i cruel dansa que executava una gallina en un espai delimitat per rígides cortines de fals vellut i il·luminat, és clar, per bombetes de llum vermella. Les seves urpes s’aferraven, amb desigual fortuna, a una plataforma giratòria, en un inútil intent d’assolir una certa estabilitat. L’olor del lloc no s’havia fotografiat. Per a mi, sempre serà el d’un còctel de enchiladas, cervesa mexicana i ambientadors en esprai.

Carlos Pazos Mon manège à moi, 1996 tabac fusta, tabac de pipa, cendra, fusta cremada

80 x 80 x 61 cm - 164 x 90 x 61 cm (amb suport) Objectes 64-65


Configurant el cos La meva pràctica es basa en l’interès permanent que tinc per les relacions entre el coneixement empíric, d’una banda, i els sistemes de representació i teoria, de l’altra. En els últims anys he anat treballant amb una noció latent que equipara el terme cos amb el fenomen de l’existència carnal, i el terme figuració amb l’acte d’interpretar-lo o representar-lo. La noció que qualsevol acte d’interpretar el cos és un acte de figuració, sigui quina sigui la forma que adopti, ha donat lloc en la meva pràctica a una sèrie de projectes aparentment dispars però de fet relacionats.

Els grups Polimorfs sorgeixen de l’acte de prémer petits trossos d’argila entre la mà i una altra part del meu cos. Aquestes formes i formacions arbitràries, configurades amb el meu cos, seran esculpides més tard en formes més grans. Elles suggereixen un acte formatiu d’interpretació, una “designació primitiva” i així, també, suggereixen una qualitat lúdica infantil i de recerca on tots els sentits corporals −vista, olfacte, tacte, oïda, gust− són cridats a formar les impressions primàries de la nostra presència en el món.

Evan Penny Polymorph Cluster, 1998 CRESÒLICA tinta xinesa, animal, cuir

60 x 60 cm Resina de polièster, fibra i oli 66-67


Em demaneu que us parli de l’olor de la font de Llorà, però és cosa de mal confondre si és de la font real que voleu que us parli, o bé de la font pintada. Aquesta, la pintada, on l’aigua hi fa uns plecs de llenç com si brollés vestida i eixugada ben segur que té una olor forta de trementina i d’oli de llinosa... De l’altra, en canvi, de la real, no sabria pas dirvos-en ben bé l’olor. No és una font especialment olorosa. LLorà no és cap font d’aquelles pudents com una pixarada del diable, no mentolada per una fragància d’herbes

aromàtiques... Tot i que és ben probable que els senglars i d’altres bestioles trobin aquella font per l’olfacte, no és pas l’olfacte el que ens hi duu. Tampoc no és per la vista que l’aconseguim trobar en aquella espessetat de trèmols i avellaners que l’estotgen, sinó pel so. La font de Llorà sona, en efecte, com si us digués el nom ella mateixa: és un so naixent i seguit, com el nom de “Llorà”. Coneixem la font pel seu so, fet tan difícilment perquè soni sempre igual, perquè el so hi balli com balla una flama, però no canviï.

Perejaume Font de Llorà, 1990 ozó salts d’aigua, neu, cel, aquós

65 x 82 cm Oli sobre tela 68-69


Esclats de sol en la mica de la terra. Les cigales acompanyen la nostra set, mentre rere els murs la brisa crea suaus ombres canviants. Allí l’any compleix els seus cicles; fresca herba on més endavant naixeran les flors, flor de taronger que ens embriaga al març, saborosa fruita que sadolla el paladar assedegat quan cerquem les ombres, i sempre el record de l’aigua de la deu, que bevia en una fulla cargolada de llimoner que em donava el meu pare, a la vora del murmuri de la bassa: paradís d’un temps passat.

Guillermo Pérez Villalta El jardín cerrado, 1997 AL·LIÀCIA ceba, all, asafètida (nauseabunda, òxid, sofre), mostassa

33 x 46 cm Oli sobre tela 70-71


De vegades el pintor justifica o intenta donar raó de les imatges que apareixen als seus quadres fent servir icones o utilitzant éssers pertanyents als mites que l’home va inventar des de Tots els Temps. Així, el nostre filòsof-visionari Ramon Llul, al seu llibre de les Contemplacions, personifica les tres potències de l’ànima en tres dones, tres belles dames, i descriu les seves operacions de la manera següent: “La primera recorda el que la segona entén i la tercera vol. La segona entén el que la primera recorda i la tercera vol. La tercera vol el que la primera recorda i la segona entén. Aquesta relació creuada de memòria (mnemosyne), coneixement i voluntat va motivar que dediqués un llarg període de treball a les “Tres gràcies”.

En múltiples aparicions en els meus quadres intervenen éssers mitològics o al·legòrics, així com altres vegades m’agrada especular (en el sentit plàstic expressiu) amb idees de nit, silenci, immobilitat o quietud, o lluita i fins i tot batalla i ruptura. En l’obra que posseeix el senyor Ventós, i que jo vaig titular en el seu moment “Voluptas y noche”, bé se li poden projectar altres intencions, que de cap manera escaparan a la realitat del meu sentiment en realitzar-la. Silenci, (olor de Mar), fragància de pedra marina -perfum metafísic!... Jo pinto al costat del mar... quina sort ...!!

Antoni Pitxot Olor a mar, 1987 ozó salts d’aigua, neu, cel, aquós

60 x 74 cm Oli 72-73


La meva pintura titulada Lavanda és un intent d’expressar visualment una sensació olfactiva. Normalment, la pintura, pel fet de ser un art visual, s’alimenta de sensacions visuals i, algunes vegades, de sensacions tàctils que es procuren expressar mitjançant la textura que pot produir la mateixa matèria pictòrica. Per aquesta raó, expressar una sensació olfactiva va resultar un problema d’una certa complexitat de plantejament, ja que d’alguna manera calia traslladar a llenguatge visual una sèrie de sensacions que no afecten la visió. Vaig escollir el perfum de la lavanda perquè vaig pensar que em permetria mourem en un camp de connotacions que em resultaria quelcom més fàcilment visualitzable donat el meu tipus de pintura. Com a característiques principals de la lavanda vaig escollir la sensació de frescor, de camp i d’aire nítid, i el record visual de la tonalitat càlida de la flor de la lavanda, que en el sud de França arriba a cobrir enormes extensions composant una nota de color molt particular dins el paisatge. Amb la fi d’expressar aquestes sensacions vaig utilitzar pintura a l’oli molt diluïda per tenyir la tela,

per impregnar-la de color en comptes de cobrir-la amb capes de pintura, de la mateixa manera que el perfum impregna l’aire. El color que vaig escollir –verd –es relaciona amb la sensació de frescor del camp i de la natura, així com l’olor verdós groguenc que acostuma a tenir l’aigua de lavanda. Per donar sensació de frescor i espai em convenia no recarregar la superfície amb excessives formes, sinó deixar espais lliures que tractessin de suggerir quelcom tan subtil com una aroma. Com a contrast, en la part central i amb una textura una mica més gruixuda, apareixen les taques, de color violeta, fent al·lusió a la flor de la lavanda. Aquestes taques, que constitueixen l’element rítmic de l’obra, inspirat en el ritme de l’espígol mogut pel vent, estan a l’igual que la resta de la pintura embegudes de verd, formant així en conjunt una unitat total de la mateixa forma que en el perfum trobem suggeriments diversos en una sola unitat.

Albert Ràfols-Casamada Lavanda, 1979 AGRESTA HERBÀCIA lavanda, espígol, romaní, llorer, sàlvia, farigola

92 x 73 cm Oli sobre tela 74-75


Com les profunditats del mar, les de la passió també estan poblades per espectres punxants, gelatinosos i foscos que a la paella i adobats al punt, poden donar un ric aroma a l’arròs de la vida.

Gino Rubert Birthday, 2006 química medicaments, apotecari, laboratoris químics i farmacèutics, indústria química

65 x 100 cm Mixta sobre tela 76-77


Extret del llibre Memòria personal La meva mare ho fou tot per a mi en els anys de la infantesa i durant quasi tota l’adolescència. En ella, hi trobava totes les qualitats, totes les instintives proteccions que les criatures busquen en les dolceses femenines de l’ésser que els ha engendrat. Fins i tot la seva olor sembla calmar-me en els moments de temor o d’excitació. I encara avui, quan sento algun perfum que em recorda a ella, em retorna aquella sensació de beatitud que les seves abraçades i el caliu d’estar a la seva falda em produïen. Tan forta era aquella suggestió de l’olor que, de gran, en un moment de soledat i de tristesa, recordo haver seguit pels carrers de París durant una estona una senyora que exhalava el mateix perfum de la mare.

Antoni Tàpies Signes sobre taronja, 1977 CÍTRICA llimona, taronja, mandarina, llima, aranja, bergamota

57 x 77 cm Pintura acrílica i llapis sobre paper 78-79


Vent i perfums del Cap de Creus Dóna al vent un ram collit sobre el teu rostre florit hi inspiraré el perfum dels camins que trepitges. Digue’m els camins que trepitges que sé que em duran al mar. El perfum de les flors de santal, del llessamí, del xuclamel, no pot sobrevolar el vent. La fragància de la saviesa sí que va molt més enllà. En totes les direccions l’home prudent, l’home instruït escampa el perfum de la seva VIRTUT, de la seva eficàcia. Però ��s impossible dormir en algunes nits d’estiu. Per la finestra oberta penetra la fragància de les oliveres. Demà, a punta de sol seguiré els conreus salvatges que em duran al Cap de Creus seguint el perfum dels camins trepitjats per l’estimada. Un altra dia pujaré a la muntanya del Pení que

amable i envellutat m’invitarà a una caminada. Aquest any se’m presentarà tot verd, molsut i generós com en un paisatge de la Normandia. Un altre efluvi ens el farà veure i sentir ple de l’or de les ginesteres, de les semprevives i de les argelagues. És impossible superar la natura quan ella es posa a pintar, quan inventa els seus paisatges celestes ja no podem restar insensibles a la fascinació temperamental de Cadaqués; un paisatge que seria inexistent sense la fragància, l’aroma, les olors i els colors fets a la mesura de l’home per la seva delícia terrenal. Cada raig de llum és la carícia d’una immensa i llarga mirada.

Joan-Josep Tharrats Vent i perfums del Cap de Creus, 1987 AGRESTA HERBÀCIA lavanda, espígol, romaní, llorer, sàlvia, farigola

81 x 65 cm Oli sobre tela 80-81


El melic del món fa pudor Fumar és una pràctica que ens connecta amb l’instint de nodrir-nos. L’única acció que el nounat sap fer de manera instintiva és la de succionar. Olora el pit de la mare que, induït per la presència propera del nadó, produeix llet, i a voltes la vessa i regalima abans que el petit hagi arribat a agafar-se al mugró. Fumar és, per qui porta temps amb aquest vici, una acció compulsiva, mecànica, com qualsevol manifestació de l’instint. Alhora és una acció que implica passivitat –sembla una contractació. Fumar és un acte simbòlic. El nadó no tan sols es nodreix de llet sinó de l’efectivitat pel contacte cor-

pori amb la mare. Els pulmons embolcallen el cor, i el fum inspirat i retingut momentàniament, l’escalfa. Fumar ens nodreix també afectivament. Primàriament, instintivament. Però a la llarga ens crea una manca més poderosa d’aquest afecte que el fum ha tenyit d’escalfor passatgera. Qui fuma s’envolta d’un núvol filós, cendra volàtil. Qui encén una cigarreta darrera l’altra consumeix el temps. Actua compulsivament tot volent aturar el temps. De l’acció només en resta la cendra, la burilla, i una sentor.

Eulàlia Valldosera La panxa de la terra. Fragment I, 1990-1991 tabac fusta, tabac de pipa, cendra, fusta cremada

Edició 2/3 – 89 x 131 cm Fotografia color 82-83


Olor de Cadaqués. Percepciones olfativas de la colección olorVISUAL

Olor de Cadaqués Joan Figueras i Pomés Alcalde de Cadaqués A diferencia de los últimos años, en el Museu de Cadaqués, hemos apostado por la diversidad y cualidad cultural de varios artistas plásticos contemporáneos que tienen alguna relación con Cadaqués, bajo un nombre y un olor común, Olor de Cadaqués. Es difícil pensar que en uno de los rincones más maravillosos y universales del mundo, por su belleza visual, en cada rincón hay una imagen que te hace sentir, pero también un olor especial que determina y cualifica este lugar, paraje, experiencia y sensación. Los olores perduran en nuestra mente despertando y recordando aquel instante, emoción y vivencia disfrutados en Cadaqués. Es de esta manera como vamos dando más valor a todo aquello que se lo merece por sí mismo. Habiendo dado un olor especial y característica a una pieza de arte, la hacemos más diferente pero sobretodo con más identidad. Cadaqués ahora también tiene olor. Deseamos que esta exposición, hecha y estudiada con el corazón y la cabeza por su cualidad artística, nos ayude a conocer, sentir i hacer perdurar nuestro olor, el Olor de Cadaqués. Mon nez mis à nu Impresiones olfativo-visuales, con notas marinas (algas) y agrestes (romero y tomillo) Ernesto Ventós • Como un acto de servicio al pasado para precavernos de las inseguridades del futuro, sin falsa modestia, me encuentro con notas marinas (algas) y agrestes (romero, tomillo). Tienen algo básico, para mí, en uno de los momentos más especiales de mi vida. Algo tan básico y natural como andar sobre la tierra mojada. • La escala que diariamente ejercita uno oliendo es: oliendo arte, oliendo barrio, oliendo color, oliendo características... • El olfato es algo impalpable. Ciertos cuerpos muy volátiles se asemejan y, sin embargo, no huelen de la misma manera o no huelen en absoluto. Por el contrario, dos cuerpos muy dispares pueden exhalar el mismo olor. • Una obra que todos puedan ver con sus propios ojos, con el olfato, sin otro tipo de esfuerzo, sin los demás sentidos.

• Contrasta esta delicadeza con la humanidad de la cara, que evoca la del hombre de la nariz, aunque con otra nariz, del retrato de Ghirlandaio que está en el Louvre. • Cuando entra en el barrio todos le siguen, le huelen, le conocen por sus notas características que no huelen a nada fijo, a nada profundo; en realidad huelen a no se sabe exactamente qué y esta situación provoca sus risas nerviosas, su desconcierto. • A mí me da la impresión que unos años atrás Cadaqués era poca cosa: había diferentes ambientes, oliendo como cualquier otra ciudad provinciana. Este pueblo tenía, por contra, mucho carácter, ahora parece inacabado y gracioso. Lo ha invadido la ciudad geométrica y monstruosa —bloques de idéntico color—. • Pasé horas y horas vagando por el pueblo. Me quedé allí oliendo, mirando y admirando las cosas naturales, los colores, las luces… Puro arte. Los cuerpos odoríferos emitían ondas semejantes a las del sonido o la luz. • Quise ser teóricamente muchas cosas a la vez, quise empezar varios oficios, me gustaban simultáneamente tantas cosas que me pasaba los días paseando por las calles del centro, contemplando el ir y venir de la gente, oliendo los olores de sus colonias. • ”Aprender a oler para comprender – comprender para oler mejor”. (Josep Pla) Olor de Cadaqués Ricard Mas Comisario de la exposición Cuando escucho la palabra “Cadaqués” no penséis que me viene inmediatamente a la cabeza aquella imagen de postal idílica con un sonido de fondo de gaviotas. Yo lo que veo es un hombre y su perro... en scooter. Y os preguntaréis que qué hacen un hombre, un perro y un scooter en un texto sobre una exposición de arte en el Museu de Cadaqués, que va de una selección de una colección de un personaje, ajeno por completo al mundanarum sonus, que tiene una de las narices más finas de Europa -literal-, que ejerce de perfumista y que se explica mediante la orquestación sinestésica que da nombre a su afán: “olor visual”. Habrá que ir por partes. Primero, la sinestesia. Este recurso literario sirve para componer frases tan ingeniosas como: “él lloraba amargamente”. Todo el que sienta un mínimo de curiosidad habrá probado las lágrimas y sabrá que son saladas, pero igualmente todo el mundo aceptará que mezclar un fenómeno visual y uno gustativo,

por extraño que sea, describe mucho mejor una situación que una mera descripción visual. Segundo: Ernesto Ventós, perfumista por tradición familiar pero también por vocación. Se aproximó al arte desde su medio perceptivo más desarrollado generando una inédita operación sinestésica: el olor visual. Marcel Duchamp, uno de los padres del arte contemporáneo y asiduo veraneante de Cadaqués, afirmaba que una obra de arte no estaba nunca completa sin la percepción del espectador. Podríamos entender con las mismas palabras el afán coleccionista de Ventós. Él, como público de las obras que adquiere, las completa, abriéndose al nuevo reto de formar parte de un colectivo que, a su vez, deberá ser completado por el público cada vez que sea mostrado y en cada de las configuraciones en que se presente, como es el caso actual. Cadaqués es, desde hace más de un siglo, tierra de atractivo artístico. Primero, como espacio aislado, de belleza agreste, donde Eliseu Meifrèn y Ramon Pichot podían refugiarse de la mundanidad metropolitana. Luego, con el turismo, como nodo de creatividad, entorno a Dalí, Duchamp, Richard Hamilton, los jóvenes pop y conceptuales, o la galería Cadaqués, entre otros. Olor de Cadaqués es, pues, un intento, desde la colección olorVISUAL, para contribuir al devenir de este fenómeno vivo que es el Cadaqués artístico, inalcanzable con tan sólo palabras o fechas. El olor del título alude a las múltiples posibilidades de Cadaqués como vehículo expresivo. La exposición se centra en parte de una colección, pero intenta profundizar en las consecuencias que han tenido para esta pequeña república espiritual las últimas evoluciones artísticas, las ocurridas entre los años iniciales de la transición y hoy día mismo. A modo de presentación, la exposición arranca con la primera obra de la colección olorVISUAL: se trata de un acrílico sobre tela de Albert Ràfols Casamada, pintado en 1979, con un título oloroso y evocatorio: Lavanda. Cerca suyo, una de las últimas adquisiciones, una inquietante escultura de Eugenio Merino que muestra Ventós de rodillas, como un orante artístico, invocando la fe imprescindible para abordar la célebre “mierda de artista” manzoniana: The smell of art, 2010. En la planta baja del museo encontraremos los artistas de la colección olorVISUAL que han tenido relación directa con Cadaqués, ya sea porque

ahí han vivido o pasado temporadas enteras, ya sea porque han creado algunas de sus obras más significativas. Estos artistas son tanto catalanes como extranjeros, y abarcan tendencias tan diferentes como las de los ya históricos Joan-Josep Tharrats —fundador de la revista Dau al Set, pintor, grafista y escritor extraordinario—, Richard Hamilton —el alumno más aventajado de Duchamp, padre del Pop británico, de finísima ironía referencial—, Dalí —a través de un pequeño dibujo y una magnífica foto de Eric Schaal— y Joan Brossa —padre de la poesía visual y objetual catalana, hombre puente entre Dau al Set y las jóvenes generaciones conceptuales—. Cerca de ellos, un pintor cuya familia puso Cadaqués en el mapa de las artes: Antonio Pitxot, surrealista arcimboldesco y amigo de Salvador Dalí. La siguiente generación de artistas frecuentadores de Cadaqués supera el lenguaje del conceptual para adentrarnos en poéticas de la facecia, donde el simulacro supera en contenido cualquier referente: el fotógrafo Joan Fontcuberta y el escultor Carlos Pazos. Dos nómadas, el chileno Alfredo Jaar y el belga Antoine Laval, dotados cada uno de poderosos lenguajes basados​​ en las potencialidades expresivas y evolutivas del laconismo formal, descubrieron Cadaqués de la mano del poeta y crítico Vicenç Altaió. Aquí sobran las palabras... Como sobran también en casos tan reconocidos como el de la fotógrafa Anna Malagrida, con apartamento en Cadaqués, o el escultor —con materiales industriales recuperados— Xavier Mascaró, el maestro de la ligereza espiritual Xavi Déu o la particular interpretación de los caminos culturales de la tradición que, partiendo del lenguaje de la contrarreforma, estableció el siempre lúcido Jesús Galdón. Tres artistas fundamentales en la segunda etapa de la galería Cadaqués, cuando Lanfranco Bombelli, mítico fundador del espacio más internacional de esta villa, cedió el testigo a un joven y brillante emprendedor —Huc Malla— y este decidió apostar por sávia nueva de la mejor calidad. La segunda planta es más conceptual, aunque responde a la idea principal de la exposición: mostrar una serie de obras que contienen el olor visual del Cadaqués entendido por los artistas. Los artistas mismos quizás han visitado Cadaqués en alguna ocasión, pero su obra mantiene criterios y estados de espíritu, o colores, o notas, que convierten determinadas obras en candidatas a residir ahí con total naturalidad.

Por un lado, hay esculturas casi monocromas, como la contundentemente mironiana Catalán Stirrup, de Anthony Caro, un estribo catalán destinado a labrar los surcos de nuestra memoria visual. Un ordenador agrocultural que dialoga con una brocheta vegetal monocroma de Miquel Barceló, lo suficientemente tintinabula como para confundirse con la naturaleza muerta que se esconde entre cualquier secador de verdura. Dos grupos no figurativos se distribuyen la mayoría del espacio de la primera planta. Por un lado, el grupo que emplea la “cortina” matérica de la superficie de la obra como resultado de una operación previa, remarcando el carácter performativo, procesal del arte. Estamos ante magníficas fotografías como El vientre de la tierra. Fragmento I, 1990-1991 de Eulàlia Valldosera, la sinfonía de blancos Fuente de Llorà, 1990, de Perejaume, un clásico Signos sobre naranja, 1977, donde Antoni Tàpies practica sinestesias cercanas a la transustanciación, o dos experimentaciones británicas: Lovely Slang I, 1998, una colorida tela con cristal de los clásicos Art & Language y una nariz casi abstracta de Evan Penny titulada Polymorph Cluster, 1998. El segundo grupo apuesta por la mancha de color. Arranca con una olla de Xavier Escribà cargada de pinceles recubiertos con acrílico, titulada Olvido, 2011. Pero la batería de coloristas con pistola es impresionante: Chema Alvargonzález con una deprimente visión urbana —Compartimientos estancos, 2009—, Damien Hirst con un tondo de pintura centrífuga donde dominan los rojos —Spin, 2001—, Jordi Alcaraz con una refescant paleta pictórica sobre metacrilato donde no sabemos si mojar el pincel o lamer un helado, o las estrellas convertidas en erizos sobre las telas de Dennis Hollingsworth —grandísimo pintor estadounidense nacido por casualidad en Madrid— donde el Cadaqués más espiritual y, al mismo tiempo, el más comestible, se encuentran en un mismo plano. Hemos visto dos Cadaqués en la segunda planta, uno racional y otro más instintivo vía color, pero ambos tienen un punto de locura, un olor que nos empuja al puerto del segundo piso, donde acabaremos la fiesta y nos ilustraremos con los talleres organizados en el museo. De los dos pequeños espacios que hay tras la tercera escalera de la casa de las musas cadaquesenses, uno será destinado a taller. Porque no basta con ver arte, hay que ir a ver arte


acompañado y contrastar pareceres. También hay que oler las esencias que —¡oh sorpresa!— el propio coleccionista ha ordenado elaborar de acuerdo con la selección de obras expuestas, con su idea de olor “visual” de Cadaqués. Y hay que asistir a los talleres para escuchar, de boca de un buen profesional y mejor didacta, como abrir cada milímetro de nuestro cuerpo y atención para disfrutar de la dimensión olfativa —en su máxima acepción— que configura Cadaqués. Decíamos, pues, que en la segunda planta podremos vernos reconocidos en rostros y figuras, la mayoría en técnica fotográfica. No podremos obviar Un dialogo circular con Frida Kahlo. Four Parrots, 2001, de Yasumasa Morimura, ni About 1/2 de Zhang Huan, el cual se recubre el cuerpo de nombres, para representar la cultura china que lo conforma, y​​ que esconde al mismo tiempo su verdadero yo. O los umbrales más deformadores que pisan Daniel & Geo Fuchs, Douglas Gordon, Duane Michals o incluso Robert Mapplethorpe. Por el contrario, Gino Rubert pinta una gran tela con motivos onomásticos que hablan de los miedos, los deseos contenidos, de la terribilità de Thanatos, y todo mediante la relación de pareja. Y Guillermo Pérez Villalta realiza una operación similar en Jardín cerrado, 1997, eliminando cualquier referente humano. Antes de entrar en la sala, habremos sido recibidos por un grandísimo papel arrugado de Javier Arce, se trata de una escena de suicidio muy conocida, extraída de Hamlet. El amor y la muerte navegan esta última visión de Cadaqués como olor, como estado olfativo... mientras nos despedimos con una pequeña escultura de Miroslaw Balka: Mala semilla - no pelota, donde asistimos al desuello de una fruta sin sentir ni intuir ningún tipo de olor. Un ejercicio de ataraxia olfativa que compite con las deliciosas y medidas curvas de Sils Maria VII (1996), de Andreu Alfaro. Y bueno, estamos al final de la exposición, hemos visto una cuarentena de apuestas que contienen aromas de Cadaqués. Aromas visuales que ahora habrá que ir buscando en el recuerdo y por las calles. Me preguntaréis por el hombre del perro y el scooter. Lo sabía... Bueno, es un fenómeno natural en Cadaqués. Hombres y animales conviven y se envían mensajes telepáticos. Hay muchos desniveles y nada mejor que un scooter. Y es que Cadaqués conserva muchas de las esencias de la antigua Grecia, pero también las supera ¿Allí tenían centauros, mitad

hombres mitad caballos? Pues aquí tenemos centauros mecanizados, que van con gasóleo, dueños muy perros y perros conductores... No es ninguna tontería. A finales de los setenta, Richard Hamilton y Dieter Roth montaron una exposición para perros en la galería Cadaqués, donde las obras —retratos de salchichas— estaban a ras de suelo, y grabaron un disco con un perro cantando, “Chispas Luis”. Quizás es por eso que aquí, los perros, huelen el arte antes de mirarlo y dar su opinión. Bienvenidos a Cadaqués. Olor visual, pájaros con chocolate Cristina Agàpito Bruguera Dirección, conservación olorVISUAL Creación, olor, percepción, memoria, olfato, evocación, belleza, compromiso, investigación, comprensión... Podríamos decir que estas palabras son algunas de las que conforman el ideario con el que Ernesto Ventós ha ido construyendo su pasión: olorVISUAL, una colección multidisciplinar de arte contemporáneo donde conviven amigablemente artistas locales y extranjeros, los consagrados y los noveles: Antoni Tàpies, Jannis Kounellis, Robert Mapplethorpe o Hugo Fontela. Un arte también, el coleccionismo es un arte en sí mismo. Y lo es más aún cuando la suma de cualidades inherentes a todo coleccionista se añaden las virtudes de un perfumista de arte y oficio. Una práctica milenaria que recoge en su propio diccionario numerosos referentes artísticos: la paleta de olores, el piano del perfumista, notas y acordes olfativos... Valga el apunte para ilustrar la consustancialidad de olorVISUAL. Hace treinta y cinco años que el apostolado artístico y sensorial de Ernesto Ventós le ha llevado a numerosas ferias y galerías de arte, pero ha sido en los talleres, en el escenario del alma de los artistas, donde ha encontrado el mejor eco para sus propósitos: las ideas, el pensamiento, el conocimiento, las emociones... también huelen, el olor del arte. Incluso, de forma inversa, ha recibido encargos para crear notas olfativas como parte integrante de la obra de algunos artistas. olorVISUAL cuenta, además, con un atractivo adicional: las obras están formadas por la pieza y un texto, en la gran mayoría de los casos, del propio artista. Si bien las creaciones literarias ya conforman por sí mismas un patrimonio escrito relevante, ayudan a vincular las obras a la singularidad de la colección: ...De cómo el olor es mensaje, pensamiento y recuerdo (Pablo Palazuelo)

Hay olores que ni la imaginación nos autoriza a poder disfrutar... (Antoni Llena) Pero olorVISUAL no impone; sugiere, convoca, invita y proclama. Sugiere una llamada, una invocación al sentido que se asocia más rápidamente y con mayor intensidad a las emociones: el olfato. Un sentido hoy en día, exiliado por la cultura visual, condenado por los disfraces de la química y, en el mejor de los casos, sometido a las modas. Convoca a jóvenes y mayores, doctos y profanos, a una experiencia artística más plena. El milagro de los fotones, de las partículas lumínicas, de la luz que todo lo crea, se ensambla íntimamente con el prodigio de aquellas partículas volátiles que han recalado en la memoria de cada uno de nosotros para crear el propio alfabeto de olores, para inventar una especie de colección de ‘postales de vida’ (materias, esencias, lugares, personas, momentos...) que son las más de diez mil percepciones olfativas diferentes que los científicos calculan que tenemos. Convoca, si me permiten, a una experiencia tridimensional: la relación entre la idea, la forma y la ​​ sugestión olfativa. Invita a conocer las fragancias que el coleccionista y perfumista ha creado por una obra o por un conjunto de obras. Invita a despertar el estallido intelectual y emocional en clave de aroma que, a criterio del coleccionista, emana de la relación idea-forma que presenta cada artista. No es casualidad el que la colección de Ernesto Ventós no lleve el nombre de su fundador, como es el caso de muchas otras (tanto colecciones particulares como de corporaciones). La vocación de olorVISUAL se proclama de entrada: oler y VER, oler para ver más, para comprender mejor el arte y la vida. La apasionante aventura de buscar, de investigar, de adquirir las obras, de formular los olores... sería incompleta si se tratara sólo de atesorar, de acumular, de poseer. olorVISUAL persigue también la mejor forma de mostrarlas, las mejores condiciones para exponerlas, ilustrarlas y documentarlas; propone talleres como aulas de entrenamiento de la percepción, idea screenings olfativos para mostrar las obras de video-arte, recoge ‘diccionarios olfativos’ de entre las experiencias de los visitantes... Este espíritu se evidencia en las cerca de veinte exposiciones con que cuenta el curriculum de la colección: “Essències”, “Arte Esencial”, “Olor - Color”... La firmeza, la tenacidad y el amor al arte de Ernesto Ventós, el entusias-

mo, profesionalidad y sensibilidad de sus equipos, encuentran las más nobles satisfacciones en el amor al arte de una multitud de personas que, lo sepan o no, aman el arte. Y si delante de la obra Deseos, de Claudia Terstappen, se oye a una niña decir “huele al Arco Iris, es, no sé... como el olor que tendría una fiesta en el cielo”; y si en una muestra de piezas de video-arte de la colección, un niño de seis años escribe de su puño y letra “las estrellas huelen a pájaros con chocolate”, la excelencia está servida.

Recordar Sils es recordar el aire fresco y limpio de la mañana, sus lagos, la madera interior de sus casas, el olor que se convierte en perfume. ¿Se puede envolver todo eso y llevárselo? No creo que ser fácil, lo habría hecho ya si pudiera. Puede ser que los olores no expresen mucho más que lo que nosotros recordamos y, aún diría más, es posible que deseemos volver porque recordamos ese olor. Si es así, gracias, muchas gracias señor de los olores. Chema Alvargonzález Compartimentos estancos, 2009

Jordi Alcaraz S/T (Paleta), 2003 En el momento de pasar a aplicar el último color, aparecieron las avispas; el trapo no era de gran ayuda, y el vuelo, que me atacaba por todas partes, era como un zumbido de lapizadas en el aire, de trazos penetrantes, muy breves: el cuadro, así, lo acababan las avispas. [Esteve Valls] Andreu Alfaro Sils Maria VII, 1996 Expresar olores, sensaciones que a uno le trasladen a lugares de felicidad, no es fácil, y si además, en este paquete de sensaciones hay que contar con estos olores, la cosa se complica. El olor es una sensación que se relaciona directamente con una cosa determinada. El olor hace que nuestra memoria quede afectada por éste o aquel. Un olor llega a tener personalidad propia, es un olor de… Todo esto que parece que me lo estuviera contando a mí mismo, espero que me pueda servir para poder reflejar los atractivos recuerdos del Engadin suizo. Estos fueron culpables de una de mis últimas obsesiones, volver a Sils cuando puedo. Llevo seis años pasando durante el verano una temporada en el pequeño pueblo de Sils Maria. Por otro lado, ¿Cómo podría transmitir estas emociones a los demás a través de mis esculturas o mis papeles? ¿El arte puede expresar olor? ¿El color es una forma de sentir el olor? Hay veces que la memoria nos lleva por medio de un olor a un lugar donde nos sentimos felices. Dudo que se puedan recordar con asiduidad los malos olores, ya que el ser humano tiene esa particularidad selectiva que les permite recordar lo bueno y olvidar con facilidad voluntaria lo malo. Sils está llena de buenos recuerdos, de buenos olores. Mi carácter es más bien optimista, me gusta la belleza, me gusta recordar.

“Si el reconocimiento de un aroma tiene  el privilegio de consolar, antes que ningún otro recuerdo, quizás sea porque adormece profundamente la percepción del paso del tiempo.” [W. Benjamin (Iluminaciones, Ensayos y Reflexiones)] Aromas de mar y multitud se acumulan en compartimentos estancos. Esta obra plena de fuerza y melancolía detiene el tiempo y nos transporta a  las ruinas de los Banys de Sant Sebastià, balneario del barrio de La Barceloneta que hoy ya no existe. [Malena Clavier] Javier Arce Ofelia, 2008 El zisticerdo El zisticerdo pasta placidamente debajo de la encina centenaria al fondo el cielo azul con nubes blancas, que huelen a nada. El campo….. con olor a óxido de hierro y verde y siempre la misma pregunta. A dónde vamos, de dónde...…........…………..venimos????????????? Art & Language Lovely Slang I, 1998 Estas pinturas pertenecen al género que ocupa el rango inferior entre los géneros tradicionales, al más hogareño y afectado: el bodegón. Sin embargo el objeto del bodegón es un trofeo, doméstico y a menudo patéticamente heroico. Pero hay un desorden aquí, un desorden pictórico o de representación. La pintura representa un recipiente, un contenedor de líquidos, y ese recipiente a su vez se ha vuelto líquido. ¿Estamos ante una representación de la licuefacción del recipiente o ante la licuefacción literal de la propia representación... o ante una representación de una representación de la licuefacción? Según los cánones del arte moderno, en cualquier caso el objeto representado de algún modo se

ha vuelto literal, se ha convertido en pintura. Pero esta sustancia literal es de hecho cada vez más pictórica, cada vez más histérica y virtual. El plano geométrico sobre el que todo ello reposa también está distorsionado para constituir tanto una ubicación espacial del trofeo como una de las fuentes materiales del desorden icónico. La imagen entera está confinada - alejada - detrás de una capa de cristal, una superficie reflectante como un espejo. La perturbación ha sido procesada. Tiene lugar en la distancia. Lo literal convertido en pictórico y lo pictórico convertido en literal son objeto de superposición proporcionada por el cristal. Miroslaw Balka Mala semilla - No pelota, 1999 En primer lugar, el olor del Pasado, esto es lo interesante en el arte que hago. Muy a menudo el olor del pasado está escondido en el olor de los materiales, en las esculturas. El olor de las hojas del árbol de Navidad. El olor de las pastillas de jabón. El olor a caucho. El olor del vehículo de la memoria. Miquel Barceló La brochette, 1991 Naturaleza muerta que apesta a vida Frente a esos artistas que crean el mundo nuevo del arte —llamado “impulso de presente”— a través de tecnologías inodoras y artificiales y de imaginarios fantasiosos, Barceló lo hace “de la misma manera”. Es decir, siguiendo la singular manera de la aportación catalana a lo universal. De este modo, él, al igual que Miró, incluso el primer Dalí, Tàpies y Brossa, o Amat y Perejaume entre los de su propia generación, todos avanzan hacia el devenir, al tiempo que retroceden hacia las raíces originales del hombre: enraizamiento pues, fascinación por lo primitivo, correspondencias lingüísticas y rituales simples, poética objetual pobre, crisol de civilizaciones, iluminación lírica, atemporalidad ética, nihilismo cómico, ruptura de la norma; en fin, invención universal, muy personal, que apuesta por el valor más alto en lugar de por la diferencia. La genialidad de Barceló, como la de los otros artistas, se explica por la calidad plástica de los que bajan a extraer la fuerza de lo nimio para elevarlo a lo absoluto. La fijeza intelectual de todos ellos emerge de la radicalidad ética de la vida del arte. Apartándose de la minimalización analítica y lingüística o, al contrario, de los excesos retóricos y narrativos, implosionan la


tensión espiritual dentro del género. Pues es dentro de la identidad que dentro de la oscuridad ilumina la oscuridad de la claridad. En el extremo doméstico, arte de las profundidades y por lo tanto no urbano, así desplazan incluso las mitologías geográficas hacia lugares extemporáneos de lo contemporáneo y, pese a esto, comunicalmente celebrados, su triunfo celebra el centro telúrico, orgánico, donde se pudren con voluntad y tenacidad de excepción. La magnífica escultura de Barceló habla más de lo que dice, por lo que señalaré algunas de las tensiones mencionadas, características de “de la misma manera”. El tema clásico de la naturaleza muerta se convierte interiormente en sujeto en lugar de género, de ahí la selección de pobres tubérculos en oposición a la retórica burguesa de los frutos sabrosos. La opacidad del blanco abstracto sobre el óxido nombra el reposo latente de la vida biológica desafectada de colorines vitales. La rugosidad de la materia expresa su lucha por la interiorización ante la neutralidad y el perfeccionamiento del objeto industrial. Atemporalidad temporal en la que el aliento del impacto visual atraviesa el letargo de su fatalidad. Equivalencia única, el alma se expresa con la misma corporalidad, suspendida y enraizada, sarta rítmica circular, secada y sazonada, salida de la tierra pese a estar empobrecida. Naturaleza muerta que apesta a vida humana, como la condición de las entrañas del arte. Protuberancia del alma que huele a seco. [Vicenç Altaió] Joan Brossa S/T (B.M.-20.), 1988 Olor de Carnaval Una caja de cartón llena de confeti y un pulverizador de lata. Una cámara oscura que se convierte en una cámara de confeti. Un truco de magia para Méliès. Un artefacto casero que es un readymade menestral. Para Brossa el carnaval era el origen del teatro y la vida, pura transformación. “El arte es vida, y la vida, transformación,” decía Frègoli. Esparcir el carnaval para ampliar el arte y la libertad. [Manuel Guerrero] Anthony Caro Catalan Stirrup, 1987-1988 El perfume de la escultura está allí en el título. Algunas esculturas emiten un claro y fuerte perfume, fácil de definir. En otras, el olor, el título, es tan difícil de comprender como querer coger a una sombra.

El olor de una hierba es lo que a uno le viene a la mente cuando piensa en aquella hierba, y eso es lo que sucede a veces con una pieza de arte. Pero a menudo el material, las formas y la sintaxis se sobreponen y no podemos recordar el perfume, sólo las piezas que lo componen. Me gusta la idea de una pieza de arte con su propio perfume. Se centra en lo inefable, en lo que hace que el arte llegue a nuestros sentidos, a nuestros sentimientos. Salvador Dalí / Eric Schaal S/T, Tête Féminine (Aphrodita), 1974 S/T, Cabeza Femenina (Afrodita), 1939 [...] Será la flor, El nuevo Narciso, Gala, Mi narciso. [Salvador Dalí] Xavi Déu Pintura / Simulador per observar pintures de cera / Pintura, 2007 Desaceración una colmena y hacer pintura, cera-pintura Se trata de diluir la construcción cerosa para construir una pintura. El apicultor-Pintor es decir el apipintor que disfrazado con la defensa mira a través del marco de la colmena, para escoger un trozo de paisaje como hacen los pintores naturalistas para limitar el alcance paisaje de la tela. La acumulación de alas que habían estado hacen sentir el ruido y la sensación ventosa y también el olor de la cera-pintura del encerar-desencerar. Y transformar el trabajo mecánico de una conciencia colectiva a un gesto del azar. Xavier Escribà Oblit, 2011 El olvido forma parte de la vida y del trabajo. El olvido es el perfume de la tranquilidad, de una cierta despreocupación. Y cuando estos olvidos dejan rastros en forma de obras, sólo hemos de aceptar la invitación que se nos ofrece de acceder a estos momentos privilegiados, mediante el olor de un momento único. En esta obra he querido a la vez captar e irradiar un momento de cierta relajación, escenificada por el abandono de las herramientas de trabajo utilizadas para pintar. También es una manera de hacerlas vivir y rendirles así un homenaje... Mostrar los elementos utilizados que se encuentran alrededor de la tela.

Joan Fontcuberta Gare du Palais # 7, 2000-2001 Las imágenes de la serie Momificaciones me recuerdan los ambientes cerrados durante mucho tiempo, espacio donde se mezcla aquel olor de polvo y de humedad un poco agrio. Me hacen pensar pues, en aquella siniestra noción de “habitación oscura” a la cual nos remiten las amenazas de castigo de cuando éramos niños: lugar sin luz, sin ruido y perdidos en un vacío sin tacto, pero en cambio respirando una atmósfera ligeramente maloliente, como de pequeños restos orgánicos en descomposición. Siempre me he preguntado qué olor sintieron los profanadores de las tumbas de los faraones. [Joan Fontcuberta] El Jardín de la Momias es una serie de fotografías tomadas en Canadá y editadas en la galería Adriana Schmidt. Las momias son en realidad árboles preparados para resistir al invierno canadiense. Mirando con atención las fotografías de esta serie “sientes” el olor a bosque, la mirada —el ojo— te conduce a oler la naturaleza como algo omnipresente en estas fotografías. Es un olor visual. Es la genialidad de Fontcuberta que determina nuestros sentimientos a través de nuestra imaginación. [Adriana Schmidt] Daniel & Geo Fuchs Cabeza de niño con gorro turco, 1999 Cabeza de niño con gorro turco Ha dormido durante centenares de años - en su vaso lleno de alcohol – se ha convertido casi en escultura - toda impermanencia acabada - su tiempo conservado - sentimos reverencia para aquel tiempo - ante la sensación de saber que él vivió hace 250 años - la muerte tiene algo tierno en este rostro, pero la muerte es también algo muy abstracto, difícil de hacer tangible. Un olor familiar para nosotros, cuando entramos en una colección - cuando nos sumergimos en un mundo de preparaciones de alcohol - misteriosamente - en sus estantes de archivo, esperando a ser considerados como seres, a no ser olvidados. Cada visita trae sorpresas nuevas, confrontaciones nuevas… Jesús Galdón Hermes enlloc, 2006 El olor tiene un componente nostálgico que, para mí, lo vincula al aspecto más íntimo y recóndito. Por dos razones: el olor no tiene un lenguaje en el que pueda transcribirse de forma más

o menos reglada y, por esta misma razón, la memoria del olor permanece en cada uno de nosotros como un referente vital intransferible. Cada vez que en invierno voy a Quesa, pequeño pueblo rural de Valencia, límite entre las raíces y el árbol de mi génesis, se pone en marcha el interruptor de una memoria que no puedo compartir: zapatillas húmedas, pies fríos y nariz roja; manos cortando el aire con los ojos llorosos; silencio y paredes encaladas; olor de hogar, de algarrobos, humo, niebla y escarcha de la mañana, tierra helada... Esto que para mí constituye una sensación de libertad no se puede transmitir sino mediante un discurso metafórico, paraboloide y distorsionado que parte de una emoción. Si le preguntase a cualquier otra persona acerca de este olor, en este mismo lugar, en aquella misma fecha, me explicará quizá un borrador de su sentir, al igual que yo, impreciso. Así, todos somos mensajeros de un mensaje indescifrable, que acaba siendo un secreto involuntario de una niñez que sobrevive como paradigma de entendimiento entre el yo y el mundo. La representación de Hermes como un joven con proporciones áureas, de mármol patinando hasta el terciopelo nácar de piel desnuda, transmite un sentido de ser volátil. Apoyado en las pequeñas alas en los pies o en la cabeza, Hermes se eleva en el tiempo hasta confundirse en transparencia, desapareciendo y apareciendo en cualquier lugar, en cualquier momento. En el mundo de las ideas, viene a escondidas detrás del andamio y se manifiesta en el blanco de la pintura, llevando dentro del perímetro de su transparencia los colores que me guían para explicar el mundo. Alguna vez he visto de nuevo, al respirar por la nariz el aire frío del invierno, el mensaje envuelto en la transparencia cristalina de mi cuerpo: como todos tantas veces, Hermes en ninguna parte. Douglas Gordon Self-Portrait of You + Me (Jenny Agutter), 2006 A propuesta de sentidos privilegiados o provocados: la obra de Douglas Gordon Algunos artistas de la modernidad entendieron que los nuevos procedimientos para la creación plástica, las llamadas artes visuales, podían asumir más que aspectos representativos o reproductivos actitudes agresivas y transgresoras que en lugar de conser-

var lo establecido condujeran hacia su destrucción, una nueva forma posible inédita de la realidad ambiente. Es real todo lo que se ve, pero también es real aquello que convertimos como tal, a lo que damos presencia inédita. Esta opción plástica tiene sentido en tanto que ofrece presencias activas reales que nos obligan a darles contenido, significado, aunque sea insólito, inesperado, en ocasión obligado por la nueva coherencia que hay que ordenar desde los sentidos para que lo presentado sea accesible al entendimiento. Douglas Gordon es uno de esos agresores de lo inmediato y la practica sirviéndose del tiempo pero, también —como en el caso presente— del fuego. Un tiempo o un fuego controlados, maniatados, que suspenden su acción y actividad cuando el artista lo decide, que es cuando ha conseguido que el observador le siga a él y no al objeto primigenio que motivara la acción. Estas imágenes así suspendidas e interrumpidas en el tiempo en sus procesos otros, incluido el agresivo, se prestan, se ofrecen a nuevas funciones. La que posee la colección Olor-VISUAL pasa de ser una fotografía atentada, por un motivo subjetivo o de aberrante juego sádico, al margen de la desfiguración alcanzada, a adquirir un sentido y significado nuevo: su nariz ha sido alterada y en este preciso instante, lo que clama y pone en evidencia la imagen es el imperativo del olfato. Luego cabe preguntarse —con consentimiento o sin del agresor— ¿de que sentido básico querías desposeer la imagen? ¿Del de la belleza o el del olor? Ha conseguido ambos y el segundo en demasía, poniendo en evidencia la horrorosa y, para el pirómano, dulce olor del fuego que quema o la apestante aroma de la carne abrasada. Digno premio Turner, el de Douglas Gordon. [Arnau Puig] Richard Hamilton Flower piece + Andrex Toilet Paper_052-053-054 , 1975 El regalo perfecto. Con un olor suave, fuerte y muy, muy largo. [Rod Hamilton] Damien Hirst Spin, 2001 Azahar con jazmín, alas de mariposa con el cielo azul, a punto de empezar a pudrirse, donde los olores se funden y se intensifican, sólidos, deliciosos, ¡para mí inolvidable! [Peter Fillingham]

Denis Hollingsworth Noumenal, 2007 En los óleos de Hollingsworth hay constelaciones con aroma de erizo. [Ricard Mas Peinado] Zhang Huan About 1/2, 1998 En la mayor parte de los mercados de China, la gente puede comprar carne fresca, oler sabores frescos. A decir verdad, esta escena es al que me inspiró a crear About 1/2. Me gusta la idea de una tela como ésta, que cubre mi cuerpo. Las palabras representan cultura China, que nunca abandonan mi vida. También me gusta tener palabras que cubran mi cuerpo. Me gusta el corazón sincero, pero necesitamos ocultar nuestro yo. Alfredo Jaar Field Road and Cloud, 1997 Esta obra pertenece al proyecto Ruanda que produje entre los años 1994 y 2000. El proyecto Ruanda es hasta la fecha el más largo de todos mis proyectos, que normalmente duran entre 1 y 3 años. Esta obra, al igual que las otras del proyecto Ruanda, es un ejercicio fallido, un intento, fútil, de representar algo que me parece irrepresentable: el genocidio de un millón de personas y la indiferencia ante la barbarie de la comunidad internacional. Estos ejercicios fallidos representan diferentes estrategias de representación, diferente estrategias de comunicación. Fiel Road and Cloud en particular utiliza la estrategia de evocar: evocar aquellos lugares donde se cometió el genocidio, pero sin mostrar los efectos gráficos y brutales de este. La primera fotografía muestra un campo de té en el camino hacia la iglesia de Ntarama. Es un campo precioso si no fuera por el hecho de que está completamente vacío: no hay un campesino trabajando, a pesar de ser pleno día. La segunda fotografía muestra un camino de tierra que también se dirige a la iglesia. Es una imagen gloriosa de luz, y cuesta imaginar que ese camino tan bello nos lleva al horror. La tercera fotografía muestra un cielo azul donde flota una nube blanca majestuosa. Solo al leer el dibujo que acompaña esta fotografía descubrimos que el artista está rodeado de unos quinientos cuerpos, todos descomponiéndose bajo el sol africano. El olor presente en esta escena es in-


descriptible y me persiguió por más de tres meses. Llegué a ducharme seis veces al día sin efecto alguno. Durante mi tratamiento psiquiátrico post-Ruanda, le insistía desesperadamente a mi psiquiatra para que me ayudara a olvidar aquel olor. Su respuesta era siempre la misma: “el olor ya no está en el cuerpo, está en su mente”, me decía. En base a esta experiencia, en el año 1998, creé la obra llamada Espacio de Meditación (Té) y Espacio de Meditación (Café). En esta obra, invitaba al público a descansar en unos cojines negros en dos espacios de meditación. Cada espacio ofrecía un aroma diferente: uno de té de Ruanda, y otro de café de Ruanda. Con este proyecto quería ofrecer a los espectadores el aroma de los dos productos más importantes de la economía ruandesa, y así simbólicamente borrar de mi cuerpo el olor a muerte. Antoine Laval Big Hand, 1994 Ninguna de mis piezas es única. Solamente el movimiento es único. Un diálogo se establece entre el instante y su continuidad. Y es entonces cuando su ausencia nos queda grabada en el espíritu. Tan fijamente como si fuera una fragancia. Anna Malagrida S/T (abstracta blanca mar vertical), 2007 Las ventanas mudas, los recuerdos de arena, el olor ausente. Lentamente el rastro en el fondo de la mirada. Robert Mapplethorpe Rose with Smoke, 1985 Parecería que, cuando el gran fotógrafo americano Mapplethorpe fijó el objetivo en esta flor, tan despojada de todo aquello que no fueran pétalos y la corola y, enmarcándola en una aura de humos, quería dar de ella una imagen poética minimalista, como si tuviese en la mente la frase tan famosa de Gertrude Stein, “A rose is a rose, is a rose...”. [Maria Lluïsa Borràs] Xavier Mascaró Personal Effects II, 2006 Esta obra habla de ‘efectos personales’; de esos objetos que se conservan de una persona que ya ha desaparecido. En este caso la persona desapare-

cida es el niño que yo fui hace muchos años. Y los efectos personales son mis recuerdos, o más bien lo que ahora creo recordar de entonces. En verano, cuando era pequeño, mis padres, mi hermano José y yo, íbamos desde Barcelona a una gran casa que mi abuelo materno tenía en Rodez, en el Aveyron (Francia). Y allí nos encontrábamos con los primos y los tíos, que vivían en París y Montpellier. Era un ritual. Cada año. Una especie de fiesta, un reencuentro. No sé por qué, el recuerdo de esa casa ha adquirido una dimensión épica en mi memoria... Y es seguramente uno de los lugares de los que mi olfato ha conservado más registro. Recuerdo la cocina de la casa, con sus paredes gruesas, y el olor a humedad, que por las mañanas se combinaba con la leche hervida, el pan y el café. Recuerdo los cuartos de baño, que diría que olían a madera húmeda o algo así, y a jabón, y a papel... Y los pasillos, como a cera para muebles. Y el olor de las paredes enteladas, algo rancias, y la presencia de la hierba húmeda que se sentía al atardecer desde la biblioteca, con las ventanas abiertas... La casa fue vendida hace mucho, y luego transformada en hotel. Seguramente arrancaron las chimeneas, los lavabos y los azulejos de las paredes. Pero yo atesoro, en pequeños frascos, en algún recoveco de mis neuronas, las huellas de todo aquello, y creo que es lo único que permanece de aquel entonces. Eugenio Merino The Smell of art, 2010 Los sentidos son el medio más fiable para acercarnos a comprender el significado de la obra de arte. Frente a la razón los sentidos nos ofrecen veracidad. No es el objeto lo que posee valor, sino nuestra experiencia ante él, ante aquello que desprende, olor, tacto, color, gusto… De ahí que la fuerza de Mierda de artista de Piero Manzoni no está sólo en su vertiente conceptual sino en nuestro mecanismo fisiológico de percepción. La tentación de cualquier coleccionista sería abrirla para verificar que la pieza es real y su contenido es el que reza en la etiqueta. Más aun si el coleccionista es de profesión Perfumista. Entonces el valor del arte estaría en su fragancia o hedor. La lata es sólo un juego conceptual, la experiencia está en el interior. Pero no siempre es posible experimentar la obra sin destruirla. He ahí la paradoja.

Duane Michals The Heisenberg Magic Mirror of Uncertainly, 1998 La hija de Heisenberg La luz de la ventana baña de blanco la habitación de la hija de Werner Heisenberg, el científico. Es una estancia limpia, huele a limpio. Desde que era niña ha visto muchas veces, colgados de las paredes de la casa, los retratos de la familia, las hermosas caras a las que, de algún modo, se parece porque la reconocen en silencio. Esas caras la han mirado siempre, detenidamente, pero la primera vez que ella lo advirtió fue cuando su padre se dispuso a leerle la historia de Alicia en el País de las Maravillas. Un reflejo de plata, casi imperceptible, resbalaba de entre las miradas de los retratos cuando oyó por primera vez el cuento de una niña que se halla ante el espejo. La hija de Heisenberg se olvida de todo mirando su propia cara, asombrada. El paisaje alemán que puede verse a través de la ventana le resulta tan indiferente como ella es indiferente al paisaje, quizás el paisaje de la isla de Helgoland. Sus ojos están recorriendo ahora las colinas de sus cejas, el profundo valle de su boca, las laderas de su nariz. Es la misma nariz de su padre, la nariz que tuvo que proteger de las alergias de Helgoland, la lejana isla que carece de polen. Mueve, gira, sacude una y otra vez su mirada en el espejo hasta que consigue hacerle desaparecer su propia cara. Los arabescos de sus orejas, sin embargo todavía están ahí, ese también es su pelo y ese es su cuello. Nunca consigue verse toda entera y tampoco está muy segura de lo que quiere ver. Lo había dicho papá, en una ocasión, después de tocar el piano y de releer a Goethe sobre el falso movimiento: “es imposible conocer con precisión absoluta la posición y la velocidad en las partículas subatómicas, dos de las magnitudes básicas de la mecánica.” Asocia a su padre con un olor complejo e intermitente. Cuando está cerca es un aroma ligero, discreto; cuando se aleja cambia profundamente y se convierte en ropaje suntuoso y rico. Un olor compañero. La luz en una fotografía, como en un espejo, alumbra unas zonas a costa de ensombrecer a otras. El lugar del espectador es inquietante porque es incierto. Yasumasa Morimura Un diálogo circular con Frida Kahlo Four Parrots, 2001 En mi trabajo se pueden percibir diferente olores. Por ejemplo, Four parrots huele a flores y frutos mexicanos, ya

que el tema de esta obra es Frida Khalo. Sin embargo, puesto que la realicé en Japón y actualmente vivo en Japón, debe de tener también una fragancia japonesa. Además, la silla que usé en esta obra procede de Indonesia. Por lo tanto, tiene un aroma del sudeste asiático. De la mezcla de diferentes perfumes resulta un olor particular. Espero que mi obra desprenda un aroma especial con distintos elementos de varias culturas. Carlos Pazos Mon manège à moi, 1996 El olor de las películas. Mon manège à moi Juraría que la primera vez que lo vi fue en una película de Herzog, después ha aparecido en otras muchas ocasiones. Sucedía en un descampado, en un cementerio de coches o quizás en un lugar que lo recordaba, o tal vez no. Poco importa. Cerca de ese paisaje desierto había unas barracas de feria. En una de ellas, en una pequeña cabina similar a la de un peep-show de veinte duros, podíamos asistir a la angustiosa y cruel danza que ejecutaba una gallina en un espacio delimitado por rígidas cortinas de falso terciopelo e iluminado, cómo no, por bombillas de luz roja. Sus garras se aferraban, con desigualdad fortuna, a una plataforma giratoria, en un vano intento de conseguir cierta estabilidad. No se había fotografiado el olor del antro. Para mí, siempre será el de un coctail de enchiladas, cerveza mexicana y ambientadores en spray. Evan Penny Polymorph Cluster, 1998 Configurando el cuerpo Mi práctica se basa en el interés permanente que tengo por las relaciones entre el conocimiento empírico, por una parte, y los sistemas de representación y teoría, por la otra. En los últimos años he ido trabajando con una noción latente que equipara el término cuerpo con el fenómeno de la existencia carnal, y el término figuración con el acto de interpretar o representar a éste. Tal noción de que cualquier acto de interpretar al cuerpo es un acto de figuración, sea cual sea la forma que adopte, ha dado lugar en mi práctica a una serie de proyectos aparentemente dispares pero en realidad relacionados. Los grupos Polimorfos surgen del acto de apretar pequeños pedazos de arcilla entre la mano y otra parte de mi cuerpo. Estas formas y formaciones

arbitrarias, configuradas con mi cuerpo, serán esculpidas más tarde en formas más grandes. Ellas sugieren un acto formativo de interpretación, una “designación primitiva”, y así, también, sugieren una calidad lúdica infantil y de investigación donde todos los sentidos corporales —vista, olfato, tacto, oído, gusto— son llamados a formar las impresiones primarias de nuestra presencia en el mundo. Perejaume Font de Llorà, 1990 Me pedís que os hable del olor de la fuente de Llorà, pero no acierto a comprender si queréis que os hable de la fuente real o de la fuente pintada. Esta, la pintada, done el agua hace unos pliegues de lienzo como si brotase vestida y seca, tiene sin lugar a dudas un olor fuerte de trementina y de aceite de linaza... De la otra, la real, no sabría deciros con certeza cual es su olor. No es una fuente especialmente olorosa. LLorà no es ninguna fuente de aquellas que apestan a meada del diablo, ni tampoco mentolada por una fragancia de hierbas aromáticas... Aunque es muy posible que los jabalíes y otros animales encuentren esa fuente gracias a su olfato, no es el olfato el que nos lleva. Tampoco la vista nos conduce a ella, en esa espesura de álamos temblones y avellanos que la encierran, sino el sonido. La fuente de Llorà suena, en efecto, como si dijera su propio nombre: es un sonido naciente y seguido como el nombre de “Llorà”. Conocemos la fuente por su sonido, tan difícilmente compuesto para que suene siempre igual, para que el sonido baile como baila una flauta; pero que no cambie. Guillermo Pérez Villalta El jardín cerrado, 1997 El sol brilla en la mica de la tierra. Las chicharras acompañan a nuestra sed; mientras, tras los muros la brisa crea suaves sombras cambiantes. Allí el año cumple sus ciclos; fresca hierba donde más tarde nacerán las flores, azahar que nos embriaga en marzo, gustosa fruta para colmar el sediento paladar cuando buscamos las sombras y siempre el recuerdo del agua del manantial, que bebía en una hoja enrollada de limonero que me daba mi padre, junto al murmullo de la alberca: paraíso de un tiempo pasado. Antoni Pitxot Olor a mar, 1987 A veces el pintor justifica o intenta dar razón de las imágenes que apare-

cen en sus cuadros, usando iconos o utilizando seres pertenecientes a los mitos que el hombre inventó desde Todos los Tiempos. Así nuestro filósofo-visionario Raimon Llull en su libro de las “Contemplaciones”, personifica les tres potencias del alma en tres mujeres y hermosas damas y describe sus operaciones de la manera siguiente: “la primera recuerda lo que la segunda entiende y la tercera quiere. La segunda entiende lo que la primera recuerda y la tercera quiere. La tercera quiere lo que la primera recuerda y la segunda entiende. Esta relación entrecruzada de la memoria (mnemosyne), conocimiento y voluntad, motivó el que durante un largo periodo de trabajo lo dedicase a las Tres gracias. En múltiples apariciones en mis cuadros intervienen seres mitológicos o alegóricos, así otras veces me gusta especular (en el sentido plástico expresivo) con ideas de: noche, silencio, inmovilidad o quietud o lucha y hasta batalla y ruptura. En la obra que posee el señor Ventós y que yo titulé en su momento Voluptas y noche bien se le pueden proyectar otras intenciones, que en nada escaparán a la realidad de mi sentimiento en realizarla… Silencio, (olor a MAR), fragancia de piedra marina -perfume metafísico!!! …yo pinto al lado del mar… que suerte…!! Albert Ràfols-Casamada Lavanda, 1979 Mi pintura titulada Lavanda es un intento de expresar visualmente una sensación olfativa. Por ser un arte visual, la pintura se alimenta normalmente de sensaciones visuales y, algunas veces, de sensaciones táctiles que procuramos expresar mediante la textura que puede producir la misma materia pictórica. Por esta razón, expresar una sensación olfativa fue un problema de cierta complejidad en su planteamiento, ya que de algún modo había que trasponer al lenguaje visual una serie de sensaciones que no afectan a la visión. Escogí el perfume de la lavanda porque pensé que me permitiría moverme en un campo de connotaciones que, dado mi tipo de pintura me resultaría algo más fácilmente visualizable. Como características principales de la lavanda escogí la sensación de fres-cor, de campo y de aire nítido, y el recuerdo visual de la tonalidad cálida de la flor de la lavanda, que en el sur de Francia llega a cubrir enormes extensiones componiendo con ello una nota de color muy particular dentro del paisaje.


Con el fin de expresar estas sensaciones utilicé pintura al óleo muy diluida para teñir la tela, para impregnarla de color en vez de cubrirla con capas de pintura, del mismo modo que el perfume impregna el aire. El color que escogí -verde- se relaciona con la sensación de frescor de campo y de naturaleza, así como el olor verdoso amarillento que acostumbra tener el agua de lavanda. Para dar sensación de frescor y espacio me convenía no recargar la superficie con excesivas formas, sino dejar espacios libres que tratasen de sugerir algo tan inaprensible como una aroma. Como contraste, en la parte central y con una textura algo más gruesa, aparecen las manchas, de color violeta, alusión a la flor de la lavanda. Estas manchas, que constituyen el elemento rítmico de la obra, inspirado en el ritmo del espliego movido por el viento, están al igual que el resto de la pintura embebidas de verde, formando así en conjunto una unidad total del mismo modo que en el perfume encontramos sugerencias diversas en una sola unidad. Gino Rubert Birthday, 2006 Como las profundidades del mar, las de la pasión también están pobladas por espectros punzantes, gelatinosos y oscuros que a la sartén y aderezados al punto pueden dar un rico aroma al arroz de la vida. Antoni Tàpies Signes sobre taronja, 1977 Texto del autor en “Memoria personal” En los años de la infancia y durante casi toda la adolescencia, mi madre lo fue todo para mí. En ella encontraba todas las cualidades, todas las protecciones instintivas que los niños buscan en la dulzura femenina del ser que los ha engendrado. Incluso su olor parecía calmarme en los momentos de temor o de excitación. Y todavía hoy, cuando huelo algún perfume que me recuerda al de ella, me invade de nuevo aquella sensación de beatitud que sus brazos y la calidez de estar en su regazo me producían. Era tan fuerte lo que sugería el olor que, ya adulto, en un momento de soledad y tristeza, recuerdo haber seguido durante un rato, por las calles de París, a una señora que exhalaba el mismo perfume que mi madre.

Joan-Josep Tharrats Vent i perfums del Cap de Creus, 1987 Viento y perfumes del Cabo de Creus Dale al viento un ramo cogido sobre tu rostro florido e inspiraré el perfume de los caminos que pisas. Dime los caminos que pisas que sé que me llevarán al mar. El perfume de las flores de sándalo, del jazmín, la madreselva, no puede sobrevolar el viento. La fragancia de la sabiduría sí que va mucho más allá. En todas direcciones el hombre prudente, el hombre instruido esparce el perfume de su VIRTUD, de su eficacia. Pero es imposible dormir en algunas noches de verano. Por la ventana abierta penetra la fragancia de los olivos. Mañana, en cuanto raye el sol seguiré los cultivos salvajes que me llevarán al Cabo de Creus siguiendo el perfume de los caminos pisados por la amada. Otro día subiré a la montaña del Pení que amable y aterciopelado me invitará a una caminata. Este año se me presentará todo verde, lleno de musgo y generoso como en un paisaje de la Normandía. Otro efluvio nos lo hará ver y sentir lleno del oro de las retamas, de las siemprevivas y de las aulagas. Es imposible superar la naturaleza cuando ella se pone a pintar, cuando inventa sus paisajes celestes ya no podemos permanecer insensibles a la fascinación temperamental de Cadaqués; un paisaje que sería inexistente sin la fragancia, el aroma, los olores y los colores hechos a la medida del hombre para su deleite terrenal. Cada rayo de luz es la caricia de una inmensa y larga mirada. Eulàlia Valldosera La panxa de la terra. Fragment I, 1990-1991 El ombligo del mundo apesta Fumar es una práctica que nos conecta con el instinto de nutrirnos. La única acción que el recién nacido realiza de forma instintiva es succionar. Huele el pecho de la madre, el cual, inducido por la presencia cercana del bebé, produce leche, que a veces vier-

te y derrama antes de que el pequeño llegue a prenderse del pezón. Fumar es, para quien lleva tiempo con este vicio, una acción compulsiva, mecánica, como cualquier otra manifestación de instinto. Es, a un mismo tiempo, una acción que implica pasividad; aunque parezca contradictorio. Fumar es un acto simbólico. El recién nacido no sólo se nutre de leche, sino de afectividad a través del contacto corporal con la madre. Los pulmones envuelven el corazón, y el humo inspirado y retenido momentáneamente lo calienta. Fumar también nos nutre afectivamente. Primariamente, instintivamente. A la larga, sin embargo, nos crea una necesidad más poderosa que este afecto que el humo ha tenido de calidez pasajera. Quien fuma se rodea de una nube deshilachada, ceniza volátil. Quien enciende un cigarrillo tras otro consume el tiempo. Actúa compulsivamente al querer detener el tiempo. Y de la acción sólo queda la ceniza, la colilla y un aroma.

Smell of Cadaqués. Olfactory Perceptions of the olorVISUAL Collection

Smell of Cadaqués Joan Figueras i Pomés Mayor of Cadaqués In a break with recent practice, this year the Museum of Cadaqués has opted for the cultural diversity and quality of a number of contemporary visual artists who have a special relationship with Cadaqués, under a common name and a common essence, Smell of Cadaqués. It is fascinating to think that in one of the most wonderful and universal corners of the world, for its visual beauty, where at every turn there is an image that conveys a feeling, there is also a special smell that determines and qualifies this place, setting, experience and sensation. Its scents linger in the mind, awaking and recalling that moment, emotion and experience enjoyed in Cadaqués. This is how we give more value to what is of value in itself. In giving a special characteristic smell to a piece of art, we make it more different and above all strengthen its identity. Cadaqués now also has a scent of its own. We hope that this exhibition conceived ​​ and created with heart and head for its artistic quality will help us to know and feel and give continuity to our essence, the Smell of Cadaqués. Mon nez mis à nu Olfactory-visual impressions, with marine (algae) and herbaceous (rosemary and thyme) notes Ernesto Ventós • As an act of service to the past to prepare us for the uncertainties of the future, without false modesty, I engage with marine (algae) and herbaceous (rosemary, thyme) notes. They have something basic, evoking, for me, one of the most special moments of my life. Something as basic and natural as walking on wet ground. • The scale we practice each day in smelling is: smelling art, smelling the neighbourhood, smelling colour, smelling characteristics... • The sense of smell is an intangible thing. Certain highly volatile bodies are similar and yet don’t smell the same, or have no smell at all. On the other hand, two very different bodies can have the same smell. • A work that we can all see with our own eyes, with our sense of smell,

with no other effort, without the other senses. • Contrast this delicacy with the humanity of the face, which evokes the man with the nose, but with another nose, in the Ghirlandaio portrait in the Louvre. • When he enters the neighbourhood everyone follows him, everyone smells him, they know him by his characteristic notes that smell of nothing in particular; of nothing profound: in fact they really don’t know exactly what they smell of, and this situation prompts their nervous laughter, their uncertainty. • I have the impression that a few years ago Cadaqués was nothing much to speak of: there were different ambiences, smelling like any other provincial town. At the same time, this little town had a lot of character, but it now seems unfinished and funny. It has been invaded by the monstrous geometric city —identically coloured blocks—. • I spent hours and hours wandering around the town. I stood there smelling, looking and admiring the natural things, the colours, the lights… pure art. The odoriforous bodies sent out waves like those of sound or light. • In theory I wanted to be many things at once, I wanted to take up various trades, I was simultaneously delighted by me so many things that I spent the days wandering the streets of the town centre, watching people coming and going, smelling the smells of their cologne. • ‘Learn to smell in order to understand - understand in order to smell better.’ (Josep Pla) Smell of Cadaqués Ricard Mas Curator of the exhibition When I hear the word ‘Cadaqués’, don’t think that what immediately comes to mind is the idyllic picture postcard image with a background soundtrack of seagulls. What I see is a man and his dog … on a scooter. You may ask what a man, a dog and a scooter are doing in a text about an art exhibition at the Museum of Cadaqués of works chosen from the collection of someone completely detached from the mundanarum sonus, someone who quite literally has one of the finest noses in Europe, a perfumer who expresses himself by way of the synaesthetic orchestration that gives his passion its name: visual smell. Let’s take this step by step. First, synaesthesia. This is the literary device of constructing ingenious phras-

es such as ‘he wept bitterly’. Anyone who feels the slightest curiosity will have tasted tears and know they are salty, but at the same time we all accept that the mixing of a visual phenomenon and a taste, strange though it may be, describes a given situation much better than a purely visual description. Second, Ernesto Ventós, a perfumer by family tradition but also by vocation. In approaching art from his most highly developed perceptual medium, he has generated an unprecedented synaesthetic operation: visual smell. Marcel Duchamp, one of the fathers of contemporary art and a regular visitor to Cadaqués, said that a work of art was never complete without the viewer’s perception. The desire of the collector Ventós can be understood in the same terms. As a viewer of the works he acquires, he completes them by opening them to the new challenge of being part of a group that will in turn be completed by the viewers whenever and in each of the different configurations in which it is shown, as is the present case. Cadaqués is a setting that has appealed to artists for over a century. First, as an isolated and ruggedly ​​ beautiful place where Eliseu Meifrèn and Ramon Pichot could take refuge from metropolitan worldliness. Then, with the advent of tourism, as a node of creativity centred on Dalí, Duchamp, Richard Hamilton, the young Pop and Conceptual artists and the Cadaqués gallery, among others. Smell of Cadaqués is, then, an attempt on the part of the olorVISUAL collection to contribute to the evolution of this living phenomenon that is the artistic Cadaqués, impossible to encompass with words or figures alone. The ‘smell’ in the title refers to the town’s many possibilities as a vehicle of expression. The exhibition focuses on a part of the collection, but sets out to engage more deeply with the impact on this small spiritual republic of recent artistic developments, which occurred between the early years of the country’s transition to democracy and the present day. By way of introduction, the exhibition commences with the first piece in the olorVISUAL collection. This is an acrylic on canvas by Albert Ràfols-Casamada, painted in 1979, with the fragrant and evocative title Lavender. Nearby is one of the latest acquisitions, a haunting sculpture by Eugenio Merino of a kneeling Ventós as a postulant praying for the necessary faith in art to engage Manzoni’s famous ‘artist’s shit’: The Smell of Art, from 2010.


On the ground floor of the museum you will find artists from the olorVISUAL collection that have had a close personal relationship with Cadaqués through having lived or spent whole seasons I the town o because they have created some of their most significant works here. These artists, both Catalans and foreigners, embody tendencies as diverse as those of the now historic Joan-Josep Tharrats (founder of the magazine Dau al Set and an extraordinary painter, graphic artist and writer), Richard Hamilton (Duchamp’s most gifted disciple, and the exquisitely ironic father of British Pop), Dalí (represented by a small picture and a magnificent photograph by Eric Schaal) and Joan Brossa, father of visual poetry and Catalan objectual art, and a bridge between Dau al Set and the younger Conceptual generations. Close to them is a painter whose family put Cadaqués on the art map: Antonio Pitxot, Arcimboldesque surrealist and friend of Salvador Dalí. The next generation of artists to frequent Cadaqués takes us beyond the Conceptual language and into the poetic jest, with the simulacrum outstripping in content any referent: the photographer Joan Fontcuberta and the sculptor Carlos Pazos. Two nomads —the Chilean Alfredo Jaar and the Belgian Antoine Laval, each equipped with a potent language based on the expressive and evolving potential of laconic formalism— were introduced to Cadaqués by the poet and critic Vicenç Altaió. Here words are redundant… And are equally redundant in the case of such acclaimed figures as the photographer Anna Malagrida, who has an apartment in Cadaqués, and the sculptor of reclaimed industrial materials Xavier Mascaró; the master of spiritual lightness Xavi Déu or the ever lucid Jesús Galdón, with his particular interpretation of the paths of cultural tradition, based on the language of the Counter-Reformation. These three artists were fundamental in the second stage of the Galeria Cadaqués, when Lanfranco Bombelli, legendary founder of the town’s most international art space, passed the baton to a brilliant young entrepreneur, Huc Malla, who decided to go for new talents of the highest quality. The second floor is more conceptual, while still embracing the core idea of ​​the exhibition: to show a series of works that are artists’ embodiments of the visual scent of Cadaqués. The artists themselves may only have visited Cadaqués once or twice, but

their work contains criteria and states of mind, or colours, or notes, that make them natural candidates for permanent residence here. On the one hand there are almost monochromatic sculptures such as Anthony Caro’s forcefully Miró-esque Catalan Stirrup, designed to plough the furrows of our visual memory, this agricultural computer dialogues with a monochrome vegetable brochette by Miquel Barceló, tinkling enough to be confused with the still life that resides in any string of drying vegetables. Two non-figurative groups take up most of the space on the first floor. On the one hand, a group that uses the material ‘curtain’ of the surface of the work as the result of a previous operation to bring out the performative, process-centred character of art. We are confronted here by superb photographs such as Eulàlia Valldosera’s The Belly of the Earth. Fragment I (1990-1991); by the symphony of whites of Perejaume’s Llorà Fountain, from 1990; by the classic Signs on Orange (1977), in which Antoni Tàpies practices synaesthesias that amount to transubstantiation, and by two experimental British works: Lovely Slang I (1998), a colourful canvas with glass by the now legendary Art & Language, and an almost abstract nose by Evan Penny entitled Polymorph Cluster, from 1998. The second group is committed to the splash of colour. We start here with a pot full of brushes coated with acrylic, by Xavier Escribà, entitled Oblivion (2011), but the battery of spraygun colourists is impressive: Chema Alvargonzález with a grimly downbeat urban vision, Closed Compartments (2009); Damien Hirst with a disc of centrifugal pigment dominated by reds, Spin (2001); Jordi Alcaraz with a refreshing palette of paints on methacrylate which has us wondering whether to dip a brush into it or lick it like ice cream, or the stars that transform into sea-urchins on the canvases of Dennis Hollingsworth —a great American painter who happens to have been born in Madrid— in which the more spiritual and at the same time the more edible Cadaqués are on the same plane. We can see two Cadaquéses on the second floor, one rational and the other more instinctive by way of colour, but both have a point of reckless abandon, a scent that drives us on to the port on the second floor, where the party will end and we will illustrate ourselves with the workshops organized in the museum.

Of the two small spaces on the third level of the house of the Cadaqués muses, one will be a workshop. Because it is not enough just to look at art: we should go to look at art in company and compare opinions. We also need to smell the scents that —surprise, surprise!— the collector himself has created to accompany the selection of works on display, in keeping with his idea of the ‘visual’ smell of Cadaqués. And we must take part in the workshops, in order to hear from the mouth of a first-rate professional and even better teacher, how to open every inch of our body and our attention to enjoyment of the olfactory dimension —in the fullest sense— that configures Cadaqués. As we were saying, then, on the second floor we find familiar faces and figures, mostly in the medium of photography. We must not overlook here A Circular Dialogue with Frida Kahlo. Four Parrots (2001) by Yasumasa Morimura, or About 1/2 by Zhang Huan, who has covered his body with names in order to represent the Chinese culture that shapes it and at the same time conceals his true self - or the more deforming thresholds crossed by Daniel & Geo Fuchs, Douglas Gordon, Duane Michals or even Robert Mapplethorpe. In contrast, Gino Rubert has painted a large canvas with onomastic motifs that speak of fears, repressed desires and the terrible presence of Thanatos, all in terms of the one-toone relationship. Meanwhile, Guillermo Pérez Villalta performs a similar operation with Closed Garden (1997), eliminating any human referent. Before entering the room we are welcomed by Javier Arce’s huge sheet of crumpled paper depicting a wellknown suicide scene, taken from Hamlet. Love and death float side by side in this last vision of Cadaqués as smell, as olfactive state … before we say goodbye with a small sculpture by Miroslaw Balka, Bad Seed – No Ball, with which we witness the flaying of a fruit without perceiving or intuiting any kind of smell, in an exercise of olfactory ataraxia that competes with the delicious measured curves of Andreu Alfaro’s Sils Maria VII (1996). So, we have come to the end of the exhibition, we have seen forty creations that contain aromas of Cadaqués — visual smells we will now have to seek in our memories and in the streets. But you must be wondering about the man with the dog and the scooter. I knew you would… Well, it’s a natural phenomenon in Cadaqués. Peo-

ple and animals coexist and exchange telepathic messages. There are lots of steep inclines and there’s nothing better than a scooter. And if Cadaqués conserves many of the essences of ancient Greece, it also transcends them. There they had centaurs, half man and half horse? Well, here we have mechanized centaurs, powered by diesel, the owners very dog-like​​ and dogs for drivers … I’m not kidding. In the late seventies, Richard Hamilton and Dieter Roth put on an exhibition for dogs in the Cadaqués gallery in which the works —portraits of sausages— were laid out on the floor, and they recorded a dog singing ‘Chispas Luis’. Perhaps that’s why here the dogs sniff art before looking at it and giving their opinion. Welcome to Cadaqués. Visual Smell, Birds with Chocolate Cristina Agàpito Bruguera Direction and Curator of the olorVISUAL collection Creation, smell, perception, memory, olfaction, evocation, beauty, commitment, research, understanding… We could say that these are some of the terms that make up the set of ideas with which Ernesto Ventós has constructed his passion: olorVISUAL. A multidisciplinary collection of contemporary art in which local and foreign artists and established and emerging talents coexist amicably: Antoni Tàpies, Jannis Kounellis, Robert Mapplethorpe and Hugo Fontela. And also an art, because collecting is an art in itself. All the more so when the sum of qualities inherent in every collector is complemented by the virtues of a master of the art and craft of perfumemaking, an ancient practice whose vocabulary includes many artistic references: the palette of scents, the perfumer’s piano, olfactory notes and chords… the point is worth making, if only to illustrate the consubstantiality of visual smell — olorVISUAL. For thirty five years now this artistic and sensory vocation has taken Ernesto Ventós to countless art fairs and galleries, but it has been in the artists’ studios, the scenarios of the creative soul, that he has found the most complete response to his aims: ideas, thought, knowledge, emotions… also have a smell — the smell of art. Reciprocally, too, he has on occasion been commissioned to create olfactory notes as an integral part of the work of certain artists. At the same time, olorVISUAL has an additional attraction: each piece

is made up of both an artwork and a text, in most cases by the artists themselves. While these literary creations constitute a significant fonds in their own right, they also help to tie the works to the uniqueness of the collection: …of the way smell is message, thought and memory. (Pablo Palazuelo) There are smells that not even imagination entitles us to enjoy… (Antoni Llena) But olorVISUAL does not impose; it suggests, conjures up, invites and proclaims. It suggests a call, an invocation to the sense that is most rapidly and most intensely associated with the emotions: smell. A sense that is nowadays banished by visual culture, betrayed by the disguises of chemistry, and in the best of cases subject to fads and fashions. It summons young and old, experts and the uninitiated alike to a more fulfilling artistic experience. The miracle of photons, particles of light, the light that creates everything, merges intimately with the prodigy of those volatile particles that have settled in the memory of each one of us to create our own alphabet of smells, to invent a kind of collection of those ‘postcards of life’ (substances, essences, places, people, moments…) that are the more than ten thousand different olfactory perceptions that scientists estimate we have. It summons us, if I may, to a three-dimensional experience: the relationship between idea, form and olfactory suggestion. It invites us to get to know the fragrances that the perfumer and collector has created for a work or a group of works. It invites us to embrace the intellectual and emotional outburst in terms of scent that, in the collector’s perception, emanates from the idea-form relationship that each artist presents. It is no accident that the Ernesto Ventós collection is not named after its creator, as so many others are (collections both of individuals and of corporations). OlorVISUAL proclaiming its mission from the first moment: to smell and to SEE, to smell in order to see more, to understand art and life more fully. The thrilling adventure of seeking out, researching and acquiring artworks and of formulating scents would be incomplete if it were simply a matter of hoarding, accumulating, possessing. OlorVISUAL also looks for the best way to display the works, the optimum conditions in which to exhibit, illustrate and docu-

ment them, putting on workshops to educate our perception, thinking up ‘olfactory screenings’ to present the video art collection and compiling ‘olfactory dictionaries’ of the visitors’ experiences… Tangible evidence of this spirit is provided by the almost twenty exhibitions listed in the CV of the collection: Essences, Essential Art, Smell-Colour and the rest. The highest reward of the strength, tenacity and love of art of Ernesto Ventós and the enthusiasm, professionalism and sensitivity of his teams are the pleasure in and the love of art of the great number of people who, whether they know it or not, share that pleasure and that love. And if a little girl can say of Claudia Terstappen’s Wishes that it ‘smells like a rainbow; I don’t know… it’s like a party in the sky’, and if a six-yearold boy can write of a show of video art from the collection that ‘the stars smell like birds with chocolate’, the endeavour is a sure-fire success.

Jordi Alcaraz S/T (Paleta), 2003 As I was preparing to apply the final colour, the wasps appeared; the towel proved not to be much help, and the swarm, which attacked me from all sides, was like a buzzing of pencil-strokes in the air, very short, penetrating chalk-marks: so the picture was finished by the wasps. [Esteve Valls] Andreu Alfaro Sils Maria VII, 1996 To express smells, sensations that carry us away to places of happiness is not easy, and if in addition these smells are to be included in this package of sensations, things get complicated. Smell is a sensation that is directly related to a certain thing. The smell causes our memory to be affected by this or that. A smell can have a personality of its own, it’s a smell of… I hope all of this, which it might seem as if I were saying to myself, may enable me to reflect my lovely memories of the Engadin in Switzerland. They are to blame for one of my recent obsessions, which is to go back to Sils whenever I can. For the last six years I’ve spent part of every summer in the little village of Sils-Maria. On the other hand, how could I transmit these emotions to others by way of my sculptures or my works on pa-


per? Can art express smell? Is colour is a way of sensing smell? There are times when memory carries us off by way of a smell to a place where we feel happy. I doubt if we remember bad smells so assiduously, given that we human beings have this particular selectivity that allows us to recall the good and readily choose to forget the bad. Sils, for me, is full of good memories, good smells. I have rather an optimistic personality, I love beauty, I like to remember. To remember Sils is to remember the fresh clean morning air, the lakes, the wood inside the houses, the smell that turns to perfume. Is it possible to wrap up all of that and take it home? I don’t think it would be easy, I would have done it already if I could. It may be that smells do not express much more than what we remember, and I would even say it may be that we want to go back because we remember that smell. If that is so, thank you, thank you very much, lord of the smells. Chema Alvargonzález Compartimentos estancos, 2009 “If the recognition of a scent is more privileged to provide consolation than any other recollection, this may be so because it deeply drugs the sense of time.” [W. Benjamin (Illuminations: Essays and Reflections)] Scents of sea and human throng accumulate in closed compartments. This work full of force and melancholy stops time and transports us to the ruins of the Banys de Sant Sebastià, a seawater spa in the Barceloneta district that no longer exists. [Malena Clavier] Javier Arce Ofelia, 2008 The Zistihog The zistihog grazes placidly under the hundred-year-old oak the blue sky in the background with white clouds, which smell of nothing. The field ..... with a tang of iron oxide and green and always the same question. Where do we go where do we...... .........................come from ????????????? Art & Language Lovely Slang I, 1998 These paintings belong to the genre that takes up the lowest rank among the traditional genres of painting. The most home-loving and affected: the still life. However, the still life object is a domestic and often movingly heroic trophy. But there is a disorder

here, a pictorial or representation disorder. The painting represents a recipient, a container of liquids and that recipient in its turn has turned into liquid. Are we before a representation of the recipient liquefaction or before the literal liquefaction of the own representation... or before a representation of the liquefaction representation? According to modern art canons, in any case the represented object has become somehow literal, has turned into a painting. But this literal substance is in fact more and more pictorial, increasingly hysterical and virtual. The geometrical plane on which everything rests is also distorted to make up both a spatial location of the trophy as well as one of the material sources of the iconic disorder. The entire image is confined -kept at a distance- behind a glass layer, a surface reflective as a mirror The disturbance has been processed. It takes place in the distance. Literal turned into pictorial and pictorial turned into literal are the target of a supervened pictorially -a remoteness- provided by the glass. Miroslaw Balka Mala semilla - No pelota, 1999 First the smell of the Past, that’s what is interesting in art I make. Very often the smell of the past is hiden in the smell of materials, into sculptures. The smell of pine needles from the Xmas tree. The smell of pieces of soap. The smell of rubber. The smell is carrying memory. Miquel Barceló La brochette, 1991 Still-life that reeks of life In relation to those artists who create the new world of art- the so-called impulse of the present -on the basis of odourless artificial technologies and fantastical imaginaries, Barceló does so “in the same way”. That is, according to the specific manner of the Catalan contribution to the universal. In this he is like Miró (and even the early Dalí), like Tàpies and Brossa, or amongst those of his own generation, Amat and Perejaume, all them advancing towards the future while traveling back to the oginal roots of the human: so we have rottenness, a fascination for the primitive, linguistic correspondences and simple rituals, a poor poetics of the object, crossroads of civilizations, lyrical illumination, ethical timelessness, comic nihilism, a break with the norm; in

short, a universal and highly personal invention constituted of the highest value of difference. The genius of Barceló, like that of these others, asks to be explained in terms of the artistic quality of those who dig down to draw up the force of the immensity of nothingness in order to raise it up to the heights of absolute. His intellectual constancy, like that of these others, emerges from the ethical radicalism of art life. Distancing themselves from analytical and linguistic minimization and, at the same time, from rhetorical and narrative excesses, they implode the spiritual tension in the genre. Because it is in the identity that in the dark illuminates the darkness of clarity. At the domestic extreme, art of the depths and as such not urban, they thus displace even geographical mythologies towards extemporaneous sites of the contemporary, and in spite of this communicational celebrated, their triumph celebrates the teIluric, organic center where they rot with a tenacious will to exception. Barceló magnificent sculpture speaks of more than it says, and in consequence is my aim to note he some here some of these tensions we referred to above, inherent in “the same way”. The classic theme of the still becomes internally subject rather than genre, hence the choice of poor tubers in opposition to the bourgeois rhetoric of succulent fruits. The opacity of the abstract white on top of the rust known as the latent repose of biological disembarrassed of vital variegations. The roughness of the material expresses its struggle for interiorization in the face of the neutrality. [Vicenç Altaió] Joan Brossa S/T (B.M.-20.), 1988 Smell of Carnival A cardboard box full of confetti and a spray can. A dark room that turns into a confetti room. A magic trick for Méliès. A homemade artifact that is a readymade craftsman. For Brossa, Carnival was the origin of the theatre and life pure transformation. ‘Art is life and life, transformation,’ as Fregoli said. Spread Carnival to expand art and freedom. [Manuel Guerrero] Anthony Caro Catalan Stirrup, 1987-1988 The sculpture’s scent is there in the title. Some sculptures give off a strong clear perfume, easy to define; in others the smell, the title is a hard to grasp as catching a shadow.

The smell of a herb is what comes to mind when we think of that herb and so it sometimes is with an art work. But often the material, the shapes and the syntax overwhelm it and we cannot recall the scent- only the parts that make it up. I like the idea of a work of art having it’s own scent, it focuses on the ineffable, what makes art touch our senses, our feelings. Salvador Dalí / Eric Schaal S/T, Tête Féminine (Aphrodita), 1974 S/T, Cabeza Femenina (Afrodita), 1939 […] It will be the flower, The new Narcissus, Gala, My narcissus. [Salvador Dalí] Xavi Déu Pintura / Simulador per observar pintures de cera / Pintura, 2007 Dewaxing a beehive and making painting, wax-painting It’s a matter of diluting the wax construction in order to construct a painting. The apiarist-painter that is to say the apipainter dressed in the protective veil looks through the frame of the hive to pick out a piece of landscape just as naturalist painters do to limit the landscape scope of the canvas. The accumulation of wings that had been make you feel the noise and the air moving and also the smell of the wax-painting of the waxing-dewaxing. And transform the mechanical work of a collective consciousness into a random gesture of chance. Xavier Escribà Oblit, 2011 Oblivion is part of life and of work. Oblivion is the perfume of tranquillity, of a certain nonchalance. And when these oblivions leave traces in the form of artworks, we have only to accept the invitation they hold out us to access these privileged moments, by way of the smell of a unique moment. In this piece I wanted both to capture and to transmit a rather relaxed moment, depicted by the setting aside of the tools used to paint. It’s also a way of bringing them to life and in that way pay tribute to them… Showing the things used that are found next to the canvas.

Joan Fontcuberta Gare du Palais # 7, 2000-2001 The images in the series Mummifications make me think of places that have been shut up for a long time, places where that smell of dust and a slightly sour damp mingle. They make me think, then, of that sinister notion of the ‘dark room’ to which threatened punishments consigned us when we were children: places without light, with no sound, lost in a void with no sense of touch, but at the same time breathing in a slightly smelly atmosphere, like little scraps of decomposing organic remains. I have always wondered what smell must have greeted the robbers who profaned the mortuary chambers of the Pharaohs. [Joan Fontcuberta] Garden of the Mummies is a series of photographs taken in Canada and published by the Galerie Adriana Schmidt. The mummies are in fact trees wrapped up to withstand the Canadian winter. If you look closely at the photographs in this series you can ‘smell’ the scent of the forest, the gaze —the eye— leading you to smell nature as something omnipresent in these photographs. It is a visual smell. It is Fontcuberta’s genius that determines our feelings by way of our imagination. [Adriana Schmidt] Daniel & Geo Fuchs Cabeza de niño con gorro turco, 1999 Baby’s Head with Turkish Cap He has slept for hundreds of years in his glass jar full of alcohol - he has become almost sculpture - all impermanence ended - his time conserved - we have a reverence for that time - before the feeling of knowing that he lived 250 years ago - the death has something gentle in this face, but the death is also something very abstract, hard to make tangible. A familiar smell for us, when we enter a collection - when we immerse ourselves in a world of alcohol preparations - mysteriously - on its archive shelves, waiting to be regarded as being, to be not forgotten. Each visit brings new surprises, new confrontations… Jesús Galdón Hermes enlloc, 2006 Smells have a nostalgic component that, for me, connects them to our most private and hidden facets. For two reasons: smell has no language

in which it can be more or less formally transcribed and, for that very reason, each of us retains our memory of a smell as a vital and untransferable reference. Every time I go to Quesa — the little town in rural Valencia that is the connection between the roots and the tree of my genesis — in winter, a memory that I cannot share switches on inside me: wet shoes, cold feet and a red nose, hands chopping the air with watery eyes, silence and walls whitewashed with lime; the smells of the fire, of carob pods, smoke, fog and frost in the morning, frozen earth... This — to me — feeling of freedom can only be transmitted by way of a parabolic and distorted metaphorical discourse of an emotion that, if I were to ask anyone else about that smell, in that same place, on that same date, they would perhaps give an outline of their feeling, imprecise, like mine. So, we are all messengers of an indecipherable message, which ends up being an unintentional secret of a childhood that survives as a paradigm of understanding between the self and the world. The representation of Hermes as a young man with golden proportions, in marble shading into the nacre velvet of bare skin, gives a volatile sense of being. Lofted by the small wings on his heels and head, Hermes takes to the air through time to be lost in transparency, disappearing and reappearing anywhere, at any moment. The world of ideas steals out from behind the stretcher and manifests itself in the white of the paint, bringing within the bounds of its transparency the colours that guide me in expressing the world. At times I have seen again, as my nose breathed in the cold winter air, the message wrapped in the crystalline transparency of my body: like all of us so often, Hermes somewhere. Douglas Gordon Self-Portrait of You + Me (Jenny Agutter), 2006 On the matter of privileged or provoked senses: the work of Douglas Gordon Some modern artists understood that the new creative processes, the socalled visual arts, could embrace not just aspects of representation or reproduction but aggressive and transgressive attitudes that instead of conserving the established dispensation led to its destruction, a radically new possible form of the ambient reality. Everything we see is real,


but everything that we convert as such, to which we give new presence, is also real. This artistic option makes sense in as much as it offers real active presences that oblige us to give them content, meaning, even though it be unusual, unexpected, on occasion obliged by the new coherence that must be ordered from the senses so that what is presented is accessible to the intellect. Douglas Gordon is one of those assaulters of the immediate and of practice who makes use of time but also — as in the present case — of fire. A time or a fire that are controlled, handcuffed, that suspend their action and activity when the artist so decides, which is when he has seen to it that the observer follows him and not the original object that motivated the action. These images thus suspended and interrupted in time in his other processes, including the aggressive, lend themselves, offer themselves to new functions. The one in the olorVisual collection goes from being an attacked photograph, for some subjective reason or aberrant sadistic game, regardless of the disfigurement achieved, to take on a new sense and meaning: the nose has been altered and at this precise moment what the image cries out for and makes manifest is the imperative of smell. We are then led to wonder — with or without the consent of the aggressor — what basic sense he wanted to dispossess the image of. That of beauty or that of smell? He has achieved both and the second to excess, making manifest the horrific and, for the arsonist, sweet smell of the fire that burns or the stinking reek of burnt meat. A worthy Turner Prize, Douglas Gordon. [Arnau Puig] Richard Hamilton Flower piece + Andrex Toilet Paper_052-053-054 , 1975 The perfect gift. With a soft, strong and very, very long scent. [Rod Hamilton] Damien Hirst Spin, 2001 Orange blossom with jasmine, butterfly wings with the blue sky, just about to begin to rot, where the smells fuse and intensify, solid, delicious, for me unforgettable! [Peter Fillingham]

Denis Hollingsworth Noumenal, 2007 In Hollingsworth’s oil paintings there are constellations with an aroma of sea urchin. [Ricard Mas Peinado] Zhang Huan About 1/2, 1998 In most of the markets in China people can buy fresh meat, smell fresh flavors. In fact. This scene is the one that inspired me to create About 1/2. I like the idea of a cloth like this one covering my body. The words represent the Chinese culture which has never left my life. I also like having words covering my body. I like the sincere heart but people need something to cover the things. Alfredo Jaar Field Road and Cloud, 1997 This work belongs to the project Rwanda, which I produced between 1994 and 2000. Rwanda is to date the longest of all my projects, which usually last between 1 and 3 years. This work, like the others in the Rwanda project, is a failed exercise, a futile attempt to represent something that seems to me to be unrepresentable: the genocide of a million people and the international community’s indifference to the barbarity. These failed exercises represent different strategies of representation, different strategies of communication. Field, Road and Cloud, in particular, uses the strategy of evocation: it evokes those places where genocide was committed, but without showing the graphic and brutal effects of that genocide. The first photograph shows a field of tea by the road to the church at Ntarama. It is a lovely field but for the fact that it is completely empty: no one is working in it, though it’s the middle of the day. The second picture shows a dirt track that also leads the church. It’s a glorious image of light, and it’s hard to imagine that such a beautiful path leads to horror. The third photograph shows a blue sky with majestic white cloud floating in it. Only when we read the drawing that accompanies this photograph do we discover that the artist is surrounded by five hundred bodies, all decomposing in the African sun. The smell that pervaded this scene is indescribable and it haunted me for over three months. It got so I was showering six times a day but to no

effect. During my post-Rwanda psychiatric treatment, I desperately beseeched my psychiatrist to help me forget that smell. His answer was always the same: ‘The smell is no longer on your body, it’s in your mind,’ he said. Based on this experience, in 1998 I created the work entitled Meditation Space (Tea) and Meditation Space (Coffee). In this work I invited the public to sit and rest on two black cushions in two meditation spaces. Each space offered a different aroma: one of Rwandan tea and the other of Rwandan coffee. With this project I wanted to offer the viewers the aroma of the two most important products of the Rwandan economy, and so symbolically erase from my body the smell of death. Antoine Laval Big Hand, 1994 None of my pieces is unique. Only the movement is unique. A dialogue is established between the instant and its continuity. And then is when its absence remains engraved on our spirit. As lastingly as if it were a fragrance. Anna Malagrida S/T (abstracta blanca mar vertical), 2007 The windows mute, the memories of sand, the smell absent. Slowly the trace in the depths of the gaze. Robert Mapplethorpe Rose with Smoke, 1985 It would seem that when the great American photographer Mapplethorpe pointed his camera at this flower, so stripped of everything that was not petals and corolla and framing it in an aura of smoke, he wanted to achieve a minimalist poetic image of it, as if he had in mind that famous phrase of Gertrude Stein’s, ‘Rose is a rose is a rose is a rose…’. [Maria Lluïsa Borràs] Xavier Mascaró Personal Effects II, 2006 This work speaks of ‘personal effects’, of those objects that are kept of a person who has gone. In this case the person who has gone is the child I was many years ago. And the personal effects are my memories, or rather what I think I remember of that time now. In summer, when I was little, my parents, my brother José and I would go

from Barcelona to a large house that my maternal grandfather had in Rodez, in Aveyron (France). And there we would meet up with my cousins​​ and aunts and uncles, who lived in Paris and Montpellier. It was a ritual. Every year. A sort of celebration, a reunion. I don’t know why, but the memory of that house has assumed an epic dimension in my memory… And it is certainly one of the places that my nose has preserved most record of. I remember the kitchen of the house, with its thick walls, and the smell of damp, which in the morning combined with the boiled milk, the bread and the coffee. I remember the bathrooms, which I would say smelled of wet wood or something like that, and of soap and of paper… And the corridors, like of furniture polish. And the smell of the fabric-covered walls, somewhat stale, and the presence of the wet grass smelt at dusk from the library, with the windows open… The house was sold long ago, and then turned into a hotel. No doubt they ripped out the fireplaces, the washbasin and the wall tiles. But I treasure in little bottles, in some corner of my neurons, the traces of all that, and I think that is the only thing that remains of that then. Eugenio Merino The Smell of art, 2010 The senses are the most reliable medium through which to understand the meaning of the artwork. In contrast to reason, the senses offer us veracity. It is not the object that possesses value, but our experience of it, of what it gives: smell, touch, colour, taste… Hence the force of Piero Manzoni’s Merda d’artista resides not only in its conceptual facet but in our physiological mechanism of perception. The temptation for any collector would be to open it to make sure that the piece is real and its content is as stated on the label. All the more so if the collector is a professional perfumer. Then the value of the art would be in its fragrance or stench. The can is only a conceptual game, the experience is in the interior. But it is not always possible to experience the work without destroying it. Herein lies the paradox.

Duane Michals The Heisenberg Magic Mirror of Uncertainly, 1998

Yasumasa Morimura Un diálogo circular con Frida Kahlo Four Parrots, 2001

Heisenberg’s daughter The light from the window bathes white the bedroom of the scientist Werner Heisenberg’s daughter. It is a clean room, it smells clean. Ever since she was a little girl she has seen many times, hanging on the walls of the house, the portraits of the family, the beautiful faces that she in some way resembles because they recognize her in silence. Those faces have always watched her closely but the first time she noticed it was when her father was settling down to read her the story of Alice in Wonderland. A silver reflection, almost imperceptible, slipped between the gazes of the portraits when first she heard the story of a girl who stands gazing into a mirror. Heisenberg’s daughter forgets about everything else as she looks, astonished, at her own face. The German landscape that can be seen through the window is as indifferent to her as she is indifferent to the landscape, perhaps the landscape of the island of Heligoland. Her eyes are now travelling across the ridges of her eyebrows, the deep valley of her mouth, the slopes of her nose. She has the same nose as her father, the nose she had to protect against the allergies of Heligoland, the remote island without pollen. She moves, turns, shakes again and again her gaze in the mirror until she succeeds in making her own face disappear. The arabesques of her ears, however, are still there; that is her hair, too, and that is her neck. She never manages to see all of herself, and neither is she very sure what she wants to see. Had said it dad, in an occasion, after playing the piano and of rereading to Goethe on the untruthful movement: ‘it is impossible to know with absolute precision both the position and the speed, two of the basic magnitudes of mechanics, of a subatomic particle.’ She associates her father with a complex, intermittent smell. When he is near her it is a light, discreet aroma; when he moves away it changes profoundly and becomes a rich, sumptuous apparel. A companionable smell. The light in a photograph, as in a mirror, brightens some areas at the cost of darkening others. The place of the spectator is disturbing because it is uncertain.

You can feel several different scents from my work. For example, you can smell Mexican Flowers and Fruits form this work “Four Parrots”, as the subject of this work is Frida Kahlo. However, as I made this work in Japan and I am living in Japan, it must have also Japanese scent. In addition, the chair used in this work is from Indonesia. Therefore, it has an South-East Asian fragrance. Some different parfum can be mixed and diffuse a particular odeur, I hope my work sends a special with various elements of different culture. Carlos Pazos Mon manège à moi, 1996 The smell of films. Mon manège à moi I could swear the first time I saw it was in a film by Herzog, since when it has appeared on a number of other occasions. It happened on a patch of waste ground, in a car cemetery or perhaps somewhere that reminded me of one, or perhaps not. It doesn’t really matter. Close to this deserted landscape there were some fairground booths. In one of these, in a little cabin like one of those cheap peepshows, we found ourselves witnesses to the anguished and cruel dance performed by a chicken in a space delimited by stiff curtains of fake velvet and lit, of course, by red bulbs. The chicken’s claws cling, with little success, to a revolving platform, in a vain attempt to gain some kind of stability. The smell of the place was not recorded on film. For me, it always be a cocktail of enchiladas, Mexican beer and air-freshener spray. Evan Penny Polymorph Cluster, 1998 Figuring the Body My practice is grounded on an abiding interested in a relationship between an empirical knowledge of the body on one hand, and systems of representation and theory on the other. In recent years, I have been working with an underlying notion that equates the term “body” with the phenomenon of carnal existence, and term “figuration” with the act of its interpretation, or representation. This notion, that any act of interpretation of the body is an act of figuration no matter what form it takes, has giv-


en rise, in my own practice, to a number of apparently disparate but related projects. The Polymorph clusters derive from pressing small lumps of clay between my hand and another part of my body. These arbitrary shapes and arrangements, formed by the body, are then sculpted into larger forms. They suggest a formative act of interpretation –a “first naming”, and so too suggest a childlike playfulness and enquiry where all the bodily senses –sight, smell, touch, hearing, taste –are called upon to form the primary impressions of ourselves in the world. Perejaume Font de Llorà, 1990 You ask me to speak to you of the smell of the fountain of Llorá, but it is not easy to be sure if you want me to speak to you of the real fountain or the painted fountain. The latter, the painted fountain, in which the water makes folds of linen as if it is bubbled up dressed and dried, most certainly has a strong smell of tupertine and linseed oil... On the other hand, I really could not tell you the smell of the other, the real fountain. It is not a particularly smelly fountain. Llorá is not one of those fountains that stink of the devil’s piss, nor is mentholated by a fragrance of aromatic animals find this herbs... Although it is more than likely that the wild boars and other animals find this fountain by smell, it is not the smell that take us there. Nor do we manage to find it by sight, amid that dense growth of poplars and hazelnut trees that box it in, but by the sound. The fountain of Llorá sounds, in fact, just as if I were to pronounce its name to you: it is a rising and continuing sound, like the name “Llorá”. We know the fountain by its sound, which is difficult because it always sounds the same, because the sound dances there like a flame, but does not change. Guillermo Pérez Villalta El jardín cerrado, 1997 The sun shines on the mica in the earth. The harvest bugs accompany our thirst, while behind the walls the breeze creates soft changing shadows. There the year goes through its cycles; fresh green where later the flowers will born, orange blossom that intoxicates us in March, juicy fruit to slake the thirsty palate when we seek the shade, and always the memory of the water from the

spring, which I drank from a rolled up lemon leaf my father gave me, there by the ripples of the pool: paradise of a past time. Antoni Pitxot Olor a mar, 1987 Painters sometimes justify or attempt to give reasons for the images that appear in their paintings, using icons or beings borrowed from the myths we have been inventing since the Dawn of Time, as when our philosopher-cum-visionary Ramon Llull in The Book of Contemplation personifies the three powers of the soul as three noble and beautiful women and describes their operations in the following terms: ‘The first remembers what the second understands and the third wants. The second understands what the first remembers and the third wants. The third wants what the first remembers and the second understands.’ This interwoven relationship between memory (Mnemosyne), knowledge and will motivated a long period of work devoted to the Three Graces. Mythological or allegorical beings make numerous appearances in my paintings, and other times I like to speculate (in the artistic expressive sense) with the ideas of night, silence, stillness or quiescence or struggle and even fighting and breaking up -------------In the work owned by Mr. Ventós, which I titled at the time Voluptas and Night, well you can project other intentions that are in no way foreign to the reality of my feeling when I made it…----------------Silence, (smell of the sea), fragrance of sea rock — metaphysical perfume! … I paint by the sea…. how fortunate I am….!! Albert Ràfols-Casamada Lavanda, 1979 My painting entitled Lavender is an attempt to visually express an olfactive sensation. Being a visual art, painting normally feeds itself on visual sensations and, sometimes on tactile ones that try to express by means of texture what the same pictorial material can produce. For this reason, to express an olfactive sensation was a problem of a certain complexity in its planning, since, in some way, one had to transpose to visual language a series of sensations, that do not affect vision. I chose the perfume of lavender because I though it would be a bit more

visualable. For the main characteristics of lavender, I selected its sensation of freshness, of pure country air, and the visual memory of the warm tonality of the flower of lavender, which in the south of France entends over enormous expanses of lands, creating with it a very particular note of color within the landscape. In order to express these sensations I used very diluted oil to dye the canvas, to impregnate it with color instead of covering it with layers of color, in the same way that perfume impregnates the air. The color I chose -green- relates to the sensation of freshness, the countryside and nature just as with the greenish yellow color of lavender water. In order to give the sensation of freshness and space, it suited me not to load the surface with excessive forms, rather to live free space that attempts to suggest something so inapprehensive as an aroma. By the way of contrast, in the central part and with a somewhat thicker texture, there appear spots of violet, an allusion to the flower of lavender. These spots constitute the rhythm of lavender leaves and flowers in movement from the wind and are -like the rest of painting- flooded with green, thus forming, all together, a total unity in the same that we find different suggestions in one single unity in the perfume. Gino Rubert Birthday, 2006 Like the depths of the sea, the depths of passion are also inhabited by spiky, dark, gelatinous spectres that, properly seasoned and done to a turn, can give a rich aroma to the rice of life. Antoni Tàpies Signes sobre taronja, 1977 Author’s text in A Personal Memoir During the years or my infancy and almost all or my adolescence. My mother was everything to me. In her I found all the qualities, all the instinctive protections that children look for in feminine sweetness from the person who has spawned them. Even her scent seemed lo calm me down in moments of fear and excitation. And today, still, when I smell a certain perfume that reminds me of her, that sensation or beatitude that her embraces and her lap produced in me overcome me once again. What the scent would suggest was so strong, that even as an adult in a moment of solitude or sadness, I remember hav-

ing followed a woman who gave off the same perfume as my mother’s through the streets of Paris. Joan-Josep Tharrats Vent i perfums del Cap de Creus, 1987 Wind and Perfumes of the Cap de Creus Give to the wind a bouquet on your flowered face and I will breathe in the scent of the paths you tread. Tell me the paths you tread which I know will take me to the sea. The perfume of the santalum flowers, of jasmine, of honeysuckle, cannot fly faster than the wind. The fragrance of wisdom does travel much further. To all points the wise man, the learnèd man spreads the perfume of his VIRTUE, of his efficacy. But it is impossible to sleep some summer nights. In through the open window comes the fragrance of olive trees. Tomorrow, at sunrise I shall follow the wild harvests that will take me to the Cap de Creus following the scent of the paths trodden by my love. Another day I will climb the mountain of Pení that kind and velvety will invite me to a stroll. This year will present itself all green, mossy and generous like a landscape in Normandy. Another effluvium there will make us see and feel full of the gold of the broom, the sempervivum and the gorse. It is impossible to outdo nature when she starts to paint, when she invents her celestial landscapes we cannot remain insensitive to the temperamental fascination of Cadaqués, a landscape that would not exist without the fragrance, the aroma, the smells and the colours made to our measure for our earthly delight. Each ray of light is the caress of an immense lingering look. Eulàlia Valldosera La panxa de la terra. Fragment I, 1990-1991 The navel of the world stinks Smoking is a practice that connects us with the instinct of feeding our-

selves. The only action that the newborn baby performs instinctively is sucking. It smells the mother’s breast, which, induced by the nearby presence of the baby, produces milk, which sometimes pours out and wasted before the infant manages to take the nipple. Smoking is, for those who have hade the vice for some time, a compulsive, mechanical action, like any other manifestation of instinct. It is, at the same time, an action that entails passivity, contradictory though this may seem. Smoking is a symbolic act. The newborn baby is nourished not only by the milk, but also by affectivity, through physical contact with the mother. The lungs envelop the heart, and the smoke inhaled and held there a few moments warms it. Smoking also nourishes us affectively. Primarily, instinctively. In the long run, however, it creates in us a need more powerful than this affect of fleeting warmth that the smoke has had. Anyone who smokes is surrounded by a ragged cloud, volatile ash. Anyone who lights one cigarette after another is consuming time. Acting compulsively in wanting to stop time. And all that remains of the action is the ash, the stub and an aroma.

Odeur de Cadaqués. Perceptions olfactives de la collection olorVISUAL

Odeur de Cadaqués Joan Figueras i Pomés Maire de Cadaqués Cette année, contrairement aux précédentes, le musée de Cadaqués a misé sur la diversité et la qualité culturelle d’un certain nombre d’artistes contemporains ayant un lien avec Cadaqués et les a réunis autour d’un thème commun : Odeur de Cadaqués. On a du mal à imaginer que l’un des endroits les plus merveilleux, universaux, du monde pour sa beauté visuelle, où les images vous saisissent à chaque détour, possède aussi une odeur particulière qui marque le lieu et s’associe à l’expérience et à la sensation. Les odeurs de Cadaqués persistent dans notre esprit et évoquent tel moment, telle émotion, telle expérience qu’on y a vécus. C’est ainsi que nous accordons encore plus de valeur à ce qui le mérite. En attribuant une odeur particulière à une œuvre d’art, nous la singularisons, mais nous lui donnons surtout une identité plus forte. Cadaqués a désormais une odeur. Nous espérons que cette exposition d’une grande qualité artistique, conçue et réalisée avec le cœur et la raison, fera mieux connaître, sentir et perdurer notre odeur, l’odeur de Cadaqués. Mon nez mis à nu Impressions olfacto-visuelles, avec des notes marines (algues) et sauvages (thym et romarin) Ernesto Ventós •Comme un service rendu au passé pour nous prémunir contre les incertitudes de l’avenir, sans fausse modestie, me voilà avec des notes marines (algues) et sauvages (romarin, thym). Elles ont quelque chose d’élémentaire pour moi, à un des moments les plus particuliers de ma vie. Quelque chose d’aussi élémentaire et naturel que de marcher sur la terre mouillée. • On fait tous les jours ses gammes en sentant les odeurs, comme ceci : sentir l’art, sentir son quartier, sentir la couleur, sentir des caractéristiques... • L’odorat est impalpable. Certains corps très volatils se ressemblent, et pourtant ils n’ont pas la même odeur, ou bien ils n’ont aucune odeur. En revanche, deux corps très différents peuvent dégager la même odeur.


• Une œuvre que chacun puisse voir de ses propres yeux, avec son odorat, sans autre effort, sans les autres sens. • Cette délicatesse contraste avec l’humanité du visage, qui évoque celle de l’homme au nez, mais avec un autre nez, celui du portrait de Ghirlandaio qui est au Louvre. • Quand il arrive dans le quartier, tout le monde le suit, le renifle, le reconnaît à ses notes caractéristiques qui ne sentent rien de précis, rien de profond ; en réalité, elle sentent on ne sait trop quoi, et cette situation provoque en lui des rire nerveux, un désarroi. • J’ai l’impression que Cadaqués, il y a quelques années, ce n’était pas très important : il y avait plusieurs coins, avec des odeurs qu’on retrouve dans tous les communes provinciales. Pourtant, ce village avait beaucoup de caractère, et maintenant il a l’air inachevé et plaisant. Il a été envahi par la ville géométrique et monstrueuse – des blocs tous de la même couleur. • J’ai passé des heures à flâner dans le village. Je suis resté là à sentir, regarder et admirer les choses naturelles, les couleurs, les lumières... Art pur. Les corps odoriférants émettaient des ondes semblables à celles du son ou de la lumière. • J’ai voulu être, en théorie, beaucoup de choses en même temps, j’ai voulu me lancer dans divers métiers, j’aimais tant de choses à la fois que je passais mes journées à marcher dans les rues du centre, à observer le va-etvient des gens, à sentir les odeurs de leur eau de toilette. • «Apprendre à sentir les odeurs pour comprendre – comprendre pour mieux sentir les odeurs » (Pla) Odeur de Cadaqués Ricard Mas Commissaire de l’exposition Quand j’entends le mot « Cadaqués », n’allez pas croire que je songe aussitôt à une carte postale idyllique sur fond de cris de mouettes. Ce que je vois, c’est un homme et son chien... en scooter. Mais, me direz-vous, que viennent faire un homme, un chien et un scooter dans un texte sur une exposition d’art au Musée de Cadaqués, laquelle est un choix parmi la collection d’un personnage tout à fait étranger au mundanarum sonus, qui possède l’un des nez les plus fins d’Europe – littéralement –, exerce le métier de parfumeur et s’exprime à travers cette orchestration synesthésique baptisée "olor visual" ?

Allons-y pas à pas. Premièrement, la synesthésie. Cette figure littéraire sert à former des phrases aussi ingénieuses que : « il pleurait amèrement. » Toute personne un tant soit peu curieuse aura goûté les larmes et saura donc qu’elles sont salées, mais tout le monde admettra volontiers que mélanger un phénomène visuel et un phénomène gustatif, aussi étrange que cela puisse être, dépeint mieux une situation qu’une simple description visuelle . Deuxièmement, Ernesto Ventós, parfumeur par tradition familiale, mais aussi par vocation. Il est venu à l’art à partir de son champ perceptif le plus développé et a mis en œuvre une opération synesthésique inédite : l’odeur visuelle. Marcel Duchamp, l’un des pères de l’art contemporain, et fidèle vacancier de Cadaqués, affirmait qu’une œuvre d’art n’est jamais complète sans la perception du spectateur. Ces mêmes propos éclaire le travail de collectionneur de Ventós. Spectateur des œuvres qu’il acquiert, il les complète, mais il les soumet à un nouveau défi, dès lors qu’elle font partie d’un ensemble qui devra être à son tour complété par le public à chaque exposition, dans chaque dispositif de présentation, comme celui qui nous occupe. Cadaqués est depuis plus d’un siècle un aimant artistique. D’abord, en tant qu’endroit isolé à la beauté sauvage, où Eliseu Meifrèn et Ramon Pichot pouvaient se réfugier loin de la mondanité métropolitaine. Puis, le tourisme, aidant, en tant que pôle de créativité, autour, notamment, de Dalí, Duchamp, Richard Hamilton, les jeunes pops et conceptuels ou la galerie Cadaqués. Odeur de Cadaqués souhaite donc, à partir de la collection olorVISUAL, contribuer au devenir de ce phénomène vivant qu’est le Cadaqués artistique, qu’on ne saurait appréhender seulement avec des mots ou des dates. L’odeur, dans ce titre, fait référence aux nombreuses possibilités qu’offre Cadaqués en tant que véhicule d’expression. L’exposition est axée sur une partie de la collection, mais cherche à explorer les conséquences qu’ont eu sur cette petite république spirituelle les évolutions artistiques récentes, survenues entre les premières années de la transition démocratique et aujourd’hui. En guise de présentation, l’exposition commence avec la première pièce de la collection olorVISUAL : une acrylique sur toile d’Albert Ràfols Casamada, peinte en 1979, au titre odoriférant et suggestif : Lavande. Près d’elle, l’une

des dernières acquisitions, une sculpture inquiétante d’Eugenio Merino qui montre Ventós à genoux, comme un orant artistique, non sans évoquer la foi qu’il est nécessaire d’avoir pour aborder la fameuse « merde d’artiste » de Manzoni : The smell of art, 2010. Au rez-de-chaussée du musée, on verra les artistes de la collection olorVISUAL ayant eu un lien direct avec Cadaqués, pour y avoir vécu, pour y avoir passé de longues saisons ou pour y avoir créé certaines de leurs œuvres les plus marquantes. Ce sont des artistes, catalans et étrangers, qui appartiennent aux tendances les plus diverses. On voit se côtoyer des créateurs désormais historiques comme Joan-Josep Tharrats – fondateur de la revue Dau al Set, peintre, graphiste et écrivain extraordinaire –, Richard Hamilton – l’élève le plus doué de Duchamp, père du pop britannique, à la très fine ironie référentielle –, Dalí – avec un petit dessin et une splendide photo d’Eric Schaal –, et Joan Brossa – père de la poésie visuelle et objectale catalane, homme pont entre Dau al Set et les jeunes générations conceptuelles. Auprès d’eux, un peintre dont la famille a situé Cadaqués sur la carte des arts : Antonio Pitxot, surréaliste arcimboldesque et ami de Salvador Dalí. La génération suivante d’artistes fréquentant Cadaqués dépasse le langage du conceptuel pour explorer des poétiques de la facétie, où le simulacre dépasse en contenu toute référence: le photographe Joan Fontcuberta et le sculpteur Carlos Pazos. Deux nomades, le Chilien Alfredo Jaar et le Belge Antoine Laval, chacun équipé de langages puissants fondés sur le potentiel expressif et évolutif du laconisme formel, ont découvert Cadaqués grâce au poète et critique Vincenç Altaió. Ici les mots sont vains Comme ils le sont s’agissant d’artistes aussi reconnus que la photographe Anna Malagrida, qui a un appartement à Cadaqués, ou le sculpteur Xavier Mascaro, qui travaille des matériaux industriels recyclés, ou le maître de la légèreté spirituelle Xavi Déu, ou le toujours lucide Jésus Galdón, auteur d’une interprétation très personnelle des chemins culturels de la tradition à partir du langage de la Contre-Réforme. Trois artistes fondamentaux de la deuxième période de la galerie Cadaqués, qui commence au moment où Lanfranco Bombelli, fondateur légendaire de l’espace le plus international du village, passe le relais à un entrepreneur jeune et brillant – Huc Malla –, lequel choisit de miser sur une nouvelle sève de première qualité.

Le deuxième étage est plus conceptuel, même s’il obéit à l’idée principale de l’exposition : montrer une série d’œuvres recelant l’odeur visuelle du Cadaqués conçu par les artistes. Il se peut qu’ils aient eux-mêmes visité Cadaqués, mais certaines de leurs œuvres contiennent surtout un état d’esprit, une approche, des couleurs ou des notes qui les rendent aptes à y résider tout naturellement. D’une part, il y a des sculptures presque monochromes, comme cette pièce résolument mironienne d’Anthony Caro, Catalan Stirrup, un étrier catalan conçu pour labourer les sillons de notre mémoire visuelle. Un ordinateur agro-culturel qui dialogue avec une brochette végétale monochrome de Miquel Barceló tintinnabule suffisamment pour se confondre avec la nature morte qui se cache derrière n’importe quelle essoreuse à légumes. Deux groupes non figuratifs occupent la plus grande partie du premier étage. D’une part, le groupe qui utilise le « rideau » matérique de la surface de l’œuvre comme produit d’une opération préalable, en soulignant le caractère performatif, processuel, de l’art. On peut voir de splendides photographies telles que Le Ventre de la terre. Fragment I, 1990-1991, d’Eulàlia Valldosera, la symphonie de blancs Font de Llorà, 1990, de Perejaume, un classique Signes sur orange, 1977, où Antoni Tàpies opère des synesthésies propres à la transsubstantiation, ou deux expérimentations britanniques : Lovely Slang I, 1998, une œuvre colorée sur toile et sur verre des classiques Art & Language et un nez presque abstrait d’Evan Penny, intitulé Polymorph Cluster, 1998. Le deuxième groupe opte pour la tache de couleur. Cela commence par une marmite de Xavier Escribà remplie de pinceaux couverts d’acrylique intitulée Oubli, 2011. Mais la brigade des coloristes à pistolet est impressionnante : Chema Alvargonzález et sa vision urbaine déprimante – Compartiments étanches, 2009 – Damien Hirst et sa ronde-bosse de peinture centrifuge dominée par les rouges – Spin, 2001 –, Jordi Alcaraz et sa rafraîchissante palette picturale sur méthacrylate dont on ne sait s’il faut y tremper un pinceau ou y lécher une glace, ou Dennis Hollingsworth – très grand peintre américain né par hasard à Madrid –, et ses tableaux où des étoiles deviennent des oursins, le Cadaqués le plus spirituel autant que le plus comestible se retrouvant dans la même assiette. Nous avons vu deux Cadaqués au premier étage, l’un rationnel, l’autre plus

instinctif à travers la couleur, mais tous deux ont un brin de folie, une odeur qui va nous amener au port du deuxième étage, là où la fête prendra fin et où nous pourrons nous instruire grâce aux ateliers organisés dans le musée. L’un des deux petits espaces qui se trouvent derrière le troisième escalier de la demeure des muses cadaquésiennes accueillera un atelier. Car il ne suffit pas de voir de l’art, il faut le voir en compagnie et échanger des points de vue. Il faut aussi sentir les parfums dont – oh surprise ! – le collectionneur a demandé l’élaboration selon les œuvres exposées, selon sa conception de l’odeur « visuelle » de Cadaqués. Et il faut assister aux ateliers pour apprendre, par la voix d’un bon professionnel, qui plus est pédagogue, comment ouvrir chaque millimètre de son corps, de son attention, pour jouir de la dimension olfactive – dans sa meilleure expression – de Cadaqués. Au deuxième étage, donc, on se reconnaîtra dans des visages et des figures, le plus souvent à travers la technique photographique. On ne pourra pas contourner Un dialogue circulaire avec Frida Kahlo. Four Parrots, 2001, de Yasumasa Morimura, ni About 1/2 de Zhang Huan, qui se couvre le corps de noms pour représenter la culture chinoise qui l’a façonné tout en cachant son je véritable. Ou les seuils les plus déformants foulés par Daniel & Geo Fuchs, Douglas Gordon, Duane Michals, et même Robert Mapplethorpe. En revanche, Gino Rubert peint une grande toile avec des motifs onomastiques qui parlent des peurs, des désirs contenus, de la terribilité de thanatos, tout cela à travers les rapports de couple. Et Guillermo Pérez Villalta réalise une opération similaire dans Jardin fermé, 1997, éliminant tout référent humain. Avant d’entrer dans la salle, nous aurons été accueillis par un gigantesque papier froissé de Javier Arce ; il s’agit d’une scène de suicide très connue, tirée de Hamlet. L’amour et la mort naviguent dans cette dernière vision de Cadaqués en tant qu’odeur, état olfactif... tandis que nous prenons congé sur une petite sculpture de Miroslaw Balka : Mauvaise graine - pas de balle, où nous voyons l’écorçage d’un fruit sans sentir ou deviner la moindre odeur. Un exercice d’ataraxie olfactive qui entre en concurrence avec les délicieuses courbes mesurées de Sils Maria VII, 1996, d’Andreu Alfaro. Nous voilà au terme de l’exposition, nous avons vu une quarantaine de

créations contenant des arômes de Cadaqués. Des arômes visuels qu’il faudra à présent rechercher dans nos souvenirs, dans les rues. Vous allez me dire : et l’homme au chien, et le scooter ? Je le savais... Eh bien, c’est un phénomène naturel à Cadaqués. Les hommes et les animaux se côtoient et s’envoient des messages télépathiques. Il y a des dénivellations, alors rien de mieux qu’un scooter. Cadaqués conserve des caractéristiques essentielles de la Grèce antique, mais il les dépasse aussi. Il y avait là-bas des centaures moitié hommes moitié chevaux ? Eh bien, ici, nous avons des centaures mécanisés qui marchent au diesel, des maîtres très chiens et des chiens conducteurs.... Ce ne sont pas des bêtises. À la fin des années soixante-dix, Richard Hamilton et Dieter Roth montèrent une exposition pour chiens à la galerie Cadaqués, où les œuvres – des portraits de saucisses – étaient placées au ras du sol, et ils enregistrèrent un disque avec un chien chanteur, « Chispa Luis ». C’est peut-être pour ça qu’ici les chiens reniflent l’art avant de le regarder et de donner leur avis. Bienvenue à Cadaqués. Odeur visuelle, oiseaux au chocolatt Cristina Agàpito Bruguera Direction, conservation olorVISUAL Création, odeur, perception, mémoire, odorat, évocation, beauté, engagement, recherche, compréhension... Voilà quelques-uns des mots qui appartiennent au programme avec lequel Ernesto Ventós a construit sa passion : olorVISUAL, une collection pluridisciplinaire d’art contemporain où se côtoient aimablement des artistes locaux et étrangers, consacrés et nouveaux : Antoni Tàpies, Jannis Kounellis, Robert Mapplethorpe ou Hugo Fontela. Un art aussi : collectionner est un art en soi. Et il l’est encore davantage quand, aux qualités inhérentes à tout collectionneur, viennent s’ajouter celles d’un parfumeur de métier. Une pratique millénaire qui inclut dans son propre dictionnaire de nombreuses références artistiques : la palette d’odeurs, l’orgue du parfumeur, les notes et les accords olfactifs... Il n’est pas vain de le noter pour illustrer la consubstantialité d’olorVISUAL. Voilà trente-cinq ans que l’apostolat artistique et sensoriel d’Ernesto Ventós le mène sans cesse dans les foires et les galeries d’art, mais c’est dans les ateliers, la scène de l’âme


des artistes, qu’il a trouvé l’écho le plus favorable à ses visées : les idées, la pensée, la connaissance, les émotions... ont aussi une odeur, l’odeur de l’art. Et il a même, inversement, été chargé de créer des notes olfactives comme partie intégrante de l’œuvre de certains artistes. olorVISUAL offre aussi un attrait supplémentaire : les œuvres comprennent la pièce proprement dite et un texte, la plupart du temps écrit par l’artiste en personne. Bien que les créations littéraires constituent en elles-mêmes un patrimoine important, elles n’en aident pas moins à inscrire les œuvres dans la singularité de la collection : ...comment l’odeur est message, pensée et souvenir (Pablo Palazuelo) Il y a des odeurs dont même l’imagination ne nous permet pas de jouir... (Antoni Llena) Mais olorVISUAL n’impose pas ; il suggère, convoque, invite et proclame. Il suggère un appel, une invocation du sens qui est associé le plus spontanément et le plus intensément aux émotions : l’odorat. Un sens aujourd’hui exilé par la culture visuelle, condamné par les travestissements de la chimie et, dans le meilleur des cas, soumis aux modes. Il convoque les petits et les grands, les savants et les profanes, à une expérience artistique plus épanouissante. Le miracle des photons, des particules lumineuses, de la lumière qui crée tout, s’accorde intimement avec le prodige de ces particules volatiles qui se sont déposées dans la mémoire de chacun de nous pour créer un alphabet personnel des odeurs, pour inventer cette sorte de collection de « cartes postales de vie » (matières, essences, lieux, personnes, moments...) que sont les plus de dix mille perceptions olfactives différentes dont nous disposons, selon les calculs des scientifiques. Il convoque, dirais-je, une expérience en trois dimensions : la relation entre l’idée, la forme et la suggestion olfactive. Il invite à découvrir les senteurs que le collectionneur et parfumeur a créé pour une œuvre ou une série d’œuvres. Il invite à dévoiler à partir de l’arôme l’éclat intellectuel et émotionnel qui, de l’avis du collectionneur, émane de la relation idée-forme présente chez chaque artiste. Ce n’est pas un hasard si la collection d’Ernesto Ventós ne porte pas, contrairement à tant d’autres, de particuliers ou de sociétés, le nom de son artisan. La vocation d’olorVISUAL s’affiche d’entrée de jeu : sentir et VOIR, sentir pour mieux voir,

pour mieux comprendre l’art et la vie. L’aventure passionnante qui est celle de chercher, explorer, acquérir les œuvres, de formuler les odeurs, serait incomplète s’il s’agissait seulement de thésauriser, d’accumuler, de posséder. olorVISUAL cherche aussi la meilleure façon de les montrer, les meilleures conditions pour les exposer, les illustrer et les documenter ; il propose des ateliers comme des lieux d’entraînement à la perception ; il met au point des screenings olfactifs pour montrer les œuvres d’art vidéo ; il recueille des « dictionnaires olfactifs » à partir de l’expérience des visiteurs... De cet esprit témoignent les près de vingt d’expositions que la collection a à son actif : « Essences », « Art essentiel », « Odeur - couleur ».... La fermeté, la ténacité et l’amour de l’art d’Ernesto Ventós, l’enthousiasme, le professionnalisme et la sensibilité de ses équipes, trouvent leurs plus belles récompenses dans l’amour de l’art d’une multitude de gens, amour qui ne demande qu’à être révélé. Et si devant l’œuvre Désir de Claudia Terstappen on entend une petite fille qui dit : « Ça sent l’arc-en-ciel ; c’est, je ne sais pas... comme l’odeur d’une fête dans le ciel » ; et si lors d’une exposition d’art vidéo de la collection, un enfant de six ans écrit de sa plume : « Les étoiles sentent les oiseaux au chocolat », le succès est assuré.

Jordi Alcaraz S/T (Paleta), 2003 Au moment de passer à appliquer la dernière couleur, les guêpes sont apparues ; l’essuie-mains ne m’était guère utile, et leur vol, qui m’attaquait de tous les côtés, était comme un bourdonnement de coups de crayon en l’air, de traits pénétrants, très brefs ; ainsi, les guêpes finirent le tableau. [Esteve Valls] Andreu Alfaro Sils Maria VII, 1996 Exprimer les odeurs et les sensations qui nous transportent à des endroits de bonheur n’est pas chose facile. Et si cet ensemble de sensations inclut les odeurs, la chose se complique. L’odeur est une sensation que nous mettons en relation directe avec quelque chose de précis. Notre mémoire reste marquée par telle ou telle odeur. Une odeur peut même avoir sa propre personnalité, c’est une odeur de... On dirait que toute cette explication

est dirigée à moi-même, mais j’espère qu’elle me sera utile pour traduire mes charmants souvenirs de l’Engadine suisse. Ces souvenirs sont coupables d'une de mes dernières obsessions: retourner à Sils dès que je peux. Cela fait déjà six ans que je passe quelque temps en été dans le petit village de Sils Maria. Par ailleurs, comment pourrais-je transmettre ces émotions à autrui au moyen de mes sculptures ou de mes écrits? L'art, peut-il exprimer l’odeur? La couleur est-elle une manière d’appréhender l’odeur? Parfois, la mémoire nous mène, au moyen d'une odeur, à un endroit où nous nous sentons heureux. Je doute que l’on puisse se souvenir de façon régulière des mauvaises odeurs, parce que l’être humain possède cette particularité sélective qui lui permet de se souvenir de ce qui est bon et d’oublier volontairement et facilement ce qui est mauvais. Sils est pleine de bons souvenirs, de bonnes odeurs. Je suis d’un caractère plutôt optimiste, la beauté me plaît, et j’aime les souvenirs. Remémorer Sils signifie évoquer l'air frais et net du matin, revoir les lacs, les intérieurs en bois des maisons, l’odeur qui devient parfum. Peut-on mettre tout cela dans un colis et l'emporter? Si c’était faisable, je l'aurais déjà fait. Il se peut que les odeurs n’expriment que nos souvenirs, et je dirais même plus, peut-être que l’on désire y revenir à cause du souvenir d’une odeur. Si c’est ainsi, merci, merci beaucoup, seigneur des odeurs. Chema Alvargonzález Compartimentos estancos, 2009 « Si la reconnaissance d’une odeur est plus privilégiée que n’importe quel autre souvenir quand on veut offrir du réconfort, il est possible que ce soit parce que l’odeur drogue profondément le sens du temps ». [W. Benjamin, Illuminations, Essais et Réflexions] Arômes de mer et de multitude s’accumulent dans des compartiments étanches. Cette œuvre pleine de force et de mélancolie arrête le temps et nous transporte dans les ruines des Banys de San Sebastiá, un balnéaire du quartier de la Barceloneta (Barcelone) qui actuellement n’existe plus. [Malena Clavier] Javier Arce Ofelia, 2008 Le cistiporc Le cistiporc paît placidement sous le chêne centenaire.

Au fond le ciel bleu et quelques nuages blancs qui ne dégagent aucune odeur... L’odeur du champ... il sent le fer rouillé et le vert Et toujours la même question. Où va-t-on, d’où... vient-on ? Art & Language Lovely Slang I, 1998 Ces peintures appartiennent au genre qui occupe le rang inférieur parmi les genres traditionnels, le plus casanier et affecté : la nature morte. Mais l’objet d’une nature morte est un trophée, ménager et souvent pathétiquement héroïque. Toutefois, il y a ici un désordre, un désordre pictural ou de représentation. Le tableau représente un récipient, un container de liquides, et ce récipient lui-même est devenu liquide. Sommes-nous devant une représentation de la liquéfaction du récipient, ou bien devant la liquéfaction littérale de la propre représentation... ou devant une représentation d’une représentation de la liquéfaction ? D’après les règles de l’art moderne, en tout cas, l’objet représenté est devenu, d’une certaine façon, littéral, il s’est transformé en peinture. Mais cette substance littérale est en fait de plus en plus picturale, chaque fois plus hystérique et virtuelle. Le plan géométrique sur lequel repose tout l’ensemble est aussi déformé et constitue une situation spatiale du trophée et une des sources matérielles du désordre iconique. Toute l’image est confinée — éloignée — derrière une couche de verre, une surface réfléchissante comme celle d’un miroir. La perturbation a été traitée. Elle a lieu dans la distance. Le littéral devenu pictural et le pictural devenu littéral sont l’objet de la superposition fournie par le verre. Miroslaw Balka Mala semilla - No pelota, 1999 Tout d’abord, c’est l’odeur du Passé qui est intéressante dans l’art que je fais. Souvent, l’odeur du passé se cache dans l’odeur des matériels, dans les sculptures. L’odeur des feuilles de l’arbre de Noël. L’odeur des savonnettes. L’odeur du caoutchouc. L’odeur du véhicule de la mémoire. Miquel Barceló La brochette, 1991 Nature morte qui pue la vie Face à ces artistes qui créent le monde

nouveau de l'art —ce que l’on appelle l’élan de présent— au moyen de technologies inodores et artificielles et d'imaginaires fantaisistes, Barceló le fait “de la même façon”. C’est-à-dire, en adoptant les mêmes procédés singuliers de l'apport catalan vers l'universel. De sorte que lui, de même que Miró (et aussi le premier Dalí), Tàpies et Brossa, ou, entre ceux de leur génération, Amat et Perejaume, ils avancent tous vers le devenir tout en reculant vers les racines originaires de l'homme : enracinement, donc, fascination vers le primitif, correspondances linguistiques et rituels simples, poétique objectuelle médiocre, croisement de civilisations, illumination lyrique, atemporalité éthique, nihilisme comique, rupture contre la norme, enfin, invention universelle, très personnelle, faite à la valeur la plus grande et non pas à la différence. Le génie de Barceló, comme celui de ces autres artistes, s'explique par la qualité plastique de ceux qui puisent pour extraire la force de ce peu de rien et le haussent ensuite vers l’absolu. Sa fixité intellectuelle, comme celle de ces autres artistes, émerge de la radicalité éthique de la vie de l'art. S’éloignant de la minimalisation analytique et linguistique ou, au contraire, des excès rhétoriques et narratifs, ils font imploser la tension spirituelle du genre. Car c’est dans l'identité que l’obscure clarté illumine l'obscurité. À l’extrême familial, art du plus profond et donc, non urbain, ils déplacent vers des lieux extemporanés de ce qui est contemporain même les mythologies géographiques, et malgré cela, célébrés par quelque communication, leur triomphe célèbre le centre tellurique et organique où ils pourrissent avec une volonté et ténacité exceptionnelles. La magnifique sculpture de Barceló parle au-delà de ce qu’elle dit, et pour cette raison, j’indiquerai quelquesunes des tensions mentionnées, apanages de “de la même façon” : le thème classique de la nature morte devient intérieurement sujet et se substitue au genre, et de ce fait, le choix de tubercules pauvres en opposition à la rhétorique bourgeoise des fruits savoureux. L’opacité du blanc abstrait par dessus la rouille, ce que l’on appelle le repos latent de la vie biologique à laquelle on a ôté les couleurs vitales. La rugosité de la matière exprime son combat, l’intériorisation face à la neutralité et le perfectionnement de l'objet industriel. Atemporalité temporelle où l’haleine de l'impact visuel traverse la léthargie de sa fatalité.

Équivalence unique, l'âme s'exprime avec la même corporalité, suspendue et enracinée, chapelet rythmique circulaire et séchage et assaisonnement, sortie de la terre bien qu'appauvrie. Nature morte qui pue la vie, la condition des entrailles de l'art. Protubérance de l'âme qui pue le sec. [Vicenç Altaió] Joan Brossa S/T (B.M.-20.), 1988 Une caisse en carton pleine de confetti et un pulvérisateur en boîte. Une chambre noire que devient une chambre de confetti. Un tour de magie pour Méliès. Un dispositif faitmaison qui est un ready-made artisanal. Pour Brossa, le carnaval était à l’origine du théâtre, et la vie, pure transformation. « L’art est vie, et la vie, transformation » disait Fregoli. Répandre le carnaval pour élargir l’art et la liberté. [Manuel Guerrero] Anthony Caro Catalan Stirrup, 1987-1988 Le parfum de la sculpture est là, dans le titre. Certaines sculptures émettent un parfum fort et clair, facile à définir. Dans le cas d’autres sculptures, l’odeur, le titre, est aussi difficile à comprendre que de vouloir attraper une ombre, L’odeur d’une herbe est ce qui nous vient à l’esprit quand on pense à cette herbe, et parfois il en est de même avec une œuvre d’art. Mais très souvent, le matériel, les formes et la syntaxe se superposent, et on ne peut pas se souvenir du parfum, seulement des pièces qui le composent. L’idée qu’une œuvre d’art puisse avoir son propre parfum me plait. Elle se centre dans l’ineffable, dans ce qui fait que l’art arrive jusqu’à nos sens, jusqu’à nos sentiments. Salvador Dalí / Eric Schaal S/T, Tête Féminine (Aphrodita), 1974 S/T, Cabeza Femenina (Afrodita), 1939 [...] Ce sera la fleur, Le nouveau Narcisse, Gala, Mon narcisse. [Salvador Dalí] Xavi Déu Pintura / Simulador per observar pintures de cera / Pintura, 2007 Ôter la cire d’une ruche et faire de la peinture, cire-peinture. Il s’agit de diluer la construction ci-


reuse pour construire une peinture. L’apiculteur-peintre, c’est à dire, l’apipeintre, déguisé avec la défense, regarde à travers l’encadrement de la ruche pour choisir un morceau de paysage, comme font les peintres naturalistes pour délimiter le paysage sur la toile. L’accumulation d’ailes qui y habitaient nous laisse entendre le bourdonnement et sentir la sensation venteuse, et aussi l’odeur de la cirepeinture du cirer et désencirer. Et transformer le travail mécanique d’une conscience collective en un geste hasardeux. Xavier Escribà Oblit, 2011 L’oubli fait partie de la vie et du travail. L’oubli est le parfum de la tranquillité, d'une certaine insouciance. Et lorsque ces oublis laissent des traces en forme d'œuvres, il nous faut seulement accepter l'invitation qui nous est offerte d'accéder à ces moments privilégiés au moyen de l’odeur d'un moment unique. Dans cette œuvre, j’ai voulu saisir et développer à la fois un moment d’une certaine relaxation mise en scène par l’abandon des outils de travail utilisés pour peindre. Il s’agit aussi d’une façon de les faire vivre et de leur rendre hommage... Montrer les éléments utilisés qui se trouvent autour de la toile. Joan Fontcuberta Gare du Palais # 7, 2000-2001 Les images de la série Momificacions me font penser à des environnements ayant été fermés pendant longtemps, des espaces où se mêle cette odeur de poussière et d'humidité un peu aigre. Elles me font donc penser à cette sinistre notion de « chambre noire » à laquelle nous renvoient les menaces de punition de notre enfance : chambres sans lumière, sans bruit et perdues dans un vide sans toucher, mais où, en revanche, on respirait une atmosphère légèrement puante, comme de maigres restes organiques en décomposition. Je me suis toujours demandé quelle serait l’odeur que devaient sentir les profanateurs des chambres mortuaires des pharaons. [Joan Fontcuberta] Le Jardí de les Mòmies est une série de photographies faites au Canada et éditées par la galerie Adriana Schmidt. Les momies sont en réalité des arbres préparés pour résister l'hiver canadien.

Si on regarde avec attention les photographies de cette série, on peut “sentir” l’odeur de de bois, le Regard —l'œil— nous incite à sentir l’odeur de la nature comme une chose omniprésente dans ces photographies. C'est une odeur visuelle. C'est le génie de Fontcuberta qui détermine nos sens à travers notre imagination. [Adriana Schmidt] Daniel & Geo Fuchs Cabeza de niño con gorro turco, 1999 Aucun enfant avec une casquette turque Il a dormi des centaines d’années — son verre plein d’alcool— il est presque devenu sculpture —toute impermanence finie— son temps conservé —on révère ce temps là— devant la sensation de savoir qu’il vécut il y a 250 ans —la mort a quelque chose de tendre dans ce visage, mais la mort est aussi quelque chose de très abstrait, difficile de rendre tangible. Une odeur familière pour nous, quand nous entrons dans une collection — quand on se submerge dans un monde de préparations d’alcool— mystérieusement — avec ses étagères d’archives qui attendent qu’on les considère des êtres, qu’on ne les oublie pas. Chaque visite nous apporte de nouvelles surprises, de nouvelles confrontations... [Arnau Puig] Jesús Galdón Hermes enlloc, 2006 L’odeur a une composante nostalgique qui, à mon avis, l'attache à l'aspect le plus intime et caché. Pour deux raisons : l’odeur ne possède pas un langage qui permette de le transcrire de manière plus ou moins réglée, et pour cela même, le souvenir de l’odeur subsiste dans chacun de nous comme un référent vital et non transférable. En hiver, chaque fois que je vais à Quesa, petit village rural de Valence, qui représente la limite entre les racines et l'arbre de ma genèse, l’interrupteur d'une mémoire que je ne peux pas partager s’allume : pantoufles humides, pieds froids et nez rouge ; les mains qui coupent l’air avec les yeux larmoyants ; silence et murs blanchis à la chaux ; odeur de foyer, de caroubiers, de fumée, brouillard et givre matinal, terre glacée... À mon avis, il est impossible de transmettre cette sensation de liberté si ce n’est à partir d'un discours métaphorique, paraboloïde et déformé d'une émotion ; si je demande à n'importe qui d’autre au sujet de cette odeur, en ce même endroit, en cette même

date, il ou elle m'expliquera peut-être un brouillon de ce qu’il sent, et comme pour moi, ce sera quelque chose d’imprécis. Ainsi, nous sommes tous messagers d'un message indéchiffrable qui finit par devenir un secret involontaire d'une enfance qui survit comme le paradigme de la compréhension entre le je et le monde. La représentation d'Hermès comme un jeune à la divine proportion en marbre patiné jusqu’au velours nacré de la peau nue, transmet la sensation d’un être volatile. Soutenu par les petites ailes aux pieds ou à la tête, Hermès s'envole à travers le temps jusqu’à se confondre en transparence, disparaissant et réapparaissant n'importe où et n'importe quand. Au monde des idées, il arrive en cachette derrière le châssis et se manifeste sur le blanc de la peinture, portant dans le périmètre de sa transparence les couleurs qui me guident pour expliquer le monde. Quelquefois, en respirant par le nez l'air froid de l'hiver, j’ai revu le message enveloppé par la transparence cristalline de mon corps mais, en toutes ces occasions, Hermès n’était nulle part. Douglas Gordon Self-Portrait of You + Me (Jenny Agutter), 2006 À propos des sens privilégiés ou provoqués : l’œuvre de Douglas Gordon Certains artistes de la modernité ont compris que les nouvelles procédures de la création plastique, les dénommés arts visuels, pouvaient assumer, au delà des aspects représentatifs ou reproducteurs, des attitudes agressives et transgressives qui, au lieu de conserver l'établi, mènent à sa destruction, une nouvelle forme possible inédite de la réalité ambiante. Tout ce qui se voit est réel, mais tout ce que l’on transforme comme tel, tout ce à quoi on donne présence inédite est aussi réel. Ce choix plastique a du sens parce qu’il offre des présences actives réelles qui nous obligent à leur donner du contenu, de la signification, même s’il est insolite ou inattendu, parfois forcé par la nouvelle cohérence qu’il faut ordonner à partir des sens afin que ce que l’on présente soit accessible au jugement. Douglas Gordon est un de ces agresseurs de l'immédiat et de la pratique qui utilise le temps mais aussi −comme dans le cas présent− le feu. Un temps ou un feu contrôlés, aux mains liées, qui suspendent leur action et activité quand l'artiste ainsi le décide, c’est-à-dire, quand il a réus-

si que l'observateur le suive lui et non pas l'objet original qui motive l'action. Ces images ainsi suspendues et dont le temps a interrompu ses autres procès, y compris l'agressif, se prêtent, s'offrent à de nouvelles fonctions. Celle de la collection Olor-Visual (odeur visuelle), une photographie attentée par un motif subjectif ou un aberrant jeu sadique, en plus de la défiguration réussie, passe à acquérir un nouveau sens et une nouvelle signification : le nez a été altéré et, en cet instant précis, ce que l’image clame et met en évidence est l'impératif de l'odorat. Après –avec ou sans le consentement de l'agresseur− il faut demander : de quel sens basique voulais-tu dépouiller l'image? De celui de la beauté ou de celui de l’odeur? L’artiste les a réussis tous deux, le deuxième amplement, en mettant en évidence l'affreuse et, pour le pyromane, douce, odeur du feu qui brûle, ou la forte puanteur de la chair brûlée. Prix Turner bien mérité, celui reçu par Douglas Gordon. Richard Hamilton Flower piece + Andrex Toilet Paper_052-053-054 , 1975 Le cadeau parfait. Avec une odeur douce, forte et très, très longue. [Rod Hamilton] Damien Hirst Spin, 2001 Fleurs d’oranger avec jasmin, ailes de papillon sur un fond de ciel bleu, tout juste commençant à pourrir, là où les odeurs se fondent et s’intensifient, solides, délicieuses, pour moi, inoubliable! [Peter Fillingham] Denis Hollingsworth Noumenal, 2007 Dans les peintures à l’huile de Hollingsworth il y a des constellations à l’arôme d’oursin. [Ricard Mas Peinado] Zhang Huan About 1/2, 1998 Dans la plupart des marchés de Chine, les gens peuvent acheter de la viande fraîche, sentir des odeurs fraîches. En fait, c’est cette scène qui m’inspira About 1/2. L’idée d’une toile comme celle-ci, couvrant mon corps, me plaît. Los mots représentent la culture chinoise qui n’a jamais abandonné ma vie. Et j’aime aussi que les mots me couvrent le

corps. J’aime le cœur sincère, mais on a besoin aussi de quelque chose qui nous couvre. Alfredo Jaar Field Road and Cloud, 1997 Cette œuvre appartient au projet Rwanda que j’ai produit entre les années 1994 et 2000. Le projet Rwanda est, jusqu’à présent, le plus long de tous mes projets, qui durent normalement entre un et trois ans. Cette composition, de même que les autres appartenant au projet Rwanda, est un exercice raté, une tentative futile de représenter quelque chose d’impossible à représenter: le génocide d'un million de personnes et l'indifférence de la communauté internationale face à cette atrocité. Ces exercices ratés correspondent à différentes stratégies de représentation, différentes stratégies de communication. Field Road and Cloud, en particulier, utilise la stratégie de l’évocation : évoquer ces places où a été commis le génocide, mais sans dévoiler ses effets graphiques et brutaux. La première photographie montre un champ de thé au bord du chemin qui mène à l'église de Ntarama. Le champ est d’une grande beauté, si ce n’est parce qu’il est complètement vide : pas un seul paysan au travail, bien qu’il s’agisse d’une image en plein jour. La deuxième photographie montre un chemin de terre qui mène aussi à l'église, une image glorieuse de lumière ; il est difficile d’imaginer qu’un chemin d’une telle beauté nous mène à l'horreur. La troisième photographie montre un ciel bleu dans lequel flotte un majestueux nuage blanc. Seule la lecture du dessin qui accompagne cette photographie nous fait découvrir que l'artiste est entouré d’environ cinq cents cadavres qui se décomposent sous le soleil africain. L’odeur présente dans cette scène est impossible à décrire et m'a poursuivi pendant plus de trois mois. Je suis arrivé au point de prendre six douches par jour, sans aucun résultat. Pendant mon traitement psychiatrique après le Rwanda, je demandais avec insistance à mon psychiatre de l’aide pour oublier cette odeur. Sa réponse était toujours la même: "l’odeur n’est plus dans votre corps, elle est dans votre tête", me disait-il. En me basant sur cette expérience, en 1998 j’ai créé l'œuvre intitulée Espai de Meditació (Té) [espace de méditation (Thé)] et Espai de Meditació (Café) [espace de méditation (Café)].

Cette œuvre, invitait le public à se reposer sur des coussins noirs dans deux espaces de méditation. Chaque espace offrait un arôme différent : l'un, de thé de Rwanda, et l'autre, de café de Rwanda. Avec ce projet, je voulais offrir aux spectateurs l'arôme des deux produits les plus importants de l'économie du Rwanda et ainsi, symboliquement, effacer de mon corps l’odeur de la mort. Antoine Laval Big Hand, 1994 Aucune de mes pièces n’est unique. Seulement le mouvement est unique. Un dialogue s’établit entre l’instant et sa continuité. Et c’est alors que son absence reste gravée dans notre esprit Avec la même fixe persistance que celle d’un fragrance. Anna Malagrida S/T (abstracta blanca mar vertical), 2007 Les fenêtres muettes, les souvenirs de sable, l’odeur absente. Lentement l’empreinte au fond du regard. Robert Mapplethorpe Rose with Smoke, 1985 Il semblerait que lorsque le grand photographe américain Mapplethorpe fixa son objectif sur cette fleur, tellement nue, dépouillée de tout sauf des pétales et de la corole, et l’entoura d’un halo de fumée, il voulait donner une image poétique minimaliste, comme s’il avait eu en tête la célèbre phrase de Gertrude Stein : A rose, is a rose, is a rose... [Maria Lluïsa Borràs] Xavier Mascaró Personal Effects II, 2006 Cette œuvre parle d’« effets personnels », de ces objets que l’on conserve et qui appartenaient à une personne qui a déjà disparu. Dans ce cas, la personne disparue est l’enfant que j’ai été il y a très longtemps. Et les effets personnels sont mes souvenirs, ou plutôt, ce que je crois être mes souvenirs de ce temps-là. En été, quand j’étais petit, mes parents, mon frère Josep et moi, voyagions de Barcelone pour nous rendre à une grande maison que mon grand-père maternel possédait à Rodez, dans l’Aveyron, et où nous retrouvions les cousins et les oncles qui vivaient à Paris et à Montpellier. Il


s’agissait d’un rituel, d’une espèce de fête, de retrouvailles. J’ignore pourquoi le souvenir de la maison a acquis une dimension épique dans ma mémoire... et c’est sûrement un des endroits dont mon odorat a conservé le plus grand nombre de registres. Je me souviens de la cuisine de la maison aux murs épais, et de l’odeur d’humidité qui, le matin, se mélangeait ave celle du lait bouilli, du pain et du café. Je me souviens des salles de bains ; je dirais qu’elles sentaient le bois humide ou quelque chose de semblable, le savon, et le papier... Je me souviens des couloirs qui sentaient la cire à bois, et de l’odeur des parois tapissées un peu rances, et de la présence de l’herbe humide dont le soir on sentait l’odeur depuis la bibliothèque, lorsque les fenêtres étaient grand ouvertes... La maison fut vendue il y a déjà longtemps, et après transformée en hôtel. Sans doute les cheminées, les lavabos et les carreaux des murs furent arrachés. Mais moi, j’accumule comme un trésor en petits flacons dans quelque coin de mes neurones les empreintes de tout cela, et je crois que c’est la seule chose qui me reste de cette époque. Eugenio Merino The Smell of art, 2010 Les sens sont le moyen le plus fiable de nous approcher de l'œuvre d'art et d’en comprendre la signification. Face à la raison, les sens nous offrent véracité. Ce n’est pas l'objet qui possède de la valeur, mais notre expérience face à lui, face à ce que l’objet émane, odeur, tact, couleur, goût… Et pour cette raison, la force de Merda d'artista de Piero Manzoni se trouve non seulement dans son versant conceptuel mais aussi dans notre mécanisme physiologique de perception. N’importe quel collectionneur serait tenté d’ouvrir la pièce pour vérifier qu’elle est réelle et que son contenu est bien celui qu’indique l’étiquette. Plus encore si le collectionneur est parfumeur de profession. Alors la valeur de l'art se trouverait en sa fragrance ou en sa puanteur. La boîte est seulement un jeu conceptuel, l'expérience se trouve à l'intérieur. Toutefois, il n’est pas toujours possible d’expérimenter l'œuvre sans la détruire. Voilà le paradoxe.

Duane Michals The Heisenberg Magic Mirror of Uncertainly, 1998

Yasumasa Morimura Un diálogo circular con Frida Kahlo Four Parrots, 2001

La fille de Heisenberg La lumière de la fenêtre baigne de blanc la chambre de la fille de Werner Heisenberg, le scientifique. C'est une pièce propre, elle sent la propreté. Depuis son enfance, la fille d’Heisenberg a vu très souvent, accrochés aux murs de chez elle, les portraits de la famille, les beaux visages auxquels, d’une certaine façon, elle ressemble parce qu’ils la reconnaissent en silence. Ces visages l'ont toujours regardée, attentivement, mais elle s’en aperçut pour la première fois quand son père se disposait à lui lire le conte de Alice au Pays des Merveilles. Un reflet argenté, presque imperceptible, glissait entre les regards des portraits quand elle a entendu pour la première fois l’histoire d'une petite fille qui se trouve devant le miroir. La fille d’Heisenberg regarde son propre visage, étonnée, et oublie tout. Le paysage allemand que l’on peut voir à travers la fenêtre lui résulte aussi indifférent qu'elle est indifférente au paysage, peut-être le paysage de l'île d’Helgoland. Ses yeux parcourent maintenant les collines des sourcils, la profonde vallée de sa bouche, les versants de son nez. C'est le même nez de son père, le nez qu’elle a dû protéger des allergies d’Helgoland, cette île lointaine où il n’y a pas pollen. Elle bouge, tourne, secoue à plusieurs reprises son regard devant le miroir jusqu’a ce qu’elle réussit à y faire disparaître son propre visage. Les arabesques de ses oreilles, cependant, y sont encore, les cheveux sont aussi les siens, ainsi que ce cou. Elle ne réussit jamais à se voir toute entière, et elle n’est pas très sûre de ce qu’elle veut voir. Son père le lui avait dit une fois, après avoir joué du piano et de relire Goethe au sujet du faux mouvement: "il est impossible de connaître avec précision absolue la position et la vitesse des particules subatomiques, deux des grandeurs fondamentales de la mécanique." Elle associe son père à une odeur complexe et intermittente. Quand elle s’en approche, c’est un arôme léger, discret, quand elle s'en éloigne, l’odeur subit un profond changement et devient un habit riche et somptueux. Une odeur accompagne. Dans une photographie, de même que dans un miroir, la lumière illumine des zones au prix de faire de l’ombre à d'autres. La place du spectateur est inquiétante parce qu'elle est incertaine.

À propos de Four Parrots Dans mon travail, on peut percevoir différents arômes. Par exemple, Four Parrots sent les fleurs et les fruits mexicains, puisque Frida Kahlo est le sujet de cette œuvre. Malgré cela, et puisque je la créai au Japon, et qu’actuellement je vis au Japon, la peinture doit avoir aussi une fragrance japonaise. De plus, la chaise que j’utilisai dans ce travail provient de l’Indonésie, l’œuvre possède donc un arôme du sud-est asiatique. Une odeur particulière résulte du mélange de différents parfums. J’espère que mon œuvre dégage un arôme spécial avec différents éléments de cultures diverses. Carlos Pazos Mon manège à moi, 1996 L’odeur des films. Mon manège à moi Je peux jurer que je la vis pour la première fois dans un film de Herzog, après elle est apparue en de nombreuses occasions. La scène se passait sur un terrain abandonné, un cimetière de voitures, ou peut-être un endroit similaire, ou peut-être non. Aucune importance. Près de ce paysage désert, il y avait quelques baraques de foire. À l’intérieur de l’une d’entre elles, dans une petite cabine similaire à celle d’un peep show à cinq balles, on pouvait assister à l’angoissante et cruelle danse exécutée par une poule dans un espace délimité par de rigides rideaux en faux velours et illuminé, évidemment, par des ampoules électriques à lumière rouge. Ses griffes s’accrochaient avec une fortune irrégulière à une plateforme qui ne cessait pas de tourner, essayant inutilement de trouver une certaine stabilité. L’odeur de cet endroit n’avait pas été photographiée. Pour moi, ce sera toujours l’odeur d’un cocktail d’enchiladas, bière mexicaine et désodorisants en spray. Evan Penny Polymorph Cluster, 1998 Mon travail se base sur mon intérêt permanent pour les relations entre, d’un côté, la connaissance empirique, et de l'autre, les systèmes de représentation et théorie. Ces dernières années, j’ai travaillé avec une idée latente qui compare le terme corps au phénomène de l'existence char-

nelle, et le terme figuration à l'acte de l'interpréter ou de le représenter. La notion selon laquelle n'importe quel acte où l’on interprète le corps est un acte de figuration, quelle que soit la forme adoptée, a donné lieu dans ma pratique à une série de projets en apparence différents mais, en fait, liés entre eux. Les groupes Polimorfs surgissent de l'acte de presser des petits morceaux d'argile entre la main et une autre partie de mon corps. Ces formes et formations arbitraires, configurées avec mon corps, seront sculptées plus tard et j’en ferai des formes plus grandes. Elles suggèrent un acte formatif d'interprétation, une "désignation primitive" et ainsi, suggèrent aussi une qualité ludique enfantine de recherche dans laquelle tous les sens corporels −vue, odorat, toucher, ouïe, goût− sont appelés à former les impressions primaires de notre présence au monde. Perejaume Font de Llorà, 1990 Vous me demandez que je vous parle de l’odeur de la source de Llorà, mais il faudrait savoir si c’est de la source réelle que vous voulez que je vous parle ou bien de la source peinte. Celle-ci, la peinte, où l'eau fait des plis de tissu comme si elle jaillissait habillée et bien essorée, émane, certes, une forte odeur de térébenthine et d’huile de lin... De l'autre, par contre, de la réelle, je ne saurais pas très bien vous en expliquer l’odeur. La source de Llorà n’est pas une source spécialement odorante. Llorà n'est pas une de ces sources que puent la pisse du diable, elle n’est pas mentholée par une fragrance d’herbes aromatiques... Bien qu’il soit très probable que les sangliers et d'autres bestioles trouvent cette source grâce à leur odorat, ce n'est pas l'odorat qui nous y mène. Ce n’est pas non plus grâce à la vue que l’on réussit à la trouver dans cette épaisse broussaille de trembles et noisetiers qui l’entoure, mais grâce au son. La source de Llorà sonne, en effet, comme si elle-même nous disait son nom : c'est un son naissant et continu, comme son nom, Llorà. On connait la source par le son qu’elle émet, un son de construction très difficile, pour qu’il sonne toujours de la même façon, pour que le son y danse comme danse une flamme mais ne change jamais.

Guillermo Pérez Villalta El jardín cerrado, 1997

Albert Ràfols-Casamada Lavanda, 1979

Éclats de soleil sur le mica de la terre. Les cigales accompagnent notre soif, pendant que derrière les murs, la brise crée de douces ombres changeantes. Là-bas, l’année accomplit ses cycles ; herbe fraîche là où plus tard naîtront les fleurs, fleur d’oranger qui nous enivre en mars, fruit savoureux qui étanche la soif du palais assoiffé quand on cherche les ombres, et toujours le souvenir de l’eau de la source que je buvais dans une feuille de citronnier enroulée que me donnait mon père, au bord du murmure de l’étang : paradis d’un temps passé.

Ma peinture intitulée Lavande est une tentative d’exprimer visuellement une sensation olfactive. Normalement, la peinture, un art visuel, s’alimente de sensations visuelles et, parfois, de sensations tactiles que l’on essaye d’exprimer au moyen de la texture que la propre matière picturale permet de produire. Pour cette raison, l’approche au problème qui consistait à exprimer une sensation olfactive s’est avérée complexe, puisqu’il fallait traduire à un langage visuel une série de sensations qui n’ont rien à voir avec la vision. Je choisis la lavande parce que je crus que son parfum me permettrait de manœuvrer à l’intérieur d’un champ de connotations que je pourrais visualiser plus facilement, étant donné le type de peinture que je fais. Comme caractéristiques principales de la lavande, je choisis sa sensation de fraicheur champêtre et d’air limpide, et le souvenir visuel de sa chaude tonalité s’étendant sur d’immenses extensions dans le sud de la France, et lorsqu’elle apporte une note de couleur très particulière dans le paysage. Ainsi, pour pouvoir exprimer ces sensations, au lieu de couvrir le tableau de couches de peinture, j’utilisai de la peinture à l’huile très diluée pour teindre la toile, pour l’imprégner de couleur de la même façon que le parfum imprègne l’air. La couleur choisie, le vert, est en relation avec la sensation de fraicheur des champs et de la nature, et aussi avec l’odeur vert-jaunâtre caractéristique de l’eau de lavande. Pour traduire la sensation de fraicheur et d’espace, il me convenait de ne pas trop charger la surface avec un excès de formes, mais de laisser des espaces libres qui puissent suggérer toute la subtilité d’un arôme. Le contraste l’offrent les taches de couleur violette qui apparaissent dans la partie centrale avec une texture un peu plus épaisse, une allusion à la fleur de lavande. De même que sur le reste de la peinture, ces taches, qui constituent l’élément rythmique de l’œuvre, inspirée par le rythme de la plante de lavande secouée par le vent, sont imbibées de vert, formant ainsi une seule et même unité, comme lorsque l’on trouve dans un parfum diverses suggestions en une seule unité.

Antoni Pitxot Olor a mar, 1987 Parfois le peintre justifie ou essaye d’expliquer les images qui apparaissent sur ses tableaux au moyen d’icones, ou bien en utilisant des êtres appartenant aux mites inventés par l'homme depuis Tous les Temps. Ainsi, notre philosophe-visionnaire Ramón Llull, dans son livre des Contemplacions, personnifie les trois puissances de l'âme en trois femmes, trois belles dames, et il décrit leurs opérations de la façon suivante : la première se souvient de ce que comprend la deuxième et veut la troisième ; la deuxième comprend ce dont la première se souvient et veut la troisième ; la troisième veut ce dont la première se souvient et la deuxième comprend. Cette relation dans tous les sens de mémoire (mnemosyne), connaissance et volonté m’a fourni la raison pour consacrer une longue période de travail aux "trois grâces". Les êtres mythologiques ou allégoriques apparaissent souvent dans mes tableaux ; parfois, j’aime aussi me poser des questions (au sens expressif plastique) sur des idées de nuit, de silence, d’immobilité ou de quiétude, ou de lutte, ou même de bataille et de rupture. Il est fort possible de projeter sur l'œuvre propriété de monsieur Ventós, et que j’intitulai en son moment Voluptas y noche, d’autres intentions qui n’échapperont nullement à la réalité de mon sentiment quand je la réalisai. Silence, (odeur de MER), fragrance de pierre marine – parfum métaphysique! ...je peins à côté de la mer... quelle chance...!!


Gino Rubert Birthday, 2006 Comme les profondeurs de la mer, celles de la passion sont aussi peuplées de spectres pointus, gélatineux et sombres qui, à la poêle et bien assaisonnés peuvent fournir un riche arôme au riz de la vie. Antoni Tàpies Signes sobre taronja, 1977 Extrait du livre Memòria personal Pendant les années de mon enfance et de presque toute mon adolescence, ma mère fut tout pour moi. En elle, j’y trouvai toutes les qualités, toutes les protections instinctives que les enfants cherchent auprès des douceurs féminines de l’être qui l’a conçu. L’odeur de ma mère semble même me calmer quand je vis des moments de crainte ou d’excitation. Et encore aujourd'hui, quand je sens certains parfums qui me la rappellent, cette sensation de béatitude que me produisaient ses embrassades et la chaleur d’être sur ses jupes me revient. Cette suggestion de l’odeur était si forte que, maintenant que je suis adulte, à un moment de tristesse et de solitude, je me rappelle avoir suivi longtemps dans les rues de Paris une dame qui exhalait le même parfum de ma mère. Joan-Josep Tharrats Vent i perfums del Cap de Creus, 1987 Donne au vent un bouquet cueilli sur ton visage fleuri et j’aspirerai le parfum des chemins que tu foules. Dis-moi les chemins que tu foules, car je sais qu’ils me mèneront à la mer. Le parfum des fleurs de santal, du jasmin, du chèvrefeuille ne peut pas survoler le vent. La fragrance de la sagesse, elle, va très au-delà. En toutes les directions l’homme prudent, l’homme instruit répand le parfum de sa VERTU, de son efficacité. Mais certaines nuits d’été il est impossible de dormir. La fragrance des oliviers pénètre par la fenêtre ouverte. Demain, à l’aube, je suivrai les cultures sauvages qui me mèneront au Cap de Creus en suivant le parfum des chemins foulés par ma bien-aimée. Un autre jour je ferai l’ascension de la montagne du Pení qui, aimable et velouté

m’invitera à une promenade. Cette année, devant mes yeux tout sera vert, mou et généreux comme un paysage de la Normandie. Un autre effluve nous le fera voir et sentir plein de l’or des genêts, des immortelles et des genêts épineux. Il est impossible de surpasser la nature quand elle se met à peindre, quand elle invente ses paysages célestes on ne peut pas rester insensibles à la fascination tempéramentale de Cadaqués ; un paysage qui n’existerait pas sans la fragrance, l’arôme, les odeurs et les couleurs faits à la mesure de l’homme pour son plaisir terrien. Chaque rayon de lumière est la caresse d’un immense et long regard. Eulàlia Valldosera La panxa de la terra. Fragment I, 1990-1991 Le nombril du monde pue Fumer est une pratique qui nous connecte à l'instinct de nous nourrir. Sucer est la seule action que le nouveauné sait faire de façon instinctive. Il sent l’odeur de la poitrine de sa mère laquelle, induite par la proximité du nouveau-né, produit du lait qui commence parfois à couler avant que le petit ait pu attraper le mamelon. Fumer est, pour quelqu’un dépendant depuis longtemps de ce vice, une action compulsive, mécanique, comme n'importe quelle manifestation de l'instinct. Alors, il s’agit d’une action qui implique une certaine passivité – cela semble un engagement. Fumer est un acte symbolique. Le nouveau-né se nourrit non seulement de lait mais aussi de l’effet du contact corporel avec sa mère. Les poumons enveloppent le cœur, et la fumée aspirée et retenue momentanément le chauffe. Fumer nous nourrit aussi affectivement. Primairement, instinctivement. Mais à long terme, fumer nous crée un manque plus puissant de cette affection que la fumée a teinté d’une chaleur passagère. Celui qui fume s'entoure d'un nuage effiloché, de cendre volatile. Celui qui allume une cigarette l’une après l’autre consomme le temps. Il ou elle agit compulsivement tout en voulant arrêter le temps. Seuls survivent à cet acte la cendre un mégot, et une puanteur.


Olor de Cadaqués Joan Figueras i Pomés

3

Mon nez mis à nu Ernesto Ventós

3

Olor de Cadaqués Ricard Mas

4

Olor visual, ocells amb xocolata Cristina Agàpito Jordi Alcaraz

7 9

Andreu Alfaro

11

Chema Alvargonzález

13

Javier Arce

15

Art & Language

17

Miroslaw Balka

19

Miquel Barceló

21

Joan Brossa

23

Anthony Caro

25

Salvador Dalí/ Eric Schaal

27

Xavi Déu

29

Xavier Escribà

31

Joan Fontcuberta

33

Daniel & Geo Fuchs

35

Jesús Galdón

37

Douglas Gordon

39

Richard Hamilton

41

Damien Hirst

43

Denis Hollingsworth

45

Zhang Huan

47

Alfredo Jaar

49

Antoine Laval

51

Anna Malagrida

53

Robert Mapplethorpe

55

Xavier Mascaró

57

Eugenio Merino

59

Duane Michals

61

Yasumasa Morimura

63

Carlos Pazos

65

Evan Penny

67

Perejaume 69 Guillermo Pérez Villalta

71

Antoni Pitxot

73

Albert Ràfols-Casamada

75

Gino Rubert

77

Antoni Tàpies

79

Joan-Josep Tharrats

81

Eulàlia Valldosera

83

Olor de Cadaqués. Percepciones olfativas de la colección olorVISUAL

84

Smell of Cadaqués. Olfactory Perceptions of the olorVISUAL Collection

93

Odeur de Cadaqués. Perceptions olfactives de la collection olorVISUAL

101


CONÍFERA

A

pi, xiprer, ginebró, trementina

ceba, all, asafètida (nauseabunda, òxid, sofre), mostassa

FLOR BLANCA ilang-ilang, acàcia, gardènia, magnòlia, gessamí, muguet

IÀCIA

FLOR DE TARONGER

CONÍFERA

FUSTENYA

OZÓ

pi, xiprer, ginebró, trementina

pàtxuli, sàndal, vetiver, cedre, molsa, iris

salts d’aigua, neu, cel, aquós

FUMADA

FLORAL

MARINA

ANIMAL

fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

gerani, rosa, lilàs, ilang-ilang, clavell, violeta

algues marines, peix

ambre, civeta, almesc, castori, musc (nota de fems)

AROMÀTICA farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

AGRESTA HERBÀCIA lavanda, espígol, romaní, llorer, sàlvia, farigola

FLOR DE TARONGER

galbanum, herba, gespa,

petitgrain

tropical

CONÍFERA

A

pi, xiprer, ginebró, trementina

ceba, all, asafètida (nauseabunda, òxid, sofre), mostassa

IÀCIA

VERDA

QUÍMICA medicaments, apotecari, laboratoris químics i farmacèutics, indústria química

ALDEHÍDIC

petitgrain

FUSTENYA

OZÓ

FUMADA

FRUITA pinya, maduixa, gerds, poma, pera, préssec, raïm, meló, síndria, plàtan, coco

pàtxuli, sàndal, vetiver, cedre, molsa, iris

salts d’aigua, neu, cel, aquós

fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

ALDEHÍDICA

FLOR BLANCA ilang-ilang, acàcia, gardènia, magnòlia, gessamí, muguet

ECOLÒGICA

FUMADA

OZÓ

A

lleixius

fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

salts d’aigua, neu, cel, aquós

ceba, all, asafètida (nauseabunda, òxid, sofre), mostassa

IÀCIA

LICÒRICA

FRUITA

èter, licor, rom, ginebra, digestius, anís, conyac

pinya, maduixa, gerds, p pera, préssec, raïm, mel síndria, plàtan, coco

ECOLÒGICA

AGRESTA HERBÀCIA

lleixius

lavanda, espígol, roman llorer, sàlvia, farigola

PÓLVORES

FUSTENYA

ESPECIADA

FUMADA

vainilla, oriental, vent

pàtxuli, sàndal, vetiver, cedre, molsa, iris

canyella, claus, nou moscada, fenigrec, pebre, gingebre, pebre vermell, api, comí, safrà

fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

FLOR DE TARONGER

OZÓ

FRUITA

FUSTENYA

CONÍFERA

A

salts d’aigua, neu, cel, aquós

pinya, maduixa, gerds, poma, pera, préssec, raïm, meló, síndria, plàtan, coco

pàtxuli, sàndal, vetiver, cedre, molsa, iris

pi, xiprer, ginebró, trementina

ceba, all, asafètida (nau bunda, òxid, sofre), mos

petitgrain

FONG TERROSA

MARINA algues marines, peix

tòfona, fongs, molsa de roure, molsa humida

IÀCIA

AROMÀTICA

PÓLVORES

CÍTRICA

CONÍFERA

AROMÀTICA

AROMÀTICA

FLORAL

ESPECIADA

CÍTRICA

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

vainilla, oriental, vent

llimona, taronja, mandarina, llima, aranja, bergamota

pi, xiprer, ginebró, trementina

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

gerani, rosa, lilàs, ilang-ilang, clavell, violeta

canyella, claus, nou moscada, fenigrec, pebre, gingebre, pebre vermell, api, comí, safrà

llimona, taronja, manda llima, aranja, bergamota

FLOR BLANCA

ECOLÒGICA

AGRESTA HERBÀCIA

ilang-ilang, acàcia, gardènia, magnòlia, gessamí, muguet

lleixius

lavanda, espígol, romaní, llorer, sàlvia, farigola

FRUITA

FUMADA

pinya, maduixa, gerds, poma, pera, préssec, raïm, meló, síndria, plàtan, coco

fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, làdanum, estírax

FLOR BLANCA ilang-ilang, acàcia, gardènia, magnòlia, gessamí, muguet

LICÒRICA

MARINA

FRUITA

èter, licor, rom, ginebra, digestius, anís, conyac

algues marines, peix

pinya, maduixa, gerds, p pera, préssec, raïm, mel síndria, plàtan, coco

AROMÀTICA

QUÍMICA

CÍTRICA

ESPECIADA

CONÍFERA

AROMÀTICA

FLORAL

METÀL LICA

CÍTRICA

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

medicaments, apotecari, laboratoris químics i farmacèutics, indústria química

llimona, taronja, mandarina, llima, aranja, bergamota

canyella, claus, nou moscada, fenigrec, pebre, gingebre, pebre vermell, api, comí, safrà

pi, xiprer, ginebró, trementina

farigola, camamilla, te, llorer, marduix, coriandre

gerani, rosa, lilàs, ilang-ilang, clavell, violeta

ferro, alumini, acer, coure, llautó, bronze, òxid

llimona, taronja, manda llima, aranja, bergamota


Olor de Cadaqués. Percepcions olfactives de la col·lecció olorVISUAL